eldiario.es

9

Discrepància

Em poden creure si els dic que havia decidit canviar de terç i, si de cas, escriure, en un to sols lleugerament “acadèmic”, sobre temes que ens afecten en la nostra vida quotidiana com ara l‘habitatge, el turisme, la intel.ligència artificial i la robotització, l’envelliment i el despoblament de l’interior, el laïcisme o coses per l’estil. Mamprendre, per si s’escau, reflexions que puguen ajudar a exercir l’ofici de pensar i a moure allò que tenim damunt les celles i que no és el cabell.

Si he ajornat, sols per una vegada, aquest benèfic i irrellevant propòsit és per discrepar del curs dels esdeveniments a l’Ajuntament de València. Començaré per dir que crec que la modestíssima proporció de personal al qual interessa la cosa pública local pot estar amb tota la raó decebuda del fet que trigue tant l’acord del Rialto o com vullguen batejar-lo. És, simplement, impresentable i la imatge que deixa és que, per variar, manen els interessos dels partits sobre allò que interessa als ciutadans. Caldrà desfer -i prompte- aquesta percepció.

Dita la qual cosa, m’agradaria fer una curta reflexió. En primer lloc, sembla prou evident que la història de la vicealcaldia demanada per el PSPV- PSOE està determinada per un desig, legítim com tots però contrari en aquest cas a l’interès general, de tindre un major protagonisme mediàtic de cara a les eleccions del 2023 (sic!!!!!). No es de raó que una aspiració com aquesta bloquege la formació d’un govern de coalició. La primera tinença d’alcaldia( fins i tot única) és sensata però una vicealcaldia a l’Ajuntament sols pot aportar problemes de protagonisme.

Seguir leyendo »

La Nau II

Com diu el  familiar joc de l’oca, d’esglai en esglai. El fracàs sense pal·liatius d'Unides Podem (quan aprendran que la gresca interna es paga caríssima?), ha estat a punt de costar-nos la reedició del govern de la Nau. Sense menystenir l’avenç del PSPV-PSOE, ha estat sens dubte la capacitat d’arrossegament de Joan Ribó (del 23’3% el 2015 al 27’4% el 2019) el que ens ha permès respirar (salvats per la campana).

No sé ben bé quan vots decebuts d'Unides Podem han anat a parar al PSPV, a Compromís o a l’abstenció, però em sembla just reconèixer i agrair a Joan Ribó el fet d'haver sabut mantenir malgrat tot des del 2015 un tarannà amable, tranquil i un  punt irònic, compatible amb la serietat i la fermesa. Accepte com a animal de companyia allò que sempre es diu de la importància de “l’equip” però la gent vota (sobretot a les locals) per empatia, de la qual cosa va ben servit Joan Ribó. No serà gens fàcil cercar una bona substituta o substitut el 2023 però això ja se'n surt de l'ara i aquí.

El discurs inicial de Joan Ribó fou, a més, especialment encoratjador si d’idees–força es tracta. Si no em falla la memòria, oferí una ciutat d’esquerres, valencianista, inclusiva, verda i més eficient. On cal signar? Passant de les idees força a la sempre complicada concreció, crec que, sortosament, tenim quatre anys per davant per a allargar la primavera però, vist l’estret marge i sense oblidar en cap moment la forta dimensió conservadora de la ciutat, més val fugir de tota confiança i de qualsevol temptació triomfalista. Crec, a més, que cal oferir un projecte de ciutat nítidament diferenciat del que oferta la dreta, un projecte ferm i radical (d’anar a l’arrel dels problemes no d’épater le bourgeois) compatible amb la moderació formal i al rebuig de baralles de campanar.

Seguir leyendo »

El dia després

Em permetrà el lector que done per suposat que el proper dia 26 a la ciutat de València continuarà el govern d’esquerres, també anomenat govern de La Nau. Si no fos així, aquestes ratlles no tindrien cap sentit i haurien de ser substituïdes per consells pràctics per a una estratègia de supervivència de respiració anaeròbica a la qual alguns ja estem acostumats perquè no debades hem viscut 24 anys sota el regnat de Rita Barberà, la reina de la realitat virtual, el pensament buit i l’obstinació en imitar Haussmann al Cabanyal més de 150 anys després.

Crec, per tant, que alguns ens hem guanyat merescudament el dret a un descans mental i que els darrers quatre anys han estat, malgrat les sanes discrepàncies, un període de teràpia regeneradora que ha de continuar pel bé de tots (joves i vells, dones i homes). Seria cruel que aquesta primavera fora tan curta i ens tallaren l’oxigen que ens fa esdevenir animals aeròbics. Pregue als deus que no siguen venjatius i que malgrat el determinisme inclòs en la coneguda expressió d“el agua vive en Mombasa” (Memorias de Africa), l’ exercici del lliure albir ens permeta allargar una primavera que en cas contrari seria massa curta.

Dita la qual cosa, (i a com ara?, com diuen a Gandia) tal vegada siga escaient situar-nos en el dia després, en quines coses hem de canviar o millorar per a allargar la primavera, no practicar el vol gallinaci i fixar un horitzó a mitjà termini en què es puga superar de forma irreversible l’aurea mediocritas. És clar que aquesta és una responsabilitat que pertoca a les noves i els nous regidors escollits. Tanmateix, aprofitant-me de la generositat d'eldiario.es i encara que semble agosarat, voldria suggerir algunes idees força que vagen més enllà dels llocs comuns que solen sovintejar en unes campanyes electorals no gaire engrescadores.

Seguir leyendo »

Pels pèls i sense eufòria

Ximo Puig saluda la nit de les eleccions.

Quin esglai! Tot i que parlar ara de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir Generals i Autonòmiques pertany ja a la història contrafactual (Què haguera passat si…), sembla que, al remat, alguna raó teníem els que pensàvem que no havia estat una decisió  aconsellable. De fet, la “visibilització” valenciana a nivell estatal ha estat quasi nul·la: dues mencions per compromís a l’infrafinançament en el darrer debat. La campanya “autonòmica“ s’ha espanyolitzat i el descens de Compromís i de Podem, arrossegat (a banda d’altres raons) pel vot útil contra el bloc de dretes ha estat a punt de jugar-nos una mala passada (52 escons a 47).

En les autonòmiques, el PSPV-PSOE no ha pujat tant com el PSOE a l’Estat i el que hagués pogut passar el 28 de maig resta una incògnita. L’únic que sembla prou evident és que Ximo Puig  ho arriscà tot al previsible increment de la participació i a les bones enquestes del PSOE. La jugada no li ha eixit malament (per poc), però la cosa va més de victòria moderada i gens aclaparadora.

Si comparem els resultats de les Generals al País Valencià amb allò que s’ha esdevingut a Euskadi o a Catalunya, qualsevol triomfalisme és tan injustificat com perillós. L’alè de la dreta (sort que anava dividida!!!!) es fa sentir ben a prop: el PP surt millor parat que al conjunt de l’Estat; el “triomf” relatiu de personatges com Toni Cantó fa fredor i de la presència (massa rellevant) de Vox , més val no parlar-ne. A Catalunya i Euskadi passa tot el contrari (reconec la meua enveja) i, d’alguna manera, recull el treball per “voler ser” sense renúncies ni ambigüitats. Suposant, com desitge, que les coses no vagen malament d’ací un més, quatre anys passen volant i, en lloc de treure pit, cal fer una bona autocrítica i canviar estratègies per tal que l’esglai d’ ahir a la nit no es torne en plors el 2023.

Seguir leyendo »

Urgències

Pintada a favor del valencià.

Es juguem molt, podem tornar 40 anys enrera, soms els únics que podem aturar-los , jo em compromet a (si em voteu)…. Aquestes i altres frases sovintegen en el panorama electoral i, d’alguna manera, palesen que els nostres governants actuals han entrat en pànic, perquè hi ha molt de vot indecís i les enquestes no donen molt de marge. Ells es juguen la continuïtat i els ciutadans i les ciutadanes hem exhaurit les existències de motxilles d’oxigen (per si de cas). Amb l’alt percentatge de vot no decidit encara, el bombardeig d’enquestes no proporciona cap tranquil·litat i més d’un hem tornat a les rogatives i els ciris. El darrer joc d’amagatall (que fa envermellir) sobre el “debat del debat” encara ho complica tot una mica més. Ja sabem com anirà la cosa i tant buida de continguts como estarà!!!

Era previsible tanta angúnia? Doncs en part sí perquè ja fa uns quants anys que va pujant la bromera de la dreta extrema per tot arreu (el darrer cas, el de Finlàndia). Una revifalla que te un dels seus fonaments en el creixement de la desigualtat i, específicament, en la reacció dels perdedors de la globalització. Per dir-ho més clar, ni els partidaris del Brexit eurofòbic són tots ultradretans (sí els líders) ni les armilles grogues a França o els obrers que voten a Marine Le Pen ho son, però les receptes clàssiques de la socialdemocràcia i, és clar, la prdicació dels miracles de la globalització, no aturen la sagnia. Evidentment, hi ha especificitats “nacionals” que cal analitzar amb cura (Hongria, Polònia, Finlàndia, Austria i un llarg etc., per no parlar de Trump, Bolsonaro o Salvini), sense oblidar que a casa nostra anem ben servits: per fer- ho breu, els nostres volguts bessons Casado i Rivera, el magnífic genet que  proposa tota mena de barbaritats, el duetto Inés Arrimadas i Cayetana Alvarez de Toledo (la nova guàrdia pretoriana, amb la inclusió estel·lar de Toni Cantó), i l‘ínclit arquebisbe d’Alcalà de Henares, Juan Antoni Reig Pla, al qui sí que cal una cura d’urgència.

La tendència hi és, i probablement supera les capacitats i probabilitats dels nostres polítics. Tanmateix, seria excessiu i massa còmode pensar allò “d’estava escrit” i no pensar que alguna cosa està fent-se malament en l’esquerra des de ja fa temps i que les pors i urgències no en són alienes. I no parle sols de la suïcida fragmentació de l’esquerra pels habituals personalismes. Parle també d’una autocrítica absent o massa feble amb el risc de repetir les errades si sona la flauta i es reediten a casa nostra, com desitge de tot cor,  Naus i Botànics. Manca pensament crític, tot i que ara toca a sometent (cal votar i allunyar la síndrome andalusa) i qualsevol comparació amb els seguidors de FAES esdevé esperpèntica i estrambòtica. Si d'això parlem, tenim uns magnífics polítics d’esquerra. No faré memorial de greuges perquè greu, molt greu, és “l’alternativa”. És cert que dues dècades de govern conservador han deixat una herència material i mental ben pesada i que en quatre anys no es poden fer miracles. A hores d’ara, però, el recurs al vot útil per a evitar la desfeta és ben trist i crec sincerament que era, en part, evitable.

Seguir leyendo »

Dues històries exemplars

L’eufemísticament denominada precampanya, amb totes les bestieses verbals que l’acompanyen, s’ha situat al bell mig de l’actualitat “informativa”, la qual cosa fa que altres temes o bé baixen d’intensitat o bé simplement passen desapercebuts. De tot n'hi ha perquè la decisió sobre quines noticies paga la pena posar en portada i quines no és un secret tan ben guardat com les receptes de verí made in el Vaticà. Aquests dies estem tips de “policia patriòtica” i altres noticies -fins i tot les que han tingut incidència en la precampanya- es fan velles a tota màquina. Hi ha un munt de temes -alguns ben interessants per cert– que ja  no “venen” i, per tant, cauen ràpidament en l’oblit.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Malgrat que es puga posar en dubte l’oportunitat d’aquesta reclamació i recordar que l’imperi azteca no era precisament exemplar en la seua relació amb les tribus indígenes dominades, també es cert que els nostres il.lustrats candidats a governar  Espanya des de les esències, podrien traure-li la pols als apunts dels famosos masters i recordar el conegut debat (la Junta de Valladolid el 1550 i 1551) on Bartolomè de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda es van veure les cares. El segon tractà de justificar els evidents excessos des conqueridors per ser els indígenes naturalment inferiors, fins al punt de posar-se en dubte que tingueren ànima.

Seguir leyendo »

Vòmit

Ja fa més d’un mes que vaig fugint de la permanent intoxicació mediàtica, dels programes de debat i/o d’infames tertulians (amb molt poques excepcions) i de tot allò que m’afecte  al fetge. Tanmateix, la solució no es perfecta perquè la majoria dels taxis sintonitzen la Cope i perquè els cafés dels bars estan normalment acompanyats per la verinosa veu d’Ana Rosa i altres companyes i companys dels diferents informatius “nacionals”, inclosa la Sexta, que tampoc desentona. No debades La Razón és del mateix grup (Atresmedia) i a La Sexta sovintegen els programes sensacionalistes i grocs que fan també d’altaveu de la reacció (la Sexta Noche, però no sols, com a paradigma.)

De tota manera, he de confessar que, quan puc, veig el programa del Gran Wyoming per riure’m una mica, tot i que no sempre m’agrade el guió. I, és clar, en el pecat va la penitència i, mal que bé, m’assabente de com va la cosa. Tot plegat, el resultat és que no puc controlar el vòmit. Si fem per un moment abstracció dels noms, els “missatges” són encantadors. En un melting pot de difícil digestió, hi trobem innovacions espectaculars en l’oferta d’una dreta que juga a arrapar desesperadament vots dels companys de viatge que, en consonància, tracten de veure qui és més cavernícola. Vullguen els Deus que s’arrapen tant els vots que al final es perjudiquen tots tres.

Propostes importades de l’ extrema dreta europea, amb l'spanish touch, on tot hi cap: la xenofòbia, el negacionisme de l’holocaust o del canvi climàtic, els ventres de lloguer, l’eliminació de la política de gènere, la negativa a exhumar el dictador i a “obrir ferides" (allò de la guerra de “l’abuelito”  de Casado), la baixada d’impostos, la llei de llengües per la qual sols parlarem castellà i anglès i, per descomptat, tot el que tinga a veure amb els odiats i odiosos catalans.

Seguir leyendo »

Com traure-li suc a una soca seca

La catarsi fallera i el complicat calendari polític expliquen que algunes noticies d’interès hagen passat desapercebudes en aquest mes de març del 2019 que estem a punt de concloure. Una d’aquestes notícies (que va veure la llum molt a finals de febrer) tenia a veure amb el nostre malmès territori i se substanciava amb una “moratòria” per a els 350.000 habitatges il·legals que segons la conselleria “habiten” entre nosaltres.

La cosa és tan senzilla com espectacular. Com si fos una amnistia fiscal, la modificació puntual de la LOTUP publicada en el DOCV de 5 de Febrer del 2019, dóna un any de plaç a aquests habitatges (eufemísticament anomenats “consolidats” o “fora d’ordenació”) perquè siguen “legalitzats” sempre i quan facen un acte de bona fe i es genere un expedient administratiu que contemple la “solució” a tres problemes “menors”, com ara garantir-ne l’accés rodat i, sobretot, resoldre'n la recollida deresidus i la depuració d’aigües residuals. A més, es contempla la cessió de competències dels ajuntaments a una nova i flamant Agència de Protecció del Territori que vetllarà pel compliment d’aquests plans de “minimització  ambiental”.

Què volen que els diga!!! La xifra de 350.000 habitatges il·legals és una bestiesa i deixa ben a les clares un aclaparador fracàs col.lectiu. Hem espremut fins al límit el nostre territori omplint-lo d’urbanitzacions de baixa densitat i habitatges aïllats que, a més de destruir el paisatge, han generat uns costos infinitament superiors a uns suposats beneficis per a l’economia local. La cosa ve de lluny, de molt lluny i començà ja en la dècada dels 60 del segle passat amb el costum del “xalet” per a passar els caps de setmana i les vacances. La permissivitat ha estat la regla general d’ajuntaments i governs regionals i un passeig pel país permet comprovar que el desgavell és enorme i general. Les repetides onades especulatives (principis dels 70, 1986-1992 i 2003-2008) han estat els cims d’un procés que, tanmateix, ha estat continu. Tant se val si parlem de la marjaleria de Castelló, del Camp del Túria, de la Foia de Bunyol, d’Ontinyent o de la Marina. Hi ha experiències visuals per a donar i vendre i, sols com un entre mil exemples, recórrer el camí que va de Benissa al Puig  de la Llorença de Benitaxell estalvia paraules. Com ho fa una simple lectura de qualsevol plànol comercial de l’Àrea Metropolitana de València on figuren totes les urbanitzacions “batejades” (d’una certa dimensió) i això sense parar esment de la miríada de cases aïllades.

Seguir leyendo »

Pagava la pena?

El president de la Generalitat, Ximo Puig, al Palau

Pagava la pena? Era precís? Compensava? No sé quins han estat els augurs que ha consultat Ximo Puig per a avançar les eleccions autonòmiques al 28 d’abril, ni quin fetge d’au han “llegit” per a aconsellar- li el que a mi em sembla una grossa, i innecessària, errada.

Deixaré de banda la qüestió de les formes amb el soci de govern (Compromís) que han estat particularment dolentes i que justifiquen (només les formes) un cabreig no dissimulat. Tant de Botànic, de bon rotllo i de consens, per a finalitzar amb un vot de qualitat i amb un trencament de facto del que de suposava que era una filosofia en pro de l’interès general. L’avançament consumat perjudica clarament les expectatives de Compromís perquè el 28 d’abril el debat serà Sánchez-dreta carpetovetònica i el discurs “local” o de país romandrà desdibuixat, cosa que no haguera passat el 26 de maig. Fins i tot si el PSPV-PSOE es beneficiara de l’increment previsible de la participació i de les expectatives favorables que donen algunes enquestes, la qüestió final sempre serà la suma.

Amb un Compromís perjudicat per la decisió i un Podem en crisi, la probabilitat que la “victòria” del PSOE  siga pírrica, o siga, insuficient, és molt alta. La jugada, crec que oportunista, de Ximo Puig, a banda de qüestions de coherència i lleialtat, és molt arriscada. Personalment -i crec que és opinió compartida per molts- m’importa una bleda (més aviat m’irrita) si el PSPV-PSOE “guanya” però no s’assoleix una majoria “de progrés”. Per últim, la imatge de divisió sol pagar-la molt cara l’esquerra i hi ha antecedents. Anar per lliure no és la millor manera de fomentar la participació i estem farts de sentir que no es pot repetir l’elevada abstenció que dugué al triomf de la dreta a Andalusia.

Seguir leyendo »

Cal la ZAL?

Imatge de la ZAL del port de València.

Ja fa uns quants anys m’invitaren a un col·loqui sobre temes mediambientals al Saló d’Actes del Jardí Botànic. A la taula hi havia una representant de Salvem la Punta, una veïna molt afectada per tot el que havia passat. D’aperitiu ens posaren el vídeo “A Tornallom”, que posa els pels de punta pel cinisme oficial i la brutalitat policial en el desallotjament. Corria, si no recorde malament, l’any 2002 quan es produïren els fets (irreversibles?). Després, malgrat la suposada urgència, 16 anys d’un paisatge  buit, desolador i dues sentències del 2013 (TSJCV) i el 2015 (Tribunal Suprem) anul·lant l’operació per defectes legals. Ara, ja publicat en el BOP el “nou” projecte al desembre del 2018, estem davant del darrer episodi (amb nous recursos en marxa) i la pregunta que em ve al cap és: cal la ZAL?

Deixaré de costat les reflexions, necessàries i molt respectables, sobre el mal que s'ha fet i sobre si la ZAL ha de recuperar-se com a terrenys d’horta. Només vull incidir en algunes qüestions d'ordre estratègic. La primera, no per molt repetida menys important, fa referència a la tossuderia de l’Autoritat Portuària en no considerar seriosament el progressiu desplaçament de l’activitat portuària al Port de Sagunt (amb avantatges evidents pel que fa a la localització) que depèn de la mateixa Autoritat Portuària. Ho hauria d'haver fet abans de la macro-ampliació nord que consolida i augmenta els enormes costos ambientals, entre altres, la regressió comprovable de les platges del sud i, fins i tot, de les dunes del Saler, guardianes del fràgil ecosistema de l’Albufera. A més, l’ameba infinita que és el Port en continu i accelerat creixement introdueix un tall brusc entre el nord i el sud de la façana marítima, tall reforçat per l’heterogeneïtat social que suposen els PAI de França, Moreres i, si ningú no hi posa remei, el PAI del Grau.

El Port de València està localitzat al sud-est de l’àrea metropolitana, en el pitjor lloc possible des del punt de vista de l’accessibilitat i del trànsit dels milers de camions de diàriament entren i ixen del recinte. Un port que creix i creix i s’embarca en grans projectes d’inversió, com el darrer invent del canal submarí del qual cal una seriosa discussió sobre el cost d’oportunitat i les alternatives. Un port que va a la seua des de fa dècades i sobre el que no tenen capacitat de decisió ni la Generalitat ni l’Ajuntament, gràcies a l’invent del Ports Autònoms cuinat a Madrid ja fa també dècades. Un port que practica l’autobombo, la dèria quantitativa (guanyar a Algesires i a Barcelona en milions de contenidors estàndars de 27.780 Kg. de càrrega útil, anomenats TEUS) i una particular transparència gràcies a la qual no sabem bé la rendibilitat unitària dels quasi 5 milions de TEUS que es mouen, part dels quals són de trànsit o be contenidors buits. La del Port (ea València o, millor, a Sagunt i València) és, sense dubte, una activitat estratègica i logística molt important però cal molta més i millor informació, comprensible per a la ciutadania. Una informació que vaja més enllà dels llocs de treball directes i indirectes generats i del volum d’activitat.

Seguir leyendo »