S’està debatent molt darrerament sobre la unitat de l’esquerra. Sobre si hi ha fórmules que funcionen i fórmules que no. Sobre si aquest encaix és possible o si aquell repartiment és just. El debat s’ha convertit, massa sovint, en una mena de pati d’escola polític on el que sembla importar és qui s’ajunta amb qui i en quines condicions. 

Però mentre discutim les formes, estam perdent el fons. 

La pregunta no és quina marca pesa més ni quines sigles encaixen millor en una papereta. La pregunta és per a què és necessari un front ampli d’esquerres. I la resposta és senzilla: per garantir un futur que no deixi ningú enrere. 

No és una hipòtesi abstracta. És la realitat on projectes d’extrema dreta guanyen força i poder. Als Estats Units, les polítiques impulsades durant la presidència de Donald Trump han suposat retrocessos en drets civils i socials que han debilitat consensos democràtics bàsics. A l’Argentina, el govern de Javier Milei ha promogut reformes laborals que abarateixen l’acomiadament, amplien els períodes de prova i redueixen garanties sindicals, posant en qüestió drets que durant dècades es consideraven intocables. 

I no cal anar tan lluny. Aquí, a les Illes Balears, ho estam vivint. Amb un govern del PP sostingut per Vox i presidit per Marga Prohens, assistim a una manca de voluntat política per intervenir de manera decidida en el principal problema social que tenim avui: l’habitatge. Mentre milers de famílies, joves i treballadors veuen com els preus es disparen i l’accés a un habitatge digne es converteix en una cursa impossible, el PP i Vox opten per no regular, per no limitar i per no protegir. Prefereixen mirar cap a una altra banda o confiar que el mercat ho resoldrà tot sol. Però els qui vivim aquí sabem que sense intervenció pública no hi haurà solució. I sabem també que aquesta inacció té conseqüències. Les estam patint. 

Davant això, la unitat no és un caprici estratègic. És una responsabilitat històrica.

Hi ha formacions que semblen sentir-se còmodes a l’oposició. Des de la puresa ideològica, des de la crítica constant, des de la distància segura que permet assenyalar sense assumir el desgast de governar. I, a més, amb una actitud derrotista que només pensa en sobreviure i aguantar el cop, com si l’horitzó fos resistir sense aspirar a guanyar. Però aquesta no és la manera de construir alternativa ni de transformar la realitat. Governar no és un exercici de comoditat, és un exercici de valentia. És assumir riscos, construir majories i tenir l’ambició real de millorar la vida de la gent. 

Sumar no va néixer per ocupar un racó testimonial del tauler polític. Va néixer per governar. Per millorar la vida de la gent. Per apujar salaris, reforçar serveis públics, protegir drets i ampliar llibertats. Governar implica negociar, cedir, construir majories. Implica assumir responsabilitats reals. 

Si encara hi ha qui no entén que l’objectiu és governar per transformar, potser el problema no és la fórmula. Potser el problema és la voluntat. 

No estam en un joc de simpaties ni en una competició d’egos. Hi ha molt en joc: el model de país que volem ser. La qualitat democràtica. La protecció de qui més ho necessita. 

L’esquerra no es pot permetre el luxe de mirar-se el melic mentre l’extrema dreta avança organitzada i sense complexos. 

És moment de fer un pas endavant. Amb maduresa. Amb generositat. Amb claredat. 

Perquè el que està en joc és massa important per continuar jugant al pati de l’escola. Ens jugam l’estat de benestar.

Què és allò que sustenta la vida? Segurament molts respondran que allò que ho fa és l'economia o la tecnologia i el seu avenç. Si, segur que són qüestions importants, però per sobre de totes aquestes coses hem d'entendre que allò que realment ens sustenta és la terra i les dones. Dues qüestions, que tradicionalment s'han entès com a secundàries o menys rellevants que d'altres, però que ara empenyen amb més força que mai.

Diuen que l'any 1980 va ser el primer en què el desenvolupament industrial va superar la capacitat de càrrega del nostre planeta terra. És precisament en aquella dècada quan les teories crítiques amb el sistema econòmic i la seva relació amb l'extracció de recursos naturals es consoliden de forma definitiva. Aquestes lluites es troben, en aquells anys, amb un moviment feminista ja molt madur i comencen a entendre que comparteixen més que objectius comuns, comparteixen una esmena a la totalitat a la forma en què s'organitza la nostra vida. D'aquesta aliança entre moviments neix l'ecofeminisme, terme utilitzat per primera vegada per Françoise d'Eaubonne l'any 1974.

D'acord, l'ecologisme i el feminisme comparteixen un enemic, el sistema, però això és similar amb moltes altres lluites. Per què aquesta unió és més forta? Doncs perquè la forma d'organitzar la nostra societat carrega sobre les esquenes de la natura i les dones tot el pes per continuar vivint. La nostra forma de vida es basa en extreure recursos naturals sense pensar en la seva regeneració, de la mateixa manera que s'aprofita dels cossos i les feines de les dones sense cap mena de límit. Tot perquè uns pocs puguin viure millor.

En efecte, el nostre sistema econòmic extreu minerals del centre d'Àfrica, sense demanar-se quines són les conseqüències. Es pot fer i es fa. De la mateixa manera, els cossos de dones en situació de pobresa de l'est d'Europa es veuen obligades a fer de ventre de lloguer de famílies amb recursos dels països més rics. La lògica és la mateixa, qui té més capacitat s'aprofita de les dones i la natura de manera similar i amb el mateix esperit. Però ha arribat el moment de dir prou. 

La crisi climàtica ens empeny a canviar el món on vivim. Els creixents fenòmens meteorològics extrems es comencen a repetir amb massa freqüència i la societat comença a prendre consciència. Enguany sabem que la meitat de la fauna del planeta ha desaparegut en els darrers quaranta anys. Anem cap a un canvi de model obligatori i es decidirà en les dècades vinents. És per això que ara és el moment de l'ecofeminisme. Sabem que és l'hora de repensar la forma en què vivim i el proper sistema no pot tornar a entendre el nostre planeta i les dones com a recursos il·limitats sobre els quals sustentar el benestar de tots.

L'alternativa, enfront aquesta transició cap a un nou model també existeix, és aquest fals “salvis qui pugui” on les dones i els territoris més vulnerables a escala climàtica sempre paguen més. Sabem que quan toca patir la pobresa que causa l'efecte de la desertificació, una tempesta o una gran onada de calor, les dones ho fem en major mesura. Això cada vegada anirà a més, i per això hem de ser nosaltres, les dones qui ens posen en marxa per una transformació, no ho faran per nosaltres.

En aquest punt, algunes de vosaltres segur que us demaneu quina és l'aplicació de tota aquesta teoria a Mallorca. Sincerament, pens que l'ecofeminisme està estretament lligat a l'enteniment i la transformació de la nostra illa.

El turisme aplica una lògica extractivista molt perversa. El seu impacte ambiental no és tan evident com el d'altres indústries que es dediquen directament a extreure recursos, però començam a ser conscients. L'alt nombre de visitants que rebem, reclama d'unes infraestructures, una aigua, una mar, i un terreny que directament no tenim. D'igual manera, el sistema econòmic que es basa en el turisme descansa també sobre els cossos de les dones. Un mercat que genera molta feina precària, que especialment fan les dones. L'exemple més evident és el de les Kellys, que pateixen al seu propi cos l'impacte de les xifres rècord del turisme.

Per aquesta raó Mallorca necessita una revolució ecofeminista. Perquè el problema és el nostre sistema i si no el reforma'm pensant en la natura i en les dones, no l'estarem fent compatible amb la vida de tothom. Cal que totes les polítiques es mirin amb aquesta doble vessant que realment és una. Infraestructures, transport públic, ajudes socials o cures, totes les polítiques han d'incloure aquesta perspectiva per fer de Mallorca un lloc millor.

Aquest 8M és el moment de sortir un any més al carrer. Hem de cridar que ens volem vives. També hem de reivindicar el nostre dret a no tenir por al carrer. Per descomptat hem de defensar igualtat de condicions i d'oportunitats. Volem temps per a nosaltres i tenir veu a les decisions que es prenen a la societat on vivim. Però crec que aquest 2023, ha de ser l'any de la presa de consciència climàtica, hem de cridar que estem fartes de sustentar amb els nostres cossos el sistema econòmic que ens explota a nosaltres i a la natura.

Tot i que mai he estat una gran aficionada a l'esport, sempre he seguit amb relativa intensitat les olimpíades. Supòs que no és una cosa meva, es tracta d'un esdeveniment del qual és difícil no estar pendent. En concret, record sentir una gran fascinació en els moments en els quals se superen rècords. El cas més destacat és d'Usain Bolt, que ens va deixar carreres emocionants i un rècord del món que va anar superant cursa rere cursa.

Aquest estiu a Mallorca també hem superat més d’un rècord, però en aquest cas d’aquells que et fan tremolar pensant en el futur que ens espera. La nostra estrella particular ha estat la boia de sa Dragonera, sense cap discussió. Com la millor atleta ha anat superant tots els rècords de temperatura de l’aigua. Que la mar superi els 30 graus no és normal i pot tenir un efecte devastador per la vida a la nostra illa, dins i fora de l’aigua.

Només amb una recerca ràpida de Google, veurem com els mitjans locals s’han fet ressò en més d’una ocasió de les altes xifres que aconseguia la nostra protagonista. Però crec que el fet diferencial no se situa en la premsa, que ja fa temps que dia si i dia també ens alerta, sinó en la percepció de la gent. Al llarg d’aquest estiu he tingut més d’una conversa sobre lo molt calenta que estava l’aigua del mar o sobre com s’està allargant la temperatura estival. La gent ha començat a percebre en primera persona els canvis i, tot i que això sigui un senyal dolent, crec que podem extreure alguna cosa positiva si aprenem ràpidament la lliçó.

El moviment ecologista ja fa molt temps que té un debat obert sobre com comunicar. L’exemple el trobem en un dels recursos més utilitzats, l’os polar que perd la seva casa perquè els pols s’estan desfent. Ningú dubtarà de la potència de la imatge. Però aquest tipus de missatge té dos problemes. El primer és que presenta una realitat que frega allò apocalíptic, una gran catàstrofe i, l’ésser humà, per defecte, acostuma a donar l’esquena i mirar cap a un altre costat davant aquestes situacions. La segona dificultat és que els pols es troben molt lluny i que la gran majoria del món no ha vist mai un os polar. Amb això vull dir que és una cosa aliena a nosaltres, que ens pot preocupar, però que no està present en el nostre dia a dia, com si ho està la inflació, l’atur o l’alt preu de l’habitatge.

Sempre he cregut que per generar aquesta consciència ambiental que tant es necessita hem de superar l’os polar i hem de xerrar de com afecta a la nostra vida. Perquè l’ecologisme no pot ser només una lluita pròpia d’una gent molt bona, que es preocupa pels animals i per la mare terra. No. La terra, el nostre planeta, seguirà aquí, d’això no hi ha dubtes, qui potser deixa d’existir serem nosaltres i la nostra forma de vida.

Crec que aquí resideix la potència del tot el que hem viscut aquest estiu, la potència de la boia de sa Dragonera. Per primera vegada s’ha percebut, en el cos de tots els habitants de Mallorca, la realitat del canvi climàtic. Això, conjugat amb la primera temporada alta després de la pandèmia, crec que està contribuint a fer que el replantejament del canvi de model comenci a agafar més força. Diria que estem davant d’una finestra d’oportunitat.

Tots els informes d’experts ens diuen que no som a temps d’aturar el canvi climàtic, però sí sabem que podem fer moviments perquè el cop sigui menys fort. Aquesta dècada és crucial i necessitem una ciutadania conscienciada, que actuï pensant en el clima. Per això, avui vull reflexionar sobre com hem de comunicar, en definitiva, com ho hem de fer per arribar a més persones.

Baix el meu punt de vista, ja ho he deixat entreveure: la clau se situa en què l’ecologisme no sigui una acció militant, sinó d’apel·lar al dia a dia de la gent. Un exemple clar és el de la transició energètica. Un pot posar plaques a casa perquè està molt conscienciat, però també ho podria fer perquè en aquesta crisi energètica surt molt més a compte. Amb el primer argument arribem a un públic ja motivat per la qüestió, amb el segon ens obrim a tota la societat.

Una cosa semblant succeeix amb el reciclatge. La separació, que tots fem a la nostra llar, pot ser una acció de pura confiança, pràcticament religiosa. Vull dir amb això, que és un acte de fe, donat que no veiem el resultat directe. Per això hem de començar a comunicar la manera en com separar a casa teva t’afecta a la teva vida diària. Perquè si fas la bossa d’orgànica a casa, aquesta s’anirà a una planta de tractament i amb ella faran compost. Aquest compost generat a les plantes de Mallorca es ven a agricultors de la terra a un preu públic. Si el poden comprar més barat i no importar-lo, podran ser més competitius. Al final, el ciutadà que ha separat l’orgànica a casa seva podrà comprar el producte local que sempre pensa i vol endur-se a casa, però que actualment no ho fa perquè és més car.

En el dia mundial del canvi climàtic cal que ens plantegem com fer que l’ecologisme sigui majoritari a les nostres illes. Estic convençuda que la millor manera per fer-ho és entendre que això no és un tema que afecti a l’os polar, sinó que ja ha arribat a les nostres portes, que ja ha arribat a la boia de sa Dragonera.