Diu Enzo Traverso al Prefaci d’aquest llibre que el seu assaig naix de la conjuntura de guerra a Gaza, a partir de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, que va ser objecte “quasi a tot arreu d’una condemna necessària i comprensible”. En canvi, “la fúria assassina i devastadora desencadenada per Israel... provocà reaccions molt més diferenciades, fruit d’un distanciament avergonyit, però sempre indulgent, quasi comprensiu”. El rerefons n’és la incomoditat davant la manca d’una condemna absoluta, flamígera i sense pal·liatius dels atacs d’Israel sobre la població de Gaza. Funcionen encara algunes inhibicions, sospita Traverso. I no hauria de ser així: la suposada víctima (Israel) és el veritable botxí. L’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 -la presa d’ostatges, els assassinats, les violacions- no és per a tant, s’ha magnificat com a pretext per a consumar una destrucció programada... En realitat seria “una tragèdia metòdicament preparada pels qui avui voldrien vestir-se de víctimes”. El terrorisme islàmic, els míssils i drons, els atacs de Hamàs? Un mer espantall, una construcció: “al segle XXI, el fonamentalisme islàmic, amb què hom identifica Palestina, amenaça Occident com ho va fer el comunisme al segle passat”. És a dir, un espantall.

Home, no. Podríem enumerar fàcilment atacs terroristes brutals i massacres ben  reals de masses -assaigs d’holocaust- concrets i tangibles a càrrec de l’islamisme radical, tant se val amb quina bandera: Nova York (les Torres Bessones), París (la sala Bataclan, les sinagogues, un llarg etcètera), Madrid (l’estació d’Atocha) i Barcelona (la Rambla), entre moltes altres. O els llançaments de míssils des de Gaza i el sud del Líban -en aquest cas per Hizbulah- sobre població civil d’Israel, amb el suport i les armes de l’Iran dels aiatol·làs, en un context molt complex, per descomptat (la divisòria sunnites/xiïtes, els interessos dels estats àrabs lligats aparentment per interessos a Occident, vincles geopolítics diversos, el paper de Rússia i la Xina). Tot això, però, seria als seus ulls poca cosa. Matèria secundària. El que importa és identificar Israel no com a víctima -segons la legitimació tradicional d’ençà de l’Holocaust, i encara abans- sinó com a botxí. Com el gran culpable.

Culpable de què, exactament? De moltes coses, però d’entrada d’existir. Traverso pertany a una tradició política que nega el dret d’Israel a existir com a Estat dels jueus. Que és diferent a Estat jueu...  És una tradició que ve de lluny, caracteritzada per Michael Walzer en aquests termes: “L’èxit de la revolució socialista significaria [per a ells] la fi de tota opressió. El triomf de la classe obrera seria, alhora, un alliberament universal... qualsevol lluita política contra la discriminació social i econòmica o el sotmetiment polític de les dones, els jueus, els negres, els polonesos o els eslovacs, aniria en detriment de la lluita general i importantíssima de la classe obrera”... Aquesta línia de pensament (avui reciclada en nom de drets universals genèrics) que seduí molts revolucionaris al seu temps, s’oposa frontalment al sionisme -i a qualsevol “particularisme” o “nacionalisme”. Tanmateix, el realisme soviètic, bastit doctrinalment a partir del dret d’autodeterminació defensat per Lenin (no per Rosa Luxemburg i l’extrema esquerra de l’època), va reconèixer i aprovar la independència de l’Estat d’Israel a l’ONU el 1948.No per cap defensa retòrica de drets, encara que potser també, sinó -segurament- per conveniències del moment. 

Ara bé, el sionisme, com és sabut -o no és tan sabut, car en aquest terreny predomina la ignorància programada-  fou l’eixida d’emergència dels jueus europeus davant la impossibilitat de ser integrats i acceptats a l’Europa de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i les conseqüències brutals que se’n derivaren. Sobretot a Europa oriental, on els jueus eren acaçats en pogroms successius. Tant fou així -l’antisemitisme a França (l’afer Dreyfus), a Àustria, a Rússia, a Itàlia, a Romania, a Hongria, i el més metòdic i mortífer de tots a Alemanya- que, malgrat les enormes dificultats, la implantació de poblacions jueves a la Palestina otomana i després del 1919 britànica -terra ancestral dels jueus i on sempre hi va romandre població hebrea- esdevingué una opció.

Una possibilitat real, mirada amb enorme escepticisme per tot d’intel·lectuals jueus com Sigmund Freud, Arnold Zweig, Hannah Arendt, Siegfrid Kracauer o Walter Benjamin, que potser tenien altres opcions o altres eixides. Però a la fi, aquesta fou l’única opció que pogué transformar un conjunt de poblacions perseguides, deprimides i humiliades, en un poble entre els pobles. I que va salvar de l’extermini desenes de milers de persones, que en un altre cas haurien acabat als escorxadors industrials de la civilitzada Europa sota domini alemany.

Ningú pot negar-li a Enzo Traverso -investigador escrupolós, socialitzat políticament a la Itàlia insurgent d’extrema esquerra als anys 70, format com a historiador erudit i rigorós a París- un coneixement profund i detallat de la història dels jueus a Europa, el seu drama i la seua insòlita persistència. D’entrada, la seua tesi de doctorat a l’EHESS, sobre “el marxisme i la qüestió jueva” avalada per Michael Löwy. Després una llarga successió d’estudis i llibres sobre la cultura i la vida jueva a Alemanya i a Europa, que podríem enumerar, començant per La fi de la modernitat jueva que vàrem traduir al castellà a PUV, a València, a la col·lecció Prismas. O bé abans, entre altres, Cosmópolis. Figuras del exilio judeo-alemán (UNAM, Mèxic, 2004, edició de Silvana Ravinovich i Esther Cohen), Les marxistes et la question juive, prefaci de Pierre Vidal-Naquet (La Brèche, 1990) o Los judíos y Alemania (Pre-Textos, 2005). Sap de què parla. I això és molt important.

L’atac d’Israel a Gaza al llarg de 2023 i 2024 -fins avui mateix- ha estat brutal i desproporcionat, terrorífic, inacceptable, fruit d’una fúria que es podria considerar irreflexiva (thoughtless, en termes de Hannah Arendt). Que si es pot “entendre” -dictada per la por existencial, davant dels qui volen esborrar Israel del mapa, i no se’n amaguen de dir-ho, ben al contrari-, no es pot sinó condemnar. És un crim contra civils innocents, i també un crim contra els principis fundadors de l’Estat d’Israel mateix, a càrrec d’un govern nefast, lamentable, que ha perdut el nord. Causa espant entre la gent amb un mínim de consciència. Els primers que el varen condemnar han estat molts jueus de la diàspora, horroritzats, i un bon nombre dels mateixos israelians que han dut als carrers la protesta. Tot plegat té un cost impressionant per a Israel, que ha perdut la batalla de la imatge. I és lògic, perquè la visió de la destrucció i la mort indiscriminada de milers de palestins -incloent-hi homes, dones i xiquets, no combatents- és literalment insuportable.

Si Israel tenia a priori un cert ius ad bellum davant la barbàrie de l’atac bestial de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, va perdre bous i esquelles pel que fa a l’ius in bellum, perquè aquesta tècnica de destruir ciutats, edificis, escoles i hospitals assajada amb gran “èxit” per la Rússia de Putin a Txetxènia i a Síria (500.000 morts!, dels quals no se’n parla) i actualment també -fins on poden- a Ucraïna, i molt abans pels aliats anglo-americans en la Segona Guerra Mundial amb els bombardeigs sistemàtics de ciutats i població civil, és totalment execrable.  

S’imposen algunes conclusions. D’entrada, exigir la fi immediata de les hostilitats. Després, reflexionar sobre el futur d’aquella regió, que si no desemboca en una perillosa conflagració, ha de passar necessàriament per una reorientació radical de la política a Israel. I per la neutralització de l’islamisme radical que predica la gihad, és a dir, la guerra santa fins anihilar l’enemic... Una idea medieval, que hi ha qui conea.

Ara bé, no es pot deixar de percebre, enmig del desconcert i la indignació, o el malson, una altra dimensió dels fets, particularment inquietant i pertorbadora. Perquè sembla que per fi es pot atacar Israel i els jueus en general -no tothom hi fa grans distincions- com agressors, botxins i culpables. Tal com havia estat la norma consagrada, a la llum d’una història de patiment de segles, la lògica de la qual finalment s’havia apamat, entès, i rebutjat.

S’oblida sovint que l’antisemitisme brutal dels alemanys nacionalistes i dels qui organitzaven o participaven en els pogroms russos o polonesos (o ucraïnesos) abans de la Primera Guerra Mundial presentava els jueus com a explotadors, sangoneres, botxins del poble. No com a víctimes de marginació, discriminació i persecució, que és el que eren. Tota aquesta retòrica antisemita culminà amb Hitler, que propugnava i avalava una solució final del “problema”, de la “qüestió jueva”, que seria “neta” i “racional”. I alhora s’esgotà -i marcà a ferro un tombant històric- arran de l’Holocaust i el final del feixisme, derrotat en la Segona Guerra Mundial, en dos temps. Amb Mussolini penjat cap per avall en una gasolinera de la Piazzale Loreto de Milà (havia estat deposat el 1943) i amb el suïcidi de Hitler al seu búnquer a Berlín el 1945. Però amb Franco tranquil a El Pardo. Derrota insuficient o inacabada. Així és la història: molt crua. És trist, però ni amics ni ideals. Només interessos.

A hores d’ara, al segle XXI, en un present sense referents, oblidada o en penombra, arxivada, la reflexió sobre la catàstrofe europea del segle XX, tot això ha canviat radicalment. I cal ser-ne conscients. (El món és molt més gran, Europa un racó, massacres n’hi ha hagut a bastament, especialment a l’època colonial, la singularitat extrema de l’Holocaust pot ser fàcilment negligida). De nou els jueus poden ser assenyalats com els botxins, se’ls pot atacar -identificats amb Israel- amb bona consciència dels pitjors crims. De genocidi! Quin alleujament per a l’antisemitisme latent, inconscient, mecànic, “banal”,  inscrit en l’ADN de tanta gent. Inclosos antifeixistes i esquerrans propers en tantes altres coses, però que bé mereixen el qualificatiu -també generador de neguit- de woke o fonamentalista fanàtic. Israel -diuen amb delectació- és un “estat genocida”. La massacre de Gaza, el pitjor genocidi de la història. Quanta irresponsabilitat i desconeixement de la història -del genocidi dels armenis, de l’Holocaust, dels tutsi de Rwanda, de Darfur, dels rohinya a Myanmar, i tants altres! Quanta ignorància culpable, i com és de simptomàtic, tot plegat, en el sentit més freudià del terme.

¿Per què afecta més -infinitament més- el que passa allà que no l’opressió de les dones a Afganistan i el món àrab-musulmà en general, a l’Iran, per exemple, o el que han de patir els iugur a la Xina, o els qui pensen diferent de Putin a Rússia? ¿Per què no es diu res de la islamització forçada -i el cost que això ha tingut per a les dones- a Gaza per part de Hamàs, i la violència brutal que desplega, com expliquen Asmaa Alghoul i Sélim Nassib a La insubmisa de Gaza? Podríem continuar.

I tanmateix la mera possibilitat de considerar “genocidi” els atacs a Gaza -com fan Traverso i molts més- és com a tal esborronadora. La dinàmica actual d’aplicar mitjans militars contundents, basats en una superioritat evident, a una població indiferenciada, de dur a terme una ocupació militar enfront d’un enemic que no és un exèrcit i que s’amaga enmig de la població, pot tindre una lògica, però soscava de soca-rel el fonament moral, la justificació històrica, de la fundació de l’Estat d’Israel. I a més és estèril i contraproduent. N’haurien de ser conscients...

Què es pot dir i pensar? Que caldrà maldar -missió dificilíssima- per una solució pacífica i justa que comportarà sacrificis -dels programes de màxims o de les expectatives dels extremistes dels dos bàndols- per a uns i per altres. També dels palestins i els islamistes, cosa problemàtica, ferrenys o fanàtics com són -ells i els altres- i manipulats pels poders àrabs i musulmans, que en trauen gran profit i rendiment en la seua estratègia contra Occident. Que és una manera de dir les democràcies liberals, constitucionals, laiques i deliberatives, els estats de dret ingenus i alhora cínics on nosaltres -tu lector, jo que escric aquestes línies- estem inserits...

Només amb un Estat palestí viable i democràtic, i la fi del model expansiu d’assentaments il·legals en territori palestí, es podrà desactivar un conflicte que s’allarga en el temps i que amenaça de derivar a una conflagració catastròfica.  Pedro Sánchez, el president del Govern d’Espanya, que no té qui li escriga i que rep més que una estora (injustament), ho va fer prou bé, en aquesta qüestió i moltes més. Però el tema ens supera a tots...

Un Sant Jordi atípic? Sí, aquesta és la idea. Fer una ullada a llibres d’assaig i pensament apareguts recentment que ens poden ajudar a pensar, a reflexionar, a enriquir el bagatge d’idees. N’hi ha molts, molts, més, certament, i és una gran notícia, però aquests em semblen especialment atractius, a manera de tast o incitació. I soc conscient de la realitat, res més lluny de mi que fer-ne abstracció. El poc temps, la facilitat, les temàtiques properes, els sentiments, les emocions, les relacions, tot això compta. I ho respecte, només faltaria. Però més enllà del magma vital immediat hi ha vida. De la biografia a l’estructura, podríem dir...

Un llibre que val molt la pena en aquest sentit estructural és La fi de l’alternativa xinesa (Tigre de paper), de Miquel Vila. Bona part del llibre es presenta com una introducció competent a la història i la realitat actual de la Xina de Xi Jinping, amb informació directa, viscuda. Però va més enllà. Com escriu Manel Ollé al pròleg, és “un assaig que s’atreveix a pensar el món a partir de la història xinesa”. La Xina desafia els esquemes teòrics i modela cada vegada més les alternatives i possibilitats del món actual. La geografia, la història i la demografia, el creixement econòmic accelerat, de la Xina conformen un magma de difícil intel·lecció, que aquest llibre explora de manera convicent. Un magma en el qual conviu l’avançada tecnològica, la potència industrial i una estratègia d’hegemonia planetària inequívoca, però no mancada de problemes seriosos, que l’autor explica i que incorporen la llavor de la fallida, com es va veure en l’errada estratègia contra la pandèmia. Capitalisme comunista o comunisme neoliberal, límits del creixement, ultra-modernitat arcaica (per autoritària i refractària al pluralisme), democràcia no democràtica... tot són dilemes, apories, o impossibles a la Xina, que alhora marca una pauta influent al món. L’epidèmia de Covid -mal gestionada- marcà una inflexió, així com la crisi immobiliària de grans dimensions. La suma de dilemes, configura la fi del miratge xinès? Aquest és l’interrogant raonat que planteja un llibre molt recomanable.

Per la seua banda, El segrest de la política (Anagrama) de Lluís Calvo, mereix atenció. Aquest pamflet -en la millor accepció de la paraula- arrenca de la hipòtesi “d’una democràcia més enllà dels partits tradicionals”. Lluís Calvo, que és un poeta i assagista estimable, es mostra caut: no vol caure ni en el populisme ni en l’antipolítica, tot i que xafa un terreny esvarós.. S’encomana a un artista de l’inversemblant (Joseph Beuys) i a una santa laica que no se n’assabentava de res (Simone Weil) o de poca cosa... El text és una diatriba contra els partits polítics. Molt bé, estan plens de vicis. Però són els que ell diu? Un pamflet culte, amb citacions de Carl Schmitt, Benjamin, Agamben, Rancière o els inevitables Zizek i Biyn-Chul Han. (D’altra banda, s’equivoca en la valoració de Schmitt i Heidegger, que eren totalment funcionals al nazisme...). “Prescindir dels partits en el segle XXI?”, es pregunta. Perdoneu, però tot i la gràcia discursiva interessant del poeta Lluís Calvo, trobe que va molt despistat, en termes polítics i geopolítics. La crítica dels partits tradicionals, molt bé, però sobretot vindria de la interferència dels poders econòmics (l’asimetria social, taló d’Aquil·les de la democràcia). Al món, ara, hi ha grans prèdiques contra la democràcia representativa liberal-democràtica (per part de la Xina, dels confucians de Singapur, de l’integrisme islamista, d’arreu). Totes interessades! Per resumir: no hi ha democràcia sense partits. La “democràcia orgànica” del darrer franquisme... volia prescindir dels partits. Què voleu que us diga, ho vaig viure! Afirmava que la democràcia real es basava en les unitats naturals o orgàniques, municipi, família i sindicat. Una gran falòrnia. Les dictadures (sí: dictadures) del socialisme anomenat real, també negaven el pluralisme polític veritable dels partits lliures i diversos.... El problema no rau en els partits, que són imprescindibles com a expressió del pluralisme social i polític. No hi ha democràcia directa -assembleària-  en societats complexes... Ve d’una altra cosa: de la interferència falsificadora del desnivell de poder econòmic i social, que fa tot sovint de la igualtat de tots els ciutadans una estafa o un miratge. Una igualtat inversemblant -el vot del magnat val igual que el de la minyona- que  tan sols es concreta el dia de les eleccions. I tanmateix, aquest moment de ruptura -i tota la cultura política (eleccions, llibertats, estat de dret, etc.) que el fan possible- és fonamental. I els partits polítics son imprescindibles, formen part d’això.

Un altre llibre per a llegir (o regalar, arribat el cas) és el del politòleg Toni Rodon Qui no vulgui pols. Conflicte polític i polarització (Peu de Mosca). Un jove politòleg planteja la qüestió de la polarització política. No és tan dolenta, el conflicte és consubstancial a la vida social. La política el que fa és “civilitzar” el conflicte, però la tensió i la polarització sempre hi seran. I això està bé. Amagar el conflicte, per evitar tensions desestabilitzadores, és negatiu, perquè contribueix a preservar i apuntalar l’ordre de coses existent. A partir d’aquesta premissa analitza un seguit de situacions, incloent el paper de les xarxes o qüestions envitricollades com el canvi climàtic o la situació a la Catalunya post-procés. Un llibre molt meritori, divulgatiu, però rigorós. Dels que ajuden a pensar, dels que aporten arguments, i desmenteixen, una mica, la mala premsa que té la politologia (fotografia d’un instant) entre alguns col·legues d’altres ciències socials, que reclamen més visió estructural o una mirada històrica. La coberta i el títol, millorables.

Primera lliçó sobre l’assaig (Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Universitat de Lleida), de Gonçal López-Pampló, és el tercer títol d’una nova col·lecció d’introduccions breus a “matèries relacionades amb la literatura”, que resulta oportuna i útil. Són textos clars i entenedors, a l’abast dels lectors no especialitzats. Hi han aparegut volums de Pere Ballart, Ramon Bacardit, Ramon X. Rosselló i Ferran Carbó i Jordi Oviedo. Aquests darrers amb el llibre Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés. El volum de Gonçal López-Pampló explica fil per randa la teoria literària de l’assaig, la seua naturalesa, les variants, significació i valor en el camp literari actual. Molt recomanable. El volum sobre Estellés dels dos editors de la seua obra completa, versió definitiva, és una panoràmica detallada de la producció poètica, i de la trajectòria vital, de Vicent Andrés Estellés. De lectura obligada, diria, en l’any del centenari, perquè s’hi aprenen moltes coses.

L’aparició d’una nova col·lecció sempre és bona notícia. Hi ha voluntat i capacitat d’innovar en la galàxia editorial. I això ha de ser registrat i valorat com cal. Sovint passa que els esforços culturals, intel·lectuals i editorials en la nostra llengua no tenen la recepció escaient. Hi ha massa desconnexions. La fragmentació i la dispersió mediàtiques juga a la contra. Una premsa (i uns suplements) en molts casos massa mediatitzada o deutora de centres de decisió exteriors, en uns casos, o lliurada a interessos comercials excessius, en altres, dona com a resultat un panorama d’escassa recepció. Fragmentació de públics, manca d’informació, precarietat de la crítica... Podríem seguir. És, en qualsevol cas, un drama, que afecta negativament sobretot a la producció valenciana que no troba projecció on pertoca ni la recepció que escau. No serà el cas, supose, de la nova col·lecció de la Universitat de Barcelona “Ciutats per Pensar Europa”, dirigida per Antoni Martí Monterde, que és també l’autor del primer títol: Capitals culturals. Entre pedres i literatura. Aquesta qüestió ha ocupat llargament l’autor que hi aboca un doll de coneixement, reflexions i consideracions al voltant de la ciutat i la modernitat, les ciutats com a centres d’irradiació, les ciutats literàries, les ciutats com a centre intel·lectual, detenint-se en casos concrets com ara París, Weimar, Venècia o Viena, des d’una perspectiva històrica i de literatura comparada. El segon títol és Trieste. Una ciutat a plec de mapa, de Joan Benesiu. Trieste és un cas paradigmàtic de ciutat literària, de lloc de la memòria europea, de cruïlla dels grans conflictes que han remodelat una i altra vegada el mapa físic (i mental) europeu. Ciutat on s’han trobat històricament les cultures germànica, italiana i eslava. D’on han brollat espurnes virulentes i també gran literatura. Benesiu explica tot això amb la seua prosa elegant i entenimentada, i fa goig llegir-lo.

Hi ha molts més llibres que voldria comentar, però ho deixaré ací. En un altre moment abordaré lectures pendents però que em semblen ja ara, d’entrada, pels autors i el tema, molt recomanables: La vida plenament viscuda (Vincle) de Joan Garí i Balla amb Babel. Contra l’absolutisme lingüístic (Fragmenta) de Joan-Lluís Lluís. Dos autors que cal tindre en compte. També podria referir-me a dos títols nous de la Biblioteca de Pensament Crític (Afers): Discurs contrafeminista, de Mercè Rius, i Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu, de Mitchell Cohen. Si voleu fer descobertes interessants, hi esteu convidats...

 És molt cert, però ara com ara -què hi farem!- una circumstància més aviat remota. Les lluites obreres, les vagues, les manifestacions, el moviment obrer en general, foren punta de llança en el combat contra la dictadura, juntament amb el moviment estudiantil i l’oposició cultural i intel·lectual. Tot plegat contribuí a desgastar un règim de força inacceptable, amb els aparells repressius a punt, que hauria pogut durar. En una conjuntura poc favorable a la democratització del sud d’Europa, el règim no hauria dubtat a dur a terme un bany de sang, tipus Xile de Pinochet... Però no fou el cas. Després de la mort en atemptat de Carrero Blanco (1973) tot apuntava a un canvi democràtic sense retorn. “Tot” vol dir una pluralitat d’instàncies, que van des del capital més intel·ligent als sectors monàrquics que sabien que o democràcia o poc futur... Però la partida no estava de cap manera guanyada. Encara calgué molt d’esforç i molta intel·ligència política. Un període singular, que es va estendre des del 1973 fins al 1978, amb un epíleg el 1981. El 1982 amb la victòria per majoria absoluta del PSOE de Felipe González es passà pàgina definitivament.

A hores d’ara -qui ho pot negar?- el moviment obrer s’ha esvaït. Els sindicats no tenen ni de lluny el pes que tenien. Les vagues i manifestacions obreres son puntuals i potser molt confinades a moments o interessos concrets, de tipus estrictament laboral, que no s’articulen en processos de més volada. La fragmentació del treball, les externalitzacions, la diversitat de situacions, la pluralització del subjecte (per la immigració), la gran divisòria entre fixos i precaris o inestables, han alterat radicalment el panorama. La decadència dels grans centres de treball -la centralitat de la fàbrica- han determinat un canvi de paradigma, que encara no s’ha sabut apamar i resoldre. 

El malestar social, ara, el capitalitzen uns altres. Però als anys setanta del segle XX la cosa era molt diferent. Una dada que cal tindre molt en compte per a entendre el present. Els treballadors assentats, per exemple, ara defensen els interessos de les seues empreses, i pressionen per aconseguir “càrrega de treball”. Els sindicats malden per signar acords i convenis de tota mena. El panorama ha canviat molt... Els veritables pàries de la terra son uns altres: els immigrants, els precaris, els marginats, els obrers de la perifèria del capitalisme sense drets laborals, incloent els xinesos, els esclaus asiàtics als països àrabs del Golf, dels quals no se’n parla mai. (Els progressistes estan massa ocupats amb malentendre la situació a Israel/Palestina). No res que no tinga solució, per cal una canvi de mentalitat. Les receptes del passat no serveixen.

Aquest llibre publicat per la FEIS és il·lustratiu. Recorda coses fonamentals. Per exemple, com era la Vall d’Uixò a l’alçada del 1970, un poble dominat per un capitalisme paternalista -Segarra- que generà una resposta política (els Zaragozà, ortodoxos del PCE) culturalment insuficient o ineficient... Temps després se’n va apoderar “la Thatcher de la Vall” (Isabel Bonig). A Sabadell i Terrassa sempre ha guanyat l’esquerra. Per a reflexionar. També Bunyol i les vagues de Cointex. O les vagues de la UNL a la Malva-rosa el 1974 (que exposa Josep Durbán). O les vagues generals del tèxtil d’Alcoi. O el moviment assembleari al Vinalopó. Molt ben Il·lustrat, amb informacions diverses. M’ha colpit o interessat especialment l’apartat dedicat per Albert Gómez Roda a la manifestació -tan iniciàtica- del 1r de Maig del 1967 a València, que  desbordà la policia i que determinà entre altres coses l’exili de 40 anys del pintor Monjalés. Documents, gràfics, mapes, fotografies. Un llibre important! Sense la mobilització obrera d’aquells anys, dirigida o inspirada per Comissions Obreres i el Partit Comunista -una lluita sorda i constant- no tindríem la democràcia actual. Lapidari, excessiu? Crec que no.

Sembla que aquest llibre tindrà continuïtat. Estaria molt bé, perquè les vagues i moments històrics fonamentals dels anys setanta, precursors de la democràcia i l’autonomia del País Valencià, foren molt diversos. Macosa, la UNL, la vaga del moble (amb el protagonisme d’Antonio Montalbán), de la construcció (amb Julián Cudero), del tèxtil de València (amb Cristina Piris), l’aportació dels cristians de base (com Ramir Reig), i tantes altres coses i situacions que avui poden sorprendre les generacions posteriors, s’han de recuperar.

Un altre llibre de memòria històrica cabdal que he llegit aquests dies -i que s’acobla de manera implícita i per a mi decisiva amb l’anterior- és Les Normes de Castelló (Diputació de València), de Josep Daniel Climent, publicat el 2021. No sé si ha tingut la recepció escaient. La premsa valenciana estàndard viu d’esquenes al País. Viu el seu pitjor moment, en mans de capitals forans. I fa una aposta per l’esborrament de referents. Algú hauria de fer-ne l’anàlisi pertinent. Però aquest llibre és importantíssim. Explica fil per randa els antecedents de les Normes de Castelló del 1932, com es gestaren, qui les promogué i signà, la divulgació posterior, i el triomf inapel·lable d’una solució eficaç de normativització, premissa de la normalització, que tenia com a base el reconeixement de la unitat de la llengua catalana i de la normativa de Pompeu Fabra, un pas de gegant, que calia adaptar. Una història que ha culminat feliçment en la pràctica del gruix absolut dels escriptors valencians, del món cultural, educatiu i acadèmic valencià, i en la tasca de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, avui encara qüestionada -a tall d’anècdota penosa- pels enemics del valencià.

Aquest llibre que ha publicat la Diputació de València forma part d’una col·lecció de divulgació (“Bocins”) molt atractiva. S’hi ha publicat també, entre altres, una biografia del dirigent valencianista de Xàtiva i referent cultural durant la República i la guerra, Francesc Bosch Morata, líder del Partit Valencianista d’Esquerra (PVE). Cal recuperar els homenots valencians, les coses valencianes, la trama oculta i malmesa d’una societat i d’un País. La bona divulgació històrica és fonamental. En un temps no massa remot hi havia “Descobrim el País Valencia” (IAM-IVEI) o “Cultura Universitària Popular” (Universitat de València). Avui excel·leix en aquest terreny la Universitat d’Alacant amb la col·lecció “L’ordit”, que ja ha publicat més de 33 títols d’allò més interessant. Una tasca ingent i benvinguda!

És el Raimon del primers anys vuitanta, que ja ha culminat el projecte  de recollir  -d’ordenar i enregistrar en condicions, sense censura- la seua obra completa fins llavors (Raimon. Totes les cançons) i que es troba en una certa cruïlla creativa i  personal. De vegades es sent descentrat, es queixa de les interrupcions i sol·licitacions. Necessita calma i temps per a concentrar-se, per a escriure poemes i cançons, per a reflexionar. Per a crear, més enllà de la lectura intensa que practica o dels viatges i els compromisos socials. Sap que ha de fer un tomb en la seua trajectòria. Rebutja la Creu de Sant Jordi, cosa que empipa el president Pujol, com a protesta per l’escassa sensibilitat cultural de la nova Generalitat -el poeta Joan Oliver, Pere Quart, farà el mateix-, però hi ha alguna cosa més: no vol que amb una medalla l’agraesquen els serveis prestats i l’arxiven al magatzem dels herois de la resistència antifranquista. Raimon malda pel seu present i sobretot pel seu futur. Té quaranta-dos anys, una època de plenitud. Pot mirar ja cap al passat (els seus anys d’estudiant a València, la infantesa i adolescència a Xàtiva), pot fer consideracions sobre una carrera vertiginosa com a cantant, com a símbol i mite de la protesta, però es planteja el gran dilema. I ara, què?

Ha de fer noves cançons, la dinàmica de les discogràfiques i de la indústria de l’espectacle en general, i la persistència en l’ofici, ho exigeix. Ha de  presentar novetats i mantenir la notorietat. Però no se’n surt. De tant en tant se n’adona que “no té desig de cançons” i això el fa patir. Fins que supera el contratemps i de nou li surten les cançons. És un lluita constant contra tot allò que el distreu i trenca el ritme de treball. També li preocupa l’orientació que ha de donar a la seua feina davant el canvi de coordenades vitals del país i l’aparició de nous públics. 

L’ofici de cantant centra el seu relat. Raimon anota pensaments i sensacions, els estats d’ànim, les angoixes. Escriu sobre els recitals o concerts que prepara i els que ha fet, sobre els assaigs, el neguit de fer cançons, els dinars i sopars amb amics, la seua vida quotidiana al costat d’Annalisa. Sobre el viure a Barcelona i a Xàbia, els dos llocs on tenen casa, i sobre alguns viatges a Itàlia, a Roma, a París o allà on fa recitals (Madrid, Nova York, Frankfurt, i molts pobles i ciutats dels Països Catalans). S’explica sobre els amics, les converses que hi té, els records que li venen, les lectures que fa (gens banals, per cert: Spinoza, Sartre, Ariosto, Éluard, Fontana, Wittgenstein, Karl Kraus, Jankélevitch, Gide). Però el seu tarannà, diria, és molt sensorial -com el d’alguns companys seus de generació que he conegut. Parla sovint de paisatges, de la llum, de la calor o del fred, de la pluja, del que ha menjat, dels colors canviants de la mar, de paraules o expressions que el sobten, de la música que escolta... Es delecta en les trobades amb vells amics o amb gent amb la qual té un tracte agradós, com Manolo (Vázquez Montalbán) i Anna (Sallés), Fuster, Espriu, Andreu Alfaro, Manuel Vicent, Vicent Madramany, Artur Heras i molts més, perquè Raimon és simpàtic, eixerit, sociable i té sentit de l’humor. Manifesta una profunda preocupació política, que en aquella conjuntura de consolidació incerta de la democràcia post-transició -i post 23-F- de la mà del PSOE (i de desfeta del PCE i el PSUC) era àmpliament i apassionadament compartida. També era compartida, en aquells primers anys 80, la preocupació per l’esdevenir al País Valencià, amb la virulència inquisitorial de Las Provincias, una dreta que atiava l’enfrontament civil, una esquerra temorenca i insuficient, i l’aprovació agònica d’un Estatut esquifit -limitat- que consagrava nomenclatures i símbols que no són els que havia reivindicat l’esquerra antifranquista i el valencianisme històric d’empremta fusteriana. Que és el seu.

Quan va aparèixer Les hores guanyades, el primer dietari de Raimon de l’època en què estava enregistrant Totes les cançons, de desembre de 1980 a desembre de 1981, en vaig publicar una ressenya al diari Noticias al día de València, ja desaparegut. En conserve -cosa estranya- el retall, ficat entre les pàgines del llibre, datat el 10 de juny de 1983. La nota es titulava “Crònica de Raimon”. I tot i que establia una diferència amb els dietaris més declaradament literaris -de Pere Gimferrer o Valentí Puig (Bosc endins), que jo devia haver llegit llavors, i igual podia haver-n’hi afegit Marià Manent, amb el seu Vel de maia que em va enlluernar-, la valoració n’era del tot positiva. “Aquesta crònica de Raimon, entre autobiogràfica i intel·lectual, confirma el vigor de la seua paraula, la seua capacitat de convicció que, igual com les hores, Raimon no ha perdut”. Al dietari que ara acaba de publicar, Raimon deixa constància -a la pàgina 248- de la ressenya i afegeix un comentari que és, per a mi, molt emotiu. Tot plegat convida a mirar el temps que s’ha escolat... Més de quaranta anys. Rellegit avui, Les hores guanyades -que va revisar Espriu, confessa Raimon- em confirma aquella impressió: és un dietari excel·lent.

Raimon viu entre la música i la paraula, que per a ell és sobretot la paraula poètica. De jove va llegir molta poesia, que -segons diu- és el que li va formar el gust literari i el va educar en el llenguatge i els seus jocs d’espills. També viu molt de prop el món de les idees, la política i el batec del país, sempre amb un biaix proper als interessos i necessitats de les classes populars. En un assaig titulat “Memòria, temps i vida. Notes sobre Raimon, lector de poesia”, inclòs al llibre Xàtiva interpreta Raimon (ed. Ulleye, 2013), Josep Lluís Garcia Molina (Cote) evocava els primers anys seixanta i l’experiència compartida amb Raimon de la música (tots dos tocaven a la banda La Música Nova de Xàtiva) i de lectura compulsiva de poesia. Raimon, per exemple, va ressenyar un poemari de  J. A. Valente a la revista La Caña Gris. En aquells anys (1958-1963) a València es va gestar un canvi, sota l’impacte d’un ambient cultural de catacumba però en ebullició, i fou llavors que nasqué Al vent. El 1962 es va publicar Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Josep Lluís Garcia Molina -home de pensament- i José Ramon Torregrossa (Torre), el sociòleg que ja ha faltat, foren els grans amics del Raimon xiquet i adolescent (Pele), a Xàtiva. Els que caminaven amb ell “amunt i avall”, a les “passejades nits d’estiu” per l’Albereda, parlant de tot, i del bé i del mal, alhora que enyoraven el futur... Una amistat que perduraria al llarg dels anys.

De dietaris n’hi ha de moltes menes, però jo crec que bàsicament es poden reduir a tres. Els dietaris o diaris intel·lectuals o d’idees i lectures, els de crònica de la vida, percepcions i opinions de l’autor, i els de caire més literari -fins i tot poètic- on la veu i l’estil de l’escriptor creen una atmosfera de suggestions que embolcalla el lector i el fa pensar que es troba davant una obra d’art. El paradigma del primer tipus -per simplificar una mica, o bastant- seria el diari de Joan Fuster, el del segon els dietaris d’Àlex Susanna o Pere Rovira, i el del tercer serien els de Francesc Parcerisas. Els exemples es podrien multiplicar, car la literatura catalana té en el dietarisme un punt fort. És un aspecte positiu i distintiu que vàrem voler reconèixer i potenciar amb la secció “Fulls de dietari” a la revista L’Espill, d’ençà de fa ja uns quants anys.

El dietari de Raimon és una sàvia combinació de tots tres models o “tipus ideals”, com podria ser també el cas, entre altres, dels dietaris de Miquel Pairolí. És a dir, una articulació reeixida del dietari d’idees, de la crònica i del més literari. Ens permet acostar-nos al món d’idees i a la vida quotidiana de Raimon en un període determinat i, a través d’això, a un temps de cruïlla, de tombant personal i col·lectiu. Raimon havia d’encetar una nova etapa de la seua trajectòria, el país en general deixava enrere a final del 1982 la transició i l’intent de colp d’estat del 23-F amb el triomf del Partit Socialista amb majories absolutes. S’acabava el període de l’anomenat desencís i s’entrava en un nou temps, carregat de possibilitats. Es confirmarien o es frustrarien? Molt del que s’hi exposa, en aquests pàgines de Raimon, és també el que hem viscut, el que hem percebut, del que hem parlat, el que hem gaudit i el que hem sofert. Sempre amb les cançons de Raimon al fons. Perquè la poesia i la música de Raimon s’aguanten en el temps: les primeres cançons, metafísiques o de protesta política, les cançons a partir de poemes d’Espriu o dels clàssics dels segles XIV i XV (impressionants sempre les que posen música a Ausiàs March),  les cançons d’amor, les cançons sobre el viure insistent i els dubtes existencials que suscita, les cançons de maduresa, carregades d’intencionalitat, ironia i ritme, de vegades amb evocacions del que ha viscut.

Raimon expressa sovint el seu neguit, la seua inquietud, els seus dubtes, una certa incomoditat vital i com a personatge públic. És rigorós, autoexigent i crític. Vol fer no bé, sinó molt bé, el seu treball, tan complicat. També li agrada viure, sense més. Té una vivència molt forta i diàfana de l’amor, centrat en la seua dona de tota la vida, Annalisa, que deixa entreveure. I vol aportar alguna cosa duradora a la consciència col·lectiva. Totes aquestes dimensions, i més, les trobareu en unes pàgines molt personals, plaents i enriquidores, que es fan llegir amb deler. Algunes observacions i reflexions son molt agudes, com la que aprofundeix en el localisme de les cultures i els sistemes de referències, o les que parlen del pas del temps. Raimon és un home de cultura. Registra -posem per cas- la mort de Piero Sraffa, en una entrada del 10 de setembre de 1983, i fa un bon retrat del personatge. No us perdeu Personal i transferible, el nou dietari de Raimon!

 Es tracta de Trías y el joven Trías (Athenaica, 2023). En principi el llibre es centra en la filosofia d’Eugenio Trías Sagnier (1942-2013), amb un assaig de 80 pàgines que constitueix el cos central del volum, on s’aproxima fil per randa als viaranys d’un pensament certament difícil de circumscriure. Perquè Eugenio Trías va produir una filosofia, sí. Però quina? La resposta no és fàcil, perquè sovint la seua és una obra episòdica, inconnexa, lligada a moments específics, centrada a esbrinar què és realment la filosofia, esmunyedissa. Trías, com els seus companys de generació, trencava amb el momotombo filosòfic espanyol –escolàstic-aristotèlic-tomista o post-orteguià- de la seua època, però no s’adscrivia ni al marxisme en les seues diverses versions ni a la filosofia analítica, la lògica i la filosofia de la ciència, els corrents dominants d’oposició, allà “cap al 1970”. Una època en què altres possibilitats filosòfiques -com l’existencialisme o la fenomenologia- també havien caducat irremeiablement.

Trías feia propostes sui generis, importava idees, admirava la “gran” filosofia, no repudiava la metafísica -que es mesurava amb els problemes existencials pregons-, perquè pensava que la condemna de la “metafísica” en bloc o com a tal era sobretot un malentès. Podia ser nietzscheà, o postnietzscheà, i abordava continents culturals diversos. Es dispersava.  Ibáñez Fanés mira d’orientar el lector en el trencaclosques d’obres, influències, etapes i idees més o menys consolidades. I en fer-ho traça un mapa molt valuós dels temes i problemes que varen ocupar una ment inquisitiva i original com la d’Eugenio Trías, però també de l’escena filosòfica del seu temps. Un Trías, però, “socialment sense lligams” -cosa sorprenent, fantasiosa- i aparentment desconnectat del seu context i dels canvis socials, culturals i polítics que es succeïen a gran velocitat.

En l’assaig central del llibre s’analitza, doncs, el nucli del pensament de Trías, l’anomenada filosofia del límit, un artefacte elàstic i combinatori. Com hi va arribar, quin sentit té, en quines fonts abeurava, son els temes que tracta in extenso. Però el llibre de Jordi Ibáñez Fanés inclou també dos apèndixs gens marginals, un sobre Eugenio Trías  i el cinema (Trías va escriure coses molt ben valorades sobre cinema i també -o sobretot- sobre música) i l’altre titulat “Tres herederos risueños. Filosofía ‘joven’ en España hacia 1970”.  

Aquest darrer apartat del llibre, d’unes 34 pàgines, em sembla substancial.  Perquè analitza l’escena filosòfica d’un temps fonamental i es deté en l’evolució dels tres exponents més coneguts i trencadors -visibles mediàticament i editorialment- de la “filosofia jove” durant la llarga transició, que diu Ibáñez, és a dir, l’època que va des de les acaballes del franquisme fins ja ben entrada la democràcia, on el que es va covar llavors -en termes de pensament-  es desplega, evoluciona, es transforma o es marceix. Sí, el tres “hereus riallers”, prolífics, proteics (que feien molts dels papers de l’auca), donarien molt de joc. Eren Eugenio Trías, Fernando Savater i Xavier Rubert de Ventós. Heretaven sense enllaç possible les restes del naufragi del pensament filosòfic que no va poder ser (el que s’havia encetat en temps de la República) i feren foc nou en relació amb la filosofia acadèmica o para-acadèmica (Marías, Zubiri, etc.) segregada o tolerada durant el franquisme. Però en uns termes idiosincràtics, plàstics i juganers, informats dels corrents contemporanis, i al marge -o en contra- de les escoles filosòfiques que assoliren una vigència més fonamentada. Savater tingué una fase anarquitzant i una gran proximitat amb Cioran (de qui sempre s’amaga un passat fosc a la Romania feixista) i finalment esdevingué membre destacat del star system de l’establishment cultural espanyol. Xavier Rubert de Ventós navegà entre l’estètica, l’assaig filosòfic i la intervenció política, tot desenvolupant un criteri intel·lectual depurat, irònic i radical, que enllaça amb línies cabdals d’una certa tradició heterodoxa catalana.

Són pagines evocadores i de síntesi. Ara bé, poc aprofundides, massa sumàries. Deixen caps sense lligar i molts temes i aportacions de banda. Dibuixen, sí, una aproximació possible i necessària. I ací cal una precisió, referida sobretot al paper de Trías i de Rubert de Ventós. La filosofia catalana no és tan sols la que s’ha fet en català. Tot i que té punts de contacte amb el context espanyol més ampli, és deutora també de la singularitat que li aporta una societat i una cultura als marges, que demanava -i demana- espai. I caldria fer-ne l’anàlisi completa que pertoca, a la qual Xavier Serra ha aportat coses sucoses als seus llibres Història social de la filosofia catalana i La filosofia en la cultura catalana tots dos publicats a l’editorial Afers, el 2010 i el2013 respectivament.

Què n’ha restat de tot allò? El balanç encara no s’ha fet. J.L. Villacañas deia en una entrevista (a cura de Joan Carles Martí, al diari Levante-EMV) que la filosofia ja no ocupa un lloc central en la cultura a Espanya, com sí que pogué passar en el temps d’Ortega y Gasset, al qual ha dedicat recentment un estudi tan extens com intens. Ni Trías ni Lledó podien fer aquest paper, diu. Se suposa que Lledó -poc considerat per Jordi Ibáñez- per la banda esquerra i Trías per la dreta. Un plantejament que podria dur-nos molt lluny. Però té raó Villacañas, la filosofia ja no estructura el camp cultural.

Jordi Ibáñez –autor també de Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten (Edicions del Molí de Dalt, 2022)- aporta alguns punts de meditació per a entendre-ho, però no ho desenvolupa. Acaba el seu apèndix més estimulant justament quan la cosa podria ser més interessant. Parla de l’evolució política dels tres filòsofs riallers -que em sembla a mi altament significativa, resum i clau per a entendre un pensament, una trajectòria, una actitud davant el món i la vida. Perquè tots tres es dedicaren sobretot a l’assagisme filosòfic, i en aquest terreny les coses van molt lligades. “Savater, sin ir más lejos, tuvo que vivir muchos años con escolta, amenazado de muerte por los etarras”. I ja no diu res més de la seua mutació, passant per la càtedra exprés a la Complutense de Madrid, fins esdevenir el referent de la dreta nacionalista espanyola més extrema.  “Rubert se hizo independentista y acabo aplaudiendo a los herederos del viejo pujolismo como si fueran los revolucionarios del momento”. Una caracterització abusiva, de caricatura, injusta. “Y Trías se volvió ‘de derechas’ y ‘religioso’”... I afegeix: “Pero esto ya es otra historia”. Doncs no, justament aquí trobaríem el fil d’una història que podria il·luminar trajectòries accidentades i obres fragmentàries, a les quals aquest llibre intenta aproximar-se. Una conclusió s’imposa: constatar a manera d’absolució plenària que “siempre fueron espíritus libres” que bé podien equivocar-se o encertar-la però  que al cap i a la fi foren esperits lliures... em sembla d’una banalitat excessiva. Examinar què se’n va fer d’aquells somriures o d’aquelles rialles, però de veritat i a fons, no seia injust ni simplista, com apunta Ibáñez Fanés, sinó vertaderament il·luminador.

La lectura d’aquest llibre de Jordi Ibáñez suscita molts interrogants, alguns ja apuntats. Replanteja -en certa manera, implícitament- el vell debat sobre el lloc de la filosofia en el conjunt del sistema cultural. Als anys setanta hi hagué un debat important sobre això (Sacristán, Bueno, Savater, Trías i molts més), amb les limitacions de l’època i centrat especialment en l’estatus epistemològic de la filosofia. Ara tot és molt diferent, però la pregunta -amb nous ingredients i modulacions, segurament decisives- perdura. No voldria fer cap spoiler, però em sembla que una resposta especialment lúcida a aquesta qüestió –“Per a què serveix la filosofia”- és la que dona Tobies Grimaltos en un llibre coral que apareixerà d’ací a poc a les publicacions de la Institució Alfons el Magnànim (Aproximacions a l’esperit del temps).

com es pot comprovar al llibre de Brian Dillon Essayism, del 2017 (aparegut el 2023 en castellà: Ensayismo, trad. Inmaculada C. Pérez Parra, editorial Anagrama). Els pares de l’assaig tal com l’entenem encara avui, Francis Bacon i Michel de Montaigne, a més d’establir una genealogia, eren conscients de la singularitat del tipus d’escriptura que practicaven. L’assaig és una pedra cantonera de la cultura europea. Tingué una gran època, sobretot a França, entre la Il·lustració, amb els philosophes, i el temps de Sartre, Beauvoir, Camus, per a entendre’ns, amb projeccions que arriben fins els nostres dies: Enzensberger, Steiner, Zagajewski, Magris, Julio Ramon Ribeyro, Rebecca Solnik i tants altres. França fou el bressol de l’assaig... Altres cultures, altres literatures, s’han sentit en desavantatge en comparació.

La diversitat interna d’aquest gènere  -literatura d’idees- que no deixa d’interrogar-se quant a la seua identitat, és absoluta, però tot i així presenta característiques recognoscibles. El llibre de Dillon, en aquest sentit, té vocació paradigmàtica. És una mostra d’assaig sobre temes diversos  -l’estil, la malenconia, la vulnerabilitat, el gust, la curiositat, el fragment, etc.- i alhora una bona aproximació al debat sobre la naturalesa de l’assaig. Un llibre útil, documentat sense abusar, tot i que de  vegades massa digressiu. Ben informat i acompanyat: Roland Barthes, Virginia Woolf, Walter Benjamin, Susan Sontag, W. G. Sebald... Interessant que s’haja traduït a Anagrama, però conec més de dos o tres llibres sobre el tema en català que no hi tindrien res envejar, ans al contrari, i que no seran traduïts mai a l’anglès.

El qüestionament de la naturalesa de l’assaig, les incerteses de la definició, son una constant. En una nota publicada el 30 de març de 1926 al diari La Publicitat Carles Soldevila apuntava ja que més que definir què és l’assaig sembla que cal dir el que no és: “En general, l’assaig es defineix per exclusió: allò que, essent un estudi, no és un estudi, que essent una monografia no és una monografia, que per dir-li article és massa llarg i per a omplir un volum és massa curt, sol anomenar-se assaig en el llenguatge corrent.” (Recollit a Fulls de dietari, Empúries, 2004).

Per cert que Carles Soldevila  -que era el factor dinàmic i modern de la literatura catalana abans de la irrupció de la Colla de Sabadell, en opinió d’Anna Murià- assenyalava en aquest mateix lloc el buit històric d’assaig en la literatura catalana i es mostrava esperançat pel paper que feien i podrien fer Josep Maria Capdevila, Joan Estelrich i -sobretot- Josep Pla en un gènere que  quinze o vint anys enrere “era gairebé intacte”. No anava gens errat, sobretot pel que fa a Pla, de qui en destacava alguns articles (assaigs, àdhuc excel·lents assaigs) a la Revista de Catalunya.

Qualsevol aproximació documentada o seriosa  a la qüestió, que vulga transcendir el “calaix de sastre”, no podria passar per alt  les referències clàssiques: el pròleg de Lukács a L’ànima i les formes (Edicions 62), el petit assaig de Theodor W. Adorno L’assaig com a forma (PUV, col. Breviaris), les observacions de Lucien Goldmann sobre el Lukács assagista, fins i tot el famós capítol 62 de L’home sense atributs de Robert Musil (“També la terra, però especialment Ulrich, reten homenatge a la utopia de l’’assagisme’”). Però el meu favorit darrerament és el discurs embastat per Jean Starobinski (“Peut-on définir l’essai?”) que parteix justament de la dificultat de definir un gènere que es defineix pel fet que no es sotmet a cap regla...

Si calia anar a pams, de manera temptativa, diria que l’assaig és un discurs no narratiu però acurat en l’aspecte formal, on hi cap la subjectivitat i que beu de l’experiència pròpia, personal, del llegat cultural en el sentit més ampli i dels resultats acumulats en els diversos camps científics. Veu pròpia,  voluntat d’estil, l’aspiració d’arribar a un públic nombrós, genèric, no especialitzat i activar el debat i la controvèrsia, en serien també trets cabdals.

El nostre panorama actual, sortosament, no té res a veure amb el que pintava Carles Soldevila  fa quasi un segle. Convé de tant en tant mirar les coses amb perspectiva històrica. A La tardor apareixeran -i no estaran sols-  dos llibres d’assaig que haurien de rebre una  atenció especial: Personal i transferible (Empúries), el nou dietari de Raimon, i El desig d’ordre (Afers, Biblioteca de Pensament Crític ) de Simona Skrabec. La diversitat del gènere és evident, però la prosa d’idees de bona factura ens crida. Ens sol·licita, amb la promesa de retrobar-hi “la joie de lire”. 

M’ha passat això, recentment, amb la secció més literària dels llibres que tinc a casa. Conec gent molt més enlluernada i lliurada, o competent i entesa, en el camp de les lletres que no jo, que soc una mica dispers i ignorant, més aviat de ciències (socials)... I així i tot, he aconseguit reunir, em sembla, una bona biblioteca de literatura en el sentit més clar i directe del terme: obres de creació  –novel·la, poesia, etc.-, clàssics, llibres imprescindibles, d’aquells que han marcat època o fites i denoten un temps de vida. I també d’història i crítica literària, obres sobre períodes concrets i autors diversos, com ara biografies d’escriptors. O sobre el sentit mateix de la literatura.

Una biblioteca “viscuda” és una biblioteca en moviment. No estàtica, no congelada o encarcarada, com les anomenades biblioteques històriques, que estan tancades i barrades, com si foren un museu en el qual els llibres son les peces de la col·lecció. Biblioteques amb accés estrictament limitat a investigadors seleccionats i acreditats, o ni tan sols això. Noli me tangere... Una biblioteca personal operativa, en canvi, es desordena sovint, es destarota, s’hi barregen elements dispersos, i cal reordenar-la, arribat el moment. No és tant la situació benjaminiana d’embalar -o embolicar- la biblioteca, ficar-la en caixes, i reobrir-les després en un nou espai personal, sinó una experiència més discreta i casolana, com correspon a una època no tan dramàtica com la que els tocà viure a Walter Benjamin i la seua generació, aquells terribles anys 20, 30 i 40 a Alemanya i a tot Europa. Sense eixir de casa, a hores d’ara, el desgavell bibliogràfic et demana amb una certa insistència ordre, temps i dedicació. Per a restablir, en la mesura possible, un esquema de funcionament i organització viable, entenedor i útil. Cosa no gens fàcil, per cert.

Jo vaig reordenant els meus llibres per parts. Ara els ha tocat als prestatges més literaris, dividits entre literatura catalana i literatura universal. I he començat per aquesta darrera. Aquells autors i obres que t’han marcat: Primo Levi, Cesare Pavese, Italo Calvino, Elias Canetti, Natalia Ginzburg, Gerald Brenan, Claudio Magris, Roberto Calasso, Ribeyro... Els llatino-americans, molt en voga temps era temps, quan jo tenia l’edat de la lectura voraç, em varen interessar relativament -però he de dir que bastant, fill del meu temps. Finalment he valorat sobretot Julio Ramon Ribeyro i Augusto Monterroso. Vargas Llosa -l’escriptor neoliberal-, García Márquez -massa programat- i la resta, molt bé, però se n’ha fet un gra massa. Cortázar -Rayuela, Libro de Manuel- enlluernava, però a mi més aviat poc. Els meus amics i amigues de l’època n’estaven abduïts, esdevingueren uns experts en literatura llatinoamericana. Bryce Echenique i José Donoso, els trobe molt sobrevalorats. El boom, certament, fou la demostració d’una superioritat literària, també una mena de revenja històrica i, a la fi, un negoci. El darrer que n’ha volgut viure és un tipus espavilat de Guatemala,  Eduardo Halfon. En canvi, el xilè Jorge Edwards era un gran escriptor, com el cubà Cabrera Infante. Roberto Bolaño ja em parava lluny. En general, els llatinoamericans tenien tendència a vendre fum, per a consum europeu i, si a tant arribava, nord-americà, que els interessava especialment. Però n’hi havia, evidentment, que eren molt bons. Sobretot els que eren aliens al boom, com ara Borges, Onetti, Augusto Roa Bastos o el ja esmentat Ribeyro. O els mexicans -Octavio Paz, Juan Rulfo, Carlos Fuentes-, que son cas a banda. A l’altura del 1971, Jorge Semprún diagnosticava, en referència al famós boom, que la lliçó més fecunda de la “invasió insolent i salobre” dels novel·listes llatino-americans era potser “fer-nos prendre consciència de la nostra situació real, provinciana precisament”. Posava el dit a la nafra de la literatura castellana. Semprún, el més europeu dels escriptors espanyols.

Perquè la literatura castellana era -en aquell temps- decrèpita. Encarcarada i post-costumista, fixada en un realisme curt de gambals. No havia superat tots els traumes de la guerra civil, els exilis, la llarga dictadura. Cela? Un forat negre. Ferlosio, que havia estat la gran esperança, il·legible, tret dels assaigs, igual que Juan Benet, que és molt -però molt- millor en prosa no imaginativa (quina meravella, Otoño en Madrid hacia 1950). Benet i Ferlosio, els millors. Però hi havia també, certament, Jorge Semprún, a partir d’El largo viaje, escrit inicialment en francès. I sobretot Juan Goytisolo, a partir de Señas de identidad (1966) i de Reivindicación del Conde Don Julián (1970).  I excèntrics diversos, com Julián Ríos o Miguel Sánchez Ostiz o Miguel Espinosa, el de La fea burguesía. També la tropa -nodrida arran de la desfeta del 1939- dels catalans que escrivien en castellà, com ara Marsé, Barral, Luis Goytisolo, Vázquez Montalbán, etc. Interessants, sí. Sobretot, com a poeta, Jaime Gil de Biedma. Catalunya, terra de promissió i potència exportadora. Després la literatura en castellà s’ha anat apanyant amb Javier Marías, Ignacio Martínez de Pisón i la resta, Incloent Vila Matas o Javier Cercas, però ja paraven lluny. Fins que fas descobriments sorprenents i agradables, com ara una Sara Mesa (Un amor, La familia), que practica una literatura de bisturí.

 La literatura catalana només començava -lentament- a fer forat. Sobretot amb Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Terenci Moix i Carme Riera. Però Llorenç Villalonga ens va enlluernar, bastant més que Baltasar Porcel. I per descomptat Josep Pla, una presència permanent... Els valencians s’estaven formant encara. Triomfarien anys després, singularment Isa Tròlec, Amadeu Fabregat i Josep Lozano. També Carmelina Sánchez-Cutillas, amb Matèria de Bretanya. Tot anava lent, la cultura valenciana en català tingué un gran esclat en assaig (Joan Fuster, Josep Iborra, Antoni Seva...) i poesia (Vicent A. Estellés) als anys 60/70. La novel·la es faria esperar. El desig dels dies, de Quico Mira, fou un intent bastant reeixit, la mostra que podria fer coses, en el futur. I les va anar fent, en diversos registres. Després vingué la ventada d’aire fresc, sense complexos de cap tipus d’un Ferran Torrent, el “tigre de Sedaví”, molt d’agrair... I alhora, o en una successió ràpida, una fornada impressionant, importantíssima, de poetes, assagistes i novel·listes, amb la incorporació de moltes dones. I la redescoberta d’autors secrets, com Josep Palàcios.

Amb el pas del temps, molts autors americans i europeus, sobretot de l’Europa central i oriental, vindrien a poblar els nostres prestatges. Deixe de banda, és clar, els clàssics de tots els temps que ens acompanyen, com Stendhal i Flaubert, Montaigne, Goethe, o Theodor Fontane, i un etcètera molt llarg, que inclouria Eliot, Joyce i els anglesos i americans. O els russos, de Tolstoi i Dostoievski a Màxim Gorki. La literatura alemanya... Un puntal, un seguit inacabable de referències: Kafka, Roth, Musil, Broch, Thomas Mann, Alfred Döblin i Berlin Alexanderplatz, Brecht, Böll, Benn, Grass, Ingeborg Bachman...

També han comptat molt els crítics, com Piero Citati o Susan Sontag (Contra la interpretació), o Umberto Eco, que obren perspectives i vies de coneixement. Noms com Edmund Wilson, Marcel Reich Ranicki i Cyril Connoly. O  bé Mario Praz, l’autor de La casa de la vida, així com la vessant d’assagista de Joseph Brodsky. Complements insubstituïbles. En aquest sentit, les biografies de la IVEI -Stendhal, Baudelaire, Broch, Pound, Malraux, Gallimard, René Char, els diaris de Musil, etc.- marcaren època. Una gran aportació, deguda sobretot a Mario Garcia Bonafé. Mai una diputació provincial -perquè això era, al capdavall- havia fet tanta (alta) cultura. Temps salvatges, aquells. Els diputats provincials -generalment capficats amb problemes locals de carreteres, retirada de deixalles o clavegueram- rebien aquells llibres, no sense una dosi de perplexitat...

De sobte hi hagué un gran terrabastall, amb Virginia Woolf, Simone de Beauvoir (les Memòries d’una jove formal), El quadern daurat de Doris Lessing, Margerite Yourcenar... El feminisme es va fer present. I les nostres amigues s’hi abocaren. Molt ben fet, perquè el canvi copernicà de perspectiva que implicava era -i és- just i necessari.

I després s’hi afegiren els portuguesos (sobretot Pessoa i Torga), els anglosaxons com Martin Amis o Paul Auster, i els centre-europeus Sándor Márai, Czeslaw Milosz, Herta Müller, Imre Kerstész, Adam Zagajewski, Boris Pahor, Danilo Kis (aquests darrers ens els donà a conèixer Simona Skrabec)... La Weltliteratur anunciada per Goethe com una realitat a tocar, i estudiada a fons, amb una erudició fora de sèrie, per Antoni Martí Monterde (Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada, PUV, 2011), anava fent-se realitat. I sense retòrica, o mentida, perquè els autors hebreus (Amos Oz, Aharon Appelfeld), (japonesos (Kenzaburo Oe), indis (Salman Rushdie Arundhaty Roy), africans (Wole Solynka) i xinesos (els Cent-un juejus de la Xina Tang) també hi comptaven. Sense oblidar grans redescobertes com Vasili Grossman o llibres tan impactants com Les benignes de Jonathan Littell (traduït al català el 2007) o l’obra enlluernadora, inspiradora, de Sebald. I tants més. 

Entre les troballes de llibres mig perduts o oblidats que he pogut fer en aquesta ocasió, esmentaré el llibret El volcán, el mezcal, los comisarios, de Malcolm Lowry (Tusquets, 1971), interessant sobretot pel pròleg de Jorge Semprún. I el Diario de Djelfa (Edicions de la Guerra, 1998 [1944]), de Max Aub, a cura de Xelo Candel, inspirada per Vicent Berenguer, sense discussió un dels factors més actius de l’edició valenciana de les darreres dècades.

El camí des del panorama eixorc o miserable dels anys 50/60, quan per als nostres predecessors trobar un llibre traduït de Jean Paul Sartre o d’Albert Camus (generalment, a Amèrica del Sud) era tot un triomf, una heroïcitat que es comunicava als amics, i la plètora actual -l’enorme varietat quantitativa i qualitativa- és impressionant, esbalaïdora.

 Cal dir que jo vaig despertar als llibres sobretot en la dècada dels 70, quan tot va canviar de colp. Però tinc ben present, en el record, el moment anterior -memòria contextual, viscuda, filtrada a partir del que veia i copsava. Sobretot en l’àmbit familiar, lògicament.

La literatura ens acompanya. Què hi busquem? Què hi trobem? Hi ha molta literatura sobre la literatura, la seua evolució, crisis i renaixements, la seua aurèola i l’hipotètic declivi que es pot entreveure, com postulen alguns discursos. Però la literatura no s’acaba mai... Segons André Compagnon, “Ha arribat el moment de tornar a fer l’elogi de la literatura, de protegir-la del menyspreu, a l’escola i al món”. Compagnon és concloent: “L’exercici que mai no es clou de la lectura continua sent el lloc per antonomàsia del coneixement d’un mateix i de l’altre; descobriment no ja d’una personalitat compacta, sinó d’una identitat obstinadament canviant”. Em sembla que té molta raó, aquest teòric i crític, professor de la Sorbona de París, titular de la Càtedra de Literatura del Collège de France. Una observació enraonada i perspicaç.

De la vida personal només ens diu que tingué una joventut una mica caòtica a Mallorca, de nits insomnes, molt beure, i trobades en llocs insospitats a altes hores. No consta cap compromís polític, com el que apassionava la joventut d’aquell temps (Puig és del 1949). També explica els successius trasllats de casa a Barcelona (primer al Putxet, després a Balmes) i el definitiu a Madrid. Es va casar finalment per l’Església, després de vint anys, amb la seua senyora. I recupera convenientment “la fe dels nostres pares”. Havia entrat a treballar a l’ABC.

De la vida publicística i pública ja n’amolla molt més. Es presenta ideològicament sense embuts ni disfresses. És un liberal-conservador, pro-americà i partidari de l’ordre, enemic a mort del nacionalisme, però no creu que hi haja un nacionalisme espanyol. És un gran partidari de la monarquia i d’Espanya, en la línia històrica de Maura-Cambó. Va tindre una trajectòria complexa, com a periodista. Començà a la premsa de Palma. Corresponsal de l’ABC a Londres. Puntal de la redacció d’El País a Barcelona. Col·laborà a la revista El Temps, i els sues articles aparegueren recollits al volum Vicis del temps (Tres i Quatre, 1990), amb un pròleg més que elogiós de l’editor Eliseu Climent, on diu que la seua és “una prosa plena de claredat, de fluïdesa i de precisió, en la millor línia d’un Josep Pla o d’un Fuster”. Rebé -i no seria per casualitat- propostes seductores de Lluís Prenafeta, amb dinars al reservat del Via Véneto, per fer-se càrrec d’El Observador. Finalment fou delegat d’ABC a Catalunya, encarregat d’aproximar el diari als cercles de poder econòmic i simbòlic de Barcelona. Gestionà patrocinis de l’ABC amb el Palau de la Música en època de Fèlix Millet. Coneix el paisatge i el paisanatge de molt a prop.

Valentí Puig, mentrestant, conreava amistats o liaisons que en algun moment hauríem qualificat de dangereuses. S’aproximà molt a la FAES, fins al punt de figurar en els seus seminaris, trobades i publicacions. També al Liberty Fund, un think tank ultraliberal d’Estats Units. Participà en encontres de Le Cercle, un ens atlantista d’allò més intrigant.

Havia nascut un ideòleg neoliberal. Admirador de Thatcher, Reagan i Joan Pau II. Un gran amic dels Estats Units, però no de la Nord-Amèrica liberal, crítica i inconformista. Més aviat de la bel·licista, arrogant i intervencionista.

Valentí Puig encarna com pocs a Espanya la figura del periodista d’idees -a cavall entre la literatura i la política- que s’ha fet de dretes, molt de dretes. Sense complexos. Atlantista, pro-sionista, neoliberal, martell d’heretges socialistes, esquerrans i nacionalistes (no espanyols). Un tipus semblant a Jiménez Losantos, però molt més refinat. Losantos és nat a Orihuela del Tremedal (Terol), un lloc on fa molt de fred. I com va dir Enric Juliana, a Terol fa molt de fred i es cova mala llet. A més, Losantos és un primari. Un bulldozer sense ensinistrar. En canvi, Valentí Puig és de Mallorca, un lloc molt temperat per l’aire mediterrani i una pàtina de civilització que ve de la nit dels temps. Té cultura, lectures, sentit comú i capacitat de seducció per als no avisats. Losantos és un caporal de la Guàrdia Civil pre-democràtica, amb tricorni, Puig un pou de saviesa i moderació... Esmenta a bastament Popper i Von Hayek, com pertoca, però no tant Von Mises i Friedman. Tampoc Isaiah Berlin, potser massa subtil per a ell, perquè considerava compatible el liberalisme i la socialdemocràcia... Elogia Roger Srutton, com també pertoca, però no Michael Oakeshott. Exhibeix una mena de supèrbia intel·lectual -auto-assignada- envers l’esquerra que ell -sense explicar-ho gaire- considera afàsica. És un militant una mica desplaçat de la Guerra Freda. És el mon en el qual se sent còmode. La Unió Soviètica era el regne del mal. Amèrica l’imperi del bé, de la llibertat i l’eficàcia. L’esquerra -inclosa la socialdemòcrata- és condemnada en bloc, contaminada per aquella taca d’origen de convivència amb el mal. No se’n recorda que en la Segona Guerra Mundial va quallar una Aliança victoriosa contra el nazisme -que incloïa una vessant clara d’antifeixisme-, contra la barbàrie, en la qual hi participaven Estats Units, el Regne Unit i l’URSS. Redueix la història a un esquema simplista i binari. Ara l’enemic -sembla- és l’islam, així en general.

La culminació de la seua carrera fou l’entrada en ABC, amb tots els honors, segons diu. Es delecta explicant com de bé es sentia en actes com l’homenatge de Antonio Fontan al Senat o en el lliurament dels premis Mariano de Cavia a la seu de l’ABC. Se sentia feliç de ser-hi. Hi havia el “tout Madrid”, la representació física de l’Estat, de l’Estat profund, amb tots els seus personatges -que aparenten gravetat-, el tracte amatent i còmplice típic de Madrid, que pot ser molt enganyós, i els representants dels poders. Que bé, que compten amb ell!

Un aspecte desagradable del llibre és la utilització pro domo que fa constantment de la figura contradictòria de Josep Pla o l’ús que fa d’Ernest Lluch per a desqualificar uns altres. Diu que si Lluch era socialista “jo tampoc”, imitant la frase de Dalí sobre Picasso (“Picasso es un gran pintor, yo también; Picasso es comunista, yo tampoco”). Però s’equivoca, l’artífex de la sanitat universal era un socialista, o socialdemòcrata, amb tots els ets i uts. També resulta desagradable la desqualificació d’aquells que no li fan el pes, que titlla de “sobrevalorats”. En primer terme, Joan Fuster, a qui denigra. Després l’editor Jorge Herralde, igualment sobrevalorat segons Valentí Puig... Vés a saber quines frustracions personals amagaran aquests dicteris!

Valentí Puig ho diu més d’una vegada. No se n’amaga. És un liberal-conservador, autonomista. No és un reaccionari obtús ni un feixista. Monàrquic i catòlic. Creu en Espanya. No li agraden gens els qui no pensen com ell, però -tolerant- sap que no els pot anorrear. És educat. Li agrada molt menjar i beure. Fins al punt que al llibre aquest apartat ocupa un espai a estones indecorós. Tot son copes, aperitius, whiskies, més copes, i tiberis. No oblida mai -quina memòria- on i quan va menjar i beure bé.

Es desfoga a cor què vols contra Pujol, els intel·lectuals de Barcelona i els professors de literatura, que no saben escriure i tampoc saben literatura. També contra els ecologistes. Fou un gran partidari de l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, conseller àulic de José María Aznar, un personatge que surt ben parat en aquestes pàgines, tot i el seu posat “adust”. Enyora una Barcelona burgesa que ja no existeix (o que no va existir mai) i, fastiguejat de la Barcelona insubmisa i rebel, sobiranista, marxa. Se’n va cap a Madrid, on diuen que la gent és culta, neta, desvetllada i feliç. Permetem-nos el dubte... Ha deixat d’escriure en català. I diu, fal·laç, que la literatura catalana perd lectors a tot gas, justament quan més llibres en català es venen.

Ara bé, tanta moderació i exhibició de citacions, tant de liberalisme conservador, amb les passions atlantistes a flor de pell, i el desig d’ordre exacerbat, esdevé inquietant. Què no donaria ell per restaurar l’ordre, quan considera que s’ha perdut l’oremus? Estats Units i el Regne Unit, no donaren suport a Franco, abans i després de la guerra civil, com a bastió d’Occident? No és un demòcrata antifeixista. I ací està la clau de tot, a la llum de la història d’Europa. I pel que fa a l’ABC, Catalunya i Espanya, fa afirmacions grandiloqüents, però no esmenta mai un llibre molt il·lustratiu i documentat de Jaume Medina: L’anticatalanisme del diari ABC (1916-1936). La història, cal contar-la tota. De la Mallorca de la guerra civil només n’esmenta malvestats republicanes, però calla sobre la barbàrie feixista i els grans cementiris sota la lluna de Bernanos. Una visió esbiaixada, amb ulls d’òliba guenya i cap prominent. “Gracias a Wojtyla yo supe finalment en lo que quería creer y creia”. Una simetria estranya, si més no. Massa apegat a una conjuntura passada. Em sembla que a Valentí Puig se li han escapat les claus del present. Té un fort dèficit de credibilitat.

No sabem què voldran fer les generacions ascendents d’un passat tan complicat com el que, tant si volen com si no, els ha tocat. Potser tot s’esvairà. Nit i boira metafòriques... Seria el triomf de la banalitat d’una dreta que s’amaga tant com pot, perquè no té un passat presentable.

No ho varen viure, per descomptat, ni tan sols indirectament. Tot queda ja molt lluny. ¿Arribarà el dia que ningú sabrà ja què fou el franquisme, qui va escriure o fer coses rellevants, què fou la República, qui hagué de marxar a l’exili, com es va viure la repressió i la neteja bestial d’idees i persones que va dur a terme un règim aliat de Hitler i Mussolini? Potser sí. Una època es tanca.

Encara les generacions dels anys seixanta, setanta i vuitanta tenien -per exemple- interès per l’exili. Ara tot plegat queda desplaçat. ¿S’entendran, posem per cas, els determinants, les inspiracions i motivacions, tan complexes i contradictòries, de l’obra de Renau, tal com es pot veure a l’exposició de l’IVAM? Podem dubtar-ne... Perquè hi manca el context. Les generacions actuals difícilment copsaran les vibracions contradictòries d’una època ja molt llunyana. La cultura més difosa, estàndard, mediàtica i establerta no ha fet cabal de la República, la guerra civil, la dictadura, la gran repressió, temes que no s’acaben de dilucidar on pertoca. I que fins i tot alguns dirigents de dretes, recolzant-se en la tasca prèvia d’un revisionisme històric fal·laç, reinterpreten en termes exculpatoris.

El passat esdevé un conjunt inconnex d’episodis remots, coses que interessen més aviat poc. I és lògic, en certa mesura. Vet ací el punt clau. Les societats han de conjugar memòria i oblit, perquè la vida mana. La insistència en el passat té contrapartides. Les noves generacions han d’escriure pàgines en blanc, han de fer-ho amb decisió. Ara bé, un oblit excessiu -una amnèsia patològica- serà nociu i empobridor... Desorienta i desarma. La pàgina en blanc no acaba de sortir bé. Hi manquen referents.

Tot això m’ho suggereix, ara, el llibre de José de Benito La libertad en la encrucijada (Revista de Occidente, Madrid, 1964). Què se’n sap, de José de Benito? No res. I tanmateix, fou una figura rellevant al seu temps i també, en una etapa final, degà de la Facultat d’Econòmiques de València -perquè de tots els professors que n’hi havia, era l’únic catedràtic. Però tenia un passat. Un passat atapeït i insospitat. Qui era José de Benito Mampel?

En principi, un catedràtic de Dret Mercantil de la Facultat d’Econòmiques de València, i degà, en el curs 1969/1970. Enmig dels aldarulls habituals, en el decurs d’una assemblea al Paranimf de la Universitat de València del carrer de La Nau, on durant aquell temps tenia la seu la Facultat d’Econòmiques, el meu amic Ramón Pérez Accino i jo vàrem intentar córrer els grans cortinatges de vellut roig del Paranimf per tapar el retrat de Franco que presidia el gran amfiteatre, que trobàvem fora de lloc, amb la mala fortuna que vàrem fer caure el crucifix adjunt, que es va trencar, de manera accidental. Espantats, perquè l’incident podria ser utilitzat en termes de “Sacrilegi a la Universitat!”, amb conseqüències imprevisibles, acabàrem -Ramon i jo- a casa del degà De Benito, al carrer de Nàquera, a tocar de les Torres de Serrans, per explicar-li de primera mà com havia anat tot allò. Ens va escoltar, ens va tranquil·litzar i no va passar absolutament res. Tot un senyor liberal, comprensiu, discret i eficaç.

Si anem a les dades exteriors, ens assabentarem que José de Benito (1901-1992) fou un jurista, catedràtic de Dret Mercantil, com son pare Lorenzo de Benito y Endara (1855-1932), “figura notable del sector liberal del claustre de la Universitat de Salamanca a finals del segle XIX”. El 1928 José de Benito fill obtingué la càtedra de Dret Mercantil de la Universitat de Múrcia, d’on passà, el 1929, a la de Salamanca. Succeí son pare. Tingué una trajectòria destacada en l’època de la República: membre actiu d’Acció Republicana -el grup encapçalat per Manuel Azaña-, adjunt del ministre Marcel·lí Domingo, fiscal del Tribunal de Comptes, secretari del Consell d’Economia Nacional. Exiliat a França i a Colòmbia després de la guerra civil, acabà el 1942 a Mèxic. El 1945 el president del govern de la República en l’exili José Giral, que substituí Juan Negrín, el nomenà subsecretari de la Presidència del Govern, càrrec que ocupà a Mèxic i després a París fins el 1947. Perdudes totes les esperances, el 1957 tornà a Espanya -una decisió compromesa- i sol·licità la reintegració a l’escalafó de catedràtics, cosa que aconseguí el 1963, any en què tornà a ocupar la càtedra de Dret Mercantil a Múrcia, des d’on es traslladà a la Universitat de València. Es va jubilar en aquesta universitat com a degà de la Facultat de Ciències Econòmiques.

La libertad en la encrucijada es va gestar entre 1947 i 1948 -en un moment clau de la història d’Europa- en el seu retir a la vila de Prades, diu, “con el macizo del Canigú enfrente”. Prades és Prada de Conflent, i el Canigú és el Canigó... En va publicar fragments a la premsa de Colòmbia. De Benito va treballar també a la UNESCO a París i retornà a Espanya el 1957. El retorn dels exiliats és sempre complicat. Els que no tornen els veuen amb mals ulls. A casa, enmig d’una dictadura, cal ser discrets. El 1964 publicà el llibre a l’editorial de la Revista de Occidente -els liberals orteguians- tot deixant constància que seguia “pensando y creyendo lo mismo que en 1947 y 1948”. El llibre en conjunt és una reflexió sobre la llibertat i la democràcia sotmesa a les angoixes d’un temps extrem. La victòria dels Aliats en la guerra mundial havia obert una escletxa d’esperança, i és al que s’até De Benito al llarg del llibre, que revisa tots els temes del cas: una apologia, en el fons i en la forma, del liberalisme, de la democràcia, dels seus valors i dels seus representants actuals i pretèrits, contrari a tots els totalitarismes. Pàgines sovint enraonades. I altres molt d’època, amb un toc, en comptades ocasions, lleugerament doctrinari. Hi compareixen la massificació, les classes mitjanes, la idea d’Europa, Spinoza, Jan Masaryk, Benes, les indignacions davant el retorn a la foscor, arran de la guerra freda. El to del llibre, d’alguna manera, el marquen afirmacions com aquesta: “por la derecha y por la izquierda, la libertad viene siendo hostilizada desde posiciones totalitarias. Se intento crucificarla en una cruz gamada, y se procura ahora acabar con ella a golpes de hoz y martillo”. És un llibre de la guerra freda? Ni de bon tros. És molt més, son pàgines lúcides d’un liberal i demòcrata, per tant republicà, que pensava la seua època i era deutor d’una conjuntura, alhora que mira enrere a la història d’Espanya i d’Europa a la cerca d’inspiracions per a una superació definitiva dels enfrontaments i la barbàrie. Pàgines sovint brillants, amb incursions històriques precises, amerat de cultura i humanisme.

Max Aub, a La gallina ciega, en va fer un retrat, amb una mica de mala llet, com en general feia amb tot i tots de l’Espanya romanent, la que a ell no li feia -i amb raó!- el pes. Per bé que el vell Max Aub era bastant atrabiliari. De José de Benito ho diu tot, sense dir res:

“Té en casa de De Benito. Piso enorme, de los de nuestros abuelos. Techos altos, como se debe, muebles sin preocupación de medida; anchísimos sillones, recuerdos de todo el mundo ‘internacional’ por el que se movió (¡santa ONU, bandita, apiádate de nosotros lo mismo en la Tierra que en los Cielos!). Carmen Juan de Benito sigue tan habladora, vivaracha y decidida como siempre a pesar de que son los primeros que encuentro (a pesar de la excelente posición oficial del decano: -Yo era el único catedrático de carrera de la Facultad) cansados del régimen que tienen que soportar. No echan de menos ni México, ni Nueva York, ni París, sino ‘algo’ que no pueden definir. Viajan continuamente. Mas, a pesar de ello, están aburridos. ¿De qué? Lo sabemos. No lo decimos. ¿Para qué? ¿De qué serviría?”.