Ni mares, ni esposes: el 9 d’Octubre reconeix el “paper clau” de 18 reines de la Corona d’Aragó

En la Corona d’Aragó, com en altres monarquies, les dones van quedar excloses de la línia de successió real. Fins i tot, recorda l’historiador Vicent Baydal, aquesta va ser l’espurna que va encendre una revolta el 1347, quan Pere el Cerimoniós va intentar nomenar com a hereua la seua primera filla, Constança. “Al Regne de València mai va haver-hi una reina per herència dinàstica, sinó que totes elles serien reines per matrimoni, reines consorts”. Per aquesta raó, considera, els valencians “no tenim en ment un referent clar de reina”, com passa en la resta de l’Estat, per exemple, amb Isabel la Catòlica.

Amb text i investigació de Vicent Baydal i il·lustracions de Jorge Lawerta, la Generalitat Valenciana ha posat en marxa una exposició per recordar les reines que van contribuir a bastir políticament la identitat del País Valencià. L’exposició, en el Palau de la Generalitat, anirà desplaçant-se per diferents municipis per acostar les seues històries a la ciutadania.

La investigació de Baydal recorre la història de les 18 reines consorts i destaca els moments polítics en què van tindre més influència. Des de Violant d’Hongria, la reina fundadora, fins a Germana de Foix, la repressora de les Germanies. Reines ignorades per la major part de l’acadèmia i, per tant, de la societat. “No les coneixem, perquè la història l’han feta majoritàriament els homes amb un punt de vista masculí”, considera Baydal, que explica que els historiadors durant dècades van reproduir el rol que en l’edat mitjana es va donar a les dones: mares i esposes. Des de fa uns 30 anys, aplaudeix, es treballa la perspectiva de gènere en la investigació espanyola, a la qual aquest llibre pretén introduir.

Baydal recorda en el llibre les contradiccions de l’edat mitjana en l’actual País Valencià. La misogínia en una societat estamental no afecta a tothom per igual, encara que el que sí que era igual per a totes les dones era la seua condició d’“inferioritat natural”, avalada per metges, escriptors i filòsofs. Malgrat que les reines no tenien els mateixos privilegis que els reis –començant pel dinàstic–, estaven en una posició de poder molt superior a la de la resta de la població, la qual cosa els va permetre tindre gran influència.

En la Corona d’Aragó es donava una anomalia respecte al que hui anomenem Espanya, encara que en sintonia amb altres monarquies europees: les reines exercien de lloctinents reals, per la qual cosa, de facto, tenien el màxim poder en la presa de decisions en alguns llocs de la corona. Les consorts, a partir d’Elionor de Sicília, ocupaven càrrecs de govern, com també va ocórrer al regne de Navarra.

La campanya s’emmarca en un context de reivindicació de la igualtat –‘Terra d’igualtat’ n’és el lema– encara que l’historiador adverteix que no per ser dones s’ha d’ignorar les seues formes de govern. “Conéixer la història no és blanquejar-la, és tot el contrari. Quan no la coneixem o quan la ignorem és quan es pot blanquejar”, assenyala l’historiador. “Si coneixem els reis, hem de conéixer les reines”, sentencia.

Les 18 monarques

Violant d’Hongria: la reina fundadora. Esposa i consellera de Jaume I, segons explica el Llibre dels fets. Va ser l’única dona present en la negociació de l’expulsió musulmana de València i va tindre un paper fonamental en els acords fronterers del regne.

Constança de Sicília: reina consort d’Aragó i reina de Sicília. Marca l’orientació itàlica de la corona i el seu matrimoni va contribuir a expandir la presència aragonesa per la Mediterrània.

Blanca d’Anjou: el seu matrimoni amb Jaume II posa fi a la guerra amb Sicília, iniciada en l’etapa de la seua predecessora. Va participar en les expedicions militars de Múrcia contra els castellans, en la de Sicília contra el germà del rei i a Almeria contra els nassarites.

Maria de Xipre: el seu matrimoni amb Jaume II reforça la presència aragonesa a la Mediterrània, aquesta vegada a Xipre. Va ser repudiada per no haver tingut fills i reclosa entre Tortosa i Barcelona. Va morir a penes quatre anys després del matrimoni.

Elisenda de Montcada: quarta i última muller de Jaume II, va intervindre com a mediadora en conflictes de la família reial a Barcelona. Va ser impulsora del monestir de monges de Santa Clara a Pedralbes , on es va dedicar, entre altres coses, a promocionar les arts.

Elionor de Castella: la reina breu i repudiada. Es va casar amb el primogènit de Jaume II, que va fugir en acabar la cerimònia, cosa que va anul·lar el matrimoni. Deu anys després, es va casar amb el germà del fugitiu, Alfons el Benigne, amb dos fills del seu matrimoni anterior. Les relacions entre els fills d’aquest matrimoni i els hereus al tron van causar unes quantes tensions entre les corones de Castella i Aragó amb motiu d’unes donacions. Va ser assassinada per ordre del seu nebot, Pere el Cruel, per haver participat en un complot.

Maria de Navarra: esposa de Pere el Cerimoniós i mare de tres filles, cosa que va portar el rei a plantejar que la successió fora per a una d’elles. Contradir els principis de la corona va provocar unes quantes revoltes en els anys quaranta del segle XIV. Va morir a 21 anys.

Elionor de Portugal: segona esposa de Pere el Cerimoniós, va participar sufocant les revoltes de la Unió contra el rei, en les quals va ser capturada. Va morir de pesta poc després.

Elionor de Sicília: tercera esposa de Pere el Cerimoniós, va ser la primera reina a exercir competències de govern en la Corona d’Aragó. Va acompanyar el rei en les expedicions militars i es va fer càrrec del govern diverses vegades entre guerres.

Sibil·la de Fortià: amant del monarca primerament i muller després, va ser menyspreada pels infants, que van dividir la corona. Va haver de fugir del Palau Reial acusada d’abandó i furt.

Violant de Bar: casada amb l’infant Joan d’Aragó, va exercir com a alta consellera real i lloctinenta. Va ser una gran promotora de l’art, la cultura i les lletres.

Maria de Luna: va créixer en la cort d’Elionor de Sicília i es va casar amb el secundogènit, i va formar un dels senyorius més importants. Amb les seues rendes es van finançar campanyes militars, va intercedir davant el papa per qüestions amb els llauradors i va mostrar preocupació per les violències feudals.

Margarida de Prades: esposa de Martí l’Humà, que va morir huit mesos després, va estar al comandament d’un interregne amb pretendents successius fins que es va casar amb un cavaller. Quan Alfons el Magnànim va deixar de donar-los suport, la parella es va refugiar en un monestir a Barcelona.

Elionor d’Albuquerque: les seues noces amb l’infant Ferran de Trastàmara , de Castella, va sumar un gran patrimoni a la seua corona. Va tractar d’intercedir en les croades entre els seus dos fills després de la mort del seu marit i el rei de Castella va acabar internant-la en un monestir.

María de Castella: reina d’Aragó pel seu matrimoni amb Alfons el Magnànim, una unió merament política. Va tindre problemes de salut constants, però va exercir responsabilitats polítiques notables, com forçar negociacions de pau entre castellans i aragonesos.

Joana Enríquez: esposa de l’infant d’Aragó i reina consort de Navarra, va ascendir al tron després de la mort d’Alfons V. Va intervindre en la guerra civil navarresa i també en conflictes a Catalunya. La seua obra política més destacada va ser forjar el matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó.

Isabel de Castella: Isabel de Castella no se la pot considerar una reina oblidada i ignorada. L’expulsió dels jueus, la creació de la Santa Inquisició i la conversió forçosa dels musulmans li van valdre el sobrenom d’Isabel la Catòlica.

Germana de Foix: virreina de València i l’última reina de la Corona d’Aragó. Entre les seues moltes gestes, va destacar la repressió de les Germanies: va arribar a signar 800 sentències de mort. Va ser la segona dona de Ferran el Catòlic i després d’enviduar es va casar més endavant amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.