El correu electrònic dels estafadors de l’EMT de València es va usar per a enganyar una empresa madrilenya fa tres anys amb el mateix ‘frau del CEO’

Una firma madrilenya va patir l’any 2016 un frau del CEO amb la mateixa xerrameca en els correus falsos rebuts que la usada per l’estafador de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València, a què ha pispat quatre milions d’euros. El cas d’aquesta empresa privada és pràcticament calcat al de l’EMT, encara que hi ha diferències substancials: la treballadora enganyada no va ser imputada en la causa penal que va investigar el frau ni va amagar als seus superiors la documentació clau, com sí que ha fet l’excap d’Administració de l’EMT. En cap dels dos casos, la doble signatura i els procediments de conciliació bancària, recomanats per a evitar aquest tipus de fraus, van servir de res.

La mecànica de l’estafa va ser idèntica. Una treballadora de l’àrea de tresoreria del Grup Ilunion de Madrid, amb 24 anys d’antiguitat en l’empresa, va ser enganyada per un fals advocat fiscalista de KPMG que la va convéncer que havia de dur a terme una sèrie de transferències a comptes xinesos per a fer una OPA a l’estranger. Paral·lelament, un correu electrònic fals del director corporatiu de negocis del Grup Ilunion, superior jeràrquic de la dona, li va indicar que havia de signar un contracte de confidencialitat per a pilotar l’operació.

El correu sospitós que van fer arribar a la treballadora coincideix, paraula per paraula, amb el que va rebre la cap d’Administració de l’EMT investigada en el cas de l’estafa a l’empresa municipal. L’assalariada del Grup Ilunion va rebre un primer correu electrònic el 24 de maig de 2016 que li donava instruccions per a fer una sèrie de transferències, a través del BBVA, a un compte del China Merchants Bank Shenzhen. En el cas de l’EMT de València, l’estafador ha fet servir, tres anys després, dos comptes del Bank of China a Hong Kong.

La dona preparava una ordre de transferència que l’estafador li retornava signada en format pdf amb la presumpta rúbrica del seu superior. El malfactor també feia arribar a la treballadora les factures signades. Amb aquesta mecànica es van fer quatre transferències a la Xina (els dies 11, 13, 14 i 15 de juliol).

En l’empresa hi havia un procediment de conciliació bancària i la treballadora es reunia diàriament amb el seu superior per revisar el tancament de la tresoreria i les transferències que havia de signar. No obstant això, la dona, pensant que complia l’acord de confidencialitat fals signat amb l’estafador, en cap moment va comunicar res al director corporatiu de negocis sobre aquestes transferències, malgrat que no era habitual efectuar pagaments a la Xina. L’empresa, que ha declinat fer declaracions sobre els fets, duia a terme les ordres de transferència, segons els protocols interns, mitjançant un fitxer electrònic (amb doble signatura) o manualment.

Una vegada, el BBVA va detectar que la signatura de l’apoderat era falsa i l’estafador li va tornar a donar el document signat amb què el banc finalment va fer la transferència. El 28 de juliol de 2016, després de quatre transferències efectuades amb èxit, el frau va començar a esfondrar-se. L’entitat bancària va contactar amb la treballadora, que llavors estava fora del seu lloc de treball, perquè havia rebut una sol·licitud de transferència mitjançant uns correus electrònics que ella no havia enviat.

Com que no va poder contactar amb l’estafador, la dona va telefonar al veritable advocat fiscalista de KPMG i es va adonar que no era la mateixa veu. A més, l’advocat li va confirmar que havia rebut altres telefonades en què l’advertien de la suplantació de la seua personalitat. Quatre dies més tard (l’1 d’agost), la dona va posar en coneixement dels seus superiors els fets i es va iniciar una investigació interna que va sol·licitar els correus electrònics intercanviats amb l’estafador.

L’empresa va denunciar el frau davant la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional i el Jutjat d’Instrucció número 51 de Madrid, que va assumir la investigació del cas, va citar la treballadora com a testimoni. El 3 d’agost, el Grup Ilunion va notificar a la dona que l’exonerava de treballar, encara que continuava pagant-li, fins a la finalització de les investigacions. El 23 de setembre va ser acomiadada.

La treballadora va presentar una demanda i el Jutjat Social número 18 de Madrid, en una sentència del 23 de febrer de 2017, va declarar l’acomiadament improcedent i va condemnar l’empresa a readmetre-la o a indemnitzar-la amb 134.906 euros. La jutgessa va considerar que la dona havia fet les transferències sense comunicar res als seus superiors i que “no havia complit els protocols establits” (va cometre “incompliments molt greus”), però entenia que “no concorre culpabilitat en la comissió dels fets”.

La sentència va desestimar la vulneració de drets fonamentals i totes dues parts hi van presentar un recurs de suplicació: la treballadora va demanar una indemnització més alta i l’empresa va insistir en la procedència de l’acomiadament. Finalment, la Secció Primera de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid va desestimar tots dos recursos de suplicació i va confirmar la sentència inicial íntegrament.

El TSJ considera que “no pot estimar-se que qui és subjecte passiu d’una estafa en què ha intervingut una suplantació de la personalitat com la descrita i actua en la creença d’estar obeint ordres dels seus superiors immersa en la posada en escena duta a terme pels estafadors (...) duga a terme una conducta desobedient i incomplidora de les seues obligacions”.

La sentència del TSJ del 3 de novembre de 2017, a què ha tingut accés aquest diari, se centra a determinar si l’actuació de la treballadora va ser negligent o si, per contra, no va ser culpable, ja que, perquè un acomiadament puga ser declarat procedent, la falta ha de ser molt greu. En aquest cas, conclou el tribunal, la conducta de la dona no va suposar “una falta de disciplina o desobediència greu i voluntàriament volguda per la treballadora ni una transgressió greu de la bona fe contractual entesa com a conducta contrària a la lleialtat i bona fe deguda en l’acompliment normal de la seua faena”.

En el cas de l’estafa a l’EMT, l’empresa municipal va acomiadar la cap d’Administració, Celia Zafra, per haver incomplit el deure de confidencialitat i de custòdia de documentació interna i per haver amagat informació rellevant per a la investigació inicial. La directiva de l’EMT, tal com ha informat aquest diari, va ometre els correus electrònics que va enviar a l’estafador amb les signatures dels seus superiors, “fonamentals per a l’esclariment dels fets”, segons va denunciar el gerent de l’empresa davant el Grup de Delictes Tecnològics de la Policia Nacional. En paral·lel, Zafra és l’única imputada en el procediment penal per l’estafa, que porta el Jutjat d’Instrucció número 18 de València.

No hi ha xifres oficials de l’estafa del CEO perquè les empreses privades, a més de les entitats bancàries implicades, solen ocultar que han patit fraus d’aquest tipus o, en tot cas, tracten l’assumpte amb màxima discreció. Enguany la Policia Nacional, en col·laboració amb l’Europol, ha desarticulat un grup criminal d’origen nigerià que va estafar una companyia holandesa.

Una altra empresa pública de transports, Guaguas Municipales de Las Palmas de Gran Canaria, va patir l’any 2018 una estafa del CEO semblant. El frau, per valor de gairebé un milió d’euros, es va fer públic al cap d’un any. L’empresa, segons va informar Canarias7, va perdre 982.765 euros, però va recuperar una quarta part dels diners gràcies a una sentència judicial. Ara com ara, Guaguas Municipales segueix el rastre dels diners i tracta de recuperar els 732.619 euros restants. Més recentment, la Policia ha detectat fraus similars, encara que són de menys quantitat, perpetrats contra empreses murcianes, segons ValenciaPlaza.