10

Masculinització i envelliment són endemismes rurals característics. El despoblament és percebut com una amenaça en la cohesió territorial, ara que tenim 125 localitats valencianes en “risc alt o molt alt”. Tanmateix, la desbandada es va produir fa mig segle, deixant unes poblacions paulatinament envellides. I encara s’aguditzaria més per una invisible sobre-emigració femenina, un tret universal comprovat des fa més d’un segle, tant com la “feminització de les ciutats”. L’absència relativa de dones és, des fa anys, la principal causa de la insostenibilitat social de la ruralitat. De fet, al País Valencià, eixe dèficit als pobles petits és especialment greu en les cohorts més fèrtils, crítiques en la reproducció humana. 

En el territori rural valencià (pobles <5.000 h.) el desequilibri genèsic covaria amb la grandària dels pobles: quant menor és, menor serà la presència femenina. Dit d’una altra manera, la masculinització és major en els municipis menors i en les cohorts més fèrtils. El punt crític es registra entre els 35 i 39 anys en els micro-pobles: a cada 100 homes hi corresponen 76 dones; un dèficit del 24%. Un percentatge que variarà segons la proximitat o allunyament de l’àrea metropolitana, atès que com major és l’allunyament, majors són les carències (de serveis i d’oportunitats), les absències (de serveis públics i dels mercats) i major serà pressió objectiva per migrar. I ben al contrari, a més proximitat urbana, major probabilitat d’arrelament, d’anar i tornar cada dia al poble; el commuting rural o pendular són característiques actuals del comportament de les rurals, junt a la major de totes, l’aïllament. La ruralitat és més un adjectiu que un substantiu, ja que no hi ha una definició objectiva ni satisfactòria del territori on habiten mig milió de valencians. 

Raons del desequilibri

Ens han fet creure que les migracions rurals són resultat d’un procés lògic, irreversible i natural. I no ho és. S’ha presentat com una conseqüència inevitable del procés de modernització, on el model de societat urbana – la metròpoli- en seria “paradigma suprem de civilització”.

El procés migratori també sembla iniciar en una decisió particular, espontània, tot i ser un procés social complex que cal situar en conflictes “exteriors i anteriors”. És un epifenomen, per això s’han de considerar les estructures socials de domini des d’una perspectiva crítica, reflexiva i dinàmica.

Les desigualtats socials, territorials i de gènere, han estat i són determinants: són causes objectives d’expulsió i d’atracció urbana, atesa la desproporcionada concentració de les oportunitats entre el centre i la perifèria. La pressió per migrar és major quant més perifèriques són poblacions i persones en l’estructura social, sostenia Bourdieu. Està empíricament demostrat que les dones tenen menys oportunitats i que les dones rurals han patit més la pressió per mudar d’habitat (i d’habitus), migrant d’uns entorns socials, econòmics i laborals masculinitzats, en que l’absència dels serveis públics s’ha encomanat, exclusivament, al rol femení i amb això, la reclusió domèstica.

En les darreres dècades les ciències socials explicaven la fugida femenina com una ruptura amb el patriarcat, amb la condició subalterna, a la dependència domestico-familiar, via inserció en la societat salarial, la qual cosa ha comportat una fugida il·lustrada. El patriarcat, però, no es distribueix irregularment en el territori, i l’educació formal tampoc. Ara i ací, les dones rurals tenen un grau de formació reglada tant o més alt que les urbanes. Els estereotips no se sostenen.

Sí, és una elecció individual, tot i que condicionada per aquella dialèctica i pels efectes en les representacions socials, en les identitats i en els projectes particulars de vida. Les dones, com totes les persones d’una o altra orientació sexual, d’un origen social o altre, si tenen consciència de no poder ser i un mínim de llibertat, migren. Fugir d’entorns socials inhòspits és universal i secular. La pregunta és: Encara “fugen”?

El gènere i la ruralitat són construccions socials, dinàmiques, canvien en l’espai i amb el pas del temps. En el segle XXI s’ha comprovat que migrar no és sinònim de fugir, de desarrelament afectiu. Ara, en les societats post-industrials, l’atractiu urbà perd pistonada, en la mateixa proporció que en guanya la ruralia. Una part de les famílies urbanes desitgen situar el seu projecte de vida allunyat de la gran ciutat (contra-urbanització), alhora que creix l’autoestima entre els joves rurals.

Hi ha dones que inicien l’emancipació familiar via estudis i treball a la ciutat, la qual cosa no vol dir que fugen del poble. Moltes no n’estan els dies laborables, però són del poble, ara més que mai. Hi ha també qui marxa diàriament pel treball. D’altres que viuen allà on treballen, i tornen al poble quan no en tenen o es jubilen. Els i les rurals avui són mòbils, hi van i tornen. Quin remei.

Abans hi havia qui s’emancipava amb el somni d’una parella urbana, via matrimonial. Les con-vençudes pels valors dominants eren congruents amb una destinació obligada: Urbanism as way of life. D’altres, però, cerquen l’autonomia i l’estil de vida moderna a través d’un ofici. Sovint, la ciutat és proveïdora única de recursos laborals, culturals, d’oci, etc... És un desarrelament instrumental, circumstancial: n’hi ha fins i tot qui vol fugir de la ciutat, on n’estan de pas, tot i que no poden deixar la residència urbana, malgrat defensar la virtuositat de l’estil de vida rural. L’Idil·li rural està de moda entre els urbans de consum de l’espai (el camp, la natura) és Rurality as way of life. No en sabem què en donarà de sí.

Els significats de la ruralitat -i de ser dona rural- muden, han canviat de fet. La dominació simbòlica del camp a la ciutat s’ha fracturat. Moltes dones migraren per deixar de ser fadrines; d’altres perquè volen continuar sent-ho, autònomes i independents. Moltes dones de poble estan -per circumstància- a la ciutat. Hi haurà qui tracte de dissimular-ho, i s’hi integrarà aviat (assimilació). I n’hi ha qui s’hi adapta i resisteix amb la identitat rural, ara ben orgulloses de ser poble. Avui les dones de poble són mòbils; urbanes, modernes o resistents. Per a poder ser, hi van i tornen o fan de taxi amb els familiars o el veïnat de més edat, la gran majoria dones. Perquè la ruralitat, com l’envelliment o la pobresa, és femenina. La ruralitat o és femenina o no ho serà!

Propostes i recomanacions

La perspectiva de gènere ha d’estar present d’una forma inexcusable, en les polítiques de desenvolupament rural perquè les dones joves hi són clau, determinants. Les polítiques d’igualtat de gènere han començat a desplegar-se al medi rural; el desenvolupament ja es considera des d’una altra dimensió, a més de l’econòmica o la mediambiental. Ara caldrà considerar-ne la dimensió social: els pobles no tenen futur si no són socialment sostenibles, si no s’atura el desequilibri genèsic en les edats fèrtils, si no hi ha dones.

Per revertir el procés de despoblament no s’ha de confiar tant en l’exterior sinó més en les capacitats i potencialitats interiors, en resoldre debilitats endògenes; més que en repoblar, hi cal fer més habitables els pobles. En particular, atendre i potenciar els projectes familiars, individuals i cooperatius dels joves resistents. Un medi rural viu exigeix menys aïllament i més connectivitat, accessibilitat i proximitat a serveis públics a l’escala adient, per al Fòrum de la Nova Ruralitat.

Més que millorar l’atractiu rural per a visitants, es tractaria de procurar entorns socials més “propicis” per a dones, xiquets, vells o forasters, la qual cosa exigeix més equitat i perspectiva global en la distribució dels serveis essencials (connectivitat, comunicació i transport, serveis sanitaris, educatius, socials, culturals i habitatge!) a fi de reduir-ne les desigualtats. i tal com persegueix l’estratègia espanyola de Desenvolupament Sostenible, des de la vicepresidència del Govern per al repte demogràfic, amb l’exconsellera Elena Cebrián al capdavant. Són drets de ciutadania, sí, tot i que ho són de ciutadans de segona categoria, encara i malgrat tot.

Un dels efectes positius de la postmodernitat és la nova consideració del territori rural i de la ruptura amb la secular subordinació a la ciutat. La metròpoli ha de cedir poder -i quota dels pressuposts de les diferents Administracions- perquè es mantinga el seu proveïment de recursos naturals bàsics i mantenir la presència humana en els territoris perifèrics que els procuren. Al remat, contra el que proclama l’essencialisme rural, amb obertura de mires, amb la millora de la comunicació bidireccional, en la simbiosi, en un intercanvi equitatiu entre urbs i pobles s’hi albiren més oportunitats que amenaces.

*Josep Pérez, Universitat de València

]]>

Masculinització i envelliment són endemismes rurals característics. El despoblament és percebut com una amenaça en la cohesió territorial, ara que tenim 125 localitats valencianes en “risc alt o molt alt”. Tanmateix, la desbandada es va produir fa mig segle, deixant unes poblacions paulatinament envellides. I encara s’aguditzaria més per una invisible sobre-emigració femenina, un tret universal comprovat des fa més d’un segle, tant com la “feminització de les ciutats”. L’absència relativa de dones és, des fa anys, la principal causa de la insostenibilitat social de la ruralitat. De fet, al País Valencià, eixe dèficit als pobles petits és especialment greu en les cohorts més fèrtils, crítiques en la reproducció humana.

En el territori rural valencià (pobles de menys de 5.000 habitants) el desequilibri genèsic covaria amb la grandària dels pobles: quant menor és, menor serà la presència femenina. Dit d’una altra manera, la masculinització és major en els municipis menors i en les cohorts més fèrtils. El punt crític es registra entre els 35 i 39 anys en els micro-pobles: a cada 100 homes hi corresponen 76 dones; un dèficit del 24%. Un percentatge que variarà segons la proximitat o allunyament de l’àrea metropolitana, atès que com major és l’allunyament, majors són les carències (de serveis i d’oportunitats), les absències (de serveis públics i dels mercats) i major serà pressió objectiva per migrar. I ben al contrari, a més proximitat urbana, major probabilitat d’arrelament, d’anar i tornar cada dia al poble; el commuting rural o pendular són característiques actuals del comportament de les rurals, junt a la major de totes, l’aïllament. La ruralitat és més un adjectiu que un substantiu, ja que no hi ha una definició objectiva ni satisfactòria del territori on habiten mig milió de valencians. 

Raons del desequilibri

Ens han fet creure que les migracions rurals són resultat d’un procés lògic, irreversible i natural. I no ho és. S’ha presentat com una conseqüència inevitable del procés de modernització, on el model de societat urbana – la metròpoli- en seria “paradigma suprem de civilització”.

El procés migratori també sembla iniciar en una decisió particular, espontània, tot i ser un procés social complex que cal situar en conflictes “exteriors i anteriors”. És un epifenomen, per això s’han de considerar les estructures socials de domini des d’una perspectiva crítica, reflexiva i dinàmica.

Les desigualtats socials, territorials i de gènere, han estat i són determinants: són causes objectives d’expulsió i d’atracció urbana, atesa la desproporcionada concentració de les oportunitats entre el centre i la perifèria. La pressió per migrar és major quant més perifèriques són poblacions i persones en l’estructura social, sostenia Bourdieu. Està empíricament demostrat que les dones tenen menys oportunitats i que les dones rurals han patit més la pressió per mudar d’habitat (i d’habitus), migrant d’uns entorns socials, econòmics i laborals masculinitzats, en que l’absència dels serveis públics s’ha encomanat, exclusivament, al rol femení i amb això, la reclusió domèstica.

En les darreres dècades les ciències socials explicaven la fugida femenina com una ruptura amb el patriarcat, amb la condició subalterna, a la dependència domestico-familiar, via inserció en la societat salarial, la qual cosa ha comportat una fugida il·lustrada. El patriarcat, però, no es distribueix irregularment en el territori, i l’educació formal tampoc. Ara i ací, les dones rurals tenen un grau de formació reglada tant o més alt que les urbanes. Els estereotips no se sostenen.

Sí, és una elecció individual, tot i que condicionada per aquella dialèctica i pels efectes en les representacions socials, en les identitats i en els projectes particulars de vida. Les dones, com totes les persones d’una o altra orientació sexual, d’un origen social o altre, si tenen consciència de no poder ser i un mínim de llibertat, migren. Fugir d’entorns socials inhòspits és universal i secular. La pregunta és: Encara “fugen”?

El gènere i la ruralitat són construccions socials, dinàmiques, canvien en l’espai i amb el pas del temps. En el segle XXI s’ha comprovat que migrar no és sinònim de fugir, de desarrelament afectiu. Ara, en les societats post-industrials, l’atractiu urbà perd pistonada, en la mateixa proporció que en guanya la ruralia. Una part de les famílies urbanes desitgen situar el seu projecte de vida allunyat de la gran ciutat (contra-urbanització), alhora que creix l’autoestima entre els joves rurals.

Hi ha dones que inicien l’emancipació familiar via estudis i treball a la ciutat, la qual cosa no vol dir que fugen del poble. Moltes no n’estan els dies laborables, però són del poble, ara més que mai. Hi ha també qui marxa diàriament pel treball. D’altres que viuen allà on treballen, i tornen al poble quan no en tenen o es jubilen. Els i les rurals avui són mòbils, hi van i tornen. Quin remei.

Abans hi havia qui s’emancipava amb el somni d’una parella urbana, via matrimonial. Les con-vençudes pels valors dominants eren congruents amb una destinació obligada: Urbanism as way of life. D’altres, però, cerquen l’autonomia i l’estil de vida moderna a través d’un ofici. Sovint, la ciutat és proveïdora única de recursos laborals, culturals, d’oci, etc... És un desarrelament instrumental, circumstancial: n’hi ha fins i tot qui vol fugir de la ciutat, on n’estan de pas, tot i que no poden deixar la residència urbana, malgrat defensar la virtuositat de l’estil de vida rural. L’Idil·li rural està de moda entre els urbans de consum de l’espai (el camp, la natura) és Rurality as way of life. No en sabem què en donarà de sí.

Els significats de la ruralitat -i de ser dona rural- muden, han canviat de fet. La dominació simbòlica del camp a la ciutat s’ha fracturat. Moltes dones migraren per deixar de ser fadrines; d’altres perquè volen continuar sent-ho, autònomes i independents. Moltes dones de poble estan -per circumstància- a la ciutat. Hi haurà qui tracte de dissimular-ho, i s’hi integrarà aviat (assimilació). I n’hi ha qui s’hi adapta i resisteix amb la identitat rural, ara ben orgulloses de ser poble. Avui les dones de poble són mòbils; urbanes, modernes o resistents. Per a poder ser, hi van i tornen o fan de taxi amb els familiars o el veïnat de més edat, la gran majoria dones. Perquè la ruralitat, com l’envelliment o la pobresa, és femenina. La ruralitat o és femenina o no ho serà!

Propostes i recomanacions

La perspectiva de gènere ha d’estar present d’una forma inexcusable, en les polítiques de desenvolupament rural perquè les dones joves hi són clau, determinants. Les polítiques d’igualtat de gènere han començat a desplegar-se al medi rural; el desenvolupament ja es considera des d’una altra dimensió, a més de l’econòmica o la mediambiental. Ara caldrà considerar-ne la dimensió social: els pobles no tenen futur si no són socialment sostenibles, si no s’atura el desequilibri genèsic en les edats fèrtils, si no hi ha dones.

Per revertir el procés de despoblament no s’ha de confiar tant en l’exterior sinó més en les capacitats i potencialitats interiors, en resoldre debilitats endògenes; més que en repoblar, hi cal fer més habitables els pobles. En particular, atendre i potenciar els projectes familiars, individuals i cooperatius dels joves resistents. Un medi rural viu exigeix menys aïllament i més connectivitat, accessibilitat i proximitat a serveis públics a l’escala adient, per al Fòrum de la Nova Ruralitat.

Més que millorar l’atractiu rural per a visitants, es tractaria de procurar entorns socials més “propicis” per a dones, xiquets, vells o forasters, la qual cosa exigeix més equitat i perspectiva global en la distribució dels serveis essencials (connectivitat, comunicació i transport, serveis sanitaris, educatius, socials, culturals i habitatge!) a fi de reduir-ne les desigualtats. i tal com persegueix l’estratègia espanyola de Desenvolupament Sostenible, des de la vicepresidència del Govern per al repte demogràfic, amb l’exconsellera Elena Cebrián al capdavant. Són drets de ciutadania, sí, tot i que ho són de ciutadans de segona categoria, encara i malgrat tot.

Un dels efectes positius de la postmodernitat és la nova consideració del territori rural i de la ruptura amb la secular subordinació a la ciutat. La metròpoli ha de cedir poder -i quota dels pressuposts de les diferents Administracions- perquè es mantinga el seu proveïment de recursos naturals bàsics i mantenir la presència humana en els territoris perifèrics que els procuren. Al remat, contra el que proclama l’essencialisme rural, amb obertura de mires, amb la millora de la comunicació bidireccional, en la simbiosi, en un intercanvi equitatiu entre urbs i pobles s’hi albiren més oportunitats que amenaces.

*Josep Pérez. Universitat de València

]]>