Existeix un fil conductor comú a la majoria de les converses de carrer a Palma: per què treballar no basta per arribar a final de mes? I una part de la resposta és l’habitatge com a màquina trituradora del salari. Quan el mercat del lloguer, convertit en un espai d’especulació, fa de l’habitatge un negoci, el treball ha deixat de ser el camí d’estabilitat i ha passat a ser només combustible, sempre insuficient, per pagar el lloguer o la hipoteca.

Guillem Frontera, a “Els carnissers”, descrivia la Mallorca dels anys seixanta dels nou-rics, engreixats a força de vendre els ja inservibles terrenys de conreu i posar-los al servei de la naixent indústria turística. Avui, els nous carnissers són aquells especuladors que acumulen infrahabitatges per llogar-los a preus astronòmics a famílies necessitades i complir el seu personalíssim objectiu: deixar de fer feina i viure de rendes. És una imatge dura, dickensiana, però pedagògica: perquè l’impacte social de l’acumulació immobiliària no és abstracte. Es tradueix en expulsió del veïnat, en substitució de vida quotidiana per rotació turística, en joves que no poden emancipar-se, en treballadors que han de fer dobles jornades per pagar un sostre. Tot això és classe, i és ciutat.

No obstant això, cal reconèixer que per resoldre aquesta tensió s’ha d’afrontar, primer de tot, amb honestedat: sovint les forces progressistes hem estat massa tèbies a l’hora de combatre l’acumulació patrimonial destinada a obtenir rendes i a l’especulació nua i crua. I no és perquè falti sensibilitat, sinó perquè l’habitatge és un camp on conflueixen interessos, por i també un imaginari cultural molt arrelat: la segona residència com a “dret”, com a èxit i alhora com a seguretat. Però si aquesta seguretat d’uns implica la inseguretat d’altres, la pregunta política és inevitable: quin model de ciutat volem? Dir això no és demonitzar ningú. És posar el focus en les regles del joc: regulació del lloguer, destinar els habitatges únicament a la seva vocació principal, parc públic, limitació d’usos especulatius, protecció de residents, fiscalitat justa i un debat sense hipocresies sobre què significa convertir un bé essencial en un actiu financer.

La societat post-pandèmica: del carrer al replegament

La pandèmia va accelerar tendències que eren incipients i va accentuar les consolidades: replegament interior, digitalització extrema. Menys plaça i menys carrer. I això té conseqüències polítiques: una societat menys comunitària és una societat més manipulable. Les xarxes socials han esdevingut un substitut de la socialització; el consum s’ha individualitzat encara més i ha generat precarització: repartidors de menjar a domicili, compres en línia, etc. S’han fomentat hàbits d’oci desconnectats del veïnat, i fins i tot una obsessió pel cos i l’esport en solitari, novament un símptoma d’aïllament i de competició desenfrenada per seduir i agradar que ens ha convertit en allò que el filòsof Gilles Lipovetsky denomina la “societat de la seducció”. La socialització es mercantilitza; baixar a la terrassa del bar de la cantonada ara és “llibertat”. La vida col·lectiva es dissol. I quan això passa, es dissol també la capacitat de defensa compartida: teixit associatiu, sindicalisme, moviments veïnals, espais comunitaris.

Es fa vital reconstruir espais comuns (culturals, educatius, associatius) que no siguin només “activitats”, sinó xarxa real i regenerada generacionalment, i recuperar la credibilitat política. La ciutadania detecta perfectament quan els serveis públics s’han convertit en un mínim o quan hi ha vocació real de servei públic. Sense entrar en caricatures, la idea és simple: coherència, exemplaritat i capacitat d’escolta. Si volem que la gent torni a confiar en projectes col·lectius, no n’hi ha prou amb tenir raó o creure’s moral i intel·lectualment superior; cal ser seriós, proper i útil.

Consciència de classe vs consciència de col·lectiu: reprendre el fil

Arribats al punt de l’autocrítica, també és important encarar que l’esquerra, per estratègia o per deriva, ha centrat moltes energies en batalles identitàries i culturals, generant, inintencionadament, una falsa dicotomia on sembla que ens hem desconnectat de l’agenda material. Aquí és important ser precisos: les identitats no són una distracció, són drets. El problema apareix quan el conflicte distributiu (habitatge, salaris, serveis públics) queda sense un relat fort i costa molt evitar que la dreta ocupi el terreny amb culpables fàcils. Quan l’esquerra perd el centre material, perd també la capacitat d’integrar totes les lluites i de liderar els debats.

Afortunadament, i des de la segona meitat del segle passat, s’han intensificat, estès i creat moltes lluites legítimes, amagades o inexistents en el passat, i que han passat a ocupar la centralitat del debat públic: feminisme, antiracisme, drets del col·lectiu LGTBI+, llengua, cultura, identitat territorial… Lluites inqüestionablement imprescindibles en l’assoliment, sempre incomplet i mai irreversible, de la prevalença dels Drets Humans. Però malgrat que quasi totes elles neixen des del punt de vista i la base ideològica del progressisme polític, no tothom acaba de veure-s’hi representat.

L’heteropatriarcat, per exemple, no és una idea o un fantasma. S’encarna en precarietat, en dependència, en desigualtat salarial, en repartiment injust de les cures i del treball domèstic, en LGTBIfòbia i, molt especialment, en violències físiques i psicològiques contra les dones que es reforcen encara més quan hi ha vulnerabilitat material. Interessadament, la dreta, en el marc de la seva guerra cultural contra les llibertats, ha propagat la idea que la Igualtat és una creença, o fins i tot una tendència passatgera sorgida del moviment 8M. Això es deu, entre altres factors, a un marc conceptual que, cada cop més, vol associar el fet de ser d’esquerres amb una radicalitat mal concebuda quan, en realitat, es tracta de defensar la visió de societat més igualitària que hi ha. No podem oblidar que, si bé la majoria de les discriminacions tenen una dimensió cultural i simbòlica, també comparteixen una arrel econòmica i d’imposició del poder. La llibertat formal no basta si no hi ha xarxa, feina digna, habitatge, protecció social. Per això, cal refermar, com expressa la filòsofa catedràtica de la Universitat d’Oxford, Amia Srinivasan, que el feminisme ha de ser contemplat, en primer lloc i sobretot, com una lluita política.

Per això, altres lluites dels diferents col·lectius que han patit discriminació històrica han acabat deslligant-se, per un motiu o l’altre, del seu origen ideològic i de classe. La fragmentació ha desembocat en confrontació i en exclusió mútua en comptes de cercar la imprescindible complementarietat i, en alguns casos, tot i defensar posicions progressistes, s’ha acabat alimentant encara més la divisió i l’enfrontament entre l’esquerra social i política. I si la lluita es fragmenta excessivament i es desconnecta de la qüestió material, es perd la capacitat d’acció i, alhora, fracassa la capacitat de transformar la societat.

A l’altre costat, les elits mai han perdut la seva consciència de classe. De fet, podem afirmar que són les úniques que actualment no sols en són conscients, sinó que posen la seva agenda política al servei de reforçar-la i d’evitar que el que podrien ser drets compartits continuïn sent privilegis. Cooperen, es protegeixen i legislen a favor dels seus interessos. La classe treballadora, en canvi, ha estat empesa cap a una consciència individualista, competitiva, fragmentada. Identitats enfrontades, però sous igual de baixos. Aquesta desconnexió no és casual: és funcional al sistema i una perversió que finalment només beneficia els que han romàs fora del debat. Si tenim en compte que el leitmotiv de la societat capitalista és posar l’individu en el centre de la vida, i no la nostra societat com a grup cohesionat, ens trobam que, de sobte, se’ns ha furtat la capacitat de reflexió sobre el model de convivència que realment volem. Bàsicament perquè no es vol que hi hagi una societat crítica. Es volen individus callats, tranquils i que no tinguem massa temps per pensar.

Les elits mai han perdut la seva consciència de classe. De fet, podem afirmar que són les úniques que actualment no sols en són conscients, sinó que posen la seva agenda política al servei de reforçar-la i d’evitar que el que podrien ser drets compartits continuïn sent privilegis

Per sortir d’aquest cercle viciós, és imprescindible que l’anàlisi de classe sigui reintroduïda; amb radicalitat, en el disseny de les polítiques públiques sense perdre de vista les qüestions relatives als nous drets que cal reforçar. A tall d’exemple, als Estats Units un factor clau per a la desigualtat és el racisme, que va permetre als propietaris dividir i segregar els treballadors blancs, negres i llatins, i va alimentar hostilitats entre ells. De la mateixa manera, no es pot entendre la solidesa del capital sense tenir present el treball domèstic no remunerat que han assumit històricament les dones. En definitiva, l’anàlisi “completa” que pretén l’esquerra tradicional no es pot assolir si deixa fora les anomenades polítiques identitàries.

Ja sabem que parlar de la classe treballadora —i de la seva opressió— sempre serà percebut com una amenaça per al capital. Per això, la tasca de l’esquerra política i social esdevé doble: defensar drets i llibertats (també identitàries) amb convicció i respecte; explicar que la unitat material és la condició perquè aquests drets siguin efectius i no quedin com a bandera simbòlica sense vida digna al darrere. No és “identitat contra classe”: és identitat i classe perquè la vida real té les dues coses. I és aquí quan encaixa molt bé el recurs del filòsof i politòleg John Rawls que ens proposava el següent joc consistent en el “vel de la ignorància”: si haguéssim de triar polítiques sense saber quin lloc ocuparem (quina família, quin barri, quina classe, quina orientació sexual, quin gènere, quin origen), triaríem una societat que protegeix més a qui està pitjor. Aquesta és una definició molt pedagògica d’igualtat i equitat que connecta amb el socialisme democràtic, sense dogmatismes. La resposta no és triar, la resposta és cosir la lluita material i la lluita pels drets identitaris.

Posició socialista: garantir drets i llibertats per a la classe treballadora

Si volem construir un nou model de societat i de ciutat, els socialistes no podem entrar en aquestes falses dicotomies. Centrar-se en els treballadors no vol dir prescindir de ningú. Vol dir entendre que el camp de batalla principal del segle XXI —sense excloure els altres— és la dignitat material: feina, salaris, habitatge, serveis públics, temps de vida, cures, igualtat real d’oportunitats. I que, si això falla, totes les altres conquestes queden més exposades a aguditzar encara més les regressions.

Els populismes s’alimenten sempre del cansament, del malestar i del descrèdit. Si la política es converteix en espectacle i no en solucions, la gent cerca algú que li digui “això que et passa és culpa d’aquell”. La resposta socialista no ha de fonamentar-se en la superioritat moral; ha de ser una proposta útil: reconstruir comunitat, reforçar drets, posar límits a l’especulació, redistribuir oportunitats, dignificar el treball i assegurar que la ciutat és habitable per qui la fa funcionar cada dia. Igualment, és imprescindible recuperar la dimensió internacionalista i transversal que el socialisme històric sempre ha defensat: la solidaritat de classe travessa fronteres. En un moment en què els nacionalismes excloents i els populismes cerquen identitats tancades, convé recordar que el socialisme democràtic no és tribal: és universalista en drets i els concreta en polítiques. I aquí la darrera alerta és clara: perquè, al final, el que està en joc no és una batalla cultural abstracta —on, per cert, tenim totes les de perdre en termes estrictament populistes—. És una cosa molt més senzilla i alhora més profunda: que la vida torni a bastar.

Introducció

Som moltes les persones que vivim el dia a dia com una cursa emocional d’obstacles. En una mateixa jornada podem passar de l’eufòria a la ràbia, de la tristesa a la impotència, transitant sempre per una apatia i un cansament mental que no ens abandonen ni al llit. I no importa gaire si ets autònoma, treballador de la construcció, mestre, administratiu o advocada; si treballes en un hotel o al món cultural; si ets personal sanitari, tècnic, repartidora o estàs a l’atur. El que compartim és una sensació: la vida va plena, però no arriba.

Treballam —sovint fora d’horari— i, alhora, hem de sostenir la casa i la família, fer la compra, encarregar-nos de les cures, cercar habitatge, fer una mica d’esport, gestionar el temps i fins i tot assumir el «deure» de tenir vida social, a més de fer scrolls infinits a les xarxes socials. El neologisme FOMO (Fear Of Missing Out), és a dir, la por de perdre’s algun esdeveniment que, en teoria, encara enriqueixi més la nostra quotidianitat, és la prova que ha triomfat la idea que cal combatre la monotonia, costi el que costi. En definitiva, no es pot treballar un mínim de vuit hores i, a més, tenir vida social. Senzillament, no hi cab.

Aquest esgotament social, analitzat pel filòsof Byung-Chul Han a l’assaig «La societat del cansament», no és només un malestar individual: és també un símptoma polític. L’individualisme del capitalisme contemporani ens ha guanyat espai i temps; vivim tan pressionats per arribar a tot que, paradoxalment, acabam més desconnectats del que seria desitjable. El que és públic s’esvaeix del pensament; els debats sobre el model —de ciutat, de barri, social, cultural, educatiu, econòmic— queden en segon terme. Ens menjam el dia resolent urgències particulars sense preguntar-nos d’on venen la majoria dels problemes que ens assetgen.

En aquest buit, l’extrema dreta —i també altres formes de populisme, inclòs el d’extrema esquerra o el nacionalisme— ofereixen un producte perfecte per a una societat cansada: respostes simples, frases curtes, missatges repetits, culpables fàcils al punt de mira. I quan això entra en terrenys ideològics que històricament havien estat progressistes, no és casual: és perquè existeix una desconnexió real entre una part de l’electorat, l’esquerra política i el que se n’espera. Si no ho assumim amb serenitat, ens equivocarem de diagnòstic.

Aquesta és, doncs, la motivació d’aquestes línies: recuperar una forma de pensar el món que progressivament hem anat perdent, la discussió sobre estructura, interessos, desigualtat material… Reivindicar el paper transformador de l’esquerra —en el sentit ampli, cultural i social—, però també recordar una evidència: si la vida s’ha fet més difícil per a la majoria és perquè darrere de tot això hi ha causes econòmiques que cal desemmascarar. Quan les causes són fàcilment monetaritzables, el llenguatge i les respostes també han de ser-ho. És aquí on torna una expressió que alguns consideren «antiga», però que esdevé més actual que mai: la consciència de classe.

Qui és realment la classe mitjana?

Abans de tot, és obligat redefinir de manera acurada els conceptes, no debades una part del problema és el miratge que s’ha generat en la manera com el llenguatge quotidià defineix i categoritza la realitat de la nostra societat. La classe mitjana real, en sentit estricte, és aquella que no necessita vendre la seva força de treball per sobreviure. Viu de rendes, de patrimoni, de capital. Pot treballar, però no depèn d’això per sostenir la vida.

La classe treballadora, en canvi, és la que necessita ingressos regulars com a contraprestació de la seva feina (assalariada o autònoma) per pagar el lloguer o la hipoteca, menjar, subministraments bàsics, cures, transport i un mínim de seguretat vital. I dins aquesta classe treballadora hi ha graus: feines més estables i més ben remunerades, i precarietats més dures. D’això es dedueix que el criteri per determinar la classe a la qual pertany cadascú no és ideològic, sinó, més aviat, el grau de dependència dels ingressos (o d’altres recursos econòmics) que tengui l’individu per garantir la seva pròpia subsistència i la del seu nucli familiar.

Per això és tan important desmuntar determinades afirmacions que ens generen el miratge d’encaixar en un esgraó social que l’únic que fa és generar frustració constant i una falsa pertinència a un col·lectiu que no és el nostre. No fa gaire circulava un mem aparentment còmic, però cruament pedagògic: si a la teva cuina has d’amuntegar olles i paelles perquè l’espai és limitat, si el pis és petit i car, si vius pendent de la quota, del lloguer o del pròxim encàrrec de feina… no ets classe mitjana, ets classe treballadora! La dependència laboral és, doncs, el marc en què cal ubicar-nos políticament per comprendre el nostre entorn i formar part de les solucions.

Aquesta fotografia de la realitat encara és més dura per a la generació dels «desposseïts»: joves (i no tan joves) sense patrimoni, sense estalvi estructural, sense possibilitat real de rebre herències a mitjà termini. En aquest grup hi encaixen no només moltes famílies arrelades històricament al nostre territori, sinó especialment la gran majoria de les persones immigrades que no compten amb xarxes de suport familiar ni possibilitats reals d’acumulació patrimonial que permetin transmetre’l als descendents. No heretar i no disposar d’una xarxa econòmica sòlida no és anecdòtic; és un factor que determina el futur, la mobilitat social i la capacitat de resistir crisis.

A Espanya i a Occident en general s’ha alimentat la idea que, amb el convenient esforç individual, tothom «puja» dins l’escala social. Mentrestant, cada govern conservador que ha aplicat una agenda ultraliberalitzadora —sigui des de l’executiu central o des de l’autonòmic— ha anat debilitant els amortidors col·lectius: serveis públics, regulació, drets laborals, accés a l’habitatge. El resultat és la naturalització de la privatització i la precarització creixents en serveis essencials: salut, educació, cultura… i en el mateix temps disponible per viure. No és que les noves generacions defugin l’esforç o siguin més fràgils que les anteriors; és que el terreny que trepitgen és molt més inestable que abans.

Quan això passa, sorgeix un mecanisme gairebé automàtic, experimentat de forma atroç en el passat recent: en comptes d’assenyalar l’arrel (el neoliberalisme salvatge, la desregulació, l’especulació o la concentració de riquesa), es culpa l’altre, el diferent. La persona migrant, el pobre, el veí, el de fora, «els que reben ajudes». I tot plegat s’intenta disfressar amb una paraula que sona justa, però és profundament tramposa: la meritocràcia. Aquí és quan entra en joc la crítica que fa el professor de filosofia política a Harvard, Michael Sandel, a «La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?»: si partim de desigualtats de base —família, barri, escola, patrimoni, xarxes—, parlar de “meritocràcia” com si fos un camp de joc neutral és confondre realitat amb relat.

La romantització de la precarietat i la perversió del llenguatge

El llenguatge no és mai neutral ni innocent, sinó que ha esdevingut un constructor de realitats i certeses. Les paraules no només descriuen: orienten, emmarquen, legitimen i també emmascaren i destrueixen. La perversió és sofisticada: transforma situacions injustes en estils de vida aspiracionals, venuts com a desitjables per a la gran majoria. No compartim pis perquè no arribam a final de mes; ara feim coliving. No ens encapsulam a casa nostra perquè el nostre poder adquisitiu no ens permet gaudir d’un oci compartit o perquè arribam esgotats físicament i mentalment de la jornada; ara practicam nesting. No renunciam a un projecte vital estable perquè no hi ha condicions; ara deim «prioritzam el benestar».

En el món laboral es practica el mateix cinisme renovat. De cop, han desaparegut els treballadors: en deim «col·laboradors». Ja no hi ha caps: hi ha «líders». Quan l’explotació sembla haver-se abolit, el que hi ha és «flexibilitat». I a sobre hi afegim dinàmiques de pati d’escola —futbolins a l’oficina, discursos motivacionals, coaching, afterworks «voluntaris»— que maquillen jornades llargues, salaris ajustats i drets que s’erosionen cada dia més. El teletreball, que podria ser emancipador, sovint s’ha convertit en una altra forma d’extorsió: horaris dissolts, desconnexió impossible, costos fixos d’infraestructura i materials que es traspassen a l’empleat. Mentrestant, els commuters continuen perdent hores de la seva vida dins un bus o dins un cotxe en un embús. I al mig, els falsos autònoms: treballadors sense drets però amb totes les obligacions.

L’objectiu és clar: individualitzar i culpabilitzar la classe treballadora, convertida en precariat, del que és estructural i així desactivar la consciència col·lectiva. Són la metàfora perfecta del sistema: “llibertat” formal, dependència real. Una narrativa que té la particularitat de convertir la necessitat en elecció. Quan la fragilitat dels drets laborals es ven com una decisió personal, el conflicte social desapareix, almanco de forma aparent. I si el conflicte social desapareix, es cancel·la també la possibilitat de canviar-lo mitjançant els instruments que tradicionalment s’han emprat en la història recent: l’organització sindical i la protesta.

En aquest context, no sorprèn que el benestar mental hagi esdevingut un problema de salut pública de dimensions insondables, especialment pel seu impacte a mitjà i llarg termini. Si bé és necessari parlar-ne, sense estigma, també és igualment important assenyalar-ne algunes de les principals causes. És imprescindible fer-nos algunes preguntes: som una «generació de cristall» o és que realment vivim en una precarietat vital permanent que desgasta qualsevol? Som conscients que quan deim «només és ansietat», deixant de banda l’anàlisi dels horaris, els sous, els lloguers i el futur, no practicam —sense adonar-nos-en— una subtil despolitització del malestar? D’aquí la provocadora frase: potser no necessitam només un psicòleg; necessitam un sindicat! No per substituir una cosa per l’altra, sinó per entendre que la salut mental té, en molts casos, causes materials que no sempre es perceben i que, especialment, intenten soterrar els que les imposen.

En paral·lel, observam un retorn idealitzat a la família tradicional i a discursos que prometen ordre i estabilitat, però sempre a canvi de simplificar la vida i les relacions socials. Hi ha persones que cerquen estabilitat per pur cansament, per desesperança. Davant el caos, se’ns ofereix una resposta simple: «torna a casa, assumeix el teu rol, no qüestionis el sistema, queda't en la intimitat de la llar». És, en realitat, una proposta profundament reaccionària que promet seguretat a canvi de submissió, especialment per a les dones. Perquè és evident que una part d’aquest relat —el fenomen de les tradwives, el retorn als rols i les essències d’un passat idealitzat on tot era senzill i uniforme, abraçar el catolicisme tradicionalista, emancipat, això sí, de l’humanisme del cristianisme, com a taula de salvació davant el procés de «substitució» de l’islam— implica ja un dramàtic retrocés en igualtat, i les dones en són les principals perjudicades, condemnades novament a la submissió. I aquí la nova mirada socialista ha de ser clara i empàtica: la igualtat no és un luxe cultural, és una condició de dignitat. A més, moltes de les desigualtats de gènere no són abstractes: travessen salaris, jornades parcials forçades, cures no remunerades, pensions més baixes. És a dir: tornam a topar amb una qüestió de classe.

Consciència de classe i alienació

Tot això ens du a la pregunta de fons: per què costa tant reconstruir una consciència compartida? La temptació de rebutjar les tesis del materialisme històric, per inaplicables al moment actual, és forta, però precisament per això és imprescindible anar a l’essència del seu pensament per tenir una base que permeti entendre una societat dividida per interessos, i no només per opinions o identitats. Si bé la terminologia és discutible, el nucli continua vigent: hi ha qui viu de la propietat dels béns (o de l’acumulació de patrimoni) i hi ha qui viu del treball. I avui, fins i tot quan la feina no és física, continua existint venda de temps, energia, atenció i vida. El proletariat del segle XXI no és ni una caricatura ni un revival de les aspiracions dels treballadors durant l’època industrial. És respondre a un clam d’una majoria social precaritzada a la qual els ingressos laborals no li són suficients per sostenir el projecte vital.

Entra en joc, per tant, la revisió del que implica el treball i, també, del que implica la vida. Quan el sistema actual t’ocupa tot el temps, individualitza el malestar, t’aliena del teu entorn i et ven solucions ràpides, el resultat és que t’arrabassa l’espai mental fonamental per pensar col·lectivament. D’aquí la necessitat —essencialment política— de tornar a explicar a les persones com nosaltres que, encara que ens vulguin en competència, compartim molt més del que sembla. En altres paraules: si només ens barallam per símbols mentre ens pugen el lloguer, qualcú està guanyant. I no som nosaltres.

“Si el feixisme arriba alguna vegada a Amèrica, vindrà en nom de la llibertat”, advertí Thomas Mann en una conferència a Los Angeles cap al 1940. Resumia perfectament l’amenaça que avui planeja novament sobre Europa. La protagonista, una “llibertat” que es fa servir de disfressa per retrocedir drets i valors democràtics fonamentals. I un exemple flagrant és la recent derogació de la Llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears per part del govern de Marga Prohens, condició imposada per VOX per mantenir la presidenta popular a la cadira. Un suposat xantatge, però que mostra dues veritats: la manca de paraula del PP, fins ara considerat un partit “d’estat”, i la negativa d’aquests a condemnar els horrors del Nacionalcatolicisme, font ideològica de la qual certifiquen continuar bevent.

Umberto Eco també va alertar que el feixisme etern pot tornar sota les aparences més innocents, i que és un deure desemmascarar-lo i assenyalar-ne cada nova forma. No es tracta de retòrica buida: ho vivim en temps real. S’està normalitzant la crueltat en el debat públic i en l’acció de govern. Només cal mirar uns quants exemples recents. Mentre Israel perpetra una autèntica massacre contra el poble palestí a Gaza, els líders del PP local neguen que l’extermini de civils, molts d’ells infants, sigui un genocidi i eximeixen Netanyahu de tota responsabilitat, acusant exclusivament les víctimes d’exagerar o d’haver-ho provocat. Ceguesa moral davant el sofriment aliè, naturalització de la barbàrie.

Aquesta crueltat ja es manifestà durant la pandèmia. Milers moriren abandonats a les residències per decisions polítiques de la dreta: 7.291 avis perderen la vida en residències de Madrid en condicions inhumanes perquè el govern d’Ayuso va dictar el protocol que els condemnava, de facto, a morir sense atenció mèdica. Lluny d’assumir responsabilitats, la presidenta madrilenya va declarar que “anaven a morir igualment”, una insensibilitat esfereïdora. Sorprenentment, aquesta gestió cruel fa que sigui aclamada pels seus i es vanti d’haver defensat la lliure elecció durant la pandèmia. De nou, la perversió que anticipà Mann: es presenta com a llibertat el que en realitat és darwinisme social i abandonament dels més vulnerables.

Més recentment, a Badalona, el batle Xavier García-Albiol (PP) ha convertit el desallotjament d’un institut abandonat en una exhibició d’una crueltat inèdita en l’àmbit municipal. Sota el crit de “no gastar ni un sol euro de l’Ajuntament” va expulsar més de 400 persones —majoritàriament migrants— al carrer, obligant-los a dormir, en ple hivern, al ras o davall el pont de l’autovia. Tot i que el Jutjat havia autoritzat l’operació, la mateixa resolució obligava a trobar una alternativa social i habitacional abans de procedir a l’expulsió. El batle va declarar-se insubmís a aquesta ordre directa de la jutgessa que tenia per objectiu preservar els drets fonamentals de les persones afectades. En paral·lel, quan entitats socials i la Generalitat els varen intentar oferir una sortida provisional a una parròquia del barri, uns veïns s’organitzaren per bloquejar, violentament, l’entrada dins el temple a les persones desallotjades. García-Albiol havia aconseguit el seu objectiu: sembrar, des de la institució que presideix, la llavor de l’odi.

L’odi desacomplexat envers els més dèbils és ja part del discurs polític quotidià. Els líders de VOX a Madrid i Mallorca demanen “enfonsar” els vaixells de rescat de migrants a la Mediterrània, perquè “la immensa majoria dels espanyols pensa el mateix”. Aquesta crida a la violència indiscriminada contra persones que fugen de la fam i la guerra és pròpia de règims feixistes, no de societats democràtiques. Tanmateix, s’ha normalitzat fins al punt que els permet guanyar vots gràcies a aquesta retòrica de la crueltat. 

Governants suposadament moderats assumeixen aquestes mateixes posicions: Prohens i el president del Consell, Llorenç Galmés, es neguen a acollir més persones migrades, ni tan sols menors d’edat, als centres de protecció de les Illes. Han arribat a plantar cara a les lleis per evitar haver de fer-se càrrec de nins vulnerables argumentant saturació —mentre neguen la turística—. Deshumanització de l’altre, del diferent, caldo de cultiu del feixisme, el de sempre.

En aquest context de banalització de la crueltat, el pacte de govern PP-Vox a les Balears i a la seva obsessió per esborrar la Memòria Democràtica. No és un fet aïllat ni simbòlic: està carregat de connexions amb aquest nou relat de menyspreu dels Drets Humans que se comença a instal·lar, justament ara que celebram 50 anys en llibertat, per la mort de Franco. Un dictador que, en paraules de l’hispanista Paul Preston, apostà pel terror i visqué d’això tota la seva vida. Sona familiar, veritat?

Aquest retrocés suposa que el PP consuma la seva entrega total a Vox i els pactes de la vergonya, entregant la memòria de les persones que encara avui esperen —amb dolor— recuperar els cossos i honorances dels seus éssers estimats. El PP ha subhastat la lliçó de la part més fosca de la nostra història recent, convertida en moneda de canvi per satisfer deliris revisionistes de l’extrema dreta i, alhora, aprovar els pressuposts de Prohens i Galmés. El vertader objectiu, però, és privar a les generacions futures de conèixer la veritat sobre el que va succeir a Mallorca, no fa tants anys. Protegir la Memòria Democràtica, que ells en diuen revenja o “reobrir ferides”, és un deure ètic i legal d’una societat decent. Esborrar-la, o millor dit, tornar-la a sepultar, és obrir la porta de pinte en ample per a repetir els horrors del passat.

No és casualitat que els totalitarismes dels anys ‘30 del segle XX emergissin en contextos de crisi econòmica, de debilitament de les classes mitjanes, de frustració social i de descrèdit de la política. L’ascens del nazisme se serví de l’atur i la inflació desbocada; el feixisme italià es nodrí de les ferides obertes després de la I Guerra Mundial; el falangisme espanyol es perpetuà gràcies a una Guerra Civil i repressió atroces i a la connivència de les elits que desplegaren el seu projecte repressiu, garantia els seus privilegis. 

Tots ells oferiren falses solucions i un boc expiatori a la desesperació de la gent corrent: assenyalaren minories ètniques, dissidents polítics o nacions veïnes com els culpables de tots els mals, i prometeren ordre i grandesa nacional a canvi de sotmetre la voluntat popular als seus capricis. Malauradament, aquelles promeses es varen traduir en pèrdua absoluta de llibertats, en camps de concentració, en guerres i, en definitiva, en milions de morts i patiment sense fi. Avui els nous populismes autoritaris fan servir estratègies similars: atien el rancor social, culpabilitzen els migrants i els pobres dels problemes complexos com la manca d’habitatge o l’encariment de la vida, i disparen verbalment —aviat físicament?— a les minories. Cedir a aquests cants de sirena té un preu que ja pagam: la polarització, la violència i, a la fi, la degradació de la democràcia i de la convivència. Quan veiem partits de govern negant l’emergència climàtica, menyspreant els Drets Humans o essent inequívocament racistes, hem d’entendre que estam en alerta vermella, que la Història està a punt de repetir-se.

La desmemòria deliberada ens empobreix com a societat i ens deixa desprotegits davant els errors pretèrits. Implicar blanquejar els crims d’una dictadura i trepitjar els valors que van inspirar la imperfecta, alhora que exemplar, Transició i la reconciliació democràtica —la justícia, la veritat, la reparació—. La memòria de les víctimes de l’odi entre espanyols no pertany a cap partit, és un patrimoni moral col·lectiu que no es negocia ni es “paga” per mantenir-se a una cadira presidencial. En paraules d’Hannah Arendt: “El subjecte ideal del domini totalitari no és el nazi o el comunista convençut, sinó les persones per a les quals ja no existeix ni la distinció entre fet i ficció, ni la distinció entre real i fals”. I la veritat és que, sense Memòria, no hi ha justícia possible ni Llibertat duradora.

Quan el mes d’octubre de 2022 es va inaugurar a Palma el nou eix cívic del carrer Nuredduna, es va donar una decisiva passa més en el camí cap a la regeneració verda de la capital de Mallorca. Anàvem cap al model de mobilitat sostenible i justa que tots voldríem (excepte els negacionistes d’un canvi climàtic que ja està posant en risc el nostre benestar, salut, seguretat i economia). Nuredduna suposà, a més, una actuació d'acupuntura urbanística dotada d’una doble justícia –espacial i social–, especialment si tenim en compte que s’encaixa dins l’Eixample de Palma, dissenyat per Bernat Calvet el 1897, on durant dècades s’ha prioritzat el trànsit rodat.

Allò que abans no es considerava avantatjós ni oportú per a la ciutat –zones verdes i espai per a la mobilitat activa–, avui es confirma amb una rotunda prioritat. Tant la Comissió Europea com el Govern d’Espanya aposten per un redisseny urbà compromès amb la correcció dels dèficits del passat per mitjà del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Un paquet d’actuacions especialment necessari a una illa com la nostra on, principalment des de la dreta ideològica, s’hi ha patrocinat l’ús desmesurat del cotxe.

Perquè Nuredduna és també un acte de justícia social: ajuda i recompensa a les persones i famílies que caminen, conversen i es troben al carrer, recuperant i actualitzant el carrer mediterrani on els infants ocupaven, despreocupats i en llibertat, el carrer. Un acte que demostra clarament la practicitat i altres bondats dels carrers regenerats i “peatonalitzats” com aquest, que sempre han acabat per satisfer a tothom, malgrat calgui estar sempre atents per tal d’evitar una excessiva ocupació per activitats de restauració que puguin impedir la convivència.

Segons les dades de la DGT, Palma compta amb una mitjana de 756 vehicles per cada 1.000 habitants (a alguns barris aquesta xifra equival a dir “un cotxe, una persona”), mentre que el promig de l’espai viari que es destina a les persones que es desplacen a peu és sols del 41%. Per això, si els carrers són de tots i per a tots, resulta una enorme injustícia –i un contrasentit– regalar la major part del nostre espai viari al vehicle privat que provoca embussos i contaminació ambiental i acústica.

Necessitam més polítiques urbanes que ens reequilibrin i que sempre prevalgui el dret social i espacial dels ciutadans que volen o que necessiten anar a peu, en bicicleta o transport públic. Aquestes polítiques són les del decreixement amable de cotxes, persuadint els conductors perquè en facin un ús més racional. Per què recórrer 300 m en cotxe si aquesta distància es fa només en 4,5 minuts a peu? Per això cal seguir augmentant les infraestructures viàries urbanes d’ús exclusiu per a vianants i bicicletes: està demostrat que la gent no dubta emprar-les quan té les infraestructures que li faciliten aquesta activitat.

En plena Setmana Europea de la Mobilitat, hem conegut com l’Ajuntament de Palma ha desistit de més de 13 milions d’euros, provinents del programa de fons europeus Next Generation, que havien de destinar-se, entre d’altres, a l’adquisició de nous busos, expandir Bicipalma fins al Coll d’en Rabassa, i impulsar la reurbanització del carrer Cotlliure amb criteris de mobilitat sostenible, que connectaria Bons Aires, Camp Redó i Cas Capiscol. Novament veim com la dreta actua de l’única forma que sap fer: en contra de l’interès general i de les evidències científiques que ens manen posar el fre de mà al creixement individualista del vehicle privat. A això cal sumar-hi la voluntat de supressió del carril bus-VAO en funcionament a l’autopista a l’aeroport, desistir del projecte del tramvia de la badia de Palma, o engrandir la Via de Cintura amb nous carrils, cosa que acabarà embossant encara més les entrades a Ciutat.

Reivindicam el model de Nuredduna per extendre’l a més carrers de Mallorca amb vocació de transformar-se en eixos cívics i verds. Aquestes són les receptes de l’urbanisme humanista, que avui esdevé humanitari, aquell que aposta per una planificació urbana i territorial en què la unitat de mesura siguin sempre les persones. No es tracta, és clar, de convertir tota la ciutat en un espai monofuncional de vianants, sinó de reconduir la situació perquè els ciutadans puguin fer-ho de forma més còmoda, segura i eficient.

J. Alvárez Junco, catedràtic d'Història de la Complutense, defineix el mite com nucli vertebrador d'un poble i la seva identitat. En el cas dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, el consens científic és unànime: el mite fundacional reposa en Jaume I d'Aragó (1213-1276), monarca de la Casa de Barcelona, articulador de la primera gran expansió del Regne i considerat “pare de la pàtria”, especialment en els nous territoris conquerits.

Mogut per una visió de caràcter patrimonialista, el Conqueridor decideix deixar en testament els seus dominis en dos bocins. Una part peninsular, pel fill gran, i una altra mixta, de menor entitat, atorgada al menor, Jaume II, primer sobirà del “regne privatiu” de Mallorca. El nou rei ratifica, un cop coronat el 12 de setembre de 1276, la Carta de Franqueses atorgada el 1230 pel seu propi pare als nous pobladors catalans de l'illa. El document no és més que un recull de privilegis i exempcions fiscals per afavorir la colonització de les terres arravatades als sarraïns.

Malgrat els esforços de crear el mite romanitzat d'un regne independent enmig de la mar, especialment en el segle XIX, els fets històrics demostren precisament el contrari. Les lluites de poder entre els mateixos descendents de Jaume I, ocasionaren nombrosos maldecaps als hereus legítims del nou rei mallorquí fins a la reincorporació plena de les illes i els seus minvats territoris continentals al conjunt de la Corona d'Aragó, el 1343.

No es pot parlar d'una lluita entre mallorquins i catalans per preservar una identitat o nacionalitat, conceptes aquests totalment aliens a la realitat de l'Europa medieval i especialment si els protagonistes són uns colons, ocupants per la força de l'espasa, que si alguna cosa es consideraven, eren catalans. És, en aquest context, que pocs anys després de la Conquesta catalana de 1229, s'institueix la Festa de l'Estendard que commemora, el 31 de desembre, el sanguinolent assalt de les tropes del Conqueridor a Madīnat Mayūrqa.

Antecedents imprescindibles per adonar-nos de la impostació que va suposar, per part de M.A. Munar, de la creació d'una Diada el 12 de setembre que no sols pretenia suplantar el 31D, data instituïda per tradició a Palma i les vil·les mallorquines per celebrar la conquesta. Era també la jugada doble de la posteriorment condemnada per corrupció d'UM: assegurar-se la presidència de la celebració (el 31D li hauria tocat cedir-la a la batlia de Palma) i escollir una efemèride, la coronació de Jaume II, prou allunyada del poble per poder evitar qualsevol interferència política atès el costum per part de seguidors nacionalistes d'aprofitar l'Estendard per reclamar la independència.

La nova data va encaixar perfectament amb els desitjos d'un PP que compartia gran part de l'ideari i les intencions de la política costitxera: esborrar qualsevol rastre de vinculació del nostre present amb el passat medieval, molt sospitós d'inspiració filo-catalana. En aquest moment és quan s'hi afegeix un altre ritual, digne de “neofesta”, l'ofrena floral al sepulcre de Jaume II desenvolupat en el “sancta sanctorum” de la Seu de Mallorca (actualitzat ara amb una altra litúrgia: l’exposició del pergamí rubricat per ell). Culminació de les aspiracions de tots els “gonelles” negacionistes de la unitat de la llengua i cultura pròpies que pretenen recrear un mite alternatiu a Jaume I retent culte als reis mallorquins per excel·lència: Jaume II i Jaume III. De nou, allunyats del poble, gairebé en secret. Festa d'amagat, celebració invisible.

Amb l'entrada de PPVOX al Consell, lluna de mel per derogar el català a l'àmbit públic i obertura d'una causa general amb declaració de guerra cultural contra la identitat mallorquina, pren tota la força marcant el 12S com la data central del Consell. Tot plegat amb presses, obviant els tràmits legals per declarar una nova Diada corrent el mateix risc que el carril bus-VAO: quedar-se més temps del que desitjarien Galmés i el seu vicepresident negacionista.

Es pretén no sols suplantar una tradició sinó inventar-ne una altra amb nul seguiment popular i que possiblement envejaria, si pogués dir-ho obertament, el fervor de qualsevol confraria espontània de les festes de St. Sebastià a Palma. Es demostra una vegada més que quan la dreta governa el Consell, amb intenció de declarar-se incompetent en els assumptes que preocupen als mallorquins, augmenta encara més l'allunyament amb el poble que diuen representar. Una abominació històrica més, com és la seva interpretació de la cultura des d'un punt de vista folklorista i gairebé carnavalitzat, vist fa poc a “la Beata” de Santa Margalida.

Els socialistes defensam el 31 de desembre com la data que no sols entronca amb una tradició històrica, àmpliament demostrada pels experts en la matèria i també arrelada tant a Ciutat com a la Part Forana que celebra, de manera anàloga a la resta d'illes així com amb els nostres veïns del País Valencià, l'entrada del territori en una nova dimensió que provocà un canvi cultural i polític que encara perdura. Una Diada on hi cap tothom, perquè nosaltres defensam la cultura i la llengua pròpies per fer-ne partícips a tots els que viuen i estimen Mallorca.