Sandro Roque encara dona les gràcies per haver nascut per Nadal. Aquella era l'única època en què el seu pare instal·lava el circ a Porto per a tota la temporada. “Si no, hauria nascut literalment sota la carpa”, afirma. Des de llavors, no recorda haver passat dos mesos en el mateix lloc. Amb el primer somriure que va esbossar li va arribar directa l'herència còmica del seu besavi, pallasso circense. “Amb mi va començar la quarta generació d'artistes en la família. La meva infància va transcórrer de poble en poble entre caravanes i trapezis”, recorda.

La seva darrera casa rodant és la del circ Raluy. Fa dies que la seva immensa carpa blanca s'ha instal·lat a Palma i ocupa un dels pocs solars buits del Nou Llevant. La cirereta al skyline d'un barri on conviuen les promocions d'habitatge social dels 70 amb els blocs sorgits del boom de la construcció de luxe. Davant dels carros circenses també estan aparcats alguns dels caravanistes a qui ha estat la crisi immobiliària la que els ha empès a una vida nòmada. Igual d'inestable que la dels titellaires, però amb pocs o cap viatge.

La història del Raluy ve de llarg. La va iniciar un rebesavi. El de Kimberley. A principis del segle XX, Francisco Raluy, natural de Fonz, Osca, va començar a recórrer llogarets amb un ós, una cabra i els malabars que havia après a fer. Els mesos d'hivern, ell i la seva dona els passaven “allà on el fred” els “sorprenia”. Quan va néixer el seu fill Luis -a qui van anomenar a Barcelona El Tigre de Sant Adrià- es va convertir en creador d'un número únic: va construir el seu propi canó d'aire comprimit i va ser un dels primers homes bala d'Europa. Una actuació que va sumar a les acrobàcies i amb què va actuar a les millors pistes del continent en ple període d'entreguerres.

Amb la tercera generació es van multiplicar els fills –quatre- i les boques per alimentar. “Els quatre germans feien un xou que no donava per mantenir tota la família i, a més, a mesura que aquesta creixia, buscaven també més estabilitat. Va ser llavors quan van passar de ser artistes per a altres circs a muntar el seu propi”, explica William Garibaldi, actual codirector. Era el 1972. El mateix any que va néixer la que avui és la seva dona, partenaire a la direcció i hereva de la saga: Rosa Raluy.

Una vida sobre rodes

Van sumar la música en directe, la dansa. Es van multiplicar les acrobàcies, les cabrioles sense xarxa, els equilibris. Es van complicar els malabars: amb els peus, amb les mans, amb el cap. Arribaren la carpa blanca i els constants viatges. I la família Raluy va créixer de la mà d'artistes arribats de mitja Europa. La majoria, membres d'altres sagues que acumulen dècades i generacions dedicades a l'espectacle, per a qui la vida nòmada ha estat l'única coneguda.

“Estem tot l'any de gira, viatgem molt i tenim amics per tot el món. És el que sempre hem fet. No tenim rutina, però també renunciem a tenir la mateixa gent i canviem d'amistats contínuament”, diu Kimberley Garibaldi. En un any poden superar les 300 actuacions. I a casa seva, la de Torroella de Montgrí, reconeix que passa poc més d'un mes a l'any. La seva llar real és la caravana on el seu gos, Milo, l'espera després de cada funció. Aquest moment en què el públic desapareix i és ell qui recorre la pista entre els membres de la companyia.

Estem tot l'any de gira, viatgem molt i tenim amics per tot el món. És el que sempre hem fet. No tenim rutina, però també renunciem a tenir la mateixa gent i canviem d'amistats contínuament

Kimberley Garibaldi — Acròbata

“Ara és més senzill viure així. En realitat són com miniapartaments amb rodes que tenen tot el necessari”, assegura. La seva, a més, és una de les peces úniques que atresora el Raluy: una antiga caravana circense anglesa dels anys 30. Amb la seva restauració va transformar la vella xemeneia de llenya que tenia en una cuina moderna. “El meu avi era un gran col·leccionista d'antiguitats. Es passava el dia buscant carruatges per internet i després viatjava per anar-los a comprar”, relata. Per això, quan desembarquen en una ciutat, també ho fa el seu “museu ambulant”. Des d'una antiga furgoneta de Correus fins a la cafeteria rodant del 1925 on recreen el London Bar de Barcelona -que va ser seu i refugi d'artistes espanyols- i que van portar circulant des d'Alemanya el 2016. Joies històriques amb un valor que va dels 60.000 als 200.000 euros. Quan el Ministeri de Cultura els va concedir el Premi Nacional de Circ el 1996 no només va elogiar i reconèixer la qualitat artística dels seus espectacles, sinó també el seu esforç per la conservació del patrimoni circense.

Per als qui com Kimberley van néixer a prop d'una carpa, l'adaptació a aquesta vida errant va ser més senzilla. De fet, ni tan sols n'hi va haver. Per a William, el seu pare, la cosa va ser diferent. Tot i que forma part de la tercera generació en una saga d'artistes, al seu moment, reconeix, va tenir dubtes. “La meva mare era totalment aliena a aquest món fins que va conèixer el meu pare, així que tota aquesta branca de la família no era nòmada i tenia una vida estable i familiar que m'agradava”, recorda. Durant un temps va estar decidit a seguir els estudis i ser una altra cosa. Qualsevol altra cosa. Però a l'any sabàtic que es va prendre per triar quin seria el seu camí, va començar a practicar l'acrobàcia i el seu destí va quedar marcat fins avui.

'La meva mare era totalment aliena a aquest món fins que va conèixer el meu pare, així que tota aquesta branca de la família no era nòmada i tenia una vida estable i familiar que m'agradava', recorda Kimberley

El cas d'Alina és encara més excepcional: no només és la primera de la seva família a entrar a l'espectacle, sinó que, com la seva companya Anastasia, ha trobat al circ un refugi a la situació i a la guerra que es viu a la seva Ucraïna natal. Al camerino, entre perruques de rínxols i barrets amb pompó, recorden com van viure el canvi. “La meva família em va dir que si aconseguia una feina era bona que me n'anés. Ara fa tres anys que no els veig, però és que tampoc resulta senzill per tota la paperassa i els controls”, lamenta. “Jo sí que he anat diverses vegades a veure els meus, però és molt dur tornar perquè està tot destruït”, afegeix Anastasia.

Entre el bullying i l'educació a distància

“No he odiat mai aquest món, de fet tinc la sort de cobrar pel que m'agrada fer. Però els nens de circ som una mica esclaus d'això. Als vuit anys comences a assajar amb la resta i als quinze és normal que tinguis ja la teva pròpia actuació. La meva filla té només quatre anys i ja veig que li agrada”, explica Sandro. Kimberley coincideix: “A la meva família sempre hem tingut l'opció de no seguir amb el circ, però és difícil que un nen que creixi aquí vulgui fer una altra cosa”.

Per a la majoria, aquesta infància ambulant va ser el moment més dur. Entre altres coses perquè aquell anar i venir no només els feia gairebé impossible fer amics, sinó perquè durant dècades va condicionar la seva educació. “En total et diria que vaig ser a classe uns quatre anys i canviava de col·legi constantment en funció de la gira. Hi ha hagut alguns als quals he anat un únic dia. Però parlo set idiomes, cant, toco instruments”, confessa Sandro.

Els nens de circ som una mica esclaus. Als vuit anys comences a assajar amb la resta i als quinze és normal que tinguis ja la teva pròpia actuació. Vaig ser a classe uns quatre anys i canviava de col·legi constantment en funció de la gira. Hi ha hagut alguns als quals he anat un únic dia. Però parlo set idiomes, cant, toco instruments

Sandro — Còmic i mestre de cerimònies

Els qui eren a l'altra banda, en aquella escola de poble o ciutat on, de sobte, arribaven els nens del circ, tampoc no entenien gaire bé la seva vida. Encara més, sovint els convertien en objecte de burla. “Malgrat la tradició que té a Espanya, seguim estant mal vistos a molts pobles”, assegura Sandro. “Una vegada em van taral·lejar la cançó del circ”, recorda també Kimberley. Es refereix a la peça 'Vjazd gladiátorov', 'Entrada dels gladiadors' del txec Julius Fučík. Ningú reconeix el títol, però si l'escolta reconeixerà la seva música. “A mi me la van posar un dia pels altaveus del col·legi. I després hi ha els que diuen 'jo amb el del circ, no'”, afegeix Walter Marton, de 18 anys. Passaven de ser els “rars” als “cool” quan arribava l'adolescència i els demanaven que fessin equilibris o malabars. “Però imagina't si deies que actuaves com a pallasso: et demanaven tota l'estona que ho fessis per ridiculitzar-te”, sospira Sandro.

A Walter aquella experiència adolescent el va portar a deixar els estudis i centrar-se en la vida circense, que era on s'havia criat. Fill de pares italians, havia recorregut Espanya sota la carpa blava del Circ Marton fins que l'enèsima crisi la va fer desaparèixer fa una mica més d'una dècada. No és estrany. Aquest és un dels sectors culturals que més dificultats han hagut de superar. El mateix Ministeri de Cultura reconeixia al seu Pla General del Circ que els anys 70 i 80 van marcar “l'inici del declivi”. El desmantellament de l'emblemàtic Circo Prize va ser el primer d'una llarga llista de tancaments.

Segons un reportatge de Radiotelevisió Espanyola, a la primera dècada del segle XXI havien desaparegut ja un 25% dels circs de carpa de tot el país. Per al 2021 en quedaven tot just 40. Molt lluny, apunta Sandro, dels gairebé 300 amb què compten països com Itàlia o Alemanya. “Tots juguen en diferents divisions, perquè hi ha molts regionals que no surten de la seva zona, però és cert que avui hi ha moltíssims més artistes que circs. De fet, algunes de les que es consideraven clàssiques actuacions circenses ara es programen també a altres espais”, assenyala William Garibaldi.

Amb cadascuna d'aquestes crisis, el circ es va veure obligat a reinventar-se. “Abans era un cercle molt familiar i tradicional, però la incorporació d'altres artistes ha aportat aire fresc i la influència de Cirque du Soleil també s´ha notat”, assegura William. Un dels canvis més importants va arribar el 2024 amb la Llei de Protecció Animal que va prohibir la presència d'animals salvatges als espectacles. El Raluy els va eliminar fa 15 anys. Ara sota les carpes es poden veure des d'artistes actuant dins d'immenses bombolles fins a transformers passant per llançadors de ganivets o escurabutxaques.

A més de la creació el 1990 de les ajudes al sector circense i del Premi Nacional del Circ, un altre dels sistemes que ha ajudat el sector ha estat l'aparició del CIDEAD (Centre per a la Innovació i Desenvolupament de l'Educació a Distància). Una fórmula pensada per a aquells que, per diferents raons, no poden seguir una educació presencial -els esportistes d'alt rendiment també es troben entre els seus alumnes- i que, més enllà de les aules itinerants d'alguns circs, ha permès que els fills dels artistes es puguin formar sense passar per aquests trasbalsos de canviar de centre cada setmana.

Als seus quinze anys, Gioia, germana petita de Walter, és una de les seves alumnes. Després de la clausura del Circ Marton, la seva família va passar a treballar per a altres companyies, actuant en teatres i en dinner shows fins que fa dos anys es van integrar en el Raluy. “Canviava de col·legi cada dues setmanes, en un vaig arribar a estar només quatre dies. Amb tot l'embolic de matrícules noves que això suposa. Però també amb el problema que el nivell moltes vegades no coincidia i, sobretot, que era complicat fer amics perquè amb cada canvi deixaves a la majoria enrere”, compte.

Estudiar en línia li ha permès no només mantenir l'estabilitat en la seva educació, sinó també conèixer altres menors en la mateixa situació. “Som els joves i els nens dels circs els que més ens coneixem i mantenim el contacte gràcies a les xarxes socials. Fins i tot assagem per videotrucada i, quan coincidim a la mateixa zona, també ens visitem”, explica Gioia. Ella forma part d'una nova generació que vol continuar estudiant -si escau Psicologia- “per poder tenir una altra vida”. “Per si em canso. Potser per quan sigui gran”, va filant. “Per més que ho vulguis evitar, has nascut en un circ i el més normal és seguir aquí”, reconeix.

Sandro Roque aún da las gracias por haber nacido en Navidad. Aquella era la única época en que su padre echaba el ancla e instalaba el circo en Oporto para toda la temporada. “Si no, habría nacido literalmente debajo de la carpa”, afirma. Desde entonces, no recuerda haber pasado dos meses en el mismo sitio. Con la primera sonrisa que esbozó le llegó directa la herencia cómica de su bisabuelo, payaso circense. “Conmigo empezó la cuarta generación de artistas en la familia. Mi infancia transcurrió de pueblo en pueblo entre caravanas y trapecios”, recuerda.

Su última casa rodante es la del circo Raluy. Hace días que su inmensa carpa blanca se ha instalado en Palma y ocupa uno de los pocos solares vacíos del Nou Llevant. La guinda en el skyline de un barrio en el que conviven las promociones de vivienda social de los 70 con los bloques surgidos del boom de la construcción de lujo. Frente a los carromatos circenses también están aparcados algunos de los caravanistas a los que ha sido la crisis inmobiliaria la que les ha empujado a una vida nómada. Igual de inestable que la de los titiriteros, pero con pocos o ningún viaje.

La historia del Raluy viene de largo. La inició un tatarabuelo. El de Kimberley. A principios del siglo XX, Francisco Raluy, natural de Fonz, Huesca, empezó a recorrer aldeas con un oso, una cabra y los malabares que había aprendido a hacer. Los meses de invierno, él y su mujer los pasaban “allí donde el frío” les “sorprendía”. Cuando nació su hijo Luis -al que en Barcelona apodaron El Tigre de Sant Adrià- se convirtió en creador de un número único: construyó su propio cañón de aire comprimido y fue uno de los primeros hombres bala de Europa. Una actuación que sumó a las acrobacias y con la que actuó en las mejores pistas del continente en pleno periodo de entreguerras.

Con la tercera generación se multiplicaron los hijos –cuatro- y las bocas que alimentar. “Los cuatro hermanos hacían un show que no daba para mantener a toda la familia y, además, a medida que ésta crecía, buscaban también mayor estabilidad. Fue entonces cuando pasaron de ser artistas para otros circos a montar el suyo propio”, explica William Garibaldi, actual codirector. Era 1972. El mismo año en que nació la que hoy es su mujer, partenaire en la dirección y heredera de la saga: Rosa Raluy. 

Una vida sobre ruedas

Sumaron la música en directo, la danza. Se multiplicaron las acrobacias, las piruetas sin red, los equilibrios. Se complicaron los malabares: con los pies, con las manos, con la cabeza. Llegaron la carpa blanca y los constantes viajes. Y la familia Raluy creció de la mano de artistas llegados de media Europa. La mayoría, miembros de otras sagas que acumulan décadas y generaciones dedicadas al espectáculo, para quienes la vida nómada ha sido la única conocida.  

“Estamos todo el año de gira, viajamos mucho y tenemos amigos por todo el mundo. Es lo que siempre hemos hecho. No tenemos rutina, pero también renunciamos a tener la misma gente y cambiamos de amistades continuamente”, dice Kimberley Garibaldi. En un año pueden superar las 300 actuaciones. Y en su casa, la de Torroella de Montgrí, reconoce pasar poco más de un mes al año. Su hogar real es la caravana en la que su perro, Milo, la espera después de cada función. Ese momento en que el público desaparece y es él quien recorre la pista entre los miembros de la compañía.

Estamos todo el año de gira, viajamos mucho y tenemos amigos por todo el mundo. Es lo que siempre hemos hecho. No tenemos rutina, pero también renunciamos a tener la misma gente y cambiamos de amistades continuamente

Kimberley Garibaldi — Acróbata

“Ahora es más sencillo vivir así. En realidad son como miniapartamentos con ruedas que tienen todo lo necesario”, asegura. La suya, además, es una de las piezas únicas que atesora el Raluy: una antigua caravana circense inglesa de los años 30. Con su restauración transformó la vieja chimenea de leña que tenía en una moderna cocina. “Mi abuelo era un gran coleccionista de antigüedades. Se pasaba el día buscando carruajes por internet y luego viajaba para irlos a comprar”, relata. Por eso, cuando desembarcan en una ciudad, lo hace también su “museo ambulante”. Desde una antigua furgoneta de Correos hasta la cafetería rodante de 1925 en la que recrean el London Bar de Barcelona -que fue sede y refugio de artistas españoles- y que trajeron circulando desde Alemania en 2016. Joyas históricas cuyo valor va de los 60.000 a los 200.000 euros. Cuando el Ministerio de Cultura les concedió el Premio Nacional de Circo en 1996 no sólo elogió y reconoció la calidad artística de sus espectáculos, sino también su esfuerzo por la conservación del patrimonio circense.  

Para quienes como Kimberley nacieron cerca de una carpa, la adaptación a esta vida errante fue más sencilla. De hecho, ni siquiera la hubo. Para William, su padre, la cosa fue distinta. Pese a que forma parte de la tercera generación en una saga de artistas, en su momento, reconoce, tuvo dudas. “Mi madre era totalmente ajena a este mundo hasta que conoció a mi padre, así que toda esa rama de la familia no era nómada y tenía una vida estable y familiar que me gustaba”, recuerda. Durante un tiempo estuvo decidido a seguir los estudios y ser otra cosa. Cualquier otra cosa. Pero en el año sabático que se tomó para elegir cuál sería su camino, comenzó a practicar la acrobacia y su destino quedó marcado hasta hoy.  

'Mi madre era totalmente ajena a este mundo hasta que conoció a mi padre, así que toda esa rama de la familia no era nómada y tenía una vida estable y familiar que me gustaba', recuerda William

El caso de Alina es aún más excepcional: no sólo es la primera de su familia en entrar en el espectáculo, sino que, como su compañera Anastasia, ha encontrado en el circo un refugio a la situación y a la guerra que se vive en su Ucrania natal. En el camerino, entre pelucas de rizos y sombreros con pompón, recuerdan cómo vivieron el cambio. “Mi familia me dijo que si conseguía un trabajo era bueno que me fuera. Ahora hace tres años que no les veo, pero es que tampoco resulta sencillo por todo el papeleo y los controles”, lamenta. “Yo sí que he ido varias veces a ver a los míos, pero es muy duro volver porque está todo destruido”, añade Anastasia. 

Entre el bullying y la educación a distancia

“Nunca he odiado este mundo, de hecho tengo la suerte de cobrar por lo que me gusta hacer. Pero los niños de circo somos un poco esclavos de esto. A los ocho años empiezas a ensayar con el resto y a los quince es normal que tengas ya tu propio número. Mi hija tiene sólo cuatro años y ya veo que le gusta”, explica Sandro. Kimberley coincide: “En mi familia siempre hemos tenido la opción de no seguir con el circo, pero es difícil que un niño que crezca aquí quiera hacer otra cosa”.

Para la mayoría, esa infancia ambulante fue el momento más duro. Entre otras cosas porque ese ir y venir no sólo les hacía casi imposible hacer amigos, sino porque durante décadas condicionó su educación. “En total te diría que fui a clase unos cuatro años y cambiaba de colegio constantemente en función de la gira. Ha habido algunos a los que he ido un único día. Pero hablo siete idiomas, canto, toco instrumentos”, confiesa Sandro. 

Los niños de circo somos un poco esclavos. A los ocho años empiezas a ensayar con el resto y a los quince es normal que tengas ya tu propio número. Fui a clase unos cuatro años y cambiaba de colegio constantemente en función de la gira. Ha habido algunos a los que he ido un único día. Pero hablo siete idiomas, canto, toco instrumentos

Sandro — Cómico y maestro de ceremonias

Quienes estaban al otro lado, en esa escuela de pueblo o ciudad a la que, de repente, llegaban los niños del circo, tampoco entendían muy bien su vida titiritera. Es más, a menudo los convertían en objeto de burla. “Pese a la tradición que tiene en España, seguimos estando mal vistos en muchos pueblos”, asegura Sandro. “Una vez me tararearon la canción del circo”, recuerda también Kimberley. Se refiere a la pieza ‘Vjezd gladiátorů’, ‘Entrada de los gladiadores’ del checo Julius Fučík. Nadie reconoce el título, pero, si la escucha, reconocerá su música. “A mí me la pusieron un día por los altavoces del colegio. Y luego están los que dicen ‘yo con el del circo no”, añade Walter Marton, de 18 años. Pasaban de ser los “raros” a los “cool” cuando llegaba la adolescencia y les pedían que hicieran equilibrios o malabares. “Pero imagínate si decías que actuabas como payaso: te pedían todo el rato que lo hicieras para ridiculizarte”, suspira Sandro.

A Walter aquella experiencia adolescente le llevó a dejar los estudios y centrarse en la vida circense, que era en la que se había criado. Hijo de padres italianos, había recorrido España bajo la carpa azul del Circo Marton hasta que la enésima crisis la hizo desaparecer hace algo más de una década. No es extraño. Éste es uno de los sectores culturales que más dificultades ha tenido que superar. El propio Ministerio de Cultura reconocía en su Plan General del Circo que los años 70 y 80 marcaron “el inicio del declive”. El desmantelamiento del emblemático Circo Prize fue el primero de una larga lista de cierres. 

Según un reportaje de Radiotelevisión Española, en la primera década del siglo XXI habían desaparecido ya un 25% de los circos de carpa de todo el país. Para 2021 quedaban apenas 40. Muy lejos, apunta Sandro, de los casi 300 con los que cuentan países como Italia o Alemania. “Todos juegan en distintas divisiones, porque hay muchos regionales que no salen de su zona, pero es cierto que hoy hay muchísimos más artistas que circos. De hecho, algunas de las que se consideraban clásicas actuaciones circenses ahora se programan también en otros espacios”, señala William Garibaldi. 

Con cada una de esas crisis el circo se vio obligado a reinventarse. “Antes era un círculo muy familiar y tradicional, pero la incorporación de otros artistas ha aportado aire fresco y la influencia de Cirque du Soleil también se ha notado”, asegura William. Uno de los cambios más importantes llegó en 2024 con la Ley de Protección Animal que prohibió la presencia de animales salvajes en los espectáculos. El Raluy los eliminó hace 15 años. Ahora bajo las carpas pueden verse desde artistas actuando dentro de inmensas burbujas hasta transformers pasando por lanzadores de cuchillos o tragafuegos. 

Además de la creación en 1990 de las ayudas al sector circense y del Premio Nacional del Circo, otro de los sistemas que ha ayudado al sector ha sido la aparición del CIDEAD (Centro para la Innovación y Desarrollo de la Educación a Distancia). Una fórmula pensada para aquellos que, por diferentes razones, no pueden seguir una educación presencial -los deportistas de alto rendimiento también se encuentran entre sus alumnos- y que, más allá de las aulas itinerantes de algunos circos, ha permitido que los hijos de los artistas puedan formarse sin pasar por esos trasiegos de cambiar de centro cada semana. 

A sus quince años, Gioia, hermana pequeña de Walter, es una de sus alumnas. Tras la clausura del Circo Marton, su familia pasó a trabajar para otras compañías, actuando en teatros y en dinner shows hasta que hace dos años se integraron en el Raluy. “Cambiaba de cole cada dos semanas, en uno llegué a estar sólo cuatro días. Con todo el lío de matrículas nuevas que eso supone. Pero también con el problema de que el nivel muchas veces no coincidía y, sobre todo, con lo complicado que era hacer amigos porque con cada cambio dejabas a la mayoría atrás”, cuenta.

Estudiar online le ha permitido no sólo mantener la estabilidad en su educación, sino también conocer a otros menores en su misma situación. “Somos los jóvenes y los niños de los circos los que más nos conocemos y mantenemos el contacto gracias a las redes sociales. Incluso ensayamos por videollamada y, cuando coincidimos en la misma zona, también nos visitamos”, cuenta Gioia. Ella forma parte de una nueva generación que quiere seguir estudiando -en su caso Psicología- “para poder tener otra vida”. “Por si me canso. Quizá para cuando sea mayor”, va hilando. “Por mucho que quieras evitarlo, has nacido en un circo y lo más normal es seguir aquí”, reconoce. 

Aaron Martín s'eixuga les llàgrimes amb un mocador. Aquest matí alguna cosa, Déu, li va dir que avui el culte havia de ser així. Diferent. Amb el sermó reduït al mínim i les lloances, cantades al compàs de teclat i bateria, reverberant entre les quatre parets del temple. No hi ha pell que no s'erici. És diumenge i l'església evangèlica de Filadèlfia de Son Gotleu, una de les més antigues de Palma, s'abarrota.

Fa tot just una setmana més de mig miler de fidels de l'Església Evangèlica de Filadèlfia de tota la ciutat es van reunir al seu santuari del Polígon de Son Castelló. Ni tan sols era l'assemblea anual, sinó, gairebé, una demostració de força. De la vitalitat d'una fe que va arribar a l'arxipèlag fa mig segle i que es va estendre de manera aclaparadora entre la comunitat gitana. La bandera amb la roda de carro vermella oneja sobre els seus caps al fons de la sala. Tot en una societat teòricament cada dia menys creient. “Però cada vegada hi ha més gent amb ansietat, amb problemes. Gent necessitada de la paraula de Déu, que necessita creure que hi ha alguna cosa”, assegura el responsable a Balears, Alberto Rado.

Dues mil esglésies, 2.500 pastors i uns 200.000 feligresos –“el 70%, gitanos”- componen la radiografia d'aquest credo a Espanya, segons detalla el pastor i conferenciant evangèlic, Fernandito de Miranda. La història, en realitat, va començar a França. El 1965 un grup de gitanos que hi treballava a la verema es van convertir i van tornar acompanyats d'alguns predicadors francesos per divulgar l'Evangeli. “Set magnífics que no portaven pistola, sinó la paraula de Déu”, compara Fernandito. Set homes –el germà Emiliano, El Marido, Jaime Díaz, el germà Castro, Joselito, Lari i Claudio Salazar- que van recórrer i evangelitzar el país de punta a punta. De Santander a Sabadell. De Jerez de la Frontera a Bilbao.

L'èxit va ser espectacular. Miguel Hernando de Larramendi i Puerto García Ortiz expliquen al seu estudi 'Religion.es' que si el 1968 s'inaugurava a Balaguer (Lleida) el primer temple, una dècada després el seu número ja passava del centenar. “Molts, fins i tot, hem après a llegir amb la Bíblia”, reconeix Rado.

Una fe 'clandestina' en temps de Franco

En aquesta expansió, De Larramendi i García Ortiz assenyalen que les Balears van tenir un rol important. Quan el 1971 es va inscriure oficialment com a Missió Evangèlica Gitana -nom adoptat després de ser rebutjat l'original- ho va fer amb seu al Port de Pollença. Allà també, va recollir el farmacèutic i bibliòfil Lluís Alemany a El protestantisme a Mallorca, s'havien celebrat reunions evangèliques des d'un any abans en una finca coneguda com a Pinaret de Ca N'Anglada.

En aquell moment ningú sabia que la dictadura tenia els dies, els anys, comptats. “En ple franquisme alguns dels que es van iniciar a predicar l'evangeli van acabar a la presó”, assegura Fernandito. El 1973 quatre pastors evangèlics -entre ells el gitano Francesc Jiménez de l'Església de Filadèlfia, que ja comptava amb un temple al carrer Can Curt- van intentar celebrar a Palma una assemblea conjunta per transmetre “el missatge de Crist”. Segons van relatar al diari Balears, el governador civil havia donat autorització, però el darrer alcalde del règim, Rafael de la Rosa, va denegar els permisos. El conclave no es va poder convocar fins al 1980.

En ple franquisme alguns dels qui es van iniciar a predicar l'evangeli van acabar en la presó

Fernandito de Miranda — Pastor i conferenciant evangèlic

En aquell temps, la fe va passar d'aglutinar bàsicament els gitanos de Palma a assolir altres municipis i illes. Avui compta amb 23 esglésies a l'arxipèlag: 22 a Mallorca –de Manacor a Alcúdia, passant per Inca, Sa Pobla o Felanitx– i una, la del pastor Gala, a Eivissa. Una estructura que sostenen un centenar de pastors i candidats i gairebé 3.000 fidels.

De fe a “moviment social”

Des de la seva arribada al nostre país, molts han intentat esbrinar els motius d'aquest èxit. L'Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona resumeix les seves particularitats: el rebuig a l'organització jeràrquica i sacerdotal, la substitució del baptisme infantil per la conversió conscient i voluntària a l'edat adulta, la iconoclàstia, la Bíblia com a única base i un culte “especialment festiu” on el cor canta entre “l'al·leluia” i “amén” dels assistents.

Aquesta última és, justament, una de les raons que historiadors i investigadors al·ludeixen per explicar també el seu calat a barris i ciutats. Al seu Història del poble gitano a Espanya, David Martín Sánchez sosté que l'Església Evangèlica encaixa millor amb la manera de ser de la comunitat gitana, cansada del “fort paternalisme” amb què l'havia tractat el catolicisme que era, a més, “estrany al seu temperament”.

Jordi Garreta –autor de 'La integració sociocultural de les minories ètniques'- assenyala que el culte, el nom que rep la missa evangèlica, es va convertir en un important espai de socialització i relació fora del context familiar fins a transformar-se en un “moviment social”. Amb més poder d'irradiació que el propi associacionisme.

“Conec a molts més gitanos que pertanyen a l'Església que a una associació gitana. En gran part perquè l'Església ha aconseguit arribar on les associacions no arribaven, a l'arrel dels problemes, a les famílies, als pocs recursos, a la violència, a les addiccions”, coincideix Antonio Fernández, feligrès i exsecretari del temple de Son Gotleu, on fins fa poc també es va repartir menjar cada setmana als més necessitats.

Conec a molts més gitanos que pertanyen a l'Església que a una associació gitana. En gran part perquè l'Església ha aconseguit arribar on les associacions no arribaven, a l'arrel dels problemes, a les famílies, als pocs recursos, a la violència, a les addiccions

Antonio Fernández — Feligrès i exsecretari del temple de Son Gotleu

El seu paper, afegia Teresa San Román a 'La diferència inquietant', va ser clau com a “lluitador infatigable contra les drogues i la violència”. De fet, en aquesta progressiva evangelització va ser decisiu l'acostament als poblats gitanos i barraquistes. Fins i tot La Cañada Real, l'assentament irregular més gran d'Espanya, ubicat a Madrid, comptava amb la seva pròpia església evangèlica. “Aquest treball va començar sobre els anys 70. Va ser molt important, però no va ser fàcil. Es tractava de la població menys integrada socialment i alguns serfs que van marxar a predicar entre barraques eren rebuts fins i tot amb amenaces”, recorda Fernandito de Miranda.

Un d'aquests espais va ser Son Banya. “Allí va sorgir tot. El germà Pedro Barrul, gitano valencià, va arribar a predicar per les cases i en la pagesia abandonada que hi havia. Jo tindria set o vuit anys i encara em recordo”, compta Alberto Rado. La seva va ser una de les 124 famílies que en 1969 es van instal·lar en aquest poblat gitano creat per a reallotjar als habitants del campament xabolista que existia en la zona del Molinar, i que s'interposava en el traçat de la nova autopista cap a l'aeroport de Palma.

“Que s'assabenti el món que aquí hi ha gent que ha sortit de Son Banya, però tocada per Déu”, crida des del púlpit durant el culte en el temple del Polígon de Son Castelló. Els fidels li aclamen. Entre ells, Gabriel, ‘El Japonès’, de 81 anys, que no sols va formar part de la generació d'adults que van estrenar el poblat, sinó que també va ser un dels primers pastors de l'Illa.

“Gràcies al fet que ens convertim, molts de nosaltres aconseguim sortir-ne perquè hem volgut integrar-nos, canviar de vida. Mira com està Son Banya ara”, afegeix Alberto fora de l'estrada. Avui el poblat és poc més que un gueto convertit en un embornal social que subsisteix entre operatius policials i plans de desmantellament que sempre acaben en dic sec. Tots dos condicionats sempre per la venda de droga.

“Als 80 la tragèdia de la ignorància va fer que molts joves caiguessin en l'addicció. I en aquells anys hi va haver pastors que van arribar a obrir granges i centres de desintoxicació. Molts van acabar per convertir-se”, explica Fernandito de Miranda. A l'Església Evangèlica de Filadèlfia no té lloc la droga. Com tampoc la borratxera. Ni tan sols es pot combregar si és fumador.

Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de Son Banya porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida

Alberto Rado — Responsable de la Iglesia Evangélica de Filadelfia en Balears

Una comunitat d'ovelles i pastors

Fora del poblat, l'evangeli es va transformar en vertebrador d'una comunitat gitana que havia estat segregada durant dècades, sovint per raó d'origen. Per a Mariano Nieto, gitano alacantí arribat a Mallorca amb tot just dos anys, això va marcar un gran canvi. “Ha aconseguit que ens unim els gitanos valencians amb els catalans -que sempre eren d'una classe més alta-, els mallorquins, els andalusos, els murcians. Tots. Et diria que el meu oncle Manuel va ser el primer que va casar una filla amb un gitano català”, explica.

Una altra de les claus del seu èxit és precisament que els pastors mai perden aquest contacte amb el carrer. Ni durant els cinc anys que dura la formació ni després, quan exerceixen. Tampoc practiquen el celibat i es poden casar. El seu càrrec al capdavant de les esglésies és rotatori –la mitjana és al voltant de l'any– i la majoria té una feina al marge. “Només a les esglésies més grans, on hi ha més membres, se'ls pot pagar un sou o una ajuda, perquè l'Església es manté bàsicament de les ofrenes”, explica Fernandito de Miranda. També dels ingressos de les cafeteries que han obert a cada temple. “Déu perdona els teus deutes, el quiosc no”, diu un cartell a la de Son Gotleu.

Aaron Martín és, alhora, pastor d'aquest temple i gerent d'una botiga de cotxes. Quan fa setze anys va decidir fer el pas i dedicar-se al “servei total a l'Obra i a Ell”, va comptar amb el suport de la seva família des del primer moment. També amb el de Betty González, que el va conèixer quan encara era candidat i ella, “ovella” i corista en una església.

El seu matrimoni i el nomenament d'Aaron la van convertir en pastora. “A l'Església Evangèlica les dones no prediquen, però tenen un paper molt important com a conselleres i suport de totes les dones de la parròquia. És una dedicació 24 hores els set dies a la setmana, perquè sumes l'assistència els quatre dies de culte setmanal a totes les reunions i l'acompanyament en malalties o moments difícils”, diu. La de Son Gotleu és, a més, una de les poques que manté la tradició d'asseure per separat homes i dones.

“Avui dia les noves generacions de pastors estan molt més preparades que a la meva època. L'Obra sempre s'ha mogut per la fe, però ells tenen molt més coneixement”, reconeix Asensio Moreno, que es va fer pastor el 1990. Alfredo Cubero, professor del seminari candidat evangèlic a Mallorca, explica que actualment hi ha cator.

Alonso Vicente va ser un dels més joves. Només tenia quinze anys quan va entrar a l'Església. “Volia ser al cor, on es tocava i cantava la música”, recorda. Va començar amb el piano i cinc anys després, el van “promocionar” com a candidat. Als 24 ja era pastor a Manacor. Labor que va combinar amb la de pianista al culte que se celebra un cop al mes a la presó de Palma. Ara, a més a més, entra cada setmana a predicar. “Allà a la majoria li costa molt portar la condemna, a més d'haver estat ficats al delicte o a la droga, i la paraula de Déu els alleuja. He vist presos que s'han posat a plorar en escoltar-nos i molts s'han convertit”.

El seu, diuen, és un cas especial perquè també aquí és cantautor: no només canta lloances, sinó que les compon. Algunes han viatjat fins a Amèrica del Sud de la mà d'altres evangelistes. D'altres, a l'era de les xarxes, acumulen milers de likes al TikTok de la seva església manacorina. “Quan jo canto, els inferns tremolen”, entonen.

Aarón Martín se enjuga las lágrimas con un pañuelo. Esta mañana algo, Dios, le dijo que hoy el culto tenía que ser así. Diferente. Con el sermón reducido al mínimo y las alabanzas, cantadas al compás de teclado y batería, reverberando entre las cuatro paredes del templo. No hay piel que no se erice. Es domingo y la iglesia evangélica de Filadelfia de Son Gotleu, una de las más antiguas de Palma, se abarrota. 

Hace apenas una semana más de medio millar de fieles de la Iglesia Evangélica de Filadelfia de toda la ciudad se reunieron en su santuario del Polígono de Son Castelló. Ni siquiera era la asamblea anual, sino, casi, una demostración de fuerza. De tronío. De la vitalidad de una fe que llegó al archipiélago hace medio siglo y que se extendió de forma abrumadora entre la comunidad gitana. La bandera con la rueda de carro roja ondea sobre sus cabezas al fondo de la sala. Todo en una sociedad teóricamente cada día menos creyente. “Pero cada vez hay más gente con ansiedad, con problemas. Gente necesitada de la palabra de Dios, que necesita creer que hay algo”, asegura su responsable en Balears, Alberto Rado. 

Dos mil iglesias, 2.500 pastores y unos 200.000 feligreses –“el 70% de ellos, gitanos”- componen la radiografía de este credo en España, según detalla el pastor y conferenciante evangélico, Fernandito de Miranda. La historia, en realidad, comenzó en Francia. En 1965 un grupo de gitanos que trabajaba allí en la vendimia se convirtieron y volvieron acompañados de algunos predicadores franceses para divulgar el Evangelio. “Siete magníficos que no traían pistola, sino la palabra de Dios”, compara Fernandito. Siete hombres –el hermano Emiliano, El Marido, Jaime Díaz, el hermano Castro, Joselito, Lari y Claudio Salazar- que recorrieron y evangelizaron el país de punta a punta. De Santander a Sabadell. De Jerez de la Frontera a Bilbao. 

El éxito fue espectacular. Miguel Hernando de Larramendi y Puerto García Ortiz explican en su estudio ‘Religion.es’ que si en 1968 se inauguraba en Balaguer (Lleida) el primer templo, una década después su número ya pasaba del centenar. “Muchos, incluso, hemos aprendido a leer con la Biblia”, reconoce Rado.  

Una fe ‘clandestina’ en tiempos de Franco

En esta expansión, De Larramendi y García Ortiz señalan que Balears tuvo un rol importante. Cuando en 1971 se inscribió oficialmente como Misión Evangélica Gitana –nombre adoptado tras ser rechazado el original- lo hizo con sede en el Port de Pollença. Allí también, recogió el farmacéutico y bibliófilo Lluís Alemany en El protestantismo en Mallorca, se habían celebrado reuniones evangélicas desde un año antes en una finca conocida como Pinaret de Ca N’Anglada. 

En aquel momento nadie sabía que la dictadura tenía los días, los años, contados. “En pleno franquismo algunos de quienes se iniciaron a predicar el evangelio acabaron en la cárcel”, asegura Fernandito. En 1973 cuatro pastores evangélicos -entre ellos el gitano Francisco Jiménez de la Iglesia de Filadelfia, que ya contaba con un templo en la calle Can Curt- intentaron celebrar en Palma una asamblea conjunta para transmitir “el mensaje de Cristo”. Según relataron al diario Baleares, el gobernador civil había dado autorización, pero el último alcalde del régimen, Rafael de la Rosa, denegó los permisos. El cónclave no pudo convocarse hasta 1980. 

En pleno franquismo algunos de quienes se iniciaron a predicar el evangelio acabaron en la cárcel

Fernandito de Miranda — Pastor y conferenciante evangélico

En ese tiempo, la fe pasó de aglutinar básicamente a los gitanos de Palma a alcanzar otros municipios e islas. Hoy cuenta con 23 iglesias en el archipiélago: 22 en Mallorca -de Manacor a Alcudia, pasando por Inca, Sa Pobla o Felanitx- y una, la del pastor Gala, en Eivissa. Una estructura que sostienen un centenar de pastores y candidatos, y casi 3.000 fieles. 

De fe a “movimiento social”

Desde su llegada a nuestro país, muchos han intentado escudriñar los motivos de este logro. La Oficina de Asuntos Religiosos del Ayuntamiento de Barcelona resume sus particularidades: el rechazo a la organización jerárquica y sacerdotal, la sustitución del bautismo infantil por la conversión consciente y voluntaria en la edad adulta, la iconoclastia, la Biblia como única base y un culto “especialmente festivo” donde el coro canta entre el “aleluya” y “amén” de los asistentes.

Esa última es, justamente, una de las razones que historiadores e investigadores aluden para explicar también su calado en barrios y ciudades. En su Historia del pueblo gitano en España, David Martín Sánchez sostiene que la Iglesia Evangélica encaja mejor con la forma de ser de la comunidad gitana, cansada del “fuerte paternalismo” con el que la había tratado el catolicismo que era, además, “extraño a su temperamento”. 

Jordi Garreta –autor de ‘La integración sociocultural de las minorías étnicas’- señala que el culto, el nombre que recibe la misa evangélica, se convirtió en un importante espacio de socialización y relación fuera del contexto familiar hasta transformarse en un “movimiento social”. Con mayor poder de irradiación que el propio asociacionismo. 

“Conozco a muchos más gitanos que pertenecen a la Iglesia que a una asociación gitana. En gran parte porque la Iglesia ha conseguido llegar donde las asociaciones no llegaban, a la raíz de los problemas, a las familias, a los pocos recursos, a la violencia, a las adicciones”, coincide Antonio Fernández, feligrés y exsecretario del templo de Son Gotleu, donde hasta hace poco también se repartió comida cada semana a los más necesitados. 

Conozco a muchos más gitanos que pertenecen a la Iglesia que a una asociación gitana. En gran parte porque la Iglesia ha conseguido llegar donde las asociaciones no llegaban, a la raíz de los problemas, a las familias, a los pocos recursos, a la violencia, a las adicciones

Antonio Fernández — Feligrés y exsecretario del templo de Son Gotleu

Su papel, añadía Teresa San Román en ‘La diferencia inquietante’, fue clave como “luchador infatigable contra las drogas y la violencia”. De hecho, en esa progresiva evangelización fue decisivo el acercamiento a los poblados gitanos y chabolistas. Hasta La Cañada Real, el mayor asentamiento irregular de España, ubicado en Madrid, contaba con su propia iglesia evangélica. “Ese trabajo empezó sobre los años 70. Fue muy importante, pero no fue fácil. Se trataba de la población menos integrada socialmente y algunos siervos que marcharon a predicar entre chabolas eran recibidos incluso con amenazas”, recuerda Fernandito de Miranda. 

Uno de esos espacios fue Son Banya. “Allí surgió todo. El hermano Pedro Barrul, gitano valenciano, llegó a predicar por las casas y en la pagesia abandonada que había. Yo tendría siete u ocho años y aún me acuerdo”, cuenta Alberto Rado. La suya fue una de las 124 familias que en 1969 se instalaron en este poblado gitano creado para realojar a los habitantes del campamento chabolista que existía en la zona del Molinar, y que se interponía en el trazado de la nueva autopista hacia el aeropuerto de Palma. 

“Que se entere el mundo que aquí hay gente que ha salido de Son Banya, pero tocada por Dios”, grita desde el púlpito durante el culto en el templo del Polígono de Son Castelló. Los fieles le aclaman. Entre ellos, Gabriel, ‘El Japonés’, de 81 años, que no sólo formó parte de la generación de adultos que estrenaron el poblado, sino que también fue uno de los primeros pastores de la Isla. 

“Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de allí porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida. Mira cómo está Son Banya ahora”, añade Alberto fuera del estrado. Hoy el poblado es poco más que un gueto convertido en un sumidero social que subsiste entre operativos policiales y planes de desmantelamiento que siempre acaban en dique seco. Ambos condicionados siempre por la venta de droga. 

“En los 80 la tragedia de la ignorancia hizo que muchos jóvenes cayeran en la adicción. Y en aquellos años hubo pastores que llegaron a abrir granjas y centros de desintoxicación. Muchos acabaron por convertirse”, explica Fernandito de Miranda. En la Iglesia Evangélica de Filadelfia no tiene sitio la droga. Como tampoco la borrachera. Ni siquiera se puede comulgar si se es fumador. 

Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de Son Banya porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida

Alberto Rado — Responsable de la Iglesia Evangélica de Filadelfia en Balears

Una comunidad de ovejas y pastores

Fuera del poblado, el evangelio se transformó en vertebrador de una comunidad gitana que había permanecido segregada durante décadas, muchas veces por razón de origen. Para Mariano Nieto, gitano alicantino llegado a Mallorca con apenas dos años, esto marcó un gran cambio. “Ha conseguido que nos unamos los gitanos valencianos con los catalanes -que siempre eran de una clase más alta-, los mallorquines, los andaluces, los murcianos. Todos. Te diría que mi tío Manuel fue el primero que casó a una hija con un gitano catalán”, cuenta.

Otra de las claves de su éxito es precisamente que los pastores nunca pierden ese contacto con la calle. Ni durante los cinco años que dura su formación ni luego, cuando ejercen. Tampoco practican el celibato y pueden casarse. Su cargo al frente de las iglesias es rotatorio –la media está en torno al año- y la mayoría tiene un trabajo al margen. “Solo en las iglesias más grandes, donde hay más miembros, se les puede pagar un sueldo o una ayuda, porque la Iglesia se mantiene básicamente de las ofrendas”, explica Fernandito de Miranda. También de los ingresos de las cafeterías que han abierto en cada templo. “Dios perdona tus deudas, el kiosco no”, dice un cartel en la de Son Gotleu.  

Aarón Martín es, al mismo tiempo, pastor de ese templo y gerente de una tienda de coches. Cuando hace dieciséis años decidió dar el paso y dedicarse al “servicio total a la Obra y a Él”, contó con el apoyo de su familia desde el primer momento. También con el de Betty González, que le conoció cuando era aún candidato y ella, “oveja” y corista en una iglesia. 

Su matrimonio y el nombramiento de Aarón la convirtieron en pastora. “En la Iglesia Evangélica las mujeres no predican, pero tienen un papel muy importante como consejeras y apoyo de todas las mujeres de la parroquia. Es una dedicación 24 horas los siete días a la semana, porque sumas la asistencia los cuatro días de culto semanal a todas las reuniones y el acompañamiento en enfermedades o momentos difíciles”, refiere. La de Son Gotleu es, además, una de las pocas que mantiene la tradición de sentar por separado a hombres y mujeres. 

“Hoy en día las nuevas generaciones de pastores están mucho más preparadas que en mi época. La Obra siempre se ha movido por la fe, pero ellos tienen mucho más conocimiento”, reconoce Asensio Moreno, que se hizo pastor en 1990. Alfredo Cubero, profesor del seminario evangélico en Mallorca, explica que actualmente hay catorce candidatos en plena formación.

Alonso Vicente fue uno de los más jóvenes. Tenía solo quince años cuando entró en la Iglesia. “Quería estar en el coro, donde se tocaba y cantaba la música”, recuerda. Empezó con el piano y cinco años después, lo “levantaron” como candidato. A los 24 ya era pastor en Manacor. Labor que combinó con la de pianista en el culto que se celebra una vez al mes en la cárcel de Palma. Ahora, además, entra cada semana a predicar. “Allí a la mayoría le cuesta mucho llevar la condena, además de haber estado metidos en el delito o en la droga, y la palabra de Dios les alivia. He visto presos que se han puesto a llorar al escucharnos y muchos se han convertido”. 

El suyo, dicen, es un caso especial porque también aquí es cantautor: no solo canta alabanzas, sino que las compone. Algunas han viajado hasta Sudamérica de la mano de otros evangelistas. Otras, en la era de las redes, acumulan miles de ‘likes’ en el TikTok de su iglesia manacorina. “Cuando yo canto, los infiernos tiemblan”, entonan. 

Sis mesos després que inspectors del Ministeri de Treball i la Policia Nacional irrompessin a les seves instal·lacions, el cas Terracor ha fet un tomb inesperat. L'Ajuntament de Palma, liderat per PP i Vox, ha decidit atorgar, a través d'un jurat, el Premi Ciutat de Palma de Gastronomia a aquesta empresa agrícola, de la qual va ser soci el secretari general de la formació ultra a Balears, malgrat que la seva inspecció per presumptes irregularitats laborals continua oberta. elDiario.es va revelar les condicions d'amuntegament en què deien viure alguns dels seus temporers, així com les seves jornades laborals de fins a 17 hores, el mes d'agost passat.

La sorpresa saltava dilluns a la nit quan, coincidint amb la celebració de Sant Sebastià, patró de Palma, el Consistori va celebrar la seva tradicional gala al Teatre Principal per atorgar els seus màxims guardons culturals. Un a un van anar desfilant per l'escenari els condecorats a les categories de literatura, cinema, arquitectura i periodisme. Quan va arribar el torn de la gastronomia, el nom que van anunciar els presentadors no va ser cap altre que el de Terracor, el conglomerat agrícola amb seu a Petra (Mallorca) a què el Ministeri de Treball va obrir una inspecció l'agost passat.

El premi, en realitat, feia mesos que es gestava. Després que la categoria quedés deserta en diverses edicions anteriors, l'Ajuntament de Palma va decidir canviar les bases i, a diferència de la resta, va establir que no seria una candidatura oberta, sinó que es crearia una “comissió de persones expertes” perquè proposessin un màxim de cinc candidats. Posteriorment, haurien d'acceptar la seva participació i enviar un dossier abans de l'1 de novembre perquè fos valorat “per part d'un jurat professional de l'àmbit gastronòmic”.

Segons ha pogut saber elDiario.es, quan al desembre el jurat es va reunir per a avaluar les candidatures –totes elles relacionades amb empreses i cooperatives agrícoles-, es va posar sobre la taula la inspecció que existia sobre Terracor. No obstant això, van creure que la qüestió havia quedat resolta sense conseqüències per a l'empresa mallorquina i van decidir no descartar-la. El seu expedient parlava de portar productes “del camp a la taula amb consciència”, de la seva aposta per les “energies renovables, la tecnologia d'avantguarda” i la “gastronomia responsable”, i de la seva “solidaritat amb ONGs i granges locals”. I, finalment, van optar per fer-los guanyadors absoluts de la categoria. “Si haguéssim sabut amb certesa que la investigació continuava en marxa, crec que hauríem optat per un altre candidat”, assenyalen fonts pròximes al jurat.

Jornades de 17 hores

elDiario.es ha pogut confirmar que la inspecció a la companyia continua oberta, malgrat que ja s'han donat per finalitzades les actuacions i s'està esperant l'informe final. Una resolució en què, segons fonts del cas, és probable que es confirmin algunes irregularitats en matèria laboral sofertes per part dels temporers que van treballar la temporada passada i que podrien suposar una sanció econòmica per a la companyia.

Tal com va publicar aquest mitjà el mes d'agost passat, alguns empleats van denunciar que, malgrat estar contractats per vuit hores diàries, el “normal” era que en treballessin dotze. A més a més, al quadrant d'alguns mesos hi figuraven jornades de 13, 14 i fins i tot 17 hores al dia sense que les nòmines reflectissin hores extra remunerades. A més, els temporers eren allotjats en mòduls prefabricats que compartien fins a tres persones i en habitacions en una casa atrotinada als afores de Manacor, l'única ventilació de la qual era la pròpia porta d'entrada, segons va poder constatar aquest diari.

Després de la publicació d'aquest reportatge, el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions va decidir actuar a través de la Secretaria d'Estat de Migracions. En coordinació amb la Delegació del Govern a Balears va localitzar l'empresa, va obrir una investigació i va inspeccionar-ne les instal·lacions. Intervenció que es donava, justament, perquè gran part dels afectats havia arribat per treballar a Mallorca emparats per l'ordre del Ministeri que regula la gestió col·lectiva de contractacions en origen, i un dels requisits dels quals és la “posada a disposició del treballador d'un allotjament adequat”.

La veritat és que, encara que l'informe final encara no s'hagi remès, la investigació ja podria haver tingut conseqüències per a la plantilla. D'una banda perquè, segons van denunciar alguns treballadors, se'ls va intentar coaccionar sobre què havien de respondre en cas que es repetissin les visites dels inspectors. “Si et pregunten, tu digues que treballes vuit hores”, els van dir, sempre segons la seva versió. D'altra banda, els temporers que residien a les instal·lacions inspeccionades van passar automàticament a treballar un màxim de vuit hores diàries, encara que van veure reduït el seu sou en un percentatge important, també segons la paraula dels afectats.

Més demana la retirada del premi

La formació Més acaba de demanar la retirada del reconeixement. “Aquest premi no es pot lliurar a una empresa que està acusada de fets tan greus”, ha assenyalat el regidor de Més per Palma, Miquel Àngel Contreras. El partit ecosobiranista ha reclamat la seva retirada per un “exercici de responsabilitat”, ja que afirma que les acusacions que pesen sobre ella “són alarmants” i “incompatibles amb la defensa dels drets humans i laborals”. A més, destaca la “relació” que el conseller del Consell de Mallorca i secretari general de Vox a Balears, Toni Gili, va tenir com a soci de Terracor fins al mes de juliol passat. “Pos en evidència la connivència entre sectors polítics i econòmics que sustenten models laborals basats en l'explotació”, afirma Contreras.

Després de recollir el guardó, Guillem Adrover, un dels fundadors i socis principals del conglomerat agrícola, va assegurar als mitjans que l'empresa havia facilitat tota la documentació sol·licitada a Inspecció de Treball i que considerava que el reconeixement de l'Ajuntament de Palma arribava “motivat per tot això”, com una certa recompensa, segons recull Diari de Mallorca.

Per si la situació no fos prou complicada, aquest mitjà ha pogut confirmar que s'ha presentat una nova denúncia davant de la Policia Nacional per part d'un treballador de Terracor. Hi relata que treballava “entre 50 i 60 hores setmanals”, malgrat que tant el seu contracte com la seva nòmina en recollien únicament 40. A més, assegura que va patir “assetjament”, així com “crits i insults en to despectiu” per part d'alguns dels seus caps que van motivar que abandonés l'empresa. Unes acusacions que ara també haurien de ser investigades.

elDiario.es ha intentat demanar l'opinió de Terracor i l'Ajuntament de Palma. L'empresa ha rebutjat fer declaracions i el Consistori encara no ha contestat a les peticions d'informació. A l'agost, després de la publicació del reportatge d'elDiario.es en què els treballadors denunciaven les condicions laborals, l'empresa va comentar que havia “col·laborat de manera oberta i transparent” amb la Inspecció de Treball. “Seguirem treballant amb dedicació per garantir que les nostres pràctiques s'alinein amb les expectatives legals i socials. Al Grup Terracor sempre hem posat el nostre afany més gran a complir amb la normativa vigent”, han afegit.

Seis meses después de que inspectores del Ministerio de Trabajo y la Policía Nacional irrumpieran en sus instalaciones, el caso Terracor ha dado un vuelco inesperado. El Ajuntament de Palma, liderado por PP y Vox, ha decidido otorgar, jurado mediante, el Premi Ciutat de Palma de Gastronomía a esta empresa agrícola, de la que fue socio el secretario general de la formación ultra en Balears, pese a que su inspección por presuntas irregularidades laborales sigue abierta. El pasado mes de agosto elDiario.es reveló las condiciones de hacinamiento en las que decían vivir algunos de sus temporeros, así como sus jornadas laborales de hasta 17 horas.

La sorpresa saltaba en la noche del lunes cuando, coincidiendo con la celebración de Sant Sebastià, patrón de Palma, el Consistorio celebró su tradicional gala en el Teatre Principal para otorgar sus máximos galardones culturales. Uno a uno fueron desfilando por el escenario los condecorados en las categorías de literatura, cine, arquitectura y periodismo. Cuando llegó el turno de la gastronomía, el nombre que anunciaron los presentadores no fue otro que el de Terracor, el conglomerado agrícola con sede en Petra (Mallorca) al que el Ministerio de Trabajo abrió una inspección el pasado agosto.

El premio, en realidad, llevaba meses gestándose. Después de que la categoría quedara desierta en varias ediciones anteriores, el Ajuntament de Palma decidió cambiar las bases y, a diferencia del resto, estableció que no sería una candidatura abierta, sino que se crearía una “comisión de personas expertas” para que propusieran un máximo de cinco candidatos. Posteriormente, éstos deberían aceptar su participación y enviar un dossier antes del 1 de noviembre para que fuera valorado “por parte de un jurado profesional del ámbito gastronómico”. 

Según ha podido saber elDiario.es, cuando en diciembre el jurado se reunió para evaluar las candidaturas –todas ellas relacionadas con empresas y cooperativas agrícolas-, se puso sobre la mesa la inspección que existía sobre Terracor. Sin embargo, creyeron que la cuestión había quedado zanjada sin consecuencias para la empresa mallorquina y decidieron no descartarla. Su expediente hablaba de llevar productos “del campo a la mesa con conciencia”, de su apuesta por las “energías renovables, la tecnología de vanguardia” y la “gastronomía responsable”, y de su “solidaridad con ONGs y granjas locales”. Y, finalmente, optaron por hacerles ganadores absolutos de la categoría. “Si hubiéramos sabido con certeza que la investigación seguía en marcha, creo que habríamos optado por otro candidato”, señalan fuentes cercanas al jurado. 

Jornadas de 17 de horas

elDiario.es ha podido confirmar que la inspección a la compañía sigue abierta, pese a que ya se han dado por finalizadas las actuaciones y se está a la espera del informe final. Una resolución en la que, según fuentes del caso, es probable que se confirmen algunas irregularidades en materia laboral sufridas por parte de los temporeros que trabajaron en la pasada temporada y que podrían suponer una sanción económica para la compañía. 

Tal y como publicó este medio el pasado mes de agosto, algunos empleados denunciaron que, pese a estar contratados por ocho horas diarias, lo “normal” era que trabajaran doce. Es más, en el cuadrante de algunos meses figuraban jornadas de 13, 14 e incluso 17 horas al día sin que las nóminas reflejaran horas extra remuneradas. Además, los temporeros eran alojados en módulos prefabricados que compartían hasta tres personas y en habitaciones en una casa destartalada a las afueras de Manacor cuya única ventilación era la propia puerta de entrada, según pudo constatar este diario.

Tras la publicación de este reportaje, el Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones decidió actuar a través de su Secretaría de Estado de Migraciones. En coordinación con la Delegación del Gobierno en Balears localizó la empresa, abrió una investigación e inspeccionó sus instalaciones. Intervención que se daba, justamente, porque gran parte de los afectados había llegado para trabajar en Mallorca amparados por la orden del Ministerio que regula la gestión colectiva de contrataciones en origen, y uno de cuyos requerimientos es la “puesta a disposición del trabajador de un alojamiento adecuado”.

Lo cierto es que, aunque aún no se haya remitido el informe final, la investigación ya podría haber tenido consecuencias para la plantilla. Por un lado porque, según denunciaron algunos trabajadores, se les intentó coaccionar sobre qué tenían que responder en caso de que se repitieran las visitas de los inspectores. “Si te preguntan, tú di que trabajas ocho horas”, les dijeron, siempre según su versión. Por otro lado, los temporeros que residían en las instalaciones inspeccionadas pasaron automáticamente a trabajar un máximo de ocho horas diarias, aunque vieron reducido su sueldo en un porcentaje importante, también según la palabra de los afectados.

Més pide su retirada

El partido ecosoberanista Més acaba de pedir la retirada de este reconocimiento. “Este premio no se puede entregar a una empresa que está acusada de hechos tan graves”, ha señalado el regidor de Més per Palma, Miquel Àngel Contreras. La formación ha reclamado su retirada en lo que considera un “ejercicio de responsabilidad”, ya que afirma que las acusaciones que pesan sobre ella “son alarmantes” e “incompatibles con la defensa de los derechos humanos y laborales”. Además, destaca la “relación” que el conseller del Consell de Mallorca y secretario general de Vox en Balears, Toni Gili, tuvo como socio de Terracor hasta el pasado mes de julio. “Pone en evidencia la connivencia entre sectores políticos y económicos que sustentan modelos laborales basados en la explotación”, afirma Contreras.

Tras recoger el galardón, Guillem Adrover, uno de los fundadores y socios principales del conglomerado agrícola, aseguró a los medios que la empresa había facilitado toda la documentación solicitada a Inspección de Trabajo y que consideraba que el reconocimiento del Ajuntament de Palma llegaba “motivado por todo esto”, como una cierta recompensa, según recoge Diario de Mallorca. 

Por si la situación no fuera lo suficientemente complicada, este medio ha podido confirmar que se ha presentado una nueva denuncia ante la Policía Nacional por parte de un trabajador de Terracor. En ella relata que trabajaba “entre 50 y 60 horas semanales”, pese a que tanto su contrato como su nómina recogían únicamente 40. Además, asegura que sufrió “acoso”, así como “gritos e insultos en tono despectivo” por parte de algunos de sus jefes que motivaron que abandonara la empresa. Unas acusaciones que ahora también deberán ser investigadas.

elDiario.es ha intentado recabar la opinión de Terracor y el Ajuntament de Palma. La empresa ha rechazado hacer declaraciones y el Consistorio todavía no han contestado a las peticiones de información. En agosto, tras la publicación del reportaje de elDiario.es en el que los trabajadores denunciaban sus condiciones laborales, la empresa comentó que había “colaborado de manera abierta y transparente” con la Inspección de Trabajo. “Seguiremos trabajando con dedicación para garantizar que nuestras prácticas se alineen con las expectativas legales y sociales. En el Grupo Terracor siempre hemos puesto nuestro mayor empeño en cumplir con la normativa vigente”, añadieron.

En un informe d'una mica menys de vint pàgines la presó de Palma apareix retratada com un espai amb tants excessos com mancances. El lloc oblidat en què, com denuncien des de fa temps algunes entitats, la salut mental no és només una assignatura pendent, sinó el mur contra el qual estavellaran molts dels empresonats. Un centre amb una “escassetat flagrant de personal” per a l'atenció psicològica i sanitària que ha derivat en la manca de teràpies individualitzades i d'altres tractaments alternatius i que, segons denuncia el Defensor del Poble, s'ha suplert amb una “tendència a l'abús” de la medicalització. Tant que des d'Institucions Penitenciàries afirmen que un 35% dels interns tenen prescrit algun tipus de psicofàrmac.

Quan els inspectors van visitar “sense previ avís” el centre penitenciari, el psiquiatre no estava. No era una excepció. “Solament acudeix una vegada a la setmana”, van constatar en el seu expedient. I ni tan sols totes les setmanes: només tres al mes, detallen fonts oficials. Una freqüència que el Defensor del Poble considera “insuficient” per a una població que supera els 1.000 reclusos. “S'hauria de comptar com a mínim amb un psiquiatre i un psicòleg clínic a temps complet”, reclama.

Perquè de fet, malgrat que la presó compta amb sis psicòlegs, les tasques que exerceixen “no tenen a veure amb el tractament de persones amb problemes de salut mental, sinó, en la majoria dels casos, amb la valoració de qüestions pràctiques en relació amb el tractament penitenciari”, segons denúncia l'organisme. A més a més, ni tan sols se'ls considera oficialment com a part de l'àrea sanitària: pertanyen als equips tècnics, realitzen una valoració dels interns quan ingressen i col·laboren en els programes d'intervenció grupal –en els quals la participació dels reclusos sempre és voluntària-, com aquells destinats als condemnats per violència de gènere. El seguiment individual és “puntual”. La teràpia personal no existeix.

“És un problema sistèmic. Hi ha interns que no poden tenir el tractament que mereixen. I les entitats suplim aquesta manca de serveis i atenció. Hem protestat moltes vegades, jo mateix li he dit al director, i ens donen la raó, però ens diuen que els metges no volen venir”, assegura el delegat de Pastoral Penitenciària a Mallorca, Jaume Alemany.

El mateix informe ho corrobora. La relació de llocs de treball de la presó contemplava nou places per a personal facultatiu. La primera vegada que el Defensor del Poble va visitar el centre comptaven amb set metges. La segona, només amb dues. Una “flagrant escassetat de personal qualificat” que, lògicament, reverteix en la salut dels reclusos. De fet, també assenyala que la majoria de tallers i activitats que es realitzen dins de l'escassa atenció a la salut mental que es presta “es deleguen principalment al tercer sector”. Només Pastoral Penitenciària té trenta voluntaris dedicats a aquest fi.

Les diferents fonts consultades assenyalen com una de les causes d'aquesta situació l'incompliment de la Llei 16/2003 de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut que preveia la transferència a les comunitats autònomes dels serveis sanitaris dependents d'institucions penitenciàries i donava un termini de 18 mesos per executar-la. Vint-i-dos anys després només s'han transferit a Catalunya, el País Basc i Navarra, malgrat que el Govern reconeix que es tracta d'una prioritat. Balears continua esperant.

“És una reivindicació històrica i mai no he acabat d'entendre per què no s'ha materialitzat. Permetria equiparar el personal sanitari amb el de l'IB-Salut (el servei balear de salut) a l'atenció primària. Ara mateix les condicions dels que exerceixen al centre penitenciari són pitjors i, a més, coincideix amb un moment d'alta demanda de professionals al sistema públic que fa que, efectivament, s'entri en competència i pocs vulguin anar-hi. I parlem d'un personal que és fonamental per a una presó perquè té una població amb més fragilitat i riscos”, afirma Carles Recasens, psiquiatre i president del Col·legi de Metges de Balears (COMIB).

Mentre Recasens assegura desconèixer els motius pels quals el Govern no ha complert el que preveu la llei del 2003, Alemany no dubta a apuntar a la falta d'interès polític. “La presó no dona vots ni rèdit. No interessa, ni als polítics ni a la societat. Si sortís un partit que inclogués al seu programa electoral una menció a la cura de la població reclusa ningú el votaria. A nosaltres mateixos ens passa que quan fem algunes de les nostres activitats ens diuen 'i a sobre se'ls emporten a la platja', quan la realitat és que és part de la seva teràpia”, explica.

La presó no dona vots ni rèdit. No interessa, ni als polítics ni a la societat. Si sortís un partit que inclogués al seu programa electoral una menció a la cura de la població reclusa ningú el votaria. A nosaltres mateixos ens passa que quan fem algunes de les nostres activitats ens diuen 'i a sobre se'ls emporten a la platja', quan la realitat és que és part de la seva teràpia

Jaume Alemany — Delegat de Pastoral Penitenciària a Mallorca

Medicalització “sistemàtica”

Les conseqüències d'aquesta falta de recursos són múltiples. La més evident, subratlla el Defensor del Poble, és la desatenció al “potencial mal a la salut mental” que genera “el règim de vida a la presó”. En 2023 el Llibre blanc sobre l'atenció sanitària a les persones amb trastorns mentals greus en els centres penitenciaris d'Espanya –elaborat per la Societat Espanyola de Psiquiatria Legal i la Societat Espanyola de Sanitat Penitenciària- indicava que vuit de cada deu reclusos presentaran un trastorn mental al llarg de la seva vida.

La més greu és que ha derivat en una inclinació “sistemàtica a la medicació” per la “absència de possibilitat d'administrar un altre tipus de tractament”. Tant és així que a mitjan 2024 un 41,5% dels 1.023 interns de la presó de Mallorca tenia prescrit algun tipus de psicofàrmac. D'aquestes 405 persones, 168 rebien antipsicòtics.

Des d'Institucions Penitenciàries reconeixen la situació. De fet, afirmen que gràcies al Pla Redueix per a l'ús racional de medicaments –que cerca, entre altres coses, “adaptar les pautes generals a les característiques de cada pacient”-, el percentatge d'interns medicats amb psicofàrmacs s'ha reduït fins al 35%. Els que continuen, subratllen, sempre ho fan “atenent els criteris mèdics” del psiquiatre.

Per al Defensor del Poble les conclusions i efectes són uns altres. Sostenen que aquestes xifres demostren “una tendència a l'abús de psicofàrmacs prescrits” i la “psiquiatrització d'alteracions de conducta no patològiques”, com unes certes alteracions del comportament. “Sobretot quan tenen un component disruptiu social o reivindicatiu”, postil·len. “És a dir, que s'estaria utilitzant medicació psicotròpica, prescrita per sanitaris, per a objectius distints als sanitaris i terapèutics. Això constituiria una perversió de la labor mèdica”, asseguren.

La seva deducció es basa en diversos aspectes. D'una banda en què, segons les xifres oficials, dins del Programa d'atenció integral a malalts mentals (PAIEM) de la presó mallorquina es trobaven únicament 36 interns: 33 homes i 3 dones. Una xifra molt allunyada del percentatge que està medicat; pel que consideren que s'estan prescrivint medicaments “fins i tot a aquelles persones internes que no compten amb diagnòstic clínic en salut mental”. A més, almenys una reclusa entrevistada va denunciar que no tenia “seguiment ni psiquiàtric ni psicològic” en la presó, malgrat que tenia prescrit “un antipsicòtic a dosis considerables” i al fet que havia estat en seguiment per salut mental abans del seu empresonament.

Risc de sobredosi

Un altre dels problemes derivats d'aquesta presumpta medicalització excessiva és la dificultat en l'administració correcta dels fàrmacs. Els més de 300 interns medicats “necessiten supervisió a cadascuna de les preses cada dia de l'any”. Una tasca que resulta “absolutament inabastable” amb el personal disponible. “Els infermers encarregats reconeixen no estar-la duent a terme més que en alguns casos específics”, recull l'informe. Una situació que augmenta el risc de sobredosi per abús de psicofàrmacs, ja que de vegades la dispensació és setmanal.

Aquesta responsabilitat ha recaigut en dues infermeres que gestionen un programa pilot de salut mental, “amb l'objectiu de pal·liar les mancances del PAIEM”. Tot i la “encomiable feina” que el Defensor del Poble els reconeix, a l'expedient mostren la seva preocupació perquè estiguin assumint unes obligacions “superiors a les seves competències, arribant a posar-se en risc la seva professionalitat per beneficiar els pacients”. A més, malgrat que l'organisme va recomanar a la presó que tinguessin “possibilitats i facilitats” per realitzar formació oficial en salut mental –més enllà de passar consulta amb el psiquiatre a les seves visites–, aquesta recomanació va ser “rebutjada” pel centre.

Per al president del COMIB, aquesta situació resulta preocupant. “És fonamental que els pacients tinguin no només un bon diagnòstic, sinó també una bona prescripció i dispensació dels fàrmacs, sobretot perquè estem davant d'una població de més risc. Però, a més, no es pot acceptar que la manca de personal porti a l'intrusisme o que un altre tipus de professionals assumeixin responsabilitats i competències per sobre del que els correspon”, assegura.

Un altre “esforç addicional” que han contret és intentar que, com estableix la normativa, els interns amb un diagnòstic d'alteració del pensament no ingressin en règim d'aïllament. El 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l'estat francès per haver imposat una sanció de 45 dies d'aïllament a un intern que patia depressió i que va acabar suïcidant-se, en considerar que no s'havia valorat el risc que suposava per a la salut mental.

Tot i que es tracta d'un dret “ratificat i protegit”, el Defensor del Poble va detectar el seu “incompliment sistemàtic” a la presó de Mallorca, segons va concloure a partir del testimoni de professionals i directius del centre. De fet, el seu informe assegura que en “múltiples ocasions” els metges han aprovat l'entrada de reclusos en aïllament “per complir sancions” i que en una de les visites “la majoria” dels que estaven en aquest règim “complia criteris de síndrome depressiva més gran”.

Després d'una primera queixa oficial, el centre penitenciari es va comprometre a recollir “de manera més detallada” l'estat i l'evolució simptomatològica dels pacients sota tractament psiquiàtric per poder fer “un seguiment més precís”. Tot i això, l'organisme va detectar que aquest punt se seguia incomplint i, poc després, va reiterar la seva demanda.

“La presó és un reflex del carrer, però s'hi agreugen i es veuen més els problemes. És un món molt complex i desconegut i amb molt de patiment. És una solució per a un moment, però si els interns no reben el tractament que necessiten sortiran pitjor del que estaven. Cal que dignifiquem l'espai i que les persones que hi són recobrin la dignitat”, planteja Alemany.

En un informe de algo menos de veinte páginas la prisión de Palma aparece retratada como un espacio con tantos excesos como carencias. El lugar olvidado en el que, como denuncian desde hace tiempo algunas entidades, la salud mental no es sólo una asignatura pendiente, sino el muro contra el que van a estrellarse muchos de los allí encarcelados. Un centro con una “flagrante escasez de personal” para la atención psicológica y sanitaria que ha derivado en la falta de terapias individualizadas y de otros tratamientos alternativos y que, según denuncia el Defensor del Pueblo, se ha suplido con una “tendencia al abuso” de la medicalización. Tanto que desde Instituciones Penitenciarias afirman que un 35% de los internos tiene prescrito algún tipo de psicofármaco. 

Cuando los inspectores visitaron “sin previo aviso” el centro penitenciario, el psiquiatra no estaba. No era una excepción. “Solamente acude una vez a la semana”, constataron en su expediente. Y ni siquiera todas las semanas: sólo tres al mes, detallan fuentes oficiales. Una frecuencia que el Defensor del Pueblo considera “insuficiente” para una población que supera los 1.000 reclusos. “Se debería contar como mínimo con un psiquiatra y un psicólogo clínico a tiempo completo”, reclama.

Porque de hecho, pese a que la prisión cuenta con seis psicólogos, las tareas que desempeñan “no tienen que ver con el tratamiento de personas con problemas de salud mental, sino, en la mayoría de los casos, con la valoración de cuestiones prácticas en relación con el tratamiento penitenciario”, según denuncia el organismo. Es más, ni siquiera se les considera oficialmente como parte del área sanitaria: pertenecen a los equipos técnicos, realizan una valoración de los internos cuando ingresan y colaboran en los programas de intervención grupal –en los que la participación de los reclusos siempre es voluntaria-, como aquellos destinados a los condenados por violencia de género. El seguimiento individual es “puntual”. La terapia personal no existe.

“Es un problema sistémico. Hay internos allí que no pueden tener el tratamiento que merecen. Y las entidades suplimos esa falta de servicios y atención. Hemos protestado muchas veces, yo mismo se lo he dicho al director, y nos dan la razón, pero nos dicen que los médicos no quieren venir”, asegura el delegado de Pastoral Penitenciaria en Mallorca, Jaume Alemany. 

El propio informe lo corrobora. La relación de puestos de trabajo de la cárcel contemplaba nueve plazas para personal facultativo. La primera vez que el Defensor del Pueblo visitó el centro contaban con siete médicos. La segunda, únicamente con dos. Una “flagrante escasez de personal cualificado” que, lógicamente, revierte en la salud de los reclusos. De hecho, también señala que la mayoría de talleres y actividades que se realizan dentro de la escasa atención a la salud mental que se presta “se delegan principalmente en el tercer sector”. Sólo Pastoral Penitenciaria tiene treinta voluntarios dedicados a este fin.

Las diferentes fuentes consultadas señalan como una de las causas de esta situación el incumplimiento de la Ley 16/2003 de cohesión y calidad del Sistema Nacional de Salud que preveía la transferencia a las comunidades autónomas de los servicios sanitarios dependientes de Instituciones Penitenciarias y daba un plazo de 18 meses para ejecutarla. Veintidós años después sólo se han transferido en Catalunya, País Vasco y Navarra, pese a que el Gobierno reconoce que se trata de una “prioridad”. Balears sigue a la espera.

“Es una reivindicación histórica y nunca he acabado de entender por qué no se ha materializado. Permitiría equiparar al personal sanitario con el del IB-Salut (el servicio balear de salud) en la atención primaria. Ahora mismo las condiciones de quienes ejercen en el centro penitenciario son peores y, además, coincide con un momento de alta demanda de profesionales en el sistema público que hace que, efectivamente, se entre en competencia y pocos quieran ir. Y hablamos de un personal que es fundamental para una prisión porque tiene una población con mayor fragilidad y riesgos.”, afirma Carles Recasens, psiquiatra y presidente del Colegio de Médicos de Balears (COMIB). 

Mientras Recasens asegura desconocer los motivos por los que el Govern no ha cumplido con lo previsto en la ley de 2003, Alemany no duda en apuntar a la falta de interés político. “La cárcel no da votos ni rédito. No interesa, ni a los políticos ni a la sociedad. Si saliera un partido que incluyera en su programa electoral una mención al cuidado de la población reclusa nadie le votaría. A nosotros mismos nos pasa que cuando realizamos algunas de nuestras actividades nos dicen ‘y encima se los llevan a la playa’, cuando la realidad es que es parte de su terapia”, explica. 

La cárcel no da votos ni rédito. No interesa, ni a los políticos ni a la sociedad. Si saliera un partido que incluyera en su programa electoral una mención al cuidado de la población reclusa nadie le votaría. A nosotros mismos nos pasa que cuando realizamos algunas de nuestras actividades nos dicen ‘y encima se los llevan a la playa’, cuando la realidad es que es parte de su terapia

Jaume Alemany — Delegado de Pastoral Penitenciaria en Mallorca

Medicalización “sistemática”

Las consecuencias de esta falta de recursos son múltiples. La más evidente, subraya el Defensor del Pueblo, es la desatención al “potencial daño a la salud mental” que genera “el régimen de vida en la prisión”. En 2023 el Libro Blanco sobre la atención sanitaria a las personas con trastornos mentales graves en los centros penitenciarios de España –elaborado por la Sociedad Española de Psiquiatría Legal y la Sociedad Española de Sanidad Penitenciaria- indicaba que ocho de cada diez reclusos presentarán un trastorno mental a lo largo de su vida. 

La más grave es que ha derivado en una inclinación “sistemática a la medicación” por la “ausencia de posibilidad de administrar otro tipo de tratamiento”. Tanto es así que a mediados de 2024 un 41,5% de los 1.023 internos de la cárcel de Mallorca tenía prescrito algún tipo de psicofármaco. De esas 405 personas, 168 recibían antipsicóticos. 

A mediados de 2024, un 41,5% de los 1.023 internos de la cárcel de Mallorca tenía prescrito algún tipo de psicofármaco. De esas 405 personas, 168 recibían antipsicóticos

Desde Instituciones Penitenciarias reconocen la situación. De hecho, afirman que gracias al Plan Reduce para el uso racional de medicamentos –que busca, entre otras cosas, “adaptar las pautas generales a las características de cada paciente”-, el porcentaje de internos medicados con psicofármacos se ha reducido hasta el 35%. Los que continúan, subrayan, siempre lo hacen “atendiendo a los criterios médicos” del psiquiatra. 

Para el Defensor del Pueblo las conclusiones y efectos son otros. Sostienen que estas cifras demuestran “una tendencia al abuso de psicofármacos prescritos” y la “psiquiatrización de alteraciones de conducta no patológicas”, como ciertas alteraciones del comportamiento. “Sobre todo cuando tienen un componente disruptivo social o reivindicativo”, apostillan. “Es decir, que se estaría utilizando medicación psicotrópica, prescrita por sanitarios, para objetivos distintos a los sanitarios y terapéuticos. Esto constituiría una perversión de la labor médica”, aseguran.

Su deducción se basa en varios aspectos. Por un lado en que, según las cifras oficiales, dentro del Programa de atención integral a enfermos mentales (PAIEM) de la prisión mallorquina se encontraban únicamente 36 internos: 33 hombres y 3 mujeres. Una cifra muy alejada del porcentaje que está medicado; por lo que consideran que se están prescribiendo medicamentos “incluso a aquellas personas internas que no cuentan con diagnóstico clínico en salud mental”. Además al menos una reclusa entrevistada denunció que no tenía “seguimiento ni psiquiátrico ni psicológico” en la cárcel pese a que tenía prescrito “un antipsicótico a dosis considerables” y a que había estado en seguimiento por salud mental antes de su encarcelamiento.

El Defensor del Pueblo considera que se están prescribiendo medicamentos 'incluso a aquellas personas internas que no cuentan con diagnóstico clínico en salud mental'. Además, al menos una reclusa denunció que no tenía 'seguimiento ni psiquiátrico ni psicológico' en la cárcel pese a que tenía prescrito 'un antipsicótico a dosis considerables

Riesgo de sobredosis

Otro de los problemas derivados de esa presunta medicalización excesiva es la dificultad en la administración correcta de los fármacos. Los más de 300 internos medicados “precisan supervisión en cada una de las tomas todos los días del año”. Una tarea que resulta “absolutamente inabarcable” con el personal disponible. “Los enfermeros encargados reconocen no estar llevándola a cabo más que en algunos casos específicos”, recoge el informe. Una situación que aumenta el riesgo de sobredosis por abuso de psicofármacos, ya que en ocasiones la dispensación es semanal.

Esta responsabilidad ha recaído en dos enfermeras que gestionan un programa piloto de salud mental, “con el objetivo de paliar las carencias del PAIEM”. Pese al “encomiable trabajo” que el Defensor del Pueblo les reconoce, en el expediente muestran su preocupación por que estén asumiendo unas obligaciones “superiores a sus competencias, llegando a ponerse en riesgo su profesionalidad para beneficiar a los pacientes”. Además, pese a que el organismo recomendó a la prisión que tuvieran “posibilidades y facilidades” para realizar formación oficial en salud mental –más allá de pasar consulta con el psiquiatra en sus visitas-, esta recomendación fue “rechazada” por el centro. 

Para el presidente del COMIB, esta situación resulta preocupante. “Es fundamental que los pacientes tengan no sólo un buen diagnóstico, sino también una buena prescripción y dispensación de los fármacos, sobre todo porque estamos ante una población de más riesgo. Pero, además, no se puede aceptar que la falta de personal lleve al intrusismo o a que otro tipo de profesionales asuman responsabilidades y competencias por encima de lo que les corresponde”, asegura. 

Otro “esfuerzo adicional” que han contraído es su intento de que, como establece la normativa, los internos con un diagnóstico de alteración del pensamiento no ingresen en régimen de aislamiento. En 2012 el Tribunal Europeo de Derechos Humanos condenó al estado francés por haber impuesto una sanción de 45 días de aislamiento a un interno que sufría depresión y que acabó suicidándose, al considerar que no se había valorado el riesgo que suponía para su salud mental. 

Pese a que se trata de un derecho “ratificado y protegido”, el Defensor del Pueblo detectó su “incumplimiento sistemático” en la cárcel de Mallorca, según concluyó a partir del testimonio de profesionales y directivos del centro. De hecho, su informe asegura que en “múltiples ocasiones” los médicos han aprobado la entrada de reclusos en aislamiento “para cumplir sanciones” y que en una de sus visitas “la mayoría” de quienes estaban en dicho régimen “cumplía criterios de síndrome depresivo mayor”.

Después de una primera queja oficial, el centro penitenciario se comprometió a recoger “de forma más detallada” el estado y la evolución sintomatológica de los pacientes bajo tratamiento psiquiátrico para poder hacer “un seguimiento más preciso”. Sin embargo, el organismo detectó que este punto se seguía incumpliendo y, poco después, reiteró su demanda. 

“La prisión es un reflejo de la calle, pero allí se agravan y se ven más los problemas. Es un mundo muy complejo y desconocido y con mucho sufrimiento. Es un parche para un momento, pero si los internos no reciben el tratamiento que necesitan saldrán peor de lo que estaban. Es necesario que dignifiquemos el espacio y que las personas que están allí recobren la dignidad”, plantea Alemany.  

Any 2018. El llavors president de la patronal de lloguer turístic de Balears (avui l'Associació d'Habitatges de Lloguer Turístic, Habtur), Joan Miralles, va lliurar al Govern un manifest per defensar la seva activitat davant de la regulació que en aquelles dates es debatia al Parlament, el seu argument principal era que contribuïa a la “democratització del turisme”. Al fet que els beneficis d'un sector que suposa més del 40% del PIB de les Illes incloguessin “a sectors de la població” als que no havia arribat abans. Set anys després, el lloguer vacacional s'ha convertit en un dels negocis més lucratius de Mallorca que segueix, en gran manera, en mans de particulars. Però en el qual, paradoxalment, un de cada tres propietaris de llicències és ja estranger.

“Ara mateix és més rendible dedicar-te al lloguer turístic que no pas a treballar. Per això és una pràctica a què cada dia intenta sumar-se més gent. S'està convertint en una forma de capitalisme popular”, assegura la doctora en Geografia per la Universitat de les Illes Balears (UIB), Sònia Vives Miró. I els números li donen la raó.

Segons la informació oficial del Govern consultada per elDiario.es, de les 15.387 llicències de les quals hi ha dades a Mallorca sobre un total de 16.992, més d'un 80% són explotades per particulars, davant del 20% que gestionen empreses.

Tots els investigadors coincideixen que el canvi va arribar el 2008. Aleshores existien a Mallorca poc més de 2.700 habitatges turístics legalitzats, però la crisi econòmica va transformar completament l'escenari. “Després d'anys en què les polítiques espanyoles s'havien centrat a garantir un accés generalitzat als crèdits bancaris perquè les classes mitjanes poguessin comprar un habitatge, calia buscar nous mecanismes per aconseguir que aquest pogués continuar sent un actiu financer”, assenyala Vives Miró. I aquest mecanisme no va ser cap altre que el lloguer de vacances. “Inicialment, les autoritats deien que era una manera que la gent mallorquina pogués llogar les seves propietats i no se n'hagués de desfer per la recessió”, recorda el catedràtic de la UIB i expert en Geografia del Turisme, Macià Blàzquez.

Ara mateix és més rendible dedicar-te al lloguer turístic que no pas a treballar. Per això és una pràctica a què cada dia intenta sumar-se més gent. S'està convertint en una forma de capitalisme popular

Sònia Vives Miró — Doctora en Geografia per la UIB

Les segones residències van passar de ser el refugi dels propietaris a un allotjament disponible per als milions de viatgers que cada any arriben a l'illa. Mentre les institucions iniciaven la regulació de l'activitat, el nombre de cases de vacances no deixava de créixer. El boom de les plataformes tipus Airbnb va donar l'impuls definitiu. I aviat aquella “democratització” del negoci que havia estat únicament en mans d'hereus mallorquins, va ampliar els horitzons.

De 'sortida familiar' a negoci

Toni Muñoz, gerent de Summer Time Villas, va notar aquella transformació el 2017. “Fins aleshores havíem estat una immobiliària de les de tota la vida, dedicada a la compravenda de cases per viure. Però van començar a arribar-nos cada cop més persones interessades a comprar habitatges per destinar-los directament a lloguer turístic. La majoria eren i continuen sent mallorquins”, explica. Avui més de 10.900 particulars exploten com a mínim una llicència a Mallorca. Entre ells hi ha 931 espanyols que tenen més d'una llicència i una 'elit' de 52 que lloga quatre o més cases a l'illa. Al cim se situa José Francisco G.D.T., amb quinze lloguers repartits entre Cala D'Or, Cas Concos i Santanyí.

Més de 10.900 particulars exploten com a mínim una llicència a Mallorca. Entre ells hi ha 931 espanyols que tenen més d'una llicència i una 'elit' de 52 que lloga quatre o més cases a l'illa. Al cim se situa José Francisco G.D.T., amb quinze lloguers repartits entre Cala D'Or, Cas Concos i Santanyí

Les xifres demostren que l'activitat ha passat de ser una sortida familiar a un negoci. Entre altres raons perquè, com subratlla l'actual gerent d'Habtur, Maria Gibert, la normativa no estableix un límit al nombre de llicències per persona o empresa, però sí al d'habitatges que un propietari pot tenir de lloguer de vacances: tres. “Si tens més de tres llicències és que no ets propietari de totes aquestes cases, sinó que algunes actues només com a explotador”, remarca.

La popularització d'aquesta nova forma d'allotjament i turisme va fer que els propietaris ràpidament veiessin com els seus ingressos es multiplicaven fins a amortitzar en poc temps el desemborsament que havien fet. “I això, juntament amb la seva legalització, ha acabat atraient capital i inversió estrangera que s'ha sumat a l'activitat. De fet, hi ha molts facilitadors com agències immobiliàries que van directament a buscar aquests inversors”, afirma Blàzquez. De les 12.410 llicències que estan a les mans de particulars a Mallorca, 3.400 corresponen a un total de 3.213 persones estrangeres. La gran majoria -3.060- només té una llicència, però un petit grup de 22 exploten tres o més habitatges.

“És normal perquè hi ha molts estrangers amb una segona residència aquí que la comercialitzen quan no són a l'illa. El que més ens preocupa és que, a més, existeix tot un grup que ho fa de manera il·legal sense llicència”, apunta Gibert. Molts a penes passen tres o quatre mesos a l'illa. La resta del temps es converteixen en una mena de propietaris fantasma que gestionen l'entrada i la sortida de clients a milers de quilòmetres de distància.

Molts estrangers a penes passen tres o quatre mesos a l'illa. La resta del temps es converteixen en una mena de propietaris fantasma que gestionen l'entrada i la sortida de clients a milers de quilòmetres de distància

Concentració empresarial

Tot i la importància que els particulars encara tenen en el negoci, és cada vegada més freqüent que siguin professionals els qui administrin aquests lloguers. A Mallorca hi ha 1.502 empreses que exploten almenys una llicència: 1.404 espanyoles i 98 estrangeres. Gibert apunta al “relleu generacional” com una de les causes. “Tradicionalment, eren els propietaris els que ho feien, però, en passar de pares a fills, aquests han decidit cedir la gestió a companyies especialitzades”, explica.

Per Muñoz un altre factor clau ha estat la “professionalització” del sector a mesura que creixia en nombre i regulació. “A nivell burocràtic la normativa inclou unes exigències que són molt difícils de complir per a un particular, com ara l'obligació de tenir un telèfon disponible 24 hores”, explica. La seva empresa compta ara mateix amb un departament de reserves on vuit persones controlen les 400 propietats de la seva cartera.

Tal com va passar amb els particulars, cada cop més companyies s'han sumat a una activitat més que rendible. Així, als llistats oficials apareixen com a explotadores immobiliàries, constructores, caixes d'estalvis i fins i tot productores audiovisuals que van decidir obtenir els permisos per exercir. “Sí que hi ha casos d'empreses que, com nosaltres, han ampliat la seva activitat, però els últims anys és cada vegada més freqüent que sorgeixin de zero per dedicar-se únicament al lloguer de vacances”, afirma el gerent de Summer Time Villas.

L'altre canvi important és el de la concentració creixent de llicències. “Al principi es tractava d'un mercat molt atomitzat, però com que tota economia d'escala s'està concentrant en menys empreses. El mateix que ha passat al sector bancari. No només per la burocratització, sinó també perquè ara la competència és més dura”, assegura Toni Muñoz. La prova és que només tres companyies -Gestión y Mantenimiento SL, Rentals Pollença i Grupo Miguel Cifre- gestionen 254 llicències a l'illa.

Per a Gibert aquesta acumulació no suposa un problema. “No obstant això, ens trobem en un moment de moratòria (l'autorització de noves llicències de lloguer turístic està congelada fins al 2026) i caldrà veure quines condicions s'aixeca. Seria llavors quan caldria demanar que s'implanti algun tipus de baremació que doni prioritat a persones que no tinguin llicències o que imposi un mínim d'anys de residència a Espanya”, assenyala.

Propietaris vs. “desclassats”

A hores d'ara són pocs els que qüestionen les conseqüències que el boom del lloguer turístic ha tingut en l'accés a l'habitatge en tot Balears. “És necessari que es posin límits a aquesta mercantilització perquè és evident que està derivant en problemes socials”, subratlla Blàzquez. “De democratització no té res. És un bon negoci que funciona i que clarament beneficia a un sector”, afegeix Vives Miró.

Per a la doctora en Geografia, tenir un habitatge en propietat és ara mateix el major element de divisió a la societat. “La població es diferencia entre propietaris i no propietaris. I a aquests darrers se'ls està desclassant, empobrint. Se'ls exclou de l'accés a l'habitatge. Mentre uns ingressen 10.000 euros setmanals per rendes del lloguer de vacances, altres no en tenen prou amb el 100% del seu salari per fer front a la renda”, denuncia.

Año 2018. El entonces presidente de la patronal de alquiler turístico de Balears (hoy la Associació d'Habitatges de Lloguer Turístic, Habtur), Joan Miralles, entregó al Govern un manifiesto para defender su actividad frente a la regulación que en aquellas fechas se debatía en el Parlament. Su argumento principal era que contribuía a la “democratización del turismo”. A que los beneficios de un sector que supone más del 40% del PIB de las Islas abarcaran “a sectores de la población” a los que no había llegado antes. Siete años después, el alquiler vacacional se ha convertido en uno de los negocios más lucrativos de Mallorca que sigue, en gran medida, en manos de particulares. Pero en el que, paradójicamente, uno de cada tres propietarios de licencias es ya extranjero.

“Ahora mismo es más rentable dedicarte al alquiler turístico que a trabajar. Por eso es una práctica a la que cada día intenta sumarse más gente. Se está convirtiendo en una forma de capitalismo popular”, asegura la doctora en Geografía por la Universitat de les Illes Balears (UIB), Sònia Vives Miró. Y los números le dan la razón.

Según la información oficial del Govern consultada por elDiario.es, de las 15.387 licencias de las que existen datos en Mallorca sobre un total de 16.992, más de un 80% son explotadas por particulares, frente al 20% que gestionan empresas. 

Todos los investigadores coinciden en que el cambio llegó en 2008. Para entonces existían en Mallorca poco más de 2.700 viviendas turísticas legalizadas, pero la crisis económica transformó por completo el escenario. “Después de años en los que las políticas españolas se habían centrado en garantizar un acceso generalizado a los créditos bancarios para que las clases medias pudieran comprar una vivienda, había que buscar nuevos mecanismos para conseguir que esta pudiera seguir siendo un activo financiero”, señala Vives Miró. Y ese mecanismo no fue otro que el alquiler vacacional. “Inicialmente, las autoridades decían que era una forma de que la gente mallorquina pudiera alquilar sus propiedades y no tuviera que deshacerse de ellas por la recesión”, recuerda el catedrático de la UIB y experto en Geografía del Turismo, Macià Blàzquez. 

Ahora mismo es más rentable dedicarte al alquiler turístico que a trabajar. Por eso es una práctica a la que cada día intenta sumarse más gente. Se está convirtiendo en una forma de capitalismo popular

Sònia Vives Miró — Doctora en Geografía por la UIB

Las segundas residencias pasaron de ser el refugio de sus propietarios a un alojamiento disponible para los millones de viajeros que cada año llegan a la isla. Mientras las instituciones iniciaban la regulación de la actividad, el número de casas vacacionales no dejaba de crecer. El boom de las plataformas tipo Airbnb dio el impulso definitivo. Y pronto aquella “democratización” del negocio que había estado únicamente en manos de herederos mallorquines, amplió sus horizontes.

De ‘salida familiar’ a negocio

Toni Muñoz, gerente de Summer Time Villas, notó aquella transformación en 2017. “Hasta entonces habíamos sido una inmobiliaria de las de toda la vida, dedicada a la compraventa de casas para vivir. Pero comenzaron a llegarnos cada vez más personas interesadas en comprar viviendas para destinarlas directamente a alquiler turístico. La mayoría eran y siguen siendo mallorquines”, explica. Hoy más de 10.900 particulares explotan al menos una licencia en Mallorca. Entre ellos hay 931 españoles que cuentan con más de una licencia y una ‘élite’ de 52 que alquila cuatro o más casas en la isla. En la cima se sitúa José Francisco G. D. T., con quince alquileres repartidos entre Cala D’Or, Cas Concos y Santanyí.

Más de 10.900 particulares explotan al menos una licencia en Mallorca. Entre ellos hay 931 españoles que cuentan con más de una licencia y una ‘élite’ de 52 que alquila cuatro o más casas en la isla. En la cima se sitúa José Francisco G. D. T., con quince alquileres repartidos entre Cala D’Or, Cas Concos y Santanyí

Las cifras demuestran que la actividad ha pasado de ser una salida familiar a un negocio. Entre otras razones porque, como subraya la actual gerente de Habtur, Maria Gibert, la normativa no establece un límite en el número de licencias por persona o empresa, pero sí en el de viviendas que un propietario puede tener en alquiler vacacional: tres. “Si tienes más de tres licencias es que no eres propietario de todas esas casas, sino que de algunas actúas sólo como explotador”, remarca.

La popularización de esta nueva forma de alojamiento y turismo hizo que rápidamente los propietarios vieran cómo sus ingresos se multiplicaban hasta amortizar en poco tiempo el desembolso que habían hecho. “Y eso, junto a su legalización, ha acabado por atraer capital e inversión extranjera que se ha sumado a la actividad. De hecho, existen muchos facilitadores como agencias inmobiliarias que van directamente fuera a buscar a esos inversores”, afirma Blàzquez. De las 12.410 licencias que están en manos de particulares en Mallorca, 3.400 corresponden a un total de 3.213 personas extranjeras. La gran mayoría -3.060- tiene solo una licencia, pero un pequeño grupo de 22 explotan tres o más viviendas. 

“Es normal porque hay muchos extranjeros con una segunda residencia aquí que la comercializan cuando no están en la isla. Lo que más nos preocupa es que, además, existe todo un grupo que lo hace de forma ilegal sin licencia”, apunta Gibert. Muchos apenas pasan tres o cuatro meses en la isla. El resto del tiempo se convierten en una suerte de caseros fantasma que gestionan la entrada y salida de clientes a miles de kilómetros de distancia. 

Muchos extranjeros apenas pasan tres o cuatro meses en la isla. El resto del tiempo se convierten en una suerte de caseros fantasma que gestionan la entrada y salida de clientes a miles de kilómetros de distancia

Concentración empresarial

Pese a la importancia que los particulares aún tienen en el negocio, es cada vez más frecuente que sean profesionales quienes administren estos alquileres. En Mallorca existen 1.502 empresas que explotan al menos una licencia: 1.404 españolas y 98 extranjeras. Gibert apunta al “relevo generacional” como una de las causas. “Tradicionalmente, eran los propietarios quienes lo hacían, pero al pasar de padres a hijos estos han decidido ceder la gestión a compañías especializadas”, explica. 

Para Muñoz otro factor clave ha sido la “profesionalización” del sector a medida que crecía en número y regulación. “A nivel burocrático la normativa incluye unas exigencias que son muy difíciles de cumplir para un particular, como la obligación de tener un teléfono disponible 24 horas”, explica. Su empresa cuenta ahora mismo con un departamento de reservas en el que ocho personas controlan las 400 propiedades de su cartera.

Tal como ocurrió con los particulares, cada vez más compañías se han sumado a una actividad más que rentable. Así, en los listados oficiales aparecen como explotadoras inmobiliarias, constructoras, cajas de ahorros e incluso productoras audiovisuales que decidieron obtener los permisos para ejercer. “Sí existen casos de empresas que, como nosotros, han ampliado su actividad, pero en los últimos años es cada vez más frecuente que surjan de cero para dedicarse únicamente al alquiler vacacional”, afirma el gerente de Summer Time Villas.

El otro cambio importante es el de la creciente concentración de licencias. “Al principio se trataba de un mercado muy atomizado, pero como toda economía de escala se está concentrando en un menor número de empresas. Lo mismo que ha ocurrido en el sector bancario. No solo por la burocratización, sino también porque ahora la competencia es más dura”, asegura Toni Muñoz. La prueba es que solo tres compañías –Gestión y Mantenimiento SL, Rentals Pollença y Grupo Miguel Cifre- gestionan 254 licencias en la isla.

Para Gibert esta acumulación no supone un problema. “Sin embargo, nos encontramos en un momento de moratoria (la autorización de nuevas licencias de alquiler turístico está congelada hasta 2026) y habrá que ver en qué condiciones se levanta. Sería entonces cuando habría que pedir que se implante algún tipo de baremación que dé prioridad a personas que no tengan licencias o que imponga un mínimo de años de residencia en España”, señala. 

Propietarios vs. “desclasados”

A estas alturas son pocos los que cuestionan las consecuencias que el boom del alquiler turístico ha tenido en el acceso a la vivienda en todo Balears. “Es necesario que se pongan límites a esa mercantilización porque es evidente que está derivando en problemas sociales”, subraya Blàzquez. “De democratización no tiene nada. Es un buen negocio que funciona y que claramente beneficia a un sector”, añade Vives Miró. 

Para la doctora en Geografía, tener una vivienda en propiedad es ahora mismo el mayor elemento de división en la sociedad. “La población se diferencia entre propietarios y no propietarios. Y a estos últimos se les está desclasando, empobreciendo. Se les excluye del acceso a la vivienda. Mientras unos ingresan 10.000 euros semanales por rentas del alquiler vacacional a otros no les basta el 100% de su salario para hacer frente a la renta”, denuncia.  

En un revolt de la carretera entre Valldemossa i Deià s'aixeca un hotel que faria les delícies d'un remake mediterrani de 'La resplendor'. La seva façana imponent i una mica atrotinada apareix de sobte entre els pins i les alzines de la Tramuntana. Una successió de baranes i enreixats que protegeixen dos grans secrets. El primer, la cara posterior que s'aixeca sencera davant del mar com un penya-segat de formigó i vidre. El segon, que allà, just allà, fa molts anys es va ubicar el primer –i probablement únic– allotjament gratuït per a viatgers que ha tingut Mallorca: l'hostatgeria de Ca Madò Pilla.

La història comença a mitjans del segle XIX. Llavors va arribar a l'illa un dels personatges més fascinants i polièdrics que han trepitjat Mallorca: l'Arxiduc Lluís Salvador, cosí de la mateixa Sissi. “Era membre de la família imperial d'Àustria, la més important d'Europa i gairebé del món. Una persona fora de sèrie”, assegura l'historiador de l'art, Jaume-Bernat Adrover. L'enamorament sobtat de l'aristòcrata amb la costa de la Tramuntana va ser tal que aviat va voler passar de visitant a propietari. “Li fascinava el paisatge de la Serra i sobretot la mar i de seguida va començar a comprar tot el que va poder: Miramar, S’Estaca, Son Gual, Son Galcerán”, enumera l'expert.

Miramar, situada en aquesta carretera entre Valldemossa i Deià i al lloc on Ramon Llull havia fundat segles abans un monestir i una escola missionera, fou la primera de les adquisicions. No va trigar a fer-se també amb dues petites cases que obririen un nou i curiós capítol a la seva vida: Ca Na Matgina i Ca S'Heura. El seu projecte consistia a convertir la primera en un hotel que regentaria, justament, l'antiga propietària de Ca S'Heura, Joanaina Oliver: una senyora de Deià d'uns 60 anys que tothom coneixia com a Pilla. Potser perquè, com deia la revista L'Esfera, era “un sac de picardies”.

“L'hostatgeria va ser l'element més característic i popular de Miramar. De fet, la idea de crear-la va sorgir ben aviat amb l'objectiu que pogués allotjar aquells que volien visitar Miramar”, assegura Nicolau S. Cañellas Serrano, un dels principals investigadors de la figura de l'Arxiduc i autor de l'estudi El paisatge de l'Arxiduc. Però, sens dubte, el que la va fer més cèlebre va ser que oferia tres dies d'allotjament gratuït a tot viatger, pelegrí o excursionista que s'hi acostés. “És cert que l'Arxiduc tenia les necessitats més que cobertes i, com que no tenia problemes econòmics, no li suposava un sacrifici. Era ric, sí, però, quants rics n'hi ha que no fan res?”, planteja Adrover.

És cert que l'Arxiduc tenia les necessitats més que cobertes i, com que no tenia problemes econòmics, no li suposava un sacrifici. Era ric, sí, però, quants rics n'hi ha que no fan res?

Jaume-Bernat Adrover — Historiador de l'art

Amb aquella idea filantròpica que qualsevol pogués visitar les seves terres i gaudir de la pau i del paisatge tant com ell, l'Arxiduc va començar a reformar Ca Na Matgina: una gran casa d'estil mallorquí amb quatre plantes. Va canviar la porta d'entrada, va convertir un antic estable en menjador i va habilitar diversos dormitoris. Segons consta en un inventari sense data conservat en l'Arxiu General del Consell de Mallorca, va arribar a tenir-ne almenys una desena.

El llistat demostra també la sobrietat amb la qual van moblar els interiors: llits, bancs, taules, algun armari, alguna raconera i un grapat de lavabos i crucifixos de fusta. Segons va descriure Charles W. Wood –membre de la Reial Societat Geogràfica de Londres– en el seu llibre ‘Cartes des de Mallorca’, el saló s'assemblava més “al refetor d'una comunitat religiosa que a qualsevol altra cosa”. Potser també perquè, deien en L'Esfera, aquella gratuïtat s'havia inspirat en l'allotjament que oferien alguns santuaris de l'illa. “Molts dels seus hostes venien de les grans potències europees, de zones en procés d'urbanització i buscaven precisament aquest aïllament i aquesta austeritat”, assegura Adrover.

La dona que va donar nom al lloc

Segons recull Cañellas Serrano al seu estudi, l'hostatgeria es va inaugurar a mitjan 1874 i va ser un èxit immediat. Aquell agost, Francisco Manuel de los Herreros –el seu home de confiança a Mallorca– va informar l'Arxiduc que en tot just un parell de dies havia comptat fins a 47 visitants a la zona, 28 dels quals van fer nit a l'hostatgeria. “De manera que els dotze llits habilitats i els dos menjadors són insuficients”, li anunciava. Tres anys després van engrandir el menjador i el 1884 ja van ampliar l'allotjament als vint llits.

Part de l'èxit radicava, lògicament, en la gratuïtat. Els viatgers podien passar de franc fins a tres nits a les seves habitacions. A més, se'ls subministrava tant aigua com oli, olives i foc per escalfar-se. “Té totes les comoditats que es poden trobar en una posada de camp, amb l'única diferència que en marxar no se n'ha de pagar res en absolut”, va escriure Wood, que no va dubtar a qualificar aquells tres dies com “els més feliços” de la seva vida.

El menjar, això sí, l'havia de portar cadascun, encara que el cuinava el personal de l'hostatgeria. Per això, va escriure el pintor francès Gaston Vuillier –que es va allotjar allí en 1888–, els pobres menjaven els pebrots fregits en oli bullent i cebes que havien portat amb el seu pa negre, mentre “els més afortunats” soparien pollastre rostit. “El llit serà igual per a tots: llençols ben blancs i mantes suaus i calentes a l'hivern”, consolava.

Els viatgers podien passar gratis fins a tres nits a les seves habitacions. A més, se'ls subministrava tant aigua com oli, olives i foc per a escalfar-se. El menjar, això sí, l'havia de portar cadascun, encara que el cuinava el personal de l'hostatgeria, per això hi havia diferències entre rics i pobres

Per a molts, l'altre clau de la popularitat que va assolir l'allotjament era precisament la seva gestora, Madò Pilla, “de qui tothom es mostra molt content”, li assegurava De los Herreros a l'amo. Com subratlla la doctora en Història Empar Bosch en Dones fent paisatge, era l'assoliment d'una pagesa, d'una “dona rural” al capdavant del que podria considerar-se la llavor de tot el turisme que va venir després. De la seva bona mà en els fogons va parlar Martín Pou en Heraldo de Baleares, on va relatar que havia menjat allí “un arròs amb pollastre hàbilment condimentat per la popular Madò Pilla”.

La seva fama es va estendre més enllà de la pròpia hostatgeria. El periodista José Vives Verger, que la va conèixer quan passava ja dels 90 anys, la va descriure com una “forta veterana” que encara es conservava “àgil” i que tenia un “geni endiablat”. Un personatge “digne d'estudi” que gestionava el lloc amb una cort de criats –entre els quals alguns viatgers asseguren que estava la seva pròpia filla–, i a la qual sorprenien tan poc les llargues absències de l'Arxiduc com assabentar-se del seu retorn perquè, simplement, el sentís cridar-la des del camí per a demanar-li un plat de sopes mallorquines, publicava El Bien Público. Els periòdics també van plorar la seva mort aquell maig de 1907 en el qual no va aconseguir recuperar-se de la greu pneumònia que va acabar per matar-la als 98 anys.

Madò Pilleta va ser també clau en l'èxit. Era una 'dona rural' al capdavant del que podria considerar-se la llavor de tot el turisme que va venir després

De l'alt llinatge a les prostitutes

Adrover assenyala que no hi ha constància que l'Hostatgeria de Madò Pilla o Ca Madò Pilla, com va passar a conèixer-se, s'anunciés o s'inclogués en guies. “Però l´Arxiduc es va fer molt famós i tenia una xarxa de comunicadors molt important, tant a Mallorca com a fora, que segurament van ajudar a donar-la a conèixer”, apunta. Per aquell “asil comunista” –com ho va descriure l'escriptor i periodista Joaquín Dicenta– van passar autors, excursionistes mallorquins, pelegrins –com la parella de Banyalbufar que va demanar allotjament després d'haver anat a donar les gràcies a la Mare de Déu de Miramar després del part de la seva filla– i nombrosos viatgers estrangers. Entre aquests últims van estar l'escriptora Margaret d'Este i la seva mare, que es van allotjar el 1906 i van relatar la seva experiència a With a Camera in Majorca. Aleshores ja feia tres anys que havia obert les portes a Palma el Gran Hotel, pioner en la indústria turística i hotelera de luxe a l'illa i en què també es van allotjar.

Més curiosa i accidentada va ser l'estada de l'autora H. Belsches el 1878. En un moment –subratlla Jaume-Bernat Adrover, autor de Dones viatgers a Mallorca–que Mallorca era encara una illa “sense hotels ni carreteres” i els que viatjaven eren principalment els homes, H. Belsches va ser una d'aquelles dones valentes –i adinerades– que va decidir anar-se'n a recórrer món. “A Espanya va arribar, a més, acompanyada d'un grup d'amigues de les quals va ocultar el nom al llibre Ups and Downs of Spanish Travel' perquè era conscient que fins i tot estava mal vist”, explica.

L'autora H. Belsches es va allotjar en 1878, en un moment en què els qui viatjaven eren principalment els homes, per la qual cosa va haver d'ocultar la seva identitat. En aquella època estava 'mal vist' que una dona viatgés sola

H. Belsches –identitat darrere de la identitat de la qual l'autor creu que s'amagava Henrietta Elizabeth Belsches, filla d'un metge britànic– va desembarcar a l'illa a l'abril amb la idea de visitar, entre altres, el poble en el qual s'havien allotjat George Sand i Chopin quatre dècades abans: la “pintoresca” Valldemossa. A Ca Madò Pilla el grup va arribar després d'un recorregut de dues hores amb carro des de Palma. Després d'un menjar “frugal” i un “somni relaxant”, ja al matí es van traslladar al poble en companyia de la filla de Madò Pilla per a fer compres. El segon dia, no obstant això, van sorgir els problemes.

A l'hostatgeria s'hi havien presentat dos guàrdies d'uniforme que preguntaven per les intencions d'aquell grup de dones viatgeres. “Elles, com van poder, els van donar a entendre que viatjaven per plaer i això era molt difícil d'entendre en una Mallorca rural on molta gent li venia just per menjar. Així que van pensar que eren espies”, explica Adrover. L'amenaça de portar-les a la presó devia quedar prou clara perquè s'escampés el pànic entre les dones. Van buscar i van buscar algun document que pogués explicar la seva estada, però la cosa va empitjorar quan van treure el passaport i els agents van prendre la data d'expedició per la de caducitat. La situació només va semblar redreçar-se quan van mostrar la targeta de benvinguda que els havia signat el cònsol britànic en arribar.

'Elles, com van poder, van donar a entendre als guàrdies que viatjaven per plaer i això era molt difícil d'entendre en una Mallorca rural en la qual a molta gent li venia just per a menjar. Així que van pensar que eren espies', explica l'historiador Adrover sobre H. Belsches i les seves amigues

A les cartes que De los Herreros enviava a l'Arxiduc li relatava que entre els hostes s'explicaven tant “persones humils” com “gent d'alt llinatge”. Tot i això, recull Cañellas Serrano, la cosa devia canviar amb els anys. Ja el 1899 'Mallorca Dominical' assegurava que les “famílies decents” no s'acostaven per allà i que les autoritats de Valldemossa bé podrien contrlar els que anaven allà “a divertir-se immoralment”. De fet, una de les anècdotes que encara s'expliquen a la localitat és que quan l'Arxiduc li preguntava a Madò Pilla qui havia anat a l'hostatgeria, ella responia “prostitues, senyor, moltes prostitutes”.

Malgrat tot, la posada no només va sobreviure a Madò Pilla, sinó també al mateix Arxiduc després de la seva mort el 1915, encara que va acabar tancant poc després, segons sembla, pel car del seu manteniment. A principis dels anys 20, el diari L'Última Hora informava que les portes estaven tancades i que els que creuaven la carretera entre Valldemossa i Deià trobaven a faltar “la cordial hospitalitat” d'aquell lloc. El 1926 va reobrir ja amb les instal·lacions modernitzades i regentada per Pedro Estarellas, que mantenia això “d'antiga hostatgeria de Miramar” als anuncis. La casualitat, però sobretot el desenvolupament turístic, han fet que encara que avui no es conservi res de l'antic casalot de Madò Pilla, a la zona segueixi existint un hotel.

En una curva de la carretera entre Valldemossa y Deià se levanta un hotel que haría las delicias de un remake mediterráneo de ‘El resplandor’. Su fachada imponente y algo destartalada aparece de repente entre los pinos y encinas de la Tramuntana. Una sucesión de barandillas y enrejados que protegen dos grandes secretos. El primero, la cara posterior que se levanta entera frente al mar como un acantilado de hormigón y cristal. El segundo, que allí, justo allí, muchos años atrás se ubicó el primero –y probablemente único– alojamiento gratuito para viajeros que ha tenido Mallorca: la hospedería de Ca Madò Pilla. 

La historia empieza a mediados del siglo XIX. Por aquel entonces llegó a la isla uno de los personajes más fascinantes y poliédricos que han pisado Mallorca: el Archiduque Luis Salvador, primo de la mismísima Sissi. “Era miembro de la familia imperial de Austria, la más importante de Europa y casi del mundo. Una persona fuera de serie”, asegura el historiador del arte, Jaume-Bernat Adrover. El flechazo del aristócrata con la costa de la Tramuntana fue tal que pronto quiso pasar de visitante a propietario. “Le fascinaba el paisaje de la Serra y sobre todo el mar y enseguida empezó a comprar todo lo que pudo: Miramar, S’Estaca, Son Gual, Son Galcerán”, enumera el experto.

Miramar, situada en un desvío en esa carretera entre Valldemossa y Deià y el lugar donde Ramon Llull había fundado siglos antes un monasterio y una escuela misionera, fue la primera de sus adquisiciones. No tardó en hacerse también con dos pequeñas casas que abrirían un nuevo y curioso capítulo en su vida: Ca Na Matgina y Ca S’Heura. Su proyecto consistía en convertir la primera en un hotel que regentaría, justamente, la antigua propietaria de Ca S’Heura, Joanaina Oliver: una señora de Deià de unos 60 años a quien todos conocían como Pilla. Quizá porque, como decía la revista La Esfera, era “un saco de picardías”. 

“La hospedería fue el elemento más característico y popular de Miramar. De hecho, la idea de crearla surgió muy pronto con el objetivo de que pudiera alojar a aquellos que querían visitar Miramar”, asegura Nicolau S. Cañellas Serrano, uno de los principales investigadores de la figura del Archiduque y autor del estudio El paisatge de l’Arxiduc. Pero, sin duda, lo que la hizo más célebre fue que ofrecía tres días de alojamiento gratuito a todo viajero, peregrino o excursionista que se acercara por allí. “Es cierto que el Archiduque tenía sus necesidades más que cubiertas y, como no tenía problemas económicos, no le suponía un sacrificio. Era rico, sí, pero, ¿cuántos ricos hay que no hacen nada?”, plantea Adrover. 

Es cierto que el Archiduque tenía sus necesidades más que cubiertas y, como no tenía problemas económicos, no le suponía un sacrificio. Era rico, sí, pero, ¿cuántos ricos hay que no hacen nada?

Jaume-Bernat Adrover — Historiador del arte

Con aquella idea filantrópica en mente de que cualquiera pudiera visitar sus tierras y disfrutar de la paz y del paisaje tanto como él, el Archiduque comenzó a reformar Ca Na Matgina: una gran casa de estilo mallorquín con cuatro plantas y coronada por un enorme voladizo. Cambió la puerta de entrada, convirtió un antiguo establo en comedor y habilitó diversos dormitorios. Según consta en un inventario sin fecha conservado en el Archivo General del Consell de Mallorca llegó a tener al menos una decena. 

El listado demuestra también la sobriedad con la que amueblaron los interiores: camas, bancos, mesas, algún armario, alguna rinconera y un puñado de lavabos y crucifijos de madera. Según describió Charles W. Wood –miembro de la Real Sociedad Geográfica de Londres– en su libro ‘Cartas desde Mallorca’, el salón se parecía más “al refectorio de una comunidad religiosa que a cualquier otra cosa”. Quizá también porque, decían en La Esfera, aquella gratuidad se había inspirado en el alojamiento que ofrecían algunos santuarios de la isla. “Muchos de sus huéspedes venían de las grandes potencias europeas, de zonas en proceso de urbanización y buscaban precisamente ese aislamiento y esa austeridad”, asegura Adrover. 

La posadera que dio nombre al lugar 

Según recoge Cañellas Serrano en su estudio, la hospedería se inauguró a mediados de 1874 y fue un éxito inmediato. Aquel agosto, Francisco Manuel de los Herreros –su hombre de confianza en Mallorca– informó al Archiduque de que en apenas un par de días había contado hasta 47 visitantes en la zona, 28 de los cuales hicieron noche en la hospedería. “De manera que las doce camas habilitadas y los dos comedores son insuficientes”, le anunciaba. Tres años después agrandaron el comedor y ya en 1884 ampliaron el alojamiento a las veinte camas. 

Parte del éxito radicaba, lógicamente, en su gratuidad. Los viajeros podían pasar gratis hasta tres noches en sus habitaciones. Además, se les suministraba tanto agua como aceite, aceitunas y fuego para calentarse. “Tiene todas las comodidades que pueden encontrarse en una posada de campo, con la única diferencia de que al marcharse no tiene uno que pagar nada en absoluto”, escribió Wood, quien no dudó en calificar aquellos tres días como “los más felices” de su vida.

La comida, eso sí, tenía que llevarla cada uno, aunque la cocinaba el personal de la hospedería. Por eso, escribió el pintor francés Gaston Vuillier –que se alojó allí en 1888–, los pobres comían fritos en aceite hirviendo los pimientos y cebollas que habían llevado con su pan negro, mientras “los más afortunados” cenarían pollo asado. “La cama será igual para todos: sábanas bien blancas y mantas suaves y calientes en invierno”, consolaba.

Los viajeros podían pasar gratis hasta tres noches en sus habitaciones. Además, se les suministraba tanto agua como aceite, aceitunas y fuego para calentarse. La comida, eso sí, tenía que llevarla cada uno aunque la cocinaba el personal de la hospedería, por ello había diferencias entre ricos y pobres

Para muchos, el otro puntal de la popularidad que alcanzó el alojamiento era precisamente su posadera, Madò Pilla, “de quien todo el mundo se muestra muy contento”, le aseguraba De los Herreros al amo. Como subraya la doctora en Historia Empar Bosch en Dones fent paisatge, era el logro de una payesa, de una “mujer rural” al frente de lo que podría considerarse la semilla de todo el turismo que vino después. De su buena mano en los fogones habló Martín Pou en el Heraldo de Baleares, donde relató que había comido allí “un arroz con pollo hábilmente condimentado por la popular Madò Pilla”. 

Su fama se extendió más allá de la propia hospedería. El periodista José Vives Verger, que la conoció cuando pasaba ya de los 90 años, la describió como una “recia veterana” que aún se conservaba “ágil” y que tenía un “genio endiablado”. Un personaje “digno de estudio” que gestionaba el lugar con una corte de criados –entre los que algunos viajeros aseguran que estaba su propia hija–, y a la que sorprendían tan poco las largas ausencias del Archiduque como enterarse de su regreso porque, simplemente, le oyera llamarla desde el camino para pedirle un plato de sopes mallorquines, publicaba El Bien Público. Los periódicos también lloraron su muerte aquel mayo de 1907 en el que no consiguió recuperarse de la grave neumonía que acabó por llevársela a los 98 años. 

Su posadera, Madó Pilla, fue también clave en el éxito. Era una “mujer rural” al frente de lo que podría considerarse la semilla de todo el turismo que vino después

De la alta alcurnia a las prostitutas

Adrover señala que no hay constancia de que la Hospedería de Madò Pilla o Ca Madò Pilla, como pasó a conocerse, se anunciara o se incluyera en guías. “Pero el Archiduque se hizo muy famoso y tenía una red de comunicadores muy importante, tanto en Mallorca como fuera, que seguramente ayudaron a darla a conocer”, apunta. Por aquel “asilo comunista” –como lo describió el escritor y periodista Joaquín Dicenta– pasaron autores, excursionistas mallorquines, peregrinos –como la pareja de Banyalbufar que pidió alojamiento después de haber ido a dar las gracias a la Virgen de Miramar tras el parto de su hija– y numerosos viajeros extranjeros. Entre estos últimos estuvieron la escritora Margaret d’Este y su madre, quienes se alojaron en 1906 y relataron su experiencia en With a Camera in Majorca. Para entonces hacía ya tres años que había abierto sus puertas en Palma el Gran Hotel, pionero en la industria turística y hotelera de lujo en la isla y en el que también se alojaron.

Más curiosa y accidentada fue la estancia de la autora H. Belsches en 1878. En un momento –subraya Jaume-Bernat Adrover, autor de Dones viatgeres a Mallorca– en que Mallorca era aún una isla “sin hoteles ni carreteras” y quienes viajaban eran principalmente los hombres, H. Belsches fue una de esas mujeres valientes –y adineradas– que decidió irse a recorrer mundo. “A España llegó, además, acompañada de un grupo de amigas de las cuales ocultó el nombre en su libro ‘Ups and Downs of Spanish Travel’ porque era consciente de que estaba incluso mal visto”, explica.

La autora H. Belsches se alojó en 1878, en un momento en que quienes viajaban eran principalmente los hombres, por lo que tuvo que ocultar su identidad. En aquella época estaba 'mal visto' que una mujer viajara sola

H. Belsches –identidad detrás de cuya identidad el autor cree que se escondía Henrietta Elizabeth Belsches, hija de un médico británico– desembarcó en la isla en abril con la idea de visitar, entre otros, el pueblo en el que se habían alojado George Sand y Chopin cuatro décadas antes: la “pintoresca” Valldemossa. A Ca Madò Pilla el grupo llegó tras un recorrido de dos horas en carro desde Palma. Después de una comida “frugal” y un “sueño relajante”, ya por la mañana se trasladaron al pueblo en compañía de la hija de Madò Pilla para hacer compras. El segundo día, sin embargo, surgieron los problemas.

En la hospedería se habían presentado dos guardias de uniforme que preguntaban por las intenciones de aquel grupo de mujeres viajeras. “Ellas, como pudieron, les dieron a entender que viajaban por placer y eso era muy difícil de entender en una Mallorca rural en la que a mucha gente le venía justo para comer. Así que pensaron que eran espías”, explica Adrover. La amenaza de llevarlas a prisión debió de quedar lo suficientemente clara como para que cundiera el pánico entre las mujeres. Buscaron y rebuscaron algún documento que pudiera explicar su estancia, pero la cosa empeoró cuando sacaron el pasaporte y los agentes tomaron la fecha de expedición por la de caducidad. La situación sólo pareció enderezarse cuando mostraron la tarjeta de bienvenida que les había firmado el cónsul británico a su llegada. 

'Ellas, como pudieron, dieron a entender a los guardias que viajaban por placer y eso era muy difícil de entender en una Mallorca rural en la que a mucha gente le venía justo para comer. Así que pensaron que eran espías', explica el historiador Adrover sobre H. Belsches y sus amigas

En las cartas que De los Herreros enviaba al Archiduque le relataba que entre los huéspedes se contaban tanto “personas humildes” como “gente de alta alcurnia”. Sin embargo, recoge Cañellas Serrano, la cosa debió de cambiar con los años. Ya en 1899 ‘Mallorca Dominical’ aseguraba que las “familias decentes” no se acercaban por allí y que las autoridades de Valldemossa bien podrían meter “en vereda a los calaveras” que iban allí “a divertirse inmoralmente”. De hecho, una de las anécdotas que aún se cuentan en la localidad es que cuando el Archiduque le preguntaba a Madò Pilla quién había ido a la hospedería, ella respondía “prostituas, señor, muchas prostitutas”. 

Pese a todo, la posada no sólo sobrevivió a Madò Pilla, sino también al propio Archiduque tras su muerte en 1915, aunque acabó por cerrar poco después, según parece, por lo caro de su mantenimiento. A principios de los años 20, el diario La Última Hora informaba de que sus puertas estaban cerradas y que quienes cruzaban la carretera entre Valldemossa y Deià echaban en falta “la cordial hospitalidad” de aquel sitio. En 1926 reabrió ya con las instalaciones modernizadas y regentada por Pedro Estarellas, quien mantenía eso de “antigua hospedería de Miramar” en los anuncios. La casualidad, pero sobre todo el desarrollo turístico, han hecho que aunque a día de hoy no se conserve nada de la antigua casona de Madò Pilla, en la zona siga existiendo un hotel. 

Els darrers raigs de sol cauen en diagonal davant del Pere. Uns metres més avall, la carretera amb prou feines es distingeix com un fil platejat que travessa el camp mentre a l'esquerra el capvespre acaba de pintar de taronja la façana de la capella de Son Mesquida Vell. Darrere, pasturen i romanen una vintena de vaques. “Jo dic que a l'Índia són sagrades perquè res no dóna més tranquil·litat que la imatge d'una vaca remugant”, diu. Podria dir-se que en aquest racó de Mallorca ni tan sols se senten els avions. Tampoc els troba a faltar. Abans d'això, el Pere va passar més de vint anys treballant com a mecànic a l'aeroport de Palma fins que l'11-S ho va canviar tot. També la seva vida. “Compara l'aeroport, ple de màquines i benzina, amb aquesta vista”.

La veritat és que el canvi no va ser fàcil. Ni tan sols del tot voluntari. Diu que el 2001, amb els atemptats de les Torres Bessones, l'empresa per a la qual treballava va canviar tot el sistema que gestionava les maletes i el va centralitzar. El personal va començar a sobrar-los, així que va fer fora una part dels tècnics i altres els va destinar al manteniment dels fingers. Ell en va ser un, però quan va arribar l'ERO no va aconseguir tornar a salvar-se i va acabar acomiadat. “Tenia 45 anys, la meva dona acabava de suspendre les oposicions a professora i al meu fill li havien d'operar del cor a Barcelona. Recordo que em despertava de sobte a les 4 del matí i feia voltes pensant: 'Què faré, què faré?”, recorda.

Gairebé com del no-res va sorgir la primera trucada de la terra: hi havia una finca a Manacor on la propietària no estava contenta amb el pagès i estava a punt de quedar-se disponible. Després d'una vida entre cintes d'equipatge i pistes d'enlairament, per a qualsevol altre allò ni tan sols hauria estat una temptació. “Però jo vaig néixer a foravila, el meu pare era pastor d'ovelles i he vist el pas de l'agricultura d'animals a les màquines”, reivindica. I s'hi va llançar. Amb la indemnització de l'acomiadament va comprar cinc vaques i va començar la seva nova vida com a ramader.

Aquella transformació va arribar, a més a més, acompanyada d'una gesta. “Volia dedicar-me a la raça de vaca mallorquina, que havien recuperat un parell de nostàlgics. Produeix poc perquè és més petita, però també necessita menys menjar i menja qualsevol cosa. Fins i tot en zones de garriga poden servir com a desbrossadores”, explica. Aviat el ramat va començar a créixer i, quan va acabar el contracte d'aquella primera finca, es va traslladar a la de Son Mesquida Vell. Però, dins de la seva idea d'aconseguir una ramaderia 100% ecològica, necessitava un espai on poder cultivar pastures i cereals també d'aquesta manera. I aquí va entrar el Banc de Terres.

Una plataforma contra la terra en desús

A l'altra banda d'aquella cerca va aparèixer Nina Furgol. El 2012 havia començat també a Manacor un modest projecte per transformar parcel·les públiques abandonades en horts urbans. “El meu pare era un hortolà fantàstic. El recordo sempre a l'hort i d'aquell hort menjàvem, compràvem el mínim. Però l'arquitectura de les ciutats i els pobles, a més del preu de l'habitatge, de vegades no afavoreix que ho puguem experimentar. D'aquí va sorgir la idea”, rememora. La resposta va ser tan gran que, en menys d'un any, la iniciativa va acabar per expandir-se a tot Mallorca. I, d'aquella reivindicació de la sobirania alimentària en miniatura dels horts, va passar a encapçalar una mena de revolució a la ruralia de l'illa.

El meu pare era un hortolà fantàstic. El recordo sempre a l'hort i d'aquell hort menjàvem, compràvem el mínim. Però l'arquitectura de les ciutats i els pobles, a més del preu de l'habitatge, de vegades no afavoreix que puguem experimentar això

Nina Furgol — Impulsora de Banc de Terres

“El Banc de Terres posa en contacte persones que busquen cultivar amb propietaris que tenen terres en desús i ajuda a crear acords entre ells. No només és una qüestió de l'alimentació i d'impulsar el producte local, sinó també de reivindicar la pagesia, de la conservació del camp”, explica. Tot això en una illa on, com descriu la geògrafa Nora Müller, on abans hi havia tomàquets, ara hi ha piscines.

El problema, coincideix Nina, és que el camp, l'espai de foravila, “ja no es destina a l'ús agrari”. “Moltes finques que tenien una simple caseta han passat al lloguer turístic i el problema no és només que es doni prioritat als turistes sobre una família que hi podria viure, sinó que també es perd la superfície de cultiu per acollir aquests allotjaments de vacances o, l'últim, plaques solars. És una aberració i crec que tots hauríem de fer una reflexió”, planteja. Les dades de l'Institut Nacional d'Estadística mostren que, entre el 1999 i el 2020, la Superfície Agrària Útil (SAU) a Balears es va reduir un 24,6%: de les 222.118 hectàrees a les 167.531. En aquest mateix període, a més a més, van desaparèixer més d'un 48% de les explotacions agràries.

L'especulació del camp

Fa temps que les institucions són conscients del problema. El 2022 l'Ajuntament de Palma reconeixia que en els darrers 60 anys havien tancat el 85% de les explotacions del municipi. La massificació turística i el boom del lloguer de vacances a les zones rurals de l'arxipèlag han tingut múltiples conseqüències. D'una banda, el mateix Govern assenyalava a l'Anuari per al 2023 de la Fundació d'Estudis Rurals que ha desembocat en una competència ferotge per l'accés a l'ús de l'aigua. De l'altra, mentre el preu mitjà de la terra agrícola ha pujat un 30% de mitjana a Espanya les dues darreres dècades, a Balears ho ha fet el doble: un 60%.

Pere Mayol gira sobre ell mateix mentre assenyala les finques que l'envolten i la nacionalitat dels darrers compradors: hi ha alemanys i francesos. “Tot es ven o està venut. I si no tens terra, com ho combats?”, assegura. De fet, un 60% dels terrenys agrícoles que s'exploten a les Balears estan en règim de propietat, l'arrendament amb prou feines representa un 20%. I va ser aquí quan Banc de Terres va trobar aliats entre els 'sense terra'.

“La idea és que els acords a què s'arribi escapin a aquesta especulació. Recuperar i impulsar la relació de confiança i de valors i aquest intercanvi que existia al camp mallorquí des de fa segles”, diu Nina Furgol. Seguint un sistema similar al de la parceria o mitgeria –figura que a les Illes representa encara el 18%-, el propietari acorda la cessió de la seva finca a canvi d'un percentatge dels beneficis que s'obtinguin de la seva explotació, al qual de vegades hi suma un petit lloguer.

Seguint un sistema similar al de la parceria o mitgeria -figura que a les Illes representa encara el 18%-, el propietari acorda la cessió de la seva finca a canvi d'un percentatge dels beneficis que s'obtinguin de la seva explotació, a què de vegades suma un petit lloguer

“Jo no coneixia ningú que tingués una finca sense fer servir”, assenyala Pere. Va ser gràcies al Banc de Terres que va trobar el propietari d'una a Petra que feia temps que estava abandonada i que va convèncer el seu projecte. Les seves tres hectàrees eren “perfectes” per sembrar el fenc i l'aliment extra que necessiten les vaques. “Normalment els propietaris que s'apunten a aquest sistema són persones que pensen més en l'aprofitament, en altres formes de gestionar la terra, d'evitar que es faci malbé”, assegura. “Tenen més consciència ecològica i saben que no només és una qüestió de recuperar terres en desús, sinó també de permetre el canvi generacional”, diu la Nina. De fet, compten amb el suport de l'Associació de Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA).

Juanjo Sunyer assenteix. La seva, situada a Son Servera, és una de les més de 40 finques que s'ofereixen a Banc de Terres a Mallorca. “Sempre diem això que la gent jove no es vol dedicar al camp, però també és que si no tens terres heretades de la teva família és molt complicat començar”, coincideix. Aquesta va ser una de les raons que el va portar a inscriure's. En el seu cas, era un terreny amb tarongers i una mica de vinya que va heretar del seu avi. “No va ser mai una explotació agrícola amb rèdit comercial, però ell li dedicava molt de temps. Per a nosaltres ha estat una mena de hobby, però ara, amb la vida que portem, ningú no la cuida. Foravila és molta feina”, reconeix.

Sempre diem això que la gent jove no es vol dedicar al camp, però també és que si no tens terres heretades de la teva família és molt complicat començar

Juanjo Sunyer — Ofereix una finca a Banc de Terres

Els nous agricultors

A més de molta feina, el camp, coincideixen tots, és poc rendible. L'estudi del Govern assenyala que per a un 60% dels agricultors de Balears el camp els reporta menys d'un 20% dels seus ingressos totals; només un 21,5% aconsegueix superar el 50%. “Abans els senyors tenien la terra i els amos la treballaven i n'hi havia prou per a tots dos, ara ja no és així i als senyors els costa molt deixar-la en mans d'un altre. Però és que si ets pagès, o la teva parella treballa en una altra cosa i tu tens diverses finques és difícil que aconsegueixis mantenir-te”, reconeix el Pere.

Fa poc que Inés Calleja ha celebrat que “per fi” ella i la seva parella han arribat al salari mínim gràcies als cultius. El seu, allò d'ella i Nuño Monasterio també va ser un gir de 180 graus. El punt dʻinflexió va ser el COVID. Llavors, Inés feia catorze anys que era al capdavant d'una empresa d'esdeveniments infantils i Nuño se'n feia tants com a tècnic de so. “La pandèmia va fer que ens replantegéssim què volíem fer amb les nostres vides”, recorden. I també van sentir la crida de la terra. Havien tingut la seva “parceleta”. “Sabíem què era treballar al camp, encara que no segons quines extensions”, reconeixen.

El que buscaven no era un terreny on crear un hort familiar, sinó un on es poguessin reinventar. “Però no en teníem un per fer-ho, ni per herència ni per cap altra via. I aquí descobrim el Banc de Terres”, relata Inés. Van recórrer diverses finques de les que s'oferien explicant el seu projecte: volien recuperar el cultiu de cànem ecològic i elaborar olis i cremes de CBD. “Fins al 1900 hi havia molt cànem sembrat a Mallorca, el Pla estava ple, però després es va substituir pel cotó i altres cultius. Quan nosaltres vam començar, l'única finca que quedava a l'illa estava dedicada al cànem tèxtil”, expliquen.

Inés i Nuño buscaven un terreny on es poguessin reinventar. 'Però no en teníem un per fer-ho, ni per herència ni per cap altra via. I aquí descobrim el Banc de Terres”, relata ella. Van recórrer diverses finques de les que s'oferien explicant el seu projecte: volien recuperar el cultiu de cànem ecològic i elaborar olis i cremes de CBD

Aquella idea els va costar mil reunions amb la Conselleria d'Agricultura i la negativa de diversos propietaris que no se sentien “molt segurs apostant per una cosa així”. Finalment, van trobar l'amo d'una finca de dues hectàrees i mitja situada a Binissalem que va creure que el seu projecte era sòlid i que va acceptar tornar a aquests contractes de mitgeria. “Si haguéssim de llogar-la pel preu real serien uns 1.800 euros, però ell va acceptar posar-hi un lloguer mínim i establir un percentatge sobre la facturació anual. Si a nosaltres no ens anava bé, a ell tampoc”, explica Inés.

Quan van desembarcar al terreny van confirmar que la cosa no seria fàcil. “Al principi els pagesos i els veïns ens miraven i pensaven 'i aquests punkis, què estan fent aquí? Això és marihuana o què és?' Però el primer que vam fer va ser estirar-los del seu coneixement, perquè no podíem començar a cultivar sense més ni més”, recorden. Aquell camp feia anys que estava pasturat per ramats d'ovelles i sense ser treballat. Van passar mesos rotant cultius i fent analítiques a la terra evitant llaurar-la per no trencar l'estructura del terra. Gairebé un any després de “treballar com a rucs”, van brotar les primeres plantes.

“Primer ens vam plantejar vendre a l'engròs, però ens vam adonar que a Mallorca no hi havia tant de negoci i el 2022 vam decidir crear la nostra pròpia marca: Canem”, expliquen. Un laboratori transforma el seu cànem de certificat ecològic en cosmètics i bàlsams amb CBD que comercialitzen no només a través de la seva web, sinó també en farmàcies, herboristeries i botigues gurmet. “És un cultiu que nodreix la terra i dóna diners. Ara com ara sobrevivim, el 2024 hem aconseguit arribar al sou mínim, però la idea és ampliar el projecte i que pugui donar feina a més gent”, asseguren.

Tot això, reconeixen, no hauria estat possible sense el Banc de Terres. “No només per no tenir el terreny, sinó per aquesta possibilitat de trobar propietaris que busquen més que el camp tingui una productivitat, donar-li vida, més enllà de lucrar-se o no”, afirmen. Des de la posada en marxa, el Banc de Terres ha sembrat d'horts descampats i solars, ha permès aixecar projectes d'agricultura ecològica i fins i tot iniciatives d'educació a la natura. Els fruits d'un grup nodrit d'utopistes que van creure que una altra tornada a la terra era possible.

Los últimos rayos de sol caen en diagonal frente a Pere. Unos metros más abajo, la carretera apenas se distingue como un hilo plateado que cruza el campo mientras a la izquierda el atardecer acaba de pintar de naranja la fachada de la capilla de Son Mesquida Vell. Detrás, pacen y rumian una veintena de vacas. “Yo digo que en India son sagradas porque nada da más tranquilidad que la imagen de una vaca rumiando”, dice. Podría decirse que en este rincón de Mallorca ni siquiera se oyen los aviones. Tampoco los echa de menos. Antes de esto, Pere pasó más de veinte años trabajando como mecánico en el aeropuerto de Palma hasta que el 11-S lo cambió todo. También su vida. “Compara el aeropuerto, lleno de máquinas y gasolina, con esta vista”.

Lo cierto es que el cambio no fue fácil. Ni siquiera del todo voluntario. Cuenta que en 2001, con los atentados de las Torres Gemelas, la empresa para la que trabajaba cambió todo el sistema que gestionaba las maletas y lo centralizó. El personal empezó a sobrarles, así que echó a una parte de los técnicos y a otros los destinó al mantenimiento de los fingers. Él fue uno de ésos, pero cuando llegó el ERE no consiguió volver a salvarse y acabó despedido. “Tenía 45 años, mi mujer acababa de suspender las oposiciones a profesora y a mi hijo tenían que operarle del corazón en Barcelona. Recuerdo que me despertaba de repente a las 4 de la mañana y daba vueltas pensando: '¿Qué voy a hacer, qué voy a hacer?”, recuerda. 

Casi como de la nada surgió la primera llamada de la tierra: había una finca en Manacor en la que la propietaria no estaba contenta con el payés y estaba a punto de quedarse disponible. Después de una vida entre cintas de equipaje y pistas de despegue, para cualquier otro aquello ni siquiera habría sido una tentación. “Pero yo nací en foravila -fuera de la ciudad de Palma-, mi padre era pastor de ovejas y he visto el paso de la agricultura de animales a la de las máquinas”, reivindica. Y se lanzó. Con la indemnización del despido compró cinco vacas y empezó su nueva vida como ganadero. 

Aquella transformación llegó, además, acompañada de una gesta. “Quería dedicarme a la raza de vaca mallorquina, que habían recuperado un par de nostálgicos. Produce poco porque es más pequeña, pero también necesita menos comida y come cualquier cosa. Incluso en zonas de garriga pueden servir como desbrozadoras”, explica. Pronto su rebaño empezó a crecer y, cuando acabó el contrato de aquella primera finca, se trasladó a la de Son Mesquida Vell. Pero, dentro de su idea de conseguir una ganadería 100% ecológica, necesitaba un espacio en el que poder cultivar pastos y cereales también de esa forma. Y ahí entró el Banc de Terres.

Una plataforma contra la tierra en desuso

Al otro lado de aquella búsqueda apareció Nina Furgol. En 2012 había comenzado también en Manacor un modesto proyecto para transformar parcelas públicas abandonadas en huertos urbanos. “Mi padre era un hortelano fantástico. Lo recuerdo siempre en el huerto y de ese huerto comíamos, comprábamos lo mínimo. Pero la arquitectura de las ciudades y los pueblos, además del precio de la vivienda, a veces no favorece que podamos experimentar eso. De ahí surgió la idea”, rememora. La respuesta fue tal que, en menos de un año, la iniciativa acabó por expandirse a toda Mallorca. Y, de aquella reivindicación de la soberanía alimentaria en miniatura de los huertos, pasó a encabezar una suerte de revolución en la ruralía de la isla. 

Mi padre era un hortelano fantástico. Lo recuerdo siempre en el huerto y de ese huerto comíamos, comprábamos lo mínimo. Pero la arquitectura de las ciudades y los pueblos, además del precio de la vivienda, a veces no favorece que podamos experimentar eso

Nina Furgol — Impulsora de Banc de Terres

“El Banc de Terres pone en contacto a personas que buscan cultivar con propietarios que tienen tierras en desuso y ayuda a crear acuerdos entre ellos. No es sólo una cuestión de la alimentación y de impulsar el producto local, sino también de reivindicar la payesía, de la conservación del campo”, cuenta. Todo eso en una isla en la que, como describe la geógrafa Nora Müller, donde antes había tomates, ahora hay piscinas. 

El problema, coincide Nina, es que el campo, el espacio de foravila, “ya no se destina al uso agrario”. “Muchas fincas que tenían una simple casita han pasado al alquiler turístico y el problema no es sólo que se dé prioridad a los turistas sobre una familia que podría vivir ahí, sino que también se pierde la superficie de cultivo para acoger esos alojamientos vacacionales o, lo último, placas solares. Es una aberración y creo que todos tendríamos que hacer una reflexión”, plantea. Los datos del Instituto Nacional de Estadística muestran que, entre 1999 y 2020, la Superficie Agraria Útil (SAU) en Balears se redujo un 24,6%: de las 222.118 hectáreas a las 167.531. En ese mismo periodo, además, desaparecieron más de un 48% de las explotaciones agrarias. 

La especulación del campo

Hace tiempo que las instituciones son conscientes del problema. En 2022 el Ayuntamiento de Palma reconocía que en los últimos 60 años habían echado el cierre el 85% de las explotaciones del municipio. La masificación turística y el boom del alquiler vacacional en las zonas rurales del archipiélago han tenido múltiples consecuencias. Por un lado, el propio Govern señalaba en el Anuario para 2023 de la Fundación de Estudios Rurales que ha desembocado en una “competencia feroz” por el acceso al uso del agua. Por otro, mientras el precio medio de la tierra agrícola ha subido un 30% de media en España en las dos últimas décadas, en Balears lo ha hecho el doble: un 60%.

Pere Mayol gira sobre sí mismo mientras señala las fincas que le rodean y la nacionalidad de los últimos compradores: hay alemanes y franceses. “Todo se vende o está vendido. Y si no tienes tierra, ¿cómo lo combates?”, asegura. De hecho, un 60% de los terrenos agrícolas que se explotan en Balears están en régimen de propiedad, el arrendamiento apenas representa un 20%. Y fue ahí cuando Banc de Terres encontró aliados entre los ‘sin tierra’. 

“La idea es que los acuerdos a los que se llegue escapen a esa especulación. Recuperar e impulsar la relación de confianza y de valores y ese intercambio que existía en el campo mallorquín desde hace siglos”, dice Nina Furgol. Siguiendo un sistema similar al de la aparcería o mitgeria –figura que en las Islas representa aún el 18%-, el propietario acuerda la cesión de su finca a cambio de un porcentaje de los beneficios que se obtengan de su explotación, al que a veces suma un pequeño alquiler. 

Siguiendo un sistema similar al de la aparcería o mitgeria –figura que en las Islas representa aún el 18%-, el propietario acuerda la cesión de su finca a cambio de un porcentaje de los beneficios que se obtengan de su explotación, al que a veces suma un pequeño alquiler

“Yo no conocía a nadie que tuviera una finca sin usar”, señala Pere. Fue gracias al Banc de Terres que dio con el propietario de una en Petra que llevaba tiempo abandonada y al que convenció su proyecto. Sus tres hectáreas resultaban “perfectas” para sembrar el heno y el alimento extra que necesitan sus vacas. “Normalmente los propietarios que se apuntan a este sistema son personas que piensan más en el aprovechamiento, en otras formas de gestionar la tierra, de evitar que se eche a perder”, asegura. “Tienen más conciencia ecológica y saben que no sólo es una cuestión de recuperar tierras en desuso, sino también de permitir el cambio generacional”, dice Nina. De hecho, cuentan con el apoyo de la Asociación de Producción Agraria Ecológica de Mallorca (APAEMA). 

Juanjo Sunyer asiente. La suya, situada en Son Servera, es una de las más de 40 fincas que se ofertan en Banc de Terres en Mallorca. “Siempre decimos eso de que la gente joven no quiere dedicarse al campo, pero también es que si no tienes tierras heredadas de tu familia es muy complicado empezar”, coincide. Ésa fue una de las razones que le llevó a inscribirse. En su caso, se trataba de un terreno con naranjos y algo de viña que heredó de su abuelo. “Nunca fue una explotación agrícola con rédito comercial, pero él le dedicaba mucho tiempo. Para nosotros ha sido una especie de hobby, pero ahora, con la vida que llevamos, nadie la cuida. Foravila es mucho trabajo”, reconoce. 

Siempre decimos eso de que la gente joven no quiere dedicarse al campo, pero también es que si no tienes tierras heredadas de tu familia es muy complicado empezar

Juanjo Sunyer — Ofrece una finca en Banc de Terres

Los nuevos agricultores

Además de mucho trabajo, el campo, coinciden todos, es poco rentable. El estudio del Govern señala que para un 60% de los agricultores de Balears el campo les reporta menos de un 20% de sus ingresos totales; sólo un 21,5% consigue superar el 50%. “Antes los señores tenían la tierra y los amos la trabajaban y bastaba para los dos, ahora ya no es así y a los señores les cuesta mucho dejarla en manos de otro. Pero es que si eres payés, o tu pareja trabaja en otra cosa y tú tienes varias fincas o es difícil que consigas mantenerte”, reconoce Pere. 

Hace poco que Inés Calleja ha celebrado que “por fin” ella y su pareja han llegado al salario mínimo gracias a sus cultivos. Lo suyo, lo de ella y Nuño Monasterio también fue un giro de 180 grados. El punto de inflexión fue el COVID. Para entonces, Inés llevaba catorce años al frente de una empresa de eventos infantiles y Nuño otros tantos como técnico de sonido. “La pandemia hizo que nos replanteáramos qué queríamos hacer con nuestras vidas”, recuerdan. Y también sintieron la llamada de la tierra. Habían tenido su “parcelita”. “Sabíamos lo que era trabajar en el campo, aunque no según qué extensiones”, reconocen. 

Lo que buscaban no era un terreno en el que crear un huerto familiar, sino uno en el que pudieran reinventarse. “Pero no teníamos uno para hacerlo, ni por herencia ni por ninguna otra vía. Y ahí descubrimos el Banc de Terres”, relata Inés. Recorrieron varias fincas de las que se ofertaban explicando su proyecto: querían recuperar el cultivo de cáñamo ecológico y elaborar aceites y cremas de CBD. “Hasta 1900 había mucho cáñamo sembrado en Mallorca, el Pla estaba lleno, pero luego se sustituyó por el algodón y otros cultivos. Cuando nosotros empezamos, la única finca que quedaba en la isla estaba dedicada al cáñamo textil”, explican.

Inés y Nuño buscaban un terreno en el que pudieran reinventarse. 'Pero no teníamos uno para hacerlo, ni por herencia ni por ninguna otra vía. Y ahí descubrimos el Banc de Terres', relata ella. Recorrieron varias fincas de las que se ofertaban explicando su proyecto: querían recuperar el cultivo de cáñamo ecológico y elaborar aceites y cremas de CBD

Aquella idea les costó “mil reuniones” con la Conselleria de Agricultura y la negativa de varios propietarios que no se sentían “muy seguros apostando por algo así”. Finalmente, dieron con el dueño de una finca de dos hectáreas y media situada en Binissalem que creyó que su proyecto era sólido y que aceptó volver a esos contratos de mitgeria. “Si tuviéramos que alquilarla por el precio real serían unos 1.800 euros, pero él aceptó poner un alquiler mínimo y establecer un porcentaje sobre la facturación anual. Si a nosotros no nos iba bien, a él tampoco”, cuenta Inés. 

Cuando desembarcaron en el terreno confirmaron que la cosa no iba a ser fácil. “Al principio los payeses y los vecinos nos miraban y pensaban ‘y estos punkis, ¿qué están haciendo aquí? ¿Esto es marihuana o qué es?’ Pero lo primero que hicimos fue tirar de ellos, de su conocimiento, porque no podíamos empezar a cultivar sin más”, recuerdan. Aquel campo llevaba años pastado por rebaños de ovejas y sin ser trabajado. Pasaron meses rotando cultivos y haciendo analíticas a la tierra evitando labrarla para no romper la estructura del suelo. Casi un año después de “trabajar como burros”, brotaron las primeras plantas.

“Primero nos planteamos vender al por mayor, pero nos dimos cuenta de que en Mallorca no había tanto negocio y en 2022 decidimos crear nuestra propia marca: Canem”, cuentan. Un laboratorio transforma su cáñamo de certificado ecológico en cosméticos y bálsamos con CBD que comercializan no sólo a través de su web, sino también en farmacias, herboristerías y tiendas gourmet. “Es un cultivo que nutre la tierra y da dinero. Por ahora sobrevivimos, en 2024 hemos conseguido llegar al sueldo mínimo, pero la idea es ampliar el proyecto y que pueda dar trabajo a más gente”, aseguran. 

Todo eso, reconocen, no habría sido posible sin el Banc de Terres. “No sólo por no tener el terreno, sino por esa posibilidad de dar con propietarios que buscan más que el campo tenga una productividad, darle vida, más allá de lucrarse o no”, afirman. Desde su puesta en marcha, el Banc de Terres ha sembrado de huertos descampados y solares, ha permitido levantar proyectos de agricultura ecológica e incluso iniciativas de educación en la naturaleza. Los frutos de un nutrido grupo de utopistas que creyeron que otra vuelta a la tierra era posible. 

Santi explica que Karl, el seu pare, era famós a tota Ciutadella. A aquella Menorca de postguerra eren pocs els nens estrangers que vivien a la ciutat. I tots van arribar amb en Karl. Havien creuat mitja Europa amb tren dins d'un pla que els oferia recuperar-se a l'assolellada Espanya dels horrors que havien viscut a la Segona Guerra Mundial als seus països. Una iniciativa humanitària que amagava una finalitat “propagandística” amb què el règim franquista va buscar trencar el seu “aïllament” internacional.

Europa, maig del 1945. La rendició d'Alemanya va posar fi a sis anys de guerra mundial i a un dels períodes més foscos del continent. I Espanya, com resumeix la historiadora Lurdes Cortès-Braña, descobria que havia quedat “a la part equivocada de la Història”. La dictadura franquista havia sobreviscut, però estava cada cop més aïllada. “Va ser vetada a les conferències de Postdam i San Francisco que van dissenyar el nou ordre mundial, expulsada de l'ONU i, a més, el 1946 França va decidir tancar la seva frontera”, enumera.

Davant d'aquell panorama, el règim va buscar fórmules que no només l'ajudessin a millorar la seva imatge, sinó també a trencar aquell “ostracisme internacional”. I una va ser un complex pla pel qual portar a Espanya nens europeus perquè poguessin recuperar-se de la Segona Guerra Mundial i donar-los “generosa hospitalitat a terra”. “La idea es va vendre com un pla humanitari, però tenia un objectiu clarament polític. De fet, va aixecar les suspicàcies d'alguns països i organitzacions fins al punt que el ministre d'Exteriors Alberto Martín Artajo es va encarregar de recalcar justament això en les comunicacions, que era una idea 'absent de tot matís polític' i que es feia per 'pur sentiment humanitari”, explica la doctora en Història. Com altres projectes del règim, aquell també es va presentar com una cosa faraònica: el novembre del 1945 es va proposar que arribessin 50.000 nens. La xifra real no va arribar a un 10%.

La idea es va vendre com un pla humanitari, però tenia un objectiu clarament polític. De fet, va aixecar les suspicàcies d'alguns països i organitzacions fins al punt que el ministre d'Exteriors Alberto Martín Artajo es va encarregar de recalcar justament això en les seves comunicacions, que era una idea ‘absent de tot matís polític’ i que es feia per ‘pur sentiment humanitari

Lurdes Cortès-Braña — Doctora en Història

L'acolliment temporal dels 'infants de la guerra'

“Espanya assegurava que havia rebut múltiples peticions d'organitzacions humanitàries, quan la veritat era que el règim se'ls havia acostat per iniciativa pròpia”, destaca la historiadora. De fet, la idea ni tan sols era una novetat. Cortès-Braña afirma que va ser justament “l'esplèndid aïllament” espanyol el que va fer que desconeguessin que feia anys que a Europa s'organitzaven operatius per acollir temporalment els nens víctimes de la guerra. “Entre el 1942 i el 1950 la Creu Roja Suïssa va gestionar l'acollida d'uns 180.000 nens per a una estada de recuperació de tres mesos”, assenyala.

Això d'Espanya, no obstant això, es veia amb altres ulls. D'una banda, per la situació econòmica i social que es vivia al país. “Encara estàvem amb la misèria de la postguerra i les cartilles de racionament”, recorda la historiadora. Però també hi havia el tema polític. El Partit Comunista d'Àustria, per exemple, va denunciar que s'alimentaria els nens a costa de la gana dels espanyols, i que se'ls pretenia “beneir amb una educació feixista”. De fet, quan Càritas d'Àustria va decidir tirar endavant el pla va ser “a condició que quedés en mans d'Acció Catòlica Espanyola” i sense la participació de Falange. “No obstant, Falange va intervenir en l'operatiu d'acollida, i el paper del mateix Franco va ser tan destacat que ell mateix va acollir tres nenes austríaques”, subratlla l'autora d'Un assumpte d'Estat: l'acolliment de nens austríacs a la geopolítica del primer franquisme.

El Partit Comunista d'Àustria va denunciar que s'alimentaria als nens a costa de la fam dels espanyols i que se'ls pretenia 'beneir amb una educació feixista'. 'Falange va intervenir en l'operatiu d'acolliment, i el paper del mateix Franco va ser tan destacat que ell mateix va acollir a tres nenes austríaques', assegura la historiadora

L'obertura de la frontera amb França el 1948 va ser definitiva perquè el pla es posés a caminar. A partir del febrer del 1949 i fins a finals del 1959 van arribar a Espanya 2.981 nens austríacs i 974 alemanys en un total de vuit expedicions. “Alemanya i Àustria havia estat el Reich, eren els dolents, i aquests nens no van participar als viatges humanitaris fins després de la guerra. I, quan Franco va aconseguir tirar endavant el projecte, eren els que estaven en pitjor situació”, afirma la historiadora.

L'obertura de la frontera amb França en 1948 va ser definitiva perquè el pla funcionés. A partir de febrer de 1949 i fins a finals de 1959 van arribar a Espanya 2.981 nens austríacs i 974 alemanys en un total de vuit expedicions

Un “assumpte d'Estat”

Materialitzar el pla va ser tota una odissea. El sistema de transport estava “completament desestructurat” i els nens només van poder arribar a Espanya “en trens cedits pels britànics”. “Tot i així, el pla va aconseguir estendre's i arribar a tot el país, fins i tot a les Canàries. De fet, aquest era l'objectiu perquè es tractava d'un assumpte d'Estat”, afirma.

A Balears van arribar 102 menors -96 austríacs i sis alemanys- entre l'abril del 1949 i l'abril del 1950, que van acabar repartits entre Menorca i Mallorca. En aquesta darrera illa, se sap que van residir entre Palma, Sóller i Felanitx. “La majoria van ser acollits per famílies acomodades perquè el règim buscava quedar bé. Però és evident que també pesava que fossin catòliques”, assenyala.

Al llistat de famílies mallorquines d'acollida destaquen cognoms com Orlandis, Oleza, Calvet o Oliver, i els noms de Fausto Morell o Maria Garau, vídua de l'industrial Manuel Salas. També la família Moll hi va tenir un paper rellevant. D'una banda, el filòleg i professor Francesc de Borja Moll va publicar el mateix 1949 una mena de diccionari, el 'Sumari d'alemany per parlar amb els nens austríacs' -sota el pseudònim de Fritz Hartmann- amb la idea de facilitar la comunicació entre els menors i els seus acollidors. De l'altra -com recupera Alejandro Casadesús a l'estudi 'Alcover, Moll i la llengua alemanya'-, el seu germà Bep també va acollir un nen austríac a Menorca: Adolf Brückler. Un dels fills del filòleg va explicar a Casadesús que, quan un dia jugaven en una cova de Macarella, es va desfermar una tempesta. I aquell nen estava “tan marcat per la guerra” que, “en sentir els trons, es va amagar al racó més profund i no volia sortir”.

El filòleg i professor Francesc de Borja Moll va publicar el mateix 1949 una sort de diccionari, el ‘Sumari d'alemany per a parlar amb els nens austríacs’ -sota el pseudònim de Fritz Hartmann- amb la idea de facilitar la comunicació entre els menors i els seus acollidors

Entre la misèria i la desmemòria

“El meu pare tenia sis anys quan va arribar a Menorca i recordava molt poca cosa de la guerra. Sí que tenia la imatge de quan baixaven al soterrani cada vegada que començava un bombardeig, però poc més. La veritat és que el seu pare havia perdut una cama lluitant al front”, explica Santi Bock. El seu pare, Karl Bock, va ser un dels nens austríacs que va arribar a Menorca. El menor d'una família amb tres fills que vivia a Viena i que va decidir apuntar-se a aquell programa d'acollida temporal a Espanya.

“Càritas de Viena enviava personal a les escoles perquè expliquessin la iniciativa. En aquell moment moltes famílies estaven a la misèria absoluta, passaven fam i vivien entre ruïnes, en infrahabitatges o fins i tot en trinxeres”, relata la historiadora. Tots els nens que s'inscrivien al programa passaven primer per una revisió mèdica. “Podien estar febles, però no malalts”, assenyala. “En el cas del meu pare, els seus dos germans grans es van quedar perquè tenien edat per ajudar la família i els necessitaven. Per això van decidir enviar el nen”, afegeix Santi.

El meu pare tenia sis anys quan va arribar a Menorca i recordava molt poca cosa de la guerra. Sí que tenia la imatge de quan baixaven al soterrani cada vegada que començava un bombardeig, però poc més. La veritat és que el seu pare havia perdut una cama lluitant al front

Santi Bock — Fill d'un dels nens austríacs que va arribar a Menorca

Karl i altres nens van arribar a Barcelona després d'haver passat dos dies recorrent Europa amb tren. “D'aquell viatge recordava que només havia menjat pa i xocolata negra”, diu Santi. La família explica que fins a la Ciutat Comtal es va desplaçar el que seria el seu 'pare' d'acollida, i que no era cap altre que el capellà Jaume Gener. La seva germana Magdalena faria de 'mare'. L'estudi de Cortès-Braña demostra que això de Karl va ser un cas especial, però no únic. Entre els acollidors hi va haver alcaldes, organitzacions religioses i fins i tot bisbes com el de Jaén.

A casa dels germans Gener -en què també vivien els seus pares-, Karl Bock es va convertir en el consentit. “Estava més consentit, el cuidaven moltíssim i era com un fill únic. També era un pill, però es va adaptar molt bé i de seguida va fer amics”, afirma la seva vídua, Margarita Florit.

En aquells carrers de Ciutadella on corria i jugava, Karl destacava entre la resta de nens. “Sempre va ser molt maco, però és que un nen estranger d'aquella edat en aquella època era notícia”, assegura Margarita. El seu perfil -ulls blaus i cabells rossos- havia estat un dels més buscats entre les famílies d'acollida. Tant que, segons els testimonis recollits per Lurdes Cortès-Braña, als llocs i expedicions en què no hi va haver bona organització, l'arribada dels nens es va acabar convertint en una mena de subhasta.

Dels repetidors a l'adopció

“No sabem què va veure el meu pare a Menorca perquè quan va tornar a Viena digués a la seva família que volia tornar a l'illa”, recorda Santi. Segons la historiadora, es calcula que entre el 1950 i el 1959 es van donar a Espanya uns 900 retorns -costejats per les famílies espanyoles-, especialment durant els estius. Per a molts, la tornada als seus països va suposar un xoc: alguns havien oblidat l'alemany, altres no aconseguien reintegrar-se a l'escola i menys en el nivell que corresponia a la seva edat i als que havien anat a parar a les famílies més adinerades els va costar “adaptar-se a no tenir cotxe o servei”.

Per a molts, la tornada als seus països va suposar un xoc: alguns havien oblidat l'alemany, altres no aconseguien reintegrar-se a l'escola i menys en el nivell que corresponia a la seva edat i als que havien anat a parar a les famílies més adinerades els va costar 'adaptar-se a no tenir cotxe o servei

Karl Bock també va ser un dels repetidors. I ningú recorda amb certesa quan es va decidir que les seves estades temporals esdevinguessin una cosa definitiva. L'objectiu del pla mai no havia estat que els nens fossin adoptats. De fet, Cortès-Braña assenyala que era una de les primeres advertències que es feia a les famílies i que això va motivar que moltes decidissin no participar-hi. Tot i això, les adopcions -“formals i informals”- van acabar per arribar.

“Karl no va dir mai que trobés a faltar els seus pares o la seva família, o el seu país. Suposo que si hagués estat així no s'hauria quedat o hauria viatjat a veure'ls més sovint”, planteja Margarita. El seu pare va morir quan ell era encara adolescent i la seva mare va anar a veure'l a Ciutadella quan va fer els 18. Karl només va viatjar a Viena per al casament del seu germà Gustav, que va arribar a viure a la ciutat menorquina durant uns set anys després de casar-se. “Ell treballava en una fàbrica de bijuteria i la seva dona era perruquera, però van acabar per tornar-se a Àustria, crec que perquè ella trobava molt a faltar la seva família”, assenyala Santi. El dia d'avui, els seus fills continuen visitant Menorca amb freqüència.

En la nova vida a Menorca, Karl Bock també va oblidar l'alemany -“En aquell moment no tenia possibilitat de parlar-lo amb ningú”, diu el seu fill-, va anar a l'escola del Seminari i a la d'Es Born abans que el capellà Jaume Gener el convencés de passar uns mesos a Barcelona per estudiar mecanografia. A la tornada va obrir a Ciutadella la primera escola de tota l'illa per aprendre a escriure a màquina. I així va passar de ser “Karl l'austríac” a “Karl el de Mecanografia Viena”.

“L'èxit va ser sorprenent. Crec que per l'acadèmia van passar tots els nens de la ciutat. Teníem 30 màquines d'escriure i les classes s'omplien cada hora”, explica Santi. La fama de l'acadèmia va créixer fins al punt que eren moltes les empreses que buscaven personal entre els seus alumnes. “Crec que l'oficina de l'atur i de col·locació a Ciutadella era la nostra”, diu fent broma.

Després que el mateix capellà li demanés permís al pare de Margarita, Karl i ella van iniciar un festeig que va acabar en matrimoni i en nou fills: sis noies i tres nois. “Quan no era a l'acadèmia estava amb la família. També caçava i pescava, però no era un home de bars”, recorden. Karl va morir d'un infart -el segon que patia- quan només tenia 48 anys.

Cuenta Santi que Karl, su padre, era famoso en toda Ciutadella. En aquella Menorca de posguerra eran pocos los niños extranjeros que vivían en la ciudad. Y todos llegaron con Karl. Habían cruzado media Europa en tren dentro de un plan que les ofrecía recuperarse en la soleada España de los horrores que habían vivido en la Segunda Guerra Mundial en sus países. Una iniciativa humanitaria que escondía una finalidad “propagandística” con la que el régimen franquista buscó romper su “aislamiento” internacional.

Europa, mayo de 1945. La rendición de Alemania puso fin a seis años de guerra mundial y a uno de los periodos más oscuros del continente. Y España, como resume la historiadora Lurdes Cortès–Braña, descubría que había quedado “en la parte equivocada de la Historia”. La dictadura franquista había sobrevivido, pero estaba cada vez más aislada. “Fue vetada en las conferencias de Potsdam y San Francisco que diseñaron el nuevo orden mundial, expulsada de la ONU y, además, en 1946 Francia decidió cerrar su frontera”, enumera.

Ante aquel panorama, el régimen buscó fórmulas que no sólo le ayudaran a mejorar su imagen, sino también a romper aquel “ostracismo internacional”. Y una de ellas fue un complejo plan por el que traer a España a niños europeos para que pudieran recuperarse de la Segunda Guerra Mundial y darles “generosa hospitalidad en su suelo”. “La idea se vendió como un plan humanitario, pero tenía un objetivo claramente político. De hecho, levantó las suspicacias de algunos países y organizaciones hasta el punto de que el ministro de  Exteriores Alberto Martín Artajo se encargó de recalcar justamente eso en sus comunicaciones, que era una idea ‘ausente de todo matiz político’ y que se hacía por ‘puro sentimiento humanitario”, explica la doctora en Historia. Como otros proyectos del régimen, aquel también se presentó como algo faraónico: en noviembre de 1945 se propuso que llegaran 50.000 niños. La cifra real no llegó a un 10%. 

La idea se vendió como un plan humanitario, pero tenía un objetivo claramente político. De hecho, levantó las suspicacias de algunos países y organizaciones hasta el punto de que el ministro de Exteriores Alberto Martín Artajo se encargó de recalcar justamente eso en sus comunicaciones, que era una idea ‘ausente de todo matiz político’ y que se hacía por ‘puro sentimiento humanitario

Lurdes Cortès-Braña — Doctora en Historia

El acogimiento temporal de ‘los niños de la guerra’

“España aseguraba que había recibido múltiples peticiones de organizaciones humanitarias, cuando lo cierto era que el régimen se les había acercado por iniciativa propia”, destaca la historiadora. De hecho, la idea ni siquiera era una novedad. Cortès–Braña afirma que fue justamente el “espléndido aislamiento” español el que hizo que desconocieran que hacía años que en Europa se organizaban operativos para acoger temporalmente a los niños víctimas de la guerra. “Entre 1942 y 1950 la Cruz Roja Suiza gestionó la acogida de unos 180.000 niños para una estancia de recuperación de tres meses”, señala. 

Lo de España, sin embargo, se veía con otros ojos. Por un lado, por la situación económica y social que se vivía en el país. “Aún estábamos con la miseria de la posguerra y las cartillas de racionamiento”, recuerda la historiadora. Pero también estaba el tema político. El Partido Comunista de Austria, por ejemplo, denunció que se alimentaría a los niños a costa del hambre de los españoles, y que se les pretendía “bendecir con una educación fascista”. De hecho, cuando Cáritas de Austria decidió ir adelante con el plan fue “a condición de que quedase en manos de Acción Católica Española” y sin la participación de Falange. “Sin embargo, Falange intervino en el operativo de acogida, y el papel del propio Franco fue tan destacado que él mismo acogió a tres niñas austriacas”, subraya la autora de Un asunto de Estado: la acogida de niños austriacos en la geopolítica del primer franquismo.

El Partido Comunista de Austria denunció que se alimentaría a los niños a costa del hambre de los españoles y que se les pretendía 'bendecir con una educación fascista'. 'Falange intervino en el operativo de acogida, y el papel del propio Franco fue tan destacado que él mismo acogió a tres niñas austriacas', asegura la historiadora

La apertura de la frontera con Francia en 1948 fue definitiva para que el plan echara a andar. A partir de febrero de 1949 y hasta finales de 1959 llegaron a España 2.981 niños austriacos y 974 alemanes en un total de ocho expediciones. “Alemania y Austria había sido el Reich, eran los malos, y esos niños no participaron en los viajes humanitarios hasta después de la guerra. Y, cuando Franco consiguió sacar adelante su proyecto, eran los que estaban en peor situación”, afirma la historiadora.

La apertura de la frontera con Francia en 1948 fue definitiva para que el plan echara a andar. A partir de febrero de 1949 y hasta finales de 1959 llegaron a España 2.981 niños austriacos y 974 alemanes en un total de ocho expediciones

Un “asunto de Estado”

Materializar el plan fue toda una odisea. El sistema de transporte estaba “completamente desestructurado” y los niños sólo pudieron llegar a España “en trenes cedidos por los británicos”. “Aun así, el plan consiguió extenderse y alcanzar a todo el país, incluso a Canarias. De hecho ése era el objetivo porque se trataba de un asunto de Estado”, afirma. 

A Balears llegaron 102 menores –96 austriacos y seis alemanes– entre abril de 1949 y abril de 1950, que acabaron repartidos entre Menorca y Mallorca. En ésta última isla, se sabe que residieron entre Palma, Sóller y Felanitx. “La mayoría fueron acogidos por familias acomodadas porque el régimen buscaba quedar bien y que pareciera que en España atábamos a los perros con longaniza. Pero es evidente que también pesaba que fueran católicas”, señala.

En el listado de familias mallorquinas de acogida destacan apellidos como Orlandis, Oleza, Calvet u Oliver, y los nombres de Fausto Morell o María Garau, viuda del industrial Manuel Salas. También la familia Moll tuvo un papel relevante. Por un lado, el filólogo y profesor Francesc de Borja Moll publicó el mismo 1949 una suerte de diccionario, el ‘Sumario de alemán para hablar con los niños austriacos’ –bajo el pseudónimo de Fritz Hartmann– con la idea de facilitar la comunicación entre los menores y sus acogedores. Por otro –como recupera Alejandro Casadesús en el estudio ‘Alcover, Moll i la llengua alemana’–, su hermano Bep también acogió a un niño austriaco en Menorca: Adolf Brückler. Uno de los hijos del filólogo contó a Casadesús que, cuando un día jugaban en una cueva de Macarella, se desató una tormenta. Y aquel niño estaba “tan marcado por la guerra” que, “al oír los truenos, se escondió en el rincón más hondo y no quería salir”.

El filólogo y profesor Francesc de Borja Moll publicó el mismo 1949 una suerte de diccionario, el ‘Sumario de alemán para hablar con los niños austriacos’ -bajo el pseudónimo de Fritz Hartmann- con la idea de facilitar la comunicación entre los menores y sus acogedores

Entre la miseria y la desmemoria

“Mi padre tenía seis años cuando llegó a Menorca y recordaba muy poco de la guerra. Sí tenía la imagen de cuando bajaban al sótano cada vez que empezaba un bombardeo, pero poco más. Lo cierto es que su padre había perdido una pierna luchando en el frente”, explica Santi Bock. Su padre, Karl Bock, fue uno de aquellos niños austriacos que llegó a Menorca. El menor de una familia con tres hijos que vivía en Viena y que decidió apuntarse a aquel programa de acogida temporal en España.

“Cáritas de Viena enviaba personal a las escuelas para que explicaran la iniciativa. En aquel momento muchas familias estaban en la miseria absoluta, pasaban hambre y vivían entre ruinas, en infraviviendas o incluso en trincheras”, relata la historiadora. Todos los niños que se inscribían en el programa pasaban primero por una revisión médica. “Podían estar débiles, pero no enfermos”, señala. “En el caso de mi padre, sus dos hermanos mayores se quedaron porque tenían edad para ayudar a la familia y les necesitaban. Por eso decidieron enviar al pequeño”, añade Santi. 

Mi padre tenía seis años cuando llegó a Menorca y recordaba muy poco de la guerra. Sí tenía la imagen de cuando bajaban al sótano cada vez que empezaba un bombardeo, pero poco más. Lo cierto es que su padre había perdido una pierna luchando en el frente

Santi Bock — Hijo de uno de los niños austríacos que llegó a Menorca

Karl y otros tantos niños llegaron a Barcelona después de haber pasado dos días recorriendo Europa en tren. “De aquel viaje recordaba que sólo había comido pan y chocolate negro”, dice Santi. Cuenta la familia que hasta la Ciudad Condal se desplazó el que iba a ser su ‘padre’ de acogida, y que no era otro que el capellán Jaume Gener. Su hermana Magdalena haría las veces de ‘madre’. El estudio de Cortès–Braña demuestra que lo de Karl fue un caso especial, pero no único. Entre los acogedores hubo alcaldes, organizaciones religiosas e incluso obispos como el de Jaén. 

En casa de los hermanos Gener –en la que también vivían sus padres–, Karl Bock se convirtió en el mimado. “Estaba más consentido, le cuidaban muchísimo y era como un hijo único. También era un pillín, pero se adaptó muy bien y enseguida hizo amigos”, afirma su viuda, Margarita Florit. 

En aquellas calles de Ciutadella en las que corría y jugaba, Karl destacaba entre el resto de niños. “Siempre fue muy guapo, pero es que un niño extranjero de esa edad en aquella época era noticia”, asegura Margarita. Su perfil –ojos azules y pelo rubio platino– había sido uno de los más buscados entre las familias de acogida. Tanto que, según los testimonios recogidos por Lurdes Cortès–Braña, en los lugares y expediciones en que no hubo buena organización, la llegada de los niños se acabó convirtiendo en una suerte de subasta. 

De los repetidores a la adopción

“No sabemos qué vio mi padre en Menorca para que cuando regresó a Viena le dijera a su familia que quería volver a la isla”, recuerda Santi. Según la historiadora, se calcula que entre 1950 y 1959 se dieron en España unos 900 retornos –costeados por las familias españolas–, especialmente durante los veranos. Para muchos, la vuelta a sus países rozó el shock: algunos habían olvidado el alemán, otros no conseguían reintegrarse en la escuela y menos en el nivel que correspondía a su edad y a los que habían ido a parar a las familias más adineradas, les costó “adaptarse a no tener coche o servicio”.

Para muchos, la vuelta a sus países rozó el shock: algunos habían olvidado el alemán, otros no conseguían reintegrarse en la escuela y menos en el nivel que correspondía a su edad y a los que habían ido a parar a las familias más adineradas, les costó 'adaptarse a no tener coche o servicio

Karl Bock también fue uno de esos repetidores. Y nadie recuerda a ciencia cierta cuándo se decidió que sus estancias temporales se convirtieran en algo definitivo. El objetivo del plan nunca había sido que los niños fueran adoptados. De hecho, Cortès–Braña señala que era una de las primeras advertencias que se hacía a las familias y que eso motivó que muchas decidieran no participar. Sin embargo, las adopciones –“formales e informales”– acabaron por llegar.

“Karl nunca dijo que echara de menos a sus padres o a su familia, o su país. Supongo que si hubiera sido así no se habría quedado o habría viajado a verles más a menudo”, plantea Margarita. Su padre murió cuando él era aún adolescente y su madre fue a verle a Ciutadella cuando cumplió los 18. Karl sólo viajó a Viena para la boda de su hermano Gustav, quien llegó a vivir en la ciudad menorquina durante unos siete años después de casarse. “Él trabajaba en una fábrica de bisutería y su mujer era peluquera, pero acabaron por volverse a Austria, creo que porque ella echaba mucho de menos a su familia”, señala Santi. A día de hoy, sus hijos siguen visitando Menorca con frecuencia. 

En su nueva vida en Menorca, Karl Bock también olvidó el alemán –“En aquel momento no tenía posibilidad de hablarlo con nadie”, dice su hijo–, fue a la escuela del Seminari y a la D’Es Born antes de que el capellán Jaime Gener le convenciera de pasar unos meses en Barcelona para estudiar mecanografía. A su vuelta abrió en Ciutadella la primera escuela de toda la isla para aprender a escribir a máquina. Y así, pasó de ser “Karl el austriaco” a “Karl el de Mecanografía Viena”. 

“El éxito fue asombroso. Creo que por la academia pasaron todos los niños de la ciudad. Teníamos 30 máquinas de escribir y las clases se llenaban cada hora”, explica Santi. La fama de la academia creció hasta el punto de que eran muchas las empresas que buscaban personal entre sus alumnos. “Creo que la oficina del paro y de colocación en Ciutadella era la nuestra”, bromea.

Después de que el propio capellán le pidiera permiso al padre de Margarita, Karl y ella iniciaron un noviazgo que acabó en matrimonio y en nueve hijos: seis chicas y tres chicos. “Cuando no estaba en la academia estaba con su familia. También cazaba y pescaba, pero no era hombre de bares”, recuerdan. Karl falleció de un infarto –el segundo que sufría– cuando tenía sólo 48 años. 

Aquell matí d'abril del 1967 a Maribel el camí fins al despatx de la directora se'l va fer més llarg que de costum. “Tenia uns vuit o nou anys i no era la primera vegada que em trucaven a la direcció perquè jo era tremenda”, recorda. Pel passadís no deixava de repassar tot el que havia passat els dies anteriors intentant trobar a quina trastada l'haurien enxampat. Quan per fi va entrar, no va trobar les cares serioses d'altres vegades, sinó un munt d'ulls posats al diari que estava obert sobre la taula. “Te n'has d'anar a casa perquè el teu pare ha sortit al diari”, li van dir.

Del motiu no en va saber res fins després de recórrer a tota velocitat els sis carrers que separaven el col·legi de les Escolàpies de ca seva. L'ambient tampoc no semblava gaire seriós. A la taula del saló tenien obert el mateix diari. A la pàgina 21 va veure la fotografia d'un grup de senyors asseguts al voltant d'una taula. “La urbanització que NASA realitza a la finca Sa Font Seca ja té nom: se l'anomenarà Urbanització Palmanyola”, deia el titular. El seu pare apareixia algunes línies més avall: “L'afortunat guanyador del concurs és el senyor Juan Garcías Berga, que viu a Palma”, va llegir.

La història havia començat uns mesos enrere. L'empresari Pere Nadal Salas havia adquirit una part de la possessió de Sa Font Seca, situada al quilòmetre 10 de la carretera de Sóller. Una finca que, segons va descriure el que després fou rector de la zona, Joan Soler Planas, era poc més que “un camp de secà amb garrofers, ametllers, ullastres i alguna olivera” on pasturaven les ovelles. La seva intenció era aixecar una nova urbanització de la mà de la seva constructora, NASA (Nadal Salas Societat Anònima), que comptaria, fins i tot, amb un camp de golf.

Un concurs per triar nom

A principis de 1967, l'empresa va començar la venda de solars a 200 pessetes el metre quadrat. Mentrestant, Pere Nadal Salas seguia buscant noves formes per promocionar el projecte i trobar compradors. I ell, que havia construït el Palau de la Premsa –inaugurat dos anys abans i situat al Passeig Mallorca–, va pensar que precisament la premsa podia ser una bona aliada per a la seva operació de màrqueting.

La seva idea va ser convocar un concurs per batejar aquella nova urbanització de Bunyola i oferir com a premi un solar de 500 metres quadrats a un dels seus carrers. Cada participant podria enviar tantes propostes com volgués, però només hi hauria un únic guanyador. Al març, els diaris van començar a omplir-se d'anuncis del curiós certamen mentre la seu de la constructora rebia centenars de cartes.

L'empresari Pere Nadal Salas va convocar un concurs per a batejar la seva nova urbanització a Palma i va oferir com a premi un solar de 500 metres quadrats a un dels seus carrers. La seu de la constructora es va omplir de centenars de cartes amb propostes

La nit del dia 27, el jurat –del qual formaven part, entre d'altres, l'advocat Luis Matas o el director del diari Baleares, Francisco Javier Jiménez, a més del mateix Nadal Salas- es va reunir a l'Hotel Fènix de Palma. La instantània que va immortalitzar aquell conclave va ser la mateixa que va veure Maribel l'endemà al matí. Per unanimitat aquells senyors van decidir que la proposta guanyadora era la de Juan Garcías Bergas, un palmesà de 41 anys que havia suggerit el nom de Palmanyola: un acrònim que unia els topònims de Palma i Bunyola, ja que s'aixecava al límit d'aquesta segona localitat.

Un dia després, la fotografia de Joan com a flamant guanyador va saltar a la premsa. Després de signar la propietat del seu solar de 500 metres quadrats, va explicar que havia estat precisament a Bunyola on havia viscut amb la família algunes temporades durant els primers anys de la Guerra Civil. “La resta la va passar a Palma i, com que era el gran de tres germans, els seus pares van voler que continués estudiant fins i tot durant la contesa. De vegades explicava que escoltava caure les bombes de camí a l'escola”, recorda la filla Águeda.

Un home que tornava a terra

“Va ser una emoció enorme. Jo no he tengut sort mai en jocs ni loteries. És la primera vegada que em toca alguna cosa”, assegurava Juan en una entrevista al diari Baleares. “Sempre explicava la història del concurs, n'estava molt orgullós. Deia que havia pogut veure altres noms i que eren molt pitjors. Molts proposaven anomenar a la urbanització Nasalandia, en un joc de paraules amb el nom de la constructora”, expliquen les filles.

A l'entrevista, Juan Garcías es presentava com un home casat, un pare de tres fills -Maribel, Águeda i Pedro- que treballava com a telegrafista a l'Estació Costera de Can Pastilla. Aquella, en realitat, era la vida que acabava de començar després de més d'una dècada sent telegrafista de la Marina Mercant, navegant a Fernando Poo, a la Guinea espanyola o a Terranova, “passant llarguíssimes temporades, de vegades un any, sense veure als meus”, reconeixia.

“Quan venia a casa estava quinze dies i, després, se n'anava durant mesos. Així va passar uns deu o quinze anys. Quan apareixia, jo deia que no era el meu pare, que el meu pare era l'home de les fotos que teníem al saló. Perquè a vegades ni tan sols s'assemblava”, reconeix Águeda. “Jo crec que vaig començar a conèixer-lo a la meva comunió”, afegeix Maribel. Un rosari d'absències davant el qual la seva dona, Catalina, li va retreure que tingués tres fills que s'estaven criant sense pare. I Juan va acabar per canviar el vaixell per la torre de telègrafs de Can Pastilla quan la zona encara era un lloc paradisíac.

Juan Garcías va ser telegrafista de la Marina Mercant durant més d'una dècada. 'Quan venia a casa estava quinze dies i, després, s'anava durant mesos. Així va passar uns deu o quinze anys. Quan apareixia, jo deia que aquest no era el meu pare, que el meu pare era l'home de les fotos que teníem en el saló. Perquè a vegades ni tan sols s'assemblava', recorda la seva filla Águeda

Un solar sense casa

En aquella tornada a terra, el premi d'un solar a la ja batejada Palmanyola -que el 1985 passaria a convertir-se en Entitat Local Menor- semblava la peça que completava el puzle. El somni de Joan, confessava al diari Baleares, era “construir una caseta, tenir un jardí” per a la seva dona i els seus fills. Volia tenir “l'expansió” que no podien tenir al pis de Santa Catalina on vivien. En aquella època en què la gentrificació semblava estar a anys llum del barri, els veïns eren marins o pescadors.

“Recordo tornar a casa els anys següents i que, a la nit, estigués l'arquitecte o el constructor amb els plànols sobre la taula del menjador. Però la veritat és que amb un sol sou i tres fills va trigar molts anys a poder aixecar la casa, uns deu”, relata Maribel. De mica en mica va anar dissenyant la llar ideal: un que tingués dos banys perquè amb un feia temps que no s'apanyaven, una cuina gran i quatre habitacions perquè els fills poguessin tenir la seva pròpia. I fora, al jardí, plantaria una xicranda, un llimoner i un pi.

Recordo tornar a casa els anys següents i que, a la nit, estigués l'arquitecte o el constructor amb els plànols sobre la taula del menjador. Però la veritat és que amb un sol sou i tres fills va trigar molts anys a poder aixecar la casa, uns deu

Maribel — Filla de Juan Garcías

Cada vegada que tocava una visita a les obres, comprovaven que Palmanyola anava poblant-se a poc a poc de cases, encara que al seu carrer amb prou feines se n'havien aixecat tres. La nit de Cap d'Any del 1968 –la mateixa en què, subratllava la crònica del diari Baleares, l'aeroport de Son Sant Joan havia rebut el turista número 19 milions- el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, havia lliurat les claus d'una vintena de xalets adquirits per periodistes i havia inaugurat les obres d'un camp de golf.

A mitjans dels 70, alguns diaris ja qualificaven Pere Nadal Salas de promotor que havia promès “la lluna” en una urbanització que, en realitat, deixava molt a desitjar. “No hi havia mercat ni escola i el transport a Palma era escàs i complicat”, diu Águeda. El problema anava més enllà: l'enllumenat tenia errors constants, el 1976 van passar mesos sense aigua corrent per la sequera perquè bevien un pou privat i continuaven sense proveïment de l'empresa municipal. Quan plovia, en canvi, les cases que s'inundaven es comptaven per desenes. Diuen que per això Palmanyola va trigar molt a tenir el final d'obra. El mateix Ajuntament de Bunyola havia cedit a NASA els terrenys per construir els equipaments esportius a canvi que s'encarregués del manteniment. Però era el 1980 i els problemes continuaven. I el camp de golf Manuel Fraga Iribarne va acabar per llanguir.

Dos anys abans, el 1978 i enmig d'aquell panorama, Juan Garcías havia inaugurat oficialment el xalet. Van arribar els dos banys, la cuina gran, la xicranda, el llimoner i el pi. I, el 1983, els seus nets, els fills d'Àgueda, es van convertir en els primers batejats a l'església de Palmanyola abans que fos oficialment parròquia.

Tot i això, aquell retard en la construcció i les seves guàrdies de 24 hores a Sa Costera van acabar convertint el xalet en una mena de casa d'estiueig als peus de la Tramuntana. Els seus fills no havien pogut créixer en aquella “expansió” que havia somiat. Ell i la seva dona Catalina hi van començar passant els estius i, després de la jubilació, la meitat de la setmana.

Quan Catalina va morir el 2011, aquell somni de la caseta familiar amb jardí va acabar per perdre tot el sentit, encara que els seus nets correguessin per ell els caps de setmana. “Dos anys després ja no va voler tornar per una qüestió sentimental”, expliquen. I aquell solar guanyador del carrer Geranis, ara ja amb la seva caseta a l'ombra d'una immensa xicranda, va acabar per vendre's.

Aquella mañana de abril de 1967 a Maribel el camino hasta el despacho de la directora se le hizo más largo que de costumbre. “Tenía unos ocho o nueve años y no era la primera vez que me llamaban a dirección porque yo era tremenda”, recuerda. Por el pasillo no dejaba de repasar todo lo que había pasado en los días anteriores intentando encontrar en qué trastada la habrían pillado. Cuando por fin entró, no encontró las caras serias de otras veces, sino un montón de ojos puestos en el periódico que estaba abierto sobre la mesa. “Tienes que irte a casa porque tu padre ha salido en el diario”, le dijeron.

Del motivo no supo nada hasta después de recorrer a toda velocidad las seis calles que separaban el colegio de las Escolàpies de su casa. Tampoco allí el ambiente parecía demasiado serio. En la mesa del salón tenían abierto el mismo periódico. En la página 21 vio la fotografía de un grupo de señores trajeados sentados en torno a una mesa con mantel de lino y un centro de flores. “La urbanización que NASA realiza en la finca Sa Font Seca ya tiene nombre: se la denominará Urbanización Palmanyola”, decía el titular. Su padre aparecía algunas líneas más abajo: “El afortunado ganador del concurso es don Juan Garcías Berga, que vive en Palma”, leyó. 

La historia había empezado unos meses atrás. El empresario Pere Nadal Salas había adquirido una parte de la possessió de Sa Font Seca, situada en el kilómetro 10 de la carretera de Sóller. Una finca que, según describió el que luego fuera rector de la zona, Joan Soler Planas, era poco más que “un campo de secano con algarrobos, almendros, acebuches y algún olivo” donde pastaban las ovejas. Su intención era levantar una nueva urbanización de la mano de su constructora, NASA (Nadal Salas Sociedad Anónima), que contaría, incluso, con un campo de golf. 

Un concurso para elegir nombre

A principios de 1967, la empresa comenzó la venta de solares a 200 pesetas el metro cuadrado. Mientras, Pere Nadal Salas seguía buscando nuevas formas para promocionar el proyecto y encontrar compradores. Y él, que había construido el Palacio de la Prensa -inaugurado dos años antes y situado en el Paseo Mallorca-, pensó que precisamente la prensa podía ser una buena aliada para su operación de marketing. 

Su idea fue convocar un concurso para bautizar aquella nueva urbanización de Bunyola y ofrecer como premio un solar de 500 metros cuadrados en una de sus calles. Cada participante podría enviar tantas propuestas como quisiera, pero sólo habría un único ganador. En marzo los periódicos comenzaron a llenarse de anuncios del curioso certamen mientras la sede de la constructora recibía centenares de cartas.

El empresario Pere Nadal Salas convocó un concurso para bautizar su nueva urbanización en Palma y ofreció como premio un solar de 500 metros cuadrados en una de sus calles. La sede de la constructora se llenó de centenares de cartas con propuestas

La noche del día 27, el jurado –del que formaban parte, entre otros, el abogado Luis Matas o el director del diario Baleares, Francisco Javier Jiménez, además del propio Nadal Salas- se reunió en el Hotel Fénix de Palma. La instantánea que inmortalizó aquel cónclave fue la misma que vio Maribel a la mañana siguiente. Por unanimidad aquellos señores trajeados decidieron que la propuesta ganadora era la de Juan Garcías Bergas, un palmesano de 41 años que había propuesto el nombre de Palmanyola: un acrónimo que unía los topónimos de Palma y Bunyola, ya que se levantaba en el límite de esta segunda localidad.

Un día después, la fotografía de Juan como flamante ganador saltó a la prensa. Después de firmar la propiedad de su solar de 500 metros cuadrados, explicó que había sido precisamente en Bunyola donde había vivido con su familia algunas temporadas durante los primeros años de la Guerra Civil. “El resto la pasó en Palma y, como era el mayor de tres hermanos, sus padres quisieron que siguiera estudiando incluso durante la contienda. A veces contaba que escuchaba caer las bombas de camino al colegio”, recuerda su hija Águeda.

Un hombre que volvía a tierra

“Fue una emoción enorme. Yo no tuve suerte jamás en juegos ni loterías. Es la primera vez que me toca algo”, aseguraba Juan en una entrevista al diario Baleares. “Siempre contaba la historia del concurso, estaba muy orgulloso. Decía que había podido ver otros nombres que habían propuesto y que eran mucho peores. Varios proponían llamar a la urbanización Nasalandia, en un juego de palabras con el nombre de la constructora”, explican sus hijas.

En la entrevista, Juan Garcías se presentaba como un hombre casado, un padre de tres hijos –Maribel, Águeda y Pedro- que trabajaba como telegrafista en la Estación Costera de Can Pastilla. Aquella, en realidad, era la vida que acababa de empezar después de más de una década siendo telegrafista de la Marina Mercante, navegando a Fernando Poo, a la Guinea española o a Terranova, “pasando larguísimas temporadas, a veces un año, sin ver a los míos”, reconocía.

“Cuando venía a casa estaba quince días y, después, se iba durante meses. Así pasó unos diez o quince años. Cuando aparecía, yo decía que ése no era mi padre, que mi padre era el hombre de las fotos que teníamos en el salón. Porque a veces ni siquiera se parecía”, reconoce Águeda. “Yo creo que empecé a conocerle en mi comunión”, añade Maribel. Un rosario de ausencias ante el que su mujer, Catalina, le afeó que tuviera tres hijos que estaban criándose sin él. Y Juan acabó por cambiar el barco por la torre de telégrafos de Can Pastilla cuando la zona aún era un lugar paradisiaco. 

Juan Garcías fue telegrafista de la Marina Mercante durante más de una década. 'Cuando venía a casa estaba quince días y, después, se iba durante meses. Así pasó unos diez o quince años. Cuando aparecía, yo decía que ése no era mi padre, que mi padre era el hombre de las fotos que teníamos en el salón. Porque a veces ni siquiera se parecía', recuerda su hija Águeda

Un solar sin casa

En aquella vuelta a tierra, el premio de un solar en la ya bautizada Palmanyola –que en 1985 pasaría a convertirse en Entidad Local Menor- parecía la pieza que completaba el puzle. El sueño de Juan, confesaba al diario Baleares, era “construir una casita, tener un jardín” para su mujer y sus hijos y para tener la “expansión” que no podían tener en el piso de Santa Catalina en el que vivían. En aquella época en la que la gentrificación parecía estar a años luz, recuerdan, en el barrio el que no era marino era oficial o pescador. 

“Recuerdo volver a casa en los años siguientes y que, por la noche, estuviera el arquitecto o el constructor con los planos sobre la mesa del comedor. Pero lo cierto es que con un único sueldo y tres hijos tardó muchos años en poder levantar la casa, unos diez”, relata Maribel. Poco a poco fue diseñando el hogar ideal: uno que tuviera dos baños porque con uno hacía tiempo que no se apañaban, una cocina grande y cuatro habitaciones para que los hijos pudieran tener la suya propia. Y fuera, en el jardín, plantaría una jacaranda, un limonero y un pino. 

Recuerdo volver a casa en los años siguientes y que, por la noche, estuviera el arquitecto o el constructor con los planos sobre la mesa del comedor. Pero lo cierto es que con un único sueldo y tres hijos tardó muchos años en poder levantar la casa, unos diez

Maribel — Hija de Juan Garcías

Cada vez que tocaba una visita a las obras, comprobaban que Palmanyola iba poblándose poco a poco de casas, aunque en su calle apenas se habían levantado tres. La Nochevieja de 1968 –la misma en que, subrayaba la crónica del diario Baleares, el aeropuerto de Son Sant Joan había recibido al turista número 19 millones- el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, había entregado las llaves de una veintena de chalets adquiridos por periodistas y había inaugurado las obras de un campo de golf en ciernes que habían bautizado con su nombre. 

A mediados de los 70, algunos periódicos ya calificaban a Pere Nadal Salas de promotor que había prometido “el oro y el moro” en una urbanización que, en realidad, dejaba mucho que desear. “No había mercado ni escuela y el transporte a Palma era escaso y complicado”, dice Águeda. El problema iba más allá: el alumbrado tenía fallos constantes, en 1976 pasaron meses sin agua corriente por la sequía debido a que bebían de un pozo privado y seguían sin abastecimiento de la empresa municipal. Cuando llovía, en cambio, las casas que se inundaban se contaban por decenas. Cuentan que por eso Palmanyola tardó mucho en tener el final de obra. El propio Ayuntamiento de Bunyola había cedido a NASA los terrenos para construir los equipamientos deportivos a cambio de que se encargara de su mantenimiento. Pero era 1980 y los problemas continuaban. Y el campo de golf Manuel Fraga Iribarne acabó por languidecer.

Dos años antes, en 1978 y en medio de aquel panorama, Juan Garcías había inaugurado oficialmente su chalet. Llegaron los dos baños, la cocina grande, la jacaranda, el limonero y el pino. Y, en 1983, sus nietos, los hijos de Águeda, se convirtieron en los primeros bautizados en la iglesia de Palmanyola antes de que fuera oficialmente parroquia. 

Sin embargo, aquel retraso en la construcción y sus guardias de 24 horas en Sa Costera acabaron por convertir el chalet en una suerte de casa de veraneo a los pies de la Tramuntana. Sus hijos no habían podido crecer en aquella “expansión” que había soñado. Él y su mujer Catalina empezaron pasando allí los veranos y, luego, después de la jubilación, la mitad de la semana. 

Cuando Catalina murió en 2011, aquel sueño de la casita familiar con jardín acabó por perder todo el sentido, aunque sus nietos corretearan por él los fines de semana. “Dos años después ya no quiso volver por una cuestión sentimental”, explican. Y aquel solar ganador de la calle Geranis, ahora ya con su casita a la sombra de una inmensa jacaranda, acabó por venderse.

Pot ser que tot comencés amb Lady Sheppard. L'aristòcrata anglesa va arribar a Mallorca a principis dels anys 20 quan trobar “una caseta sota el sol del sud” es va convertir en la seva “ambició”, segons va escriure. Va recórrer la vall de Sóller a peu de punta a punta i, segons recull Jaume Bernat Adrover –qui relata la seva història a Dones viatgeres a Mallorca-, quan va preguntar per aquell lloc que figurava als mapes amb el nom de Fornalutx, els sollerics li van dir que no anés, que la gent allà dalt, a les faldes de la Serra de Tramuntana, era tan diferent que semblava “d'una altra raça”.

Però Lady Sheppard va pujar i va descobrir un poble que era “com si hagués retrocedit durant els segles a un racó oblidat de l'Edat Mitjana”. La van enamorar els seus carrers empedrats, les seves cases també de pedra, i va acabar comprant un habitatge que va anomenar Son Dichosa. “Va ser de les poques viatgeres que va arribar a principis de segle dins aquesta mena de prototurisme de luxe amb què van desembarcar estrangers adinerats, alguns dels quals van acabar assentant-se. Aleshores, Fornalutx no era un poble turístic, ni ho ha estat durant gaire temps”, explica l'arxiver de Sóller, Toni Quetglas.

Tot i així, abans de convertir-se oficialment en resident -i que els seus veïns l'anomenessin “sa senyora rica”-, Lady Sheppard va aconseguir allotjar-se en una de les poques fondes que hi havia. La propietària, Francina, “va renunciar a la seva pròpia habitació, que era la millor, per oferir-se-la”, afirma Adrover. Una cosa així com el germen del generós hoteler mallorquí. Avui Fornalutx té poc més de 700 habitants i un airbnb per cada set, encara que sigui únicament la punta de l'iceberg de la turistificació que pateix el municipi des de fa dècades.

La veritat és que a les 287 pàgines de A Cottage in Majorca -el llibre on anys després va explicar el seu periple de dona viatgera-, Lady Sheppard es va encarregar de no esmentar el nom d'aquell poble que l'havia acollit. Era un intent, subratlla Adrover, de no donar pistes d'on era aquell lloc “genuí”. I la veritat és que durant dècades Fornalutx va continuar com un lloc pràcticament desconegut fora de l'illa, que vivia principalment de l'agricultura, sobretot d'oliveres i tarongers. “No tenia més indústria que quatre artesans perquè Sóller, localitat a la qual sempre ha estat molt lligada per la proximitat, suplia tot això. De fet, per a molts dels primers viatgers Fornalutx era un complement a Sóller, un poble pintoresc on s'anava d'excursió en un dia, però no on allotjar-se”, assegura Quetglas.

El 'descobriment' de Fornalutx

Quan el boom turístic va esclatar a l'illa, també va passar de puntetes per aquí. “Era un dels pobles més aïllats geogràficament de la Tramuntana, i en aquella època no es va considerar un lloc atractiu per a la inversió turística”, assenyala el doctor en Geografia per la UIB i autor de l'estudi El malestar de la turistificació, Ivan Murray. Tot i això, tot aquell turisme de masses va acabar per descobrir-ho. Segurament van començar a disparar-se les primeres fotografies a les escales sinuoses. Però el poble, diuen els que encara ho recorden, estava lluny de ser el que avui protagonitza milers d'imatges a Instagram.

“Als anys 50 i 60 Fornalutx era una ruïna. De petita jo jugava per la muntanya i recordo que moltes cases estaven en un estat pèssim fins que van arribar els primers estrangers, van començar a comprar-les i a restaurar-les”, recorda Magdalena. La seva és la història d'un testimoni excepcional que va veure com es transformava el seu poble des de darrere del taulell de Can Benet, la botiga d'ultramarins que els seus pares van regentar a la plaça durant molts anys. Després d'abaixar la persiana per jubilació el 1996, va ser ella qui va decidir posar-se al capdavant i reconvertir-ho al Bar Sa Plaça.

Va ser precisament a mitjans dels 90 quan Fornalutx va deixar de ser el lloc ignot que Lady Sheppard havia somiat. Una mica abans, la seva arquitectura tradicional de cases de pedra i bancals -conservada en gran part gràcies a l'aïllament i l'orografia- va començar a ser reconeguda. Primer, el 1972, l'Estat va declarar la Serra de Tramuntana paisatge pintoresc. Segons alguns, davant dels incipients excessos de la seva urbanització. “Allò va atorgar una protecció urbanística i patrimonial molt important per al municipi. Tot i que també és cert que, a diferència d'altres zones, no existia una gran demanda per viure-hi perquè faltaven molts serveis”, destaca Quetglas. Ja el 1983 Fornalutx va rebre la Placa de Plata del Foment de Turisme a Mallorca per la Defensa i Manteniment de la Vila i el II Premi Nacional de Pobles Embellits i Mantinguts d'Espanya per part de la Secretaria General de Turisme. Un currículum de guardons al qual el 2017 va sumar la seva inclusió a la llista dels Pobles Més Bonics d'Espanya.

A les cases que van trobar a la ruïna aquells estrangers dels anys 50 i 60 –entre els quals hi havia el fotògraf anglès Tom Weedon i la seva dona Veronica More– es van sumar les que els ancians del poble anaven abandonant. “Moltes eren a la part de la muntanya o a zones sense accés en vehicle i els grans ja no podien pujar les costes i les escales i les venien. Als estrangers, en canvi, els semblava habitatges encantadors. Sobretot perquè molts venien a retirar-se, s'escapaven d'Europa, de la metròpoli i buscaven la natura”, rememora el Joan, un altre dels veïns.

Moltes cases estaven en la part de la muntanya o en zones sense accés en vehicle i els majors ja no podien pujar les costes i les escales i les venien. Als estrangers, en canvi, els semblava habitatges encantadors. Sobretot perquè molts venien a retirar-se, escapaven d'Europa, de la metròpoli i buscaven la naturalesa

Joan — Veí de Fornalutx

Del túnel de Sóller al nou boom

El 1996 la inauguració del túnel de Sóller va suposar una fita també per a Fornalutx. Els seus tres quilòmetres de longitud permetien finalment evitar l'antiga carretera del Coll de Sóller i salvar el pas de muntanya. “Fins aleshores el Coll i les mateixes muntanyes havien aconseguit protegir-lo. Li havien permès gaudir d'aquest retard virtuós en el desenvolupament turístic, però la construcció del túnel va facilitar enormement l'accés”, explica Murray. Va ser en aquesta mateixa època quan es van inaugurar alguns dels primers hotels com Can Verdera, ja lluny de les antigues fondes.

Tot i això, el veritable boom va arribar amb el lloguer de vacances. El 2007 es van concedir les tres primeres llicències per a allotjaments turístics. L'any següent ja en van ser set. I la febre airbnb no va deixar de créixer fins al punt que aquest 2024 es comptabilitzen 102 habitatges de lloguer de vacances en un municipi que amb prou feines supera els 700 habitants. És a dir, Fornalutx té un Airbnb per cada set residents. “Amb això, i sobretot després de la crisi del 2008, ha passat de ser un poble on el turisme era una mica anecdòtic a un poble molt turístic. De fet, ara és pràcticament un decorat”, lamenta Murray. El nombre de places turístiques ja arriba a les 536 i, en anys anteriors, ha aconseguit sobrepassar el d'empadronats.

El veritable boom va arribar amb el lloguer vacacional. En 2007 es van concedir les tres primeres llicències per a allotjaments turístics. A l'any següent ja en van ser set. I la febre airbnb no va deixar de créixer fins al punt que aquest 2024 es comptabilitzen 102 habitatges de lloguer vacacional en un municipi que a penes supera els 700 habitants. El nombre de places turístiques ja arriba a les 536 i, en anys anteriors, ha aconseguit sobrepassar el d'empadronats.

Abans –però també després- que aquesta turistificació fos evident als seus carrers, va començar per acaparar habitatges i fins i tot antigues explotacions agrícoles. “Els antics porxos dels oliverars es van adaptar i van llogar turistes com una forma de mantenir la terra i els bancals, perquè els margers són molt cars. Encara que moltes d'aquestes reformes estaven als llimbs legals. Amb el temps han passat a enriquir els seus propietaris, i en lloc d'arreglar els porxos el que fan és construir a sobre cases del segle XXI, amb les piscines i tot”, critica Joan.

La rendibilitat del lloguer turístic va acabar disparant el preu de l'habitatge. A l'aparador de l'única immobiliària que continua oberta, la casa més barata anunciada està a la venda per 495.000 euros. Segons Murray, això ha suposat una expulsió poblacional cap a Sóller, on la situació, reconeix, no és gaire més favorable.

Després de la crisi de 2008, ha passat de ser un poble en el qual el turisme era una cosa anecdòtica a un poble molt turístic. De fet, ara és pràcticament un decorat

Iván Murray — Doctor en Geografia

Entre el bristre&grill i l'Aperol Spritz

Quan cau la tarda a Fornalutx, no només es palpa la turistificació, sinó també l'existència de dues zones clarament diferenciades: abans i després de la plaça. A l'anterior, el carrer Arbona Colom, desfilen els vestits de setí, els bronzejats impossibles i els daurats. És, o almenys sembla, l'evolució d'aquell prototurisme de luxe buscant sempre allò que és chic. Aquí el forn és la Sourdough Bread, l'últim restaurant que ha obert és un bistro&grill d'origen hongarès amb hamburgueses a 19 euros. Fins i tot la fusteria que encara resisteix –a diferència de la ferreria, que va tancar fa uns anys-, ha perdut la meitat del seu local per veure'l convertit en el Moxie, on es promociona l'Aperol Spritz i l'hora “gin o'clock”. “T'asseus i ets l'únic mallorquí entre un munt de turistes. No sents que sigui un lloc per a tu”, lamenta Biel.

Aquí el forn és la Sourdough Bread, l'últim restaurant que ha obert és un ‘bistro&grill’ d'origen hongarès amb hamburgueses a 19 euros. Fins i tot la fusteria que encara resisteix –a diferència de la ferreria, que va tancar fa uns anys-, ha perdut la meitat del seu local per a veure'l convertit en el Moxie, on es promociona l'Aperol Spritz i l'hora 'gin o’clock

Els que s'atreveixen a passar de la plaça en troben una versió casual de la turistificació que s'escriu en terrasses atapeïdes per turistes en xancletes i vestits estiuencs. De fet, la quantitat de taules fa que travessar el carrer de Sa Plaça es converteixi gairebé en una cursa d'obstacles. A prop, el Bar Sa Plaça i el Deportivo encara aconsegueixen mantenir locals entre els seus parroquians. “Hem hagut de canviar els nostres hàbits. Ara molts fornalutxers no s'asseuen a la terrassa del Deportivo, es queden a una de les finestres laterals i xerren allà pujats a tamborets”, afirma Joan. Només cal enfilar la carretera Ma-2120 de baixada a Sóller per comprovar-ho.

Un altre dels actes ja gairebé prohibitius és fer la compra a la botiga de queviures del poble. “Els productes han canviat, ara estan pensats bàsicament per a turistes, i els preus han pujat moltíssim”, diu Biel. La Maria assenteix: de ser el supermercat de totes les cases ha passat a ser el lloc on comprar l'ingredient oblidat quan no hi ha més remei.

Els productes han canviat, ara estan pensats bàsicament per a turistes, i els preus han pujat moltíssim

Biel — Veí de Fornalutx

En aquesta cruïlla de cerveses de mitja tarda i sopars en horari europeu es creua una família alemanya que demana al fotoperiodista que els immortalitzi enmig d'aquesta postal de carrers sinuosos i testos a les portes de les cases. “És fotògraf”, diu el marit, que també porta una càmera penjada al coll. És la primera vegada que trepitgen Fornalutx. “El nostre amfitrió a Porto Cristo ens va dir que havíem de venir per la llum i la veritat és que és preciós”, elogien.

Una mica més d'experiència com a turista té Noel, que esgota amb pressa els últims metres fins a l'allotjament. “Els pares d'un amic van heretar una casa aquí i cada estiu vam intentar reunir-nos. Jo és la quarta o la cinquena vegada que vinc”, explica. Fornalutx, diu, continua sent el poble “espectacular” que el va atreure la primera vegada, però la tranquil·litat de llavors ha mutat. També els preus. “Ara és un caos total, hi ha molt turisme, molta més gent que altres anys. Ara mateix vinc corrent després de passar-me mitja hora per aconseguir aparcar. I els preus han pujat moltíssim. De fet, aquest any el meu amic ens ha llogat alguna cosa perquè era impossible trobar un lloguer normal”, lamenta.

“Vivim del turisme i això no ho podem evitar”

Molts coincideixen que el nou Fornalutx és una font constant de “tensions internes”. “Els canvis en els hàbits i la dificultat per aconseguir habitatge assequible o altres llocs de treball conviuen amb el fet que molts viuen del turisme”, reconeix Murray. Per a la resistència que decideix no cedir casa seva al lloguer de vacances la situació també és complicada. “Hi ha una pressió social molt forta. Si no ho fas, ets el ximple. I el pitjor és que molts propietaris d'aquelles cases de vacances també van després a les manifestacions contra la massificació turística i et diuen que als seus clients no els toquin perquè són 'turisme de qualitat'”, afegeix Joan.

Fa anys que aquí la principal activitat és l'hoteleria i la restauració, que suposen prop del 37% de l'economia del municipi. “Vivim del turisme i això no ho podem evitar”, afirma Toni, assegut a la terrassa del Bar Deportivo. “Aquí el que no treballa a l'hostaleria té un fill o una dona que ho fa. I que duri”, afegeix la Maria. Això sí, reconeixen la molèstia de la massificació de cotxes i el cert enuig perquè els estrangers s'hagin sumat a comprar cases en què no viuen sinó que, simplement, lloguen turistes. “I el benefici els ho queden tot ells”, critica Gori.

Per a Joan -que reconeix que en arribar al poble als anys 80 s'entretenia parlant amb la propietària del souvenir perquè llavors no comprava pràcticament ningú-, Fornalutx és una versió en miniatura del que passa a tot Mallorca. La turistificació que tot ho devora i per a la qual no hi ha plans decreixentistes. En gran part perquè, amb una població tan petita, molts, inclosos càrrecs polítics de l'Ajuntament, estan ficats al negoci. “No és que vulguem tornar a l'Arcàdia del lloc idíl·lic o que no vulguem el progrés, és que aquí el progrés només va en una direcció”, critica.

Puede que todo empezara con Lady Sheppard. La aristócrata inglesa llegó a Mallorca a principios de los años 20 cuando encontrar “una casita bajo el sol del sur” se convirtió en su “ambición”, según escribió. Recorrió la vall de Sóller a pie de punta a punta y, según recoge Jaume Bernat Adrover –quien relata su historia en Dones viatgeres a Mallorca-, cuando preguntó por aquel lugar que figuraba en los mapas con el nombre de Fornalutx, los sollerics le dijeron que no fuera, que la gente allí arriba, en las faldas de la Serra de Tramuntana, era tan diferente que parecía “de otra raza”.

Pero Lady Sheppard subió y descubrió un pueblo que era “como si hubiera retrocedido a través de los siglos a un rincón olvidado de la Edad Media”. La enamoraron sus calles empedradas, sus casas también de piedra, y acabó comprando una vivienda a la que llamó Son Dichosa. “Fue de las pocas viajeras que llegó a principios de siglo dentro de esa especie de prototurismo de lujo con el que desembarcaron extranjeros adinerados, algunos de los cuales acabaron por asentarse. Por entonces, Fornalutx no era un pueblo turístico, ni lo ha sido durante mucho tiempo”, explica el archivero de Sóller, Toni Quetglas.

Aun así, antes de convertirse oficialmente en residente -y de que sus vecinos la llamaran “sa senyora rica”-, Lady Sheppard consiguió alojarse en una de las pocas fondas que había. La dueña, Francina, “renunció a su propia habitación, que era la mejor, para ofrecérsela”, afirma Adrover. Algo así como el germen del generoso hotelero mallorquín. Hoy Fornalutx tiene poco más de 700 habitantes y un airbnb por cada siete, aunque esta sea únicamente la punta del iceberg de la turistificación que padece el municipio desde hace décadas.

Lo cierto es que en las 287 páginas de A Cottage in Majorca –el libro en el que años después contó su periplo de mujer viajera-, Lady Sheppard se encargó de no mencionar el nombre de aquel pueblo que la había acogido. Era un intento, subraya Adrover, de no dar pistas de dónde estaba aquel lugar “genuino”. Y la verdad es que durante décadas Fornalutx continuó como un lugar prácticamente desconocido fuera de la isla, que vivía principalmente de la agricultura, sobre todo de olivos y naranjos. “No tenía más industria que cuatro artesanos porque Sóller, localidad a la que siempre ha estado muy ligada por la proximidad, suplía todo eso. De hecho, para muchos de los primeros viajeros Fornalutx era un complemento a Sóller, un pueblo pintoresco al que se iba de excursión en un día pero no en el que alojarse”, asegura Quetglas. 

El ‘descubrimiento’ de Fornalutx

Cuando el boom turístico estalló en la isla, también pasó de puntillas por aquí. “Era uno de los pueblos más aislados geográficamente de la Tramuntana, y en aquella época no se consideró un lugar atractivo para la inversión turística”, señala el doctor en Geografía por la UIB y autor del estudio El malestar de la turistificación, Iván Murray. Sin embargo, todo aquel turismo de masas acabó por descubrirlo. Seguramente comenzaron a dispararse las primeras fotografías en sus escaleras zigzagueantes. Pero el pueblo, dicen los que aún lo recuerdan, estaba lejos de ser el que hoy protagoniza miles de imágenes en Instagram.

“En los años 50 y 60 Fornalutx era una ruina. De niña yo jugaba por la montaña y recuerdo que muchas casas estaban en un estado pésimo hasta que llegaron los primeros extranjeros, comenzaron a comprarlas y a restaurarlas”, recuerda Magdalena. La suya es la historia de una testigo de excepción que vio cómo se transformaba su pueblo desde detrás del mostrador de Can Benet, la tienda de ultramarinos que sus padres regentaron en la plaza durante muchos años. Después de bajar la persiana por jubilación en 1996, fue ella quien decidió ponerse al frente y reconvertirlo en el Bar Sa Plaça. 

Fue precisamente a mediados de los 90 cuando Fornalutx dejó de ser el lugar ignoto que Lady Sheppard había soñado. Un poco antes, su arquitectura tradicional de casas de piedra y bancales –conservada en gran parte gracias al aislamiento y la orografía- comenzó a ser reconocida. Primero, en 1972, el Estado declaró la Serra de Tramuntana paisaje pintoresco. Según algunos, ante los incipientes desmanes de su urbanización. “Aquello otorgó una protección urbanística y patrimonial muy importante para el municipio. Aunque también es cierto que, a diferencia de otras zonas, no existía una gran demanda para vivir allí porque faltaban muchos servicios”, destaca Quetglas. Ya en 1983 Fornalutx recibió la Placa de Plata del Fomento de Turismo en Mallorca por la Defensa y Mantenimiento de la Villa y el II Premio Nacional de Pueblos Embellecidos y Mantenidos de España por parte de la Secretaría General de Turismo. Un currículum de galardones al que en 2017 sumó su inclusión en la lista de los Pueblos Más Bonitos de España. 

A las casas que encontraron en la ruina aquellos extranjeros de los años 50 y 60 –entre los que estaban el fotógrafo inglés Tom Weedon y su mujer Veronica More- se sumaron las que los ancianos del pueblo iban abandonando. “Muchas estaban en la parte de la montaña o en zonas sin acceso en vehículo y los mayores ya no podían subir las cuestas y las escaleras y las vendían. A los extranjeros, en cambio, les parecía viviendas encantadoras. Sobre todo porque muchos venían a retirarse, escapaban de Europa, de la metrópoli y buscaban la naturaleza”, rememora Joan, otro de los vecinos.

Muchas casas estaban en la parte de la montaña o en zonas sin acceso en vehículo y los mayores ya no podían subir las cuestas y las escaleras y las vendían. A los extranjeros, en cambio, les parecía viviendas encantadoras. Sobre todo porque muchos venían a retirarse, escapaban de Europa, de la metrópoli y buscaban la naturaleza

Joan — Vecino de Fornalutx

Del túnel de Sóller al nuevo boom

En 1996 la inauguración del túnel de Sóller supuso un hito también para Fornalutx. Sus tres kilómetros de longitud permitían por fin evitar la antigua carretera del Coll de Sóller y salvar el paso de montaña. “Hasta entonces el Coll y las propias montañas habían conseguido protegerlo. Le habían permitido gozar de ese ‘retraso virtuoso’ en el desarrollo turístico, pero la construcción del túnel facilitó enormemente el acceso”, explica Murray. Fue en esa misma época cuando se inauguraron algunos de los primeros hoteles como Can Verdera, ya lejos de las antiguas fondas.  

Sin embargo, el verdadero boom llegó con el alquiler vacacional. En 2007 se concedieron las tres primeras licencias para alojamientos turísticos. Al año siguiente ya fueron siete. Y la fiebre airbnb no dejó de crecer hasta el punto de que este 2024 se contabilizan 102 viviendas de alquiler vacacional en un municipio que apenas supera los 700 habitantes. Es decir, Fornalutx tiene un airbnb por cada siete residentes. “Con ello, y sobre todo después de la crisis de 2008, ha pasado de ser un pueblo en el que el turismo era algo anecdótico a un pueblo muy turístico. De hecho, ahora es prácticamente un decorado”, lamenta Murray. El número de plazas turísticas alcanza ya las 536 y, en años anteriores, ha logrado sobrepasar al de empadronados. 

El verdadero boom llegó con el alquiler vacacional. En 2007 se concedieron las tres primeras licencias para alojamientos turísticos. Al año siguiente ya fueron siete. Y la fiebre airbnb no dejó de crecer hasta el punto de que este 2024 se contabilizan 102 viviendas de alquiler vacacional en un municipio que apenas supera los 700 habitantes. El número de plazas turísticas alcanza ya las 536 y, en años anteriores, ha logrado sobrepasar al de empadronados

Antes –pero también después- de que esta turistificación fuera evidente en sus calles, empezó por acaparar viviendas e incluso antiguas explotaciones agrícolas. “Los antiguos porxos de los olivares se adaptaron y alquilaron a turistas como una forma de mantener la tierra y los bancales, porque los margers son muy caros. Aunque muchas de estas reformas estaban en el limbo legal. Con el tiempo han pasado a enriquecer a sus propietarios, y en lugar de arreglar los porxos lo que hacen es construir encima casas del siglo XXI, con sus piscinas y todo”, critica Joan. 

La rentabilidad del alquiler turístico acabó por disparar el precio de la vivienda. En el escaparate de la única inmobiliaria que sigue abierta la casa más barata que se anuncia está a la venta por 495.000 euros. Según Murray, esto ha supuesto una expulsión poblacional hacia Sóller, donde la situación, reconoce, no es mucho más halagüeña. 

Después de la crisis de 2008, ha pasado de ser un pueblo en el que el turismo era algo anecdótico a un pueblo muy turístico. De hecho, ahora es prácticamente un decorado

Iván Murray — Doctor en Geografía

Entre el ‘bristro&grill’ y el Aperol Spritz

Cuando cae la tarde en Fornalutx, no sólo se palpa la turistificación, sino también la existencia de dos zonas claramente diferenciadas: la de antes y la de después de la plaza. En la anterior, la calle Arbona Colom, desfilan los vestidos de satén, los bronceados imposibles y los dorados. Es, o al menos parece, la evolución de aquel prototurismo de lujo buscando siempre lo chic. Aquí la panadería es la Sourdough Bread, el último restaurante que ha abierto es un ‘bistro&grill’ de origen húngaro con hamburguesas a 19 euros. Incluso la carpintería que aún resiste –a diferencia de la herrería, que echó el cierre hace unos años-, ha perdido la mitad de su local para verlo convertido en el Moxie, donde se promociona el Aperol Spritz y la hora “gin o’clock”. “Te sientas y eres el único mallorquín entre un montón de turistas. No sientes que sea un sitio para ti. Somos como Mónaco o la Costa Azul”, lamenta Biel. 

Aquí la panadería es la Sourdough Bread, el último restaurante que ha abierto es un ‘bistro&grill’ de origen húngaro con hamburguesas a 19 euros. Incluso la carpintería que aún resiste –a diferencia de la herrería, que echó el cierre hace unos años-, ha perdido la mitad de su local para verlo convertido en el Moxie, donde se promociona el Aperol Spritz y la hora 'gin o’clock

Los que se atreven a pasar de la plaza encuentran una versión casual de la turistificación que se escribe en terrazas abarrotadas por turistas en chanclas y vestidos veraniegos. De hecho, la cantidad de mesas hace que cruzar la calle Sa Plaça se convierta casi en una carrera de obstáculos. Cerca, el Bar Sa Plaça y el Deportivo aún consiguen mantener a locales entre sus parroquianos. “Hemos tenido que cambiar nuestros hábitos. Ahora muchos fornalutxers no se sientan en la terraza del Deportivo, se acodan en una de las ventanas laterales y charlan allí subidos a taburetes”, afirma Joan. Basta enfilar la carretera Ma-2120 de bajada a Sóller para comprobarlo. 

Otro de los actos ya casi prohibitivos es hacer la compra en el colmado del pueblo. “Los productos han cambiado, ahora están pensados básicamente para turistas, y los precios han subido muchísimo”, dice Biel. Maria asiente: de ser el supermercado de todas las casas ha pasado a ser el lugar en el que comprar el ingrediente olvidado cuando no hay más remedio. 

Los productos han cambiado, ahora están pensados básicamente para turistas, y los precios han subido muchísimo

Biel — Vecino de Fornalutx

En esa encrucijada de cervezas de media tarde y cenas en horario europeo se cruza una familia alemana que pide al fotoperiodista que les inmortalice en mitad de esa postal de calles sinuosas y macetas en las puertas de las casas. “Es fotógrafo”, dice el marido, que también lleva una cámara colgada al cuello. Es la primera vez que pisan Fornalutx. “Nuestro anfitrión en Porto Cristo nos dijo que teníamos que venir por la luz y la verdad es que es precioso”, elogian.

Algo más de experiencia como turista tiene Noel, que apura con prisa los últimos metros hasta su alojamiento. “Los padres de un amigo heredaron una casa aquí y cada verano intentamos reunirnos. Yo es la cuarta o la quinta vez que vengo”, explica. Fornalutx, dice, sigue siendo el pueblo “espectacular” que le atrajo la primera vez, pero la tranquilidad de entonces ha mutado. También los precios. “Ahora es un caos total, hay mucho turismo, mucha más gente que otros años. Ahora mismo vengo corriendo después de pasarme media hora para lograr aparcar. Y los precios han subido muchísimo. De hecho, este año mi amigo nos ha alquilado algo porque era imposible encontrar un alquiler normal”, lamenta. 

“Vivimos del turismo y eso no lo podemos evitar”

Muchos coinciden en que el nuevo Fornalutx es una fuente constante de “tensiones internas”. “Los cambios en los hábitos y la dificultad en conseguir vivienda asequible u otros empleos conviven con el hecho de que muchos viven del turismo”, reconoce Murray. Para la resistencia que decide no ceder sus casas al alquiler vacacional la situación también es complicada. “Existe una presión social muy fuerte. Si no lo haces, eres el tonto. Y lo peor es que muchos propietarios de esas casas vacacionales también van luego a las manifestaciones contra la masificación turística y te dicen que a sus clientes no los toquen porque son ‘turismo de calidad’”, añade Joan.

Hace años que la principal actividad aquí es la hotelería y la restauración, que suponen cerca del 37% de la economía del municipio. “Vivimos del turismo y eso no lo podemos evitar”, afirma Toni, sentado en la terraza del Bar Deportivo. “Aquí el que no trabaja en hostelería tiene un hijo o una mujer que lo hace. Y que dure”, añade Maria. Eso sí, reconocen la molestia de la masificación de coches y el cierto enfado porque los extranjeros se hayan sumado a lo de comprar casas en las que no viven sino que, simplemente, alquilan a turistas. “Y el beneficio se lo quedan todo ellos”, critica Gori.

Para Joan –que reconoce que a su llegada al pueblo en los años 80 se entretenía hablando con la dueña del souvenir porque entonces no compraba prácticamente nadie-, Fornalutx es una versión en miniatura de lo que ocurre en toda Mallorca. La turistificación que todo lo devora y para la que no existen planes decrecentistas. En gran parte porque, con una población tan pequeña, muchos, incluidos cargos políticos del Ayuntamiento, están metidos en el negocio. “No es que queramos volver a la Arcadia del lugar idílico o que no queramos el progreso, es que aquí el progreso sólo va en una dirección”, critica.