eldiario.es

9
Menú

L’ala esquerra i el “bessó fictici” de Mircea Cărtărescu

L'ala esquerra

No sé quantes vegades llegint L’ala esquerra (Periscopi, 2018) m’hauré preguntat si Mircea Cărtărescu no és més profeta que novel·lista. Però, ara que m’ho mire amb més calma, veig que no era un dubte sinó una excusa davant la dificultat d’aplicar patrons coneguts a una obra d’una originalitat flagrant. La lectura d’algunes de les múltiples entrevistes que la premsa li ha dedicat les darreres setmanes —sens dubte, el premi Formentor, ha reblat el clau d’un accés merescut a la fama literària— ha augmentat el meu interès en una aventura narrativa que hauria de merèixer l’atenció dels amants de la literatura. És ben atractiu el retrat de Cărtărescu que un construeix a partir d’aquests papers periodístics i, més important encara: ens constata la impossibilitat de llegir el primer volum de la trilogia, Encegador, amb ulls que cerquen un fil narratiu explícit, una trama ordenada i colpidora, una unitat argumental, etc. Res més lluny d’unes pàgines que al capdavall són més p(r)o(f)ètiques que narratives. El lector que s’hi endinse ho descobrirà aviat.

Cărtărescu divideix els escriptors­­ en dues classes: els qui programen la seua escriptura amb plans previs, dissenys, estructures apriorístiques, sentits epidèrmics o profunds, i finals de manual; i els qui, més a prop de la poesia —o d’una certa poesia, diria jo—,  sense cap pla previ, inicien l’escriptura i es deixen dur pel torrent de paraules que la seua imaginació els posa a l’abast. Aquells més didàctics, si se’m permet l’adjectiu; aquests més poètics. De fet, algunes pàgines de L’ala esquerra, per la profusió de símbols i de metàfores emprades, són d’una poeticitat manifesta. Però és bo, i obligat, tenir present que no es tracta només d’estil sinó d’una concepció de la literatura que no vol sotmetre’s als esquemes genèrics tradicionals. “Les meues novel·les són poemes llargs”, afirmació perseverant que un pot llegir en quasi totes les seues manifestacions. Opine, tanmateix, que això no és prou, sobretot perquè si coneixes Res (Lleonard Muntaner, 2018), que agrupa els poemes escrits entre 1988-1992, en traducció admirable de Xavier Montoliu i Pauli, comproves que una bona part dels poemes contenen molta més narrativitat que la majoria de pàgines d’aquest inici de la trilogia. No debades, Sam Abrams, autor del pròleg, assenyala que som davant del “pont que marca el pas a la prosa”, una circumstància decisiva en la trajectòria de l’autor. Breu: ni la posició antigenèrica ni la presència o absència de seqüències narratives perfan el credo de Cărtărescu; per fer-ho caldria recórrer a l’afany de construcció d’un edifici  literari, més aviat supragenèric, que es basteix per damunt de contraposicions clàssiques com ara la que separa la prosa de la poesia o la que, d’una actualitat rabiosa, estableix lligams substancials, no tan sols paral·lelismes, entre ficció i realitat o entre realitat i món oníric o —marc on literatura i pensament filosòfic tenen tants punts en comú— la que s’atreveix a esborrar els límits entre el llenguatge i el món. L’escriptor romanès creu que genera una escriptura metafísica en la mesura que la seua obra “és la realitat, la qualitat i l’essència de la realitat”. M’abstinc de jutjar consideracions tan elevades i amb una llarga tradició de conviccions i debats. Advertisc només que, com ocorre en el cas d’altres gran obres, aquestes antítesis, en fricció permanent, funcionen com a mecanismes generadors d’una dialèctica que constitueix sovint el fil central que lliga el tot narratiu.

No m’estic allunyant de la novel·la: aquesta passejada per les posicions literàries de l’autor no té cap interès si es fa en detriment de l’obra i és també una manera de posar en relleu l’equilibri que Cărtărescu s’afanya a establir entre els diferents membres de les oposicions que he esmentat com una marca de la seua originalitat. Crec que aquesta és la qüestió nuclear: la seua originalitat, la de ser ell mateix, i amb opinions tan contundents com ara: “No hi ha distinció entre el que escric i el que sóc. A través de l’escriptura tracte de construir un bessó fictici”. La trilogia Encegador és, doncs, una recerca autobiogràfica d’aquest bessó fictici de Cărtărescu –en rigor: quina autobiografia no parteix d’un supòsit semblant?—, un viatge al passat on no té sentit distingir entre allò real i allò imaginat. La literatura n’és alhora el marc, el mitjà i l’objectiu. No hi ha res més enllà i no tindria cap trellat distingir el que en principi és un tot indestriable. És suficient si ens deixem portar, com l’autor confessa que féu en el procés d’escriptura, per un espectacle de paraules, d’imatges, de símbols, de referències explícites i implícites a altres autors i obres literàries, de descripcions de paisatges reals i onírics, en un territori que sembla una barreja, sorprenent i d’una gran bellesa, del món del surrealisme i el de la literatura fantàstica. Detenir-se, per exemple, en les seues visions de Bucarest (“la meua ciutat, el meu alter ego”), que ell mateix ha comparat amb El jardí de les delícies d’El Bosch, des d’un bloc de pisos “estrafolari” que sempre li ha semblat “el penis erecte, escarlata, amb la pell virada de venes i cables, de la ciutat”; o en les incursions repetides en una metafísica literària —n’hi ha cap altra?— que travessa territoris ontològics (“Que som larves d’un ésser astral ens ho mostra el nostre tronc cerebroespinal”), cognitius (“Recordo, és a dir, invento. Transmuto el vertigen dels instants en un or pesant i llepissós”) o visionaris (“Oh, bessó meu [...] il·lumina amb l’ull d’entre les celles les pàgines de membrana nacrada d’aquest llibre. D’aquest llibre il·legible, d’aquest llibre”). Certament, no hi trobarem retrats escrupolosament fidels, ni de personatges ni de llocs, potser tampoc de circumstàncies viscudes. Al capdavall, l’autor ha fet constar que és impossible restringir el seu esperit als límits del realisme estricte. És això mateix, el seu esperit, el que està en joc en aquesta llarga aventura en tres parts —amb la mare, ell mateix i el pare com a successius centres neuràlgics. La trilogia, Encegador, té forma de papallona, com la Psyché dels grecs. Cărtărescu li ho recordava fa uns mesos a una periodista francesa amb la precisió afegida que: “la papallona ha donat a la humanitat la idea de la immortalitat: apareix primer sota la forma d’una eruga, tal com l’ésser humà comença arrossegant-se per terra; es tanca tot seguit en crisàlide com l’ésser humà al seu sepulcre, i de la seua crisàlide renaix sota la forma d’un ésser alat, com els humans esperen renàixer ells també després de la mort”.

Seguir leyendo »

Llum a l’atzucac, un dietari especialment assagístic

Un dels millors assaigs que ha produït la literatura catalana des que hem començat l’any és un dietari publicat i premiat a Alzira (Bromera, 2018) i escrit per una de les plomes més seductores de l’actualitat literària: Ramon Ramon. No he oblidat els qui encara posen el crit al cel quan algú parla de la naturalesa assagística dels dietaris, però, en lloc d’entretenir-me en disquisicions ràncies i sovint estèrils sobre els gèneres literaris, recordaré una afirmació de Cynthia Ozick: “Al igual que un poema, un ensayo genuino está hecho de lenguaje, de personalidad, de un estado de ánimo, de temperamento, de agallas, de azar” ( Metáfora y memoria, Mardulce, 2016). L’assagista novaiorquesa, certament, no hi parla de dietaris; incitada per una certa tradició crítica anglosaxona, la seua reflexió gira al voltant de l’oposició entre “la substancia del ensayo y el corazón de la ficción”. Tot i això, quan assigna aquests atributs a “l’assaig genuí” i quan afegeix que “no está destinado a la barricada” sinó que “es un paseo por los laberintos mentales de otra persona”, sé que ens parla d’una manera de fer que supera les fronteres, sempre difuses, dels gèneres tradicionals.

Llum a l'atzucac, de Ramon Ramon.

Llum a l'atzucac, de Ramon Ramon.

Llum a l’atzucac és especialment assagístic perquè, si és cert que manté un equilibri entre idees i quotidianitat, també em sembla ben evident que aquelles impregnen el conjunt del to propi de qui s’afanya a pensar el món més enllà de, o en companyia de, les emocions o la contemplació. Ben mirat, qui pot establir una distinció fulminant entre pensaments i passions? De fet, m’atreviria a dir que les pàgines més felices són les que combinen tan lúcidament aquests dos components que les propietats del compost resultant ens regalen perspectives insòlites, llum nova. Entrem, per exemple, al Palau per a escoltar amb l’autor per primera vegada en directe la cinquena de Bruckner. Constatem “com és de rància la burgesieta de la capital”, suportem “l’explicació innecessària” del director de l’orquestra acompanyada d’un “baf d’admiració” des d’alguna part del públic. Però el “remolí bruckneria” esborra qualsevol manifestació lateral i de la mà de l’autor, gràcies a una maniobra narrativa que li permet la reflexió in extenso, esbrinem el perquè de la música de Bruckner, la seua religiositat, els seus finals majestàtics..., i concloem que tot plegat ens demana “paciència, ímpetu, voluntat”, que aquesta música “no pot fructificar sinó en la ment valenta dels joves.” L’anècdota i la reflexió combinades amb ofici i enginy, un exemple de simbiosi dels dos nivells: el més quotidià, més planer, de dietarista en sabatilles, i el de l'home cultíssim, en diàleg amb la història de la música, més endiumenjat. No hi ha dubte que la voluntat d’equilibri té resultats positius en una gran part dels fragments més assagístics tot i que alguns lectors li puguen retraure l’exhaustivitat de certes notes sobre l’art amb motiu del seu viatge a Florència, que, d’altra banda, són d’una acuïtat i d’un interès envejables. A ells, especialment, els recomane el moment en què, a Pisa, Marieta i l’autor tanquen el “patracol del Vasari” i de nou respiren “fondo, vulnerables com sempre, en el camp dels miracles de la vida.”

Seguir leyendo »

Marguerite Duras: París, Trouville, el soroll de les gavines

Club editor

A Marguerite Duras no li calien argúcies per entrelligar vida pròpia i literatura. La fusió entre els fets viscuts i la paraula escrita s’hi ha produït a graus tan alts de passió que és inútil, impropi fins i tot, intentar destriar-los. Llegir La vida material (1987), recentment traduïda per David Ilig i publicada per Club editor, és observar ben a prop, el tapís d’anècdotes, paraules i principis literaris que l’escriptora va teixir sense descans fins a la seua mort (1996). El lector, ja des de la petita nota introductòria, sap que està davant d’un llibre peculiar, si més no per la seua gènesi. Tots els textos que el conformen foren inicialment “dits” en successives sessions al seu amic cineasta Jérôme Beaujour. Posteriorment, a partir de las gravacions corresponents, fou l’hora del treball de correcció, escurçament i ordenació, per encabir-los dins l’estructura habitual d’un llibre. I això quasi com un mal menor atès que si es va decidir a publicar-lo, fou perquè “cap forma llibresca prevista o en curs no hauria pogut contenir l’escriptura flotant de La vida material, aquestes anades i vingudes  entre jo i jo, entre vosaltres i jo en aquests temps que compartim.” De fet, ja publicat no dubtava a qualificar-lo com un no-llibre. Però si va nàixer amb el desig de deixar-se dur per “la gran autopista, el carrer ample de la paraula”, no fou amb la intenció de cercar nous territoris sinó com a nou mitjà de practicar els camins “entre jo i jo” i amb el propòsit de mantenir viu un dels principis bàsics del seu treball: evitar sempre la “nafra” del “pensament totalitari”, que vol ser definitiu. Els fragments successius, breus però no sempre curts, farcits de suggeriments, de veritats simplement esbossades, de punts de vista, així ho demostren.

És la vida, doncs, de l’autora la matèria d’aquest llibre singular, és a dir, la seua literatura, perquè les anades i vingudes són també cap als llibres, ja publicats o a punt de publicar-se, i des d’aquests a la reflexió o al comentari sobre com i per què van nàixer, a vegades com a meres al·lusions o referències vagues que poden desconcertar els lectors, però unes altres amb tota mena de detalls i amb justificacions teòriques que defineixen el seu univers literari i que ací no perden mai la forma essencialment literària, d’una bellesa única, que caracteritza l’estil Duras: “La meua vida és una pel·lícula doblada, mal muntada, mal interpretada, mal ajustada, un error en definitiva.” Hi ha moments de confessió explícita, de balanç del viscut, fins i tot de reconeixement dels errors: “Ja és tard, a la vida, quan treus certes lliçons del que has viscut”. Però no cal que ens hi aturem en excés: llegint-la sempre som al cor de la literatura. I sospite que potser en aquest llibre Duras és més Duras que mai.

Seguir leyendo »

L’escriptura temptativa de Marina Garcés

Sí, ja sé que Ciutat Princesa no és cap novetat recent. Fa mesos que circula per llibreries, xarxes i diaris. Però els llibres, com ens obliguen a creure les lleis del mercat editorial, no exigeixen urgències. Més que pressa per llegir-los, solen demanar calma i alguns, si més no, sol·liciten també que de tant en tant els revisitem. Fa no res que he llegit aquest darrer llibre de Marina Garcés i, mentre ho feia, sentia que, per les  virtuts notables que el caracteritzen, hauria de romandre ben viu llargament. Repassar més de vint anys de la història recent és ja un repte encomiable i més encara quan es fa des de la visió de qui ha viscut, dia a dia, la lluita dels moviments socials en favor d’unes ciutats més humanitzades i d’un món més just. Barcelona n’és la protagonista indiscutible, però carregada d’un poder simbòlic que facilita l’equiparació del lector amb la seua pròpia ciutat, València per exemple. O no és cert que durant anys els valencians hem aspirat també a ser «capital del món» tot jugant les cartes de la col·laboració amb els negocis globals del turisme? I que hem fet per mantenir la cultura lluny dels esquemes de la banalització en l’època de l’analfabetisme il·lustrat?   Encara hi som o hem après bé la lliçó? Tot sembla indicar que, com suggeria  Feliu Ventura en aquest mateix diari, a més dels canvis evidents que ja s’han produït, necessitem transformacions.

Entenc que els qui han viscut dia a dia la lluita contra el poder des dels moviments socials durant aquests anys que Garcés repassa tindran bones raons per a jutjar la seua presentació dels fets i l’evolució ideològica i estratègica del Nosaltres que l’autora hi fa servir explícitament o amb al·lusions ben lúcides. La qüestió, tanmateix, no es dirimeix a casa dels protagonistes dels moviments socials. Els qui visquérem la transició democràtica també en podem traure profit si no ens hem sentit condemnats a la triple via amb què l’autora ens classifica: «la integració (als nous valors, llenguatges i institucions), o la destrucció (droga, suïcidis, depressió) o la marginalització (vides alternatives, exilis interiors, anonimats)». Integrats ja en algunes de les institucions de la nova democràcia, als de la meua generació no ens era imprescindible protagonitzar las militància en moviments alternatius per a participar en l’estratègia d’«entrar i sortir» que Garcés descriu amb perspicàcia en les pàgines centrals. Viure a la perifèria de l’Estat, amb llengua pròpia i convençuts que un món més just i més lliure era possible, també ens ha donat peu a «acompanyar el vaivé de la vida, a fer possible aquest enllaç dinàmic entre avançar i retrocedir, aparèixer i desaparèixer, ser i no ser.» No tracte de reivindicar-me com a no-integrat, com supose que els passarà als qui comparteixen amb mi una biografia semblant. Tracte més aviat de posar el dit al forat: per a mi, Ciutat Princesa ha estat una mena de desinfectant, aquell que sol actuar quan et desplaces tan lluny de la teua mirada que acabes observant-te com si fores un altre. Recórrer els fets -des de l’històric desallotjament del cinema Princesa fins als d’octubre del 2017 a Barcelona-, familiaritzar-me amb alguns dels conceptes amb què l’autora els perfila i els descriu –no sé si és aquest l’ordre exacte-, ha estat decisiu per al desplaçament feliç de què parle. També els llibres, sovint, ens suggereixen «mirades perifèriques per fer visible l’invisible».

Però Ciutat Princesa no es redueix a la coneguda medicina fusteriana. La seua singularitat prové en essència de la manera com Marina Garcés concreta el projecte. Preferiria pensar que no ha estat una decisió prèvia a l’execució sinó que ambdues, dialècticament, han configurat el resultat final. Un procés que imagine reproduït en les anades i vingudes des del Jo-autora fins al Jo-narradora i al Nosaltres insistentment evocat, com si es tractara d’un principi metodològic irrenunciable, i minuciosament descrit. No dubte que és l’assaig el gènere en què s’inclou Ciutat Princesa ni que el seu contingut autobiogràfic –el del Jo i el del Nosaltres- juga molt a favor de la qualitat del conjunt. Als partidaris d’un assaig pur, que només treballa amb conceptes, allunyat de qualsevol sospita de subjectivitat i d’emocions, els aniria bé endinsar-s’hi ni que fóra per experimentar la seua força comunicativa, la que l’autora encerta a definir com a «existencial». A Jordi Gràcia li he llegit, a propòsit d’aquest mateixes pàgines, que «la calidad literaria de su autenticidad confesional hace a ratos turbadora la lectura del libro.» Té raó, sens dubte. Però aquesta qualitat sobrepassa els efectes torbadors i s’inscriu en una voluntat de fer que concep l’escriptura com una altra manera d’«entrar i sortir»: «Contra les convencions literàries modernes, que oposen el jo al nosaltres, hi ha una escriptura que fa tot el contrari: els trena i els relliga sense confondre’ls.» Resseguir les referències a l’escriptura que apareixen una vegada i una altra, lligades amb la narració dels fets, i observar que tot respon a una mena de declaració de principis o, si voleu, de poètica del pensar, és imprescindible per avaluar com cal un «assaig de pensament que –ho diu l’autora- he escrit sense guió previ i de manera creuada en català i en castellà.» M’he detingut especialment en un moment en què Garcés, de la mà d’Ingeborg Bachmann i en una precisió més de l’«escriptura temptativa» que practica, «temptativa que no busca conclusions sinó relacions», es trau de damunt la por a quedar-se sense paraules davant d’una esfera pública que ha reduït el llenguatge a consignes. Qui no ha experimentat sensacions semblants? No vivim moments precisament feliços. El desencís fa temps que ens menja l’esperança. El silenci, tanmateix, no és cap derrota sinó el trànsit cap a un pensament més honest, o el que Garcés anomena «la paraula veritable».

Seguir leyendo »