eldiario.es

9
Menú

Núria Cadenes, en la incertesa de la vida

L'escriptora valenciana Núria Cadenes

Escriure és un estat d’ànim. Mai no saps ben bé quins temes tractaràs (un escriptor mai no ha de dir que d’aquella aigua no beurà), ni tampoc quin dels teus llibres finalment tindrà, més o menys, posteritat. Si li hagueren explicat a Voltaire que aquell divertiment de Càndid o l’optimisme seria el seu chef d’oeuvre, i que fins i tot seria reconegut com l’autor d’aquell llibret, de segur que s’hauria fet creus (i passeu el mot). Però l’escriptor busca el seu angulus ridet per a crear, per a confabular, per a donar vida als seus personatges, per a desenvolupar el seu món. Una habitació pròpia, una biblioteca particular, un escriptori teu, sols teu, on pugues capbussar-te en les teues cabòries, tantes vegades infèrtils, fins al dia que de colp i volta arrelen amb força i despleguen tota la seua potència i frondositat.

Quan li pregunte a Núria Cadenes què li ha mogut a instal·lar-se a Torrent em contesta que la línia del metro. “Ni el meu company ni jo tenim cotxe, i volíem una casa de poble, i que tinguera el metro prop... Així que vaig començar a buscar”. El seu company Toni Gisbert és ben conegut pel seu activisme cultural, i me’ls imagine a tots dos resseguint la línia de metro, i baixant de poble en poble, Picanya, Paiporta, Torrent, fins a donar amb aquella casa, tan preciosa i especial. “Sóc molt feliç, però em fa por dir-ho... No et passa a tu que quan eres tan feliç tens por que alguna cosa ho espatlli?”. Núria parla el seu català oriental, i aquests dies passats, mentre llegia la seua excel·lent novel·la Secundaris, on desenvolupa un magistral domini del català popular barceloní, em semblava estar escoltant-la. És una dona alta i ben plantada, d’ulls molt expressius i riure nerviós, de serrell alt, molt retallat. Al seus peus reposa un gosset, de nom Dip, aclofat en un coixinet, que tremola pel simple fet d’existir. En Núria conviuen aquest temor existencial i alhora una abrandament i valor colossals, com en una mena jocs de contrasts, que sempre m’ha fascinat. L’activista política s’ha transformat en una escriptora molt sòlida i interessant, amb un domini del ritme narratiu envejable. En El banquer i Tota la veritat ja havia donat mostres de la seua aposta literària, però ara amb Secundaris ha fet un pas més, al meu parer cabdal en el seu creixement literari.

Núria Cadenes

Les obres de Núria Cadenes entre diferents objectes JESÚS CÍSCAR

Seguir leyendo »

Raquel Ricart, ballant amb llops

"Vicent Usó diu, al seu llibre 'Arquitectura de la ficció', que hi ha escriptors de brúixola i altres de mapa", comenta Raquel Ricart. "Jo, em tem, sóc de brúixola".

Jesús Císcar i jo anem a Benimaclet en autobús. De camí, ens assabentem, via el compte de twiter de José Guirao, de la sobtada mort de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, víctima d'un infart. Ho comentem Jesús i jo, parlem de la incertesa de la vida, i del carpe diem. Hores desprès descobrirem que es tractava d'una notícia falsa, d'algú suplantant la identitat del ministre de Cultura. Aquests temps nostres són molt estranys, i encara no estem del tot avesats a ells: els imbècils pul·lulen per les xarxes socials. Però arribem al domicili de Raquel Ricart parlant de tot allò, caminant per aquells carrers amb cases de poble, que sobreviuen com un jaciment etnològic al bell mig de la urbs vulgar de la València d’extraradi. La casa de Raquel és de nova planta, però mantenint la identitat del lloc, i realitzada amb un gust excel·lent. "D'alguna cosa serveix tindre un amic arquitecte!", ens explica.  Tan bon punt entrem, ens copsa la biblioteca, que s'allarga per un ample corredor: "Tinc uns 3.000 exemplars", em diu quan li ho pregunte. Potser aquesta qüestió és massa tòpica (com la que acostuma a seguir, "i te'ls has llegit tots?"), però aquella biblioteca té una bellesa tan rotunda i està tan ben posada, que captiva els ulls. No obstant això, de seguida veiem que aquell ordre s'estén per tota la casa: el seu estudi, mira a un pati interior, on creixen unes strelitzies colossals, i uns esquelets amb unes fulles catedralícies. Un cau de pau i de recolliment, mirant aquella vegetació ubèrrima.

Una llibreta amb les notes de Raquel Ricart

"Per a cada novel·la, tinc un o més d'un quadern. Allà hi enganxe fotografies que m'inspiren, informacions que busque, lletres de cançons, fotos de les pel·lícules que veuen els personatges...". Jesús Císcar

Li ho faig veure, i riu. Raquel parla calmadament, amb una certa timidesa, mesurant les paraules i fixant la seua mirada intensa sobre mi. Hi ha escriptors que pensen cap enfora (el mateix Josep Piera) i altres que semblen traspassar uns laberíntics circuits neuronals abans d'expressar el seu punt de vista. I això es percep en l'obra de Raquel Ricart, amb una prosa sensible, molt ben perfilada, i un valencià pulcre i genuí. Per a mi sempre ha estat un plaer llegir-la. "Vicent Usó diu, al seu llibre Arquitectura de la ficció, que hi ha escriptors de brúixola i altres de mapa, és a dir, creadors que necessiten constantment mirar la brúixola per a no perdre's en el laberint de la seua creació i altres que van drets com un tir seguint les indicacions del mapa... Jo, em tem, sóc de brúixola. I, de vegades, tampoc així trobe el nord". Es fa un silenci. I afegeix: "Em fa l'efecte que Usó ha de ser prou de mapa... La veritat és que no crec en les fórmules. Escric per instint. Llegesc molt en veu alta, per a sentir el ritme. Però no sóc bona en gramàtica... Sortosament tinc un corrector meravellós: Jem Cabanes, un home sensible, que m'ha ajudat molt com a escriptora".

Seguir leyendo »

Josep Piera, al final d’un món

L'escriptor Josep Piera.

Diverses circumstàncies havien fet ajornar la nostra visita a la casa de Josep Piera: aiguats devastadors, incendis forestals, canvis d’última hora i... uns fesols. Feia uns dies, Pep m’explicava que no havia pogut comprar uns fesols imprescindibles per a cuinar la seua paella i que en tot cas podríem anar a dinar a un restaurant, a tocar de sa casa. Però en el comboi literari que ens arrossegava fins al seu paradís nimbat de La Drova hi figurava, com un element més, la seua paella. I més quan acaba de publicar El llibre daurat, un text assagístic sobre la història d’aquest plat, d’aquesta menja dels llauradors de l’horta, com ell mateix el qualifica.

Finalment, Pep va localitzar aquells fesols (tavella), i vet-nos per fi camí de La Drova. Quan passem per Gandia, descobrim els xalets socarrimats i la desfeta del darrer incendi d’aquest estiu. Per això, tan aviat com ens rep a la porta de sa casa, Pep assenyala uns pins i diu que són “rates forestals, una plaga, que per culpa d’ells de poc més se’ls crema la casa”. El seu gos Dali emet uns lladrucs aguts, i mira cap els arbres, com mostrant també una estranya antipatia envers aquells pins: “No, no” s'explica Pep. “Lladra als esquirols... Els té una quimera permanent... En canvi, jo me’ls estime, perquè es mengen les pinyes, i pense que així eixiran menys pinets, menys odioses rates forestals...”.

Josep Piera té les celles una mica encrespades, cosa que fa que amb aquelles mirades frenètiques encara s’estarrufen més. La seua casa fou dissenyada per l’arquitecte i poeta Gaspar Jaén, i mira a la serra colossal d’Aldaia, amb el penyal majestuós del Cingle Verd al fons. Aquesta cresta calcària, esvelta i airosa, va donar lloc a un dels seus llibres més celebrats, per la seua potència evocadora i lírica, guanyadora del preuat premi Josep Pla. Escriu Piera, a l’inici d’ El cingle verd: “Vos oferesc allò que canten les muntanyes, dicten les boires i les fonts repeteixen. [...] Vos oferesc també el cicle antic i sempre nou de les quatre estacions”. Des d’aquella talaia privilegiada, guaitant des del seu estudi els cingles rotunds d’Aldaia, Josep Piera ha escrit bona part de la seua obra, des de la cabdal poètica de Dictats d’amors fins a la seua prosa ferma i precisa d’ Un bellíssim cadàver barroc o Puta postguerra. Tot allò l’ha convertit en una mena de bard eremita d’aquells trencacolls i costes empinades, d’aquelles barrancades de carrasques, marfulls i llentiscles, d’aquella natura antiga i alhora sempre nova.

Seguir leyendo »