eldiario.es

9

Un tir al peu (col·lectiu)

Judici als dirigents independentistes catalans.

Sembla que els planetes s’han arrenglerat en un sentit ben diferent al que preconitzà la inefable Leire Pajín. No m’agrada utilitzar termes i expressions de moda però allò de la tempesta perfecta respon prou bé al trist i fosc panorama que s’està dibuixant a tota pressa: un judici (polític, diguen el que diguen) que mai no s’havia d’haver començat; com a corol·lari, uns pressupostos no aprovats i una convocatòria d’eleccions generals per a l'abril i l’espasa de Damocles d’un possible triomf d’una dreta extrema que vol posar marxa enrere la història.

El primer de tot és que els esdeveniments de l'1-O, en opinió qualificada de Martin Pallín, casen malament amb els famosos delictes de rebel·lió o sedició. Si de cas, Martin Pallin dixit, amb un delicte menor de desobediència. Hem arribat aquí, a una judicialització d’un problema polític, per errades acumulatives dels actors de la  tragèdia (per a alguns tragicomèdia) però no val allò de tots són iguals. Un pot discrepar de decisions preses des de les institucions catalanes i d'haver lligat l’aprovació del pressupost a un “gest” del govern de Madrid, però no pot oblidar que fou el PP el que interposà un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Maragall i que la sentència del Constitucional del 2010 fou molt decebedora i l’ inici d’una ampla deslegitimació d’un poder polític i judicial obertament hostil a qualsevol modificació de l'statu quo. Una deslegitimació que impacta de ple amb una Constitució que ha esdevingut llibre sagrat per als partits que veuen perillar la sacrosanta unitat d’Espanya i, és clar, l’obertura d’una escletxa “perillosa”.

A aquest tancament en banda han col.laborat el corrupte PP i el joseantoniano Ciudadanos de Rivera (que només veu espanyols pertot arreu) però també una bona part del PSOE dominat per un espanyolisme jacobí i intransigent de què l’actual Alfonso Guerra pot ser líder. Azaña també era espanyolista però tingué el valor i la intel·ligència política de defensar i aprovar l’Estatut de Catalunya del 1932. Amb aquest canemàs hem arribat a l’atzucac actual que, si bé pot beneficiar electoralment la dreta que explota la pulsió anticatalana prèviament conreada des de fa centúries, des del punt de vista dels interessos “generals” és d’un desficaci absolut.

Seguir leyendo »

El rei i jo

Felip VI i Ximo Puig en l'acte del Premi Broseta.

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que "no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

La segona reflexió té a veure amb el tradicional seguidisme de la nostra classe empresarial. En la nit de l’economia valenciana celebrada fa poc, ja es féu evident l’adhesió a la Corona, posicionant-se els empresaris, una vegada més, al costat de la institució monàrquica i d’esquenes al progrés que batega darrere de l’aspiració laica i republicana.

Seguir leyendo »

La mobilitat, tat, tat

Ciclistes i automòbils en un carrer de València.

A finals de novembre de 2018 la Generalitat aprovà el Pla Bàsic de Mobilitat Metropolitana. La premsa, entre irònica i sorneguera, titulà l’esdeveniment com “12 anys per a ser  més sostenibles”. 12 anys i 128 milions d’euros. Un altre pla per executar. I van… A mi em sembla bé la “filosofia” però vull recordar que el 1991 ja es féu una enquesta metropolitana (no gaire diferent de la que es va fer per al pla aprovat) i que es creà la base jurídica i de gestió (l'ETM, després AVM fins la seua dissolució el 2012) que el PP s’encarregà de dinamitar. Restem doncs exercitant- nos en la màquina del temps i l'Autoritat Metropolitana de Transport recentment creada està recollint adhesions voluntàries (hi manquen prou municipis encara) alhora que demana “a Madrid” els 38 milions de justícia per al transport metropolità.

Les dades (abundants) no ofereixen massa sorpreses pel que fa al nombre global de viatges i corredors (encara és molt radial la mobilitat metropolitana). El pla esta farcit de bones intencions que el que escriu, subscriu. El problema, a banda de l’evidència de la progressiva ampliació de l’àrea metropolitana, de l’increment de la mobilitat global i de la insuportable i injustificable mesquinesa de Madrid, és el comportament divergent de la ciutat central i de la resta de l'àrea metropolitana.

Gràcies a la tossuderia de Grezzi (un regidor hiperactiu que va fent sense esperar a la sempiterna planificació), a la ciutat de València ja es fan a peu, en transport públic o en bici/patinet quasi el 70% dels desplaçaments mentre que només el 30% es fa en cotxe particular i la tendència és a millorar. En canvi, a l’àrea metropolitana el 74% dels viatges encara es fan en cotxe particular amb els elevats costos econòmics i mediambientals derivats. Si volen alguna prova del fracàs (marcadament 'pepero') de les polítiques de mobilitat metropolitana, aquesta xifra és més fina que la prova del cotó. L’extensió del transport públic i de la xarxa ferroviària, la unificació tarifària i horària i la fi del cantonalisme mental són necessitats tan urgents com la reclamació financera. Però, malauradament, la consciència que la ciutat real és l’àrea metropolitana és molt feble i “l‘autonomia municipal” serveix per a posar entrebancs. La línia discontinua del terme municipal és tan sagrada (així la Bíblia o  la Constitució) com absurda, però les baralles i resistències són contínues.

Seguir leyendo »

Què volen aquesta gent?

Santiago Abascal en un acte de Vox a València.

La psicosi de la possible victòria de la dreta a casa nostra seguint les passes d’Andalusia, m’ha fet recordar aquella cançó de Maria del Mar Bonet. Els nous aspirants a governar-nos no venen de matinada com en la cançó però no són menys perillosos que la repressió franquista. Què volen? Sols guanyar i tornar 40 o 50 anys endarrere. Dejà vu, com diuen els francesos. Si algú dubtava de la permanència del franquisme sociològic, ara supose que ho tindrà més clar. Ni autonomies , ni independentistes (ni de broma), ni drets de les dones, ni res de res.

El tsunami conservador (molt conservador) s’estén per tota Europa (Salvini, Hofer. Wilders, Petry, Farage, Le Pen, Orban, Kacynsky, Michaloliakos...) i beu del clima d’intolerància general fomentat per “líders” com Trump, May o els sempre temibles Putin, Xi Jinping o, a una escala “menor”, Bolsonaro, Erdogan i tanti altri. Immigrants (i també dones) són les víctimes d’un pensament  retrògrad i insolidari que troba adeptes, com sempre, en el perdedors de la globalització que, paradoxalment, afavoreixen els principals agents i beneficiaris i d’aquest procés.

Seguint el mestratge de Fontana, vivim un ajust de comptes des del Maig del 68 quan els poders econòmics li perderen la por a la revolució, esperonats més encara pel fracàs de l’experiència  “socialista” i la tant celebrada  fi de la història de Fukuyama. Ni la socialdemocràcia ni la “nova esquerra” semblen tenir armes ni arguments convincents més enllà de la cançó, també molt coneguda, de nosaltres o el caos.

Seguir leyendo »

Impunitat: la butla del futbol

Diumenge 23 de desembre, fum, fum, fum… Creuava l’avinguda del Primat Reig a l’altura de Gascó Oliag per a dirigir-me a dinar a una pizzeria de l’avinguda d’Aragó (un altre aparcament en superfície tan irracional com l’Albereda, per cert) .El problema no fou l’allau de gent que eixia del camp. El futbol és una dèria que afecta els cinc  continents i mou tants diners com passions. El problema fou que, de nou (i en van mil vegades), les voreres i els jardins estaven ocupats per cotxes aparcats que n'impedien l'ús per part dels vianants. Ja ho he escrit alguna vegada però sempre m'escalfe.

A veure: hi ha una  ordenança de circulació aprovada i vigent que prohibeix aparcar damunt de voreres i jardins. L’Ajuntament té dues solucions: la primera és aprovar una modificació que especifique que els dies de futbol no està vigent i roman suspesa l’ordenança. Són dies “nefands” (ja existien en temps dels romans) en què tot val. La segona opció és declarar la nul·litat de totes les multes posades en dies “normals” des de temps immemorials atenent a allò de la igualtat davant la llei. La tercera opció seria demanar perdó públic i anunciar que aquell que deixe el cotxe en voreres i jardins els dies de futbol es veurà agraciat amb una multa de 1.000 euros, sense rebaixa possible, i posats a disposició judicial els que no paguen en 15 dies. Que l’únic dia en què es respectà la llei fora la final de la Copa del Rei de fa uns anys perquè venien “sus majestades” fa olor, millor dir pudor, a cinisme del pitjor.

El civisme i el respecte a la llei i la convivència són valors culturals  que demanen radicalitat i intransigència i que no poden manipular-se a conveniència. Ni el carrer era de Fraga ni pot ser de conductors descerebrats i insolidaris. Si l’Ajuntament permet aquesta mena de conductes, qualsevol ciutadà podrà argüir que ell també pot saltar-se la llei quan li convinga. Dir que “ah no!!!, això només val els dies de futbol!!!", és un argument molt feble. Potser jo estiga somiant truites, pixant fora de test o siga víctima d’unes febres tercianes. Pregue a les autoritats que ens governen (i la cosa ve de molt, molt lluny) que em traguen d’aquest estat catalèptic i em facen entrar en raó perquè, en cas contrari, igual em troben pels carrers saludant a tothom i diguent allò de “Soy el jefe, esto es champagne, feliz Navidad” (pel.lícula de Frank Capra) i acabe les festes a Bètera. Bon Any!!!!!!

Seguir leyendo »

Im-pre-sen-ta-ble

Demà tocarà la grossa i farà vessar el cava a casa dels agraciats. Hi ha molts milions que només poden celebrar que es fa de dia i prou, però això ja ho sabem i se'ns ha fet la pell dura i patim de torticolis de tant de mirar cap a un altre lloc. Rebels i sediciosos passaran el Nadal a la presó i /o ben lluny de casa. Per als que estan tancats, sembla que s’acosta un judici,  just of course, i la fiscalia demanarà penes de més de 10 anys perquè aquests senyors i senyores han comés un greu atemptat a l’interés d’Espanya (sic). Sedició i rebel.lió són termes del codi de justícia militar que no encaixen ni a martellades amb els suposats delictes. Tindre opinió pròpia i no combregar amb una Constitució tramposa que sus señorías no han volgut reformar contra tota evidència no sembla cap delicte que puga justificar la crueltat del càstig. S’admeten tota classe de discrepàncies però mantenir en la presó o a l’exili persones que no han comés cap delicte de sang, de violència ni d’apropiació de bens d’altres em sembla purament i simplement impresentable. Cada vegada que sent parlar del bloc constitucional em fa fredor. Ni la Constitució ni la Biblia en pasta. Aquests separatistes antidemòcrates no tenen perdó de déu. Com diu Aznar, mà dura i molt més dura. Un 155 sense límit de temps per a foragitar els enemics de la pàtria. De victòria en victòria, i tothom (o quasi) posant-se de perfil.

Seguir leyendo »

Hipoteques del passat, hipoteques de futur

Com era d’esperar, els governs de la Nau i el Botànic s’han trobat amb un seguit d'hipoteques en forma de decisions aprovades en el passat que, normalment, generen drets legals i, per tant, costos importants de qualsevol reversió i/o modificació, a banda de suposar un focus de conflicte amb els interessos en joc. A això cal sumar les “dissensions” internes en els partits d’esquerra que fan coalició, on el PSPV-PSOE s’ubica nítidament a favor del continuisme mentre que Compromís i Podemos tenen per costum alçar la veu  però (perquè la sang no arribe al riu i no trontolle la coalició) triguen poc a transigir intentant introduir canvis marginals que no arriben a ser percebuts per la ciutadania com a canvis significatius. És el regnat de la Realpolitik, amb la seu a dosi de  possibilisme, pragmatisme polític i cinisme.

En el Botànic tenen, entre altres molts temes punyents, el repte del Puerto Mediterráneo d'Intu del qual, si de cas, ja en parlaré altre dia. Avui m’interessa una trilogia que afecta més directament el govern del la Nau: el PAI del Grau, el PAI de Benimaclet i la ZAL. En el primer cas, després d'un cert rebombori i de l’escenificació de la dissensió, els tres partits signaren una pax romana y el tema deixà de ser noticia amb la qual cosa cal suposar que prompte o tard assistirem a un urbanicidi que ha estat coent-se a foc lent des del 2004 i que ara comença a estar ja “madur”. En el cas de Benimaclet, el que fou un dels primers PAI de l’era de Rita va quedar en suspens i ara, de la mà de Metrovacesa, torna a prendre cos un projecte que, en lloc de generar un continuum decreixent per a tractar adequadament la trobada amb l’Horta, manté una elevada edificabilitat i “a canvi” de “liberar suelo verde” (uns equipaments i uns innecessaris horts urbans) manté la pantalla arquitectònica i dues torres de 30 altures. De nou, rebombori, dissensió i pau.

Què volen que els diga de la ZAL? El projecte no té ni cap ni peus i parlar de la inversió realitzada és pur cinisme, tan trist com carregar el problema a la reclamació indemnitzatòria del SEPES. El Port ja fa anys que hauria d'anar desplaçant-se poc a poc a Sagunt en lloc de no enmendalla i mamprendre la boja ampliació nord amb efectes mediambientals molt greus. Una ZAL reduïda a 300.000 metres quadrats no resol cap problema de futur. Superar els 674 milions de contenidors amb l’horitzó d’arribar a 100 milions en sis anys no és cap bona noticia, malgrat les felicitacions mútues i la foto de família. L’estratègia hauria de ser un altra però, com sempre, el debat seriós no hi és present.

Seguir leyendo »

Reforma de la Constitució: que no volen, que no volen

Exemplar de la Constitució de 1978 firmat per Joan Carles I.

És evident que ningú dona un duro per la reforma de la Constitució, malgrat algunes tímides demandes. No volen i prou. I això que hi ha raons més que fonamentades per a procedir a una reforma radical perquè, si no es fa, el procés de deslegitimació és imparable i més prompte que tard caldrà que en fem una de nova. Cosa que, d'altra banda, resulta atractiva. No cal ser tan radical com Jefferson (cada generació te dret a fer la seua Constitució), però, Déu ni do, ja toca.

Pérez Royo ha demostrat amb arguments difícilment rebatibles que la Constitució de 1978 estigué farcida de defectes de naixement. Fou una constitució que adaptà les Leyes Fundamentales del Movimiento a la nova situació política i d'aquí vingué la transició suau i l’alternànça. Calia deixar-ho tot lligat i ben lligat; respectar els interessos dels que havien guanyat la guerra; consolidar constitucionalment la monarquia imposada per Franco; introduïr en la llei electoral la desviació del principi d’igualtat política (en el Senat no hi ha desviació: directament no s’aplicà  el principi); i per últim, descafeïnar al màxim les aspiracions “separatistes”, consagrar un absurd café para todos i prohibir la federació de comunitats autònomes (cordó sanitari per a Euskadi/Navarra i Catalunya/País Valencià).

Hom pot entendre que en 1978 no hi havia més marge amb els militars defensant la sagradaunitat d’ Espanya i la restauració monàrquica però, una vegada en l’ OTAN i en la UE, és a dir, a finals dels 80, ja tocava una reforma en profunditat a la qual es negaren els partits majoritaris. 40 anys després l’edifici fa aigües per tots els costats i el “bloque constitucional” és una pura resistència al canvi i una defensa de l'statu quo. I Felip VI juga a fons tot sabent que estan en qüestió ell i la monarquia. Una monarquia que -com totes- és un insult a la intel·ligència i que a casa nostra és, a més, una imposició de Franco que mai no ens han deixat votar en referèndum. A més, amb els patriotes de Vox, Ciudadanos i PP, ara “no és moment” i , evidentment , és inviable la reforma. Igual ens fan una Constitució de l’Antic Règim , eliminen les autonomies, els drets humans i el que calga.

Seguir leyendo »

El Muvim i la Geperudeta: una bona idea?

El Muvim és escenari d'una exposició al voltant de la Mare de Déu dels Desemparats

Estava escrit: el día 2 de desembre, el cel blau del lluent de l’Albufera, els esforçats maratonians a ritme de batucada (we speak running), l’espai comprés entre l’avinguda de l’Oest i la Plaça de la Reina literalment ocupat per baratària, top manta i la gentada i, per a posar la guinda al pastís cromàtic i visual, l’expo de la Geperudeta al Muvim (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat). Tot un shock.

Ja fa temps que tinc el costum de dir, fent broma, que a mi, de major, m’agradaria ser liberal, no d’aqueixos falsaris que s’autoanomenen liberals en allò econòmic i allò social i que són pura casta i caspa, sinó liberal que tracta humilment de seguir les passes de gent com, per exemple, Bertrand Russell. Ja m’ho pose difícil.

Russell i la Geperudeta? Doncs sí, perquè el primer manament de tot liberal o aspirant a liberal és el respecte radical als drets de l’individu, només limitats per la llibertat dels altres. Per tant, màxim respecte a les creences de tots i cadascú, de tots els credos i els no credos. I, per la mateixa raó, una exquisida neutralitat dels poders públics, que només poden i han de ser laics. Principis, aquests, que casen malament amb allò que del 29 de novembre del 2018  al 24 de Març del 2019 poden veure els ciutadans de València al Muvim.

Seguir leyendo »