Fa uns mesos vaig tindre el plaer d’assistir com a ponent a una jornada que es feia al CSOA L’Horta de Benimaclet sobre lluites veïnals. Allà vaig gaudir de l’hospitalitat i el ben fer de les companyes d’este centre social de València. Amb esta Jornada es pretenia posar damunt la taula les experiències aportades per les persones que van protagonitzar batalles en les quals el veïnat havia guanyat a l’especulació a la història recent de la Comarca. Hi havia representació de “El Saler per al poble” i “El riu és nostre i el volem verd”. Dues reivindicacions que a les acaballes del franquisme van aconseguir, la primera, impedir que el Saler acabara arrasat per unifamiliars, hotels, centres comercials i casinos; per la seua banda, “El riu és nostre...” va aconseguir que el vell llit del Túria es convertira en el jardí que gaudim a dia de hui i no una autopista d’entrada a València. D’aquelles lluites, “guanyades”, recorde una altra, que tot i ser més modesta mereix esment: el parc de Mont-olivet. Un solar que hi havia al mig del barri que els veïns van netejar i convertir en un jardí per a gaudi del veïnat. Tant en el cas del Saler com en el del solar de Mont-olivet, l’administració va haver d’indemnitzar als propietaris dels terrenys (recordem que el mateix ajuntament havia venut el Saler pocs anys abans i que les obres d’urbanització ja estaven molt avançades).

El següent ponent era el company de Salvem el Botànic, una altra llarga batalla guanyada per la ciutadania del Cap i Casal. Un altre cas més on les institucions hagueren d’indemnitzar als propietaris per tal de rescatar un tros de terreny que d’haver estat construït haguera deixat malmès al nostre centenari Jardí Botànic.

I per últim nosaltres, La Coordinadora per la Protecció de Les Moles que lluitem perquè el paratge natural de Les Moles siga protegit i no acabe destruït sota un altre centre comercial.

Totes les persones convidades coincidirem en el diagnòstic: la planificació urbanística dels darrers anys ha seguit la lògica de la generació de beneficis a les grans constructores. Corporacions que es constituïen com a agents planificadors del futur de les nostres poblacions sense tindre en compte les necessitats de les persones que habitem el territori. Un urbanisme basat en la cultura de l’enriquiment ràpid i el «pelotazo». Així doncs, les ciutats han estat taulers de joc on les empreses es disputaven porcions de terra, mentre les necessitats diàries de la ciutadania eren menyspreades.

Conclusions: Portem generacions, des dels 70 fins ara, des del Saler fins el PAI de Benimaclet, defensant pam a pam el nostre territori i els nostres drets. És hora que la ciutadania prenga el control de la planificació del territori. Perquè algunes vegades es perd i d’altres es guanya. Però inclús en aquelles en què hem eixit victorioses, el preu que hem hagut de pagar ha estat molt alt. Em resferisc al patiment de les persones que van vore amenaçades les seues cases, les seues amistats, la seua forma de viure i les seues vides al Cabanyal, a la Punta i a tants i tants PAIs que acabaren sense desenvolupar-se arreu del país. Eixe patiment no es paga amb la suposada victòria. Si finalment s’aturara la ZAL i es revertiren les expropiacions i els veïns i veïnes tornaren a ser propietaris d’unes terres que els foren arrabassades a colp de porra, res no els tornarà els anys de sofriments, les injustícies i les persones que pel camí ens han deixat. Eixe és el preu que moltes valencianes i valencians han hagut de pagar en la defensa del territori i dels seus drets individuals i col·lectius.

Altra factura que hem hagut de pagar, massa sovint, ha estat la de la indemnització. Perquè amb el Saler haguérem de pagar per les dèries desenrotllistes dels últims governs municipals del franquisme i a Mont-Olivet la falta de planificació urbanística i la nul·la sensibilitat ambiental d’aquella dictadura. I ara? Ara tenim les Moles. Un paratge natural i pulmó verd de l’Horta oest. Un paratge que es va voler vendre al millor especulador recent acabada la crisi de la construcció del 2008. Amb orgia desenvolupista, eufòria lisèrgica de creixement però amb el tuf propi de temps del Nodo: El centre comercial més gran d’Europa. Sí. Un altre més. I ara, una vegada tombat el projecte, l’empresa especuladora britànica que va fer fallida al nadal passat, exigeix rebre una indemnització perquè no se li va aprovar el projecte. Esperem que la justícia no li done ales, perquè, precisament, encara era un projecte i cap administració l’havia aprovat. Però, fins i tot, si finalment calguera indemnitzar com va passar amb el Saler, el Botànic i el Solar de Mont-Olivet, paga la pena. Ja que els beneficis de recuperar estos espais no es poden pagar amb diners. O anem a posar-li preu al Saler? I l’Albufera? I el llit del Túria? Quin preu tenen les Moles? Quant estem disposats a pagar per respirar, per passejar, fer esport, per viure...?