Vicent Mompó ha convertit la incoherència en estratègia. I és que no estem parlant de matisacions de pensament o de canvis de perspectiva, sinó de contradiccions i versions diametralment oposades per conveniència política. I aquesta conveniència té només un nom: la defensa de Mazón per defensar la credibilitat del Partit Popular i lligar-la al seu futur.

I és que, fa pocs dies, Mompó ha deixat caure en un acte molt calculat que “no es descarta” com a candidat a la presidència de la Generalitat. La resposta és típica d'ell: “Hui puc dir que el càrrec més bonico és el d'alcalde de Gavarda i el segon més bonico el de president de la Diputació. A partir d'ací, què passarà, no tinc ni idea.” “No tinc ni idea” ha estat, de fet, una de les frases més pronunciades per Vicent Mompó des del dia 29 d’octubre. Una frase que resumeix tota una estratègia política i que és la porta oberta per al que puga passar amb el seu futur polític. Això sí, sense comprometre’s. Una frase que evidencia que, a dia de hui, Mompó val més pel que calla que pel que conta, i sabem que és un dels testimonis que més podria contar i, per tant, qui més calla.

Recordem els fets: davant la jutgessa instructora de la causa de la DANA, en la seua declaració com a testimoni, Mompó va assegurar que “no sentia” que la consellera Salomé Pradas fora “qui dirigia l’emergència”. Una declaració cautelosa i que protegia l'estratègia de la Generalitat. Era la versió oficial: els tècnics dirigien, Pradas no tenia responsabilitat política i tot era un problema de coordinació. Però fa pocs dies, menys de tres mesos més tard, en una entrevista per a un documental televisiu, el mateix Mompó diu ara exactament el contrari: “La que dirigia l’emergència era ella, no el President”. De sobte, la versió canvia. Pradas passa de ser un simple engranatge administratiu a ser la responsable central de la gestió de la DANA.

Per entendre la gravetat dels canvis de versió, més enllà de les paraules, cal tindre present la importància de Mompó com a testimoni clau en la causa. I és que Mompó va estar el dia 29 d’octubre en el CECOPI des d’abans del seu inici a les 17.00 hores, fet de què ha presumit. La seua figura apareix en totes les imatges captades aquella vesprada, i és una de les dos persones, juntament amb Salomé Pradas, que apareix en els vídeos de l’arribada de Mazón per a explicar al Poc Honorable què havia estat passant allà. Ell hi era i participava de forma activa, com ell mateix ha mantingut en tot moment, però no ha donat cap explicació pública de cap dels detalls que hem anat sabent gràcies a la recerca periodística en forma de vídeos filtrats i telefonades creuades. Els vídeos que va gravar el seu assessor, a dia de hui, continuen sent una incògnita; i les converses d’aquella vesprada amb Mazón, una fantasia literària.

Això ens porta a una pregunta per a ell incòmoda i que encara no ha respost: si estava allà, per què no va fer res? Els testimonis i els documents judicials mostren cada dia que l'estratègia oficial no se sosté, perquè mentre els tècnics demanaven que l’Es-Alert es llançara poc després de les 18.00 hores, mentre els minuts comptaven per a salvar vides i els municipis de l'Horta Sud quedaven desprotegits, Mompó no va exercir el seu pes polític per a accelerar les decisions, més enllà d’aquell “Envieu ja d’una puta volta l’alerta!”. Va estar present en la inacció mentre potser esperaven un vistiplau polític que arribava molt tard i dutxat de casa, quan els tècnics portaven hores demanant aquella ordre.

I ara, mentre Mompó es manté en l’absoluta ambigüitat, la Diputació de València segueix sent un instrument al servei de Mazón. Cada silenci de Mompó, cada declaració contradictòria, cada dia que passa sense aclarir què va passar en el CECOPI la vesprada de la DANA, serveixen per a diluir la responsabilitat del Consell. Una institució històrica al servei dels pobles valencians que ara es troba segrestada i convertida en una plataforma lamentable de legitimació de les mentides de Mazón i el seu Consell. No és casualitat que Mompó haja mantingut silenci sobre la inacció de la Generalitat en la resposta immediata a la DANA, quan s’hauria d’haver plantat per la necessitat d’impulsar plans de reconstrucció més ambiciosos i enfrontar-se a la Generalitat per la seua resposta clarament insuficient. La Diputació no pot ser un instrument de cobertura política i el seu president no pot escollir el camí estratègic de la mentida política, ni posar el seu futur com a candidat per davant de la coherència, la transparència i la dignitat de les institucions públiques.

Mentre continuem exigint veritat i justícia, Mompó ambiciona seguir caminant pels passadissos del poder amb el silenci per bandera. Però els pobles i la gent que ha patit; les famílies de les  229 víctimes que esperen resposta i demanen sense rendir-se la dimissió de Carlos Mazón per negligent, i també que els responsables del govern del PP acaben en presó, mereixen un president de la Diputació que els servisca, no que els utilitze. Les víctimes de la DANA mereixen la veritat, fins i tot quan és incòmoda. I la democràcia valenciana mereix institucions que no siguen segrestades per les ambicions de qui les presideixen. Val més pel que calla que pel que conta, i no pot continuar amagant la veritat del que va viure la vesprada que ho va canviar tot.

Aquella falta d’interés pel bé comú mancomunat i comarcal va portar a decisions que encara estem pagant. I és que cada poble construïa una piscina, un poliesportiu o un auditori, i aquestes infraestructures creixen a cada comarca com bolets no fungibles i molt cars de mantindre. Cada poble volia recollir el seu fem, o gestionar tots els serveis tributaris i socials, entre altres. Cada poble ho volia tot, sense mirar al seu voltant i als pobles veïns, en un afany imparable de ser el melic del món. I això va portar, anys després, a espais tancants, saturació de serveis municipals i baixa qualitat dels serveis públics: la falta d’eficiència i visió estratègica d’aquelles decisions era manifesta per insostenible.

Amb l’arribada del govern del Botànic la cosa va canviar radicalment, i des del primer moment es va tindre clar que el foment de l’autonomia local passava per dotar de majors serveis i recursos les mancomunitats que agonitzaven, i que, per fer-ho, calia una Llei de Mancomunitats que, amb les comarques com a referència i amb vocació de potenciar la unió de pobles de la mateixa comarca, es va aprovar en 2018 amb els vots a favor dels partits del govern de la Generalitat. Una llei, que estableix com a prioritària la cooperació municipal amb l’objectiu de dotar les comarques de recursos suficients per ser eficients a nivell comarcal i prestar millor serveis a la ciutadania, tot alliberant de burocràcia innecessària els municipis.

Quatre anys després, i amb una gestió més que responsable per part dels nous gestors i gestores de les mancomunitats, podem dir que estem llestos per fer el següent pas en l’aplicació de la llei, i que és el torn que les administracions públiques apliquem correctament les polítiques marcades per la llei de Mancomunitats. I és que mancomunitats com, entre d’altres, La Safor, La Ribera Alta, Camp de Túria o l’Horta Sud, han fet una feina ingent per actualitzar els seus estatuts i convertir-se en mancomunitats d’àmbit comarcal, les quals tenen dret a línies específiques de finançament per desplegar la gestió de recursos públics.

En este sentit, els primers passos ja es materialitzen: des de 2022, els serveis socials bàsics hauran de ser gestionats per part de les mancomunitats, que rebran dotacions específiques de personal i econòmiques per part de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, perquè hi ha serveis que és insostenible tindre a cada poble, i que de manera conjunta arriben a un millor resultat per a la ciutadania; o les ajudes que per part de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports s’atorguen a les mancomunitats per a la gestió d’arxius comarcals o digitalització i restauració de documents d’especial rellevància històrica, i que pobles menuts no tenen capacitat de gestionar, fins el punt que s’arriben a perdre, en alguns casos, part del nostre patrimoni.

A la Diputació de València no ens quedem enrere amb aquesta aposta per les mancomunitats, i a més del ja tradicional Pla de Suport Econòmic a les Mancomunitats (PMAN) que s’atorga anualment per al seu funcionament bàsic, les diferents àrees de govern apostem de manera molt significativa perquè siga en seu mancomunada on es gestionen amb major determinació els recursos que posem a l’abast dels municipis. Hem de tindre en compte que molts dels nostres ajuntaments tenen menys de 5.000 habitants, i la gestió mancomunada és per a ells l’única possibilitat perquè la ciutadania tinga accés a tots els serveis essencials. Així, i a mode d’exemple, la posada en marxa per part de l’Àrea de Medi Ambient de la contractació en les mancomunitats d’àmbit comarcal de 36 educadors i educadores ambientals que porten endavant la seua tasca a tots els pobles de la comarca, i que anime els pobles no mancomunats a adherir-se a la gestió conjunta de serveis per poder ser-ne beneficiaris; o les ajudes a la mobilitat sostenible mancomunada, amb projectes comarcals que uniran pobles veïns teixint xarxes de carrils bici que arriben a la plaça de cada poble, i que no siga cada municipi qui faça un trosset de carril que no va a cap lloc.

L’autonomia municipal ens empeny a la unió del pobles i a potenciar les comarques com entitats jurídiques que puguen gestionar tot tipus de serveis des del coneixement més profund del territori i des de la proximitat que el municipalisme porta arrelada com a política del poble i al poble. Eixa que et para pel carrer, que va a l’escola del poble del costat i que necessita optimitzar recursos per no desaparéixer i així seguir sent comarques riques i plenes de vida. Eixa que t’has de creure i que la dreta evita. Perquè el futur, serà mancomunat... o no serà.

Però si bé i per fortuna tenim la sort d’haver-nos dotat de les ferramentes legals necessàries per combatre l’odi contra un col·lectiu acostumant a l’estigmatització i la lluita constant, l’aplicació de la llei requereix de la implicació de totes per fer realitat la lluita pels drets fonamentals i per complir amb allò pactat. Les institucions democràtiques tenim l’obligació de protegir amb les nostres polítiques i actuacions els drets fonamentals de tota la ciutadania, especialment de les persones que més pateixen per qualsevol motiu. I aquesta tasca, com marca també la norma, requereix d’educació en la igualtat, la diversitat i el respecte mutu, base de la democràcia a què volem aspirar per viure en igualtat, llibertat i pau social. Amb aquest objectiu, i junt amb la feina coordinada d’altres administracions, des de la delegació de Diversitat de la Diputació de València portem a terme amb els centres de secundària -amb l’ajuda d’associacions per la defensa dels drets LGTBI- tallers i cursos per al professorat i l’alumnat per resoldre conflictes i situacions de desempara en que es troben alumnes dels centres, tallers que cada dia tenen més demanda i que aconsegueixen dotar d’eines suficients les persones implicades.

En aquesta tasca de sensibilització i formació marcada per la llei es trobava la regidora d’educació de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, Verònica Ruiz, quan el Jutjat d’allò Contenciós-Administratiu núm. 1 de la ciutat, a instància del col·lectiu autoanomentat ‘Abogados Cristianos’, va acordar la passada setmana la retirada cautelaríssima d’un llistat de llibres de temàtica LGTBI remesos als centres educatius. La disbaratada mesura, dictada per procediment d’urgència i sense audiència de part (com marca la llei per als fets que poden resultar irreversibles), obligava a la retirada d’aquests llibres de (sic) “ideologia LGTBI” al·legant que podrien produir un “perjudici irreparable” en els menors d’edat que els llegiren, de manera que aquests llibres quedaven segrestats de manera cautelaríssima a l’espera del que es resolera la qüestió en el procediment principal (anomenat “de drets fonaments”, fins ací la ironia). Per fortuna, i després d’un allau de crítiques que fins i tot ha traspassat fronteres, amb tan sols deu dies de diferència el mateix jutjat ha esmenat la seua pròpia decisió i ha alçat la injusta mesura.

La rectificació, però, no ens ha de fer conformar-nos quan parlem de drets fonamentals de la ciutadania, perquè sols el fet que algú puga pensa que un llibre (o 32, en aquest cas), puguen ser susceptibles de causar danys irreparables en qualsevol persona que el llija, ja ens hauria de fer reflexionar sobre la vertadera intenció censora de qui demana la mesura i sobre l’aplicació de les normes de que ens dotem. Perquè els llibres, qualsevol que siga la seua temàtica, ens ajuden a reflexionar, ampliar coneixements, plantejar-nos altres punts de vista i, fins i tot, permetre’ns el luxe de mantindre’ns en les nostres conviccions. Però no. Lluny de de la intenció de que els xiquets i xiquetes reflexionen i es formen en igualtat, l’associació instigadora de la mesura ha pretés en tot moment controlar el que han de pensar o no, tot sota el paraigua d’una suposada protecció de la seua llibertat que no fa més que amagar intolerància, exclusió i por. Perquè, no ho oblidem, no educar en la diversitat i el respecte, ens aboca a l’odi irracional, i eixe odi fàcilment es converteix en violència, com malauradament estem veient massa vegades els últims temps en atacs continus d’agressions transfobes.

Sorprén per tant, que en una societat democràtica i lliure aquesta disbauxa haja aconseguit un pronunciament cautelarment favorable -ni que siga durant deu dies- el que ens fa reafermar-nos en el fet que queda molt de camí per recórrer en la defensa dels drets LGTBI, i que la formació en la diversitat de la judicatura és també una assignatura pendent, com ho va ser fa anys la formació en violència de gènere o en drets de les persones menors. Assumir, ni que siga circumstancialment, els discursos d’odi i titllar «d’ideologia“ la realitat LGTBI, deixa en el pou de l’ostracisme els drets que tant ha costat d’aconseguir, i evidencien les mancances de qui hauria d’impartir justícia i protegir els drets fonamentals de totes, en lloc de posar-se d’inici de part de qui els pretén aniquilar.

Així, a les persones que posem per davant de tot la convivència i la llibertat no ens queda altra més que continuar ferms: a Compromís no farem ni un pas enrere. Poden segrestar un grapat de llibres, però no segrestaran els valors democràtics que els llibres transmeten. I en el cas que ens ocupa, celebrem l’alçament de la mesura i el compliment de les lleis aprovades a les Corts Valencianes per defensar els drets de totes les persones, però no podem baixar la guàrdia enfront de qui pretén eliminar-los. Deu dies són massa temps per retrocedir en la defensa de la igualtat, però també són el temps rècord en el que la pressió i l’activisme han abocat a l’efecte contrari al pretés: perquè en tan sols deu dies el llistat de llibres remés per l’Ajuntament de Castelló als centres educatius, millorat i augmentat per altres títols, circula per totes les xarxes socials, i són poques les persones que no han tingut accés al mateix. Molts pobles estan comprant aquests títols per a les seues biblioteques municipals, hi ha sortejos de lots complets i les famílies ara tenen un extens llistat per poder adquirir i consultar un molt bon catàleg que les ajude en l’educació en la diversitat dels seus fills i filles, aprofitant ara Places del Llibre i Fires on adquirir-los. Potser seria també una qüestió de justícia que, algun d’aquests lots, acabara a les seus judicials per evitar que en un futur i, ni que siga per uns pocs dies, tornem a tindre resolucions tan poc ajustades a dret. Llibres (LGTBI) per a totes!