Els canvis d’estat dins el sistema econòmic generalment s’acompanyen tant de guanyadors com de perdedors, però en molts casos el guany net de benestar global podria facilitar la compensació dels uns pels altres. Tanmateix, les dinàmiques d’oposició s’acaben imposant i les societats es queden estancades en una posició on uns pocs gaudeixen d’enormes beneficis mentre la gran majoria es veu impel·lida a acceptar amb resignació un resultat injust.

Evidentment la resignació no forma part de les opcions a considerar des de la lògica de l’acció col·lectiva. Aquesta proposa actuacions concretes amb la intenció, precisament, de corregir la injustícia. Però front als arguments assenyats de les institucions i organitzacions ciutadanes, es troben aquells que defensen l’immobilisme volent fer veure que el sistema socioeconòmic és com un sistema lineal, amb un equilibri únic i estable que caracteritza la solució òptima. Una solució que, segons ells, es correspon amb l’ordre de coses vigent. La rèplica a aquest argument la trobem en la teoria dels sistemes no lineals complexos, doncs científics i matemàtics ens han proporcionat les eines que demostren que, també en economia, existeixen els equilibris múltiples, cadascun d’ells envoltat del seu propi domini d’estabilitat o inestabilitat. I també cadascun d’ells associat a un nivell de benestar social diferent que podem ordenar jeràrquicament.

La teoria dels sistemes no lineals ensenya que la seua gestió no és una tasca senzilla, que no es pot protocol·litzar i que, per tant, requereix de molta perícia. Pensem, per exemple, en el sistema de finançament autonòmic espanyol. Donades les condicions inicials, les regles de funcionament i la correlació de forces que predomina en aquest sistema, resulta prou evident que ens trobem atrapats en un equilibri fortament estable, però que no representa el màxim benestar social. Tenim un sistema composat de tres grups de comunitats autònomes: unes que estan enormement beneficiades per la implantació del sistema de concert o conveni associat al règim foral, i per com s’ha administrat el càlcul del cupo o aportació; unes altres beneficiades relativament per la peculiar distribució de recursos entre la hisenda central i les hisendes autonòmiques del règim comú; i finalment les perjudicades de manera absoluta per l’infrafinançament que pateixen tenint en compte els fons per habitant que reben en mitjana les altres comunitats. En aquest grup es troba, ocupant una posició escandalosament cuera, el País Valencià.

La prova de que no ens trobem en un òptim de benestar és el disseny tan poc racional del sistema de finançament autonòmic, el qual ja es va instituir creant una situació de partida ineficient que, a continuació, els diferents retocs amb les lleis quinquennals i les reformes de 2002 i 2009 no han sabut corregir. Però potser tampoc hi ha hagut voluntat de fer-ho, perquè les modulacions i la restricció del statu quo introduïdes han fet que els criteris de distribució dels fons estiguen condicionats pels resultats als quals es vol arribar, i aquests només són compatibles amb variacions marginals de poca efectivitat. Per arrodonir-ho tenim el fet que pràcticament totes les parts implicades manifesten algun tipus de malestar amb el sistema de finançament autonòmic vigent.

En aquestes circumstàncies, la pregunta que ens hem de plantejar és si podem escapar d’aquest equilibri injust i ineficient en què ens trobem. En la nostra opinió és difícil però encara és possible. És difícil per la configuració actual del sistema i per l’estructura de les millors estratègies de cadascun dels agents que hi interactuen. I és difícil també perquè només aconseguint el consens de totes les parts es podrà deixar enrere la situació de bloqueig en que estem atrapats. De fet, nosaltres considerem que la situació que hem descrit com un equilibri estable no es pot superar amb mesures incrementals. És a dir, amb actuacions que suposen xicotets canvis acumulatius que a penes modifiquen transitòriament l’estat del sistema, més prompte que tard es retornarà a l’estat d’equilibri de partida. En canvi, pensem que amb un canvi disruptiu consensuat, que vaja més enllà de modificacions marginals i actue sobre la pròpia naturalesa del sistema, sí que es pot provocar el canvi definitiu que ens posicionaria en el domini d’estabilitat d’un nou equilibri superior des del punt de vista del benestar social.

Així doncs, encara hi ha marge per a l’optimisme contingut. La societat valenciana ha de desempallegar-se del sentiment d’impotència que arrossega en relació al finançament autonòmic. S’han de fer propostes sòlides per a substituir les dinàmiques actuals, i així acabar amb les inèrcies i resistències que ens han hipotecat durant tants anys.

El nou model de finançament autonòmic s’hauria d’estructurar al voltant dels principis següents:

1. En primer lloc, qualsevol solució ha de passar per un canvi en el statu quo actual. Més clarament, això pot significar que algunes comunitats autònomes perden posicions relatives en els recursos per càpita que ara tenen, i que d’altres en guanyen. És elemental, però cal recordar que és l’única forma de donar resposta a les comunitats autònomes que, ara mateix, malgrat estar per baix de la mitjana en la seua renda o PIB per càpita, són aportadores netes en comptes de receptores.

2. Com que aquest no és un exercici purament teòric-acadèmic, cal plantejar la forma més adient per a la negociació. En aquest sentit, ninguna solució puntual és probable que puga reeixir. Tots els participants han de poder “tornar a casa” dient que han guanyat. Per això, l’únic canvi políticament viable, i eficaç en la solució, passa per negociar una modificació de les “regles del joc”, això és, una reestructuració profunda del sistema, que té més possibilitat de ser acceptada per varies raons:

-Per la incertesa que genera posar en marxa noves regles

-Perquè això mateix fa més fàcil fer entendre el pacte a casa

-Perquè les noves regles apel·len a principis bàsics en què, en el fons, hi ha bastant d’acord

3. Aquest nou pacte sobre el finançament de les Comunitats Autònomes hauria d’establir una nova institució, atès que les actuals són el veritable taló d’Aquil·les del sistema vigent.  Cal dotar d’independència -respecte del poder executiu-, transparència i credibilitat a una nova institució, necessària per a vigilar que tots els territoris puguen exercir la seua autonomia política en la gestió de les competències de despesa, al temps que garantim la suficiència financera i la solidaritat interterritorial.

4. Aquesta nova institució -poseu-li el nom que vulgueu, com ara Comissió Permanent per al Finançament Autonòmic- hauria d’establir les capacitats de finançament estàndard dels distints territoris, així com les necessitats de despesa per a la provisió de tots els serveis públics estandarditzats per als que les CCAA tenen competències.

En aquest punt convé aclarir que aquests càlculs no són polítics, sinó tècnics, tot i que  puguen semblar difícils. Parlem de tindre en compte les diferències en el cost de prestació dels serveis i del càlcul de les bases imposables estàndard dels impostos que es crega convenient cedir en cada territori. Només amb això ja resoldríem gran part dels entrebancs actuals per a l’acord.

La comissió hauria de dependre de l’òrgan legislatiu, i sembla que el Senat seria la institució lògica per encabir-la, fixant-se clarament d’entrada el caràcter inapel·lable dels seus càlculs i decisions corresponents, atesa la transparència i acceptació pactada de les regles del seu funcionament.

En tot cas, la decisió prèvia que té caràcter polític és l’acord sobre el nivell de prestació de recursos que es vol garantir a tots. I ací l’estratègia déu ser la de prestació de nivells com a mínim iguals als aconseguits abans de les darreres crisis, greus però conjunturals, que hem passat. Qui vullga defendre una altra cosa que ho faça, però ens atrevim a preveure una posició política feble per als que trien aquesta opció.

La primera tasca d’aquesta Comissió Permanent, que podríem dir que correspon a la fase zero, és la d’avaluar la situació d’infrafinançament patit per diverses CCAA a fi i efecte de quantificar la part del seu deute públic que es pot atribuir a aquest infrafinançament. Aquesta part del deute hauria de ser assumit pel conjunt de l’Estat. Caldria modificar ací el llenguatge utilitzat: no es tracta de condonar res, sinó d’assumir solidàriament per part de l’Estat el que és conseqüència d’un sistema deficient i, com a conseqüència, injust. No es pot començar un sistema nou com el que proposem amb els llasts del passat que són deguts a defectes del propi sistema, però tampoc hauria d’haver massa problemes en acceptar aquest punt quan pràcticament tots reconeixen el mal funcionament del sistema anterior.

5. El següent pas, òbviament, és definir les competències pròpies de cada CCAA tant en ingressos com en despeses. Començaré, per les despeses atès que és on menys problemes hi hauria d’haver. L’actual assignació de competències en la prestació dels serveis públics ofereix poca discussió i cal dir que, en el seu moment, es va fer bé, tot i que a diferents velocitats. De fet , podríem dir que gairebé és una assignació que respon a les recomanacions acadèmiques del Federalisme Fiscal, deixant la funció de provisió en bona part en les CCAA i reservant-se la funció de redistribució i estabilització del sistema en mans del govern central.

6. Pel que fa als ingressos tributaris, posem primer el fons abans que la forma. El concert econòmic basc només és un cas particular on la cessió dels impostos és del 100% en la recaptació i la gestió. Altres formes són possibles sempre que es respecte el fons: manteniment de la suficiència financera definida a partir de les correctes quantificacions de les necessitats de despesa. Tot això implica crear un fons de compensació, establint quan i quant s’ha d’aportar o rebre del fons. Aquestes qüestions que poden resultar, per a alguns, el moll de l’os, són en realitat purament paramètriques i, per tant, menors si s’han deixat prèviament clars els pilars del model.

De fet, tècnicament seria possible assignar com a ingressos propis de les CCAA totes les exaccions derivades dels impostos que puguen ser atribuïdes al territori en qüestió, i fer aportar al fons de solidaritat un percentatge dels excessos de recaptació sobre les necessitats de despesa. De forma que la tasca ací és més aviat en negatiu: determinar quins impostos o quines limitacions a les competències legislatives de les CCAA sobre els impostos s’han de fixar en l’acord de finançament.

En coherència amb la funció de justícia redistributiva que recau en el nivell central, no pot haver “barra lliure” en els impostos que graven la propietat o la transmissió per herència o donació d’aquesta. L’impacte sobre la justícia distributiva d’aquest impost és massa important, i la unitat econòmica i política de l’Estat no hauria de permetre diferències significatives en el tractament d’aquests fets imposables entre CCAA.

Però, a més, estem en una economia de mercat, de fet integrada en un mercat molt més ampli. No tindria sentit, en un mercat únic, distorsionar la localització d’activitats econòmiques, siguen de consum o d’inversió, per motius fiscals. Si ha costat avançar tant en l’harmonització fiscal europea, no podem desfer el camí en l’àmbit de l’Estat Espanyol. En particular, cal mantenir les limitacions legislatives als beneficis fiscals en l’impost sobre la renda relacionats amb les activitats empresarials, i la no cessió de cap competència legislativa sobre l’impost de societats pel mateix motiu. Ara bé, res impediria cedir també les recaptacions d’aquests impostos a partir d’aquesta premissa.

El mateix podem dir, i en aquest cas per raons tècniques, sobre l’IVA i els altres impostos indirectes sobre el consum. La idea, en coherència amb la proposta, és no distorsionar el consum amb imposicions de diferent magnitud segons el territori, però la cessió de la recaptació en proporció al consum és plenament coherent. El que passa amb aquests impostos, en ser indirectes, és que no es déu cedir la recaptació territorialitzada en les Administracions d’Hisenda, la qual cosa obliga, de nou, a una gran transparència en el càlcul dels índex de consum general o de productes sotmesos als impostos especials, per a que les CCAA puguen confiar en el sistema.

Fora d’això, les CCAA haurien de poder fixar impostos de nova creació, assumint la responsabilitat política que suposa, una vegada assegurada la suficiència financera per a la provisió del bloc de prestacions de serveis en condicions estàndard. De fet, amb aquesta lògica, no hi hauria d’haver limitacions per als recàrrecs sobre figures ja existents, o la creació de figures tributàries distintes sobre fets imposables ja gravats pels impostos creats i cedits per l’Estat. És més, seria una forma justa de donar contingut a l’exercici del poder fiscal autonòmic, una vegada assegurat el que és essencial.

7. La proposta no pot oblidar-se dels aspectes dinàmics. Una cosa són les regles abans de començar el joc i una altra les situacions que van donant-se en quan el joc comença. Això implica que la Comissió Permanent abans esmentada, separada com estaria del Govern de torn, hauria de revisar periòdicament les desviacions que es produïren en l’aplicació del model, la qual cosa implica l’accés a molta informació. Per això és vital el disseny institucional de la Comissió i la correcta atribució de poders.

Efectivament, una cosa és assegurar el nivell pactat de serveis i una altra les desviacions que s’hi puguen produir després, per raons atribuïbles a les administracions autonòmiques responsables de la gestió dels serveis. Estem parlant d’ineficiència per damunt de la mitjana o d’altres raons més greus. O bé decisió unilateral de l’augment de la quantitat o qualitat dels serveis prestats sense haver-hi previst la necessària corresponsabilitat manifestada en l’augment dels tributs propis. Al mateix temps, les CCAA sabran que, al contrari, els augments en l’eficiència generaran estalvis en benefici de la pròpia comunitat autònoma i possibilitats de recompensa política en les urnes.

De fet, aquest sí que és un punt fonamental i difícil. No és fàcil en la pràctica diferenciar un augment en despesa per càpita produït per raons “naturals” -bé del mercat o, en definitiva, no atribuïbles als gestors-, de les que ho són per ineficiència o per decisió d’augmentar la prestació que deriven de l’exercici del poder autonòmic. Ací la praxis i l’acumulació d’informació que arribe fins al detall dels inputs utilitzats i de les activitats realitzades amb ells en cada servei, aniran “afinant” el paper de la Comissió en un procés de “learning by doing”. En aquest punt, l’experiència comparada en sistemes federals arreu del món dels països més desenvolupats ens fa ser optimistes, sempre que comencem bé la casa des de baix.

En conclusió, el mètode de les xicotetes reformes graduals del model de finançament autonòmic està fracassat per culpa de la resistència al canvi que mostren la majoria de les parts implicades, i per totes les restriccions que s’han auto-imposat els potencials reformadors. Portem molts anys i molts intents, i no eixim del bucle. Per això volem acabar recordant P. Aghion, G. Cette i E. Cohen (Changer de modèle, ed. Odile Jacob, 2014) quan afirmen de manera molt pertinent que el problema de la impotència de les polítiques que han renunciat a l’acció reformadora resideix en les representacions teòriques que els individus, les organitzacions socials i els partits polítics tenen sobre l’estat de la nostra societat i sobre l’efecte de les diferents polítiques econòmiques o canvis institucionals. Cal doncs reformar sacsejant els prejudicis i fer pedagogia de la reforma.

*Asensi Descalç Tormo i José Ramón Ruiz Tamarit, professors de la Universitat de València i membres de l’EconLab de la Fundació Nexe

El contrapunt és que totes les accions que han emprés els governs absorbeixen una quantitat enorme de recursos públics, i aquests només els poden aconseguir, en unes quantitats suficients, per la via dels impostos o endeutant-se. Però donades les circumstàncies en que es troben ara mateix les economies de la Unió Europea en quant a capacitat de generar ingressos públics, el resultat no és altre que l’augment dels dèficits públics i del deute sobirà. En molt poc de temps hem assistit a l’explosió del deute públic, que ha assolit màxims històrics en la majoria dels països durant el segon trimestre de 2020, i que continuarà pressionant a l’alça el percentatge que representa respecte al PIB.

En aquest context, el Consell d'Europa ha autoritzat a la Comissió Europea a endeutar-se en nom de la Unió Europea per a crear el Fons de Recuperació Next Generation EU (750.000 milions d’euros). La intenció és que els Estats membres puguen recuperar el projecte de retorn a l’equilibri en les finances públiques, posant en les seues mans durant els pròxims anys una gran quantitat de recursos en forma de subvencions i préstecs. El programa inclou, entre altres instruments, el Mecanisme per a la Recuperació i la Resiliència (360.000 milions d’euros per a préstecs reemborsables i 312.500 milions d’euros per a transferències no reemborsables) i el React EU (47.500 milions d’euros per a transferències d’emergència operant com a fons estructurals addicionals). Del total del fons Next Generation EU Espanya podrà accedir a uns 140.000 milions d’euros (67.300 en préstecs i 72.700 en subvencions, de les quals 12.400 arribaran amb caràcter d’urgència a càrrec del React EU). La part espanyola del fons es canalitzarà a través dels Pressupostos Generals de l’Estat, de manera que les dotacions anuals es distribuiran en les partides pressupostàries dels diferents ministeris. Encara que no existeix un criteri de repartiment territorial, aproximant per la regla de proporcionalitat, al País Valencià podrien correspondre-li uns 7.270 milions d’euros en subvencions i 6.730 milions d’euros en préstecs.

L’objectiu principal declarat és que els Estats europeus superen els problemes econòmics i puguen eixir reforçats de l’actual conjuntura. Es tracta de donar una resposta ràpida, proporcionant-los recursos suficients per a reparar l’economia i mantindre l’ocupació en les regions més afectades, sense que això comporte un risc d’insolvència. Tanmateix, en l’exposició de motius de l’acord es detalla un ample espectre d’objectius que van més enllà del salvament econòmic. Les autoritats europees han vinculat explícitament l’execució i assignació de les dotacions financeres del fons a la transformació de les economies nacionals i regionals.

Es vol promoure la cohesió econòmica, social i territorial, assegurant el manteniment i la creació de llocs de treball, reforçant els serveis sanitaris i modernitzant les infraestructures. Es busca enfortir la resiliència. I també es pretén posar en marxa les transicions verda i digital. Caldran, doncs, plans d’actuació que incloguen paquets de reformes i projectes d’inversió pública i privada, per tal d’aconseguir l’adaptació tecnològica (digitalització) de les famílies, les empreses i l’administració, així com la sostenibilitat mediambiental (transició ecològica) de l’economia. En fi, es vol aprofitar el moment, fent de la necessitat virtut, per a que els Estats donen suport a ambiciosos plans d’inversió en capital humà, capital tecnològic, capital públic i capital natural.

Salvar l’economia i promoure la recuperació no és incompatible amb l’intent de transformar l’economia per a fer-la més resilient i sostenible. Però darrere de cadascun d’aquests objectius preval una lògica diferent. Aleshores, perquè la Unió Europea vincula les ajudes de rescat al finançament de projectes de futur que promoguen la digitalització de l’economia i la transició ecològica?

Abans hem dit que els responsables europeus volen que el Estats membres, malgrat la tolerància actual davant la forta pressió que estan patint, no perden el referent de la disciplina pressupostària, i tinguen en perspectiva el retorn a la senda marcada pel principi d’equilibri pressupostari. S’ha de garantir la solvència i ser capaços de reemborsar el deute, amb els interessos. Açò es pot aconseguir de distintes maneres, amb la inflació, la reestructuració i anul·lació parcial del deute per mitjà de les “quites”, la monetització per part del BCE, els impostos i el creixement econòmic.

L’opció que s’imposa a Europa pensant en el mitjà termini exigeix un equilibri en quant a ingressos i despeses del pressupost anual. El dèficit pressupostari present dels Estats membres s’ha de sustentar en els ingressos futurs procedents dels impostos. I ací rau el motiu pel qual es proposen mesures que tenen per objectiu augmentar la productivitat i restaurar el creixement. És una vegada més la manifestació del principi segons el qual el deute ha de servir per a finançar inversions productives i no despeses corrents improductives. D’aquesta manera, el creixement econòmic farà augmentar les bases a partir de les quals serà més fàcil pagar els futurs impostos. En aquest sentit, l’objectiu de la transformació econòmica es presenta com a complementari de l’objectiu del salvament econòmic.

Però a Europa no només s’aposta pel creixement econòmic, també es van a implementar noves fonts d’ingressos entre les quals destaquen l’impost a les emissions de carboni, una part dels ingressos dels Estats membres procedents de les subhastes de drets d’emissió que les empreses compren per a cobrir les seues emissions de gasos d’efecte hivernacle, un impost digital sobre les grans empreses multinacionals, un gravamen dels beneficis de les societats que es beneficien àmpliament del mercat únic, i un impost al plàstic d’un sol ús en forma de contribució dels Estats membres per la quantitat d’embalatges de plàstic que no es reciclen.

Els distints objectius de l’instrument Next Generation EU són col·laboradors necessaris entre ells per a que tot encaixe sota els auspicis de la disciplina pressupostària i l’equilibri dels comptes públics. Salvament i transformació són objectius complementaris en quant a l’estructura intertemporal dels plans europeus. Però al mateix temps, aquests objectius són directament competitius pel que fa a l’assignació periòdica dels recursos, doncs tots dos aspiren a finançar-se del mateix fons.

L’expectativa d’una imminent arribada de fons posa en marxa unes dinàmiques polítiques, professionals, acadèmiques i empresarials que poden coordinar-se per a conduir l’economia en la direcció correcta, o poden simplement bregar pels seus interessos ideològics i crematístics particulars, desentenent-se per complet de l’interès general. El nivell de correcció en l’aplicació dels fons només es pot mesurar pel grau d’eficiència assolit en la consecució dels objectius de salvament i transformació de l’economia. Els fons Next Generation EU que ens arriben, especialment els que prenen la forma de transferències no reemborsables, haurien de servir per a complir estrictament amb els dos objectius que s’han marcat des d’Europa. Tanmateix, hi ha una asimetria essencial entre ells.

Les destinacions que reclamen finançament per a salvar i reparar danys sòcio-econòmics provocats per les mesures que combaten la pandèmia apareixen ben perfilades, són reconeixibles i compten amb el suport explícit d’amplis sectors de la societat. Per a les autoritats, a més, representen una demanda concreta de fons insatisfeta. Són assignacions per a pagar els ERTOS, les majors despeses sanitàries i educatives, les noves partides lligades a la dependència, les ajudes al lloguer d’habitatge principal, els programes de suport a les persones amb major risc d’exclusió social (Ingrés Mínim Vital, Renda Valenciana d’Inclusió), la contractació de persones desocupades, i les ajudes a professionals, autònoms i empreses en dificultats, principalment en sectors com el turisme, el comerç, l’oci i la restauració. Ara bé, totes aquestes despeses són despesa corrent.

Per contra, els projectes que s’han d’encarregar de transformar l’economia per a rellançar el creixement econòmic futur encara estan indefinits. Si bé és cert que s’han identificat algunes àrees d’actuació prioritàries, relacionades amb el Pacte Verd Europeu i els reptes de la digitalització i la resiliència, tota la part corresponent als procediments administratius que s’han d’encarregar de la gestió, des de l’admissió de propostes fins a la seua execució, encara està pràcticament per concretar. L’objectiu de la transformació és el que recollirà el gros del paquet d’inversions productives que també s’hauran de finançar amb càrrec al fons Next Generation EU. Inversions en energies renovables, en transport net, en aliments sostenibles, en economia circular, en biodiversitat, en renovació d’edificis, en infraestructures, en capacitats digitals, en connectivitat i ciberseguretat, en resiliència front als reptes sanitaris i en autonomia estratègica respecte als subministraments farmacèutics i de matèries primeres crítiques.

La confrontació entre assignacions urgents ben definides que són despesa corrent i les assignacions en forma d’inversions que encara es troben indefinides pot arribar a ser la causa de dos problemes importants. El primer, que la major part dels fons europeus que arriben al nostre país siguen consumits en l’objectiu més peremptori de salvar l’economia, mentre que els fons destinats a incrementar la productivitat i fomentar el creixement queden reduïts a la mínima expressió. I segon, que els fons destinats a la transformació econòmica no siguen empleats de manera òptima i acaben malbaratats en projectes que podríem qualificar d’ineficients en relació als objectius que es perseguien.

Quan hi ha una demanda prèvia de fons no satisfeta, reflex de projectes orientats a transformar l’economia que es troben inactius perquè les empreses que desitgen invertir no troben els mitjans financers, és més fàcil que la injecció de recursos repercutisca preferentment en els projectes d’inversió de major qualitat. En cas contrari, els nous recursos poden acabar alimentant projectes que en aparença s’ajusten a les condicions prescrites, però que en realitat s’allunyen d’elles. Açò és un risc molt important a tindre en compte a l’hora de supervisar les etapes de recollida, ordenació i selecció de propostes. S’ha d’evitar la improvisació, la precipitació i la mala governança.

Espanya és un país on escasseja l’activitat econòmica innovadora, eixa que crea riquesa i no només s’apropia de la que ja existeix, i de vegades sembla que tampoc es té ben assumit que el benefici és la retribució normal a la productivitat i l’assumpció de riscos empresarials. En el nostre país abunden les xarxes clientelars i de grans homes de negoci que actuen a l’empara de l’Estat. Un Estat que ofereix contractes molt favorables i drets d’explotació monopolista, a partir dels quals els cercadors de rendes extreuen els seus beneficis extraordinaris.

Per això s’haurà de posar molta cura en la tramitació (recepció, avaluació, selecció) i fer un seguiment rigorós dels nombrosos projectes que apareixeran a partir d’ara auto-proclamant-se imprescindibles i d’excel·lència. No pot quedar en una mera qüestió de noms i etiquetes, s’ha de mirar el fons dels projectes, la seua viabilitat, i el seu acomodo amb els objectius. Al nostre país estem acostumats a que els processos de selecció fallen d’una manera estrepitosa. Vetllem pel compliment estricte dels requisits formals però no ens fixem en la realitat subjacent, ni tampoc ens preocupem en excés per supervisar el procediment i la qualitat dels resultats. I si es falla en açò tota la resta estarà viciada, des de l’assignació dels recursos a la consecució d’objectius. Sembla com si no haguérem entès bé en què consisteix la igualtat d’oportunitats i la vertadera meritocràcia, doncs massa sovint les confonem amb una mescla d’escolàstica i plutocràcia. Per a que el mèrit ordene la societat i no es quede en una mera qüestió d’aparença superficial, cal que existisca un bon sistema de control i contrapesos, així com una continua rendició de comptes. Però sobretot, el que ens cal és una societat civil compromesa, ben informada i exigent.

*José Ramón Ruiz-Tamarit, professor del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València. Membre del Lab d’Economia de la Fundació Nexe