eldiario.es

9

Pilar Pedraza, surfejant en els inferns

L'estudi de Pilar Pedraza és el cafarnaüm literari més genuí.

L'estudi de Pilar Pedraza és el cafarnaüm literari més genuí. Jesús Císcar

Hi ha escriptors que descriuen el que veuen: són stendhalians, i passen l’espill per la realitat i s’atenen a l’estricta crònica dels fets. En canvi, hi ha d’altres que es capbussen en el seu món, que escriuen del que senten, de prémer la seua psique, i que transiten sovint per territoris infernals. De Rimbaud a De Quincey, per exemple. Pilar Pedraza pertany a aquest grup d’escriptors que creen el seu món, fantàstic, oníric, tenebrosament kafkià, bevent de la mitologia clàssica, dels seus déus i de les seues llegendes extraordinàriament cruels. En un moment de l’entrevista, en la seua casa del carrer de Calatrava, li pregunte, amb motiu de l’epopeia fallera que s’acosta, si mai no s’ha plantejat descriure aquell món dels horrors de la gernació festivo fallera valenciana. Pilar riu i em diu: “Ah, Martí, tots els anys me’n vaig de València... Enguany me’n vaig a un balneari, a llegir Kafka”. I té raó: ja fa temps que ha desistit de descriure la seua realitat social, i s’ha refugiat en els seus textos clàssics, en els seus estudis cinematogràfics, o en les seues novel·les fantàstiques.

Tan bon punt entres en sa casa, et saluda una escultura de Buda. I a mà esquerra del rebedor, s’obri una sala, amb uns sofàs de tapisseria vermella que em semblen amb reminiscències perses, sota un gran espill barroc ovalat. Al fons hi és el seu estudi de treball, literalment col·lapsat pels papers, revistes, catàlegs, DVDs de pel·lícules i mil altres andròmines. Allò és el cafarnaüm literari més genuí que he conegut, i li ho dic. Pilar riu, de manera espontània. Li comente que l’escenografia és molt acord amb la seua obra: faig una mirada i veig una nova escultura de Buda, més enllà una escultura d’un escolanet, en la llibreria hi ha una calavera i un retrat de Frida Kahlo, i en una columna una pintura de Belzebú... “Les cases s’assemblen a les persones”, em concreta. Comente que ara la moda és la contrària, cases buides minimalistes, sense un llibre, ni un quadre, tan sols amb un televisor de plasma, de grans dimensions. “I pintades de gris! La gent pensa que el gris és elegant! Com és possible? Si és color comissaria! Ah, la gent està buida per dins i sols impera la vacuïtat... I el problema és que aquesta gent tan simple està inerme, i es deixen influir per tot allò tòxic”.

L’escenografia de la casa de Pilar Pedraza és molt acord amb la seua obra.

L’escenografia de la casa de Pilar Pedraza és molt acord amb la seua obra. Jesús Císcar

Ho convic. “La sort que tinc és que els meus lectors em són molt fidels... Compte amb un matalàs de vora 4.000 lectors, que em permet escriure amb tranquil·litat i el que em dóna la gana. Perquè jo no vull ser escriptora! Tan sols vull escriure!”. La mire amb una mica de sorpresa. “No m’agrada gens el mundillo literari, ni anar de fira en fira, ni clubs de lectura, ni res d’això. Els meus llibres es promocionen sols”. Per a contactar amb Pilar he hagut de parlar primer amb Luis Pérez Ochando, que li fa d’assistent literari, i que és un erudit i bon lector. “Sóc bipolar... I tinc períodes de descens als inferns. La psiquiatra em va dir que prescindira per complet del telèfon mòbil, i ja no sé ni on el tinc. Quan em vaig posar tan mal li dictava a Luis els meus llibres, i ara és ell qui em connecta amb el món exterior”.

"Jo no vull ser escriptora! Tan sols vull escriure!", diu Pilar Pedraza.

"Jo no vull ser escriptora! Tan sols vull escriure!", diu Pilar Pedraza. Jesús Císcar

Es fa un silenci i jo vaig prenent notes en el meu quadern. És com si per a l’entrevista Pilar Pedraza haguera abandonat el seu món durant unes hores, i haguera eixit a la superfície per a parlar amb mi. “Ara estic a punt de publicar un nou llibre en l’editorial Valdemar, que tindrà més de tres-centes pàgines, i que serà molt distint als anteriors. M’he llançat a la piscina sense aigua!”, riu. “Es titula Eros ha muerto i Luis ha fet les il·lustracions, una mena de collages digitals que m’agraden molt”.

Jesús, que ha estat fotografiant, com si alçara una mena d’acta notarial, tots aquells objectes que enfarfeguen la sala, anuncia que ha de marxar. Però abans li xiuxiueja a Pilar: “Que guapa estàs en aquesta foto!”. Pilar riu, agraïda, sense coqueteria: hi apareix joveneta, en una instantània en blanc i negre. Al costat hi ha una altra fotografia amb Wim Venders: “Aquesta és quan era consellera de Cultura, i em demanaren de presentar el cineasta. Li vaig preguntar a Muñoz Puelles quant de temps havia de parlar i em digué que si fa no fa una hora... Ai! Li vaig fer cas! I quan ja portava mitja hora parlant veia la gent sorpresa, inquieta, llançant-me mirades furibundes... En fi, que quan vaig acabar Venders tan sols va poder dir thank you i se’n va marxar! Sembla que jo havia de parlar un poc menys!” Jesús riu, perquè la realitat és molt rebuscada i al final d’aquella trobada amb l’admirat cineasta sols hi roman l’anècdota agredolça.

“En Eros ha mort parle del Déu grec, que no és el de Cupido de sant Valentí, sinó l’homosexual i misogin, maligne i fill de puta. Però ho faig de tal manera que em bote la línia entre els déus i els humans, i el porte un poc a la nostra quotidianitat... El cristianisme converteix Eros en un angelot... En un amor burgés! En fi, estic molt il·lusionada amb aquest nou llibre! Ara estic treballant en un nou projecte sobre la dona en la revolució francesa”. De sobte s’atura i em mira, amb aquells ulls tan expressius que té, color mel: “Quan acabe un llibre l’arracone... No vull saber més d’ell... Sempre estic amb un llibre nou entre mans! Sempre estic prenyada!”.

Això ens permet parlar d’aquells llibres amb contingut històric i la intencionalitat que hi ha al darrere del seu quefer literari. “No escric novel·la històrica. Això no m’interessa. Tampoc crec en ella... Tan sols intente ambientar d’una manera versemblant els meus personatges. Però busque fer literatura!”. Li dic que no és Santiago Posteguillo. Pilar percep un perill i s’explica, amb precaució: “La veritat és que no l’he llegit... potser si el llegira m’agradaria. Però de què serveix, per exemple, descriure la vida de Colón? La novel·la que busca narrar literàriament una vida, sense cap altre motiu ni intenció, m’interessa poc... Jo tan sols busque amb els meus llibres crear un escenari que em permeta donar veu a les meues inquietuds. Quan els crítics, o els criticons, busquen mosquetes, com anacronismes o coses així, em donen llàstima... Abans em feia molta malícia però ara em donen sols llàstima, perquè s’han quedat en la superfície de la història i critiquen coses que no tenen cap importància”.

Pilar Pedraza: "Jo tan sols busque amb els meus llibres crear un escenari que em permeta donar veu a les meues inquietuds".

Pilar Pedraza: "Jo tan sols busque amb els meus llibres crear un escenari que em permeta donar veu a les meues inquietuds". Jesús Císcar

Estic d’acord amb ella i comente que qui vullga trobar En la mort de Virgili de Broch o en les Memòries d’Adrià de Yourcenar una biografia d’aquestes figures clàssiques va ben errat. Que el que hi transcendeix és la veu literària, la recerca estilística i poètica. Pilar ho convé. “Però és el mercat qui mana... Fixa’t, l’altre dia apareixia en El País un reportatge titulat: “Cinco mujeres de fantasía y terror”, i hi eren Rosalía de Castro, Rosa Montero, Ana María Matute, una altra autora de ciència ficció i jo... En realitat, d’aquell grup tan estrafolari, jo era l’única que treballe en això. Però agrada posar etiquetes, reunir a la gent dispar”. Dic que potser això és degut a la poca tradició del gènere a Espanya. Pilar ho accepta, però de seguida afig: “Joan Perucho és un escriptor enorme... I Valle-Inclán té una narració titulada Sonata de otoño que és pur Poe!”.

Damunt de la taula del saló hi ha la darrera novel·la que acaba d’enllestir (i d’arraconar), titulada Pánikas. En contra del seu costum, no s’ha publicat en Valdemar sinó en Ediciones del Transbordador. “Fou un encàrrec... Es posaren en contacte amb mi i m’ho proposaren, però vaig dir que no tenia temps. Tanmateix, acabava d’escriure un llibre sobre Cocteau, i vaig recordar com deia que havia parit Les enfants terribles en dues setmanes... I si intentara alguna cosa semblant? M’hi vaig posar a escriure, deixant-me portar per l’instint, sondejant-me a mi mateix i va eixir!”.  Se’m queda mirant i s’explica: “Parla d’una jove, especialista en clàssiques, que té bipolaritat i que, com dic a la meua psiquiatra, surfeja en els inferns... No és autobiogràfic, perquè hi ha ficció, hi ha coses que no he viscut...”. Pilar està molt contenta amb el llibre, i una mica sorpresa per l’acollida, perquè està tenint moltes respostes per part dels lectors.

Li pregunte quin és el seu llibre capçalera. No dubta ni un segon: “La filosofía en el boudoir, del marqué de Sade. Materialista i moral. M’ha vingut molt bé la seua lectura”. Li demane que em dedique Pánikas i Pilar escriu, amb la seua lletra condensada i en tensió: “Para mi amigo Martí, que sabe de estas literaturas”. M’acomiade d’ella i en la plaça del Negret, junt a la font, m’ature un moment i em pose a llegir el capítol titulat precisament “Surfeando en los infiernos”: “Mi mal se remontaba a la infancia. De niña, cuando tenía fiebre por una simple gripe, veía cosas pintadas en una pizarra inexistente situada frente a mi cama —coles, brécol y otras verduras— al tiempo que me sentía traída y llevada por los aires”.

Xino-xano, camí de la Llotja, pense que aquella febre fou l’inici de la veu literària de Pilar Pedraza. I que, sortosament per als lectors, encara perdura.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha