El passat 3 de juliol va finalitzar el termini de 45 dies hàbils d’exposició pública i presentació d’al·legacions al Pla Parcial SUP-T4 “BENIMACLET” (el PAI), amb el qual Metrovacesa (Banc de Santander i BBVA) pretén urbanitzar els 170.000 m² que resten entre el casc urbà i la Ronda Nord. L’AV de Benimaclet duu des del 2014, és a dir, des d’abans que el nou agent urbanitzador ficara les mans en aquest afer, treballant en un projecte de PAI que faça compatibles els legítims interessos empresarials amb les necessitats i aspiracions veïnals. Més de 10 anys després tot indica que serà la raó especuladora la que s’emportarà el gat a l’aigua. La primera immobiliària d’Espanya no està disposada a reduir el seu marge de beneficis ni que siga en un euro. Per què hauria de fer-ho si el poder polític mai no ha gosat plantar-li cara de debò?

Ara, una cosa és tenir consciència de les nostres minses forces front al sector de la rajola, i una altra de ben diferent renunciar de bestreta a presentar-li batalla. Perquè hi ha batalles que han de ser lluitades encara que només siga per a perdre-les amb dignitat. És per això que, en poc més de quatre setmanes, a l’AV ens hem pres l’obligació cívica d’estudiar-nos el projecte de Metrovacesa, plantejar-hi un seguit d’al·legacions, convocar assemblea extraordinària de socis, per a discutir-les, redactar-les (finalment set), engegar una campanya durant la qual hem recollit més de 2.800 signatures de suport i presentar-les a l’Ajuntament el passat 27 de juny.

Perquè no volem que Metrovacesa faça la seua amb el nostre silenci resignat. Perquè no volem que algú puga dir algun dia que Metrovacesa comptà amb la passivitat còmplice d’aquesta AV. Perquè volem tornar a denunciar l’estratègia de Metrovacesa comprant voluntats i dividint i confonent el veïnat mitjançant xiringuitos, com ara Beniviu, amb els quals pretén fer-nos creure que, gràcies al seu PAI, Benimaclet acabarà sent el Paradís terrenal. És exactament el mateix que està fent en Alboraia (platja de la Patacona) i el que fa cada vegada que un veïnat organitzat qüestiona la seua peculiar manera d’entendre el negoci immobiliari. És per tot això, i perquè no volem que la nostra veu acabe silenciada pels palmeros de Metrovacesa, pel que a continuació oferim un resum de les susdites al·legacions (el lector interessat pot trobar el document complet al blog de l’associació).

1. Reducció substancial (al voltant del 40%) de l'edificabilitat.

Demanem una edificabilitat més respectuosa amb l’interès general i menys amb la raó especuladora. A hores d’ara, no es pot continuar defensant la necessitat que la ciutat continue creixent a costa de l’horta, la qual, en els darrers seixanta anys, ha perdut en el seu conjunt la meitat de la seua extensió. Atesa la situació d’emergència climàtica, no ens ho podem permetre. Hi ha dades que l’Administració municipal no pot desconèixer en aquests moments i que avalen la nostra posició:

─ Aquest volum d’edificabilitat es va aprovar fa més de 30 anys (PGOU del 1988) en funció d’unes previsions de creixement de la ciutat absolutament irreals (1.200.000 habitants) que ni s’han complit ni es compliran en les pròximes dècades. No està de més recordar que les previsions demogràfiques d’aquest tipus tenen al darrere una llarga tradició d’errades històriques, sempre en favor de la rajola: El PGOU aprovat en 1946 per a «Valencia y su cintura», quan la ciutat no arribava al mig milió d’habitants, preveia que al 1990 aplegaria a 1.250.000, tot justificant així la proposta de duplicar la superfície de nou sòl urbà de la ciutat.

─ A Ciutat Vella hi ha 40.000 m2 de solars susceptibles de ser utilitzats per l’Ajuntament per a construir habitatges públics.

─ A València hi ha vora 37.000 habitatges buits en condicions de ser habitats.

─ A la província de València hi ha 20.466 habitatges nous sense vendre’s. Hom pot pensar que uns quants milers n’estan ubicats a la ciutat.

─ En els darrers 30 anys s’hi han construït milers de pisos a la ciutat. Aquest augment de l’oferta no ha impedit, ni de bon tros, que el preu de l’habitatge (de venda o de lloguer) continuara augmentant sense control.

Finalment, el que s’ha donat a conèixer com a Informe Boix (2019) sosté que una reducció entre un 25 i un 40 % de l’edificabilitat és compatible amb l’obtenció de “cert benefici empresarial”, sense que això supose cap cost addicional per a les arques públiques. Aquesta conclusió guanya consistència si es té en compte que la nostra proposta de PAI implica uns costos d’urbanització força inferiors als del pla original del 2003. És per això que insistim a demanar la reducció de l’edificabilitat i l’augment de la construcció d’habitatge públic per a llogar a preu assequible. No acceptem la situació actual, segons la qual l’habitatge públic es farà a costa de l’espai dedicat a equipaments o zona verda i d’augmentar encara més l’edificabilitat.

2. Soterrament parcial de la Ronda Nord.

Tenim la possibilitat de connectar la ciutat de València amb l’Horta Nord i crear un veritable espai de transició, la qual cosa implica actuar sobre la ronda de circumval·lació. Aquest viari provoca un fort impacte ambiental, visual i acústic, i impedeix qualsevol tipus de connexió entre el barri i l’horta. És per això que aquesta possibilitat, que prioritza la recuperació del paisatge i del territori, exigeix el soterrament del tram de la Ronda Nord situat entre els camins de Farinós i de les Fonts.

L’espai així guanyat a la Ronda, junt amb els terrenys centrals del PAI, es destinaria a crear un ecotò (espai de transició entre dos ecosistemes diferents) entre la ciutat i l’horta, estructurat sobre la reconstrucció del territori, dels camins i del sistema de regadiu originals.

El soterrament que proposem hauria d’anar acompanyat, primer, de la reconstrucció dels terrenys sobre el pas inferior de la Ronda recuperant la cota de l’horta, així com el parcel·lari i la xarxa de séquies d’alimentació i drenatge originals; segon, de la creació d’un bosc perimetral a la ciutat com a filtre visual i protecció ambiental enfront dels trams de la Ronda que resten en superfície; i tercer, de la recuperació del traçat històric dels camins de les Fonts i de Farinós. Al capdavall, es tracta de crear una porta d’entrada de la ciutat a l’horta i de l’horta a la ciutat, tot recuperant el vincle de València amb el seu entorn.

3. Disseny del Parc Central i manteniment de les séquies del Braç d'Alegret.

Una de les grans peculiaritats de la nostra ciutat és la seua Horta, sobre la qual s’ha desenvolupat l’espai urbà. En general I’urbanisme practicat des de fa un segle ha ignorat el paisatge tradicional. És per això que l’Ajuntament podria prendre’s el PAI com una oportunitat per dissenyar el parc central inspirant-se en la tradició agrícola de l’Horta. El seu paisatge físic està vertebrat per séquies, camins, alqueries i barraques, parcel·les de conreu, marges i terrasses. Són elements que vertebren el territori, el delimiten i l’organitzen permetent el seu ús i aprofitament des de fa segles.

Tal com ha estudiat la Universitat de València, tot això és encara visible i rastrejable en la zona reservada per al parc central. En concret, l’àrea està creuada per quatre séquies o braços pertanyents al braç d’Alegret de la séquia de Mestalla: la séquia del camí de Farinós, el braç del Mig i un escorredor seu, i el braç d’Alegret mateix. Tot acompanyat de mitja dotzena de sendes. Tots aquests traçats permeten una repristinització que pot servir d’exemple per a altres ciutats: de com recuperar patrimoni rural en la perifèria urbana; i de com procedir a integrar camp i ciutat en un model d’urbanisme que supere el simple procés de substitució del primer per la segona.

En aquest sentit, a més de la reconstrucció física dels traçats històrics (camins de terra i camins d’aigua), també és indispensable mantenir la cota actual de terra així com la circulació de l’aigua pels quatre braços del braç d’Alegret, de manera que el parc-horta que es proposa continue sent regat per aigua del Túria i, per tant, sotmés a la jurisdicció del Tribunal de les Aigües. Cal que l’Ajuntament tinga en compte que la séquia de Mestalla conserva a hores d’ara menys del 10 % del seu espai irrigat secular. Noves operacions urbanístiques poden posar en perill la seua continuïtat física i significar la mort fàctica del Tribunal de les Aigües i la pèrdua de la seua condició de Bé Important de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

En resum, sol·licitem que el disseny interior d’aquest parc, la cota de nivell i la disposició de cabals d’aigua respecten la morfologia espacial de l’horta històrica en aquesta àrea. Una proposta ni de bon tros incompatible amb uns usos públics basats en zones de descans, d’oci, de jocs, etcètera, junt amb el manteniment de la ubicació actual dels horts urbans.

4. Eliminació del vial que connecta els carrers Lliri Blau i Poetes Anònims.

Benimaclet compta amb una trama urbana singular i poc connectada amb la resta de la ciutat. Aquest fet comporta l'avantatge que, des del punt de vista del trànsit, funciona com una illa. Els carrers del barri tenen poc trànsit i són tranquils i segurs. Només entra al barri qui va al barri. El veïnat s'hi ha acostumat, i el que podria semblar un problema ha acabat convertint-se en un avantatge. Volem que continue sent així. Per això proposem eliminar el viari perimetral entre aquests dos carrers, deixant-lo com està actualment. Es tracta de reduir, en la mesura que es puga, el trànsit rodat i els vials que dificulten la mobilitat dels vianants entre el barri i el parc central.

5. Canvi d'ubicació de l'equipament del Parc Central.

Benimaclet necessita equipaments, però tots els col·lectius veïnals coincideixen en que la major necessitat del barri és la de comptar amb un gran Parc Central, que s’ha de convertir en un nou punt d’encontre. En conseqüència, tant el traçat de nous viaris com l'ordenació i ubicació dels nous equipaments s'han de supeditar a aquesta prioritat.

És per això que proposem desplaçar l'equipament públic ubicat al costat del Col·legi Municipal a la confluència del carrer Mistral i l'avinguda de Valladolid, amb l'objectiu d'eliminar les edificacions que obstaculitzen la relació del nucli tradicional de Benimaclet amb el parc i no escanyar el seu disseny. La ubicació que proposem ja compta amb accés rodat i facilitarà la conversió de l’avinguda de Valladolid en l'eix central del barri.

Proposem que aquest equipament siga el Centre Cívic que Benimaclet reclama des de fa dècades. Un edifici multifuncional que continga sala d'actes, d'exposicions, sales per a tallers i cursos, aules per a l'escola de música del CIM, i que puga ser compatible amb habitatge social de lloguer assequible en les plantes superiors.

6. Ús de les alqueries del Parc Central.

Necessitem un nou centre de dia per a persones majors, perquè l’existent a hores d’ara dóna servei a tota la ciutat i està col·lapsat des de fa anys. Les alqueries destinades a equipament públic, que el projecte d’urbanització objecte d’aquestes al·legacions preveu protegir, situades al costat de la rotonda que trenca el camí de Farinós, són el lloc òptim per ubicar-lo. Ara, la proximitat a eixa rotonda i per tant a la Ronda, fa que hi haja un desnivell de metre i mig entre elles i les cases, òbviament construïdes sobre la cota de l’horta.

Per això proposem: 1) No deixar fora d'ordenació part de les alqueries existents en els terrenys del futur parc, per tal d’augmentar el volum construït i afavorir el seu ús com a equipament públic. 2) Eliminar la via per a vianants que dibuixa el pla susdit, connectant el carrer Diógenes López Mecho amb la rotonda. Tot tenint en compte la diferència de rasants, aquesta via suposa una agressió a les alqueries protegides. L'accés de servei a l'equipament es realitzaria pel camí existent a l'oest de les alqueries.

7. Manteniment dels horts urbans de l'AV de Benimaclet.

Amb més de 12 anys de vida, els horts urbans s'han consolidat com un espai públic molt popular. Aquesta iniciativa veïnal fomenta la convivència, reforça el teixit comunitari i promou l'educació ambiental i el consum responsable. A més a més, ha recuperat terrenys abandonats i destrossats per a transformar-los en un espai ecològic, productiu i obert a la comunitat. En l’actualitat els terrenys que ocupen els horts pertanyen a l'Ajuntament, que n’ha fet una cessió d'ús a l'AV.

Els horts es componen de 100 parcel·les de conreu i un espai comú que pot ser utilitzat lliurement per qualsevol veí per a la realització de tota mena d’activitat lúdica o cultural no lucrativa que no supose molèsties al veïnat. Entre els usuaris de les parcel·les hi ha dos col·legis públics, l'associació Nueva Opción (persones amb dany cerebral adquirit) i ACOEC (associació que s’ocupa d’atendre a persones en risc d'exclusió social).

El projecte d'urbanització no contempla el manteniment dels horts en la seua concepció actual. Tot i que es dibuixen franges que podrien interpretar-se com a horts, aquestes estan disperses per tot el parc, mentre que els horts exigeixen continuïtat, tant a nivell funcional com pel que fa a la seua funció de cohesió social. En conseqüència, proposem que es mantinga la configuració actual dels horts dins del Parc Central.

***

En fi, la sort ja està tirada, i després de tants anys de batalla veïnal no podem evitar la sensació que els nostres esforços estan provocant efectes paradoxals. Per una banda, si comparem el que volia fer URBEM (anterior agent urbanitzador) fa 30 anys amb el projecte que ara mateix pretén tirar endavant Metrovacesa, és evident que hem aconseguit millores substancials en benefici del barri. Aquells blocs de pisos que reforçaven la muralla de la Ronda tot privant-nos de la brisa mediterrània han obert pas a una distribució concentrada en els extrems dels volums bastits, la qual cosa permet alliberar espai en el parc central i una transició més amable entre la ciutat construïda i l’Horta. Per altra banda, eixes millores en benefici de tots, més les que s’aconseguirien cas que les al·legacions de detall que ací presentem foren acceptades, no només no lesionen els interessos immobiliaris, sinó que també els beneficien: al cap i a la fi faran més atractius i fàcils de vendre els nous habitatges. Heus ací la paradoxa.

Les associacions veïnals (AAVV) són, per definició, organitzacions polítiques. Nasqueren durant el tardofranquisme per a fer aquelles coses que en els països democràtics feien els partits polítics. En una època en què la dictadura necessitava combinar el pal amb la safanòria (la repressió amb la concessió), per guanyar respectabilitat internacional, aprofitaren les escletxes de la legalitat vigent per a convertir les necessitats dels barris populars en demandes dirigides al Poder sense jugar-se forçosament la vida o la llibertat en l’empresa. Així, desplaçant-se per l’imprecís llindar que separava allò prohibit d’allò tolerat, les AAVV nasqueren per a fer política en el sentit més genuí de la paraula: per a intervindre en l’espai públic en defensa de l’interès general.

Per la mateixa raó, defensar els interessos de tots i no els de part, les AAVV no estan per a fer política partidista. És clar que no tots els partits polítics mostren la mateixa sensibilitat davant les seues reivindicacions. Però tota associació veïnal que no mantinga una higiènica i prudent distància de qualsevol partit, en particular del partit que governa en un moment donat, arrisca la cooptació, corre el perill de perdre capacitat reivindicativa i, amb ella, la seua raó de ser.

Sent així, pot la revista d’una AV demanar en l’article editorial la dimissió del president de la Generalitat pel seu comportament irresponsable durant la DANA del 29 d’octubre del 2024, que assolà 80 municipis valencians i 8 pedanies del sud d’aquesta ciutat, emportant-se per davant la vida de 228 persones? No estem així implicant-nos en la lluita partidista? No estem així donant la raó a eixa part del veïnat que ens acusa de ser un cau de rojos només prestos a protestar quan mana la dreta? No. Rotundament no. Aquesta associació, al llarg de la seua història, ha donat proves fefaents del seu compromís insubornable amb els interessos dels seus conveïns. Manara qui manara. Podem demostrar tan solemne declaració? Sí. No cal sinó anar a les hemeroteques o consultar uns quants números d’aquesta revista per comprovar-ho. Però per tal de facilitar la faena tot seguit recordarem alguns dels exemples més cridaners de reivindicacions sostingudes davant el poder polític independentment que estiguera ocupat per l’esquerra o per la dreta.

Vaja per davant que una característica distintiva de l’Administració municipal és la seua exasperant lentitud, de manera que sovint ens hem vist obligats a mantenir la mateixa cantarella reivindicativa davant d’administracions de signe diferent. L’exemple més clar tal volta en siga el col·legi municipal, que hagué d’esperar dècades d’ajuntaments predemocràtics, esquerrans i dretans per poder ocupar instal·lacions dignes. Però semblant és la història dels dos centres de salut del barri, tot i que depenen d’una altra Administració. Ni en un cas ni en els altres, el volum del nostre soroll reivindicatiu ha registrat modificacions en funció del color del partit en el Govern.

L’ampliació del port de València –atemptat ecològic al qual s’hi oposa des de fa dècades l’AV germana de Natzaret– ha sigut alternativament la gran aposta o el gran ogre de PP i PSOE segons estigueren al Govern o a l’oposició. A hores d’ara, quan un gran pacte d’Estat no és possible ni tan sols per fer front a uns incendis provocats pel canvi climàtic, salvatjades com aquesta susciten sospitoses complicitats entre ambdós partits, i bona part de la ciutadania continua sense entendre el perquè d’aquella foto protagonitzada pel socialista Óscar Puente (el ministro imprudente) acompanyat de diverses autoritats populars, tutti quanti ben somrients amb la copa de cava a la mà, celebrant vagen vostès a saber quin esdeveniment relacionat amb la bona marxa del negoci. Doncs bé, les pàgines d’aquesta revista han acollit en més d’una ocasió arguments contundents en contra de l’ampliació, independentment de les mans en què estiguera el Govern municipal, autonòmic o central.

El PAI de Benimaclet és fill d’un PGOU engendrat sota administracions socialistes i ha sigut cuinat en fogons de la mateixa escola, però qui està servint-lo a la taula del sector de la rajola són mans populars; partit que, matisos a banda, en qüestions urbanístiques no manté diferències notables amb els seus adversaris. La nostra posició davant el PAI és pública i notòria. Ningú no pot acusar-nos d’haver-la modificat en funció de qui estiguera al front del Govern municipal. La que ara defensem davant el regidor popular d’Urbanisme Juan Giner és, si fa no fa, la mateixa que hem mantingut front a la socialista Sandra Gómez, a qui desitgem una llarga i brillant carrera al Parlament europeu.

El botellot de la plaça i rodalies conegué el seu moment àlgid durant el Govern esquerrà del Rialto, i nosaltres no deixàrem d’alçar la veu –en la mateixa plaça, en l’Ajuntament, en els mitjans de comunicació– per tal de denunciar-lo i donar resposta civilitzada a una situació que arribà a provocar moments de molta tensió amb veïns disposats a resoldre el problema per via legionària. En fi, no cal continuar insistint. Raons de sobra ens permeten, sense timidesa i sense tenir que demanar permís a ningú, cridar ben fort i ben clar: Mazón dimissió.

Però la funció d’una associació com la nostra no és criticar polítiques més que persones, exigir solucions a problemes més que involucrar-se en qüestions intrapartidistes sobre qui ha d’ocupar determinat càrrec públic? Sí i no. SÍ, perquè en termes generals hom pot acceptar que, certament, allò important és la política d’un partit, no el polític encarregat de dur-la a la pràctica. Pensem en problemes com ara el de l’habitatge. Si les administracions del PP –per raons al nostre parer espúries– no volen sol·licitar i declarar un municipi com a zona tensionada, tant se val quina persona n’ostente la vara de comandament. Per altra banda, una de les primeres mesures que va prendre el Consell de la Generalitat del PP-VOX després de les eleccions de maig del 2023 va ser derogar per la via d’urgència el decret que regulava la creació de la Unitat Valenciana d’Emergències, una de les últimes iniciatives del Govern anterior presidit pel socialista Ximo Puig. De traca i mocador, hom pot qualificar a hores d’ara, en perspectiva post DANA, aquella ocurrència de la qual s’enorgullia públicament poc després el PP valencià. Ara, tampoc no es pot negar que hi ha circumstàncies en què el factor clau no és una política determinada, sinó precisament la persona encarregada d’executar-la. Perquè eixa persona pot ser competent o incompetent, honorable o deshonrada, haver entrat en política per a desenvolupar una vocació de servei a la comunitat o per a cobrir-se els ronyons. Per tant, NO.

Ricardo Gabaldón, alcalde d’Utiel, milita en el mateix PP de Carlos Mazón. És de suposar que comparteixen filosofia i programa polítics. Però aquell fatídic 29 d’octubre l’alcalde Gabaldón exhibí un comportament admirable, estigué des de primeríssima hora al peu del canó, rebent i demanant dades, prenent decisions arriscades, impartint ordres. Fou tot un exemple de responsabilitat en l’exercici d’un càrrec públic. Tot el veïnatge utielà, independentment de l’orientació política de cada qual, pot sentir-se ben orgullós de tindre al front de l’alcaldia una persona com aquesta. Tot i això no pogué evitar la mort de sis veïns. En canvi, el president Mazón... No cal ser més explícit.

Més enllà de les polítiques, les persones també importen. Perquè una mateixa política pot ser aplicada de manera matussera o solvent. Fins i tot pot ser no aplicada de cap manera perquè la persona encarregada de fer-ho s’hi inhibisca tot palesant una irresponsabilitat infantil. O criminal! No és retòrica buida preguntar-se què hauria passat amb aquelles sis morts si l’alcalde d’Utiel haguera estat Carlos Mazón; o fins a on hauria caigut la xifra de 228 morts si el president de la Generalitat haguera estat Ricardo Gabaldón. Certes polítiques que esperonen les desigualtats i la precarietat laboral i habitacional també, però són sobretot persones com Carlos Mazón les que estan provocant una onada de desafecció política entre la ciutadania que debilita la democràcia i prepara el camí de l’autoritarisme salvapàtries. Eixe que reclama l’arribada d’un líder fort que tinga el que s’ha de tenir i sàpiga el que cal fer per tal de posar-hi ordre i acabar amb «tots eixos polítics corruptes».

Per tot això, perquè les catàstrofes naturals maten, però la seua gestió irresponsable també, aquest Benimaclet 61, que apareix quan es compleix un any d’aquell terrible 29-O, dedica el seu article editorial a exigir Mazón dimissió. Aquest individu, que està on està gràcies al suport de VOX, no fa el pes com a representant de la ciutadania i no es mereix continuar ni un dia més ocupant la Presidència de la Generalitat.

*E. S., president de l’AV de Benimaclet, signa aquest article en nom de la seua Junta Directiva.

Aquella època es caracteritzava, entre altres coses, per la falta de llibertats, l’emigració del camp a la ciutat (vora 8 milions de persones), i una planificació urbana inexistent o feta al marge del ciutadà. En el cas de Benimaclet, l’arribada dels nous veïns engegà un procés de deteriorament i destrucció de l’Horta que fins ara mateix ningú no ha aconseguit aturar.

A diferència d’altres barris perifèrics, la proximitat de Benimaclet a les universitats el feien atractiu també per a un altre tipus d’immigració: estudiants. Gent jove que acabava de descobrir una llibertat de moviments ─la que dóna l’entorn urbà i la distància de la família─ que feia cada vegada més insuportable la falta d’altres llibertats, les que bloquejava aquell tio del Pardo que semblava contravenir les lleis biològiques i no es moria ni a la de tres.

Aquella tardor del 74, les ganes de gresca d’aquells estudiants s’ajuntaren amb la impaciència d’unes quantes dotzenes d’autòctons, farts d’aguantar la desídia d’unes autoritats municipals que no eren capaces de resoldre ni el problema de la falta de semàfors. És així com un centenar de veïns, avorrits d’accidents, diuen prou!, salten al carrer d’Emili Baró i tallen el trànsit tot exigint semàfor ja! Com era d’esperar, els grisos no tardaren a fer-s’hi vius. Aquesta vegada, però, la cosa no isquè malament, perquè al final els semàfors hi arribaren.

La repercussió d’aquella acció animà els seus protagonistes a crear una comissió gestora que, dos anys després, esdevingué l’AV de Benimaclet, una més entre milers de tota mena d’organitzacions que estaven sorgint pertot arreu impulsades per una societat civil cada vegada menys poregosa. L’objectiu del moviment veïnal era fer paleses les mancances dels barris perifèrics de les grans ciutats i obligar les autoritats corresponents a complir les seues obligacions amb una ciutadania que exigia ser tractada com a tal; i de pas contribuir a l’arribada de la democràcia. Mig segle després pot dir-se que hem aconseguit totes dues coses.

La història d’aquests cinquanta anys d’AV és, tot plegat, una història d’èxits, des d’aquell primer semàfor fins al darrer centre de salut. I ens en podem sentir ben orgullosos. Sobretot front a eixa gent segons la qual totes eixes mancances s’haurien resolt amb el temps, per art de màgia, amb o sense moviment veïnal. Gent que fuig d’implicar-se en l’acció col·lectiva perquè, diuen, no serveix per a res. Els mateixos que sostenen que dels polítics no en podem esperar res, perquè van a la seua. Sense adonar-se’n que totes dues coses alhora no poden ser certes: O el polític de torn t’ho ha regalat o t’ho has guanyat tu exigint-ho.

Dit en breu, moltes de les infraestructures i equipaments públics de què ara disposem a Benimaclet són el resultat d’anys de lluita iniciada per una generació de militants veïnals amb la qual continuem estant en deute. En particular amb les dones, que sempre han sabut significar-se entre els nostres socis. De fet, de les dotze persones que han ocupat la Presidència de l’associació al llarg d’aquests anys, cinc han estat dones.

Educació

Ja des del 1975, quan s’aconseguí obrir una guarderia infantil (ISO es deia, per Instituto Social Obrero), l’educació ha estat un dels objectius clau de l’acció reivindicativa veïnal. Tot i que el conegut com a colegio parroquial mai no deixà d’acollir cap xiquet per motius econòmics, a mitjans dels anys setanta els únics equipaments públics que n’hi havia eren el Colegio Nacional Cardenal Reig (edifici de La Cooperativa) i el col·legi Municipal repartit en quatre plantes baixes. Ni un ni altre no reunien les condicions per a desenvolupar l’activitat docent, diguem-ne, amb normalitat.

El 1976 calgué traure al carrer pupitres i xiquets com a mesura de pressió. El 1980 s’inaugurava el col·legi públic Pare Català, el 1983 el Carles Salvador, el 1992 l’institut Ferrer i Guàrdia, el 2000 les noves instal·lacions del Col·legi Municipal, el 2005 l’institut Rascanya–Antonio Cañuelo. I el 2017 vam fer una campanya de recollida de signatures tot demanant una escoleta pública per al primer cicle d’Educació Infantil.

Sanitat

El primer ambulatori del barri s’hi instal·là a començaments dels anys seixanta a la planta baixa d’un edifici acabat de construir sobre les desaparegudes barraques de Tramoyeres. Allà estigué funcionant en precari fins a finals de la dècada següent, quan fou traslladat a una altra planta baixa en millors condicions. El 1997 s’obri l’actual Centre de Salut Benimaclet, i el 2006, davant la seua massificació, es crea una plataforma per tal de demanar-ne la construcció d’un altre. Finalment, el 2017, després d’una llarga campanya reivindicativa, s’inaugura el Centre de Salut Alfauir. A hores d’ara continuem reclamant millor dotació de personal per a ambdós centres.

També hem reclamat, des del 2019, la constitució del Consell de Salut de la zona, que serveix no tant per a reclamar més recursos (que també) com per a intercanviar informació, idees i punts de vista. Perquè la salut pública no només depèn de l’Administració sanitària. És una responsabilitat col·lectiva que també té a veure amb hàbits i activitats saludables, la cohesió social i la implicació veïnal en el benestar de la comunitat. En alguns barris ja funcionen de manera força satisfactòria. A Benimaclet ha començat a fer-ho en novembre del 2022.

El PAI

Ni més ni menys que per simple pragmatisme, nosaltres mai no hem estat en contra del PAI. Al que sempre ens hem oposat és al que vol fer Metrovacesa (bancs de Santander i BBVA, primera immobiliària d’Espanya) amb la complicitat de l’Ajuntament. El que volem és un PAI respectuós amb les necessitats veïnals, que pot executar-se amb una reducció dràstica de l’edificabilitat sense penalitzar les arques municipals ni impedir l’obtenció d’un benefici empresarial raonable.

Exigim una reducció significativa de l’edificabilitat per bones i diverses raons. Perquè l’edificabilitat a hores d’ara autoritzada es va aprovar fa 30 anys en funció d’unes previsions de creixement de la ciutat absolutament irreals que ni s’han complit ni es compliran en les pròximes dècades. Perquè a València els habitatges buits en bones condicions d’habitabilitat i els que estan ara mateix en construcció es compten en desenes de miler; i els preus no n’han deixat de pujar. Per a què vol Benimaclet pisos a 300.000 euros o més? Per altra banda, dintre de la ciutat consolidada hi ha centenars de solars de propietat municipal en espera que el Govern de la ciutat es decidisca a donar-los alguna utilitat. Deixem tranquils els límits de la ciutat mentre hi haja solars en guaret. Durant el darrer mig segle, l’horta de València (no només la de la ciutat) s’ha reduït si fa no fa a la meitat. No havíem quedat que calia protegir-la? Que l’Horta és sagrada? Doncs les coses sagrades no es toquen. Prou!

El que sí necessita urgentment tant el barri com la ciutat és habitatge públic en règim de lloguer a preu subvencionat. L’AV ha insistit des del principi en aquesta qüestió, en la qual sembla que hi estem tots d’acord, Ajuntament inclòs. Però ara resulta que aquest tipus d’habitatge té el mateix tractament urbanístic que els equipaments, amb la qual cosa el volum total d’edificabilitat no només no baixarà sinó que augmentarà. Sembla una broma de mal gust.

Altres lluites

L’AV ha estat també al darrere de moltes altres iniciatives i millores aconseguides al barri, des de l’assumpte del trenet fins a la protecció del centre històric, els horts urbans, els carrers 20 i 30, les classes per adults o el Benimarket d’alguns diumenges. En altres moments hem tingut equips juvenils de bàsquet i handbol; durant bona cosa d’anys hem organitzat el torneig d’escacs, la volta a peu, el concurs de pintura ràpida, el cinema d’estiu... El botellot nocturn a la plaça i carrers adjacents ha estat un problema molt greu que a hores d’ara sembla domesticat. La soledat no desitjada entre les persones molt majors, en particular dones, ens preocupa cada vegada més. És per això que, amb l’ajuda de Las Naves, hem contribuït a posar en marxa Vincles, una xarxa d’entitats del barri compromeses en donar-hi resposta. Finalment, arran de les conseqüències de la pandèmia de COVID sobre la salut mental, des del 2022 estem duent a terme una sèrie de xarrades-col·loqui mensuals dirigides a tot tipus de persones adultes i impartides per especialistes voluntaris.

El preu de l’habitatge

Però el problema ara mateix més preocupant és l’escalada dels preus de l’habitatge, que a Benimaclet ha donat lloc a la constitució d’una plataforma amb l’objectiu de plantar-li cara. El que hi ha al darrere d’aquest greu problema és, sobretot, la inexistència d’una política d’habitatge públic decidida i sostinguda en el temps. A l’associació hem organitzat un Registre de Demandants d’Habitatge Assequible, al qual s’hi pot apuntar sense cap compromís qualsevol persona interessada, amb la pretensió de forçar l’Ajuntament a reclamar a la Generalitat la declaració de la ciutat com a zona tensionada. Una iniciativa que fa possible la nova llei pel dret a l’habitatge aprovada en 2023 i que permet llastrar el preu dels lloguers. És una de les poques coses que poden fer-se mentre arriba la veritable solució del problema: dotar-se d’un gran parc d’habitatges públics en règim de lloguer, fruit d’eixa política suara esmentada. Siga com siga, si volem fer efectiu l’Article 47 de la Constitució, que consagra l’habitatge com a dret ciutadà, cal organitzar-se i mobilitzar-se. Si ho vam fer fa mig segle per un simple semàfor en circumstàncies bastant més complicades, no hi ha res que ens impedisca tornar a fer-ho ara.

En fi, com s’hi pot vore, faena no ens falta. Perquè a mesura que anem resolent uns problemes n’apareixen uns altres. Així és la vida. Lluita.

Autosuficient gràcies a les quotes de l’afiliació, aquesta associació veïnal està oberta a col·laborar amb totes aquelles persones i entitats que tinguen com a finalitat fer de Benimaclet un barri més habitable. Entre els nostres associats hi ha tota mena de persones: esquerranes i dretanes, creients i agnòstiques, federalistes i jacobines, treballadors manuals, ensenyants, mestresses de casa, comerciants, jubilats, metges, bancaris, xafarders, cinèfils, muntanyeres... Ara, tot siga dit, de joves, poquets; la proporció dels menors de 40 anys n’és més aviat testimonial. Sembla com si les noves generacions ens veren com una mena de dinosaures, i tampoc no és això. Perquè aquestes ratlles han estat escrites per celebrar el nostre 50 aniversari i en homenatge a aquella primera generació de militants veïnals (evident), però també per engrescar eixes generacions més joves a que vinguen a tirar-nos una maneta. Que així siga.

Aquestes juntes, cada tres mesos, celebren reunions plenàries dedicades a tractar els assumptes d’interès de la zona. A aquestes reunions, presidides per un regidor designat per l’Alcaldia (en el nostre cas la popular Marta Torrado), hi acudeixen vocals de tots els partits polítics presents en el consistori i totes les persones que ho desitgen, ja siga a títol individual o en tant que membres d’algun col·lectiu organitzat.

El funcionament dels plens deixa molt que desitjar, la qual cosa ha estat denunciada en moltes ocasions per les associacions veïnals. El format és molt rígid. Bàsicament s’hi parla de les coses que decideixen els grups polítics. Són ells els que presenten mocions, sobre les quals el veïnat assistent pot dir la seua tot anunciant-ho per escrit prèviament. Hom disposa d’un minut per a fer-ho. Només al final, en precs i preguntes, s’hi pot intervindre lliurement, però també limitant-se a un minut.

Tot açò fa que l’assistència siga escassa, la clac militant de cada partit i poca cosa més. Perquè fa la impressió que eixes reunions són una mena de sessions d’entrenament on la fornada de relleu de cada formació política s’ensenya a parlar en públic i retrucar l’oponent. La gent del barri preocupada per la cosa pública només hi sol aparèixer de forma nombrosa en circumstàncies excepcionals. De fet, en el cas de Benimaclet, la darrera compareixença massiva (i crispada) de veïnat es va produir fa set anys amb motiu del botellot salvatge de la plaça i carrers adjacents.

No obstant això, la gent de la Directiva de l’Associació veïnal de Benimaclet solem anar-hi. Per una banda perquè som de l’opinió que cal aprofitar qualsevol ocasió per denunciar els problemes del barri i plantejar les nostres propostes de solució. Per altra, tot s’ha de dir, perquè l’assistència és considerada un mèrit a l’hora d’accedir a determinades ajudes. Cert que la nostra AV és autosuficient gràcies a les quotes dels socis, però també que algunes de les iniciatives que duem a terme en el barri no podríem fer-les si no estigueren subvencionades.

El darrer Ple de la Junta municipal d’Exposició es va celebrar el proppassat 19 de setembre i nosaltres vam assistir-hi a fi d’aprofitar algunes mocions de l’oposició i el punt de precs i preguntes per tal de plantejar (o replantejar) les nostres posicions quant al PAI, la recuperació dels terrenys de l'Hípica per a ús del veïnat, el tancament per obres de reforma del poliesportiu d’Orriols, el problema de les dejeccions dels coloms i l’estat general dels carrers.

La meua intervenció es va referir al PAI. Per enèsima vegada vaig insistir que l’AV no s’hi oposa, si bé exigeix una reducció significativa de l’edificabilitat per les raons següents: 1) L’edificabilitat es va aprovar fa ara 30 anys en funció d’unes previsions de creixement de la ciutat absolutament irreals (1.200.000 habitants) que ni s’han complit ni es compliran en les pròximes dècades, com ha reconegut moltes vegades l’Ajuntament mateix. De fet, durant tots aquests anys, la població se n’ha mantingut si fa no fa estable. 2) A València hi ha vora 45.000 habitatges buits en bones condicions d’habitabilitat, alguns fins i tot nous de trinca; i segons ha anunciat l’alcaldessa Català al darrer debat sobre l’estat de la ciutat (16 de setembre passat), en 2025 se n’estarà gestionant la construcció d’uns altres 13.966; tanmateix, els preus de l’habitatge no han deixat de pujar, i tot fa pensar que els dels pisos del PAI estaran com a mínim per damunt dels 300.000 euros. No n’hi ha més que vore els de les promocions de Metrovacesa tant a la ciutat com a l’àrea metropolitana. 3) Qui sostinga que l’execució de l’edificabilitat prevista resoldrà el problema de la gent jove que vol restar a Benimaclet i no pot, o menteix o no sap de què parla. Eixa persona podria consultar qualsevol portal immobiliari o fer una passejada per allà on hi haja un PAI en execució, i preguntar preus.

A més a més, que un percentatge dels 1.345 habitatges previstos al nostre PAI es dedique a les antigues VPO, no resol el problema ni de bon tros. Eixos habitatges tampoc no estaran a l’abast de gran part de la població. En canvi, tant el barri com la ciutat, sí necessiten urgentment habitatge públic en règim de lloguer a preu subvencionat. L’AV ha insistit des del principi en aquesta qüestió, en la qual sembla que hi estem tots d’acord, Ajuntament inclòs. Però ara resulta que aquest tipus d’habitatge té el mateix tractament urbanístic que els equipaments, amb la qual cosa el volum total d’edificabilitat no només no baixarà sinó que augmentarà. Sembla una broma de mal gust.

Deixant a banda un intercanvi dialèctic d’altíssim nivell entre vocals de l’equip de govern i l’oposició a propòsit de qui defensa amb més convicció la dolçaina en tant que símbol de la nostra identitat col·lectiva, les intervencions relacionades amb el PAI fregaren el surrealisme. Feia temps que no assistia a una exhibició de demagògia tan contundent. Per no fer-la massa llarga (al cap i a la fi aquestes sessions es graven i estan a disposició de qualsevol persona interessada), em limitaré a assenyalar que els diferents grups polítics, tot obviant les meues raons, es dedicaren a intercanviar els papers que havien representat durant la legislatura anterior. Fem una miqueta de memòria.

Durant la legislatura 2019-2023, l’única proposta fefaent sobre el PAI va formular-se des del Gabinet d’Alcaldia. En realitat només es tractava d’un document de treball ─interessant, respectable, discutible─ que Compromís va fer públic amb la boca menuda, sense arribar a donar-li caràcter oficial, i que mai no gosà defensar amb convicció davant les duríssimes invectives que, després de tergiversar-lo i caricaturitzar-lo, li va dedicar el seu soci de govern des de la Regidoria d’Urbanisme. És clar que l’oposició popular en va prendre bona nota, perquè el que ara s’esgrimia contra els socialistes era exactament el que aquella regidora socialista d’Urbanisme amollava sense misericòrdia contra els seus companys de Compromís. O tempora, o mores!

No només això. El vocal popular també cridà a capítol els 8 anys de bloqueig que havia patit el nostre PAI durant les dues legislatures anteriors així com la necessitat de respectar les exigències de Metrovacesa, que amenaça l’Ajuntament amb tota mena de reclamacions milionàries si no li deixen fer la seua. Semblava com si durant les sis legislatures (24 anys!) de Rita Barberà el PAI no haguera estat absolutament en dic sec. Com si durant tots aquells anys l’Ajuntament no s’haguera enfrontat a les pretensions de l’anterior agent urbanitzador d’eixe PAI (URBEM) pledejant i guanyant-li un contenciós administratiu. (I parlant de Rita Barberà, podria algú explicar-me a quin sant eixe entestament a homenatjar-la i reivindicar-la per part d’un PP que primer la marginà i després la deixà morir en cruel solitud?)

A mesura que la sessió anava endavant, la meua indignació pujava de nivell, de manera que al final, tot aprofitant el punt preceptiu de precs i preguntes, vaig demanar la paraula. El sentit de la meua intervenció, que no puc reproduir amb exactitud, va ser el que segueix:

Espanya gaudeix, i jo me n’alegre, d’un sistema polític pluripartidista. Unes vegades guanyen uns les eleccions i d’altres uns altres. Però hi ha un partit que, tot i no presentar-se mai, sempre les guanya: El PACON, el partit de les constructores, amb la primera immobiliària d’Espanya, Metrovacesa (Santander i BBVA), al timó. Ja siga en València amb la dreta al govern municipal o en Alboraia amb l’esquerra, els interessos de Metrovacesa mai no ixen perjudicats.

Ara, com que el to d’aquesta intervenció va resultar una miqueta agressiu i en eixes reunions plenàries ─cal reconèixer-ho─ els assistents solem ser tractats amb respecte, vaig voler tancar-la tot reconeixent que contenia un punt de demagògia, però que, ateses les coses que havíem hagut de sentir, no podia deixar-les passar sense postil·lar-les. Aquesta mena de petició d’excuses va derivar en una subtil acusació de demagog per part de la regidora presidenta del Ple: “Ja que vostè mateix ha reconegut el que és, m’abstindré de comentar la seua intervenció”. Si fa no fa, eixe va ser el sentit de les seues paraules.

Doncs no, senyora Torrado, que recórrer al sarcasme, fer servir una metàfora exagerada per atraure l’atenció dels que escolten, no enfosqueix la veritat essencial del que s’està dient. Més encara, equiparar el nivell de complicitat que el seu partit ha mantingut tradicionalment amb el sector de la rajola amb el que hi mantenen els partits d’esquerres, tampoc no deixa de ser una altra exageració. Perquè, parafrasejant George Orwell, tots els partits polítics són iguals, però alguns són més iguals que altres; i el seu PP no té qui li faça ombra en el palmarès d’igualtat orwelliana.

Demagògia de nou? De cap manera! Metrovacesa i companyia dormen més tranquil·les amb vostès al Govern. Perquè quan mana l’esquerra mai no se sap per on et poden eixir. De fet, com ha assenyalat Carlos Navarro Castelló fa pocs dies en aquest mateix diari, “El Consell de Carlos Mazón impulsa reformes legislatives en els àmbits del litoral, de l'horta, de l'habitatge i de l'urbanisme que en la pràctica van encaminades a donar més facilitats a la iniciativa privada per urbanitzar”. Es veu que el marc normatiu enllestit pel contuberni social-bolivarià-catalanista durant les dues legislatures que ha passat darrerament al front de la Generalitat era un maldecap que calia neutralitzar al més aviat possible. Reconeguem no obstant això, ai las, que alguns governs locals d’esquerres, com el que ara mateix ha permès la urbanització d’una parcel·la de marjal al Puig (Compromís + PSPV-PSOE), també dormiran més a gust quan entren en vigor eixes reformes.

L’AV de Benimaclet s’ha fet major. Al llarg del 2024 està celebrant el seu primer mig segle de vida. Durant tots aquests anys ha donat probes sobrades de tindre una paciència infinita amb els diferents partits polítics que han ocupat el Govern de la ciutat. No pretén guanyar totes les batalles, però sí espera de les autoritats municipals escoltar bones raons, i no que li conten contes de fades, quan s’oposen a les seues reivindicacions.

Mentrestant, la part més activa del veïnat, cada vegada més descontenta amb l’abocador en què s’havien convertit aquelles hortes, començà a plantejar-se què fer-ne. Fou així com l’AV de Benimaclet, tot negociant amb propietaris i autoritats municipals, aconseguí condicionar-hi aparcaments provisionals (2010) i els horts urbans (2011). Iniciatives semblants donaren lloc a altres horts col·lectius i al condicionament del Jardí Lluerna.

Més encara, Urbem pretenia cobrir amb asfalt i rajoles els 200.000 m2 de terreny disponibles entre els límits urbanitzats del barri i la Ronda Nord. Més o menys, el que s’estava fent als altres PAI perifèrics de la ciutat, la qual cosa no ens agradava gens ni miqueta. Per això el 2014, amb el suport de les dues universitats públiques de la ciutat i Caixa Popular, l’AV convocà un concurs d'idees per tal de debatre possibles alternatives, al qual es varen presentar 43 propostes. El nostre objectiu era que a Benimaclet es feren les coses d’una altra manera.

La primera legislatura del canvi (2015-2019)

Entre l’octubre del 2016 i febrer del 2017, les conclusions d’aquell concurs foren sotmeses a un procés participatiu inèdit promogut per la nova corporació municipal sorgida de les eleccions del 2015. L’innovador experiment pretenia aprofundir en la democràcia involucrant els ciutadans en la presa de decisions sobre qüestions que els afectaven directament. Aquells quatre mesos de debats acabaren materialitzant-se en el document Benimaclet és Futur, aprovat pel Ple municipal celebrat el 26 d’abril del 2018 sense cap vot en contra i l’abstenció del PP.

Aquell document esbossava a grans trets les aspiracions veïnals, perfilades en torn a quatre eixos: reduir l’edificabilitat, no perdre el vincle amb l’horta, no prolongar el viari fins a la ronda per tal d’evitar el trànsit ràpid i crear un gran parc central que continuara acollint els horts urbans. Volíem fer servir aquest parc ─com menys urbanitzat millor─ per a recuperar en la mesura d’allò possible sèquies i horta, tot mantenint-ne la cota. Així, els 20.000 m2 de zona verda del PAI d’Urbem n’esdevenien 80.000 en la nostra proposta. I, per les raons que s’hi adduiran més endavant, tampoc no volíem empassar-nos un nivell d’edificabilitat de 161.455 m2 de sostre, equivalent a 1.345 habitatges segons les previsions d’Urbem.

Per aquelles dates (primavera 2018) s’hi presenta en escena un nou personatge que aspira a ser nomenat nou agent urbanitzador: Metrovacesa (Banc de Santander i BBVA), la primera promotora immobiliària d’Espanya. Vicent Sarrià, aleshores regidor socialista d’Urbanisme, ens suggerí de parlar amb ells tot advertint-nos que, per la seua banda, amb el PAI podíem fer el que ens vinguera de gust, però que l’edificabilitat n’era intocable. Així s’havia compromès amb Metrovacesa. Hom pot pensar que a la immobiliària li recomanaria entendre’s amb nosaltres per tal d’evitar-se maldecaps. Al llarg d’aquells mesos mantinguérem quatre encontres de treball que només serviren perquè Metrovacesa, ─amb Benimaclet és Futur en mà─ presumira d’haver dut a terme un procés participatiu amb el veïnat, aparentara que assumia les nostres propostes i, l’11 de desembre del 2018, presentara a tràmit el seu projecte de PAI a l’Ajuntament. No s’hi en parlava, però, de reduir l’edificabilitat.

La segona legislatura del canvi (2019-2023)

En vespres de les eleccions del 2019, Sandra Gómez, futura regidora socialista d’Urbanisme, vingué al barri a visitar-nos acompanyada de dos membres del seu equip a fi d’intercanviar punts de vista sobre el PAI. Fou un encontre de treball llarg i intens. L’única qüestió polèmica va ser, una volta més, la de l’edificabilitat. A les nostres raons a favor de reduir-la (tot aprofitant l’abaratiment dels costos d’urbanització derivat de la reducció de vials i de les característiques del nostre parc), s’hi oposaren arguments a favor de mantenir-la que no ens varen convèncer. En canvi, sembla que la senyora Gómez n’isquè convençuda que no aconseguiria embolicar-nos amb els seus sofismes i, en conseqüència, que no pagava la pena tornar a seure amb nosaltres.

Perquè les altres dues reunions que hem aconseguit forçar amb ella, durant els quatre anys que ha passat al front de l’urbanisme municipal, no han servit absolutament per a res. Del que pensava sobre el PAI ens hem assabentat per les seues declaracions als mitjans de comunicació, més orientades a provocar enfrontaments entre barris i desqualificar les propostes dels demés que no a explicar les seues. Potser siga aquest estil de la senyora Gómez el que explique per què a la ciutat de València, a les eleccions del darrer 28 de maig, hi va haver una diferència de 20.000 vots entre els que n’obtingué Ximo Puig per a presidir la Generalitat i els que n’obtingué ella per a presidir l’Alcaldia.

Front a la posició desraonada de Gómez, nosaltres hem aprofitat el temps per a madurar la proposta formulada a Benimaclet és Futur tot publicant un nou document en la primavera del 2020: Benimaclet Porta a l’Horta. Ací proposem tractar el parc de 80.000 m2 com un ecotò, és a dir, un espai de transició gradual entre ecosistemes que aniria des dels límits construïts del barri fins a l’horta tradicional tot passant per un bosc urbà, els horts urbans i altres horts públics. Això implicaria el soterrament de la Ronda Nord entre els camins de Farinós i de les Fonts, una operació el cost de la qual estimàvem en vora 20 milions d’euros que no forçosament hauria de ser assumida per l’Ajuntament en solitari; entre d’altres raons perquè les rondes afecten el trànsit de tota l’àrea metropolitana, no només el de la capital; i perquè tot allò que tinga res a vore amb la renaturalització de les ciutats és contemplat amb molta simpatia en la Unió Europa, que potser es mostraria procliu a tirar una maneta.

Com va reaccionar l’Ajuntament davant la proposta de soterrament? Per a començar, de tot l’equip de govern, només el regidor de Mobilitat Giuseppe Grezzi va comprendre de seguida que estava davant d’una proposta engrescadora, més encara en una ciutat que en 2024 pretenia exercir de Capital Verda Europea. En conseqüència, n’encarregà un estudi de viabilitat segons el qual la nostra estimació de 20 milions se n’anava a 60, diferència que s’explica en bona mesura perquè el túnel de soterrament s’hi allarga fins a la rotonda d’entrada a la ciutat per la V-21. Siga com siga, nosaltres entenem que és una proposta digna de ser assumida, però no exigim que siga duta a terme al mateix temps que el PAI; ens conformem amb que aquest s’execute de manera que no la faça inviable en el futur. Pel que fa a Sandra Gómez, en el soterrament no hi trobà més que un nou objectiu contra el que descarregar les seues ocurrències (consulte’s l’hemeroteca). Finalment, quant a Compromís, potser hi haja una relació entre la publicació de Benimaclet Porta a l’Horta i les declaracions de l’alcalde Joan Ribó en juliol d’aquell 2020 tot rebutjant el projecte de Metrovacesa i suggerint-li que en presentara un altre que contemplara les aspiracions veïnals; però la veritat és que la posició de Compromís al llarg de tota la legislatura no ha deixat de produir-nos certa perplexitat. L’exalcalde sempre ens escoltà amb interès, fins i tot amb simpatia, però el fet és que el projecte de Metrovacesa havia estat admès a tràmit mitjançant Resolució d’Alcaldia de 29 de gener del 2019, i les declaracions suara esmentades no tingueren efectes pràctics fins a sis mesos desprès. L’1 de febrer del 2021 una altra resolució, aquesta vegada dictada per Sandra Gómez, decidia no admetre a tràmit l’expedient en curs. Pocs dies desprès Metrovacesa presentava recurs contenciós-administratiu contra tal resolució.

Però això no va significar l’inici d’una nova etapa en què, per fi, l’AV seria escoltada. Ribó se’n desentengué tot deixant la iniciativa en mans de Gómez, la qual tornà a sorprendre’ns amb una nova maniobra de distracció: continuà ignorant el treball que estàvem fent i encarregà a la municipal Aumsa que convoqués un concurs públic per posar en marxa un nou planejament (ja no un PAI, sinó un pla especial de l’Àrea funcional 18, Benimaclet) que havia de respectar obligatòriament dues condicions: mantenir-ne l’edificabilitat i ignorar el soterrament de la ronda. En resum, tornàvem a 2015, tots els esforços invertits des d’aquell concurs d’idees ens havien lluït ben poca cosa.

El concurs d’Aumsa el guanyà un equip interdisciplinari dirigit per l’arquitecte José María Ezquiaga, un professional de reconeguda solvència. Tot seguint les directrius municipals, el 19 d’abril del 2023, acompanyat d’alguns membres de l’equip, Ezquiaga vingué al barri a temptejar el terreny i explicar-nos les línies mestres del seu projecte. La resposta de la nombrosa assistència no s’hi feu esperar. Manifestàrem el nostre malestar davant aquell simulacre d’acte participatiu (les decisions rellevants hi arribaven preses) i pocs dies desprès lliuràvem a l’Ajuntament vora 700 signatures denunciant la situació.

Quasi al mateix temps, el 15 de maig, es feia pública la sentència de la Secció Primera de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) fallant en favor de Metrovacesa i obligant l’Ajuntament a readmetre a tràmit el seu projecte; sentència a hores d’ara ja ferma en no haver estat recorreguda per l'Ajuntament. Potser si la senyora Gómez s’hagués inspirat en els nostres documents a l’hora de motivar aquella resolució les coses haurien estat d’una altra manera.

I ara què?

El 28 de maig acabava la segona legislatura del canvi, huit anys poc llustrosos pel que fa al nostre PAI. Però l’AV de Benimaclet no ha donat la batalla per perduda. La sentència del TSJCV no significa que Metrovacesa hi podrà fer el que li vinga de gust; i dissenyar el PAI de Benimaclet acceptant les nostres propostes bàsiques no és cap despropòsit. En el context d’escalfament global i emergència climàtica en què ens belluguem, la rendibilitat en termes mediambientals i socials del soterrament de la ronda pot compensar amb escreix el seu cost econòmic. Per la seua banda, una reducció significativa de l’edificabilitat per sota dels 1.345 habitatges està més que justificada.

Perquè aqueixa edificabilitat es va aprovar basant-se en una previsió de creixement demogràfic absolutament irreal: més d’un milió d’habitants front als quasi 800.000 en què ens hem quedat, si fa no fa, estabilitzats. Perquè al Plan estratégico de vivienda para la Ciudad de València 2017-2021, aprovat per Acord Plenari el 21 de desembre del 2017, s’hi preveu un augment zero del nombre de llars durant els pròxims 15 anys. Perquè a la ciutat hi ha més de 45.000 habitatges buits en bon estat. Perquè des de començament de segle s’hi han construït milers i milers d’habitatges i en continuem tenim un gravíssim problema de preus, de compra i de lloguer. Qui sostinga que a Benimaclet el manteniment d’eixa edificabilitat resoldrà el problema del jovent que s’hi vol quedar i no pot, o menteix o no té la menor idea de les característiques del mercat immobiliari. Eixe il·lús podria fer un tomb pel bulevard Sud, per darrere de la Ciutat de la Justícia, per allà on hi haja un PAI en execució, i preguntar preus; i desprès que vinga a contar-nos-ho.

Perquè totes les insinuacions que s’han fet circular sobre lucre cessant i indemnitzacions milionàries no són més que insídies interessades: l’informe municipal emès el 14 de gener del 2019 signat per Manuel Latorre Hernández corrobora que la desclassificació de terrenys urbanitzables no obliga necessàriament a indemnitzar els seus propietaris; no si aquests han estat dècades sense patrimonialitzar els seus drets. Perquè nosaltres mai no hem proposat reduir-ne l’edificabilitat a zero, sempre hem partit de la premissa de no penalitzar les arques municipals; i des del desembre del mateix any sabem (gràcies al que s’ha donat a conèixer com a Informe Boix redactat per quatre professors de les universitats públiques valencianes) que aquesta condició s’hi acompleix amb una reducció entre un 66 i un 75 per cent (l’equivalent a construir entre 350 i 450 habitatges). Per totes aquestes raons, demanem una reducció significativa de l’edificabilitat. A qui defense la conveniència de mantenir-la li preguem d’explicar públicament per què.

Resumint, l’AV de Benimaclet entén que les seues propostes estan sòlidament argumentades i mereixen una avaluació assossegada. És per això que no s’explica per què no ha estat possible contrastar-les durant tant de temps amb algun responsable de l’urbanisme municipal. Perquè no ha estat fins ara mateix (17 d’octubre) quan per fi hem pogut reunir-nos amb el nou regidor d’Urbanisme Juan Giner. Cert que l’encontre només ha estat una primera presa de contacte, per la qual cosa seria prematur llançar les campanes al vol. Cal reconèixer, no obstant, que almenys hem estat escoltats amb interès, hi hem trobat receptivitat i respecte pel nostre treball. Així que, de moment, restem a l’espera del pròxim moviment per part de l’Ajuntament tot confiant que la cosa no quedarà sols en bones paraules.

Contemplats en perspectiva temporal, els nostres esforços de tots aquests anys sí han estat d’alguna utilitat. Malgrat tot, el projecte de Metrovacesa millora el que Urbem volia tirar endavant. Sembla com si no haguera pogut evitar la influència, ni que siga mínima, de Benimaclet és Futur. Al seu torn, el projecte en què treballa l’equip d’Ezquiaga està incorporant algunes de les propostes formulades a Benimaclet Porta a l’Horta. Cal concloure doncs que aquesta associació veïnal s’ha guanyat el dret a participar des del començament en el disseny del PAI; i volem exercir-lo. No ens conformem amb el dret de presentar-hi al·legacions en el moment previst per la legislació urbanística, quan les possibilitats de ser tinguts en compte són ben limitades.

La gent de l’AV de Benimaclet som gent responsable, no només protestem, també proposem. No diguem NO a qualsevol PAI. Nosaltres sí volem PAI, però un PAI respectuós amb les necessitats del barri, que reintegre l’horta en la ciutat, que trenque la barrera de la ronda nord i reconnecte Benimaclet amb el seu cementeri, que recupere per a ús públic l’alqueria de Serra i les runes de la lletera; un PAI que puga acollir els equipaments socials, educatius, culturals i esportius que reclama el barri des de fa dècades. Un PAI, sobretot, dissenyat amb la participació veïnal. Perquè nosaltres també volem democratitzar el planejament urbanístic, la construcció de la ciutat. Volem extirpar la percepció perversa que l’urbanisme és un afer exclusiu de tècnics, ajuntaments i promotores immobiliàries. La ciutadania tenim dret a participar de debò en la concepció i planificació d’una ciutat que ha d’estar feta per a ser viscuda i no per a ser patida.

Fa ara més de cinquanta anys, forces municipals molt poderoses, en connivència amb el poder econòmic, volgueren i no pogueren urbanitzar el Saler, que ja és de tota la ciutadania; com el jardí del Túria, que ja és verd com hom volia aleshores. No fa tants anys, les mateixes forces tampoc no pogueren prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar arrasant el Cabanyal. Ara que és possible fer ciutat i relacionar-se amb l’Horta d’una altra manera, nosaltres no deixarem Benimaclet en mans de l’especulació immobiliària. Al barri hi ha gent que ens titlla d’ingenus perquè pensem que aquest consistori ens concedirà allò que ens va negar l’anterior. Senyor don Juan Giner regidor d’Urbanisme: no els hi done la raó. No ens defraude.

ES, president de l’AV de Benimaclet, signa aquest article en nom de la seua Junta directiva

De l’article del Muñoz en subscric paraula per paraula el fons. Segons ho entenc jo, el que hi vol dir ho diu en poc més d’una línia: “menys evocacions de solucions miraculoses com la mítica Independència, i més feina pràctica i concreta de reversió de situacions inacceptables”. Sí senyor, feina pràctica i concreta, és a dir, viure en valencià sense complexos, fer servir la nostra llengua sense demanar-ne perdó, no cedir ni un pam en l’ús quotidià del valència tot anant més enllà del cercle de familiars, amics i coneguts.

Perquè el català corre perill d’extinció, i sols el seu ús entestat per part dels qui el parlen pot postergar-ne un futur de llegua morta que sembla a hores d’ara indefugible. I la desqualificació de la Independència, feta per una persona que els valencians adscrits al regionalismo bien entendido titllarien de traïdor catalanista, té molt de mèrit. El Muñoz gosa dir alt i clar el que molts valencians catalanistes pensen però prefereixen callar per tal de no ser acusats d’espanyolistes per altres valencians que entenen el valencianisme d’una altra manera.

Ara, quant a la forma, l’amic Muñoz podria haver-se estalviat la metàfora de la subcontractació dels immigrants. Per a reivindicar el que reivindica, no la necessitava. Millor haver-ne prescindit, si més no, per dues raons. Primera perquè, malgrat haver puntualitzat immediatament que “els subcontractats no tenen cap culpa”, no ha pogut evitar ferir la sensibilitat de gent com l’amic Beneyto, que per a segons quines coses tenen la pell molt fina. Segona perquè, continuant amb la metàfora, per a “rematar la feina dels liberals del XIX [...] i del generalíssim Franco” no cal malbaratar recursos subcontractant cap foraster: en aquest país nostre hi ha desenes de milers de valencians disposats a fer-ho gratis et amore, que al fin y al cabo estamos en España, oiga!

Canvi de terç. A jutjar per les vegades que el Beneyto ha fet servir el sic, hom diria que en llegir el Gustau s’atabala una miqueta. Primer l’utilitza per emfasitzar l’expressió “gent forastera” aplicada als immigrants. Ho he llegit diverses vegades i encara no ho entenc. No s’hi parla de negres pudents o sudaques esgarrapats, sinó de gent forastera!, i que jo sàpiga tot immigrant és, allà on va, per definició, foraster. El segon sic ha estat provocat per la metàfora a què ja m’he referit, així que no hi tornaré, millor haver-se-la estalviat. I les consideracions sobre el paper que fa la immigració a casa nostra, que guarneixen aquest sic per davant i per darrere, són estupendes, tan bones com les del Gustau, les subscriuria qualsevol científic social.

Abans d’arribar al tercer sic, Beneyto es permet dubtar que a casa nostra hi haja cap fractura lingüística, car “al capdavall, el castellà també és [...] la nostra llengua” (sic). (Ull viu: aquest sic és meu). Si la susdita metàfora pot resultar desafortunada, reivindicar el castellà com a nostre en el marc d’una reflexió en torn a com protegir una llengua amenaçada és, si més no, de mal gust. Sona com si, en el context d’un debat sobre la pobresa en el món, algú proposés fer una col·lecta a favor dels Estats Units, on n’hi ha unes quantes dotzenes de milions de pobres.

Hi ha dos tipus de llengües, les que juguen en la divisió d’honor i les que juguen en tercera regional. La supervivència de les primeres va de soi, la de les segones necessita el suport militant de tots els seus parlants. Les primeres hi compten amb un Estat al darrere, amb la seua Constitució ( amb el seu article 155) i, si s’escau, el seu Exèrcit. Són nostres hom vulga o no, perquè tots tenim l’obligació d’aprendre-les. Les segones només hi compten amb l’estima de la gent que vulga parlar-les, perquè ningú pot obligar-los a fer-ho. I el dret a parlar-les en segons quines circumstàncies, és un dret retòric, com el de les persones pobres a emigrar, que només poden dur-lo a la pràctica si hi ha l’obligació d’acollir-les per part dels Estats. Ai, Senyor…, quan arribaran els temps en què no caldrà explicar evidències?

El tercer i últim sic em provoca cert neguit. Muñoz proposa tot un seguit de mesures orientades a reforçar l’ús públic del valencià, una de les quals crida poderosament l’atenció d’en Beneyto: “cursets subvencionats i obligatoris de llengua per a treballar de cara al públic”. Tan poderosament que ha considerat necessari reforçar aquest sic amb un punt admiratiu: “(un altre sic!)”. Èmfasi sobre èmfasi! He llegida i rellegida diverses vegades la proposta i trobe que no hi ha per a tant. Al cap i a la fi, a les nostres costes hi ha establiments on només t’atenen en anglès; a casa nostra qualsevol indocumentat autòcton pot contractar cambrers per a treballar al seu xiringuito tot exigint-los que parlen alemany. Ens exhibiria l’amic Beneyto els mateixos escarafalls si aqueixa obligació de fer un curset de llengua es referís al castellà? M’hi jugue un tallat que no. Però, clar, el castellà és una llengua de veritat, útil, mentre el valencià... tercera regional.

Siga com siga, a l’amic Gustau jo li suggeriria una mica de calma. Cada cosa al seu temps. Perquè al cap i a la fi els nostres immigrants no fan més que seguir la sàvia dita castellana que resa: “donde fueres, haz lo que vieres”. Així doncs, abans d’obligar la gent forastera a fer eixos cursets, tal volta fóra més pertinent, per exemple, exigir de tot empleat públic que siga capaç de bellugar-se amb un mínim de fluïdesa en la nostra llengua. Perquè l’àmbit de les relacions amb les administracions públiques és un dels pocs on el ciutadà té dret a exigir ser atès en valencià; perquè les lleis es fan per a complir-les, i ja fa quaranta anys que es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per altra banda, el futur (més aviat negre) del català al País Valencià no depèn tant de l’actitud dels forasters davant ell com de la dels propis autòctons. Si els valencians visquérem en valencià sense reserves, si el férem servir pertot arreu amb normalitat, la gran majoria dels forasters, a tot estirar els seus fills, perquè, com diu el Gustau, han vingut ací per a quedar-se, el farien seu sense problema.

Al meu modest entendre Pere J. Beneyto en fa un gra massa quan compara les duríssimes, fins i tot il·legals, condicions laborals que pateixen bona part dels immigrants a casa nostra amb la metàfora del bon dia i la comanda del tallat en el bar per a concloure que “Tot això és [...] molt més greu”. Home, i tant!, qui defensa el contrari? Molt més greus, però, que les laborals em semblen a mi les condicions que suporten aquestes persones a centres d’internament d’estrangers com ara el de Sapadors a València. I què dir d’eixa pobra gent que ni tan sols han pogut patir el tractament sociolaboral que els tenim reservat a l’Europa democràtica perquè han estat assassinats a la tanca de Melilla o a la platja d’El Tarajal? Sí, assassinats (sic) per unes forces de seguretat (o amb la col·laboració d’elles) que treballen a les ordres del ministre de l’Interior d’un Govern progressista que s’ha lliurat de donar explicacions al Parlament d’Espanya gràcies als diputats de Vox, PP i PSOE (i estic fent esforços per no recordar-me’n d’aquella dita absolutament ultrancera referida al PPSOE). M’agradaria equivocar-me, però em tem que el meu amic Pere no ha publicat cap reflexió sobre fets tan repugnants com aquests. En canvi, ací estem, ell, el Muñoz i jo mateix, enviscats discutint de foteses que en tot cas només poden preocupar a gent que ha superat els problemes de supervivència.

Pere J. Beneyto s’ha passat tota la seua vida defensant tota mena de causes justes, cosa que de vegades li ha generat algun que altre disgust. A la seua joventut fins i tot va passar unes setmanetes en una presó que ─tot siga dit─ quaranta anys després ha esdevingut més acollidora que el CIE de Sapadors. Pere J. Beneyto pertany a una generació de valencians de poble que, quan eren criatures indefenses, patiren en pròpia carn una opressió nacional que feia possible vexar-los, maltractar-los, humiliar-los públicament per expressar-se en la seua llengua materna a l’escola primària. És per tot això que no puc entendre la poca sensibilitat que mostra davant les reivindicacions nacionals del seu poble. Tal volta, si intentés viure un dia en valencià en una ciutat com València (o Alacant, tant se val), és a dir, anar a missa, al cinema, al metge, al restaurant, a fer una gestió a l’Ajuntament, a organitzar el sepeli d’un familiar, etcètera, en valencià, i se n’adonés de tots els entrebancs que impedeixen fer-ho amb normalitat, sense haver d’exercir de militant irredempt, entendria el que he volgut expressar en aquestes línies.

Gustau, Pere, amics, que tingueu un molt bon dia i que la pròxima vegada que ens trobem puguem compartir un tallat servit per un immigrant regularitzat, ben pagat i content de fer el seu treball en una llengua de la qual, abans de vindre a casa nostra, ni tan sols en sabia de l’existència. Feu bondat.

Un buen amigo que de prostitución solo sabe lo que cuentan los periódicos, a pesar de lo cual se declara abolicionista incondicional, me comentaba hace unos días haber oído o leído, no recordaba bien dónde, que el 90% de las mujeres que se encuentran en la prostitución lo están a la fuerza, víctimas de mafias de trata y explotación sexual. Mi amigo es persona leída, con múltiples intereses intelectuales y excelente conversador. En numerosas ocasiones he disfrutado y aprendido escuchándolo. Sin embargo, en lo tocante a la prostitución, nunca he podido tener un intercambio de ideas reposado con él. Ha asumido sin reservas el distorsionador discurso abolicionista y no hay manera de hacerle considerar otras perspectivas. Como entonces no entré al trapo para no estropear la cerveza vespertina, escribo ahora lo que callé, con la esperanza de que me lea, reflexione y podamos hablar de ello como personas razonables que somos la próxima vez que nos veamos.

Lo que sé de la prostitución procede de una investigación en la que participé hace unos 15 años; y todo lo que tenía que decir al respecto lo escribí y publiqué, entre 2008 y 2011, en tres revistas científicas editadas en Barcelona, Madrid y Roma. Además, con la intención de llegar más allá del ámbito estrictamente académico, publiqué también un artículo en un diario de información general. El lector interesado puede acceder fácilmente a todo ello tecleando en el buscador “prostitución” y mi nombre. Cuento todo esto no para alardear de sabidillo, sino para que se sepa en qué me baso para decir lo que digo.

La abrumadora proporción de mujeres forzadas a prostituirse es la mayor falsedad de las varias que está consiguiendo hacer pasar por buenas el relato abolicionista dominante desde hace algunas décadas. Pero el susodicho porcentaje no tiene la menor credibilidad, ni siquiera reducido a la mitad. Tras esa cifra no hay nada, ningún estudio serio, solo pura fantasía elaborada a fin de ganarse a la opinión pública haciéndole creer que la cruzada abolicionista se basa en argumentos derivados de un conocimiento riguroso de la realidad, cuando solo se basa en juicios de valor; todo lo respetables y legítimos que se quiera, pero que no deben confundirse con los juicios de hecho. Porque los juicios de valor solo sirven para calificar los hechos sociales como buenos o malos, moralmente aceptables o abominables, pero no para pronunciarse sobre su veracidad. Ese porcentaje arbitrario me hace recordar (espero que la memoria no me juegue una mala pasada) que, en la época en que hice mi investigación, en diversos foros se daba por bueno, según una estimación atribuida a la UGT, un 95% de forzadas entre las mujeres en prostitución, Me volví loco intentando encontrar esa supuesta estimación. No lo conseguí.

Abolir un hecho social

Abolir la esclavitud quiere decir prohibirla y derogar las normas que la regulan. Abolir puede ser el primer paso en la lucha por acabar con un hecho social valorado como indeseable, pero no debe confundirse con eliminar o erradicar. La esclavitud no desapareció con su abolición, y en la actualidad, excepcionalmente, siguen dándose casos en sociedades en que está prohibida. Los hechos sociales son potencialmente erradicables, pero lo de abolirlos me suena a oxímoron Puede abolirse la pena de muerte, pero el asesinato (mucho menos el homicidio) solo puede prohibirse, castigarse, de ninguna manera abolirse. Por lo demás, si la prostitución no es (según nos advierte el abolicionismo) sino una manifestación concreta de un problema más general de violencia de género, ¿por qué no se reclama directamente la abolición de esta y así matamos, no dos, sino unos cuantos pájaros más de un tiro? Pues porque lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible.

Si lo que se pretende es erradicar la prostitución, ¿por qué no llamar a las cosas por su nombre y reclamar la prohibición? Yo se lo explicaré. Porque el prohibicionismo ha sido históricamente un fracaso. No ha conseguido acabar con la prostitución, solo reforzar el estigma de la mujer que se encuentra en ella. Lo que diferencia el prohibicionismo clásico del mal llamado abolicionismo (en realidad neoprohibicionismo), es que este omite penalizar la oferta de sexo venal por parte de la mujer; operación que, en buena lógica argumentativa, solo puede defenderse si antes la prostituta ha sido definida axiomáticamente como víctima: en el peor de los casos, de las mafias; en el mejor, de determinantes sociales ineludibles.

Sin embargo, la evidencia empírica sugiere que la gran mayoría de las mujeres en prostitución están situadas en algún punto intermedio del continuum que va desde la coerción criminal hasta el poco probable ejercicio vocacional. Dicho en otras palabras, casi todas las mujeres que se dedican a la prostitución han optado libremente por ella. Todo lo contrario de lo que afirma el abolicionismo. Por supuesto, se trata de una libertad definida en términos no metafísicos, sino sociológicos, es decir, ejercida en un marco de constricciones estructurales. Se opta voluntariamente por la prostitución en la misma medida en que otras personas deciden emigran en busca de un futuro mejor o eligen ganarse la vida bajando a la mina u ocupándose de la higiene íntima de un anciano dependiente. Es la única libertad posible en una sociedad capitalista, patriarcal, atravesada por todo tipo de desigualdades (clase, etnia, género, origen…).

Por un debate sosegado y responsable

Uno se cansa de repetirse explicando lo obvio y se aburre de predicar en el desierto. Si después de tantos años he vuelto a ocuparme de este asunto ha sido porque a veces, ante ciertas cosas, se me calienta la mano y me siento obligado a intervenir en el debate público. El frente abolicionista cuenta con muchos partidarios a lo largo de todo el espectro ideológico y parece ser hegemónico dentro del feminismo. Pero todavía quedan voces discordantes que no se han dejado seducir por sus fantasías. Las voces de quienes tenemos motivos fundados para temer los posibles efectos perversos de las políticas abolicionistas. Ante todo, que acaben haciendo más difícil la vida de la mayoría de las mujeres que se la están ganando trabajando en la prostitución obligándolas a hacerlo en la clandestinidad. Porque el día en que el abolicionismo consiga llevarse el gato al agua nos encontraremos con la paradoja de que una mujer podrá seguir siendo puta como ahora, pero no ejercer de tal, ya sea permanente o temporalmente, a tiempo completo o a tiempo parcial, que de todo hay en la viña del Señor. ¡Sí, a tiempo parcial! No me lo invento. Y ya me explicarán ustedes cómo puede ser víctima de trata la mujer que se desplaza de su domicilio al burdel dos tardes por semana.

Ahora bien, si convenimos que las cosas no deben seguir como están, la alternativa que plantean otros estudiosos del tema y reclaman quienes se autodefinen como trabajadoras del sexo, la de reconocer derechos laborales a las mujeres que lo soliciten (¡hasta el de defenderse sindicalizándose se les niega!), tampoco está absolutamente a salvo de posibles efectos no deseados, aunque yo diría que es menos lesiva para ellas. Quien busque aquí una defensa de la prostitución como actividad laboral convencional, se equivoca de medio a medio. Nada más lejos de mi intención que animar a las mujeres a dedicarse a esto. Es precisamente por ello por lo que hace falta un debate sosegado y responsable sobre todo esto.

Hasta donde yo sé, los intentos de celebrar debates de tales características suelen acabar en fracaso a causa de la intransigencia abolicionista. Porque quien se atreva a cuestionar la opción abolicionista arriesga, cuando menos, el linchamiento moral. Es lo que están sufriendo las pocas responsables políticas (toda mi simpatía y reconocimiento para ellas) que han osado coger el toro por los cuernos planteándose cómo mejorar, sin obligarla a dedicarse a otra cosa, la situación de la prostituta de carne y hueso, no la de la caricaturizada por el abolicionismo. Y entiéndaseme bien, no niego la existencia de prostitución criminalmente forzada, lo que sostengo es que toda la evidencia científica y los informes de las fuerzas de seguridad del Estado apuntan que, afortunadamente, ese tipo de prostitución es la excepción, no la regla.

Toda política de prostitución concebida a partir de una definición de la mujer en prostitución, solo, como víctima forzada (por las mafias o las circunstancias de la vida) y del cliente, solo, como macho maltratador o pervertido sexual, está abocada al fracaso. Porque es moral y aun políticamente legítimo condenar la prostitución por pecaminosa, soporte del patriarcado, vejatoria, humillante, indigna, incompatible con la mujer emancipada… e intentar acabar con ella. Pero es intelectualmente estúpido, además de contraproducente, confundir los deseos con la realidad y acabar dando por cierto lo que solo es el producto de una imaginación bienintencionada. Otras valoraciones del sexo venal menos tremebundas son también respetables, y la pretensión (alternativa a la abolicionista) de que pueda practicarse en unas condiciones que no pongan en peligro la integridad física y mental de la mujer en prostitución merece una reflexión racional antes de ser descartada.

No es este el lugar para discutir la solvencia técnica de un sondeo realizado por un instituto que se define a sí mismo como “de investigación de mercados” (quizás haya un mercado de inquietudes urbanísticas y yo no me he enterado). Sí debo señalar, no obstante, que la forma en que se están dando a conocer algunos de sus resultados en los medios que la señora Gómez y compañía utilizan como caja de resonancia induce a confusión al lector no avisado y es distorsionadora. Pero, en fin, para eso se ha hecho, para confundir al personal enfatizando lo que conviene y obviando lo que molesta, como ese dato. Es una de las respuestas espontáneas a la pregunta sobre las “principales cuestiones que debería abordar el Ayuntamiento para la mejora del barrio”.

Un sondeo de opinión no pretende tanto captar hechos como la percepción subjetiva que se tiene de ellos. Por tanto, si se quiere ser transparente con la ciudadanía, sus resultados (todos) deben presentarse debidamente contextualizados, advirtiendo, si es el caso, que hay más de una interpretación plausible. Y si la percepción subjetiva no se compadece con el dato objetivo, hay que decirle al ciudadano que se equivoca. Porque algunas respuestas son francamente sorprendentes. Por ejemplo (mismo cuadro 1.2), siendo grave desde hace años el problema de “botellones, fiestas en calle”, me sorprende que solo lo mencione un 11,3%. A mí personalmente no me afecta, pero un mínimo de empatía me induciría a señalarlo sin dudar caso de haber sido preguntado. ¿Y qué me dicen ustedes de que solo un nimio 0,8 mencione la “falta de un gran parque en el barrio”? ¡Pues es una de las propuestas estrella de Gómez para el PAI!

Más datos (cuadro 2.2): el 12% echa a faltar “instalaciones deportivas” y otro 9% “polideportivo”. ¡Pero si ya tenemos uno municipal y bien grande! En cambio, solo el 1,5 menciona “falta de escoletas públicas-guarderías”. Yo comparto con la señora Gómez que el barrio necesita de todas todas una escoleta pública de primer ciclo de educación infantil. ¿Qué hacemos, acatamos democráticamente tan ilustre percepción o explicamos lo que haya que explicar y dotamos al barrio con ese equipamiento opínese como se opine? El 25% considera que en Benimaclet hay problemas de degradación (cuadro 4.1), y el 98% que en general en el barrio se vive bien (cuadro 12). ¿Cómo quedamos? Yo diría que las dos cosas a la vez no pueden ser. “La gran mayoría […] consideran que se debería aumentar el número de viviendas públicas para un alquiler asequible, un 88,3%” (p. 30). ¿Alguien en su sano juicio, viva donde viva, diría otra cosa? Mucho me temo que ese casi 12% que se opone lo hace porque sospecha que le quieren dar PAI por liebre. “Sin embargo ─continúa el redactor─ el rediseño de la Ronda Norte para que mejore la relación del barrio con la huerta es una actuación que refrenda menos de cuatro de cada diez entrevistados, el 38,3%” (ibid.). ¡Vaya!, si a pesar de que en el barrio solo se ha hecho una propuesta seria al respecto, casi un 40% la considera pertinente, uno entiende que debe de ser muy digna de consideración, aunque haya sido tergiversada por la señora Gómez.

Pero es en el cuadro 10 donde el rigor analítico alcanza el summum. Pregunta: “¿Cuáles son los equipamientos donde se considera es más necesario actuar en Benimaclet?” Ahora ya no caben las respuestas espontáneas. Hay que elegir un máximo de tres entre nueve posibilidades sugeridas. Es aquí donde encontramos dos de los datos más enfatizados por las plataformas mediáticas de doña Sandra. Primero, un 11,3% elige “huertos urbanos”, resultado publicitado ad nauseam para descalificar esta opción por elitista. Segundo, aquel 0,8% del cuadro 1.2 que echaba a faltar “un gran parque en el barrio”, se ha convertido ahora en un 34% que opta por un “gran parque urbano”. Ahora bien, ¿por qué no se ha sugerido pronunciarse por tres medianos o diez pequeñitos? A lo mejor, ese 47% que elige “zonas verdes de proximidad” es eso lo que está pidiendo, un archipiélago de parquecillos que permitan a cada cual tener el suyo al salir de casa. Otra duda me corroe: ¿Por qué se han formulado de manera tan confusa algunas de las opciones de respuesta? ¿Qué quiere decir los “equipamientos culturales” apuntados por el 39,8%? ¿Y los “equipamientos, instalaciones deportivas” del 48%?

Sandra Gómez tiene derecho a alinearse con Metrovacesa y sus bancos (Santander y BBVA) en la defensa de una determinada concepción del PAI, ahora rebautizado como Plan Especial del Área Funcional 18. Pero no lo tiene a caricaturizar falseándola la posición de quienes defienden otra para poder atacarla con más ahínco.

Se cuida muy mucho nuestra regidora, eso sí, de identificar con precisión la diana de sus cañonazos verbales. Parece referirse a una especie de minoría sediciosa organizada que intenta imponer su punto de vista sobre la sufrida mayoría silenciosa benimacletera inerme. Así, frente a quienes pretenden un barrio elitista con sus unifamiliares de medio quilo, sus huertos urbanos para disfrute exclusivo de un puñado de “agroesnobs” románticos, con una edificabilidad tan baja que hace prohibitivos transporte público y equipamientos sociales eficientes, insolidario, empeñado en obtener para sí lo que otros barrios no se pueden permitir…, frente a todo eso, Gómez reivindica un vecindario plural y se erige en portavoz de esa buena gente incapaz de hacerse oír que sólo quiere ver adecentado de una vez ese maldito estercolero en que se han convertido los terrenos del PAI y que la juventud del barrio (sus hijos) encuentre allí el piso de sus sueños y no se vea obligada a abandonarlo. En Benimaclet, el nuevo barrio 15 minutos con sus más de 1.000 viviendas adicionales, su terciario avanzado, su Central Park y vayan ustedes a saber cuántas cosas más, vamos a vivir mejor que en La Moraleja pero a un precio mucho más razonable. Porque nos lo van a trufar de viviendas sociales.

Aunque Gómez no señala a nadie en concreto, yo no puedo evitar sentirme aludido y ofendido. Porque pertenezco a esa minoría que quiere intervenir en la cosa pública y cree en la participación ciudadana, en que la democracia es algo más que ir a votar cada cuatro años, que combate la percepción de que el diseño de la ciudad es un asunto exclusivo de autoridades municipales y promotores inmobiliarios. Por todas esas razones escribo estas líneas, para intervenir en el debate ciudadano en tanto que presidente de una modesta asociación vecinal que lleva años elaborando propuestas responsables que no han encontrado en nuestra regidora más que la descalificación inapelable (y en los medios que la jalean, la distorsión burda). Y como no quiero servir en bandeja a nadie la oportunidad de preguntarse retóricamente en nombre de quién hablo para cuestionar mi representatividad, diré que lo hago solo en nombre de esa asociación. El honor de hablar en nombre de la mayoría silenciosa tal como se ha expresado en la susodicha encuesta se lo cedo a ella con mucho gusto. En todo caso, espero que el nuevo proceso participativo que nos viene anunciando desde hace tiempo sea tan abierto e integrador del tejido social vecinal como lo fue Benimaclet és Futur, proceso promovido por el mismo Ayuntamiento hace tan solo cinco años. No más parodias de participación como este peculiar sondeo.

Permítaseme terminar recordando algo que todo político que presume de progresista debería tener bien presente. Las mayorías silenciosas las carga el diablo. Cada vez que una mayoría de esas ha tomado la palabra, casi siempre ha sido para cedérsela al populismo más reaccionario. Poujadismos y qualunquismos no son cosas del pasado que se fueron para no volver, como estamos comprobando todos los días. Así que más vale no jugar con fuego, porque estas cosas se sabe cómo comienzan pero nunca cómo pueden acabar. Tentar el bicho es peligroso. Y un aviso para quien no esté familiarizado con los problemas de Benimaclet y haya tenido la paciencia de leer hasta aquí. No se deje abrumar por el ruido mediático en torno a este asunto, lo único que pretenden es desviar la atención de la cuestión principal: la edificabilidad del PAI no se toca. Afortunadamente, Benimaclet dispone de unas cuantas minorías empeñadas en evitar que la especulación inmobiliaria se salga con la suya.

*Enric Sanchis, presidente de la AV de Benimaclet, firma este artículo en nombre de su Junta Directiva

Comença la senyora Gómez afirmant “que els veïns i veïnes de Benimaclet tenen dret a decidir el seu futur i a que se’ls pregunte”, per a continuar reconeixent que ja se’ls va “preguntar amb el procés de participació anterior i va quedar ben clar que volien [...] desenvolupar el sector”. Correcte, però estant així les coses no s’entén perquè continua “treballant per llançar aquest procés nou de participació ciutadana.

La posició de l’AV de Benimaclet davant el PAI s’ha fet pública en diverses ocasions i és ben coneguda. Al maig del 2021 vam posar a disposició de veïnat, professionals de l’urbanisme, responsables polítics i mitjans de comunicació el document Benimaclet Porta a l’Horta, el qual suposa un pas endavant respecte a Benimaclet és Futur tot incorporant dues propostes noves. La primera planteja la possibilitat de soterrar la ronda nord entre els camins de les Fonts i Farinós; la segona fa referència al tractament a donar al que resta de l’antiga fàbrica de llet ubicada junt al cementeri parroquial. Benimaclet és Futur fou el resultat d’un procés participatiu ─en el qual col·laboraren bona part de les entitats socials, culturals i polítiques del barri─ promogut pel propi Ajuntament, desenvolupat entre setembre del 2016 i febrer del 2017 i aprovat pel Ple municipal en abril del 2018. Era un punt de partida, no d’arribada.

A cap d’aquests dos documents pretenem dir l’última paraula. Sols són eines per a continuar treballant. Ni volem ni podem ni deguem dictaminar-hi el que cal fer a cadascun dels 170.000 m2 del PAI. Per això no entenem per què hem de prescindir-ne per a tornar a la situació en què ens trobàvem el 2015 i engegar un altre procés participatiu.

Pel que fa a l’edificabilitat, la senyora Gómez continua explicant que “estem en el punt que va proposar l’associació de veïns, es va dir 1.000 [habitatges] i arribem a aquest acord”. Ara no es tracta de matisar, sinó de manifestar amb tota rotunditat que aquesta associació veïnal mai no ha fet cap proposta relativa a un nombre concret d’habitatges. Nosaltres preferim parlar d’edificabilitat, perquè parlar d’habitatges és enganyívol: sense modificar-la s’hi poden construir 200 vivendes de 100 m2 o 100 vivendes de 200 m2; o 1.000 en lloc de 1.345 a canvi de fer més oficines. I pel que fa a l’edificabilitat (161.455 m2 de sostre), la nostra posició ha estat sempre la mateixa. Atès que la permesa a hores d’ara no té cap justificació ─puix que es basa en una previsió de creixement poblacional de la ciutat absolutament irreal: 1.200.000 habitants─, en proposem una reducció que no penalitze les arques municipals i siga compatible amb uns interessos empresarials raonables. Des que a desembre del 2019, al conegut com a Informe Boix, es va fer pública una estimació segons la qual aquestes dues condicions s’acomplien amb una reducció de l’edificabilitat permesa d’entre un 66 i un 75 per cent, entenem que la nostra proposta és molt digna de consideració; qui en defense una de superior haurà d’explicar fil per randa per quines raons ho fa.

Diu Gómez que “hi ha una necessitat d’habitatge públic i de lloguer accessible dins del barri que amb el desenvolupament del sector el podem cobrir”. I tant que hi ha eixa necessitat!, a Benimaclet i a tota la ciutat. Però no cal ser economista per a saber que al mercat de l’habitatge la llei de l’oferta i la demanda no funciona, l’augment de l’oferta d’habitatges no en garanteix ni de bon tros la moderació dels preus. Als darrers anys s’estan construint i acabant milers i milers de pisos a tota la ciutat. Rondes endins ja només queda per cimentar el tros de Benimaclet. Quant n’hi han caigut els preus? Creu algú seriosament que si deixem fer-hi la mateixa destrossa que ja s’ha fet a Patraix, Malilla, Campanar, Benicalap, Torrefiel, Orriols, la gent hi podrà trobar la vivenda en què somia?

Els comentaris dirigits a Compromís, hauria de ser aquest mateix qui els glossara, si ho considerara oportú. Per la nostra banda sols apuntarem que, de la proposta de Compromís, algunes coses ens agraden i altres no. Però que quede ben clar: almenys de moment Compromís està fent propostes, no imposant-nos-les. Finalment cal reconèixer que no sabem qui podria ser el destinatari d’algunes altres reflexions de la vicealcaldessa. Diu no poder “compartir que tot el sector es convertisca en horts urbans tancats i privatius que no puguen compartir-se amb la resta del veïnat”. Nosaltres tampoc, i no ens consta que algun veí s’hi haja manifestat en eixos termes. Els nostres horts porten una dècada funcionant, a les seues parcel·les han estat vinculats uns quants milers de persones, algunes vingudes fins i tot d’altres barris de la ciutat. Entre els nostres hortolans hi ha col·legis públics i organitzacions sense ànim de lucre que els fan servir amb finalitats pedagògiques o terapèutiques. Qualsevol persona hi pot vindre a visitar-nos (quan escric aquestes ratlles està fent-ho un grup d’alumnes de la Facultat de Magisteri) i accedir a una parcel·la després de guardar la cua corresponent, perquè hi ha llista d’espera. I tampoc no ens consta quin taral·lirot pot haver proposat condicionar una planta baixa com a escoleta infantil “per tindre més horts urbans”.

En fi, el problema de la senyora Gómez tal volta siga que no ha parlat amb els interlocutors adequats i per això ha acabat trobant-se amb problemes que ningú no ha plantejat, mentre que del veritable problema (l’edificabilitat) no hi ha manera de parlar-ne. Nosaltres continuem restant a la seua disposició, tornem a demanar-li que es pose a treballar sense més dilacions amb Compromís en l’elaboració d’una nova proposta de PAI que puga ser assumida pel veïnat, i aclarim una vegada més que mai no hem estat en contra del PAI. El que sempre hem fet és lluitar per aconseguir el millor PAI possible, per a Benimaclet i per a tota la ciutat, i així continuarem fent-ho sense defallir.

*Enric Sanchis és membre de la Junta directiva de l’AV de Benimaclet