eldiario.es

9
Menú

Què hi ha darrere de la rivalitat entre el València i el Barça a Mestalla?

- PUBLICIDAD -
Aficionados del Valencia CF en la plaza del Ayuntamiento de Valencia tras ganar la copa de 1979.

Aficionados del Valencia CF en la plaza del Ayuntamiento de Valencia tras ganar la copa de 1979. Valencia CF

És conegut que els partits entre el València Club de Futbol i el Futbol Club Barcelona desperten passions i que les passions poden conduir a excessos. Tanmateix, hi ha gent interessada en distorsionar la rivalitat entre dos dels cinc dels clubs més importants de la lliga estatal del futbol.

És sabut que l’esport i, en concret, l’esport de masses, és alguna cosa més que una simple activitat física regulada. També, per dir-ho molt ràpid, és, en un sentit ampli, cultura i política. Afecta les identitats col·lectives i molts clubs de futbol, entre ells el València i el Barça, “representen” amb més o menys intensitat segons quins contextos, identitats determinades.

El València, com al club esportiu, amb molta diferència, amb més seguidors del País Valencià, té una base social plural i diversa, tant ideològicament, com socialment i territorialment. Certament no té la mateixa penetració social en tots els grups de la societat valenciana. Per posar un exemple, té molt més de suport en La Ribera que en la Vega Baixa. Tot i que, encara que puga semblar sorprenent, no tenim investigacions serioses per conéixer amb detall la base social del club, sí sabem que una part molt important d’aquesta està fora de la ciutat de València, a comarques. És fals, doncs, que seria un club de “senyorets” de la capital.

Com a club esportiu valencià amb més suport, és lògic que estiga molt lligat a la història de la ciutat de València i del seu hinterland. D’aquesta manera, el València CF (originàriament FC), que nasqué en 1919 (i que el pròxim mes de març farà cent anys), ha anat molt lligat a la identitat hegemònica d’aquest territori, la identitat regional valenciana. Aquesta identitat, tal com l’han estudiada historiadors com Manel Martí i Ferran Archilés, nasqué en el segle XIX i es desenvolupà durant el període de la Restauració. És prèvia, doncs, al franquisme, tot i que aquest la instrumentalitzà al seu favor (com també, d’acord amb la recerca del sociòleg Gil-Manuel Hernàndez, feu amb les falles). A la dictadura, al capdavall, li convenia la construcció de “regionalismos bien entendidos” per a fornir una legitimitat més enllà d’un alçament militar.

Aquest regionalisme sa fou contestat per l’antifranquisme valencianista, particularment a partir de la dècada dels seixanta, amb el desenvolupament d’allò que Manuel Alcaraz anomenà el “paradigma fusteria”, una proposta nacionalista valenciana d’esquerres i, per tant, contrària al nacionalisme espanyol i, en concret, al regionalisme conservador (o, segons com, reaccionari). Durant la transició democràtica, per dir-ho d’una manera molt esquemàtica, s’enfrontaren aquestes dues visions de la identitat valenciana en allò que ha vingut a denominar-se, amb més o menys encert, com a Batalla de València. D’aquest enfrontament, el VCF, lògicament, no en fou alié. De fet, en particular durant la presidència de Ramos Costa, el club se situà al costat del regionalisme anticatalanista conegut com a “blaverisme”. Certament, l’anticatalanisme no és patrimoni exclusiu de la societat valenciana. De fet, és una reacció nacionalista espanyola contra el catalanisme o el nacionalisme català que se’n dóna tant a Madrid, a València, com fins i tot a la mateixa Barcelona. Però ací n’ha tingut formes pròpies.

El posicionament a favor d’un dels bàndols per banda del VCF fou, a parer meu, una errada estratègica perquè, si més no en certa manera, allunyà una part significativa de la seua massa social natural del club. Aleshores, a més a més, el Barça era vist com un club que representava l’antifranquisme i l’anticentralisme. No era fàcil en aquell context de lluites identitàries, però el València CF havia de continuar sent el club “de tots”. I no ho fou del tot. Caldria estudiar-ho amb detall, però fins on jo sé tant els regionalistes espanyolistes com els arbetzales de Navarra acostumen a ser de l’Osasuna (i en aquell territori la violència i, per tant, l’enfrontament polític fou molt superior a València). El cas és que el VFC prengué partit. I es pegà un tret al peu.

Per tot plegat, els València-Barça de la transició i de la dècada dels huitanta del segle passat foren més “calents” del que era habitual. Certament, hi havia hagut rivalitat històrica però en aquell període els culers es configuraren com un dels antagonistes principals de l’afició de Mestalla. Foren temporades amb una tensió afegida. Sempre ha hagut rivalitat entre el València i el Barça però si més no des dels anys quaranta el principal antagonista dels seguidors del VCF ha sigut el Reial Madrid. No ha estat una rivalitat creada, com sostenen alguns periodistes madrilenys, a partir del fitxatge de Pedja Mijatovic al Madrid.

L’anticatalanisme no desaparegué per complet a Mestalla en la dècada dels noranta i a primeries del segle XXI però anà minvant de manera progressiva. De fet, el partit del passat 7 d’octubre ni tan sols hi hagué a Mestalla els crits que havien esdevingut habituals contra el Barça i contra Catalunya. A fora de l’estadi sí que n’hi hagué, però. I foren enllestits per una minoria organitzada i dissortadament influent, els Yomus (que controlen la graderia d’animació per mitjà de la dita Curva Nord), que són d’ideologia feixista. I perillosos. De fet, han protagonitzat multitud d’incidents violents i el club, en general, no ha sigut contundent amb ells. I han gojat, a més a més, d’una certa complicitat policial i judicial.

Tot amb tot, els Yomus no representen a l’aficionat mitjà del València. La majoria de socis i d’aficionats són demòcrates (amb totes les contradiccions, com en totes bandes). La imatge d’una afició del València parafeixista és rotundament falsa. I interessada. Certament, tot i les demandes en aquest sentit, el club no ha expulsat a aquesta minoria que danya molt la imatge de l’entitat. Però convertir en còmplices del feixisme a tots els socis i accionistes del club és anar massa lluny.

Els cent anys d’història, amb els seus múltiples èxits i fracassos esportius, no poden entelar-se per aquesta minoria violenta. Cal contundència des del club i, tant o més important, també des de les autoritats polítiques contra el feixisme però també cal ser justos. En definitiva, el VCF i el FCB són dos grans equips de futbol amb una històrica rivalitat esportiva. Aquesta rivalitat ha tingut moments foscos (com els càntics xenòfobs a Mestalla o les agressions dels Boixos Nois a aficionats del València als afores del Camp Nou) però també moments de fraternitat. Fem per arraconar cada vegada més a les minories antidemocràtiques de tots els camps socials. També dels camps de futbol. També de Mestalla. I gogem en pau de la rivalitat.

*Vicent Flor, sociòleg, director de la Institució Alfons El Magnànim

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha