“El resultat de Veneçuela és inapel·lable, l’oposició ha perdut la batalla”

Acaba de tornar de Veneçuela, on ha format part del grup d’una trentena d’“acompanyants internacionals” que han exercit d’observadors per invitació del Consell Nacional Electoral per a supervisar la polèmica elecció d’una Assemblea Nacional Constituent.

Vicent Garcés (Llíria, 1946) és un polític del PSOE, dirigent del corrent Esquerra Socialista, que ha estat regidor a València, diputat a les Corts Valencianes i europarlamentari. En la seua joventut, va viure a Xile el colp d’estat de Pinochet que el 1973 va posar fi al govern de Salvador Allende. Actualment presideix la Fundació Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes del Mediterrani.

Per què l’han convidat a fer d’observador en la votació?

Ens hi va convidar el Consell Nacional Electoral, que és com la Junta Electoral a Espanya, encara que amb competències que el converteixen en un poder més de l’Estat. Hi vam anar com a acompanyants internacionals. Conviden a qui consideren oportú. Després de la nostra presència, hem fet un informe. Quan era parlamentari europeu ja m’hi havien convidat alguna vegada.

Diu l’empresa Starmatic, que gestiona els processos electorals a Veneçuela, que s’ha manipulat el resultat, que s’ha unflat en més d’un milió de vots. En canvi, vostés parlen de la “pulcritud” del procés...

Hi ha hagut una pulcritud absoluta. Cal posar totes aqueixes notícies en sordina. Les unes són reals, les altres no, no es poden verificar. Ja ha passat altres vegades. L’oposició va dir que el procés electoral era fraudulent, però, quan els resultats la van afavorir fa dos anys, no van dubtar a acceptar-los.

És el conseller delegat de l’empresa que ha gestionat el recompte qui ho diu...

Mentre no n’hi haja proves… Hi ha hagut 21 processos electorals a Veneçuela i en cap s’han pogut aportar proves verificables de frau.

Quina sensació s’emporta del seu viatge?

Hi ha una gran polarització social i política dins del país que s’ha exacerbat en els últims temps, des que l’oposició té la majoria en l’Assemblea Legislativa i ha estat utilitzant-la com a ariet contra el president Maduro. El país està molt radicalitzat. Les forces del Govern estan una mica a la defensiva davant de la radicalització violenta de la dreta, de l’oligarquia, a qui Estats Units dóna cobertura. L’objectiu de la CIA i de Trump era no arribar a la votació del dia 30. S’han utilitzat moltes formes de violència dins del país. Una violència que era desconeguda, amb enfrontaments i, fins i tot, atemptats terroristes.

Li han semblat unes eleccions normals?

El dia de la votació vam passar per molts col·legis electorals en les zones populars de Caracas i tot el personal votava amb tranquil·litat. En canvi, en les zones on viu la dreta, la burgesia i la gent més rica, havien bloquejat moltes avingudes i s’havien produït atemptats contra seus electorals. El Consell Nacional Electoral va traslladar alguns col·legis a un estadi perquè la gent poguera anar a votar. El resultat és inapel·lable. Són vuit milions de persones. Una participació del 42%, a pesar que l’oposició no va acudir a votar, és molt.

És difícil entendre des de fora la disputa per la legitimitat entre un Parlament sorgit d’unes eleccions i una Assemblea Constituent sorgida d’unes altres. Ho pot explicar?

La primera batalla que ha perdut l’oposició és que la votació s’ha fet. L’Assemblea Nacional Constituent ja és electa. Queda a les seues mans l’elaboració de la Constitució. En condicions normals, haurien de conviure el poder executiu del president, l’Assemblea Legislativa i la Constituent. El Tribunal Suprem ha retirat atribucions que indegudament s’intentava arrogar l’Assemblea Legislativa. A partir d’ara hi haurà un conflicte perquè el Parlament no reconeix l’Assemblea Nacional Constituent. Caldrà veure com es resol.

No hauria estat convenient evitar que cresquera el conflicte?

El conflicte existeix perquè hi ha una insurrecció de l’oligarquia. Està 18 anys fora del poder i ha perdut molts privilegis. Vol recuperar poder per la via que siga.

És raonable reformar una Constitució sense un mínim consens, sense que hi participe l’oposició?

L’oposició podia haver-s’hi presentat, deia que tenia la majoria electoral, i no ho ha fet.

Però s’ha criticat que el procés estava organitzat de manera que beneficiava clarament els partidaris del Govern...

No és cert, això forma part de la campanya de desinformació. El problema és polític. L’oposició no l’ha acceptat.

Vosté ha lluitat sempre contra l’existència de presos polítics. Què li sembla el que passa amb els presos polítics a Veneçuela?

Els anomena així la premsa internacional. El que diu el sistema judicial veneçolà és que els detinguts, encara pendents de judici, no ho són per qüestions polítiques, sinó per haver cridat a la insurrecció i haver ordenat atacs violents. Si al final se’ls pot considerar presos polítics, s’ha de veure.

Però no són els únics responsables de la violència.

Entre els morts que s’han produït hi ha de tot, des del que ha patit un atac de cor al que ha estat cremat o l’ha arribat a tocar un cartutx de gasos lacrimògens. Atribuir la responsabilitat al Govern és una opinió que cal filtrar. La realitat és que en tots els barris populars hi havia tranquil·litat, mentre en els barris rics no es podia votar.

Quines possibilitats hi ha de solucionar el conflicte?

Seria possible si l’oposició s’asseguera a parlar seriosament i volguera arribar a acords. Però no vol. Quan va guanyar les eleccions, va donar un termini de sis mesos a Maduro perquè se n’anara. Com que no se’n va anar, va donar sis mesos més per a convocar un referèndum revocatori per al qual no va reunir prou firmes. El president va proposar la via de l’Assemblea Constituent per eixir del conflicte, però l’oposició tampoc l’ha acceptat. Està intentat un colp d’estat. No l’ha fet perquè no ha trobat el suport de forces militars per a fer-lo. Promou que s’aïlle internacionalment Veneçuela, com va passar amb Cuba.

Està vosté en desacord amb un altre membre del seu partit, l’expresident Felipe González, que manté posicions molt distintes...

Discrepe absolutament de Felipe González. Ha anat escorant-se fins a especular fa pocs dies, fins i tot, amb una intervenció militar. José Luis Rodríguez Zapatero, en canvi, ha demanat diàleg per a buscar fórmules polítiques. Aqueixa posició sí que la compartisc. La que no vol diàleg és l’oposició, que està molt radicalitzada, i els Estats Units, que pretenen recuperar la seua hegemonia en tot el continent. El colp institucional contra Dilma Roussef al Brasil va ser l’última baula d’una cadena, que abans va afectar Hondures i Paraguai, contra els governs que busquen una integració d’Amèrica Llatina.

Corre perill Veneçuela de veure’s immersa en una guerra civil?

Crec que no. Només podria propiciar alguna cosa així una intervenció exterior. Les forces militars veneçolanes estan molt compactes en defensa de la legalitat. No s’ha detectat cap moviment que apunte a un colp civicomilitar. Recorde molt ben quan estava a Xile que eren molt evidents abans del colp de Pinochet els moviments que preconitzaven una intervenció militar. A Veneçuela no es veuen. Les alarmes per una guerra civil formen part de la desinformació que es viu a Europa. Estic en contra de les posicions que ha adoptat el Parlament Europeu, fent seguidisme dels Estats Units. Els Estats Units actuals tindran moltes tensions amb la Xina i Rússia. Per això intenten més que mai tenir Amèrica Llatina controlada.