“Hasta la médula”: fins als nassos, fins al cor, fins a l’infinit.

Sara arribà a les nostres vides com arriben les coses senzilles, inesperadament. A hores d’ara, encara no sé si el destí la col·locà, molt cautelosament, al meu camí, o si realment giravoltaria la meua vida de cop descuit. Tant sí com no, Sara era un nou membre de la família, una dona jove, poc més major que jo, i allò, a primer cop d’ull, m’entusiasmava.

Però, prompte, tot va anar més enllà d’una simple benvinguda.

Amb trenta anys, Sara Manzano, natural d’Albacete, sofrí un pronòstic esfereïdor que trencà tots els seus esquemes: leucèmia. L’any 2017 havia conegut la seua parella, viatjava, com sempre havia fet, especialment entusiasmada amb Mèxic, on va viure per diversos anys, escrivia, com a periodista i com a creadora de realitats hipnòtiques, i també llegia, i cosia teles, i estudiava llengües, i treballava, i donava els seus cabells a una ONG poc abans de conéixer la notícia que canvià la seua vida a cents i a milers. Ho exemplifica en un dels retalls del seu llibre “Hasta la médula”: “Y no puedo evitar acordarme de los veintidós centrímetros de melena que hace tan solo una semana doné a Mechones solidarios”.

Després de 280 dies hospitalitzada, Sara deixà enrere l’hospital. Un procés que solament ella pot contar, i traslladar. Així ho fa en la seua obra “Hasta la médula” Un llibre, principi del qual tingué lloc durant els seus ingressos, mentre la malaltia recorria el seu cos i ella, recolzada per la seua família, començava el projecte que, temps enrere, ja tenia a la ment: escriure un llibre.

“Hasta la médula” narra la barreja de sensacions i experiències que l’escriptora viu durant esta etapa d’aprenentatges, lluita i esperança, però també inclou parts de ficció i d’altres situacions lluny de la presència de la malaltia que et transporten, amb més intensitat si cap, cap al món íntim de l’escriptora. Trobem una lletra fresca i àgil que ens mou entre sentiments d’angoixa, de por, de felicitat, d’alleujament..., al parer de la trama narrativa i la seua treballada estructura. Una manera de narrar que et regira els pensaments i et posa en el mateix lloc exacte on Sara Manzano vol col·locar-te com a lector. Una lectura de les que no s’obliden, d’aquelles que no pots evitar subratllar o incloure-hi adhesius amb separadors i anotacions. Una obra sobre històries que ens pertoquen l’ànima amb la fermesa de les diferents realitats que ens envolten i que, indiscutiblement, perduren (i perduraran).

Comptat i debatut, podem afirmar que l’autora es despulla entre les pàgines de la que és la seua primera obra. “Se ha configurado como un proyecto coral, junto a grandes ilustradoras, a la sombra de la creencia de que nuestra grandeza reside en el mismo que el día en que ninguna enfermedad venga a cambiarnos la vida”, explica la contraportada de “Hasta la médula”. Lucía Manzano, Cris Marengo i Laura Valero, són les artístiques a les quals es fa referència en el citat text. Dibuixos que acompanyen la narració i plasmen el llum i el color de l’univers de Sara Manzano.

“Yo me pido vida” és l’associació benèfica on l’autora ha decidit donar part dels beneficis del llibre. Aquest el podeu aconseguir contactant amb ella a través de les seues xarxes socials, o en les llibreries Sanz, Popular, Herso, Universitaria Maestro de Albacete i en la llibreria de La Roda, Avenida. Un trajecte cap a l’infinit, cap al cor. “Hasta la médula” és un cant a la vida i a la valentia, a la bondat i la transparència. Segons l’escriptora, un cant directe a la donació de medul·la.

Sara va arribar a les nostres vides com arriben les coses senzilles, inesperadament. Sara arribà, sense saber que, en realitat, l’havíem estat esperant.

Ja sabíem que la situació, “la cosa”, anava malament fins i tot abans de començar la carrera. Que aquesta aura de negativitat que té intrínseca el terreny professional periodístic en la nostra societat la coneixíem, semblava que la teníem pegada en un post-it al front, marcats, tocats, però no afonats. Ja ens ho varen contar quan vam començar a la universitat allà pel 2015 i ens donaven xarrades assegurant-nos que estiguérem relativament tranquils, que el grau de Periodisme té altres eixides “podeu accedir a gabinets de premsa municipals, gabinets de premsa d’empreses, podeu dedicar-vos al màrqueting...” i, així, els nostres futurs vocacionals s’anaven tacant, cautelosament, de diferents direccions “amb més eixides”.

Fou una graduació molt emotiva. Quatre anys a la Universitat de València amb vuitanta places i una nota de tall de quasi un 11, i el prestigi, diuen, d’estudiar a la pública. Mire enrere i també hem tingut els nostres motivadors individuals, i col·lectius. Les tertúlies per alçar-nos l’ànim. Fets que no es donen en tots els estudis universitaris però que nosaltres, de tant en tant, necessitàvem per agafar forces i positivisme perquè sempre hem avançat amb por. “És la realitat del sector, tot funciona així: fer la pilota, ser filla, neta, neboda o amant d’algú i tindre sort”. Sí, ho hem escoltat en un grapat d’ocasions que, treball en equip sí però que, a l’hora de la veritat, potest solum unum, pareix que sols pot quedar-ne un. I les crisis! Crisi econòmica, en el cas valencià: crisi de la Radiotelevisió Pública Valenciana, crisi de l’intrusisme laboral..., i la crisi de la Covid-19.

Alguna proposta més per a l’exquisida col·lecció?

Era l’any de l’intent, de l’avió que s’enlaira decidit, però encara sentint les rodes a terra. Era l’any del màster, que ha esdevingut en tele-màster, el de “a veure si necessiten gent nova”, l’any de “sé que acabe d’acabar la carrera però estic al màxim amb les meues pràctiques”, el de “a veure si acabe la beca i m’agafen”. Una covid-època de decepcions i imprevistos perquè: qui ens havia de dir en la graduació, aquell estiu 2019, somrient, impol·luts, sabent que ja ens era difícil començar una carrera professional però amb la força de la il·lusió que tot ho pot, que, a més, una pandèmia mundial (que es diu prompte) ens afluixaria les ales? La Covid-19 ens ha condicionat com a nadons graduats que, sent bons deixebles de lliçó, no volíem menjar-nos el món, però sí, almenys, tindre la possibilitat de provar-ne un tast. Que no és per queixar-se. Espai, estàvem avisats sobre tempestes periodístiques (i huracans, la fi del món...) des del principi, però la nostra generació es troba en fase 0 i ha estat aquesta crisi, que ha beneficiat solament a uns pocs, la qual ens ha fet retrocedir a aquest punt.

“Tot està malament ara mateix, siga la branca professional que siga”, ho sabem. Que no som els únics, i ens fa mal, i ens dol perquè no volem ser víctimes però sí reivindicar la càrrega que suposa ser periodista, i més encara de la generació Co(vid)ndicionats. Que Aristòtil se’n va anar per les travesses quan va assegurar que “es vol més allò que s’ha conquerit amb més fatiga”, perquè mira que lluitem, que ho intentem, que entreguem currículums en mà “perquè és millor així, que et vegen la cara” i que enviem infinitat de correus que, en la seua majoria, pareixen quedar en unwanted. Sabíem sobre el panorama periodístic. El que ens havien dibuixat. Aquell on solament ho aconsegueix un de cada cent, o de cada mil o de cada cent mil (i algú hi arriba i a mi que em fa goig, sobretot si és meritori). Érem conscients de la fragilitat de la corba d’ofertes laborals, de la precarietat, del periodisme multitasca, del periodista tot terreny i els horaris “flexibles”. De veres, ho sabíem, estàvem ben alliçonats. Però, a més, la Covid-19 ens ha canviat, primer a nosaltres com a ciutadans, però també a la comunicació, junt amb la resta del món. Un periodista des de casa és viable, més barat, junt amb els smartphones, que es reafirmen com a eines òptimes de treball. Les redaccions ja no volen, ni tan sols, becaris presencials; les universitats interrompen els programes de pràctiques i estudiar idiomes es torna, grosso modo, l’única via viable i profitosa, junt amb crear-se un canal de YouTube, de Tik-Tok o explotar LinkedIn, o d’altres xarxes socials. Tot alhora, tot trastejant qualsevol possibilitat de donar-nos a conèixer i no decaure.

Nogensmenys, periodistes de la generació Co(vid)ndicionats, aquesta sols és una més. Recordeu? Una més de totes les que ens caigueren i ens anaven a caure. Una més de les que ja sabíem i de les que estàvem avisats. Una més que, pot ser, ens farà comprendre l’entorn d’un mode més crític, més realista i replet de paciència, com a periodistes i com a humans. Els nostres motors calfen en un silenci moderat, ple d’aprenentatge. Perquè altra cosa no però, i això sí, ens estem fent més forts, més cauts. Observem el món amb la mirada del linx i les potes de l’astuta llebre. Tal vegada encara no, però..., hi arribarem.