eldiario.es

9

Toni Mollà, sota la morera cartesiana

Toni Mollà és un home brillant, amb una mirada lúcida sobre les coses de l'existència.

Toni Mollà ens cita al bar l'Infern de Massalfassar. Fa paret mitgera amb l'església parroquial, i allò mou la jocositat: "com és natural!" diu Toni. Per diverses circumstàncies, que no cal consignar ací, Jesús i jo ens perdem pels caminets de l'horta i arribem tard. Això fa que al bar ens reben, als urbanites, amb riures i estirabots: un dels més animats és l’alcalde, Joan Morant, que acaba dient: "Quin país tenim, mare!" A la qual cosa Toni replica: "No és país, és paisatge!". Això fa que s'enganxen, i que jo, al davant d'aquella capbussada de sabor local accepte mig entrepà de truita de carxofes. Sensacional.

Toni Mollà ha fet de tot: de mestre, de sociolingüista, de crític pilotari, de professor universitari, d'assagista cívic (La utopia necessària), d'assagista memorialista (Tot entra en el pes), fins i tot d'exvalencià (Nosaltres, exvalencians). És un home brillant, amb una mirada lúcida sobre les coses de l'existència, a la qual cal posar un vernís molt matisat d'escepticisme fusterià (la seua entrevista inacabada amb Fuster és un gran treball). Així les coses, la conversa és ràpida i empedrada de cites, de reflexions i de riures. Tan bon punt entrem en el seu adossat de Massalfassar, em sorprèn descobrir un quadre de Biot. "Pepe era de Meliana, com jo. Li dèiem Pepe el Mimiu... Coses del poble. Jo sóc de ca Cándido. Érem molt amics i el vàrem ajudar el que vàrem poder. Era un home que no tenia els peus en terra, un absolut desastre per a les coses de l'existència material".

L'escriptor Toni Mollà

És un paisatge, que estova l'ànima. JESÚS CÍSCAR

Seguir leyendo »

Rodolf Sirera, el verí de la història

El dramaturg Rodolf Sirera és autor d'obres com 'El verí del teatre'.

Voltaire deia que el teatre era quasi l’única manera de reunir els homes per fer-los sociables. L’obra teatral de l’autor de Càndid és immensa, i a hores d’ara molts pocs (per no dir ningú) la representen: han caigut en l’oblit el seu Mahomet ou le fanatisme o la seua Irène. I, tanmateix, al darrere d’aquestes obres hi ha sempre una denúncia, un desig de fer més humans els homes, una intencionalitat manifesta de fer servir l’eina literària per tal d’amansir la fera. Voltaire no és Marivaux: potser les peripècies amoroses d’aquest últim agraden més en aquests temps tan frívols i lleugers, però en Voltaire sempre es descobreix l’urpa de l’il·lustrat. Rodolf Sirera em deia amb preocupació que ja ningú programava Chéjov o Ibsen als nostres teatres, que el gust d’avui defugeix el teatre clàssic, que para massa solemne i feixuc. I allò el preocupa molt, aquesta bastardització de l’escena valenciana. I em confessa: “Ara tampoc podria escriure El verí del teatre com ho vaig fer, amb aquell català tan normatiu, ple ‘d’aquests’... Ara hauria de posar ‘este’ i aproximar l’idioma a l’oralitat. Sort que l’acció passa al segle XVIII! I això encara fa que aguante una mica aquell llenguatge tan encarcarat”. Em sorprèn i li pregunte què passaria si volguera representar l’obra a Catalunya. “Ah, fa temps que això no passa... S’han perdut per complet els contactes...”

L'escriptor valencià Rodolf Sirera

“He estat vint-i-cinc anys en una llista negra. Això m’ha apartat de l’escena teatral valenciana...", comenta Rodolf Sirera. JESÚS CÍSCAR

He anat a entrevistar-lo al seu domicili del carrer de Quart, un entresol d’una casa noble, on s’ha construït un office diàfan i molt confortable, que mira a un pati de llums, ple de plantes. Tan bon punt obre la porta, un Yorkshire se’m llança a les cames, enjogassat i pocavergonya. “López! Deixa tranquil el visitant!” crida la seua dona, la coreògrafa Rosángeles Valls. Rodolf el mira amb tendresa, i amb la mà fa un petit gest de voler calmar la bestiola, que trau la llengua com una cullera. De seguida em crida l’atenció una gran maqueta amb un tren elèctric: “És el meu passatemps... El pose en marxa i el veig rodar... Dic: me'n vaig a Xàtiva! I quan alguna locomotora es queda atrapada en el túnel faig d’espeleòleg”. Rodolf riu tímidament, per restar importància a aquell passatemps, i em dirigeix cap a uns sofàs, per poder parlar amb més tranquil·litat. Però López de seguida bota a les meues cames, i busca magarrufes. Rodolf, inquiet, protesta: “Li posàrem López perquè volíem un nom el més anodí possible...”

Seguir leyendo »

Pilar Pedraza, surfejant en els inferns

L'estudi de Pilar Pedraza és el cafarnaüm literari més genuí.

Hi ha escriptors que descriuen el que veuen: són stendhalians, i passen l’espill per la realitat i s’atenen a l’estricta crònica dels fets. En canvi, hi ha d’altres que es capbussen en el seu món, que escriuen del que senten, de prémer la seua psique, i que transiten sovint per territoris infernals. De Rimbaud a De Quincey, per exemple. Pilar Pedraza pertany a aquest grup d’escriptors que creen el seu món, fantàstic, oníric, tenebrosament kafkià, bevent de la mitologia clàssica, dels seus déus i de les seues llegendes extraordinàriament cruels. En un moment de l’entrevista, en la seua casa del carrer de Calatrava, li pregunte, amb motiu de l’epopeia fallera que s’acosta, si mai no s’ha plantejat descriure aquell món dels horrors de la gernació festivo fallera valenciana. Pilar riu i em diu: “Ah, Martí, tots els anys me’n vaig de València... Enguany me’n vaig a un balneari, a llegir Kafka”. I té raó: ja fa temps que ha desistit de descriure la seua realitat social, i s’ha refugiat en els seus textos clàssics, en els seus estudis cinematogràfics, o en les seues novel·les fantàstiques.

Tan bon punt entres en sa casa, et saluda una escultura de Buda. I a mà esquerra del rebedor, s’obri una sala, amb uns sofàs de tapisseria vermella que em semblen amb reminiscències perses, sota un gran espill barroc ovalat. Al fons hi és el seu estudi de treball, literalment col·lapsat pels papers, revistes, catàlegs, DVDs de pel·lícules i mil altres andròmines. Allò és el cafarnaüm literari més genuí que he conegut, i li ho dic. Pilar riu, de manera espontània. Li comente que l’escenografia és molt acord amb la seua obra: faig una mirada i veig una nova escultura de Buda, més enllà una escultura d’un escolanet, en la llibreria hi ha una calavera i un retrat de Frida Kahlo, i en una columna una pintura de Belzebú... “Les cases s’assemblen a les persones”, em concreta. Comente que ara la moda és la contrària, cases buides minimalistes, sense un llibre, ni un quadre, tan sols amb un televisor de plasma, de grans dimensions. “I pintades de gris! La gent pensa que el gris és elegant! Com és possible? Si és color comissaria! Ah, la gent està buida per dins i sols impera la vacuïtat... I el problema és que aquesta gent tan simple està inerme, i es deixen influir per tot allò tòxic”.

L’escenografia de la casa de Pilar Pedraza és molt acord amb la seua obra.

L’escenografia de la casa de Pilar Pedraza és molt acord amb la seua obra. Jesús Císcar

Seguir leyendo »

Carles o la soledat del corredor de fons

Hem anat a entrevistar Carles Fenollosa al seu piset, des d'on es veu bona part de les teulades de l’agradable poble de Benimaclet.

“Créanme, un día fuí Superman”. Amb aquesta cita del grup de música Nacho Umbert & la Compañía, obri Carles Fenollosa el seu llibre Narcís o l’onanisme. Aquesta cita ja és una declaració d’intencions, i el principal personatge del llibre, Narcís Almudéver, un periodista cultural que malviu fent reportatgets en un desballestat i precari setmanari valencià, s’enfronta contra tots i contra tot, i en especial també contra ell mateix. Com ja vaig escriure en una breu nota de lectura, aquesta novel.la és una brillant reflexió sobre la migradesa de la vida cultural valenciana i contra l’apatia i resignació que es percep en el món lletraferit. I hi escrivia: “És un llibre trasbalsador, que denuncia la migradesa de les publicacions valencianes, dels premis literaris, de la premsa valenciana espanyolista (El Levante Espanyol), i per sobre de tot ret un efusiu homenatge a Joan Francesc Mira i a la seua novel·la Els treballs perduts, del qual imita (potser fins i tot massa) el seu estil, la mescla de pensaments i fets, d’anotacions erudites i colps d’humor (en especial, de malhumor). Però, en general, impera un amor desesperançat a la ciutat de València, als seus carrers i a la seua història. Una malenconia una mica tràgica, agredolça, que fa que acabem la lectura amb el cor en un puny”.

I, tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen. Li pregunte si creu que els interpel·lats s’ho han pres mal, i s’encongeix d’espatles: “No ho sé... No han dit res. Excepte el teu comentari, no he tingut més notícies... Narcís o l’onanisme és una paròdia, una autocrítica, tots participem i contribuïm a la migradesa del sistema cultural valencià, tots es conformen amb una miqueta del pastís cultural... Amb els premiets, amb el protagonisme menut que et donen alguns mitjans... Però el problema és que el pastís està podrit! No sols és que hi ha poc, o que no hi ha per a tots, és que està putrefacte”.

El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut.

El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut. Jesús Císcar

Seguir leyendo »

Les veus de la memòria

Anna Montero i Vicent Alonso, a la seua casa de la urbanització Tancat de l’Alter, al terme de Picassent.

“Hi ha tu, hi ha jo,/ hi ha la por”, escriu Anna Montero en el seu darrer poemari On els camins s’esborren (Edicions del buc). La seua veu ha assolit un intens to elegíac, un enyorament de la vida passada, dels dies feliços que s’escolen sense adornar-te’n. Una veu que ja va despuntar amb força amb el seu poemari Teranyines, i que a poc a poc ha anat perfilant-se, fins a convertir-la en una de les poetes més importants del país... “tu i jo sabem que l’hora/ ha vingut d’esperar altres presències, / altres veus o la lenta eclosió de la claror”.

Visitem Anna Montero i Vicent Alonso a la seua casa de la urbanització Tancat de l’Alter, al terme de Picassent. Allí viuen “tancats a l’Alter”, i el primer que ens pregunten és què passa “fora”. Vicent Alonso ha començat les col·laboracions a eldiario, després d’uns anys de silenci, i porta en aquell xalet una vida retirada, junt amb la seua dona Anna Montero. “Ací som molt feliços. En aquesta colònia... És molt tranquil i no ens molesta ningú”, diu Vicent, que al principi s’havia mostrat una mica reticent a l’entrevista. Entenc la molèstia, o la incomoditat que puguem causar. El vent bufa amb força, és un dia gelat i rúfol, i què busquem exactament? Quina necessitat hi ha d’aquesta tafaneria, d’endinsar-te en la vida privada i íntima de les persones, i de mostrar-la, de vegades amb aquella alegre despreocupació periodística que ratlla allò indecorós?

En el seu darrer poemari 'On els camins s’esborren', la veu d'Anna Montero ha assolit un intens to elegíac, un enyorament de la vida passada, dels dies feliços que s’escolen sense adornar-te’n.

En el seu darrer poemari 'On els camins s’esborren', la veu d'Anna Montero ha assolit un intens to elegíac, un enyorament de la vida passada, dels dies feliços que s’escolen sense adornar-te’n. Jesús Císcar

Seguir leyendo »

Gustau Muñoz, el furor dels llibres

La biblioteca de Gustau Muñoz està ordenada, viscuda, cadascun d’aquells llibres té el seu perquè, la seua història.

Escriure, en aquest país, és un ofici ingrat. La nostra societat valora ben poc la creativitat literària, que troba extravagant, com si es tractara de ganes de donar la nota. Fins i tot se’ls miren, als escriptors, amb una certa suficiència, com qui diu si jo m’hi posara ja veurien, però no tinc temps per a aquestes ximpleries. Potser per això l’escriptor pesa poc (per no dir gens) en la vida d’aquest poble a la vora del Mediterrani. Però, comptat i debatut, encara pesa menys l’intel·lectual, això és, el lector format i exigent, que escriu amb el deler d’esperonar els seus conciutadans i traure’ls de la somnolència mental, i fer d’ells ciutadans crítics i responsables.

Gustau Muñoz ho convé: “En aquesta terra l’esforç intel·lectual no es valora gens. És tremendo. Com diu Xavier Serra, l’humor valencià consisteix en abaixar els fums a l’altre”. És a dir en restar mèrits a l’obra del creador, i en buscar-li qualsevol punt feble i riure-se’n, de manera irreverent. A força de fer broma de tot tenim el país que tenim. “Pense ara en J.F. Yvars, del qual vinc d’escriure un article en eldiario.es. Un home de cultura sòlida, i sobre tot d’una mirada profunda i amplíssima sobre l’art contemporani. Doncs és molt ignorat”. És ben cert: a l’IVAM, durant el seu temps com a director, alguns el coneixien com Monsieur Tournesol, el despistat i primmirat personatge de Tintin. “Un home elegant, sempre impecablement vestit” segueix Gustau. “Junt amb Ignacio Carrión i Juan Gil-Albert, és la persona més ben vestida que he conegut... Ana Castellano sempre deia de Gil-Albert que ‘Juan es tan elegante que te lo llevas a casa y te la decora’”. Gustau riu, perquè resulta difícil escapar a l’humor valencià. En el seu tarannà sovint interaccionen una tendència natural al colpet d’ull, agut i mordaç, i el desig de ponderar i valorar amb justícia l’obra dels seus conciutadans. Una actitud ben fusteriana, per altra banda: el misantrop de Sueca tenia en aquest sentit una llengua temible, molt esmolada.

“Escric sempre en la taula del menjador”, ens diu només entrem, com volent dirigir convenientment els nostre passos.

“Escric sempre en la taula del menjador”, ens diu només entrem, com volent dirigir convenientment els nostre passos. Jesús Císcar

Seguir leyendo »

Núria Cadenes, en la incertesa de la vida

L'escriptora valenciana Núria Cadenes

Escriure és un estat d’ànim. Mai no saps ben bé quins temes tractaràs (un escriptor mai no ha de dir que d’aquella aigua no beurà), ni tampoc quin dels teus llibres finalment tindrà, més o menys, posteritat. Si li hagueren explicat a Voltaire que aquell divertiment de Càndid o l’optimisme seria el seu chef d’oeuvre, i que fins i tot seria reconegut com l’autor d’aquell llibret, de segur que s’hauria fet creus (i passeu el mot). Però l’escriptor busca el seu angulus ridet per a crear, per a confabular, per a donar vida als seus personatges, per a desenvolupar el seu món. Una habitació pròpia, una biblioteca particular, un escriptori teu, sols teu, on pugues capbussar-te en les teues cabòries, tantes vegades infèrtils, fins al dia que de colp i volta arrelen amb força i despleguen tota la seua potència i frondositat.

Quan li pregunte a Núria Cadenes què li ha mogut a instal·lar-se a Torrent em contesta que la línia del metro. “Ni el meu company ni jo tenim cotxe, i volíem una casa de poble, i que tinguera el metro prop... Així que vaig començar a buscar”. El seu company Toni Gisbert és ben conegut pel seu activisme cultural, i me’ls imagine a tots dos resseguint la línia de metro, i baixant de poble en poble, Picanya, Paiporta, Torrent, fins a donar amb aquella casa, tan preciosa i especial. “Sóc molt feliç, però em fa por dir-ho... No et passa a tu que quan eres tan feliç tens por que alguna cosa ho espatlli?”. Núria parla el seu català oriental, i aquests dies passats, mentre llegia la seua excel·lent novel·la Secundaris, on desenvolupa un magistral domini del català popular barceloní, em semblava estar escoltant-la. És una dona alta i ben plantada, d’ulls molt expressius i riure nerviós, de serrell alt, molt retallat. Al seus peus reposa un gosset, de nom Dip, aclofat en un coixinet, que tremola pel simple fet d’existir. En Núria conviuen aquest temor existencial i alhora un abrandament i valor colossals, com en una mena jocs de contrasts, que sempre m’ha fascinat. L’activista política s’ha transformat en una escriptora molt sòlida i interessant, amb un domini del ritme narratiu envejable. En El banquer i Tota la veritat ja havia donat mostres de la seua aposta literària, però ara amb Secundaris ha fet un pas més, al meu parer cabdal en el seu creixement literari.

Núria Cadenes

Les obres de Núria Cadenes entre diferents objectes JESÚS CÍSCAR

Seguir leyendo »

Raquel Ricart, ballant amb llops

"Vicent Usó diu, al seu llibre 'Arquitectura de la ficció', que hi ha escriptors de brúixola i altres de mapa", comenta Raquel Ricart. "Jo, em tem, sóc de brúixola".

Jesús Císcar i jo anem a Benimaclet en autobús. De camí, ens assabentem, via el compte de twiter de José Guirao, de la sobtada mort de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, víctima d'un infart. Ho comentem Jesús i jo, parlem de la incertesa de la vida, i del carpe diem. Hores desprès descobrirem que es tractava d'una notícia falsa, d'algú suplantant la identitat del ministre de Cultura. Aquests temps nostres són molt estranys, i encara no estem del tot avesats a ells: els imbècils pul·lulen per les xarxes socials. Però arribem al domicili de Raquel Ricart parlant de tot allò, caminant per aquells carrers amb cases de poble, que sobreviuen com un jaciment etnològic al bell mig de la urbs vulgar de la València d’extraradi. La casa de Raquel és de nova planta, però mantenint la identitat del lloc, i realitzada amb un gust excel·lent. "D'alguna cosa serveix tindre un amic arquitecte!", ens explica.  Tan bon punt entrem, ens copsa la biblioteca, que s'allarga per un ample corredor: "Tinc uns 3.000 exemplars", em diu quan li ho pregunte. Potser aquesta qüestió és massa tòpica (com la que acostuma a seguir, "i te'ls has llegit tots?"), però aquella biblioteca té una bellesa tan rotunda i està tan ben posada, que captiva els ulls. No obstant això, de seguida veiem que aquell ordre s'estén per tota la casa: el seu estudi, mira a un pati interior, on creixen unes strelitzies colossals, i uns esquelets amb unes fulles catedralícies. Un cau de pau i de recolliment, mirant aquella vegetació ubèrrima.

Una llibreta amb les notes de Raquel Ricart

"Per a cada novel·la, tinc un o més d'un quadern. Allà hi enganxe fotografies que m'inspiren, informacions que busque, lletres de cançons, fotos de les pel·lícules que veuen els personatges...". Jesús Císcar

Li ho faig veure, i riu. Raquel parla calmadament, amb una certa timidesa, mesurant les paraules i fixant la seua mirada intensa sobre mi. Hi ha escriptors que pensen cap enfora (el mateix Josep Piera) i altres que semblen traspassar uns laberíntics circuits neuronals abans d'expressar el seu punt de vista. I això es percep en l'obra de Raquel Ricart, amb una prosa sensible, molt ben perfilada, i un valencià pulcre i genuí. Per a mi sempre ha estat un plaer llegir-la. "Vicent Usó diu, al seu llibre Arquitectura de la ficció, que hi ha escriptors de brúixola i altres de mapa, és a dir, creadors que necessiten constantment mirar la brúixola per a no perdre's en el laberint de la seua creació i altres que van drets com un tir seguint les indicacions del mapa... Jo, em tem, sóc de brúixola. I, de vegades, tampoc així trobe el nord". Es fa un silenci. I afegeix: "Em fa l'efecte que Usó ha de ser prou de mapa... La veritat és que no crec en les fórmules. Escric per instint. Llegesc molt en veu alta, per a sentir el ritme. Però no sóc bona en gramàtica... Sortosament tinc un corrector meravellós: Jem Cabanes, un home sensible, que m'ha ajudat molt com a escriptora".

Seguir leyendo »

Josep Piera, al final d’un món

L'escriptor Josep Piera.

Diverses circumstàncies havien fet ajornar la nostra visita a la casa de Josep Piera: aiguats devastadors, incendis forestals, canvis d’última hora i... uns fesols. Feia uns dies, Pep m’explicava que no havia pogut comprar uns fesols imprescindibles per a cuinar la seua paella i que en tot cas podríem anar a dinar a un restaurant, a tocar de sa casa. Però en el comboi literari que ens arrossegava fins al seu paradís nimbat de La Drova hi figurava, com un element més, la seua paella. I més quan acaba de publicar El llibre daurat, un text assagístic sobre la història d’aquest plat, d’aquesta menja dels llauradors de l’horta, com ell mateix el qualifica.

Finalment, Pep va localitzar aquells fesols (tavella), i vet-nos per fi camí de La Drova. Quan passem per Gandia, descobrim els xalets socarrimats i la desfeta del darrer incendi d’aquest estiu. Per això, tan aviat com ens rep a la porta de sa casa, Pep assenyala uns pins i diu que són “rates forestals, una plaga, que per culpa d’ells de poc més se’ls crema la casa”. El seu gos Dali emet uns lladrucs aguts, i mira cap els arbres, com mostrant també una estranya antipatia envers aquells pins: “No, no” s'explica Pep. “Lladra als esquirols... Els té una quimera permanent... En canvi, jo me’ls estime, perquè es mengen les pinyes, i pense que així eixiran menys pinets, menys odioses rates forestals...”.

Josep Piera té les celles una mica encrespades, cosa que fa que amb aquelles mirades frenètiques encara s’estarrufen més. La seua casa fou dissenyada per l’arquitecte i poeta Gaspar Jaén, i mira a la serra colossal d’Aldaia, amb el penyal majestuós del Cingle Verd al fons. Aquesta cresta calcària, esvelta i airosa, va donar lloc a un dels seus llibres més celebrats, per la seua potència evocadora i lírica, guanyadora del preuat premi Josep Pla. Escriu Piera, a l’inici d’El cingle verd: “Vos oferesc allò que canten les muntanyes, dicten les boires i les fonts repeteixen. [...] Vos oferesc també el cicle antic i sempre nou de les quatre estacions”. Des d’aquella talaia privilegiada, guaitant des del seu estudi els cingles rotunds d’Aldaia, Josep Piera ha escrit bona part de la seua obra, des de la cabdal poètica de Dictats d’amors fins a la seua prosa ferma i precisa d’Un bellíssim cadàver barroc o Puta postguerra. Tot allò l’ha convertit en una mena de bard eremita d’aquells trencacolls i costes empinades, d’aquelles barrancades de carrasques, marfulls i llentiscles, d’aquella natura antiga i alhora sempre nova.

Seguir leyendo »