Rita Barberá: l’“alcaldessa d’Espanya” caiguda en desgràcia
Va haver-hi un temps en què Rita Barberá (València, 1948-Madrid, 2016) semblava capaç de fer qualsevol cosa. No sols d’exercir des de València un poder que es va estendre, en l’època de Francisco Camps, a la mateixa Generalitat Valenciana, sinó també d’influir sobre els lideratges en la dreta espanyola. Ho saben bé José María Aznar i Mariano Rajoy, l’actual president del Govern, de qui es va distanciar quan es va estrényer el setge pels casos de corrupció en què va estar immersa.
Barberá ha mort a Madrid, on dos dies abans havia hagut de declarar com a imputada davant del Tribunal Suprem pel cas del presumpte blanqueig de diners del PP valencià. Apartada del PP, que li va demanar que deixara l’escó, ho va fer com a senadora doblement trànsfuga, perquè va ignorar el PP i també les Corts Valencianes, per les quals va ser elegida en representació territorial. L’exalcaldessa, doncs, ha mort quan ja era morta políticament. La seua manera d’anar-se ha estat com li hauria agradat, sense donar temps a fer evident la decadència de l’“animal polític” més potent que ha tingut la dreta valenciana en moltes dècades.
Una anècdota parla del seu caràcter. Filla del periodista franquista José Barberá, sempre va tenir una idea autoritària del lideratge i unes posicions polítiques d’una idiosincràsia conservadora, però, alhora, va mantenir una vida privada que, per a molts, mai no es va allunyar dels costums d’aquella xica a la qual el 1973 van declarar “musa de l’humor”. Així doncs, quan el seu nom va sonar per a ocupar algun ministeri en més d’un dels governs del PP, Barberá no va dubtar a descartar totalment aquesta possibilitat. El càrrec exigia una dedicació que no encaixava amb l’horari, de mitjan matí a primera hora de la vesprada, que ella havia estat capaç d’implantar a la gestió municipal a València.
Llicenciada en Ciències Polítiques i en Ciències de la Informació, Barberá va treballar fugaçment com a periodista i es va iniciar, a 27 anys, en la vida de partit com a fundadora a València d’Aliança Popular, l’organització encapçalada per Manuel Fraga. A penes una dècada després, el 1987, ja era cap de llista en les eleccions autonòmiques, encara que va haver de menjar molt de banc de l’oposició enfront del socialista Joan Lerma en les Corts Valencianes. D’aquest Parlament autonòmic va formar part ininterrompudament entre el 1983 i el 2015.
El 1991 va optar a l’alcaldia i la va aconseguir mitjançant un pacte amb Unió Valenciana, malgrat que la socialista Clementina Ródenas havia estat la més votada. El seu populisme feroç la va convertir en un dels protagonistes polítics de la dreta espanyola. En terres valencianes només va tenir un rival, Eduardo Zaplana, amb qui mai no es va entendre. La València dels grans esdeveniments va suposar l’apoteosi d’un estil que va fer endeutar les institucions i va generar un riu inacabable de casos de corrupció.
Amb la Copa de l’Amèrica com a gran èxit, la visita del papa a València el 2006 va ser el punt culminant de la borratxera política de Barberá i Camps, combinada amb la prova de la Fórmula 1 en un circuit urbà o les trobades del Valencia Summit que centren el cas Nóos, del qual tots dos es van escapar gràcies al seu aforament.
Sempre que va poder, Barberá va evitar els càrrecs orgànics. El seu poder era fàctic, argument que va tornar a utilitzar dilluns en la declaració davant del Suprem per a descartar-se com a implicada en les irregularitats de finançament, ni més ni menys que les de la seua última campanya local, el 2015, la que li va fer perdre l’alcaldia a les mans de Joan Ribó, de Compromís, i exclamar quan s’abraçava a Serafín Castellano “Quina hòstia! Quina hòstia!”
La seua popularitat havia anat declinant. Es va encabotar, sense èxit, a prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez cap a la mar i va arrasar el nucli històric del Cabanyal. La seua loquacitat es va tòrcer fins al ridícul amb el famós episodi del “caloret”, quan faltaven pocs mesos per a les eleccions del 2015, en què l’opinió pública va passar d’una certa condescendència davant de l’excés a una vergonya col·lectiva ben clamorosa.
El cas Taula, que revela la vinculació del PP de la ciutat i de la gestió municipal sota el seu comandament amb el presumpte finançament irregular del PP provincial, en una peça més del trencaclosques de la corrupció relacionada amb el finançament de tot el PP valencià, la va fer descarrilar definitivament. Un infart se l’ha emportada aquest dimecres de novembre en un arravatament molt seu i en una ciutat on ja tenia ben poc a fer. Al cap i a la fi, què fas a Madrid quan ets morta?
