Los recientes acontecimientos han revelado a mucha gente una realidad que algunas venimos denunciando hace mucho tiempo: Europa está alimentando una guerra nefasta para el pueblo ucraniano y para el resto de pueblos del continente, que nada tiene que ver con la defensa de unos supuestos valores europeos.

Los dirigentes europeos nos han conducido a un seguidismo suicida de EE.UU., cuya agenda es contraria a los intereses de Ucrania y de Europa. Se han plegado a los intereses de EEUU, que se ha beneficiado de esta guerra infame y que boicoteó un acuerdo diplomático en 2022 que hubiera evitado miles de muertes.

En 2022 a las pocas personas y organizaciones que defendimos la apuesta por la diplomacia, oponiéndonos al rearme y a alimentar la guerra con una potencia nuclear, nos ridiculizaron y criminalizaron. Hoy queda claro que esta guerra se hubiera podido evitar, y que la apuesta belicista ha conducido a Ucrania y Europa al desastre. Pero nuestros dirigentes quieren seguir profundizando en una economía de guerra.

El alineamiento otanista y la subordinación a EEUU de las élites europeas han conducido al saqueo y reparto colonial de Ucrania, a una Europa humillada desde la voladura del Nord Stream al desprecio del fascista de Trump, sin estrategia común, que no pinta nada en el tablero internacional y dispuesta a seguir enriqueciendo el complejo militar.

Hablan de tropas de paz en Ucrania, estarán al servicio del saqueo de EE.UU. allí, y habrá jóvenes que regresarán en ataúdes.

Planean invertir 800.000 millones de euros en “seguridad”, y el secretario general de la OTAN propone reducir los presupuestos de pensiones y protección social. ¿De qué seguridad hablan? Las personas necesitamos seguridad alimentaria, trabajo y pensiones dignas, servicios públicos de calidad… Todo esto estará en peligro con el aumento de gasto militar comprometido con Trump.

Hoy la mayor amenaza a la seguridad de Europa son los fondos buitre que se apropian de nuestros recursos, especulan con los bienes comunes y amenazan nuestra soberanía; Los peligros son el fascismo belicista que mina nuestra democracia, o el cambio climático, mientras se abandonan las políticas de transición ecológica.

Trump ha dejado claro que EEUU es una amenaza a la seguridad de Europa. Urge abandonar la OTAN, que sólo sirve los intereses geopolíticos de Estados Unidos, sacar las bases militares estadounidenses de nuestro territorio, y propiciar un orden mundial multipolar, no basado en alianzas militares.

Urge la negociación para una paz justa, con una Ucrania soberana, democrática y no alineada con ninguna potencia. Debemos liderar un cambio de rumbo, proponer a los socios europeos el control común de los recursos defensivos para una seguridad compartida.

La autonomía estratégica debe fundamentarse en la promoción de la paz y los derechos humanos en todo el mundo (es absolutamente indecente la complicidad de la UE, y de EE.UU., con el genocidio que Israel perpetra en Palestina) y también en las relaciones sensatas con nuestros vecinos.

Es esencial proponer, desde la izquierda, una alternativa real de seguridad a la ciudadanía, un proyecto pacifista en favor de la vida y la justicia social. Plantear que la mejor política es la de la distensión y la coexistencia pacífica, detener la espiral armamentísta e impulsar políticas de desarme como se hizo después del fin de la guerra fría.

El futuro está en nuestras manos, contribuyamos al debate público para cambiar el rumbo y posibilitar un futuro en paz y un horizonte de esperanza para todos los pueblos.

Les mobilitzacions del camp d’aquests dies estan justificades. Intenten que es compense adequadament un treball essencial, fonamental per la seguretat d’un país, que és la base de la sobirania alimentària, la garantia de d’una alimentació de qualitat, sana i segura i, finalment, perquè la comercialització de la producció genera riquesa per tots els components de la cadena de distribució.

El que no és just és el repartiment d’eixa riquesa. Les grans distribuidores i intermediaris tenen beneficis creixents. Les persones perjudicades son les consumidores, que veuen com els preus pugen, i les productores, que no reben suficient pel seu treball.

Les grans empreses, els fons d’inversió que han entrat al sector, les grans distribuidores guanyen més i més cada any perquè tenen capacitat d’incidir en la normativa i poden aconseguir legislacions que els afavorisquen. Diuen que hi ha un mercat lliure. No és de veres. Hi ha un mercat trucat a favor dels que més tenen. 

També tenen capacitat de crear cortines de fum per desviar l’atenció de la seua responsabilitat. Donava una mica de vergonya aliena vore com a la tele eixien sovint imatges i suposats portaveus del sector culpant dels seus mals a l’ecologisme, que mai ha tingut poder sobre l’agricultura, i a l’Agenda 2030, que ningú sabía explicar en què els perjudicava. 

Son les consignes simplones de la dreta i la ultradreta que, amplificades pels mitjans de comunicació afins, tenen una doble finalitat: apropiar-se del malestar i ocultar les seues reals actuacions polítiques i les seues intencions. Son el PP i Vox els que defensen un model ultraliberal d’acumulació de beneficis en poques mans, els tractats de comerç infames i l’especulació i desregulació en contra dels xicotets agricultors i la nostra producció.

Són les normes que ells han fet o recolzat, sovint amb l’acompanyament del PSOE, les que han portat a l’abandonament de terres i la posterior acumulació en mans de fons d’inversió especuladors, són les seues regulacions les que han aconseguit que consumim fruits produits a milers de kms mentre els d’ací es queden a l’arbre, son les seues decisions les que afavoreixen la proliferació de macrogranges contaminadores i mecanitzades o han convertit els anteriors ramaders tradicionals en simples engreixadors d’animals que no son de la seua propietat. 

És el seu negacionisme climàtic el que provoca que la sequera augmente i amenace greument la viabilitat dels cultius, és la desaparició dels serveis públics que defensen la que genera despoblació i posa en perill la sostenibilitat del món rural. 

Afortunadament molta gent del camp i moltes organitzacions son conscients de la manipulació i es desmarquen d’aquesta trampa que els condemna a continuar el mateix procés d’empobriment per fer rics a uns altres.

La realitat és que son necessaris canvis en l’actual model agroalimentari, que no vindran de la mà de la dreta oportunista de bandereta que se n'aprofita del malestar del sector mentre agreuja la crisi. 

És urgent l’aplicació de la Llei de la Cadena Alimentària. En la legislatura passada vaig participar de la seua tramitació. Des d'Unides Podem vam pressionar molt al PSOE en punts com la prohibició de la venda a pèrdues o de comprar als productors per baix de costos. El PSOE es va resistir, però finalment ho vam aconseguir, amb la pressió també de les organitzacions del sector. La llei va eixir, recordem, amb el vot en contra de la dreta. Però no s'està aplicant. No hi ha voluntat política ni es posen els mitjans necessaris. 

Cal acabar amb els Tractats comercials al dictat de les multinacionals i les grans cadenes de distribució que PSOE, PP i Vox defensen a Europa, i que afonen la producció local, que permeten la importació de productes de tercers països amb pesticides prohibits ací mentre la producció local no té eixida, com ens està passant amb la taronja ara.

És imprescindible una política coherent que considere que l’alimentació és un dret humà, i per tant, el sector primari és estratègic. La crisi del sector, el canvi climàtic i la necessària transició ecològica suposen un enorme repte a afrontar, amb polítiques decidides i justes, respectant la ruralitat, protegint i acompanyant als productors locals, el treball digne, i l'agricultura i la ganaderia familiar i sostenible.

Això és posar la vida al centre, i requereix valorar la complexitat, polítiques públiques amb visió de futur... i també justícia fiscal, que pague més qui més té, per dedicar recursos a preservar els bens comuns essencials i la sobirania alimentària.

Pablo Iglesias ha demostrado ser un gran político con voluntad de poder para cambiar las cosas y catalizador de fuerzas para conseguir construir el primer gobierno de coalición desde la muerte del dictador Franco. 

Los privilegiados vieron enseguida el peligro que representaba y su ataque fue feroz. Se inventaron un Podemos de derechas, crearon algún medio de comunicación solamente para difamar a Podemos y, como tenían el Gobierno, pusieron a la policía, que debería ser de todos, a trabajar contra Pablo Iglesias y Podemos. Cómo no encontraron nada, se inventaron el famoso Informe PISA (Pablo Iglesias SA) con pruebas falsas. Los jueces lo dijeron claro: no hay nada de financiación ilegal de Podemos ni de conducta irregular de Pablo Iglesias.

Pero el escándalo de la existencia de una policía política, que, en cualquier país democrático hubiera supuesto la caída del gobierno, aquí pasó como si nada. Sus miembros fueron discretamente protegidos. 

Desde ese momento quedó claro que los ataques a Iglesias tenían muchas posibilidades de quedar impunes, que había carta blanca para perseguir a Podemos e incluso la justicia podía echar una mano. 

Y así ha sido. Imputación tras imputación hacía Podemos y sus líderes, archivo tras archivo. Con mucho altavoz a las primeras, mucho silencio a los segundos. Si no hay pruebas se buscan y, si no se encuentran, se vuelven a buscar. La culpabilidad, en este caso, se supone. 

La vida de Pablo Iglesias y la de su familia se convirtió en un vertedero de infamias, un atractor de acosos y porquería lanzados sin pudor desde todos los frentes, casi siempre impunemente.

Mientras tanto, los medios se han dedicado a desacreditar y crear una imagen convenientemente demoníaca de Pablo Iglesias. 

Cualquier golpe a su reputación ha sido noticia sin importar su veracidad. Cualquier acto normal en la vida de una persona se ha presentado, en su caso, envuelto en un halo de sospecha. Los “grandes” periodistas de este país se han dedicado a despreciar sus opiniones, a hacer interpretaciones interesadas que lo pusieran en el disparadero, cuando no directamente han proferido groseros insultos y amenazas incluso de agresión física. Se han dedicado a difundir bulos o a aceptarlos sin rechistar -a pesar de haberse demostrado falsos- cuando los utilizaban los rivales políticos de Podemos.

Pablo Iglesias es un enemigo formidable para los privilegiados. No lo pueden comprar y no han conseguido -todavía- condenarlo. Así que han destinado todos los recursos necesarios a destruir su imagen en lo que se puede calificar como un asesinato reputacional. 

Deberá pasar un tiempo para valorar el daño que ha producido a la democracia el silencio de la mayoría de supuestos líderes políticos y mediáticos ante ese acoso indecente.

Pero, a pesar de todo, Pablo Iglesias sigue siendo dueño de sus actos y el suyo no es un proyecto personal. Ahora dimite de todos sus cargos porque sabe analizar la realidad y valora como puede ser más útil para avanzar en igualdad y en condiciones de vida de la gente. 

Ahora más que nunca sabemos que los derechos no se regalan, que los que no se exigen no se consiguen, que los que no se defienden se pierden.

Sabemos que, con la fuerza que en cada momento se tenga, es posible iniciar cambios beneficiosos para la mayoría y que eso depende de la presión en la calle y en las instituciones. 

Sabemos que Pablo Iglesias es una persona honrada y un político honesto y valiente. 

Es un honor haber estado y continuar estando a su lado.

Un finançament just per a la nostra autonomia és una reivindicació històrica que Unides Podem defensarà sempre.

Això requereix la reforma de el Sistema de Finançament Autonòmic en l'àmbit del conjunt de l'Estat. Per això vam incloure, a l'Acord de Govern de Coalició amb el PSOE, aquest compromís: 

“Desenvoluparem la previsió de les regles i principis que han de regir el Sistema de Finançament de les comunitats autònomes que resolga les mancances, asimetries i ambigüitats del sistema actual. L'objectiu és implantar un sistema que permeta garantir la lleialtat i solidaritat entre territoris i la igualtat de tots els espanyols i espanyoles, i assegurar la justa distribució dels recursos públics i la capacitat de les comunitats autònomes per proveir els serveis i prestacions socials que són de la seua competència”

Compromisos pels que UP estem lluitant, com ho estem fent en cada un dels punts d'aquest Acord de Govern.

Algunes de les propostes concretes que per aquesta reforma que UP proposa, són:

La igualtat i blindatge dels Serveis Públics fonamentals: per garantir l'educació, la sanitat, les prestacions socials i l'atenció a la dependència.

Un sistema de repartiment just i equitatiu: finançant amb els recursos tributaris que corresponen a cada comunitat autònoma i amb les transferències de l'Administració General de l'Estat.

Adoptar un enfocament basat en un “sòl d'ingressos” per finançar les polítiques públiques.

La solidaritat interterritorial per aconseguir la convergència econòmica dels diversos territoris autonòmics.

L'equitat territorial i anivellament augmentant les aportacions per reduir la desigualtat i la bretxa de finançament entre les diferents comunitats.

Una major autonomia fiscal per incrementar la capacitat normativa en matèria tributària a les comunitats autònomes.

Unes hisendes integrades en una organització de tall federal per a una lluita eficaç contra el frau i l'elusió fiscal.

Són iniciatives centrades en que aquesta justa reforma financera que exigim siga factible i no es quede en meres declaracions polítiques, ni en “brindis a el sol” de cara a la galeria.

I, mentrestant, treballem per pal·liar les actuals injustícies amb mesures concretes per acabar, per exemple, amb el dèficit inversor a la Comunitat. En els Pressupostos Generals de l'Estat de 2021 vam aconseguir una inversió d'un 9'6% del total d'inversions, quasi el 10% que històricament hem reclamat, més que duplicant els PGE anteriors.

Ara es tracta d'avançar en aquest sentit, amb compromisos concrets. Al Congrés vam arribar a un acord entre les diferents forces del Botànic que permet avançar en propostes que comprometen al conjunt de Govern Estatal. 

En aquest esforç està Unides Podem.