Des dels seus orígens fa més de mil anys, València i la seua horta han mantingut una estreta relació humana, econòmica, política i de mobilitat en ambdues direccions. Aquesta interdependència, en ocasions conflictiva, massa vegades ha estat marcada pel predomini dels interessos privatius de les elits urbanes sobre els del conjunt de la població, tant urbana com agrícola. Potser no siga agosarat afirmar que el tret fonamental que ha caracteritzat aquesta relació ha estat el progressiu creixement urbà sobre els camps de l’Horta.

Durant segles, els límits entre tots dos espais foren les muralles medievals de la capital. Una barrera física ben visible que tenia fins i tot funcions fiscals per als productes que entraven al mercat urbà, però que era permeable en aspectes com ara la circulació de les persones o el govern del territori des del poder municipal.

Al caliu de l’expansió urbana de mitjans del segle XIX, aqueixes muralles foren sentides com una limitació física, per la qual cosa entre 1866 i 1867 varen ser enderrocades. Però, al mateix temps que la ciutat s’obria a l’Horta, el poder urbà començà la planificació dels nous districtes que avui anomenem l’Eixample i Extramurs, noms ben indicatius d’aquest procés. Planificació de l’espai urbà feta des de la perspectiva de la ciutat, i amb una plantilla urbana de nova traça, molt regular, que va fer desaparèixer quasi tot rastre de la morfologia espacial de segles d’Horta com a tal.

La nova muralla medieval

El primer Pla General d’Ordenació Urbana dissenyat i aprovat el 1988 per un ajuntament democràtic, va establir uns nous límits al creixement de València. S’hi dibuixaren dues grans rondes, nord i sud, que delimitaven a grans trets fins a on arribava el sòl urbà, si bé amb alguna diferència entre elles. Mentre que per la part sud i sud-oest en la pràctica el límit era i és actualment el llit nou del riu Túria, per la part nord de la ciutat el disseny de la ronda delimita pràcticament tota la línia de contacte ciutat-horta, des de la Universitat Politècnica fins Beniferri-Benimàmet; i encara per l’oest de Campanar, per les avingudes Mestre Rodrigo i Pío Baroja. Uns límits resolts amb unes grans avingudes de sis carrils més l’espai de voreres i marges complementaris. Sobre els plànols, un disseny de bulevard; en la pràctica, veritables autovies de circumval·lació que separen completament la ciutat de l’Horta tot fent inviable qualsevol intent de transició gradual d’una a l’altra. Una mena de nova muralla medieval que ha tallat molts dels camins de circulació entre elles, fins i tot amb tanques metàl·liques o el gran barranc d’autopistes que separa de forma infranquejable els barris de Beniferri-Ciutat Fallera de Benimàmet-Burjassot.

En els darrers anys, una nova manera de contemplar l’Horta de València, tot revaloritzant-la, per part de la societat en general i els urbanites de la capital en particular s’ha obert pas de forma palesa. La gent de l’Horta ho ha tingut sempre clar, però el descobriment de l’Horta i el seu valor des de tots els punts de vista pels habitants de la ciutat és realment un fet de gran importància que suposa un veritable punt d’inflexió en la relació que han mantingut València i l’Horta al llarg de la història.

A hores d’ara, actuacions com el Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PAT), el fet que l’ONU ─a través de la FAO, la seua agència especialitzada─ haja declarat l’Horta Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM), la declaració del Tribunal de les Aigües com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, etcètera, reflecteixen el canvi en la manera de contemplar l'agro per part de la nostra societat urbana. La gent de la ciutat comença a sentir la necessitat de recuperar la connexió amb l’Horta. I no només perquè ha pres consciència del que suposa tindre al costat de casa un producte agrícola i qualitat, sinó també perquè desitja reintegrar-s’hi físicament.

L’Horta de València no és ni ha de ser mai un parc temàtic per a ser visitat per turistes consumidors de curiositats exòtiques. És un espai de treball i vida de milers de persones que han de percebre de forma fefaent que poden contemplar el futur amb certa confiança, sense sentir-se aclaparades per una angoixa paralitzant. Per tot això és important que la ciutat comence a explorar com reconstruir el contacte físic, espacial, amb el camp que l’envolta, la seua Horta.

És en aquest context que estan naixent noves idees al si de la societat civil. Com ha passat altres vegades a la ciutat de València. Reivindicacions com ara El llit del Túria és nostre i el volem verd i El Saler per al poble de finals dels anys 1970 i primeries dels 80, o les diverses plataformes Salvem (el Botànic, el Cabanyal) anys després, han contribuït a perfilar les decisions de qui està facultat per a prendre-les: l’Ajuntament de València. Unes vegades amb més i d’altres amb menys fortuna, la societat civil sempre ha estat un brollador d’idees que han contribuït a fer més habitable la ciutat. D’aquesta tradició reivindicativa en són hereves les primeres propostes quant a la nova muralla que encercla València: les rondes de circumval·lació. La qüestió és com tornar a entrellaçar els barris amb l’espai agrícola tot respectant les necessitats de les dues parts i sabent que dites barreres no són iguals en tots els districtes de la capital.

Reintegrar l’Horta a la ciutat

Així és com ha nascut Benimaclet Porta a l’Horta, un projecte formulat per l’Associació veïnal d’aquest barri. A partir d’una situació específica determinada pel fet que tota la seua frontera amb la ronda nord està encara per construir perquè el seu Pla d’Actuació Integrada (PAI) porta molts anys paralitzat per diverses raons. Un projecte que contempla la qüestió de l’edificabilitat (volum, altures, característiques) i les dotacions públiques escaients combinada amb una proposta innovadora sobre les zones verdes corresponents, que són tractades com a punt de reconnexió barri-horta, com havia estat durant segles. Refer séquies ─que continuen complint la seua funció tradicional de capil·laritzar l’aigua del Túria─ i camins que van d’oest a est, vers la mar, per tal que reconnecten el seu traçat actual dins de Benimaclet amb els camps de l’altra banda de l’actual ronda.

Enderrocar un tram d’eixa nova muralla que és la ronda nord soterrant-la mitjançant un túnel entre els camins de Farinós i de les Fonts, per a tornar a unir allò que l’autovia ha separat ─el cementeri amb la seua parròquia, el proposat jardí semi urbà de la zona més interior del barri amb els camps de sempre─, poder passar d’un espai a l’altre sense solució de continuïtat, caminant, sense aguantar sorolls ni fums. Enderrocar eixe tram és una proposta que mereix ser valorada en un debat civilitzat. Al cap i a la fi, la mateixa ronda nord ja té un tram subterrani des del temps del seu disseny: el que talla la connexió tradicional entre el barri d’Orriols i Tavernes Blanques tot passant per Sant Miquel dels Reis (seu actual de la Biblioteca Valenciana).

Un projecte per a la capital verda europea

El soterrament parcial de la ronda és, a més a més, una proposta engrescadora, il·lusionant, digna d’una ciutat que en 2024 ostentarà la capitalitat verda europea. Una proposta que, en temps de compromisos contra el canvi climàtic, pot ser acollida amb simpatia en la UE ─i rebre’n suport financer─ si som capaços de trencar els límits d’un barri concret i convertir-la en una proposta de ciutat. Perquè no es tracta de satisfer els capricis d’un barri en perjudici d’altres. Estem davant d’un projecte de ciutat. Que altres barris (Benicalap, Campanar, Orriols, Quatre Carreres...) avancen en la mateixa direcció amb propostes diferents segons la realitat dels seus respectius límits amb l’Horta. N’és un bon exemple el projecte Façana de l’Horta de Campanar, un barri a hores d’ara amenaçat per una altra autovia (l’accés nord a Mislata), que suposa un altre mos al bocí d’horta que li queda i que farà encara més difícil la reconnexió amb ella.

Diversitat de solucions a contrastar i perfilar en un marc de solidaritat i cooperació entre barris que s’han vist obligats a patir les grans autopistes en què s’han convertit les rondes i que comparteixen un mateix objectiu: restablir la continuïtat barris-Horta, aconseguir que noves llengües d’horta, com si fossen els dits d’una mà, s’integren en la ciutat compacta.

Refer els límits de la ciutat de València amb l’Horta. El que a ulls curtmirants pot semblar una ocurrència desgavellada pròpia de gent poc escrupolosa amb els dinés públics, pot acabar convertint-se a la volta d’unes dècades en aquella gran idea que ens agrairan les generacions a venir. Tal com avui nosaltres estem agraïts a aquella generació que aconseguí llegar-nos un jardí al llit del Túria en lloc d’una autovia. Pensem-ho.

*Enric Guinot Rodríguez, catedràtic d’Història Medieval i codirector de la Càtedra L’Horta de València: territori metropolità, Universitat de València