El vell Camí Verd no és tan verd com proposa el seu nom. Durant l'estiu de Menorca és un camí sinuós envoltat de camps i paret seca que connecta Maó i Sant Lluís per rutes alternatives, velles, carreteres de trànsit lent i calor sufocant. Cal recórrer-lo fins a la seva desembocadura a la zona alta del Port de Maó per arribar a la Pedrera de Robadones, una antiga pedrera de marès on s'emmagatzemen, des de fa gairebé tres dècades, desenes d'embarcacions històriques i típiques de Menorca: és el taller de l'Associació Amics de la Mar.

“L'associació es va fundar el 1997 per protegir el patrimoni i la cultura marinera de Menorca i amb la idea d'enfocar-nos en les embarcacions tradicionals, els oficis vinculats a la mar, les formes de navegar d'aquí, les formes de pescar i de relacionar-nos amb la mar”, explica Jose Mari Zardoya, integrant de la Junta Directiva, qui no oculta la seva preocupació pel futur de la navegació tradicional al Port de Maó. “Ara només es busquen barques ràpides, de motors enormes. Això no és navegar”, lamenta aquest navarrès establert a Menorca que manté les maneres –a un temps tossces i tendres– d'un vell professor de secundària ja jubilat.

“Atenció”, exigeix amb ímpetu als turistes que passegen despistats entre el centenar d'embarcacions que dormen, algunes semicobertes amb lones, a les entranyes subterrànies de la pedrera. Robadones és una caverna de 5.000 metres quadrats que s'enfonsa a la roca del llevant insular i que conserva, a més d'embarcacions, centenars d'eines, motors antics i tota mena d'elements vinculats als oficis tradicionals de la mar.

“No pretenem crear un museu convencional, sinó mantenir viu un patrimoni que, d'altra manera, es perdria. Quan l'actual junta va assumir la gestió ens vam trobar amb anys d'abandonament acumulat i vam haver de retirar tones de residus i runes per recuperar l'espai. Avui continuam sent poques persones actives, així que avancem a poc a poc, fent tot el que està a les nostres mans”, explica Zardoya. Afegeix que la pedrera deu el seu nom a una vella llegenda local segons la qual en el predio que envolta la pedrera vivia un lladre de joies i aixovar de dona.

Una temperatura perfecta

Les columnes de mares que funcionen com a bigues ciclòpies tenen les marques de velles perforacions mineres que van abastir de pedra els pobles confrontants de Maó i Es Castell. Emergeixen de la terra com a dits calcaris que arriben a mesurar fins a 12 metres d'alçada i es distribueixen irregularment per l'espai. Aquí i allà vells pescadors treballen la fusta, pinten, emblanquinen, cusen veles i expliquen que la pedrera té el seu propi microclima i roman a uns 15º, “sigui hivern o estiu”. Aquesta regulació natural permet l'excepcional estat de conservació en què es troben les embarcacions, que estan fetes, en la seva immensa majoria, de pi de Menorca, talat en un moment concret de l'any, calafatejat i muntat amb especial cura per mans expertes fa, en alguns casos, més d'un segle.

La pedrera té el seu propi microclima i roman a uns 15º. Aquesta regulació natural permet l'excepcional estat de conservació en què es troben les embarcacions, que estan fetes, en la seva immensa majoria, de pi de Menorca

“Tot el que hi ha a Robadones és el resultat de milers d'hores de treball voluntari. Tenim vaixells que fa dècades que són aquí i segueixen pràcticament igual que el primer dia. Si haguessin estat exposats al sol i a la intempèrie, molts ja haurien desaparegut”, continua Zardoya mentre repassa els noms de les embarcacions com qui passa llista a classe, enumerant els presents i els absents amb avís o sense.

Tot el que hi ha a Robadones és el resultat de milers d'hores de treball voluntari. Tenim vaixells que fa dècades que están aquí i segueixen pràcticament igual que el primer dia. Si haguessin estat exposats al sol i a la intempèrie, molts ja haurien desaparegut

Jose Mari Zardoya — Integrant de l'Associació Amics de la Mar

El protocol per recuperar embarcacions sempre comença amb una trucada. Algú, en algun punt de Menorca, es posa en contacte amb Amics de la Mar i ofereix un llaüt, un esquif o una barca de regata que, gairebé sempre, es podreix en algun solar oblidat o al garatge d'alguna casa d'estiueig familiar. “Ens truquen i nosaltres ens posem en marxa, busquem l'embarcació, n'avaluem l'estat, si és possible, la portem aquí i la restaurem, després escrivim la fitxa amb tota la informació disponible”, explica Paco Bosch, un dels membres fundadors d'Amics de la Mar i reconegut mariner gairebé centenari que, des de fa dècades, es dedica a recrear llaüts i embarcacions històriques en miniatura.

“Cada barca té un arbre genealògic. Per exemple aquesta, de nom Barlovent, és una barca de 20 pams feta a Maó el 1922 pel mestre de ribera Antoni Taltavull conegut com ”s'obercoc“. Abans del seu primer traspàs es va dir Marta Molière i la patrona era Clara Aguiló Valls que la va comprar per la quantitat de set-centes cinquanta pessetes i li va canviar el nom pel de Reina II i finalment va canviar al nom actual. Arbola vela llatina i copo”, exemplifica Zardoya detingut davant d'una barca restaurada situada a pocs metres d'una claraboia per on es filtra la llum solar i evidencia la fitxa de cada barca col·locada sobre la paret.

Un port sense veles llatines

En aquests dies el port de Maó viu una creixent tensió entre la seva funció econòmica i turística i el seu paper històric com a espai de convivència, treball i cultura marinera. Així ho resumeix Paco Bosch mentre continua assegut al seu taller de miniaturista assenyalant orgullós els detalls d'una rèplica a escala del navili de línia del segle XVIII San Juan Nepomuceno. “El Port no va ser sempre així. Va saber ser un espai de treball, de calafateig, de xarxes i pescadors. També d'oci i esbarjo per als habitants de la ciutat. Dona una mica de tristesa veure que ara només hi ha espai per a xàrters i mega iots”, relata Bosch.

El Port no va ser sempre així. Va saber ser un espai de treball, de calafateig, de xarxes i pescadors. També d'oci i esbarjo per als habitants de la ciutat. Dona una mica de tristesa veure que ara només hi ha espai per a xàrters i mega iots

Paco Bosch — Membre fundador d'Amics de la Mar

La manca d'amarratges és la principal limitació que les associacions de mariners i pescadors d'arts menors troben a l'hora d'accedir al Port. Amb tot, la rada de Maó manté actualment 598 amarratges de gestió pública, això és el 35% dels 1.674 amarratges totals. Així mateix, a principis de 2026 es va conèixer que la nova concessió de la Ribera Nord del port contempla la possibilitat de passar de 52 a 168 amarratges a la zona de l'Illa del Rei, la qual cosa ha generat esperances –i alguns dubtes– entre les associacions.

“Fa dècades que reclamem espais al port per poder posar a l'aigua les embarcacions que restaurem. Sense molls, gran part d'aquest patrimoni queda condemnat a romandre a terra. És cert que l'administració sempre manté el diàleg obert, hem tingut reunions i els hem plantejat les nostres necessitats, però la realitat és que les prioritats finalment solen dirigir-se cap a activitats més rendibles econòmicament. Nosaltres no necessitem grans infraestructures; necessitem que es reconegui que aquestes embarcacions també formen part de la vida del port i que mereixen un espai”, reflexiona Zardoya.

Des d'Amics de la Mar expliquen que moltes de les embarcacions qu eCustodien són peces úniques, algunes amb més d'un segle d'antiguitat, vinculades a formes de navegació tradicionals com la vela llatina. Consideren que aquests vaixells constitueixen molt més que un patrimoni material, ja que conserven la memòria dels pescadors, fusters de ribera i mariners que van donar forma a la identitat marítima de Menorca. Per això, adverteixen que cada vegada que desapareix una d'aquestes embarcacions no només es perd un objecte històric, sinó també una part de la memòria col·lectiva de l'illa.

“Durant anys hem recuperat embarcacions que estaven abandonades en coves, finques o magatzems, moltes vegades gràcies a l'avís de familiars que no sabien què fer amb elles. De vegades arribem just a temps per evitar que fossin destruïdes. Recordo especialment el cas d'una embarcació tradicional el propietari de la qual es va veure obligat a tallar-la amb una motoserra per complir amb una política que exigia inutilitzar els vaixells retirats de l'activitat pesquera. Són històries que mostren fins a quin punt el patrimoni marítim pot desaparèixer si ningú el protegeix”, conclou Zardoya.

Durant anys hem recuperat embarcacions que estaven abandonades en coves, finques o magatzems, moltes vegades gràcies a l'avís de familiars que no sabien què fer amb elles. De vegades arribem just a temps per evitar que fossin destruïdes. Recordo especialment el cas d'una embarcació tradicional el propietari de la qual es va veure obligat a tallar-la amb una motoserra

José Mari Zardoya — Integrant de l'Associació Amics de la Mar

Per a diversos d'aquests mariners una barca tradicional no és una peça decorativa. És una forma de relacionar-se amb el mar, un conjunt de coneixements, oficis i experiències transmesos entre generacions. Diversos d'ells lamenten que a la joventut menorquina ja no li interessi sortir a navegar en un d'aquests llaüts.

“No estem fent una recreació històrica; estem mantenint viva una cultura que ha format part de Menorca durant segles. Per això defensem que la conservació del patrimoni marítim i l'existència d'amarratges socials són dues qüestions inseparables. Si les embarcacions tradicionals no poden estar a l'aigua i si la gent d'aquí perd l'accés al port, la cultura marinera acaba convertint-se en un record”, insisteix Bosch en el seu reclau de mar i de memòria.

El viejo Camí Verd no es tan verde como propone su nombre. Durante el verano de Menorca es un camino sinuoso rodeado de campos y pared seca que conecta Maó y Sant Lluís por rutas alternativas, viejas, carreteras de tránsito lento y calor sofocante. Es necesario recorrerlo hasta su desembocadura en la zona alta del Puerto de Maó para llegar a la Pedrera de Robadones, una antigua cantera de marés donde se almacenan, desde hace casi tres décadas, decenas de embarcaciones históricas y típicas de Menorca: es el taller de la Associació Amics de la Mar.

“La asociación se fundó en 1997 para proteger el patrimonio y la cultura marinera de Menorca y con la idea de enfocarnos en las embarcaciones tradicionales, los oficios vinculados al mar, las formas de navegar de aquí, las formas de pescar y de relacionarnos con el mar”, explica Jose Mari Zardoya, integrante de la Junta Directiva, quien no oculta su preocupación por el futuro de la navegación tradicional en el Puerto de Maó. “Ahora sólo se buscan barcas rápidas, de motores enormes. Eso no es navegar”, lamenta este navarro afincado en Menorca que mantiene las maneras –a un tiempo toscas y tiernas– de un viejo profesor de secundaria ya jubilado.

“Atiende”, exige con ímpetu a los turistas que pasean despistados entre el centenar de embarcaciones que duermen, algunas semi cubiertas con lonas, en las entrañas subterráneas de la cantera. Robadones es una caverna de 5.000 metros cuadrados que se hunde en la roca del levante insular y que conserva, además de embarcaciones, cientos de herramientas, motores antiguos y todo tipo de elementos vinculados a los oficios tradicionales del mar.

“No pretendemos crear un museo convencional, sino mantener vivo un patrimonio que, de otro modo, se perdería. Cuando la actual junta asumió la gestión nos encontramos con años de abandono acumulado y tuvimos que retirar toneladas de residuos y escombros para recuperar el espacio. Hoy seguimos siendo pocas personas activas, así que avanzamos poco a poco, haciendo todo lo que está en nuestras manos”, cuenta Zardoya. Añade que la pedrera debe su nombre a una vieja leyenda local según la cual en el predio que rodea la cantera vivía un ladrón de joyas y ajuares de mujer.

Una temperatura perfecta

Las columnas de marés que funcionan como vigas ciclópeas tienen las marcas de viejas perforaciones mineras que abastecieron de piedra a los pueblos colindantes de Maó y Es Castell. Emergen de la tierra como dedos calcáreos que llegan a medir hasta 12 metros de altura y se distribuyen irregularmente por el espacio. Aquí y allá viejos pescadores trabajan la madera, pintan, encalan, cosen velas y cuentan que la cantera tiene su propio microclima y permanece a unos 15º, “sea invierno o verano”. Esta regulación natural permite el excepcional estado de conservación en que están las embarcaciones, que están hechas, en su inmensa mayoría, de pino de Menorca, talado en un momento concreto del año, calafateado y montado con especial cuidado por manos expertas hace, en algunos casos, más de un siglo.

La cantera tiene su propio microclima y permanece a unos 15º. Esta regulación natural permite el excepcional estado de conservación en que están las embarcaciones, que están hechas, en su inmensa mayoría, de pino de Menorca

“Todo lo que hay en Robadones es el resultado de miles de horas de trabajo voluntario. Tenemos barcos que llevan décadas aquí y siguen prácticamente igual que el primer día. Si hubieran estado expuestos al sol y a la intemperie, muchos ya habrían desaparecido”, continúa Zardoya mientras repasa los nombres de las embarcaciones como quien pasa lista en clase, enumerando a los presentes y a los ausentes con o sin aviso.

Todo lo que hay en Robadones es el resultado de miles de horas de trabajo voluntario. Tenemos barcos que llevan décadas aquí y siguen prácticamente igual que el primer día. Si hubieran estado expuestos al sol y a la intemperie, muchos ya habrían desaparecido

Jose Mari Zardoya — Integrante de la Asociación Amics de la Mar

El protocolo para recuperar embarcaciones siempre comienza con una llamada. Alguien, en algún punto de Menorca, se pone en contacto con Amics de la Mar y ofrece un llaüt, un esquife o un bote de regata que, casi siempre, se pudre en algún predio olvidado o en el garaje de alguna casa de veraneo familiar. “Nos llaman y nosotros nos ponemos en marcha, buscamos la embarcación, evaluamos el estado, si es posible, lo traemos aquí y lo restauramos, luego escribimos la ficha con toda la información disponible”, cuenta Paco Bosch, uno de los miembros fundadores de Amics de la Mar y reconocido marinero casi centenario que, desde hace décadas, se dedica a recrear llaüts y embarcaciones históricas en miniatura.

“Cada barco tiene un árbol genealógico. Por ejemplo este, de nombre Barlovent, es un bote de 20 palmos hecho en Maó en 1922 por el maestro de ribera Antoni Taltavull conocido como ”s'obercoc“. Antes de su primer traspaso se llamó Marta Molière y la patrona era Clara Aguiló Valls que lo compró por la cantidad de setecientas cincuenta pesetas y le cambió el nombre por el de Reina II y finalmente cambió al nombre actual. Arbola vela latina y copo”, ejemplifica Zardoya detenido frente a una barca restaurada situada a pocos metros de una claraboya por donde se filtra la luz solar y evidencia la ficha de cada barca colocada sobre la pared.

Un puerto sin velas latinas

En estos días el puerto de Maó vive una creciente tensión entre su función económica y turística y su papel histórico como espacio de convivencia, trabajo y cultura marinera. Así lo resume Paco Bosch mientras continúa sentado en su taller de miniaturista señalando orgulloso los detalles de una réplica a escala del navío de línea del siglo XVIII San Juan Nepomuceno. “El Puerto no fue siempre así. Supo ser un espacio de trabajo, de calafateo, de redes y pescadores. También de ocio y esbarjo para los habitantes de la ciudad. Da un poco de tristeza ver que ahora sólo hay espacio para charters y mega yates”, relata Bosch.

El Puerto no fue siempre así. Supo ser un espacio de trabajo, de calafateo, de redes y pescadores. También de ocio y esbarjo para los habitantes de la ciudad. Da un poco de tristeza ver que ahora sólo hay espacio para charters y mega yates

Paco Bosch — Miembro fundador de Amics de la Mar

La falta de amarres es la principal limitación que las asociaciones de marineros y pescadores de artes menores encuentran a la hora de acceder al Puerto. Con todo, la rada de Maó mantiene actualmente 598 amarres de gestión pública, esto es el 35% de los 1.674 amarres totales. Asimismo, a principios de 2026 se conoció que la nueva concesión de la Ribera Norte del puerto contempla la posibilidad de pasar de 52 a 168 amarres en la zona de la Illa del Rei, lo cual ha generado esperanzas –y algunas dudas– entre las asociaciones.

“Llevamos décadas reclamando espacios en el puerto para poder poner en el agua las embarcaciones que restauramos. Sin amarres, gran parte de este patrimonio queda condenado a permanecer en tierra. Es cierto que la administración siempre mantiene el diálogo abierto, hemos tenido reuniones y les hemos planteado nuestras necesidades, pero la realidad es que las prioridades finalmente suelen dirigirse hacia actividades más rentables económicamente. Nosotros no necesitamos grandes infraestructuras; necesitamos que se reconozca que estas embarcaciones también forman parte de la vida del puerto y que merecen un espacio”, reflexiona Zardoya.

Desde Amics de la Mar explican que muchas de las embarcaciones que custodian son piezas únicas, algunas con más de un siglo de antigüedad, vinculadas a formas de navegación tradicionales como la vela latina. Consideran que estos barcos constituyen mucho más que un patrimonio material, ya que conservan la memoria de los pescadores, carpinteros de ribera y marineros que dieron forma a la identidad marítima de Menorca. Por ello, advierten de que cada vez que desaparece una de estas embarcaciones no sólo se pierde un objeto histórico, sino también una parte de la memoria colectiva de la isla.

“Durante años hemos recuperado embarcaciones que estaban abandonadas en cuevas, fincas o almacenes, muchas veces gracias al aviso de familiares que no sabían qué hacer con ellas. En ocasiones llegamos justo a tiempo para evitar que fueran destruidas. Recuerdo especialmente el caso de una embarcación tradicional cuyo propietario se vio obligado a cortarla con una motosierra para cumplir con una política que exigía inutilizar los barcos retirados de la actividad pesquera. Son historias que muestran hasta qué punto el patrimonio marítimo puede desaparecer si nadie lo protege”, concluye Zardoya.

Durante años hemos recuperado embarcaciones que estaban abandonadas en cuevas, fincas o almacenes, muchas veces gracias al aviso de familiares que no sabían qué hacer con ellas. En ocasiones llegamos justo a tiempo para evitar que fueran destruidas. Recuerdo especialmente el caso de una embarcación tradicional cuyo propietario se vio obligado a cortarla con una motosierra

José Mari Zardoya — Integrante de la Asociación Amics de la Mar

Para varios de estos marineros una barca tradicional no es una pieza decorativa. Es una forma de relacionarse con el mar, un conjunto de conocimientos, oficios y experiencias transmitidos entre generaciones. Varios de ellos lamentan que a la juventud menorquina ya no le interese salir a navegar en uno de estos llaüts.

“No estamos haciendo una recreación histórica; estamos manteniendo viva una cultura que ha formado parte de Menorca durante siglos. Por eso defendemos que la conservación del patrimonio marítimo y la existencia de amarres sociales son dos cuestiones inseparables. Si las embarcaciones tradicionales no pueden estar en el agua y si la gente de aquí pierde el acceso al puerto, la cultura marinera acaba convirtiéndose en un recuerdo”, insiste Bosch en su reclamo de mar y de memoria.

Menorca es va quedar petita. Va ser l'última parada balear de l'eclipsi i, durant uns minuts, una illa acostumada a lluitar amb els límits del seu territori va haver de fer lloc a una multitud arribada per mirar al cel. Només a Son Bou, l'extensa platja del sud de Menorca, prop de 18.000 persones es van concentrar per contemplar com la Lluna ocultava el Sol sobre l'horitzó. L'escenari no podia ser més singular: a pocs metres de l'arenal es conserven les restes d'una basílica paleocristiana del segle V, testimoni d'un assentament d'ara fa uns 1.500 anys. Durant unes hores, aquest paisatge mil·lenari es va convertir en un gegantí mirador i en una inesperada prova d'estrès per a una illa que ja suporta una enorme pressió durant l'estiu.

El fenomen ja s'havia deixat notar durant els dies previs pels carrers de Menorca. Al casc antic de Ciutadella, una de les localitats de Menorca millor situades, segons els experts, per observar la totalitat de l'eclipsi, Mariona Llopis regenta un local comercial. “Hem tingut una setmana força agitada: les ulleres homologades se'ns van esgotar en poques hores i fins avui hem rebut gent preguntant si en teníem més”, explicava en conversa amb aquest mitjà. Llopis confirma, a més, l'arribada de turistes que s'han desplaçat a l'illa específicament per observar el fenomen. “És cert que hem vist molts fotògrafs i gent aficionada a l'astronomia en els darrers dies. És bo per a la temporada, encara que no sé si ens portarà a saturar més l'illa”, es pregunta mentre nega a un altre client que entra al seu basar preguntant per unes ulleres ISO homologades.

Per fer front al desplaçament massiu de turistes cap als principals miradors de l'illa, es va constituir un Centre de Coordinació Operativa integrat per ajuntaments, Consell i Govern, a més de Policia Local i Guàrdia Civil. Fonts del Consell insular han destacat l'ampli dispositiu de seguretat i mobilitat, que inclou nou zones d'observació i quatre àrees restringides al trànsit —El Toro, Camí de Tramuntana, Punta Nati i Cavalleria—, a més de talls i controls en diferents municipis en funció de l'afluència. Així mateix, s'han habilitat tres línies d'autobusos i llançadores en alguns punts per evitar el col·lapse de l'única carretera que travessa l'illa, que, a més, es troba parcialment en obres a l'altura del quilòmetre 13.

La Lorena S., per la seva banda, és encarregada d'una botiga de tatuatges i pírcings del centre de Maó. Tot i que la capital insular no és el punt des del qual millor s'ha pogut observar l'eclipsi, milers de turistes abarroten els seus carrers des de fa dies a la recerca del millor mirador per assistir a l'esdeveniment astronòmic. “Durant tota aquesta setmana han entrat turistes a aquesta botiga a preguntar si teníem ulleres homologades. Clarament, aquí no venem ulleres”, reflexiona la tatuadora. L'escassetat d'ulleres ISO homologades ha estat una altra de les grans anècdotes de la setmana a Menorca.

Segons ha pogut constatar elDiario.es a través de fonts del Centre de Coordinació Operativa, el punt on es va reunir una major concentració d'espectadors van ser Son Bou i els miradors limítrofs. Ubicada al municipi d'Alaior, és la platja més extensa de Menorca, amb prop de 2,5 quilòmetres de sorral. Al costat del seu singular patrimoni històric, convertit durant unes hores en un dels principals miradors de l'eclipsi, es van congregar prop de 18.000 persones entre la sorra, els penya-segats i els voltants de la zona.

Fonts del Seprona confirmen que es van desplaçar unitats de la Guàrdia Civil per tot el litoral per prevenir fogueres i garantir que l'afluència d'espectadors cap a les zones rurals es desenvolupés respectant el territori. “Estem sorpresos perquè fins i tot en zones molt allunyades l'afluència de cotxes i motos ha estat alta”, han assegurat a elDiario agents de la Guàrdia Civil destacats a Cala Morell, als afores de Ciutadella.

Després de l'eclipsi, retens de la Policia Local i la Guàrdia Civil s'han desplegat per l'única artèria central que travessa Menorca. La ME-1 ha estat l'escenari on més clarament s'ha manifestat la pressió que suporta l'illa durant els mesos d'estiu. Mentre el territori manté uns límits físics inamovibles, el nombre de vehicles que hi circulen continua creixent, sense una limitació efectiva que permeti acompanyar la mobilitat a la capacitat de la xarxa viària. Malgrat que el Consell Insular de Menorca va aprovar limitar a 120.000 el nombre de vehicles que circulen a l'illa com a part de la Llei de Reserva de Biosfera, el cert és que la norma encara no s'ha aplicat a causa de la “manca de reglament definitiu”, l'aprovació final del qual està prevista per a l'octubre d'aquest any.

El resultat d'aquesta massificació vehicular és una infraestructura cada cop més tensionada per cotxes de residents, treballadors, turistes i vehicles de lloguer, on qualsevol accident, retenció o increment excepcional de la circulació pot repercutir sobre bona part de l'illa. L'eclipsi, amb milers de persones desplaçant-se simultàniament cap als punts d'observació, es converteix així en una prova d'estrès per a una carretera que durant tot l'estiu ja funciona al límit.

L'eclipsi

Javier Ares, divulgador astronòmic i responsable de Polaris Menorca, explica a aquest mitjà que l'excepcionalitat de l'eclipsi del 12 d'agost rau en l'estretor de la franja de totalitat. L'ombra —la banda on la Lluna oculta completament el Sol— a penes té uns 200 quilòmetres d'amplada, encara que s'estén al llarg d'uns 12.000 quilòmetres. Fora d'aquesta franja només és possible observar un eclipsi parcial.

“Un eclipsi parcial i un de total no tenen res a veure”, resumeix. Ares explica que “durant la totalitat es fa de nit durant uns minuts i és possible contemplar fenòmens que només apareixen quan el Sol queda completament ocult, com les perles de Baily, l'anell de diamant, la corona solar o la cromosfera”. Segons aquest promotor de l'astroturisme, “només durant aquests instants és segur retirar les ulleres de protecció”, ja que amb un 99,9 % d'ocultació continua arribant llum del Sol, no es fa de nit i les ulleres continuen sent imprescindibles.

Ares destaca que el recorregut de l'eclipsi de 2026 a penes frega Islàndia abans de travessar el nord d'Espanya i Balears, per la qual cosa afecta una part molt reduïda de la població europea. “Portem més de cent anys sense un eclipsi total visible des d'Espanya. Per a aquells que estem dins de la banda de totalitat és un fenomen que probablement només viurem una vegada a la vida.”

En el cas de Menorca, afegeix, l'experiència és encara més singular perquè l'illa serà l'últim territori des del qual s'observarà la totalitat. “Aquí coincidirem [les declaracions van ser realitzades abans de l'eclipsi] amb la posta de Sol, de manera que veurem com el Sol s'amaga a l'horitzó al mateix temps que la Lluna el cobreix per complet. Serà una escena molt dramàtica des del punt de vista de la llum i molt diferent de la que es veurà, per exemple, a Astúries o a França”. I així va ser: l'eclipsi va coincidir amb la posta de Sol i va deixar a Menorca una imatge excepcional, amb el disc solar desapareixent sobre l'horitzó mentre la Lluna l'ocultava parcialment.

Menorca se quedó pequeña. Fue la última parada balear del eclipse y, durante unos minutos, una isla acostumbrada a lidiar con los límites de su territorio tuvo que hacer sitio a una multitud llegada para mirar al cielo. Solo en Son Bou, la extensa playa del sur de Menorca, cerca de 18.000 personas se concentraron para contemplar cómo la Luna ocultaba el Sol sobre el horizonte. El escenario no podía ser más singular: a pocos metros del arenal se conservan los restos de una basílica paleocristiana del siglo V, testimonio de un asentamiento de hace unos 1.500 años. Durante unas horas, este paisaje milenario se convirtió en un gigantesco mirador y en una inesperada prueba de estrés para una isla que ya soporta una enorme presión durante el verano.

El fenómeno ya se había dejado notar durante los días previos en las calles de Menorca. En el casco antiguo de Ciutadella, una de las localidades de Menorca más privilegiadas para observar la totalidad del eclipse, Mariona Llopis regenta un local comercial. “Hemos tenido una semana bastante agitada: las gafas homologadas se nos agotaron en pocas horas y hasta hoy hemos recibido gente preguntando si teníamos más”, explicaba en conversación con este medio. Llopis confirma, además, la llegada de turistas que se han desplazado a la isla específicamente para observar el fenómeno. “Es cierto que hemos visto muchos fotógrafos y gente aficionada a la astronomía en los últimos días. Es bueno para la temporada, aunque no sé si nos llevará a saturar más la isla”, se pregunta mientras niega a otro cliente que entra en su bazar preguntando por unas gafas ISO homologadas.

Para hacer frente al desplazamiento masivo de turistas hacia los principales miradores de la isla, se constituyó un Centro de Coordinación Operativa integrado por ayuntamientos, Consell y Govern, además de Policía Local y Guardia Civil. Fuentes del Consell insular han destacado el amplio dispositivo de seguridad y movilidad, que incluye nueve zonas de observación y cuatro áreas restringidas al tráfico -El Toro, Camí de Tramontana, Punta Nati y Cavalleria-, además de cortes y controles en distintos municipios en función de la afluencia. Asimismo, se han habilitado tres líneas de autobuses y lanzaderas en algunos puntos para evitar el colapso de la única carretera que atraviesa la isla, que además se encuentra parcialmente en obras a la altura del kilómetro 13.

Lorena S., por su parte, es anilladora en una tienda de tatuajes y piercings del centro de Maó. Aunque la capital insular no es el punto desde el que mejor se ha podido observar el eclipse, miles de turistas abarrotaban sus calles desde hace días en busca del mejor mirador para asistir al evento astronómico. “Durante toda esta semana han entrado turistas a esta tienda a preguntar si teníamos gafas homologadas. Claramente, aquí no vendemos gafas”, reflexiona la tatuadora. La escasez de gafas ISO homologadas ha sido otra de las grandes anécdotas de la semana en Menorca.

Según ha podido constatar elDiario.es a través de fuentes del Centro de Coordinación Operativa, el punto donde mayor concentración de espectadores reunió fueron Son Bou y los miradores aledaños. Ubicada en el municipio de Alaior, es la playa más extensa de Menorca, con cerca de 2,5 kilómetros de arenal. Junto a su singular patrimonio histórico, convertido durante unas horas en uno de los principales miradores del eclipse, se congregaron cerca de 18.000 personas entre la arena, los acantilados y los alrededores de la zona.

Fuentes del Seprona confirman que se desplazaron unidades de la Guardia Civil por todo el litoral para prevenir hogueras y garantizar que la afluencia de espectadores hacia las zonas rurales se desarrollara respetando el territorio. “Estamos sorprendidos porque incluso en zonas muy alejadas la afluencia de coches y motos ha sido alta”, han asegurado a elDiario agentes de la Guardia Civil destacados en Cala Morell, en las afueras de Ciutadella.

Tras el eclipse, retenes de la Policía Local y la Guardia Civil se han desplegado por la única arteria central que atraviesa Menorca. La ME-1 ha sido el escenario donde más claramente se ha manifestado la presión que soporta la isla durante los meses de verano. Mientras el territorio mantiene unos límites físicos inamovibles, el número de vehículos que circulan por él sigue creciendo, sin una limitación efectiva que permita acompasar la movilidad a la capacidad de la red viaria. A pesar de que el Consell Insular de Menorca aprobó limitar a 120.000 el número de vehículos que circulan en la isla como parte de la Ley de Reserva de Biosfera, lo cierto es que la norma todavía no se ha aplicado debido a la “falta de reglamento definitivo”, cuya aprobación final está prevista para octubre de este año.

El resultado de esta masificación vehicular es una infraestructura cada vez más tensionada por coches de residentes, trabajadores, turistas y vehículos de alquiler, donde cualquier accidente, retención o incremento excepcional de la circulación puede repercutir sobre buena parte de la isla. El eclipse, con miles de personas desplazándose simultáneamente hacia los puntos de observación, se convierte así en una prueba de estrés para una carretera que durante todo el verano ya funciona al límite.

El eclipse

Javier Ares, divulgador astronómico y responsable de Polaris Menorca, explica a este medio que la excepcionalidad del eclipse del 12 de agosto radica en la estrechez de la franja de totalidad. La umbra -la banda donde la Luna oculta completamente el Sol- apenas tiene unos 200 kilómetros de ancho, aunque se extiende a lo largo de unos 12.000 kilómetros. Fuera de esa franja solo es posible observar un eclipse parcial.

“Un eclipse parcial y uno total no tienen nada que ver”, resume. Ares explica que “durante la totalidad se hace de noche durante unos minutos y es posible contemplar fenómenos que solo aparecen cuando el Sol queda completamente oculto, como las perlas de Baily, el anillo de diamante, la corona solar o la cromosfera”. Según este promotor del astroturismo, “solo durante esos instantes es seguro retirar las gafas de protección”, ya que con un 99,9 % de ocultación sigue llegando luz del Sol, no se hace de noche y las gafas siguen siendo imprescindibles.

Ares destaca que el recorrido del eclipse de 2026 apenas roza Islandia antes de atravesar el norte de España y Balears, por lo que afecta a una parte muy reducida de la población europea. “Llevamos más de cien años sin un eclipse total visible desde España. Para quienes estamos dentro de la banda de totalidad es un fenómeno que probablemente solo viviremos una vez en la vida.”

En el caso de Menorca, añade, la experiencia es todavía más singular porque la isla será el último territorio desde el que se observará la totalidad. “Aquí coincidiremos [las declaraciones fueron realizadas antes del eclipse] con la puesta de Sol, de modo que veremos cómo el Sol se oculta en el horizonte al mismo tiempo que la Luna lo cubre por completo. Será una escena muy dramática desde el punto de vista de la luz y muy diferente a la que se verá, por ejemplo, en Asturias o en Francia”. Y así fue: el eclipse coincidió con la puesta de Sol y dejó en Menorca una imagen excepcional, con el disco solar desapareciendo sobre el horizonte mientras la Luna lo ocultaba parcialmente.

L'hotel CAP Menorca, que comercialitza habitacions de fins a 3.000 euros per nit, va rebre prop d'un milió d'euros de fons europeus per un projecte de sostenibilitat i continua presentant-se a la seva pàgina web com un allotjament “eco responsable”, ha estat sancionat pel Govern balear per extreure aigua sense autorització d'un pou il·legal durant, almenys, l'estiu de 2025, en plena crisi hídrica a l'illa. L'establiment, propietat del magnat francès Laurent Morel-Ruymen, haurà d'abonar 5.700 euros -davant els 9.500 inicials- després de reconèixer la seva responsabilitat i acollir-se a la reducció prevista en la normativa administrativa.

L'establiment va obrir les portes el maig del 2024 després de diversos anys de modificacions del projecte original i es presenta com un agroturisme de luxe amb capacitat per a una trentena d'hostes en una finca d'unes 30 hectàrees. En el seu material promocional, l'empresa assegura que el seu model aposta per “reduir al màxim la petjada humana” i per la “mínima intervenció en el territori”, un discurs que contrasta amb l'expedient sancionador per l'extracció d'aigua sense autorització. El complex compta, a més, amb una flota pròpia de iots i comercialitza suites amb tarifes que oscil·len entre els 1.200 i els 3.000 dòlars per nit.

La investigació es va iniciar l'agost de l'any passat, en el marc de l'Operació Zahorí del Servei de Protecció de la Natura (Seprona), quan els agents van inspeccionar la finca on s'ubica l'hotel, al costat de Cala en Porter (al sud del nucli urbà d'Alaior), i, durant la inspecció visual, van detectar l'extracció il·legal d'aigua. Segons la resolució sancionadora, l'empresa va extreure aigua “sense autorització” a través d'un pou il·legal que no tenia “comptador volumètric del sondeig”, el dispositiu que permet a l'Administració controlar el volum d'aigua extret en cada captació.

L'establiment, que va obrir les portes el maig del 2024, es presenta com un agroturisme de luxe amb capacitat per a una trentena de convidats en una finca d'unes 30 hectàrees. En el seu material promocional assegura que el seu model aposta per "reduir al màxim la petjada humana" i per la "mínima intervenció en el territori"

Malgrat la negativa inicial de la direcció de l'hotel a respondre a les acusacions, la intervenció de la Guàrdia Civil va permetre sorprendre in fraganti l'extracció d'aigua, fet que va motivar l'obertura de l'expedient sancionador, resolt aquest mes. En un primer moment, l'empresa va negar qualsevol irregularitat i va sostenir en un comunicat que no es tractava d'“un pou il·legal”, sinó d'un pou “no declarat”, en entendre que la seva existència era anterior a la normativa de 1985 de la Direcció General de Recursos Hídrics que obliga a inscriure aquest tipus de captacions. No obstant això, aquesta versió contrasta amb les conclusions del Seprona, l'informe preliminar del qual estima que del pou s'extreien fins a 40.000 litres d'aigua al dia per, presumptament, regar piscines.

Al llarg dels últims dies, elDiario.es ha contactat en diverses ocasions amb la direcció de l'hotel per conèixer la seva versió sobre la sanció i plantejar-li diverses qüestions relacionades amb la gestió de l'aigua i les seves polítiques de sostenibilitat. No obstant això, l'establiment no ha respost a les consultes d'aquest mitjà.

Quan el Seprona va detectar la captació irregular, Menorca travessava un dels episodis de sequera més extrems de les últimes dècades. Els vuit ajuntaments de l'illa havien activat mesures d'estalvi que incloïen el tancament de fonts públiques, la suspensió del reg de jardins, parcs i rotondes, la prohibició de rentar embarcacions i vehicles amb mànega i la cancel·lació del subministrament d'aigua a creuers i grans embarcacions. Les administracions també van llançar campanyes dirigides tant a residents com a turistes per reduir el consum d'un recurs cada vegada més escàs.

La investigació judicial va donar lloc a un expedient sancionador iniciat l'1 de desembre de 2025, que va incorporar com a mesures cautelars el “cessament immediat de les extraccions” i l'obligació de regularitzar la situació administrativa del pou i instal·lar sistemes de mesurament. És a dir que el “cessament immediat” de les extraccions s'hauria demorat quatre mesos des que es van descobrir els pous fins que es va ratificar la sanció.

La trama de l'escàndol ecològic es desenvolupa en una Menorca travessada per la sequera -l'illa es trobava en alerta taronja per aquest motiu i amb els aqüífers en un crític 34% de la seva capacitat l'agost de 2025-. Malgrat això, la resolució definitiva, dictada el 23 d'abril de 2026, va qualificar ambdues infraccions com a “lleus” i, tal com han confirmat fonts del Govern a elDiario.es, el director general de Recursos Hídrics, Joan Calafat, ha autoritzat “de forma temporal” l'extracció d'aigua d'aquest mateix pou durant un any mentre es tramita la concessió definitiva. Així mateix, han confirmat que les captacions de la finca de Llucalari ja disposen de comptador volumètric.

La trama de l'escàndol ecològic es desenvolupa en una Menorca travessada per la sequera: l'illa es trobava en alerta taronja en el moment dels fets i amb els aqüífers en un crític 34% de la seva capacitat. Malgrat això, la resolució, dictada el 23 d'abril de 2026, va qualificar totes dues infraccions com a “lleus”

“El robatori de l'aigua de tots els menorquins”

Des de Més per Menorca, els diputats de la bancada ecosobiranista han reclamat a l'Executiu autonòmic que aclareixi “exactament quanta aigua s'ha extret d'aquest pou durant tot aquest temps” i com ha estat possible concedir una autorització per continuar extraient aigua “quan la situació hídrica a Menorca empitjora dia a dia”. En aquest sentit, Victor Ferrer, regidor de la formació Avançam d'Alaior, considera que la qualificació dels fets com una infracció lleu constitueix “un escàndol absolut” i denuncia que s'estigui tractant com una falta menor “el robatori de l'aigua de tots els menorquins”.

Ferrer sosté, a més, que l'actuació de l'Administració transmet una imatge de “connivència entre el Govern i els qui espolien el nostre territori”. En aquest context, assegura que estan analitzant en detall tot l'expedient administratiu de l'agroturisme i anuncien que exigiran a la Direcció General de Recursos Hídrics “totes les explicacions que mereixem els menorquins” sobre la tramitació del cas, les autoritzacions ambientals i la posterior autorització de les captacions.

Des de Més per Menorca, els diputats han reclamat al Govern balear que aclareixi "exactament quanta aigua s'ha extret d'aquest pou durant tot aquest temps" i com ha estat possible concedir una autorització per continuar extraient aigua "quan la situació hídrica a Menorca empitjora dia a dia"

Del segell “eco responsable” a l'expedient sancionador

Cal esmentar que l'hotel CAP Menorca ha rebut finançament públic vinculat a programes de sostenibilitat i eficiència ambiental destinats a impulsar un model turístic més respectuós amb l'entorn. Concretament, va rebre 990.950 euros provinents dels fons europeus NextGenerationEU, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), dins de la línia d'ajudes destinada a finançar projectes de sostenibilitat turística. En aquest sentit, l'hotel regentat pel magnat gal va ser qualificat de “eco responsable”, distinció que llueix encara a la seva pàgina web on també s'ofereixen habitacions de fins a 3000 euros la nit.

La concessió d'aquesta ajuda contrasta amb l'expedient sancionador obert posteriorment per la Direcció General de Recursos Hídrics, un contrast que ha suscitat interrogants sobre els mecanismes de control i seguiment dels projectes finançats amb diners públics i sobre la compatibilitat entre l'accés a incentius destinats a promoure la sostenibilitat i l'incompliment –sostenint i repetitiu en aquest cas– de la normativa ambiental.

L'hotel CAP Menorca va rebre 990.950 euros provinents dels fons europeus NextGenerationEU, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), dins de la línia d'ajudes destinada a finançar projectes de sostenibilitat turística

En Víctor Ferrer ha assenyalat en diàleg amb aquest mitjà que des de Més per Menorca han enviat una sol·licitud d'informació pública dirigida a la Direcció General de Fons Europeus amb l'objectiu de verificar si efectivament s'ha efectuat el pagament d'aquesta subvenció. “No ens han confirmat encara, però de ser així, insistirem que tornin íntegrament l'import. Els diners públics no són per sufragar l'espoliació del nostre territori”, ha emfatitzat el regidor.

Menorca, al límit

La crisi de l'aigua a Menorca no és una novetat, però enguany podria marcar un punt de no retorn. Per David Carreras, director de l'Observatori Social i Ambiental de Menorca (Obsam) l'indicador més revelador de l'estat dels aqüífers no és el volum de les reserves, sinó l'evolució dels nivells piezomètrics, és a dir, la profunditat a què es troba l'aigua als pous. Tant aquest paràmetre com les reserves mostren una tendència descendent sostinguda, la qual cosa evidencia, a parer seu, un desequilibri estructural: “des de fa anys s'extreu molta més aigua de la que els aqüífers són capaços de recarregar”.

Davant d'aquesta situació, Carreras considera imprescindible actuar sobre els consums més elevats. A parer seu, incrementar el preu de l'aigua no resulta suficient, ja que hi ha usuaris per als quals el cost no suposa un element dissuasiu. En el seu lloc, proposa establir límits màxims de consum i restringir el subministrament a qui els sobrepassin, especialment en finques amb piscina i jardí. També reclama que les mesures davant la sequera s'acordin de forma coordinada entre les diferents administracions i que s'apliquin criteris homogenis a tota Menorca.

Segons expliquen des de l'Observatori, les reserves dels aqüífers de Menorca enguany podrien descendir al 25%, gairebé un deu per cent menys que en el mateix mes de l'any passat. Aquí teniu una versió unificada, amb un estil més periodístic i utilitzant cites directes de Lafuente a l'inici:

“La situació és preocupant i exigeix actuar amb responsabilitat”, ha afirmat el conseller de la Mar i del Cicle de l'Aigua, Juan Manuel Lafuente, qui sosté que el Govern ha intensificat el seguiment dels recursos hídrics i està accelerant inversions pendents des de fa anys, entre elles la posada en marxa de la dessaladora de Llevant, la millora de la planta de Ciutadella, actuacions a les depuradores i una inversió de set milions d'euros destinada que els municipis redueixin les pèrdues en les xarxes de subministrament.

"La situació és preocupant i exigeix actuar amb responsabilitat", afirma el conseller del Mar i del Cicle de l'Aigua, Juan Manuel Lafuente, qui assenyala que el Govern ha intensificat el seguiment dels recursos hídrics i està accelerant inversions pendents des de fa anys

No obstant això, mentre l'Executiu balear insisteix en la necessitat de restringir el consum i els experts coincideixen que la sobreexplotació dels aqüífers respon a un problema estructural, la mateixa Direcció General de Recursos Hídrics ha autoritzat temporalment algunes captacions que havien estat objecte d'expedients sancionadors, una aparent contradicció que ha alimentat el debat polític i social sobre la gestió de l'aigua a Menorca.

El cas del CAP Menorca no és un episodi aïllat dins del debat sobre la gestió de l'aigua i l'urbanisme a l'illa. En els últims mesos, diferents investigacions han posat el focus en la proliferació d'infraestructures vinculades al turisme de luxe —com piscines presumptament irregulars o captacions d'aigua qüestionades— i en les crítiques de l'oposició sobre el control exercit per les administracions. L'expedient a l'agroturisme s'ha convertit així en un dels símbols de la tensió entre un model turístic d'alt consum de recursos i la creixent fragilitat dels aqüífers menorquins.

El hotel CAP Menorca, que comercializa habitaciones de hasta 3.000 euros por noche, recibió cerca de un millón de euros de fondos europeos por un proyecto de sostenibilidad y continúa presentándose en su página web como un alojamiento “eco responsable”, ha sido sancionado por el Govern balear por extraer agua sin autorización de un pozo ilegal durante, al menos, el verano de 2025, en plena crisis hídrica en la isla. El establecimiento, propiedad del magnate francés Laurent Morel-Ruymen, deberá abonar 5.700 euros –frente a los 9.500 iniciales– tras reconocer su responsabilidad y acogerse a la reducción prevista en la normativa administrativa.

El establecimiento abrió sus puertas en mayo de 2024 tras varios años de modificaciones del proyecto original y se presenta como un agroturismo de lujo con capacidad para una treintena de huéspedes en una finca de unas 30 hectáreas. En su material promocional, la empresa asegura que su modelo apuesta por “reducir al máximo la huella humana” y por la “mínima intervención en el territorio”, un discurso que contrasta con el expediente sancionador por la extracción de agua sin autorización. El complejo cuenta, además, con una flota propia de yates y comercializa suites con tarifas que oscilan entre los 1.200 y los 3.000 dólares por noche.

La investigación se inició en agosto del año pasado, en el marco de la Operación Zahorí del Servicio de Protección de la Naturaleza (Seprona), cuando los agentes inspeccionaron la finca donde se ubica el hotel, junto a Cala en Porter (al sur del núcleo urbano de Alaior), y, durante la inspección visual, detectaron la extracción ilegal de agua. Según la resolución sancionadora, la empresa extrajo agua “sin autorización” a través de un pozo ilegal que carecía de “contador volumétrico del sondeo”, el dispositivo que permite a la Administración controlar el volumen de agua extraído en cada captación.

El establecimiento, que abrió sus puertas en mayo de 2024, se presenta como un agroturismo de lujo con capacidad para una treintena de huéspedes en una finca de unas 30 hectáreas. En su material promocional asegura que su modelo apuesta por "reducir al máximo la huella humana" y por la "mínima intervención en el territorio"

A pesar de la negativa inicial de la dirección del hotel a responder a las acusaciones, la intervención de la Guardia Civil permitió sorprender in fraganti la extracción de agua, lo que motivó la apertura del expediente sancionador, resuelto este mes. En un primer momento, la empresa negó cualquier irregularidad y sostuvo en un comunicado que no se trataba de “un pozo ilegal”, sino de un pozo “no declarado”, al entender que su existencia era anterior a la normativa de 1985 de la Dirección General de Recursos Hídricos que obliga a inscribir este tipo de captaciones. Sin embargo, esa versión contrasta con las conclusiones del Seprona, cuyo informe preliminar estima que del pozo se extraían hasta 40.000 litros de agua al día para, presuntamente, regar piscinas.

A lo largo de los últimos días, elDiario.es ha contactado en varias ocasiones con la dirección del hotel para conocer su versión sobre la sanción y plantearle diversas cuestiones relacionadas con la gestión del agua y sus políticas de sostenibilidad. Sin embargo, el establecimiento no ha respondido a las consultas de este medio.

Cuando el Seprona detectó la captación irregular, Menorca atravesaba uno de los episodios de sequía más severos de las últimas décadas. Los ocho ayuntamientos de la isla habían activado medidas de ahorro que incluían el cierre de fuentes públicas, la suspensión del riego de jardines, parques y rotondas, la prohibición de lavar embarcaciones y vehículos con manguera y la cancelación del suministro de agua a cruceros y grandes embarcaciones. Las administraciones también lanzaron campañas dirigidas tanto a residentes como a turistas para reducir el consumo de un recurso cada vez más escaso.

La investigación judicial dio lugar a un expediente sancionador iniciado el 1 de diciembre de 2025, que incorporó como medidas cautelares el “cese inmediato de las extracciones” y la obligación de regularizar la situación administrativa del pozo e instalar sistemas de medición. Es decir que el “cese inmediato” de las extracciones se habría demorado cuatro meses desde que se descubrieron los pozos hasta que se ratificó la sanción.

La trama del escándalo ecológico se desarrolla en una Menorca atravesada por la sequía –la isla se encontraba en alerta naranja por este motivo y con los acuíferos en un crítico 34% de su capacidad en agosto de 2025–. Pese a ello, la resolución definitiva, dictada el 23 de abril de 2026, calificó ambas infracciones como “leves” y, tal como han confirmado fuentes del Govern a elDiario.es, el director general de Recursos Hídricos, Joan Calafat, ha autorizado “de forma temporal” a la extracción de agua de ese mismo pozo durante un año mientras se tramita la concesión definitiva. Asimismo, han confirmado que las captaciones de la finca de Llucalari ya disponen de contador volumétrico.

La trama del escándalo ecológico se desarrolla en una Menorca atravesada por la sequía: la isla se encontraba en alerta naranja en el momento de los hechos y con los acuíferos en un crítico 34% de su capacidad. Pese a ello, la resolución, dictada el 23 de abril de 2026, calificó ambas infracciones como “leves”

“El robo del agua de todos los menorquines”

Desde Més per Menorca, los diputados de la bancada ecosoberanista han reclamado al Ejecutivo autonómico que aclare “exactamente cuánta agua se ha extraído de este pozo durante todo este tiempo” y cómo ha sido posible conceder una autorización para seguir extrayendo agua “cuando la situación hídrica en Menorca empeora día a día”. En este sentido, Victor Ferrer, concejal de la formación Avançam de Alaior, considera que la calificación de los hechos como una infracción leve constituye “un escándalo absoluto” y denuncia que se esté tratando como una falta menor “el robo del agua de todos los menorquines”.

Ferrer sostiene, además, que la actuación de la Administración transmite una imagen de “connivencia entre el Govern y quienes expolian nuestro territorio”. En este contexto, asegura que están analizando en detalle todo el expediente administrativo del agroturismo y anuncian que exigirán a la Dirección General de Recursos Hídricos “todas las explicaciones que merecemos los menorquines” sobre la tramitación del caso, las autorizaciones ambientales y la posterior autorización de las captaciones.

Desde Més per Menorca, los diputados han reclamado al Govern balear que aclare "exactamente cuánta agua se ha extraído de este pozo durante todo este tiempo" y cómo ha sido posible conceder una autorización para seguir extrayendo agua "cuando la situación hídrica en Menorca empeora día a día"

Del sello “eco responsable” al expediente sancionador

Cabe mencionar que el hotel CAP Menorca ha recibido financiación pública vinculada a programas de sostenibilidad y eficiencia ambiental destinados a impulsar un modelo turístico más respetuoso con el entorno. Concretamente, recibió 990.950 euros provenientes de los fondos europeos NextGenerationEU, en el marco del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (PRTR), dentro de la línea de ayudas destinada a financiar proyectos de sostenibilidad turística. En este sentido, el hotel regentado por el magnate galo fue calificado como “eco responsable”, distinción que luce todavía en su página web donde también se ofrecen habitaciones de hasta 3000 euros la noche.

La concesión de esta ayuda contrasta con el expediente sancionador abierto posteriormente por la Dirección General de Recursos Hídricos, un contraste que ha suscitado interrogantes sobre los mecanismos de control y seguimiento de los proyectos financiados con dinero público y sobre la compatibilidad entre el acceso a incentivos destinados a promover la sostenibilidad y el incumplimiento –sostenido y repetitivo en este caso– de la normativa ambiental.

El hotel CAP Menorca recibió 990.950 euros provenientes de los fondos europeos NextGenerationEU, en el marco del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (PRTR), dentro de la línea de ayudas destinada a financiar proyectos de sostenibilidad turística

Víctor Ferrer ha señalado en diálogo con este medio que desde Més per Menorca han enviado una solicitud de información pública dirigida a la Dirección General de Fondos Europeos con el objetivo de verificar si efectivamente se ha realizado el pago de esta subvención. “No nos han confirmado todavía, pero de ser así, insistiremos en que devuelvan íntegramente el importe. El dinero público no está para sufragar el expolio de nuestro territorio”, ha enfatizado el concejal.

Menorca, al límite

La crisis del agua en Menorca no es una novedad, pero este año podría marcar un punto de no retorno. Para David Carreras, director del Observatorio Social y Ambiental de Menorca (Obsam) el indicador más revelador del estado de los acuíferos no es el volumen de las reservas, sino la evolución de los niveles piezométricos, es decir, la profundidad a la que se encuentra el agua en los pozos. Tanto este parámetro como las reservas muestran una tendencia descendente sostenida, lo que evidencia, a su juicio, un desequilibrio estructural: “desde hace años se extrae mucha más agua de la que los acuíferos son capaces de recargar”.

Ante esta situación, Carreras considera imprescindible actuar sobre los consumos más elevados. A su juicio, incrementar el precio del agua no resulta suficiente, ya que hay usuarios para quienes el coste no supone un elemento disuasorio. En su lugar, propone establecer límites máximos de consumo y restringir el suministro a quienes los sobrepasen, especialmente en fincas con piscina y jardín. También reclama que las medidas frente a la sequía se acuerden de forma coordinada entre las distintas administraciones y que se apliquen criterios homogéneos en toda Menorca.

Según explican desde el Observatorio, las reservas de los acuíferos de Menorca este año podrían descender al 25%, casi un diez por ciento menos que en el mismo mes del año pasado. “La situación es preocupante y exige actuar con responsabilidad”, ha afirmado el conseller del Mar y del Ciclo del Agua, Juan Manuel Lafuente, quien sostiene que el Govern ha intensificado el seguimiento de los recursos hídricos y está acelerando inversiones pendientes desde hace años, entre ellas la puesta en marcha de la desaladora de Llevant, la mejora de la planta de Ciutadella, actuaciones en las depuradoras y una inversión de siete millones de euros destinada a que los municipios reduzcan las pérdidas en las redes de abastecimiento.

"La situación es preocupante y exige actuar con responsabilidad", afirma el conseller del Mar y del Ciclo del Agua, Juan Manuel Lafuente, quien señala que el Govern ha intensificado el seguimiento de los recursos hídricos y está acelerando inversiones pendientes desde hace años

Sin embargo, mientras el Ejecutivo balear insiste en la necesidad de restringir el consumo y los expertos coinciden en que la sobreexplotación de los acuíferos responde a un problema estructural, la propia Dirección General de Recursos Hídricos ha autorizado temporalmente algunas captaciones que habían sido objeto de expedientes sancionadores, una aparente contradicción que ha alimentado el debate político y social sobre la gestión del agua en Menorca.

El caso del CAP Menorca no es un episodio aislado dentro del debate sobre la gestión del agua y el urbanismo en la isla. En los últimos meses, diferentes investigaciones han puesto el foco en la proliferación de infraestructuras vinculadas al turismo de lujo —como piscinas presuntamente irregulares o captaciones de agua cuestionadas— y en las críticas de la oposición sobre el control ejercido por las administraciones. El expediente al agroturismo se ha convertido así en uno de los símbolos de la tensión entre un modelo turístico de alto consumo de recursos y la creciente fragilidad de los acuíferos menorquines.

Menorca serà el pròxim 12 d'agost un dels territoris de l'Estat espanyol en què millor podrà observar-se l'eclipsi total de Sol, que es produirà entre les 19:30 i les 19:40 hores i que enfosquirà el dia per complet durant 96 segons. Segons dades de l'Institut Geogràfic Nacional, es tracta d'un “fenomen astronòmic inusual” –molt menys freqüent que els eclipsis lunars–, que serà visible des de diverses comunitats autònomes del nord i, menys, del centre peninsular. Balears, i específicament Menorca, es preparen per rebre centenars d'aficionats i també professionals vinculats al món de l'astronomia, a més d'investigadors i fotògrafs especialitzats en astrofotografia i foto nocturna vinguts de tot arreu d'Europa.

Punta Nati, Pont d'en Gil, Binibèquer Vell, Binisafuller, Cala Sant Esteve o la badia de Fornells seran alguns dels enclavaments insulars on s'espera la concentració més gran de persones per presenciar l'eclipsi, un fenomen tan infreqüent com fascinant que, al llarg de la història, ha despertat sorpresa, supersticions i interès científic a parts iguals. Cal destacar que no es tracta només que el Sol desaparegui durant uns segons, sinó de poder observar efectes que únicament es produeixen durant un eclipsi total: la possibilitat de veure la corona solar –la més capa externa de l'astre rei–, el descens brusc de la llum i la temperatura en ple mes d'agost o l'aparició de planetes i estrelles en ple dia. Es tracta, aleshores, d'una oportunitat extraordinària.

Els fenòmens dels anys 603 i 1539

Per posar en perspectiva l'excepcionalitat de l'eclipsi del pròxim 12 d'agost, la NASA recopila en el Five Millennium Canon of Solar Eclipses els càlculs i registres dels eclipsis solars ocorreguts durant els últims 5.000 anys. Segons aquest catàleg, un eclipsi total de Sol travessa un mateix punt de la Terra, de mitjana, un cop cada 373 anys, encara que aquesta freqüència varia considerablement segons el lloc.

A les Balears, per exemple, aquests fenòmens han estat encara més escassos. El primer eclipsi total del qual es té constància a l'arxipèlag es remunta a l'any 603 de la nostra era, quan Menorca formava part de l'Imperi bizantí. Aquell fenomen —que, curiosament, també va tenir lloc un 12 d'agost, segons el calendari julià, vigent en aquella època— va travessar l'illa, encara que la totalitat només es va poder contemplar des de l'extrem occidental, en el que avui és Ciutadella.

El primer eclipsi total del qual es té constància a l'arxipèlag es remunta a l'any 603 de la nostra era, quan Menorca formava part de l'Imperi bizantí

L'illa hauria d'esperar gairebé un mil·lenni perquè un altre eclipsi total tornés a assolir territori menorquí. Va ocórrer el 18 d'abril de 1539, quan l'ombra projectada pel fenomen —coneguda en astronomia com umbra— va travessar l'est de l'illa i va permetre contemplar la totalitat únicament des del seu extrem sud. Aquell enfosquiment del Sol es va produir en un període especialment convuls per a Menorca, marcat per alguns dels episodis més dramàtics de la seva història: els atacs dels pirates otomans, comandats pel temible Jarieddín Barbarroja, que van assaltar Maó el 1535 i, anys més tard, Ciutadella el 1558, causant la mort de milers de menorquins i el segrest d'altres tants que serien venuts com a esclaus a l'antiga Constantinoble.

Val la pena esmentar que en aquesta mateixa ciutat va succeir, gairebé un segle abans, un episodi que ha contribuït enormement a forjar el simbolisme que els eclipsis van tenir a Occident, com a auguri de mort, guerres i destrucció. Durant el setge otomà de la primavera de 1453, un eclipsi parcial de Lluna va ser interpretat pels sacerdots de l'Imperi bizantí com un mal presagi. Tot just uns dies més tard, les tropes del soldà Mehmet II van conquerir la capital bizantina, donant origen a l'actual Istanbul. L'emblema del nou soldà era, precisament, una mitja lluna.

La comunitat científica es fixa en les Illes

No seria fins al 30 d'agost de 1905, a partir de les 12:00 hora local, que les Illes Balears van ser testimoni novament d'un eclipsi total de Sol, aquesta vegada, amb una durada de gairebé tres minuts, la qual cosa va despertar un gran interès en la comunitat científica internacional. Lluny de la perspectiva obscurantista i d'inspiració màgica de l'antiguitat, els eclipsis ja eren aleshores un fenomen predilecte per a la ciència. En aquesta ocasió, centenars de físics, astrònoms, investigadors, astrofísics i científics de fins a quaranta països –segons les cròniques d'època– es van desplaçar a l'illa per observar el fenomen.

El 30 d'agost de 1905 les Illes Balears van ser testimoni novament d'un eclipsi total de Sol

Segons explica Joan March i Noguera en el seu monogràfic Els observadors estrangers a la Mallorca de 1905 publicat per la Societat Catalana d'Història de la Ciència i recopilat per la Universitat de les Illes Balears (UIB), alguns dels noms més importants d'aquella expedició massiva van ser l'astrònom britànic Sir Norman Lockyer, fundador de la revista Nature i descobridor de l'heli en l'espectre solar, i Andrew Claude, membre de l'Observatori de Greenwich i cèlebre pels seus càlculs orbitals de cometes –inclòs el cometa Halley–. Des d'Itàlia va acudir Giorgio Abetti, pioner de l'astrofísica italiana i futur director de l'Observatoriastrofísic d'Arcetri, que dedicaria bona part de la seva carrera a l'estudi del Sol. Al costat d'ells van treballar investigadors com els físics alemanys Julius Elster i Hans Geitel, referents internacionals en l'estudi de l'electricitat atmosfèrica i la radiació.

Però segurament la figura de més pes en l'àmbit científic de l'època present a Mallorca va ser Raoul Gautier, astrònom, geodesta i professor de la Universitat de Ginebra, que dirigia des del 1889 el prestigiós Observatori de Ginebra, un dels principals centres europeus dedicats a l'astronomia de precisió, la cronometria i la geodesia. L'equip va instal·lar el seu observatori provisional a Santa Ponça (Mallorca), des d'on va realitzar observacions de la corona solar i de diferents fenòmens atmosfèrics associats a l'eclipsi total.

Per observar l'eclipsi de 1905, diversos científics reconeguts internacionalment es van desplaçar a Mallorca: Norman Lockyer, Andrew Claude, Giorgio Abetti, Julius Elster, Hans Geitel i, especialment, Raoul Gautier

Per altra banda, lluny de l'acadèmia, però sempre amb la vista posada en els astres, una figura interessant i clau en l'escenari d'aquell eclipsi és Jordi Anckermann, divulgador i observador amateur, autodidacta i apassionat dels astres, qui va dedicar incomptables hores a l'estudi astronòmic fins a convertir-se en el principal organitzador local de les expedicions científiques que van acudir a l'illa amb motiu de l'eclipsi total de Sol de 1905. Fill del pintor Ricard Anckermann, va iniciar molt jove la seva activitat com a divulgador. L'any 1900 va participar en la seva primera campanya d'observació durant l'eclipsi d'Elx, on va entrar en contacte amb destacats astrònoms europeus com Camille Flammarion, fet que li va generar el padrinatge necessari per entrar a la Societat Astronòmica de França, cosa que va donar projecció internacional als seus treballs, i amb el temps es convertiria també en l'impulsor del primer servei meteorològic de les Balears.

La concentració de totes aquestes figures va convertir Mallorca en un autèntic laboratori científic a l'aire lliure i va situar l'arxipèlag, encara que només fos durant unes hores, al centre de la investigació astronòmica internacional. Com assenyalen els historiadors de la ciència Josep M. Camarasa i Antoni Roca en el seu paper sobre l'eclipsi publicat per la Universitat de les Illes Balears, “mai en la seva història l'illa havia reunit una concentració tan elevada de científics”.

'Mai en la seva història l'illa havia reunit una concentració tan elevada de científics', comenten els historiadors Josep M. Camarasa i Antoni Roca sobre la concentració de figures científiques a Mallorca el 1905

Mentre el desplegament científic més important de la seva història s'expandia per tot el territori mallorquí, Eivissa també va rebre l'impacte de l'esdeveniment astronòmic. La investigadora i arxivera Ana Colomar Marí ha recuperat fragments de premsa i retalls de cròniques de l'època per explicar com es va viure l'eclipsi a les zones rurals de les Pitiüses. “Al camp, moltes persones es van refugiar a les seves cases per por de quedar-se cegues. Els pagesos van veure com les gallines tornaven al galliner creient que havia arribat la nit i un nen que es trobava al bosc va arribar a pensar que es moria quan el Sol va desaparèixer de sobte”, relata.

Colomar també va assenyalar a IB3 que, en situar-se la franja de totalitat entre Eivissa i Mallorca, les expedicions científiques internacionals van escollir majoritàriament Mallorca per instal·lar els seus observatoris, una decisió que, segons va deixar escrit el secretari municipal Artur Pérez Cabrero, va provocar el malestar de les autoritats eivissenques per haver quedat al marge d'aquell extraordinari desplegament científic.

El Trio d'Eclipsis a Espanya

Tot i ser excepcional, l'eclipsi del pròxim 12 d'agost no serà l'únic que es podrà veure en territori espanyol en els anys vinents. Segons la Fundació Starlight, una entitat impulsada per la UNESCO juntament amb la Unió Astronòmica Internacional, Espanya viurà tres eclipsis solars consecutius el 2026, 2027 i 2028. La Dra. Antonia M. Varela Pérez, directora de la fundació, ha explicat a elDiario.es que l'aparent contradicció entre que la NASA estimi que un eclipsi total passa per un mateix punt de la Terra cada 373 anys i que Espanya visqui tres eclipsis en tot just tres anys desapareix quan es canvia l'escala d'observació. “No hi ha realment cap contradicció. La clau és entendre què significa exactament 'un mateix lloc'”, assenyala. Mentre aquesta mitjana estadística es refereix a un punt geogràfic concret, l'anomenat Trio d'Eclipsis respon a una combinació poc freqüent, però perfectament possible, de les òrbites de la Terra i la Lluna.

D'altra banda, Varela Pérez ha recordat que, més enllà de la seva espectacularitat visual, un eclipsi total constitueix “un autèntic laboratori natural” per a la comunitat científica en el qual, en pocs minuts, la Lluna actua com un “coronògraf natural”, ocultant per complet el disc solar i permetent estudiar regions de l'atmosfera del Sol que romanen fora de l'abast dels instruments convencionals. “Aquesta informació resulta essencial per comprendre el comportament del camp magnètic solar, millorar les prediccions del temps espacial i fins i tot analitzar com reaccionen la flora i la fauna davant un canvi brusc de llum i temperatura”, ha assenyalat.

Finalment, la investigadora i científica ha destacat que Espanya té davant seu una oportunitat excepcional per impulsar la divulgació, despertar vocacions entre els més joves i reivindicar la protecció del cel nocturn com un patrimoni científic, cultural i ambiental gràcies al Trio d'Eclipsis, així com per consolidar l'astroturisme com una eina de desenvolupament sostenible en territoris rurals.

“La veritable singularitat d'aquest Trio d'Eclipsis no resideix únicament en la seva excepcionalitat astronòmica, sinó en l'extraordinària oportunitat que brinda per impulsar la ciència, l'educació, la conservació del cel nocturn i un model de desenvolupament sostenible que deixi un llegat durador molt després que l'últim eclipsi hagi acabat”. Finalment, la directora de la Fundació Starlight recorda que l'illa, reconeguda com a Reserva i Destinació Turística Starlight des del 2019, no només oferirà un dels millors llocs d'Europa per contemplar la totalitat, sinó també la possibilitat de perllongar l'experiència sota un dels cels nocturns més ben conservats del Mediterrani.

Menorca será el próximo 12 de agosto uno de los territorios del Estado español en que mejor podrá observarse el eclipse total de Sol, que se producirá entre las 19:30 y las 19:40 horas y que oscurecerá el día por completo durante 96 segundos. Según datos del Instituto Geográfico Nacional, se trata de un “fenómeno astronómico inusual” –mucho menos frecuente que los eclipses lunares–, que será visible desde varias comunidades autónomas del norte y, en menor medida, del centro peninsular. Balears, y específicamente Menorca, se preparan para recibir a cientos de aficionados y también profesionales vinculados al mundo de la astronomía, además de investigadores y fotógrafos especializados en astrofotografía y foto nocturna venidos de todos lados de Europa.

Punta Nati, Pont d'en Gil, Binibèquer Vell, Binisafuller, Cala Sant Esteve o la bahía de Fornells serán algunos de los enclaves insulares donde se espera la mayor concentración de personas para presenciar el eclipse, un fenómeno tan infrecuente como fascinante que, a lo largo de la historia, ha despertado asombro, supersticiones e interés científico a partes iguales. Cabe destacar que no se trata solo de que el Sol desaparezca durante unos segundos, sino de poder observar efectos que únicamente se producen durante un eclipse total: la posibilidad de ver la corona solar –la más capa externa del astro rey–, el descenso brusco de la luz y la temperatura en pleno mes de agosto o la aparición de planetas y estrellas en pleno día. Se trata, entonces, de una oportunidad extraordinaria.

Los fenómenos de los años 603 y 1539

Para poner en perspectiva la excepcionalidad del eclipse del próximo 12 de agosto, la NASA recopila en el Five Millennium Canon of Solar Eclipses los cálculos y registros de los eclipses solares ocurridos durante los últimos 5.000 años. Según este catálogo, un eclipse total de Sol atraviesa un mismo punto de la Tierra, de media, una vez cada 373 años, aunque esa frecuencia varía considerablemente según el lugar.

En Balears, por ejemplo, estos fenómenos han sido aún más escasos. El primer eclipse total del que se tiene constancia en el archipiélago se remonta al año 603 de nuestra era, cuando Menorca formaba parte del Imperio bizantino. Aquel fenómeno —que, curiosamente, también tuvo lugar un 12 de agosto, según el calendario juliano, vigente en aquella época— cruzó la isla, aunque la totalidad sólo pudo contemplarse desde el extremo occidental, en lo que hoy es Ciutadella.

El primer eclipse total del que se tiene constancia en el archipiélago se remonta al año 603 de nuestra era, cuando Menorca formaba parte del Imperio bizantino

La isla tendría que esperar casi un milenio para que otro eclipse total volviera a alcanzar territorio menorquín. Ocurrió el 18 de abril de 1539, cuando la sombra proyectada por el fenómeno —conocida en astronomía como umbra— atravesó el este de la isla y permitió contemplar la totalidad únicamente desde su extremo sur. Aquel oscurecimiento del Sol se produjo en un periodo especialmente convulso para Menorca, marcado por algunos de los episodios más dramáticos de su historia: los ataques de los piratas otomanos, comandados por el temible Jarieddín Barbarroja, que asaltaron Maó en 1535 y, años más tarde, Ciutadella en 1558, causando la muerte de miles de menorquines y el secuestro de otros tantos que serían vendidos como esclavos en la antigua Constantinopla.

Vale mencionar que en esa misma ciudad sucedió, casi un siglo antes, un episodio que ha contribuido enormemente a fraguar el simbolismo que los eclipses tuvieron en Occidente, como augurio de muerte, guerras y destrucción. Durante el asedio otomano de la primavera de 1453, un eclipse parcial de Luna fue interpretado por los sacerdotes del Imperio bizantino como un mal presagio. Apenas unos días más tarde, las tropas del sultán Mehmet II conquistaron la capital bizantina, dando origen a la actual Estambul. El emblema del nuevo sultán era, precisamente, una media luna.

La comunidad científica se fija en las Islas

No sería hasta el 30 de agosto de 1905, a partir de las 12:00 hora local, que las Iles Balears fueron testigo nuevamente de un eclipse total de Sol, esta vez, con una duración de casi tres minutos, lo cual despertó un gran interés en la comunidad científica internacional. Lejos de la perspectiva oscurantista y de inspiración mágica de la antigüedad, los eclipses ya eran por entonces un fenómeno predilecto para la ciencia. En esta ocasión, cientos de físicos, astrónomos, investigadores, astrofísicos y científicos de hasta cuarenta países –según las crónicas de época– se desplazaron a la isla para observar el fenómeno.

El 30 de agosto de 1905 las Iles Balears fueron testigo nuevamente de un eclipse total de Sol

Según explica Joan March i Noguera en su monográfico Els observadors estrangers a la Mallorca de 1905 publicado por la Sociedad Catalana de Historia de la Ciencia y recopilado por la Universitat de les Illes Balears (UIB), algunos de los nombres más importantes de aquella expedición masiva fueron el astrónomo británico Sir Norman Lockyer, fundador de la revista Nature y descubridor del helio en el espectro solar, y Andrew Claude, miembro del Observatorio de Greenwich y célebre por sus cálculos orbitales de cometas –incluido el cometa Halley–. Desde Italia acudió Giorgio Abetti, pionero de la astrofísica italiana y futuro director del Observatorio Astrofísico de Arcetri, que dedicaría buena parte de su carrera al estudio del Sol. Junto a ellos trabajaron investigadores como los físicos alemanes Julius Elster y Hans Geitel, referentes internacionales en el estudio de la electricidad atmosférica y la radiación.

Pero seguramente la figura de mayor peso en el ámbito científico de la época presente en Mallorca fue Raoul Gautier, astrónomo, geodesta y profesor de la Universidad de Ginebra, que dirigía desde 1889 el prestigioso Observatorio de Ginebra, uno de los principales centros europeos dedicados a la astronomía de precisión, la cronometría y la geodesia. El equipo instaló su observatorio provisional en Santa Ponça (Mallorca), desde donde realizó observaciones de la corona solar y de distintos fenómenos atmosféricos asociados al eclipse total.

Para observar el eclipse de 1905, varios científicos reconocidos internacionalmente se desplazaron a Mallorca: Norman Lockyer, Andrew Claude, Giorgio Abetti, Julius Elster, Hans Geitel y, especialmente, Raoul Gautier

Por otro lado, lejos de la academia, pero siempre con la vista puesta en los astros, una figura interesante y clave en el escenario del aquel eclipse es Jordi Anckermann, divulgador y observador amateur, autodidacta y apasionado de los astros, quien dedicó incontables horas al estudio astronómico hasta convertirse en el principal organizador local de las expediciones científicas que acudieron a la isla con motivo del eclipse total de Sol de 1905. Hijo del pintor Ricard Anckermann, inició muy joven su actividad como divulgador. En el año 1900 participó en su primera campaña de observación durante el eclipse de Elche, donde entró en contacto con destacados astrónomos europeos como Camille Flammarion, lo cual le generó el padrinazgo necesario para entrar en la Sociedad Astronómica de Francia, lo que dio proyección internacional a sus trabajos, y con el tiempo se convertiría también en el impulsor del primer servicio meteorológico de Balears.

La concentración de todas estas figuras convirtió a Mallorca en un auténtico laboratorio científico al aire libre y situó al archipiélago, aunque solo fuera durante unas horas, en el centro de la investigación astronómica internacional. Como señalan los historiadores de la ciencia Josep M. Camarasa y Antoni Roca en su paper sobre el eclipse publicado por la Universitat de les Illes Balears, “nunca antes en su historia la isla había reunido una concentración tan elevada de científicos”.

'Nunca antes en su historia la isla había reunido una concentración tan elevada de científicos', comentan los historiadores Josep M. Camarasa y Antoni Roca sobre la concentración de figuras científicas en Mallorca en 1905

Mientras el despliegue científico más importante de su historia se expandía por todo el territorio mallorquín, Eivissa también recibió el impacto del evento astronómico. La investigadora y archivera Ana Colomar Marí ha recuperado fragmentos de prensa y recortes de crónicas de la época para explicar cómo se vivió el eclipse en las zonas rurales de las Pitiüses. “En el campo, muchas personas se refugiaron en sus casas por miedo a quedarse ciegas. Los campesinos vieron cómo las gallinas regresaban al gallinero creyendo que había llegado la noche y un niño que se encontraba en el bosque llegó a pensar que se moría cuando el Sol desapareció de repente”, relata.

Colomar también señaló a IB3 que, al situarse la franja de totalidad entre Eivissa y Mallorca, las expediciones científicas internacionales eligieron mayoritariamente Mallorca para instalar sus observatorios, una decisión que, según dejó escrito el secretario municipal Artur Pérez Cabrero, provocó el malestar de las autoridades ibicencas por haber quedado al margen de aquel extraordinario despliegue científico.

El Trío de Eclipses en España

Aún siendo excepcional, el eclipse del próximo 12 de agosto no será el único que podrá verse en territorio español en los próximos años. Según la Fundación Starlight, una entidad impulsada por UNESCO junto a la Unión Astronómica Internacional, España vivirá tres eclipses solares consecutivos en 2026, 2027 y 2028. La Dra. Antonia M. Varela Pérez, directora de la fundación, ha explicado a elDiario.es que la aparente contradicción entre que la NASA estime que un eclipse total pasa por un mismo punto de la Tierra cada 373 años y que España vaya a vivir tres eclipses en apenas tres años desaparece en cuanto se cambia la escala de observación. “No existe realmente ninguna contradicción. La clave está en entender qué significa exactamente 'un mismo lugar'”, señala. Mientras esa media estadística se refiere a un punto geográfico concreto, el llamado Trío de Eclipses responde a una combinación poco frecuente, pero perfectamente posible, de las órbitas de la Tierra y la Luna.

Por otro lado, Varela Pérez ha recordado que, más allá de su espectacularidad visual, un eclipse total constituye “un auténtico laboratorio natural” para la comunidad científica en el que, en pocos minutos, la Luna actúa como un “coronógrafo natural”, ocultando por completo el disco solar y permitiendo estudiar regiones de la atmósfera del Sol que permanecen fuera del alcance de los instrumentos convencionales. “Esa información resulta esencial para comprender el comportamiento del campo magnético solar, mejorar las predicciones del llamado tiempo espacial e incluso analizar cómo reaccionan la flora y la fauna ante un cambio brusco de luz y temperatura”, ha señalado.

Por último, la investigadora y científica ha destacado que España tiene ante sí una oportunidad excepcional para impulsar la divulgación, despertar vocaciones entre los más jóvenes y reivindicar la protección del cielo nocturno como un patrimonio científico, cultural y ambiental gracias al Trío de Eclipses, así como para consolidar el astroturismo como una herramienta de desarrollo sostenible en territorios rurales.

“La verdadera singularidad de este Trío de Eclipses no reside únicamente en su excepcionalidad astronómica, sino en la extraordinaria oportunidad que brinda para impulsar la ciencia, la educación, la conservación del cielo nocturno y un modelo de desarrollo sostenible que deje un legado duradero mucho después de que el último eclipse haya terminado”. Finalmente, la directora de la Fundación Starlight recuerda que la isla, reconocida como Reserva y Destino Turístico Starlight desde 2019, no sólo ofrecerá uno de los mejores lugares de Europa para contemplar la totalidad, sino también la posibilidad de prolongar la experiencia bajo uno de los cielos nocturnos mejor conservados del Mediterráneo.

L'última campanya arqueològica que es duu a terme al jaciment megalític de Torre d'en Galmés, al municipi menorquí d'Alaior, ha fet un pas transcendental aquest mes de juliol amb la troballa de les restes d'una gran casa andalusina datada entre els segles XII i XIII, durant l'ocupació islàmica medieval de l'illa. La investigació és dirigida per Amalia Pérez-Juez, doctora en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat Autònoma de Madrid i directora dels Boston University Study Abroad Programs, conjuntament amb Alexander J. Smith, antropòleg nord-americà i professor de la State University of New York at Brockport. Tots dos investigadors formen part del projecte Menorca Archaeological Project (MAP), que articula la col·laboració entre aquestes institucions acadèmiques nord-americanes, el Consell Insular de Menorca i l'agència Menorca Talaiòtica.

Durant sis setmanes, els investigadors han treballat a Menorca participant en les excavacions al costat d'un equip interdisciplinari que, segons expliquen, continuarà els treballs l'any vinent. Pérez-Juez ha destacat la importància de la troballa pel seu “excepcional estat de conservació”, així com per la varietat d'“objectes d'ús domèstic” recuperats a l'interior de l'edifici.

Segons ha explicat l'arqueòloga a elDiario.es, el jaciment correspon a una “gran alqueria” organitzada al voltant d'un pati central extraordinàriament ben conservat. “Durant les excavacions hem pogut constatar que es tracta d'una ocupació rural que, a més, conserva restes d'una ocupació anterior. És a dir, és un jaciment dins d'un altre. Per aproximar-nos a la data de construcció de l'alqueria hem dut a terme diverses datacions emprant tècniques com el radiocarboni, estudis de botànica i micromorfologia dels sòls, entre d'altres”, ha explicat en declaracions a aquest diari.

Durant les excavacions hem pogut constatar que es tracta d'una ocupació rural que, a més, conserva restes d'una ocupació anterior. És a dir, és un jaciment dins d'un altre. Per aproximar-nos a la data de construcció de l'alqueria hem fet tot tipus de datacions amb una multiplicitat de tècniques com radiocarboni, estudis de botànica i micromorfologia de sòls, entre d'altres

Amalia Pérez-Juez — Arqueòloga

Com comenta la directora de l'excavació, una de les principals conclusions que es desprenen d'aquesta troballa és que l'alqueria va estar ocupada en diferents moments durant la dominació musulmana de Menorca, un període que es va perllongar durant més de quatre segles. “La prova de carboni 14 ens ha permès datar les bigues i les cobertes de les cases —construïdes amb fusta i teula— entre els segles XII i XIII, aproximadament. A més, hem trobat ceràmica característica del període almohade, cosa que ratifica aquesta datació”, ha afegit la investigadora.

“A les teules també els hem aplicat tècniques de datació per termoluminescència, que han donat dates fins i tot anteriors. Per això, considerem molt probable que ja existissin assentaments a Torre d’en Galmés entorn a l’any mil. El que passa és que, en arqueologia, les troballes solen correspondre a les últimes fases d’ocupació”.

La prova del carboni 14 ens ha permès datar les bigues i les cobertes de les cases —construïdes amb fusta i teula— entre els segles XII i XIII, aproximadament. A més, hem trobat ceràmica característica del període almohade

Amalia Pérez-Juez — Arqueòloga

Pérez-Juez també ha destacat altres descobriments rellevants al jaciment: “Hem trobat una sivella de cinturó amb les barres de la Corona d'Aragó i un amulet de plom amb una inscripció en àrab, ambdós al mateix habitatge, cosa que ens indica que es tracta d'objectes corresponents al moment de la conquesta cristiana de Menorca, el 1287”.

La Menorca musulmana roman oculta

La troballa de Torre d'en Galmés ha tret a la llum novament una part del riquíssim patrimoni arqueològic de Menorca. Es tracta d'un descobriment que evidencia les possibilitats que s'obren per conèixer com era la vida de l'illa durant el període andalusí. Així ho ha reconegut Pérez Juez i ha subratllat la importància d'abordar amb més èmfasi les investigacions sobre aquesta etapa històrica.

“Aquesta troballa és clau perquè el període andalusí a Menorca està totalment abandonat i oblidat. Existeix una damnatio memoria impressionant. La narrativa oficial moltes vegades passa de la construcció de les basíliques paleocristianes a la conquesta d'Alfons III, obviant tota l'etapa medieval musulmana que va ser clau per a l'illa i que va durar més de quatre segles”, explica.

Aquesta troballa és clau perquè el període andalusí a Menorca està totalment abandonat i oblidat. Existeix una damnatio memoriæ impressionant. La narrativa oficial moltes vegades passa de la construcció de les basíliques paleocristianes a la conquesta d'Alfons III, obviant tota l'etapa medieval musulmana que va ser clau per a la illa i que va durar més de quatre segles

Amalia Pérez-Juez — Arqueòloga

L'arqueòloga sosté que “Menorca va destacar moltíssim en aquest període, al punt de tenir una cort pròpia que va promoure iniciatives fonamentals per a l'illa com, per exemple, el cultiu i irrigació dels barrancs, una tècnica que va permetre la producció d'albergínies, una cosa tan important com nodal a la cuina menorquina, a més d'altres productes com el cotó o el cafè, que van ser introduïts a la península Ibèrica i es van comerciar pel Mediterrani gràcies als musulmans d'Al-Àndalus”, conclou.

Pérez-Juez, qui fa més de vint anys es dedica a la investigació arqueològica i està especialitzada en jaciments que abracen des de l'edat del ferro fins al segle XX, assenyala que la conquesta de les aleshores conegudes com les “illes orientals d'al-Àndalus”, al voltant de l'any 902, va marcar l'inici d'un període de profunda transformació per a Menorca sota el domini de l'Emirat de Còrdova. A partir d'aleshores, explica, l'illa va experimentar una important revitalització econòmica i social, amb la reactivació de l'agricultura i el comerç i la fundació de Madina Manurqa, emplaçada a l'actual Ciutadella. “Era una ciutat pròspera, plena de mesquites, amb el gran palau del rais i les maqbares que s'han anat trobant els darrers anys. També es construeix el castell de Santa Àgueda, que és una meravella arquitectònica”, destaca.

Aquest creixement urbà, afirma, va tenir un reflex directe en el medi rural amb la proliferació d'assentaments agrícoles coneguts com a alqueries. La descoberta de Torre d'en Galmés constitueix, al seu parer, un exemple excepcional que permet aprofundir en el coneixement de la vida quotidiana d'aquella època. A la cuina, relata, l'equip va trobar l'espai pràcticament intacte: “El tabak —el recipient on es coïa el pa—, tota mena de parament i estris de cuina i de servei, des de plats, gerres i gots fins a tines i fogons, tal com havia quedat fa segles”. Al saló-dormitori hi van aparèixer un paviment de calç i parets emblanquinades sobre les quals encara es conservaven restes de pintura vermella. “És una meravella de casa”, resumeix.

Vam trobar una meravella de casa. El tabak —el recipient on es coïa el pa—, tot tipus d'utensilis i estris de cuina i servei, des de gerres, plats, gots i gerros fins a tines i fogons, tal com estava fa segles

Amalia Pérez-Juez — Arqueòloga

La investigadora subratlla, a més, que l'habitatge es va aixecar reutilitzant pedres procedents de l'antic assentament talaiòtic, encara que seguint una concepció arquitectònica completament diferent. “La casa estava construïda amb pedres reaprofitades del jaciment arqueològic talaiòtic, però organitzada i construïda segons els seus propis patrons i necessitats”, explica. A diferència de les construccions prehistòriques, els habitants musulmans van prescindir de les estructures circulars i van optar per espais més compartimentats, aixecats amb pedres de menor tamany, parets emblanquinades i cobertes de teula.

El castell de Santa Àgueda

Encara amb el gran impacte que ha suposat la troballa de Torre d'en Galmés per a la recerca arqueològica, altres iniciatives desenvolupades a Menorca també busquen aprofundir en el coneixement científic del passat andalusí de l'illa. Carlos Salort, arqueòleg i historiador menorquí, dirigeix les excavacions destinades a posar en valor el castell de Santa Àgueda, l'últim bastió almohade de Menorca, avui en ruïnes.

“L'interès per la Menorca islàmica hi és, encara que de vegades no sigui tan visible. Des de principis de segle s'han localitzat arreu de l'illa diverses maqbares, cementiris i altres restes d'època andalusina. De fet, dues de les publicacions acadèmiques més importants sobre aquest període es van editar ja al segle XX. En qualsevol cas, crec que la troballa de Torre d'en Galmés és molt rellevant perquè posa de manifest la continuïtat de l'hàbitat en els mal anomenats assentaments talaiòtics, que en realitat no eren assentaments, sinó espais d'ocupació diacrònica, és a dir, habitats de manera continuada al llarg del temps”, assenyala.

El focus en la Menorca islàmica existeix, encara que a vegades no sigui tan visible. Des de principis de segle han aparegut per tota l'illa diferents makbaras, cementiris i altres construccions de població andalusina i fins i tot dues de les publicacions acadèmiques més importants sobre aquest període es van produir durant el segle XX

Carlos Salort — Arqueòleg i historiador

“Crec que Torre d'en Galmés i Santa Àgueda són dues peces complementàries —juntament amb altres troballes— perquè, d'una banda, tenim un gran recinte defensiu de caràcter militar i cívic, com és el castell, i, de l'altra, un habitatge pràcticament complet. S'està excavant en tots dos indrets, fet que ens permet relacionar, catalogar, seri ar i sistematitzar tota aquesta materialitat”, afegeix.

D'altra banda, Salort també destaca l’extraordinari valor del conjunt de materials recuperats. Assenyala que el repertori ceràmic dels segles XII i XIII permetrà establir comparacions amb altres enclaus medievals de l’illa i posa l’accent en algunes peces singulars trobades durant l’excavació. “Les joguines o el contenidor per pastar pa són troballes súper interessants. Tant de bo poguéssim trobar elements similars a Santa Àgueda”, afirma. Al seu parer, disposar de diverses jaciments contemporanis estudiats de forma coordinada resulta essencial per comprendre millor la realitat material de la Menorca islàmica: “Tenir diferents fronts espacials per abordar el mateix període, i que hi hagi diàleg i col·laboració entre investigadors, permet dimensionar molt millor aquest passat”.

Més enllà de l'interès arqueològic, Salort considera que aquestes descobertes també obliguen a revisar la manera com els menorquins interpreten la seva pròpia història. Recorda que la societat actual és hereva de la conquesta de 1287 i que, durant segles, el relat històric es va construir des de la perspectiva dels vencedors, relegant el passat andalusí a un paper secundari o fins i tot antagònic.

Tanmateix, explica que la historiografia de les últimes dècades ha començat a incorporar altres mirades. “Hem començat a parlar de l'altre, a fer història des d'altres llocs”, comenta, un canvi que permet reconèixer que Medina Manurqa i la societat musulmana també formen part de la història de Menorca i contribueixen a comprendre millor la identitat de l'illa.

No obstant això, l'arqueòleg adverteix que aquesta revisió no ha de desembocar en una idealització del període andalusí. De la mateixa manera que, segons el seu parer, la historiografia menorquina va tendir durant anys a mitificar l'etapa britànica, considera que tampoc no convé caure en una visió romàntica de la Menorca musulmana. “Tot té els seus més i els seus menys”, resumeix.

Finalment, Salort defensa que aquest patrimoni rebi una atenció institucional equiparable a la que ha rebut la Menorca Talaiòtica. Considera que les investigacions sobre Santa Àgueda, Torre d'en Galmés i altres jaciments medievals, així com les restes andalusines localitzades sota els nuclis urbans, mereixen un major esforç de finançament i conservació. “Tot això mereix tot i més; mereix el mateix tracte que la resta”, conclou.

Possible obertura al públic

Els jaciments de les diferents etapes de Menorca continuen xiuxiuejant les històries del passat a tots aquells que vulguin entendre com van viure les moltes civilitzacions que van passar per l'illa durant segles. De cara al futur, l'equip d'Amalia Pérez-Juez confia que el jaciment de Torre d’en Galmés pugui obrir-se al públic un cop conclogui la propera campanya d'excavació, tot i que insisteix que encara queda molta feina per fer.

“Volem que es visiti, ens interessa que la gent pugui apropar-se a conèixer com vivien els habitants de Menorca d'aquell període”, afirma. Al seu parer, el recorregut permetria comprendre de forma excepcional l'evolució històrica de l'illa en un mateix espai: “Crec que seria una visita bonica poder passar pels períodes més importants de l'illa en un mateix lloc, començant pels talaiots, després la taula i acabar per l'alqueria”.

L'arqueòloga considera, a més, que la troballa mereix un important esforç de conservació i posada en valor. Recorda que aquest tipus de jaciments solen afrontar-se mitjançant dues opcions: restaurar-los o tornar a cobrir-los per garantir la seva preservació. En aquest cas, s'inclina clarament per la primera: “Crec que cal restaurar-lo. Estem davant d'una oportunitat increïble de posar en valor la Menorca musulmana i, encara que seria un esforç titànic, crec que val la pena”.

La última campaña arqueológica que se desarrolla en el yacimiento megalítico de Torre d'en Galmés, en el municipio menorquín de Alaior, ha dado un salto trascendental este mes de julio tras el hallazgo de los restos de una gran casa andalusí datada entre los siglos XII y XIII –durante la ocupación medieval islámica de la isla–. La investigación corre a cargo de Amalia Pérez-Juez, doctora en Prehistoria y Arqueología por la Universidad Autónoma de Madrid y directora de la Boston University Study Abroad Programs, conjuntamente con Alexander J. Smith, antropólogo estadounidense y profesor de la Universidad Estatal de Nueva York - Brockport. Ambos académicos forman parte del proyecto Menorca Archeological Map (MAP) que articula esfuerzos de las mencionadas casas de altos estudios estadounidenses con el Consell Insular de Menorca y la agencia Menorca Talayótica.

Durante seis semanas los investigadores han estado presentes en Menorca para participar de las excavaciones junto a un equipo interdisciplinar que, según aseguran, continuarán durante el año próximo. Pérez-Juez ha resaltado la importancia del descubrimiento por su “excepcional estado de conservación”, así como por la variedad de “objetos de uso doméstico” encontrados en el interior de la construcción.

Según ha explicado la arqueóloga a elDiario.es, el yacimiento se trata de una “gran alquería” organizada en torno a un patio central perfectamente conservado. “Durante las excavaciones hemos podido constatar que se trata de una ocupación rural que, además, conserva restos de una ocupación anterior. Es decir, es un yacimiento dentro de otro. Para aproximarnos a la fecha de construcción de la alquería hemos hecho todo tipo de dataciones con una multiplicidad de técnicas como radiocarbono, estudios de botánica y micromorfología de suelos, entre otras”, ha explicado en diálogo con este diario.

Durante las excavaciones hemos podido constatar que se trata de una ocupación rural que, además, conserva restos de una ocupación anterior. Es decir, es un yacimiento dentro de otro. Para aproximarnos a la fecha de construcción de la alquería hemos hecho todo tipo de dataciones con una multiplicidad de técnicas como radiocarbono, estudios de botánica y micromorfología de suelos, entre otras

Amalia Pérez-Juez — Arqueóloga

Como comenta la directora de la excavación, una de las principales conclusiones que se desprenden de este hallazgo es que la alquería estuvo ocupada en distintos momentos durante la dominación musulmana de Menorca, un período que se prolongó durante más de cuatro siglos. “La prueba de carbono 14 nos ha permitido datar las vigas y las cubiertas de las casas —construidas con madera y teja— entre los siglos XII y XIII, aproximadamente. Además, hemos encontrado cerámica característica del período almohade, lo que ratifica esta datación”, ha añadido la investigadora.

“A las tejas también les hemos aplicado técnicas de datación por termoluminiscencia, que han arrojado fechas incluso anteriores. Por ello, consideramos muy probable que ya existieran asentamientos en Torre d’en Galmés en torno al año mil. Lo que ocurre es que, en arqueología, los hallazgos suelen corresponder a las últimas fases de ocupación”.

La prueba de carbono 14 nos ha permitido datar las vigas y las cubiertas de las casas —construidas con madera y teja— entre los siglos XII y XIII, aproximadamente. Además, hemos encontrado cerámica característica del período almohade

Amalia Pérez-Juez — Arqueóloga

Pérez-Juez también ha destacado otros descubrimientos relevantes en el yacimiento: “Hemos encontrado una hebilla de cinturón con las barras de la Corona de Aragón y un amuleto de plomo con una inscripción en árabe, ambos en la misma vivienda, lo que nos indica que se trata de objetos correspondientes al momento de la conquista cristiana de Menorca, en 1287”.

La Menorca musulmana sigue oculta

El hallazgo de Torre d'en Galmés ha sacado a la luz nuevamente una parte del riquísimo patrimonio arqueológico de Menorca. Se trata de un descubrimiento que evidencia las posibilidades que se abren para conocer cómo era la vida de la isla durante el período andalusí. Así lo ha reconocido Pérez Juez y ha subrayado la importancia de abordar con mayor énfasis las investigaciones sobre esta etapa histórica.

“Este hallazgo es clave porque el período andalusí en Menorca está totalmente abandonado y olvidado. Existe una damnatio memoria impresionante. La narrativa oficial muchas veces pasa de la construcción de las basílicas paleocristianas a la conquista de Alfonso III, obviando toda la etapa medieval musulmana que fue clave para la isla y que duró más de cuatro siglos”, explica.

Este hallazgo es clave porque el período andalusí en Menorca está totalmente abandonado y olvidado. Existe una damnatio memoria impresionante. La narrativa oficial muchas veces pasa de la construcción de las basílicas paleocristianas a la conquista de Alfonso III, obviando toda la etapa medieval musulmana que fue clave para la isla y que duró más de cuatro siglos

Amalia Pérez-Juez — Arqueóloga

La arqueóloga sostiene que “Menorca destacó muchísimo en este período, al punto de tener una corte propia que promovió iniciativas fundamentales para la isla como, por ejemplo, el cultivo e irrigación de los barrancos, una técnica que permitió la producción de berenjenas, algo tan importante como nodal en la cocina menorquina, además de otros productos como el algodón o el café, que fueron introducidos en la península ibérica y se comerciaron por el Mediterráneo gracias a los musulmanes de Al-Ándalus”, concluye.

Pérez-Juez, quien se desempeña como investigadora desde hace más de veinte años, especializada en yacimientos que van desde la Edad del Hierro hasta el siglo XX, señala que la conquista de las entonces conocidas como las “islas orientales de al-Ándalus”, en torno al año 900, marcó el inicio de un período de profunda transformación para Menorca bajo el control del Emirato de Córdoba. A partir de ese momento, comenta, la isla experimentó una importante revitalización económica y social, con la reactivación de la agricultura y el comercio y la fundación de Madina Manurqa, la actual Ciutadella. “Era una ciudad boyante, llena de mezquitas, con el gran palacio del Rais y las makbaras que se han ido encontrando en los últimos años. También se construye el castillo de Santa Àgueda, que es una maravilla arquitectónica”, destaca.

Ese crecimiento urbano, afirma, tuvo un reflejo directo en el medio rural con la proliferación de asentamientos agrícolas conocidos como alquerías. La descubierta en Torre d'en Galmés constituye, a su juicio, un ejemplo excepcional que permite un estudio amplio de la vida de la época. En la cocina, relata, el equipo encontró el espacio prácticamente intacto: “El tabak —el cuenco donde se cocía el pan—, todo tipo de menaje y utensilios de cocina y servicio, desde jarras, platos, vasos y jarrones hasta tinajas y hornillos, tal cual estaba hace siglos”. En el salón-dormitorio aparecieron un pavimento de cal y paredes encaladas sobre las que aún se conservaban restos de pintura roja. “Una maravilla de casa”, resume.

Encontramos una maravilla de casa. El tabak —el cuenco donde se cocía el pan—, todo tipo de menaje y utensilios de cocina y servicio, desde jarras, platos, vasos y jarrones hasta tinajas y hornillos, tal cual estaba hace siglos

Amalia Pérez-Juez — Arqueóloga

La investigadora subraya, además, que la vivienda se levantó reutilizando piedras procedentes del antiguo asentamiento talayótico, aunque siguiendo una concepción arquitectónica completamente distinta. “La casa estaba construida con piedras reaprovechadas del yacimiento arqueológico talayótico, pero organizada y construida según sus propios patrones y necesidades”, explica. A diferencia de las construcciones prehistóricas, los habitantes musulmanes prescindieron de las estructuras circulares y optaron por espacios más compartimentados, levantados con piedras de menor tamaño, paredes encaladas y cubiertas de teja.

El castillo de Santa Águeda

Aún con el gran impacto que supone el hallazgo de Torre d’en Galmés para el campo arqueológico, otras iniciativas locales buscan profundizar el conocimiento científico sobre el período andalusí. Carlos Salort, arqueólogo e historiador menorquín, es el encargado de las excavaciones que buscan poner en valor el castillo de Santa Águeda, último bastión almohade de Menorca, hoy en ruinas.

“El foco en la Menorca islámica existe, aunque a veces no sea tan visible. Desde principios de siglo han aparecido por toda la isla diferentes makbaras, cementerios y otras construcciones de población andalusí e incluso dos de las publicaciones académicas más importantes sobre este período se produjeron durante el siglo XX. En todo caso, creo que el hallazgo de Torre d’en Galmés es muy interesante porque habla de la continuidad de habitaje en los mal llamados asentamientos talayóticos, que no eran asentamientos, sino construcciones diacrónicas, es decir, que estuvieron habitados con continuidad en el tiempo”, añade.

El foco en la Menorca islámica existe, aunque a veces no sea tan visible. Desde principios de siglo han aparecido por toda la isla diferentes makbaras, cementerios y otras construcciones de población andalusí e incluso dos de las publicaciones académicas más importantes sobre este período se produjeron durante el siglo XX

Carlos Salort — Arqueólogo e historiador

“Creo que Torre d’en Galmés y Santa Águeda son dos piezas complementarias –junto con otros hallazgos– porque, por un lado, tenemos un gran recinto defensivo, de carácter militar y cívico como es el castillo y, del otro, un domicilio completo. Hay excavaciones en ambos lados, que nos permiten entrelazar y catalogar, seriar, sistematizar toda esa materialidad”, añade.

Por otra parte, Salort también destaca el extraordinario valor del conjunto de materiales recuperados. Señala que el repertorio cerámico de los siglos XII y XIII permitirá establecer comparaciones con otros enclaves medievales de la isla y pone el acento en algunas piezas singulares halladas durante la excavación. “Los juguetes o el contenedor para amasar pan son hallazgos súper interesantes. Ojalá pudiéramos encontrar elementos similares en Santa Àgueda”, afirma. A su juicio, disponer de varios yacimientos contemporáneos estudiados de forma coordinada resulta esencial para comprender mejor la realidad material de la Menorca islámica: “Tener diferentes frentes espaciales para abordar el mismo periodo, y que exista diálogo y colaboración entre investigadores, permite dimensionar mucho mejor ese pasado”.

Más allá del interés arqueológico, Salort cree que estos descubrimientos también obligan a revisar la manera en que los menorquines interpretan su propia historia. Recuerda que la sociedad actual es heredera de la conquista de 1287 y que, durante siglos, el relato histórico se construyó desde la perspectiva de los vencedores, relegando el pasado andalusí a un papel secundario o incluso antagónico.

Sin embargo, explica que la historiografía de las últimas décadas ha comenzado a incorporar otras miradas. “Hemos empezado a hablar del otro, a hacer historia desde otros lugares”, comenta, un cambio que permite reconocer que Medina Manurqa y la sociedad musulmana también forman parte de la historia de Menorca y contribuyen a comprender mejor la identidad de la isla.

No obstante, el arqueólogo advierte de que esta revisión no debe desembocar en una idealización del período andalusí. Del mismo modo que, a su juicio, la historiografía menorquina tendió durante años a mitificar la etapa británica, considera que tampoco conviene caer en una visión romántica de la Menorca musulmana. “Todo tiene sus más y sus menos”, resume.

Por último, Salort defiende que este patrimonio reciba una atención institucional equiparable a la dedicada a la Menorca Talayótica. Considera que las investigaciones sobre Santa Àgueda, Torre d'en Galmés y otros yacimientos medievales, así como los restos andalusíes localizados bajo los núcleos urbanos, merecen un mayor esfuerzo de financiación y conservación. “Todo esto merece todo y más; merece un trato como los demás”, concluye.

Posible apertura al público

Los yacimientos de las diferentes etapas de Menorca siguen susurrando las historias del pasado a todos aquellos que quieran entender cómo vivieron las muchas civilizaciones que pasaron por la isla durante siglos. De cara al futuro, el equipo de Amalia Pérez-Juez confía en que el yacimiento de Torre d’en Galmés pueda abrirse al público una vez concluya la próxima campaña de excavación, aunque insiste en que todavía queda mucho trabajo por hacer.

“Queremos que se visite, nos interesa que la gente pueda acercarse a conocer cómo vivían los habitantes de Menorca de ese período”, afirma. A su juicio, el recorrido permitiría comprender de forma excepcional la evolución histórica de la isla en un mismo espacio: “Creo que sería una visita hermosa poder pasar por los períodos más importantes de la isla en un mismo lugar, comenzando por los talayots, luego la taula y acabar por la alquería”.

La arqueóloga considera, además, que el hallazgo merece un importante esfuerzo de conservación y puesta en valor. Recuerda que este tipo de yacimientos suelen afrontarse mediante dos opciones: restaurarlos o volver a cubrirlos para garantizar su preservación. En este caso, se inclina claramente por la primera: “Creo que hay que restaurarlo. Estamos ante una oportunidad increíble de poner en valor la Menorca musulmana y, aunque sería un esfuerzo titánico, creo que vale la pena”.

Cada año que pasa Vicent Pons jura que será el último, pero siempre se concede una temporada más, entonces vuelve a montar la sitja donde cuece lentamente las ramas que ahora son madera vieja recogida de todos los rincones de Menorca y luego, con paciencia y destreza, será carbón. “Yo creo que mientras tenga salud y energía seguiré haciendo esto aunque formalmente ya esté retirado”, insiste este hombre que durante más de cuarenta años se ha dedicado a convertir la madera que talaba como leñador en carbón vegetal de altísima calidad.

A pesar de estar jubilado, se niega a abandonar del todo esta actividad porque sabe que actualmente es –junto a su yerno Sebastiá Ametller– el último carbonero de Balears. “Había un viejo carbonero que ya no está, que me ofreció –a raíz de un incendio que hubo en Sa Roca– la idea de aprovechar la madera para hacer carbón y así evitar que se propagaran los incendios. Yo entonces trabajaba como leñador. Poco a poco fui aprendiendo las técnicas tradicionales para producir carbón con la misma leña que recogía”, explica Pons, quien se convirtió en carbonero cuando este oficio estaba prácticamente extinguido en Menorca hace más de cuatro décadas.

La elaboración de carbón con métodos tradicionales implica un amplio conocimiento de los bosques de Menorca –localmente conocidos como marines–, ecosistemas que cubren más del 50% de la superficie insular. El primer paso es la recolección de maderas autóctonas aptas para la combustión lenta, como las de acebuches, pinos, encinas y lentiscos que, en el caso de Vicent, obtenía a través de su trabajo como leñador.

Había un viejo carbonero que ya no está, que me ofreció la idea de aprovechar la madera para hacer carbón y así evitar que se propagaran los incendios. Yo entonces trabajaba como leñador. Poco a poco fui aprendiendo las técnicas tradicionales para producir carbón con la misma leña que recogía

Vicent Pons — Carboner

Luego se inicia la construcción de la sitja o carbonera, un trabajo en el que invierten varios días y que exige un conocimiento transmitido durante generaciones. “Primero se hace una explanada circular en el bosque, nosotros lo hacemos en la finca pública de S’Arangí para que cualquiera que quiera venir a verlo pueda hacerlo, siempre en diálogo con el Instituto Balear de la Naturaleza (IBANAT)”, explica Sebastià. Tras apilar cuidadosamente troncos alrededor de un conducto central, formando una gran cúpula de madera se cubre toda la estructura con ramas, hojas y una capa de tierra que limita la entrada de oxígeno.

Una vez está construida y consolidada la cúpula de ramas, tierra, y madera, se enciende el fuego a través del conducto central y comienza una combustión controlada que puede durar entre varios días y hasta dos semanas. Durante todo ese tiempo hay que vigilar la sitja día y noche, abriendo o cerrando pequeños respiraderos en la base de la cúpula según el color y la densidad del humo, la temperatura o incluso el olor que desprende, para evitar que la madera se consuma por completo y se convirtiera en ceniza.

“Hay que estar muy atentos porque puedes perder el trabajo de dos o tres semanas en un suspiro. Hay que vivir junto a la sitja muchos días y noches hasta que ves salir el fuego por los respiraderos, entonces sabes que el carbón está listo”, cuenta Sebastià Ametller. Sólo cuando la carbonera se enfría por completo, se retira la tierra y se extrae el carbón vegetal, fruto de un proceso en el que la experiencia y la observación son mucho más importantes que cualquier herramienta moderna.

Hay que estar muy atentos porque puedes perder el trabajo de dos o tres semanas en un suspiro. Hay que vivir junto a la sitja muchos días y noches hasta que ves salir el fuego por los respiraderos, entonces sabes que el carbón está listo

Sebastià Ametller — Carboner

“No doy abasto con el trabajo”

La ola de calor no da tregua y Menorca es un horno similar a una sitja. Ametller cuenta que ha decidido posponer la quema de verano hasta finales de agosto mientras explica cómo fue que se convirtió en el último carbonero en activo de Balears. “En un momento dado me quedé sin trabajo y a Vicent le quedaba una vacante para un aprendiz. Hay que tener en cuenta que es muy difícil encontrar gente que quiera dedicarse a esto porque es muy sacrificado. A mí siempre me ha gustado el campo, así que empecé a involucrarme en este oficio y ahora soy yo quien lleva la empresa”, explica.

Confiesa que la demanda de carbón, especialmente por parte del sector de servicios, es cada vez más elevada, al punto de comprometer su capacidad de producción. “No doy abasto con el trabajo. De un tiempo a esta parte hemos dejado de vender carbón a particulares. Muchos restaurantes nos pedían, pero ahora ya no les vendemos porque no tengo manos suficientes. Es un trabajo antiguo y deberíamos modernizarnos, lo cual implica hacer una inversión importante, pero se puede vivir de esto dignamente”, señala.

De un tiempo a esta parte hemos dejado de vender carbón a particulares. Muchos restaurantes nos pedían, pero ahora ya no les vendemos porque no tengo manos suficientes. Es un trabajo antiguo y deberíamos modernizarnos, lo cual implica hacer una inversión importante, pero se puede vivir de esto dignamente

Sebastià Ametller — Carboner

Con todo, a pesar de la presión del mercado y de las posibilidades que brinda el avance de las técnicas de cocción de madera, Ametller confiesa que sigue apostando por este método ancestral. “No se trata solo de hacer el carbón: también hay que recoger la leña, preparar la sitja, vigilar día y noche procurando que no se queme, luego embolsarla, venderla y repartirla. En Menorca se venden muchísimas toneladas de carbón; quizá, si nos modernizáramos, podríamos atender toda esa demanda, pero yo sigo apostando por esta forma”, concluye.

Claves de gestión ambiental

Las marinas son ecosistemas de matorral mediterráneo denso, que se ha adaptado a suelos secos y rocosos como el de Menorca. Se trata de territorios íntimamente ligados al trabajo de los carboneros que, aunque no desarrollaron su actividad en clave de gestión y mantenimiento ambiental, sí que han contribuido especialmente a moldear y equilibrar el paisaje boscoso de la isla. “El carbonero es una figura históricamente asociada a la gestión de las marinas. Antes había dos e incluso tres carboneros por cada marina, que se ocupaban de mantener la finca limpia, pero con el tiempo esa figura ha ido desapareciendo. Ser el único de la isla me permite comprobar el impacto que tiene lo que hago, porque, además de producir carbón, contribuyo al equilibrio ambiental del territorio”, explica Ametller.

Ser el único de la isla me permite comprobar el impacto que tiene lo que hago, porque, además de producir carbón, contribuyo al equilibrio ambiental del territorio

Sebastiá Ametller — Carboner

Es precisamente por esta contribución ambiental que el instituto Balear de la Naturaleza decidió hace dos años articular una alianza con Vicent Pons y Sebastià Ametller, con el objetivo de difundir la actividad de los últimos carboneros de Balears. “Hacemos una sitja de muestra en el parque de s’Arangí para mostrar cómo se produce el carbón de forma tradicional. Hacemos muchas actividades con escuelas: los niños vienen a la finca allí les enseñamos a construir una sitja pequeña para que vean cómo funciona. Una vez hicimos una que estuvo funcionando casi un día entero y hasta llenamos un saco de carbón que los niños se llevaron a casa. Solo la experiencia de montarla y encenderla ellos mismos ya fue muy gratificante”, explica Ametller.

Por su parte desde el Ibanat, la directora general Anna Torres ha destacado la utilidad del oficio y su importancia en la actualidad. “Los carboneros son un ejemplo vivo de cómo, durante siglos, se ha gestionado el territorio con conocimiento, equilibrio y respeto, y esto tiene hoy más vigencia que nunca”. Además, ha añadido que “en un contexto de cambio climático, de aumento del riesgo de incendios y de abandono del medio rural, lo que representan los carboneros no es anecdótico, sino estratégico, porque hablamos de gestión activa del bosque, de reducción de biomasa, de mantenimiento del paisaje y, en definitiva, de territorio vivo”.

Para contribuir a la difusión del trabajo de Vicent y de Sebastià, desde la Conselleria de Pesca i Medi Ambient del Govern conjuntamente con el Ibanat se ha producido el documental “Carboners, una història que no s’apaga”, dirigido por las cineastas Magda Timoner i Ester Sánchez, cuyo estreno llenó hasta los topes la Sala Albert Camus, del municipio de Sant Lluís, el pasado mes de marzo. “Creo que la producción de este corto puede contribuir a reflexionar sobre qué oficios se pierden y por qué en la Menorca de hoy. De alguna manera hemos querido proponer al público la pregunta sobre cómo es posible que sea más barato importar carbón de Brasil que producirlo aquí con métodos ancestrales, cómo ha sucedido que los oficios como el de carboner o el de paredador sean hoy un folklore para consumo turístico y no una realidad como lo fue hasta hace bien poco en nuestra isla”, ha reflexionado Timoner.

Es probable que Sebastià no encuentre relevo generacional para este oficio. El futuro es incierto y, a pesar de todo, él sigue levantando sitjas cada verano. “Vicent me enseñó algunas cosas que no salen en ningún libro. A buscar los mejores terrenos, a poner palets en lugar de piedras, a saber medir el viento, a controlar las chimeneas”, explica y lamenta que a pesar del reconocimiento oficial que merece su oficio, se hace poco o nada para evitar que se evapore. “Me gustaría tener más ayudas para poder seguir haciendo esto”, concluye mientras se prepara para otra larga jornada de trabajo.

“Des que va augmentar el nombre de places, l'atenció ha baixat en tot els sentits. El menjar ha empitjorat, les racions són escasses i hi ha pacients que només reben una dutxa completa a la setmana. Els nostres grans mereixen una atenció digna”. J.M. Riutort, familiar d'un resident de la Residència Geriàtrica i Centre de Dia de Sant Lluís, al sud de Menorca, relata a elDiario.es la desatenció que assegura patir aquesta persona.

No està sol en aquesta denúncia. L'olla a pressió va explotar en els últims mesos de l'any passat, encara que la tensió s'anava acumulant des de molt de temps enrere, quan desenes de familiars com Riutort es van concentrar davant les portes del centre per denunciar que, després del canvi de gestió de la llar d'avis, regna en el lloc una “manca total d'atenció”. Alguns familiars en el seu moment van arribar a qualificar el tracte dispensat als adults grans com a digne d'un “escorxador”.

Després de les protestes impulsades per familiars i amics de residents –que van tenir el seu auge a finals de l'any passat–, els treballadors del Centre de Dia van denunciar ser objecte d'una campanya d'agressions verbals per xarxes, insults i amenaces. “Sabem que hi ha molta gent que respecta la nostra feina perquè ens coneix i sap del nostre esforç i dedicació, però després de les manifestacions l'ambient va començar a canviar i se'ns acusava a nosaltres de coses que estaven fora de la nostra responsabilitat”, ha assenyalat una ex treballadora del centre.

“Recordo obrir xarxes socials en aquell moment i llegir els comentaris, va ser realment horrible”, conclou aquesta sanitària que ha sol·licitat a elDiario.es romandre en l'anonimat. La professional explica que va acabar demanant el trasllat a un altre centre de salut per ansietat. “Estava malament, vaig anar al metge de capçalera i em va donar la baixa automàticament perquè ja era públic el que passava al geriàtric. Jo estava treballant en contra de la meva ètica i m'estava afectant molt. Vaig acabar petant i me'n vaig anar”, relata. 

Després de les manifestacions l'ambient va començar a canviar i se'ns acusava a nosaltres de coses que estaven fora de la nostra responsabilitat. Recordo obrir xarxes socials en aquell moment i llegir els comentaris, va ser realment horrible

Extreballadora del Centre de Dia

Per la seva banda, M.L., que actualment és auxiliar del Centre de Dia, ha reconegut en diàleg amb elDiario.es algunes de les queixes plantejades pels familiars. “Sí, és veritat que hi va haver errors de medicació, som persones i estem saturades”, ha assenyalat, encara que nega que s'arribessin a servir aliments en mal estat o s'hagin reduït racions. “Mai s'ha servit menjar en mal estat. Sí que hi va haver una època en què no vam aconseguir una plantilla estable per a la cuina, per la qual cosa el menjar no sortia bé”, explica.

Sí, és veritat que hi va haver errors de medicació, som persones i estem saturades. Mai s'ha servit menjar en mal estat. Sí que hi va haver una època en què no vam aconseguir una plantilla estable per a la cuina, per la qual cosa el menjar no sortia bé

M.L. — Auxiliar del Centre de Dia

Afegeix que, arran de les denúncies i queixes, es va constituir un Comitè d'Alimentació del qual actualment en forma part, amb l'objectiu d'elaborar conjuntament amb els usuaris un programa de menjars saludables. “Vam decidir impulsar cada mes una enquesta entre els residents i entre les persones que reben el servei de Creu Roja, el menjar del qual també es prepara a la cuina del geriàtric, per fer seguiment i anar modificant aliments segons les seves preferències”, assenyala.

Expedient sancionador

Amb tot, ambdues treballadores confirmen el deteriorament de les cures en aquest Centre de Dia que va saber ser un exemple entre els geriàtrics de l'illa. En el mateix sentit que els familiars de residents, assenyalen que el declivi es va produir després del canvi de gestió de l'espai. “Aquesta residència era pionera a Menorca, era una referència per als set geriàtrics que hi ha a tota l'illa. Hi ha sanitaris que fa 14 anys que hi fan feina i ens parlaven meravelles del lloc. Era una de les millor valorades quant a tracte, gestió i organització, però al març de l'any passat va acabar el contracte de l'empresa que històricament havia dirigit el centre municipal i va començar la de Serveo, llavors va començar aquest drama”, explica. 

Serveo Serveis SAU és una multinacional amb seu a Madrid especialitzada en l'externalització i gestió de serveis essencials per a administracions públiques i empreses privades. Segons indica al seu portal oficial, opera en àmbits com “sanitat, els serveis socials, la restauració, la neteja i el manteniment d'infraestructures”. En aterrar a Menorca, una de les primeres decisions de la companyia va ser habilitar una nova planta per doblar la capacitat del centre que avui acull gairebé cinquanta residents adults majors amb diferents graus de dependència, segons els empleats.

“Quan van decidir doblar el nombre de llits van mantenir el mateix personal. Estàvem explotades, no et donava la vida”, assegura l'extreballadora, qui sosté que va traslladar a la direcció les seves queixes, malgrat que mai va rebre resposta. “Passava de tot: els usuaris no estaven degudament identificats al menjador, es van cometre errors en l'administració de medicació i insulina i es van començar a multiplicar les caigudes diàriament”, explica.

A més, assenyala que, davant la manca de respostes de la nova direcció, es van incrementar les renúncies. “La situació es va tornar insostenible per a tots, recordo una noia que va entrar poc després de mi i va durar una setmana i una altra a penes un dia”. Per últim, comenta que va viure algunes situacions durant les cures diàries que la van arribar a escandalitzar. “Hi havia dies que havia de fer higienes jo sola. També vaig veure com feien la higiene a certes persones i em vaig escandalitzar, tot de pressa i corrents, amb mobilitzacions brusques. No és la manera de treballar”, conclou. 

Quan van decidir doblar el nombre de llits van mantenir el mateix personal. Estàvem explotades, no et donava la vida. Hi havia dies que havia de fer higienes jo sola. També vaig veure com feien la higiene a certes persones i em vaig escandalitzar, tot de pressa i corrents, amb mobilitzacions brusques. No és la manera de treballar

Extreballadora

Malgrat els intents per recollir la seva versió del que ha succeït, ni els directius de Serveo ni l'actual direcció del geriàtric han respost a les preguntes d'elDiario.es sobre els fets denunciats per familiars de pacients i treballadors. Per la seva banda, des de l'Ajuntament de Sant Lluís han confirmat l'obertura d'un expedient contra l'empresa per incompliment de contracte. “Després de les primeres denúncies vam sol·licitar un informe de situació a l'empresa concessionària, que va lliurar un document genèric i de caràcter no professional, per la qual cosa vam decidir obrir una via sancionadora –que es troba actualment en curs– per incompliment de contracte”, expliquen des del Consistori. 

Cinc auxiliars per a 47 usuaris

M.L. és encara –i des de fa diversos anys– treballadora del Centre de Dia de Sant Lluís. Va viure la transició d'una gestió a una altra i, segons ha explicat a elDiario.es, anys enrere l'ambient era molt diferent. “Aquest lloc abans era una casa, una família, ens coneixíem tots pels nostres noms: pacients, infermers i auxiliars. Ara, amb aquesta lògica de saturació, és impossible. Després de les protestes i tot, continuam sent cinc auxiliars per a 47 residents. Estem totes molt cremades, cada vegada venim amb menys ganes. Des de l'Ajuntament ens han promès incorporacions, però cap no ha arribat. Primer van dir que no serien dos, que serien quatre, però seguim a l'espera”, conclou. 

Continuam sent cinc auxiliars per a 47 residents. Estem totes molt cremades, cada vegada venim amb menys ganes. Des de l'Ajuntament ens han promès incorporacions, però cap ha arribat

M.J. — Treballadora del Centre de Dia

Fonts del Consistori han confirmat a elDiario.es que “s'ha elaborat un informe des de l'àrea de Serveis Socials per a la contractació de quatre auxiliars a jornada completa i un a mitja jornada”, encara que no han detallat terminis concrets. “En aquest moment el tràmit segueix en curs. Es procedirà a l'ampliació del personal una vegada hàgim calculat la inversió econòmica que suposarà per a les arques municipals i s'hagi donat el vistiplau”, insisteixen des del municipi.

Població envellida

La crisi del geriàtric de Sant Lluís és una expressió concreta d'un problema més general que travessa Menorca –i encara Balears–. Una llarga i persistent crisi demogràfica en què hi ha cada vegada menys naixements i la mitjana d'edat és cada vegada més alta. Menorca és l'illa més envellida: hi ha un 34% més de persones majors de 65 anys que menors de 16, mentre que els naixements han caigut un terç en les dues últimes dècades, segons xifres de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT).

Malgrat que la població resident a l'illa l'any passat va superar els 102.000 habitants –màxim històric–, el creixement es sosté gràcies a la immigració i no al relleu generacional. Aquest escenari augmenta la pressió sobre els serveis destinats a la dependència i les cures de llarga durada com geriàtrics, centres de salut i centres de dia. 

“Desde que aumentó el número de plazas, la atención ha bajado en todo sentido. La comida ha empeorado, las raciones son escasas y hay pacientes que solo reciben una ducha completa a la semana. Nuestros mayores merecen una atención digna”. J.M. Riutort, familiar de un residente de la Residencia Geriátrica y Centro de Día de Sant Lluís, al sur de Menorca, relata a elDiario.es la desatención que asegura sufrir esta persona.

No está solo en esta denuncia. La olla a presión explotó en los últimos meses del año pasado, aunque la tensión se venía acumulando desde mucho tiempo atrás, cuando decenas de familiares como Riutort se concentraron frente a las puertas del centro para denunciar que, tras el cambio de gestión del hogar de ancianos, reina en el lugar una “falta total de atención”. Algunos familiares en su momento llegaron a calificar el trato dispensado a los adultos mayores como digno de “un moridero”. 

Tras las protestas impulsadas por familiares y amigos de residentes –que tuvieron su auge a finales del año pasado–, los trabajadores del Centro de Día denunciaron ser objeto de una campaña de agresiones verbales por redes, insultos y amenazas. “Sabemos que hay mucha gente que respeta nuestro trabajo porque nos conoce y sabe de nuestro esfuerzo y dedicación, pero después de las manifestaciones el ambiente comenzó a cambiar y se nos acusaba a nosotras de cosas que estaban por fuera de nuestra responsabilidad”, ha señalado una ex trabajadora del centro.

“Recuerdo abrir redes sociales en ese momento y leer los comentarios, fue realmente horrible”, concluye esta sanitaria que ha solicitado a elDiario.es permanecer en el anonimato. La profesional cuenta que terminó por pedir el traslado a otro centro de salud por ansiedad. “Estaba mal, fui al médico de cabecera y me dio la baja automáticamente porque ya era público conocimiento lo que pasaba en el geriátrico. Yo estaba trabajando en contra de mi ética y me estaba afectando mucho. Acabé petando y me fui”, relata. 

Después de las manifestaciones el ambiente comenzó a cambiar y se nos acusaba a nosotras de cosas que estaban por fuera de nuestra responsabilidad. Recuerdo abrir redes sociales en ese momento y leer los comentarios, fue realmente horrible

Extrabajadora del Centro de Día

Por su parte, M.L., que es actualmente auxiliar del Centro de Día, ha reconocido en diálogo con elDiario.es algunas de las quejas planteadas por los familiares. “Sí, es verdad que hubo errores de medicación, somos personas y estamos saturadas”, ha señalado, aunque niega que se llegaran a servir alimentos en mal estado o se hayan reducido raciones. “Nunca se ha servido comida en mal estado, jamás. Sí hubo una época en la que no conseguimos una plantilla estable para la cocina, por lo que la comida no salía bien”, explica.

Sí, es verdad que hubo errores de medicación, somos personas y estamos saturadas. Nunca se ha servido comida en mal estado, jamás. Sí hubo una época en la que no conseguimos una plantilla estable para la cocina, por lo que la comida no salía bien

M.L. — Auxiliar del Centro de Día

Añade que, a raíz de las denuncias y quejas, se constituyó un Comité de Alimentación del que actualmente forma parte cuyo objetivo es elaborar conjuntamente con los usuarios un programa de comidas saludables. “Decidimos impulsar todos los meses una encuesta entre los residentes y entre las personas que reciben el servicio de Cruz Roja, cuya comida también se prepara en la cocina del geriátrico, para dar seguimiento e ir modificando alimentos según sus preferencias”, señala. 

Expediente sancionador

Con todo, ambas trabajadoras confirman el deterioro de los cuidados en este Centro de Día que supo ser un ejemplo entre los geriátricos de la isla. En el mismo sentido que los familiares de residentes, señalan que el declive se produjo tras el cambio de gestión del espacio. “Esta residencia era pionera en Menorca, era una referencia para los siete geriátricos que hay en toda la isla. Hay sanitarios que llevan 14 años trabajando y nos hablaban maravillas del lugar. Era una de las mejor valoradas en cuanto a trato, gestión y organización, pero en marzo del año pasado terminó el contrato de la empresa que históricamente había dirigido el centro municipal y comenzó la de Serveo, entonces comenzó este drama”, explica. 

Serveo Servicios SAU es una multinacional con sede en Madrid especializada en la externalización y gestión de servicios esenciales para administraciones públicas y empresas privadas. Según indica en su portal oficial, opera en ámbitos como “sanidad, los servicios sociales, la restauración, la limpieza y el mantenimiento de infraestructuras”. Al aterrizar en Menorca, una de las primeras decisiones de la compañía fue habilitar una nueva planta para doblar la capacidad del centro que hoy alberga casi cincuenta residentes adultos mayores con distintos grados de dependencia, según los empleados.

“Cuando decidieron doblar el número de camas mantuvieron el mismo personal. Estábamos explotadas, no te daba la vida”, asegura la extrabajadora, quien sostiene que trasladó a la dirección sus quejas, a pesar de que nunca recibió respuesta. “Pasaba de todo: los usuarios no estaban debidamente identificados en el comedor, se cometieron errores en la administración de medicación e insulina y se comenzaron a multiplicar las caídas diariamente”, explica.

Además, señala que, ante la falta de respuestas de la nueva dirección, se incrementaron las renuncias. “La situación se volvió insostenible para todos, recuerdo una chica que entró poco después de mí y duró una semana y otra apenas un día”. Por último, comenta que vivió algunas situaciones durante los cuidados diarios que la llegaron a escandalizar. “Había días que tenía que hacer higienes yo sola. También vi cómo hacían la higiene a ciertas personas y me escandalicé, todo deprisa y corriendo, con movilizaciones bruscas. No es la manera de trabajar”, concluye. 

Cuando decidieron doblar el número de camas mantuvieron el mismo personal. Estábamos explotadas, no te daba la vida. Había días que tenía que hacer higienes yo sola. También vi cómo hacían la higiene a ciertas personas y me escandalicé, todo deprisa y corriendo, con movilizaciones bruscas. No es la manera de trabajar

Extrabajadora

A pesar de los intentos por recoger su versión de lo sucedido, ni los directivos de Serveo ni la actual dirección del geriátrico han respondido a las preguntas de elDiario.es sobre los hechos denunciados por familiares de pacientes y trabajadores. Por su parte, desde el Ayuntamiento de Sant Lluís han confirmado la apertura de un expediente contra la empresa por incumplimiento de contrato. “Tras las primeras denuncias solicitamos un informe de situación a la empresa concesionaria, que entregó un documento genérico y de carácter no profesional, por lo que decidimos abrir una vía sancionadora –que se encuentra actualmente en curso– por incumplimiento de contrato”, explican desde el Consistorio. 

Cinco auxiliares para 47 usuarios

M.L. es todavía –y desde hace varios años– trabajadora del Centro de Día de Sant Lluís. Vivió la transición de una gestión a otra y, según ha explicado a elDiario.es, años atrás el ambiente era muy distinto. “Este lugar antes era una casa, una familia, nos conocíamos todos por nuestros nombres: pacientes, enfermeros y auxiliares. Ahora, con esta lógica de saturación, es imposible. Después de las protestas y todo, seguimos siendo cinco auxiliares para 47 residentes. Estamos todas muy quemadas, cada vez venimos con menos ganas. Desde el Ayuntamiento nos han prometido incorporaciones, pero ninguna ha llegado. Primero dijeron que no serían dos, que serían cuatro, pero seguimos a la espera”, concluye. 

Seguimos siendo cinco auxiliares para 47 residentes. Estamos todas muy quemadas, cada vez venimos con menos ganas. Desde el Ayuntamiento nos han prometido incorporaciones, pero ninguna ha llegado

M.J. — Trabajadora del Centro de Día

Fuentes del Consistorio han confirmado a elDiario.es que “se ha elaborado un informe desde el área de Servicios Sociales para la contratación de cuatro auxiliares a jornada completa y uno a media jornada”, aunque no han detallado plazos concretos. “En este momento el trámite sigue en curso. Se procederá a la ampliación del personal una vez que hayamos calculado la inversión económica que supondrá para las arcas municipales y se haya dado el visto bueno”, insisten desde el municipio.

Población envejecida

La crisis del geriátrico de Sant Lluís es una expresión concreta de un problema más general que atraviesa Menorca –y aún Balears–. Una larga y persistente crisis demográfica en la que hay cada vez menos nacimientos y la media de edad es cada vez más alta. Menorca es la isla más envejecida: hay un 34% más de personas mayores de 65 años que menores de 16, mientras que los nacimientos han caído un tercio en las dos últimas décadas, según cifras del Instituto de Estadística de las Islas Baleares (IBESTAT).

A pesar de que la población residente en la isla el año pasado superó los 102.000 habitantes –máximo histórico–, el crecimiento se sostiene gracias a la inmigración y no al relevo generacional. Este escenario aumenta la presión sobre los servicios destinados a la dependencia y los cuidados de larga duración como geriátricos, centros de salud y centros de día. 

L'escena es repeteix cada any. Un grup de turistes entusiasmats amb l'illa abandona Menorca després d'unes vacances idíl·liques, convençuts del seu amor platònic pel territori insular. Abans de partir, reben l'alt del personal de seguretat de l'aeroport després de passar l'equipatge per raigs X. Una maleta de disseny s'obre en canal mostrant al món un interior fascinant: pedres, sorra, fòssils, petxines i botzines de mil colors i formes distribuïts entre els vestits de lli de l'estiu. Segons el Departament de Medi Ambient del Consell Insular de Menorca, en els últims 10 anys s'han requisat més de 15 tones de material geològic extret per turistes de les platges i cales de l'illa.

L'argument és el souvenir, el record, l'apropiació d'un tros de Menorca a tall d'obsequi. El dany ambiental, tanmateix, és molt més greu del que es podria suposar. “El problema de la retirada d'aquest tipus de sediments no té a veure solament amb les xifres de material que s'intercepten a l'aeroport i que són més o menys estables cada any. L'erosió més preocupant es produeix pel que anomenem efecte formiga, és a dir, que si cadascun dels turistes que passa per les platges de Menorca cada estiu s'emportés 100 grams de sorra, al final d'un any tenim 100 tones menys en una platja. Donada la magnitud i el volum de turistes que visiten l'illa cada any. El problema al final és la massificació”, explica Agustí Rodríguez, científic del Centre Geològic de Menorca.

L'erosió més preocupant es produeix pel que anomenem efecte formiga, és a dir, que si cadascun dels turistes que passa per les platges de Menorca cada estiu s'emportés 100 grams de sorra, al final d'un any tenim 100 tones menys en una platja. Donada la magnitud i el volum de turistes que visiten l'illa cada any. El problema al final és la massificació

Agustí Rodríguez — Científic del Centre Geològic de Menorca

Segons dades del Departament de Medi Ambient del Consell Insular, les xifres de material extret cada any voregen la tona, encara que en 2021 –el primer any d'obertura total després del tancament de la pandèmia– es van comptabilitzar 3.904 quilos retinguts a l'aeroport. En finalitzar l'última temporada d'estiu, a l'octubre de 2025, el material recollit pesava 987,55 kg. “En constatar-se la fuga de material i a causa de la massificació turística es va posar en marxa aquest programa en 2015 com un acord entre AENA i Mestral –organisme que depèn de Càritas–, a través d'un programa d'inserció laboral. Nosaltres des del Centre de Geologia col·laborem realitzant les tasques de classificació i finalment l'entreguem al Servei de Neteja de Platges que retorna el material al territori”, explica Rodríguez.

Menorca va batre un rècord –novament– el 2025. Segons les xifres de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), van passar per l'illa 1,7 milions de turistes. Mai des que existeixen xifres s'havien passejat per les seves platges tants visitants durant una temporada d'estiu. La pregunta sobre si pot una Reserva de la Biosfera suportar aquest nivell de pressió humana queda enfosquida per una altra potser més urgent: quantes temporades aguantarà la costa menorquina abans que l'impacte sigui irreversible?

“És clar que la massificació genera problemes ambientals. Amb cada extracció de material es perden quantitats de carbonat càlcic –la sorra de les Balears és essencialment bioplàstic– que serveix perquè altres éssers vius puguin reutilitzar, per protegir-se, en fi, per sobreviure. L'erosió de sorra trenca l'equilibri químic i natural de les platges de Menorca. Per a nosaltres està clar que el problema central és la qüestió de la massificació”, explica Agustí Rodríguez, qui, tanmateix, reconeix que l'erosió natural també és un factor clau en la pèrdua de sorra d'algunes platges. “És cert que les platges i litorals tenen mecanismes d'alta i baixa producció de sorra dependents de molts factors ambientals i climàtics, però quan s'incorpora el factor de la massificació humana cada any, la pèrdua té un impacte clar”, conclou.

Amb cada extracció de material es perden quantitats de carbonat càlcic que serveix perquè altres éssers vius puguin reutilitzar-lo, per protegir-se, en fi, per sobreviure. L'erosió de sorra trenca l'equilibri químic i natural de les platges de Menorca

Agustí Rodríguez — Científic del Centre Geològic de Menorca

El protocol i la devolució

El primer filtre per detectar l'extracció il·legal de material geològic es troba en els controls de seguretat de l'aeroport. Els treballadors encarregats d'aquesta tasca expliquen que, quan els escàners de raigs X revelen la presència de recipients que podrien contenir sorra, pedres o fòssils —habitualment petits flascons, ampolles de plàstic o paquets ocults entre la roba—, se sol·licita al passatger que obri el seu equipatge per comprovar-ne el contingut.

Si es confirma la presència de material geològic, s'activa el protocol de col·laboració amb el Departament de Geologia del Consell i amb Mestral per a la seva classificació i posterior devolució a la zona d'origen. Segons relaten els mateixos empleats, la reacció més habitual entre els viatgers és la sorpresa. “Quan els expliquem el motiu de la intervenció, gairebé sempre ho entenen i demanen disculpes. Alguns fan preguntes, però en general sempre col·laboren”, assenyalen i insisteixen que una campanya informativa seria clau per frenar l'erosió geològica a Menorca. “Ens estalviaríem molta feina si féssim conscienciació, tant a l'aeroport com als ports. Moltes vegades ens trobem que hi ha més desinformació que mala fe”, conclouen.

Àrees geogràfiques

Per tornar el material confiscat, els geòlegs divideixen Menorca en dues grans regions geològiques: Tramuntana, al nord, i Migjorn, al sud. La primera se subdivideix, al seu torn, en tres categories conegudes com la Menorca fosca, la vermella i la grisa, mentre que a la meitat sud predomina l'anomenada Menorca blanca, la més extensa de l'illa. A elles se sumen petites àrees disperses que els especialistes agrupen sota la denominació de Menorca groga.

“Aquesta classificació per colors és una eina didàctica que facilita la identificació de les diferents unitats geològiques de l'illa i permet retornar el material requisat a la seva zona d'origen”, expliquen des del Departament de Geologia del Consell. En els últims anys, aquest servei ha ampliat a més el mapa geològic de Menorca mitjançant un catàleg de Llocs d'Interès Geològic (LIG), que, segons indiquen els experts, coincideix en gran mesura amb les zones on es registra una extracció més gran de material geològic, fòssils i minerals. “Això té un efecte directe sobre la pèrdua de microhàbitats, ja que la retirada de pedres afecta petits invertebrats que queden exposats i exerceixen un paper clau en l'equilibri de l'ecosistema”, adverteixen.

El Consell Insular adverteix que aquest fenomen 'té un efecte directe en la pèrdua de microhàbitats, ja que la retirada de pedres afecta petits invertebrats que queden exposats i exerceixen un paper clau en l'equilibri de l'ecosistema'

Els mals hàbits

Però el costum de portar-se un record de la platja no és exclusiu de Menorca. Es tracta d'un fenomen que afecta nombrosos enclavaments costaners i espais naturals protegits tant a l'Estat espanyol com a altres països. El passat mes de maig, una parella de turistes alemanys va ser interceptada per agents de Medi Ambient del Cabildo de Tenerife acusada d'arrancar diversos exemplars de Echium wildpretii —una espècie protegida, coneguda com la “sang del Teide”, que pot assolir els tres metres d'alçada— i d'extreure pedres volcàniques del Tabonal Negro, una zona d'especial protecció ambiental dins del Parc Nacional del Teide.

Casos similars s'han registrat a Sardenya, on l'agost del 2020 dos turistes francesos van ser sorpresos quan intentaven abandonar l'illa en un ferri rumb a Toulon amb 40 quilos de sorra i fòssils procedents d'una platja de Chia. La duana italiana va interceptar el material i tots dos van ser sancionats amb una multa de 3.000 euros. No obstant això, el problema transcendeix l'àmbit del “souvenir” turístic. El 2022, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient va dedicar un informe específic a aquest recurs, Sand and Sustainability, en què advertia que la sorra és el segon recurs natural més explotat del planeta després de l'aigua, amb un consum estimat de 50.000 milions de tones a l'any.

Encara que pugui semblar un gest innocent, tots els experts coincideixen que l'extracció de material geològic suposa una alteració innecessària de l'entorn i reclamen una major protecció. En el cas de Menorca, els geòlegs es lamenten. “Ens omplim la boca de dir que som Reserva de la Biosfera, però a estones no ho sembla. Necessitem una regulació específica d'aquesta activitat”, comenta Xavier Bosch. Tot i això, els especialistes insisteixen que l'objectiu no és alarmar sobre un risc imminent de degradació irreversible, sinó actuar abans que el problema assoleixi majors dimensions. “És una pràctica que cal aturar, no perquè existeixi un perill immediat de col·lapse sedimentari en cap platja o cala concreta, sinó perquè encara som a temps de prevenir-ho”, conclou.

La escena se repite cada año. Un grupo de turistas entusiasmados con la isla abandona Menorca tras unas vacaciones idílicas, convencidos de su amor platónico por el territorio insular. Antes de partir, reciben el alto del personal de seguridad del aeropuerto tras pasar el equipaje por rayos X. Una maleta de diseño se abre en canal mostrando al mundo un interior fascinante: piedras, arena, fósiles, conchas, caracolas y guijarros de mil colores y formas distribuidos entre los atuendos de lino del verano. Según el Departamento de Medi Ambient del Consell Insular de Menorca, en los últimos 10 años se han requisado más de 15 toneladas de material geológico extraído por turistas de las playas y calas de la isla.

El argumento es el souvenir, el recuerdo, la apropiación de un pedazo de Menorca a modo de obsequio. El daño ambiental, sin embargo, es mucho más grave de lo que se podría suponer. “El problema de la retirada de este tipo de sedimentos no tiene que ver solamente con las cifras de material que se interceptan en el aeropuerto y que son más o menos estables cada año. La erosión más preocupante se produce por lo que llamamos efecto hormiga, es decir, que si cada uno de los turistas que pasa por las playas de Menorca cada verano se llevase 100 gramos de arena, al final de un año tenemos 100 toneladas menos en una playa. Dada la magnitud y el volumen de turistas que visitan la isla cada año. El problema al final es la masificación”, explica Agustí Rodríguez, científico del Centre Geològic de Menorca.

La erosión más preocupante se produce por lo que llamamos efecto hormiga, es decir, que si cada uno de los turistas que pasa por las playas de Menorca cada verano se llevase 100 gramos de arena, al final de un año tenemos 100 toneladas menos en una playa. Dada la magnitud y el volumen de turistas que visitan la isla cada año. El problema al final es la masificación

Agustí Rodríguez — Científico del Centre Geològic de Menorca

Según datos del Departamento de Medi Ambient del Consell Insular, las cifras de material extraído cada año rondan la tonelada, aunque en 2021 –el primer año de apertura total tras el encierro de la pandemia– se contabilizaron 3.904 kilos retenidos en el aeropuerto. Al finalizar la última temporada de verano, en octubre de 2025, el material recogido pesaba 987,55 kg. “Al constatarse la fuga de material y debido a la masificación turística se puso en marcha este programa en 2015 como un acuerdo entre AENA y Mestral –organismo que depende de Cáritas–, a través de un programa de inserción laboral. Nosotros desde el Centro de Geología colaboramos realizando las tareas de clasificación y finalmente se lo entregamos al Servicio de Limpieza de Playas que devuelve el material al territorio”, explica Rodríguez.

Menorca batió un récord –nuevamente– en 2025. Según las cifras del Instituto de Estadística de las Islas Baleares (IBESTAT), pasaron por la isla 1,7 millones de turistas. Nunca antes desde que existen cifras se habían paseado por sus playas tantos visitantes durante una temporada de verano. La pregunta sobre si puede una Reserva de la Biosfera soportar este nivel de presión humana queda opacada por otra quizás más acuciante: ¿cuántas temporadas aguantará la costa menorquina antes de que el impacto sea irreversible?

“Claro que la masificación trae problemas ambientales. Con cada extracción de material se pierden cantidades de carbonato cálcico –la arena de las Baleares es esencialmente bioplástico procedente de fragmentos de conchas– que sirve para que otros seres vivos puedan reutilizar, para protegerse, en fin, para sobrevivir. La erosión de arena rompe el equilibrio químico y natural de las playas de Menorca. Para nosotros está claro que el problema central es la cuestión de la masividad”, explica Agustí Rodríguez, quien, sin embargo, reconoce que la erosión natural también es un factor clave en la pérdida de arena de algunas playas. “Es cierto que las playas y litorales tienen mecanismos de alta y baja producción de arena dependientes de muchos factores ambientales y climáticos, pero cuando se incorpora el factor masividad humana cada año, la pérdida tiene un impacto claro”, concluye.

Con cada extracción de material se pierden cantidades de carbonato cálcico que sirve para que otros seres vivos puedan reutilizar, para protegerse, en fin, para sobrevivir. La erosión de arena rompe el equilibrio químico y natural de las playas de Menorca

Agustí Rodríguez — Científico del Centre Geològic de Menorca

El protocolo y la devolución

El primer filtro para detectar la extracción ilegal de material geológico se encuentra en los controles de seguridad del aeropuerto. Los trabajadores encargados de esta tarea explican que, cuando los escáneres de rayos X revelan la presencia de recipientes que podrían contener arena, piedras o fósiles —habitualmente pequeños frascos, botellas de plástico o paquetes ocultos entre la ropa—, se solicita al pasajero que abra su equipaje para comprobar su contenido.

Si se confirma la presencia de material geológico, se activa el protocolo de colaboración con el Departamento de Geología del Consell y con Mestral para su clasificación y posterior devolución a la zona de origen. Según relatan los propios empleados, la reacción más habitual entre los viajeros es la sorpresa. “Cuando les explicamos el motivo de la intervención, casi siempre lo entienden y piden disculpas. Algunos hacen preguntas, pero en general siempre colaboran”, señalan e insisten en que una campaña informativa sería clave para frenar la erosión geológica en Menorca. “Nos ahorraríamos mucho trabajo si hiciéramos concientización, tanto en el aeropuerto como en los puertos. Muchas veces nos topamos con que hay más desinformación que mala fe”, concluyen.

Áreas geográficas

Para proceder a la devolución del material incautado, los geólogos dividen Menorca en dos grandes regiones geológicas: Tramuntana, al norte, y Migjorn, al sur. La primera se subdivide, a su vez, en tres categorías conocidas como la Menorca oscura, la roja y la gris, mientras que en la mitad sur predomina la llamada Menorca blanca, la más extensa de la isla. A ellas se suman pequeñas áreas dispersas que los especialistas agrupan bajo la denominación de Menorca amarilla.

“Esta clasificación por colores es una herramienta didáctica que facilita la identificación de las distintas unidades geológicas de la isla y permite devolver el material requisado a su zona de origen”, explican desde el Departamento de Geología del Consell. En los últimos años, este servicio ha ampliado además el mapa geológico de Menorca mediante un catálogo de Lugares de Interés Geológico (LIG), que, según indican los expertos, coincide en gran medida con las zonas donde se registra una mayor extracción de material geológico, fósiles y minerales. “Esto tiene un efecto directo sobre la pérdida de microhábitats, ya que la retirada de piedras y conchas afecta a pequeños invertebrados que quedan expuestos y desempeñan un papel clave en el equilibrio del ecosistema”, advierten.

El Consell Insular advierte que este fenómeno 'tiene un efecto directo sobre la pérdida de microhábitats, ya que la retirada de piedras y conchas afecta a pequeños invertebrados que quedan expuestos y desempeñan un papel clave en el equilibrio del ecosistema'

Las malas costumbres

Pero la costumbre de llevarse un recuerdo de la playa no es exclusiva de Menorca. Se trata de un fenómeno que afecta a numerosos enclaves costeros y espacios naturales protegidos tanto en el Estado español como en otros países. El pasado mes de mayo, una pareja de turistas alemanes fue interceptada por agentes de Medio Ambiente del Cabildo de Tenerife acusada de arrancar varios ejemplares de tajinaste rojo —una especie protegida, conocida como la “sangre del Teide”, que puede alcanzar los tres metros de altura— y de extraer piedras volcánicas del Tabonal Negro, una zona de especial protección ambiental dentro del Parque Nacional del Teide.

Casos similares se han registrado en Cerdeña, donde en agosto de 2020 dos turistas franceses fueron sorprendidos cuando intentaban abandonar la isla en un ferry rumbo a Toulon con 40 kilos de arena y fósiles procedentes de una playa de Chia. La aduana italiana interceptó el material y ambos fueron sancionados con una multa de 3.000 euros. Sin embargo, el problema trasciende el ámbito del “souvenir” turístico. En 2022, el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente dedicó un informe específico a este recurso, Sand and Sustainability, en el que advertía de que la arena es el segundo recurso natural más explotado del planeta después del agua, con un consumo estimado de 50.000 millones de toneladas al año.

Aunque pueda parecer un gesto inocente, todos los expertos coinciden en que la extracción de material geológico supone una alteración innecesaria del entorno y reclaman una mayor protección. En el caso de Menorca, los geólogos se lamentan. “Nos llenamos la boca de decir que somos Reserva de la Biosfera, pero a ratos no lo parece. Necesitamos una regulación específica de esta actividad”, comenta Xavier Bosch. Aun así, los especialistas insisten en que el objetivo no es alarmar sobre un riesgo inminente de degradación irreversible, sino actuar antes de que el problema alcance mayores dimensiones. “Es una práctica que hay que detener, no porque exista un peligro inmediato de colapso sedimentario en ninguna playa o cala concreta, sino porque todavía estamos a tiempo de prevenirlo”, concluye.

Darrera setmana d'agost de 2025. La costa nord de Menorca és un tòrrid erm rocós enmig d'un dels estius més intensos que es recorden. La sequera i les altes temperatures augmenten la pressió humana sobre l'illa que, al seu torn, aprofundeix l'escassetat d'aigua potable als aqüífers. Hi ha alerta taronja. Acalorades i assedegades, un grup de cabres silvestres abandona el seu hàbitat per endinsar-se a la jungla de ciment de les urbanitzacions d'Arenal d'en Castell i Son Parc, al municipi d'Es Mercadal. El telèfon de l'Ajuntament no va parar de sonar durant les setmanes següents amb denúncies i queixes de veïns i turistes pel fet que les cabres “invadeixen els jardins, es mengen les plantes i embruten els cotxes”. A partir d'aquí es posarà en marxa un mecanisme administratiu pel qual el Consistori sol·licitarà a la Conselleria de Medi Ambient i Pesca del Govern que prengui cartes a l'assumpte, organisme que finalment impulsarà la solució que ha aixecat polseguera entre la població local: matar totes les cabres a trets.

“El matí de dissabte ens trobem amb un cartell que deia que tancaven l'etapa quatre del Camí de Cavalls per tasques de gestió i manteniment. No deia res que estiguessin matant a trets la fauna silvestre. Nosaltres com a veïns no volem que rondin lliures per la zona perquè poden ser un perill per al trànsit i fins i tot s'hi colaven en jardins, però matar-les així ens sembla una salvatjada”, explica Alícia A., una de les poques residents que habita tot l'any a la urbanització de l'Arenal, típicament poblada per turistes i residents estacionals. “Imagina't que algú decidís ometre el cartell o què passaria si algú està d'excursió i no el veu? És una burrada i un perill resoldre les coses a trets”, conclou.

Nosaltres com a veïns no volem que rondin lliures per la zona perquè poden ser un perill per al trànsit i fins i tot s'hi colaven en jardins, però matar-les així ens sembla una salvatjada

Alicia — Resident

“Em sembla un espant que en una illa que és Reserva de Biosfera, que té especial cura de la fauna i flora com a part de la seva oferta cultural i fins i tot turística, es resolgui la sobrepoblació d'animals a tirs. Al veïnat estem consternats perquè, a més, han deixat les restes dels animals allà on els van matar. El tram d'Arenal del Camí de Cavalls fa olor de mort des de fa dies, la postal és realment impactant”, explica la Lluvia, veïna de Son Parc.

Ella, després d'assabentar-se de la batuda, va començar a recollir firmes entre els municipis de Menorca per exigir que es canviï el protocol de control de fauna per un altre no letal. “Hem aconseguit mil firmes en 24 hores, les xarxes socials ens han ajudat molt i continuarem lluitant perquè es busqui una solució menys bàrbara per a aquests pobres animals”, conclou.

Cap administració es fa responsable

Des del Consistori insisteixen que es va notificar degudament a tot el veïnat de Son Parc i d'Arenal de les “tasques de manteniment relacionades amb el control poblacional de cabres assilvestrades” durant els dies 6 a 8 de maig. Així mateix, en diàleg amb elDiario.es, l'alcalde d'Es Mercadal, Joan Palliser Riudavets (PP), afirma que el govern municipal està exempt de tota responsabilitat. “No és la nostra competència. La responsabilitat en matèria de gestió de fauna silvestre és del Govern, concretament del Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB), a qui vam remetre les nostres peticions i que finalment van procedir”, explica.

Per la seva banda, des de la Direcció General de Medi Ambient han confirmat que l'activació del “protocol de control de fauna” es va iniciar arran d'un “requeriment urgent i reiterat de l'Ajuntament, motivat per les queixes veïnals i pels danys que aquests animals provoquen en jardins, horts i explotacions agrícoles” i han insistit que les cabres suposen un “risc per a la seguretat viària en envair carreteres i zones urbanes”. Amb tot, van rebutjar explicar si existeix un cens poblacional de cabres assilvestrades a Menorca, ni tampoc van detallar quants han estat els exemplars abatuts després de l'última matança.

Per la seva banda, fonts del COFIB han confirmat que “el propi Consistori d'Es Mercadal va notificar a aquesta dependència que no podia assumir la captura en viu dels animals, motiu pel qual s'ha optat per una batuda de caça controlada com a mesura excepcional de gestió poblacional”. Així mateix insisteixen que l'actuació “compta amb totes les autoritzacions pertinents i es desenvolupa únicament en set finques autoritzades”. En ella van participar quatre treballadors del COFIB, juntament amb Agents de Medi Ambient, Policia Local, Guàrdia Civil i representants de l'Ajuntament. Cal recordar que, encara que des del Govern assenyalen que es tracta d'un protocol “excepcional”, diversos veïns de la zona han confirmat a elDiario.es que no és la primera vegada que succeeix.

Per la seva banda, des del COFIB han explicat a elDiario.es que l'abandonament de cossos a la intempèrie que denuncien els veïns respon a un criteri ambiental. “Els cadàvers dels exemplars abatuts no seran remoguts, excepte en aquells casos en què quedin visibles o propers a zones transitades. Aquesta decisió respon a criteris d'una pauta de gestió ambiental i equilibri ecològic, ja que contribueixen a l'alimentació d'aus carronyaires presents a Menorca, com les milanes o els milans”, conclouen.

Alternatives no letals

L'Aïda Gascón és coordinadora estatal de l'ONG Anima Naturalis, una de les entitats que, després d'assabentar-se de les intencions del COFIB l'agost de l'any passat, es va comunicar amb el Govern després de ser alertada per una de les col·laboradores de l'organització, resident a Es Mercadal, de la imminent matança de cabres. “Sabem que és una pràctica habitual a les Balears i per això ens vam comunicar amb el Govern, fins i tot vam fer una sol·licitud d'informació pública. Vam haver de reclamar a l'organisme mediador de transparència perquè no van respondre. En tot moment la nostra intenció era conèixer els fonaments que van portar l'administració a decidir que matar a trets les cabres era la millor alternativa”, explica Gascón.

L'activista animalista insisteix que, segons la Llei de Benestar Animal, és obligatori buscar alternatives no letals en qualsevol protocol de control poblacional. “Realment no crec que hagin buscat cap alternativa. Nosaltres ens vam oferir a buscar conjuntament altres solucions com trasllats a santuaris o reserves protegides, però ni tan sols ens van trucar per preguntar com es podria fer”, conclou Gascón.

Realment no crec que hagin buscat cap alternativa. Nosaltres ens vam oferir a buscar conjuntament altres solucions com trasllats a santuaris o reserves protegides, però ni tan sols ens van trucar per preguntar com es podria fer

Aída Gascón — Coordinadora de la ONG Anima Naturalis

Jaume H. treballa en una empresa dedicada exclusivament al control poblacional d'animals silvestres. Segons explica, la seva companyia manté vigents diverses desenes de contractes amb administracions de tot l'estat, amb l'objectiu d'evitar la via letal com a eina de control poblacional. “Jo era a Menorca quan van aparèixer les primeres queixes per les cabres. En el seu moment em vaig oferir a les autoritats, per la meva experiència sé que es podria utilitzar el mètode del 'capturador', una gàbia accionada per control remot que permetria capturar els exemplars i traslladar-los a un altre lloc on no molestin. Això implica una despesa, una inversió, una logística que moltes vegades les administracions públiques no estan disposades a fer”, conclou.

Finalment, cal destacar que en 2025 la formació animalista PACMA va demanar al Govern que es fessin públics els informes tècnics i ambientals que van justificar l'execució de la població. Fonts de l'organització han destacat que “la gestió de poblacions animals s'ha d'abordar des de criteris científics, ètics i proporcionats”. “Aquesta decisió és improvisada i a més poc eficaç”, assenyalen els animalistes, que, a més, sostenen –igual que l'ONG Anima Naturalis– que existeixen alternatives menys agressives, com l'esterilització. Per la seva banda, ni la Conselleria de Medi Ambient ni el Consorci per a la Conservació de Fauna han respost a aquest mitjà quins han estat els criteris tècnics tinguts en compte per realitzar la batuda, ni tampoc si existeix un cens poblacional de cabres silvestres, ni quantes en van ser abatudes finalment entre el 7 i el 9 de maig.

Última semana de agosto de 2025. La costa norte de Menorca es un tórrido páramo rocoso en medio de uno de los veranos más intensos que se recuerdan. La sequía y las altas temperaturas aumentan la presión humana sobre la isla que a su vez profundiza la escasez de agua potable en los acuíferos. Hay alerta naranja. Acaloradas y sedientas, un grupo de cabras silvestres abandona su hábitat para adentrarse en la jungla de cemento de las urbanizaciones de Arenal d'en Castell y Son Parc, en el municipio de Es Mercadal. El teléfono del Ayuntamiento no paró de sonar durante las siguientes semanas con denuncias y quejas de vecinos y turistas debido a que las cabras “invaden los jardines, se comen las plantas y ensucian los coches”. A partir de aquí se pondrá en marcha un mecanismo administrativo por el cual el Consistorio solicitará a la Conselleria de Medi Ambient i Pesca del Govern que tome cartas en el asunto, organismo que finalmente impulsará la solución que ha levantado ampollas entre la población local: matar a todas las cabras a tiros.

“La mañana del sábado nos encontramos con un cartel que decía que cerraban la etapa cuatro del Camí de Cavalls por tareas de gestión y mantenimiento. No decía nada de que estaban matando a tiros a la fauna silvestre. Nosotros como vecinos no queremos que anden sueltas por la zona porque pueden ser un peligro para el tráfico e incluso se colaban en jardines, pero matarlas así nos parece una salvajada”, explica Alicia A., una de las pocas residentes que habita todo el año en la urbanización de Arenal, típicamente poblada por turistas y residentes estacionales. “Imagínate que alguien decidiera omitir el cartel o, ¿qué pasaría si alguien está de excursión y no lo ve? Es una burrada y un peligro resolver las cosas a tiros”, concluye.

Nosotros como vecinos no queremos que anden sueltas por la zona porque pueden ser un peligro para el tráfico e incluso se colaban en jardines, pero matarlas así nos parece una salvajada

Alicia — Residente

“Me parece un espanto que en una isla que es Reserva de Biosfera, que tiene especial cuidado de la fauna y flora como parte de su oferta cultural e incluso turística, se resuelva la sobrepoblación de animales a tiros. En el vecindario estamos consternados porque, además, han dejado los restos de los animales allí donde los mataron. El tramo de Arenal del Camí de Cavalls huele a muerto desde hace días, la postal es realmente impactante”, cuenta Lluvia, vecina de Son Parc.

Ella, tras enterarse de la batida, comenzó a juntar firmas entre los municipios de Menorca para exigir que se cambie el protocolo de control de fauna por otro no letal. “Hemos logrado mil firmas en 24 horas, las redes sociales nos han ayudado mucho y vamos a seguir luchando para que se busque una solución menos bárbara para estos pobres animales”, concluye.

Ninguna administración se hace responsable

Desde el Consistorio insisten en que se notificó debidamente a todo el vecindario de Son Parc y de Arenal de las “tareas de mantenimiento relacionadas con el control poblacional de cabras asilvestradas” durante los días 6 a 8 de mayo. Asimismo, en diálogo con elDiario.es, el alcalde de Es Mercadal, Joan Palliser Riudavets (Entesa), afirma que el gobierno municipal está exento de toda responsabilidad. “No es nuestra competencia. La responsabilidad en materia de gestión de fauna silvestre es del Govern, concretamente del Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB), a quienes remitimos nuestras peticiones y que finalmente procedieron”, explica.

Por su parte, desde la Direcció General de Medi Ambient han confirmado que la activación del “protocolo de control de fauna” se inició a raíz de un “requerimiento urgente y reiterado del Ayuntamiento, motivado por las quejas vecinales y por los daños que estos animales provocan en jardines, huertos y explotaciones agrícolas” y han insistido en que las cabras suponen un “riesgo para la seguridad vial al invadir carreteras y zonas urbanas”. Con todo, rechazaron explicar si existe un censo poblacional de cabras asilvestradas en Menorca, ni tampoco detallaron cuántos han sido los ejemplares abatidos tras la última matanza.

Por su parte, fuentes del COFIB han confirmado que “el propio Consistorio de Es Mercadal notificó a esta dependencia que no podía asumir la captura en vivo de los animales, motivo por el cual se ha optado por una batida de caza controlada como medida excepcional de gestión poblacional”. Asimismo insisten en que la actuación “cuenta con todas las autorizaciones pertinentes y se desarrolla únicamente en siete fincas autorizadas”. En ella participaron cuatro trabajadores del COFIB, junto con Agentes de Medio Ambiente, Policía Local, Guardia Civil y representantes del Ayuntamiento. Cabe recordar que, aunque desde el Govern señalan que se trata de un protocolo “excepcional”, varios vecinos de la zona han confirmado a elDiario.es que no es la primera vez que sucede.

Por su parte, desde el COFIB han explicado a elDiario.es que el abandono de cuerpos al raso que denuncian los vecinos responde a un criterio ambiental. “Los cadáveres de los ejemplares abatidos no serán removidos, excepto en aquellos casos en los que queden visibles o próximos a zonas transitadas. Esta decisión responde a criterios de una pauta de gestión ambiental y equilibrio ecológico, ya que contribuyen a la alimentación de aves carroñeras presentes en Menorca, como las milanas o los milanos”, concluyen.

Alternativas no letales

Aída Gascón es coordinadora estatal de la ONG Anima Naturalis, una de las entidades que, tras enterarse de las intenciones del COFIB en agosto del año pasado, se comunicó con el Govern tras ser alertada por una de las colaboradoras de la organización, residente en Es Mercadal, de la inminente matanza de cabras. “Sabemos que es una práctica habitual en Baleares y por eso nos comunicamos con el Govern, incluso realizamos una solicitud de información pública. Tuvimos que reclamar al organismo mediador de transparencia porque no respondieron. En todo momento nuestra intención era conocer los fundamentos que llevaron a la administración a decidir que matar a tiros a las cabras era la mejor alternativa”, explica Gascón.

La activista animalista insiste en que, según la Ley de Bienestar Animal, es obligatorio buscar alternativas no letales en cualquier protocolo de control poblacional. “Realmente no creo que hayan buscado alternativa alguna. Nosotros nos ofrecimos a buscar conjuntamente otras soluciones como traslados a santuarios o reservas protegidas, pero ni siquiera nos llamaron para preguntar cómo se podría hacer”, concluye Gascón.

No creo que hayan buscado alternativa alguna. Nosotros nos ofrecimos a buscar conjuntamente otras soluciones como traslados a santuarios o reservas protegidas, pero ni siquiera nos llamaron para preguntar cómo se podría hacer

Aída Gascón — Coordinadora de la ONG Anima Naturalis

Jaume H. trabaja en una empresa dedicada exclusivamente al control poblacional de animales silvestres. Según explica, su compañía mantiene vigentes varias decenas de contratos con administraciones de todo el estado, con el objetivo de evitar la vía letal como herramienta de control poblacional. “Yo estaba en Menorca cuando aparecieron las primeras quejas por las cabras. En su momento me ofrecí a las autoridades, por mi experiencia sé que se podría utilizar el método del 'capturadero', una jaula accionada por control remoto que permitiría capturar a los ejemplares y trasladarlos a otro sitio donde no molesten. Esto implica un gasto, una inversión, una logística que muchas veces las administraciones públicas no están dispuestas a hacer”, concluye.

Por último, cabe destacar que en 2025 la formación animalista PACMA pidió al Govern que se hicieran públicos los informes técnicos y ambientales que justificaron la ejecución de la población caprina. Fuentes de la organización han destacado que “la gestión de poblaciones animales debe abordarse desde criterios científicos, éticos y proporcionados”. “Esta decisión es improvisada y además poco eficaz”, señalan los animalistas, quienes, además, sostienen –al igual que la ONG Anima Naturalis– que existen alternativas menos agresivas, como la esterilización. Por su parte, ni la Conselleria de Medi Ambient ni el Consorcio para la Conservación de Fauna han respondido a este medio cuáles han sido los criterios técnicos tenidos en cuenta para realizar la batida, ni tampoco si existe un censo poblacional de cabras silvestres, ni cuántas fueron abatidas finalmente entre el 7 y el 9 de mayo.

Un paisatge lunar fet de milers de cavitats circulars a l’escorça rocosa. Un sòl extraterrestre que sembla un somni febril de la prehistòria. Així és caminar pels cocons del llevant de Menorca, com passejar per un rusc d’abelles fet de pedra on no floreix la mel, sinó la sal. Un llarg viatge al centre de la història de les Balears en què aquest mineral comestible ocupa un paper central, no només per a l’illa i els seus habitants, que la cultiven de manera natural des de fa mil·lennis, sinó per a la mateixa història de la humanitat. Es calcula que, des de l’edat del bronze, l’illa va ser un important epicentre de producció i comercialització de sal a escala artesanal, que va facilitar el comerç i l’intercanvi amb altres civilitzacions de la conca del Mediterrani.

“La paraula cocons, amb la qual designam aquestes cavitats circulars on es diposita la sal de manera natural, prové del llatí caucus, que vol dir recipient o tassa. Probablement, el seu ús es va popularitzar durant la dominació romana de les Illes i ha quedat com un record d’aquest procés històric fins als nostres dies”, explica Adolf Sintes, autor del llibre Cocons i salines a Menorca i investigador de l’Institut Menorquí d’Estudis. A causa del caràcter orgànic i artesanal d’aquesta producció, no existeixen jaciments arqueològics que puguin respondre amb detall a la pregunta sobre com es duia a terme aquesta explotació salina durant el període comprès entre el 3000 i el 130 aC, moment que va des del primer període talaiòtic fins al moment de la dominació romana de l’illa. “Es tracta, en tot cas, d’una activitat mil·lenària basada en el procés natural d’evaporació de l’aigua marina dipositada en aquestes oquedats rocoses. En evaporar-se l’aigua, la sal es cristal·litza i sedimenta i pot retirar-se directament de la pedra”, explica Sintes en conversa amb elDiario.es.

Es tracta d’una activitat mil·lenària basada en el procés natural d’evaporació de l’aigua marina dipositada en aquestes oquedats rocoses. En evaporar-se l’aigua, la sal es cristal·litza i sedimenta i pot retirar-se directament de la pedra

Adolf Sintes — Autor del llibre ‘Cocons i salines a Menorca’ i investigador de l’Institut Menorquí d’Estudis

Cal destacar que durant l’edat del bronze i fins a l’alta edat mitjana, la sal va ser un recurs essencial per a la vida quotidiana: s’utilitzava per conservar aliments —especialment carn i peix—, per a l’alimentació humana i del bestiar i en alguns processos bàsics de comerç i emmagatzematge d’espècies. Tenint en compte que es calcula que les aigües del Mediterrani contenen entre 30 i 31,6 quilos de sal comuna per m³, no és difícil imaginar per què Menorca s’integraria —de manera limitada al principi i molt més profundament després de la romanització balear— dins les dinàmiques comercials del Mediterrani, on la sal era un bé estratègic.

“Cal pensar en com era —i és— de clau aquest mineral en la història del Mediterrani. De les seves múltiples propietats i qualitats passa ràpidament a convertir-se en un símbol: de força, de saviesa, d’eternitat, en certes ocasions; a vegades, paradoxalment, d’esterilitat i de mort. En l’actualitat ha renovat el seu interès a convertir-se en matèria primera per a la indústria química. El fet sorprenent que cal subratllar és que la sal és un dels pocs productes que, per ser d’imperiosa necessitat, ha mantingut la seva importància al llarg dels temps i les cultures. Gairebé sempre on hi ha un ésser humà, no hi falta la sal”, explica Joan Vilà, autor de l’estudi La producció antiga i el comerç de la sal al Mediterrani Occidental.

Cal pensar en com era —i és— de clau aquest mineral en la història del Mediterrani. De les seves múltiples propietats i qualitats passa ràpidament a convertir-se en un símbol: de força, de saviesa, d’eternitat, en certes ocasions; a vegades, paradoxalment, d’esterilitat i de mort

Joan Vilà — Autor de l’estudi La producció antiga i el comerç de la sal al Mediterrani Occidental

Consultat per elDiario.es, Adolf Sintes confirma que, malgrat la manca de documents, “és molt possible” que la producció de sal a Menorca hagués tingut el seu auge durant l’etapa púnica, entre el 1000 i el 500 aC, i durant la dominació musulmana entre el segle VII i el XIII. L’autor planteja com a hipòtesi que van ser els cartaginesos qui van impulsar l’explotació salinera a les Balears, gràcies a la seva tècnica i organització, en un context de forta activitat comercial. En aquesta etapa, la demanda de sal va créixer notablement per indústries com les saladures i la producció de gàrum —una salsa de peix a base de sal marina—, fet que hauria afavorit el desenvolupament d’aquest recurs com a mercat emergent.

L’edat mitjana i la Menorca britànica

Amb els primers anys de l’administració de la Corona d’Aragó després de vuit segles de dominació musulmana, Menorca comença a regular l’activitat salinera. Serà el lloctinent del rei, Dalmau Sagarriga, qui autoritzarà mitjançant document l’extracció de sal, tot i que es mantindria gratuïta “sempre que fos per a ús personal”. En paral·lel, altres territoris incrementen la seva activitat i neix una protoindústria salinera a València i Eivissa.

“Hi ha un intent d’articular una indústria en l’àmbit local en el que actualment és Binissaida, al terme municipal des Castell, on es pot comprovar que es va intentar construir un assecador amb pedres portades de Ciutadella. Malauradament, aquesta iniciativa no va prosperar, però parla de la importància del sector i de l’intent d’aprofundir en la seva industrialització durant aquesta època”, explica Sintes.

És la Guerra de Successió i el canvi de sobirania territorial de Menorca a mans britàniques el moment clau en què la sal viurà la seva etapa d’esplendor, ja que des de 1713 Maó es converteix en un port estratègic i obert al comerç internacional, en part a causa del model liberal i sense aranzels que va implantar el govern anglès. “Les autoritats britàniques van fomentar l’arribada de mercaders de tot el Mediterrani i especialment dels anomenats ‘Cos de Grecs’, d’origen grec, que van obtenir concessions a Cala Tirant, Sant Felip i La Mola. Moltes de les famílies arribades a Menorca estaven vinculades a la diàspora del Mediterrani oriental, ja que en aquella època Grècia es trobava ocupada per l’Imperi Otomà”, explica l’investigador Sintes al seu llibre.

Aquestes famílies, que van arribar a ser immortalitzades a la novel·la Els Nikolaidis, de l’autor menorquí Josep Maria Quintana, aportaven capital, contactes i experiència comercial a la indústria salinera, fet que va facilitar la consolidació de les Salines de la Concepció, un projecte que recentment ha estat recuperat després de segles d’abandonament. “En aquest context i durant aquest període es podria dir que la sal menorquina deixa de ser un recurs local per integrar-se en circuits comercials més amplis”, conclou Sintes.

Decadència i renaixement

El final de la Menorca britànica va arribar amb el nou segle i, amb aquest, un gir poc favorable per a la indústria de la sal. El canvi de sobirania a començaments del segle XIX i la restitució al marc regulador del Regne d’Espanya va suposar la fi de les condicions que havien permès créixer el sector: es va expulsar les col·lectivitats salineres de comerciants establerts a l’illa gairebé exclusivament gràcies a aquesta activitat, van tornar els impostos, aranzels i figures com el delme eclesiàstic, que van encarir la producció i van reduir la competitivitat davant d’altres centres saliners més grans i eficients del Mediterrani. L’administració, abans procliu al naixement d’una petita burgesia industrial, ara tancava les portes al comerç i es constituïa en un poder centralitzat que rebutjava valorar una activitat perifèrica i d’escala limitada.

Sense incentius, inversió ni protecció efectiva, les salines van quedar exposades a un mercat desfavorable, frenant el seu desenvolupament i marcant l’inici d’una llarga etapa d’estancament. “Cal pensar que, amb el retorn de l’administració espanyola, una de les primeres coses que van fer va ser expulsar jueus i grecs de l’illa. Això ja havia passat parcialment amb l’administració francesa, però a partir de 1810 es consolida definitivament. Malgrat aquesta expulsió, alguns menorquins van intentar continuar amb la tradició salinera i es funda ja en període espanyol la Salina de Mongofre, que és l’única que es troba al terme municipal de Maó”, explica Sintes.

Malgrat l’abandonament estatal, a mitjan segle XIX es funda la Salina de la Concepció, que el 1854 ofereix la seva primera collita de “flor de sal”, un tipus de sal marina d’alta qualitat formada per una escorça delicada de cristalls piramidals que suren a la superfície de l’aigua mentre s’evapora en amples batees de marès i que ha de ser recollida en el moment exacte de la seva “floració”, abans que s’evapori de nou. Una flor —de sal— d’un dia.

“La nostra activitat es remunta a la família Salort d’Alaior, propietària de la finca des de 1614”, expliquen els actuals propietaris, que assenyalen que, tot i produir sal durant més d’un segle, la indústria “va tancar el 1984, després de cent trenta anys d’operació ininterrompuda”, en part a causa de l’auge d’altres sectors econòmics com el model turístic.“El 2018 vam reprendre l’activitat i vam decidir apostar per un model artesanal basat en els principis ecològics i ambientals més estrictes. Creiem que hi ha formes d’habitar Menorca que no són només turisme ni només vaques i formatge. La sal també és sector primari, respectuós amb la natura i amb una connexió profunda amb aquesta terra”, conclouen. Després de la restauració i la reactivació de la Salina de la Concepció, la Comissió Europea va atorgar a la finca el premi Europa Nostra 2026 per la seva recuperació exitosa, la conservació patrimonial i el respecte pel medi ambient.

Un paisaje lunar hecho de miles de cavidades circulares en la corteza rocosa. Un suelo extraterrestre que parece un sueño febril de la prehistoria. Así es caminar por los cocons del levante de Menorca, como pasear por un panal de abejas hecho de piedra donde no florece la miel, sino la sal. Un largo viaje al centro de la historia de Balears en el que este mineral comestible ocupa un rol central, no sólo para la isla y sus habitantes, que la cultivan de forma natural desde hace milenios, sino para la historia misma de la humanidad. Se calcula que, desde la Edad del Bronce, la isla fue un importante epicentro de producción y comercialización de sal a escala artesanal, que facilitó el comercio y el intercambio con otras civilizaciones de la cuenca del Mediterráneo.

“La palabra cocons, con la que designamos a estas cavidades circulares donde se deposita la sal naturalmente, proviene del latín caucus, que quiere decir recipiente o taza. Probablemente, se popularizó su uso durante la dominación romana de las Islas y quedó como un recuerdo de este proceso histórico hasta nuestros días”, explica Adolf Sintes, autor del libro Cocons y Salines a Menorca e investigador del Institut Menorquí d’Estudis. Debido al carácter orgánico y artesanal de esta producción no existen yacimientos arqueológicos que puedan responder en detalle a la pregunta sobre cómo se producía esta explotación salina durante el período comprendido entre el 3000 y el 130 a.C, momento que va del primer período talayótico al momento de la dominación romana de la isla. “Se trata en todo caso de una actividad milenaria basada en el proceso natural de evaporación de agua marina depositada en estas oquedades rocosas. Al evaporarse el agua la sal se cristaliza y sedimenta y puede retirarse directamente de la piedra”, explica Sintes en diálogo con elDiario.es.

Es una actividad milenaria basada en el proceso natural de evaporación de agua marina depositada en estas oquedades rocosas. Al evaporarse el agua la sal se cristaliza y sedimenta y puede retirarse directamente de la piedra

Adolf Sintes — Autor del libro 'Cocons y Salines a Menorca' e investigador del Institut Menorquí d’Estudis

Cabe destacar que durante la Edad del Bronce y hasta la Alta Edad Media, la sal fue un recurso esencial para la vida cotidiana: se utilizaba para conservar alimentos —especialmente carne y pescado—, para la alimentación humana y del ganado y en algunos procesos básicos de comercio y almacenamiento de especias. Teniendo en cuenta que se calcula que las aguas del Mediterráneo encierran entre 30 y 31,6 kilos de sal común por m3 no es difícil imaginar por qué Menorca se integraría –de forma limitada al principio y mucho más profundamente después de la romanización balear– en el seno de las dinámicas comerciales del Mediterráneo, donde la sal era un bien estratégico.

“Hay que pensar en lo clave que era –y es– este mineral en la historia del Mediterráneo. De sus múltiples propiedades y cualidades pasa rápidamente a convertirse en un símbolo: de fuerza, de sabiduría, de eternidad, en ciertas ocasiones; a veces, paradójicamente, de esterilidad y de muerte. En la actualidad ha renovado su interés al convertirse en materia prima para la industria química. El hecho sorprendente que cabe subrayar es que la sal es uno de los pocos productos que por ser de imperiosa necesidad ha mantenido su importancia a través de los tiempos y las culturas. Casi siempre donde hay un ser humano, no falta la sal”, explica Joan Vilà, autor del estudio La antigua producción y comercio de la sal en el Mediterráneo Occidental.

Hay que pensar en lo clave que era –y es– este mineral en la historia del Mediterráneo. De sus múltiples propiedades y cualidades pasa rápidamente a convertirse en un símbolo: de fuerza, de sabiduría, de eternidad, en ciertas ocasiones; a veces, paradójicamente, de esterilidad y de muerte

Joan Vilà — Autor del estudio 'La antigua producción y comercio de la sal en el Mediterráneo Occidental'

Consultado por elDiario.es, Adolf Sintes confirma que, a pesar de la falta de documentos, “es muy posible” que la producción de sal en Menorca pudo haber tenido su auge durante la etapa púnica, entre el 1000 y el 500 a. C, y durante la dominación musulmana entre el siglo VII y el XIII. El autor plantea como hipótesis que fueron los cartagineses quienes impulsaron la explotación salinera en Balears, gracias a su técnica y organización, en un contexto de fuerte actividad comercial. En esta etapa, la demanda de sal creció notablemente por industrias como las salazones y la producción de garum –una salsa de pescado a base de sal marina–, lo que habría favorecido el desarrollo de este recurso como mercado emergente.

La Edad Media y la Menorca británica

Con los primeros años de la administración de la Corona de Aragón tras ocho siglos de dominación musulmana, Menorca comienza a regular la actividad salinera. Será el valido del rey, Dalmau Sagarriga, quien autorizará mediante documento a la extracción salina, aunque se mantendría gratuita “siempre que fuera para uso personal”. En paralelo, otros territorios incrementan su actividad y nace una proto-industria salina en València y Eivissa.

“Existe un intento de articular una industria a nivel local en lo que actualmente es Binissaida, en el término municipal de Es Castell, donde se puede comprobar que se intentó construir un secadero con piedras traídas desde Ciutadella. Lamentablementem esta iniciativa no prosperó, pero habla de la importancia del sector y del intento de profundizar en su industrialización durante esta época”, cuenta Sintes.

Es la Guerra de Sucesión y el cambio de soberanía territorial de Menorca a manos británicas el momento clave en el que la sal vivirá su etapa de esplendor, ya que desde 1713 Maó se convierte en un puerto estratégico y abierto al comercio internacional, en parte debido al modelo liberal y sin aranceles que implantó el gobierno inglés. “Las autoridades británicas fomentaron la llegada de mercaderes de todo el Mediterráneo y especialmente de los llamados 'Cos de Grecs', de origen griego que obtuvieron concesiones en Cala Tirant, Sant Felip y La Mola. Muchas de las familias llegadas a Menorca estaban vinculadas a la diáspora del Mediterráneo oriental, ya que en esa época Grecia se encontraba ocupada por el Imperio Otomano”, explica el investigador Sintes en su libro.

Estas familias, que llegaron a ser inmortalizadas en la novela Els Nikolaidis, del autor menorquín Josep María Quintana, aportaban capital, contactos y experiencia comercial a la industria salinera, lo que facilitó la consolidación de la Salines de la Concepció, un proyecto que recientemente ha sido recuperado tras siglos de abandono. “En ese contexto y durante este período se podría decir que la sal menorquina deja de ser un recurso local para integrarse en circuitos comerciales más amplios”, concluye Sintes. 

Declive y renacimiento

El fin de la Menorca británica llegó con el nuevo siglo y con éste un giro poco saludable para la industria de la sal. El cambio de soberanía a comienzos del siglo XIX y la restitución al marco regulatorio del Reino de España supuso el fin de las condiciones que habían permitido crecer al sector: se expulsó a las colectividades salineras de comerciantes asentados en la isla casi exclusivamente gracias esta actividad, regresaron los impuestos, aranceles y figuras como el diezmo católico, que encarecieron la producción y redujeron la competitividad frente a otros centros salineros más grandes y eficientes del mediterráneo. La administración, ante proclive al nacimiento de una pequeña burguesía industrial, ahora cerraba las puertas al comercio y se constituía en poder centralizado que rechazaba ponderar una actividad periférica y de escala limitada. 

Sin incentivos, inversión ni protección efectiva, las salinas quedaron expuestas a un mercado desfavorable, frenando su desarrollo y marcando el inicio de una larga etapa de estancamiento. “Hay que pensar que, con el regreso de la administración española, una de las primeras cosas que hicieron fue expulsar a judíos y griegos de la isla. Algo que ya había sucedido parcialmente con la administración francesa, pero que a partir de 1810 se consolida definitivamente. A pesar de esta expulsión algunos menorquines intentaron seguir con la tradición salina y se funda ya en período español la Salina de Mongofre, que es la única que se encuentra en el término municipal de Maó”, explica Sintes.

A pesar del abandono estatal, a mediados de siglo XIX se funda la Salina de la Concepción, que en 1854 ofrece su primera cosecha de “flor de sal”, un tipo de sal marina de alta calidad formada por una corteza delicada de cristales piramidales que flotan en la superficie del agua mientras se evapora en amplias bateas de marès y que debe ser recogida en el momento exacto de su “floración”, antes de que se evapore nuevamente. Una flor –de sal– de un día.

“Nuestra actividad se remonta a la familia Salort d'Alaior propietaria de la finca desde 1614”, explican los actuales propietarios, quienes señalan que, a pesar de producir sal durante más de un siglo, la industria “echó el cierre en 1984, tras ciento treinta años de operación ininterrumpida”, en parte debido al auge de otros sectores económicos como el modelo turístico. “En 2018 retomamos la actividad y decidimos apostar por un modelo artesanal basado en los principios ecológicos y ambientales más estrictos. Creemos que existen formas de habitar Menorca que no son ni sólo turismo ni solamente vacas y queso. La sal es también sector primario, respetuoso de la naturaleza y con una profunda conexión con esta tierra”, concluyen. Tras la restauración y la reactivación de la Salina de la Concepción, la Comisión Europea otorgó a la finca el premio Europa Nostra 2026 por su exitosa recuperación, conservación patrimonial y respeto al medio ambiente. 

Jean Bruno Cayol era un capità experimentat i d'àmplia trajectòria a la Compagnie Française Transatlantique quan va acceptar convertir-se en patró del General Chanzy en l'hivern de 1910. Era un vaixell de correu i passatge a vapor –modern per a la seva època–, construït al llegendari varador de Saint Nazaire tot just uns anys abans. Ningú, i menys encara aquell capità que havia navegat per tot el món contra vent i marea, podia imaginar que s'enfonsaria aquella matinada del 10 de febrer, fa 116 anys, davant la costa de ponent de Menorca. Aquella tragèdia en la que van morir 157 persones incloent-hi el capità i tota la seva tripulació és considerada un dels pitjors accidents marítims de l'era moderna a Espanya i encara avui segueix sense estar del tot clar què va ser el que va causar aquell naufragi. “És cert que les cròniques de l'època donen compte que hi havia mala mar la matinada del 9 de febrer, però el sinistre continua sorprenent fins avui, no només perquè Cayol era un mariner avesat que havia fet aquest mateix trajecte centenars de vegades, sinó perquè l'enfonsament va ser tan veloç com mortífer”, explica l'autor del llibre El naufragi del Chazny, Miquel Ángel Mir. 

Amb les primeres llums de l'alba del dijous 10 de febrer, la notícia ja era portada als principals mitjans locals i internacionals. “Commoció a París, Alger i Marsella, va naufragar el Général Chanzy”, titulava L'Humanité fent coneguda la tragèdia. El setmanari La Voz de Menorca va obrir la seva edició insular cridant els veíns a sumar-se a la desesperada tasca de recerca i rescat de possibles supervivents. Segons narrava el matutí, “les immediacions de Ciutadella són en un efervescent enrenou de soldats, rescatistes, pescadors de la zona i curiosos que inunden la costa nord a l'altura de Punta Nati”. Després d'hores de recerca es van poder recuperar 24 cossos i es va obrar un miracle que ningú esperava: d'entre els 158 tripulants que van sortir de Marsella en quedava un viu. El seu nom era Marcel Boudez.

En estat catatònic i probablement sense ser del tot conscient de la seva sort, Boudez, de 26 anys, empleat de duanes i ara epicentre de l'atenció de la premsa de tot Europa, va encertar a fer declaracions una vegada es va haver refet del naufragi. “Vam abandonar Marsella cap al migdia. Tot anava bé, fins i tot l'alegria regnava a bord. Cap a les set de la tarda, a mesura que entràvem al Golf de Lleó, el mar va començar a encrespar-se. Diversos passatgers es van mostrar inquiets, però el capità Cayol es va esforçar a tranquil·litzar-los. Fins i tot va baixar del pont de comandament per explicar que havia fet aquest mateix trajecte durant anys. Realment confiàvem que a l'albada següent estaríem veient les muntanyes blanques d'Alger”, va explicar en un reportatge publicat poc després de l'accident a Le Matin. Segons el jove marsellès, la tripulació del Chazny va sopar tranquil·lament aquella nit malgrat el cada cop més violent onatge. 

En la més absoluta foscor, el vaixell es va aventurar a passar entre Menorca i Mallorca confiant només en l'experiència del seu capità, enmig d'una tempesta i sense més il·luminació que els escassos focus del vaixell. “Cap a les onze de la nit vaig tornar al meu camarot, que ocupava amb un altre viatger. Per la meva part, experimentava una certa inquietud, ja que el mar empitjorava moment a moment. El meu company de camarot va intentar tranquil·litzar-me i finalment em vaig adormir”, va explicar Boudez, i va assenyalar que, de sobte, es va despertar “espantat”. Podien ser les quatre del matí aproximadament. “Ni vaig sentir res ni ho vaig percebre; però un terrible pressentiment em va advertir que un perill m'amenaçava. Estem en perill, vaig pensar. Per què? Ho ignoro…”. Baudez aconseguiria escapar de l'enfonsament del Chazny a bord d'una de les embarcacions d'emergència que es van avitar després de l'inici de l'enfonsament, juntament amb un altre tripulant que, tanmateix, poc abans d'arribar a les roques de la costa nord de Menorca, va desaparèixer amb un violent cop de mar. Boudez va arribar nedant a la costa al límit del col·lapse on va ser trobat hores després pels rescatadors.

En la més absoluta foscor, el vaixell es va aventurar a passar entre Menorca i Mallorca confiant només en l'experiència del seu capità, enmig d'una tempesta i sense més il·luminació que els escassos focus del vaixell

Causes i atzars

Han passat 116 anys d'aquell naufragi i encara avui, a uns 12 metres sota el nivell del mar, el casc del Chazny roman enfonsat en un mar de dubtes. Com és possible que un mariner competent i experimentat com Cayol perdes el control del vaixell en una ruta de sobres coneguda? Va ser supícia, incompetència o descuit? El mal temps d'aquella matinada explica per si mateix l'enfonsament veloç i fatal de l'embarcació? Com moren 156 persones en un instant? En suma, per què es va enfonsar el Général Chanzy?

Jaume Picó Vives, mariner menorquí i autor del llibre 75 anys de naufragis i accidents marítims a Menorca, planteja algunes claus per entendre aquests successos: “La costa nord de Menorca és, en clar contrast amb les zones del sud i de llevant, abrupta i escabrós. A això s'hi suma que tot el tram litoral comprès entre Algaiarens i Punta Nati —on va naufragar el Chanzy— amb prou feines va disposar durant dècades d'una única referència marítima, el far de Cavalleria, en funcionament des del 1857. De fet, aquest litoral, dur i constantment exposat als temporals, s'ha convertit al llarg de la història de l'illa en escenari freqüent de nombrosos naufragis”.

Aquest litoral, dur i constantment exposat als temporals, s'ha convertit al llarg de la història de l'illa en escenari freqüent de nombrosos naufragis

Jaume Picó Vives — Mariner

Segons Picó, aquella tragèdia va evidenciar de forma incontestable la necessitat de reforçar la senyalització marítima a l'illa. Les autoritats van respondre a aquesta urgència iniciant el 5 de juliol de 1912 les obres de l'actual Far de Punta Nati, que seria inaugurat el setembre de 1913. Una imponent construcció de pedra situada a 43 metres sobre el nivell del mar i amb un abast de 26 milles nàutiques que va néixer com a resposta directa al desastre. “Aquella llum, que en les nits de temporal adverteix del perill dels penya-segats del nord, és també un record permanent de les víctimes del Général Chanzy i, al mateix temps, la garantia que tragèdies com aquesta no haurien de tornar a repetir-se en aquestes costes”, conclou el mariner.

A França, l'accident també va causar una profunda commoció, probablement degut a l'elevat número de víctimes; prova d'això va ser la construcció d'un monument commemoratiu en la seva memòria a Ris-Orangis, dissenyat per l'arquitecte Georges Wybo i ubicat al parc de la Casa de Retir dels Artistes Lírics al sud de París. El cenotafi va ser inaugurat el 14 de maig de 1911 per Armand Fallières, president de la República en una cerimònia de la qual va participar una part important del govern i l'únic supervivent, Boudez, qui amb el transcàrrer dels anys va anar caient en l'oblit. Menorca també va retre homenatge als traspassats i especialment a aquells els cossos dels quals van poder ser recuperats del mar, que van ser traslladats a terra i encara avui descansen sota una gran estàtua d'un àngel alat i una llosa de marès gravada amb la silueta del vaixell. 

Jean-Jacques Jordi, historiador especialista en la Marsella dels segles XVIII al XX i profund estudiós de la tragèdia del Chanzy, destaca l'impacte popular que va generar el naufragi en la societat de l'època. “Hi va haver una assistència de prop de 12.000 persones als funerals celebrats a la catedral de Marsella i oficiats pel seu bisbe. També hi van assistir nombroses figures rellevants de la vida política i social, cosa que evidencia que la població va fer seva aquella tragèdia, una implicació que també es va reflectir a Alger, on unes 6.000 persones van acudir als funerals oficiats per l'arquebisbe de la ciutat, qui va pronunciar una extensa homilia de dues hores”, explica l'historiador.