Què us ve al cap quan pensau amb en Jaume Matas i Maria Antònia Munar? Quantes vegades heu sentit dir allò que “tots els polítics són iguals”? Heu perdut la confiança en les vostres institucions? Probablement, una bona part dels ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes donarien respostes ben similars a les tres preguntes anteriors, però: per quina quantitat s'ha adjudicat un contracte d'obres al teu municipi? De quins béns i activitats disposa el o la presidenta de les Illes Balears en començar el seu mandat? I sobretot: en acabar-lo? Com a ciutadans, com podem retre comptes de l'activitat institucional? Per aquestes altres preguntes, possiblement tendrem poques respostes i, si les cercam, ens torbarem més de cinc minuts.

Totes aquestes qüestions plantejades ens connecten amb quelcom conegut com “govern obert”, un terme poc conegut i practicat a les nostres illes, però que avança a passes de gegant a les agendes públiques de les institucions d'alguns països europeus i a altres territoris veïns, com Catalunya. A Passes Perdudes no havíem parlat abans de govern obert, però la notícia de l'acord del PP balear i Vox per abolir l'Oficina de prevenció i lluita contra la corrupció a les Illes Balears (popularment coneguda com l'oficina antifrau) ens ha obert la porta.

És sabut que, des de fa ja uns anys, hi ha una crisi de les democràcies actuals, una desafecció en les institucions públiques i un auge dels populismes i dels feixismes. Encara més, els darrers baròmetres del CIS ens mostren que de confiança política no anam gaire sobrats: a la pregunta de “Quin creus que és el principal problema d'Espanya?”, la resposta “el mal comportament dels polítics” sempre ocupa posicions altes, per sobre de l'educació, del canvi climàtic, l'habitatge, o la violència de gènere, entre altres.

És per això que ara parlem de conceptes com el govern obert, la transparència i la rendició de comptes, ja que per guanyar la legitimitat i confiança de la ciutadania resulta cabdal que l'Administració doni explicacions del que decideix i de la seva gestió.

Aquest article pretén posar damunt la taula la importància del dret a una bona administració de tots els ciutadans i ciutadanes, plantejar com el govern obert és el camí a seguir per garantir-lo, i analitzar com estam a ca nostra en aquests termes. Ja us ho avançam: estam malament.

Govern obert: d’on venim?

Abans de començar, sabem que és el govern obert? Es tracta d'una cultura de governança que promou els principis de transparència, integritat, rendició de comptes i participació de les parts interessades en suport de la democràcia i el creixement inclusiu (Recomanació del Consell de l'OCDE sobre Govern Obert de 14/12/2017).

Europa encenia la llum l'any 2000, quan redactant la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea reconeixia, en l'article 41, el dret a una bona administració. L'Estat espanyol es va adherir a la dita Carta, però va ser uns anys després, amb el boom immobiliari i la crisi socioeconòmica que el va seguir (2008), que es destapen nombrosos casos de corrupció, la desafecció de la ciutadania a la política creix i sorgeix la necessitat de parlar de bon govern, de transparència i d'accés a la informació pública. Necessitat que, amb qüestió de poc temps, desemboca en legislació específica.

A l'estat espanyol, la primera llei que s'aprova en matèria de transparència i bon govern és la Llei 19/2013, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A les Illes Balears anàvem una passa endavant, ja que l'any 2011 s'aprovà i entrà en vigor la Llei 4/2011, de bona administració i del bon govern de les Illes Balears. Si bé es tractava d'una llei poc complexa i superficial, marcava ja llavors la direcció en la qual acabarien legislant la resta de comunitats i, fins i tot, l'estat.

La Llei balear establia les bases sobre la bona administració i el bon govern, legislant sobre accessibilitat, administració electrònica i simplificació, transparència en la gestió i en el govern i lideratge ètic. Però també resulta molt interessant perquè en el seu títol III preveu la creació de l'Oficina d'Avaluació pública de les Illes Balears, amb la finalitat de coordinar i desenvolupar les accions d'avaluació de polítiques, plans i programes, organitzacions i serveis públics. Aquesta oficina resulta molt innovadora -més tenint en compte l'any de naixement de la norma- i era un bon punt de partida per intentar millorar la qualitat de les polítiques i els serveis públics, alhora que per garantir un major retiment de comptes, però aquesta mai s'ha desenvolupat ni s'ha donat la seva creació.

Per què govern obert?

A tall de resum, la cultura de governança que implica el govern obert ens beneficia a múltiples nivells, dels quals en destacarem tres:

De cara a la ciutadania, el govern obert potencia la consciència i el control per part de la mateixa en els afers públics, amplia la seva capacitat d'influència en la presa de decisions polítiques, facilita la inclusió de temes en l'agenda pública i fomenta actituds més participatives en les accions del Govern i l'Administració Pública.

També reporta beneficis polítics, contribuint a la millora de la qualitat democràtica, facilitant la rendició de comptes, promovent la participació i col·laboració ciutadana, obrint la porta de les administracions públiques a través de la implantació de mesures de transparència i facilitant el retorn de la confiança de la ciutadania en les institucions democràtiques.

Finalment, també contribueix amb beneficis econòmics: la corrupció esdevé molt més complicada, s'incentiven conductes responsables i es limiten actituds i actuacions incorrectes. Així mateix, incrementa la seguretat jurídica i, conseqüentment, s'estimulen les inversions.

Les Illes Balears més enllà de la Llei estatal de 2013

Quina és la realitat a ca nostra? Que els portals de transparència són gairebé inexistents, que els webs municipals són poc intuïtius i que la informació a publicar que marca la llei no està, en la majoria dels casos, disponible. Això suposa que, en cas de voler obtenir determinada informació, fins i tot la que s'hauria de donar activament per part de l'administració, s'ha de demanar exercint el dret d'accés a la informació pública, cosa que pot desanimar fàcilment al ciutadà i que promou l'abandonament del procés. Aquesta manca de transparència també dissuadeix del retiment de comptes i control de l'activitat de l'administració.

I no podem perdre de vista que a les nostres Illes s'han donat, en les últimes dècades, alguns dels casos més sonats de corrupció, que han tengut ressò pel que fa a l'afecció política i a la desconfiança dels ciutadans i ciutadanes. Però resulta que, encara l'any 2023, les nostres administracions no donen compliment, en la majoria dels casos, a aquesta normativa. Mentrestant, la ciutadania resta aliena al seu dret a una bona administració i a com vetllar perquè aquest es garanteixi. La cultura del govern obert a casa nostra, és, com dèiem, més aviat escassa.

Les legislatures balears que han seguit l'aprovació de la llei estatal no han destacat precisament per desenvolupar aquesta normativa o per continuar legislant en aquest sentit. Sortint del pessimisme, però, remarcarem allò que sí que s'ha treballat i que ens beneficia com a ciutadania en el marc del govern obert, concretament en l'eix del bon govern: l'any 2016 entra en vigor la Llei 16/2016, de 9 de desembre, del Parlament de les Illes Balear, la qual crea l'Oficina de Prevenció i lluita contra la Corrupció a les Illes Balears (OAIB).

Seguint la línia del bon govern i el retiment de comptes, l'OAIB té per objectiu principal prevenir i investigar possibles casos d'ús o de destinació fraudulents de fons públics o qualsevol aprofitament il·lícit, derivat de conductes que comportin conflicte d'interessos o l'ús particular d'informacions derivades de les funcions pròpies del personal al servei del sector públic. Però no només desenvolupa funcions en relació amb la prevenció, investigació i lluita contra la corrupció, sinó que també en relació amb l'ètica pública i amb la integritat, i el seu àmbit d'actuació és ample: comprèn el Govern, els consells insulars, els municipis, mancomunitats i consorcis, el Parlament, entre altres.

Per tant, es tracta d'un ens auditor, garant del nostre dret una bona administració i vetllador pel compliment dels principis generals i d'actuació del bon govern. Ofereix, entre altres serveis, una bústia perquè qualsevol persona pugui denunciar qualsevol situació de frau o corrupció de la qual tingui constància en el sector públic balear de manera confidencial i sota la seva protecció. Des de la seva creació, ha rebut un total de 497 denúncies, rebent en els tres darrers anys 125 denúncies anuals, aproximadament. Així mateix, l'OAIB pot emprendre investigacions per iniciativa pròpia.

Amb el seu tancament, si s'acaba produint, s'eliminaran traves a la corrupció i a conductes contràries a l'ètica pública. En conseqüència i lligat a la falta de mesures per implementar la transparència i la participació ciutadana, contribuirà a un major desencís amb les nostres institucions i, en definitiva, un descens en el nivell de la confiança política.

No perdem l'esperança, però. Tenim a prop casos d'èxit per inspirar-nos, com és el cas de l'Oficina Antifrau de Catalunya, que s'ha dotat de recursos suficients, assumeix un gran volum de feina a tot el territori i s'ha convertit en un referent europeu en termes de bon govern.

Conclusions

Si volem que la ciutadania confiï en les administracions, s'ha d'explicar quina és la situació d'aquestes, la de les persones que en formen part i la dirigeixen i per què es prenen unes decisions determinades i no d'altres: els motius, les motivacions, les justificacions i els criteris que s'han tengut en compte.

Per aconseguir caminar cap al govern obert, les nostres administracions han de treballar en aquesta cultura de governança, concretant polítiques públiques i actuacions al voltant de la transparència activa, del dret d'accés a la informació pública, de les dades obertes, de la participació i del bon govern.

Les decisions polítiques de les darreres legislatures no han contribuït a promoure una tasca potent en aquests termes, independentment del color polític. Ara tenim una nova legislatura just començant, que veurem si esdevé una nova oportunitat per treballar per unes administracions més transparents, obertes i íntegres. De moment, però, el que és clar és que mesures com l'eliminació de l'oficina antifrau van, precisament, en el sentit contrari i que de moment, com a administració autonòmica, no estam en una posició gens avantatjada com per poder desfer les poques passes que s'han donat en el camí del govern obert.

Conciliar la vida laboral, familiar i personal és un dels principals reptes als quals fan front les famílies avui dia. Les polítiques de conciliació neixen com un recurs a la incorporació massiva de les dones al mercat laboral a finals de segle XX: les dones, que s’havien dedicat fins llavors a l’àmbit domèstic, entren a formar part del mercat de treball, però no només han d’atendre la seva jornada remunerada, sinó que també han de ser responsables de la “jornada domèstica” -les tasques de la llar i el treball de cures- una vegada finalitza la primera. I això crea diferències considerables entre homes i dones respecte als usos del temps. De fet, durant els anys 2009 i 2010, els homes dedicaren 2 hores i 32 minuts diaris a la llar i a la família, mentre que les dones hi dedicaren 4 hores i 29 minuts (INE, 2011). Les xifres actuals no són gaire encoratjadores.

Més enllà de les estratègies de familiarització -delegar responsabilitats a la xarxa familiar- i les de mercantilització -recórrer a l’ajuda externa pagada- de les que fan ús les famílies, les administracions esdevenen responsables de fomentar la conciliació de la vida laboral, familiar i personal (Llei 11/2016, de 28 de juliol, d’igualtat de dones i homes).

Les mesures de conciliació més comunes han estat les relacionades amb la reducció de jornada i l’excedència per les cures, majoritàriament utilitzades per dones. Això crea dos tipus de presència al mercat laboral: una a temps complet, ocupada principalment per homes; i una a temps parcial, ocupada fonamentalment per dones, sense que això sigui una decisió voluntària i contribuint a perpetuar la desigualtat. 

També recordem que el mercat laboral balear està profundament lligat al sector turístic, que concentra una alta ocupació de dones, les quals ocupen la majoria de llocs de feina del sector serveis. L’ocupació en aquest sector experimenta una crescuda notable durant el segon i el tercer trimestre de l’any, coincidint amb les vacances escolars d’estiu. 

Propostes dels partits polítics

Donat el context electoral, analitzarem per grups les propostes dels partits polítics per fomentar la conciliació. Abans de començar, però, cal esmentar que en gairebé tots els programes electorals es focalitzen en la conciliació a la infància, però recordem que les necessitats de conciliar poden anar lligades a totes les persones dependents, siguin infants, persones amb discapacitat o bé persones majors. 

Sobre la flexibilització de les jornades, són molts els que ofereixen propostes. El PI i el PP apunten a promoure la flexibilitat dels horaris laborals i jornades per tal d’adaptar-los a la conciliació domèstica. En aquest sentit, Ciutadans pretén introduir la Setmana Laboral Flexible de 40 hores. Gent per Formentera (GxF) proposa arribar a acords amb sindicats per millorar i ampliar les possibilitats de teletreball i la conciliació familiar i, finalment, el PSIB-PSOE, proposa més flexibilitat pels treballadors/es de l’Administració pública de la comunitat autònoma.

Pel que fa a l’etapa d’escolarització dels 0 als 3 anys, tots els partits analitzats coincideixen en la seva gratuïtat, però amb matisos. El Partit Popular i Ciutadans, per exemple, fan referència expressa a escoletes concertades i privades, així com a la llibertat d’escollir de les famílies. Més per Mallorca, Més per Menorca i Podem, per altre costat, fan esment a la universalitat d’aquest servei. 

Complementàriament, apareixen altres propostes relacionades amb els serveis de cura. El PI preveu els centres educatius com a actors importants en la conciliació: serveis d’escola matinera, obertura dels centres fora de l’horari lectiu per poder realitzar extraescolars, proposta a la qual se suma el PSIB-PSOE. Més per Menorca determina una planificació d’àmbit municipal dels horaris de funcionament de les escoletes i Gent per Formentera, únic partit que amplia el concepte de conciliació, apunta a mantenir i reforçar escoletes, centre de dia, residència, etc. Ciutadans proposa facilitar l’accés a activitats formatives i d’oci pels infants durant els mesos d’estiu i, per acabar, Podem proposa una borsa de cuidadors/es professionals per facilitar la conciliació a les famílies amb fills/es menors de 16 anys.

Sector turístic

Com ja havíem determinat anteriorment, el sector turístic condiciona les possibilitats de conciliació. Molts dels partits n’han pres consciència: el PI, Més per Mallorca i el PP fan referència a especificitats pels treballadors/es del sector, tot i que sense concretar gaire. El PSIB, per altra banda, apunta a un pla de conciliació específic per col·lectius vulnerables, sobretot pels sectors més precaritzats i amb pitjors horaris, sense assenyalar cap sector concret.

Les deduccions i bonificacions fiscals també arriben a les polítiques de conciliació, sent el Partit Popular el que més mesures proposa en aquest sentit: aposta per ampliar les deduccions per despeses de conciliació (menjador, servei de canguratge, etc.), i planteja una deducció per naixement o adopció sobre l’Impost de la Renda. El PSIB també coincideix en l’augment de les deduccions per conciliació. Ciutadans, en la mateixa línia, proposa la deducció del total de les despeses de les activitats extraescolars, de les despeses de menjador i transport escolar i, a més, incentius fiscals per les empreses que afavoreixin la flexibilitat dels horaris.

A banda d’aquests cinc grans àmbits, alguns partits porten al programa propostes polítiques diferents. Començant pel PSIB-PSOE, parla del dret al respir de les persones cuidadores i conseqüentment de les dones, perquè puguin conciliar també la seva vida personal. Més per Mallorca fa referència a assegurar la participació de les dones en la vida política, i Més per Menorca s’aventura a impulsar la Llei de suport a les famílies, amb mesures i accions per facilitar la conciliació. Finalment, Podem sobresurt pel caràcter de les seves polítiques, que pretenen un canvi en els usos dels temps i en els rols culturals i socials actuals. Apunten a la necessitat d’un nou model econòmic i social compatible amb la vida, amb mesures pel reconeixement del treball reproductiu i amb un apartat dedicat a la corresponsabilitat dels homes.

Conclusions

En conclusió, més enllà del gran consens dels partits sobre la gratuïtat de l’etapa d’escolarització dels 0-3 anys, podem distingir dos blocs: la dreta i l’esquerra. Els partits de dreta recorren sobretot als incentius econòmics -deduccions fiscals- per fomentar la conciliació i, en canvi, els partits de l’àmbit de l’esquerra, apunten a una ampliació dels serveis públics de cures. També és notori que aquelles propostes dirigides a flexibilitzar els horaris i les jornades laborals són més freqüents dins la dreta. El PSIB-PSOE, en aquest cas, es troba a l’entremig, fent propostes que situaríem com pròpies dels partits de dreta, però també mantenint aquelles més usuals dins l’esquerra. 

En canvi, el fet que els partits siguin o no d’àmbit estatal no resulta rellevant respecte a les polítiques proposades respecte la conciliació, ja que cap dels partits d’àmbit regional fa referència a especificitats del territori per desenvolupar-les, més enllà de la proposta concreta de GxF de promoure el teletreball, la qual es podria atribuir a la triple insularitat que pateix l’illa. 

Hi ha un ampli consens acadèmic en que una de les característiques principals dels Estats de benestar del sud d’Europa és el limitat desenvolupament de les polítiques de família. Alguns exemples d’aquest tipus de polítiques són les baixes per maternitat i paternitat o la magnitud i la qualitat de l'oferta dels serveis públics d’educació 0-3 anys. Històricament, davant aquesta mancança, han estat les famílies -i en particular les dones- les que han cobert una necessitat que la política social no ha cobert durant moltes dècades: les cures.

En aquest sentit, el rol que han exercit les dones ha permès, entre tantes altres coses, que els homes puguin treballar a jornada completa. En última instància, tot això ha suposat que les dones participin menys en el mercat laboral o que, quan ho fan, ho facin en molts de casos a través de la jornada parcial, amb les conseqüències que això comporta.

Les implicacions de la jornada laboral parcial i l'escletxa salarial

Si bé és cert que la presència de les dones en el mercat de treball ha millorat molt durant les últimes dues dècades, hi ha molts estudis els quals ens demostren que, encara avui, el repartiment el treball domèstic i de cures és molt desigual. En aquells casos en els que les dones poden treballar a jornada completa, ens trobem amb la problemàtica de la “doble jornada” -tal com l’anomena la sociòloga Arlie R. Hochschild-: les dones assumeixen la seva jornada al mercat laboral, però també aquella jornada no reconeguda ni social ni econòmicament, dedicada a les tasques de la llar i a les cures. Una altra disjuntiva en la mateixa línia és que, en general, les dones treballen menys hores que els homes en el mercat laboral i la seva taxa de jornada parcial és major, sense que aquest fet sigui una decisió voluntària. 

En aquest sentit, el treball a temps parcial és una forma d’ocupació essencialment femenina. S'erigeix com una forma d’ocupació precària - especialment al sud d’Europa- que les dones es veuen obligades a acceptar en un mercat fortament segregat sexualment, i en un context sociopolític que no passa -encara- per reconèixer l’absència masculina dins la llar com una part fonamental del problema. Aquesta involuntarietat, encara que no es doni sempre, resulta molt preocupant. I ve acompanyada d’altres dimensions que reprodueixen aquesta precarietat: major temporalitat, les pitjors condicions de treball lligades a la variabilitat de la jornada, la relegació a les categories professionals més baixes i la seva menor protecció social. Per altra banda, no només treballen més a jornada parcial, sinó que també guanyen menys: entre les activitats laborals associades tradicionalment a homes i a dones, les dones es concentren en determinades ocupacions que estan pitjor remunerades.

Aquests dos fenòmens -jornada laboral i escletxa salarial- es poden accentuar en contextos concrets, com el nostre, on el sector turístic té un pes relatiu major. Per què? Si hi ha més turisme, el sector serveis -generalment molt feminitzat- és major, i també el seu grau de temporalitat i precarietat. En aquest sector del mercat laboral són els homes que solen ocupar els llocs de gestió i direcció, mentre que les dones ocupen aquells llocs de treball destinats a la producció. A més, els horaris són més irregulars i es compta amb un calendari asincrònic amb el calendari escolar, característiques específiques que comporten una problemàtica afegida en relació a la conciliació familiar, laboral i personal.

Radiografiant el mercat de treball illenc entre 2008 i 2022

En un context de creixement i de suposada millora del mercat laboral illenc -Balears va ser la comunitat que més ocupació va generar el 2022, un 10,7% envers el 3,9% de mitjana estatal-, aquest article vol emfasitzar les dues variables que més afecten a les dones treballadores illenques: el tipus de jornada i l’escletxa salarial. A partir d’una anàlisi descriptiva de les dades de l’INE, exploram aquestes dues variables des de l’any 2008 fins el 2020. La finalitat principal d’explotar aquestes dades és, bàsicament, comprovar en línies generals si la millora puntual en l’economia i les taxes d’ocupació que s’han donat els darrers trimestres a Balears venen acompanyades d’una tendència de reducció de l’escletxa salarial i de reducció en les desigualtats en el tipus de jornada laboral. Més enllà de tendències generals, ens centrarem també en les treballadores més precàries -amb menys ingressos- de les Illes.

Pel que fa a la nostra primera variable, l’escletxa salarial, observem que les desigualtats tant pel que fa a la mitjana com pel que fa al quartil salarial inferior són persistents en el temps. Si bé els salaris han incrementat des de 2008 tant per homes com per dones, les diferències quasi no s’han reduït. La diferència anual l’any 2008 era de 4.094 euros (18.159 vs 22.253) mentre que per l’any 2020 -abans de la pandèmia!- era de 3.701. Per les dones treballadores amb ingressos menors (del quartil inferior), les notícies són més greus: no només han vist com la seva mitjana salarial creix en menor mesura entre 2008 i 2020 (1.569 euros, pràcticament 2.500 euros menys que la mitjana salarial de les dones), sinó que entre 2019 i 2020 la seva mitjana salarial va patir un retrocés de 600 euros, que es va poder agreujar amb la pandèmia. Tanmateix, l'escletxa salarial també és desigual en els quartils superiors -aproximadament, 7000 euros de diferència-.

El percentatge de persones treballant a jornada parcial s’ha reduït una mica amb el temps, encara que no sabem si això també ha succeït en termes absoluts. Un altre cop, però, l’escletxa ha persistit. L’any 2010, un 17,9% de les dones treballaven a jornada parcial a les Illes. Dotze anys després, l’any 2022, aquesta xifra s’ha reduït només 2 punts (15,6%). Pels homes, en canvi, les xifres són molt més baixes i es troben 10 punts per sota en els dos anys respectius: 7,8% el 2010 i 5,6% el 2022. Per tant, l’escletxa en el tipus de jornada entre homes i dones a les Illes no s’ha vist reduïda durant l’última dècada. 

Les bones dades econòmiques no expliquen les desigualtats

La conclusió principal que vol dibuixar l’article és que, tot i que s’observen millores objectives en les taxes d’ocupació i del creixement econòmic -el PIB va créixer un 14% interanual-, la situació de la dona treballadora illenca al mercat laboral dista de ser igual a la dels homes. En particular, amb relació al tipus de jornada i a la percepció salarial. Les dades analitzades assenyalen que, tot i haver experimentat un augment dels sous generalitzat, l’escletxa salarial persisteix, i precisament és en la intersecció de les variables de gènere i classe social on trobem les situacions de major vulnerabilitat. 

En aquest sentit, les dones, que en gran mesura es dediquen al sector serveis, experimenten una doble precarietat: per una banda, el fet de ser dones les empeny a optar a pitjors condicions salarials i, a més, les dones que perceben una retribució salarial més baixa pateixen una discriminació encara major vers les condicions salarials dels homes. Per altra banda, les dones són les protagonistes de les jornades a temps parcial, atès que suporten el pes del treball de cures i que constitueixen la “població diana” de les estratègies que utilitzen les empreses per flexibilitzar la seva força de treball. Així, estan condemnades en moltes ocasions a acceptar aquest tipus de jornada per poder fer front a les cures i al treball domèstic.

Per aconseguir una major igualtat, doncs, alguns dels reptes són reduir la segregació ocupacional i, no menys important, rompre amb l’assumpció de que siguin les dones les que han de reduir el seu compromís laboral quan hi ha necessitat de cures a la llar: cal pensar les polítiques públiques des del dret (que no deure!) de la dona treballadora a la jornada completa. Un exemple d’això és reforçar de manera compromesa l’oferta l’educació universal entre els 0 i 3 anys i la qualitat d’aquests serveis. Les dones constitueixen gairebé la meitat de la força productiva del mercat laboral de les Illes Balears i, donada l’evidència, les persones responsables d’elaborar polítiques públiques i socials a Balears han de partir des de totes aquestes assumpcions. L’escletxa salarial i les desigualtats a l’hora d’escollir el tipus de jornada laboral són només dues variables dins un esquema molt més complex.

El Govern de les Illes Balears ha donat aquesta legislatura algunes passes endavant dins aquest debat, tot i que no són suficients. El nou conveni d’hostaleria implica una pujada salarial del 5% per 2023 i del 3,3% per 2024, que juntament amb els dos convenis anteriors, suposa una pujada salarial del 25,5% en els últims 7 anys. Cal tenir en compte, però, que si bé l’hostaleria és una part enorme del sector serveis, no ho és tot, i per tant cal treballar també en les pujades salarials de sub-sectors més residuals. 

Una altra nota positiva fou el desplegament del Pla de Conciliació 2021-2024, sobre el que esperem poder tenir novetats a partir de la informació que pugui proporcionar la Comissió de Seguiment. Igualment important ha estat l’aposta del Govern per la gratuïtat de l’escolarització dels infants de 2-3 anys a partir del curs 2022-2023, però que necessita d'una consolidació en l'etapa 0-3. En aquest context, les escletxes encara són grosses. I Balears encara no és un país per a dones.