eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

¿Dónde está la España que entiende?

Wert dice que no rectifica ni una coma, "nada hay reprobable en españolizar"

Wert dice que no rectifica ni una coma, "nada hay reprobable en españolizar"

En valencià, a la fi del text en castellà.

La expresión "españolizar a los alumnos catalanes" responde a la idea de que solo hay una forma de ser español, y es en castellano. No quiero decir solo en idioma castellano, que por supuesto, sino también en punto de vista castellano, del centro hacia fuera. Por tanto, la frase del ministro Wert es una declaración de principios y en ella está buena parte de la explicación de por qué crece el sentimiento independentista en Cataluña.

Si Cataluña es España, españolizar a sus habitantes es redundante. El más español de los españoles jamás se plantearía españolizar a los chavales de Reus, Lleida o el Ampurdà porque daría por hecho que, independientemente de los idiomas que hablen, al margen de la música que escuchen o la literatura que lean, se llamen Josep, Mariona o Jofre, son absolutamente españoles. Como tal los trataría, como tal los valoraría y las diferencias que pudiera ver con respecto a él mismo, las consideraría un ejemplo de la riqueza de España.

El conflicto se plantea cuando la diferencia se toma como un problema, como una debilidad, como un peligro. La cuestión se pone complicada cuando la defensa de España se hace sin aceptar que pueda haber diferentes formas de ser español; sin entender, ni respetar que si Josep no se llama José no es para molestar, que la españolidad tiene grados y que, llevado al extremo, incluso ha de poder ser español y estar cómodo en España alguien que no se sienta español. Ese sería el camino. ¿Se lograría así acabar con el independentismo en Cataluña? No, pero España sería más habitable, en ella cabría mucha más gente y no crecería como está creciendo el sentimiento independentista. Si solo se puede ser español de una manera, si las demás son sospechosas o han de reprimirse, España no tiene ningún futuro y la independencia de Cataluña es cuestión de tiempo. Es más, si solo se puede ser español de una manera, no habitamos un país democrático, y por encima de cuestiones económicas o sociales, yo también me querría ir. La España una es pequeña y quienes la defienden son gente políticamente muy menor que quiere un país a la medida de su propia pequeñez.

José Ignacio Wert es un ministro del PP, quien concentra a los suyos en manifestaciones a favor de la España sin resquicios es el PP, los medios que viven con la boca llena de España y la escupen a cualquiera que no les parece de fiar son los medios afines al PP. Así pues, el PP representa la España rotunda que ni quiere ni acepta a los diferentes; pero lo preocupante es tener que plantearse si hay otra España, y si la hay, dónde está. ¿Hay progresistas en España con un modelo territorial propio y más abierto? Desde luego, no parecen estar en el PSOE de Rodríguez Ibarra o Chaves, de Rubalcaba o Solana. Menos todavía en el de Bono, que prefiere morirse antes de ver una España rota, o en el de Alfonso Guerra y su "cepillo" para Estatutos de Autonomía. Tampoco se escuchan voces distintas desde los sindicatos, las entidades cívicas o las universidades. Cuando llega la hora de la verdad, la actitud de la izquierda española es demasiado parecida a la del PP. Siempre que se plantea algún tema de organización territorial del Estado, cuando hay alguna polémica sobre la cuestión, sistemáticamente se escuchan las voces de los nacionalistas periféricos y la de los nacionalistas españoles, los de rompe y rasga, los de ni un paso atrás, pero ninguna otra. Ningún argumento alternativo hace acto de presencia. Luego, eso sí, cuando la situación se polariza, cuando el PSOE se percata de que se queda sin espacio, que le devoran el terreno, entonces tira de manual y saca a pasear su modelo federal. El mismo de siempre: indefinido, poco preciso, que nunca esgrime cuando toca, de usar y tirar. Y claro, no convence a nadie y la gente sigue atendiendo solo a las otras voces, las que siguen tensando el conflicto. En tales condiciones, quien puede ser independentista se convierte al independentismo y , así las cosas, acaban siendo españoles "los que no pueden ser otra cosa", como decía Cánovas del Castillo.

---------------------------

L'expressió "espanyolitzar els alumnes catalans" respon a la idea que solament hi ha una forma de ser espanyol, i ho és en castellà. No vull dir solament en idioma castellà, que també, sinó a més amb un punt de vista castellà, del centre cap a fora. Per tant, la frase del ministre Wert és una declaració de principis i en ella està bona part de l'explicació de per què creix el sentiment independentista a Catalunya.

Si Catalunya és Espanya, espanyolitzar els seus habitants és redundant. El més espanyol dels espanyols mai es plantejaria espanyolitzar als xavals de Reus, Lleida o l'Empordà perquè donaria per fet que, independentment dels idiomes que parlen, al marge de la música que escolten o la literatura que lligen, es diguen Josep, Mariona o Jofre, són absolutament espanyols. Com a tals els tractaria, com a tals els valoraria, i les diferències que pogués veure respecte a ell mateix, les consideraria un exemple de la riquesa d'Espanya.

El conflicte es planteja quan la diferència es pren com a un problema, com a una debilitat, com a un perill. La qüestió es posa complicada quan la defensa d'Espanya es fa sense acceptar que puga haver-hi diferents formes de ser espanyol; sense entendre, ni respectar que si Josep no es diu José no és per molestar, que l'espanyolitat té graus i que, portat a l'extrem, fins i tot ha de poder ser espanyol i estar còmode a Espanya algú que no se senta espanyol. Aquest seria el camí. S'aconseguiria acabar amb l'independentisme a Catalunya? No, però Espanya seria més habitable, en ella cabria molta més gent i el creixement del sentiment independentista no seria com fins ara. Si només es pot ser espanyol d'una manera, si les altre són sospitoses o han de reprimir-se, Espanya no té cap futur i la independència de Catalunya és qüestió de temps. És més, si solament es pot ser espanyol d'una manera, no habitem un país democràtic i, per damunt de qüestions econòmiques o socials, jo també me'n voldria anar. L'Espanya una és xicoteta i els qui la defensen són gent políticament molt menor que vol un país a la mesura de la seua pròpia insignificança.

José Ignacio Wert és un ministre del PP. Qui concentra els seus en manifestacions a favor de l'Espanya sense escletxes és el PP. Els mitjans que viuen amb la boca plena d'Espanya i l'escupen a qualsevol que els sembla sospitós són els mitjans afins al PP. Així doncs, el Partit Popular representa l'Espanya rotunda que ni vol ni accepta els diferents, però el preocupant és preguntar-se si hi ha una altra Espanya, i si n’hi ha, on està? Hi ha progressistes a Espanya amb un model territorial propi i més obert?  Per descomptat no semblen estar al PSOE de Rodríguez Ibarra o Chaves, de Rubalcaba o Solana. Menys encara en el de Bono, qui prefereix morir-se abans de veure una Espanya trencada, o en el d'Alfonso Guerra i el seu "raspall" per a Estatuts d'Autonomia. Tampoc s'escolten veus diferents des dels sindicats, les entitats cíviques o les universitats. Quan arriba l'hora de la veritat, l'actitud de l'esquerra espanyola és massa semblant a la del PP. Sempre que es planteja alguna qüestió d'organització territorial de l'Estat, quan hi ha alguna polèmica sobre la qüestió, sistemàticament s'escolten les veus dels nacionalistes perifèrics i la dels nacionalistes espanyols, els guardians de les grans doctrines, els de ni un pas arrere. Cap altra veu o argument fa acte de presència. Després, això sí, quan la situació es polaritza, quan el PSOE nota que es queda sense espai, que els devoren el terreny, llavors tiren de manual i treuen a passejar el seu model federal. El mateix de sempre: indefinit, poc precís, que mai esgrimeixen quan toca, d'usar i llançar. I, clar, no convencen ningú i la gent segueix atenent solament les altres veus, que continuen tibant el conflicte. En tals condicions, qui pot ser independentista es converteix a l'independentisme i , així les coses, acaben sent espanyols "els que no poden ser una altra cosa", com deia Cánovas del Castillo.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha