En detall, el sistema de finançament autonòmic (SFA) facilita el 80 per cent dels ingressos de la Generalitat Valenciana, i des de l’any 2002 han estat d’un 8 per cent per baix de la mitjana de les comunitats autònomes (CCAA). La conseqüència més negativa per a les valencianes i els valencians de l’actual sistema és que no respecta el principi d’ordinalitat, és a dir tot i que som la sisena autonomia amb capacitat tributària (impostos suportats), baixem fins a la catorzena en recursos rebuts. I este perjuí suposa 1.878 milions d’euros anuals.

Però el finançament autonòmic no és l’únic instrument de la relació financera entre les autonomies i l’Estat. La inversió pública anual de l’Estat (infraestructures com carreteres, ports, aeroports, ferrocarril) i el Fons de Compensació Interterritorial - s'utilitza per a corregir desequilibris econòmics entre les diferents autonomies d'Espanya i garantir el principi de solidaritat- són altres partides essencials. I ací també l’Estat sistemàticament ens falta al respecte. La importància de la distribució territorial de la inversió pública de l’Estat ha motivat que la majoria d’Estatuts d’Autonomia contemplen criteris al respecte.

En eixe sentit, el nostre Estatut d’Autonomia, a l’apartat 4 de l’article 52, també contempla que la Generalitat Valenciana participarà en les decisions sobre la inversió de l'Estat al País Valencià, que serà equivalent al pes de la població sobre el conjunt de l'Estat, per un període de set anys. El dèficit d’inversió a les infraestructures de l’Estat ha estat els darrers set anys, com assenyala el nostre Estatut, de 2.189 milions d’euros.

En definitiva, el País Valencià, malgrat tindre una renda per càpita molt inferior a la mitjana dels territoris de l’Estat, suporta un evident dèficit fiscal, és a dir, aporta més impostos a l’Estat que transferències rep d’aquest, d’acord amb les estimacions de les balances fiscals i dels diferents comptes públics territorialitzats. I açò s’ha convertit en una pesada càrrega en forma de deute de la Generalitat Valenciana, el 78% del qual és conseqüència de l’infrafinançament patit. Esta asfíxia financera sols pot solucionar-se amb la condonació d’eixe deute.

Tant els governs del PP com del PSOE han deixat caducar el sistema de finançament autonòmic des de l’any 2014, malgrat els greus problemes d’insuficiència financera, desequilibri horitzontal i lleialtat institucional.

El PSOE, durant els darrers huit anys al capdavant del govern d’Espanya i del Ministeri d’Hisenda, no ha actuat amb contundència per a redreçar esta situació de dèficit fiscal del poble valencià amb l’Estat. Ha estat tard i molt insuficient, tant la proposta de reforma del sistema de finançament com la condonació del deute. I no ha existit cap canvi de tendència a la inversió de l’Estat al País Valencià.

Per això toca ara analitzar el posicionament de la hipotètica alternança al govern d’Espanya. Quines són les propostes sobre estes qüestions, tant del PP com de Vox?.

Del PP i sobre el finançament autonòmic, poques coses concretes. Com que governen ja en moltes comunitats autònomes que mantenen una posició molt diferent. Les del nord-oest d’Espanya perquè els interessa mantindre l’statu quo actual i vinculen qualsevol reforma a què augmenten els seus recursos que ja se situen per damunt de la mitjana de les autonomies i les infrafinançades perquè legítimament exigeixen que desaparega la seua discriminació.

Abans de la convocatòria electoral per al 29 de novembre de 2026, el PP es limitava a exigir al ministeri d'Hisenda que presentara una proposta general de reforma del sistema perquè es puga valorar en el seu conjunt de cara al Consell de Política Fiscal i Financera.

Ara el seu candidat a la presidència del govern d’Espanya, Alberto Nuñez Feijóo, amb els seus 12 compromisos incorporats al seu “Contrato con España” no fa cap menció al finançament autonòmic. El que sí promet és una baixada generalitzada d’impostos.

Pel que fa a Vox, manifesten que no creuen amb l’Estat de les autonomies. Consideren que més recursos per al País Valencià suposarà més impostos i, com no, plantegen la baixada generalitzada d’impostos i la devolució de competències a l’Estat.

Per tant, amb un futurible govern de coalició PP i Vox podem previndre un bloqueig de l’Estat autonòmic, la inacció a la reforma del sistema de finançament autonòmic i l’oblit de la condonació del deute conseqüència de l’infrafinançament.

Així les coses, mala peça té el teler.

Malgrat això, trobe que pot ser interessant analitzar els orígens.

La despesa pública de la Generalitat Valenciana per habitant se situava encara l’any 2021 (últim any amb dades publicades per la Intervenció General de l’Estat) lleugerament per baix de la mitjana de les comunitats autònomes. Per tant l’origen no està al nivell de la despesa.

El 80% dels ingressos de la Generalitat Valenciana depenen dels recursos del sistema de finançament autonòmic. I també amb dades de l’any 2021, l’administració valenciana rep el 10,55% dels recursos, mentre que la població que cal atenga representa el 11,41% de les comunitats autònomes de règim comú. Este desequilibri ocasiona una contundent paradoxa, som la novena comunitat autònoma pel que fa a l’aportació de recursos (capacitat tributaria), mentre que a l’hora de rebre ens situem al darrer lloc (dissetè). Les Valencianes i valencians aportem a la solidaritat del conjunt de les comunitats autònomes de règim comú. Un exemple concret, el pes de la renda valenciana sobre el conjunt de l’Estat se situa en el 9,3%, mentre que la recaptació per IRPF suposa el 9,96% del total estatal, per damunt del pes de la nostra renda.

Davant esta precarietat d’ingressos, la dotació d’infraestructures per a l’economia valenciana depèn exclusivament de la Inversió territorialitzada de l’Estat. I ací també tenim dèficit. La inversió liquidada de l’Estat al nostre territori durant els anys 2015 a 2020, se situa en el 6,1% del total, mentre que el pes de la població (ara incloent també les comunitats forals) se situa en el 10,67%.

No ens pot estranyar doncs que existisca dèficit fiscal de la nostra relació amb l’Estat, és a dir aportem més recursos, mitjançant impostos, que els recursos i inversions que rebem. Així ha quedat palès sempre, primer quan l’any 2008 (única vegada) el Ministeri va calcular les balances fiscals i després amb els comptes públics territorialitzats, que el Ministeri va deixar de publicar fa deu anys. Una solidaritat, la de les Valencianes i valencians, malgrat ser una comunitat autònoma pobra, amb una renda per càpita per baix de la mitjana espanyola.

El dèficit fiscal valencià amb l’Estat ofega la nostra economia. Com a comunitat autònoma pobra caldria que rebérem de la solidaritat de la resta de territoris. Com determina la teoria del federalisme fiscal, els territoris caldria aportarem recursos en funció de la renda i rebérem en funció del pes de la població.

Ara bé, tant important com l’equitat al sistema de finançament autonòmic i a la inversió de l’Estat, és el seu model territorial. La configuració d’un Estat radial des de Madrid té importants conseqüències fiscals. El caràcter radial de les infraestructures de carreteres i ferrocarril, la concentració de grans empreses i dels poders públics i institucions del Sector Públic Estatal reforcen les avantatges de Madrid. El manteniment dels majors centres de decisió respecte de la contractació i regulació pública atrau els centres de decisió privats, amb la qual cosa la majoria d’adjudicacions beneficien a empreses ubicades a Madrid. El procés es retroalimenta.

Després de quaranta anys d’Estat de les autonomies, les Valencianes i valencians necessitem que es revise el nostre dèficit fiscal amb l’Estat i el model territorial, per a no suportar més greuges. 

El nou govern del PP i Vox comencen a disculpar la seua política de retallades en l’herència rebuda i el malbaratament del govern del Botànic.

L’endeutament durant el govern del Botànic ha crescut menys que durant el govern del PP.

Agafant períodes de duració semblant, el govern del PP durant els anys 2006-2014 va augmentar el deute públic de la Generalitat Valenciana en 26.152,4 milions d’euros, mentre que durant el govern del Botànic sols s’incrementà en 17.609,4 milions d’euros (AIReF | Observatorio de Información Económico-Financiera de las CCAA). I si durant els huit anys del govern del PP tingueren que fer front a les conseqüències de la crisi financera, durant el govern del Botànic calgué donar resposta a la pandèmia del Covid i a les conseqüències de la guerra d’Ucraïna.

El que si pot agrair el govern del PP i Vox al govern del Botànic és la reducció d’interessos aconseguida per la re negociació d’algunes operacions de préstec heretades. Durant el darrer govern del PP l’any 2014 se pagaven per interessos 1.229,1 milions d’euros, mentre que el primer any del govern del Botànic se renegociaren algunes operacions de préstec i l’any 2015 es liquida amb unes obligacions reconegudes per despeses financeres de 658 milions d’euros, quasi la meitat.

Tampoc cal que oblide l’actual govern valencià que una part del deute públic de la Generalitat Valenciana que ha contractat el govern del Botànic, ha estat per a fer-se càrrec dels “pufos” heretats dels governs del PP, com per exemple Ciudad de la Luz, Fira Alacant, Canal 9, SGR, Fira València, Circuit formula 1. La suma sols d’estos arriba fins els 3.285,5 milions d’euros.

L’endeutament durant el govern del Botànic creix menys que durant els darrers governs del PP, malgrat l’important esforç despesa, equiparant la inversió pública en serveis bàsics fonamentals de la Generalitat, a la mitjana de les Comunitats autònomes. L’any 2014, el darrer govern del PP a la Generalitat Valenciana destinava als serveis públics de sanitat, educació i protecció social, 2.191 euros per habitant. El govern del Botànic va liquidar l’any 2021 en 3.097 euros per habitant, un 41% més. En protecció social de 137 euros per habitant que invertia el PP, el govern del Botànic ha arribat a 324 euros, un 136% més. Per altra banda en despeses de promoció econòmica s’ha passat de 210 euros que invertia el govern del PP l’any 2014 a 387 euros que invertia el govern del Botànic, un 85% més (IGAE:Contabilidad nacional. Serie anual. Clasificación funcional del gasto del subsector Administración Regional (COFOG) y detalle por comunidad autónoma (hacienda.gob.es).

Esta política de despesa social es reflectís a l’evolució de la taxa de pobresa i exclusió social. que segons les dades de l’INE, s’ha reduït l’any 2022 al 22,3%, que tot i ser un percentatge alt, està lluny del 26,2% que teníem l’any 2014, quan governava el PP. La reducció d’esta taxa ha estat a la Comunitat Valenciana el doble que al conjunt de l’Estat, malgrat la pandèmia del COVID, les conseqüències de la guerra d’Ucraïna i l’augment de la inflació.(Tasa de riesgo de pobreza por comunidades autónomas(9963) (ine.es)

On la gestió del govern del Botànic és radicalment diferent a les retallades impulsades pels governs del PP és a la contractació de personal per a l’ensenyament no universitari i les institucions sanitàries. Entre els anys 2007-2014 el PP va augmentar en 2.835 funcionaris per a l’ensenyament no universitari i va reduir en 5.441 persones els efectius públics per a les institucions sanitàries, mentre que el govern del Botànic va augmentat tots dos efectius en 11.188 i 11.174 funcionaris (funcionpublica.hacienda.gob.es/funcion-publica/rcp/boletin1.html.).

El nivell d’ocupació d’una economia és la base del seu progrés. I l’evolució durant el govern del Botànic és la següent:

Seria bo que els actuals responsables polítics del govern valencià es deixaren d’excuses i es posaren a la feina. El cicle econòmic encara juga al seu favor, fins i tot la liquidació del sistema de finançament autonòmic que ingressaran este any serà positiva. Ara bé, la reducció d’ingressos per la baixada d’impostos caldrà que la compensen via despeses i això si que ho tindran que explicar.

La conversación amable y distendida resultó interesante y puedo afirmar en nombre de los dos que la amistad no quedó en nada afectada. Eso sí, nos servimos de un par de cafés para debatir largo y tendido sobre los aspectos más relevantes que definen la fiscalidad de ambas autonomías.

Al poco de llegar nuestras bebidas mi amigo ya había afirmado esa frase tan contundente a la vez que poco demostrada científicamente de que con menos impuestos se consigue un mayor crecimiento económico y una menor economía sumergida. Evidentemente le apunté que eso no es necesariamente así y que, por encima de todo, que la recaudación de impuestos es la base del Estado del Bienestar y de la igualdad de oportunidades.

Mi amigo mantuvo la calma. Pero insistía en la relación de la bajada de impuestos con el crecimiento económico, poniendo como ejemplo a la comunidad de Madrid. No me quedó más remedio que explicarle que el crecimiento de Madrid se debe, en gran parte, al efecto capitalidad que hace que se concentre allí la mayor parte del sector público estatal, con sus familias incluidas; todas las entidades dependientes de la administración general del Estado; o la mayoría de las empresas que optan a contratos públicos…por no hablar de su posición privilegiada desde el punto de vista de las infraestructuras de comunicación que facilitan la movilidad de sus habitantes y la concentración de rentas en un único punto.

Todas esas ventajas, dadas simplemente por su carácter de capital del Estado, convierten a Madrid en una aspiradora de recursos en detrimento de otros territorios, -continué-. Además, esta concentración de sector público y de grandes corporaciones justifican también el ligero menor peso de la economía sumergida en la comunidad de Madrid.

En definitiva, -le dije-, con el primer café aún por acabar-, que la ventaja competitiva de Madrid reside no tanto el hecho de que se hayan eliminado impuestos como el de Patrimonio y el de Sucesiones y Donaciones, que no hay que olvidar que solo pagan las rentas altas y cuya recaudación potencial es comparativamente muy reducida, sino en el hecho de ser la capital del Estado y los beneficios que de ello se derivan.

E insistí en una idea que no se le podía olvidar, porque es la base de nuestro modelo social: los beneficios fiscales derivados de los impuestos de Patrimonio y Sucesiones y Donaciones se concentran en los contribuyentes con mayor nivel de renta y su eliminación se traduce en menos ingresos y, por tanto, en un menor gasto público en sanidad, educación y protección social para las rentas medias y bajas.

Y ahí es cuando me preparé un segundo café solo bien cargado: Madrid, apunté, tiene un gasto sanitario por habitante un 10% inferior a la media, diferencia que es aún más acusada si hablamos de gasto educativo, que se sitúa un 20% por debajo de la media. Menos impuestos para las rentas altas a cambio de menos servicios públicos para las rentas medias y bajas.

Y claro, mi amigo no tuvo más remedio que contraargumentar que el Impuesto de Patrimonio no existe en ningún país de Europa y que el Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones supone una doble imposición. Pero estuve hábil para volverle a recordar que eso tampoco era del todo cierto.

En Europa, el Impuesto sobre el Patrimonio con esa denominación únicamente existe en España, Noruega y Suiza. Pero en los Países Bajos se integra este gravamen en el impuesto sobre la renta personal; en Luxemburgo existe un impuesto sobre la riqueza neta de las personas jurídicas; y finalmente, Francia, Italia, Portugal y Bélgica gravan la titularidad de determinados activos. Por tanto, sea como tributo independiente o como hecho imponible de otros, el gravamen sobre el patrimonio existe en la mayor parte de países de nuestro entorno.

Además, recientemente tanto la OCDE como el FMI han concluido que estos impuestos son un buen instrumento para reducir la desigualdad y mejorar la equidad entre contribuyentes.

Respecto del Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones, cabe señalar que casi el 70% de la desigualdad de la riqueza en España viene asociada a las herencias, y este porcentaje sube hasta casi el 75% en el caso de la riqueza no financiera.

La competencia fiscal a la baja que efectúa la comunidad de Madrid en materia fiscal, - seguí con mi explicación mientras su café se enfriaba- supone una reducción de sus ingresos públicos, que son compensados en parte con la domiciliación en Madrid a efectos fiscales de contribuyentes de otras comunidades autónomas y, como le había recordado, por las ventajas de la capitalidad.

Entre café y café mi amigo aún tuvo interés por señalarme que la tarifa del IRPF de Madrid es la más baja de España y la recaudación no se resiente. Pero lo cierto es que el sistema fiscal de Madrid beneficia claramente a las rentas más altas, tal y como le expliqué. En Madrid, los contribuyentes con rentas superiores a los 60.000 euros se benefician del 41% de las deducciones a pesar de que representan el 8% del total de declarantes. En cambio, las rentas inferiores a los 21.000 euros, que representan el 51% del total de declarantes, solo se benefician del 13% de las rebajas fiscales de la comunidad.

Por el contrario, la Comunitat Valenciana reduce los tipos impositivos para los contribuyentes con bases inferiores a los 30.000 euros y los aumenta para las superiores a los 60.000 euros, creando nuevos tramos a partir de los 140.000 euros con tipos aún mayores.

Además, la Comunitat Valenciana ha desarrollado una política muy activa en deducciones sobre el IRPF, con lo que la cuota líquida se sitúa por debajo de la media para las personas contribuyentes con bases liquidables entre los 12.000 y los 30.000 euros, y entorno a la media para las bases liquidables hasta 60.000 euros.

Y, es más, le recordé que desde que gobierna el Botànic hemos bajado 8 puntos la contribución de las rentas medias y bajas a la recaudación por IRPF en comparación con la tributación que impuso el PP y, como buena política progresiva, hemos incrementado en 8 puntos la de las rentas altas.

Ya apurando el último café, mi amigo no tuvo más remedio que recurrir a los impuestos propios y recordar que en Madrid se han suprimido como atractivo adicional para los inversores. ¿Entonces no estás de acuerdo con que los inversores contribuyan a la protección del medio ambiente?, le insté porque parecía que no conocía el dato de que en todas las comunidades autónomas, la mayoría de los tributos propios son medioambientales.

Es cierto, que las Comunidades Autónomas tienen reconocida constitucionalmente su autonomía financiera, lo que supone la propia determinación y ordenación de los ingresos y gastos necesarios para el ejercicio de sus funciones y para establecer y exigir sus propios tributos.

Y, por ello, el derecho a gozar de una vida y un medio ambiente seguro, sano y ecológicamente equilibrado, así como garantizar el derecho de acceso a una vivienda digna son una prioridad política y estatutaria de la Comunitat Valenciana, de forma que disponer de un espacio fiscal propio para el sistema tributario valenciano se erige para nosotros en una palanca fundamental.

Calló.

Y estábamos ya a punto de concluir el encuentro cuando mi amigo aún tuvo ganas de seguir insistiendo, porque aunque mi discurso tenía sentido “el objetivo de los impuestos es recaudar y no cambiar comportamientos, como pretende la fiscalidad medioambiental”, me dijo.

Pero no pude estar de acuerdo. Para fomentar el cambio de comportamiento en consumidores y empresas y asegurar que las inversiones que se lleven a cabo con una clara perspectiva climática, la fiscalidad tiene que estar totalmente alineada con los objetivos climáticos.

La fiscalidad debe contribuir a reorientar la inversión pública y el consumo hacia los compromisos asumidos en plena emergencia climática, que aseguren una transición justa. Es esencial enviar las señales de precios correctas y ofrecer los incentivos adecuados para promover la descarbonización de la economía y los comportamientos sostenibles de la sociedad.

Y con esto y un cordial abrazo nos despedimos mi amigo y yo hasta la siguiente ocasión en la que podamos saborear un café y comentar con calma y sosiego temas tributarios tan trascendentes para todos y que tanto inciden en la calidad de vida de las personas y en su oportunidad de gozar de unos servicios públicos fundamentales de calidad.

Porque esa y no otra es la verdadera razón de ser de nuestra política tributaria, garantizar a los ciudadanos una redistribución justa de las rentas y asegurarles la mejora sanidad, la mejor educación y los mejores servicios sociales.