eldiario.es

9
Menú

Llegir Valter Hugo Mãe

Homes imprudentment poètics

Feliçment comptem ja en català, i en traduccions impecables de Gabriel de la S.T. Sampol i de Víctor Martínez Gil, amb dues de les obres d’un escriptor, Valter Hugo Mãe, que és una de les veus més prestigioses de la literatura portuguesa contemporània: El paradís són els altres (Lleonard Muntaner, 2016) i Homes imprudentment poètics (Rata, 2018). Es tracta de creacions ben recents (publicades en portuguès l’any 2014 i el 2016, respectivament), és a dir, ens presenten el Mãe més actual.

M’atreviria a dir, a partir de les obres prèvies que ja té traduïdes al castellà i que he pogut llegir, que a pesar de representar el més nou de la seua producció no plategen cap ruptura  violenta: hi ha fils temàtics que recorren tots aquests llibres i, sobretot, un clima, unes maneres, una escriptura que com més coneixes més t’incita a veure-hi un segell personal i sorprenent. De fet, El paradís són els altres, un conjunt de textos breus, quasi mínims, lligats per la veu narrativa d’una nena, naix d’una obra anterior, A Deshumanizaç ão (2013), narrada també per una nena, i més en concret (ho explica Mãe en la nota final) del passatge en què s’hi reflexiona sobre la coneguda sentència de Sartre: L’enfer c'est les autres. Crec que potser l’autor de Huis clos no mereix que la seua afirmació es reduïsca a un joc que, si filem prim, la difumina o fins i tot la traeix per complet. No debades ja protestà amb fermesa per l’ús que se’n feia en aquells temps i matisà: “Je veux dire que si les rapports avec autrui sont tordus, viciés, alors l'autre ne peut être que l'enfer.” Els altres, doncs, no són apriorísticament ni l’infern ni el paradís. Però Mãe és limita a manifestar que amb els altres un acaba sent ell mateix: “Tot l'esforç de saber qui sóc, ha de ser un esforç per la trobada amb els altres.” Un principi que he trobat, expressat amb claredat o només insinuat, o tractat sota altres epígrafs del seu univers temàtic, com ara quan quitèria, abraçada a andriy (dos dels protagonistes d’ el apocalipsis de los trabajadores, Alpha Decay, 2010), li agraeix l’oportunitat d’humanitzar-se i comprèn “la intel·ligència més secreta de totes, l’amor”. O quan a folclore íntimo, l’extracte de la seua obra poètica completa que ha edità Vaso roto (2011) en castellà, ens trobem amb el petit poema “la naturaleza revolucionaria de la felicidad” i llegim: “quien dejó en el corazón / un haz de luz / no ciega nunca”. Tres versos, a la manera d’un haiku, que el text de Xuan Bello que fa de pòrtic d’ Homes imprudentment poètics empra per situar-nos davant d’una novel·la que ens trasllada al Japó de fa segles i que, a pesar de les conegudes preocupacions temàtiques, ens sobta per la seua senzillesa i alhora per una intensitat poètica poc comuna. Tot en consonància amb el món que retrata.

Si ho mirem bé, tampoc aquesta prosa és radicalment nova en l’obra de l’escriptor angolès, però supera amb escreix altres preocupacions lingüístiques, potser més reduïdes a filigranes formals (per exemple, l’ús sistemàtic de les minúscules que el lector d’aquestes línies ja haurà notat quan he citat títols, poemes i noms de personatges). El pròleg de Martínez Gil en dóna compte precís i intel·ligent de tot plegat i ens convida a avaluar una traducció que, al meu parer, mereix tots els elogis. Però, com sol passar en les obres més atractives, un no hi pot fer distincions semblants –les formes d’una banda i, de l’altra, els continguts–, ni tampoc paga la pega perquè, en l’esforç de l’anàlisi, perdríem tots els avantatges de la lectura que es deixa portar per les emocions. Baixar al pou amb Itaro, al ventre pur del Japó, sense sabre amb què ferir la fera que t’amenaça, coneixedor de l’admonició que et recorda que tens l’homicidi prohibit; conviure amb ella durant set nits i set llunes, compartint l’arròs que la senyora Kame et fa arribar puntualment i protegint-te –i protegint-la– dels cudols que et llança Saburo, el terrissaire enemic; descobrir finalment el poder de la por i el de la meditació per alliberar-te’n, descobrir també amb els ulls tancats la comoditat de la foscor, el jardí de paraules que Matsu conrea dins la seua ceguesa... No hi ha anàlisi que supere l’experiència de llegir aquest episodi (“La llegenda del pou”) de la novel·la. Mentre el llegia la primera vegada, un altre pou tan literari em venia insistentment a la memòria. Parle d’ “El pou i el pèndol” de Josep Palàcios ( La imatge, II, PUV, 2013). No estic suggerint-ne la comparació. Només assenyale l’experiència de llegir-los en veu alta, rítmicament fins a la fi, tot deixant que s’aprimen com s’aprima el monjo de Mãe, “com una idea que s’anés acabant”.  

Seguir leyendo »

El Delta en moviment perpetu

Guia sentimental del delta del Ebre

Vull escriure sobre el darrer llibre de Joan Todó, una Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Pòrtic, 2018), que en sentit estricte no és una guia turística, i em sap greu no haver llegit més que un altre llibre seu, A butxacades (La Breu, 2011), un recull de contes celebrat per tothom, i el pròleg, «Esdevenir Strand», a la seua traducció d’un llibre de poemes de Mark Strand ( Rufaga d’un, Godall, 2016). Em sap greu i, alhora, tant em fa perquè amb aquests contes, la guia que no ho és en realitat i el petit pròleg escrit sota certes il·luminacions de Borges i el seu Pierre Menard, n’hi ha prou per a descobrir la força d’una prosa que combina el més senzill amb els misteris de la paraula i la imaginació, és a dir, amb les eines de la bona literatura. Potser la clau del seu atractiu és precisament el «control tonal» que Todó atribueix a Strand i que a tots dos, al meu parer, els permet «combinar sàviament humor i tristesa». Els facilita, de més a més, mirar un món, propi i aliè, sense la submissió que generen els límits de la fidelitat objectiva, que sovint és una rèmora impertinent per als versos i la prosa. Cite de nou el pròleg, quan Todó, coneixedor de les dificultats que implica, com a mètode de traducció, ser el mateix Strand que escriu el seu Blizzard of One en català, cerca la «constel·lació d’influències» del poeta canadenc i s’adona que «aquesta reunió de Char, Chirico, Kafka i Buzzati, és l’única facilitat real que em surt al pas; aquesta tirada cap a la tradició del meravellós, com en deia Foix, és l’única garantia que em va permetre acceptar gairebé a ulls clucs la idea de traduir el llibre. Per dir-ho d’alguna manera, tots ells són, en tant que lector, casa meua».

¿Remet a tot això l’adjectiu «sentimental» que qualifica aquesta guia de les terres de l’Ebre, i que l’editorial fa servir també en les ja publicades sobre Perpinyà, l’Alguer i l’Empordanet? Es tracta sens dubte d’una justificació ben comprensible: la d’editar-les en moments que la tecnologia les ha fetes innecessàries, però també de la reivindicació del punt de vista dels autors –tots ells escriptors vinculats sentimentalment als territoris respectius - que les pot fer fins i tot imprescindibles En aquesta si més no, des de la primera pàgina aguaita el jo de l’autor i no s’hi amaga mai. L’argúcia de començar el diccionari –estructura triada per a ordenar tot el llibre- amb l’entrada «Aclariment», un petit pròleg, serveix perquè Todó mostre totes les cartes i pose en guàrdia el lector. D’una banda: «val més que no obriu aquest llibre esperant trobar-hi una guia feta des de l’entranya, un busseig en els meus orígens, un somorgollament en la terra natal.» De l’altra: la forma de diccionari és més que un caprici, és «una manera de permetre que us entregueu al plaer macedonià d’una lectura tastaolletes, discontínua» gràcies a entrades successives de noms de llocs, sobretot, però també de conceptes. Jo li he fet cas. M’he deixat portar per records, escassos però intensos, dels meus viatges pels voltants del Delta i, en esgotar-los, m’he deixat perdre per les pàgines del llibre sempre a la recerca de la mirada de l’autor. El resultat final: a més del seu vigor íntim, de poc em serveixen ja els records davant del panorama etnogràfic, paisatgístic, històric, ben humà al capdavall, que Todó ens dibuixa. I per damunt de tot, com ho fa. Ja sé que és tornar on sempre, però vull subratllar-ho: és com ho diu el que realment em sorprèn i m’atrapa. És la llengua que fa servir, la seua aparent senzillesa i el to, tot alhora. Els llocs -de vegades, ben reals; unes altres, ja desapareguts-, els personatges, el temps emprat a observar-los, el paisatge que els envolta, tot plegat perfà la seua existència gràcies a les paraules. No és solament concedir existència al que ja s’ha perdut, com el Vapor Anita o el carrilet Tortosa, sinó tornejar-la, polir-la amb eines literàries. Som, per exemple, a la Punta del Fangar, el braç «més esquifidet i escarransit» que té el Delta. És hivern, «bufa una marinada gèlida. Els territs, rabassuts, de color gris, amb el llarg bec corbat, esquiven les onades com poden i no s’adonen de vosaltres. La solitud és real, desemparada; això és un desert. La mar encera la sorra. Aviat caurà la nit, amb el seu fred carnisser.» Però la nit i el seu preàmbul són també gràcies a Todó: «És breu, molt breu: de seguida el sol cau rere el Montsianell, incandescent, i resteu tot sols dins una llum estranya. La sorra es torna cendra, l’airet un bisturí.» En breus moments, «sense adonar-vos-en us trobeu al mig de la tenebra.» És el poder de la llengua el que s’hi posa en joc. Una llengua que, a més, és un recurs en favor d’una guia més «sentimental» que mai. Potser, no hi ha un «somorgollament en la terra natal», com ens diu l’autor, però no és així quant a la llengua. També com passa en els contes de A butxacades, és una manera de demostrar que la bona literatura no exigeix el sotmetiment a criteris que, amb l’excusa de preservar la unitat, destrueix la riquesa més envejable d’una llengua, la seua extraordinària diversitat.

Les paraules i les idees són habitualment companys de viatge. Todó no s’està de mirar i descriure el «caràcter deltaic» amb trets reveladors com ara el que històricament situa els habitants d’aquestes terres lluny de disputes tan paradigmàtiques com la del seny i la rauxa. Espectador de la desfilada de carnaval de Deltebre, dedueix que ells es veuen a si mateixos com a pirates, «són o voldrien ser pirates, gent de mar, al marge de la llei». Lluny del seny ordenador, «som més a prop de Vicent Andrés Estellés, del poeta que feia que els poetes llatins clàssics parlessin de cagallons.» Sí, en efecte, és una manera de llegir l’Estellés i de convertir-lo en model; no és l’única, afortunadament, però serveix per arrodonir un retrat i unes maneres que Todó empra sovint amb una perícia envejable. Les idees de què parle es relacionen també amb la defensa d’un territori, en perill permanent i vist sovint des d’uns ulls tòpics, que aquesta guia denuncia i desacredita amb línies lúcides: «si la meua aproximació en aquest llibre és sentimental», la vivència dels habitants del Delta «és ingènua, directa: no és paisatge sinó camp. És una necessitat. Una forma de vida.» Defensar el Delta, lluitar contra els transvasaments, és més que defensar «un dels llocs més bells del planeta». Per això precisament «lo riu és vida». Hi ha també, els conceptes que ajuden a entendre i situar la visió del món que es dedueix de tot plegat, una mirada que descobreix la inquietud constant darrere de la monotonia només aparent. Aquesta guia no hauria tingut cap sentit sense la mirada amb què Todó descobreix dunes canviants, arbres impertèrrits, llops, sames, samarucs, serps «que llisquen a flor d’aigua», furanys, corbs marins, pàixeres, adragons, «mentre els flamencs, amb el bec dins l’aigua, mouen les potes.»

Seguir leyendo »

Josep Iborra: la pressa, pecat capital

L'estupor

A punt ja d’arribar a la darrera pàgina de L’estupor –el llibre pòstum de Josep Iborra, que fa uns mesos publicà l’editorial Afers– hi ha unes línies sobre l’Ungaretti crític d’un interès innegable: el poeta italià ni fa paràfrasis de l’obra llegida, ni l’interpreta, ni l’analitza, «només expressa una “intuïció” simple, directa, clara, d’allò que és essencial en una obra». Una manera de fer, ens diu l’autor, amb un resultat «exaltant»: «la vibració íntima i pura, que mobilitza tot l’home en contacte amb aquesta energia emanada de l’obra.» És a dir, llegir així la poesia, parlar-ne amb propòsits semblants, no exigeix eines peculiars, ni terminologies ad hoc, n’hi ha prou amb el llenguatge habitual,­ però «carregat d’una altra temperatura gràcies a la pressió –precisió i claredat– de la reflexió.» Unes pàgines abans, Iborra ja havia opinat amb contundència a propòsit del que anomena el «bon crític», el qual no parla de l’obra sinó de la «relació essencial entre ell i l’autor mitjançant l’obra» i que el condueix «no a un judici estètic, sinó moral». L’estupor, un llibre que té la Literatura com a protagonista, és ple de reflexions, lúcides i precises, sobre la lectura i les actituds crítiques. Però la referència a la poètica de l’autor de Sentimento del tempo em permet posar en relleu una actitud que Iborra, a pesar de les circumstàncies, mantingué al llarg de tota la seua vida. Ara que entre nosaltres ha reviscolat el debat sobre la crítica que tenim i la que ens caldria –de fet, és una moda que apareix i desapareix com si jugara amb els qui la segueixen o la rebutgen amb passió–, recordar l’obra d’Iborra, compromès com ningú amb una crítica militant, al servei d’una literatura tan feble i, alhora, lector insaciable i lúcid de Proust o Dostoievski, de Txèkhov o Rilke, de Hölderlin o Valéry, de Ramon Llull o Kafka, de Petrarca o Gaziel, hauria de ser consubstancial al sentit comú de tots els interessats per la literatura.

Certament, no hi ha dos Iborres: el crític militant i el que, com Ungaretti, cerca amb més calma l’ ànima que els bons escriptors deixen, feta paraules, en els seus llibres,  fins i tot quan tracten d’expressar el més senzill. Fóra massa fàcil i, en conseqüència, gens procedent. Com també ho seria fixar diferències concloents entre períodes de la seua biografia amb dates més o menys significatives com el 1992 –mort de Joan Fuster–  o el 2004 –l’inici d’una sèrie de llibres que ens descobriran una escriptura mantinguda quasi en secret: Inflexions (2004), Breviari d’un bizantí (2007), i L’estupor (2018). No negue que aquestes precisions sobre la seua trajectòria a partir de fets notables em passen pel cap ben sovint però no em serveixen com a lector i, en conseqüència, en faig un ús més aviat epidèrmic. Això no obstant, és en els llibres darrers on he trobat l’Iborra autèntic, o si voleu, més lliure de traves i dependències, més ell mateix. Tots tres construïts a partir de fragments –Ungaretti els definia a «Dificultades de la poesia» com «allò que comença amb una interrupció i acaba per interrupció»– que abasten un univers temàtic divers, vinculat a la literatura, les ciències humanes, la moral i les arts en general, i tractat a la manera dels grans de l’assaig literari. Si aquestes interrupcions d’entrada i sortida permeten la discontinuïtat creativa i lectora, exigeixen en contrapartida l’esforç del fil conductor. En el cas de L’estupor, i en primer lloc, el títol, que és alhora el d’una de les entrades, i l’esplèndida «Nota preliminar» d’Enric Iborra, fill de l’autor i responsable de l’edició, són llocs de certesa indiscutibles. Del lector depèn servir-se’n en l’ordre indicat o seguir l’estratègia que l’autor del llibre revela: «Evite el pròleg, si n’hi ha, i fins i tot les ressenyes de la solapa». De fet, aquesta referència discreta a litúrgies quotidianes és una de les poques excepcions en les pàgines de L’estupor. Un hi troba notes més condensades, de naturalesa filosòfica o quasi, però n’hi ha també de més relaxades, més narratives, i en alguns casos amb una voluntat gairebé didàctica. I una gran part, per no dir gairebé totes, concebudes des de la categoria, no des de l’anècdota. Fins i tot l’epíleg, que ara sí que es presenta com una nota autobiogràfica, és només un epíleg, una petita addenda afegida al cos del llibre. No és un fet lateral sinó més aviat nuclear, una constant en tota la seua obra. No és gratuït que, en L’estupor, com en altres dels seus llibres, Iborra en faça referència. L’assumpte de la literatura i la vida hi apareix sota títols diversos, però amb denominadors comuns que el lector sabrà descobrir. Ja en les pàgines darreres, l’entrada «Els dietaris i els assaigs» no té pèrdua possible, sobretot el paràgraf final quan s’hi subratlla que si Montaigne inaugurà “la literatura del jo en la seua forma específicament dietarista-assagística”, el predomini de les notes especulatives marca el límit entre el dietari i l’assaig: «El subjecte que escriu deixa de ser protagonista del llibre, s’eclipsa, no circula ja per la seua anècdota personal. Deixa de narrar-se, de sentir-se, de pensar-se.»

Seguir leyendo »

L’ala esquerra i el “bessó fictici” de Mircea Cărtărescu

L'ala esquerra

No sé quantes vegades llegint L’ala esquerra (Periscopi, 2018) m’hauré preguntat si Mircea Cărtărescu no és més profeta que novel·lista. Però, ara que m’ho mire amb més calma, veig que no era un dubte sinó una excusa davant la dificultat d’aplicar patrons coneguts a una obra d’una originalitat flagrant. La lectura d’algunes de les múltiples entrevistes que la premsa li ha dedicat les darreres setmanes —sens dubte, el premi Formentor, ha reblat el clau d’un accés merescut a la fama literària— ha augmentat el meu interès en una aventura narrativa que hauria de merèixer l’atenció dels amants de la literatura. És ben atractiu el retrat de Cărtărescu que un construeix a partir d’aquests papers periodístics i, més important encara: ens constata la impossibilitat de llegir el primer volum de la trilogia, Encegador, amb ulls que cerquen un fil narratiu explícit, una trama ordenada i colpidora, una unitat argumental, etc. Res més lluny d’unes pàgines que al capdavall són més p(r)o(f)ètiques que narratives. El lector que s’hi endinse ho descobrirà aviat.

Cărtărescu divideix els escriptors­­ en dues classes: els qui programen la seua escriptura amb plans previs, dissenys, estructures apriorístiques, sentits epidèrmics o profunds, i finals de manual; i els qui, més a prop de la poesia —o d’una certa poesia, diria jo—,  sense cap pla previ, inicien l’escriptura i es deixen dur pel torrent de paraules que la seua imaginació els posa a l’abast. Aquells més didàctics, si se’m permet l’adjectiu; aquests més poètics. De fet, algunes pàgines de L’ala esquerra, per la profusió de símbols i de metàfores emprades, són d’una poeticitat manifesta. Però és bo, i obligat, tenir present que no es tracta només d’estil sinó d’una concepció de la literatura que no vol sotmetre’s als esquemes genèrics tradicionals. “Les meues novel·les són poemes llargs”, afirmació perseverant que un pot llegir en quasi totes les seues manifestacions. Opine, tanmateix, que això no és prou, sobretot perquè si coneixes Res (Lleonard Muntaner, 2018), que agrupa els poemes escrits entre 1988-1992, en traducció admirable de Xavier Montoliu i Pauli, comproves que una bona part dels poemes contenen molta més narrativitat que la majoria de pàgines d’aquest inici de la trilogia. No debades, Sam Abrams, autor del pròleg, assenyala que som davant del “pont que marca el pas a la prosa”, una circumstància decisiva en la trajectòria de l’autor. Breu: ni la posició antigenèrica ni la presència o absència de seqüències narratives perfan el credo de Cărtărescu; per fer-ho caldria recórrer a l’afany de construcció d’un edifici  literari, més aviat supragenèric, que es basteix per damunt de contraposicions clàssiques com ara la que separa la prosa de la poesia o la que, d’una actualitat rabiosa, estableix lligams substancials, no tan sols paral·lelismes, entre ficció i realitat o entre realitat i món oníric o —marc on literatura i pensament filosòfic tenen tants punts en comú— la que s’atreveix a esborrar els límits entre el llenguatge i el món. L’escriptor romanès creu que genera una escriptura metafísica en la mesura que la seua obra “és la realitat, la qualitat i l’essència de la realitat”. M’abstinc de jutjar consideracions tan elevades i amb una llarga tradició de conviccions i debats. Advertisc només que, com ocorre en el cas d’altres gran obres, aquestes antítesis, en fricció permanent, funcionen com a mecanismes generadors d’una dialèctica que constitueix sovint el fil central que lliga el tot narratiu.

No m’estic allunyant de la novel·la: aquesta passejada per les posicions literàries de l’autor no té cap interès si es fa en detriment de l’obra i és també una manera de posar en relleu l’equilibri que Cărtărescu s’afanya a establir entre els diferents membres de les oposicions que he esmentat com una marca de la seua originalitat. Crec que aquesta és la qüestió nuclear: la seua originalitat, la de ser ell mateix, i amb opinions tan contundents com ara: “No hi ha distinció entre el que escric i el que sóc. A través de l’escriptura tracte de construir un bessó fictici”. La trilogia Encegador és, doncs, una recerca autobiogràfica d’aquest bessó fictici de Cărtărescu –en rigor: quina autobiografia no parteix d’un supòsit semblant?—, un viatge al passat on no té sentit distingir entre allò real i allò imaginat. La literatura n’és alhora el marc, el mitjà i l’objectiu. No hi ha res més enllà i no tindria cap trellat distingir el que en principi és un tot indestriable. És suficient si ens deixem portar, com l’autor confessa que féu en el procés d’escriptura, per un espectacle de paraules, d’imatges, de símbols, de referències explícites i implícites a altres autors i obres literàries, de descripcions de paisatges reals i onírics, en un territori que sembla una barreja, sorprenent i d’una gran bellesa, del món del surrealisme i el de la literatura fantàstica. Detenir-se, per exemple, en les seues visions de Bucarest (“la meua ciutat, el meu alter ego”), que ell mateix ha comparat amb El jardí de les delícies d’El Bosch, des d’un bloc de pisos “estrafolari” que sempre li ha semblat “el penis erecte, escarlata, amb la pell virada de venes i cables, de la ciutat”; o en les incursions repetides en una metafísica literària —n’hi ha cap altra?— que travessa territoris ontològics (“Que som larves d’un ésser astral ens ho mostra el nostre tronc cerebroespinal”), cognitius (“Recordo, és a dir, invento. Transmuto el vertigen dels instants en un or pesant i llepissós”) o visionaris (“Oh, bessó meu [...] il·lumina amb l’ull d’entre les celles les pàgines de membrana nacrada d’aquest llibre. D’aquest llibre il·legible, d’aquest llibre”). Certament, no hi trobarem retrats escrupolosament fidels, ni de personatges ni de llocs, potser tampoc de circumstàncies viscudes. Al capdavall, l’autor ha fet constar que és impossible restringir el seu esperit als límits del realisme estricte. És això mateix, el seu esperit, el que està en joc en aquesta llarga aventura en tres parts —amb la mare, ell mateix i el pare com a successius centres neuràlgics. La trilogia, Encegador, té forma de papallona, com la Psyché dels grecs. Cărtărescu li ho recordava fa uns mesos a una periodista francesa amb la precisió afegida que: “la papallona ha donat a la humanitat la idea de la immortalitat: apareix primer sota la forma d’una eruga, tal com l’ésser humà comença arrossegant-se per terra; es tanca tot seguit en crisàlide com l’ésser humà al seu sepulcre, i de la seua crisàlide renaix sota la forma d’un ésser alat, com els humans esperen renàixer ells també després de la mort”.

Seguir leyendo »

Llum a l’atzucac, un dietari especialment assagístic

Un dels millors assaigs que ha produït la literatura catalana des que hem començat l’any és un dietari publicat i premiat a Alzira (Bromera, 2018) i escrit per una de les plomes més seductores de l’actualitat literària: Ramon Ramon. No he oblidat els qui encara posen el crit al cel quan algú parla de la naturalesa assagística dels dietaris, però, en lloc d’entretenir-me en disquisicions ràncies i sovint estèrils sobre els gèneres literaris, recordaré una afirmació de Cynthia Ozick: “Al igual que un poema, un ensayo genuino está hecho de lenguaje, de personalidad, de un estado de ánimo, de temperamento, de agallas, de azar” ( Metáfora y memoria, Mardulce, 2016). L’assagista novaiorquesa, certament, no hi parla de dietaris; incitada per una certa tradició crítica anglosaxona, la seua reflexió gira al voltant de l’oposició entre “la substancia del ensayo y el corazón de la ficción”. Tot i això, quan assigna aquests atributs a “l’assaig genuí” i quan afegeix que “no está destinado a la barricada” sinó que “es un paseo por los laberintos mentales de otra persona”, sé que ens parla d’una manera de fer que supera les fronteres, sempre difuses, dels gèneres tradicionals.

Llum a l'atzucac, de Ramon Ramon.

Llum a l'atzucac, de Ramon Ramon.

Llum a l’atzucac és especialment assagístic perquè, si és cert que manté un equilibri entre idees i quotidianitat, també em sembla ben evident que aquelles impregnen el conjunt del to propi de qui s’afanya a pensar el món més enllà de, o en companyia de, les emocions o la contemplació. Ben mirat, qui pot establir una distinció fulminant entre pensaments i passions? De fet, m’atreviria a dir que les pàgines més felices són les que combinen tan lúcidament aquests dos components que les propietats del compost resultant ens regalen perspectives insòlites, llum nova. Entrem, per exemple, al Palau per a escoltar amb l’autor per primera vegada en directe la cinquena de Bruckner. Constatem “com és de rància la burgesieta de la capital”, suportem “l’explicació innecessària” del director de l’orquestra acompanyada d’un “baf d’admiració” des d’alguna part del públic. Però el “remolí bruckneria” esborra qualsevol manifestació lateral i de la mà de l’autor, gràcies a una maniobra narrativa que li permet la reflexió in extenso, esbrinem el perquè de la música de Bruckner, la seua religiositat, els seus finals majestàtics..., i concloem que tot plegat ens demana “paciència, ímpetu, voluntat”, que aquesta música “no pot fructificar sinó en la ment valenta dels joves.” L’anècdota i la reflexió combinades amb ofici i enginy, un exemple de simbiosi dels dos nivells: el més quotidià, més planer, de dietarista en sabatilles, i el de l'home cultíssim, en diàleg amb la història de la música, més endiumenjat. No hi ha dubte que la voluntat d’equilibri té resultats positius en una gran part dels fragments més assagístics tot i que alguns lectors li puguen retraure l’exhaustivitat de certes notes sobre l’art amb motiu del seu viatge a Florència, que, d’altra banda, són d’una acuïtat i d’un interès envejables. A ells, especialment, els recomane el moment en què, a Pisa, Marieta i l’autor tanquen el “patracol del Vasari” i de nou respiren “fondo, vulnerables com sempre, en el camp dels miracles de la vida.”

Seguir leyendo »

Marguerite Duras: París, Trouville, el soroll de les gavines

Club editor

A Marguerite Duras no li calien argúcies per entrelligar vida pròpia i literatura. La fusió entre els fets viscuts i la paraula escrita s’hi ha produït a graus tan alts de passió que és inútil, impropi fins i tot, intentar destriar-los. Llegir La vida material (1987), recentment traduïda per David Ilig i publicada per Club editor, és observar ben a prop, el tapís d’anècdotes, paraules i principis literaris que l’escriptora va teixir sense descans fins a la seua mort (1996). El lector, ja des de la petita nota introductòria, sap que està davant d’un llibre peculiar, si més no per la seua gènesi. Tots els textos que el conformen foren inicialment “dits” en successives sessions al seu amic cineasta Jérôme Beaujour. Posteriorment, a partir de las gravacions corresponents, fou l’hora del treball de correcció, escurçament i ordenació, per encabir-los dins l’estructura habitual d’un llibre. I això quasi com un mal menor atès que si es va decidir a publicar-lo, fou perquè “cap forma llibresca prevista o en curs no hauria pogut contenir l’escriptura flotant de La vida material, aquestes anades i vingudes  entre jo i jo, entre vosaltres i jo en aquests temps que compartim.” De fet, ja publicat no dubtava a qualificar-lo com un no-llibre. Però si va nàixer amb el desig de deixar-se dur per “la gran autopista, el carrer ample de la paraula”, no fou amb la intenció de cercar nous territoris sinó com a nou mitjà de practicar els camins “entre jo i jo” i amb el propòsit de mantenir viu un dels principis bàsics del seu treball: evitar sempre la “nafra” del “pensament totalitari”, que vol ser definitiu. Els fragments successius, breus però no sempre curts, farcits de suggeriments, de veritats simplement esbossades, de punts de vista, així ho demostren.

És la vida, doncs, de l’autora la matèria d’aquest llibre singular, és a dir, la seua literatura, perquè les anades i vingudes són també cap als llibres, ja publicats o a punt de publicar-se, i des d’aquests a la reflexió o al comentari sobre com i per què van nàixer, a vegades com a meres al·lusions o referències vagues que poden desconcertar els lectors, però unes altres amb tota mena de detalls i amb justificacions teòriques que defineixen el seu univers literari i que ací no perden mai la forma essencialment literària, d’una bellesa única, que caracteritza l’estil Duras: “La meua vida és una pel·lícula doblada, mal muntada, mal interpretada, mal ajustada, un error en definitiva.” Hi ha moments de confessió explícita, de balanç del viscut, fins i tot de reconeixement dels errors: “Ja és tard, a la vida, quan treus certes lliçons del que has viscut”. Però no cal que ens hi aturem en excés: llegint-la sempre som al cor de la literatura. I sospite que potser en aquest llibre Duras és més Duras que mai.

Seguir leyendo »

L’escriptura temptativa de Marina Garcés

Sí, ja sé que Ciutat Princesa no és cap novetat recent. Fa mesos que circula per llibreries, xarxes i diaris. Però els llibres, com ens obliguen a creure les lleis del mercat editorial, no exigeixen urgències. Més que pressa per llegir-los, solen demanar calma i alguns, si més no, sol·liciten també que de tant en tant els revisitem. Fa no res que he llegit aquest darrer llibre de Marina Garcés i, mentre ho feia, sentia que, per les  virtuts notables que el caracteritzen, hauria de romandre ben viu llargament. Repassar més de vint anys de la història recent és ja un repte encomiable i més encara quan es fa des de la visió de qui ha viscut, dia a dia, la lluita dels moviments socials en favor d’unes ciutats més humanitzades i d’un món més just. Barcelona n’és la protagonista indiscutible, però carregada d’un poder simbòlic que facilita l’equiparació del lector amb la seua pròpia ciutat, València per exemple. O no és cert que durant anys els valencians hem aspirat també a ser «capital del món» tot jugant les cartes de la col·laboració amb els negocis globals del turisme? I que hem fet per mantenir la cultura lluny dels esquemes de la banalització en l’època de l’analfabetisme il·lustrat?   Encara hi som o hem après bé la lliçó? Tot sembla indicar que, com suggeria  Feliu Ventura en aquest mateix diari, a més dels canvis evidents que ja s’han produït, necessitem transformacions.

Entenc que els qui han viscut dia a dia la lluita contra el poder des dels moviments socials durant aquests anys que Garcés repassa tindran bones raons per a jutjar la seua presentació dels fets i l’evolució ideològica i estratègica del Nosaltres que l’autora hi fa servir explícitament o amb al·lusions ben lúcides. La qüestió, tanmateix, no es dirimeix a casa dels protagonistes dels moviments socials. Els qui visquérem la transició democràtica també en podem traure profit si no ens hem sentit condemnats a la triple via amb què l’autora ens classifica: «la integració (als nous valors, llenguatges i institucions), o la destrucció (droga, suïcidis, depressió) o la marginalització (vides alternatives, exilis interiors, anonimats)». Integrats ja en algunes de les institucions de la nova democràcia, als de la meua generació no ens era imprescindible protagonitzar las militància en moviments alternatius per a participar en l’estratègia d’«entrar i sortir» que Garcés descriu amb perspicàcia en les pàgines centrals. Viure a la perifèria de l’Estat, amb llengua pròpia i convençuts que un món més just i més lliure era possible, també ens ha donat peu a «acompanyar el vaivé de la vida, a fer possible aquest enllaç dinàmic entre avançar i retrocedir, aparèixer i desaparèixer, ser i no ser.» No tracte de reivindicar-me com a no-integrat, com supose que els passarà als qui comparteixen amb mi una biografia semblant. Tracte més aviat de posar el dit al forat: per a mi, Ciutat Princesa ha estat una mena de desinfectant, aquell que sol actuar quan et desplaces tan lluny de la teua mirada que acabes observant-te com si fores un altre. Recórrer els fets -des de l’històric desallotjament del cinema Princesa fins als d’octubre del 2017 a Barcelona-, familiaritzar-me amb alguns dels conceptes amb què l’autora els perfila i els descriu –no sé si és aquest l’ordre exacte-, ha estat decisiu per al desplaçament feliç de què parle. També els llibres, sovint, ens suggereixen «mirades perifèriques per fer visible l’invisible».

Però Ciutat Princesa no es redueix a la coneguda medicina fusteriana. La seua singularitat prové en essència de la manera com Marina Garcés concreta el projecte. Preferiria pensar que no ha estat una decisió prèvia a l’execució sinó que ambdues, dialècticament, han configurat el resultat final. Un procés que imagine reproduït en les anades i vingudes des del Jo-autora fins al Jo-narradora i al Nosaltres insistentment evocat, com si es tractara d’un principi metodològic irrenunciable, i minuciosament descrit. No dubte que és l’assaig el gènere en què s’inclou Ciutat Princesa ni que el seu contingut autobiogràfic –el del Jo i el del Nosaltres- juga molt a favor de la qualitat del conjunt. Als partidaris d’un assaig pur, que només treballa amb conceptes, allunyat de qualsevol sospita de subjectivitat i d’emocions, els aniria bé endinsar-s’hi ni que fóra per experimentar la seua força comunicativa, la que l’autora encerta a definir com a «existencial». A Jordi Gràcia li he llegit, a propòsit d’aquest mateixes pàgines, que «la calidad literaria de su autenticidad confesional hace a ratos turbadora la lectura del libro.» Té raó, sens dubte. Però aquesta qualitat sobrepassa els efectes torbadors i s’inscriu en una voluntat de fer que concep l’escriptura com una altra manera d’«entrar i sortir»: «Contra les convencions literàries modernes, que oposen el jo al nosaltres, hi ha una escriptura que fa tot el contrari: els trena i els relliga sense confondre’ls.» Resseguir les referències a l’escriptura que apareixen una vegada i una altra, lligades amb la narració dels fets, i observar que tot respon a una mena de declaració de principis o, si voleu, de poètica del pensar, és imprescindible per avaluar com cal un «assaig de pensament que –ho diu l’autora- he escrit sense guió previ i de manera creuada en català i en castellà.» M’he detingut especialment en un moment en què Garcés, de la mà d’Ingeborg Bachmann i en una precisió més de l’«escriptura temptativa» que practica, «temptativa que no busca conclusions sinó relacions», es trau de damunt la por a quedar-se sense paraules davant d’una esfera pública que ha reduït el llenguatge a consignes. Qui no ha experimentat sensacions semblants? No vivim moments precisament feliços. El desencís fa temps que ens menja l’esperança. El silenci, tanmateix, no és cap derrota sinó el trànsit cap a un pensament més honest, o el que Garcés anomena «la paraula veritable».

Seguir leyendo »