“Necessitem molt més que un bon sistema de mitjans de comunicació”

Quan ho pense m’adone que conec poques persones amb una conversa tan fluïda com la de Gonçal López-Pampló Rius (València, 1982), director literari de l’editorial Bromera, un dels vaixells insígnia del sector al País Valencià. Parlem entre dues tasses en un bar del carrer del Convent Jerusalem de València, al costat de l’Estació del Nord. No és casualitat, perquè la seua faena li imposa les anades i les tornades contínues, el viatge regular, i ara també contestar preguntes. Ho fa sense pausa, aquest llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, on imparteix classe des del 2007 i des d’on ha centrat les seues recerques en literatura contemporània. Això s’ha reflectit en nombrosos articles i investigacions per a revistes del gremi. Del costat generalista, també col·labora amb publicacions com Saó o Futura. Sap de què parla, doncs.

Porta dos anys de director literari de Bromera. Quin n’és el balanç, fins ara?

Des del punt de vista personal, estic molt agraït per aquesta oportunitat, que m’ha proporcionat coneixences i experiències extraordinàries. Professionalment, estic satisfet que Bromera mantinga una estabilitat: hem aconseguit superar una bona part dels reptes que ens vam marcar quan vaig assumir el càrrec, en un moment de molta incertesa. Hi ha una certa recuperació del sector i nosaltres hi participem, confie que en la bona direcció. A banda d’això, m’alegra ser conscient de les coses a les quals puc contribuir des d’una editorial independent, que no ha de retre comptes a cap gran grup empresarial i que, a més a més, no només publica llibres amb una visió comercial sinó també cultural i social.

Quina era la situació quan va arribar al càrrec?

Feia dos anys que l’empresa havia patit una reestructuració important i calia replantejar les línies de treball: reforçar la direcció literària i donar resposta a una sèrie de reptes, tant en l’àmbit educatiu i la resta de col·leccions literàries com en el del discurs que projectava l’editorial. Calia ressituar el nostre discurs en un panorama nou que ja s’havia consolidat en aquell moment, en què els grans grups editorials –Planeta, RBA, Penguin– continuaven sent fonamentals, tant en castellà com en valencià, i convivien amb la recent proliferació d’editorials menudes.

Havia caigut Bromera en una certa zona de comfort?

Seria pretensiós que diguera que sí. Ara bé, en efecte, tot el sector editorial necessitava –com necessita– repensar-se constantment. Ja m’agradaria tindre la visió que va tindre Josep Gregori fa trenta anys per a crear un model amb un recorregut de deu, quinze o vint anys. El que sí que hem aconseguit és recuperar el discurs, una veu pròpia coherent amb el nostre projecte. Hem sigut capaços de renovar-nos: dissenys estètics, incorporació d’autors nous, reviscolament de premis literaris, incorporació de Tàndem al nostre fons...

En quin punt es troba ara el sector al País Valencià?

El panorama és més estable, dins de les complexitats. Hi ha un fenomen a escala europea que també ens afecta: l’aparició i consolidació d’editorials menudes. Entre totes, han aconseguit molta personalitat en poc de temps Sembra, Drassana i Andana (aquesta amb molt d’encert en l’àmbit infantil).

Més competència?

No estic gens segur. Si parlem en termes quantitatius –és a dir, en nombre d’editorials– no ho afirmaria, perquè potser n’hi ha tantes com abans. Pel que fa al públic, en canvi, sí. Ara n’hi ha un de més divers, en part gràcies als esquifits èxits de la normalització lingüística producte de la presència del valencià a l’escola. Ho he comprovat en aquests dos anys: hi ha un públic disposat a llegir en valencià que té aspiracions diferents i que cal satisfer; per això els projectes nous o renovats han de tindre molta personalitat.

Quin és el prototip d’aquest públic lector?

Probablement siga una persona d’entre 30 i 60 anys, dona, d’estudis superiors, vinculada a professions humanístiques i liberals. El gros del públic lector pense que es troba en aquesta franja, però no tinc informació detallada, caldria estudiar-ho a fons. Siga com siga, seria un prototip restrictiu dins del reduït percentatge de públic lector en valencià, l’augment del qual continua sent el gran repte que tenim totes les editorials.

Què fem amb eixe famós 3%?

Eixe és el tema. Fa un any que vam ser entrevistats diversos editors i tots coincidírem a dir que una nova televisió valenciana havia de ser una de les eines fonamentals per a la difusió del llibre i el foment de la lectura. Ara matisaria l’entusiasme amb què ho vaig afirmar. Necessitem un espai de normalitat lingüística, on els llibres tinguen presència –la vida literària, vaja: tot el circuit de premis, presentacions, debats, etc.–. Sí, necessitem un bon sistema de mitjans de comunicació, sense cap mena de dubte, però també molt més que això. En aquella entrevista, l’editor Vicent Baydal va fer esment a la idea d’autoreferenciar-nos. Probablement necessitem també una literatura que ens autorefencie per a després projectar-nos al món sense complexos. També, dins de les nostres possibilitats, hem de treballar la literatura com a experiència. Si els editors som capaços de fer entendre que darrere de la lectura hi ha una autèntica experiència, que val la pena, alguna cosa haurem aconseguit.

Un altre factor que hi ajudaria és la familiaritat del públic amb la llengua escrita i la presència que té aquesta?

De bon tros. És la televisió, però també les xarxes socials, la retolació comercial, l’empresa privada, la universitat… Tot això va “abans” del llibre, per dir-ho així. Recorde que fa uns anys es va reivindicar molt que els webs de les empreses estigueren en valencià. Ara no veig la mateixa pressió perquè les aplicacions mòbils d’aquestes empreses també ho estiguen. És un exemple. Del que parlem, en el fons, és de la presència pública de la llengua. Si l’índex lector en valencià està ací al 3% i a Catalunya estan al 30% és perquè allà, entre altres raons, la presència pública de la llengua és molt més gran. Estic segur que si férem un anàlisi de les dades de lectura més detallada, trobaríem un índex de lectura en valencià més alt en les comarques centrals i la Plana, on la presència pública de la llengua és més notable.

Aquesta seria una de les qüestions que haurien d’abordar-se en un nou Pla de Lectura?

Bé, ara existeix un Pla de Foment Lector. És cert que, probablement, s’hauria de desenvolupar més a fons i comptar amb unes estratègies complementàries a les que ja té. No crec que se’n puga fer una valoració negativa, però és insuficient. La literatura canvia les persones i les persones poden canviar el món. Si assumim que la cultura –i la literatura com a part de la cultura– és un element fonamental per a la transformació social, el Pla de Foment és insuficient perquè no té aquesta ambició definitiva. Ignore si s’està realitzant un estudi dels hàbits lectors per comarques o en profunditat, però seria revelador de com certes inèrcies socials poden influir positivament en la lectura. D’altra banda, hi ha mesures senzilles que hi ajudarien, en una societat com la nostra, de mercat capitalista, com desgravar l’ús de la llengua en certs àmbits. Ens podríem plantejar aquesta classe d’iniciatives.

L’actual dependència editorial del sistema educatiu pot acabar en acomodament?

És una bona pregunta. Ens l’hauríem de formular tots, de fet. Estic radicalment convençut que hem de treballar per disminuir la dependència que tenim del sistema escolar En aquest sentit, estic content d’haver publicat llibres que han contribuït a trencar sostres com aquests: Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, un assaig divugaltiu coeditat amb PUV sobre el canvi climàtic, per exemple.

Quina incidència pot tindre el Decret de Plurilingüisme en el mercat del llibre en valencià?

Òbviament afectarà, com qualsevol política que es duga a terme en l’àmbit escolar. A escala estrictament valenciana, per exemple, hi ha hagut un sotrac previ que ha sigut el banc de llibres de text, pel qual aquests es reutilitzen: ha suposat una pèrdua d’ingressos per a les editorials que fem aquesta mena de materials educatius, ha sigut un colp fort que haurem de superar. Per contra, l’administració valenciana també ha posat en marxa algunes iniciatives com ara una millor dotació per a la compra de biblioteques escolars, que ha tingut un cert impacte. En aquest sentit, crec que el nou Decret afavorirà una miqueta la recomanació i la venda de llibres en valencià a curt termini. És coherent, és un Decret a favor del valencià –i mai en detriment de les altres llengües, per cert–; si no tinguera incidència, alguna cosa no estaria funcionant.

Ara que parlem de mercat, en llengua catalana n’hi ha un o n’hi ha tres?

La comunicació entre els tres grans territoris que formen la comunitat lingüística és insuficient. Tinc la impressió que les editorials valencianes i els autors valencians no compten prou en Catalunya. Però un editor de Lleida, de les Terres de l’Ebre o de les Illes et diria el mateix; això ens ha de fer relativitzar les coses. Potser el problema és que, en molts aspectes, Barcelona es tanca en ella mateixa. Faria bé d’obrir-se més a la realitat del seu entorn cultural immediat. En tot cas, el que és important és enfortir els llaços. Bromera està cada vegada més present en les llibreries catalanes. Estic satisfet d’això.

Bromera publica les seues traduccions en català oriental, de fet.

Efectivament. Les que s’adrecen al públic adult, sobretot.

Mercat escolar per al País Valencià i mercat adult per a Catalunya?

No, de cap manera. En el mercat escolar les estratègies no poden ser les mateixes, però des de fa un temps estem intentant homologar les dinàmiques a escala valenciana i catalana pel que fa a les col·leccions d’adults i altres aspectes del nostre catàleg.

Però el model de llengua és el l’oriental.

En una part de les traduccions, sí. I ho continuarà sent. Perquè l’experiència ens demostra que el gros del públic lector a Catalunya, a l’hora de triar una traducció, s’estima més llegir-la en català oriental.

Això no és abandonar la lluita pel públic valencià?

Això ens porta a un debat sobre l’estàndard valencià. Crec que no, tot i que no estic segur, perquè hi ha un perill d’atomització. Ara com ara, publicar una part de la nostra producció en la modalitat normativa central ens garanteix una presència a Catalunya que no obsta perquè estiguem presents al País Valencià. En canvi, al revés sí que ho seria.

El públic valencià que llig traduccions mai no posarà cap problema per llegir en oriental però el públic català sí que ho faria de llegir en varietat occidental?

Sí. A grans trets és així.

El País Valencià és més “obert” que Catalunya en un sentit cultural?

No. Crec que el model de llengua respon a lògiques econòmiques i industrials pròpies i no és una qüestió de mentalitat. Catalunya té un sistema de mitjans de comunicació i un model lingüístic disponible des de la carta del bar fins a un mínim ecosistema de premsa pròpia i s’hi senten més còmodes.

Quina és la relació editorial amb les Illes?

Sóc membre de la junta directiva de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i hi ha un sol representant de les editorials illenques. La situació editorial allà no és bona i no tenim la interrelació que hauríem de tindre. Perquè et faces una idea: com a director literari vaig totes les setmanes a Barcelona, una vegada al mes a Alacant, amb molta freqüència a altres llocs de Catalunya i encara no he anat mai a les Illes.

Més enllà de Catalunya i les Balears… Existeix mercat espanyol per als llibres en valencià?

No.

Com és la convivència al País Valencià entre el mercat editorial en castellà i en valencià?

La interrelació és baixíssima, això m’astora. Està molt atomitzat. Tinc la sensació que, a escala valenciana, no hi ha editorials valencianes que publiquen gèneres majoritaris al nivell de les que publiquen en valencià, probablement perquè la capitalitat de València respecte al castellà és molt menor. Hi ha molt poca relació. No dic que siguen compartiments estancs, però no tenen la permeabilitat o el diàleg que serien raonable.

Adés parlaves de l’assaig. Més enllà del sostre escolar que comentaves, hi ha també un sostre de gèneres literaris?

Sí.

Som esclaus de la narrativa, per tant?

La dependència industrial de la narrativa és indiscutible. Disculpa la nota acadèmica, però ja ho explicà Pierre Bordieux en Les règles de l’art: això no és una característica específica del mercat valencià. És a dir, on es fan els diners és en la narrativa; on no se’n fan a penes és en el poesia; i l’assaig i el teatre tenen dinàmiques pròpies. Crec que l’assaig, en termes relatiu, està ben representat en les editorials valencianes. Tot això, però, no vol dir que no hi haja un dèficit d’assaig, com va dir Gustau Muñoz. Potser la nostra societat està dimitint de l’assaig, no tant per falta d’espais com de falta de consum i de voluntat d’escriure’l.

Els formats fragmentaris de les xarxes socials s’han menjat l’assaig tradicional?

Part del que abans feia l’assaig ara ho fan les xarxes, és cert. Això ens porta a parlar de la funció social dels gèneres literaris. L’assaig en tenia una concreta en un context històric particular. Si el model ha caducat, cap problema: la funció la cobriran unes altres eines. El que em preocupa és que nosaltres passem de llarg del model i la funció social quede sense cobrir, perquè no estic segur que Twitter, per exemple, en cobrisca aquella d’espai de reflexió, de persuasió, d’argumentació i de confrontació d’idees.

Què hi ha de la qualitat de la literatura valenciana actual?

Alta. He llegit molta literatura anglosaxona i crec que tenim una producció homologable. Em fa por jutjar la qualitat de les obres. Des de quina òptica i per a quin públic la jutgem? La literatura valenciana actual té qualitat perquè té diversitat –prou més del que pensem. No parle només d’autors de Bromera. D’una proposta narrativa com la de Raquel Ricart a una altra com la de Paco Esteve, Joanjo Garcia, Manuel Baixauli, Martí Domínguez o Anna Moner, hi ha una diversitat saníssima. En poesia, de Maria Josep Escrivà a Ruben Luzón o Pau Sanchis veig també una diferència abismal. I és en eixa diferència on trobem la qualitat. En el cas de l’assaig, els valencians comptem amb una tradició dietarística molt notable. En l’àmbit teatral, no hem deixat de disposar d’una sèrie de veus creatives molt diferents entre elles. Hi ha qualitat perquè hi ha diversitat.

El nostre problema lector no és la qualitat, doncs.

No. Com més va, més por em fa pensar que puguem creure que és un problema de qualitat. Ni de qualitat ni de quantitat.

Però encara és quasi impossible viure d’escriure en valencià al País Valencià.

Sí, és quasi impossible si no assumeixes unes altres tasques diguem-ne perifèriques (traducció, formació, correcció, etc.). Potser sí que et pots convertir en un professional de les lletres, en un sentit ampli, però no pots viure de la literatura estricta. De tota manera, relativitzem de nou les coses: això és així en molts altres països, encara que l’escala siga menys dramàtica. Una altra cosa és la professionalització del món editorial, que no és cap quimera, com demostra el cas de Bromera i altres editorials.

Com a director literari estàs molt connectat a les novetats del continent. Viuen un bon moment les lletres europees?

Crec que tots els moments literaris són bons. És a dir, són bons perquè són productes de la seua època: no hi ha alternativa. Fins i tot les propostes més trencadores i rupturistes són producte de la seua època.

No creus que l’actual és una època més tradicional, després d’un segle XX més experimental?

Totalment d’acord. El noveau roman francés, tota la metaficció anglosaxona dels seixanta i setanta, l’experimentalisme en la poesia catalana dels setanta... tot això ha quedat en un segon pla i hem tornat a fórmules més tradicionals.

I editorialment?

Diria que també. Encara que potser tendim a mitificar certes figures i situacions del passat.

Hem d’esperar algun canvi estructural en els propers temps en el món del llibre?

No ho crec. Qualsevol transformació que hi tinga a veure ens vindrà abans pel canvi climàtic o les polítiques de Trump que de dins de l’àmbit literari. L’únic que tem és una possible crisi de la lectura. Per a mi, el gran repte de futur és preservar una idea que va dir Italo Calvino en les seues Lliçons americanes: «la meua confiança en el futur de la literatura consisteix a saber que hi ha coses que només la literatura pot donar amb els mitjans que li són específics». El gran repte és preguntar-nos quin lloc li queda a la lletra negre sobre blanc en el segle XXI. Tenint en compte que el llibre digital continua en standby, crec que el mercat s’haurà d’adaptar als formats comunicatius que ens imposen les xarxes socials però sense diluir-s’hi. Mantindre el terreny i les formes però utilitzar les noves vies de comunicació per a la difusió.

Al futur des dels orígens, més o menys?

És una bona manera de dir-ho.