Aquest verset em ve constantment a la ment perquè moltes voltes se sacralitzen coses que, a diferència del baptisme de Joan, no venen de Déu, que són pròpies dels homes, tals com una confraria, o un determinat funcionament d’aquesta. Fa pocs dies l’actual clavari de la Sang de Sagunt animava a no simplificar el tema de la inclusió de les dones en la confraria (Escrig Molina, Gonzalo, “Cinco siglos no caben en un titular”, Levante EMV). És segurament un dels debats més candents en la societat saguntina, que tornarà a fer-se present amb la votació que es farà en març sobre si la germandat ha de seguir restringint l’accés femení. El text d’Escrig intentava posar èmfasi en que la Setmana Santa es molt més que aquell debat, és un llegat i una tradició. Aquestes paraules, tot i ser boniques i constitutives de consens, no tenen un significat massa concret i, per tant, no haurien de guiar una “anàlisi rigorosa” com la que el clavari demandava, proposta a la qual li agafem la paraula.

Anem allà. Per a començar qualsevol confraria forma part de l’Església. Dins d’aquesta, hi ha parts que són nuclears i no es poden canviar, mentre que d’altres són “dels hòmens” és a dir, no tenen un origen diví. Allò que no pot mutar és el que va instituir el mateix Crist, com l’Església (Mt 16, 18). Tampoc allò inspirat per l’Esperit Sant, anomenat dipòsit de la fe, que inclou la Sagrada Escriptura i la Tradició (Dei Verbum, 9-10), és a dir, els coneixements revelats als apòstols i desenvolupats pels Pares de l’Església, els quals aplicaren a la Bíblia el mètode deductiu utilitzat per la filosofia grega per tal d’arribar al coneixement teològic. Aquesta saviesa no muta, simplement es perfecciona i aprofundeix al llarg del temps amb millores que es formalitzen mitjançant concilis ecumènics o disposicions papals.

Fora de l’existència de l’Església i la Tradició i, encara que puga paréixer mentida, la institució ha demostrat, històricament, una capacitat de reforma prou elevada a l’hora d’adaptar-se als nous temps. En els primers segles s’originà el monacat, en l’Edat Mitjana arribaren els ordes mendicants o les confraries i, posteriorment, la reforma tridentina o els ordes educadors, per dir alguns exemples. Totes aquestes novetats, tot i que foren vàlides en tant en quant servien per a evangelitzar, cal no sacralitzar-les, ja que, com que són “dels hòmens”, no van a durar per a sempre en la seua forma ni en el seu contingut. De fet, en la Sang coneixem bé la dinàmica d’aplicar novetats esmentada, doncs, només en els últims anys hem inventat diverses processons ―el Silenci o l’Encontre―, s’ha canviat l’idioma litúrgic majoritari al castellà, o s’ha eliminat la necessitat de ser major d’edat resident en Sagunt per a ser-ne membre (Monescillo, Antolín, Reglamento por el que debe regirse la cofradía..., cap 1, art. 1).

Ara bé, sobre la inclusió de les dones en les confraries, què podem dir des d’un punt de vista teològic? Els evangelis evidencien que en la comunitat de Jesús de Natzaret les dones eren plenament incloses com a deixebles (Lc 8, 1-3; Mt 27, 55-56; Mc 15, 40-41). De fet, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, Salomé i Joana foren les primeres en veure a Crist ressuscitat (Mc 16, 1; Lc 14, 10). L’única distinció de la comunitat original fou que entre els apòstols cap era dona, per això en l’actualitat el clergat secular és plenament masculí. En la darrera assemblea de la Sang on es va discutir el tema un dels participants va expressar que veia bé que les dones foren capellans, però no confrares, en una lliçó de desconeixement teològic. Crist no va voler cap diferenciació entre laics dones i homes, tal i com estableix el dret canònic, on llegim que “es dona a tots els fidels una vertadera igualtat en quant a la dignitat i acció, en virtut de la qual tots, segons la seua pròpia condició i ofici, cooperen en la edificació del Cos de Crist” (CDC, cànon 208). En el mateix sentit, segons el Catecisme “els laics (...) tenen l’obligació i gaudeixen del dret, individualment o agrupats en associacions, de treballar per a que el missatge diví de la salvació siga conegut” (CIC 900), aspecte que es va desenvolupar al capítol 4 de la Constitució Dogmàtica Sobre l’Església Lumen Gentium del Concili Vaticà II. Amb tot, l’Església en cap moment especifica que totes les institucions de laics hagen de ser mixtes, atenent a la realitat que encara hi ha algunes que no ho són.

D’on prové la costum d’excloure les dones de les confraries? Durant l’Edat Mitjana la participació femenina era perfectament habitual. De fet, en 1342 es va crear en Morvedre la confraria dels Pobres de Jesucrist, amb un màxim de 40 confrares i 20 confraresses: “Primerament (...) que los confrares d’aquesta confraria sien e puguen ésser entrò en nombre de LX e no pus, los quals sien apellats confrares dels Pobres de Jesucrist. Ítem que en aquest nombre de LX sien XL homes e XX dones de la dita vila (...)” (Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, Cancelleria, reg. 873, 185v). Al segle XV i inicis del XVI la participació de les dones en les germandats augmentà de manera notable. No obstant això, van tenir un paper secundari en aquelles associades a oficis i gremis (Pérez González, Silvia María, “Mujeres y cofradías en la Andalucía de finales de la Edad Media”; Black, Christopher F., “Italian Confraternities: Inclusion and Exclusion”, pp. 67-68; Martínez Vinat, Juan, Cofradías y oficios. Entre la acción confraternal y la organización corporativa en la Valencia medieval [1238-1516], p. 731). Durant l’Edat Moderna, el seu accés es va anar restringint, ja que s’entenia que cada grup social havia de tindre les seues pròpies confraries (Tinajero, Laura, “Cofradas, confradas y cofradesas: la presencia femenina en las hermandades y cofradías de Sevilla [siglos XV-XVII]”). En Sevilla tenim el cas de “Los Negritos”, la qual agrupava els lliberts subsaharians i que, en l’actualitat, està formada majoritàriament per persones blanques. Arribats als segles XIX i XX, en un context en el qual la situació de les dones havia empitjorat, moltes confraries ja havien prohibit la presència femenina.

El context històric és compartit per la Sang, la qual té el 1492 com a any comunament acceptat per al seu origen, tot i que mai s’ha trobat l’acta de fundació. El primer document que menciona la confraria data de 1567 (Martínez Rondan, Josep, “La Confraria de la Sang de Morvedre. Aproximació als seus orígens”, Setmana Santa Saguntina 2006, p. 176), i no sabem si les ordinacions originals prohibien ja la participació femenina. Com s’ha plantejat, l’exclusió no era habitual. Fos com fos, la raó perquè les dones no siguen confrares és històrica, és a dir, atén a realitats socials existents diversos segles enrere, però no té a veure amb la religió. Dit això, tampoc és contradictòria amb l’ordenament eclesial actual, encara que sí amb l’esperit d’aquest, fet pel qual en algunes ciutats com Sevilla les autoritats diocesanes han anat reformant les confraries perquè siguen mixtes.

Molts confrares de la Sang han expressat continuadament la seua oposició a que es “polititze” el debat ―si és que alguna cosa no és política―. Tenen part de raó, en el sentit que el punt de vista periodístic sol ser sensacionalista. Però també és cert que, a nivell intern, tampoc podem dir que el debat s’estiga “teologitzant”. Simplement s’entén la setmana santa com un aspecte cultural o folklòric que ens singularitza, raó per la qual cal mantindre’l sense canvis. L’argument conceptualitza els actes com un fòssil històric, no com una litúrgia religiosa viva. Per contra, el papa Francesc va posar èmfasi en la cultura com una cosa dinàmica, que el poble recrea permanentment i que a cada generació li pertoca transmetre a la següent amb un sistema d’actituds que cal reformular front als seus propis desafiaments. Així, quan un poble s’ha inculturat en l’Evangeli, en el seu procés de transmissió cultural transmet la fe rebuda de formes sempre noves, enriquint-la amb noves expressions que son eloqüents (Francesc, Evangelium Gaudium, 122).

En la disputa, existent des de fa molts anys, s’han emprat molt pocs arguments religiosos, els quals haurien de decantar el vot. Seria desitjable que quan un confrare vote, ho fera mogut per l’universalisme propi del cristianisme. Com deia Francesc, la salvació és per a tots, per això cal lluitar contra certes actituds de despreci cap als que són diferents (Francesc, Evangelium Gaudium, 113; Fratelli tutti, 86). Cal que ens preguntem quina és la manera més efectiva de difondre l’evangeli i de commemorar la Passió, objectius principals de la confraria (Nuevos Estatutos..., cap. 1; CDC, cànon 298). En resum, cal votar negant-se a un mateix i imitant el que faria Crist (Van Kempen, Thomas, La Imitació de Crist, llib. 3, cap. 56).

Els elements patrimonials bàsics de l’horta són cinc: les séquies, els camins, el parcel·lari, la toponímia i les construccions rurals. El seu valor no només és històric, sinó també ambiental, econòmic i científic. La imposició de la construcció d’aquestes macroplantes és fins i tot irònica, en un context en el qual fa pocs anys s’iniciava la candidatura de Sagunt a Patrimoni Mundial. Aquesta, davant la falta d’inversió en investigacions històriques i actuacions arqueològiques posava l’èmfasi en la conservació d’un paisatge històric integrat entre l’àmbit rural i l’urbà. Ara ens disposem a destruir aquest paisatge.  

L’horta del Palància és un dels conjunts irrigats d’herència andalusina més importants que es conserven. Està irrigada per la Séquia Major a la partida de Montíber i per la de Gausa a la ribera dreta del riu. Aquests canals, juntament a molts camins, van ser construïts després de la conquesta islàmica com un sistema que permetia a les aldees o alqueries poblades pels àrabs i amazics l’augment de la productivitat del sòl, una menor inseguretat en la collita i el conreu de plantes monsòniques en xicotetes hortes. Després de la conquesta cristiana Morvedre es va configurar com una vila poblada per colons cristians que cultivaren majoritàriament el forment i la vinya. Les séquies es van allargar fins a les marjals i totes les terres que quedaven per baix de les séquies passaren a tindre dret a reg. Les xicotetes vegues de les aldees andalusines foren convertides en una gran horta que ocupava tot el con al·luvial del Palància. L’últim gran canvi del sistema es va produir al segle XX, quan es va estendre el monocultiu del taronger.

Amb el segle XX va arribar també el creixement urbà de la ciutat. La construcció del Port va comportar la destrucció de l’horta irrigada per la séquia de la Vila, mentre al nucli històric les polítiques urbanístiques del franquisme feien estralls el patrimoni. Es va construir damunt del circ romà, es van perdre o destruir nombroses troballes arqueològiques i s’eliminaren cases medievals i modernes. És curiós com en l’imaginari popular la reconstrucció del teatre romà ha sigut tan colpidora, quan realment és la menor de les nostres desgràcies.

Durant la democràcia, la ciutat va seguir creixent, destruint, ara sí, l’horta. És evident que el desenvolupament econòmic i social precisa d’un creixement urbà. No obstant això, cal que es faça d’una manera tan destructiva? Segurament no era necessari que l’ampliació urbana al nord del Palància es fera eliminant les restes arqueològiques, desviant el recorregut de la Séquia Major, esborrant gran part de la toponímia històrica i transformant per complet la xarxa de camins. Es podria haver plantejat una urbanització mantenint molts d’aquests elements. Integrant la séquia dins la ciutat (com es va fer a Vila-Real) i mantenint els camins i els seus noms convertits en carrers (segurament la xarxa viària seria més raonable que la que es va acabar construint). Es tractaria d’un desenvolupament més raonable, més respectuós, més car (ajudaria a evitar bombolles immobiliàries i a crear llocs de treball qualificats) i, sobretot, seria reversible. En una època en que volem preservar la natura per a les futures generacions, per quina raó ens creiem en el dret de privar els nostres fills d’un patrimoni mil·lenari?

Cal que repensem el desenvolupament urbà i industrial en termes més generals. Si aquest es produeix, cal que siga fet d’una manera respectuosa, conservacionista i reversible. No sabem si en un futur els diners ja no vindran de bateries i plaques sinó de la terra. Una cosa sí es clara: el projecte de ciutat ha transitat de la centralitat del llegat històric a la de gigafactories i macroplantes. Ambdós són incompatibles i el més desitjable seria que els veïns tinguérem la capacitat de decisió. Cal triar entre ser patrimoni mundial o una central fotovoltaica.