Manual per a identificar la nova ultradreta
Catalunya i la defensa de la unitat d’Espanya és el conflicte que ha canalitzat les forces d’extrema dreta a l’Estat. És la teoria que manegen uns quants periodistes especialitzats en feixismes, com Miquel Ramos. D’ençà que un Govern central incapaç d’entendre la singularitat d’alguns territoris va xocar amb el seu homòleg català, disposat a declarar la independència unilateral, a tot l’Estat, i especialment a Catalunya, s’ha vist un repunt d’actituds violentes típiques de l’extrema dreta, encoratjades per la retòrica bèl·lica que s’ha donat al problema polític i territorial. Com explica Alejandro Torrús, periodista, el missatge es camufla entre expressions grandiloqüents com ‘colp d’estat’ o “sediciosos catalans’ o la pretesa amenaça de la ruptura d’Espanya.
A la Comunitat Valenciana, el millor –o potser el pitjor– exemple es va viure en la manifestació del 9 d’Octubre, interrompuda per ultres vinculats a diversos grups polítics que es va saldar amb agressions greus captades per les càmeres de diverses televisions i les accions dels quals estan pendents de ser jutjades. Des de l’“a por ellos” que corejaven a Osca o Còrdova a la Guàrdia Civil fins a baralles en la contornada de manifestacions són símptomes que l’extrema dreta i els grups afins violents continuen al carrer. O que mai no se n’han anat del tot.
A Espanya, els grups d’extrema dreta a penes estan organitzats políticament i no tenen representació en els parlaments, encara que alguns sí que han aconseguit fer-se un buit en ajuntaments. No hi ha partits potents que promocionen aquesta ideologia. En les últimes eleccions generals, VOX va obtenir 46.638 vots, un 0,2% de l’electorat; la Falange 9.862, el 0,04% del total, i España 2000, en les últimes eleccions municipals va aconseguir 7 regidors en tot l’Estat. Aquest últim, juntament amb altres organitzacions d’extrema dreta, ha constituït la federació Respeto juntament amb la renovada Plataforma per Catalunya (PxC) i el Partido por la Libertad (PxL), amb l’objectiu de ser una candidatura nacional i europea. La falta d’un lideratge clar i d’un projecte comú afavoreix que es diluïsca el discurs d’ultradreta.
“L’extrema dreta està ocupada a Catalunya; legitimada pel discurs del poder. Les manifestacions de Societat Civil Catalana no són d’extrema dreta, però hi estan tots els grups i les organitzacions d’extrema dreta”, assenyala el periodista en una xarrada sobre els renovats feixismes europeus i el discurs de l’odi. La teoria de Ramos apunta que les persones afins a l’extrema dreta se senten còmodes en partits conservadors que fan una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya com el PP i recelen de la resta de formacions. Si bé aquest partit no se significa tant en altres temes com la immigració o l’islam, només apel·lant a la unitat d’Espanya ja aconsegueix unir tota la ultradreta. Primer de tot, patriotes.
Aquesta nova dreta ha canviat en aparença, la qual cosa la fa menys identificable, explica el periodista en la conferència. Han renunciat a la simbologia neonazi, al discurs antisemita, fins i tot a la roba del tipus skin. Per contra, han adoptat símbols i lluites de l’esquerra, com la defensa dels drets de les dones –com a arma de confrontació amb l’islam–, dels treballadors i, fins i tot, de la lluita contra el masclisme –España 2000 celebrava el Dia contra la Violència Masclista en el seu Facebook.
L’extrema dreta espanyola aspira a ser com el Front National francés i copia els lemes de la campanya de Donald Trump (fer Espanya gran una altra vegada). En general, aquests partits imiten els europeus i, com ells, refusen l’etiqueta “extrema dreta” i prefereixen que se’ls conega com a socialpatriotes i defensors dels drets dels espanyols. Els uneixen, a més, el rebuig de la Unió Europea, de la immigració –especialment la que prové de països musulmans–, la globalització i l’exalçament dels valors nacionals. No es defineixen com a racistes, a pesar d’un caire islamòfob ben clar, sinó que diuen que són etnopluralistes: la no mescla de cultures per no perdre la identitat, explica Ramos. “Han passat de l’antisemitisme a la islamofòbia i la xenofòbia i a fer apologia de la diferència cultural. Diuen que no són racistes, però que cadascú, a sa casa”, comenta el periodista.
Per al periodista, els grups juvenils són el punt que més hauria de preocupar-nos. “Estan menjant el terreny a l’esquerra”, assenyala Ramos, alertant del fenomen. A Espanya, encara no són nombroses les associacions vinculades a l’extrema dreta. Hogar Social a Madrid, Lo Nuestro a les comarques alacantines i a Múrcia, o l’extint Proyecto Impulso a Castelló en són alguns exemples, que es disfressen d’organitzacions socials, juvenils i esportives.
Imiten el llenguatge xenòfob dels seus homòlegs europeus i busquen els seus referents A Casa Pound (Itàlia) o Generació Identitària (França), amb qui comparteixen activitats. A més, com la resta de les organitzacions europees, han aprés que els símbols feixistes tradicionals generen rebuig. Ara es cuiden de portar simbologies. No obstant això, no són invisibles per a altres joves. Quan, per exemple, en una manifestació estudiantil se’ls identifica i se’ls expulsa, addueixen que és perquè porten banderes espanyoles, comenta Ramos. S’escuden en la pàtria.
Aquests grupuscles creen entorns de debat en les seues instal·lacions, fan apologia de l’esport, del culte al cos i de l’esforç físic –Hogar Social té en el seu edifici un gimnàs– i fins i tot organitzen accions aparentment solidàries com ara donacions de menjar i de joguets. Només per a espanyols. I mentre aquestes organitzacions s’estan a gust pels carrers, el periodista i els assistents es pregunten en la sala: “On està l’esquerra?”.
