L'escena es repeteix cada any. Un grup de turistes entusiasmats amb l'illa abandona Menorca després d'unes vacances idíl·liques, convençuts del seu amor platònic pel territori insular. Abans de partir, reben l'alt del personal de seguretat de l'aeroport després de passar l'equipatge per raigs X. Una maleta de disseny s'obre en canal mostrant al món un interior fascinant: pedres, sorra, fòssils, petxines i botzines de mil colors i formes distribuïts entre els vestits de lli de l'estiu. Segons el Departament de Medi Ambient del Consell Insular de Menorca, en els últims 10 anys s'han requisat més de 15 tones de material geològic extret per turistes de les platges i cales de l'illa.

L'argument és el souvenir, el record, l'apropiació d'un tros de Menorca a tall d'obsequi. El dany ambiental, tanmateix, és molt més greu del que es podria suposar. “El problema de la retirada d'aquest tipus de sediments no té a veure solament amb les xifres de material que s'intercepten a l'aeroport i que són més o menys estables cada any. L'erosió més preocupant es produeix pel que anomenem efecte formiga, és a dir, que si cadascun dels turistes que passa per les platges de Menorca cada estiu s'emportés 100 grams de sorra, al final d'un any tenim 100 tones menys en una platja. Donada la magnitud i el volum de turistes que visiten l'illa cada any. El problema al final és la massificació”, explica Agustí Rodríguez, científic del Centre Geològic de Menorca.

L'erosió més preocupant es produeix pel que anomenem efecte formiga, és a dir, que si cadascun dels turistes que passa per les platges de Menorca cada estiu s'emportés 100 grams de sorra, al final d'un any tenim 100 tones menys en una platja. Donada la magnitud i el volum de turistes que visiten l'illa cada any. El problema al final és la massificació

Agustí Rodríguez — Científic del Centre Geològic de Menorca

Segons dades del Departament de Medi Ambient del Consell Insular, les xifres de material extret cada any voregen la tona, encara que en 2021 –el primer any d'obertura total després del tancament de la pandèmia– es van comptabilitzar 3.904 quilos retinguts a l'aeroport. En finalitzar l'última temporada d'estiu, a l'octubre de 2025, el material recollit pesava 987,55 kg. “En constatar-se la fuga de material i a causa de la massificació turística es va posar en marxa aquest programa en 2015 com un acord entre AENA i Mestral –organisme que depèn de Càritas–, a través d'un programa d'inserció laboral. Nosaltres des del Centre de Geologia col·laborem realitzant les tasques de classificació i finalment l'entreguem al Servei de Neteja de Platges que retorna el material al territori”, explica Rodríguez.

Menorca va batre un rècord –novament– el 2025. Segons les xifres de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), van passar per l'illa 1,7 milions de turistes. Mai des que existeixen xifres s'havien passejat per les seves platges tants visitants durant una temporada d'estiu. La pregunta sobre si pot una Reserva de la Biosfera suportar aquest nivell de pressió humana queda enfosquida per una altra potser més urgent: quantes temporades aguantarà la costa menorquina abans que l'impacte sigui irreversible?

“És clar que la massificació genera problemes ambientals. Amb cada extracció de material es perden quantitats de carbonat càlcic –la sorra de les Balears és essencialment bioplàstic– que serveix perquè altres éssers vius puguin reutilitzar, per protegir-se, en fi, per sobreviure. L'erosió de sorra trenca l'equilibri químic i natural de les platges de Menorca. Per a nosaltres està clar que el problema central és la qüestió de la massificació”, explica Agustí Rodríguez, qui, tanmateix, reconeix que l'erosió natural també és un factor clau en la pèrdua de sorra d'algunes platges. “És cert que les platges i litorals tenen mecanismes d'alta i baixa producció de sorra dependents de molts factors ambientals i climàtics, però quan s'incorpora el factor de la massificació humana cada any, la pèrdua té un impacte clar”, conclou.

Amb cada extracció de material es perden quantitats de carbonat càlcic que serveix perquè altres éssers vius puguin reutilitzar-lo, per protegir-se, en fi, per sobreviure. L'erosió de sorra trenca l'equilibri químic i natural de les platges de Menorca

Agustí Rodríguez — Científic del Centre Geològic de Menorca

El protocol i la devolució

El primer filtre per detectar l'extracció il·legal de material geològic es troba en els controls de seguretat de l'aeroport. Els treballadors encarregats d'aquesta tasca expliquen que, quan els escàners de raigs X revelen la presència de recipients que podrien contenir sorra, pedres o fòssils —habitualment petits flascons, ampolles de plàstic o paquets ocults entre la roba—, se sol·licita al passatger que obri el seu equipatge per comprovar-ne el contingut.

Si es confirma la presència de material geològic, s'activa el protocol de col·laboració amb el Departament de Geologia del Consell i amb Mestral per a la seva classificació i posterior devolució a la zona d'origen. Segons relaten els mateixos empleats, la reacció més habitual entre els viatgers és la sorpresa. “Quan els expliquem el motiu de la intervenció, gairebé sempre ho entenen i demanen disculpes. Alguns fan preguntes, però en general sempre col·laboren”, assenyalen i insisteixen que una campanya informativa seria clau per frenar l'erosió geològica a Menorca. “Ens estalviaríem molta feina si féssim conscienciació, tant a l'aeroport com als ports. Moltes vegades ens trobem que hi ha més desinformació que mala fe”, conclouen.

Àrees geogràfiques

Per tornar el material confiscat, els geòlegs divideixen Menorca en dues grans regions geològiques: Tramuntana, al nord, i Migjorn, al sud. La primera se subdivideix, al seu torn, en tres categories conegudes com la Menorca fosca, la vermella i la grisa, mentre que a la meitat sud predomina l'anomenada Menorca blanca, la més extensa de l'illa. A elles se sumen petites àrees disperses que els especialistes agrupen sota la denominació de Menorca groga.

“Aquesta classificació per colors és una eina didàctica que facilita la identificació de les diferents unitats geològiques de l'illa i permet retornar el material requisat a la seva zona d'origen”, expliquen des del Departament de Geologia del Consell. En els últims anys, aquest servei ha ampliat a més el mapa geològic de Menorca mitjançant un catàleg de Llocs d'Interès Geològic (LIG), que, segons indiquen els experts, coincideix en gran mesura amb les zones on es registra una extracció més gran de material geològic, fòssils i minerals. “Això té un efecte directe sobre la pèrdua de microhàbitats, ja que la retirada de pedres afecta petits invertebrats que queden exposats i exerceixen un paper clau en l'equilibri de l'ecosistema”, adverteixen.

El Consell Insular adverteix que aquest fenomen 'té un efecte directe en la pèrdua de microhàbitats, ja que la retirada de pedres afecta petits invertebrats que queden exposats i exerceixen un paper clau en l'equilibri de l'ecosistema'

Els mals hàbits

Però el costum de portar-se un record de la platja no és exclusiu de Menorca. Es tracta d'un fenomen que afecta nombrosos enclavaments costaners i espais naturals protegits tant a l'Estat espanyol com a altres països. El passat mes de maig, una parella de turistes alemanys va ser interceptada per agents de Medi Ambient del Cabildo de Tenerife acusada d'arrancar diversos exemplars de Echium wildpretii —una espècie protegida, coneguda com la “sang del Teide”, que pot assolir els tres metres d'alçada— i d'extreure pedres volcàniques del Tabonal Negro, una zona d'especial protecció ambiental dins del Parc Nacional del Teide.

Casos similars s'han registrat a Sardenya, on l'agost del 2020 dos turistes francesos van ser sorpresos quan intentaven abandonar l'illa en un ferri rumb a Toulon amb 40 quilos de sorra i fòssils procedents d'una platja de Chia. La duana italiana va interceptar el material i tots dos van ser sancionats amb una multa de 3.000 euros. No obstant això, el problema transcendeix l'àmbit del “souvenir” turístic. El 2022, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient va dedicar un informe específic a aquest recurs, Sand and Sustainability, en què advertia que la sorra és el segon recurs natural més explotat del planeta després de l'aigua, amb un consum estimat de 50.000 milions de tones a l'any.

Encara que pugui semblar un gest innocent, tots els experts coincideixen que l'extracció de material geològic suposa una alteració innecessària de l'entorn i reclamen una major protecció. En el cas de Menorca, els geòlegs es lamenten. “Ens omplim la boca de dir que som Reserva de la Biosfera, però a estones no ho sembla. Necessitem una regulació específica d'aquesta activitat”, comenta Xavier Bosch. Tot i això, els especialistes insisteixen que l'objectiu no és alarmar sobre un risc imminent de degradació irreversible, sinó actuar abans que el problema assoleixi majors dimensions. “És una pràctica que cal aturar, no perquè existeixi un perill immediat de col·lapse sedimentari en cap platja o cala concreta, sinó perquè encara som a temps de prevenir-ho”, conclou.

La escena se repite cada año. Un grupo de turistas entusiasmados con la isla abandona Menorca tras unas vacaciones idílicas, convencidos de su amor platónico por el territorio insular. Antes de partir, reciben el alto del personal de seguridad del aeropuerto tras pasar el equipaje por rayos X. Una maleta de diseño se abre en canal mostrando al mundo un interior fascinante: piedras, arena, fósiles, conchas, caracolas y guijarros de mil colores y formas distribuidos entre los atuendos de lino del verano. Según el Departamento de Medi Ambient del Consell Insular de Menorca, en los últimos 10 años se han requisado más de 15 toneladas de material geológico extraído por turistas de las playas y calas de la isla.

El argumento es el souvenir, el recuerdo, la apropiación de un pedazo de Menorca a modo de obsequio. El daño ambiental, sin embargo, es mucho más grave de lo que se podría suponer. “El problema de la retirada de este tipo de sedimentos no tiene que ver solamente con las cifras de material que se interceptan en el aeropuerto y que son más o menos estables cada año. La erosión más preocupante se produce por lo que llamamos efecto hormiga, es decir, que si cada uno de los turistas que pasa por las playas de Menorca cada verano se llevase 100 gramos de arena, al final de un año tenemos 100 toneladas menos en una playa. Dada la magnitud y el volumen de turistas que visitan la isla cada año. El problema al final es la masificación”, explica Agustí Rodríguez, científico del Centre Geològic de Menorca.

La erosión más preocupante se produce por lo que llamamos efecto hormiga, es decir, que si cada uno de los turistas que pasa por las playas de Menorca cada verano se llevase 100 gramos de arena, al final de un año tenemos 100 toneladas menos en una playa. Dada la magnitud y el volumen de turistas que visitan la isla cada año. El problema al final es la masificación

Agustí Rodríguez — Científico del Centre Geològic de Menorca

Según datos del Departamento de Medi Ambient del Consell Insular, las cifras de material extraído cada año rondan la tonelada, aunque en 2021 –el primer año de apertura total tras el encierro de la pandemia– se contabilizaron 3.904 kilos retenidos en el aeropuerto. Al finalizar la última temporada de verano, en octubre de 2025, el material recogido pesaba 987,55 kg. “Al constatarse la fuga de material y debido a la masificación turística se puso en marcha este programa en 2015 como un acuerdo entre AENA y Mestral –organismo que depende de Cáritas–, a través de un programa de inserción laboral. Nosotros desde el Centro de Geología colaboramos realizando las tareas de clasificación y finalmente se lo entregamos al Servicio de Limpieza de Playas que devuelve el material al territorio”, explica Rodríguez.

Menorca batió un récord –nuevamente– en 2025. Según las cifras del Instituto de Estadística de las Islas Baleares (IBESTAT), pasaron por la isla 1,7 millones de turistas. Nunca antes desde que existen cifras se habían paseado por sus playas tantos visitantes durante una temporada de verano. La pregunta sobre si puede una Reserva de la Biosfera soportar este nivel de presión humana queda opacada por otra quizás más acuciante: ¿cuántas temporadas aguantará la costa menorquina antes de que el impacto sea irreversible?

“Claro que la masificación trae problemas ambientales. Con cada extracción de material se pierden cantidades de carbonato cálcico –la arena de las Baleares es esencialmente bioplástico procedente de fragmentos de conchas– que sirve para que otros seres vivos puedan reutilizar, para protegerse, en fin, para sobrevivir. La erosión de arena rompe el equilibrio químico y natural de las playas de Menorca. Para nosotros está claro que el problema central es la cuestión de la masividad”, explica Agustí Rodríguez, quien, sin embargo, reconoce que la erosión natural también es un factor clave en la pérdida de arena de algunas playas. “Es cierto que las playas y litorales tienen mecanismos de alta y baja producción de arena dependientes de muchos factores ambientales y climáticos, pero cuando se incorpora el factor masividad humana cada año, la pérdida tiene un impacto claro”, concluye.

Con cada extracción de material se pierden cantidades de carbonato cálcico que sirve para que otros seres vivos puedan reutilizar, para protegerse, en fin, para sobrevivir. La erosión de arena rompe el equilibrio químico y natural de las playas de Menorca

Agustí Rodríguez — Científico del Centre Geològic de Menorca

El protocolo y la devolución

El primer filtro para detectar la extracción ilegal de material geológico se encuentra en los controles de seguridad del aeropuerto. Los trabajadores encargados de esta tarea explican que, cuando los escáneres de rayos X revelan la presencia de recipientes que podrían contener arena, piedras o fósiles —habitualmente pequeños frascos, botellas de plástico o paquetes ocultos entre la ropa—, se solicita al pasajero que abra su equipaje para comprobar su contenido.

Si se confirma la presencia de material geológico, se activa el protocolo de colaboración con el Departamento de Geología del Consell y con Mestral para su clasificación y posterior devolución a la zona de origen. Según relatan los propios empleados, la reacción más habitual entre los viajeros es la sorpresa. “Cuando les explicamos el motivo de la intervención, casi siempre lo entienden y piden disculpas. Algunos hacen preguntas, pero en general siempre colaboran”, señalan e insisten en que una campaña informativa sería clave para frenar la erosión geológica en Menorca. “Nos ahorraríamos mucho trabajo si hiciéramos concientización, tanto en el aeropuerto como en los puertos. Muchas veces nos topamos con que hay más desinformación que mala fe”, concluyen.

Áreas geográficas

Para proceder a la devolución del material incautado, los geólogos dividen Menorca en dos grandes regiones geológicas: Tramuntana, al norte, y Migjorn, al sur. La primera se subdivide, a su vez, en tres categorías conocidas como la Menorca oscura, la roja y la gris, mientras que en la mitad sur predomina la llamada Menorca blanca, la más extensa de la isla. A ellas se suman pequeñas áreas dispersas que los especialistas agrupan bajo la denominación de Menorca amarilla.

“Esta clasificación por colores es una herramienta didáctica que facilita la identificación de las distintas unidades geológicas de la isla y permite devolver el material requisado a su zona de origen”, explican desde el Departamento de Geología del Consell. En los últimos años, este servicio ha ampliado además el mapa geológico de Menorca mediante un catálogo de Lugares de Interés Geológico (LIG), que, según indican los expertos, coincide en gran medida con las zonas donde se registra una mayor extracción de material geológico, fósiles y minerales. “Esto tiene un efecto directo sobre la pérdida de microhábitats, ya que la retirada de piedras y conchas afecta a pequeños invertebrados que quedan expuestos y desempeñan un papel clave en el equilibrio del ecosistema”, advierten.

El Consell Insular advierte que este fenómeno 'tiene un efecto directo sobre la pérdida de microhábitats, ya que la retirada de piedras y conchas afecta a pequeños invertebrados que quedan expuestos y desempeñan un papel clave en el equilibrio del ecosistema'

Las malas costumbres

Pero la costumbre de llevarse un recuerdo de la playa no es exclusiva de Menorca. Se trata de un fenómeno que afecta a numerosos enclaves costeros y espacios naturales protegidos tanto en el Estado español como en otros países. El pasado mes de mayo, una pareja de turistas alemanes fue interceptada por agentes de Medio Ambiente del Cabildo de Tenerife acusada de arrancar varios ejemplares de tajinaste rojo —una especie protegida, conocida como la “sangre del Teide”, que puede alcanzar los tres metros de altura— y de extraer piedras volcánicas del Tabonal Negro, una zona de especial protección ambiental dentro del Parque Nacional del Teide.

Casos similares se han registrado en Cerdeña, donde en agosto de 2020 dos turistas franceses fueron sorprendidos cuando intentaban abandonar la isla en un ferry rumbo a Toulon con 40 kilos de arena y fósiles procedentes de una playa de Chia. La aduana italiana interceptó el material y ambos fueron sancionados con una multa de 3.000 euros. Sin embargo, el problema trasciende el ámbito del “souvenir” turístico. En 2022, el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente dedicó un informe específico a este recurso, Sand and Sustainability, en el que advertía de que la arena es el segundo recurso natural más explotado del planeta después del agua, con un consumo estimado de 50.000 millones de toneladas al año.

Aunque pueda parecer un gesto inocente, todos los expertos coinciden en que la extracción de material geológico supone una alteración innecesaria del entorno y reclaman una mayor protección. En el caso de Menorca, los geólogos se lamentan. “Nos llenamos la boca de decir que somos Reserva de la Biosfera, pero a ratos no lo parece. Necesitamos una regulación específica de esta actividad”, comenta Xavier Bosch. Aun así, los especialistas insisten en que el objetivo no es alarmar sobre un riesgo inminente de degradación irreversible, sino actuar antes de que el problema alcance mayores dimensiones. “Es una práctica que hay que detener, no porque exista un peligro inmediato de colapso sedimentario en ninguna playa o cala concreta, sino porque todavía estamos a tiempo de prevenirlo”, concluye.

Darrera setmana d'agost de 2025. La costa nord de Menorca és un tòrrid erm rocós enmig d'un dels estius més intensos que es recorden. La sequera i les altes temperatures augmenten la pressió humana sobre l'illa que, al seu torn, aprofundeix l'escassetat d'aigua potable als aqüífers. Hi ha alerta taronja. Acalorades i assedegades, un grup de cabres silvestres abandona el seu hàbitat per endinsar-se a la jungla de ciment de les urbanitzacions d'Arenal d'en Castell i Son Parc, al municipi d'Es Mercadal. El telèfon de l'Ajuntament no va parar de sonar durant les setmanes següents amb denúncies i queixes de veïns i turistes pel fet que les cabres “invadeixen els jardins, es mengen les plantes i embruten els cotxes”. A partir d'aquí es posarà en marxa un mecanisme administratiu pel qual el Consistori sol·licitarà a la Conselleria de Medi Ambient i Pesca del Govern que prengui cartes a l'assumpte, organisme que finalment impulsarà la solució que ha aixecat polseguera entre la població local: matar totes les cabres a trets.

“El matí de dissabte ens trobem amb un cartell que deia que tancaven l'etapa quatre del Camí de Cavalls per tasques de gestió i manteniment. No deia res que estiguessin matant a trets la fauna silvestre. Nosaltres com a veïns no volem que rondin lliures per la zona perquè poden ser un perill per al trànsit i fins i tot s'hi colaven en jardins, però matar-les així ens sembla una salvatjada”, explica Alícia A., una de les poques residents que habita tot l'any a la urbanització de l'Arenal, típicament poblada per turistes i residents estacionals. “Imagina't que algú decidís ometre el cartell o què passaria si algú està d'excursió i no el veu? És una burrada i un perill resoldre les coses a trets”, conclou.

Nosaltres com a veïns no volem que rondin lliures per la zona perquè poden ser un perill per al trànsit i fins i tot s'hi colaven en jardins, però matar-les així ens sembla una salvatjada

Alicia — Resident

“Em sembla un espant que en una illa que és Reserva de Biosfera, que té especial cura de la fauna i flora com a part de la seva oferta cultural i fins i tot turística, es resolgui la sobrepoblació d'animals a tirs. Al veïnat estem consternats perquè, a més, han deixat les restes dels animals allà on els van matar. El tram d'Arenal del Camí de Cavalls fa olor de mort des de fa dies, la postal és realment impactant”, explica la Lluvia, veïna de Son Parc.

Ella, després d'assabentar-se de la batuda, va començar a recollir firmes entre els municipis de Menorca per exigir que es canviï el protocol de control de fauna per un altre no letal. “Hem aconseguit mil firmes en 24 hores, les xarxes socials ens han ajudat molt i continuarem lluitant perquè es busqui una solució menys bàrbara per a aquests pobres animals”, conclou.

Cap administració es fa responsable

Des del Consistori insisteixen que es va notificar degudament a tot el veïnat de Son Parc i d'Arenal de les “tasques de manteniment relacionades amb el control poblacional de cabres assilvestrades” durant els dies 6 a 8 de maig. Així mateix, en diàleg amb elDiario.es, l'alcalde d'Es Mercadal, Joan Palliser Riudavets (PP), afirma que el govern municipal està exempt de tota responsabilitat. “No és la nostra competència. La responsabilitat en matèria de gestió de fauna silvestre és del Govern, concretament del Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB), a qui vam remetre les nostres peticions i que finalment van procedir”, explica.

Per la seva banda, des de la Direcció General de Medi Ambient han confirmat que l'activació del “protocol de control de fauna” es va iniciar arran d'un “requeriment urgent i reiterat de l'Ajuntament, motivat per les queixes veïnals i pels danys que aquests animals provoquen en jardins, horts i explotacions agrícoles” i han insistit que les cabres suposen un “risc per a la seguretat viària en envair carreteres i zones urbanes”. Amb tot, van rebutjar explicar si existeix un cens poblacional de cabres assilvestrades a Menorca, ni tampoc van detallar quants han estat els exemplars abatuts després de l'última matança.

Per la seva banda, fonts del COFIB han confirmat que “el propi Consistori d'Es Mercadal va notificar a aquesta dependència que no podia assumir la captura en viu dels animals, motiu pel qual s'ha optat per una batuda de caça controlada com a mesura excepcional de gestió poblacional”. Així mateix insisteixen que l'actuació “compta amb totes les autoritzacions pertinents i es desenvolupa únicament en set finques autoritzades”. En ella van participar quatre treballadors del COFIB, juntament amb Agents de Medi Ambient, Policia Local, Guàrdia Civil i representants de l'Ajuntament. Cal recordar que, encara que des del Govern assenyalen que es tracta d'un protocol “excepcional”, diversos veïns de la zona han confirmat a elDiario.es que no és la primera vegada que succeeix.

Per la seva banda, des del COFIB han explicat a elDiario.es que l'abandonament de cossos a la intempèrie que denuncien els veïns respon a un criteri ambiental. “Els cadàvers dels exemplars abatuts no seran remoguts, excepte en aquells casos en què quedin visibles o propers a zones transitades. Aquesta decisió respon a criteris d'una pauta de gestió ambiental i equilibri ecològic, ja que contribueixen a l'alimentació d'aus carronyaires presents a Menorca, com les milanes o els milans”, conclouen.

Alternatives no letals

L'Aïda Gascón és coordinadora estatal de l'ONG Anima Naturalis, una de les entitats que, després d'assabentar-se de les intencions del COFIB l'agost de l'any passat, es va comunicar amb el Govern després de ser alertada per una de les col·laboradores de l'organització, resident a Es Mercadal, de la imminent matança de cabres. “Sabem que és una pràctica habitual a les Balears i per això ens vam comunicar amb el Govern, fins i tot vam fer una sol·licitud d'informació pública. Vam haver de reclamar a l'organisme mediador de transparència perquè no van respondre. En tot moment la nostra intenció era conèixer els fonaments que van portar l'administració a decidir que matar a trets les cabres era la millor alternativa”, explica Gascón.

L'activista animalista insisteix que, segons la Llei de Benestar Animal, és obligatori buscar alternatives no letals en qualsevol protocol de control poblacional. “Realment no crec que hagin buscat cap alternativa. Nosaltres ens vam oferir a buscar conjuntament altres solucions com trasllats a santuaris o reserves protegides, però ni tan sols ens van trucar per preguntar com es podria fer”, conclou Gascón.

Realment no crec que hagin buscat cap alternativa. Nosaltres ens vam oferir a buscar conjuntament altres solucions com trasllats a santuaris o reserves protegides, però ni tan sols ens van trucar per preguntar com es podria fer

Aída Gascón — Coordinadora de la ONG Anima Naturalis

Jaume H. treballa en una empresa dedicada exclusivament al control poblacional d'animals silvestres. Segons explica, la seva companyia manté vigents diverses desenes de contractes amb administracions de tot l'estat, amb l'objectiu d'evitar la via letal com a eina de control poblacional. “Jo era a Menorca quan van aparèixer les primeres queixes per les cabres. En el seu moment em vaig oferir a les autoritats, per la meva experiència sé que es podria utilitzar el mètode del 'capturador', una gàbia accionada per control remot que permetria capturar els exemplars i traslladar-los a un altre lloc on no molestin. Això implica una despesa, una inversió, una logística que moltes vegades les administracions públiques no estan disposades a fer”, conclou.

Finalment, cal destacar que en 2025 la formació animalista PACMA va demanar al Govern que es fessin públics els informes tècnics i ambientals que van justificar l'execució de la població. Fonts de l'organització han destacat que “la gestió de poblacions animals s'ha d'abordar des de criteris científics, ètics i proporcionats”. “Aquesta decisió és improvisada i a més poc eficaç”, assenyalen els animalistes, que, a més, sostenen –igual que l'ONG Anima Naturalis– que existeixen alternatives menys agressives, com l'esterilització. Per la seva banda, ni la Conselleria de Medi Ambient ni el Consorci per a la Conservació de Fauna han respost a aquest mitjà quins han estat els criteris tècnics tinguts en compte per realitzar la batuda, ni tampoc si existeix un cens poblacional de cabres silvestres, ni quantes en van ser abatudes finalment entre el 7 i el 9 de maig.

Última semana de agosto de 2025. La costa norte de Menorca es un tórrido páramo rocoso en medio de uno de los veranos más intensos que se recuerdan. La sequía y las altas temperaturas aumentan la presión humana sobre la isla que a su vez profundiza la escasez de agua potable en los acuíferos. Hay alerta naranja. Acaloradas y sedientas, un grupo de cabras silvestres abandona su hábitat para adentrarse en la jungla de cemento de las urbanizaciones de Arenal d'en Castell y Son Parc, en el municipio de Es Mercadal. El teléfono del Ayuntamiento no paró de sonar durante las siguientes semanas con denuncias y quejas de vecinos y turistas debido a que las cabras “invaden los jardines, se comen las plantas y ensucian los coches”. A partir de aquí se pondrá en marcha un mecanismo administrativo por el cual el Consistorio solicitará a la Conselleria de Medi Ambient i Pesca del Govern que tome cartas en el asunto, organismo que finalmente impulsará la solución que ha levantado ampollas entre la población local: matar a todas las cabras a tiros.

“La mañana del sábado nos encontramos con un cartel que decía que cerraban la etapa cuatro del Camí de Cavalls por tareas de gestión y mantenimiento. No decía nada de que estaban matando a tiros a la fauna silvestre. Nosotros como vecinos no queremos que anden sueltas por la zona porque pueden ser un peligro para el tráfico e incluso se colaban en jardines, pero matarlas así nos parece una salvajada”, explica Alicia A., una de las pocas residentes que habita todo el año en la urbanización de Arenal, típicamente poblada por turistas y residentes estacionales. “Imagínate que alguien decidiera omitir el cartel o, ¿qué pasaría si alguien está de excursión y no lo ve? Es una burrada y un peligro resolver las cosas a tiros”, concluye.

Nosotros como vecinos no queremos que anden sueltas por la zona porque pueden ser un peligro para el tráfico e incluso se colaban en jardines, pero matarlas así nos parece una salvajada

Alicia — Residente

“Me parece un espanto que en una isla que es Reserva de Biosfera, que tiene especial cuidado de la fauna y flora como parte de su oferta cultural e incluso turística, se resuelva la sobrepoblación de animales a tiros. En el vecindario estamos consternados porque, además, han dejado los restos de los animales allí donde los mataron. El tramo de Arenal del Camí de Cavalls huele a muerto desde hace días, la postal es realmente impactante”, cuenta Lluvia, vecina de Son Parc.

Ella, tras enterarse de la batida, comenzó a juntar firmas entre los municipios de Menorca para exigir que se cambie el protocolo de control de fauna por otro no letal. “Hemos logrado mil firmas en 24 horas, las redes sociales nos han ayudado mucho y vamos a seguir luchando para que se busque una solución menos bárbara para estos pobres animales”, concluye.

Ninguna administración se hace responsable

Desde el Consistorio insisten en que se notificó debidamente a todo el vecindario de Son Parc y de Arenal de las “tareas de mantenimiento relacionadas con el control poblacional de cabras asilvestradas” durante los días 6 a 8 de mayo. Asimismo, en diálogo con elDiario.es, el alcalde de Es Mercadal, Joan Palliser Riudavets (Entesa), afirma que el gobierno municipal está exento de toda responsabilidad. “No es nuestra competencia. La responsabilidad en materia de gestión de fauna silvestre es del Govern, concretamente del Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB), a quienes remitimos nuestras peticiones y que finalmente procedieron”, explica.

Por su parte, desde la Direcció General de Medi Ambient han confirmado que la activación del “protocolo de control de fauna” se inició a raíz de un “requerimiento urgente y reiterado del Ayuntamiento, motivado por las quejas vecinales y por los daños que estos animales provocan en jardines, huertos y explotaciones agrícolas” y han insistido en que las cabras suponen un “riesgo para la seguridad vial al invadir carreteras y zonas urbanas”. Con todo, rechazaron explicar si existe un censo poblacional de cabras asilvestradas en Menorca, ni tampoco detallaron cuántos han sido los ejemplares abatidos tras la última matanza.

Por su parte, fuentes del COFIB han confirmado que “el propio Consistorio de Es Mercadal notificó a esta dependencia que no podía asumir la captura en vivo de los animales, motivo por el cual se ha optado por una batida de caza controlada como medida excepcional de gestión poblacional”. Asimismo insisten en que la actuación “cuenta con todas las autorizaciones pertinentes y se desarrolla únicamente en siete fincas autorizadas”. En ella participaron cuatro trabajadores del COFIB, junto con Agentes de Medio Ambiente, Policía Local, Guardia Civil y representantes del Ayuntamiento. Cabe recordar que, aunque desde el Govern señalan que se trata de un protocolo “excepcional”, varios vecinos de la zona han confirmado a elDiario.es que no es la primera vez que sucede.

Por su parte, desde el COFIB han explicado a elDiario.es que el abandono de cuerpos al raso que denuncian los vecinos responde a un criterio ambiental. “Los cadáveres de los ejemplares abatidos no serán removidos, excepto en aquellos casos en los que queden visibles o próximos a zonas transitadas. Esta decisión responde a criterios de una pauta de gestión ambiental y equilibrio ecológico, ya que contribuyen a la alimentación de aves carroñeras presentes en Menorca, como las milanas o los milanos”, concluyen.

Alternativas no letales

Aída Gascón es coordinadora estatal de la ONG Anima Naturalis, una de las entidades que, tras enterarse de las intenciones del COFIB en agosto del año pasado, se comunicó con el Govern tras ser alertada por una de las colaboradoras de la organización, residente en Es Mercadal, de la inminente matanza de cabras. “Sabemos que es una práctica habitual en Baleares y por eso nos comunicamos con el Govern, incluso realizamos una solicitud de información pública. Tuvimos que reclamar al organismo mediador de transparencia porque no respondieron. En todo momento nuestra intención era conocer los fundamentos que llevaron a la administración a decidir que matar a tiros a las cabras era la mejor alternativa”, explica Gascón.

La activista animalista insiste en que, según la Ley de Bienestar Animal, es obligatorio buscar alternativas no letales en cualquier protocolo de control poblacional. “Realmente no creo que hayan buscado alternativa alguna. Nosotros nos ofrecimos a buscar conjuntamente otras soluciones como traslados a santuarios o reservas protegidas, pero ni siquiera nos llamaron para preguntar cómo se podría hacer”, concluye Gascón.

No creo que hayan buscado alternativa alguna. Nosotros nos ofrecimos a buscar conjuntamente otras soluciones como traslados a santuarios o reservas protegidas, pero ni siquiera nos llamaron para preguntar cómo se podría hacer

Aída Gascón — Coordinadora de la ONG Anima Naturalis

Jaume H. trabaja en una empresa dedicada exclusivamente al control poblacional de animales silvestres. Según explica, su compañía mantiene vigentes varias decenas de contratos con administraciones de todo el estado, con el objetivo de evitar la vía letal como herramienta de control poblacional. “Yo estaba en Menorca cuando aparecieron las primeras quejas por las cabras. En su momento me ofrecí a las autoridades, por mi experiencia sé que se podría utilizar el método del 'capturadero', una jaula accionada por control remoto que permitiría capturar a los ejemplares y trasladarlos a otro sitio donde no molesten. Esto implica un gasto, una inversión, una logística que muchas veces las administraciones públicas no están dispuestas a hacer”, concluye.

Por último, cabe destacar que en 2025 la formación animalista PACMA pidió al Govern que se hicieran públicos los informes técnicos y ambientales que justificaron la ejecución de la población caprina. Fuentes de la organización han destacado que “la gestión de poblaciones animales debe abordarse desde criterios científicos, éticos y proporcionados”. “Esta decisión es improvisada y además poco eficaz”, señalan los animalistas, quienes, además, sostienen –al igual que la ONG Anima Naturalis– que existen alternativas menos agresivas, como la esterilización. Por su parte, ni la Conselleria de Medi Ambient ni el Consorcio para la Conservación de Fauna han respondido a este medio cuáles han sido los criterios técnicos tenidos en cuenta para realizar la batida, ni tampoco si existe un censo poblacional de cabras silvestres, ni cuántas fueron abatidas finalmente entre el 7 y el 9 de mayo.

Un paisatge lunar fet de milers de cavitats circulars a l’escorça rocosa. Un sòl extraterrestre que sembla un somni febril de la prehistòria. Així és caminar pels cocons del llevant de Menorca, com passejar per un rusc d’abelles fet de pedra on no floreix la mel, sinó la sal. Un llarg viatge al centre de la història de les Balears en què aquest mineral comestible ocupa un paper central, no només per a l’illa i els seus habitants, que la cultiven de manera natural des de fa mil·lennis, sinó per a la mateixa història de la humanitat. Es calcula que, des de l’edat del bronze, l’illa va ser un important epicentre de producció i comercialització de sal a escala artesanal, que va facilitar el comerç i l’intercanvi amb altres civilitzacions de la conca del Mediterrani.

“La paraula cocons, amb la qual designam aquestes cavitats circulars on es diposita la sal de manera natural, prové del llatí caucus, que vol dir recipient o tassa. Probablement, el seu ús es va popularitzar durant la dominació romana de les Illes i ha quedat com un record d’aquest procés històric fins als nostres dies”, explica Adolf Sintes, autor del llibre Cocons i salines a Menorca i investigador de l’Institut Menorquí d’Estudis. A causa del caràcter orgànic i artesanal d’aquesta producció, no existeixen jaciments arqueològics que puguin respondre amb detall a la pregunta sobre com es duia a terme aquesta explotació salina durant el període comprès entre el 3000 i el 130 aC, moment que va des del primer període talaiòtic fins al moment de la dominació romana de l’illa. “Es tracta, en tot cas, d’una activitat mil·lenària basada en el procés natural d’evaporació de l’aigua marina dipositada en aquestes oquedats rocoses. En evaporar-se l’aigua, la sal es cristal·litza i sedimenta i pot retirar-se directament de la pedra”, explica Sintes en conversa amb elDiario.es.

Es tracta d’una activitat mil·lenària basada en el procés natural d’evaporació de l’aigua marina dipositada en aquestes oquedats rocoses. En evaporar-se l’aigua, la sal es cristal·litza i sedimenta i pot retirar-se directament de la pedra

Adolf Sintes — Autor del llibre ‘Cocons i salines a Menorca’ i investigador de l’Institut Menorquí d’Estudis

Cal destacar que durant l’edat del bronze i fins a l’alta edat mitjana, la sal va ser un recurs essencial per a la vida quotidiana: s’utilitzava per conservar aliments —especialment carn i peix—, per a l’alimentació humana i del bestiar i en alguns processos bàsics de comerç i emmagatzematge d’espècies. Tenint en compte que es calcula que les aigües del Mediterrani contenen entre 30 i 31,6 quilos de sal comuna per m³, no és difícil imaginar per què Menorca s’integraria —de manera limitada al principi i molt més profundament després de la romanització balear— dins les dinàmiques comercials del Mediterrani, on la sal era un bé estratègic.

“Cal pensar en com era —i és— de clau aquest mineral en la història del Mediterrani. De les seves múltiples propietats i qualitats passa ràpidament a convertir-se en un símbol: de força, de saviesa, d’eternitat, en certes ocasions; a vegades, paradoxalment, d’esterilitat i de mort. En l’actualitat ha renovat el seu interès a convertir-se en matèria primera per a la indústria química. El fet sorprenent que cal subratllar és que la sal és un dels pocs productes que, per ser d’imperiosa necessitat, ha mantingut la seva importància al llarg dels temps i les cultures. Gairebé sempre on hi ha un ésser humà, no hi falta la sal”, explica Joan Vilà, autor de l’estudi La producció antiga i el comerç de la sal al Mediterrani Occidental.

Cal pensar en com era —i és— de clau aquest mineral en la història del Mediterrani. De les seves múltiples propietats i qualitats passa ràpidament a convertir-se en un símbol: de força, de saviesa, d’eternitat, en certes ocasions; a vegades, paradoxalment, d’esterilitat i de mort

Joan Vilà — Autor de l’estudi La producció antiga i el comerç de la sal al Mediterrani Occidental

Consultat per elDiario.es, Adolf Sintes confirma que, malgrat la manca de documents, “és molt possible” que la producció de sal a Menorca hagués tingut el seu auge durant l’etapa púnica, entre el 1000 i el 500 aC, i durant la dominació musulmana entre el segle VII i el XIII. L’autor planteja com a hipòtesi que van ser els cartaginesos qui van impulsar l’explotació salinera a les Balears, gràcies a la seva tècnica i organització, en un context de forta activitat comercial. En aquesta etapa, la demanda de sal va créixer notablement per indústries com les saladures i la producció de gàrum —una salsa de peix a base de sal marina—, fet que hauria afavorit el desenvolupament d’aquest recurs com a mercat emergent.

L’edat mitjana i la Menorca britànica

Amb els primers anys de l’administració de la Corona d’Aragó després de vuit segles de dominació musulmana, Menorca comença a regular l’activitat salinera. Serà el lloctinent del rei, Dalmau Sagarriga, qui autoritzarà mitjançant document l’extracció de sal, tot i que es mantindria gratuïta “sempre que fos per a ús personal”. En paral·lel, altres territoris incrementen la seva activitat i neix una protoindústria salinera a València i Eivissa.

“Hi ha un intent d’articular una indústria en l’àmbit local en el que actualment és Binissaida, al terme municipal des Castell, on es pot comprovar que es va intentar construir un assecador amb pedres portades de Ciutadella. Malauradament, aquesta iniciativa no va prosperar, però parla de la importància del sector i de l’intent d’aprofundir en la seva industrialització durant aquesta època”, explica Sintes.

És la Guerra de Successió i el canvi de sobirania territorial de Menorca a mans britàniques el moment clau en què la sal viurà la seva etapa d’esplendor, ja que des de 1713 Maó es converteix en un port estratègic i obert al comerç internacional, en part a causa del model liberal i sense aranzels que va implantar el govern anglès. “Les autoritats britàniques van fomentar l’arribada de mercaders de tot el Mediterrani i especialment dels anomenats ‘Cos de Grecs’, d’origen grec, que van obtenir concessions a Cala Tirant, Sant Felip i La Mola. Moltes de les famílies arribades a Menorca estaven vinculades a la diàspora del Mediterrani oriental, ja que en aquella època Grècia es trobava ocupada per l’Imperi Otomà”, explica l’investigador Sintes al seu llibre.

Aquestes famílies, que van arribar a ser immortalitzades a la novel·la Els Nikolaidis, de l’autor menorquí Josep Maria Quintana, aportaven capital, contactes i experiència comercial a la indústria salinera, fet que va facilitar la consolidació de les Salines de la Concepció, un projecte que recentment ha estat recuperat després de segles d’abandonament. “En aquest context i durant aquest període es podria dir que la sal menorquina deixa de ser un recurs local per integrar-se en circuits comercials més amplis”, conclou Sintes.

Decadència i renaixement

El final de la Menorca britànica va arribar amb el nou segle i, amb aquest, un gir poc favorable per a la indústria de la sal. El canvi de sobirania a començaments del segle XIX i la restitució al marc regulador del Regne d’Espanya va suposar la fi de les condicions que havien permès créixer el sector: es va expulsar les col·lectivitats salineres de comerciants establerts a l’illa gairebé exclusivament gràcies a aquesta activitat, van tornar els impostos, aranzels i figures com el delme eclesiàstic, que van encarir la producció i van reduir la competitivitat davant d’altres centres saliners més grans i eficients del Mediterrani. L’administració, abans procliu al naixement d’una petita burgesia industrial, ara tancava les portes al comerç i es constituïa en un poder centralitzat que rebutjava valorar una activitat perifèrica i d’escala limitada.

Sense incentius, inversió ni protecció efectiva, les salines van quedar exposades a un mercat desfavorable, frenant el seu desenvolupament i marcant l’inici d’una llarga etapa d’estancament. “Cal pensar que, amb el retorn de l’administració espanyola, una de les primeres coses que van fer va ser expulsar jueus i grecs de l’illa. Això ja havia passat parcialment amb l’administració francesa, però a partir de 1810 es consolida definitivament. Malgrat aquesta expulsió, alguns menorquins van intentar continuar amb la tradició salinera i es funda ja en període espanyol la Salina de Mongofre, que és l’única que es troba al terme municipal de Maó”, explica Sintes.

Malgrat l’abandonament estatal, a mitjan segle XIX es funda la Salina de la Concepció, que el 1854 ofereix la seva primera collita de “flor de sal”, un tipus de sal marina d’alta qualitat formada per una escorça delicada de cristalls piramidals que suren a la superfície de l’aigua mentre s’evapora en amples batees de marès i que ha de ser recollida en el moment exacte de la seva “floració”, abans que s’evapori de nou. Una flor —de sal— d’un dia.

“La nostra activitat es remunta a la família Salort d’Alaior, propietària de la finca des de 1614”, expliquen els actuals propietaris, que assenyalen que, tot i produir sal durant més d’un segle, la indústria “va tancar el 1984, després de cent trenta anys d’operació ininterrompuda”, en part a causa de l’auge d’altres sectors econòmics com el model turístic.“El 2018 vam reprendre l’activitat i vam decidir apostar per un model artesanal basat en els principis ecològics i ambientals més estrictes. Creiem que hi ha formes d’habitar Menorca que no són només turisme ni només vaques i formatge. La sal també és sector primari, respectuós amb la natura i amb una connexió profunda amb aquesta terra”, conclouen. Després de la restauració i la reactivació de la Salina de la Concepció, la Comissió Europea va atorgar a la finca el premi Europa Nostra 2026 per la seva recuperació exitosa, la conservació patrimonial i el respecte pel medi ambient.

Un paisaje lunar hecho de miles de cavidades circulares en la corteza rocosa. Un suelo extraterrestre que parece un sueño febril de la prehistoria. Así es caminar por los cocons del levante de Menorca, como pasear por un panal de abejas hecho de piedra donde no florece la miel, sino la sal. Un largo viaje al centro de la historia de Balears en el que este mineral comestible ocupa un rol central, no sólo para la isla y sus habitantes, que la cultivan de forma natural desde hace milenios, sino para la historia misma de la humanidad. Se calcula que, desde la Edad del Bronce, la isla fue un importante epicentro de producción y comercialización de sal a escala artesanal, que facilitó el comercio y el intercambio con otras civilizaciones de la cuenca del Mediterráneo.

“La palabra cocons, con la que designamos a estas cavidades circulares donde se deposita la sal naturalmente, proviene del latín caucus, que quiere decir recipiente o taza. Probablemente, se popularizó su uso durante la dominación romana de las Islas y quedó como un recuerdo de este proceso histórico hasta nuestros días”, explica Adolf Sintes, autor del libro Cocons y Salines a Menorca e investigador del Institut Menorquí d’Estudis. Debido al carácter orgánico y artesanal de esta producción no existen yacimientos arqueológicos que puedan responder en detalle a la pregunta sobre cómo se producía esta explotación salina durante el período comprendido entre el 3000 y el 130 a.C, momento que va del primer período talayótico al momento de la dominación romana de la isla. “Se trata en todo caso de una actividad milenaria basada en el proceso natural de evaporación de agua marina depositada en estas oquedades rocosas. Al evaporarse el agua la sal se cristaliza y sedimenta y puede retirarse directamente de la piedra”, explica Sintes en diálogo con elDiario.es.

Es una actividad milenaria basada en el proceso natural de evaporación de agua marina depositada en estas oquedades rocosas. Al evaporarse el agua la sal se cristaliza y sedimenta y puede retirarse directamente de la piedra

Adolf Sintes — Autor del libro 'Cocons y Salines a Menorca' e investigador del Institut Menorquí d’Estudis

Cabe destacar que durante la Edad del Bronce y hasta la Alta Edad Media, la sal fue un recurso esencial para la vida cotidiana: se utilizaba para conservar alimentos —especialmente carne y pescado—, para la alimentación humana y del ganado y en algunos procesos básicos de comercio y almacenamiento de especias. Teniendo en cuenta que se calcula que las aguas del Mediterráneo encierran entre 30 y 31,6 kilos de sal común por m3 no es difícil imaginar por qué Menorca se integraría –de forma limitada al principio y mucho más profundamente después de la romanización balear– en el seno de las dinámicas comerciales del Mediterráneo, donde la sal era un bien estratégico.

“Hay que pensar en lo clave que era –y es– este mineral en la historia del Mediterráneo. De sus múltiples propiedades y cualidades pasa rápidamente a convertirse en un símbolo: de fuerza, de sabiduría, de eternidad, en ciertas ocasiones; a veces, paradójicamente, de esterilidad y de muerte. En la actualidad ha renovado su interés al convertirse en materia prima para la industria química. El hecho sorprendente que cabe subrayar es que la sal es uno de los pocos productos que por ser de imperiosa necesidad ha mantenido su importancia a través de los tiempos y las culturas. Casi siempre donde hay un ser humano, no falta la sal”, explica Joan Vilà, autor del estudio La antigua producción y comercio de la sal en el Mediterráneo Occidental.

Hay que pensar en lo clave que era –y es– este mineral en la historia del Mediterráneo. De sus múltiples propiedades y cualidades pasa rápidamente a convertirse en un símbolo: de fuerza, de sabiduría, de eternidad, en ciertas ocasiones; a veces, paradójicamente, de esterilidad y de muerte

Joan Vilà — Autor del estudio 'La antigua producción y comercio de la sal en el Mediterráneo Occidental'

Consultado por elDiario.es, Adolf Sintes confirma que, a pesar de la falta de documentos, “es muy posible” que la producción de sal en Menorca pudo haber tenido su auge durante la etapa púnica, entre el 1000 y el 500 a. C, y durante la dominación musulmana entre el siglo VII y el XIII. El autor plantea como hipótesis que fueron los cartagineses quienes impulsaron la explotación salinera en Balears, gracias a su técnica y organización, en un contexto de fuerte actividad comercial. En esta etapa, la demanda de sal creció notablemente por industrias como las salazones y la producción de garum –una salsa de pescado a base de sal marina–, lo que habría favorecido el desarrollo de este recurso como mercado emergente.

La Edad Media y la Menorca británica

Con los primeros años de la administración de la Corona de Aragón tras ocho siglos de dominación musulmana, Menorca comienza a regular la actividad salinera. Será el valido del rey, Dalmau Sagarriga, quien autorizará mediante documento a la extracción salina, aunque se mantendría gratuita “siempre que fuera para uso personal”. En paralelo, otros territorios incrementan su actividad y nace una proto-industria salina en València y Eivissa.

“Existe un intento de articular una industria a nivel local en lo que actualmente es Binissaida, en el término municipal de Es Castell, donde se puede comprobar que se intentó construir un secadero con piedras traídas desde Ciutadella. Lamentablementem esta iniciativa no prosperó, pero habla de la importancia del sector y del intento de profundizar en su industrialización durante esta época”, cuenta Sintes.

Es la Guerra de Sucesión y el cambio de soberanía territorial de Menorca a manos británicas el momento clave en el que la sal vivirá su etapa de esplendor, ya que desde 1713 Maó se convierte en un puerto estratégico y abierto al comercio internacional, en parte debido al modelo liberal y sin aranceles que implantó el gobierno inglés. “Las autoridades británicas fomentaron la llegada de mercaderes de todo el Mediterráneo y especialmente de los llamados 'Cos de Grecs', de origen griego que obtuvieron concesiones en Cala Tirant, Sant Felip y La Mola. Muchas de las familias llegadas a Menorca estaban vinculadas a la diáspora del Mediterráneo oriental, ya que en esa época Grecia se encontraba ocupada por el Imperio Otomano”, explica el investigador Sintes en su libro.

Estas familias, que llegaron a ser inmortalizadas en la novela Els Nikolaidis, del autor menorquín Josep María Quintana, aportaban capital, contactos y experiencia comercial a la industria salinera, lo que facilitó la consolidación de la Salines de la Concepció, un proyecto que recientemente ha sido recuperado tras siglos de abandono. “En ese contexto y durante este período se podría decir que la sal menorquina deja de ser un recurso local para integrarse en circuitos comerciales más amplios”, concluye Sintes. 

Declive y renacimiento

El fin de la Menorca británica llegó con el nuevo siglo y con éste un giro poco saludable para la industria de la sal. El cambio de soberanía a comienzos del siglo XIX y la restitución al marco regulatorio del Reino de España supuso el fin de las condiciones que habían permitido crecer al sector: se expulsó a las colectividades salineras de comerciantes asentados en la isla casi exclusivamente gracias esta actividad, regresaron los impuestos, aranceles y figuras como el diezmo católico, que encarecieron la producción y redujeron la competitividad frente a otros centros salineros más grandes y eficientes del mediterráneo. La administración, ante proclive al nacimiento de una pequeña burguesía industrial, ahora cerraba las puertas al comercio y se constituía en poder centralizado que rechazaba ponderar una actividad periférica y de escala limitada. 

Sin incentivos, inversión ni protección efectiva, las salinas quedaron expuestas a un mercado desfavorable, frenando su desarrollo y marcando el inicio de una larga etapa de estancamiento. “Hay que pensar que, con el regreso de la administración española, una de las primeras cosas que hicieron fue expulsar a judíos y griegos de la isla. Algo que ya había sucedido parcialmente con la administración francesa, pero que a partir de 1810 se consolida definitivamente. A pesar de esta expulsión algunos menorquines intentaron seguir con la tradición salina y se funda ya en período español la Salina de Mongofre, que es la única que se encuentra en el término municipal de Maó”, explica Sintes.

A pesar del abandono estatal, a mediados de siglo XIX se funda la Salina de la Concepción, que en 1854 ofrece su primera cosecha de “flor de sal”, un tipo de sal marina de alta calidad formada por una corteza delicada de cristales piramidales que flotan en la superficie del agua mientras se evapora en amplias bateas de marès y que debe ser recogida en el momento exacto de su “floración”, antes de que se evapore nuevamente. Una flor –de sal– de un día.

“Nuestra actividad se remonta a la familia Salort d'Alaior propietaria de la finca desde 1614”, explican los actuales propietarios, quienes señalan que, a pesar de producir sal durante más de un siglo, la industria “echó el cierre en 1984, tras ciento treinta años de operación ininterrumpida”, en parte debido al auge de otros sectores económicos como el modelo turístico. “En 2018 retomamos la actividad y decidimos apostar por un modelo artesanal basado en los principios ecológicos y ambientales más estrictos. Creemos que existen formas de habitar Menorca que no son ni sólo turismo ni solamente vacas y queso. La sal es también sector primario, respetuoso de la naturaleza y con una profunda conexión con esta tierra”, concluyen. Tras la restauración y la reactivación de la Salina de la Concepción, la Comisión Europea otorgó a la finca el premio Europa Nostra 2026 por su exitosa recuperación, conservación patrimonial y respeto al medio ambiente. 

Jean Bruno Cayol era un capità experimentat i d'àmplia trajectòria a la Compagnie Française Transatlantique quan va acceptar convertir-se en patró del General Chanzy en l'hivern de 1910. Era un vaixell de correu i passatge a vapor –modern per a la seva època–, construït al llegendari varador de Saint Nazaire tot just uns anys abans. Ningú, i menys encara aquell capità que havia navegat per tot el món contra vent i marea, podia imaginar que s'enfonsaria aquella matinada del 10 de febrer, fa 116 anys, davant la costa de ponent de Menorca. Aquella tragèdia en la que van morir 157 persones incloent-hi el capità i tota la seva tripulació és considerada un dels pitjors accidents marítims de l'era moderna a Espanya i encara avui segueix sense estar del tot clar què va ser el que va causar aquell naufragi. “És cert que les cròniques de l'època donen compte que hi havia mala mar la matinada del 9 de febrer, però el sinistre continua sorprenent fins avui, no només perquè Cayol era un mariner avesat que havia fet aquest mateix trajecte centenars de vegades, sinó perquè l'enfonsament va ser tan veloç com mortífer”, explica l'autor del llibre El naufragi del Chazny, Miquel Ángel Mir. 

Amb les primeres llums de l'alba del dijous 10 de febrer, la notícia ja era portada als principals mitjans locals i internacionals. “Commoció a París, Alger i Marsella, va naufragar el Général Chanzy”, titulava L'Humanité fent coneguda la tragèdia. El setmanari La Voz de Menorca va obrir la seva edició insular cridant els veíns a sumar-se a la desesperada tasca de recerca i rescat de possibles supervivents. Segons narrava el matutí, “les immediacions de Ciutadella són en un efervescent enrenou de soldats, rescatistes, pescadors de la zona i curiosos que inunden la costa nord a l'altura de Punta Nati”. Després d'hores de recerca es van poder recuperar 24 cossos i es va obrar un miracle que ningú esperava: d'entre els 158 tripulants que van sortir de Marsella en quedava un viu. El seu nom era Marcel Boudez.

En estat catatònic i probablement sense ser del tot conscient de la seva sort, Boudez, de 26 anys, empleat de duanes i ara epicentre de l'atenció de la premsa de tot Europa, va encertar a fer declaracions una vegada es va haver refet del naufragi. “Vam abandonar Marsella cap al migdia. Tot anava bé, fins i tot l'alegria regnava a bord. Cap a les set de la tarda, a mesura que entràvem al Golf de Lleó, el mar va començar a encrespar-se. Diversos passatgers es van mostrar inquiets, però el capità Cayol es va esforçar a tranquil·litzar-los. Fins i tot va baixar del pont de comandament per explicar que havia fet aquest mateix trajecte durant anys. Realment confiàvem que a l'albada següent estaríem veient les muntanyes blanques d'Alger”, va explicar en un reportatge publicat poc després de l'accident a Le Matin. Segons el jove marsellès, la tripulació del Chazny va sopar tranquil·lament aquella nit malgrat el cada cop més violent onatge. 

En la més absoluta foscor, el vaixell es va aventurar a passar entre Menorca i Mallorca confiant només en l'experiència del seu capità, enmig d'una tempesta i sense més il·luminació que els escassos focus del vaixell. “Cap a les onze de la nit vaig tornar al meu camarot, que ocupava amb un altre viatger. Per la meva part, experimentava una certa inquietud, ja que el mar empitjorava moment a moment. El meu company de camarot va intentar tranquil·litzar-me i finalment em vaig adormir”, va explicar Boudez, i va assenyalar que, de sobte, es va despertar “espantat”. Podien ser les quatre del matí aproximadament. “Ni vaig sentir res ni ho vaig percebre; però un terrible pressentiment em va advertir que un perill m'amenaçava. Estem en perill, vaig pensar. Per què? Ho ignoro…”. Baudez aconseguiria escapar de l'enfonsament del Chazny a bord d'una de les embarcacions d'emergència que es van avitar després de l'inici de l'enfonsament, juntament amb un altre tripulant que, tanmateix, poc abans d'arribar a les roques de la costa nord de Menorca, va desaparèixer amb un violent cop de mar. Boudez va arribar nedant a la costa al límit del col·lapse on va ser trobat hores després pels rescatadors.

En la més absoluta foscor, el vaixell es va aventurar a passar entre Menorca i Mallorca confiant només en l'experiència del seu capità, enmig d'una tempesta i sense més il·luminació que els escassos focus del vaixell

Causes i atzars

Han passat 116 anys d'aquell naufragi i encara avui, a uns 12 metres sota el nivell del mar, el casc del Chazny roman enfonsat en un mar de dubtes. Com és possible que un mariner competent i experimentat com Cayol perdes el control del vaixell en una ruta de sobres coneguda? Va ser supícia, incompetència o descuit? El mal temps d'aquella matinada explica per si mateix l'enfonsament veloç i fatal de l'embarcació? Com moren 156 persones en un instant? En suma, per què es va enfonsar el Général Chanzy?

Jaume Picó Vives, mariner menorquí i autor del llibre 75 anys de naufragis i accidents marítims a Menorca, planteja algunes claus per entendre aquests successos: “La costa nord de Menorca és, en clar contrast amb les zones del sud i de llevant, abrupta i escabrós. A això s'hi suma que tot el tram litoral comprès entre Algaiarens i Punta Nati —on va naufragar el Chanzy— amb prou feines va disposar durant dècades d'una única referència marítima, el far de Cavalleria, en funcionament des del 1857. De fet, aquest litoral, dur i constantment exposat als temporals, s'ha convertit al llarg de la història de l'illa en escenari freqüent de nombrosos naufragis”.

Aquest litoral, dur i constantment exposat als temporals, s'ha convertit al llarg de la història de l'illa en escenari freqüent de nombrosos naufragis

Jaume Picó Vives — Mariner

Segons Picó, aquella tragèdia va evidenciar de forma incontestable la necessitat de reforçar la senyalització marítima a l'illa. Les autoritats van respondre a aquesta urgència iniciant el 5 de juliol de 1912 les obres de l'actual Far de Punta Nati, que seria inaugurat el setembre de 1913. Una imponent construcció de pedra situada a 43 metres sobre el nivell del mar i amb un abast de 26 milles nàutiques que va néixer com a resposta directa al desastre. “Aquella llum, que en les nits de temporal adverteix del perill dels penya-segats del nord, és també un record permanent de les víctimes del Général Chanzy i, al mateix temps, la garantia que tragèdies com aquesta no haurien de tornar a repetir-se en aquestes costes”, conclou el mariner.

A França, l'accident també va causar una profunda commoció, probablement degut a l'elevat número de víctimes; prova d'això va ser la construcció d'un monument commemoratiu en la seva memòria a Ris-Orangis, dissenyat per l'arquitecte Georges Wybo i ubicat al parc de la Casa de Retir dels Artistes Lírics al sud de París. El cenotafi va ser inaugurat el 14 de maig de 1911 per Armand Fallières, president de la República en una cerimònia de la qual va participar una part important del govern i l'únic supervivent, Boudez, qui amb el transcàrrer dels anys va anar caient en l'oblit. Menorca també va retre homenatge als traspassats i especialment a aquells els cossos dels quals van poder ser recuperats del mar, que van ser traslladats a terra i encara avui descansen sota una gran estàtua d'un àngel alat i una llosa de marès gravada amb la silueta del vaixell. 

Jean-Jacques Jordi, historiador especialista en la Marsella dels segles XVIII al XX i profund estudiós de la tragèdia del Chanzy, destaca l'impacte popular que va generar el naufragi en la societat de l'època. “Hi va haver una assistència de prop de 12.000 persones als funerals celebrats a la catedral de Marsella i oficiats pel seu bisbe. També hi van assistir nombroses figures rellevants de la vida política i social, cosa que evidencia que la població va fer seva aquella tragèdia, una implicació que també es va reflectir a Alger, on unes 6.000 persones van acudir als funerals oficiats per l'arquebisbe de la ciutat, qui va pronunciar una extensa homilia de dues hores”, explica l'historiador. 

Jean Bruno Cayol era un capitán experimentado y de amplia trayectoria en la Compagnie Française Transatlantique cuando aceptó convertirse en patrón del General Chanzy en el invierno de 1910. Era un buque de correo y pasaje a vapor –moderno para su época–, construido en el legendario astillero de Saint Nazaire apenas unos años antes. Nadie, y mucho menos aquel capitán que había navegado por todo el mundo contra viento y marea, podía imaginar que se iría a pique aquella madrugada del 10 de febrero, hace 116 años, frente a la costa de poniente de Menorca. Aquella tragedia en la que murieron 157 personas incluyendo al capitán y toda su tripulación es considerada uno de los peores accidentes marítimos de la era moderna en España y todavía hoy sigue sin estar del todo claro qué fue lo que causó aquel naufragio. “Es cierto que las crónicas de la época dan cuenta de que había mala mar en la madrugada del 9 de febrero, pero el siniestro sigue sorprendiendo hasta hoy, no sólo porque Cayol era un marino avezado que había hecho ese mismo trayecto cientos de veces, sino porque el hundimiento fue tan veloz como mortífero”, explica el autor del libro El naufragio del Chazny, Miquel Ángel Mir. 

Con las primeras luces del alba del jueves 10 de febrero, la noticia ya era portada en los principales medios locales e internacionales. “Conmoción en París, Argel y Marsella, naufragó el Général Chanzy”, titulaba L'Humanité dando a conocer la tragedia. El semanario La Voz de Menorca abrió su edición insular llamando a los vecinos a sumarse a la desesperada labor de búsqueda y rescate de posibles sobrevivientes. Según narraba el matutino, “las inmediaciones de Ciutadella son en un efervescente trajín de soldados, rescatistas, pescadores de la zona y curiosos que inundan la costa norte a la altura de Punta Nati”. Tras horas de búsqueda se pudieron recuperar 24 cuerpos y se obró un milagro que nadie esperaba: de entre los 158 tripulantes que salieron de Marsella quedaba uno vivo. Su nombre era Marcel Boudez.

En estado catatónico y probablemente sin ser del todo consciente de su suerte, Boudez, de 26 años, empleado de aduanas y ahora epicentro de la atención de la prensa de toda Europa, atinó a dar declaraciones una vez se hubo repuesto del naufragio. “Abandonamos Marsella hacia el mediodía. Todo iba bien, incluso la alegría reinaba a bordo. Hacia las siete de la tarde, a medida que entrábamos en el Golfo de León, el mar comenzó a encresparse. Varios pasajeros se mostraron inquietos, pero el capitán Cayol se esforzó en tranquilizarlos. Incluso bajó del puente de mando para contar que había hecho ese mismo trayecto durante años. Realmente confiamos en que al amanecer siguiente estaríamos viendo las montañas blancas de Argel”, explicó en un reportaje publicado poco después del accidente en Le Matin. Según el joven marsellés, la tripulación del Chazny cenó tranquilamente aquella noche a pesar del cada vez más violento oleaje. 

En la más absoluta oscuridad, el buque se aventuró a pasar entre Menorca y Mallorca confiando sólo en la experiencia de su capitán, en medio de una tormenta y sin mayor iluminación que los escasos focos del barco. “Hacia las once de la noche regresé a mi camarote, que ocupaba con otro viajero. Por mi parte, experimentaba una cierta inquietud, pues el mar empeoraba momento a momento. Mi compañero de camarote intentó tranquilizarme y finalmente me dormí”, explicó Boudez, y señaló que, de repente, se despertó “sobresaltado”. Podían ser las cuatro de la mañana aproximadamente. “Para decir la verdad ni oí nada ni lo sentí; pero un terrible presentimiento me advirtió que un peligro me amenazaba. Estamos en peligro, pensé. ¿Por qué? Lo ignoro…”. Baudez lograría escapar del hundimiento del Chazny a bordo de una de las embarcaciones de emergencia que se botaron tras el inicio del hundimiento, junto a otro tripulante que, sin embargo, poco antes de llegar a las rocas de la costa norte de Menorca, desapareció con un violento golpe de mar. Boudez llegó nadando a la costa al borde del colapso donde fue encontrado horas después por los rescatistas.

En la más absoluta oscuridad, el buque se aventuró a pasar entre Menorca y Mallorca confiando sólo en la experiencia de su capitán, en medio de una tormenta y sin mayor iluminación que los escasos focos del barco

Causas y azares

Han pasado 116 años de aquel naufragio y todavía hoy, a unos 12 metros bajo el nivel del mar, el casco del Chazny permanece hundido en un mar de dudas. ¿Cómo es posible que un marino competente y experimentado como Cayol perdiera el control del buque en una ruta de sobra conocida? ¿Fue soberbia, incompetencia o descuido? ¿El mal tiempo de aquella madrugada explica por sí mismo el hundimiento veloz y fatal de la embarcación? ¿Cómo mueren 156 personas en un instante? En suma, ¿por qué se hundió el Général Chanzy?

Jaume Picó Vives, marinero menorquín y autor del libro 75 años de naufragios y accidentes marítimos en Menorca, plantea algunas claves para entender estos sucesos: “La costa norte de Menorca es, en claro contraste con las zonas del sur y de levante, abrupta y acantilada. A esto se suma que todo el tramo litoral comprendido entre Algaiarens y Punta Nati —donde naufragó el Chanzy— apenas dispuso durante décadas de una única referencia marítima, el faro de Cavalleria, en funcionamiento desde 1857. De hecho, este litoral, duro y constantemente expuesto a los temporales, se ha convertido a lo largo de la historia de la isla en escenario frecuente de numerosos naufragios”.

Este litoral, duro y constantemente expuesto a los temporales, se ha convertido a lo largo de la historia de la isla en escenario frecuente de numerosos naufragios

Jaume Picó Vives — Marineo

Según Picó, aquella tragedia evidenció de forma incontestable la necesidad de reforzar la señalización marítima en la isla. Las autoridades respondieron a esa urgencia iniciando el 5 de julio de 1912 las obras del actual Faro de Punta Nati, que sería inaugurado en septiembre de 1913. Una imponente mole de piedra situada a 43 metros sobre el nivel del mar y con un alcance de 26 millas náuticas que nació como respuesta directa al desastre. “Esa luz, que en las noches de temporal advierte del peligro de los acantilados del norte, es también un recuerdo permanente de las víctimas del Général Chanzy y, al mismo tiempo, la garantía de que tragedias como esa no deberían volver a repetirse en esas costas”, concluye el marino.

En Francia, el accidente también causó una profunda conmoción, probablemente debido al elevado número de víctimas; prueba de ello fue la construcción de un monumento conmemorativo en su memoria en Ris-Orangis, diseñado por el arquitecto Georges Wybo y ubicado en el parque de la Casa de Retiro de los Artistas Líricos al sur de París. El cenotafio fue inaugurado el 14 de mayo de 1911 por Armand Fallières, presidente de la República en una ceremonia de la que participó una parte importante del gobierno y el único sobreviviente, Boudez, quien con el correr de los años fue cayendo en el olvido. Menorca también rindió homenaje a los fallecidos y especialmente a aquellos cuyos cuerpos pudieron ser recuperados del mar, que fueron trasladados a tierra y todavía hoy descansan bajo una gran estatua de un ángel alado y una losa de marés grabada con la silueta del barco. 

Jean-Jacques Jordi, historiador especialista en la Marsella de los siglos XVIII al XX y profundo estudioso de la tragedia del Chanzy, destaca el impacto popular que generó el naufragio en la sociedad de la época. “Hubo una asistencia de cerca de 12.000 personas a los funerales celebrados en la catedral de Marsella y oficiados por su obispo. También asistieron numerosas figuras relevantes de la vida política y social, lo que evidencia que la población hizo propia aquella tragedia, una implicación que también se reflejó en Argel, donde unas 6.000 personas acudieron a los funerales oficiados por el arzobispo de la ciudad, quien pronunció una extensa homilía de dos horas”, cuenta el historiador. 

Han passat trenta anys des que, una tarda de tardor de 1995, un grup d’espeleòlegs que passejaven pel Barranc d’Algendar, a la costa nord de Menorca, van descobrir per casualitat el tresor arqueològic més important de la cultura talaiòtica de l’illa: la Cova des Càrritx. La troballa va ser accidental, però les seves conseqüències van obrir als estudiosos del període de l’Edat del Bronze de totes les Illes Balears –i més enllà– una font inesgotable d’interpretacions sobre la vida espiritual i simbòlica dels habitants de Menorca de fa 3.000 anys. “Les particularitats de la troballa de la Cova des Càrritx són fonamentalment dues: d’una banda, que es tracta d’una cova que va romandre tancada tot aquest temps, és a dir, que no va ser vandalitzada ni reutilitzada posteriorment, i, de l’altra, que l’hermetisme i les condicions microclimàtiques de la gruta han permès una conservació excepcional del material emmagatzemat al seu interior”, assenyala a elDiario.es l’equip arqueològic del Consell de la Menorca Talaiòtica, organisme que ha impulsat el 2023 la denominació de Patrimoni de la Humanitat per al conjunt de jaciments d’aquest període repartits per tota l’illa.

La cova es troba excavada a la roca sobre un penya-segat que voreja la costa nord de Ciutadella. Alguns arqueòlegs consideren que es tracta d’una ubicació inaccessible precisament pel caràcter sagrat del lloc: una cova amb múltiples sales la construcció ciclòpia de la qual constituïa en si mateixa un repte simbòlic i material. Arribar a la cova era probablement part d’un ritual de pas al qual només els iniciats podien accedir. “Va ser utilitzada com a espai ritual i funerari durant gran part de l’Edat del Bronze. Té la particularitat d’haver romàs excepcionalment ben conservada a causa d’un despreniment de roca ocorregut cap a l’any 800 dC que va bloquejar l’entrada, de manera que les seves set sales internes han estat una càpsula del temps fins als nostres dies”, explica un dels integrants del Grup de Recerca d’Arqueoecologia Social Mediterrània de la Universitat Autònoma de Barcelona que investiga el lloc.

Però la troballa casual de la cova va ser revolucionària no només pel grau de conservació, sinó també per la gran quantitat d’objectes rituals trobats al seu interior i especialment per les fibres de cabell humà trobades dins d’un corn, que van permetre fer una radiografia detallada dels usos i costums del període. “A la sala número 5 es va trobar un enigmàtic dipòsit format per diversos recipients de fusta i de corn plens de flocs de cabell. Procedien d’alguns dels cadàvers enterrats a la sala 1. Havien estat tenyits de vermell i pentinats abans de ser tallats”, assenyala l’investigador de la UAB, qui, després de fer una anàlisi química, va confirmar l’ús de substàncies al·lucinògenes en les restes. “L’anàlisi química mitjançant Cromatografia Líquida d’Ultra Alt Rendiment acoblada a Espectrometria de Masses d’Alta Resolució ha detectat la presència d’efedrina, atropina i escopolamina. L’efedrina és un estimulant natural, mentre que l’atropina i l’escopolamina tenen efectes al·lucinògens”, conclou. Es tracta de la primera evidència directa d’aquestes pràctiques a Europa, basada en l’anàlisi química de cabells humans.

“Crec que, més enllà de l’ús de substàncies, la troballa ens parla del paper central que va tenir la mort dins d’aquestes comunitats. La complexitat dels rituals funeraris no només reflecteix una preocupació pel més enllà, sinó també per la construcció de la memòria i la identitat col·lectiva”, afegeix Octavio Torres, doctor en Arqueologia per la Universitat d’Alacant, la recerca del qual se centra en la quotidianitat de les societats protohistòriques balears, especialment al jaciment de Torre d’en Galmés. “A més, és un aspecte que ens permet connectar amb el present d’una manera molt didàctica: la manera com tractem els nostres morts continua sent avui una de les expressions més interessants del que som com a societat”, reflexiona.

La manera com tractem els nostres morts continua sent avui una de les expressions més interessants del que som com a societat

Octavio Torres — Doctor en Arqueologia

El folklore talaiòtic

La declaració de Patrimoni Mundial de la Humanitat del conjunt de jaciments talaiòtics planteja per a Menorca un doble repte: d’una banda, la importància d’aprofundir i mantenir les investigacions obertes –en aquest sentit, la Cova des Càrritx, entre altres poblats, no és visitable– i, de l’altra, compartir amb els dos milions de turistes que trepitgen l’illa cada temporada d’estiu el valor històric que es troba disseminat pel territori i intentar que aquest no es vegi afectat. En aquest doble repte també hi nia un vici d’època: la simplificació de la Història. En l’era del short i el TikTok, cada vegada es fa més difícil comprendre la complexitat d’un procés històric que abasta 3.000 anys i sobre el qual, a més, no existeix un consens unànime, sinó interpretacions divergents –encara que no del tot oposades–. La realitat és complexa. La Història encara més.

Una de les línies de recerca que Octavio Torres incorpora per abordar el període és el paper de les dones. Una mirada “feminista” sobre l’estudi de les comunitats talaiòtiques serveix de pont per pensar amb perspectiva innovadora els sistemes socials de l’època. “El que sabem és que els espais domèstics són clau per entendre la participació en allò ritual, en el món simbòlic. Tradicionalment s’ha tendit a associar el ritual amb allò excepcional i públic, però cada vegada tenim més indicis que moltes pràctiques cerimonials es desenvolupaven en l’àmbit quotidià. Això obre preguntes molt interessants sobre qui hi participava o no”, assenyala l’arqueòleg, qui afegeix que, encara que no sempre s’identifiquen diferències de gènere o d’estatus, les activitats de cura podrien haver tingut dimensions simbòliques en l’imaginari talaiòtic. “En aquest sentit, és fonamental no excloure les dones. Més que assignar rols tancats, potser el que hem de fer és ampliar la mirada i reconèixer que allò simbòlic travessava múltiples esferes de la vida i la mort i, per tant, diferents subjectes dins de la comunitat”, conclou.

És fonamental no excloure les dones. Més que assignar rols tancats, potser el que hem de fer és ampliar la mirada i reconèixer que allò simbòlic travessava múltiples esferes de la vida i la mort i, per tant, diferents subjectes dins de la comunitat

Octavio Torres — Doctor en Arqueologia

Les ruïnes circulars

Menorca és, de totes les Balears, l’illa amb més jaciments talaiòtics per metre quadrat. L’estudi i la investigació d’aquest patrimoni ha despertat l’interès d’arqueòlegs i antropòlegs d’arreu del món que, tanmateix, no acaben de definir quin era el sistema de creences d’aquells pobladors. “La construcció metòdica dels recintes en què les anomenades ‘taules’ ocupen un paper central, sumada a l’evidència de rituals de comensalitat i la presència d’estatuetes i altres elements simbòlics, permet plantejar l’existència d’un sistema de creences. Investigacions recents com les de So na Caçana o treballs en aquesta línia com els de Simón Gornés Hachero apunten, a més, a referents simbòlics com el toro o el sol dins d’aquest univers religiós; no obstant això, és difícil pensar-lo com una religió en el sentit modern”, assenyala Torres.

Investigacions recents apunten a referents simbòlics com el toro o el sol dins d’aquest univers religiós; no obstant això, és difícil pensar-lo com una religió en el sentit modern

Octavi Torres — Doctor en Arqueologia

És possible que, més enllà de la manca de síntesi científica sobre l’espiritualitat talaiòtica, la troballa de la Cova des Càrritx permeti una interpretació que no té una lectura lineal ni unívoca. La mort com a misteri i la màgia com a ritual de pas són, per si mateixos, elements presents en totes les societats que, en el cas de Menorca, tenen la materialitat de les pedres. Les taules mil·lenàries semblen suggerir la idea que la dimensió còsmica dels antics pobladors integrava la mort, les cerimònies i la màgia ritual com un tot sistemàtic i sostingut en el temps. “És important subratllar el profund coneixement que certes persones tenien del seu entorn natural. No es tracta només de consum de substàncies, sinó d’un saber especialitzat i de la seva aplicació en contextos simbòlics. Aquestes substàncies podrien haver tingut un paper significatiu en l’accés a determinades experiències rituals, potser vinculades a espais o pràctiques reservades, amb implicacions també socials i polítiques dins de la comunitat”, conclou Torres.

Han pasado treinta años desde que, una tarde de otoño de 1995, un grupo de espeleólogos que paseaban por el Barranc d’Algendar, en la costa norte de Menorca, descubrieron por casualidad el tesoro arqueológico más importante de la cultura talayótica de la isla: la Cova des Càrritx. El hallazgo fue accidental, pero sus consecuencias abrieron a los estudiosos del período de la Edad del Bronce de toda Balears —y más allá—, una fuente inagotable de interpretaciones sobre la vida espiritual y simbólica de los habitantes de Menorca de hace 3.000 años. “Las particularidades del hallazgo de la Cova des Càrritx son fundamentalmente dos: por un lado, que se trata de una cueva que permaneció cerrada todo este tiempo, es decir, que no fue vandalizada ni reutilizada posteriormente, y, por otro, que el hermetismo y las condiciones microclimáticas de la gruta han permitido una excepcional conservación del material almacenado en su interior”, señala a elDiario.es el equipo arqueológico del Consejo de la Menorca Talayótica, organismo que ha motorizado en 2023 la denominación de Patrimonio de la Humanidad para el conjunto de yacimientos de este período que se encuentran repartidos por toda la isla.

La cueva se encuentra excavada en la piedra sobre un risco que bordea la costa norte de Ciutadella. Algunos arqueólogos consideran que se trata de una ubicación inaccesible precisamente por la naturaleza sagrada del lugar: una cueva con múltiples salas cuya construcción ciclópea constituía en sí misma un desafío simbólico y material. Llegar a la Cova era probablemente parte de un ritual de paso al que solo los iniciados podían acceder. “Fue utilizada como espacio ritual y funerario durante gran parte de la Edad del Bronce. Tiene la particularidad de haber permanecido excepcionalmente bien conservada debido a un desprendimiento de roca sucedido hacia el 800 d.C que bloqueó la entrada, por lo que sus siete salas internas han sido una cápsula del tiempo hasta nuestros días”, explica uno de los integrantes del Grupo de Investigación de Arqueo-ecología Social Mediterránea de la Universidad Autónoma de Barcelona que investiga el lugar.

Pero el hallazgo casual de la Cova fue algo revolucionario no solo por el grado de conservación, sino por la gran cantidad de objetos rituales que se encontraron en su interior y especialmente por las hebras de pelo humano encontradas dentro de un cuerno, que permitieron hacer una radiografía detallada de los usos y costumbres del período. “En la sala número 5 se encontró un enigmático depósito formado por varios envases de madera y de cuerno repletos de mechones de cabello. Procedían de algunos de los cadáveres enterrados en la sala 1. Habían sido teñidos de rojo y peinados antes de ser cortados”, señala el investigador de la UAB, quien, tras realizar un análisis químico, confirmó el uso de sustancias alucinógenas en los restos. “El análisis químico mediante Cromatografía Líquida de Ultra Alto Rendimiento acoplada a Espectrometría de Masas de Alta Resolución ha detectado la presencia de efedrina, atropina y escopolamina. La efedrina es un estimulante natural, mientras que atropina y escopolamina tienen efectos alucinógenos”, concluye. Se trata de la primera evidencia directa de estas prácticas en Europa, basada en el análisis químico de cabellos humanos.

“Creo que, más allá del uso de sustancias, el hallazgo nos habla del papel central que tuvo la muerte dentro de estas comunidades. La complejidad de los rituales funerarios no solo refleja una preocupación por el más allá, sino también por la construcción de la memoria y la identidad colectiva”, añade Octavio Torres, doctor en Arqueología por la Universidad de Alicante, cuya investigación se concentra en la cotidianidad de las sociedades protohistóricas baleares especialmente en el yacimiento de Torre de'n Galmés. “Además, es un aspecto que nos permite conectar con el presente de una manera muy didáctica: la forma en que tratamos a nuestros muertos sigue siendo hoy una de las expresiones más interesantes de lo que somos como sociedad”, reflexiona. 

La forma en que tratamos a nuestros muertos sigue siendo hoy una de las expresiones más interesantes de lo que somos como sociedad

Octavio Torres — Doctor en Arqueología

El folklore talayótico

La declaración de Patrimonio Mundial de la Humanidad del conjunto de yacimientos talayóticos plantea para Menorca un doble desafío: por un lado, la importancia de profundizar y mantener las investigaciones abiertas —en ese sentido, la Cova des Càrritx, entre otros poblados, no son visitables— y, por otro, compartir con los dos millones de turistas que pisan la isla cada temporada de verano el valor histórico que se encuentra diseminado por el territorio e intentar que este no se vea afectado. En este doble reto anida también un vicio de época: la simplificación de la historia. En la era del short y el tiktok, se hace cada vez más difícil comprender la complejidad de un proceso histórico que abarca 3.000 años y sobre el que, además, no existe un consenso omnímodo, sino interpretaciones divergentes —aunque no del todo contrapuestas—. La realidad es compleja. La historia aún más. 

Una de las líneas de investigación que Octavio Torres incorpora para abordar el período es el rol de las mujeres. Una mirada “feminista” sobre el estudio de las comunidades talayóticas sirve de puente para pensar con perspectiva novedosa los sistemas sociales de la época. “Lo que sabemos es que los espacios domésticos son clave para entender la participación en lo ritual, en el mundo simbólico. Tradicionalmente se ha tendido a asociar lo ritual con lo excepcional y lo público, pero cada vez tenemos más indicios de que muchas prácticas ceremoniales se desarrollaban en el ámbito cotidiano. Esto abre preguntas muy interesantes sobre quién participaba en ellas o no”, señala el arqueólogo, quien añade que, aunque no siempre se identifican diferencias de género o estatus, las actividades de cuidados pudieron tener dimensiones simbólicas en el imaginario talayótico. “En este sentido, es fundamental no excluir a las mujeres. Más que asignar roles cerrados, lo que tal vez debemos es ampliar la mirada y reconocer que lo simbólico atravesaba múltiples esferas de la vida y la muerte y, por tanto, a distintos sujetos dentro de la comunidad”, finaliza. 

Es fundamental no excluir a las mujeres. Más que asignar roles cerrados, lo que tal vez debemos es ampliar la mirada y reconocer que lo simbólico atravesaba múltiples esferas de la vida y la muerte y, por tanto, a distintos sujetos dentro de la comunidad

Octavio Torres — Doctor en Arqueología

Las ruinas circulares

Menorca es de todas las Balears la isla con mayor número de yacimientos talayóticos por metro cuadrado. Un patrimonio cuyo estudio e investigación ha suscitado el interés de arqueólogos y antropólogos de todo el mundo que, sin embargo, no terminan de definir cuál era el sistema de creencias de aquellos pobladores. “La construcción metódica de los recintos en los cuales las llamadas 'taulas' ocupan un rol central, sumado a la evidencia de rituales de comensalidad y la presencia de estatuillas y otros elementos simbólicos, permiten plantear la existencia de un sistema de creencias. Investigaciones recientes como las de So na Caçana o los trabajos en esta línea como los de Simón Gornés Hachero apuntan, además, a referentes simbólicos como el toro o el sol dentro de este universo religioso; sin embargo, es difícil pensarlo como una religión en el sentido moderno”, señala Torres. 

Investigaciones recientes apuntan a referentes simbólicos como el toro o el sol dentro de este universo religioso; sin embargo, es difícil pensarlo como una religión en el sentido moderno

Octavio Torres — Doctor en Arqueología

Es posible que, más allá de la falta de síntesis científica sobre la espiritualidad talayótica, el hallazgo de la Cova des Càrritx habilite una interpretación que no tiene una lectura lineal ni unívoca. La muerte como misterio y la magia como ritual de paso son, por sí mismos, un elemento presente en todas las sociedades que, en el caso de Menorca, tienen la materialidad de las piedras. Las taulas milenarias parecen deslizar la idea de que la dimensión cósmica de los antiguos pobladores integraba la muerte, las ceremonias, la magia ritual como un todo sistemático y sostenido en el tiempo. “Es importante subrayar el profundo conocimiento que ciertas personas tenían de su entorno natural. No se trata solo de consumo de sustancias, sino de un saber especializado y de su aplicación en contextos simbólicos. Estas sustancias pudieron desempeñar un papel significativo en el acceso a determinadas experiencias rituales, quizá vinculadas a espacios o prácticas reservadas, con implicaciones también sociales y políticas dentro de la comunidad”, señala Torres. 

Era un càlid estiu de finals dels anys noranta. La firma de gelats La Menorquina va anunciar la sortida al mercat d’un producte destinat a convertir-se en un símbol d’època: el Punky, un pingüí de cresta vermella i de goma farcit de gelat de vainilla que, malgrat la seva popularitat i d’haver estat el protagonista dels estius mediterranis durant gairebé tres dècades, deixarà de produir-se per falta de vendes. A través de les seves xarxes, l’empresa originària d’Alaior va confirmar el passat 15 de març la fi d’una era: “Ens acomiadem de Punky. Deixa el nostre catàleg. El mercat ha parlat: les noves generacions busquen altres coses i els adults... bé, us en recordeu d’ell amb afecte, però us fa massa vergonya demanar-lo en públic. La timidesa ha guanyat a les vendes. Punky ens deixa. Alça el vol. Gràcies per tants estius”.

Des d’aleshores, una onada de nostàlgia millennial s’ha estès pels carrers i per les pantalles. I és que aquell ninot desmuntable d’estètica punk -més proper a la joguina que al producte comestible- ha generat un profund sentiment de tristesa entre els seus consumidors, fins al punt d’activar campanyes a les xarxes socials per exigir a La Menorquina que torni Punky al catàleg de cada estiu. Ha estat el creador de contingut Marc Pujol Barrón qui ha iniciat una petició a la plataforma Change.org amb l’objectiu de reunir 10.000 signatures perquè l’empresa torni el gelat de la seva infància —i la de tots— als taulells de tot el país.

Per a augmentar la pressió mediàtica i donar calat a la seva reivindicació, Pujol ha decidit acompanyar el seu reclam amb “una mesura de protesta combativa”: s'ha disfressat de Punky i s'ha mobilitzat a les portes de la fàbrica de La Menorquina, a Santa Perpètua de Mogoda (Barcelona) per a exigir el retorn de la seva llaminadura preferida. “Era el gelat que el meu pare em regalava totes les setmanes. He decidit manifestar-me disfressat davant la seu de l'empresa fins que Punky torni. No saben el que han fet”, assevera l'influencer en les seves xarxes socials. El seu vídeo ha superat les 39.000 visualitzacions en tot just 24 hores i ha rebut suport explícit d'empreses com Bizum i Wallapop a través dels seus comptes oficials.

Ens acomiadem de 'Punky'. Deixa el nostre catàleg. El mercat ha parlat: les noves generacions busquen altres coses i els adults... bé, us enrecordeu d'ell amb afecte, però us fa massa vergonya demanar-lo en públic. La timidesa ha guanyat a les vendes. 'Punky' ens deixa. Alça el vol. Gràcies per tants estius

Comunicat de La Menorquina

Fonts de La Menorquina consultades per elDiario.es confirmen que la decisió sobre quan es concretarà el cessament definitiu del gelat encara no està tancada, tot i que podria ser a finals d’aquest any. Mentrestant, la direcció de l’empresa refusa fer més declaracions. “Ens remetem al comunicat oficial, no podem dir res més”, subratlla una font de la companyia. Preguntats sobre la possibilitat que es tracti d’una campanya de màrqueting, els responsables de l’empresa també han evitat respondre. “No podem dir res més”. Un mantell de silenci cobreix una decisió amb gran càrrega simbòlica. Són hores de tensió i incertesa al carrer Mar Mediterrània número 23.

Però no tot és desolació. Hi ha qui, malgrat la innegable empremta simbòlica que ha deixat el gelat en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions, pensa que el final d'aquest gelat-joguina també és, en definitiva, el final lògic d'una era. “En realitat s'acaba perquè és un gelat que no consumeix ningú i que no encaixa amb els nostres temps. És un record que habita en el nostre 'món de la vida', com diria Husserl, una imatge que està clarament vinculada a una nostàlgia millennial -encara que els millennials i la nostàlgia siguin pràcticament sinònims. És una expressió d'un món pop que s'acaba”, reflexiona la periodista i crítica cultural menorquina Anna Gornès en declaracions a elDiario.es.

En realitat, s'acaba perquè és un gelat que no consumeix ningú i que no encaixa amb els nostres temps. És un record que habita en el nostre 'món de la vida', com diria Husserl, una imatge que està clarament vinculada a una nostàlgia 'millennial'. És una expressió d'un món pop que s'acaba

Anna Gornès — Periodista i crítica cultural menorquina

“Crec que Punky encarna tot el rotllo kitsch que va acompanyar un determinat moment del turisme all inclusive que travessa de ple la dinàmica econòmica, social i simbòlica de les Balears”, afegeix. I conclou: “Assumir que Punky ja no hi és implica assumir que hem crescut, i això comporta desconcert i fins i tot dolor, perquè la nostra és una generació que habita amb dificultat —i per raons diverses— l’edat adulta”.

La Menorquina, d'Alaior a la resta del món

La història de La Menorquina comença, com tantes altres empreses a l'illa de Menorca, lligada al petit, al familiar i a l'artesanal. En 1940, un jove emprenedor originari d'Alaior va començar a recórrer el poble amb un carro venent gelats. Gràcies a un desè premiat de loteria, Fernando Sintes va poder ampliar la quantitat de carros i els seus productes van començar a expandir-se per tot Menorca després de la compra de la casa de xocolates La Tropical de Maó, una empresa en la qual ell mateix havia treballat anys enrere.

La història de La Menorquina va començar lligada a allò petit, familiar i artesanal: el 1940, un jove emprenedor oriünd d'Alaior va començar a recórrer el poble amb un carro venent gelats. Gràcies a un desè premiat de loteria, Fernando Sintes va poder ampliar la quantitat de vehicles i els seus productes van començar a expandir-se per tota Menorca

Aquest pas confirmava l’ambició de portar els gelats d’Alaior a totes les llars de l’illa —i més enllà—. “Cal tenir en compte que en aquella època el gelat no era encara un fenomen massiu, sinó un luxe estacional, especialment associat a l’estiu i a la vida local”, explica M. Sintes, extreballador de l’empresa.

La modernització dels anys vuitanta va obrir les portes a una nova forma de consum, més ràpida, més visual, més orientada al gran públic. En aquest context, La Menorquina va saber adaptar-se sense perdre del tot la seva identitat: va ampliar el seu catàleg, va millorar els seus sistemes de producció i va començar a competir en un mercat més ampli, participant en fires i esdeveniments orientats al turisme a Barcelona i Madrid. “Els anys 90 van marcar un punt d'inflexió. L'empresa va consolidar la seva presència més enllà de l'illa i va començar a formar part del paisatge quotidià de milers de llars espanyoles. En aquest context apareix Punky i els anys li han donat la raó: ha estat un gran encert. És aleshores quan els gelats de La Menorquina deixen de ser un producte local per convertir-se en una referència reconeixible, especialment entre el públic infantil”, reflexiona Sintes.

Els anys 90 van marcar un punt d'inflexió. L'empresa va consolidar la seva presència més enllà de l'illa i va començar a formar part del paisatge quotidià de milers de llars espanyoles. En aquest context apareix 'Punky' i els anys li han donat la raó: ha estat un gran encert

M. Sintes — Extreballador de La Menorquina

El 1999, la firma canària de gelats Kalise es va fusionar amb La Menorquina, donant lloc al Grup Kalise-La Menorquina, un binomi de firmes insulars que aconseguirà ser una de les principals referències en matèria de gelats i postres, alguns dels quals són ja un clàssic de vàries generacions -com el Pirulo i el Corneto - i encara avui endolceixen les tardes d'agost. No obstant això, la competència és dura i el món empresarial no perdona. Tot i la seva popularitat, el 2017 el grup financer Black Toro Capital (BTC) -un fons d'inversió de capitals de risc investigat el 2023 per la Comissió Nacional del Mercat de Valors per presumpte ús d'informació privilegiada en la compra de l'empresa Artificial Structures- adquiria per 40 milions el holding Kalise-Menorquina amb la finalitat de “reorganitzar-lo i fer-lo créixer”.

El pas de la companyia per fons com Black Toro reflecteix com el sector alimentari ha deixat de ser només industrial o familiar per convertir-se també en un terreny financer, on les decisions ja no responen només al producte, sinó a la rendibilitat i l'escala. Tindrà a veure amb això el final de Punky? Silenci de ràdio a les instal·lacions de l'empresa. De moment només hi caben suposicions. 

El pas de La Menorquina per fons com Black Toro reflecteix com el sector alimentari ha deixat de ser només industrial o familiar per convertir-se també en un terreny financer, on les decisions ja no responen només al producte, sinó a la rendibilitat i l'escala

Que es fonguin els gelats

Es comú que cada estiu els turistes que visiten l'illa demanin gelats de La Menorquina i, paradoxalment, cada cop sigui més difícil trobar-los. Com una expressió reduïda però eloqüent del procés de financiarització del sector alimentació, la competència i la globalització mercantil del gelat ha convertit el quilòmetre zero dels gelats de La Menorquina en un aparador bazar dominat per productes estrangers.

“És difícil competir amb multinacionals com Unilever o Nestlé, que tenen una capacitat logística i econòmica molt superior. Tot i així, els productors locals oferim un producte artesanal i de proximitat, i això els clients ho valoren”, explica Sofía, responsable d’una gelateria tradicional a Maó.

És difícil competir amb el poder de multinacionals com Unilever o Nestlé, que tenen una capacitat logística, d'inversió i econòmica molt més gran que les empreses locals. No obstant això, els productors locals fem les coses amb afecte, de manera artesanal, i això els clients ho valoren

Entre el comiat de Punky i la pressió de grans grups econòmics sobre els productes tradicionals hi ha alguna cosa més que un canvi d'època: hi ha una victòria de la lògica de mercat. En aquest pols silenciós, productes que han acompanyat generacions s’esvaeixen. No perquè hagin deixat d’agradar, sinó perquè encaixen pitjor en un model cada cop més orientat a la rotació ràpida, la rendibilitat i l’escala del consum massiu.

Era un cálido verano de finales de los años noventa. La firma de helados La Menorquina anunció la salida al mercado de un producto destinado a convertirse en un símbolo de época: el Punky, un pingüino de cresta roja y de goma relleno de helado de vainilla que, a pesar de su popularidad y de haber sido el protagonista de los veranos mediterráneos durante casi tres décadas, dejará de producirse por falta de ventas. A través de sus redes, la empresa originaria de Alaior confirmó el pasado 15 de marzo el fin de una era: “Nos despedimos de Punky. Deja nuestro catálogo. El mercado ha hablado: las nuevas generaciones buscan otras cosas y los adultos... bueno, os acordáis de él con cariño, pero os da demasiada vergüenza pedirlo en público. La timidez ha ganado a las ventas. Punky nos deja. Alza el vuelo. Gracias por tantos veranos”.

Desde entonces, una ola de nostalgia millenial se ha extendido en las calles y en las pantallas. Y es que aquel muñeco desmontable de estética punk, más cercano al juguete que al producto comestible, ha generado un hondo sentimiento de tristeza entre sus consumidores, activándose incluso campañas en redes sociales para exigir a La Menorquina que devuelva a Punky al catálogo de cada verano. Ha sido el creador de contenido Marc Pujol Barrón quien ha iniciado una petición a través de la plataforma Change.org con el objetivo de reunir 10.000 firmas que obliguen a la empresa a devolver el helado de su infancia -y la de todos- a los mostradores de todo el país.

Para aumentar la presión mediática y dar calado a su reivindicación, Pujol ha decidido acompañar su reclamo con “una medida de protesta combativa”: se ha disfrazado de Punky y se ha movilizado a las puertas de la fábrica de La Menorquina, en Santa Perpètua de Mogoda (Barcelona) para exigir el regreso de su chuchería preferida. “Era el helado que mi padre me regalaba todas las semanas. He decidido manifestarme disfrazado ante la sede de la empresa hasta que Punky vuelva. No saben lo que han hecho”, asevera el influencer en sus redes sociales. Su vídeo ha superado las 39.000 visualizaciones en apenas 24 horas y ha recibido apoyo explícito de empresas como Bizum y Wallapop a través de sus cuentas oficiales.

Nos despedimos de Punky. Deja nuestro catálogo. El mercado ha hablado: las nuevas generaciones buscan otras cosas y los adultos... bueno, os acordáis de él con cariño, pero os da demasiada vergüenza pedirlo en público. La timidez ha ganado a las ventas. Punky nos deja. Alza el vuelo. Gracias por tantos veranos

Comunicado de La Menorquina

Fuentes de La Menorquina consultadas por elDiario.es confirman que la decisión sobre cuándo se concretará el cese definitivo del helado aún no está cerrada, aunque podría ser a finales de este año. Mientras tanto, la dirección de la empresa rechaza hacer más declaraciones sobre la triste decisión de retirar a Punky del mercado. “Nos remitimos al comunicado oficial, no podemos decir nada más”, subraya una fuente de la compañía. Preguntados por este medio sobre la posibilidad de que se trate de una campaña de marketing, los miembros de la empresa rehúsan responder. “No podemos decir nada más”. Un manto de silencio cubre la trascendental decisión. Son horas de tensión e incertidumbre en la calle Mar Mediterrània número 23.

Pero no todo es desolación. Hay quienes, a pesar de la innegable huella simbólica que ha dejado el helado en el imaginario colectivo de varias generaciones, piensan que el final de este helado-juguete también es, en definitiva, el fin lógico de una era. “En realidad se acaba porque es un helado que no consume nadie y que no encaja con nuestros tiempos. Es un recuerdo que habita en nuestro 'mundo de la vida', como diría Husserl, una imagen que está claramente vinculada a una nostalgia millennial -aunque los millennials y la nostalgia sean prácticamente sinónimos. Es una expresión de un mundo pop que se termina”, reflexiona la periodista y crítica cultural menorquina Anna Gornès en declaraciones a elDiario.es.

En realidad, se acaba porque es un helado que no consume nadie y que no encaja con nuestros tiempos. Es un recuerdo que habita en nuestro 'mundo de la vida', como diría Husserl, una imagen que está claramente vinculada a una nostalgia 'millennial'. Es una expresión de un mundo pop que se termina

Anna Gornès — Periodista y crítica cultural menorquina

“Creo que Punky encarna un poco todo el rollo kitsch que acompañó cierto momento del turismo all inclusive que atraviesa por completo la dinámica económica, social y simbólica de Balears”, subraya Gornès, quien, por otro lado, cree que “asumir que Punky ya no está implica asumir que hemos crecido, lo cual conlleva un desconcierto, un dolor, porque la nuestra es una generación que habita con dificultad -y por razones varias- la adultez”.

La Menorquina, de Alaior al resto del mundo

La historia de La Menorquina comienza, como tantas otras empresas en la isla de Menorca, ligada a lo pequeño, a lo familiar y a lo artesanal. En 1940, un joven emprendedor oriundo de Alaior comenzó a recorrer el pueblo con un carro vendiendo helados. Gracias a un décimo premiado de lotería, Fernando Sintes pudo ampliar la cantidad de carros y sus productos comenzaron a expandirse por toda Menorca tras la compra de la casa de chocolates La Tropical de Maó, una empresa en la que él mismo había trabajado años atrás.

La historia de La Menorquina comenzó ligada a lo pequeño, a lo familiar y a lo artesanal: en 1940, un joven emprendedor oriundo de Alaior comenzó a recorrer el pueblo con un carro vendiendo helados. Gracias a un décimo premiado de lotería, Fernando Sintes pudo ampliar la cantidad de vehículos y sus productos comenzaron a expandirse por toda Menorca

Este paso adelante confirmaba la ambición del joven empresario de llevar a todas los hogares de la isla -y más allá- los helados de Alaior. “Hay que pensar que en esa época el helado no era todavía un fenómeno masivo sino un lujo estacional, especialmente asociado al verano y a la vida local”, comenta M. Sintes, extrabajador de la empresa, quien ha sido testigo del crecimiento del negocio y de su expansión por todo el territorio balear hasta convertirse en una de las firmas más importantes de España. 

La modernización de los años ochenta abrió las puertas a una nueva forma de consumo, más rápida, más visual, más orientada al gran público. En ese contexto, La Menorquina supo adaptarse sin perder del todo su identidad: amplió su catálogo, mejoró sus sistemas de producción y empezó a competir en un mercado más amplio, participando en ferias y eventos orientados al turismo en Barcelona y Madrid. “Los años 90 marcaron un punto de inflexión. La empresa consolidó su presencia más allá de la isla y comenzó a formar parte del paisaje cotidiano de miles de hogares españoles. En este contexto aparece Punky y los años le han dado la razón: ha sido un gran acierto. Ahí es cuando los helados de La Menorquina dejan de ser un producto local para convertirse en una referencia reconocible, especialmente entre el público infantil”, reflexiona Sintes.

Los años 90 marcaron un punto de inflexión. La empresa consolidó su presencia más allá de la isla y comenzó a formar parte del paisaje cotidiano de miles de hogares españoles. En este contexto aparece 'Punky' y los años le han dado la razón: ha sido un gran acierto

M. Sintes — Extrabajador de La Menorquina

En 1999, la firma canaria de helados Kalise se fusionó con La Menorquina, dando lugar al Grupo Kalise-La Menorquina, un binomio de firmas insulares que logrará ser una de las principales referencias en materia de helados y postres, algunos de los cuales son ya un clásico de varias generaciones -como el Pirulo y el Corneto- y todavía hoy endulzan las tardes de agosto. Sin embargo, la competencia es dura y el mundo empresarial no perdona. A pesar de su popularidad, en 2017 el grupo financiero Black Toro Capital (BTC) -un fondo de inversión de capitales de riesgo investigado en 2023 por la Comisión Nacional del Mercado de Valores por presunto uso de información privilegiada en la compra de la empresa Artificial Structures- adquiría por 40 millones el holding Kalise-Menorquina con el fin de “reorganizarlo y hacerlo crecer”.

El paso de la compañía por fondos como Black Toro refleja cómo el sector alimentario ha dejado de ser solo industrial o familiar para convertirse también en un terreno financiero, donde las decisiones ya no responden sólo al producto, sino a la rentabilidad y la escala. ¿Tendrá que ver con esto el fin de Punky? Silencio de radio en las instalaciones de la empresa. De momento sólo caben suposiciones. 

El paso de La Menorquina por fondos como Black Toro refleja cómo el sector alimentario ha dejado de ser solo industrial o familiar para convertirse también en un terreno financiero, donde las decisiones ya no responden sólo al producto, sino a la rentabilidad y la escala

Que se hagan agua los helados

Es común que cada verano los turistas que visitan la isla pidan helados de La Menorquina y, paradójicamente, es cada vez más difícil encontrarlos. Como una expresión reducida pero elocuente del proceso de financiarización del sector alimentación, la competencia y la globalización mercantil del helado ha convertido el kilómetro cero de los helados de La Menorquina en un surtido bazar de productos extranjeros.

“Es difícil competir con el poderío de multinacionales como Unilever o Nestlé, que tienen una capacidad logística, de inversión y económica mucho más grande que las empresas locales. Sin embargo los productores locales hacemos las cosas con cariño, de forma artesanal y eso los clientes lo valoran”, explica Sofía, responsable de una céntrica heladería tradicional en Maó.

Es difícil competir con el poderío de multinacionales como Unilever o Nestlé, que tienen una capacidad logística, de inversión y económica mucho más grande que las empresas locales. Sin embargo los productores locales hacemos las cosas con cariño, de forma artesanal, y eso los clientes lo valoran

Entre el adiós a Punky y la presión de grandes grupos económicos sobre los productos tradicionales hay algo más que un cambio de época: hay una victoria de la lógica de mercado. En ese pulso silencioso, productos concretos que nos han acompañado durante décadas quedan atrapados o se caen del mapa. No porque hayan dejado de gustar, sino porque encajan peor en un modelo cada vez más orientado a la rotación rápida, la rentabilidad y la escala vertiginosa del consumo masivo.

Com si fos un presagi circular la repetició del qual arribaria 200 anys després, el món vivia des de 1820 els efectes d’una pandèmia l’abast i la mortalitat de la qual canviarien per sempre els paràmetres de la medicina. El seu origen no va ser una malaltia pulmonar —com la COVID el 2020—, sinó una malaltia infecciosa causada per un bacteri intestinal transmès pel consum d’aigua no potable. El còlera, la persistència del qual en alguns països continua sent encara una realitat preocupant per als epidemiòlegs de tot el món, va arribar a causar en alguns països com Rússia i la Xina més d’un milió de morts en les primeres dècades del segle XIX.

Espanya no va ser aliena a l’arribada de “la pesta asiàtica”, com es coneixia aquesta malaltia, que —se sospitava— arribava a Europa en els vaixells de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. “A partir de la generalització infecciosa de principis de segle fomentada per les condicions d’amuntegament i la manca d’higiene del transport marítim, es va anar generalitzant a Espanya la construcció de llatzerets com a mesura de protecció davant les amenaces que sovint arribaven a bord dels vaixells. En aquests edificis, inspirats en les antigues leproseries de Sant Llàtzer —d’aquí el seu nom vagament bíblic—, hi havien de romandre les tripulacions i els passatgers de les naus sospitoses, on passaven el període de quarantena”, explica la infermera L. Ocaña Quevedo.

El paper dels llatzerets

Durant els primers anys de la pandèmia del còlera es van construir cinc llatzerets repartits per diferents latituds de la geografia espanyola: un a Cantàbria, un altre a Pontevedra, un altre a A Coruña, un altre a Bilbao i un altre, probablement el més gran i millor conservat de tots, a la ribera nord del port de Maó. “Menorca era ideal per a la construcció d’aquesta ‘fortalesa sanitària’ per la seva situació estratègica al Mediterrani i pel fet de ser una illa allunyada de la Península que impediria la propagació de la malaltia”, comenta l’historiador Jordi Rosell Rovira, que explica en el seu llibre El Lazareto de Mahón el funcionament d’aquell hospital rudimentari.

“El disseny incloïa una sèrie de muralles per mantenir separats entre si mariners, passatgers i mercaderies segons el que avui coneixem com a triatge i que tenia tres categories: patent sospitosa, patent bruta i patent apestada. Els sospitosos passaven un mínim de 20 dies de confinament i la resta complien una quarantena rigorosa que a vegades incloïa fumigacions amb vinagre”, afegeix.

El disseny incloïa una sèrie de muralles per mantenir separats entre si mariners, passatgers i mercaderies segons el que avui coneixem com a triage i que tenia tres categories: patent sospitosa, patent bruta i patent apestada. Els sospitosos passaven un mínim de 20 dies de confinament i la resta complien una quarantena rigorosa que a vegades incloïa fumigacions amb vinagre

Jordi Rosell Rovira — Historiador

El debat científic

Tot i que la idea de construir llatzerets a les zones portuàries de més comerç del regne era realment una política sanitària innovadora, el debat científic al voltant dels orígens, causes i possibles remeis de les malalties de l’època estava travessat per diferents concepcions polítiques i filosòfiques sobre la salut. A la concepció miasmàtica s’hi oposava en aquells anys la idea il·lustrada de l’epidemiologia. És a dir: mentre un ampli grup de metges considerava que la pesta i el còlera (les principals malalties amb potencial pandèmic de l’època) eren fruit de miasmes (aires verinosos), una nova escola de metges influïts per les idees de la Il·lustració apostava per abordar el problema sanitari des del mètode científic.

“Es van produir debats encesos a tot Europa sobre la contagiositat, l’origen i el desenvolupament de les malalties, especialment la verola, la pesta i el còlera. Durant la pandèmia de còlera del segle XIX, en aquestes controvèrsies van intervenir destacats professionals de la medicina a Menorca, com Joaquim Carreras Pons, Joan Camps Mercadal o Constantí Sancho Pons. Entre ells, un jove metge castrense de l’Hospital Militar de Maó va demostrar una aptitud clínica i una determinació que van resultar decisives perquè les autoritats sanitàries reconeguessin finalment que era còlera asiàtic el brot que s’havia declarat a l’illa: es tractava del doctor Narcís Rigalt Alberch”, expliquen els investigadors M. Tomás-Salvá i A. Ruiz de Azúa Mercadal, autors d’un article acadèmic publicat recentment a la prestigiosa revista Academic Journal of Health, dedicat a explicar el paper d’aquest sanitari menorquí en la lluita contra aquella pandèmia que arribaria a causar més de 300.000 víctimes a Espanya.

Narcís Rigalt és potser la figura que encarna amb més claredat històrica la pugna entre aquells models mèdics i sanitaris de principis del segle XIX. Un jove facultatiu d’idees progressistes —el seu sogre era Roger-Bernard d’Espagnac, un militar liberal que es va haver d’exiliar a París després del retorn del rei Ferran VII acusat d’afrancesat— que defensava incansablement la necessitat d’abordar el còlera des d’una perspectiva científica i no com una malaltia fruit dels “mals aires miasmàtics” o de les “corrupcions de vapor”. Per a Rigalt, les epidèmies passades —i futures— es combatien construint un sistema públic de salut robust i modern “allunyat de l’especulació”.

El pacient zero del còlera a Menorca

Feia una calor intensa la tarda del 27 d’agost de 1834 quan va entrar al port de Maó la goleta Claudine, procedent de Còrsega. A bord dels seus 30 metres d’eslora viatjava un carregament de mercaderies diverses destinades al comerç —i al contraban— custodiat per Andréa Picone, un mariner italià de probable origen lígur que presentava, des de feia diversos dies, els símptomes de la malaltia més temuda del continent. El doctor Narcís Rigalt i el seu ajudant, el jove metge Jaume Parpal, escriuen al llibre d’actes del llatzeret:

“Evacuacions violentes i repetides de matèria líquida, blanquinosa i semblant a l’aigua d’arròs. Sobrevenen vòmits continus i espasmes dolorosos a les extremitats. Pols feble, pell freda i humida. El rostre adquireix un color blavós i els ulls s’enfonsen”.

Malgrat les sospites inicials, Rigalt i Parpal van evitar declarar el brot de còlera “per evitar l’alarma social” i van acudir al director de la Junta de Sanitat, el coronel Pedro Villacampa i Maza —un fernandí ultraconservador—, i al metge en cap del llatzeret, el doctor Rafael Hernández Mercadal. Tots dos van negar completament la possibilitat de declarar l’arribada del còlera i van atribuir els símptomes de Picone a una “malaltia endògena local fruit de la calor excessiva, la sequera i la insalubritat de les aigües”. Pocs dies després Picone va morir. La infermera que es va encarregar de rentar els seus llençols i la seva roba va contraure el còlera i també va morir al cap de pocs dies. Davant la gravetat dels fets, el governador civil de les Balears va desautoritzar la Junta de Maó i va instar el cos mèdic de Menorca a declarar l’alerta per còlera.

Els indicis d’epidèmia ja eren evidents; tanmateix, no seria fins al 8 d’octubre, amb l’arribada a Menorca de la fragata de guerra USS Constellation, quan es va declarar efectivament el brot a l’illa. Els marines nord-americans a bord del vaixell, que venia d’una llarga navegació per l’oceà Índic, van contraure el que en aquell moment es va anomenar “còlera de morbo indià”.

Els contagis de còlera van arribar després de la mort d’Andréa Picone, un mariner italià, i de la infermera que va rentar els seus llençols i la seva roba

Els indicis d'epidèmia eren ja evidents; no obstant això, no seria fins al 8 d'octubre, amb l'arribada a Menorca la fragata de guerra USS Constellation, quan es va declarar efectivament el brot a l'illa. Els marines nord-americans a bord del vaixell, que venia d'una llarga navegació al voltant de l'oceà Índic, van contraure el que en aquell moment es va donar en anomenar “còlera de morbo indiano”.

Aquesta vegada el doctor Rigalt no va haver d’insistir gaire davant les autoritats: la Reial Acadèmia de Medicina de Palma va censurar el doctor Hernández Mercadal, assenyalant que era impossible ignorar l’origen exterior dels casos, la propagació explosiva i l’elevada mortalitat, característiques alienes a una malaltia endèmica. Els tripulants van ser immediatament declarats com a patent bruta i posats en quarantena. El còlera va arribar a l’illa i es va propagar per tot el territori espanyol —i per Europa— en els anys següents. “Finalment, queda clar que el focus infecciós està vinculat al trànsit del port, l’anada i vinguda d’embarcacions, tripulacions i mercaderies, i no a l’ambient general de l’illa”, va concloure el jove metge.

Poc després d’aquell episodi, el llatzeret de Maó va haver d’ampliar el seu cementiri —inaugurat una dècada abans a causa de l’epidèmia de febre groga que havia assolat l’illa— per acollir els morts del còlera. Avui 369 tombes es distribueixen en un prat verd i silenciós; 112 d’aquestes làpides corresponen a morts pel còlera. Només vuit anys després del seu brillant i audaç diagnòstic, Narcís Rigalt va morir amb 35 anys de febre reumàtica.

El Lazareto de Maó acull 369 tombes, i 112 d’aquestes làpides corresponen a morts pel còlera

El llatzeret avui

El llatzeret originalment estava unit a l’illa per un istme que permetia arribar caminant a l’altra banda del port de Maó. La creació del Canal de Sant Jordi el setembre de 1900 va convertir-lo en una illa, el patrimoni de la qual va romandre moltes dècades oblidat. “Es tracta d’un dels complexos arquitectònics sanitaris més importants i més ben conservats d’Europa, declarat Bé d’Interès Patrimonial el 1993”, expliquen des de la Fundació de Foment del Turisme de Menorca.

A més dels més de 1.500 metres quadrats dels seus salons principals, on se celebren anualment els congressos de l’Escola de Salut Pública, el cementiri i la torre de vigilància guarden els secrets i enigmes de les mil malalties, epidèmies i morts que s’han produït a Menorca al llarg dels segles. Davant del pòrtic de pedra que dona accés a l’entrada, una estàtua de Sant Llàtzer trenca les cadenes de la malaltia —o potser de l’obscurantisme— i dóna la benvinguda al lloc on la lluita per un model de salut pública va fer els seus primers passos a Espanya.

Como si fuera un presagio circular cuya repetición llegaría 200 años después, el mundo vivía desde 1820 los efectos de una pandemia cuyo alcance y mortalidad cambiarían para siempre los parámetros de la medicina. Su origen no fue una dolencia pulmonar –como el COVID en 2020–, sino una enfermedad infecciosa causada por una bacteria intestinal transmitida por el consumo de agua no potable. El cólera, cuya persistencia en algunos países es todavía una realidad preocupante para los epidemiólogos de todo el mundo, llegó a cobrarse en algunos países como Rusia y China más de un millón de vidas en las primeras décadas del siglo XIX.

España no fue ajena a la llegada de “la peste asiática”, como se conocía esta enfermedad, que –se sospechaba– llegaba a Europa en los barcos de la Compañía Británica de las Indias Orientales. “A partir de la generalización infecciosa de principios de siglo fomentada por las condiciones de hacinamiento y falta de higiene del transporte marítimo, se fue generalizando en España la construcción de lazaretos como una medida de protección frente a las amenazas que solían venir a bordo de los barcos. En estas edificaciones, inspiradas en los antiguos leprosarios de San Lázaro –de ahí su nombre vagamente bíblico–, debían permanecer las tripulaciones y pasajeros de las naves sospechosas, donde pasaban el periodo de cuarentena”, explica la enfermera L. Ocaña Quevedo. 

El papel de los lazaretos

Durante los primeros años de la pandemia del cólera se construyeron cinco lazaretos repartidos por distintas latitudes de la geografía española: uno en Cantabria, otro en Pontevedra, otro en A Coruña, otro en Bilbao y otro, probablemente el más grande y mejor conservado de todos, en la ribera norte del Puerto de Maó. “Menorca fue ideal para la construcción de esta 'fortaleza sanitaria' por su situación estratégica en el Mediterráneo y por tratarse de una isla alejada de la Península que impediría la propagación de la enfermedad”, comenta el historiador Jordi Rosell Rovira, quien explica en su libro 'El Lazareto de Mahón' el funcionamiento de aquel rudimentario hospital.

“El diseño incluía una serie de murallas para mantener separados entre sí a los marineros, pasajeros y mercancías separados en función de lo que hoy conocemos como triaje y que tenía tres categorías: patente sospechosa, patente sucia y patente apestada. Los sospechosos pasaban el mínimo de 20 días de confinamiento y el resto cumplían una rigurosa cuarentena que en ocasiones incluía fumigaciones con vinagre”, añade.

El diseño incluía una serie de murallas para mantener separados entre sí a los marineros, pasajeros y mercancías separados en función de lo que hoy conocemos como triage y que tenía tres categorías: patente sospechosa, patente sucia y patente apestada. Los sospechosos pasaban el mínimo de 20 días de confinamiento y el resto cumplían una rigurosa cuarentena que en ocasiones incluía fumigaciones con vinagre

Jordi Rosell Rovira — Historiador

El debate científico

Aunque la idea de construir lazaretos en las zonas portuarias de mayor comercio del reino era realmente una novedosa política sanitaria, el debate científico en torno a los orígenes, causas y posibles remedios a las enfermedades de la época estaban atravesados por diferentes concepciones políticas y filosóficas sobre la salud. A la concepción miasmática se oponía por aquellos años la idea ilustrada de la epidemiología, esto es: mientras que un amplio grupo de médicos consideraban que la peste y el cólera (principales enfermedades con potencial pandémico de la época) eran fruto de miasmas (aires venenosos), una nueva escuela de médicos influenciados por las ideas de la ilustración pujaban por abordar el problema sanitario desde el método científico.

“Se dieron encendidos debates en toda Europa a propósito de la contagiosidad, origen y desarrollo de enfermedades, especialmente la viruela, la peste y el cólera. Durante la pandemia de cólera del XIX, en las controversias intervinieron destacados profesionales de la medicina en Menorca, como Joaquim Carreras Pons, Joan Camps Mercadal o Constantí Sancho Pons. Entre ellos, un joven médico castrense del Hospital Militar de Maó demostró una aptitud clínica y una determinación que resultaron decisivas para que las autoridades sanitarias reconocieran, finalmente, que era de cólera asiático el brote que se había declarado en la isla: se trataba del doctor Narcís Rigalt Alberch”, explican los investigadores M. Tomás-Salvá y A. Ruiz de Azúa Mercadal, autores de un paper académico recientemente publicado en la prestigiosa revista Academic Journal of Health, dedicado a explicar el rol de este sanitario menorquín en la lucha contra aquella pandemia que se llegaría a cobrarse más de 300.000 víctimas en España.

Narcís Rigalt es quizás la figura que encarna con mayor claridad histórica la pugna entre aquellos modelos médico-sanitarios de principios del siglo XIX. Un joven facultativo de ideas progresistas –su suegro era Roger-Bernard d'Espagnac, un militar liberal que debió exiliarse en París tras el regreso del rey Fernando VII acusado de afrancesado–, que sostenía incansablemente la necesidad de abordar el cólera desde una perspectiva científica y no como una dolencia fruto de los “malos aires miasmáticos” o de las “corrupciones de vapor”. Para Rigalt las epidemias pasadas –y futuras– se enfrentaban construyendo un sistema público de salud robusto y moderno “alejado de la especulación”. 

El paciente cero de la cólera en Menorca

Hacía un intenso calor la tarde del 27 de agosto de 1834 cuando entró en el Puerto de Maó la goleta Claudine, procedente de Córcega. A bordo de sus 30 metros de eslora viajaba un cargamento de mercancías variadas destinadas al comercio –y el contrabando– custodiado por Andréa Picone, un marinero italiano de probable origen ligur que acusaba, desde varios días antes, los síntomas de la enfermedad más temida del continente. El doctor Narcís Rigalt y su ayudante, el joven médico Jaume Parlpal, escriben en el libro de actas del Lazareto: “Evacuaciones violentas y repetidas de materia líquida, blanquecina y semejante al agua de arroz. Sobrevienen vómitos continuos y espasmos dolorosos en las extremidades. Pulso débil, piel fría y húmeda. El rostro adquiere un color azulado y los ojos se hunden”. 

A pesar de las sospechas iniciales, los Rigalt y Parpal evitaron declarar el brote de cólera “para evitar la alarma social” y acudieron al director de la Junta de Sanidad, el coronel Pedro Villacampa y Maza —un fernandista ultraconservador—, y al médico jefe del Lazareto, el doctor Rafael Hernández Mercadal. Ambos negaron por completo la posibilidad de declarar la llegada del cólera y atribuyeron los síntomas de Picone a una “enfermedad endógena local fruto del calor excesivo, la sequía y la insalubridad de las aguas”. Pocos días después Picone murió. La enfermera que se ocupó de lavar sus sábanas y ropa contrajo el cólera y también falleció a los pocos días. Ante la gravedad de los hechos, el gobernador civil de las Balears desautorizó a la Junta de Maó e instó al cuerpo médico de Menorca a declarar la alerta por cólera.

Los contagios por cólera llegaron tras la muerte de Andréa Picone, un marinero italiano, y la enfermera que lavó sus sábanas y ropa

Los indicios de epidemia eran ya evidentes; sin embargo, no sería hasta el 8 de octubre, con la llegada a Menorca la fragata de guerra USS Constellation, cuando se declaró efectivamente el brote en la isla. Los marines estadounidenses a bordo del buque, que venía de una larga navegación alrededor del océano Índico, contrajeron lo que en aquel momento se dió en llamar “cólera de morbo indiano”.

Esta vez el doctor Rigalt no tuvo que insistir demasiado a las autoridades: la Real Academia de Medicina de Palma censuró al doctor Hernández Mercadal, señalando que era imposible ignorar el origen exterior de los casos, la propagación explosiva y la elevada mortalidad, características ajenas a una enfermedad endémica. Los tripulantes fueron inmediatamente declarados como patente sucia y puestos en cuarentena. El cólera llegó a la isla y se propagó por todo el territorio español –y por Europa– en los años siguientes. “Finalmente, resulta claro que el foco infeccioso está vinculado al tráfico del puerto, el vaivén de embarcaciones, tripulaciones y mercancías y no al ambiente general de la isla”, concluyó el joven médico. 

Poco después de aquel episodio, el Lazareto de Maó debió ampliar su cementerio –inaugurado una década atrás debido a la epidemia de fiebre amarilla que asoló la isla– para albergar a los muertos del cólera. Hoy 369 tumbas se distribuyen en un prado verde y silencioso, 112 de esas lápidas albergan a los muertos del cólera. Apenas ocho años después de su brillante y audaz diagnóstico, Narcís Rigalt murió a los 35 años de fiebre reumática. 

El Lazareto de Maó acoge 369 tumbas y 112 de esas lápidas albergan a los muertos del cólera

El Lazareto hoy

El lazareto originalmente estaba unido a la isla por un istmo que permitía llegar caminando al otro lado del Puerto de Maó. La creación del Canal de San Jorge en septiembre de 1900 convirtió al Lazareto en una isla cuyo patrimonio permaneció muchas décadas olvidado. “Se trata de uno de los complejos arquitectónicos sanitarios más importantes y mejor conservados de Europa, declarado Bien de Interés Patrimonial en 1993”, explican desde la Fundació de Foment del Turisme de Menorca. 

Además de los más de 1.500 metros cuadrados de sus salones principales donde se celebran anualmente los congresos de la Escuela de Salud Pública, el cementerio y la torre vigía guardan los secretos y enigmas de las mil enfermedades, epidemias y muertes sucedidas en Menorca a lo largo de los siglos. Frente al pórtico de piedra que da acceso a la entrada, una estatua de San Lázaro rompe las cadenas de la enfermedad –o quizás del oscurantismo– y da la bienvenida al lugar donde la lucha por un modelo de salud pública dio sus primeros pasos en España. 

A Menorca s'utilitza el terme enderrosall per descriure un despreniment de pedres que sol ocórrer en les típiques parets seques que divideixen el camp de l'illa en parcel·les on pasta tranquil i silenciós el bestiar. És una cosa que succeeix sovint i no comporta majors conseqüències. No obstant això, la nit del 24 de novembre de 2024 el despreniment no es va produir en un mur artificial de pedra, sinó en el penya-segat que separa la ciutat del Port de Maó, del qual va caure una gegantesca roca que es va precipitar sobre la teulada d'un local comercial. “No estàvem afortunadament dins del local. Ens vàrem trobar al matí amb la teulada trencada i el magatzem destruït. Hauria pogut ser una tragèdia”, explica un dels responsables d'un local de la zona en diàleg amb elDiario.es. Des de llavors fins avui s'han produït altres cinc despreniments, entre ells, un amb desenllaç fatal: el passat mes de gener, una roca de cinc metres i diverses tones de pes va caure sobre la teulada de la casa situada al número 54 del Camí de Sant Esteve dins de la qual dormia un home de 66 anys, que va morir en l'acte.

Carlos Rincón, propietari d'un dels restaurants situats immediatament sota el penya-segat, viu amb angoixa. “Ho vivim amb molta preocupació. Des de fa anys es parla del tema dels despreniments i [les autoritats] no han fet pràcticament res”, sosté l'empresari, que mira amb inquietud cap a la formació rocosa. “A la part del Port on ens trobem –i que és una de les més concorregudes pel turisme durant l'estiu– hem tingut sort, però imagina't que cau una pedra en ple servei o s'ensorra l'edifici. De quants morts estaríem parlant? És lamentable que no s'apliquin mesures preventives fins que no succeeixi una tragèdia. Jo, personalment, tranquil no estic”, reflexiona. 

Després de l'últim despreniment, que va tenir conseqüències fatals, les autoritats dels ajuntaments de Maó i Es Castell —els dos municipis que abasta el port— van acordar desallotjar els veïns de les urbanitzacions de Sant Esteve i Fonduco. Ambdues zones es troben al peu del penya-segat i, segons sostenen els consistoris, presenten risc de patir danys davant la possibilitat de nous ensorraments.

Per entendre què origina aquests despreniments i per què s'han produït amb més freqüència en els últims mesos, elDiario.es ha contactat amb el geòleg Agustí Rodríguez, qui sosté que es tracta d'un procés d'erosió ja detectat, encara que tristament normal. “Tot el litoral sud del port de Maó està travessat per una formació rocosa en la qual, amb el pas dels segles, es produeix el que en geologia anomenem ‘erosió diferencial’: les capes més toves es desgasten amb major rapidesa, mentre que les més dures queden en voladís i, per tant, en risc de caiguda. Això és el que acaba provocant els despreniments, que en realitat són processos esperables. Hem tingut molts casos anteriorment; la diferència és que fins ara no s'havia produït cap víctima mortal”.

Tot el litoral sud del port de Maó està travessat per una formació rocosa en la qual, amb el pas dels segles, es produeix el que en geologia anomenem 'erosió diferencial'. Hem tingut molts casos anteriorment; la diferència és que fins ara no s'havia produït cap víctima mortal

Agustí Rodríguez — Geòleg

Consultat sobre si existeix possibilitat de preveure i evitar aquest tipus de despreniments, l'expert sosté rotundament que sí. “Hi ha mètodes i formes per identificar fissures i, segons les seves orientacions, profunditat i direcció, podem obtenir pistes de què pot arribar a succeir. El problema és que aquests penya-segats estan gairebé sempre poblats de vegetació, per la qual cosa és necessari un sanejament permanent per poder verificar l'estat de la roca. En tot cas, sí que es poden preveure i contenir els despreniments”, confirma Rodríguez. 

Fonduco, el lloc on naufraga el model urbanístic

Els antropòlegs anomenen “zona liminal” allò considerat “intermedi”. És a dir, el lloc de transició entre un estat i un altre. No és el que era, però tampoc és el que serà. Això és en part el Fonduco del Port de Maó, una zona que va ser el gran atractiu turístic del sud menorquí i que ara es troba en franca decadència. Un territori on abunden les cases en primera línia del moll construïdes abans que existís cap planificació urbanística.

Mandy, propietària d'un habitatge al Fonduco de Maó que utilitza com a segona residència, ha explicat a elDiario.es que fa ja vint dies que és desallotjada. “En el meu cas no és tan greu perquè no visc aquí tot l'any, però em consta que hi ha veïns que sí que resideixen de forma permanent i que no tenen cap alternativa d'habitatge. Alguns han hagut d'anar a hotels i ningú els està ajudant econòmicament”, assenyala. 

Així mateix, aquesta veïna de Maó denuncia la falta de claredat de les administracions sobre les responsabilitats. “No és clar de qui és la responsabilitat dels despreniments. Sento que ningú se'n fa càrrec. Els qui vivim al peu del penya-segat creiem que, en caure les roques des de la part superior, les parcel·les de dalt haurien de responsabilitzar-se”, afirma. Finalment, Mandy afegeix que recentment ha aconseguit permís per accedir puntualment a la zona i realitzar tasques bàsiques de manteniment al seu habitatge. “Fins ara el pas estava completament tancat per a tothom, però després de les pluges torrencials a alguns veïns ens permeten passar per evitar el deteriorament de les cases. Esperem poder tornar com més aviat millor i, sobretot, fer-ho amb la seguretat que no ens caurà una pedra a sobre”, conclou.

No és clar de qui és la responsabilitat dels despreniments. Sento que ningú se'n fa càrrec. Els qui vivim al peu del penya-segat creiem que, en caure les roques des de la part superior, les parcel·les de dalt haurien de responsabilitzar-se

Mandy — Propietària d'un habitatge al Fonduco de Maó

Consultat sobre la possibilitat que els veïns puguin tornar a les seves cases al més aviat possible, Agustí Rodríguez es mostra escèptic. “És força complex de determinar. Hi ha alguns punts del penya-segat on els veïns podran tornar als seus domicilis relativament aviat. No obstant això, hi ha altres punts en els quals la situació és realment difícil: són zones on el penya-segat està molt deteriorat i que requeriran d'intervencions molt profundes perquè la línia de les roques pugui tornar a ser habitable, especialment la zona Cala Sant Esteve, a Es Castell”, assenyala el geòleg. 

El retorn a la normalitat?

Després de gairebé un mes de treballs geològics coordinats pel Consorci del Penya-segat del Port de Maó –organisme integrat pel Consell Insular, el Govern i els Ajuntaments de Maó– per verificar l'estat de l'erosió diferencial de la roca, alguns dels veïns –sis en total, segons fonts del Consistori– han rebut permís per tornar a les seves cases. “Tornem a casa, però no a la normalitat. Jo ja estic buscant on mudar-me”, explica M.R.L., una de les poques residents de la zona que viu tot l'any a la urbanització.

“Aquí gairebé tots són propietaris que venen durant l'estiu, els llogaters que residim tot l'any som pocs i ara segur que serem encara menys. Lamentablement, no hi ha lloguers a tota Menorca que valguin menys de 900 euros. Ens toca buscar un altre lloc. Jo no puc estar tranquil·la després del que ha succeït”, afegeix. D'altra banda, des de l'Associació de Veïns de Sant Esteve han transmès a l'Ajuntament la seva “comprensió” sobre la gravetat de la situació, alhora que han sol·licitat “la màxima seguretat possible” al Consorci abans de tornar a les seves cases. 

Simó Ferrando, regidor de SOM Es Castell, ha assenyalat en diàleg amb elDiario.es que el Consistori ha sol·licitat formalment el seu ingrés al Consorci del Penya-segat com a primer pas per acompanyar el retorn a la normalitat dels veïns de Sant Esteve. “Tot el poble d'Es Castell està travessat pel litoral portuari, no té sentit que no formem part del Consorci”, ha assenyalat Ferrando, qui ha subratllat que el retorn total dels veïns pot no ser a curt termini. “S'estan licitant les intervencions amb empreses de fora de Menorca, entre elles la mallorquina GEOMA, perquè hi ha zones molt deteriorades. No m'atreveixo a dir quan tornaran tots els veïns a la normalitat”, ha finalitzat. 

Per últim, el geòleg Agustí Rodríguez ha assenyalat la importància de la planificació urbanística per evitar aquest tipus de tragèdies. “Sens dubte, el problema principal amb els despreniments i l'afectació als domicilis de Fonduco i Sant Esteve té a veure amb la falta total de planificació urbana i territorial d'ambdues urbanitzacions. Són zones de risc, per la qual cosa no hi hauria d'haver habitatges allà. Jo entenc que és difícil d'entendre, especialment en l'actual context, que aquestes cases no haurien d'existir, però és necessari que les administracions incorporin criteris geològics i ambientals en les seves planificacions urbanes”, ha subratllat.

Són zones de risc, per la qual cosa no hi hauria d'haver habitatges allà. Jo entenc que és difícil d'entendre, especialment en l'actual context, que aquestes cases no haurien d'existir, però és necessari que les administracions incorporin criteris geològics i ambientals en les seves planificacions urbanes

Agustí Rodríguez — Geòleg

“Aquests dies hem parlat força del tema a partir del que ha succeït a València: el desastre del que ha succeït està directament relacionat amb la falta de planificació territorial i urbana. Els geòlegs som un col·lectiu petit i al qual, en general, se li presta poca atenció; no obstant això, nosaltres venim advertint sobre la necessitat d'aplicar protocols de prevenció de riscos. Els nostres estudis serveixen per posar sobre avís les autoritats i a la població en general. És clau que es tinguin en compte”, emfatitza.

En Menorca se utiliza el término enderrosall para describir un desprendimiento de piedras que suele ocurrir en las típicas parets seques (paredes secas) que dividen el campo de la isla en parcelas donde pasta tranquilo y silencioso el ganado. Es algo que sucede a menudo y no entraña mayores consecuencias. Sin embargo, la noche del 24 de noviembre de 2024 el desprendimiento no se produjo en un muro artificial de piedra, sino en el acantilado que separa la ciudad del Puerto de Maó, del que cayó una gigantesca roca que se precipitó sobre el tejado de un local comercial. “No estábamos afortunadamente dentro del local. Nos encontramos por la mañana con el tejado roto y el almacén destruido. Pudo haber sido una tragedia”, explica uno de los responsables de un local de la zona en diálogo con elDiario.es. Desde entonces hasta hoy se han producido otros cinco desprendimientos, entre ellos, uno con desenlace fatal: el pasado mes de enero, una roca de cinco metros y varias toneladas de peso cayó sobre el tejado de la casa situada en el número 54 del Camí de Sant Esteve dentro de la cual dormía un hombre de 66 años, que falleció en el acto.

Carlos Rincón, propietario de uno de los restaurantes situados inmediatamente debajo del acantilado, vive con angustia. “Lo estamos viviendo con mucha preocupación. Desde hace años se viene hablando del tema de los desprendimientos y [las autoridades] no han hecho prácticamente nada”, sostiene el empresario, que mira con inquietud hacia la formación rocosa. “En la parte del Puerto donde nos encontramos –y que es una de las más concurridas por el turismo durante el verano– hemos tenido suerte, pero imagínate que se cae una piedra en pleno servicio o se derrumba el edificio. ¿De cuántos muertos estaríamos hablando? Es lamentable que no se apliquen medidas preventivas hasta que no suceda una tragedia. Yo, personalmente, tranquilo no estoy”, reflexiona. 

Tras el último desprendimiento, que tuvo consecuencias fatales, las autoridades de los ayuntamientos de Maó y Es Castell —los dos municipios que abarca el puerto— acordaron desalojar a los vecinos de las urbanizaciones de Sant Esteve y Fonduco. Ambas zonas se encuentran al pie del acantilado y, según sostienen los consistorios, presentan riesgo de sufrir daños ante la posibilidad de nuevos derrumbes.

Para entender qué origina estos desprendimientos y por qué se han producido con mayor frecuencia en los últimos meses, elDiario.es ha contactado con el geólogo Agustí Rodríguez, quien sostiene que se trata de un proceso de erosión ya detectado, aunque tristemente normal. “Todo el litoral sur del puerto de Maó está atravesado por una formación rocosa en la que, con el paso de los siglos, se produce lo que en geología denominamos ‘erosión diferencial’: las capas más blandas se desgastan con mayor rapidez, mientras que las más duras quedan en voladizo y, por tanto, en riesgo de caída. Eso es lo que acaba provocando los desprendimientos, que en realidad son procesos esperables. Hemos tenido muchos casos anteriormente; la diferencia es que hasta ahora no se había producido ninguna víctima mortal”.

Todo el litoral sur del puerto de Maó está atravesado por una formación rocosa en la que, con el paso de los siglos, se produce lo que en geología denominamos 'erosión diferencial'. Hemos tenido muchos casos anteriormente; la diferencia es que hasta ahora no se había producido ninguna víctima mortal

Agustí Rodríguez — Geólogo

Consultado sobre si existe posibilidad de prever y evitar este tipo de desprendimientos, el experto sostiene rotundamente que sí. “Hay métodos y formas para identificar grietas y, según sus orientaciones, profundidad y dirección, podemos obtener pistas de qué puede llegar a suceder. El problema es que estos acantilados están casi siempre poblados de vegetación, por lo que es necesario un saneamiento permanente para poder verificar el estado de la roca. En todo caso, sí se pueden prever y contener los desprendimientos”, confirma Rodríguez. 

Fonduco, el lugar donde naufraga el modelo urbanístico

Los antropólogos llaman “zona liminal” a aquello considerado “intermedio”. Es decir, el lugar de transición entre un estado y otro. No es lo que era, pero tampoco es lo que será. Eso es en parte el Fonduco del Puerto de Maó, una zona que fue el gran atractivo turístico del sur menorquín y que ahora se encuentra en franca decadencia. Un territorio donde abundan las casas en primera línea del muelle construidas antes de que existiera planificación urbanística alguna.

Mandy, propietaria de una vivienda en el Fonduco de Maó que utiliza como segunda residencia, ha explicado a elDiario.es que lleva ya veinte días desalojada. “En mi caso no es tan grave porque no vivo aquí todo el año, pero me consta que hay vecinos que sí residen de forma permanente y que no tienen ninguna alternativa habitacional. Algunos han tenido que irse a hoteles y nadie les está ayudando económicamente”, señala. 

Asimismo, esta vecina de Maó denuncia la falta de claridad de las administraciones sobre las responsabilidades. “No está claro de quién es la responsabilidad de los desprendimientos. Siento que nadie se hace cargo. Quienes vivimos al pie del acantilado creemos que, al caer las rocas desde la parte superior, las parcelas de arriba deberían responsabilizarse”, afirma. Finalmente, Mandy añade que recientemente ha logrado permiso para acceder puntualmente a la zona y realizar tareas básicas de mantenimiento en su vivienda. “Hasta ahora el paso estaba completamente cerrado para todo el mundo, pero tras las lluvias torrenciales a algunos vecinos nos permiten pasar para evitar el deterioro de las casas. Esperamos poder volver lo antes posible y, sobre todo, hacerlo con la seguridad de que no nos va a caer una piedra encima”, concluye.

No está claro de quién es la responsabilidad de los desprendimientos. Siento que nadie se hace cargo. Quienes vivimos al pie del acantilado creemos que, al caer las rocas desde la parte superior, las parcelas de arriba deberían responsabilizarse

Mandy — Propietaria de una vivienda en el Fonduco de Maó

Consultado sobre la posibilidad de que los vecinos puedan regresar a sus casas a la mayor brevedad, Agustín Rodríguez se muestra escéptico. “Es bastante complejo de determinar. Hay algunos puntos del acantilado donde los vecinos podrán regresar a sus domicilios relativamente pronto. Sin embargo, hay otros puntos en los que la situación es realmente difícil: son zonas en que el acantilado está muy deteriorado y que requerirá de intervenciones muy profundas para que la linde de las rocas pueda volver a ser habitable, especialmente la zona Cala Sant Esteve, en Es Castell”, señala el geólogo. 

El regreso a la ¿normalidad?

Tras casi un mes de trabajos geológicos coordinados por el Consorcio del Acantilado del Puerto de Maó –organismo integrado por el Consell Insular, el Govern y los Ayuntamientos de Maó– para verificar el estado de la erosión diferencial de la roca, algunos de los vecinos –seis en total, según fuentes del Consistorio– han recibido permiso para regresar a sus casas. “Volvemos a casa, pero no a la normalidad. Yo ya estoy buscando a dónde mudarme”, explica M.R.L., una de las pocas residentes de la zona que vive todo el año en la urbanización.

“Aquí casi todos son propietarios que vienen durante el verano, los inquilinos que residimos todo el año somos pocos y ahora seguro seremos aún menos. Lamentablemente, no hay alquileres en toda Menorca que valgan menos de 900 euros. Nos toca buscar otro lugar. Yo no puedo estar tranquila después de lo que ha sucedido”, añade. Por otro lado, desde la Asociación de Vecinos de Sant Esteve han transmitido al Ayuntamiento su “comprensión” sobre la gravedad de la situación, al tiempo que han solicitado “la mayor seguridad posible” al Consorcio antes de regresar a sus casas. 

Simó Ferrando, concejal de SOM Es Castell, ha señalado en diálogo con elDiario.es que el Consistorio ha solicitado formalmente su ingreso al Consorcio del Acantilado como primer paso para acompañar el regreso a la normalidad de los vecinos de Sant Esteve. “Todo el pueblo de Es Castell está atravesado por el litoral portuario, no tiene sentido que no formemos parte del Consorcio”, ha señalado Ferrando, quien ha subrayado que el regreso total de los vecinos puede no ser en el corto plazo. “Se están licitando las intervenciones con empresas de fuera de Menorca, entre ellas la mallorquina GEOMA, porque hay zonas muy deterioradas. No me atrevo a decir cuándo volverán todos los vecinos a la normalidad”, ha finalizado. 

Por último, el geólogo Agustín Rodríguez ha señalado la importancia de la planificación urbanística para evitar este tipo de tragedias. “Sin duda, el problema principal con los desprendimientos y la afectación a los domicilios de Fonduco y Sant Esteve tiene que ver con la falta total de planificación urbana y territorial de ambas urbanizaciones. Son zonas de riesgo, por lo que no debería haber viviendas ahí. Yo entiendo que es difícil entender, especialmente en el actual contexto, que esas casas no deberían existir, pero es necesario que las administraciones incorporen criterios geológicos y ambientales en sus planificaciones urbanas”, ha subrayado.

Son zonas de riesgo, por lo que no debería haber viviendas ahí. Yo entiendo que es difícil entender que esas casas no deberían existir, pero es necesario que las administraciones incorporen criterios geológicos y ambientales en sus planificaciones urbanas

Agustín Rodríguez — Geólogo

“Estos días hemos hablado bastante del tema a partir de lo sucedido en Valencia: el desastre de lo sucedido está directamente relacionado con la falta de planificación territorial y urbana. Lo cierto es que los geólogos somos un colectivo pequeño y al que, en general, se le presta poca atención; sin embargo, nosotros venimos advirtiendo sobre la necesidad de aplicar protocolos de prevención de riesgos. Nuestros estudios sirven para poner sobre aviso a las autoridades y a la población en general. Es clave que se tengan en cuenta”, enfatiza.

L'hostaleria és el principal motor econòmic de Balears, però també un dels àmbits on les tensions laborals són més recurrents i els conflictes s'intensifiquen cada estiu amb l'arribada de la temporada turística. A Menorca, la deterioració de les condicions del sector que empra el 20% de la població econòmicament activa ha anat reduint la disponibilitat de mà d'obra fins a convertir-se en un problema estructural per a petits i grans empresaris. “Al resident no li interessa, no vol dedicar-se al sector i al que ve de fora no li convé”, expliquen des de l'Associació d'Hotelers de Menorca, la principal organització que agrupa empresaris del sector a l'illa.

No obstant això, treballadors que cada estiu mouen la maquinària del turisme insular i garanteixen que, temporada rere temporada, se superin rècords de recaptació i de visitants –l'illa va rebre gairebé dos milions de turistes que van deixar gairebé 2.000 milions d'euros segons l'Institut d'Estadística de les illes Balears (IBESTAT)– van abandonant sense pausa i sense pressa a Menorca com a destí laboral. “No són només les jornades de 10 hores o que a vegades les propines desapareixen misteriosament. És sobretot l'encariment de la vida i la falta d'habitatge. Jo vaig deixar d'anar-hi l'any passat després de gairebé 11 anys seguits perquè, per a què aniré a una illa on només el lloguer implica gastar el 80% dels diners que guanyo? Prefereixo buscar aquí a Andalusia on es guanya menys o fins i tot canviar de rúbrica”, compte Aitana M.J., cuinera i treballadora temporera que ha viatjat a l'illa ininterrompudament cada estiu des de 2017 i que ara es dedica a la informàtica.

Jo vaig deixar d'anar-hi l'any passat després de gairebé 11 anys seguits perquè, per a què aniré a una illa on només el lloguer implica gastar el 80% dels diners que guanyo? Prefereixo buscar aquí a Andalusia on es guanya menys o fins i tot canviar de rúbrica

Aitana M.J. — Cuinera i treballadora temporera

El plantejament d'Aitana té agafador en la realitat i és el raonament cada vegada més estès a l'illa entre els anomenats “temporers”. Segons l'estudi de l'Observatori Social i Ambiental de Menorca (OBSAM), l'economia insular va presentar durant el tercer trimestre de 2025 un alt contrast. D'una banda, es va confirmar l'estabilització del cicle expansiu iniciat en 2023, caracteritzat per un ritme de creixement moderat però sostingut. “Els principals indicadors d'activitat -especialment la demanda energètica, la mobilitat i els fluxos turístics- assenyalen un nivell d'intensitat econòmica molt elevat, propi d'una fase de maduresa en la qual l'economia opera a ple rendiment durant la temporada alta”, assenyalen des del OBSAM. No obstant això, el mateix estudi assenyala que “aquest escenari conviu amb pressions persistents sobre el cost de vida i amb limitacions estructurals, com la falta de mà d'obra i la tensió del mercat residencial, que condicionen la capacitat del sistema per a continuar expandint-se”. En resum, l'economia funciona, però no hi ha braços que moguin la maquinària.

Un altre protagonista d'aquesta “fugida de braços” és Brais S., un dels molts menorquins que, després de dedicar-se diversos anys a l'hostaleria –si és el cas per obligació, a causa de la falta d'alternatives– va acabar abandonant l'illa per a poder exercir la seva professió com a dissenyadora de so. “Vaig treballar a un bar per la zona marítima, no tenia moltes opcions”, conta en diàleg amb elDiario.es des de la seva actual residència a Barcelona. “Treballava 'en negre' per 3,14€ l'hora. Hi havia menjar que estava fora de carta que es comprava per a donar-li ús i es posava dolent i es 'sanejava' per a treure’l d'alguna manera. Jo havia de fer de cuiner i cambrer alhora, vaig aguantar perquè tenia molta necessitat i, al final, vaig decidir dedicar-me a lo meu i anar-me de l'illa a viure fora. Quan vaig renunciar es van negar a pagar-me les hores extres”, explica. Ell recorda el seu pas pel gremi hostaler com un malson.

Vaig treballar a un bar. Hi havia menjar que estava fora de carta que es comprava per a donar-li ús i es posava dolent i es 'sanejava' per a treure’l d'alguna manera. Jo havia de fer de cuiner i cambrer alhora, vaig aguantar perquè tenia molta necessitat i, al final, vaig decidir dedicar-me a lo meu i anar-me de l'illa a viure fora

Brais S. — Va abandonar l'illa per treball

“No hi ha personal i cada vegada hi haurà menys si seguim així. Em consta que persones que porten anys en el sector ara estan buscant altres alternatives i és lògic: a ningú li resulta rendible venir a Menorca si no pot pagar un lloc on viure i, a més, només per uns mesos. Ningú manté a una família amb un treball temporal”, raona en diàleg amb elDiario.es el portaveu de l'Associació de Bars i Cafeteries de Menorca, Antoni Sansaloni, qui sosté que la solució passa per “deixar de pressionar al sector”, especialment al petit i mitjà empresari, que -segons la seva visió- està sofrint “com mai” els efectes de la crisi d'habitatge. “Per a evitar donar un mal servei, i davant la impossibilitat de consolidar plantilles estables, estem reduint taules”, explica. “A aquest ritme, el turisme de Menorca acabarà oferint només menjar ràpid”, lamenta.

L'altra cara de l'hostaleria

Malgrat els problemes estructurals que travessa el gremi hostaler i de les particularitats del sector a Balears, fonts sindicals consultades per elDiario.es sostenen que el de les illes és “un dels millors” convenis col·lectius que existeixen en l'estat. “Gràcies a la negociació col·lectiva hem conquistat pujades salarials sostingudes -l'última a l'agost de l'any passat-, millores en la regulació de jornades i avanços concrets en la protecció de col·lectius especialment vulnerables com les cambreres de pis. Aquest marc no és fruit de concessions gratuïtes, sinó d'anys de negociació i mobilització perquè el creixement turístic es tradueixi també en drets laborals reals”, expliquen des d'UGT. “Sabem que queden reptes pendents, com l'accés a l'habitatge o l'estacionalitat, però sense aquest conveni la situació de milers de treballadors seria molt més fràgil i desigual”, reflexionen des del sindicat.

Juan Arenas és mexicà i fins enguany va passar quatre estius seguits deambulant de cuina en cuina per tota Menorca. És xef de professió i, segons relata, la inestabilitat laboral i les males condicions el van obligar a abandonar l'illa i buscar treball a Bilbao, on viu i treballa actualment, aquesta vegada en una sola cuina fixa tot l'any. “El problema de l'estacionalitat a Menorca és un altre dels grans temes sense resoldre per als que ens dediquem a això professionalment. A part de les jornades extenuants de l'estiu, quan s'acaba la temporada tanquen la majoria de locals de restauració i has de passar l'hivern cobrant l'atur si tens sort. De què em serveix cobrar un sou més alt que la mitjana si només treballo 4 mesos a l'any?”, raona.

A part de les jornades extenuants de l'estiu, quan s'acaba la temporada tanquen la majoria de locals de restauració i has de passar l'hivern cobrant l'atur si tens sort. De què em serveix cobrar un sou més alt que la mitjana si només treballo 4 mesos a l'any?

Juan Arenas — Chef

Consultat pel problema de l'estacionalitat, Antoni Sansaloni explica que “l'únic consol” que troben els empresaris és que ara les aerolínies han avançat els vols, pel que la pre temporada 2026 s'ha avançat alguns dies. “Esperem l'arribada del turisme europeu per al mes de març, que sabem que és un turista amb major poder adquisitiu i que supleix el sot de l'últim tram de la temporada baixa”, explica. “Clar que hi ha estacionalitat, però és perquè no ens surt rendible obrir tot l'any. Tanquem perquè la falta de clientela, entre setmana no arribem ni a cobrir despeses, per això molts locals opten per tancar tres o quatre mesos a l'any directament. Al final l'estacionalitat ve fomentada pel propi estat que en lloc de promoure l'activitat en els mesos d'hivern prefereix manar a la gent a l'atur”, raona Sansaloni.

Clar que hi ha estacionalitat, però és perquè no ens surt rendible obrir tot l'any. Tanquem perquè la falta de clientela, entre setmana no arribem ni a cobrir despeses, per això molts locals opten per tancar tres o quatre mesos a l'any directament. Al final l'estacionalitat ve fomentada pel propi estat que en lloc de promoure l'activitat en els mesos d'hivern prefereix manar a la gent a l'atur

Antoni Sansaloni — Portaveu de l'Associació de Bars i Cafeteries de Menorca

Encara que les tensions entre empresaris i treballadors en l'hostaleria solen canalitzar-se a través de mecanismes formals quan l'ocupació està regularitzada i subjecta a la normativa laboral, aquesta via pràcticament desapareix en els casos de treball no declarat. Si bé l'ocupació irregular a Menorca no és majoritaria en el sector, continua existint i concentra algunes de les situacions més precàries, ja que els qui l'exerceixen no poden denunciar abusos o exigir drets, ja que són, en la seva immensa majoria, persones en situació administrativa irregular.

V. conta que, mentre esperava la resolució dels seus papers, degué treballar en diversos llocs que “contracten” persones migrants: “Em van dir que mai havien contractat una noia com jo, moreneta i de fora, i que volien provar què tal funcionàvem. Jo necessitava molt aquest treball i vaig acceptar la prova en un conegut restaurant des Castell, -en el sud de l'illa-. Va començar a acostar-se massa i a fer bromes sexuals fora de lloc; vaig intentar ignorar-ho i continuar treballant, però mentre emplenava neveres se'm va acostar per darrere de manera inapropiada. Quan em vaig girar i li vaig preguntar què feia, em va dir que per a ser llatina era molt siesa i que en aquest restaurant ‘es tocaven molt’. Em vaig anar sense acabar el torn. Em va dir que mai tornaria a treballar a Menorca perquè era una impresentable i la prova mai me la van pagar”.

La hostelería es el principal motor económico de Balears, pero también uno de los ámbitos donde las tensiones laborales son más recurrentes y los conflictos se intensifican cada verano con la llegada de la temporada turística. En Menorca, el deterioro de las condiciones del sector que emplea al 20% de la población económicamente activa ha ido reduciendo la disponibilidad de mano de obra hasta convertirse en un problema estructural para pequeños y grandes empresarios. “Al residente no le interesa, no quiere dedicarse al sector y al que viene de fuera no le conviene”, explican desde la Asociación de Hoteleros de Menorca, la principal organización que agrupa empresarios del sector en la isla. 

Sin embargo, trabajadores que cada verano mueven la maquinaria del turismo insular y garantizan que, temporada tras temporada, se superen récords de recaudación y de visitantes –la isla recibió casi dos millones de turistas que dejaron casi 2.000 millones de euros según el Instituto de Estadística de las Islas Baleares (IBESTAT)– van abandonando sin pausa y sin prisa a Menorca como destino laboral. “No son sólo las jornadas de 10 horas o que a veces las propinas desaparecen misteriosamente. Es sobre todo el encarecimiento de la vida y la falta de vivienda. Yo dejé de ir el año pasado después de casi 11 años seguidos porque, ¿para qué voy a ir a una isla donde sólo el alquiler implica gastar el 80% del dinero que gano? Prefiero buscar aquí en Andalucía donde se gana menos o incluso cambiar de rubro”, cuenta Aitana M.J., cocinera y trabajadora temporera que ha viajado a la isla ininterrumpidamente cada verano desde 2017 y que ahora se dedica a la informática.

Yo dejé de ir el año pasado después de casi 11 años seguidos porque, ¿para qué voy a ir a una isla donde sólo el alquiler implica gastar el 80% del dinero que gano? Prefiero buscar aquí en Andalucía donde se gana menos o incluso cambiar de rubro

Aitana M.J. — Cocinera y trabajadora temporera

El planteamiento de Aitana tiene asidero en la realidad y es el razonamiento cada vez más extendido en la isla entre los llamados “temporeros”. Según el estudio del Observatorio Social y Ambiental de Menorca (OBSAM), la economía insular presentó durante el tercer trimestre de 2025 un alto contraste. Por un lado, se confirmó la estabilización del ciclo expansivo iniciado en 2023, caracterizado por un ritmo de crecimiento moderado pero sostenido. “Los principales indicadores de actividad —especialmente la demanda energética, la movilidad y los flujos turísticos— señalan un nivel de intensidad económica muy elevado, propio de una fase de madurez en la que la economía opera a pleno rendimiento durante la temporada alta”, señalan desde el OBSAM. Sin embargo, el mismo estudio señala que “este escenario convive con presiones persistentes sobre el coste de vida y con limitaciones estructurales, como la falta de mano de obra y la tensión del mercado residencial, que condicionan la capacidad del sistema para seguir expandiéndose”. En resumen, la economía funciona, pero no hay brazos que muevan la maquinaria. 

Otro protagonista de esta “fuga de brazos” es Brais S., uno de los muchos menorquines que, tras dedicarse varios años a la hostelería –en su caso por obligación, debido a la falta de alternativas– terminó abandonando la isla para poder ejercer su profesión como sonidista. “Trabajé en un bar por la zona marítima, no tenía muchas opciones”, cuenta en diálogo con elDiario.es desde su actual residencia en Barcelona. “Trabajaba 'en negro' por 3,14 euros la hora. Había comida que estaba fuera de carta que se compraba para darle uso y se ponía mala y se 'saneaba' para sacarla de alguna manera. Yo tenía que hacer de cocinero y camarero a la vez, aguanté porque tenía mucha necesidad y, al final, decidí dedicarme a lo mío e irme de la isla a vivir fuera. Cuando renuncié se negaron a pagarme las horas extras”, explica. Él recuerda su paso por el gremio hostelero como un mal sueño. 

Trabajé en un bar. Había comida que estaba fuera de carta que se compraba para darle uso y se ponía mala y se 'saneaba' para sacarla de alguna manera. Yo tenía que hacer de cocinero y camarero a la vez, aguanté porque tenía mucha necesidad y, al final, decidí dedicarme a lo mío e irme de la isla a vivir fuera

Brais S. — Abandonó la isla por trabajo

“No hay personal y cada vez habrá menos si seguimos así. Me consta que personas que llevan años en el sector ahora están buscando otras alternativas y es lógico: a nadie le resulta rentable venir a Menorca si no puede pagar un lugar donde vivir y, además, solo por unos meses. Nadie mantiene a una familia con un trabajo temporal”, razona en diálogo con elDiario.es el portavoz de la Asociación de Bares y Cafeterías de Menorca, Antoni Sansaloni, quien sostiene que la solución pasa por “dejar de presionar al sector”, especialmente al pequeño y mediano empresario, que —según su visión— está sufriendo “como nunca” los efectos de la crisis de vivienda. “Para evitar dar un mal servicio, y ante la imposibilidad de consolidar plantillas estables, estamos reduciendo mesas”, explica. “A este ritmo, el turismo de Menorca va a terminar ofreciendo solo comida rápida”, lamenta.

La otra cara de la hostelería

A pesar de los problemas estructurales que atraviesa el gremio hostelero y de las particularidades del sector en Balears, fuentes sindicales consultadas por elDiario.es sostienen que el de las islas es “uno de los mejores” convenios colectivos que existen en el estado. “Gracias a la negociación colectiva hemos conquistado subidas salariales sostenidas –la última en agosto del año pasado–, mejoras en la regulación de jornadas y avances concretos en la protección de colectivos especialmente vulnerables como las camareras de piso. Este marco no es fruto de concesiones gratuitas, sino de años de negociación y movilización para que el crecimiento turístico se traduzca también en derechos laborales reales”, explican desde UGT. “Sabemos que quedan retos pendientes, como el acceso a la vivienda o la estacionalidad, pero sin este convenio la situación de miles de trabajadores sería mucho más frágil y desigual”, reflexionan desde el sindicato. 

Juan Arenas es mexicano y hasta este año pasó cuatro veranos seguidos deambulando de cocina en cocina por toda Menorca. Es chef de profesión y, según cuenta, la inestabilidad laboral y las malas condiciones le obligaron a abandonar la isla y buscar trabajo en Bilbao, donde vive y trabaja actualmente, esta vez en una sola cocina fija todo el año. “El problema de la estacionalidad en Menorca es otro de los grandes temas sin resolver para los que nos dedicamos a esto profesionalmente. Aparte de las jornadas extenuantes del verano, cuando se acaba la temporada cierran la mayoría de locales de restauración y tienes que pasar el invierno cobrando el paro si tienes suerte. ¿De qué me sirve cobrar un sueldo más alto que la media si sólo trabajo 4 meses al año?”, razona.

Aparte de las jornadas extenuantes del verano, cuando se acaba la temporada cierran la mayoría de locales de restauración y tienes que pasar el invierno cobrando el paro si tienes suerte. ¿De qué me sirve cobrar un sueldo más alto que la media si sólo trabajo 4 meses al año?

Juan Arenas — Chef

Consultado por el problema de la estacionalidad, Antoni Sansaloni explica que “el único consuelo” que encuentran los empresarios es que ahora las aerolíneas han adelantado los vuelos, por lo que la pre temporada 2026 se ha adelantado algunos días. “Esperamos la llegada del turismo europeo para el mes de marzo, que sabemos que es un turista con mayor poder adquisitivo y que suple el bache del último tramo de la temporada baja”, explica. “Claro que hay estacionalidad, pero es porque no nos sale rentable abrir todo el año. Cerramos porque la falta de clientela, entre semana no llegamos ni a cubrir gastos, por eso muchos locales optan por cerrar tres o cuatro meses al año directamente. Al final la estacionalidad viene fomentada por el propio estado que en lugar de promover la actividad en los meses de invierno prefiere mandar a la gente al paro”, razona Sansaloni. 

Claro que hay estacionalidad, pero es porque no nos sale rentable abrir todo el año. Cerramos porque la falta de clientela, entre semana no llegamos ni a cubrir gastos, por eso muchos locales optan por cerrar tres o cuatro meses al año directamente. Al final la estacionalidad viene fomentada por el propio estado que en lugar de promover la actividad en los meses de invierno prefiere mandar a la gente al paro

Antoni Sansaloni — Portavoz de la Asociación de Bares y Cafeterías de Menorca

Aunque las tensiones entre empresarios y trabajadores en la hostelería suelen canalizarse a través de mecanismos formales cuando el empleo está regularizado y sujeto a la normativa laboral, esta vía prácticamente desaparece en los casos de trabajo no declarado. Si bien el empleo irregular en Menorca no es mayoritario en el sector, sigue existiendo y concentra algunas de las situaciones más precarias, ya que quienes lo ejercen no pueden denunciar abusos o exigir derechos, ya que son, en su inmensa mayoría, personas en situación administrativa irregular.

V. cuenta que, mientras esperaba la resolución de sus papeles, debió trabajar en varios lugares que “contratan” personas migrantes: “Me dijeron que nunca habían contratado a una chica como yo, morenita y de fuera, y que querían probar qué tal funcionábamos. Yo necesitaba mucho ese trabajo y acepté la prueba en un conocido restaurante de Es Castell, –en el sur de la isla–. Empezó a acercarse demasiado y a hacer bromas sexuales fuera de lugar; intenté ignorarlo y seguir trabajando, pero mientras rellenaba neveras se me arrimó por detrás de forma inapropiada. Cuando me giré y le pregunté qué hacía, me dijo que para ser latina era muy siesa y que en ese restaurante ‘se tocaban mucho’. Me fui sin terminar el turno. Me dijo que nunca volvería a trabajar en Menorca porque era una impresentable y la prueba nunca me la pagaron”. 

La imatge de la verda illa de Menorca, envoltada de frondosos camps i acaronada pels quatre vents amb l'aire mediterrani més pur, s'ha esfumat després de l'últim informe sobre ozó troposfèric elaborat per Ecologistes en Acció. Segons aquesta ONG, la capital de l'illa va ser la ciutat amb major acumulació d'ozó d'Espanya el 2025, en registrar 202 dies en què va superar el màxim permès per l'Organització Mundial de la Salut -que estableix un límit de cent micrograms per metre cúbic (100 µg/m³). “Aquesta xifra suposa que l'estació de Maó va tenir aire contaminat tres de cada quatre dies, situant-se com la pitjor situació de l'Estat”, sentencia el dossier.

Malgrat les recomanacions de l'OMS, l'Estat espanyol manté un estàndard internacional menys estricte que habilita fins a 120 µg/m³ com a màxim considerat perjudicial per a la salut. No obstant això, fins i tot amb aquest marge, Maó ha registrat la segona pitjor situació de tot el país amb 86 dies de superació del llindar permès, just darrere de la localitat de Medina de les Torres, a Extremadura, que va assolir els 105 dies.

L'informe d'Ecologistes en Acció que s'elabora cada any per analitzar el grau de contaminació per ozó a Espanya ha deixat novament un registre alarmant per a la capital menorquina, amb xifres que tenen un impacte directe en la salut. El document detalla que la crisi climàtica, “manifestada en onades de calor intenses”, ha disparat els nivells d'aquest contaminant, “afectant la salut de gairebé tota la població i danyant la productivitat agrícola”.

L'informe d'Ecologistes en Acció que s'elabora cada any per analitzar el grau de contaminació per ozó a Espanya ha deixat novament un registre alarmant per a la capital menorquina, amb xifres que tenen un impacte directe en la salut. El document detalla que la crisi climàtica, "manifestada en onades de calor intenses", ha disparat els nivells d'aquest contaminant

Què és l'ozó troposfèric?

Segons Ecologistes en Acció, la dinàmica regional de l'ozó té un especial impacte en zones rurals “degut al desplaçament de precursors emesos pel transport i la indústria”. Però, què és l'ozó troposfèric? A diferència de l'ozó atmosfèric, que protegeix la terra de la radiació solar, l'ozó troposfèric és un contaminant secundari que es forma a l'atmosfera quan els òxids de nitrogen i els compostos orgànics volàtils reaccionen amb la radiació solar. Tal com assenyala l'OMS, resulta perjudicial per a la salut perquè irrita les vies respiratòries, agreuja malalties pulmonars i cardiovasculars i augmenta el risc de mortalitat prematures. De fet, l'Agència Europea de Medi Ambient calcula que a l'Estat espanyol moren cada any unes 1.800 persones prematurament per exposició a l'O3.

Fonts de l'Observatori Ambiental de Menorca han explicat a elDiario que, si bé “resulta significatiu l'increment d'ozó troposfèric registrat aquest últim any al llevant insular, el cert és que ja el 2023 Maó va sumar 75 dies d'acumulació del contaminant per sobre del límit permès”. Després d'aquelles primeres alarmes ambientals, el Govern balear va aprovar un Pla de Millora de la Qualitat de l'Aire amb l'objectiu de reduir i millorar els valors registrats a la xarxa de vigilància i control de la qualitat de l'aire a tot l'arxipèlag i que es va començar a implementar el 2024. Aleshores, com és possible que, amb el pla en marxa, Maó hagi registrat més contaminació per ozó que, per exemple, Palma, una ciutat deu vegades més gran?

“Que Maó registri nivells d'ozó superiors als de grans ciutats no és estrany si tenim en compte com es comporta l'ozó troposfèric, a més de la posició geogràfica de Menorca”, explica Joan V., ambientòleg especialitzat en qualitat de l'aire consultat per aquest mitjà. A diferència d'altres contaminants, recorda l'expert, l'ozó troposfèric no s'emet directament, sinó que es forma a l'atmosfera a partir d'altres gasos i pot assolir les seves màximes concentracions lluny dels grans focus emissors.

'Que Maó registri nivells d'ozó superiors als de grans ciutats no és estrany si tenim en compte com es comporta l'ozó troposfèric, a més de la posició geogràfica de Menorca', explica Joan V., ambientòleg especialitzat en qualitat de l'aire. A diferència d'altres contaminants, l'ozó troposfèric no s'emet directament, sinó que es forma a l'atmosfera a partir d'altres gasos i pot assolir les seves màximes concentracions lluny dels grans focus emissors

En aquest sentit, l'expert apunta al que defineix com la “paradoxa del centre urbà”: “A les grans ciutats, i especialment en zones amb trànsit intens, el monòxid de nitrogen que emeten els vehicles destrueix l'ozó amb rapidesa”. Per això, afegeix, els nivells més alts no solen mesurar-se “al cor de les àrees metropolitanes, sinó en entorns perifèrics o insulars com Maó”.

Finalment, un altre factor d'acumulació és l'efecte del vent, un agent molt present a Menorca durant tot l'any. Segons l'Associació d'Ambientòlegs de Balears, l'ozó tendeix a formar-se i concentrar-se “a una certa distància de les fonts que emeten els seus precursors”, fet que provoca que zones rurals o, com en aquest cas, insulars situades en la direcció dominant del vent, pateixin concentracions més elevades. En aquest sentit Maó, assenyalen, “actua com a receptora de masses d'aire contaminades que es desplacen pel Mediterrani, amb aportacions procedents de països com França o Itàlia”.

Còctel mortal: trànsit marítim, residus i calor

Encara que una part de l'acumulació d'ozó troposfèric al sud-est de Menorca respongui a condicions climàtiques i ambientals originàries dels grans centres urbans, és cert que el llarg port de Maó -gairebé vuit quilòmetres en línia recta-, que arriba fins a la ciutat d'Es Castell, combina tres elements la barreja dels quals resulta, encara que invisible, altament perillosa per a la salut: per una banda, l'alta afluència de trànsit marítim; per una altra, la proximitat de la central termoelèctrica GESA -diverses vegades denunciada per funcionar sense controladors d'emissions de GEI-, i finalment, la proximitat a l'Àrea de Gestió de Residus de Milà.

“Si sumes els factors et dóna com a resultat l'escenari actual. Milà és molt a prop del Port, cosa que provoca que hi hagi molts més compostos orgànics en suspensió que en altres zones de l'illa. Si ajuntes compostos orgànics amb òxids de nitrogen procedents de creuers, iots i vaixells i els sumes a les emissions de la central termoelèctrica, tens el còctel perfecte”, expliquen integrants de les organitzacions ambientals de Menorca, que des de fa anys lluiten perquè, si més no, la planta termoelèctrica tanqui les portes i se substitueixi per alternatives més netes.

Des de l'Ajuntament de Maó apel·len al conveni signat el 2021 entre el consistori, el Consell Insular de Menorca i la Conselleria de Transició Energètica del Govern, l'objectiu del qual és la reducció d'emissions en episodis d'alta contaminació i la millora de la qualitat de l'aire. No obstant això, els índexs de contaminació en aquest període no només no s'han reduït, sinó que s'han triplicat. Des del Consistori no han explicat els detalls i l'execució d'aquest conveni. 

Mentre tant, el núvol de smog d'ozó troposfèric s'estén invisible i nociu pels molls d'un dels ports naturals més grans del món. En un tràfec sense fi de vaixells, turistes i ferris, la calor estiuenca de Menorca oferirà, i ara també, un plus de contaminació.

La imagen de la verde isla de Menorca, rodeada de frondosos campos y mecida por los cuatro vientos con el más puro de los aires mediterráneos, se ha esfumado tras el último informe sobre ozono troposférico elaborado por Ecologistas en Acción. Según esta ONG, la capital de la isla fue la ciudad con mayor acumulación de ozono de España en 2025, al registrar 202 días en los que superó el máximo permitido por la Organización Mundial de la Salud -que establece un límite de cien microgramos por metro cúbico (100µg/m³). “Esta cifra supone que la estación de Maó tuvo aire contaminado tres de cada cuatro días, situándose como la peor situación del Estado”, sentencia el dosier.

A pesar de las recomendaciones de la OMS, el Estado español mantiene un estándar internacional menos estricto que habilita hasta 120 µg/m³ como máximo considerado perjudicial para la salud. Sin embargo, incluso con ese margen, Maó ha registrado la segunda peor situación de todo el país con 86 días de superación del umbral permitido, justo por detrás de la localidad de Medina de las Torres, en Extremadura, que alcanzó los 105 días.

El informe de Ecologistas en Acción que se elabora cada año para analizar el grado de contaminación por ozono en España ha dejado nuevamente un registro alarmante para la capital menorquina, con cifras que tienen un impacto directo en la salud. El documento detalla que la crisis climática, “manifestada en olas de calor intensas”, ha disparado los niveles de este contaminante, “afectando la salud de casi toda la población y dañando la productividad agrícola”.

El informe de Ecologistas en Acción que se elabora cada año para analizar el grado de contaminación por ozono en España ha dejado nuevamente un registro alarmante para la capital menorquina, con cifras que tienen un impacto directo en la salud. El documento detalla que la crisis climática, "manifestada en olas de calor intensas", ha disparado los niveles de este contaminante

¿Qué es el ozono troposférico?

Según Ecologistas en Acción, la dinámica regional del ozono tiene un especial impacto en zonas rurales “debido al desplazamiento de precursores emitidos por el transporte y la industria”. Pero ¿qué es el ozono troposférico? A diferencia del ozono atmosférico, que protege la tierra de la radiación solar, el ozono troposférico es un contaminante secundario que se forma en la atmósfera cuando los óxidos de nitrógeno y los compuestos orgánicos volátiles reaccionan con la radiación solar. Tal como señala la OMS, resulta perjudicial para la salud porque irrita las vías respiratorias, agrava enfermedades pulmonares y cardiovasculares y aumenta el riesgo de mortalidad prematura. De hecho, la Agencia Europea de Medio Ambiente calcula que en el Estado español mueren cada año unas 1.800 personas prematuramente por exposición al O3.

Fuentes del Observatorio Ambiental de Menorca han explicado a elDiario.es que, si bien “resulta significativo el incremento de ozono troposférico registrado este último año en el levante insular, lo cierto es que ya en 2023 Maó sumó 75 días de acumulación del contaminante por encima del límite permitido”. Tras aquellas primeras alarmas ambientales, el Govern balear aprobó un Plan de Mejora de la Calidad del Aire con el objetivo de reducir y mejorar los valores registrados en la red de vigilancia y control de la calidad del aire en todo el archipiélago y que se comenzó a implementar en 2024. Entonces ¿cómo es posible que, con el plan en marcha, Maó haya registrado más contaminación por ozono que, por ejemplo, Palma, una ciudad diez veces más grande?

“Que Maó registre niveles de ozono superiores a los de grandes ciudades no es algo extraño si tenemos en cuenta cómo se comporta el ozono troposférico, además de la posición geográfica de Menorca”, explica Joan V., ambientólogo especializado en calidad del aire consultado por este medio. A diferencia de otros contaminantes, recuerda el experto, el ozono troposférico no se emite directamente, sino que se forma en la atmósfera a partir de otros gases y puede alcanzar sus máximas concentraciones lejos de los grandes focos emisores.

'Que Maó registre niveles de ozono superiores a los de grandes ciudades no es algo extraño si tenemos en cuenta cómo se comporta el ozono troposférico, además de la posición geográfica de Menorca', explica Joan V., ambientólogo especializado en calidad del aire. A diferencia de otros contaminantes, el ozono troposférico no se emite directamente, sino que se forma en la atmósfera a partir de otros gases y puede alcanzar sus máximas concentraciones lejos de los grandes focos emisores

En este sentido, el experto apunta a lo que define como la “paradoja del centro urbano”: “En las grandes ciudades, y especialmente en zonas con tráfico intenso, el monóxido de nitrógeno que emiten los vehículos destruye el ozono con rapidez”. Por eso, añade, los niveles más altos no suelen medirse “en el corazón de las áreas metropolitanas, sino en entornos periféricos o insulares como Maó”. 

Por último, otro factor de acumulación es el efecto del viento, un agente muy presente en Menorca durante todo el año. Según la Associació d’Ambientòlegs de Balears, el ozono tiende a formarse y concentrarse “a cierta distancia de las fuentes que emiten sus precursores”, lo que provoca que zonas rurales o, como en este caso, insulares situadas en la dirección dominante del viento, sufran concentraciones más elevadas. En este sentido Maó, señalan, “actúa como receptora de masas de aire contaminadas que se desplazan por el Mediterráneo, con aportes procedentes de países como Francia o Italia”.

Cóctel mortal: tráfico marítimo, residuos y calor

Aunque una parte de la acumulación de ozono troposférico en el sureste de Menorca responda a condiciones climáticas y ambientales originarias de los grandes centros urbanos, es cierto que el largo puerto de Maó -casi ocho kilómetros en línea recta-, que llega hasta la ciudad de Es Castell, combina tres elementos cuya mezcla resulta, aunque invisible, altamente peligrosa para la salud: por un lado, la alta afluencia de tráfico marítimo; por otro, la cercanía de la central termoeléctrica GESA -varias veces denunciada por funcionar sin controladores de emisiones de GEI-, y por último, la cercanía con el Área de Gestión de Residuos de Milà.

“Si sumas los factores te da como resultado el escenario actual. Milà està muy cerca del Puerto, lo que provoca que haya muchos más compuestos orgánicos en suspensión que en otras zonas de la isla. Si juntas compuestos orgánicos con óxidos de nitrógeno procedentes de cruceros, yates y barcos y los sumas a las emisiones de la central termoeléctrica, tienes el cóctel perfecto”, explican integrantes de las organizaciones ambientales de Menorca, que desde hace años luchan para que, al menos, la planta termoeléctrica cierre sus puertas y se sustituya por alternativas más limpias.

Desde el Ayuntamiento de Maó apelan al convenio firmado en 2021 entre el consistorio, el Consell Insular de Menorca y la Conselleria de Transición Energética del Govern, cuyo objetivo es la reducción de emisiones en episodios de alta contaminación y la mejora de la calidad del aire. Sin embargo, los índices de contaminación en este período no sólo no se han reducido, sino que se han triplicado. Desde el Consistorio no han explicado los detalles y la ejecución de dicho convenio. 

Mientras tanto, la nube de smog de ozono troposférico se extiende invisible y nociva por los muelles de uno de los puertos naturales más grandes del mundo. En un trasiego sin fin de barcos, turistas y ferris, el calor veraniego de Menorca ofrecerá, y ahora también, un plus de contaminación.