Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El ataque limitado de Israel a Irán rebaja el temor a una guerra total en Oriente Medio
El voto en Euskadi, municipio a municipio, desde 1980
Opinión - Vivir sobre un polvorín. Por Rosa María Artal

Casado fitxa per al Senat el jutge de les portes giratòries: De conseller de Camps a president de l’Audiència

Francisco Camps y el president de l'Audiencia Provincial de Valencia, Fernando de Rosa, quan era conseller amb el PP.

Sergi Pitarch

Corrien els anys 90 i el PP de València no era encara el partit totpoderós que va governar la Comunitat Valenciana durant 20 anys i va arribar a governar en quasi el 90% dels seus ajuntaments. En aqueix moment, sense controlar encara els diners de les institucions, eren els militants els que sostenien i obrien les persianes de les seus. El quarter general d’aquell PP estava en la primera planta d’un edifici de l’avinguda de l’Oest de València. L’immoble era propietat de la família De Rosa Torner, el primogènit de la qual, Fernando, va ser qui va afiliar al partit dels conservadors a qui posteriorment seria president de la Generalitat, Francisco Camps Ortiz.

Fernando de Rosa ha sigut i és un pota negra, primer d’Aliança Popular, i posteriorment del PP, on va arribar a ser secretari autonòmic de Justícia amb el dimitit Camps. Pablo Casado ha triat de Rosa per a encapçalar la llista al Senat per València –la tercera província més poblada– en el seu intent per controlar la institució que li permeta aplicar el seu desitjat “155 permanent”.

Es desconeix què se li va despertar abans a De Rosa, si la vocació política o la judicial, però la realitat és que la seua proximitat al partit conservador li va permetre ser vicepresident del Consell General del Poder Judicial –va arribar a ser-ne president durant un mes arran de la dimissió de Carlos Dívar– entre els anys 2008 i 2014. Posteriorment, des del 2015 a l’actualitat, els seus companys jutges el van ajudar a pujar a la presidència de l’Audiència Provincial de València, un dels llocs més importants de la judicatura a la Comunitat Valenciana.

La legislació espanyola prohibeix als jutges militar en partits polítics, però la vida de De Rosa és un exemple de cas de porta giratòria de manual, en aquest cas de la judicatura a la política per a després tornar als jutjats i, finalment, als 59 anys, rematar la seua carrera com a senador en les Corts Generals.

De Rosa va ingressar en la judicatura el 1984, després de preparar-se durant anys amb el president llavors del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, Juan Luis de la Rúa, un altre amic personal de Francisco Camps. En els seus temps d’estudiant havia militat en Aliança Popular i la seua proximitat als conservadors era més que coneguda, no solament per prestar-los la seu per al partit.

Va estar destinat com a jutge a Castelló i València i va aconseguir ser jutge degà de València des del 1998 al 2003, fins que el seu company de fatigues Camps el va cridar per a ser secretari autonòmic de Justícia. Va estar en el càrrec els quatre anys de legislatura i en 2007 va ser nomentat conseller, fins que el 2008 i a proposta del PP va fer el salt a Madrid, al CGPJ, on va estar fins al 2014. El 2015 va tornar al treball com a jutge i en pocs mesos aconseguia la presidència de l’Audiència Provincial. I va ser en aqueix lloc on va viure una de les contradiccions més grans de la seua vida politicojurídica que no va voler reconéixer.

Per sorteig va ser nomenat magistrat ponent que havia de jutjar el saqueig de la depuradora de Pinedo, el conegut com a cas Emarsa, en el qual s’asseien en el banc dels acusats 25 persones, algunes d’elles càrrecs importants del PP en la seua etapa com a secretari autonòmic de Camps. En un primer moment, De Rosa es va negar a abstindre’s de la causa pel fet de considerar que no afectava la seua obligació de neutralitat.

Fins que l’acusació popular –exercida pel PSPV– el va recusar com a ponent i va aportar, entre altra documentació, una cita en l’agenda del capitost de la trama Emarsa, Esteban Cuesta, entre el mateix De Rosa i Cuesta. En aqueix moment, va decidir inhibir-se i deixar pas a un altre jutge perquè redactara la sentència que va condemnar a penes de fins a 12 anys tots els acusats.

Però Fernando no ha sigut l’únic prohom de la família pròxim al partit. El seu germà Alberto va ser, des dels inicis, el directiu que va impulsar la privatització dels hospitals valencians ideada per Eduardo Zaplana. Ribera Salud, quan era propietat de les caixes d’estalvis controlades pel PP va ser nomenat director general. Alberto de Rosa ha capitanejat tot el procés i ha sigut un vertader assot de l’exconsellera de Sanitat Carmen Montón, l’artífex de la reversió de l’hospital d’Alzira.

La germana de tots dos, Carmen de Rosa, és la presidenta de l’Ateneu Mercantil i va dimitir de la comissió fallera a què pertanyia perquè va intentar que la directiva de la falla atorgara un premi a la Fundació Francisco Franco. Quan va saltar l’escàndol, De Rosa va adduir que desconeixia la intenció del seu equip de guardonar aquesta associació d’ultradreta, cosa que el copresident va desmentir posteriorment.

Etiquetas
stats