Elogi del pensament crític (Afers) és un assaig breu, concís i amè que no s’esplaia en digressions inútils: “Poques certeses, però essencials, i si pot ser ben argumentades. És el que he tractat de fer.” Gustau Muñoz ens ho adverteix en un pròleg escrit segurament a l’inici de la pandèmia, atès que la seva declaració d’intencions va seguida d’una al·lusió al previsible final d’aquesta experiència abassegadora. Però el llibre eixí d’impremta coincidint amb la Diada del País Valencià sense que l’esperança de l’autor s’acomplís. I encara hi som, en emergència sanitària. Mentrestant, l’espai de la comunicació va ple del tema, per tal de satisfer o almenys distreure un públic sempre àvid de novetats, mal que es congriïn com un vel de foscor estès sobre Europa i les democràcies occidentals, mític gresol de les Llums del coneixement.

Muñoz repassa en quatre capítols (Dos mites: el Mediterrani i Europa –“Provincialitzar” Europa? – Elogi del pensament crític – La transició, encara) els èxits i fracassos de la Il·lustració al llarg de la història d’Occident. No aborda, doncs, cap pseudonovetat, sinó una reflexió de fons; perquè els humans han d’improvisar en situacions límit, però la racionalitat no s’improvisa. I la gran protagonista de l’assaig és la lògica discursiva que nasqué a l’Antiga Grècia empeltada de les veïnes civilitzacions de la riba mediterrània, es desenvolupà itinerant pel continent europeu i, ja amb una certa maduresa, s’instal·là a més en d’altres latituds. Muñoz ens recorda la llarga durada del procés: “Europa trigà mil anys a formar-se”.

No cal dir que el títol del llibre s’inscriu en la tradició dels “elogis”, dels quals és referent un dels pares de l’humanisme europeu: Erasme de Rotterdam, amb Elogi de la follia. El gènere de l’elogi conté un doble vessant crític; d’una banda, la decisió d’elogiar algun factor de la vida humana pretén corregir l’oblit a què està sotmès, i de l’altra, sovint l’autor no endega l’elogi sense un punt d’ironia, de distanciament respecte a les seves pròpies conviccions. Resulta significatiu, per tant, que Muñoz elogiï el mateix “pensament crític”. A què obeeix l’aparent redundància? En trobarem una explicació plausible al capítol que du el títol del llibre: l’autor hi defineix el fonamentalisme pel seu “literalisme”, consistent en una lectura dels llibres sagrats mancada de distància. A parer meu, el defecte o absència d’interpretació també s’escampa avui per les democràcies occidentals, on es vol imbuir els escolars de tarannà crític mentre es descuida la pràctica de la lectura de textos, que no ha de ser mai literal. En efecte, “la decadència de la lectura atenta, singularment de llibres, que no se sap fins on arriba o arribarà, podria ser un greu handicap”.

Europa, com a nom propi d’una forma de cultura, ha representat històricament el virtuosisme de la interpretació en múltiples àmbits. Gràcies a la distància intrínseca a la llibertat de consciència, la universalitat del logos europeu no implica uniformitat –argumenta Muñoz–, sinó poder d’adaptació a medis diversos, així com la possibilitat de girar-se contra els errors comesos. I no només els que esguerren els resultats, ans també els que afecten els mateixos plantejaments. En bona mesura, la racionalitat occidental ha progressat a través de la dissidència. Ara bé, l’expectativa de progrés trontolla sobre l’esquerda entre la defensa de la llibertat junt amb la igualtat humanes i l’explotació dels països pobres; en aquest aspecte, la tasca professional de Muñoz en economia, història i ciència política li serveix per desmentir uns quants tòpics eixarreïts que encara circulen.

En suma, aquest mesuradíssim assaig, que critica tant l’equiparació de fets i valors com la separació, igualment falsa i interessada, de la raó tecnocientífica i els continguts culturals, s’empara amb la certesa que l’actitud il·lustrada ha esdevingut, a hores d’ara, exercici del pensament crític. I d’escreix ens transmet la idea que l’orgull de ser ciutadà europeu s’oposa diametralment a la vanitat de saltar la pròpia ombra: “Europa s’enfronta ara a dilemes i a incerteses. Però hi ha una idea, una convicció, que em ronda insistentment: el llegat d’Europa val la pena.”