“O poder del alt imperi

                                              Senyor de tots los creats

                                              Cert es gran Misteri

                                              Ser ací tots ajustats“.

Certament la Festa d’Elx ha segut de sempre lloc de trobada; sabem que ja en les darreries del segle XVI acudien a la Festa d’Elx persones provinents de Cartagena, Múrcia, Oriola, València; era tanta la gent que assistia  que l’Ajuntament l’any 1587 tingué que prendre mides extraordinàries per l’abastiment de la població. Tan gran nombre de persones es concentraven que en el segle XIX en el viatge que feren Doré i Duvalier, escrigueren que allò pareixia ser la mateixa festa del país. El fet que el Misteri siga la festa de la ciutat i la manifestació més esplèndida de la identitat del nostre poble, no significa que deguem tancar-nos en una perspectiva localista , tot al contrari, la identitat no es construeix en la recerca de les diferències. En el Misteri es manifesta el  més emblemàtic de la nostra identitat que és a la vegada el  més universal. Amb la festa de l’Assumpció ens sentim partícips de les manifestacions religioses i culturals de moltes de les viles i ciutats del nostre país valencià. D’altra banda la representació de la Festa pertany i és testimoni viu de la tradició del teatre religiós europeu d’origen medieval. La festa de l’Assumpció tal com la celebrem a la nostra ciutat d’Elx, traspassa les fronteres del nostre món local . De mode especial ens agermana, sobre tot en aquells llocs de la geografia del nostre continent europeu, on es dugueren a terme representacions assumpcionistes com a València i Castelló, Tarragona i Mallorca, Toledo, Montouban o Aix en Provenç a França, York a Anglaterra o les representacions de Perugia i Orvieto a Itàlia .

D’altra banda la celebració de l’ Assumpció de Maria ens remet a una antiga tradició, probablement sorgida a la església de Jerusalem i que fou instituïda oficialment per a tot l’Imperi d’Orient l’any 525 per l’emperador Maurici. En el Patriarcat Occidental s’instituí amb caràcter general per el Papa Sergi I en el segle setè qui  disposà el ritual de la celebració i que consistia en que la vespra de l’Assumpció, acabat l’ofici d’hores , s’iniciava una processó que partint del Laterà , segons algunes fonts, o des de Sant Andreu al Fòrum Romà segons altres, finalitzava en la basílica de Santa Maria la Major. Dotze preveres acompanyaven al Papa en representació dels dotze apòstols i la gent participava cantant himnes i  els carrers s’omplien de plantes aromàtiques i la cerimònia finalitzava en la missa que era celebrada per el Papa. Una cerimònia molt semblant a la d’Elx que comença en la “Roà”, acabada la “vespra”, representació que comença cantant l’ofici d’hores i que acaba en la missa celebrada en el cadafal de la representació quan entra la imatge de la Mare de Déu dormida.

Fins als últims anys seixanta, les portes de les cases, que moltes eren encara a Elx de planta baixa, s’omplien de plantes d’alfàbega que perfumaven l’ambient de la nit.  Un residu d’allò ha quedat en les plantes d’alfàbega que es posen en la porta que d’entrada al Consell de la Vila. La tradició d’envoltar amb alfàbegues  la imatge de la Mare de Déu  jacent, s’ha conservat en moltes de les ciutats y dels pobles de València i de Mallorca.

Però no hem de perdre de vista la tradició de l’església d’Orient, origen d’aquesta festa i que en la major part de les esglésies tant d’Orient com d’Occident se celebra el dia 15 d’agost. Les representacions de la dormició de la Mare de Déu plasmades en les icones bizantins ens recreen les estampes vives del Misteri d’Elx . Els himnes litúrgics de l’ofici d’hores de l’església bizantina ens fans present les escenes que representem en el Misteri.

Aquesta festa que rebé diverses denominacions, como ara: Assumpció, Trànsit, Migració, Dormició... és celebrada en totes les comunitats, no sols de ritus catòlic i bizantí, sinó també en altres esglésies primitives no catòliques com la copta, la armènia la siríaca . En totes se celebra el Trànsit de Maria.

La celebració d’aquesta commemoració adquireix en les diverses comunitats cristianes manifestacions pròpies. Som hereus d’eixes antigues tradicions que hi han naixcut  al voltant de la Mediterrània. Són molts altres els elements que estan presents en la festa i que ens recorden la presència de la tradició jueva, la terra on va nàixer  el cristianisme. Com a exemple en el Misteri, l’escena en què  les maries esperen a la porta del temple fins que arriba una delegació dels apòstols que les convida i acompanya a assistir al sepeli de la Verge. Són molts altres els exemples que podríem posar d’aquesta tradició, com les noms en els quals el jueus invoquen a Déu o la presencia de la narració que de l’acomiadament fan les grans personatges bíblics i que es reflecteixen en l’acomiadament de la Verge als apòstols.   

En fer referència a aquestes comunitats cristianes que ens han llegat esta tradició que forma part de la nostra identitat, no podem oblidar la situació en la que es troben aquestes comunitats cristianes, degut a les  guerres que estan assolint aquests països, al fanatisme i també a l’actitud de tanta gent que assisteix indiferent a la desaparició d’un Orient Mitjà ric i divers culturalment i dels que aquestes comunitats són una part essencial. Mitjançant la festa de l’Assumpció, de les seues diverses tradicions, se’ns manifesta la rica diversitat de les esglésies cristianes d’Orient, dipositaries d’antigues cultures, la desaparició de les quals, a més del drama humà, suposa una pèrdua cultural per a tots. Cada vegada que celebrem les festes patronals contribuïm a la pervivència d’eixes tradicions; estem contribuint des de el món local, a la pervivència d’un món més ric i plural i a la vegada ens convida a la defensa d’eixe món cultural autèntic Patrimoni de la Humanitat en perill imminent de desaparició i sense el que no podem entendre les nostres arrels culturals.

L’any 1990 es decidí a Elx, coincidint en la representació del Misteri que cada dos anys es representa el primer  de novembre en commemoració de la declaració del dogma de l’Assumpció, celebrar un festival de teatre i música medieval i renaixentista; es dugueren a terme representacions de França, d’Itàlia, dels antics reines de Castella i d’Aragó, així com també hi hagué una significativa presència del món bizantí, especialment per l’actuació dels cors de les esglésies de l’ortodòxia. Trobar-nos en les tradicions comunes és un exercici de reflexió necessària, sobretot en aquets temps que s’han eixamplat les fronteres econòmiques i polítiques d’Europa i en les que es necessita eixamplar les fronteres culturals en la configuració de les quals tenen un lloc fonamental les manifestacions d’origen religiós. En aquests moments, especialment  tenim  present la inclusió a la Unió Europea dels països que pertanyen a la tradició bizantina. Es deu repensar Europa des de els ciments, si volem significar allò més que l’euro. Fins i tot les nostres diferències, hem de veure allò que ens uneix i sens dubte en la tradició comú, trobarem molts dels significats per interpretar el present.

Mitjançant la Festa de l’Assumpció manifestem la nostra identitat local, però que troba autèntic sentit en la universalitat, en sentir-nos ací ajustats. La celebració de la Festa de l’Assumpció tal com la celebrem a Elx i que la vivím  com a un ritus comunitari, al celebrar-la cada any ens fa intérprets, en paraules de Joan Fuster, d’una litúrgia universal. 

La celebració de la festa patronal és la manifestació més plena de la identitat de la nostra comunitat local, però al aprofundir en la identitat ens trobem que participem de la cultura de molts dels pobles i fonamentalment de la Mediterrània. En la representació de la Festa se fan presents les veus de tants pobles, també d’eixa Mediterrània que en paraules de Rubén Darío s´ha traspassat a l’América Llatina, no debades porta el nom del mar de la llatinitat. Al sentir-nos intèrprets d’aquesta litúrgia universal no podem oblidar que hui en dia s’alcen veus per tot arreu que volen defensar una identitat europea tancada, en el que la Mediterrània, el mar per on ens han arribat totes aquestes tradicions que son part de la més profunda identitat, s’està convertint en un fossat de separació per blindar la fortalesa  europea. Els qui estan pregonant a Europa tancar el nostre mar per a preservar el  que diuen la civilització europea, no entenen que el principi de tota civilització és l’hospitalitat, ja que en  el reconeixement de l’altre  comença la civilització, aquest és un missatge molt present en les cultures de la Mediterrània, tal com ho manifesten  els textos clàssics grecs i llatins, així com els escrits bíblics. És curiós  que aquets  moviments que tant  prediquen la identitat europea, tenen com a divisa el rebuig als immigrats i parlen de defensar la identitat cristiana d’Europa. No sé com es pot defensar eixa identitat  si es rebutja  una de les  màximes del cristianisme: “era estranger i ens acolliren ” . També  Maria fou  immigrant en la  terra d’Egipte i conegué  els inconvenients de ser  una immigrant pobra. Sor Isabel de Villena, un dels personatges cimeres de la literatura valenciana, escrivia en el segle XV, com  alguns en la terra d’Egipte acollien  a la Sagrada Família de mala gana, “ven-los estrangers i pobres”. És la pobresa el que ens espanta en una societat en la qual se confon el valor amb  el preu  de les coses  i on la  persona es té  en consideració en tant en quant té. Enfront  del  rebuig als  immigrants, als qui   se les condemna a la mort en la Mediterrània, la imatge de la Patrona d’Elx,  que igual que ells ens arribà  per la  mar, és una bella metàfora del valor del que són portadores les persones que venen demanant  refugi. En una pobra barca es trobava “el tresor encontrat”, segons diu la llegenda de l’arribada de la imatge de la Patrona a Elx.  No sempre el que és el  valuós ens arriba  envoltat  en vestimentes luxoses. Es  tracta de saber reconeix-lo. Davant d’aquesta situació tan dramàtica en el Mare Nostrum, la festa de l’Assumpció  cobra tot  un sentit reivindicatiu: la salvació deu ser total, del món  material i immaterial, de cada persona concreta, de cada comunitat humana y de les seues manifestacions culturals que són també  les nostres. 

*Manuel Rodríguez Macià, vocal del Patronat del Misteri d’Elx