eldiario.es

9

Urgències

Pintada a favor del valencià.

Es juguem molt, podem tornar 40 anys enrera, soms els únics que podem aturar-los , jo em compromet a (si em voteu)…. Aquestes i altres frases sovintegen en el panorama electoral i, d’alguna manera, palesen que els nostres governants actuals han entrat en pànic, perquè hi ha molt de vot indecís i les enquestes no donen molt de marge. Ells es juguen la continuïtat i els ciutadans i les ciutadanes hem exhaurit les existències de motxilles d’oxigen (per si de cas). Amb l’alt percentatge de vot no decidit encara, el bombardeig d’enquestes no proporciona cap tranquil·litat i més d’un hem tornat a les rogatives i els ciris. El darrer joc d’amagatall (que fa envermellir) sobre el “debat del debat” encara ho complica tot una mica més. Ja sabem com anirà la cosa i tant buida de continguts como estarà!!!

Era previsible tanta angúnia? Doncs en part sí perquè ja fa uns quants anys que va pujant la bromera de la dreta extrema per tot arreu (el darrer cas, el de Finlàndia). Una revifalla que te un dels seus fonaments en el creixement de la desigualtat i, específicament, en la reacció dels perdedors de la globalització. Per dir-ho més clar, ni els partidaris del Brexit eurofòbic són tots ultradretans (sí els líders) ni les armilles grogues a França o els obrers que voten a Marine Le Pen ho son, però les receptes clàssiques de la socialdemocràcia i, és clar, la prdicació dels miracles de la globalització, no aturen la sagnia. Evidentment, hi ha especificitats “nacionals” que cal analitzar amb cura (Hongria, Polònia, Finlàndia, Austria i un llarg etc., per no parlar de Trump, Bolsonaro o Salvini), sense oblidar que a casa nostra anem ben servits: per fer- ho breu, els nostres volguts bessons Casado i Rivera, el magnífic genet que  proposa tota mena de barbaritats, el duetto Inés Arrimadas i Cayetana Alvarez de Toledo (la nova guàrdia pretoriana, amb la inclusió estel·lar de Toni Cantó), i l‘ínclit arquebisbe d’Alcalà de Henares, Juan Antoni Reig Pla, al qui sí que cal una cura d’urgència.

La tendència hi és, i probablement supera les capacitats i probabilitats dels nostres polítics. Tanmateix, seria excessiu i massa còmode pensar allò “d’estava escrit” i no pensar que alguna cosa està fent-se malament en l’esquerra des de ja fa temps i que les pors i urgències no en són alienes. I no parle sols de la suïcida fragmentació de l’esquerra pels habituals personalismes. Parle també d’una autocrítica absent o massa feble amb el risc de repetir les errades si sona la flauta i es reediten a casa nostra, com desitge de tot cor,  Naus i Botànics. Manca pensament crític, tot i que ara toca a sometent (cal votar i allunyar la síndrome andalusa) i qualsevol comparació amb els seguidors de FAES esdevé esperpèntica i estrambòtica. Si d'això parlem, tenim uns magnífics polítics d’esquerra. No faré memorial de greuges perquè greu, molt greu, és “l’alternativa”. És cert que dues dècades de govern conservador han deixat una herència material i mental ben pesada i que en quatre anys no es poden fer miracles. A hores d’ara, però, el recurs al vot útil per a evitar la desfeta és ben trist i crec sincerament que era, en part, evitable.

Seguir leyendo »

Dues històries exemplars

L’eufemísticament denominada precampanya, amb totes les bestieses verbals que l’acompanyen, s’ha situat al bell mig de l’actualitat “informativa”, la qual cosa fa que altres temes o bé baixen d’intensitat o bé simplement passen desapercebuts. De tot n'hi ha perquè la decisió sobre quines noticies paga la pena posar en portada i quines no és un secret tan ben guardat com les receptes de verí made in el Vaticà. Aquests dies estem tips de “policia patriòtica” i altres noticies -fins i tot les que han tingut incidència en la precampanya- es fan velles a tota màquina. Hi ha un munt de temes -alguns ben interessants per cert– que ja  no “venen” i, per tant, cauen ràpidament en l’oblit.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Malgrat que es puga posar en dubte l’oportunitat d’aquesta reclamació i recordar que l’imperi azteca no era precisament exemplar en la seua relació amb les tribus indígenes dominades, també es cert que els nostres il.lustrats candidats a governar  Espanya des de les esències, podrien traure-li la pols als apunts dels famosos masters i recordar el conegut debat (la Junta de Valladolid el 1550 i 1551) on Bartolomè de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda es van veure les cares. El segon tractà de justificar els evidents excessos des conqueridors per ser els indígenes naturalment inferiors, fins al punt de posar-se en dubte que tingueren ànima.

Seguir leyendo »

Vòmit

Ja fa més d’un mes que vaig fugint de la permanent intoxicació mediàtica, dels programes de debat i/o d’infames tertulians (amb molt poques excepcions) i de tot allò que m’afecte  al fetge. Tanmateix, la solució no es perfecta perquè la majoria dels taxis sintonitzen la Cope i perquè els cafés dels bars estan normalment acompanyats per la verinosa veu d’Ana Rosa i altres companyes i companys dels diferents informatius “nacionals”, inclosa la Sexta, que tampoc desentona. No debades La Razón és del mateix grup (Atresmedia) i a La Sexta sovintegen els programes sensacionalistes i grocs que fan també d’altaveu de la reacció (la Sexta Noche, però no sols, com a paradigma.)

De tota manera, he de confessar que, quan puc, veig el programa del Gran Wyoming per riure’m una mica, tot i que no sempre m’agrade el guió. I, és clar, en el pecat va la penitència i, mal que bé, m’assabente de com va la cosa. Tot plegat, el resultat és que no puc controlar el vòmit. Si fem per un moment abstracció dels noms, els “missatges” són encantadors. En un melting pot de difícil digestió, hi trobem innovacions espectaculars en l’oferta d’una dreta que juga a arrapar desesperadament vots dels companys de viatge que, en consonància, tracten de veure qui és més cavernícola. Vullguen els Deus que s’arrapen tant els vots que al final es perjudiquen tots tres.

Propostes importades de l’ extrema dreta europea, amb l'spanish touch, on tot hi cap: la xenofòbia, el negacionisme de l’holocaust o del canvi climàtic, els ventres de lloguer, l’eliminació de la política de gènere, la negativa a exhumar el dictador i a “obrir ferides" (allò de la guerra de “l’abuelito”  de Casado), la baixada d’impostos, la llei de llengües per la qual sols parlarem castellà i anglès i, per descomptat, tot el que tinga a veure amb els odiats i odiosos catalans.

Seguir leyendo »

Com traure-li suc a una soca seca

La catarsi fallera i el complicat calendari polític expliquen que algunes noticies d’interès hagen passat desapercebudes en aquest mes de març del 2019 que estem a punt de concloure. Una d’aquestes notícies (que va veure la llum molt a finals de febrer) tenia a veure amb el nostre malmès territori i se substanciava amb una “moratòria” per a els 350.000 habitatges il·legals que segons la conselleria “habiten” entre nosaltres.

La cosa és tan senzilla com espectacular. Com si fos una amnistia fiscal, la modificació puntual de la LOTUP publicada en el DOCV de 5 de Febrer del 2019, dóna un any de plaç a aquests habitatges (eufemísticament anomenats “consolidats” o “fora d’ordenació”) perquè siguen “legalitzats” sempre i quan facen un acte de bona fe i es genere un expedient administratiu que contemple la “solució” a tres problemes “menors”, com ara garantir-ne l’accés rodat i, sobretot, resoldre'n la recollida deresidus i la depuració d’aigües residuals. A més, es contempla la cessió de competències dels ajuntaments a una nova i flamant Agència de Protecció del Territori que vetllarà pel compliment d’aquests plans de “minimització  ambiental”.

Què volen que els diga!!! La xifra de 350.000 habitatges il·legals és una bestiesa i deixa ben a les clares un aclaparador fracàs col.lectiu. Hem espremut fins al límit el nostre territori omplint-lo d’urbanitzacions de baixa densitat i habitatges aïllats que, a més de destruir el paisatge, han generat uns costos infinitament superiors a uns suposats beneficis per a l’economia local. La cosa ve de lluny, de molt lluny i començà ja en la dècada dels 60 del segle passat amb el costum del “xalet” per a passar els caps de setmana i les vacances. La permissivitat ha estat la regla general d’ajuntaments i governs regionals i un passeig pel país permet comprovar que el desgavell és enorme i general. Les repetides onades especulatives (principis dels 70, 1986-1992 i 2003-2008) han estat els cims d’un procés que, tanmateix, ha estat continu. Tant se val si parlem de la marjaleria de Castelló, del Camp del Túria, de la Foia de Bunyol, d’Ontinyent o de la Marina. Hi ha experiències visuals per a donar i vendre i, sols com un entre mil exemples, recórrer el camí que va de Benissa al Puig  de la Llorença de Benitaxell estalvia paraules. Com ho fa una simple lectura de qualsevol plànol comercial de l’Àrea Metropolitana de València on figuren totes les urbanitzacions “batejades” (d’una certa dimensió) i això sense parar esment de la miríada de cases aïllades.

Seguir leyendo »

Pagava la pena?

El president de la Generalitat, Ximo Puig, al Palau

Pagava la pena? Era precís? Compensava? No sé quins han estat els augurs que ha consultat Ximo Puig per a avançar les eleccions autonòmiques al 28 d’abril, ni quin fetge d’au han “llegit” per a aconsellar- li el que a mi em sembla una grossa, i innecessària, errada.

Deixaré de banda la qüestió de les formes amb el soci de govern (Compromís) que han estat particularment dolentes i que justifiquen (només les formes) un cabreig no dissimulat. Tant de Botànic, de bon rotllo i de consens, per a finalitzar amb un vot de qualitat i amb un trencament de facto del que de suposava que era una filosofia en pro de l’interès general. L’avançament consumat perjudica clarament les expectatives de Compromís perquè el 28 d’abril el debat serà Sánchez-dreta carpetovetònica i el discurs “local” o de país romandrà desdibuixat, cosa que no haguera passat el 26 de maig. Fins i tot si el PSPV-PSOE es beneficiara de l’increment previsible de la participació i de les expectatives favorables que donen algunes enquestes, la qüestió final sempre serà la suma.

Amb un Compromís perjudicat per la decisió i un Podem en crisi, la probabilitat que la “victòria” del PSOE  siga pírrica, o siga, insuficient, és molt alta. La jugada, crec que oportunista, de Ximo Puig, a banda de qüestions de coherència i lleialtat, és molt arriscada. Personalment -i crec que és opinió compartida per molts- m’importa una bleda (més aviat m’irrita) si el PSPV-PSOE “guanya” però no s’assoleix una majoria “de progrés”. Per últim, la imatge de divisió sol pagar-la molt cara l’esquerra i hi ha antecedents. Anar per lliure no és la millor manera de fomentar la participació i estem farts de sentir que no es pot repetir l’elevada abstenció que dugué al triomf de la dreta a Andalusia.

Seguir leyendo »

Cal la ZAL?

Imatge de la ZAL del port de València.

Ja fa uns quants anys m’invitaren a un col·loqui sobre temes mediambientals al Saló d’Actes del Jardí Botànic. A la taula hi havia una representant de Salvem la Punta, una veïna molt afectada per tot el que havia passat. D’aperitiu ens posaren el vídeo “A Tornallom”, que posa els pels de punta pel cinisme oficial i la brutalitat policial en el desallotjament. Corria, si no recorde malament, l’any 2002 quan es produïren els fets (irreversibles?). Després, malgrat la suposada urgència, 16 anys d’un paisatge  buit, desolador i dues sentències del 2013 (TSJCV) i el 2015 (Tribunal Suprem) anul·lant l’operació per defectes legals. Ara, ja publicat en el BOP el “nou” projecte al desembre del 2018, estem davant del darrer episodi (amb nous recursos en marxa) i la pregunta que em ve al cap és: cal la ZAL?

Deixaré de costat les reflexions, necessàries i molt respectables, sobre el mal que s'ha fet i sobre si la ZAL ha de recuperar-se com a terrenys d’horta. Només vull incidir en algunes qüestions d'ordre estratègic. La primera, no per molt repetida menys important, fa referència a la tossuderia de l’Autoritat Portuària en no considerar seriosament el progressiu desplaçament de l’activitat portuària al Port de Sagunt (amb avantatges evidents pel que fa a la localització) que depèn de la mateixa Autoritat Portuària. Ho hauria d'haver fet abans de la macro-ampliació nord que consolida i augmenta els enormes costos ambientals, entre altres, la regressió comprovable de les platges del sud i, fins i tot, de les dunes del Saler, guardianes del fràgil ecosistema de l’Albufera. A més, l’ameba infinita que és el Port en continu i accelerat creixement introdueix un tall brusc entre el nord i el sud de la façana marítima, tall reforçat per l’heterogeneïtat social que suposen els PAI de França, Moreres i, si ningú no hi posa remei, el PAI del Grau.

El Port de València està localitzat al sud-est de l’àrea metropolitana, en el pitjor lloc possible des del punt de vista de l’accessibilitat i del trànsit dels milers de camions de diàriament entren i ixen del recinte. Un port que creix i creix i s’embarca en grans projectes d’inversió, com el darrer invent del canal submarí del qual cal una seriosa discussió sobre el cost d’oportunitat i les alternatives. Un port que va a la seua des de fa dècades i sobre el que no tenen capacitat de decisió ni la Generalitat ni l’Ajuntament, gràcies a l’invent del Ports Autònoms cuinat a Madrid ja fa també dècades. Un port que practica l’autobombo, la dèria quantitativa (guanyar a Algesires i a Barcelona en milions de contenidors estàndars de 27.780 Kg. de càrrega útil, anomenats TEUS) i una particular transparència gràcies a la qual no sabem bé la rendibilitat unitària dels quasi 5 milions de TEUS que es mouen, part dels quals són de trànsit o be contenidors buits. La del Port (ea València o, millor, a Sagunt i València) és, sense dubte, una activitat estratègica i logística molt important però cal molta més i millor informació, comprensible per a la ciutadania. Una informació que vaja més enllà dels llocs de treball directes i indirectes generats i del volum d’activitat.

Seguir leyendo »

Un tir al peu (col·lectiu)

Judici als dirigents independentistes catalans.

Sembla que els planetes s’han arrenglerat en un sentit ben diferent al que preconitzà la inefable Leire Pajín. No m’agrada utilitzar termes i expressions de moda però allò de la tempesta perfecta respon prou bé al trist i fosc panorama que s’està dibuixant a tota pressa: un judici (polític, diguen el que diguen) que mai no s’havia d’haver començat; com a corol·lari, uns pressupostos no aprovats i una convocatòria d’eleccions generals per a l'abril i l’espasa de Damocles d’un possible triomf d’una dreta extrema que vol posar marxa enrere la història.

El primer de tot és que els esdeveniments de l'1-O, en opinió qualificada de Martin Pallín, casen malament amb els famosos delictes de rebel·lió o sedició. Si de cas, Martin Pallin dixit, amb un delicte menor de desobediència. Hem arribat aquí, a una judicialització d’un problema polític, per errades acumulatives dels actors de la  tragèdia (per a alguns tragicomèdia) però no val allò de tots són iguals. Un pot discrepar de decisions preses des de les institucions catalanes i d'haver lligat l’aprovació del pressupost a un “gest” del govern de Madrid, però no pot oblidar que fou el PP el que interposà un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Maragall i que la sentència del Constitucional del 2010 fou molt decebedora i l’ inici d’una ampla deslegitimació d’un poder polític i judicial obertament hostil a qualsevol modificació de l'statu quo. Una deslegitimació que impacta de ple amb una Constitució que ha esdevingut llibre sagrat per als partits que veuen perillar la sacrosanta unitat d’Espanya i, és clar, l’obertura d’una escletxa “perillosa”.

A aquest tancament en banda han col.laborat el corrupte PP i el joseantoniano Ciudadanos de Rivera (que només veu espanyols pertot arreu) però també una bona part del PSOE dominat per un espanyolisme jacobí i intransigent de què l’actual Alfonso Guerra pot ser líder. Azaña també era espanyolista però tingué el valor i la intel·ligència política de defensar i aprovar l’Estatut de Catalunya del 1932. Amb aquest canemàs hem arribat a l’atzucac actual que, si bé pot beneficiar electoralment la dreta que explota la pulsió anticatalana prèviament conreada des de fa centúries, des del punt de vista dels interessos “generals” és d’un desficaci absolut.

Seguir leyendo »

El rei i jo

Felip VI i Ximo Puig en l'acte del Premi Broseta.

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que "no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

La segona reflexió té a veure amb el tradicional seguidisme de la nostra classe empresarial. En la nit de l’economia valenciana celebrada fa poc, ja es féu evident l’adhesió a la Corona, posicionant-se els empresaris, una vegada més, al costat de la institució monàrquica i d’esquenes al progrés que batega darrere de l’aspiració laica i republicana.

Seguir leyendo »

La mobilitat, tat, tat

Ciclistes i automòbils en un carrer de València.

A finals de novembre de 2018 la Generalitat aprovà el Pla Bàsic de Mobilitat Metropolitana. La premsa, entre irònica i sorneguera, titulà l’esdeveniment com “12 anys per a ser  més sostenibles”. 12 anys i 128 milions d’euros. Un altre pla per executar. I van… A mi em sembla bé la “filosofia” però vull recordar que el 1991 ja es féu una enquesta metropolitana (no gaire diferent de la que es va fer per al pla aprovat) i que es creà la base jurídica i de gestió (l'ETM, després AVM fins la seua dissolució el 2012) que el PP s’encarregà de dinamitar. Restem doncs exercitant- nos en la màquina del temps i l'Autoritat Metropolitana de Transport recentment creada està recollint adhesions voluntàries (hi manquen prou municipis encara) alhora que demana “a Madrid” els 38 milions de justícia per al transport metropolità.

Les dades (abundants) no ofereixen massa sorpreses pel que fa al nombre global de viatges i corredors (encara és molt radial la mobilitat metropolitana). El pla esta farcit de bones intencions que el que escriu, subscriu. El problema, a banda de l’evidència de la progressiva ampliació de l’àrea metropolitana, de l’increment de la mobilitat global i de la insuportable i injustificable mesquinesa de Madrid, és el comportament divergent de la ciutat central i de la resta de l'àrea metropolitana.

Gràcies a la tossuderia de Grezzi (un regidor hiperactiu que va fent sense esperar a la sempiterna planificació), a la ciutat de València ja es fan a peu, en transport públic o en bici/patinet quasi el 70% dels desplaçaments mentre que només el 30% es fa en cotxe particular i la tendència és a millorar. En canvi, a l’àrea metropolitana el 74% dels viatges encara es fan en cotxe particular amb els elevats costos econòmics i mediambientals derivats. Si volen alguna prova del fracàs (marcadament 'pepero') de les polítiques de mobilitat metropolitana, aquesta xifra és més fina que la prova del cotó. L’extensió del transport públic i de la xarxa ferroviària, la unificació tarifària i horària i la fi del cantonalisme mental són necessitats tan urgents com la reclamació financera. Però, malauradament, la consciència que la ciutat real és l’àrea metropolitana és molt feble i “l‘autonomia municipal” serveix per a posar entrebancs. La línia discontinua del terme municipal és tan sagrada (així la Bíblia o  la Constitució) com absurda, però les baralles i resistències són contínues.

Seguir leyendo »

Què volen aquesta gent?

Santiago Abascal en un acte de Vox a València.

La psicosi de la possible victòria de la dreta a casa nostra seguint les passes d’Andalusia, m’ha fet recordar aquella cançó de Maria del Mar Bonet. Els nous aspirants a governar-nos no venen de matinada com en la cançó però no són menys perillosos que la repressió franquista. Què volen? Sols guanyar i tornar 40 o 50 anys endarrere. Dejà vu, com diuen els francesos. Si algú dubtava de la permanència del franquisme sociològic, ara supose que ho tindrà més clar. Ni autonomies , ni independentistes (ni de broma), ni drets de les dones, ni res de res.

El tsunami conservador (molt conservador) s’estén per tota Europa (Salvini, Hofer. Wilders, Petry, Farage, Le Pen, Orban, Kacynsky, Michaloliakos...) i beu del clima d’intolerància general fomentat per “líders” com Trump, May o els sempre temibles Putin, Xi Jinping o, a una escala “menor”, Bolsonaro, Erdogan i tanti altri. Immigrants (i també dones) són les víctimes d’un pensament  retrògrad i insolidari que troba adeptes, com sempre, en el perdedors de la globalització que, paradoxalment, afavoreixen els principals agents i beneficiaris i d’aquest procés.

Seguint el mestratge de Fontana, vivim un ajust de comptes des del Maig del 68 quan els poders econòmics li perderen la por a la revolució, esperonats més encara pel fracàs de l’experiència  “socialista” i la tant celebrada  fi de la història de Fukuyama. Ni la socialdemocràcia ni la “nova esquerra” semblen tenir armes ni arguments convincents més enllà de la cançó, també molt coneguda, de nosaltres o el caos.

Seguir leyendo »