Des de fa ja massa temps cada partit del València CF a Mestalla i en l'eixida de l'equip a la gespa, sonen les notes de l'Himne de l'Exposició, l'himne valencià, amb la música i la lletra que marca la legalitat estatutària vigent. Que l'himne que hauria de ser de tots i totes les valencianes sone cada cap de setmana de forma recurrent a Mestalla el trivialitza, el convertix en quotidià privant-lo del component extraordinari inherent a tot himne, és una falta de respecte a l'himne tan recorrent com innecessària. Qui defensa un himne col·lectiu no pot estar mai d'acord en apropiar-se'l de cap manera i en aigualir-lo com si fora una cançó qualsevol, com si fora el Delilah de Tom Jones a l'estadi anglés del Stoke City.

Els himnes que aspiren a consolidar la seua oficialitat i que són alhora, o volen ser, símbol compartit d'una comunitat identitària, es reserven per a moments especialment significatius. Clar que l'himne és per a ser interpretat, però fer-ho de forma sistemàtica suposa una trivialització intolerable, un ús espuri, un robatori sentimental, una falta de respecte al conjunt de valencians i valencianes, i especialment als que no són aficionats del València CF. L'himne de l'Exposició també és el seu himne oficial. D'aquesta manera es reforça que alguns utilitzen l'himne, que es pretén comú, contra els veïns, en lloc d'entonar-lo amb ells. L'himne el cantà un sector de l'afició valencianista present a Orriols quan el València guanyava 0-2, però no en els prolegòmens del partit per part de les dues aficions.

El València CF és, i amb certa diferència, el club valencià més llorejat, amb més seguidors i seguidores valencians d'entre els clubs valencians, amb major i més constant presència social des de fa més de cent anys. Probablement ha estat, fins i tot, el principal ambaixador esportiu del país. Tot això però, crec que no pot justificar aquesta apropiació simbòlica de l'himne valencià com mai en cent anys s'havia produït, almenys en aquest grau. L'himne a Mestalla cada inici de partit de lliga, i de Copa, suposa alhora una patrimonialització i una trivialització de l'himne del poble valencià, amb la qual no tots els valencianistes estem d'acord.

A Mestalla s'ha interpretat sovint l'himne valencià, per exemple, en la seua inauguració allà pel maig de 1923. Com aleshores, sempre havia sonat en ocasions assenyalades. Quin himne farà sonar ara el club quan l'esdeveniment requerisca d'una cançó significativa, compartida, encoratjadora?. Les notes que sonen abans o durant l'eixida dels jugadors a molts estadis han esdevingut sovint himnes, himnes del club i banda sonora moments especials, acompanyament del cerimonial esportiu futbolístic, representació simbòlica del club, de la seua afició, de les seues victòries i de les seues derrotes. L'exemple més conegut d'açò és el You'll never walk alone cantat a capella pels seguidors del Liverpool al seu estadi d'Anfield. Al futbol doncs, de tant en tant, les cançons esdevenen himne però, els valencianistes patim uns dirigents irresponsables que preferixen agafar el camí recte, fàcil, i sense passar per cap cançó volen convertir l'himne valencià en un himne del València i crec que s'enganyen, en açò com en moltes altres coses.

Vicente Peris s'adonà de la importància de vincular una referència musical amb l'eixida dels jugadors al camp, instaurant per al cas el pasdoble València, del mestre Padilla, que sonà per megafonia durant anys des d'un València-Barça del 1971. Però, malauradament, eixa idea s'abandonà molts anys després, aquella cançó no es cantava, ni falta que feia. Almenys aquella cançó no era l'himne de res ni de ningú però era una cançó arrelada, amb el nom de la ciutat i del club. Amb el centenari es buscà de forma erràtica alguna cançó que tocara la sensibilitat valencianista i poguera fer-ne el paper. No es trobà perquè la torpesa, la mala fe, la ignorància, el neoliberalisme i l'especulació que governen el futbol actual en general, i el València CF en particular, són mala companyia de les aficions, de les persones, dels sentiments, de les tradicions i de les identitats col·lectives. Qui actualment governa i es creu el propietari del València CF no ha trobat una cançó adequada perquè ignorava que les cançons no les fan himnes dels clubs ni els dirigents, ni els màxims accionistes, ni els seus sequaços, les cançons les fan himnes les aficions. Mestalla no té ni un You'll never walk alone, ni un Arrebato sevillista, ni falta que li fa, els himnes del club no han fet saó, però el club va sobrat de símbols i de patrimoni sentimental, però què sabran alguns. Recórrer a l'Himne de l'Exposició per concitar espúriament l'esperit del club és la constatació d'aquella torpesa i del fracàs dels dirigents, la mala fe se la reserven per a l’espoli patrimonial del club. L'himne concita emocions i valencianisme, o valencianitat, clar, això és evident, tan evident que és un mal favor que se li fa a l'himne i al club. El Meriton de Singapur, els seus delegats valencians i, per acció o per omissió, alguns col·laboradors necessaris d'ací, aconseguiran potser deslocalitzar, despatrimonialitzar i buidar el club. Mentres això passa el valencianisme futbolístic canta emocionat un himne que no li pertany en exclusiva i que l'anestesia perillosament, un himne que en un gir dramàtic inesperat podria esdevenir el més bell respons del club.

El nou estadi i el deute corresponent poden ser la tomba definitiva del club, prou més que un possible descens a Segona. Els dubtes tècnics, econòmics, legals i socials sobre el nou estadi són enormes, tants com les certeses sobre el vell, tot quedà clar al Col·legi d'Arquitectes a desembre i també als articles de Carlos Navarro en aquest diari. Només una dada: amb una tercera part del que costa acabar el nou estadi es podria renovar totalment Mestalla, negociar una compensació als veïns i potser la ciutat recuperaria els usos del sòl a Benicalap. Això sí, ni a un lloc ni a un altre hi hauria pelotazo, i no va per ací la línia política actual.

A Sport, space and the city l'anglés John Bale allà pel 1993 ja parlava de la importància dels estadis en la història dels clubs i de les seues ciutats. Els estadis són fites arquitectòniques, de modernitat, de control o de revolta. Parlava Bale dels estadis com espais sagrats, d'una religió laica diria Vázquez Montalbán, i com tots els espais sagrats, no són només patrimoni dels fidels, són també patrimoni urbà, ciutadà. Mestalla és per la ciutat de València un espai sagrat des del 1923, com ho era el tristament desaparegut Vallejo o com ja és Orriols. Mestalla és per al cap i casal, i un més enllà valencià, un bé de rellevància local, un bé d'interés cultural, i tant de bo també ho fóra en majúscules. El futbol, com sempre ha estat, és una bona metàfora social. Jo de la dreta política no espere massa, s'ha constatat ací que els seus interessos són econòmics i no socials. De certa esquerra no perd encara l'esperança que algun dia entenga que la mort del futbol d'abans, que l'enderrocament del vell Mestalla o la Supercopa d'Espanya a Aràbia, estan al mateix paquet que l'uniformitat comercial de les ciutats europees, que els pisos turístics arreu, que les mirades fixes als mòbils pel carrer o que les mascletades polítiques a Madrid. Sense el vell Mestalla, de la identitat irrepetible que li dona a la ciutat, i de moltes d'aquelles coses que donen a València una història única i original, València serà cada vegada més com totes les ciutats. Si totes les ciutats són iguals València ja no serà ni cap ni casal de res perquè no hi haurà res del que ser cap i casal. València només serà una ciutat més, ja tindrà igual ser valencià, ja no caldrà ser valenciana i ja no farà falta ser poble, i ja va dir Estellés que res no s'és sinó s'és poble.

En el cas de les declaracions de BIC de béns mobles i immobles és prou habitual que els propietaris afectats s’hi oposen, tot perquè suposa limitar legalment la capacitat d’actuació arquitectònica sobre edificis protegits o limitar i controlar les actuacions i els moviments de pintures, escultures, etc... En el cas que ens ocupa, els béns immobles, aquesta oposició sol ser menys habitual. Pel que fa als dos clubs del cap i casal la negativa a la dita declaració de BIC immaterial és ben notable. Els arguments que donen crec que no els donen la raó, però el to i les formes, especialment en el cas de Meriton, donen més arguments encara per buscar la protecció patrimonial. El Llevant UD i el València CF són indubtablement patrimoni cultural i social de la ciutat de València. Tots dos clubs insistixen que es tracta de dues societats mercantils, precisament això les col·loca a l’albir de la compra i venda d’accions. Als seus textos els clubs reconeixen tindre patrimoni i estar protegint-lo, però, ¿què passaria si la declaració de BIC fracassara i no es poguera protegir els clubs davant un nou propietari que volguera vendre eixe patrimoni al millor postor col·leccionista?. Tots dos clubs diuen conservar acuradament els seus museus i arxius, però, ¿què passaria si volgueren canviar el nom del club, o els colors de l’equipació, canviar o tergiversar l’escut?, o fins i tot, ¿què passaria si el seu màxim accionista, aquest o un altre, volguera canviar la ubicació del club?. El Llevant diu que la propietat del club és valenciana, i en part, de les institucions valencianes. Convé recordar que aquesta situació és pareguda a la del València CF de 2014, quan eixes institucions presents a la Fundació, totes aleshores en mans del PP, permeteren la venda del club a una empresa ben poc valenciana. Convé protegir el Llevant, no ja dels propietaris actuals, que també, sinó de qui puga posar les seues mans sobre el club granota en el futur, siguen valencianes o no.

El problema dels dos clubs de la ciutat de València és que la seua visió és econòmica i del que cal parlar ací és de cultura. Les al·legacions que signa el senyor Solís diuen que el club és una «societat privada con fines lucrativos», però és que això és el que pensa Meriton, per a l’afició, per als i les valencianes no és així, ni de bon tros. El VCF ni és Codorniu, ni és Inditex, parafrasejant el text de les mateixes al·legacions. Inditex té clients que si no els agrada la roba de tardor de Zara canvien de tenda i de marca. El València i el Llevant UD tenen aficionats i aficionades, que es trauran el passe, que compren la samarreta o que veuen el partit per TV, tot i que no els agrade com juga l’equip, igual els té que el seu estimat club guanye o perda. L’afició no canvia d’equip, l’afició dels clubs pot ser un client, però en tot cas és un client “captiu”, que és una altra cosa. Malauradament la llei de 1990 va convertir la major part dels clubs professionals en Societats Anònimes Esportives, i la nova llei de l’esport, la de 2022, no ha canviat això, malgrat les esmenes presentades per Compromís a les Corts Generals a Madrid. El senyor Solís i el senyor Lucas tenen raó, estem davant societats mercantils, però no són només això, de fet no conec cap petició de fer BIC una SA, o sí. Per ells la falta de precedents és un argument contra la declaració BIC, per a mi, només la sol·licitud, ja és una prova evident que els clubs de futbol de la ciutat de València són alguna cosa més que SA, són SAD, són patrimoni històric, són cultura.

L’article 26 de la llei 4/1998 de la Generalitat Valencianes expressa els trets principals que definixen un bé immaterial. La cultura, la tradició que emana dels clubs de futbol ha estat essencialment «objecte de transmissió oral», com expressa eixe article 26, una transmissió que es fa de pares a fills, d’amigues a amics, de iaies a netes. L’article 26 també diu que “són béns immaterial les expressions de les tradicions del poble valencià, en les seues manifestacions musicals, artístiques i d’oci”. En aquest sentit convé recordar que el futbol s’arrela i creix a la tradició del cap i casal amb l’increment del temps d’oci entre les classes populars, un fet que té lloc a principis del segle XX, en un paral·lelisme molt significatiu respecte a la festa de les Falles, aquestes sí, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

En les al·legacions del Llevant es manifesta que les SA i SAD no estan contemplades com un tipus de bé susceptible de protecció en l’article 26 de la llei 11/1998, un argument prou dèbil tenint en compte que tampoc parla, per exemple, de processons, i almenys hi ha una, la de la Mare de Deú de la Salut d’Algemesí, que és BIC immaterial. Insistixen, i molt, que les societats mercantils no poden ser declarades BIC. Tenen raó, no hi ha precedents de SA BIC. Cal preguntar-se doncs: ¿quin precedent hi havia quan es va declarar el silbo gomero BIC immaterial?, qualsevol podria haver argumentat que no hi havia precedents de declaració BIC immaterial de cap, “silbo”.

Les al·legacions de Meriton dediquen més temps a desprestigiar LibertadVCF i UVA-Mestalla que a argumentar contra la declaració, dediquen més tinta a la bronca que al trellat. En el cas de LibertadVCF em sembla malament, però en el cas d’UVA-Mestalla em sembla especialment injust. No hi ha espai ací per entrar en aquest terreny, però crec que la possible animadversió per Meriton d’aquestes dues associacions no les inhabilita per demanar la declaració de BIC del València CF, és intrascendent. La declaració de BIC dels dos clubs aniria a favor de les SAD i no contra els seus propietaris, perquè els propietaris ara són uns, però en el futur poden ser altres. Fer BIC un monestir no fa que l’Església en perda la propietat, convé recordar-ho, només li obliga a protegir-lo.

Per cert, sí que hi ha un precedent en la sol·licitud de protecció patrimonial mitjançant la figura del BIC per a una SAD, i amb èxit: el Recreativo de Huelva. Com es cita en les al·legacions del València CF el que es protegix allí només és “l’activitat d’interés etnològic” del Recreativo. En les al·legacions de Meriton es diu que «nada tiene que ver» això amb la declaració de BIC d’una «sociedad mercantil privada» com el València CF. ¡Senyor Solís!, res, res..., no diria jo. Qui desenvolupa l’activitat etnològica és la SAD, doncs, protegir el continent és la millor manera de protegir el contingut.

El deporte forma parte esencial de las sociedad de nuestro tiempo, las y los deportistas deben ver sus derechos recogidos y protegidos. Pero la afición a “presenciar” el deporte es consustancial al éste desde su eclosión moderna allá por el final del siglo XIX. La importancia económica pero especialmente social e identitaria de las aficiones deportivas es indiscutible para la sociología y la antropología. Por ello resulta llamativo que la legislación actual, también la Ley del Deporte de 2022, carezca de más mecanismos reales de salvaguarda de los derechos de las aficiones, de democratización de las diversas instancias de gobierno deportivo, incluidos las de los clubes que son Sociedad Anónima Deportiva, aunque también de los que no lo son. Carece a su vez dicha ley de mecanismos que eviten la participación de fondos buitre en SAD españolas, o que puedan poner remedio cuando esto ya ocurre. Carece también de vías para que las asociaciones deportivas que la Ley del Deporte de 1990 obligó a convertirse en SAD puedan revertirse de nuevo a las aficiones que forjaron dichos clubes durante décadas, o al menos para que este proceso sea posible o lo más fácil posible. La Ley de 2022 carece de dichas vías a pesar de la Decisión (2391) de la Comisión Europea de julio de 2016 que consideraba la ley de 1990 una ayuda ilegal a cuatro clubes de futbol que hoy compiten en 1a División. Aquella Decisión dictaba muchas medidas de las cuales el estado español ha hecho caso omiso. Cabe suponer que el hecho de que dichas medidas afectaran a dos clubes españoles de grandes dimensiones nada tendrá que ver con tal inacción. Se podrá abjurar del intervencionismo que supondría legislar sobre las SAD, però además de lo dicho anteriormente cabe recordar que no todos los clubes de 1a División son SAD y que estas SAD no son SA. Sólo así se entiende que las leyes del deporte, la de 1990 y la de 2022, obliguen a personas con contrato en vigor en dichas SAD a acudir a la llamada de la selección española, como bien saben las actuales jugadoras de la selección española de fútbol. ¿Alguien imagina algo parecido con empleadas de las Sociedades Anónimas... no Deportivas?.

Pero la comunidad autónoma donde más eco tuvo, parece, la tramitación de la Ley del Deporte de 2022 fue la Comunitat Valenciana. Esto ocurrió porque Compromís, a través de su entonces portavoz parlamentario Joan Baldoví, presentó más de 40 enmiendas a dicha ley. Compromís vino así a llevar al parlamento medidas para mejorar el funcionamiento general del deporte español y que pudieran revertir a su vez la grave situación económica y social de los clubes históricos valencianos, todos ellos SAD por obra y gracia de la ley de 1990. Para ello la formación de la sonrisa contó con la colaboración de FASFE (Federación de Accionistas y Socios del Fútbol Español), de la asociación valencianista futbolística LibertadVCF, de la Peña del Valencia CF Colla Blanc-i-Negra y del abogado alicantino David Gutiérrez. Había una enmienda de Compromís, por ejemplo, que reclamaba que las competiciones oficiales españolas se disputasen siempre en territorio español. No recibió apoyo alguno, ni en el Congreso ni en el Senado, tal vez fuera por el provechoso negocio que, para la RFEF de Rubiales y para algunos mediadores más, supuso trasladar la SuperCopa de España desde 2019 y hasta hoy a Arabia Saudí. Allí sigue hoy la SuperCopa, así como el desprecio sistemático de los derechos de las mujeres, de las personas LGTB y otros muchos colectivos. La mayor parte de las enmiendas de Compromís pretendían solucionar algunos de los problemas y carencias del fútbol español que aquí se han criticado: democratización, presencia de fondos especulativos y en paraisos fiscales, reversión de las SAD, etc. Algunas de les enmiendas de Compromís fueron admitidas en el Congreso y otras, menos, en el Senado. Gracias a estas enmiendas de Baldoví, entre otros logros, crece el papel de las aficiones en el CSD o se crea la figura del representante de la afición, escogido por ésta, en el Consejo de Administración de las SAD. Con todo, ninguna de las enmiendas que sí formaron parte del texto final ponían realmente en cuestión el auténtico búnker legal en que se han convertido federaciones, ligas profesionales y clubes deportivos, SAD y no SAD. Todas estas entidades acaban por ser “empresas” ávidas solamente de beneficios económicos, absolutamente alejadas de los valores de democracia, diversidad, igualdad y tolerancia que nuestra sociedad merece y reclama. Dentro del deporte también hay vulneración de derechos. El neoliberalismo salvaje, que considera la vivienda y los servicios sociales tan sólo como mercancías, convierte en papel mojado derechos básicos de la ciudadanía. Este proceso también se produce en el deporte, que no puede ser dejado de la mano del estado, la enorme repercusión social de los últimos acontecimientos en el fútbol femenino así lo evidencian.

Como rectificar es de sabios tal vez el nuevo gobierno que se forme, y sus señorías parlamentarias, deberían replantearse dicha ley y hacer las reformas que aquí se han esbozado.

El valencianisme és un pensament polític que pretén enfrontar-se amb el centralisme de l’estat espanyol, madrileny generalment, i que pregona la inqüestionable personalitat política del poble valencià. El valencianisme polític vol que les decisions importants que afecten el país dels valencians i de les valencianes es prenguen majoritàriament ací, i si no és possible això, reivindica tindre la major influència possible en les accions que a Madrid es prenen i que ens afecten. Hi ha un infrafinançament patit fa molts anys pel poble valencià,  hi ha baixes inversions de l’estat, aquest país paga com si fóra una terra rica, quan és més pobre que la mitjana d’Espanya. Sembla evident que el poble valencià no es fa valdre a Madrid com cal, i com fan altres. I com si uns NIMBY del centralisme foren, moltes persones aficionades del València CF manifesten la seua frustració per com es tracta l’afició del València, i potser el poble valencià, des del poder de Madrid, com si l’infrafinançament no formar part de l’equació. El cas Vinicius seria un exemple recent, però la Llei de l’Esport de 1990 i l’oportunitat perduda de la nova Llei de l’Esport de 2022, serien exemples de més pes, exemples de com el centralisme estatal ignora i menysprea allò valencià. Llàstima que el NIMBY valencianista, futbolístic, només veja el centralisme quan el té al davant del seu xalet, és a dir, quan afecta el seu estimat club de futbol. Si pensara amb perspectiva més global potser també se’n recordaria del canvi climàtic i del centralisme a l’hora de votar, potser ja ho fa, qui sap. Potser només caldria convertir el valencianisme futbolístic en polític.

El turisme creixent a les nostres ciutats, València inclosa, està generant la seua accelerada despersonalització. Els apartaments turístics arreu la ciutat, per exemple, aproximen cada vegada més els barris a una mena de resorts: pèrdua de teixit social, de comerç local, de personalitat. Cada vegada més les ciutats s’assemblen més entre elles, i es pot prendre un café a la mateixa franquícia, té igual que estigues  a València, a Atenes o a Nova York. El valencià hauria de donar-li personalitat a la ciutat, fer-la única, original, diferent, però a la creixent omnipresència del castellà ara ja sembla afegir-se l’anglés com a llengua cada vegada més hegemònica, als menús, als cartells, a les tendes. Això pot no preocupar excessivament molts aficionats del València CF, potser això no va amb ells i elles, o potser tot es justifica amb la creació de riquesa per la ciutat, tot i que les persones que hi vivim no se’n beneficiem tant com altres que sovint ni viuen entre nosaltres. Però, i si resulta que la despersonalització poguera fer de València una no-ciutat? i si el València CF esdevé alhora un equip sense ciutat?, tot amb paraules de Vicent Molins. De nou al NIMBY valencianista, futbolístic, es preocupa per si resulta que el València CF perd la seua personalitat i vinculació a la ciutat que el va vore nàixer el 1919 i es convertix, si no ho ha fet ja, en una franquícia que tant podria estar a València, com a Atenes, com a Nova York. La gentrificació de la ciutat li importa al o la NIMBY, però el València li importa molt més, el València CF és el seu pati del darrere. Potser ens hauria d’importar tot alhora i actuar en conseqüència, no?.

El neoliberalisme és eixe pensament econòmic que posa per davant del benestar de la majoria social el desenvolupament econòmic. En realitat el neoliberalisme fa més rics els rics, pocs, i més pobres els pobres, cada vegada més. El capitalisme 2.0. no dubta a especular amb els productes financers, manipular els mitjans de comunicació, alterar la lliure competència, refugiar-se a paradisos fiscals, pagar pocs impostos en proporció al seu patrimoni, i especialment als seus beneficis, crear empreses fantasma, contaminar a dojo o fer servir mà d’obra infantil als països on pot fer-ho legalment, alhora que es mostrar ecologista o solidari allí on això li genera bona imatge empresarial. Molts NIMBY valencianistes no pensen que el neoliberalisme siga un problema, és l’economia i punt. Al cap i a la fi estem envoltats d’empreses i fons d’inversió que fan aquestes coses tan lletges: al Port de València, amb l’energia, amb els aliments bàsics, fins i tot amb l’aigua, amb la roba, amb el comerç online. Però el que sí li preocupa al NIMBY és que el València CF ha esdevingut propietat d’una empresa que fa moltes de les coses lletges que ací s’han enumerat, però això sí, les fa amb el club que estima. Part de l’afició del València pensa que aquestes coses es poden fer amb els aliments, amb l’aigua, amb el comerç,... però amb el València CF no, això sí que no, és injust, intolerable, al meu pati de darrere, no. Es pot voler la democratització del València CF sense qüestionar alhora el marc neoliberal existent?.

Potser també en el tema del València CF, i la seua terrible situació esportiva, social i econòmica, convindria actuar més a nivell global i no només a nivell local, perquè el nostre problema és el problema de molts altres clubs, de fet és el problema de tot el món, i té nom: neoliberalisme. Aquest sistema depreda un planeta finit com si fora infinit, i elimina la diversitat per tal d’enriquir uns pocs. Potser s’endinsem a un món on ser del València siga com ser de Seat o de Renault, una decisió mercantil i no identitària, arrelada, sentimental.

No siguem NIMBYs i humanitzem el sistema, tot el sistema. Cal posar les persones, totes les persones, al centre. Això és el que potser salvarà el nostre club i tots els clubs.