La semana pasada se publicaron los primeros datos sobre recepción de turistas en los primeros cuatro meses del año. Para sorpresa de nadie, se batieron todos los récords posibles. Récord de llegadas: casi 3 millones de turistas, un 8% más que el año anterior, que ya había sido el mejor de la serie histórica. Récord de gasto turístico: más de 3.000 millones de euros, un 10% más que el anterior. A primera vista, estos datos invitan a pensar que las Illes Balears han logrado uno de sus principales objetivos de las últimas décadas: combatir la fuerte estacionalidad del turismo veraniego y alargar la temporada a los meses de invierno. Sin embargo, nada más lejos de la realidad. Estos datos son la antesala de lo que todas las proyecciones anuncian para este año: 20 millones de turistas en 2025, uno de cada cinco visitantes de todo el Estado. Para algunos, esto es un éxito; para la mayoría social, incluidos trabajadores del sector turístico, es motivo de preocupación.

Durante las últimas décadas, el gran crecimiento turístico —derivado en buena medida de la hiperespecialización económica impulsada por la UE— ha supuesto un evidente crecimiento económico y demográfico en el archipiélago, con luces y sombras. Es importante destacar que el desarrollo de nuestra economía y sociedad se ha producido a costa de un consumo territorial y de recursos claramente insostenible. Este hecho era conocido, pero mientras el crecimiento turístico siguiera aportando bienestar general y mantuviera una relativa paz social a través de la distribución de beneficios, la sostenibilidad ambiental quedaba en un segundo plano. A pesar de las advertencias de los grupos ecologistas que el tiempo ha acabado por confirmar de forma contundente. Sin embargo, desde hace algunos años, la sostenibilidad medioambiental ya no es la única en el centro del debate. Ha resurgido con fuerza el concepto de “sostenibilidad social”, un término acuñado hace más de tres décadas en el reconocido Informe Brundtland impulsado por las Naciones Unidas, y que en los últimos tiempos se ha recuperado para nombrar lo que comúnmente llamamos paz social y convivencia. Subrayo este punto porque el lenguaje importa: la adopción de nuevos términos y el abandono de otros no es cuestión menor en una época donde el discurso tiene un enorme poder de incidencia. Así pues, desde hace tiempo, el crecimiento turístico desmesurado ya no es sinónimo de prosperidad y bienestar, sino de incertidumbre, ansiedad y empobrecimiento para la mayoría social. La paz social y la convivencia están resquebrajándose.

El crecimiento turístico desmesurado ya no es sinónimo de prosperidad y bienestar, sino de incertidumbre, ansiedad y empobrecimiento para la mayoría social. La paz social y la convivencia están resquebrajándose

¿Cómo es posible que, si cada vez vienen más turistas y se gastan más dinero, nuestros niveles de riqueza sean cada vez más bajos en perspectiva comparada? Desde los años 90, las Illes Balears han descendido en el ranking de comunidades autónomas desde los primeros puestos hasta situarse por debajo de la media. A nivel europeo, la caída es aún más preocupante. ¿Cómo puede ser que un 20% de la población esté en riesgo de pobreza cuando recibimos más turistas que nunca y con un gasto récord? Sencillamente porque el sector turístico es cada vez más ineficaz a la hora de redistribuir la riqueza que genera, tanto entre sus trabajadores como entre los habitantes que soportan su impacto. Hoy, los beneficios del turismo ya no contribuyen a construir una sociedad cohesionada, con igualdad de oportunidades e inclusión. No es que el modelo anterior fuera plenamente justo, pero al menos proporcionaba unos mínimos de prosperidad económica y cierta expectativa de mejora. Ahora, ni siquiera un salario medio garantiza seguridad.

Algunos dirán que la explosión demográfica hace que el PIB per cápita disminuya al tener que repartirse entre más personas. Y sí, es cierto. Pero este hecho es inseparable del propio modelo turístico. El aumento de turistas y su gasto está generando cada vez más trabajadores pobres y precarizados. Desde mi punto de vista, no es una buena noticia que cada vez se bata el récord de personas trabajando en esta comunidad si esas personas no viven mejor. Este es un debate que debe plantearse con seriedad y rigor, sin connotaciones populistas ni xenófobas, especialmente desde las fuerzas progresistas, si quieren volver a canalizar este creciente descontento social. Porque es perfectamente compatible defender que no se puede crecer más —incluso que es necesario decrecer— y, al mismo tiempo, proteger los intereses de la clase trabajadora del sector turístico.

Otro tema, que bien merece un monográfico aparte, es el drama del acceso a la vivienda. Una problemática, nuevamente, inseparable del modelo turístico. Y no sólo por la presión demográfica mencionada anteriormente —que también—, sino sobre todo por el uso turístico, de segunda residencia y especulativo que se da a la vivienda en estas islas. Si hace unas décadas estos usos se concentraban en zonas turísticas bien delimitadas o en viviendas con características específicas que no competían directamente con la demanda local, hoy en día prácticamente cualquier casa, de cualquier barrio o pueblo, puede destinarse a un uso no residencial, legal o ilegalmente. Una vez más, el desmesurado crecimiento de la industria turística aparece como una de las principales causas de la crisis de vivienda.

¿Y qué tiene que ver todo esto con la democracia? Mucho. Cuando el sistema institucional es incapaz de dar respuesta a los problemas reales de la ciudadanía, cuando los beneficios del crecimiento económico se concentran en pocas manos, cuando la frustración se cronifica y no hay expectativas de mejora, entonces debemos preocuparnos por la salud de nuestra democracia. Este es el caldo de cultivo ideal para la desafección política, el auge de formas autoritarias de hacer política y una polarización social que pone en peligro la convivencia. Basta mirar a los países de nuestro entorno: la extrema derecha se fortalece en estos contextos, y la rabia rara vez se canaliza hacia opciones políticas comprometidas con los derechos humanos, la diversidad social o los consensos básicos que sostienen nuestras sociedades.

Para concluir, respondiendo a la pregunta que da título a este artículo: ¿más turismo es democracia? Desde el punto de vista de la Ciencia Política, evidentemente no lo es. Tampoco es una condición necesaria para una democracia sólida, ya que existen regímenes autoritarios con sectores turísticos muy potentes. El turismo puede favorecer la democracia si sus beneficios llegan a la población, si redistribuye riqueza y si contribuye a una mayor prosperidad, tolerancia e igualdad. Pero también puede perjudicarla, cuando genera desigualdad, pobreza, exclusión social, expulsa a la población de sus barrios y somete cada aspecto de la vida a la lógica del mercado.

Democracia es impulsar políticas públicas que garanticen que la actividad turística contribuye a los fines de nuestro sistema democrático: cohesión social, justicia, sostenibilidad, protección del territorio e igualdad de derechos. Así lo establece el Preámbulo de nuestro Estatut d’Autonomia. Todo lo que vaya en sentido contrario —por acción o por omisión— no hace más que tensar nuestra sociedad y debilitar un sistema democrático que, desde hace tiempo, sufre una profunda crisis de legitimidad y desafección.

Al llarg dels darrers mesos hem viscut dos períodes electorals successius amb unes eleccions locals, insulars i autonòmiques el 28M; i unes eleccions generals el 23J. Aquest context polític ens permet als politòlegs disposar de dades de comportament electoral que ens ajuden a explicar una mica millor la societat i els seus canvis. Si a unes eleccions ja es generen moltes dades provinents de la participació electoral i del resultat de cada partit a tots els àmbits territorials, quan hi ha dues eleccions consecutives les opcions d'anàlisi s'incrementen considerablement en tenir dues fonts d'informació en temps diferents que ens aporten més informació sobre aquests possibles canvis polítics i socials.

A les Illes Balears d'aquest cicle electoral podem analitzar diferents dades com la diferència en els nivells de participació, el vot dual a alguns municipis o les possibles transferències de vot entre eleccions. Aquest article es vol centrar en un estudi de cas d'un resultat específic: el pas de la majoria absoluta del PP a les eleccions autonòmiques d'Eivissa i Formentera del 28 M cap a un triomf de la candidatura progressista a les eleccions al Senat del 23J a la circumscripció pitiüsa. Aquests dos resultats van ser probablement dels més destacats de les eleccions a Eivissa i Formentera pels següents motius: en el primer cas perquè en un context de multipartidisme limitat amb diferents forces polítiques dins cada bloc, el Partit Popular va treure un gran resultat on va aconseguir quasi el 50% dels vots, tant als Consells com al Parlament, permetent assolir una majoria absoluta de la representació poc habitual en els darrers anys. En el segon cas, perquè després d'aquest resultat on el PP va poder concentrar la major part dels vots de la dreta, a les eleccions per escollir l'únic senador per Eivissa i Formentera aquest va anar cap a l'esquerra.

Del 28M al 23J: canvis en el comportament electoral

Entrant a analitzar el cas d'estudi en concret, ens trobam davant un cas que representa un important canvi en el comportament electoral en només dos mesos de diferència entre les eleccions autonòmiques i les generals. El següent gràfic representa l'evolució entre els blocs ideològics d'esquerra i dreta al llarg de diferents eleccions. S'ha decidit incloure les eleccions autonòmiques i del Congrés dins cada elecció, ja que són les considerades de primer ordre dins cara període electoral, a més que no es detecta una gran diferència de vot entre urnes amb les insulars i del senat, respectivament.  

Per un costat, dins el bloc de dreta s'ha situat el Partit Popular, Vox, Ciutadans i Sa Unió de Formentera; per l'altre costat, dins el bloc d'esquerra s'integra el PSIB-PSOE, Unidas Podemos, Ara Eivissa, Gent per Formentera; i en el cas del Senat del 2023 la coalició progressista unitària denominada Eivissa i Formentera al Senat. L'opció d'altres representa la resta de partits minoritaris no situats dins cap bloc i els vots blancs i nuls. Com es pot veure, a les eleccions autonòmiques del 28M hi ha un punt molt destacat on les forces de dreta van assolir el 56,9% dels vots emesos (48,2% el PP i 9,1% Vox a Eivissa; 48,4% el PP i 3,5% Vox a Formentera) i l'esquerra va assolir un mínim de 35,5%. Aquesta gran diferència es redueix substancialment dos mesos més tard a les eleccions generals del 23J on l'esquerra va pujar més de 9 punts percentuals fins al 45% dels vots i la dreta va baixar quasi 6 punts fins el 51%. Per comprovar si aquest efecte és habitual a les diferents eleccions, s'han introduït els resultats de l'any 2019 on s'aprecia un fenomen molt similar: la dreta treu millors resultats a les autonòmiques que a les generals i l'esquerra incrementa el seu suport a les generals.

Si analitzam les dades en valors absoluts, amb la quantitat de vots, aquesta diferència s'intensifica encara més tal com es veu a la següent gràfica. A les eleccions autonòmiques del 28M l'esquerra va obtenir 17.318 vots, però a les eleccions generals al Congrés van ascendir fins als 26.914 vots, en cas dels vots dins la dreta també van ascendir, però en menor mesura i de manera estable. Aquest és un fet molt destacable, ja que les forces d'esquerra varen ser capaces d'augmentar en quasi 9.600 vots, un 55% de vots més, entre les eleccions autonòmiques i generals al Congrés d’aquest any. De la mateixa manera que abans s'ha comentat l'excepcionalitat de treure majories absolutes en un context multipartidista, també ho és aquest gran augment en un context de derrota electoral. Igual que abans, aquest fet no es detecta amb la mateixa magnitud a les eleccions de 2019, si bé si s'observa un millor resultat a les generals per l'esquerra.

Aquestes dades ens porten a la següent pregunta: D'on surten aquests vots que va obtenir l'esquerra a les eleccions del 23J? La resposta la trobem en l'augment de la participació electoral. Quan es fan anàlisis entre diferents eleccions s'ha de tenir en compte que els censos no són iguals i que els nivells de participació varien, i per tant el nombre de vots emesos. Les diferents eleccions que tenim acostumen a presentar diferents nivells de participació de manera sistemàtica; essent les eleccions generals les que més participació assoleixen i les eleccions regionals les que menys. Aquest fenomen es coneix com a abstencionisme diferencial i en aquest cas d'estudi implica que més gent vota a les eleccions generals que a les autonòmiques, molt probablement per una manca d'arrelament a la comunitat autònoma que es tradueix en menys participació política dins el seu àmbit; especialment a Eivissa i Formentera dins el conjunt de les Illes Balears.

El següent gràfic evidencia aquest fenomen i es pot observar com a les eleccions al Congrés la participació supera el 58% i a les eleccions autonòmiques no arriba ni al 50%. En el cas de 2023 hi ha un gran augment de més de 10 punts a la participació arribant al 58,5% el 23J, més d'11.000 vots de diferència. Aquestes dades assenyalen clarament que aquest augment va beneficiar principalment a l'esquerra, ja que va ser capaç de mobilitzar 8 de cada 10 vots nous en favor de les seves candidatures. Per tant, responent la pregunta, una major participació va fer possible que l'esquerra augmentàs un 55% els seus vots, a més de possibles canvis de vot entre blocs però amb un impacte molt reduït i difícil d'estimar.

El cas del Senat: eleccions dins un sistema majoritari i efectes de les coalicions

És important recordar que, a diferència del Congrés, les eleccions al Senat a Eivissa i Formentera tenen un sistema electoral majoritari on el partit més votat guanya l'únic senador que reparteixen les dues illes. Amb aquestes regles de joc electoral, els partits polítics progressistes van decidir formalitzar una coalició preelectoral per presentar-se amb un sol candidat al Senat. De fet, va ser l'únic territori de l'Estat on el PSOE i Sumar van anar en coalició, junt amb forces insularistes com Ara Eivissa. Així, es formava una oferta política més competitiva per evitar una potencial victòria del PP, encara que la simple suma aritmètica dels vots de les forces amb uns resultats similars als 28M no era suficient per ser l'opció més votada i aconseguir el senador.

La ciència política ha estudiat que les coalicions electorals poden tenir dos tipus d'efectes: els mecànics i els psicològics. Els primers resulten en una major eficiència en convertir vots en escons optimitzant el valor del vot i evitant possibles vots perduts, especialment si hi ha perill de no assolir el mínim establert a la barrera electoral; o bé en un sistema majoritari com és el cas de les eleccions al Senat d'Eivissa i Formentera on només hi ha un escó per assignar. Els segons, resulten en uns efectes que poden ser tant positius com negatius i contribueixen a augmentar o disminuir la quantitat de vots d'una suposada suma aritmètica. Aquests efectes fan referència a que no es pot donar per fet que una coalició sigui la suma de vot de tots els seus partits per separat, ja que una coalició pot generar rebuig en una part dels electors i que votin a altres opcions o s'abstinguin. De la mateixa manera, una coalició pot provocar també incentius i il·lusió entre nous electors que no votarien als partits per separat. Per tant, aquests efectes psicològics poden ser tant o més importants com els primers, ja que a política la suma d'1+1=2 no és així necessàriament, com ha quedat evidenciat al llarg d'aquests anys amb diferents coalicions preelectorals.

Per analitzar el cas, el següent gràfic mostra els resultats electorals entre blocs a les eleccions generals al Congrés i Senat del 23J. Com s'observa, hi ha algunes lleugeres diferències entre les dues eleccions. En primer lloc, hi ha més votants a les eleccions al Congrés que al Senat, aquest fet es deu al fet que hi ha alguns voltants que no voten a la segona urna encara que tinguin dret a fer-ho, concretament a Eivissa i Formentera la diferència és de 870 vots. Una explicació és que és considerada una elecció de segon ordre i amb un procediment de vot més complicat que al Congrés. Un altre xifra que destaca és l'augment dels vots nuls i blancs, l'explicació és que és més comú cometre errors a l'hora d'indicar els candidats escollits a la papereta, com per exemple indicant dos noms, recordem que a Eivissa i Formentera s'ha de marcar un únic nom. Pel que fa a les diferències de resultats entre urnes no s'observa cap canvi destacable més enllà d'una molt lleugera baixada de vots i percentatge de suport als dos blocs, pràcticament idèntica a causa de l'augment dels vots nuls i blancs.

Un cop analitzades aquestes dades, no podem afirmar que la candidatura unitària d'esquerres al Senat hagi tengut un efecte psicològic positiu entre els votants, ni tampoc negatiu, ja que el suport és pràcticament igual amb els partits presentats per separat al Congrés dels Diputats. Sí podem afirmar que la coalició va tenir un efecte mecànic molt positiu perquè va ser una eina imprescindible per ser la primera força política i obtenir el senador progressista amb un 43,9% dels vots. S'ha de tenir en compte que dins el bloc de la dreta el PP i Vox es varen presentar per separat assolint un 39,1% i 11% dels vots respectivament, per tant, el PP va baixar el seu suport respecte a les eleccions autonòmiques i va quedar 4 punts per sota de tota l'esquerra. Ara bé, si es compara amb els resultats previs del 28M i no entre les diferents urnes del mateix dia de les eleccions, sí és evident que els efectes psicològics varen ser positius.

Conclusions: abstencionisme diferencial, cultura de coalicions i el senador per Formentera

En resum, al llarg d'aquest article s'ha analitzat el comportament electoral a les eleccions d'Eivissa i Formentera d'aquest any 2023. La primera conclusió és que a les eleccions generals del 23J l'esquerra es va mobilitzar aconseguint incrementar un 55% els vots respecte a dos mesos abans, un augment que va possibilitar l'assoliment de l'únic senador. Aquest fet demostra l'existència d'un abstencionisme diferencial entre eleccions que beneficia a la dreta a les eleccions autonòmiques amb una menor participació de votants progressistes. Per tant, el creixement de vots l'esquerra a Eivissa i Formentera no prové tant dels efectes positius de la coalició, explícita i formal al Senat i tàcita al Congrés, sinó del context polític-electoral que va possibilitar la mobilització de 9.600 vots addicionals d’esquerra respecte al 28M. Una segona conclusió és que la coalició preelectoral entre tota l'esquerra de les pitiüses va ser fonamental per obtenir el senador, un fet que no es va produir a Menorca on el trencament entre forces progressistes va possibilitar al PP obtenir el senador menorquí. Cal recordar que a Eivissa i Formentera la cultura de coalicions preelectorals està més arrelada tal com demostren les experiències del Pacte Progressista i Eivissa pel Canvi, de fet aquesta coalició entre PSOE-PSIB i Sumar, amb forces insularistes com Ara Eivissa, va ser una excepció a tot l'Estat ja que no es va produir enlloc més.

Per acabar, convé recordar una de les demandes que des de Formentera, i el conjunt de les Illes Balears, es reclama des de fa temps: la reforma de la Constitució espanyola per atorgar un senador propi a l'illa, perquè és l'únic cas de l'Estat on dues illes comparteixen el mateix senador. De fet, el Parlament va elevar al Congrés dels Diputats una proposició de reforma constitucional per fer aquest canvi i recentment ha estat admesa a tràmit, veurem si sota la presidència de l'expresidenta del Govern, Francina Armengol, es materialitzarà aquesta demanda històrica.

La sostenibilitat implica diferents àrees relacionades com el model territorial i turístic, la mobilitat, la transició energètica i la gestió de l’aigua i els residus. Aquests són alguns dels principals temes que els partits polítics porten al programa electoral i, per tant, els majors reptes que la societat afronta. Aquest article pretén agrupar de manera global aquests temes, però abans de començar és important aclarir que la intenció no és fer un resum detallat de totes les propostes pels partits polítics, ja que seria inabastable, però sí analitzar les principals mesures i posicionaments de cada partit sobre alguns temes seleccionats i detectar quines diferències hi ha entre aquests. 

Per facilitar l’anàlisi hem dividit la temàtica en quatre blocs: territori, mobilitat, transició energètica i aigua i residus. 

Territori

Els temes de protecció territorial, model turístic, conservacionisme i altres demostren una gran disparitat entre programes electorals, ja que són matèries que demostren un marcat caràcter ideològic per part de cada formació.

A continuació es resumeixen algunes de les mesures més importants per partits i, sobretot, el tarannà amb el que enfoquen aquesta matèria segons cada partit o alguns blocs en concret:

Pel que fa a la voluntat conservacionista, es posicionen de manera més activa partits com Més per Mallorca, Podem, Més per Menorca, Gent x Formentera i el PSIB (aquest darrer amb certs matisos); cercant ampliar la superfície protegida i posant l’ecologisme a la primera plana del seu discurs. D’altra banda, El Pi i PP mostren un ànim conservador més enfocat a la gestió i als espais ja existents; i finalment Ciudadanos i VOX no en fan cap menció al respecte.

El model turístic és un altre dels punts clau dels programes. Es poden diferenciar dos blocs entre els partits.

Tot seguit, s’esmenten algunes de les mesures estrella que proposen les diferents formacions polítiques al seu programa en aquestes temàtiques:

* En els casos de les places i la promoció, els partits que duen una creu són tant els que NO mencionen el tema com els que n’estan en contra (de reduir places o de fer promoció).

Mobilitat

En aquesta matèria destaca la unanimitat de tots els partits en millorar les xarxes de transport públic (tant tren com bus) i ampliar-les, amb tractament també de qüestions portuàries, aeroportuàries i de vehicles elèctrics i bicicletes. Ressona la paraula sostenible a tots els programes, que aposten en tots els casos (amb matisos) per augmentar la dedicació d’aquests tipus de transport de cara al futur. Tot plegat, amb diferents graus de proactivitat.

Anant per partits, algunes de les mesures més destacades relacionades amb mobilitat i modes de transport, carreteres, infraestructures de transport i similars són les següents:

Transició energètica

Un alt grau de consens davant l’emergència climàtica però diferents respostes entre l’esquerra i la dreta.

En polítiques de transició energètica podem trobar un alt grau de consens en relació amb la necessitat d'impulsar un canvi de model energètic per lluitar contra el canvi climàtic. Pràcticament, tots proposen continuar fomentant els programes d'autoconsum, les comunitats energètiques, els programes d'ajuts i les energies renovables, així com la rehabilitació energètica d'edificis. Trobem diferents visions sobre les funcions de l'Institut Balear de l'Energia a cada partit, quant a elevar l'ambició PSIB, Més per Mallorca, Podem i Més per Menorca inclouen aquesta perspectiva, mentre PP i Cs incorporen mesures més destinades a incentius. Només PSIB i el Pi anomenen la possibilitat d'instal·lar eòlica marina i els partits d'esquerra inclouen mesures d'adaptació de territoris i ciutats.

Anant per partits, destaquen els següents punts diferencials de cada partit:

Aigua i residus

Limitacions i focus en grans consumidors en l’esquerra i consens en millorar totes les infraestructures de l’aigua i l’economia circular de tots els partits

En general trobem un alt grau de consens sobre la millora de les infraestructures i recursos destinats al cicle de l'aigua, el foment de l'economia circular i del reciclatge. La majoria dels partits porta de manera explícita fomentar la recollida selectiva, alguns inclouen mencions al compostatge (PSIB, Més per Mallorca, El Pi, Més per Menorca i Podem). Quant a limitació de piscines només Més per Mallorca, Podem i Més per Menorca ho incorporen.

Anant per partits, destaquen els següents punts diferencials de cada partit:

Conclusions

Els punts tractats anteriorment són probablement, amb l'habitatge, els que agrupen la major part de les preocupacions dels illencs. Això fa que mostrin un marcat caràcter ideològic segons les propostes cada partit i la posició que adopten en temes com el model turístic i territorial, i en menor mesura en matèries com la gestió de la transició energètica, l'aigua i els residus; on sí trobem major grau de consens. Cal destacar la gran dedicació per part dels programes polítics a aquestes matèries. En l'àmbit de la mobilitat sostenible es denota una voluntat conjunta d'actuar en la mateixa direcció atès que la població apunta majoritàriament en aquest sentit cap als desplaçaments futurs de la població.

Per tant, queda palès que encara que els partits fan unes diagnosis similars dels reptes i problemes, i fins i tot arriben a un alt grau de consens en propostes en matèries com el cicle de l'aigua i transició energètica, hi ha dos blocs ideològics a l'hora de concretar com implementar les propostes. I especialment hi ha divergència en matèries tan cabdals com el proteccionisme mediambiental i la intervenció de l'actual model econòmic i territorial, que separa els partits de l'actual Pacte de Progrés amb altres partits d'ideologia més liberal i fins i tot de dretes, que queden amb posicions més allunyades.

En temps electoral, i a mesura que es van publicant enquestes, comencen a sortir preguntes i dubtes sobre el funcionament del sistema electoral i els efectes de cadascuna de les seves parts sobre els resultats dels partits polítics i les possibles majories. A aquestes eleccions autonòmiques i locals de 2023 hi ha un d'aquests elements que destaca en especial, tant al conjunt de l'Estat com a les Illes Balears: la barrera electoral. La superació o no d'aquesta barrera per part d'alguns partits pot determinar el destí d'algunes majories parlamentàries, com sembla ser el cas d'El Pi a les Illes Balears segons les dades públiques disponibles.

Normalment, quan una persona s'apropa a un sistema electoral, l'atenció acostuma a centrar-se en el nombre d'escons a repartir, la fórmula electoral amb la qual s'assignen els representants o la distribució de parlamentaris per circumscripció. De fet, la fórmula D'Hondt, que no llei, acostuma a rebre tota classe de crítiques per perjudicar els partits polítics quan en veritat no és la causa principal dels seus resultats, sinó la mida de la circumscripció. Però hi ha un element que sol passar desapercebut i aquest és la barrera electoral legal.

La barrera electoral és el percentatge mínim que una candidatura ha d'assolir per entrar el repartiment d'escons i obtenir representació. Per les eleccions generals, per exemple, tenim una barrera del 3% a cada circumscripció, per tant, si un partit té un 2,9% de vots al conjunt de les Illes Balears no podrà aconseguir representació.

Existeixen múltiples barreres electorals en el nostre Estat. Per exemple, a les eleccions europees és inexistent i a les estatals són del 3% com ja hem dit abans. Si ens fixem en els comicis autonòmics, trobem varietat, com es pot apreciar a la figura que segueix. D'entre els dos grups que trobem, les Illes Balears se situen en el rang alt, amb un 5% de barrera electoral en l'àmbit insular.

A la imatge no podem trobar la xifra per les Illes Canàries. Això no és un error, sinó que aquesta comunitat presenta un sistema singular, per un costat barrera electoral per a cada illa (15%) i per altre pel total de la comunitat (4%) i s'ha de complir una de les dues barreres per obtenir representació. Un model que pot ser interessant de cara a futures reflexions en clau balear.

Tot i que a primera vista sembla que aquesta part del sistema electoral és poc decisiva en el resultat final, hem observat que pot ser un element amb molt impacte. Alguns partits d'àmbit estatal, com Ciutadans, acostumen a proposar una segona barrera electoral del 3% pel de l'Estat. L'objectiu és restar pes a les forces nacionalistes dels diferents territoris, que no superarien la barrera.

En l'actual context balear la barrera electoral pot tenir un efecte important dins el futur Parlament balear, ja que pot suposar l'entrada o no de partits polítics com El Pi, que segons les enquestes al voltant d'aquesta xifra del 5%, tenint en compte els margers d'error. Al llarg de la història electoral balear trobem més exemples que remarquen el pes de la barrera electoral. El primer és la modificació del 3% al 5% feta pel Partit Popular el 1995 cercant dificultar l'obtenció de representació d'un competidor directe, com era Unió Mallorquina (UM). El segon el trobem a les eleccions de 2011 i neix precisament d'aquesta modificació.

La barrera electoral a la majoria parlamentària de Bauzá el 2011

Les eleccions del 2011 van suposar la formació de la majoria parlamentària més gran assolida per un partit fins ara. El PP amb el 46,3% dels vots va obtenir 35 representants, un total del 59,3% dels escons. Va ser el Parlament menys fragmentat de la història, ja que només comptava amb 3 grups parlamentaris: PP, PSIB i Més (PSM-IV-Entesa). Com s’explica la formació d’aquesta majoria parlamentària amb aquest percentatge de vots? La resposta la trobem al sistema electoral, especialment a la barrera electoral del 5%.

En aquestes eleccions es produeix un fet diferencial respecte d’altres: una gran quantitat de vots no varen aconseguir representació, incrementant així la desproporcionalitat del sistema electoral. El següent gràfic mostra l’Índex de Gallagher (mesura la desproporció entre els vots rebuts i els seients obtinguts) al llarg dels anys, el valor de l’any 2011 és atípic i molt superior en comparació a la resta d’eleccions, arribant als 15,3 punts, el triple del 2007 y el doble de la mitjana situada al voltant dels 7,3 punts.

En total es varen quedar 68.632 vots sense representació al conjunt de les Illes Balears, un 16,32% del total dels vots emesos. Un dels principals motius que explica aquesta gran quantitat de vots perduts és l’excessiva oferta electoral que va afavorir la divisió del vot en diferents partits que no van arribar la barrera del 5%, concretament a la circumscripció de Mallorca.

Aquestes eleccions van ser les primeres en què no es va presentar Unió Mallorquina després de la seva desaparició a causa de la quantitat de casos de corrupció dels quals va ser protagonista. El seu espai electoral va ser ocupat per diferents formacions que no varen aconseguir una candidatura unificada. Així doncs, Convergència per Illes i la Lliga Regionalista van ser les dues principals opcions polítiques que volien donar resposta a aquest electorat que havia quedat orfe, la primera fundada per exdirigents d’UM i la segona per exdirigents del PP. Cap d’aquestes llistes electorals va aconseguir superar el 5% de vot mínim necessari a la circumscripció: La Lliga va obtenir el 3,6% i Convergència per Illes amb un 3,5% a escala insular.

El següent gràfic representa el total de vots perduts l’any 2011, aquests dos partits mencionats van deixar sense representació a més de 23.000 votants mallorquins, a més d’altres com EUIB o UPyD en l’àmbit balear. Aquest fet explica en part com el PP va aconseguir el millor resultat històric sense un increment significatiu dels vots.

Què hauria passat si la barrera electoral fos del 3%?

Tant Convergència per Illes com La Lliga sí van superar el 3% de vots a Mallorca, però no el cas EUIB que, amb 9.642 vots, es va quedar al 2,86% de vots. Si la barrera electoral fos del 3%, tal com ho era abans de 1995, les dues formacions haguessin obtingut un escó cadascuna per Mallorca, restant un al PP i PSIB. En l'hipotètic cas que s'haguessin presentat conjuntament en coalició preelectoral i assolissin el mateix resultat, haurien aconseguit 2 escons, un altre cop també del PSIB i del PP.

Per tant, la històrica majoria absoluta de Bauzá troba part d'explicació pel sistema electoral. Les lleis electorals mai són neutrals i acostumen a beneficiar uns actors i perjudicar d'altres. El mínim electoral del 5% va ser modificat el 1995 de manera unilateral pel PP amb l'objectiu de deixar fora de l'hemicicle a UM, la seva principal frontera electoral. Malgrat això, UM sempre va superar aquest mínim i no va ser fins a les eleccions de 2011 quan la barrera ha tingut l'efecte més gran en els resultats parlamentaris. En els darrers anys s'ha plantejat en diverses ocasions tornar a baixar la barrera al 3% a escala insular, però ha estat rebutjat pels principals partits amb arguments que sostenen que el Parlament balear ja té un nivell suficient de representativitat i fragmentació.

Les lleis electorals mai són neutrals i acostumen a beneficiar uns actors i perjudicar d'altres. El mínim electoral del 5% va ser modificat el 1995 de manera unilateral pel PP amb l'objectiu de deixar fora de l'hemicicle a UM

Tornant al present, podem afirmar que a aquestes pròximes eleccions autonòmiques del 28M la barrera electoral serà un dels components del sistema electoral que afectaran les futures majories. Si El Pi supera el 5% dels vots a Mallorca entrarà al repartiment d'escons amb alguna probabilitat de tenir una posició decisiva en el futur Parlament Balear, en cas contrari, si no assoleix el mínim legal donarà més espais als principals partits de cada bloc. Si la barrera electoral fos el 3%, com era abans del 1995, ens trobaríem davant un escenari diferent.

La presidenta del Govern, Francina Armengol, va convocar el 3 d'abril les eleccions al Parlament de les Illes Balears i als Consells Insulars pel pròxim 28 de maig. Per la seva part, l'Executiu central també va convocar les eleccions locals pel mateix dia. S'activa així la maquinària electoral, tant a les institucions com als partits polítics, per arribar a la cita electoral a temps. Ha començat així un cicle electoral que durarà en total entre 2 i 3 mesos fins a la constitució de les noves institucions i l'elecció dels nous governs autonòmics, insulars i locals. En aquest article repassarem totes les fites importants previstes al calendari per no perdre cap detall: des de la convocatòria del comicis fins a la constitució dels nous governs.

Convocatòria d'eleccions (3 d'abril)

Armengol va signar el decret de convocatòria per a les eleccions al Parlament i també pels Consells Insulars, institucions d'àmbit autonòmic regulades per l'Autonomia i la Llei Electoral balear. En el cas dels Ajuntaments, és el Govern central qui convoca els comicis. Aquesta convocatòria es va publicar al Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB) el 4 d'abril. Aquesta fita simbolitza el començament de la precampanya electoral i la fi de tots els actes d'inauguració, primeres pedres, anuncis o promoció dels assoliments associats a l'acció del govern per part dels representants públics.

La Llei Electoral estatal prohibeix aquest tipus d'actes per tal d'assegurar una major neutralitat comunicativa al llarg del procés electoral. Ara bé, l'acció de Govern continua així com la comunicació de moltes accions necessàries per al correcte funcionament de l'administració i per raons d'informació pública. Al llarg d'aquest període, són habituals tant les diferents interpretacions sobre la naturalesa de molts d'aquests actes de les institucions, com la intervenció de la Junta Electoral davant les denúncies dels partits de l'oposició.

Formació del cens electoral (des de l'1 de febrer fins al 21 d'abril)

Segons la Llei Electoral estatal, el cens electoral tanca el primer dia del segon mes anterior a la convocatòria d'eleccions, en aquest cas la data és el dia 1 de febrer de 2023. Encara que hi ha un període d'exposició pública per possibles rectificacions fins al dia 17 d'abril i finalment el 21 d'abril es publiquen les rectificacions. Per tant, amb aquest cens provisional el Cens Electoral de Residents (CER) compta amb 793.033 electors inscrits, als que cal afegir els 19.135 electors estrangers que s'han inscrit que podran votar només a les eleccions locals. A més, el Cens Electoral de Residents Absents (CERA), els que viuen a l'estranger, compta aquest any amb 32.439 electors inscrits que només poden votar a les autonòmiques, però no als Consells Insulars ni Ajuntaments.

Presentació i publicació de candidatures i coalicions (des del 14 d'abril fins al 2 de maig)

Un cop definit el sufragi actiu, és a dir el cos electoral, és hora de definir el sufragi passiu, el que es coneix com les candidatures. Fins al dia 14 d'abril es poden inscriure a la Junta Electoral la composició de les coalicions electorals, és a dir, quan dos partits polítics diferents decideixen concórrer de manera conjunta en unes llistes electorals. Aquesta és una pràctica molt habitual a molts de municipis de les Illes així com a les eleccions autonòmiques. Ho hem comprovat amb el cas de Formentera, on, a causa de la seva naturalesa de circumscripció uninominal, on només poden escollir un escó, tant la dreta com l'esquerra acostumen a presentar-se en respectives coalicions per no fragmentar el vot. Un cop finalitzat aquest termini, del dia 19 al 24 d'abril, s'inscriuen les llistes electorals amb tots els candidats i candidates; i, finalment, el dia 1 de maig es proclamen les candidatures i el 2 es publiquen al butlletí.

Sorteig i al·legacions de les meses electorals (des del 28 d'abril fins al 13 de maig)

Del 29 d'abril al 3 de maig els Ajuntaments han de realitzar els sorteigs per escollir els representants de les meses electorals formades per un president i 2 vocals, que seran notificats fins 3 dies després del sorteig. Els notificats tenen una setmana per poder al·legar la seva presència amb motius justificats. Com a detall, la Presidència de la mesa ha de tenir uns estudis mínims de batxillerat o FP superior per a poder ser escollida. En el cas de ser escollit es tindrà dret a una dieta de 70 € i una reducció de la jornada laboral el següent dia de les eleccions.

Vot per correu i vot des de l'estranger (des del 4 d'abril fins al 24 de maig)

La legislació electoral preveu la possibilitat de votar de manera anticipada per correu postal. Per aquestes eleccions, des del 4 d'abril (data de convocatòria de les eleccions), i fins al 18 de maig els electors poden demanar el vot per correu i el podran emetre fins al dia 24 de maig, quatre dies abans de les eleccions. En el cas dels residents a l'estranger, aquest any es facilita considerablement el seu vot gràcies a la supressió del vot 'rogat'. Amb la modificació de la Llei Electoral es remetrà d'ofici a tots els electors inscrits en el CERA (Cens d'Electors Residents Absents) la documentació per poder votar, que aquest any compta amb 32.439 electors balears inscrits. A més, per primer cop es podran descarregar les paperetes electorals telemàticament per facilitar al màxim la participació de tots els electors absents i evitar problemes per no arribar als terminis establerts perquè no arribava a temps la documentació.

Campanya electoral: activitats, mitjans de comunicació i enquestes (des del 12 de maig fins al 26 de maig)

Aquest període està definit a la mateixa Llei Electoral estatal i estableix que la campanya electoral té un termini de 15 dies, que aquest any serà del 12 de maig a les 00:00 h fins al 26 de maig a les 00:00 h. La campanya es defineix com el conjunt d'activitats dutes a terme pels candidats, coalicions i federacions per a demanar el vot a les eleccions.

Abans de la campanya, entre el dia de la convocatòria i el seu començament, no es pot demanar el vot de manera explícita. Al llarg d'aquestes dues setmanes, a més dels mítings, també es poden celebrar els debats electorals a mitjans de comunicació tant privats com públics. Actualment, a les Illes Balears no són obligatoris els debats electorals televisats i no estan regulats a la Llei Electoral autonòmica com si ho són al País Basc, Múrcia o Castella i Lleó, encara que si són habituals en diferents formats.

També al llarg de la campanya electoral, els mitjans de comunicació públics tenen certes obligacions per informar en els seus programes sobre l'activitat de campanya dels partits polítics, tenint en compte el seu pes electoral a les darreres eleccions. En aquest cas s'utilitzaran els resultats de les eleccions autonòmiques de 2019 per a determinar el pes dels diferents partits i coalicions als mitjans públics.

Respecte a les enquestes, es prohibeix la seva publicació durant els 5 dies previs a les eleccions. Per tant, dilluns 22 de maig serà el darrer dia en què els mitjans podran publicar els seus sondejos. Això no vol dir que no es continuïn fent per mesurar els impactes de la campanya, sinó que no es poden difondre. Aquesta és una de les qüestions més discutides, ja que en plena era digital l'aplicació d'aquesta norma ha quedat pràcticament obsoleta i de difícil aplicació.

Dia de reflexió (27 de maig)

Aquest dia posa fi a la campanya i els partits i candidats aturen de demanar el vot. Des de la mitjanit del divendres 26 es prohibeix qualsevol acte o missatge electoral amb l'objectiu de deixar als electors un dia de reflexió per decidir el seu vot. És una norma regulada a la Llei Electoral estatal i una pràctica molt habitual a països del nostre entorn. En alguns països de Llatinoamèrica com Xile o Argentina també es prohibeix la venda d'alcohol. Encara que no hagi estat adaptada al món digital, la norma també aplica a tota mena de xarxes socials i comptes virtuals.

Dia de les eleccions (28 de maig)

A les 8.00 hores són citats els membres de les meses electorals per constituir-les pel president i els dos vocals. Els col·legis electorals obren de 9.00 a 20.00 hores, un total d'11 hores, quantitat d'hores similar a altres països del nostre entorn encara que alguns Estats com Itàlia tenen obert fins a les 23.00. El Ministeri d'Interior publica les xifres de participació a les 14.00 i a les 18.00. Aquestes xifres serveixen com a termòmetre per anticipar els possibles resultats en funció de la mobilització de la ciutadania. A les 20.00 hores, quan tanquen les urnes, els principals mitjans de comunicació publiquen les enquestes a peu d'urna.

Un cop tancades les urnes també comença l'escrutini per part de les meses electorals. En aquestes eleccions hi ha tres urnes i l'ordre de recompte és el següent: primer els Ajuntaments, a continuació el Parlament i finalment els Consells Insulars, tal com marca la Llei Estatal.

Constitució dels Ajuntaments i elecció del nou batle o batlessa (17 de juny)

Els Ajuntaments es constitueixen el 17 de juny i el mateix dia escullen el nou batle o batlessa. Segons la Llei Electoral estatal, aquest o aquesta ha de ser escollit per majoria absoluta en primera votació. Si cap regidor l'obté, es proclama batle o batlessa el cap de llista de la força més votada. Aquesta norma incentiva els pactes postelectorals entre partits, ja que, si no es posen d'acord, el partit amb més vots aconsegueix la batlia automàticament.

Constitució del Parlament i elecció de la nova Presidència del Govern (segona quinzena de juny)

Segons l'Estatut d'Autonomia, el Parlament té un termini màxim per constituir-se de 30 dies des de les eleccions, encara que en la pràctica no acostuma a arribar al límit i es realitza un cop escollides les batlies. Un cop constituït el Parlament, el nou president o presidenta de la cambra té un termini de 15 dies per a proposar al Ple un candidat o candidata a la presidència del Govern, tal com estableix el Reglament de la Càmera autonòmica. Recordem que els còmputs de dies en la majoria de les ocasions són hàbils en lloc de naturals. Per tant, a la pràctica no es compten dissabtes, diumenges ni festius.

El nou president o presidenta ha de ser escollit per majoria absoluta en primera votació o per majoria simple 48 hores després. Si en aquestes votacions no s'assoleix la majoria simple, es poden celebrar votacions successives. En el cas que cap candidat aconsegueixi la confiança del Parlament, en un període de 60 dies des de la primera votació el Parlament quedaria dissolt i es convoquen eleccions de manera automàtica. Aquesta situació mai no s'ha produït a les Illes Balears, ja que sempre ha celebrat les eleccions autonòmiques al mateix cop que les locals, però no necessàriament hauria de ser així.

A les darreres eleccions autonòmiques, el dia de votació va ser el 26 de maig, la constitució del Parlament va ser el 20 de juny i l'elecció de la nova presidenta del Govern, el 27 de juny. L'1 de juliol va prendre possessió del seu càrrec.

Constitució dels Consells Insulars i elecció de la nova Presidència (primera quinzena de juliol)

Respecte als Consells Insulars, la nova Llei de Consells Insulars indica que la seva constitució s'ha de dur a terme entre 21 i 45 dies des de la jornada de les eleccions; per tant, són les institucions que tenen més marge per a formar-se i escollir la seva Presidència. El mateix dia, tal com és el cas dels Ajuntaments, es procedeix a l'elecció del nou president o presidenta. El candidat o candidata ha d'obtenir la majoria absoluta dels vots en primera votació o la majoria simple en segona votació. En cas que no aconsegueixi la confiança del Ple, es poden fer propostes successives. Si després de 48 hores des de la primera votació cap candidat o candidata no ha assolit la majoria simple, és proclamat president o presidenta la persona que ocupa el primer lloc de la llista més votada.

A les darreres eleccions, tant el Consell de Mallorca com el de Menorca van ser les darreres institucions en constituir-se el dia 6 de juliol, mentre que el Consell d'Eivissa ho va fer un dia abans, el 5 de juliol. Pel cas de Formentera s'aplica la legislació local. Per tant, totes les institucions insulars van ser conformades un cop format el nou Govern de les Illes Balears, que va prendre possessió el 3 de juliol.

Fi del cicle electoral

Arribem així al final del llarg procés electoral per renovar totes les institucions locals, insulars i autonòmiques de les Illes Balears. Un període que compren des de la convocatòria d'eleccions el 3 d'abril fins a la formació dels darrers governs la primera quinzena de juliol en el cas que els partits polítics tinguin una negociació relativament ràpida. En el cas de desacord o dificultats per pactar possibles coalicions de govern aquest procés es pot allargar, en el cas autonòmic, fins després de l'estiu. I a l'inici de la tardor començràa de nou un altre cicle electoral per a escollir les institucions estatals, el Congrés dels Diputats i el Senat, i per tant el nou govern de l'Estat amb unes eleccions previstes per finals de 2023.

Avui es commemora el 40è aniversari de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, aprovat definitivament pel Congrés dels Diputats el 25 de febrer de 1983 i que va entrar en vigor l'1 de març. El camí recorregut per a aprovar la llei més important d'autogovern de l'arxipèlag va ser llarg i accidentat, convertint a les Illes Balears en una de les darreres comunitats a accedir a l'autonomia tan sols per davant de Madrid, Extremadura i Castella i Lleó.

Malgrat la voluntat inicial de la classe política d'accedir per la via ràpida a l'autogovern prevista en la Constitució, finalment es va accedir per la via ordinària i gairebé 6 anys després dels primers inicis dels treballs que van començar amb la signatura del Pacte del Toro el juliol de 1977 per les principals forces polítiques com UCD, PSOE, PCIB, AP, PSM i altres partits. Un pacte que va ser la base de la transició democràtica, la constitució del règim preautonòmic i posà les bases del futur règim autonòmic.

El llarg camí cap a l'Estatut i la falta d'una identitat comuna balear

Però per què es va trigar tant en aconseguir l'autonomia en un territori que havia tingut històricament institucions pròpies, llengua pròpia i voluntat de les elits polítiques? Podem trobar diverses explicacions que van dificultar el procés a escala estatal com la fràgil situació interna de la UCD, el cop d'estat del 23-F i la dissolució de les Corts en plena tramitació del projecte. Però sens dubte va ser la discussió entorn de la configuració de les futures institucions autonòmiques el que va retardar el procés. Les Illes Balears s'enfrontaven al repte de dotar-se d'una nova governança comuna. Si bé és cert que en la història recent ja havien existit estructures que agrupessin les 4 illes, com la diputació provincial, aquestes tenien un caràcter administratiu l'origen del qual era un Estat centralista i unitari. Així doncs, quatre illes que han tingut recorreguts històrics diferents, estructures productives pròpies i fins a elits econòmiques i polítiques diferenciades havien de construir un futur comú.

Sens dubte va ser la discussió entorn de la configuració de les futures institucions autonòmiques el que va retardar el procés. Les Illes Balears s'enfrontaven al repte de dotar-se d'una nova governança comuna

La qüestió de la representació de les illes a la futura cambra autonòmica i el paper del nou govern autonòmic va ser una de les principals causes que va bloquejar el procés, tal com afirmen els estudis d'experts com Joan Oliver Araujo i Andreu Ribas, reconeguts professors de Dret Constitucional. A més, com es pot intuir donada la gran diversitat de l'arxipèlag, va ser la històrica absència d'una identitat comuna balear i la falta de sintonia entre illes el que va motivar aquest llarg camí.

Si bé és cert que no va haver-hi dubtes sobre la unitat de l'arxipèlag davant el procés autonòmic, el motiu de discussió principal era el tipus de relació que havien de tenir cadascuna de les quatre illes entre elles; i principalment de Mallorca respecte a Menorca, Eivissa i Formentera. Des de la signatura del Pacte del Toro dues tesis es confrontaven. D'una banda, la paritat que defensava que el pes de Mallorca havia de ser el mateix que el de la resta d'illes, evitant així una excessiva concentració de poder a l'illa més poblada i partint d'idees més confederals. D'altra banda, els defensors de sistemes més proporcionals, que defensaven que el pes demogràfic havia de tenir-se més en compte però amb mecanismes per a compensar a les illes menys poblades. En síntesi, el debat era sobre a quin criteri atorgar més pes: A la representació del territori o a la representació de les persones?

El canvi de la paritat entre illes al sistema proporcional corregit

Inicialment es va imposar la tesi paritària a través de la constitució del Consell General Interinsular el juny de 1978, un òrgan preautonòmic i preconstitucional que faria de pont fins a l'aprovació de l'Estatut. Aquest estava format per representants dels 3 Consells Insulars de manera paritària, sent 12 membres de Mallorca, 6 de Menorca i 6 d'Eivissa-Formentera. Un òrgan que va prendre plena forma i va cobrar legitimitat democràtica després de les eleccions municipals de 1979, sent compost per UCD (13 escons), PSOE (4), PSM (2), PCIB (1), CD (1), Independents d'Eivissa i Formentera (3). Aquesta composició prové de la mateixa aritmètica de cada Consell Insular, perquè l'elecció de l'Interinsular era indirecta a través de les eleccions directes als Consells. Les Illes Balears començaven així els seus primers passos cap a l'autogovern de manera paritària.

Aquesta composició paritària era provisional fins a l'aprovació de l'Estatut, l'avantprojecte definitiu del qual va ser redactat per la Comissió dels Onze, formada per UCD (4), PSIB (2), Partit Socialista de Mallorca (1), Partit Socialista de Menorca (1), PCIB (1), Aliança Popular (1) i Independents d'Eivissa i Formentera (1). Al llarg del camí recorregut des dels primers esborranys fins a l'aprovació definitiva es van anar rebaixant substancialment les aspiracions del text. Finalment, un pacte entre UCD i PSOE, els dos principals partits amb representació en el Congrés, va definir el text definitiu. Un pacte que va deixar fora del text una de les principals qüestions i discussions de la configuració de l'autonomia balear: la representació de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera a la futura cambra legislativa.

No obstant això, no va ser del tot així. Inicialment el projecte d'Estatut preveia la inclusió en el seu articulat de l'assumpte més espinós, definint així les circumscripcions electorals i el seu pes. La majoria de forces polítiques van acordar passar de la paritat existent a la proporcionalitat corregida, això va ser possible després de la consolidació dels Consells Insulars com a institucions d'autogovern de cadascuna de les illes i la descentralització del poder polític i competencial que es plasmava a l'Estatut. Totes les forces polítiques, incloses les insulars de Menorca i Eivissa, així ho van acordar al llarg de les negociacions. Totes excepte Aliança Popular que va continuar defensant la paritat.

Una vegada enviat el projecte d'Estatut a Madrid el text va sofrir més modificacions, entre elles l'exclusió de la proporcionalitat corregida de l'articulat a causa de les fortes pressions d'Aliança Popular que amenaçava de votar en contra. Es va decidir, per tant, prioritzar l'aprovació de l'autogovern que ja es retardava en excés i deixar la qüestió més espinosa al seu desenvolupament mitjançant la Llei Electoral.

Es va decidir prioritzar l'aprovació de l'autogovern que ja es retardava en excés i deixar la qüestió més espinosa al seu desenvolupament mitjançant la Llei Electoral

De fet, l'Estatut no especifica res sobre aquest assumpte, tan sols marca “un sistema de representació proporcional que assegurarà una adequada representació de totes les zones del territori”, és a dir, el mateix que posa la pròpia Constitució. No obstant això, pocs mesos després se celebraven les primeres eleccions autonòmiques per a triar al primer Parlament balear i era necessari disposar d'unes normes electorals provisionals. Per això, es va introduir la Disposició Transitòria Segona per a regular els comicis en la qual s'estableix el següent: “Existiran quatre Districtes Electorals corresponents a cadascuna de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. L'illa de Mallorca elegirà 30 diputats; la de Menorca, 12; la d'Eivissa, 11, i la de Formentera, 1”. L'Estatut deixava així al primer parlament resoldre un dels assumptes més sensibles de l'autonomia balear mitjançant la redacció de la Llei Electoral, però va deixar marcat el camí amb el sistema proporcional corregit de la Disposició Transitòria, amb l'abstenció d'Aliança Popular i el vot a favor de PSOE i UCD.

El Govern d'Aliança Popular perd la seva Llei Electoral

Arribem així a la redacció de la Llei Electoral que, aquesta vegada sí, havia de resoldre l'assumpte que des de feia 6 anys es debatia. Després de les primeres eleccions autonòmiques de 1983, que es van celebrar amb el sistema proporcional corregit, es va formar el Govern d'Aliança Popular que es va quedar lluny de la majoria absoluta. Un Govern en solitari amb el suport parlamentari d'Unió Mallorquina. No va ser fins al 26 de novembre de 1986, 6 mesos abans de les eleccions, quan va arribar al ple del Parlament el projecte de Llei Electoral. Un text que va sortir de l'Executiu amb el sistema paritari, però que a través de la seva tramitació parlamentària es va anar modificant fins a evolucionar al sistema proporcional corregit.

El text aprovat no va ser el que va presentar el Govern, sinó la proposta del conjunt de l'oposició que va aconseguir els 29 vots a favor per a aprovar la Llei enfront de 23 en contra. La proposta de la coalició parlamentària formada pel Grup Socialista (PSIB) i Grup d'Esquerra Nacionalista (Partit Socialista de Mallorca i Menorca) amb el Grup Regionalista (Unió Mallorquina) va ser la que finalment es va aprovar; donant-se la circumstància que el Govern va perdre una votació clau.

El debat parlamentari va ser d'alta intensitat, tal com recull el diari de sessions. Es va arribar a acusar els grups de l'oposició de legislar de manera anticonstitucional i anti estatutària. El principal punt de fricció va ser evidentment l'article que regulava el sistema electoral, les circumscripcions i els escons. Així doncs, van arribar a votació del ple esmenes substancials que afectaven l'article 12. Aliança Popular va defensar aquestes esmenes en les quals s'introduïa un sistema paritari per a un Parlament format per 60 escons dels quals 30 corresponien a Mallorca, 15 a Menorca, 13 a Eivissa i 2 a Formentera; consolidant així una paritat entre Mallorca i la resta d’illes. D'aquest repartiment cal destacar dues qüestions: la primera, la diferència entre Menorca i Eivissa, tenint en compte que ja en aquest moment la pitiüsa major tenia més població que Menorca; la segona, el segon diputat per a Formentera la qual cosa asseguraria sempre un diputat per a l'esquerra, però també un altre per a la dreta. Avui dia, després de 10 eleccions sabem que el diputat de Formentera ha estat molt important per a decantar les majories parlamentàries.

Addicionalment, les esmenes afegien l'existència de districtes electorals dins de Mallorca, dividint els 30 escons entre els 3 partits judicials existents (Palma, Inca i Manacor). Aquesta esmena va ser fortament criticada per l'oposició, acusant a Aliança Popular de crear districtes per interès electoral i de dividir l'illa sense justificació. A més, aquest fet provocaria circumscripcions amb un baix nombre d'escons, la qual cosa perjudica els partits amb menys percentatge de vot. Cal dir que, inicialment, la divisió de Mallorca en 2 circumscripcions entre Palma i Part Forana va ser una idea que va tenir bon acolliment entre alguns dirigents del PSM, però va ser descartada.

Finalment, després d'un llarg debat, les tesis paritàries van ser derrotades i es va acabar imposant el sistema proporcional corregit, el qual és una adaptació de la proporcionalitat a favor de les illes menys poblades per a evitar una excessiva concentració de diputats per Mallorca. Si bé, aquest sistema està realment més prop d'una aproximació paritària que d'una estrictament proporcional a la població.

Les tesis paritàries van ser derrotades i es va acabar imposant el sistema proporcional corregit, el qual és una adaptació de la proporcionalitat a favor de les illes menys poblades per a evitar una excessiva concentració de diputats per Mallorca

Després de l'aprovació de la Llei, la polèmica no va acabar perquè el Grup Parlamentari Popular del Congrés va presentar un recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional. Els principals arguments eren dos. En primer lloc, l'illa de Formentera només tenia un diputat i això ho convertia en un sistema majoritari pur sense atendre el caràcter proporcional del sistema. En segon lloc, a Menorca se li concedeix un diputat més que a Eivissa quan aquesta ja tenia més població, trencant l'ordinalitat que s'exigeix a un sistema proporcional. Finalment, el Tribunal Constitucional va desestimar aquest recurs.

El recorregut després de 40 anys d'Estatut

Així doncs, la ciutadania de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera compleix 40 anys de convivència democràtica representada conjuntament en una cambra després de l'aprovació de l'Estatut. Un camí, com s'ha vist, va ser llarg, difícil i accidentat; continuant el principal punt de discussió vigent en l'actualitat.

L'any 2007 es va reformar l’Estatut amb alguns canvis substancials relatius a la representació de les illes. El primer, es va consagrar, aquesta vegada sí, la circumscripció insular com a part fonamental del sistema electoral. El segon, es va establir la necessitat de disposar d'una majoria qualificada de ⅔ per a reformar la Llei Electoral amb l'objectiu d'evitar possibles modificacions unilaterals per part d'un partit polític. A més, l'Estatut reformat va confirmar els Consells Insulars com a institucions autonòmiques d'autogovern i va crear un Consell Insular per a Formentera.

Després de 40 anys d'Estatut i 10 eleccions podem afirmar que el nostre sistema electoral ha aconseguit representar al conjunt de població de les Illes Balears tenint en compte la seva diversitat territorial i identitats insulars. No obstant això, els profunds canvis demogràfics soferts entre les diferents illes, especialment en el cas eivissenc, provoquen nous reptes perquè un Parlament dissenyat en 1986 continuï representant de manera justa a l’actual població de l'arxipèlag.