En les darreres setmanes hem pogut llegir diferents articles que plantegen propostes per a previndre i mitigar futures danes sobre el territori valencià. Es tracta de documents claus per a les polítiques i el debat públic, que se centren especialment en com articular l’ordenació del territori després de tot el que hem patit. També es posa l’èmfasi en la planificació hidrològica de les zones afectades. No cal insistir en el fet que aquestes són qüestions fonamentals per a reduir els efectes de futures inundacions, però no són les úniques i cal que siguen complementades amb altres enfocaments significatius.

En aquest sentit, als articles mencionats s’observa una marcada absència de, diguem-ne, les qüestions més socials dels episodis climàtics. Per això, en aquesta columna volem accentuar la importància d’aspectes com el capital social, l’associacionisme local o les desigualtats en la reducció dels efectes dels pròxims episodis climàtics. Alhora, llancem algunes propostes rellevants per a les administracions públiques i els teixits associatius, formulades des de la perspectiva de la promoció de la participació veïnal i l’acció comunitària.

Alguns lectors ja coneixeran que el sociòleg Erick Klinenberg va estudiar fa anys la mortalitat causada per una onada de calor extrema l’any 1995 a Chicago. La seua recerca es va enfocar en la diferència en el nombre de víctimes que hi va haver entre dos barris amb característiques sociodemogràfiques molt similars, ja que ambdós eren barris obrers amb rendes baixes. A través del seu treball de camp, va concloure que tal variabilitat s’explicava principalment pel capital social que existia a cadascun dels entorns urbans. Amb aquesta idea – de llarga tradició a les ciències socials- feia referència al grau de desenvolupament dels vincles socials i les relacions de confiança que es donaven als dos barris estudiats. També al teixit associatiu que hi havia a cada zona. 

En aquesta línia, la sociologia de les catàstrofes ha evidenciat que el tipus de relacions socials existents en un entorn local són un element clau en la prevenció, la resposta i la reconstrucció a un episodi climàtic. Ben a les clares, les relacions socials salven vides i acceleren la recuperació després d’una catàstrofe. Aquest fet l’hem pogut contrastar nombroses vegades en els darrers mesos als pobles afectats per la passada DANA. D’una banda, s’ha observat en la gran quantitat de grups de veïns i veïnes que es van organitzar per rescatar a gent durant les inundacions o facilitar l’eixida de casa després de la catàstrofe. Molts d’aquests grups s’activaren perquè compartien algun grup de whatsapp, eren membres de la mateixa associació o veïns d’un mateix edifici. Això és, pels vincles socials previs que existien entre ells i elles. 

D’una altra banda, hem pogut observar com algunes zones han estat capaces de mobilitzar recursos comunitaris enormes a través de les associacions locals existents. Com evidència el cas paradigmàtic del Parque Alcosa, açò ha ocorregut tant en els dies posteriors al pas de la DANA com en les tasques que continuen sent necessàries en l’actualitat. La capacitat d’actuació i organització de l’associacionisme local ha resultat ser un element clau en l’emergència i reconstrucció. 

Cinc propostes 

El capital social no és un fet natural ni inamovible sinó que es pot afectar i transformar mitjançant l’acció decidida de les administracions locals i l’acció col·lectiva que es mobilitze als municipis. Per això, volem plantejar cinc propostes concretes que contribuïsquen a la promoció dels vincles socials i l’associacionisme als territoris afectats. Plantejaments que puguen completar les diferents propostes que sobretot en l’àmbit de l’ordenació del territori fa mesos que es discuteixen públicament. 

1. Com hem suggerit, l’associacionisme juga un paper clau en generar espais de sociabilitat privilegiats i de generació de recursos col·lectius per als seus membres. Per aquesta raó és fonamental impulsar l’associacionisme local en els municipis, especialment a aquelles zones amb major fragilitat social. En aquestes, sovint hi ha menor presència d’entitats i el fet associatiu es dona sobretot entre la població “més normalitzada”. El treball comunitari compta amb nombrosos exemples d’èxit a l’hora d’impulsar l’organització veïnal en territoris on no existia, els quals caldria tindre ben en compte. 

2. La DANA del passat octubre ha fet evident que no ens podem permetre el luxe de viure sense l’associacionisme veïnal i les organitzacions comunitàries. En el cas concret de l’Horta Sud, molts municipis han perdut en els pas dels anys aquest tipus d’entitats, les quals posseeixen uns recursos específics per adreçar-se al veïnat i formular reivindicacions davant els Ajuntaments. Llavors, és una tasca pendent a les zones afectades. Afortunadament, l’emergència dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) és una excel·lent notícia que camina en aquesta direcció. 

3. Malgrat tot, és fonamental que moltes associacions, siguen de l’àmbit que siguen, impulsen la seua dimensió més comunitària.  Les administracions locals haurien de poder promoure i acompanyar aquest gir. Aquest fet suposa obrir-se encara més al territori, a tot aquell veïnat que no està associat a aquestes. En un segon pla, suposa promoure la cooperació i col·laboració inter-associativa, tant amb entitats de dintre i fora del mateix territori. Les primeres generen relacions de confiança i proximitat entre diferents col·lectius. Les relacions amb altres associacions de fora dels municipis afectats han estat claus per promoure iniciatives solidàries en el context de la DANA. 

4. És obvi que és una tasca ben urgent reconstruir i tornar a obrir els equipaments de proximitat, com ara poliesportius, centres culturals o biblioteques. Són espais comunitaris que generen espais de sociabilitat entre veïns i veïnes molt diversos. Però una estratègia de reconstrucció no hauria de quedar-se amb eixa fita. Convé ampliar el ventall d’infraestructures existents amb l’obertura de centres cívics o comunitaris, dels quals molts municipis afectats hui estan mancats. Aquests cal entendre’ls com equipaments innovadors destinats a la promoció de la participació veïnal i la generació d’iniciatives vinculades al benestar comunitari. Novament, les àrees més empobrides són les que més necessiten aquests espais. 

5. En la mateixa línia, en els darrers anys s’han estés algunes iniciatives comunitàries vinculades a la promoció dels vincles socials i el suport mutu, especialment en aquells col·lectius socials on les primeres més s’afebleixen. Les xarxes comunitàries enfront de la soledat no desitjada, els espais per a persones cuidadores o els grups de suport entre persones nouvingudes són bons exemples. Pels seus objectius i per l’impacte en la generació de capital social, aquestes pràctiques han de ser centrals a l’hora de cohesionar les nostres comunitats i reduir els efectes de futurs episodis climàtics. 

Malgrat la importància crucial de l’ordenació del territori i la planificació hídrica, no podem pensar que sols amb ambdues perspectives serà suficient per a enfrontar els episodis climàtics següents. Cal ampliar la mirada i enriquir el debat i les polítiques públiques amb altres perspectives, que atenguen el tipus de relacions socials que es donen als entorns locals i a l’associacionisme que en ells existeix. 

Alguns urbanistes han criticat els intents d'integrar experiències com els horts urbans impulsats per l'Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet o el Centre Social l'Horta en el futur planejament del PAI. Els horts urbans, defenen, suposarien una privatització del sol públic, ja que és un projecte adreçat sols a un grup de veïns i veïnes. D'acord amb la seua visió, cal apostar per equipaments públics dels quals es puga beneficiar tothom, com el proposat gran parc verd de Benimaclet. En aquestes consideracions s'amaga una falta de familiaritat preocupant amb la idea dels béns comuns o els recursos gestionats per la comunitat, com ho són les iniciatives veïnals desenvolupades a la zona. Aquest oblit desvirtua alguns dels articles que hem llegit els darrers dies en premsa.

Els béns comuns són aquells recursos gestionats directament per la mateixa comunitat. Emergeixen com una categoria diferenciada de l'àmbit privat i del públic, amb el qual sovint estan relacionats. Així, hi ha béns d'iniciativa plenament autogestionada, com són molts centres socials o solars convertits en espais culturals o agroecològics; i hi ha altres d'arrel públic-comunitària, on es troben centres cívics, casals joves o biblioteques que opten per fórmules de gestió cívica o participada pel veïnat. En tot cas, el fet important és que els béns comuns responen en la seua concepció contemporània a una sèrie de principis: són recursos universals, sostenibles, democràtics i inalienables. És a dir, es tracta de llocs als quals tota la ciutadania pot potencialment accedir i que a més posseeixen una marcada vocació pública. Qui s'atreviria a negar aquesta condició a experiències com el centre cultural 3 Forques al sud de la ciutat? Un equipament públic gestionat pel veïnat que actua com un excel·lent dinamitzador comunitari del seu entorn, on precisament hi ha una notòria carència d'inversions de l'administració pública.

Tornant al cas de Benimaclet, els horts urbans impulsats per l'associació veïnal o el centre social l'Horta -també amb el seu espai d'horts- s'ajusten a les característiques que defineixen els béns comuns. D'una banda, és cert que sols un nombre limitat de persones poden tindre la seua parcel·la allí. Tanmateix, el fet rellevant és que tot el veïnat de Benimaclet pot accedir a gaudir-ne d'una, sempre que es comprometa amb unes mínimes condicions de manteniment. D'una altra, el CSOA l'Horta acull moltíssimes activitats programades per un ampli ventall d'associacions del barri i la ciutat. A més, amb el pas dels anys, s'han format un bon grapat d'iniciatives col·lectives o grups de treball: un espai de boxa, altre d'assaig de grups de música, una biblioteca, etc. Ja voldrien una bona part dels equipaments públics tindre l'activitat que concentra aquest centre social. Sense cap mena de dubte en ambdós casos ens trobem amb iniciatives de gestió comunitària que compleixen una funció pública.

Precisament, diferents ciutats europees han intentat en els darrers anys tractar de protegir i reconéixer la funcionalitat pública dels béns comuns. A Anglaterra la Llei d'Actius de Valor Comunitari busca declarar el valor col·lectiu de determinats espais, terrenys o comerços, tractant de facilitar que siguen adquirits per associacions ciutadanes. Així mateix, és coneguda la Regulació de Bolonya per a la Cura i la Regeneració dels Comuns Urbans, que estableix pactes de cooperació entre l'administració local i el veïnat dels barris per a la dinamització d'espais urbans o equipaments en desús. Més a prop territorialment, Barcelona va promoure a 2017 el Programa de Patrimoni Ciutadà d'Ús i Gestió Comunitàries, que té com a finalitat impulsar i donar suport al tipus d'experiències mencionades en aquest article. A l'ordenança es pot llegir com la normativa “parteix de la lògica que allò públic (patrimoni municipal) pot esdevenir allò comú (patrimoni ciutadà) a través de noves maneres d’interacció i gestió compartida”.

Per tant, tractar d'oposar els recursos comunitaris als públics sembla un plantejament bastant anacrònic, si no directament interessat a atacar els posicionaments dels moviments veïnals. És més, aquesta lectura rema clarament a contracorrent de les normatives que diferents ciutats europees estan tractant d'articular. Ens sembla fonamental que la futura ordenació del PAI de Benimaclet, en cas finalment d'executar-se, partisca de les iniciatives comunitàries desenvolupades a la zona. Si ho pensem bé, no existeix cap oposició entre béns comuns i públics, sinó que més bé es poden entendre com un contínuum. L'aposta urbanística en l'ordenació de Benimaclet rau en com connectar i relacionar els espais urbans planejats amb les pràctiques col·lectives existents, una dinàmica que multiplicarà els usos d'uns i altres. Els espais comunitaris solen funcionar com a llocs vius que contribueixen a dinamitzar els espais urbans que els envolten. Alhora, les zones verdes o els parcs públics de segur augmentaran la difusió i el coneixement ciutadà dels horts urbans. Seguint al filòsof Amador Fernández-Savater, és moment de reivindicar les apropiacions i derives comunitàries d'allò públic, d'un àmbit públic en moviment, sense el qual “la defensa d'allò públic s'asseca per dintre”.

*Lluís Benlloch Calvo és sociòleg, soci de la cooperativa la Dula, dedicada a l'acció comunitària i la investigació social. Escriu habitualment sobre comuns urbans i pràctiques de gestió comunitària