La victòria de Barcelona en Comú és un fet que va més enllà d'un recompte electoral. La diferència de vots en les urnes presenta la mateixa Barcelona dual de sempre i en aquest sentit Ada Colau va prendre nota en el seu discurs en parlar de practicar el govern des d'una perspectiva on rics i pobres tinguin la mateixa rellevància. Des d'aquest sentit les seves paraules es podrien enfocar des de l'eterna òptica maragalliana de La ciutat del perdó i el seu crit per reconciliar les dues ànimes de la capital catalana darrere del bé comú.

Els conceptes es matisen d'acord amb la seva època. La divisió de la Setmana Tràgica i l'actual disten per la forma, no pels afectats. Llavors un 30% de la classe obrera vivia en unes condicions per sota de la mitjana i avui en dia el grup afectat per la mateixa condició és una ciutadania que amb la crisi ha vist com de cop i volta han augmentat les desigualtats. Els rics acaparen. Els pobres s'enfonsen encara més en la misèria.

Potser per aquesta disparitat entre dalt i baix és fonamental remarcar que la futura alcaldessa esmenta en cadascuna de les seves intervencions als setanta-tres barris del teixit urbà, bo i sabent de la seva rotunda victòria en els populars i del rebuig generat en els adinerats. Decidir sense marginar una de les dues esferes serà una de les claus d'èxit, només possible si la candidatura triomfadora aconsegueix uns pactes que proporcionin una estabilitat per a la llarga legislatura on de ben segur una porció del pastís mediàtic dificultarà les coses, i això es produirà en part des de les dues fronteres polítiques que existeixen tant a Barcelona com a Catalunya, límits traçats des d'una doble visió.

La primera consisteix en la cantarella del duel entre la nova i la vella política. Resulta inevitable que la formació encapçalada per Ada Colau pacti amb el PSC, una cosa que va molt bé per recordar com no es pretén una esmena a la totalitat del model. S'haurà de reformular la marca BCN sense enterrar-la mitjançant l'acceptació de les seves parts negatives i l'amansiment dels seus traços negatius no només des d'allò simbòlic, sinó també des d'allò econòmic com a motor de moviment, i no em sembla tan rocambolesc pensar en una entesa que propiciï més sostenibilitat que humanitzi el turisme, sigui capaç de repartir els esforços monetaris per millorar l'equanimitat entre barris, aposti per les polítiques socials i sàpiga gestionar la façana per recuperar el seu contingut, buidatge fins ahir mateix pels que ostentaven el bastó de comandament, massa interessats en vendre una postal sense retribuir els seus figurants.

La segona vira cap a una de les pors compartides per missatgers i poderosos: els resultats de Barcelona tallen el monopoli de Convergència i Unió a la plaça de Sant Jaume. Millor. Des que tinc ús de raó he vist com és molt millor veure com els responsables de Ajuntament i Generalitat baixen per xerrar i entendre's en comptes de saludar des del balcó com dos enamorats. L'existència d'aquest contrapunt és una cosa a celebrar del 24M i exhibeix la complexitat interna del país.

L'altre temor d'aquesta imatge es deu al fet que la Catalunya abassegadora del discurs mediàtic no observa amb bons ulls la suposada indiferència de Barcelona en Comú envers el seu discurs sobiranista. Els pactes suposaran integrar ERC i la CUP a la coalició que vindrà. Bosch privilegia amb obstinació la idea independentista. María José Lecha s'avé amb la qüestió social.

Colau ha expressat en mil ocasions, una altra cosa és que alguns s'hagin tapat les orelles durant aquests instants, la seva ferma voluntat de donar suport al dret a decidir perquè així ho desitja una nodrida majoria de persones. Els partidaris del sí haurien d'estar ben tranquils. El canvi radica que ja no tindrem un bloc unitari dels dos poders en contínua campanya per condicionar el vot en cas d'una hipotètica consulta oficial, però tots dos recolzaran la consulta, i res estrany hi ha en això, sobretot si es considera que Barcelona en Comú és molt partidària de fer possible una democràcia més participativa i menys anquilosada en les seves vestidures.

S'usa amb massa facilitat la paraula revolució des de tots els sentits. Si aquesta existeix sempre s'ha de regir per la lògica. Molts associen la bolcada efectuada com un adéu a l'expansió barcelonina i el camí cap a un recolliment que ens porti a un recolliment. Estan cecs. Els últims anys han afavorit l'entrada de molt capital privat encantat amb la desmesurada campanya publicitària per mostrar-nos com un producte idoni per a l'exterior mentre es desenvolupava una operació on es desatenia als habitants i es aupaba una provincialització cultural. Si ho nou aliat amb el vell transita per les vies justes la projecció internacional sorgirà per la cohesió interna d'una capital construïda per als ciutadans, no per als visitants.

En el seu discurs de Fabra i Coats Ada Colau només va cometre un error de matís que imagino producte de les seves ànsies de desmarcar-se de l'antic. Va usar molt la paraula gent, lèxic de proximitat, amable d'escolta i molesta perquè implica un cert menyspreu del gran grup social que defineix. Va parlar de gent exigent i vigilant, sinònims que defineixen a la perfecció els atributs del ciutadà responsable, autocrític i conscient de la seva tasca per millorar el lloc on viu, tant si la seva opció guanya com perd, tant si està content o trist per l'escrutini sap a la perfecció que la seva crítica dipositarà una pedreta en un mosaic on la discussió en sentit positiu i la interacció de totes les forces hauria de ser la meta a buscar, la guia de comportament per a un bon govern. Per això hauria de enterrar-gent del vocabulari i usar ciutadania, més vàlida per englobar l'ampli espectre per al qual es legislarà, tots, sense excepció.

La victoria de Barcelona en Comú es un hecho que va más allá de un recuento electoral. La diferencia de votos en las urnas presenta la misma Barcelona dual de siempre y en ese sentido Ada Colau tomó nota en su discurso al hablar de practicar el gobierno desde una perspectiva donde ricos y pobres tengan la misma relevancia. Desde este sentido sus palabras se podrían enfocar desde la eterna óptica maragalliana de La ciutat del perdó y su grito para reconciliar las dos almas de la capital catalana en pos del bien común.

Los conceptos se matizan de acuerdo con su época. La división de la Semana Trágica y la actual distan por la forma, no por los afectados. Entonces un 30% de la clase obrera vivía en unas condiciones por debajo de la media y hoy en día el grupo afectado por la misma condición es una ciudadanía que con la crisis ha visto como de repente han aumentado las desigualdades. Los ricos acaparan. Los pobres se hunden aun más en la miseria.

Quizá por esta disparidad entre lo alto y lo bajo es fundamental remarcar que la futura alcaldesa menciona en cada una de sus intervenciones a los setenta y tres barrios del tejido urbano, bien a sabiendas de su rotunda victoria en los populares y del rechazo generado en los adinerados. Decidir sin marginar una de las dos esferas será una de las claves de éxito, sólo posible si la candidatura triunfadora consigue unos pactos que proporcionen una estabilidad para la larga legislatura donde a buen seguro una porción del pastel mediático dificultará las cosas, y ello se producirá en parte desde las dos fronteras políticas que existen tanto en Barcelona como en Catalunya, límites trazados desde una doble visión.

La primera consiste en el soniquete del duelo entre la nueva y la vieja política. Resulta inevitable que la formación encabezada por Ada Colau pacte con el PSC, algo que va muy bien para recordar como no se pretende una enmienda a la totalidad del modelo. Se deberá reformular la marca BCN sin enterrarla mediante la aceptación de sus partes negativas y el amansamiento de sus trazos negativos no sólo desde lo simbólico, sino también desde lo económico como motor de movimiento, y no me parece tan rocambolesco pensar en un entendimiento que propicie más sostenibilidad que humanice el turismo, sea capaz de repartir los esfuerzos monetarios para mejorar la ecuanimidad entre barrios, apueste por las políticas sociales y sepa gestionar la fachada para recuperar su contenido, vaciado hasta ayer mismo por los que ostentaban el bastón de mando, demasiado interesados en vender una postal sin retribuir a sus figurantes.

La segunda vira hacia uno de los miedos compartidos por mensajeros y poderosos: los resultados de Barcelona cortan el monopolio de Convergència i Unió en la plaça de Sant Jaume. Mejor. Desde que tengo uso de razón he visto como es mucho mejor ver cómo los responsables de Ajuntament y Generalitat bajan para charlar y entenderse en vez de saludarse desde el balcón como dos enamorados. La existencia de este contrapunto es algo a celebrar del 24M y exhibe la complejidad interna del país.

El otro temor de esta imagen se debe a que la Catalunya acaparadora del discurso medíático no observa con buenos ojos la supuesta indiferencia de Barcelona en Comú para con su discurso soberanista. Los pactos supondrán integrar a ERC y a la CUP en la coalición que vendrá. Bosch privilegia con obstinación la idea independentista. María José Lecha se aviene con la cuestión social.

Colau ha expresado en mil ocasiones, otra cosa es que algunos se hayan tapado los oídos durante esos instantes, su firme voluntad de apoyar el derecho a decidir porque así lo desea una nutrida mayoría de personas. Los partidarios del sí deberían estar bien tranquilos. El cambio radica en que ya no tendremos un bloque unitario de los dos poderes en continua campaña para condicionar el voto en caso de una hipotética consulta oficial, pero ambos respaldarán la consulta, y nada extraño hay en ello, sobre todo si se considera que Barcelona en Comú es muy partidaria de posibilitar una democracia más participativa y menos anquilosada en sus ropajes.

Se usa con demasiada facilidad la palabra revolución desde todos sus sentidos. Si esta existe siempre debe regirse por la lógica. Muchos asocian el vuelco efectuado como un adiós a la expansión barcelonesa y el camino hacia un recogimiento que nos lleve a un recogimiento. Están ciegos. Los últimos años han favorecido la entrada de mucho capital privado encantado con la desmedida campaña publicitaria para mostrarnos como un producto idóneo para el exterior mientras se desarrollaba una operación donde se desatendía a los habitantes y se aupaba una provincialización cultural. Si lo nuevo aliado con lo viejo transita por las vías justas la proyección internacional surgirá por la cohesión interna de una capital construida para los ciudadanos, no para los visitantes.

En su discurso de Fabra i Coats Ada Colau sólo cometió un error de matiz que imagino producto de sus ansias de desmarcarse de lo antiguo. Usó mucho la palabra gente, léxico de cercanía, amable de escucha y molesta porque implica un cierto desprecio del gran grupo social que define. Habló de gente exigente y vigilante, sinónimos que definen a la perfección los atributos del ciudadano responsable, autocrítico y consciente de su labor para mejorar el lugar donde vive, tanto si su opción gana como pierde, tanto si está contento o triste por el escrutinio sabe a la perfección que su crítica depositará una piedrecita en un mosaico donde la discusión en sentido positivo y la interacción de todas las fuerzas debería ser la meta a buscar, la guía de comportamiento para un buen gobierno. Por eso debería enterrarse gente del vocabulario y usar ciudadanía, más válida para englobar el amplio espectro para el que se legislará, todos, sin excepción.

Si se prosigue con el modelo actual el riesgo es infinito porque desde una base basada en el delirio de grandeza se desatiende lo pequeño

Hace años unos amigos propusieron ir al canódromo de la Sagrera para beber cubatas baratos y apostar al galgo que nos pareciera más simpático. Al final no fui, pero hoy, justo antes de escribir este artículo, pensé en ello mientras paseaba por Barcelona y contemplaba los insípidos carteles de una campaña electoral donde los candidatos se mueven entre el pedigrí de su imagen y el aire que se respira en la calle, a simple vista no muy preocupada por el resultado de la contienda, como si el decisivo del próximo domingo fuera un capítulo más de una eterna serie marcada por la insatisfacción de la ciudadanía con la clase política.

La única que parece generar reacciones de todo tipo es Ada Colau. Mis amigos catalanes de Madrid tienen claro que ganará y así me lo expusieron. Les dije que el run run de mi generación así parece indicarlo, pero hasta en eso conviene ser prudente porque el votante joven es mucho menor numéricamente y una cosa es el deseo de cambio y otra bien distinta toparse con otros grupos de edad con tendencias mucho más conservadoras. Dicho esto se me apareció, no se lo recomiendo, Pilar Rahola en una de sus prédicas idóneas para cierto sector de la población y comentó que no sentía ningún viento favorable a las esperanzas de Barcelona en Comú.

Estas dos impresiones responden a las dos fuerzas enfrentadas en la batalla por la alcaldía. Los demás contendientes parecen no contar, como si estuvieran aislados y sus escaños no contaran cuando en realidad serán decisivos. Todos los implicados lo saben. Lo observamos en el pésimo debate donde Bosch construía castillos de humo mientras Trías le secundaba al llenar tiempo con aquello de la futura capital de un país, una propuesta electoral de peso, sobre todo si se considera que las necesidades actuales son otras de carácter más social, tema donde María José Lecha y Ada Colau estuvieron más activas en contraste con la descalificación permanente de Fernández Díaz, insultante hasta en sus ideas sobre el Raval, y la tibieza del calculador Collboni, gran locutor de su no fotem y muy calculador desde la conciencia de la imposibilidad de vencer los comicios al quedarse vieja su izquierda de Armani en una época donde implicarse con el ciudadano de a pie es fundamental y no sólo en los actos de campaña.

El líder del PSC Condal tiene en su baraja muchas cartas de pactos, y lo mismo ocurre con Bosch. No disimularon la posibilidad de negociar en pos de acuerdos de gobierno tras la cita con las urnas para remarcar aún más su querencia, generalizada en la mayoría de fuerzas en liza, por ignorar la transmisión del programa y dejarse llevar por la inercia hacia una futura aritmética que propicie la gobernabilidad donde Ciutadans podría ser un aliado incómodo muy apetecible si se confirman los augurios de las encuestas.

Tanto Trías como Colau no descartan acceder al bastón de mando aun sin ganar. En estos meses se habla mucho de la urgencia de avanzar hacia una cultura del acuerdo, algo muy saludable por impedir abusos en el poder y equilibrar la balanza de propuestas sin caer en desmanes ni ideas monolíticas. Hasta ahí estamos de acuerdo. El problema es cuando esta idea, la del mañana, capitaliza el discurso desde una posición matemática que elude las propuestas, enterradas entre ese afán de permanecer de uno y la supuesta radicalidad de otros para que el pueblo se identifique con ellos y los diferencie de la vieja política, esa casta aferrada al sillón, esa casta que pese a no dominar tanto la comunicación en redes sociales puede agarrarse a un nutrido grupo demográfico sin voluntad de fuertes alteraciones del vuelo.

Lo más curioso de toda esta historia es que tras las elecciones europeas pensé que lo mejor de cara a las municipales era crear coaliciones de izquierda en las grandes ciudades para poder aspirar a refundar el marco progresista y darle cuerpo en ese siglo XXI donde siempre ha ido a la deriva por su incapacidad de reinventarse tras la caída del muro de Berlín y el delirio del neoliberalismo. En Barcelona y Madrid está lógica se ha cumplido y ahora sólo queda atender los resultados para ver si con ello se da una verdadera vuelta de tuerca que vaya más allá del ideal y concrete una oportunidad histórica para reformular tanto il fare politica como los modelos municipales.

En el caso de Barcelona este factor es primordial y no me extraña que Pasqual Maragall haya sido mencionado como ejemplo. Suya, con muchos aciertos y algunos errores como el de dar el pistoletazo de salida a la idea de la marca BCN tan hiperbolizada en las últimas legislaturas, es la última frontera de la transformación. 1992 marca un hito que ahora debe superarse para no caer en las garras de una muerte exitosa. El alcalde de las Olimpiadas proyectó la capital catalana al mundo, sí, pero lo hizo mediante una propuesta que primero se centraba en sus habitantes desde la mejora de aspectos esenciales que no olvidaban la fachada, que sin embargo no era la reina indiscutible de nuestros días.

La diferencia puede verse en la progresión de los bancos que encontramos esparcidos por la ciudad. Los concebidos durante el tercer nacimiento de finales de siglo XX permitían sentarse a varias personas. Los de nuestra centuria son individuales y se alejan unos de otros como si así se quisiera, además de vetar dormir al vagabundo, evitar la comunicación interpersonal porque la órbita ha virado hacia un interés fundamental hacia el capital privado sin pensar en las personas, meras manchas que caminan por el asfalto.

El decorado no basta. Tampoco la autocomplacencia. Si se prosigue con el modelo actual el riesgo es infinito porque desde una base basada en el delirio de grandeza se desatiende lo pequeño, y creo que deberíamos empezar una nueva vía desde un punto minúsculo que fuera juntando otros hasta abrazar la totalidad que es una ciudad, y eso sólo puede hacerse con políticas pendientes de la ciudadanía, absoluta protagonista de un relato enhebrado día a día desde un dinamismo capaz de ser grande sin monumentalidades, sólo con trabajo comunitario para cumplir con los verdaderos menesteres de una urbe referencial. Asombrar al mundo no es desdibujar La Rambla hasta convertirla en un lugar desagradable para los que pagamos nuestros impuestos mientras nos expulsan del centro. Asombrar al mundo. Bonita frase. En Homenaje a Cataluña George Orwell escribe admirado de esa Barcelona donde los limpiabotas llevaban en su caja los colores anarquistas. Contemplaba una realidad que al cabo de pocos meses fue aniquilada. Se truncó el sueño y quedó la posibilidad de una quimera, de una Barcelona con arrestos para plantear alternativas válidas a nivel global. Los contextos de 1936 y 2015 son muy distintos, nadie lo duda. Pese a ello creo que el resultado del domingo 24 es el más determinante en décadas. En juego está perpetuarnos en la miseria de ser actores desposeídos de su propio plató o hacerlo nuestro para demostrar el valor de la idea de ciudadanía: construir desde cada uno un edificio autocrítico enfocado a la colectividad. Por eso, porque quizá sueño demasiado y esa ingenuidad me salva, echo de menos tanta aritmética y tan poco programa. Los querría hasta mojados para tener donde asirme y vislumbrar un día después más prístino. Lo difuso es la incertidumbre, el silencio un temblor. Y concretar cuando se pretende regir los destinos de Barcelona debería ser una obligación moral. 

En los últimos años, Barcelona ha sido administrada, mantenida por la inercia acumulada de períodos anteriores, pero no ha sabido generar ningún impulso creativo ni, mucho menos, obtener la complicidad social que la grave crisis pedía con urgencia.

Barcelona vive mortecina y silenciada tratando de sobrevivir a los efectos de la profunda crisis europea de modelo económico y social. Y al mismo tiempo, la ciudad es el escenario central del proceso de autodeterminación catalán, acogiendo y multiplicando la energía colectiva de la sociedad catalana que ha decidido no resignarse, al contrario, construir el nuevo país que ahora sabe posible.

Este es el reto, volver a ser ciudad libre, viva, creativa asumiendo un nuevo rol que, de hecho, viene de muy lejos: el de sede principal de una nación orgullosa y una cultura vieja que quieren ser actores implicados y corresponsables de la Europa que también pide nuevo impulso y construcción democrática.

Barcelona no se deja mandar. Las grandes ciudades pueden ser gestionadas, mejor o peor, o bien gobernadas con un rumbo definido y un proyecto entendido y compartido, pero en ningún caso “mandadas” contra la voluntad de sus ciudadanos conscientes. En los últimos años, Barcelona ha sido administrada, mantenida por la inercia acumulada de períodos anteriores, pero no ha sabido generar ningún impulso creativo ni, mucho menos, obtener la complicidad social que la grave crisis pedía con urgencia.

Nos sentimos, pues, cargados de razón para estar presentes con propuesta y proyecto propio cuando los y las barcelonesas están a punto de decidir sobre quién y cómo debe gobernar la ciudad en los próximos cuatro años, para responder a las expectativas que todo proceso electoral genera, pero aún más por estar a la altura de las exigencias que la ciudad tiene planteadas, sea o no consciente de ello como resultado del efecto “anestésico” que el gobierno convergente ha tratado de administrar y mantener.

En los últimos meses se ha querido hacer creer a la opinión pública que la única decisión a tomar era la de elegir entre la continuidad “segura” del alcalde Trias y el riesgo asociado a la alternativa de la izquierda “radical” representada por el equipo de Ada Colau y Barcelona en Comú. Es momento de romper explícitamente esta falsa dicotomía. Digámoslo alto y claro, Barcelona con el acuerdo de coalición entre ERC, MES y Barcelona Ciutat Oberta cuenta con una opción ganadora y equipada para abrir un nuevo periodo de máxima ambición y de plena complicidad ciudadana.

Contamos, ciertamente, con las personas, las ideas y las propuestas que avalan esta convicción positiva. Y quizás más importante, partimos de la actitud de implicación y conexión con la ciudadanía que definió el carácter propio que la ciudad supo construir en los últimos 20 años del siglo XX y que ahora parece haber olvidado o abandonado. En todo caso, sin embargo, no se trata de recuperar o reproducir procesos o etapas superadas sino, precisamente, de crear el nuevo molde económico, social y democrático que el momento reclama y la ciudad es del todo capaz de alcanzar. El debate electoral permitirá ilustrar y concretar estas reflexiones. Barcelona, estamos convencidos, cuenta con los activos y la capacidad efectiva para generar un nuevo proyecto de gran ciudad europea, con valor propio, contenido profundamente renovador y generador de transformación social y democrática. Un proyecto para añadir y enriquecer el debate sobre grandes espacios urbanos y metropolitanos que hoy vuelve a formar parte del gran debate sobre la construcción de Europa como marco común y compartido por más de 500 millones de ciudadanos.

En els últims anys, Barcelona ha sigut administrada, mantinguda per la inèrcia acumulada de períodes anteriors, però no ha sabut generar cap impuls creatiu ni, encara menys, obtenir la complicitat social que la greu crisi demanava amb urgència.

Barcelona viu somorta i silenciada tractant de sobreviure als efectes de la profunda crisi europea de model econòmic i social. I al mateix temps, la ciutat és l'escenari central del procés d'autodeterminació català, acollint i multiplicant l'energia col·lectiva de la societat catalana que ha decidit no resignar-se sinó, ben al contrari, construir el nou país que ara sap possible.

Aquest és el repte, tornar a ser ciutat lliure, viva, creativa tot assumint un nou rol que, de fet, ve de molt lluny: el de seu principal d'una nació orgullosa i una cultura vella que volen ser actors implicats i coresponsables de l'Europa que també demana nou impuls i construcció democratica.

Barcelona no es deixa manar. Les grans ciutats poden ser gestionades, millor o pitjor, o bé governades amb un rumb definit i un projecte entès i compartit, però en cap cas “manades” contra la voluntat dels seus ciutadans conscients. En els últims anys, Barcelona ha sigut administrada, mantinguda per la inèrcia acumulada de períodes anteriors, però no ha sabut generar cap impuls creatiu ni, encara menys, obtenir la complicitat social que la greu crisi demanava amb urgència.

Ens sentim, doncs, carregats de raó per ser presents amb proposta i projecte propi quan els i les barcelonines són a punt de decidir sobre qui i com ha de governar la ciutat en els propers quatre anys, per respondre a les expectatives que tot procés electoral genera, però encara més per ser a l'alçada de les exigències que la ciutat té plantejades, en sigui o no conscient com a resultat del efecte “anestèsic” que el govern convergent ha tractat d'administrar i mantenir.

En els últims mesos s'ha volgut fer creure a l'opinió pública que la única decisió a prendre era la de triar entre la continuitat “segura” de l'alcalde Trias i el risc associat a l'alternativa de l'esquerra “radical” representada per l'equip d'Ada Colau i Barcelona en Comú. És moment de trencar explícitament aquesta falsa dicotomia. Diguem-ho fort i clar, Barcelona amb l'acord de coalició entre ERC, MES i Barcelona Ciutat Oberta compta amb una opció guanyadora i equipada per obrir un nou periode de màxima ambició i de plena complicitat ciutadana.

Comptem, certament, amb les persones, les idees i les propostes que avalen aquesta convicció positiva. Potser més important, partim de l'actitud d'implicació i connexió amb la ciutadania que va definir el caràcter propi que la ciutat va saber construir en els últims 20 anys dels segle XX i que ara sembla haver oblidat o abandonat. En tot cas, però, no es tracta de recuperar o reproduir processos o etapes superades sinó, precisament, de crear el nou motllo econòmic, social i democràtic que el moment reclama i la ciutat és del tot capaç d'assolir. El debat electoral permetrà il·lustrar i concretar aquestes reflexions. Barcelona, n'estem convençuts, compta amb els actius i la capacitat efectiva per generar un nou projecte de gran ciutat europea, amb valor propi, contingut profundament renovador i generador de transformació social i democràtica. Un projecte per afegir i enriquir el debat sobre grans espais urbans i metropolitans que avui torna a formar part del gran debat sobre la construcció d'Europa com a marc comú i compartit per més de 500 milions de ciutadans.

“La Promoción se encuentra en la Plaça del Duc de Medinaceli,una de las zonas con más historia y encanto de Barcelona. Con viviendas que cuentan con vistas excepcionales al Port Vell, su localización permite disfrutar del Paseo Marítimo y de la oferta comercial y de ocio del Maremagnum. Descubra los orígenes de Barcelona,paseando por el Barri Gòtic y disfrute de la mejor oferta cultural y gastronómica de la ciudad.Con óptimas comunicaciones viarias y una amplia oferta de transporte público. Tres dormitorios. Dos baños. Parquet. Aire acondicionado. Calefación(sic) a gas. Piscina comunitaria. Disponibilidad de piscinas y trasteros.”

Así reza la promoción de una famosa compañía inmobiliaria barcelonesa. El anuncio además de tener alguna que otra errata muestra cómo en Barcelona ni la crisis tiene piedad con el proyecto de desnaturalizar el centro para acrecentar su perfil de parque temático sin consideración alguna para los ciudadanos que toda la vida han vivido en la zona.

Alguien quisquilloso podría replicarme con el argumento ramplón consistente en que durante muchos siglos el carrer Ample fue la avenida más ancha de la ciudad y el primer lugar donde se ubicaron balcones para que los señores contemplaran las procesiones religiosas. Hasta Don Quijote y Giacomo Casanova tienen historias en sus rincones. ¿Me quejo gratuitamente?

No. Lo que queda del barrio gótico fue parte de la laberíntica ciudad antigua. Es hermoso contemplar su mapa y contemplar el caos de esas callecitas pobladas en su gran mayoría por gentes humildes que de generación en generación han mantenido un legado perpetuado ahora por ciudadanos con conciencia del espacio, algo que les distingue de un Ayuntamiento que desde la Transición democrática quiso crear un nuevo modelo de ciudad en esos barrios.

La primera piedra de ese cambio fue la reforma de la plaça de la Mercé que arrasó hasta con la casa de Picasso en la homónima calle. Era el principio de la homologación de las plazas con ese cemento duro que hace de las pocas resistentes con arena una gozosa e insólita excepción en nuestro panorama urbano.

Una de ellas, resistente en su concepción original, es la del Duc de Medinaceli. Fue ideada por el arquitecto Francesc Daniel Molina, uno de esos nombres engullidos por la refundación de Barcelona tras el derribo de las murallas. Entre sus aportaciones figuran la plaça Reial, la fachada del viejo Teatre Principal o el escudo del frontón que luce en la fachada de la Casa de la Ciutat.

La plaça del Duc de Medinaceli se ubica en el antiguo emplazamiento del Convent de Framenors. Se inauguró en 1851 y entre sus elementos más remarcables figura la estatua dedicada al almirante Galceran Marquet del gran escultor Damià Campeny, levantada sobre una columna en un estanque de piedra rodeado del palmeral, otra seña de identidad de esta estructura rectangular.

La plaza lleva su nombre porque el Duque de Medinaceli, heredero de los Montcada, donó sus terrenos a petición del Barón de Meer, capitán general de Catalunya. En 1881 adquirió su actual configuración cuando desapareció un tramo de la muralla de mar y la plaza quedó abierta entre el carrer Ample y el passeig de Colom.

En este caso la Historia sirve para valorar el flujo que modula las ciudades y les otorga una condición particular donde los residentes son fundamentales. Tras la orgía olímpica Barcelona apostó por unas políticas relacionadas con el turismo que aún marcan su agenda y gran parte del futuro. Los años del gobierno del alcalde Trías han acentuado estas políticas que en la zona hasta otearon ese bochorno de la estatua del descubridor de América enfundada con la camiseta del Barça.

La Rambla divide dos espacios marcados por esa transformación. El Raval ha dejado de ser peligroso con el cambio de nombre que ha desplazado el barrio Chino a una lápida de recuerdo inofensivo y naif que ha eliminado toda la fuerza de esa transgresión descuidada por las autoridades durante siglos. Ahora las prostitutas del carrer d’en Robador piden que el Consistorio les ceda un local para sentirse libre de amenazas, enfermedades y poder sentir tranquilidad en un inmueble cooperativista y claro, les niegan esa opción mientras se inauguran nuevos pavimentos, se presentan proyectos arqueológicos y de la tierra brotan maravillas propias de la campaña electoral. Mientras tanto la miseria impera y no se soluciona en ese afán de privilegiar la fachada y desatender a los que son el verdadero motor del dinamismo de Barcelona, hombres y mujeres necesitados de soluciones y ayudas que si llegan, lo hacen a cuentagotas, tarde y mal.

En el otro lado de la avenida de souvenirs y asesinatos de quioscos, sustituidos por obscenas oficinas de turismo y tiendas más higiénicas, se respira un aire esquizofrénico bien palpable en Escudellers. La meca del mercado negro, el templo de la sexta flota, ahora alterna un universo de camellos, lateros y turistas fascinados por esa excentricidad graciosa, le llaman color local, que enmascara las vergüenzas de la atroz especulación desarrollada sin piedad alguna para los vecinos expulsados de sus referencias de siempre, y la metáfora es muy clara: se mantiene la fachada y se reforma el interior, como si nada cambiara cuando todo se transforma para beneficio de unos pocos.

Dicen las malas lenguas que de no sobrevenir la crisis de las crisis el Raval se hubiera llenado de lofts para extranjeros con la cartera repleta de billetes. Tampoco ha hecho falta porque el barrio, dinámico con su mayoría de extranjeros dedicándose a la hostelería, es pasto de hipsters que vacían su contenido histórico llenándolo de vacuidad.

Ahora los que protestan son los vecinos de la plaça del Duc de Medinaceli. El viernes 17 de abril a las cinco de la tarde, a las cinco de la tarde que decía García Lorca, propusieron recuperar el espacio público con juegos, merienda y charlas que permitan debatir el expolio de la zona y demostrar la fuerza de la acción vecinal para resistir a los programas neoliberales ansiosos por convertir nuestro centro en un perfecto decorado sin sus figurantes de toda la vida, esos que conocen los rasgos de las historias locales y las sienten suyas, esos que son expulsados para que la marca siga imponiéndose siempre más y más a la ciudadanía, ninguneada a favor de unos intereses económicos donde lo social no tiene cabida.

“La Promoción se encuentra en la Plaça del Duc de Medinaceli,una de las zonas con más historia y encanto de Barcelona. Con viviendas que cuentan con vistas excepcionales al Port Vell, su localización permite disfrutar del Paseo Marítimo y de la oferta comercial y de ocio del Maremagnum. Descubra los orígenes de Barcelona,paseando por el Barri Gòtic y disfrute de la mejor oferta cultural y gastronómica de la ciudad.Con óptimas comunicaciones viarias y una amplia oferta de transporte público. Tres dormitorios. Dos baños. Parquet. Aire acondicionado. Calefación(sic) a gas. Piscina comunitaria. Disponibilidad de piscinas y trasteros.”

Així resa la promoció d'una famosa companyia immobiliària barcelonina. L'anunci a més de tenir alguna que altra errada mostra com a Barcelona ni la crisi té pietat amb el projecte de desnaturalitzar el centre per augmentar el seu perfil de parc temàtic sense cap consideració per als ciutadans que tota la vida han viscut a la zona.

Algú primmirat podria replicar amb l'argument carrincló consistent en que durant molts segles el carrer Ample va ser l'avinguda més ampla de la ciutat i el primer lloc on es van situar balcons perquè els senyors contemplessin les processons religioses. Fins i tot Don Quijote i Giacomo Casanova tenen històries en els seus racons. Em queixo gratuïtament?

No. El que queda del barri gòtic va ser part de la laberíntica ciutat antiga. És bonic contemplar el seu mapa i contemplar el caos d'aquestes carrerons poblats en la seva gran majoria per gent humil que de generació en generació han mantingut un llegat perpetuat ara per ciutadans amb consciència de l'espai, cosa que els distingeix d'un Ajuntament que des de la Transició democràtica va voler crear un nou model de ciutat en aquests barris.

La primera pedra d'aquest canvi va ser la reforma de la plaça de la Mercè que va arrasar fins i tot amb la casa de Picasso a l'homònim carrer. Era el principi de l'homologació de les places amb aquest ciment dur que fa de les poques resistents amb sorra una joiosa i insòlita excepció en el nostre panorama urbà.

Una d'elles, resistent en la seva concepció original, és la del Duc de Medinaceli. Va ser ideada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina, un d'aquests noms engolits per la refundació de Barcelona després de l'enderrocament de les muralles. Entre les seves aportacions hi ha la plaça Reial, la façana del vell Teatre Principal o l'escut del frontó que llueix a la façana de la Casa de la Ciutat.

La plaça del Duc de Medinaceli se situa a l'antic emplaçament del Convent de Framenors. Es va inaugurar en 1851 i entre els seus elements més remarcables figura l'estàtua dedicada al almirall Galceran Marquet del gran escultor Damià Campeny, aixecada sobre una columna en un estany de pedra envoltat del palmerar, una altra senyal d'identitat d'aquesta estructura rectangular.

La plaça porta el seu nom perquè el Duc de Medinaceli, hereu dels Montcada, va donar els seus terrenys a petició del Baró de Meer, capità general de Catalunya. El 1881 va adquirir la seva actual configuració quan va desaparèixer un tram de la muralla de mar i la plaça va quedar oberta entre el carrer Ample i el passeig de Colom.

En aquest cas la Història serveix per valorar el flux que modula les ciutats i els atorga una condició particular on els residents són fonamentals. Després de la orgia olímpica Barcelona va apostar per unes polítiques relacionades amb el turisme que encara marquen la seva agenda i gran part del futur. Els anys del govern de l'alcalde Trias han accentuat aquestes polítiques que a la zona fins van albirar aquesta vergonya de l'estàtua del descobridor d'Amèrica enfundada amb la samarreta del Barça.

La Rambla divideix dos espais marcats per aquesta transformació. El Raval ha deixat de ser perillós amb el canvi de nom que ha desplaçat el barri Xino a una làpida de record inofensiu i naïf que ha eliminat tota la força d'aquesta transgressió descuidada per les autoritats durant segles. Ara les prostitutes del carrer d'en Robador demanen que el consistori els cedeixi un local per sentir-se lliure d'amenaces, malalties i poder sentir tranquil·litat en un immoble cooperativista i clar, els neguen aquesta opció mentre s'inauguren nous paviments, es presenten projectes arqueològics i de la terra brollen meravelles pròpies de la campanya electoral. Mentrestant la misèria impera i no se soluciona en aquest afany de privilegiar la façana i desatendre als que són el veritable motor del dinamisme de Barcelona, homes i dones necessitats de solucions i ajudes que si arriben, ho fan a comptagotes, tard i malament.

A l'altre costat de l'avinguda de souvenirs i assassinats de quioscs, substituïts per obscenes oficines de turisme i botigues més higièniques, es respira un aire esquizofrènic ben palpable a Escudellers. La meca del mercat negre, el temple de la sisena flota, ara alterna un univers de camells, llauners i turistes fascinats per aquesta excentricitat graciosa, li diuen color local, que emmascara les vergonyes de l'atroç especulació desenvolupada sense pietat per als veïns expulsats de les seves referències de sempre, i la metàfora és molt clara: es manté la façana i es reforma l'interior, com si res canviés quan tot es transforma per a benefici d'uns pocs.

Diuen les males llengües que de no sobrevenir la crisi de les crisis el Raval s'hagués omplert de lofts per a estrangers amb la cartera plena de bitllets. Tampoc ha calgut perquè el barri, dinàmic amb la seva majoria d'estrangers dedicant-se a l'hostaleria, és pastura de hipsters que buiden el seu contingut històric omplint-lo de vacuïtat.

Ara els que protesten són els veïns de la plaça del Duc de Medinaceli. El divendres 17 d'abril a les cinc de la tarda, a les cinc de la tarda que deia García Lorca, van proposar recuperar l'espai públic amb jocs, berenar i xerrades que permetin debatre l'espoliació de la zona i demostrar la força de l'acció veïnal per resistir als programes neoliberals ansiosos per convertir el nostre centre en un perfecte decorat sense els seus figurants de tota la vida, aquests que coneixen els trets de les històries locals i les senten seves, aquests que són expulsats perquè la marca segueixi imposant sempre més i més a la ciutadania, menyspreada a favor d'uns interessos econòmics on allò social no hi té cabuda.

Ressaltant el passat de lluita antifranquista del Turó, i encara que sense oblidar-ho totalment, s'anul·la la resta de la memòria del lloc, la dels seus veïns i veïnes, vinguts des de diferents parts de l'Estat i que es van assentar als seus voltants

Torna a obrir-se a les visites, després d'unes obres que s'han perllongat durant diversos mesos, el Turó de la Rovira, situació privilegiada de les bateries antiaèries que van defensar, o almenys van amenaçar -no se sap amb certesa si van arribar a disparar-, a l'aviació franquista durant la Guerra Civil. Situada al barri del Carmel, la zona va acollir durant anys l'assentament barraquista dels Canons, reflex i testimoni del desenvolupament capitalista de la ciutat durant dècades.

Fins a la seva remodelació, fa quatre anys, el Turó era un lloc desconegut per a la gran majoria de barcelonins. Els pocs que visitaven la seva gran esplanada de ciment ho feien amb la intenció de gaudir d'una de les millors panoràmiques de la ciutat, de dur a terme trobades amoroses, cites clandestines, reunions d'amics o, simplement, passejar per un lloc que, en certa mesura incontaminat, exhalava un alè especial. Els que sí que coneixien àmpliament el Turó eren els veïns del Carmel, barri popular i lluitador, que veia que una de les seves zones més oblidades rebia, l'any 2012, el Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà, i com a partir d'aquell moment tot canviava. 

El Premi a la museització del Turó de la Rovira, segons les actes del Jurat, posa l'accent en què l' “espai ha estat recuperat per a la memòria col·lectiva”, evocant el seu significat en relació a la Guerra Civil i a l' “assentament d'habitatges autoconstruïts evitant qualsevol besllum de sobreactuació” (sic) i generant, segons la web de l'Ajuntament, un nou espai patrimonial on hi havia “un lloc de la ciutat fins llavors bastant degradat, aïllat i desconegut”. 

El que sembla ignorar la institució municipal és que la recuperació de la memòria col·lectiva no es pot fer mitjançant la reificació d'un espai. L'actual espai patrimonial del Museu d'Història de Barcelona “Turó de la Rovira” va recollir, al seu moment, la memòria d'un lloc, fins que l'Ajuntament ho ha convertit, tristament i a favor de la seva mercantilització -convertint-se en un dels llocs preferits dels turistes per fer-se selfies-, en un lloc de memòria, encara que no de qualsevol memòria. L'exaltació d'un passat heroic de resistència davant de l'assalt feixista, convé a uns poders que, en certa mesura, han emplenat amb victimització i resistència, part de la seva motxilla històrica.

Ressaltant el passat de lluita antifranquista del Turó, i encara que sense oblidar-ho totalment, s'anul·la la resta de la memòria del lloc, la dels seus veïns i veïnes, vinguts des de diferents parts de l'Estat i que es van assentar als seus voltants. Amb aquesta tricentenarització; això és, l'elecció interessada d'una part de la història de Barcelona per, una vegada elevada als altars, posar-la al servei del capital turístic i immobiliari de la ciutat; es maten dos ocells d'un tret: d'una banda es crea un nou recurs en una ciutat on el turisme ha arribat a ser l'autèntic monocultiu d'algunes zones (Ciutat Vella, Barceloneta, etc.) i, per un altre, s'enfosqueix una part de la història de la ciutat que no és plenament del grat de les seves elits.

Afortunadament, com diria Maurice Halbwachs, sociòleg mort en el camp de concentració de Buchenwald i pare de la teorització sobre la memòria col·lectiva, la memòria és com un riu cabalós que va rebent afluents, mantenint-se viva i palpitant. Les veus, records i sensacions dels homes i dones que van (mal)viure en aquest entorn del Carmel, poden ser recollides, en un procés infinit, per aquells que les escolten, enriqueixen i tornen a bolcar sobre l'autèntic magma social que suposa una ciutat. La diferència de la memòria amb la història és que aquesta última és com una làpida esculpida, freda i lluenta, sí, però que sempre es pot trencar.

Resaltando el pasado de lucha antifranquista del Turó, y aunque sin olvidarlo totalmente, se anula el resto de la memoria del lugar, el de sus vecinos y vecinas, venidos desde distintas partes del Estado y que se asentaron en sus inmediaciones.

Vuelve a abrirse a las visitas, tras unas obras que se han prolongado durante varios meses, el Turó de la Rovira, situación privilegiada de las baterías antiaéreas que defendieron, o al menos amenazaron -no se sabe a ciencia cierta si llegaron, si quiera, a disparar-, a la aviación franquista durante la Guerra Civil. Situada en el barrio del Carmelo, la zona acogió durante años el asentamiento barraquista dels Canons, reflejo y testigo del desarrollo capitalista de la ciudad durante décadas.

Hasta su remodelación, hace cuatro años, el Turó era un sitio desconocido para la gran mayoría de barceloneses. Los pocos que visitaban su gran explanada de cemento lo hacían con la intención de gozar de una de las mejores panorámicas de la ciudad, de llevar a cabo encuentros amorosos, citas clandestinas, reuniones de amigos o, simplemente, pasear por un sitio que, en cierta medida incontaminado, exhalaba un aliento especial. Los que sí conocían ampliamente el Turó eran los vecinos del Carmelo, barrio popular y luchador que veía que una de sus zonas más olvidadas recibía, en el año 2012, el Premio Europeo del Espacio Público Urbano, y cómo a partir de ese momento cambiaba todo.

El Premio a la museización del Turó de la Rovira, según las actas del Jurado, hace hincapié en que el “espacio ha sido recuperado para la memoria colectiva”, evocando su significado en relación a la Guerra Civil y al “asentamiento de viviendas autoconstruidas evitando cualquier atisbo de sobreactuación” (sic) y generando, según la web del Ajuntament, un nuevo espacio patrimonial donde había “un lugar de la ciudad hasta entonces bastante degradado, aislado y desconocido”.

Lo que parece ignorar la institución municipal es que la recuperación de la memoria colectiva no se puede hacer mediante la cosificación de un espacio. El actual espacio patrimonial del Museu d'Història de Barcelona “Turó de la Rovira” recogió, en su momento, la memoria de un lugar, hasta que el Ajuntament lo ha convertido, tristemente y en aras a su mercantilización -convirtiéndose en uno de los lugares favoritos de los turistas para hacerse selfies-, en un lugar de memoria, aunque no de cualquier memoria. La exaltación de un pasado de heroica resistencia frente al asalto fascista conviene a unos poderes que, en cierta medida, han rellenado con victimización y resistencia, parte de su mochila histórica.

Resaltando el pasado de lucha antifranquista del Turó, y aunque sin olvidarlo totalmente, se anula el resto de la memoria del lugar, el de sus vecinos y vecinas, venidos desde distintas partes del Estado y que se asentaron en sus inmediaciones. Con esta tricentenarización, esto es, la elección interesada de una parte de la historia de Barcelona para, una vez elevada a los altares, ponerla al servicio del capital turístico e inmobiliario de la ciudad, se matan dos pájaros de un tiro: por un lado se crea un nuevo recurso en una ciudad donde el turismo ha llegado a ser un auténtico monocultivo en algunas zonas (Ciutat Vella, Barceloneta, etc.) y, por otro, se oscurece una parte de la historia de la ciudad que no es del entero agrado de sus élites.

Afortunadamente, como diría Maurice Halbwachs, sociólogo muerto en el campo de concentración de Buchenwald y padre de la teorización sobre la memoria colectiva, la memoria es como un río caudaloso que va recibiendo afluentes, manteniéndose viva y palpitante. Las voces, recuerdos y sensaciones de los hombres y mujeres que (mal)vivieron en este entorno del Carmelo, pueden ser recogidas, en un proceso infinito, por aquellos que las escuchan, enriquecen y vuelven a volcar sobre el auténtico magma social que supone una ciudad. La diferencia de la memoria con la historia es que esta última es como una lápida esculpida, fría y reluciente, sí, pero que siempre se puede romper.

Barcelona és una de les ciutats europees que pitjor exhibeix i informa del seu patrimoni cultural als carrers. Entre les seves deficiències grans hi ha l'escassetat de plaques i la seva nul·la uniformitat.

Quan discutim el model turístic de Barcelona solem queixar-nos d'aspectes denunciables que, des del meu punt de vista, són evidents. Entre ells hi ha la creença en una bombolla que no pot ser eterna basada en una concepció urbana on l'orgia hotelera sembla no tenir fi: exposa els barris i estén la reguera d'un eix cèntric que exclou el ciutadà des de premisses consumistes i de luxe en els nous establiments.

El problema també s'estén amb les Fires i Congressos, com si la capital catalana tingués molt present el lema de l'alcalde Porcioles. Potser, tot i la magnífica façana, no hem avançat tant. Cada dia el carrer em rep amb banderoles que mostren un desmesurat amor propi. L'Ajuntament ven les lloes de la ciutat amb lemes que potencien una marca i ignoren sistemàticament als qui hi viuen. Immersos en el marasme publicitari que ara també, previ pagament, es propaga en les xarxes, poc a poc un sent com augmenta la sensació de viure en una farsa que si triomfa és perquè a molts els agrada viure-hi enganyats o ser-ne personatges. Jo també m'estimo molt Barcelona; però no tinc cap mena de necessitat d'expressar-ho d'una forma naïf que llinda amb el ridícul.

Fa poc Jordi Llovet, gairebé sempre excels, comentava que té poc sentit voler protestar per la negació del cosmopolitisme perquè sempre hem estat provincians. La seva afirmació és encertada, però qui escriu sempre ha cregut en el germen burgès bo que protesta contra la complaença de la seva pròpia classe i mira més enllà del melic i la frontera per millorar el present i establir certes bases per a un futur diferent, que trenqui la monotonia i agiti una bassa seca malgrat els seus dons per les aparences.

En aquest sentit Barcelona sempre presumeix de fer-se amb les grans, i aquesta presumpció la desemmascara quan parlem del turisme, sí. El Consistori i els agents privats que promocionen aquesta falsa bonança que posa al mapa La perla del Mediterrani planifiquen per a rics i alhora observen sense pestanyejar com molts dels nostres visitants són pura carnassa de borratxera, carrers bruts, permissivitat i comiats de solter. El que s'ha dit és només una part del pastís, però tornem al moll de l'assumpte. Volem ser grans? Fixem-nos en els que ho són amb propostes que revaloritzin el que tenim més enllà de quatre tòpics que de tant gastar poden quedar obsolets entre Messi, Gaudí, gastronomies d'estar per casa i l'atractiu del mar, que en ocasions és el morir.

Barcelona és una de les ciutats europees que pitjor exhibeix i informa del seu patrimoni cultural als carrers. Entre les seves deficiències grans hi ha l'escassetat de plaques i la seva nul·la uniformitat. No serveix de res, per exemple, conservar quatre rètols amb els antics districtes i els que permetien l'entrada de carros. Si parlem dels que informen de natalicis i defuncions estem a la cua d'Europa perquè no sabem ni col·locar-los. La placa de la casa del carrer Argenteria on va morir Joan Salvat-Papasseït està col·locada de tal manera que només la poden veure-la les girafes o els que la coneixem. La de l'edifici on va passar Serrat la seva infància és de rajola perquè així les volien als anys vuitanta, com si fossin més populars o folklòriques. Les dels edificis històrics són tan fosques que per llegir-les gairebé has tocar-les, i totes elles són diferents a diferència del que passa a Londres, París o Roma, on la seva uniformitat és exemplar i facilita el coneixement que volen transmetre.

Són poques, i no diré mal avingudes, però sí que és cert que ningú es fixa en elles per la seva ubicació, i el mateix passa amb una infinitat de racons dels que fins al barceloní desconeix la seva transcendència perquè, a més de caminar de pressa i no mirar mai cap amunt, ningú s'ha preocupat per mostrar-los-les. Sí que és cert que en alguns llocs emblemàtics del catalanisme podem saber gestes, virtuts i fins defectes de l'espai i els seus protagonistes, però l'absència d'una sistematització informativa de l'espai, amb rètols in situ per al passejant i apps per a qui així ho desitgi, genera un relat que amaga gran part de la Història de la ciutat, sobretot la que no correspon als interessos dels qui manen.

Per aconseguir el que proposo hauria d'abordar-se la idea des d'una idea de totalitat. Un cas flagrant d'omissió és l'era de l'Anarquisme, quan Barcelona era la rosa de foc. Mantenir algunes xemeneies de cara a la galeria no serveix per quedar en pau. El que van fer aquests homes i dones és digne de ser recordat perquè va implicar una lluita pels drets de tots, just el que ara perdem. Si abandonem l'actualitat i ens centrem en el pretèrit crec que és just recordar tant els seus locals d'oci com els seus llocs de protesta i batalla, de l'Edèn Concert a la Rambla, passeig que d'altra banda té en els seus murs una sobredosi de capes històriques que cau en el pou de l'oblit perquè s'ha convertit en una passarel·la de l'homologació.

Parlo de l'anarquisme i el mateix serviria, des d'aquesta aspiració d'englobar tot el conjunt de vivències que han proporcionat els segles, per a altres efemèrides de caire més llòbrec, des de la llarga nit franquista fins a alguns crims que són un tros més del cos sentimental ciutadà. D'aquesta manera es restituiria l'espai a la seva veritable dimensió de calaix de calaixos, no només com un magnífic experiment de memòria històrica, sinó com a mecanisme de propiciar que tant el turista com el ciutadà adquireixin una consciència més gran d'allò que trepitgen.

Seria desaprofitar els diners en temps de crisi? No, en absolut, perquè impulsar el coneixement monumental i de la quotidianitat passada genera un altre tipus d'espai urbà que adquireix policromia i és més procliu a procurar interaccions, perquè abandona la seva passivitat funcional per despertar des d'una doble vessant. Les cases, els carrers i els detalls guanyen rellevància i el ciutadà, amb o sense interès per allò narrat, en algun moment es pot fixar en l'escrit, i d'aquí sorgirien xerrades entre amics, comentaris breus però precisos, una mostra precisa de com amb poc s'aconsegueix molt.

Gairebé per acabar, perquè això no és cap programa i només són reflexions d'un home que camina molt per Barcelona i observa determinades minúcies significants, crec que sí que s'han donat encerts amb apostes museístiques que potser aclaparen per la quantitat sense desentonar amb la qualitat. És el cas del Museu de les cultures del món o del Disseny HUB, perfecte per ajuntar quatre temàtiques interrelacionades entre si i pensar un bitllet d'ingrés que et permeti tornar qualsevol dia en el termini de sis mesos. Aquesta iniciativa és senzilla i eficaç, com l'entrada gratuïta els primers diumenges de cada mes. En canvi no estaria gens malament crear bons museístics per zones com els que hi ha a disposició per als turistes, que poden comprar la Barcelona Card, que inclou infinits museus, moltes visites i bastant oci per una quantitat que oscil·la entre 45 i 60 euros en funció del nombre de dies. Resultaria molt positiva la creació d'una carta que englobés tots els centres museístics del centre o de Montjuïc, per esmentar dues zones barcelonines que d'haver-se planificat bé podrien ser excepcionals illes de continguts culturals com succeeix sense anar més lluny a Berlín i Viena.

Finalment, ara sí, opino que hauria de remeiar-se altre element que obstaculitza l'accés dels barcelonins a llocs com el Poble Espanyol, la Sagrada Família o la Casa Batlló: tenen preus abusius per als que no estan de vacances. Per què no es gestiona un tiquet reduït per al ciutadà i un altre de major quantia per al turista? L'experiment s'ha provat al Park Güell des d'una altra perspectiva que en realitat s'assembla al que suggereixo, només ha de perfeccionar-se i potser aconseguiríem un teixit urbà molt més complet i empàtic amb el que resideix entre aquests murs. Passar del menyspreu a l'atenció, tant per a la Història que pot palpar com per a qui paga els seus impostos a Barcelona, no costa tant, només és qüestió de pensar menys en el continent i donar veritables oportunitats al contingut, sigui humà, arquitectònic o la crònica de fets que no s'haurien de perdre en la desmemòria voluntària que alguns propugnen per afavorir els seus interessos.

Barcelona es una de las ciudades europeas que peor exhibe e informa de su patrimonio cultural en las calles. Entre sus deficiencias mayores está la escasez de placas y su nula uniformidad.

Cuando discutimos el modelo turístico de Barcelona solemos quejarnos de aspectos denunciables que, desde mi punto de vista, son evidentes. Entre ellos figura la creencia en una burbuja que no puede ser eterna basada en una concepción urbana donde la orgía hotelera parece no tener fin: expone a los barrios, los alcanza y extiende el reguero de un eje céntrico que excluye al ciudadano desde premisas consumistas y de lujo en los nuevos establecimientos.

El problema también se extiende con las Ferias y Congresos, como si la capital catalana tuviera muy presente el lema del alcalde Porcioles. Quizá, pese a la magnífica fachada, no hemos avanzado tanto. Cada día la calle me recibe con banderolas que muestran un desmedido amor propio. El Ayuntamiento vende las loas de la ciudad con lemas que potencian una marca e ignoran por sistema a los que viven en ella. Inmersos en el marasmo publicitario que ahora también, previo pago, se propaga en las redes y poco a poco uno siente como aumenta la sensación de vivir en una farsa que si triunfa es porque a muchos les gusta vivir engañados o ser personajes de la misma. Jo també m’estimo molt Barcelona, però no tinc cap mena de necessitat d’expressar-ho d’una forma naïf que llinda amb el ridícul.

Hace poco Jordi Llovet, casi siempre excelso, comentaba que tiene poco sentido querer protestar por la negación del cosmopolitismo porque siempre hemos sido provincianos. Su afirmación es certera, pero quien escribe siempre ha creído en el germen burgués bueno que protesta contra la complacencia de su propia clase y mira más allá del ombligo y la frontera para mejorar lo presente y sentar ciertas bases para un futuro distinto, que rompa la monotonía y agite una balsa seca pese a sus dones para las apariencias.

En este sentido Barcelona siempre presume de codearse con las grandes, y esa presunción la desenmascara cuando hablamos del turismo, sí. El Consistorio y los agentes privados que promocionan esta falsa bonanza que pone en el mapa a La perla del Mediterráneo planifican para ricos al tiempo que observan sin pestañear cómo muchos de nuestros visitantes son pura carnaza de borrachera, calles sucias, permisividad y despedidas de soltero. Lo dicho es solo una parte del pastel, pero volvamos al meollo del asunto. ¿Queremos ser grandes? Fijémonos en los que lo son con propuestas que revaloricen lo que tenemos más allá de cuatro tópicos que de tanto gastarlos pueden quedar obsoletos entre Messi, Gaudí, gastronomías de andar por casa y el atractivo del mar, que en ocasiones es el morir.

Barcelona es una de las ciudades europeas que peor exhibe e informa de su patrimonio cultural en las calles. Entre sus deficiencias mayores está la escasez de placas y su nula uniformidad. De nada sirve, por ejemplo, conservar cuatro rótulos con los antiguos distritos y los que permitían la entrada de carros. Si hablamos de los que informan de natalicios y defunciones estamos a la cola de Europa porque no sabemos ni colocarlos. La placa de la casa del carrer Argenteria donde murió Joan Salvat-Papasseït está colocada de tal forma que sólo la pueden ver las jirafas o los que la conocemos. La del edificio donde pasó Serrat su infancia es de azulejo porque así las querían en los años ochenta, como si fueran más populares o folklóricas. Las de los edificios históricos son tan oscuras que para leerlas casi debes tocarlas, y todas ellas son distintas a diferencia de lo que ocurre en Londres, París o Roma, donde su uniformidad es ejemplar y facilita el conocimiento que quieren transmitir.

Son pocas, y no diré mal avenidas, pero sí es cierto que nadie se fija en ellas por su ubicación, y lo mismo ocurre con un sinfín de rincones de los que hasta el barcelonés desconoce su trascendencia porque, además de caminar deprisa y no mirar nunca para arriba, nadie se ha preocupado por mostrarlos. Sí es cierto que en algunos lugares emblemáticos del catalanismo podemos saber gestas, virtudes y hasta defectos del espacio y sus protagonistas, pero la ausencia de una sistematización informativa del espacio, con rótulos in situ para el paseante y apps para quien asi lo desee, genera un relato que oculta gran parte de la Historia de la ciudad, sobre todo la que no corresponde a los intereses de quienes mandan.

Para conseguir lo que propongo debería abordarse la idea desde una idea de totalidad. Un caso flagrante de omisión es la era del Anarquismo, cuando Barcelona era la rosa de fuego. Mantener algunas chimeneas de cara a la galería no sirve para quedar en paz. Lo que hicieron esos hombres y mujeres es digno de ser recordado porque implicó una lucha por los derechos de todos, justo lo que ahora perdemos. Si abandonamos la actualidad y nos centramos en lo pretérito creo que es justo recordar tantos sus locales de ocio como sus lugares de protesta y batalla, del Edén Concert a La Rambla, paseo que por otra parte alberga en sus muros una sobredosis de capas históricas que cae en el pozo del olvido porque se ha convertido en una pasarela de la homologación.

Hablo del anarquismo y lo mismo serviría, desde esa aspiración de englobar todo el conjunto de vivencias que han proporcionado los siglos, para otras efemérides de cariz más lóbrego, desde la larga noche franquista hasta algunos crímenes que son un trozo más del cuerpo sentimental ciudadano. De esto modo se restituiría el espacio a su verdadera dimensión de cajón de cajones, no sólo como un magnífico experimento de memoria histórica, sino como mecanismo de propiciar que tanto el turista como el ciudadano adquieren una conciencia más grande de lo que pisan.

¿Sería desperdiciar el dinero en tiempos de crisis? No, en absoluto, porque impulsar el conocimiento monumental y de la cotidianidad pasada genera otro tipo de espacio urbano que adquiere policromía y es más proclive a procurar interacciones porque abandona su pasividad funcional para despertar desde una doble vertiente. Las casas, las calles y los detalles ganan relevancia y el ciudadano, con o sin interés por lo narrado, en algún momento podrá fijarse en lo escrito, y de ahí surgirían charlas entre amigos, comentarios breves pero certeros, una muestra certera de cómo con poco se consigue mucho.

Casi para terminar, porque esto no es ningún programa y sólo son reflexiones de un hombre que camina mucho por Barcelona y observa determinadas minucias significantes, creo que sí se han dado aciertos con apuestas museísticas que quizá abruman por la cantidad sin desentonar con la calidad. Es el caso del Museu de les cultures del món o del Disseny HUB, perfecto por juntar cuatro temáticas interrelacionadas entre sí y pensar un billete de ingreso que te permite volver cualquier día en el plazo de seis meses. Esta iniciativa es sencilla y eficaz, como la entrada gratuita los primeros domingos de cada mes. En cambio no estaría nada mal crear bonos museísticos por zonas como los que existen a disposición para los turistas, que pueden comprar la Barcelona Card, que incluye infinitos museos, muchas visitas y bastante ocio por una cantidad que oscila entre 45 y 60 euros en función del número de días. Resultaría muy positiva la creación de una carta que englobara todos los centros museísticos del centro o de Montjuic, por mencionar dos zonas barcelonesas que de haberse planificado bien podrían ser excepcionales islas de contenidos culturales como sucede sin ir más lejos en Berlín y Viena.

Por último, ahora sí, opino que debería remediarse otro elemento que obstaculiza el acceso de los barceloneses a sitios como el Poble Espanyol, la Sagrada Familia o la Casa Batlló tienen precios abusivos para los que no están de vacaciones. ¿Por qué no se gestiona un ticket reducido para el ciudadano y otro de mayor cuantía para el turista? El experimento se ha probado en el Park Güell desde otra perspectiva que en realidad se asemeja a lo que sugiero, sólo debe perfeccionarse y quizá conseguiríamos un tejido urbano mucho más completo y empático con el que reside entre estos muros. Pasar del ninguneo a la atención, tanto para la Historia que puede palparse como para quien paga sus impuestos en Barcelona, no cuesta tanto, sólo es cuestión de pensar menos en el continente y dar verdaderas oportunidades al contenido, sea humano, arquitectónico o la crónica de hechos que no deberían perderse en la desmemoria voluntaria que algunos propugnan para favorecer sus intereses.

Trias aspira a ser reelegido como alcalde, pero Ada Colau no se lo pondrá fácil; probablemente, CiU y Barcelona en Comú serán las listas más votadas en las municipales

De los próximos comicios en la capital catalana saldrá un Ayuntamiento todavía más atomizado por la entrada de Barcelona en Comú y, seguramente, de Ciutadans y la CUP

Los tres distritos más ricos de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts y el Eixample) son los que más han votado en las tres últimas elecciones al Ayuntamiento

El último mandato municipal en Barcelona, CiU, con sólo 14 concejales, ha gobernado en solitario con acuerdos puntuales con el PP y el PSC. A pesar de estar en minoría, el alcalde Xavier Trias se ha salido bastante bien de la situación y no ha sufrido mucho por la débil oposición que ha tenido y/o habilidad pactista. Sólo las problemáticas sociales en Nou Barris y las crisis abiertas por la gestión de Can Víes y el turismo le han supuesto alguna que otra sacudida, pero ninguna importante desde el punto de vista político.

Trias aspira a ser reelegido como alcalde, pero Barcelona en Comú, con Ada Colau al frente, no se le pondrá fácil. Probablemente, CiU y Barcelona en Comú serán las listas más votadas. Pero habrá que ver en qué orden. Hoy por hoy es difícil de prever. Trias perderá algún concejal y Colau irrumpirá con mucha fuerza, y no parece que ni los socialistas de Jaume Collboni, que pueden sufrir un cierto descenso de votos, ni el PP de Alberto Fernández, que se podría resentir de la entrada de Ciutadans, les harán sombra. Y que hará ERC, ahora liderada por Alfred Bosch? Las últimas encuestas no le son muy propicias, a pesar de que seguramente sacará algunos regidores más de los que tiene actualmente (2), puesto que se puede ver beneficiada de quienes voten en clave independentista.

Todo parece indicar que de los próximos comicios en la capital catalana saldrá un Ayuntamiento todavía más atomizado que el actual por la entrada de la coalición Barcelona en Comú y, seguramente, de Ciutadans y la CUP, ahora sin representación. Quién gane las próximas elecciones no lo tendrá nada fácil para gobernar y menos de manera estable, es decir con el apoyo de 21 de los 41 concejales, a pesar de que esto dependerá de la suma de fuerzas –podría perfectamente pasar que dos fuerzas no sean suficientes-- y de los pactos, puntuales o estables, a que se pueda llegar.

¿Si ERC tiene la clave de la gobernabilidad, hará alcalde a Trias para garantizar un gobierno soberanista y fuerte en Barcelona pensando en el 27-S o mirará hacia la izquierda para reeditar el tripartito en la capital catalana? Si matemáticamente es posible, ¿hay que descartar una sociovergencia? ¿Pactará Colau con el PSC y/o ERC si con eso puede gobernar? ¿Recorrerá CiU al PP para mantener la alcaldía si, finalmente, el voto oculto del PP le da a Alberto Fernández un mejor resultado de lo que dicen las encuestas?

Sólo vota la mitad de la población

Un dato interesante de analizar es la participación y abstención que se ha producido en las tres últimas elecciones al Ayuntamiento de Barcelona, las de los años 2003, 2007 y 2011. La mayor participación se logró el 2003, con un 59,1%, es decir que hubo un 40,9% de abstención. Desde entonces, en 2007 y 2011, la abstención ha sido todavía más alta y, con pequeños matices, se puede decir que sólo ha ido a votar alrededor de la mitad de la población. En concreto, el 2007, cuando ganó Jordi Hereu (PSC), votó el 49,6% (con una abstención del 50,4%), y el 2011, cuando se impuso Trias, la participación subió hasta el 53% (con una abstención del 47%).

Por distritos, la situación no varía en las tres elecciones analizadas y Ciutat Vella es siempre –y con diferencia-- el distrito con más abstención, seguido de Nou Barris, Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, el Eixample, Les Corts y Sarrià-Sant Gervasi, que es donde la ciudadanía vota más en las municipales.

Si alguna cosa queda clara es que en los distritos más ricos –por este orden son, Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts, el Eixample y Gràcia, según los datos del Ayuntamiento sobre distribución de la renta familiar del año 2013--, sus vecinos van más a votar que los de los barrios pobres, al menos en las elecciones municipales. Nou Barris, el distrito con la renta familiar más baja, es el segundo con más abstención, mientras que Sants-Montjuïc es el tercer distrito más pobre y también ocupa el tercer lugar en los índices de abstención de las tres últimas elecciones. Ciutat Vella, el distrito con menos participación, también por el elevado número de población inmigrante, ocupa el cuarto lugar por la cola en nivel renta.

Parece pues, evidente, que si las izquierdas --en el sentido más amplio, pero también en el caso concreto de Barcelona en Comú--, quieren lograr o recuperar la alcaldía de Barcelona tendrán que centrar buena parte de sus esfuerzos en intentar captar los votos de los barrios más populares y trabajadores, pero especialmente el voto de las personas que hasta ahora se han quedado en casa, el voto de los desencantados de la vieja política, de quienes podrán votar por primera vez, el voto contra la corrupción, el voto de la crisis y de los que ya lo han perdido todo o casi todo...

A priori, Barcelona en Comú podría hacer suyos buena parte de estos votos porque, de puertas para afuera, es quien apuesta más por una nueva manera de entender la política, por la renovación y una mayor participación ciudadana. Veremos si lo consigue. Y si se lo consigue qué hace o qué puede hacer si gobierna.

Trias aspira a ser reelegit com alcalde, però Ada Colau no li posarà fàcil; probablement, CiU i Barcelona en Comú seran les llistes més votades a les municipals

Dels propers comicis a la capital catalana en sortirà un Ajuntament encara més atomitzat per l’entrada de la coalició Barcelona en Comú i, segurament, de Ciutadans i la CUP

Els tres districtes més rics de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts i l’Eixample) són els que més han votat en les tres darreres eleccions a l’Ajuntament

El darrer mandat municipal a Barcelona, CiU, amb només 14 regidors, ha governat en solitari amb acords puntuals amb el PP i el PSC. La veritat és que, tot i estar en minoria, l’alcalde Xavier Trias se n’ha sortit prou bé i no ha patit gaire per la dèbil oposició que ha tingut i/o habilitat pactista. Només les problemàtiques socials a Nou Barris i les crisis obertes per la gestió de Can Vies i el turisme li han suposat algun que altre sotrac, però cap d’important des del punt de vista polític.

Trias aspira a ser reelegit com alcalde, però Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, no li posarà fàcil. Probablement, CiU i Barcelona en Comú seran les llistes més votades. Però caldrà veure en quin ordre. Ara per ara és difícil de preveure. Trias perdrà algun regidor i Colau irromprà amb molta força, i no sembla que ni els socialistes de Jaume Collboni, que poden patir un cert descens de vots, ni el PP d’Alberto Fernández, que es podria ressentir de l’entrada de Ciutadans, els hi faran ombra. I què farà ERC, ara liderada per Alfred Bosch? Les darreres enquestes no li són molt propícies, tot i que segurament traurà alguns regidors més dels que té actualment (2), ja que es pot veure beneficiada dels qui votin en clau independentista.

Tot sembla indicar que dels propers comicis a la capital catalana en sortirà un Ajuntament encara més atomitzat que l’actual per l’entrada de la coalició Barcelona en Comú i, segurament, de Ciutadans i la CUP, ara sense representació. Qui guanyi les properes eleccions no ho tindrà gens fàcil per governar i menys de manera estable, és a dir amb el suport de 21 dels 41 regidors, tot i que això dependrà de la suma de forces –podria perfectament passar que dues forces no siguin suficients-- i dels pactes, puntuals o estables, a que es pugui arribar.

Si ERC té la clau de la governabilitat, farà alcalde a Trias per garantir una alcaldia sobiranista i forta a Barcelona pensant amb el 27-S o mirarà cap a l’esquerra per reeditar el tripartit a la capital catalana? Si matemàticament és possible, cal descartar una sociovergència? Pactarà Colau amb el PSC i/o ERC si això li permet governar? Recorrerà CiU al PP per mantenir l’alcaldia si, finalment, el vot ocult del PP li dona a Alberto Fernández un millor resultat del que diuen les enquestes?

Només vota la meitat de la població

Una dada interessant d’analitzar és la participació i abstenció que s’ha produït en les tres darreres eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, les dels anys 2003, 2007 i 2011. La major participació es va assolir el 2003, amb un 59,1%, és a dir que hi va haver un 40,9% d’abstenció. Des de llavors, els anys 2007 i 2011, l’abstenció ha estat encara més alta i, amb petits matisos, es pot dir que ha anat a votar només al voltant de la meitat de la població. En concret, el 2007, quan va guanyar Jordi Hereu (PSC), va votar el 49,6% (amb una abstenció del 50,4%), i el 2011, quan es va imposar Trias, la participació va pujar fins al 53% (amb una abstenció del 47%).

Per districtes, la situació no varia en cap de les tres eleccions analitzades i Ciutat Vella és sempre –i amb diferència-- el districte amb més abstenció, seguit de Nou Barris, Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Eixample, Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, que és on la ciutadania més vota en les municipals.

Si alguna cosa queda clara és que en els districtes més rics –per aquest ordre són, Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts, l’Eixample i Gràcia, segons les dades de l’Ajuntament sobre distribució de la renda familiar de l’any 2013--, els seus veïns van més a votar que els dels barris pobres, almenys en les eleccions municipals. Nou Barris, el districte amb la renda familiar més baixa, és el segon districte amb més abstenció, mentre que Sants Montjuïc és el tercer districte més pobre i també ocupa el tercer lloc en els índexs d’abstenció de les tres darreres eleccions. Ciutat Vella, el districte amb menys participació, també per l’elevat nombre de població immigrant, ocupa el quart lloc per la cua en nivell renda.

Sembla doncs, evident, que si les esquerres --en el sentit més ampli, però també en el cas concret de Barcelona en Comú--, volen assolir o recuperar l’alcaldia de Barcelona hauran de centrar bona part dels seus esforços a intentar captar els vots dels barris més populars i treballadors, però especialment el vot de les persones que fins ara s’han quedat a casa, el vot dels desencantats de la vella política, dels qui podran votar per primer cop, el vot contra la corrupció, el vot de la crisi i dels que ja ho han perdut tot o quasi tot...

A priori, Barcelona en Comú podria fer seus bona part aquests vots perquè, de portes enfora, és qui aposta més per una nova forma d’entendre la política, per la renovació i una major participació ciutadana. Veure’m si se’n surt. I si se’n surt què fa o què pot fer si governa.

Al seu famós preàmbul de la Declaració d’Independència dels Estats Units, Thomas Jefferson, un dels Pares Fundadors, assenyalava que Déu havia atorgat als homes –no diu res de les dones–, entre altres coses, tres veritats inalienables: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Els documents inicials de la gran potència americana es troben plens de referències religioses, a més de filosòfiques. Això és així perquè la intel·lectualitat colonial anglesa de finals del segle XVIII, que va impulsar la independència, es trobava àmpliament influenciada per les formes de religiositat protestant, així com per les idees de la Il·lustració que recorrien aleshores Europa. Entra altres qüestions, la Reforma del cristianisme va fer recaure sobre la persona la responsabilitat última de la salvació divina. Així, valors com l'individualisme o l’austeritat són inherents a l’ètica protestant.

Res més lluny, doncs, de les bases espirituals i culturals nord-americanes que l’última reforma impulsada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Espanya, i el seu ínclit ministre, el senyor Wert. Parlem de la idea de reintroduir al currículum oficial de les escoles l'assignatura de Religió com a matèria avaluable. Al programa de la disciplina publicat recentment al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) apareix, entre els criteris d’avaluació, i dins del bloc relatiu al sentir religiós de l’home –de nou, més de dos segles després, s’obliden de les dones–, el reconeixement de la incapacitat d’aquest per aconseguir per si mateix la felicitat. Sens dubte, si Jefferson, Franklin o algun dels pares fundadors aixequés el cap, tornaria a amagar-lo immediatament. Fa temps que la idea del Govern del Partido Popular (PP) és acabar amb els serveis públics –la sanitat o l’escola– del semi-Estat del Benestar que ens havia acompanyat fins ara, element compartit amb el sistema social individualista per excel·lència, el nord-americà, far indiscutible d’aquestes polítiques. Però sembla que el que no estan disposats a copiar al PP és que la transició cap a un Estat Neoliberal es produeixi sense donar-li a l’Església Catòlica la seva petita parcel·la de poder, cosa que es portarà a terme, a més de mitjançant altres elements, a través de la implantació de l’assignatura de religió com a eina de control social a les escoles.

D’aquesta manera, si als Estats Units l’únic responsable de trobar la felicitat individual és un mateix, aquí l’únic responsable d’atorgar la felicitat, a més de Coca-Cola i la seva espurna, és Déu a través de la seva Església.

No obstant això, en aquest tema a Barcelona, com sempre, som uns avançats. Si ja fa uns anys que la nostra ciutat es presenta com el millor i més sofisticat laboratori de pràctiques urbanes neoliberals, en això de la felicitat estem també a l'última i hem arribat a la conclusió que ni Déu ni l'Església són els darrers responsables. No es tracta, atenció, de la innovació. Sí, perquè la publicitat amb la qual envaeix ara els carrers i fanals el nostre Ajuntament ens diu que, no només som una ciutat que es gestiona intel·ligentment –una Smart City, s’entén– la primera d’Europa en qualitat de vida pels treballadors (sic) i líder al Sud del continent en l’ús de les TIC, sinó que, a més, aquí la innovació té un link a la felicitat. I ja està, ni Declaració d’Independència ni res.

El que passa és que a mi em fa l'efecte que, al final, tot és el mateix. Només que per uns el seu Déu no és d’aquest món, i per als altres, els suposats innovadors, són els diners.

En el famoso preámbulo de la Declaración de Independencia de los Estados Unidos, Thomas Jefferson, uno de sus Padres Fundadores, señalaba que Dios había otorgado a los hombres –no dice nada de las mujeres–, entre otras, tres verdades inalienables: la vida, la libertad y la búsqueda de la felicidad. Los documentos iniciales de la gran potencia americana se encuentran llenos de referencias religiosas, además de filosóficas. Esto es así porque la intelectualidad colonial inglesa de finales del siglo XVIII que impulsó la independencia se encontraba ampliamente influenciada por las formas de religiosidad protestante, así como por las ideas de la Ilustración que recorrían entonces Europa. Entre otras cuestiones, la Reforma del cristianismo hizo recaer sobre la persona la responsabilidad última de la salvación divina. Así, valores como el individualismo o la austeridad son inherentes a la ética protestante.

Nada más lejos, pues, de las bases espirituales y culturales norteamericanas que la última reforma impulsada por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de España, y su ínclito ministro, el señor Wert. Hablamos de la idea de re-introducir en el currículum oficial de las escuelas la asignatura de Religión como materia evaluable. En el programa de la disciplina publicado recientemente en el Boletín Oficial del Estado (BOE) aparece, entre los criterios de evaluación, y dentro del bloque relativo al sentido religioso del hombre –de nuevo, más de dos siglos después, se olvidan de las mujeres-, el reconocimiento de la incapacidad de éste para alcanzar por sí mismo la felicidad. Sin duda, si Jefferson, Franklin o alguno de estos levantara la cabeza, volvería a esconderla casi de inmediato. Hace ya tiempo que la idea del Gobierno del Partido Popular (PP) es acabar con los servicios públicos -la sanidad o la escuela- del semi-Estado del Bienestar que nos habían acompañado hasta ahora, algo compartido con el sistema social individualista por excelencia, el norteamericano, faro indiscutible de estas políticas. Pero parece que lo que no están dispuestos a copiar en el PP es que esta transición hacia un Estado Neoliberal se produzca sin darle a la Iglesia Católica su parcelita de poder, algo que se lleva a cabo, además de mediante otros elementos, a través de la implantación de la asignatura de religión como herramienta de control social en las escuelas.

De este modo, si en Estados Unidos el único responsable de encontrar la felicidad individual es uno mismo, aquí el único responsable de otorgar la misma, además de Coca-Cola y su chispa, es Dios a través de su Iglesia.

Sin embargo, en esto en Barcelona, como siempre, somos unos adelantados. Si ya hace unos años que nuestra ciudad se presenta como el mejor y más avanzado laboratorio de prácticas urbanas neoliberales, en esto de la felicidad estamos también a la última y hemos llegado a la conclusión de que ni Dios ni la Iglesia son los últimos responsables. No, se trata, atención, de la innovación. Sí, porque la última publicidad con las que invade las calles y las farolas nuestro querido Ajuntament nos dice que, no solo somos una ciudad que se gestiona inteligentemente –una Smart City, se entiende–, la primera de Europa en calidad de vida para los trabajadores (sic) y líder en el Sur del continente en la utilización de las TIC, sino que, además, aquí la innovació té un link a la felicitat. Y ya está, ni Declaración de Independencia ni nada.

Lo que pasa es que a mí me da que, al final, es todo lo mismo. Solo que para unos su Dios no es de este mundo y para los otros, los supuestos innovadores, es el dinero.

Barcelona, una ciutat que es fa estimar. Una ciutat que facilita la convivència i la mixtura, una ciutadania popular i treballadora, una historia de llibertat i de tolerància. Barcelona és la gent al carrer. Gent de tots colors i de tota mena, gent que lluita per viure i per progressar. Una ciutat que mai ha suportat les dictadures i les injustícies. L’historiador Hobsbawm la va qualificar de la ciutat més revolucionària d’Europa des de finals del segle XVIII. EL poble de Barcelona ha fet que avui estimem la nostra ciutat.

La Barcelona moderna neix d’un somni: la “ciutat igualitaria” que va projectar Cerdà. La construcció de la ciutat iniciada a mitjans del segle xix va generar especulació, va ocupar els espais col·lectius a l’interior de les mançanes, va orientar la ciutat de qualitat cap a l’oest com territori de les minories privilegiades, es van abandonar el centre històric i els barris popular de la perifèria, La ciutat no va ser igualitària.

Però va resistir i la gent amb el seu treball i el seu coratge van fer ciutat, precària i deficitària, però digna, a tot arreu. Salvador Seguí deia a Victor Serge el 1916: “Aquesta ciutat l’han feta els treballadors i els burgesos se l’han apropiat. Però un dia serà nostra.” A començaments del segle XX s’inicia un cicle de lluita popular paralel·la a la lluita sindical. El boom econòmic afavorit per la neutralitat en la primera guerra mundial i el nou marc polític degut a un Ajuntament més actiu i a la creació de la Mancomunitat van facilitar la mobilització social que reivindicava unes condicions de vida dignes, principalment l’habitatge i els serveis bàsics. Allò que prometia el Pla Cerdà i que els poders polítics i econòmics els hi negava.

La proclamació de la República és el resultat d’unes eleccions municipals. I es proclama primer a Barcelona. El nou Ajuntament republicà assumeix el repte de respondre a la demanda urbana popular. Emergeix el Gatcpac que representa al Moviment modern i la Carta d’Atenes, l'urbanisme que pretén ciutats integradores que ofereixin qualtitat de vida al conjunt de la població. Ho lideren els joves arquitectes Josep Torres Clavé i Josep Lluís Sert, el primer mor al front de Lleida quan la guerra acabava, el segon s’exilia a Amèrica. Promouen l’habitatge obrer (el prototip és la casa-bloc), la Ciutat del Repòs i Vacances i el Pla Macià o Le Corbusier que els va assessorar. La guerra acaba amb el Gatcpac i amb l’urbanisme amb vocació social. Aquest esprit el recupera el Grup R (Bohigas, Ribas Piera, etc) a mitjans dels anys 50.

La Barcelona dels anys 60 es va caracteritzar per un urbanisme “desenvolupamentista” que es va identificar com el “porciolisme”. L’urbanisme municipal es va posar al servei de la especulació, de promoure la ciutat de “ferias y congresos”, l’abandó dels barris populars i les operacions immobiliàries d’habitatges per la població treballadora, de mala qualitat i sense serveis ni equipaments. Però també va haver-hi un altre “desenvolupament” que es manifestar amb força a partir de finals dels 60 i que va acabar paralitzant els projectes del “porciolisme”. Emegeixen les lluites urbanes als barris, la crítica dels sectors professionals, la confluència entre els conflictes social i les denùncies i propostes de l’urbanisme ciutadà. Les AA de Veins i la FAVB, els Col·legis professionals, la premsa local, el CEUMT, el LUB, fins i tot el Cercle d’Economía, van ser expressions d’un moviment ciutadà crític i alternatiu. Es va consolidar una cultura urbana democràtica que va servir de base als programés dels partits i moviments progressistes que van guanyar les primeres eleccions municipals (1979).

El període democràtic ha estat caracteritzat primer com un moment històric gloriós i més endavant se l’ha satanitzat. Certament Barcelona es va transformar els anys 80 i 90 i cal reconèixer que la majoria de la ciutadania ho va reconèixer i celebrar. Els mitjans de comunicació ho van exagerar i la projecció internacional ho va confirmar. Moltes actuacions de l’època van millorar la ciutat i les condicions de vida de la gran majoria dels ciutadans. Espais públics i equipaments, regeneració de barris degradats i marginals, infraestructures ciutadanes i no com les que projectava el “porciolisme”, noves centralitats entre altres. Es van reduir les desigualtats socials i va millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Però hi ha l’altre cara, la manca d’una política d’habitage, l’insuficiència dels transport públics, la manca d’una política metropolitana. L’èxit de la Barcelona del 92 va atraure als promotors i constructors i als capitals financers locals i internacionals. Es va desfermar la especulació urbana, el planejament públic va ser substituït pels projectes dels privats, l’arquitectura va imposar-se a l’urbanisme. Es va desfermar el boom immobiliari fins que va esclatar la crisi. Fa 7 anys que dura.

La Barcelona somiada als anys 70 va començar a ser realitat als anys 80. O així ens ho va semblar. Els anys 90 la tendència va canviar de direcció gradualement i a inicis del segle XXI era evident que l’urbanisme ciutadà havia quedat sumergit per l’urbanisme especulatiu. Amb el canvi de majoria (CiU substitueix al PSC, aliat amb IC-EUiA i ERC) el que abans es feia amb una certa mala consciència ara es fa amb cinisme i triomfalisme: privatització dels espais públics fins i tot les voreres, oferta de zones senceres i ben posicionades als capitals financiers internacionals com a la zona del Port i Monjuic, afavorir el turisme de tota mena en detriment dels residents com a la Barceloneta, projecte de fer del peu de Collserola una vasta operació especulativa, permetre als bancs i propietaris que continuïn a desnonar i fer gestos caritatius per alguns casos dramàtics, etc.

El resultat es un sentiment de despossessió de la ciutadania, una creixent tendència a augmentar les desigualtats socials, una degradació de la imatge internacional de Barcelona, una pèrdua de valor de la capital de Catalunya.

La resistència social però cada dia es més forta i el fet mateix de l’existència de Guanyem és un indicador. És suficient seguir la revista de la FAVB per comprovar la dinàmica conflictiva en els barris. I com cada dia hi ha una crítica al no-urbanisme de Barcelona mentre que l’alcaldia ven “smart fum”.

Barcelona, una ciudad que se hace querer. Una ciudad que facilita la convivencia y la mixtura, una ciudadanía popular y trabajadora, una historia de libertad y de tolerancia. Barcelona es la gente en la calle. Gente de todos colores y de todo tipo, gente que lucha para vivir y para progresar. Una ciudad que nunca ha soportado las dictaduras y las injusticias. El historiador Hobsbawm la calificó de la ciudad más revolucionaria de Europa desde finales del siglo XVIII. El pueblo de Barcelona ha hecho que hoy amemos nuestra ciudad.

La Barcelona moderna nace de un sueño: la “ciudad igualitaria” que proyectó Cerdà. La construcción de la ciudad iniciada a mediados del siglo XIX generó especulación, ocupó los espacios colectivos en el interior de las manzanas, orientó la ciudad de calidad hacia el oeste como territorio de las minorías privilegiadas, se abandonar el centro histórico y los barrios populares de la periferia, la ciudad no fue igualitaria.

Pero resistió y la gente con su trabajo y su coraje hicieron ciudad, precaria y deficitaria, pero digna, en todas partes. Salvador Seguí decía a Victor Serge en 1916: “Esta ciudad la han hecho los trabajadores y los burgueses se la han apropiado. Pero un día será nuestra”. A principios del siglo XX se inició un ciclo de lucha popular paralela a la lucha sindical. El boom económico favorecido por la neutralidad en la primera guerra mundial y el nuevo marco político debido a un Ayuntamiento más activo y a la creación de la Mancomunidad facilitaron la movilización social que reivindicaba unas condiciones de vida dignas, principalmente la vivienda y los servicios básicos. Lo que prometía el Plan Cerdà y que los poderes políticos y económicos les negaban.

La proclamación de la República fue el resultado de unas elecciones municipales. Y se proclamó primero en Barcelona. El nuevo Ayuntamiento republicano asumió el reto de responder a la demanda urbana popular. Emergió el GATCPAC que representó al Movimiento moderno y la Carta de Atenas, el urbanismo que pretendía ciudades integradoras que ofrecieran calidad de vida al conjunto de la población. Lo lideraban los jóvenes arquitectos Josep Torres Clavé y Josep Lluís Sert, el primero murió en el frente de Lleida cuando la guerra terminaba, el segundo se exilió en América. Promovieron la vivienda obrera (el prototipo de la casa-bloque), la Ciudad del Reposo y Vacaciones y el Plan Macià o Le Corbusier que los asesoró. La guerra terminó con el GATCPAC y con el urbanismo con vocación social. Este espíritu lo recuperó el Grupo I (Bohigas, Ribas Piera, etc) a mediados de los años 50.

La Barcelona de los años 60 se caracterizó por un urbanismo “desarrollista” que se identificó como el “porciolismo”. El urbanismo municipal se puso al servicio de la especulación, de promover la ciudad de “ferias y congresos”, el abandono de los barrios populares y las operaciones inmobiliarias de viviendas para la población trabajadora, de mala calidad y sin servicios ni equipamientos . Pero también hubo otro “desarrollo” que se manifestó con fuerza a partir de finales de los 60 y que acabó paralizando los proyectos del “porciolismo”. Emergieron las luchas urbanas en los barrios, la crítica de los sectores profesionales, la confluencia entre los conflictos social y las denuncias y propuestas del urbanismo ciudadano. Las AA de Vecinos y la FAVB, los Colegios profesionales, la prensa local, el CEUMT, el LUB, incluso el Círculo de Economía, fueron expresiones de un movimiento ciudadano crítico y alternativo. Se consolidó una cultura urbana democrática que sirvió de base a los programas de los partidos y movimientos progresistas que ganaron las primeras elecciones municipales (1979).

El periodo democrático ha sido caracterizado primero como un momento histórico glorioso y más adelante se le ha satanizado. Ciertamente Barcelona se transformó en los años 80 y 90 y hay que reconocer que la mayoría de la ciudadanía lo reconoció y celebró. Los medios de comunicación lo exageraron y la proyección internacional lo confirmó. Muchas actuaciones de la época mejoraron la ciudad y las condiciones de vida de la gran mayoría de los ciudadanos. Espacios públicos y equipamientos, regeneración de barrios degradados y marginales, infraestructuras ciudadanas y no como las que proyectaba el “porciolismo”, nuevas centralidades entre otros. Se redujeron las desigualdades sociales y mejoró la calidad de vida de la ciudadanía. Pero hay la otra cara, la falta de una política de vivienda, la insuficiencia de los transporte públicos, la falta de una política metropolitana. El éxito de la Barcelona del 92 atrajo a los promotores y constructores y los capitales financieros locales e internacionales. Se desató la especulación urbana, el planeamiento público fue sustituido por los proyectos de los privados, la arquitectura se impuso al urbanismo. Se desató el boom inmobiliario hasta que estalló la crisis. Hace 7 años que dura.

La Barcelona soñada en los años 70 comenzó a ser realidad en los años 80. O así nos lo pareció. Los años 90 la tendencia cambió de dirección gradualement y a inicios del siglo XXI era evidente que el urbanismo ciudadano había quedado sumergido por el urbanismo especulativo. Con el cambio de mayoría (CiU sustituye al PSC, aliado con ICV-EUiA y ERC) lo que antes se hacía con cierta mala conciencia ahora se hace con cinismo y triunfalismo: privatización de los espacios públicos incluso las aceras, oferta de zonas enteras y bien posicionadas en los capitales financieros internacionales como en la zona del Puerto y Monjuic, favorecer el turismo de todo tipo en detrimento de los residentes como la Barceloneta, proyecto de hacer del pie de Collserola una vasta operación especulativa, permitir a los bancos y propietarios que continúen a desahuciar y hacer gestos caritativos para algunos casos dramáticos, etc.

El resultado es un sentimiento de desposesión de la ciudadanía, una creciente tendencia a aumentar las desigualdades sociales, una degradación de la imagen internacional de Barcelona, una pérdida de valor de la capital de Cataluña.

La resistencia social sin embargo es cada día más fuerte y el hecho mismo de la existencia de Guanyem es un indicador. Es suficiente seguir la revista de la FAVB para comprobar la dinámica conflictiva en los barrios. Y como cada día hay una crítica al no-urbanismo de Barcelona mientras que la alcaldía vende “smart humo”.

Sento parlar massa sovint del mateix, potser us afarti, no ho sé, però ara un nou viratge de l'aniquilació que el turisme provoca a Barcelona amenaça amb traspassar les fronteres del inexpugnable poblat gal que és la Vila de Gràcia. El lector de la meva generació que no el freqüenti el denigrarà perquè se'l considera hipster de nit, amb una miríada de bars dissenyats perquè joves professionals liberals gastin els seus diners i es daurin la píndola amb total despreocupació.

L'altra visió és de qui conviu en els seus carrers des de fa dècades, coneix els noms de cada racó, no es perd en el seu laberint i s'alegra per un ecosistema sa on les persones, com en un poble, se saluden en creuar perquè la rutina de freqüentar crea coneguts del no-res i una educació cívica que es percep en el seu activisme. Alguns, entre els quals em trobo, el jutgen fins a cert punt inofensiu des d'un sentit positiu, entre altres coses perquè els habituals anem als bars de sempre, ens asseiem a les places i aquí veiem la vida passar entre xerrades, cerveses i alguns hàbits diürns de pau i nocturns de conversa, cervesa i passeig, contents en el moll de les seves festivitats anuals i la lògica d'espais que formen part del nostre teixit vital.

Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida menys quan arriben les festes. Fa anys, quan era petit, m'agradaven, però des de fa uns anys es van massificar. Gràcia manté la seva estructura de poble per un motiu que li ha atorgat una resistència particular que fins i tot genera mandra per anar al centre. És un recinte emmurallat sense murs que la protegeixin perquè els carrers ja delimiten el perímetre. Des de la plaça Joanic la barrera és el carrer Escorial, prossegueix per Travessera de Dalt, la cobreix des d'un altre angle per Gran de Gràcia i la tanca, fins a crear una quadrícula imperfecta, pel carrer Còrsega amb un breu tram del Passeig de Sant Joan. Aquestes fronteres han creat expressions com Baixar a Can Fanga, per les obres de l'Eixample que podien admirar des del carrer Bonavista, o Barcelona. Sortir de la seva zona d'influència és accedir a una altra dimensió.

Les festes van degenerar en una allau de forasters i guiris dedicats a emborratxar-se i destrossar el bonic esforç dels veïns. Per això molts vam abandonar el barri durant aquests dies d'agost, perquè es desnaturalitza. Ara correm que aquest perill s'ampliï perquè l'Ajuntament és insaciable en consolidar un model de ciutat que no volen els ciutadans. A Gràcia volem la nostra normalitat anormal del Canigó i els nous bars xinesos, del carrer Verdi amb la seva tràfec i la ruta de places entre el senyor Rovira assegut al seu banc en el record a Marsé i l'horrible estàtua de la Colometa al Diamant.

Perdonaríem el crim que volen cometre amb la plaça del Sol, que es convertirà en una mena de Kindergarten perquè els joves no se senten a terra a beure cervesa dels pakistanesos, macos i útils davant l'augment de preus d'alguns bars on abans anàvem perquè eren de la família. Sol, on hi va haver el cedre de la llibertat, va començar a enfonsar-se quan es van carregar el seu refugi i van construir-hi un pàrquing de scalextric. Els noranta la van portar a l'excés d'hores de festa i el nou segle va marcar una mena d'equilibri en la problemàtica. Veiem cartells de “a Gràcia no volem soroll”, però vaja, ara els de BCNeta tenen la perfecta tàctica de desallotjament de les places amb la seva mànega, de la més baixa fins a la més alta, omplint d'aigua el ciment de Bohigas per expulsar just abans de l'arribada dels cotxes de policia.

Això de la plaça del Sol, desenvolupat amb mesures idiotes com treure un banc sota el pretext que era la base dels camells, com si aquests no es poguessin moure com qualsevol ésser humà, és gairebé una carícia del mal per calmar l'espai públic, àgora, fòrum, un lloc al qual s'accedeix des dels quatre punts cardinals. Per trencar tot el conjunt hauran de ser molt més acurats i fer-ho millor que en l'experiment immobiliari i claustrofòbic de la plaça de les dones del 36, on van muntar tot tan de pressa que la reixa ja està pintada i el seu sistema de clavegueram va haver de ser revisat després de només tres anys de funcionament. Hi ha mil places i a sobre ara, perquè són la monda de llestos, les ompliran de guiris, perquè més que en escoles pensen en concedir noves llicències hoteleres. L'acció veïnal va guanyar la batalla amb l'Escola de l'Univers que s'ubicarà al carrer Bailén. De moment els seus alumnes segueixen en aquests menyspreables barracons de la plaça del Poble Romaní. No lluny de la seva llar de foc proliferen les llibreries i es demostra que el petit comerciant té una idea molt més total del que ha de ser el magma que fomenti una ciutadania digna des d'un marc de convivència que mai serà perfecte ni equitatiu però que des d'una tradició de segles aspira a una certa harmonia, viure sense sobresalts, somriure de tant en tant.

Quan m'encamino a una cita amb els meus amics pas pel carrer Còrsega i topo amb l'aldarull del Generator Hostel. Milers d'estrangers s'ho passen bé per quatre duros. Res dolent hi ha en això. El mateix passa al carrer Bruniquer amb un altre alberg de nou encuny. Ara l'Ajuntament tramita permisos per a 400 noves places hoteleres, una a Sol, una altra a Legalitat, una altra més a Jardinets i una última monumental, 182 habitacions, a Còrsega, on l'antiga seu de la companyia alemanya Henkel, sense oblidar el de la Torre Deutsche Bank. El millor dins del cinisme del pla és que excepte una quasi totes estan en el llimis, per la qual cosa potser seguim amb la ignorància del turista que quan li parles de Gràcia la identifica amb el Passeig de Gràcia i no penetra a l'interior del meu hàbitat. Desitjo que segueixi així perquè el barri malgrat tot continua com un microcosmos verge de personalitat pròpia. És cert que ja van intentar convertir-lo en un segon Born i que ho han aconseguit a mitges en alguns enclavaments, és cert que molts la identifiquen com una postal naïf entre restaurants antics, vaqueries desaparegudes i algun gueto de modernets. Que diguin el que vulguin que jo ja estic content. El que no vull per res del món és que segueixin amb el seu extermini de l'essència en zones que encara la mantenen. Hotels són invasió, augment del lloguer, massificació on hi havia cadires plegables i preus més cars en els bars, com en el Raïm de tota la vida, bar cubà de façana que va ser el refugi de molts i ara s'ha convertit en el vedat privat de els visitants perquè pagar dos euros i mig per una cervesa és una estafa que no es pot tolerar en aquesta època de misèria i precarietat que el consistori no es preocupa per pal·liar.

En l'Imperi romà els bàrbars es van assentar en zones limítrofes i de sobte, passats els anys, van saquejar Roma. La metàfora és exagerada, però si un ho pensa des del que va començar sent una mica simpàtic derivem cap a una ocupació que trenca el que entenem com viure en tranquil·litat i sense molèsties que esborronin la ja difícil existència quotidiana. Barcelona ha de ser per als seus ciutadans, no per al capital privat. Esperem que maig confereixi a l'aire un altre ambient perquè d'una altra manera l'espiral serà infinita i hi ha problemes importants que resoldre que només solucionarem si algú governa des d'una idea de benestar comú.

Siento hablar con demasiada frecuencia de lo mismo, quizá os harte, no lo sé, pero ahora un nuevo viraje de la aniquilación que el turismo provoca en Barcelona amenaza con traspasar las fronteras del inexpugnable poblado galo que es la Vila de Gràcia. El lector de mi generación que no lo frecuente lo denigrará porque se le considera hipster de noche, con una miríada de bares diseñados para que jóvenes profesionales liberales gasten su dinero y se doren la píldora con total despreocupación.

La otra visión es del que quien convive en sus calles desde hace décadas, conoce los nombres de cada rincón, no se pierde en su laberinto y se alegra por un ecosistema sano donde las personas, como en un pueblo, se saludan al cruzarse porque la rutina de frecuentarlo crea conocidos de la nada y una educación cívica que se percibe en su activismo. Algunos, entre los que me encuentro, lo juzgan hasta cierto punto inofensivo desde un sentido positivo, entre otras cosas porque los habituales vamos a los bares de siempre, nos sentamos en las plazas y ahí vemos la vida pasar entre charlas, cervezas y algunos hábitos diurnos de paz y nocturnos de conversación, cerveza y paseo, contentos en el meollo de sus festividades anuales y la lógica de espacios que forman parte de nuestro tejido vital.

Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida menos cuando llegan las fiestas. Hace años, cuando era pequeño, me gustaban, pero desde hace unos años se masificaron. Gràcia mantiene su estructura de pueblo por un motivo que le ha otorgado una resistencia particular que hasta genera pereza por ir al centro. Es un recinto amurallado sin muros que la protejan porque las calles ya delimitan su perímetro. Desde la plaça Joanic la barrera es la calle Escorial, prosigue por Travessera de Dalt, la cubre desde otro ángulo por Gran de Gràcia y la cierra, hasta crear una cuadrícula imperfecta, por el carrer Còrsega con un breve tramo del Passeig de Sant Joan. Estas fronteras han creado expresiones como baixar a Can Fanga, por las obras del Eixample que podían admirarse desde el carrer Bonavista, o a Barcelona. Salir de su zona de influencia es acceder a otra dimensión.

Las fiestas degeneraron en un alud de forasteros y guiris dedicados a emborracharse y destrozar el bonito esfuerzo de los vecinos. Por eso muchos abandonamos el barrio durante esos días de agosto, porque se desnaturaliza. Ahora corremos que ese peligro se amplíe porque el Ayuntamiento es insaciable en consolidar un modelo de ciudad que no desean los ciudadanos. En Gràcia queremos nuestra normalidad anormal del Canigó y los nuevos bares chinos, de la calle Verdi con su trasiego y la ruta de plazas entre el señor Rovira sentado en su banco en el recuerdo a Marsé y la horrible estatua de la colometa en el Diamant.

Perdonaríamos el crimen que quieren cometer con la plaça del Sol, que se convertirá en una especie de Kindergarten para que los jóvenes no se sienten en el suelo a beber cerveza de los pakistaníes, majos y útiles ante el aumento de precios de algunos bares donde antes íbamos porque eran de la familia. Sol, donde hubo el cedro de la libertad, empezó a hundirse cuando se cargaron su refugio y construyeron un parking de scalextric. Los noventa la llevaron al exceso de horas de fiesta y el nuevo siglo marcó una especie de equilibrio en la problemática. Vemos carteles de a Gràcia no volem soroll, pero vaya, ahora los de BCNeta tienen la perfecta táctica de desalojo de las plazas con su manguera, de la más baja hasta la más alta, llenando de agua el cemento de Bohigas para expulsar justo antes de la llegada de los coches de policía.

Lo de la plaça del Sol, desarrollado con medidas idiotas como quitar un banco bajo el pretexto que era la base de los camellos, como si estos no pudieran moverse como cualquier ser humano, es casi una caricia del mal para sedar el espacio público, ágora, foro, un lugar al que accede desde los cuatro puntos cardinales. Para romper todo el conjunto deberán esmerarse mucho más y hacerlo mejor que en el experimento inmobiliario y claustrofóbico de la plaça de les dones del 36, donde montaron todo tan deprisa que la reja ya está pintada y su sistema de cloacas debió ser revisado tras sólo tres años de funcionamiento. Hay mil plazas y encima ahora, porque son la monda de listos, las llenarán de guiris, porque más que en escuelas piensan en conceder nuevas licencias hoteleras. La acción vecinal ganó la batalla con l’Escola de l’Univers que se ubicarà en la calle Bailén. De momento sus alumnos siguen en esos deleznables barracones de la plaça del Poble Romaní. No lejos de su chimenea proliferan las librerías y se demuestra que el pequeño comerciante tiene una idea mucho más cabal de lo que debe ser el magma que fomente una ciudadanía digna desde un marco de convivencia que nunca será perfecto ni equitativo pero que desde una tradición de siglos aspira a una cierta armonía, vivir sin sobresaltos, sonreír de vez en cuando.

Cuando me encamino a una cita con mis amigos paso por la calle Còrsega y topo con el barullo del Generator Hostel. Miles de extranjeros se lo pasan bien por cuatro duros. Nada malo hay en ello. Lo mismo ocurre en la calle Bruniquer con otro albergue de nuevo cuño. Ahora el Ayuntamiento tramita permisos para 400 nuevas plazas hoteleras, una en Sol, otra en Legalitat, otra más en Jardinets y una última monumental, 182 habitaciones, en Còrsega, donde la antigua sede de la compañía alemana Henkel, sin olvidar lo de la Torre Deutsche Bank. Lo bueno dentro del cinismo del plan es que salvo una casi todas están en el limes, por lo que quizá sigamos con la ignorancia del turista que cuando le hablas de Gràcia la identifica con el Passeig de Gràcia y no penetra en el interior de mi hábitat. Deseo que siga así porque el barrio pese a todo continúa como un microcosmos virgen de personalidad propia. Es cierto que ya intentaron convertirlo en un segundo Born y que lo han logrado a medias en algunos enclaves, es cierto que muchos la identifican como una postal naif entre restaurantes antiguos, vaquerías desaparecidas y algún gueto de modernillos. Que diguin el que vulguin que jo ja estic content. Lo que no quiero por nada del mundo es que sigan con su exterminio de la esencia en zonas que aun la mantienen. Hoteles son invasión, aumento del alquiler, masificación donde había sillas plegables y precios más caros en los bares, como en el Raïm de toda la vida, bar cubano de fachada que fue el refugio de muchos y ahora se ha convertido en el coto privado de los visitantes porque pagar dos euros y medio por una cerveza es una estafa que no puede tolerarse en esta época de miseria y precariedad que el consistorio no se preocupa por paliar.

En el Imperio romano los bárbaros se asentaron en zonas limítrofes y de repente, pasados los años, saquearon Roma. La metáfora es exagerada, pero si uno lo piensa desde lo que comenzó siendo algo simpático derivamos hacia una ocupación que quiebra lo que entendemos como vivir en tranquilidad y sin molestias que emborronen la ya difícil existencia cotidiana. Barcelona debe ser para sus ciudadanos, no para el capital privado. Esperemos que Mayo confiera al aire otro ambiente porque de otro modo la espiral será infinita y hay problemas importantes que resolver que sólo solucionaremos si alguien gobierna desde una idea de bienestar común.

Atractiva, inspiradora, tecnològica, cosmopolita, oberta, feliç o innovadora són alguns dels adjectius amb els que, freqüentment, ens obsequien les institucions municipals en els seus discursos oficials, a l’hora de definir Barcelona. Es tracta d'una sèrie de conceptes que, per amples i generals, han perdut gran part del seu valor i capacitat de definició. O no, perquè per alguns, darrere aquest relat pagat de sí mateix no es troba més que l'enèsim embolcall de colors amb el que volen vendre la ciutat.

Menys freqüent és descobrir altres tipus d’adjectius per definir Barcelona. Popular és troba entre ells. Imagino que a certa classe de la política local li deu sonar a democràcia del bloc de l’est, com a mínim. O fins i tot a populisme, ara tan de moda en boca d'alguns estaments que veuen arribar la fi d’un cicle polític que pensaven que no els arribaria mai. Altres accepcions, més properes al reconeixement general, serien més acceptades per aquestes mateixes classes.

Popular és, també, allò relatiu al poble, és a dir, a la generalitat de les persones que habiten, en el cas que ens compel·leix, a una ciutat. Amb la crisi econòmica, estafa per alguns, que ens acompanya des de fa uns anys, així com les polítiques econòmiques i socials implementades des de les diferents instàncies de govern, aquest mateix poble ha vist com empitjoraven les seves condicions de vida i es degradaven molts dels serveis públics que els assistien. És necessari advertir que, part d’aquest mateix poble, una minoria, ha vist com els seus nivells de vida milloraven. Barcelona és una de les ciutats on aquest increment de les diferències en el nivell de vida entre el poble ric i el poble pobre té una major projecció espacial a través dels barris de la ciutat.

És així que si el poble s’empobreix, allò popular assoleix una nova categoria, aquella relacionada amb les classes més desfavorides. A alguns polítics els agradaria que no es parlés d’això – de nou els deu recordar al bloc de l’est- però les classes socials són com les meigas, que haberlas, háylas. I clar, qui vol viure, sota aquests preceptes, a una ciutat popular? És molt millor viure a una ciutat intel·ligent, una Smart City, seguint els relats oficialistes. En això, de nou, les polítiques urbanístiques, i sobre allò urbà, portades a terme des de les instàncies municipals, tenen molt que veure.

Fent una mica d’història, el vigent Pla General Metropolità de 1976, això és, el conjunt de normes i regulacions que regeixen el futur i les característiques de Barcelona com a ciutat, ja establia fa gairebé quaranta anys, que aquesta havia de dissenyar-se per competir amb unes altres, atraient capitals i rendes altes que evitessin la necessitat de desplegar costosos serveis socials per a les classes menys afavorides. Aquest exemple clar d’intent de domini de l’espai pel capital al servei del darwinisme social ha aconseguit, precisament, el contrari. Si bé és veritat que Barcelona és una ciutat atractiva per a la inversió, també ho és que les conseqüències han estat devastadores. I la majoria de la població, aquest poble pobre, davant la inacció, o acció, de les institucions públiques es troba al carrer i organitzant-se.

Perquè és allà on resideix la ciutat popular. En les protestes dels veïns i veïnes de l'entorn de la Sagrada Família, la Barceloneta o Nou Barris, en Can Vies, en les activitats de Fem Plaça o en la recuperació d'emplaçaments com la Flor de Maig. Allà i en el retorn als valors d'ús de l’espai urbà del qual tan bon exemple ens donen molts grups socials que, provenint d'altres parts del món, han elegit Barcelona com la seva ciutat. Aquests, originaris de Pakistan, Equador o Índia, ocupen massivament places, jardins i parcs infantils. Amb el seu passejar, o simplement sent-hi, ens han recordat que hi ha altres formes de viure la ciutat, una ciutat popular que ja és aquí i no marxarà.