Diuen que els colors no són mai innocents. Que són llenguatge, que envien missatges, que ordenen la mirada i prefiguren els relats. Al País Valencià, això ho sabem prou bé: massa vegades els colors han estat convertits en trinxeres, en armes semàntiques al servei d’una política que, quan li tremolen les idees, busca refugi en l’escenografia. Per això, el viratge del roig al blau en la imatge institucional de la Generalitat no és un detall menor; és un símptoma, un senyal que anuncia una manera de governar on la forma pretén substituir el fons, on l’aparença aspira a devorar el projecte, on l’estètica vol usurpar el territori de l’ètica pública.

És ben revelador que el blau triat coincidisca amb el cromatisme del Partit Popular. Poden batejar-lo com a “senyera”, poden invocar la tradició, poden, fins i tot, recórrer a aquella retòrica de l’“això no és important, el que importa és governar” que tantes vegades s’ha utilitzat per desactivar el debat social, però la realitat és tossuda: els colors institucionalitzats són una manera de dir “açò és nostre”. I si el que és de tots i totes s’enfunda en la paleta d’un partit, el missatge implícit és, com a mínim, inquietant. Confondre l’Estat amb el govern, la institució amb el partit, la ciutadania amb l’electorat fidel: heus ací la temptació de tota dreta sense projecte, heus ací la línia roja que no s’hauria de travessar.

Ara bé, el color és, sobretot, la porta d’entrada a una batalla simbòlica que ja coneixem. Una nova temporada d’un vell serial. Aquella dialèctica esgotadora entre el roig i el blau que, amb hàbil cinisme, alguns han sabut convertir en una metàfora total. Ja fa anys que la cultura d’aquest país, el periodisme, els llibres i fins i tot el cinema han registrat i analitzat com s’ha anat imposant un relat que substitueix la pluralitat pel monocrom, que pretén fer passar per consens el que és només hegemonia. Del roig al blau, de la modernització plural a la uniformitat interessada, del comú al privat que es disfressa de comú: és un recorregut que al País Valencià reconeixem massa ràpidament i que ara torna amb un vernís suposadament “neutral”.

El problema no és, doncs, el blau en si, ni el roig en si. El problema és la mediocritat política que, sense coratge per a governar la complexitat, delega el seu lideratge en la fabricació de símbols. Quan no hi ha idea de país, queda el logotip; quan no hi ha política pública, queda l’eslògan; quan no hi ha projecte per a l’escola, la sanitat, la cultura o el territori, queda la invenció d’un enemic abstracte que cal “posar al seu lloc” amb una operació cromàtica. En eixa deriva, les formacions que ara piloten la Generalitat –el PP, amb l’acompanyament constant i agressiu de l’extrema dreta de VOX– activen la seua màquina més efectiva: la de la confusió entre govern i identitat, la del control simbòlic per allanar el camí a la resignació.

Però aquesta manera de fer política no es queda en la superfície. Darrere d’un canvi de color hi ha tota una agenda, més o menys explícita, destinada a redibuixar el marc en què entenem el que som. I el primer terreny sempre és la llengua. Perquè si la imatge es pot camuflar, l’ús franc i normal del valencià no admet maquillatge que dure gaire. La llengua és el nervi d’una comunitat; on es parla amb naturalitat, hi ha país; on se la relega, s’apaguen veus, s’empobreix la memòria, es trenca la transmissió social. L’estratègia de la dreta valenciana ha estat recurrent: negar qualsevol conflicte i, al mateix temps, buidar de contingut la política lingüística, fer-la ornamental, reduir-la a un folklore llustrós que puga lluir en festes i cartells, mentre es desactiva en l’educació, en l’administració, en els mitjans, en la vida laboral.

La idea de fons és clara: el valencià com a postal i no com a llengua de ple dret. El valencià com un record amable del passat, no com una eina de present i de futur. El valencià com a vernís identitari quan convé, no com a dret ciutadà garantit per l’Estatut i per la Constitució. És en aquest punt on la batalla simbòlica esdevé política pública: es retallen programes, s’erosionen iniciatives, es burocratitza qualsevol impuls de normalització, es limit en la pràctica la capacitat d’elecció de famílies i comunitats educatives, s’envia un missatge difús però efectiu que diu “parlar valencià és opcional, i, si pot ser, quasi sempre prescindible”.

No es tracta només de l’escola. És l’administració que respon amb inèrcia castellana; és el funcionament intern de les conselleries que no garanteix la disponibilitat lingüística; és l’aparador cultural on la diversitat pròpia queda sempre en segon pla davant la comoditat del que ja ve empaquetat; és la pressió econòmica que fa més fàcil renunciar que insistir; és la incomoditat que encara hui patixen parlants que, amb tota la legitimitat, reclamen ser atesos en la seua llengua. És un degoteig que qualsevol valencià ha experimentat alguna vegada i que ens diu que, mentre no s’atrevisquen a prohibir, sí s’atreveixen a fer-nos desistir.

El segon camp de batalla és el territori. El País Valencià, amb les seues comarques, amb la seua geografia de contrastos, amb la seua memòria industrial i agrícola, amb la seua costa transformada i el seu interior sovint oblidat, exigeix una política feta de matisos. Però la política de l’uniforme cromàtic és al·lèrgica als matisos. Prefereix el relat fàcil: un país de sol i platja, d’infraestructures que es prometen en titulars però que arriben tard i malament, d’urbanisme àvid que confon el creixement amb el progrés, d’un “model” econòmic que sovint torna a dependre de cicles turístics i peonades precàries. Quan es parla d’ordenació del territori, de sostenibilitat, de mobilitat, d’habitatge, de patrimoni natural i cultural, la temptació del blau corporatiu és reduir-ho tot a una estratègia comunicativa que desactiva el debat complex i converteix l’acció pública en una successió d’inauguracions.

El tercer element és el dels símbols compartits: la senyera, l’himne, les institucions que haurien de ser de totes i tots. La senyera no és un logotip adaptable a conveniència; és un símbol complex, amb una història rica i també amb controvèrsies que formen part de la nostra trajectòria com a poble. Administrar eixa complexitat requereix respecte i intel·ligència política. Desequilibrar-la, apropiar-se-la, manipular-la soterradament a través del disseny institucional, és una manera d’afeblir el seu caràcter de bé comú. L’himne, que massa vegades ha estat utilitzat com a marca de frontera ideològica, hauria de ser, precisament, el contrari: espai compartit, lloc de trobada, banda sonora de l’autoestima cívica. I les institucions –el govern, les conselleries, els organismes autònoms– han de saber que la seua autoritat no prové del color que trien, sinó del servei que presten, de la qualitat amb què garanteixen drets, oportunitats, cohesió i futur.

En aquest escenari, defensar el roig no és prendre partit per una estètica contra una altra. Defensar el roig és enunciar un projecte de país que, en els darrers anys, va voler significar obertura, modernització, autoestima i reconeixement de la pluralitat. El roig, com a senyal d’una etapa que va intentar situar els drets per damunt dels interessos privats, la diversitat per damunt del monòleg, la cultura pròpia com a decisió i no com a coartada. El roig com a manera de dir que el País Valencià no és una oficina subordinada a cap seu estatal, ni una franquícia acolorida, ni un territori reduït a marca turística. És una forma de recordar que les institucions poden ser motor de progrés real si treballen amb la societat i no de cara a la societat.

Per això, la pregunta fonamental és per què, cada vegada que la dreta valenciana queda sense narrativa, torna a menjar-se els símbols. La resposta és incòmoda i, tanmateix, evident: perquè és més senzill remodelar els marcs que construir polítiques ambicioses en educació, sanitat, habitatge, transició ecològica, economia del coneixement, cultura o justícia social. Es necessita menys talent per a imposar un color que per a dissenyar un model productiu que no condemne a la precarietat a tantes famílies; menys coratge per a polemitzar amb la llengua que per a garantir l’accés efectiu a la cultura; menys responsabilitat per a manipular la senyera que per a abordar amb serietat la vertebració d’un territori desigual.

És en eixa mediocritat on l’extrema dreta se sent còmoda i arrossega el conjunt cap a posicions encara més regressives. La simplificació és el seu hàbitat: ells hi posen la consigna, i governs sense pulsió transformadora l’assumeixen perquè els estalvia la fatiga del pensament. El resultat, però, és devastador per al teixit cívic: es banalitza la política, es degrada el debat públic, es normalitza la idea que tot és intercanviable, que res no és prou important, que la cultura i la llengua són decorats, que la identitat és un instrument, que el país és una marca.

Ara bé, no tot està perdut, ni molt menys. Precisament perquè aquesta és una batalla simbòlica, la resposta també ho ha de ser, i ha de fer un pas més: ha de tornar a convertir els símbols en experiència compartida. La llengua no es defensa només amb decrets; es defensa parlant-la, exigint-la, vivint-la amb naturalitat, fent-la imprescindible en la vida professional i cultural, posant-la en valor en la creació artística, en el periodisme, en les plataformes digitals, en la recerca, en l’empresa. La senyera no es defensa només en el disseny; es defensa donant-li contingut amb institucions íntegres que treballen en valencià i per a totes les persones. L’himne no es defensa amb gesticulació; es defensa quan sap acompanyar-nos en allò que ens fa créixer com a comunitat.

Cal, doncs, replantejar el debat en termes positius i ambiciosos. Això implica exigir transparència sobre els motius i els costos de qualsevol canvi d’imatge institucional, però implica, sobretot, exigir polítiques públiques que dignifiquen la vida de la gent. Volem una escola on el valencià siga llengua de coneixement, de ciència, d’art i d’afectes; volem una administració que garantisca el dret a ser ateses i atesos en valencià, amb independència del codi postal; volem uns mitjans públics i una indústria cultural que no es conformen amb la supervivència, sinó que s’atrevisquen a crear referents potents capaços de competir amb qualsevol; volem una economia que no depenga de cops de sort, sinó de la intel·ligència col·lectiva; volem un territori cuidat, amb mobilitat digna, amb urbanisme que no sacrifica futur per voracitat present.

Defensar el roig, doncs, és defensar la cultura política que situa el bé comú en el centre. És recordar que la modernització no és pintar parets, sinó ampliar drets; que la innovació no és canviar lloms i tipografies, sinó invertir en el talent del país; que l’orgull no és exhibir símbols, sinó meréixer-los amb una gestió honesta i una mirada llarga. El roig és també la memòria de tantes lluites socials que han fet avançar aquest país: des de la defensa de l’escola en valencià fins a la batalla per un territori habitable, des de la creació cultural feta des dels marges fins a la consolidació d’un sector públic que sap que governar és servir, no manar.

I, encara, hi ha una defensa del roig que és també una defensa de la pluralitat simbòlica. Perquè el problema del blau no és el blau, sinó el seu ús hegemònic. El País Valencià és massa ric per a reduir-lo a una sola capa. Som d’una pluralitat que es veu en les falles i en els misteris, en la pólvora i en la poesia, en la marjal i en el metall, en el bressol industrial i en la línia de costa que ha estat porta i cicatriu. Els colors, com les llengües i les memòries, haurien de sumar. Quan l’Estat autonòmic es pinta amb la paleta d’un sol partit, l’empobriment és inevitable. I quan l’empobriment és simbòlic, aviat arriba el material.

És moment també d’interpel·lar-nos: quin paper volem jugar com a ciutadania? Estem disposats a normalitzar aquesta deriva de captura institucional a través del disseny? Ens resignem a convertir una discussió sobre el futur del país en una guerra de logotips? O, pel contrari, aprofitem aquest episodi per obrir de bat a bat el debat sobre el model de País Valencià que volem, sobre com fem que la llengua siga central, sobre com els nostres símbols siguen una abraçada i no una frontera?

La resposta ha de vindre des de baix i des de dins. Des de les escoles que fan del valencià la llengua de la normalitat i de l’excel·lència. Des dels ajuntaments que demostren que la disponibilitat lingüística no és una càrrega, sinó una evidència democràtica. Des de les associacions que trenquen la temptació folkloritzant i situen la cultura pròpia al lloc que li correspon. Des de les empreses que entenen que fer marca en valencià no és tancar-se, sinó obrir-se al mercat amb autenticitat. Des dels mitjans que no s’acontenten amb ser altaveus i aposten per ser motors d’una opinió pública madura.

Cal també un recordatori incòmode però necessari: els símbols només són forts quan van acompanyats d’una ètica pública robusta. La corrupció, la connivència amb interessos privats opacs, la tolerància amb l’abús, la negligència en la gestió, tot això destrueix la credibilitat d’un color i d’un projecte. No es pot reivindicar cap identitat si aquesta identitat no es tradueix en hospitals que funcionen, en escoles que il·lusionen, en trens que arriben, en barris que viuen, en biblioteques que bullen, en museus que dialoguen, en camps que produeixen sense ser devastats, en ciutats que respiren.

Per això, convé recordar la lliçó central del documental i de tantes anàlisis que ja ens advertiren: un país que canvia de color sense canviar de prioritats està condenat a repetir-se. El que necessita el País Valencià no és un pantone, sinó un pacte. Un pacte per la llengua que deixe enrere la por i la utilitze com a palanca de talent. Un pacte per l’educació que trenque el sostre de vidre de la desigualtat i ferma el camí de les noves generacions. Un pacte per la cultura que entenga la creativitat com a infraestructura essencial. Un pacte pel territori que abandone la lògica del totxo i abrace la del futur. Un pacte pels drets socials que situe la dignitat com a brúixola.

És possible? Sí, ho és. I és urgent. Perquè cada gest com el que ara denunciem –canviar el roig pel blau amb naturalitat administrativa– aparentment no costa res, però a poc a poc erosiona l’esperit crític. Ens acostuma a la idea que la política és maquillatge. Ens convida a ser públic passiu i no actor. Ens torna a una infància cívica on allò important es decideix lluny i on la nostra participació queda reduïda a un aplaudiment o a un xiulet.

Diuen també que els països maduren quan són capaços de sostindre contradiccions sense dinamitar-se. El País Valencià, amb la seua diversitat interna, amb la seua memòria de fractures i reconciliacions, té prou experiència per fer-ho. Però necessitem que el govern de torn no confonga liderar amb imposar, representar amb apropiar-se, servir amb colonitzar. Necessitem un govern que entenga que la imatge institucional és just això: institucional. Que presente el país en la seua pluralitat, que s’evite la temptació de l’aparell de partit, que busque el color que menys parla de si mateix i més parla de totes i tots.

El roig, la llengua, el país: tres pilars que es reclamen mútuament. El roig com a compromís, la llengua com a teixit, el país com a casa compartida. Defensar-los no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó mirar avant amb responsabilitat. Implica, quan cal, alçar la veu, escriure, debatre, exigir. Però implica també fer, construir, sumar. Que cada escola que millora el seu projecte lingüístic és una victòria; que cada empresa que publica en valencià és un pas endavant; que cada administració que canvia protocols per garantir drets és un triomf discret però profund; que cada obra que s’escriu, cada pel·lícula que es roda, cada cançó que s’estrena en valencià, és un troç del futur posat al lloc.

I, mentrestant, no renunciar a la crítica. Dir que no és acceptable convertir la Generalitat en una extensió simbòlica d’un partit. Dir que no és admissible que es perpetue l’ambigüitat sobre la defensa de la llengua. Dir que no és neutral tancar els ulls davant la regressió i que no és normal que s’intente fer passar per “lògica” una substitució que només té lectura partidista. La crítica, ben feta, no és ressentiment; és una forma de cura de la cosa pública.

Hi ha una idea que convé retenir: les identitats forts són aquelles que no necessiten permanentment exhibir-se per existir. Quan un govern posa tanta energia en el color de la seua marca, sovint és perquè té poc a mostrar en la substància. És legítim i fins i tot necessari que les institucions es comuniquen bé, que modernitzen la seua imatge quan cal, que arriben a la ciutadania amb llenguatges contemporanis. Però això ha d’estar subordinat a un projecte que es puga explicar sense pirotècnia. Si el roig representava, per a molta gent, una etapa de dignificació i reconeixement, el que esperem és que qualsevol canvi no siga una liquidació, sinó una suma. I el que estem veient és, massa sovint, una operació de reemplaçament.

Per això, la defensa del roig és, en realitat, la defensa d’un espai d’esperança política. És afirmar que la democràcia valenciana pot ser adulta, que pot presentar-se al món amb la seua llengua i les seues singularitats sense demanar perdó, que pot negociar de tu a tu amb l’Estat i amb Europa, que pot definir un model de benestar i prosperitat que no depenga de estètica, sinó de la decència i l’eficiència. És defensar que la nostra senyera, l’himne i el nom del país són ponts i no murs, i que no acceptarem que ningú els convertisca en un uniforma obligatori o en una bandera monopolitzada.

En el fons, la discussió sobre els colors és una discussió sobre qui té dret a contar el país. I la resposta només pot ser una: el dret és de la ciutadania. Cap partit, cap govern, cap ideologia, cap lobby pot usurpar aquesta capacitat. La Generalitat existeix per custodiar eixe dret, per fer-lo possible, per ampliar-lo. Si falla en això, el color serà l’últim problema: el primer serà la pèrdua de confiança, la fractura silenciosa que fa que la gent deixe de sentir la institució com a seua.

És el moment d’una pedagogia cívica que, sense paternalismes, recorde què significa autogovern. Que explique que la normalitat lingüística no és una imposició, sinó una promesa de llibertat. Que mostre que els símbols només són vius si reflecteixen vides reals, i que la diversitat no és una amenaça, sinó un patrimoni. Que entenga que l’orgull no naix de guanyar batalles petites, sinó de fer compatible la identitat amb la justícia, la memòria amb la innovació, la tradició amb els drets.

Que ningú s’enganye: tornar del roig al blau no és una anècdota. És un capítol més d’una tendència a recentralitzar el sentit comú, a fer que el País Valencià torne a ser explicat des de fora, a domesticar la seua vida pública. I és, alhora, una oportunitat per reagrupar energies, per construir un front cívic ampli que reclame una altra manera de fer les coses. Que diga, amb serenitat i fermesa, que el nostre futur no es juga en una paleta de colors, sinó en una aposta decidida per la llengua, per la cultura, per la gent jove, per les comarques, per la ciència, per la sanitat, per l’educació, per la igualtat.

Hi ha una última imatge que voldria invocar. Quan un infant dibuixa la seua casa, rarament tria un sol color. Necessita el roig de les teules, el blau del cel, el verd dels arbres, el groc del sol, el marró de la terra. Entén, instintivament, que la vida vol matisos. Nosaltres també. El País Valencià és eixe dibuix compartit on el roig no expulsa el blau, on el blau no pretén absorbir-ho tot, on la paleta és ampla i generosa. Quan un govern trenca eixe equilibri i imposa una monocromia, no sols ens roba un color; ens furta la capacitat de dibuixar-nos.

Per això defensem el roig, la llengua i el país. Perquè en eixa defensa hi ha una forma de dir que no renunciem a ser protagonistes de la nostra història. Que no acceptem una política feta de trucs de màgia i de cortines de fum. Que exigim altura, fons, decència. Que volem institucions que no tinguen por del valencià, que no tinguen por de la pluralitat, que no tinguen por de la memòria. I que, si cal, tornarem a explicar-ho mil vegades, a capgirar els marcs, a guanyar els espais, a reconstruir els Ponts.

No serem el color que ens imposen. Serem el país que decidim ser. I eixa decisió comença per recordar que els símbols són de totes i tots, que la llengua és un dret irrenunciable, que la senyera és un vincle i no una etiqueta, que l’himne és un alè i no un ritual buit. Comença per exigir que la Generalitat represente, i no s’apropie; que dialogue, i no monologue; que sume, i no resta. Comença per posar al centre allò que de veritat importa i que cap pantone no pot substituir: la dignitat de la nostra vida col·lectiva.

Que el roig continue bategant com a record i com a promesa. Que el blau no siga una disfressa, sinó un color més en una paleta compartida. Que la llengua siga la nostra casa i la nostra porta al món. Que el País Valencià, amb la seua pluralitat indomable, es mire al mirall i es reconega, sense permisos prestats. I que, davant de cada intent de convertir la política en una agència de màrqueting, responguem amb la serenor de qui sap que els colors passen, però la voluntat de ser un poble roman.

Durant segles, la Cofradia de la Sang ha sigut un espai masculí. Això és un fet històric que ningú pot negar. Però també és un fet que cal interpretar amb justícia. La societat d’aquells temps funcionava amb rols molt marcats, i les confraries, com tantes altres institucions, seguien l’estructura social del moment. No hi havia una voluntat explícita d’exclusió ni un desig de menyspreu cap a les dones. Era tradició, era costum, era la manera com s’entenia la vida comunitària i religiosa. I això mereix ser reconegut sense complexos.

Ara bé, que una tradició tinga un origen legítim no significa que puga mantindre’s intacta per sempre. Les tradicions que perduren són les que saben evolucionar, les que s’adapten sense trair la seua essència, les que entenen que la fidelitat al passat no pot convertir-se en un mur que impedisca avançar. La Cofradia de la Sang ha sigut sempre un símbol de Sagunt, un espai de fe, de devoció i de comunitat. I precisament per això, perquè és un símbol viu, no pot quedar-se ancorada en un model que ja no respon a la realitat actual ni al que demana l’Església.

El Dret Canònic és clar. Totes les persones creients tenen la mateixa dignitat i el mateix dret a participar en la vida de l’Església. Les confraries són associacions públiques de fidels i, per tant, estan sota l’autoritat de l’arxidiòcesi, que és qui aprova els estatuts i qui vetla perquè no hi haja discriminació. No és una qüestió d’opinió, ni de gustos, ni de preferències personals. És una qüestió de coherència amb la pròpia normativa de l’Església. I és també una qüestió de justícia.

En aquest procés, cal reconéixer el paper exemplar de la Junta de la Cofradia. Ha acceptat les signatures, ha convocat la reunió extraordinària i, sobretot, ha mantingut una actitud impecable, sense interferir en la decisió col·lectiva i deixant la seua opinió personal al marge. En un moment tan delicat, aquesta neutralitat activa, respectuosa i responsable és digna d’agraïment. També la Majoralia d’enguany ha estat a l’altura, treballant amb esforç, dedicació i imparcialitat. En temps de tensió, la seua serenitat ha sigut un exemple per a totes les persones cofrades.

Jo he votat que sí a l’entrada de les dones. Ho he fet perquè crec que la fe, la devoció i el compromís no tenen gènere. Ho he fet perquè vull una confraria que s’assemble a la Sagunt d’avui, que és diversa, plural i oberta. Ho he fet perquè crec que la Cofradia de la Sang serà més forta quan siga capaç d’integrar totes les persones que senten aquesta tradició com a pròpia. I ho he fet perquè estic convençut que la igualtat no resta, sinó que suma; no debilita, sinó que enfortix; no trenca, sinó que uneix.

Hi ha, a més, un element que no podem ignorar. La Setmana Santa de Sagunt és Festa d’Interés Turístic Nacional. Aquest reconeixement no és només un títol honorífic. És un compromís amb la qualitat, amb la projecció cultural, amb la participació i amb la coherència amb els valors actuals. Perdre aquest títol seria un colp per a la ciutat, per a la seua economia, per al seu prestigi i per a la seua identitat. Mantindre’l implica demostrar que les nostres celebracions evolucionen, que són capaces d’integrar, que responen a les expectatives d’una societat que valora la tradició, sí, però també la igualtat i la inclusió. No es tracta de renunciar al que som, sinó de demostrar que allò que som és prou gran per créixer.

La Cofradia de la Sang ha superat guerres, crisis, canvis socials i transformacions profundes. Sempre ha sabut adaptar-se. Sempre ha sabut mantindre viva la flama de la devoció. Ara té davant un repte que no és menor, però tampoc és insalvable. És un repte que demana generositat, humilitat i capacitat de mirar més enllà de les emocions immediates. És un repte que demana recordar que la confraria no és patrimoni d’un grup, sinó de tota la comunitat creient. I és un repte que demana entendre que la fe no exclou, sinó que abraça.

La decisió que prenguem marcarà el futur de la confraria. Però també marcarà el missatge que enviem a la ciutat, a les generacions joves i a totes les persones que miren la Setmana Santa de Sagunt com un referent. Podem triar quedar-nos en el passat o podem triar caminar cap al futur amb dignitat i coherència. Podem triar tancar portes o podem triar obrir-les. Podem triar la por o podem triar la confiança.

Jo trie la confiança. Confiança en la nostra història, confiança en la nostra gent, confiança en la nostra capacitat d’evolucionar sense perdre l’essència. Confiança en què la Cofradia de la Sang continuarà sent el que sempre ha sigut: un espai de fe, de comunitat i de tradició viva. I, sobretot, confiança en què la igualtat farà més gran allò que ja és gran.

Sagunt mereix una confraria que mire al futur amb valentia. I la Cofradia de la Sang mereix continuar sent un símbol d’unitat, no de divisió. És el moment d’avançar, d’integrar i de demostrar que la tradició i la igualtat no són enemigues, sinó aliades. És el moment de fer història, no de repetir-la. I és el moment de fer-ho juntes i junts, amb respecte, amb serenitat i amb la convicció que el futur de la confraria serà millor si és un futur compartit.

Experts en la matèria, com el sociòleg i historiador Gil‑Manuel Hernández, han explicat que les Falles són un espill de la societat valenciana i que la festa ha anat modificant-se segons els canvis socials, econòmics i culturals. Hernández parla de les Falles com una festa polièdrica i ambivalent, capaç d’integrar creativitat i tradició, però també susceptible de convertir-se en producte de consum, en artefacte buidat de significats. Per la seua banda, Josep Lluís Marín, especialista en cultura festiva i autor de nombrosos estudis sobre llengua, identitat i festes, ha insistit en la necessitat d’una mirada crítica que vaja més enllà de la superfície i que situe la festa en el seu context històric i sociològic. Ambdós experts coincideixen que les Falles tenen un potencial extraordinari, però que necessiten reflexió, regulació sensible i compromís comunitari per evitar la banalització.

Quan observem l’evolució de les Falles de València i les dels pobles i ciutats falleres com Sagunt, Torrent, Xàtiva, Dénia, Alzira, Gandia o Borriana, resulta evident que la festa no és uniforme. Cada municipi ha desenvolupat una identitat pròpia, una estètica, uns ritmes i unes pràctiques singulars. Tanmateix, la centralitat de València ha condicionat la percepció global de la festa. La declaració de la UNESCO fou per a totes les Falles, però el relat institucional i mediàtic continua centrant-se en els grans monuments de la capital, en la màgia espectacular de les mascletaes i en la imatge turística de carrers plens i de nits interminables. Mentrestant, les Falles de molts pobles, que sovint conserven una dimensió més humana, reivindicativa i comunitària, queden relegades a un segon pla en la imaginació col·lectiva.

Especialistes en sociologia festiva assenyalen que aquesta desigualtat reflecteix un fenomen més ampli: la tensió entre la festa com a espai comunitari i la festa com a producte cultural. Quan la festa esdevé massa dependent del turisme o de la competició estètica, es corre el risc d’esborrar la seua dimensió social, que és precisament la que la fa mereixedora del reconeixement com a patrimoni immaterial. Les Falles no són sols monuments; són rituals, relacions, llenguatge, memòria i identitat compartida. Quan això es perd, tot el que queda és una postal.

Pel que fa a la tradició, és important recordar que aquesta no és mai estàtica. Com recorda Gil‑Manuel Hernández, les Falles han evolucionat constantment: des dels ninots menuts i reutilitzats de finals del segle XIX fins als monuments monumentals actuals; des de la sàtira política mordaç fins a un humor sovint edulcorat; des de la participació barrial fins a la dependència de patrocinis i pressupostos enormes. Aquesta evolució té moltes lectures possibles. D’una banda, ha permés la professionalització dels artistes fallers, que han aconseguit desenvolupar tècniques i llenguatges plàstics admirables. D’altra banda, ha generat una cursa de gigantisme que no sempre aporta profunditat i que pot invisibilitzar comissions menudes o barris amb menys recursos.

Inevolució és també una paraula que cal incorporar al debat. Davant l’augment de la competició per a aconseguir premis, davant la pressió turística i davant un model cada vegada més orientat a l’espectacle, alguns elements tradicionals s’han diluït. La sàtira, que havia sigut una eina poderosíssima per a qüestionar el poder i posar el dit en la nafra, ha sigut substituïda en molts casos per missatges inofensius o decoratius. Josep Lluís Marín ha denunciat en diverses ocasions la pèrdua de discurs crític i l’autocensura, fenomen que considera un empobriment cultural. Les Falles, per naturalesa, haurien de ser irreverents. Quan deixen de ser-ho, perden una part essencial de la seua identitat.

La llengua valenciana és un altre eix central. Les Falles haurien de ser un dels grans motors de normalització lingüística del país. I és cert que en molts llibrets, en moltes comissions i en moltes iniciatives culturals la llengua és present i viva. Però també és cert que en massa ocasions queda relegada a un pla secundari, substituïda per castellà o per anglicismes, especialment en cartelleria, actes públics o comunicació externa. Marín ha insistit en diverses ocasions que la llengua no és un afegit, sinó un element constitutiu de la festa. Sense llengua no hi ha identitat plena. Sense identitat, la festa corre el risc de convertir-se en espectacle exportable, però desarrelat.

El veïnat és un dels grans oblidats. La sociologia festiva ho ha estudiat clarament: una festa que ocupa el carrer necessita equilibris, consensos i regulacions que permeten compatibilitzar celebració i vida quotidiana. El problema no és la festa, sinó l’absència de mesures que garantisquen el descans, l’accessibilitat i la convivència. En molts barris, especialment a València, les persones residents han de reorganitzar la seua vida durant dies: soroll intens, carrers tallats, música nocturna, dificultat per dormir, impossibilitat de moure cotxes o accedir lliurement a l’habitatge. No es tracta de renunciar a la festa, sinó de repensar-la des d’una mirada que tinga en compte totes les persones. Si les Falles volen ser patrimoni viu, han de ser habitables.

La massificació i el turisme representen un altre dilema. L’arribada massiva de visitants pot aportar diners, però també desbordament, degradació de l’espai públic i pèrdua de qualitat de vida. Hernández ha advertit que la festa pot convertir-se en una fallera major global, una imatge estereotipada destinada al consum ràpid, desconnectada del seu teixit comunitari. Aquest model no és sostenible. Les Falles no poden competir en grandiositat amb ciutats globals, però sí poden oferir autenticitat, proximitat i cultura viva, sempre que es preserve la seua essència.

La sostenibilitat ecològica és un repte que la festa ja no pot ajornar. La quantitat de materials no reciclables, la petjada de carboni, el fum de la cremà, la generació de residus i el consum energètic són qüestions que cal abordar amb valentia. No es tracta d’eliminar rituals, sinó d’innovar. Artistes fallers, universitats i col·lectius culturals ja han començat a explorar nous materials més respectuosos i processos més nets. Però falta un compromís global i institucional que done suport real a aquestes iniciatives. La sostenibilitat social és igualment clau. Les Falles necessiten relleu generacional, inclusió, igualtat i espais on totes les persones puguen participar sense barreres econòmiques o culturals. Necessiten recuperar la dimensió crítica, potenciar els llibrets i fomentar una festa menys dependent del gigantisme.

En aquest context, la política té una responsabilitat central en el futur de les Falles, i això implica abandonar definitivament la utilització partidista de la festa. Les Falles no poden ser un escenari on les institucions busquen rèdits electorals aprofitant-se del treball de les comissions. La política ha d’acompanyar, escoltar i facilitar, no instrumentalitzar. Cal garantir espais estables de diàleg amb el món faller, el veïnat, els artistes i les persones expertes, per tal de construir una governança participativa que done resposta als reptes reals de la festa. La mirada política ha de ser estratègica i no oportunista, perquè les Falles necessiten planificació a llarg termini, no improvisacions anuals.

També és imprescindible que les administracions impulsen decididament una reforma profunda del model de convivència. La política no pot continuar delegant la responsabilitat en la paciència infinita del veïnat, sinó que ha de legislar i regular amb intel·ligència, sensibilitat i valentia. Cal establir horaris més equilibrats, avançar en mesures acústiques, garantir itineraris accessibles, revisar l’ocupació de l’espai públic i invertir en la professionalització de la gestió festiva. Les Falles poden conviure amb una ciutat habitable, però això només serà possible si les institucions deixen de tindre por a prendre decisions que, encara que no siguen populars en el curt termini, faran la festa més sostenible per al conjunt de la població.

La política ha d’assumir també la responsabilitat cultural. Les Falles són patrimoni immaterial de la humanitat i això exigeix polítiques públiques que vagen molt més enllà de subvencions puntuals. Cal invertir en tallers artesans, en innovació ecològica, en programes de formació per a artistes fallers, en promoció de la llengua valenciana, en investigació universitària sobre cultura festiva i en la preservació de l’arxiu i la memòria fallera. I cal, sobretot, un pacte institucional perquè les Falles siguen una prioritat cultural sostinguda en el temps. Una política cultural valenta és aquella que protegeix el patrimoni, fomenta el talent i dona sentit al futur de la festa sense renunciar als seus valors. Les Falles no necessiten una política que passe cada març a fer-se fotos: necessiten una política que les cuide cada dia de l’any.

La conclusió és inevitable: si les Falles volen continuar sent patrimoni de la humanitat, primer han de tornar a ser patrimoni del veïnat. No és tan complicat. Només caldria que la festa recordara que va nàixer al carrer, no als despatxos; que el seu motor és la gent, no els patrocinadors; que la seua força és la sàtira, no la correcció; i que la seua llengua natural és el valencià, no la traducció simultània per a influencers despistats. Recuperar això no és tornar al passat: és garantir que el futur no siga una versió low‑cost d’allò que vam ser.

I és que, si la sàtira fallera tinguera plena llibertat, probablement dedicaria un monument sencer a aquesta ironia col·lectiva que vivim: milions d’euros invertits en una festa que després diu que no té diners per a protegir els tallers dels artistes; carrers plens de llums led però buits de sentit crític; discursos grandiloqüents sobre el patrimoni mentre el fum negre de la cremà recorda que encara queda molt camí per recórrer en sostenibilitat. I al remat, sempre apareix algun polític reclamant-se defensor de la tradició mentre confon falla amb mascletà, o llibret amb catàleg de fallera major. La festa no necessita més voluntaris d’última hora; necessita responsables que entenguen el que gestionen.

Per això, la conclusió final és simple i contundent: les Falles sobreviuran només si es permeten ser el que sempre han sigut, no el que alguns volen convertir-les. Una festa irreverent, comunitària, creativa i plenament valenciana. Una festa que no demane permís per a fer crítica, que no tinga por de reinventar-se i que no es deixe domesticar per la pressa turística ni pels interessos de curta volada. Una festa que, com el foc, té força per transformar-ho tot, però que necessita que la cuidem perquè no s’apague. I si cal plantar un monument gegant que recorde això, que siga un ninot amb un cartell que diga, en l’idioma més nostre possible, que les Falles són del poble, i que qui vulga apropiar-se-les, almenys que tinga la decència de participar, treballar i escoltar. Només així la flama continuarà viva, i el març continuarà fent-nos sentir que aquesta terra, per damunt de tot, és festa, cultura i actitud.

El camp valencià viu una transformació profunda que altera no sols qui treballa la terra, sinó també què significa tindre-la i per a què serveix. L’entrada massiva de grans inversors, fons financers i corporacions multinacionals en la compra de finques agrícoles ha generat un canvi estructural que trenca amb un equilibri històric. El que abans era una activitat vinculada al territori i a unes persones concretes ha passat a ser un actiu dins d’una estratègia global d’inversió, gestionat des de centres de decisió allunyats tant geogràfica com emocionalment de la realitat del camp valencià. Este fenomen, tot i avançar sense grans titulars ni anuncis oficials, està modificant la manera com s’entén l’agricultura, el paper de les persones agricultores i fins i tot el concepte mateix de sobirania alimentària.

Sovint, aquest canvi s’ha presentat des del discurs institucional com un pas cap a la modernització, l’eficiència i la competitivitat. Es diu que el camp necessita inversions, noves tecnologies i projectes de llarg abast que les xicotetes explotacions no poden assumir. Però darrere d’aquest relat s’amaga una realitat molt més complexa. La concentració de terres en mans de grans operadors no és fruit d’un debat democràtic sobre el model agrari que es vol per al futur, sinó el resultat d’un seguit de factors que han anat erosionant el sector primari valencià fins a situar-lo en una situació de vulnerabilitat extrema. La falta de relleu generacional, la pressió constant dels preus, la competència global i l’escassa rendibilitat han convertit el camp en un terreny fèrtil per a la penetració de capitals que veuen en la terra una oportunitat d’inversió segura i estratègica.

Aquesta nova etapa redefineix la terra des d’una perspectiva radicalment diferent. El valor ja no és la seua capacitat de sostenir una família, un poble o un tipus de vida vinculat al territori, sinó la seua potencialitat com a actiu especulatiu. La terra s’incorpora als portafolis de fons internacionals igual que ho fan immobles, infraestructures energètiques o paquets d’accions. En aquest context, allò que tradicionalment havia sigut una relació d’interdependència entre persones i entorn es converteix en una simple operació econòmica, desproveïda gairebé de qualsevol dimensió humana. Les decisions sobre què es planta, quins recursos es prioritzen o quins processos productius s’utilitzen ja no depenen de les persones que viuen al territori, sinó de criteris de rendibilitat immediata que responen a interessos globals.

Les conseqüències d’aquest fenomen són múltiples i afecten de manera directa les persones agricultores, que són, al cap i a la fi, el cor de qualsevol sistema agrari viu. Molts llauradors i llauradores es veuen abocats a vendre les seues terres perquè el marge econòmic és insuficient per mantenir l’activitat i les inversions necessàries. Els costos de producció augmenten, els preus en origen continuen deprimits i les exigències del mercat són cada vegada més estrictes, mentre el suport institucional no sempre arriba amb la rapidesa i la intensitat que seria desitjable. A mesura que la dimensió financera avança, la figura del petit productor queda arraconada, i persones que durant dècades havien gestionat explotacions que eren part de la seua identitat i història familiar es veuen reduïdes a jornaleres en les mateixes finques que abans eren seues o, directament, obligades a abandonar l’activitat.

Amb cada explotació que es perd, desapareix també un coneixement profund vinculat al territori. Es tracta d’un saber fet de pràctiques, experiències i intuïcions que no poden substituir-se amb manuals tècnics ni amb algoritmes. És un coneixement que inclou la gestió de l’aigua, l’observació dels cicles naturals, la cura del sòl, la selecció de llavors, les tècniques de reg, poda o protecció de cultius que han evolucionat al llarg de generacions. Quan aquest saber s’interromp, el patrimoni immaterial col·lectiu s’empobreix, i amb ell, el futur del sector.

A més de les conseqüències socials, el nou model de gestió de la terra promou sovint formes de producció intensiva que tenen un impacte ambiental molt considerable. L’ús intensiu de fertilitzants, pesticides i aigua redueix la qualitat del sòl, altera els ecosistemes i disminueix la biodiversitat. La substitució de varietats autòctones per altres més rendibles però menys adaptades al territori posa en risc un patrimoni genètic que és clau per a la resiliència agrícola. L’erosió del sòl, la compactació derivada de la mecanització extrema o la contaminació d’aqüífers afecten no sols el medi ambient, sinó també la capacitat futura del camp valencià per continuar sent productiu.

L’impacte social també és profund. La mecanització i la concentració d’explotacions redueixen el nombre de llocs de treball disponibles en el camp, fet que accelera el despoblament de les zones rurals. Quan els llocs de treball relacionats amb l’agricultura disminueixen, els comerços locals tanquen, i els serveis públics s’afebleixen i els pobles perden vitalitat. Es crea un cercle viciós en què la falta d’oportunitats expulsa els joves, i l’absència de joves dificulta el relleu generacional, que ja era precari. El resultat és un territori cada vegada menys poblat, menys viu i més exposat a dinàmiques que no tenen en compte la seua especificitat.

Tot i això, el debat públic sobre este procés continua sent molt limitat. La majoria de persones són conscients que el camp està en crisi, però no sempre perceben l’abast i la profunditat del canvi que s’està produint. Sovint es parla de la problemàtica dels preus, de la competència exterior o de les dificultats de comercialització, però no s’analitza amb prou profunditat quin model agrari s’està imposant de manera pràcticament automàtica. La pregunta clau és si el futur del camp valencià ha de dependre d’interessos financers globals o si, per contra, la societat ha d’impulsar un model basat en la terra com a bé comú, gestionada per persones que viuen al territori i que tenen un compromís real amb la seua preservació.

Això implica replantejar la política agrària des d’una dimensió més ampla que la de la simple competitivitat. Significa apostar per mesures que ajuden les explotacions familiars a ser viables econòmicament, per polítiques que faciliten l’accés a la terra de les persones joves, per una regulació que evite la concentració excessiva i per un reforç de les pràctiques agrícoles sostenibles que conserven el sòl, l’aigua i la biodiversitat. També implica fomentar circuits de distribució més curts, que apropen productors i consumidors i que donen valor als productes de proximitat. Recuperar el protagonisme de les persones agricultores passa per dotar-les d’eines per competir en un mercat global sense haver de renunciar a la qualitat, al respecte pel medi ambient o a la dignitat laboral.

En aquest escenari, el debat sobre l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur ha actuat com un catalitzador de la sensibilitat política respecte del camp i, en particular, del malestar dels llauradors i llauradores. El 21 de gener de 2026, el Parlament Europeu va aprovar per un marge tan estret com significatiu la remissió del text de l’acord al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb 334 vots a favor, 324 en contra i 11 abstencions, fet que n’atura de manera efectiva l’avanç fins que hi haja dictamen judicial. Aquesta decisió reflecteix divisions profundes, tant ideològiques com nacionals, i arriba després de setmanes de mobilitzacions del sector agrari als carrers d’Estrasburg.

La cronologia immediata prèvia reforça la idea d’un clima tens i amb fort component simbòlic. El 17 de gener de 2026, la Unió Europea i Mercosur van signar a Asunción l’acord de partenariat i un acord interí en matèria comercial, si bé l’entrada en vigor quedava condicionada als procediments interns, especialment al consentiment del Parlament Europeu, que pocs dies després va decidir elevar el cas al Tribunal de Justícia per qüestions de base jurídica i de mecanismes de reequilibri.

Abans d’això, ja s’havien viscut imatges potents de protesta a Brussel·les i a altres capitals europees. El 18 de desembre de 2025, milers de tractors van bloquejar carrers al voltant de les institucions comunitàries, amb moments de tensió entre manifestants i policia, en el marc d’una cimera on es pretenia donar l’última empenta a l’acord. Les protestes insistien en la necessitat de reciprocitat regulatòria i en el perill d’entrada de productes més barats i amb estàndards diferents que pressionaren encara més els preus en origen.

Aquest malestar europeu ha tingut ressò al País Valencià. A les Corts s’han registrat iniciatives polítiques reclamant frenar o condicionar l’acord per protegir el sector agrari valencià i garantir reciprocitat d’estàndards. El 13 de gener de 2026, Compromís va presentar una proposició no de llei en aquest sentit, posant l’accent en l’impacte potencial sobre cultius sensibles com els cítrics o l’arròs i en el risc de competència deslleial si no s’estableixen salvaguardes clares i controls efectius. Aquestes posicions s’alimenten també del rebuig frontal expressat per les organitzacions agràries valencianes, que alerten del desequilibri comercial i del risc fitosanitari.

La sensibilitat política amb el camp s’ha accentuat perquè el conflicte supera la dimensió comercial i impacta directament en la legitimitat de les polítiques públiques i la cohesió territorial. Per a moltes comunitats rurals, la percepció és que se’ls exigeix cada vegada més en sostenibilitat, traçabilitat i seguretat alimentària mentre es facilita l’entrada de productes elaborats sota marcs reguladors menys estrictes. En paral·lel, en el pla jurídic europeu han pesat els dubtes sobre el mecanisme de reequilibri del tractat i sobre la divisió del paquet per accelerar la part comercial, aspectes que han motivat la remissió al Tribunal de Justícia.

Al mateix temps, a l’altra banda de l’Atlàntic, el ritme és un altre. A finals de febrer de 2026, l’Argentina i l’Uruguai van completar la ratificació parlamentària del tractat, mentre el Brasil i el Paraguai havien iniciat ja els seus tràmits, un contrast notable amb el parèntesi europeu condicionat a la decisió judicial i a la correlació política a la cambra.

En el pla estrictament valencià, el debat sobre el model territorial i energètic ha introduït una paradoxa dolorosa per al camp. La Generalitat, alhora que proclama la necessitat de preservar sòl agrícola i impulsar la transició energètica, ha avalat una planificació que permet implantar una macroplanta fotovoltaica sobre horta viva i productiva a Sagunt per alimentar la gigafactoria de bateries. El Pla Territorial Estratègic de Parc Sagunt II manté la previsió d’ocupar aproximadament 250 hectàrees a la partida de Montíber, un sòl d’alt valor agrològic, dividint el projecte en diverses centrals. L’Ajuntament de Sagunt ha evidenciat aquesta tensió i ha instat la Generalitat a estudiar alternatives, però el disseny original continua pesant en l’agenda.

Diversos informes i al·legacions d’entitats ecologistes i veïnals han alertat, a més, de l’efecte col·lateral sobre el risc d’inundacions i l’equilibri hídric del territori. Un estudi sobre la central fotovoltaica de Montíber assenyala que la instal·lació de centenars de milers de plaques sobre més de dues-centes hectàrees d’horta podria incrementar de manera significativa l’escorrentia superficial i empitjorar el perill d’inundació en nuclis costaners com Almardà i Canet d’en Berenguer, alhora que afectaria corredors ecològics i el paisatge tradicional. El mateix estudi denuncia la possible fragmentació del projecte per eludir avaluacions ambientals més exigents, fet que ha intensificat la crítica social a una solució que, sense negar la necessitat de renovables, sacrifica sòl agrari fèrtil.

El marc jurídic utilitzat per a accelerar aquests projectes ha sigut la declaració de Projecte Territorial Estratègic, que permet simplificar tràmits i habilita l’expropiació de terrenys, la qual cosa ha incrementat la incertesa entre els agricultors. En l’òrbita de la gigafactoria s’han plantejat expropiacions i arrendaments sobre unes 250 hectàrees, principalment tarongerars, amb una cronologia marcada per dificultats pressupostàries, dubtes sobre compensacions i la persistència del Consell a tirar endavant la infraestructura energètica associada. La combinació d’urgència industrial i agilització administrativa ha deixat molts llauradors en terra de ningú, pendents de decisions que afecten la seua continuïtat.

Malgrat això, hi ha alternatives tècnicament viables que minimitzarien l’impacte sobre l’horta. Entitats com Acció Ecologista-Agró han proposat reubicar la planta fotovoltaica en espais ja transformats del port marítim de Sagunt, amb cobertes sobre aparcaments i sòls industrials sense ús, sumant més d’un centenar d’hectàrees susceptibles d’allotjar una potència similar sense destruir cultius. L’Ajuntament de Sagunt ha avalat estudiar aquesta via i ha aprovat una moció en aquest sentit, remarcant que permetria generar igual o més energia amb menor cost de connexió i sense impacte sobre sòl agrícola, al mateix temps que agilitava les tramitacions. Tot i això, la Generalitat ha mantingut la prioritat de Montíber en la seua planificació, la qual cosa ha estat interpretada per una part de la societat com una opció política que posa per davant el subministrament energètic a gran escala per a la indústria, encara que siga a costa de terra viva.

La paradoxa és que un mateix relat de modernització pot servir per justificar, alhora, la concentració de la propietat agrària i la requalificació de facto del sòl agrícola cap a usos energètics intensius. En tots dos casos, el resultat és la pèrdua de control del territori per part de les comunitats que l’han cuidat durant generacions. Quan la terra es transforma en actiu financer o en plataforma energètica sense integrar la veu de qui l’habita i la treballa, es trenca la cadena que fa possible la vida rural: desapareix el saber agrari, s’erosionen els sòls, s’empobreix la biodiversitat i s’accelera el despoblament. En el cas valencià, aquesta doble pressió es veu amplificada per la crisi de rendibilitat de cultius com els cítrics o l’arròs, i per la insuficient consolidació de canals curts de comercialització que asseguren preus justos.

Per això el debat sobre el futur del camp valencià és més que una discussió tècnica sobre cultius, tecnologies o infraestructures. És, sobretot, una decisió col·lectiva sobre com volem viure i què considerem essencial per a la nostra sobirania alimentària i la nostra identitat. Si demanem al camp que sostinga paisatges, cultura, biodiversitat i aliments de qualitat, cal dotar-lo d’un marc normatiu coherent. Això vol dir clàusules de reciprocitat en els acords comercials, salvaguardes activables amb celeritat quan un sector es veja sotmés a un xoc d’importacions, controls fitosanitaris rigorosos a frontera, suport estable a la transició cap a pràctiques regeneratives, polítiques d’accés a la terra per a joves i una fiscalitat que prime l’activitat agrària activa sobre l’especulació patrimonial.

El futur del camp valencià, en definitiva, exigeix reequilibrar la balança entre lògica financera, necessitat energètica i bé comú. Es tracta d’escollir si volem que la terra continue en mans de qui la cuida i hi arrela projectes de vida, o si acceptem que quede subordinada a decisions llunyanes que només miren números. El temps per a decidir és limitat, però les conseqüències de no fer-ho poden marcar les pròximes dècades. Obrir el debat, amb dades, amb participació i amb un compromís real amb les persones agricultores, és la millor garantia perquè la modernització no siga sinònim de buidor del territori, sinó d’un futur compartit on el camp continue essent una font de vida, dignitat i autonomia.

Un llibret no és una factura, ni una memòria justificativa, ni una relació de despeses. Un llibret és un llibre de festa, el quadern on una comunitat s’explica i s’imagina a si mateixa, on s’arreplega l’humor i la crítica, on la tradició es renova i on el valencià respira en tota la seua amplitud. És memòria d’un any i arxiu de dècades, és pont entre la saviesa popular i les noves generacions, és espai per a la sàtira i per a la tendresa, per al vers i per al dibuix, per a la fotografia i per al disseny. És també un lloc d’aprenentatge compartit, on qui escriu, qui corregeix, qui maquetarà, qui il·lustra i qui coordina aprenen a dialogar, a cedir, a elevar el llistó. Confondre això amb un assumpte de pesos i mesures és revelar una incomprensió profunda sobre què és i per a què serveix la cultura festiva, i transmetre una idea empobridora: que l’única manera d’avaluar una obra és posar-la damunt d’una bàscula administrativa.

D’entre totes les decisions desencertades, la primera que fa mal és el calendari. Convocar tard, quan els llibrets ja estan tancats o en impremta, quan les comissions han compromés recursos, energies i il·lusions, és una manera de buidar de sentit el moment del reconeixement. Un premi que arriba després de la festa és un premi que no arriba, un palet que no es pot lluir quan toca és un símbol que perd força, una alegria compartida que es dispersa. La cultura festiva té un ritme propi i una litúrgia. Hi ha una geografia del temps que s’ha de respectar: l’hivern de redacció i correccions, la pressa dels últims dies de maquetació, l’olor de tinta fresca que precedeix el repartiment, la setmana gran on el llibret passeja de mà en mà, de casal en casal, de plaça en plaça. Trencar eixa litúrgia per desídia administrativa és una falta de respecte a la gent que sosté la festa des de baix, a qui cedeix nits i caps de setmana per a fer possible un llibre que no és un producte sinó una obra col·lectiva.

Encara més greu que la tardança és l’enfocament dels criteris. Allò que havia sigut un espai per a la coherència editorial, per a l’originalitat dels continguts, per a la qualitat del disseny i de la maquetació, per a l’ús acurat del valencià i per a la mirada inclusiva que reflecteix la pluralitat de la nostra societat, es veu substituït per un sistema que no exigeix ni obrir el llibret. Hi ha una diferència abismal entre llegir i pesar. Llegir implica posar-se en la pell d’una comissió, apreciar l’assaig que pensa la festa, tastar l’atreviment d’un poema, rellegir una portada fins entendre’n l’economia visual, adonar-se del fil que travessa un volum i el fa coherent. Pesar, en canvi, demana un metre i un albarà. El resultat és que el que abans era un incentiu a fer les coses millor, ara es converteix en una invitació a fer-les més grosses, i allò que havia de ser una carrera per l’excel·lència cultural es transforma en una cursa per la hipèrbole material.

Convindria recordar que una subvenció pública per a llibrets no és un concurs generalista on les regles del mercat imposen la llei del més fort. És un instrument d’equitat. Va nàixer per a garantir que les comissions menudes pogueren mostrar el seu quefer, per a equilibrar la balança davant de la desigualtat de recursos, per a fer que la qualitat no fora patrimoni exclusiu de qui pot pagar-la a preu d’or. Una política ben dissenyada hauria de protegir el treball propi, aquell que brolla de dins del casal, de la suma de veus que no cobren per fer de llibreteres, correctores o maquetadores, però que hi posen hores i estima. Si el sistema premia la capacitat de subcontractar serveis, si el que puntua és allò que depén del múscul financer i no del talent i la dedicació, el que fem és consagrar una desigualtat estructural. I aleshores, la subvenció deixa de ser una eina de cohesió per a esdevenir un multiplicador de bretxes, una màquina d’estratificar la festa per categories econòmiques.

La festa és molt més que un calendari de dies assenyalats. És un ecosistema creatiu on conviuen disciplines i oficis: escriptors i escriptores, versadors i versadores, fotògrafs, il·lustradores, dissenyadors i maquetadores, estudiosos de la cultura popular, cronistes de barri, mestres de cerimònies tipogràfiques. Quan el poder públic desvia la mirada de tot això i aplica una fòrmula comptable a una obra col·lectiva, el que fa és empobrir el camp. Un jurat que llig, mira i escolta no és un luxe, és una obligació. Un jurat independent, amb especialistes de la llengua, de la literatura, del disseny i de la cultura festiva, garanteix que el que es premia és el que dona sentit al llibret: el seu caràcter d’obra. Sense lectura no hi ha criteri. Sense criteri no hi ha prestigi. Sense prestigi, el premi es buida i esdevé una simple transferència, un segell administratiu sense ànima.

La cultura festiva no pot ser una planta en test que es rega amb una mà i s’asseca amb l’altra. Reconeixem, amb orgull, que som un país de festes, de carrer i de plaça, de paelles i pasacarrers, de pólvora i música. Però el que sovint s’oblida és que també som un país de pàgina impresa, d’assaig i d’ironia, de retalls que es converteixen en memòria, de portades que defineixen una època. El llibret ha contribuït de manera decisiva a fixar la nostra tradició i a renovar-la. Ha servit per a introduir noves generacions d’autors, per a recuperar glosses antigues, per a deixar constància de lluites veïnals i de victòries petites, per a preservar la toponímia i les paraules de sempre, per a imaginar futurs que encara no existien. Quan la Generalitat menysprea, per acció o per omissió, aquesta dimensió, no està només cometent una errada tècnica; està faltant al respecte a un patrimoni viu que és nostre i del qual en som responsables davant les generacions que vindran.

Hi ha qui dirà que tot plegat és una controvèrsia menor, que al capdavall els diners hi són i que algú se’ls endurà. Però confondre la quantitat amb la qualitat és la via ràpida cap a la mediocritat. Si desapareixen els incentius que reconeixen la coherència d’un volum, la cura de la prosa, el pols del vers satíric, la intel·ligència d’una coberta o l’equilibri d’una maqueta, el que desapareix és l’ambició. I sense ambició, el llibret s’empetiteix i, amb ell, la festa. Necessitem que la subvenció encoratge els processos editorials ben fets, que premie el risc i l’experimentació, que tinga l’olfacte de detectar on hi ha una veu nova que cal acompanyar, una posada en pàgina que cal celebrar, una aposta lingüística que cal fer visible. Això no s’aconsegueix amb formularis que s’omplin i pesos que es mesuren; s’aconsegueix amb ull i amb orella, amb persones que en saben i hi dediquen temps, amb jurats que donen motius i amb actes que dignifiquen el treball.

També cal aturar-se en la qüestió de la responsabilitat. La Generalitat no és una espectadora neutral; és la institució que marca el compàs del reconeixement públic. Quan falles en la convocatòria, no sols desquadres un procediment, desquadres un col·lectiu sencer. Els casals són laboratoris d’autoorganització on l’amateurisme es transforma en professionalitat per acumulació d’experiència. El sistema de premis, si està ben pensat, reforça aquest procés: anima els equips a formar-se, a aprendre de la crítica, a comparar-se amb els millors, a superar-se. Si està mal pensat, envia el missatge contrari: que no val la pena esforçar-se perquè el factor decisiu és la butxaca i no la mirada. El cost d’aquest error no es veurà en un pressupost anual, però es veurà, inexorablement, en l’empobriment del teixit cultural i en la pèrdua de credibilitat de l’administració.

La cultura festiva és, a més, una escola de ciutadania. Al voltant del llibret aprenem a deliberar, a donar-nos raons, a acceptar els veredictes, a gestionar la crítica. Hi ha un valor cívic en el fet mateix d’aspirar a un premi que depén d’un jurat lector: acceptem que hi ha un criteri col·lectiu que ens jutja i que eixa mirada compartida ens obliga a ser més exigents amb nosaltres mateixos. Aquesta cultura del criteri desapareix si el que decidix és un full de càlcul. Llavors substituïm la deliberació per la burocràcia i el diàleg per la suma. No és una bona notícia per a una societat que es vol madura i que vol cuidar la seua llengua i les seues formes d’expressió.

Hi ha, a més, una dimensió territorial que no podem negligir. Les Falles, la Magdalena, les Fogueres i els Moros i Cristians dibuixen un mapa emocional del nostre país. Cada llibret és el relat d’un lloc i d’una gent concreta, una manera de dir-nos en valencià des de perspectives diverses, una oportunitat de posar en contacte allò local amb allò comú. Per això la política pública ha d’estar atenta a no uniformitzar, a no premiar únicament un model de llibret que, per raons de recursos, s’imposa sobre la resta. El repte és exactament l’oposat: assegurar que hi caben totes les maneres de fer, que un volum fet amb moltes hores voluntàries i amb una impressió austera pot competir de tu a tu amb un altre exuberant en recursos materials, si el contingut, el disseny i la coherència ho mereixen. Aqueixa és la idea de fons que ha d’ordenar qualsevol convocatòria que es vulga justa, i aqueixa és la promesa que ara s’ha traït.

No és cap secret que existeixen bones pràctiques a les quals mirar. Hi ha iniciatives que, des de la societat civil, han anat consolidant un ecosistema de categories i jurats que reconeixen la pluralitat de disciplines que conviuen en un llibret. Aprendre d’eixes experiències no és cedir protagonisme; és sumar intel·ligència col·lectiva i reforçar el pont que uneix l’administració amb el teixit creatiu. El més difícil ja està fet: el món festiu porta anys demostrant que hi ha talent per a parar un tren, que hi ha veus que mereixen ser llegides i mirades que mereixen ser vistes. L’administració, si de veritat vol prestigiar el que fa, ha de construir a favor d’aquest corrent, no contra ell, i abandonar la temptació d’empatar-ho tot a colps de segells i d’índexs sense ànima.

La rectificació és possible i necessària. Cal un calendari digne, que respecta el ritme de la festa i que assegura que els reconeixements arriben a temps. Cal redibuixar els criteris de manera que obliguen a obrir i a llegir, a mirar i a comparar, a debatre i a motivar les decisions. Cal recuperar el centre de gravetat en el que importa: la qualitat literària i visual, la correcció i l’ambició de la llengua, l’aportació cultural al barri i al conjunt del país, la coherència interna del volum i la seua capacitat d’emocionar i de fer pensar. Cal, també, introduir mecanismes d’equitat que eviten que el pressupost siga el factor decisiu i que reconeguen explícitament el treball propi de les comissions menudes. Res d’això és incompatible amb la transparència ni amb la correcta administració dels recursos; ben al contrari, és l’única manera de justificar que els diners públics fan el que han de fer: multiplicar el bé comú.

No parlem d’un capritx d’uns quants ni d’una querella corporativa. Parlem d’una política cultural que té conseqüències reals sobre el que som. Si el llibret perd centralitat, si la literatura festiva se sent menystinguda, si el disseny es veu relegat a la condició de decorat i no de llenguatge, perdrem oportunitats irrepetibles. Perdrà el valencià, que trobarà menys espais on brillar en registres diversos. Perdrà l’autoestima de les comissions, que veuran com l’esforç intel·lectual i creatiu té menys retorn que la factura més generosa. Perdrà el públic, que rebrà llibrets més plans, més previsibles, més uniformes. I perdrem tots, perquè la festa no és només el que passa al carrer, és també el que queda escrit, el que s’arxiva, el que es pot rellegir d’ací a vint anys i que ens explica com érem i com volíem ser.

És legítim, i fins i tot saludable, que hi haja debat sobre quins han de ser els criteris, sobre com ponderar la forma i el fons, sobre com adaptar-nos als canvis tecnològics i a les noves maneres de produir llibrets. Però una cosa és debatre per a millorar i una altra és desmuntar per a buidar. La línia roja es travessa quan s’elimina el cor d’allò que dona sentit a un premi i es deixa que el soroll dels nombres ocupe l’espai de la reflexió. Quan s’arriba tard i mal, quan s’anuncia sense parlar amb el sector, quan es dona la sensació que la festa és una molèstia i no un orgull, estem davant d’un problema que no es pot dissimular amb cap nota de premsa. La confiança es reconstrueix amb fets: amb terminis respectats, amb criteris que lliguen i amb jurats que argumenten.

És impossible entendre el que ha passat enguany sense situar-ho en un context polític més ampli. Açò no és un error aïllat, ni una badada administrativa: és una baula més d’una cadena d’actuacions de la Generalitat governada pel PP amb el suport de VOX que, una i altra vegada, han menystingut el valencià i l’han volgut recloure en el reducte folklòric. Quan la llengua pròpia només és bona per a posar-la al cartell el dia gran, però molesta quan demana criteri, lectura i prestigi, el missatge és clar: volen una festa muda, decorativa, sense pensament i sense paraula viva. Davant d’això, toca dir-ho sense embuts: és una ofensiva cultural i lingüística que travessa la convocatòria dels llibrets i arriba a tots els racons on el valencià hauria d’estar present amb normalitat, des de les aules fins als teatres, passant pels llibres de festa.

El patró es repeteix amb una insistència tristament eloqüent. Quan cal apostar per la qualitat, per la lectura i pel reconeixement del treball ben fet en la nostra llengua, apareix la temptació de convertir-ho tot en tràmit, en quantitat, en pur aparador. És el mateix reflex que redueix el valencià a folklore inofensiu: benvinguda la màscara, fora el llibre; benvingut el monument, fora l’assaig; benvinguda la foto, fora el text. PP i VOX ho tenen clar: allò que sone massa a normalitat lingüística, a ciutadania culta en valencià, cal arraconar-ho a un cap de setmana, a una estampa típica, a un record amable però innofensiu. La cultura festiva, però, no és un museu de cera; és una tradició que parla, que pensa i que crea en valencià, i que exigeix un respecte que va molt més enllà de posar quatre paraules boniques en un cartell institucional.

La maniobra és vella però efectiva: quan no poden prohibir, burocratitzen; quan no poden callar, dilueixen; quan no poden retallar obertament, canvien els criteris perquè el resultat siga el mateix. Així s’aconsegueix que el valencià no desaparega del tot, però que no pese, que no construïsca prestigi, que no genere referents, que no cree hàbit lector. Per això la batalla pels llibrets és tan important: perquè ací el valencià no és una anècdota, és el vehicle natural del pensament festiu, de la sàtira, de la poesia i de la crònica. Fer-lo invisible darrere d’unes bases que ho mesuren tot menys la qualitat és continuar una política de fons que prefereix les postals a les paraules, el soroll al sentit, la quantitat al criteri.

No es tracta d’una guerra partidista per caprici, sinó d’una qüestió de model cultural i lingüístic. El model de PP i VOX és el d’una cultura festiva desactivada, on el valencià queda tancat en l’aparador del folklore i no circula com a llengua de creació, de debat i de criteri. És el model en què els llibrets no han de fer pensar ni massa riure, on no cal que un jurat llija perquè això obliga a reconéixer que hi ha una literatura festiva viva i exigent i a tractar-la amb la dignitat que mereix. I és el model en què allò que podria ser una eina d’equitat per a comissions menudes es transforma en una cursa de despesa on guanya qui més gasta, que és una manera elegant de dir que guanya qui menys necessita la llengua per a justificar el seu valor perquè ja el compra en serveis.

La defensa del valencià no es fa només amb proclames, es fa amb decisions concretes. Donar temps, donar jurats que lligen, donar criteris que premien el contingut i el disseny, donar espai a les veus noves i als casals menuts és la manera real de protegir una llengua i una cultura. Per això cal denunciar que açò que han fet amb els llibrets és una pedra més en el mateix camí: arraconar el valencià a la foto i negar-li la lectura; aplaudir-lo en l’escenari i callar-lo a la pàgina; invocar-lo en la retòrica i debilitar-lo en la pràctica. Si deixem passar aquesta, en vindran d’altres. I cada vegada la festa parlarà menys i serà més decorat. I nosaltres no estem ací per a fer de decorat: estem ací per a escriure, per a llegir i per a viure la cultura festiva plenament en valencià, amb totes les seues conseqüències i amb tota la seua alegria exigent.

En aquest context, insistir en la importància de jurats independents, de categories que reflectisquen la realitat del llibret i de mecanismes d’equitat no és cap caprici tècnic. És l’arquitectura bàsica d’una política pública que respecta la festa i la llengua. Un jurat que llija articles, que valore assajos, que escolte la sàtira amb orella fina, que mire portades amb mirada professional i que entenga la maquetació com a arquitectura del sentit, és la millor garantia que el premi prestigia allò que ha de prestigiar. Categories que diferencien poesia, prosa, assaig, disseny i maquetació permeten que cada ofici reba el reconeixement que li pertoca. I l’equitat, traduïda en trams o en ajudes específiques per a comissions modestes, assegura que el talent no quede soterrat per la manca de recursos.

Tot això té, a més, un valor pedagògic incalculable. Quan s’estableixen criteris clars i lectors, s’orienta la feina dels casals al llarg de l’any. Saben què s’espera d’ells, poden planificar formacions, poden buscar aliances amb autors locals, poden convidar dissenyadors emergents, poden implicar centres educatius del barri. El premi deixa de ser un trofeu de març, o quan siga, per a convertir-se en una brúixola de tot l’exercici. En canvi, quan tot queda reduït a quantitats i a formalitats, el premi és una loteria on no val la pena invertir l’ànima, perquè l’ànima no computa.

La memòria de la festa ens diu que quan s’ha confiat en el talent i en el criteri, la cultura festiva ha crescut. Els llibrets han sabut incorporar llenguatges nous, han dialogat amb el disseny contemporani, han recuperat gèneres oblidats, han obert portes a escriptores i escriptors que, en molts casos, han trobat ací el primer espai on publicar i ser llegits. Per això dol tant aquesta deriva. No és només un canvi de bases; és un canvi de mirada sobre què és valuós i què no ho és. I, quan el que es desvalora és la paraula i la forma, el que s’empetiteix és el que ens fa poble: la capacitat d’explicar-nos i d’explicar el món des de la nostra festa i en la nostra llengua.

La festa, a més, té una dimensió internacional que no es pot ignorar. El reconeixement de patrimoni immaterial no va arribar per casualitat ni per simpàtica extravagància. Va arribar perquè hi ha un entramat d’expressions que, juntes, conformen una identitat cultural complexa i rica. El llibret és una d’eixes expressions i potser la més duradora, perquè, quan s’apaga la traca i el fum s’esvaeix, el que queda són les pàgines. Buidar de criteri els premis que n’haurien d’alimentar la qualitat és debilitar la nostra carta de presentació davant del món, és renunciar a liderar-nos en el que sabem fer bé: convertir la festa en cultura i la cultura en llengua.

Seria una llàstima que, per una barreja de negligència i d’obsessió pels números, la Generalitat convertira una política cultural que podia ser modèlica en una font d’agravicis i d’apatia. No és tard per a rectificar, però rectificar exigeix coratge. Cal reconéixer que el calendari ha fallat, que els criteris han sigut erronis i que la festa mereix respecte. Cal obrir un diàleg honest amb el món fester, amb les juntes locals, amb les comissions que porten anys fent llibrets que són petites joies editorials. Cal incorporar la seua experiència a les bases futures i comprometre’s públicament amb terminis que permeten que el reconeixement arribe quan ha d’arribar i amb la forma que ha d’arribar.

La paraula final no pot ser una altra que una crida a la responsabilitat compartida. La cultura festiva no és de cap govern i no és patrimoni privat de cap col·lectiu; és de totes i de tots, i és allò que som quan ens reunim per a celebrar-nos amb la llengua al centre. El llibret és el nostre llibre de festa, escrit a moltes mans i amb molta ànima. El que hi escrivim hui serà la memòria de demà. Si convertim aquest llibre en un apèndix de l’administració, si el mesurem per la seua grossor i no per la seua intensitat, si el valorem pel cost i no pel valor, estarem fallant-nos a nosaltres mateixos. Si, en canvi, l’enalçem amb criteri, amb lectura i amb justícia, estarem fent allò que la festa ens demana: estar a l’altura de la seua grandesa popular.

No podem permetre que es consolide un precedent que arracone el valencià i desempodere la cultura festiva. No podem normalitzar que un premi literari i de disseny es decidisca sense lectura ni mirada. No podem acceptar que el símbol del palet arribe quan el públic ja ha marxat. No podem resignar-nos a una política cultural que confon la festa amb l’aparador i el llibret amb la factura. Tenim el deure d’alçar la veu, no per a trencar res, sinó per a reconstruir allò que ha funcionat i per a fer-ho millor encara.

El futur d’aquests premis pot ser una història d’orgull o una crònica d’ocasions perdudes. Depén de la voluntat d’escoltar i d’entendre que la cultura festiva, per damunt de tot, és cultura. I la cultura no s’administra com qui reparteix metres de paper; es cultiva, es cuida, es llig, es mira i es defensa. Que la Generalitat estiga a l’altura i que torne a posar, sense excuses ni dilacions, el contingut, el disseny i la literatura festiva al lloc que els pertoca. Perquè, si el llibret és el nostre llibre de festa, el que hi escrivim hui serà la memòria de demà. I no hi ha res més valencià que una memòria que s’atrevix a ser exigent amb ella mateixa per amor a allò que som, a les paraules que ens diuen i a les formes que ens fan reconeixibles i dignes.

Si fem aquest gir, guanyarà el valencià, guanyarà la festa i guanyarem tots. Tornaran els jurats que lligen, tornaran els criteris que eduquen, tornaran els palets que arriben quan toca, tornaran els llibrets que il·lusionen i que marquen generacions. Si no el fem, perdrem una oportunitat i enviarem el senyal que el que importa és aparentar i no ser, que la quantitat es pot fer passar per qualitat i que la festa és només decorat. I la festa, ja ho sabem, és molt més que això: és una manera de viure i d’explicar-nos que mereix l’esforç de ser cuidada amb tot el talent, l’amor i el criteri de què som capaços.

La compareixença d’Alberto Núñez Feijóo en la comissió d’investigació de la DANA ha sigut, en realitat, una prolongació d’eixa frase. Un exercici de desconnexió amb la realitat, de fugida cap avant, de construcció d’un relat alternatiu on ell sempre té raó, on els altres sempre menteixen i on les institucions, les víctimes i fins i tot la veritat són simples decorats en un escenari que considera seu. No ha anat a explicar res, sinó a interpretar-se. A repetir el seu relat encara que els fets el contradiuen. A projectar una imatge de líder perseguit, víctima d’una conspiració, atacat per aquells que, segons ell, no suporten la seua honestedat.

Però la comissió no era un escenari per a la seua epopeia personal, sinó un espai institucional per aclarir què va passar la vesprada de la DANA, per què va donar una versió que després ha rectificat i quina informació real tenia mentre el País Valencià vivia una tragèdia. La qüestió central era simple: quan i com va ser informat de la magnitud del desastre. Durant mesos havia afirmat que Mazón l’havia mantingut al corrent en temps real. Ara admet que no va saber realment què estava passant fins poc abans de les huit de la vesprada, i que va ser ell qui va telefonar a Mazón, no a l’inrevés.

Això no és un matís. És un canvi substancial. És la diferència entre un líder informat i un líder absent. Entre un relat de control i un relat de desconeixement. I, sobretot, és la prova que va mentir o que, com a mínim, va construir una versió falsa per protegir el seu aliat polític. A això s’hi suma que només va aportar al jutjat els missatges que havia rebut, però no els que ell havia enviat. No és un oblit. És una selecció interessada. Una manera de manipular el relat documental. I quan se li han plantejat preguntes directes sobre això, ha desviat el debat cap a ETA i Otegi, un recurs que ha indignat diversos grups parlamentaris.

Compromís ha sigut especialment contundent. Joan Baldoví ha afirmat que espera que Feijóo acabe reconeixent que va mentir i que explique per què continua mantenint aforat Mazón després que s’haja demostrat que la seua versió no era certa. També han arribat a demanar la seua dimissió per mentir i per ocultar informació, i han recordat que la compareixença només s’ha produït perquè els missatges aportats al jutjat contradeien el relat oficial.

Àgueda Micó ha anat encara més enllà, denunciant que Feijóo ha convertit la comissió en un espectacle partidista i que ha faltat al respecte a les víctimes amb la seua actitud. Ha remarcat que no es pot tolerar que un líder polític utilitze una tragèdia per reforçar el seu relat i que, si realment volguera transparència, hauria aportat tots els missatges i no només els que li convenien.

Però Micó no s’ha quedat en la crítica general. Ha volgut deixar clar que la responsabilitat de Feijóo no s’acaba en la seua pròpia actuació personal, sinó que s’estén a tot allò que fa —o deixa de fer— el Partit Popular al País Valencià. Li ho ha dit de manera explícita: “com a president del PP, vostè mana sobre el PP valencià”. I si això és així, també és responsabilitat seua que el Consell de Mazón optara per una gestió erràtica, opaca i tardana durant la DANA. No pot desvincular-se’n quan li convé ni presentar-se com un actor extern. El PP valencià no és un satèl·lit autònom. És part del seu projecte polític i, per tant, les seues decisions també li pertanyen.

En aquest sentit, Micó ha remarcat que Feijóo no va fer cap acció política per corregir o exigir res al seu president autonòmic, ni tan sols quan la situació ho reclamava amb urgència. No va demanar a Mazón que aplicara el nivell 3 d’emergència, tot i que els indicadors meteorològics i les alertes institucionals apuntaven clarament a un episodi de gravetat extrema. No va reclamar més coordinació, ni més transparència, ni més prudència. No va exigir res. Va optar pel silenci còmode, aquell que protegeix l’aliat abans que la ciutadania. I eixa inacció, en un moment crític, també és una forma de responsabilitat.

Micó ha insistit que aquesta absència d’exigència política revela una manera de liderar que prioritza el relat partidista per damunt de la protecció de la gent. Si realment volguera actuar com un líder responsable, hauria utilitzat la seua autoritat interna per corregir la gestió de Mazón, per reclamar mesures més contundents i per evitar que la resposta institucional quedara atrapada en la improvisació. Però no ho va fer. I no fer res, quan tens el poder per fer-ho, és també una decisió política. Una decisió que, segons Micó, deixa clar que Feijóo no només va fallar en el seu relat, sinó també en el seu deure.

Alberto Ibáñez ha posat el focus en la dimensió institucional del problema. Ha recordat que la DANA no és un debat partidista, sinó una qüestió de responsabilitat pública, i que la compareixença de Feijóo ha evidenciat una falta absoluta de respecte cap al treball de la comissió. Ha denunciat que Feijóo ha anat a insultar, a provocar i a desviar l’atenció, i que això és incompatible amb el paper que hauria de tindre un líder de l’oposició en una democràcia madura.

Bildu, amb Oskar Matute al capdavant, ha mantingut un enfrontament directe amb ell. Matute li ha preguntat per la gestió i per les responsabilitats, però Feijóo ha respost amb referències a ETA fins al punt que la presidència de la comissió ha hagut de cridar-lo a l’ordre. Rufián també ha criticat durament la seua actitud, considerant que ha anat a fer un míting i no a aclarir res.

En conjunt, la compareixença ha deixat la sensació que Feijóo ha preferit confrontar i atacar abans que donar explicacions clares sobre què sabia, quan ho sabia i per què va mantindre durant mesos una versió que ara ell mateix ha hagut de rectificar. La política, per a ell, no sembla un exercici de responsabilitat, sinó un espai on la veritat és negociable. Quan la realitat no encaixa, la canvia. Quan els fets el contradiuen, els ignora. Quan les preguntes el comprometen, les desvia. Quan les institucions el controlen, les desacredita.

I és ací on connecta amb un altre episodi que ha deixat al descobert la mateixa manera de fer: el desplaçament de Feijóo a València el 30 d’octubre de 2024, en plena emergència per la DANA. Un moment en què la política es despulla de totes les excuses i mostra fins a quin punt alguns líders estan disposats a manipular la institucionalitat per justificar decisions estrictament partidistes.

Mentre la ciutadania rebia missatges insistents de prudència, mentre es demanava evitar desplaçaments i mentre moltes carreteres estaven tallades, el president del PP va decidir acudir a València. No per coordinar res, no per assumir cap responsabilitat pública, sinó per fer una roda de premsa del seu partit. La justificació posterior —apel·lar a un suposat “respecte institucional”— no resisteix cap revisió. El 30 d’octubre no tenia cap citació parlamentària. La compareixença institucional era l’endemà. Per tant, el seu desplaçament no era institucional. Era polític. Era partidista. I era voluntari.

Aquesta diferència de tracte, aquesta sensació de privilegi, és el que ha encés la indignació de molta gent. La política hauria de ser exemplar, especialment en moments de crisi. No es pot exigir prudència mentre s’exerceix la impunitat. No es pot demanar responsabilitat mentre s’aprofita una emergència per fer comunicació partidista.

Després, s’ha intentat confondre la ciutadania barrejant dos fets que no tenen cap relació: l’activitat de partit del dia 30 i la compareixença institucional del dia 31. Una estratègia per donar una pàtina d’oficialitat al que no ho era. Però la institució no funciona així. Una citació parlamentària no converteix en institucional tot allò que fa un compareixent el dia abans.

Aquesta manera de fer política erosiona la confiança en les institucions. Banalitza la paraula “institucional”. Confón partit i institució. I envia un missatge perillós: que la institució és allò que el partit decideix que siga.

La ciutadania, però, no és ingènua. Sap distingir entre un acte institucional i un acte de partit. Sap reconéixer quan se li diu la veritat i quan se li intenta vendre un relat. Sap identificar quan un polític actua amb responsabilitat i quan actua amb oportunisme.

La responsabilitat política no consisteix només a complir la llei. Consisteix a actuar amb coherència, amb prudència i amb respecte. Consisteix a entendre que el poder no és un privilegi, sinó un servei. I consisteix a reconéixer els errors quan es produeixen. En aquest cas, hauria sigut molt més honest admetre que el desplaçament del dia 30 va ser una decisió política i no institucional. Però s’ha optat per la fugida cap avant.

El que va passar aquell dia és simple: no hi havia citació institucional, no hi havia obligació parlamentària, no hi havia funció pública a exercir. Sí hi havia una roda de premsa del PP. Sí hi havia una agenda de partit. Sí hi havia una decisió política. I sí hi havia una emergència que afectava milers de persones. Tot el que s’ha dit després és relat. I el relat, quan s’allunya dels fets, deixa de ser política per convertir-se en propaganda.

Torne a la frase inicial. No soy presidente porque no quiero. És una frase que revela una mentalitat. Una manera d’entendre el poder com un dret natural. Com si la presidència fóra un objecte que pot agafar quan li vinga de gust. Com si la democràcia fóra un tràmit. Com si el vot de milions de persones fóra secundari davant la seua voluntat personal.

La compareixença de hui i l’episodi del 30 d’octubre són la demostració que, efectivament, no és president. Però no perquè no vulga. Sinó perquè la democràcia és més gran que ell. Perquè la veritat importa. Perquè les institucions, malgrat tot, encara tenen mecanismes per frenar la impunitat. Perquè la ciutadania mereix alguna cosa millor que un relat autoprotegit.

I perquè, al final, la política no és un mirall. És un servei. I hui, Feijóo ha demostrat que no està disposat a servir, sinó només a ser servit.

La decisió ha sigut contundent, però no sorprenent. El món faller, en la seua majoria, ha optat per mantindre el model tradicional: una representació femenina com a símbol màxim de la festa, una estructura que es considera intocable, un ritual que es defensa com a part essencial de la identitat col·lectiva. Però la pregunta que plana sobre l’ambient és inevitable: fins a quin punt una tradició pot justificar la perpetuació d’un model que exclou, per definició, una part de la ciutadania? I, encara més important, fins a quin punt una festa que rep diners públics i que està presidida per un càrrec institucional pot permetre’s ignorar els principis d’igualtat que la societat democràtica ha assumit com a fonamentals?

La resposta no és senzilla, però tampoc és tan complexa com alguns voldrien fer creure. Les Falles són, alhora, una festa popular, un conjunt d’associacions privades i una estructura institucional amb presència pública. Aquesta naturalesa híbrida és la que complica el debat, perquè permet que cada sector trie l’argument que més li convé segons el moment. Quan interessa defensar l’autonomia interna, es recorda que les comissions són entitats privades. Quan interessa reivindicar la importància social i cultural de la festa, es posa en valor el seu reconeixement com a patrimoni immaterial de la humanitat. Quan interessa justificar la intervenció municipal, es recorda que la Junta Central Fallera està presidida per un regidor. I quan interessa evitar responsabilitats públiques, es diu que la representació és simbòlica i no política. Aquesta ambivalència és còmoda, però no és honesta.

La igualtat no és un caprici modern ni una ocurrència ideològica. És un principi constitucional. És un compromís col·lectiu. És una exigència democràtica. I és, sobretot, una garantia que totes les persones, siguen com siguen, tinguen les mateixes oportunitats de participar en la vida social, cultural i institucional del seu entorn. Quan una festa que rep milions d’euros en subvencions públiques manté un càrrec representatiu exclusiu per a un sol gènere, el debat ja no és només intern. És públic. És polític. És social. I és legítim.

Algunes veus defensen que la Fallera Major és una figura simbòlica, que no exerceix poder real, que no pren decisions, que no gestiona recursos. Però això no invalida la qüestió de fons. La representació importa. El simbolisme importa. La imatge que una ciutat projecta importa. I quan la màxima representació festiva d’una ciutat és, per definició, una dona, i quan la màxima representació infantil és, per definició, una xiqueta, el missatge que es transmet és clar: hi ha rols assignats, hi ha espais reservats, hi ha funcions que es consideren pròpies d’un gènere concret. I això, en ple segle XXI, és difícil de justificar.

També hi ha qui argumenta que la figura del Faller Major no respon a una demanda real del col·lectiu. Però la igualtat no funciona així. No cal que hi haja una cua de persones esperant ocupar un càrrec per a reconéixer que el càrrec ha de ser accessible. No cal que hi haja un moviment massiu reclamant un dret perquè el dret siga legítim. La igualtat no és una qüestió de majoria, sinó de justícia. I si una sola persona volguera ser Faller Major i no pot ser-ho per raó de gènere, ja tindríem un problema.

El debat, però, no és només jurídic. És cultural. És emocional. És identitari. Les Falles són una festa profundament arrelada, amb rituals que es transmeten de generació en generació, amb un imaginari col·lectiu que forma part de la memòria sentimental de milers de persones. I és comprensible que qualsevol canvi es visca amb recel, amb por, amb la sensació que es pot perdre alguna cosa essencial. Però la tradició no és un museu. No és una peça de vidre que cal protegir de qualsevol moviment. La tradició és viva, evoluciona, s’adapta, es transforma. I si no ho fa, es fossilitza.

La història de les Falles està plena de transformacions que en el seu moment també van generar resistències. Les dones no sempre van tindre el protagonisme que tenen ara. Les comissions no sempre van ser com són ara. La festa no sempre va tindre la dimensió que té ara. I, tanmateix, cada canvi ha acabat enriquint-la, fent-la més plural, més diversa, més representativa. Per què aquest canvi ha de ser diferent?

Hi ha qui tem que obrir la porta al Faller Major implique replantejar tota l’estructura representativa: les corts d’honor, la Fallera Major Infantil, els protocols, els actes oficials. Però això no és un argument, és una excusa. Les estructures es poden adaptar. Els rituals es poden repensar. Les tradicions es poden ampliar. No es tracta de destruir res, sinó d’obrir possibilitats. No es tracta de substituir la Fallera Major, sinó de permetre que la representació siga més inclusiva. No es tracta de trencar la festa, sinó de fer-la més coherent amb els valors que la societat defensa.

També hi ha qui diu que la figura del Faller Major seria artificial, que no tindria sentit, que no encaixaria en l’imaginari faller. Però l’imaginari no és immutable. L’imaginari es construeix. I si la festa és capaç de reinventar-se cada any en forma de monuments efímers que parlen del món contemporani, també hauria de ser capaç de revisar els seus propis símbols. No hi ha res més faller que cremar allò que ja no serveix i construir alguna cosa nova sobre les cendres. La igualtat no és una amenaça per a la festa. És una oportunitat.

La qüestió de les subvencions públiques és un altre punt delicat. Quan una festa rep diners públics, ha de complir uns mínims de coherència amb els valors públics. I la igualtat és un d’eixos valors. L’Ajuntament podria condicionar les subvencions a criteris d’inclusió, com fan altres institucions en altres àmbits. Però no ho fa. I no ho fa perquè sap que seria un terratrémol polític. El món faller és poderós, és influent, és transversal. Cap govern municipal vol enfrontar-se a ell. Però la política no hauria de ser només gestió de consensos. També hauria de ser defensa de principis.

La presència del regidor de festes com a president de la Junta Central Fallera és un exemple clar de la contradicció actual. Si la màxima autoritat de la festa és un càrrec públic, la festa no pot actuar com si fora un espai completament privat. Si la festa és patrimoni de la ciutat, la ciutat té dret a exigir que siga coherent amb els seus valors. Si la festa és un símbol col·lectiu, ha de representar tota la ciutadania, no només una part.

Això no vol dir que calga imposar res. La imposició mai és la millor via. Però sí que cal obrir el debat amb honestedat, sense pors, sense tabús, sense la sensació que qüestionar una tradició és atacar-la. La crítica no és enemiga de la festa. És una forma de cuidar-la. És una manera de garantir que continue sent rellevant, que continue connectant amb les noves generacions, que continue sent un espai de convivència i no d’exclusió.

La igualtat no és incompatible amb la tradició. De fet, pot ser la seua millor aliada. Una festa que s’atrevix a revisar-se és una festa que demostra maduresa. Una festa que escolta les veus que reclamen més inclusió és una festa que es projecta cap al futur. Una festa que no té por de canviar és una festa que continuarà viva.

El rebuig del Congrés Faller Valencià no és el final del debat. És, probablement, el principi d’una nova etapa. Les societats canvien, les sensibilitats evolucionen, les demandes socials es transformen. I la festa, tard o d’hora, haurà d’escoltar. No perquè ho diga ningú des de fora, sinó perquè ho dirà la pròpia realitat. Les Falles són massa grans, massa importants, massa estimades per quedar-se ancorades en un model que exclou. La festa mereix més. La ciutat mereix més. La ciutadania mereix més.

Potser el canvi no arribarà demà. Potser no arribarà l’any que ve. Però arribarà. Perquè la igualtat no és una moda. És un camí. I les Falles, que sempre han sabut caminar entre tradició i modernitat, també sabran recórrer-lo. Només cal voluntat, valentia i la convicció que una festa més inclusiva és una festa més forta.

La pregunta que hauríem de fer-nos no és si la figura del Faller Major trenca la tradició. La pregunta és si la tradició pot continuar sent significativa si exclou. I la resposta, si escoltem amb sinceritat, és evident. La festa que vol representar un poble ha de representar-lo tot. Sense excepcions. Sense pors. Sense excuses.

La igualtat no resta. Suma. I les Falles, que són una explosió de creativitat, de comunitat i de vida, tenen l’oportunitat de demostrar-ho. Només cal que s’atrevisquen a fer el pas. I quan el facen, descobrirem que la festa no perd res. Al contrari: guanya. Guanya pluralitat, guanya coherència, guanya futur.

I potser, algun dia, mirarem enrere i ens preguntarem com va poder ser que una festa tan gran tardara tant a obrir-se. Però també celebrarem que, finalment, ho va fer. Perquè les Falles, com la vida, sempre acaben trobant el seu camí. I el camí de la igualtat és inevitable.

Jo no puc fer com si no haguera passat res durant l’última dècada. He vist com la paraula infrafinançament s’ha convertit en un sinònim de retall de projectes, de llista d’espera sanitària, d’infraestructures ajornades i d’escoles que esperaven dignitat. Quan m’expliquen que el nou model porta més ingressos globals al sistema, amb increments de recaptació cedida i amb l’anomenada anivellació vertical, ho reconec com un pas positiu en abstracte, però no em tape els ulls davant el fet essencial: continuarà havent-hi una bretxa entre els territoris millor i pitjor finançats si no es canvia el cor de l’engranatge i si no s’activa un fons transitori d’anivellament immediatament. Açò no ho dic a soles. Ho ha verbalitzat, amb la contundència que cal, Àgueda Micó, que ha resumit el problema d’una manera que compartisc plenament: el nou model pot acurtar la distància, però no es tracta d’acurtar-la, es tracta d’eliminar-la; i mentre no hi haja model en vigor, cal un fons d’anivellament perquè cap comunitat quede per davall de la mitjana. A més, ha recordat que el diable sol viure en la lletra menuda dels criteris de població ajustada, que durant anys ha sancionat una discriminació objectiva per al nostre territori. Que es parle d’injectar 16.000 milions addicionals a través de la recaptació i 19.000 en nivellació vertical pot sonar bé en conjunt, però si l’aplicació concreta no resol l’infrafinançament valencià i la desigualtat per càpita, no haurem fet la faena. Micó ho ha dit amb claredat, i s’ha fet ressò en notes i teletips: sense fons transitori i sense una solució real per al deute generat per anys d’infrafinançament, el problema continuarà intacte sota una capa de pintura nova.

Quan pense en la paraula deute, no pense en un número abstracte; pense en el cost d’oportunitat perdut. El deute històric valencià no és només un apunt comptable; són els salaris d’infermeres que no s’han contractat, els barracons que s’han perllongat, els serveis socials que han anat curtíssims. Quan veig que es torna a posposar la reparació de l’origen d’eixa càrrega, m’és inevitable sentir que es torna a demanar al País Valencià resignació amb el mal menor. Però jo no vull resignació, vull justícia i una reforma amb credibilitat. La credibilitat, per a mi, té tres cares inseparables: que el 2027 no siga una excusa per deixar-nos baix de la mitjana fins aleshores; que es reconega de manera explícita l’origen institucional del deute per infrafinançament i se’n faça una condonació coherent; i que el calendari d’implementació estiga blindat davant canvis de cicle o temptacions de bloqueig. No són exigències retòriques, són condicions mínimes per a dir que el País Valencià ix del llast que l’ha condemnat a fer cada any miracles amb menys recursos dels que pertocaven. Les dades i els relats periodístics que han anat apareixent aquests dies ho confirmen: sense mecanismes concrets que actuen ja, la promesa pot quedar disolta en el temps polític, amb entrada en vigor diferida i massa incògnites pendents.

Hi ha una altra part d’aquest debat que jo valore molt i que sovint queda amagada darrere de les xifres. La manera d’evitar el bloqueig. Ací he trobat especialment útil el que ha proposat Joan Baldoví amb la Llei de Tracte Just: un instrument legislatiu amb terminis concrets per a negociar i, si no hi ha acord, l’activació automàtica d’un model basat en criteris clars com la població, acompanyat d’un fons d’anivellament que entre en funcionament immediatament i d’un mecanisme per a calcular i regularitzar el deute històric a través d’un organisme independent. Em sembla una manera honesta d’acabar amb l’etern retorn a la casella d’eixida. Ho ha defensat a les Corts, ho ha explicat als mitjans i ho ha registrat per escrit: sis mesos de negociació i prou, fons transitori des de ja, i el deute històric tractat com el que és, la factura de l’Estat amb nosaltres i no al revés. És especialment revelador que, quan aquesta llei ha entrat al debat parlamentari, s’hagen alçat veus que, després d’haver promés suport, han reculat. I no és cap secret que Baldoví ha posat el dit en la nafra: renunciar a la condonació d’un deute que no hem generat és fer pagar a la societat valenciana una hipoteca aliena. Quan ho escolte, no puc estar més d’acord, perquè parla la lògica i parla l’experiència de cada any de pressupost ofegat per interessos i quotes que mai no haurien d’haver existit si el sistema haguera tractat la Comunitat Valenciana amb equitat des del principi.

També he pres bona nota d’un altre matís que ha plantejat Àgueda Micó i que no convé menystindre: la necessitat d’examinar a fons com es recalcula la població ajustada, perquè ací s’hi juga gran part de la justícia del repartiment. S’ha dit i escrit que la revisió del criteri afina grups d’edat, pondera millor el cost sanitari i incorpora factors educatius i socials que podrien beneficiar territoris com el nostre, però si la ponderació final no reflecteix la realitat de la demanda assistencial i educativa que gestionem, tornarem a tindre una mitjana que no és el nostre sostre, sinó el nostre sostre de ciment. Micó ho ha expressat amb una claredat que compartisc: la distància entre la comunitat millor finançada i la pitjor no pot continuar; i una reforma que naix per acabar amb la discriminació no pot deixar obert un diferencial per càpita que mantinga un terç del problema intacte. Quan a més s’apunta, com s’ha publicat, que fins i tot amb la reforma podria continuar existint una diferència per habitant molt significativa, comprenc la seua insistència a reclamar el fons transitori ja, i la condonació del deute històric vinculada explícitament a la part del deute generat per l’infrafinançament, que en el nostre cas és la majoria del total. Aquest enfocament no és maximalista; és l’única manera de convertir en present el que, amb massa facilitat, es vol enviar al futur.

Vull fer una pausa per a explicar com ho visc quan isc del terreny de les xifres. Quan parle de fons transitori, en realitat estic parlant d’enguany, d’aquest curs, d’aquesta llista d’espera, d’aquesta beca menjador, d’aquesta obra que no pot esperar a una legislatura. Quan parle de condonació del deute històric, estic parlant de treure una pedra immensa de la motxilla pressupostària perquè els diners que hui es van en interessos puguen anar a salut mental, a formació professional, a trens de rodalia que funcionen i a barris que porten massa temps en inferioritat de condicions. Quan parle d’un calendari curt i blindat, parle d’evitar que, altre cop, un canvi polític o una desídia negociadora ens tornen a descarrilar. Tot açò no és retòrica. És el que he llegit en conclusions de cròniques sobre el nou model, que, mentre dibuixen el global amb més recursos i amb canvi de ponderacions, també assumeixen que el 2027 és una meta que demana consensos amplis i recorreguts tècnics i polítics que, sense compromisos ferms, sempre corren el risc d’allargar-se. Les dades que posen el focus en l’increment de recaptació cedida d’IRPF i IVA, o en la correcció de desequilibris per la via de transferències estatals, són rellevants, però no substitueixen el que hem de garantir per a la Comunitat Valenciana: arribar com a mínim a la mitjana efectiva este any i l’any que ve, no només en una promesa a tres exercicis vista.

He escoltat també, massa vegades, l’argument que cap reforma és perfecta i que és millor agarrar el que hi ha. Jo no negue que cal negociar i aconseguir avanços reals. Però fer passar un alleujament per una solució no és ser pragmàtic, és ser conformista. Per això m’han semblat tan útils les paraules de Baldoví quan defensa que la Llei de Tracte Just no és un gest simbòlic, sinó un antídot contra el bloqueig: si en sis mesos no hi ha acord, entra en vigor un model clar i comença a rodar un fons d’anivellament immediat que evita tornar a perdre un any. És exactament el que sempre ens ha faltat: una andana per a pujar al tren sense haver d’esperar el següent que no arriba. I per això també compartisc el seu retret als que han anat canviant de posició en funció de vents interns i consignes externes. No es pot voler finançament just en gener i posar pals a les rodes en setembre, o avalar uns criteris en abril i fer-se el desentés en octubre. La coherència, en un tema així, hauria de ser una obligació moral i política, perquè està en joc la igualtat de drets de la nostra gent, més enllà de qui governe cada conselleria.

Quan Micó ha posat negre sobre blanc que el finançament és la prioritat màxima per a sostindre qualsevol pacte estatal i que sense una proposta clara el Govern incompleix allò pactat amb Compromís, no he pensat en una amenaça partidista. He pensat en una higiene democràtica bàsica: els acords, per a ser creïbles, s’han de complir. Micó ha vinculat la centralitat del finançament amb la necessitat de criteris objectius, de principis com l’ordinalitat i d’una condonació que no siga discrecional ni producte d’un intercanvi conjuntural amb altres forces, sinó la correcció d’un greuge provat i quantificable. Compartisc aquesta línia sense matisos. No es pot demanar a la Comunitat Valenciana que aplaudisca una reducció parcial d’un deute que, en la seua major part, s’ha creat precisament perquè el sistema ens ha infrafinançat durant dècades. És una paradoxa que cal trencar amb valentia: si el mal ve del sistema, la reparació també ha d’arribar des del sistema, i no com una gràcia eventual que depén del mapa de la governabilitat d’un any concret.

És cert que, entre les opinions que s’han publicat aquests dies, hi ha qui volen vendre’ns el model com el final de totes les diferències. Aquests relats solen ometre dues qüestions: la primera, que els mateixos documents reconeixen la necessitat de revisar la lletra menuda i que, mentrestant, la bretxa pot persistir; la segona, que sense fons transitori el País Valencià podria continuar dos anys més rebent per davall del que li pertoca. Jo no puc signar un xec en blanc en aquestes condicions. El que sí que puc fer és demanar el que és raonable: garanties d’arribada a la mitjana de manera immediata; mecanismes de control i transparència per a veure si l’aplicació de la població ajustada realment corregeix la nostra situació; i una condonació del deute històric que naix d’un criteri d’equitat, no d’un pacte oportunista. Quan Micó recorda que no n’hi ha prou amb acurtar la distància i que cal eliminar-la, jo hi pose la meua veu, perquè sé què significa viure anys amb els serveis bàsics fent mans i mànigues per a no degradar-se del tot; quan Baldoví explica que el fons d’anivellament ha d’engegar-se tan prompte com la llei s’aprove i que hi ha instruments per a calcular i regularitzar el deute via AIReF, jo hi assentisc, perquè conec el valor d’un calendari curt i executable.

També sé que no fem política només per a una setmana de titulars. El que està en joc és la capacitat del País Valencià per a sostindre, amb la mateixa dignitat que la resta, l’Estat del benestar al qual contribuïm com els que més. Quan veig que s’explica que la proposta estatal incrementa la cessió d’impostos i reconfigura ponderacions per a acostar-nos a la mitjana, prenc nota. Quan, en la mateixa línia, es diu que la Comunitat Valenciana seria, amb el model aprovat, una de les més beneficiades, també prenc nota. Però no confonc la fotografia final promesa amb la realitat present, ni la mitjana teòrica amb la mitjana efectiva. Per això insistisc: sense fons transitori, sense condonació justa i sense anti-bloqueig, no hi ha res que garantisca que aquest colp no tornem a quedar-nos esperant una primavera que no arriba. Ho he llegit en reportatges i anàlisis que posen èmfasi tant en els guanys projectats com en la necessitat d’un pacte ampli perquè el 2027 no siga paper banyat; i ho he vist, massa vegades, en el passat recent, quan la voluntat d’acord es dissolia entre càlculs electorals i vetos creuats.

No vull deixar-me la dimensió cívica. Ací, a casa nostra, la reivindicació d’un finançament just ha sigut, durant dècades, una causa compartida. Empresariat, sindicats, universitats, ajuntaments i entitats de tota mena han repetit que no demanem privilegis, demanem que es tracte igual el que és igual i que es compense el que ha estat injust. Em sembla que Baldoví i Micó han encarnat en aquestes setmanes les dues cares necessàries de la mateixa estratègia: el mecanisme institucional i el criteri de justícia distributiva. El mecanisme, amb una llei que impedisca perpetuar el bloqueig, fons transitori immediat i regularització del deute. El criteri, amb un discurs que torna sempre a la mateixa base: si el model no ens porta a la mitjana de recursos efectius i si no desfà la bretxa per càpita, no és un model just. Eixa combinació és la que jo vull defensar en qualsevol taula de negociació, perquè és l’única que fa possible que, quan tornem a llegir xifres i promeses, no hàgem de preguntar-nos per enèsima vegada on està el parany.

No em val tampoc la confusió interessada entre condonació i amnistia de la mala gestió. Quan el deute ve de l’infrafinançament, la condonació no és un premi a ningú; és la reparació d’un dany causat pel sistema. És una línia que he vist defensar amb dades i que es troba, expressament, en les propostes de Compromís: una regularització del deute històric calculada amb criteris objectius i articulada via acord Estat-Generalitat, perquè el que es neteja no és una factura indeguda, sinó un deute de l’Estat amb el territori pel dèficit d’ingressos que ha patit any rere any. Quan Baldoví diu que el deute històric no és el que devem nosaltres, sinó el que l’Estat ens deu per no haver-nos finançat com tocava, jo no hi veig grandiloqüència; hi veig la definició exacta d’un problema que massa vegades s’ha maquillat per a no assumir responsabilitats. I quan Micó subratlla que sense un fons transitori que funcione ja estem jugant a la loteria amb els drets presents, jo també signe a sota. El camí és clar i perfectament executable; el que falta és voluntat de traduir-lo en BOE i en partides immediates.

Per tot això, la meua posició és nítida. Vull una reforma del finançament que acabe de veritat amb l’infrafinançament valencià i no una versió cosmetitzada que, mentre proclama una gran victòria, ens manté per baix de la mitjana fins al 2027 i potser més enllà. Vull que el País Valencià deixe d’acceptar com a normal pagar més del que rep i assumir com a pròpia una hipoteca que té el seu origen en les regles del joc, no en la nostra gestió quotidiana. I vull que açò no depenga del color que haja a Madrid, sinó d’una cultura política que entenga que l’Estat de les autonomies només és creïble si no permet que el codi postal determine el volum i la qualitat dels drets. Per això done ple suport a l’estratègia de tallar el bucle del bloqueig amb una llei que active fons transitori i marque terminis, i per això compartisc les alertes insistents sobre la lletra menuda del model, la població ajustada i la necessitat de condonar, amb criteris, allò que és deute per infrafinançament. Açò és el mínim que podem demanar si realment volem que l’endemà de la reforma el nostre sistema de salut, la nostra escola pública o la nostra xarxa de serveis socials respiren a la mateixa altura que la mitjana del país.

Acabe com vaig començar, en primera persona i amb la serenitat de qui sap que les batalles decents es guanyen amb constància i amb dades. No puc acceptar una proposta que consolida l’infrafinançament del meu país. Millorar una injustícia no és resoldre-la, i el deute històric continua intacte si la reforma no l’afronta de cara i amb xifres que s’ajusten a l’origen del problema. Com a valencianista i com a ciutadà que defensa la dignitat del seu poble, no puc avalar un acord que ens manté en el mateix lloc de sempre: pagant més del que rebem i sense capacitat real per a decidir el nostre futur. Sé que hi ha un camí millor perquè l’han posat damunt la taula veus com les de Joan Baldoví, amb una proposta legislativa concreta que desbloqueja i protegeix la negociació, i Àgueda Micó, amb una exigència tan simple com imprescindible: no acurtar la bretxa, eliminar-la; no prometre la mitjana d’ací a dos anys, garantir-la ara; no confondre discrecionalitat amb justícia, sinó fer de la justícia el nucli de la reforma. Quan això entre en vigor, quan el fons transitori estiga en marxa, quan el deute històric estiga correctament condonat i quan la població ajustada reflectisca la realitat de la nostra gent, aleshores sí que podrem dir que la Comunitat Valenciana ha deixat enrere l’etapa de l’infrafinançament i que el país s’ha posat a l’altura del que som i del que mereixem. Fins a eixe moment, persistir en l’exigència no és un caprici; és una responsabilitat cívica que no penso abandonar.

La figura de Sant Esteve, considerat el primer màrtir del cristianisme, ha estat tradicionalment vinculada a la continuació de les festivitats nadalenques. En molts indrets de parla catalana, el 26 de desembre és sinònim de retrobament familiar, de dinars amb la part de la família que no s’ha vist el dia anterior, de converses llargues i de manteniment d’un ambient festiu que va més enllà del consum o de les compres postnadal. És un dia que respira calma, que convida a la pausa, que permet allargar el caliu del Nadal i donar espai a les trobades que no caben en un sol dia. És, en definitiva, una manera de celebrar la vida en comunitat, de reforçar els vincles familiars i de mantenir viva una tradició que ha travessat segles i que continua tenint sentit en un món cada vegada més accelerat.

Al País Valencià, però, aquesta tradició ha quedat esborrada del calendari oficial. No perquè no existira, no perquè no tinguera sentit, no perquè no formara part del nostre bagatge cultural. La seua desaparició respon més aviat a un procés llarg i complex de desconnexió institucional, de pèrdua de referents compartits i d’un cert desarrelament cultural que ha afectat moltes altres tradicions pròpies. Durant dècades, les institucions valencianes han tendit a desvincular-se de les pràctiques culturals que ens connecten amb la resta de territoris de parla catalana, sovint per motius polítics, ideològics o identitaris. Aquesta desconnexió ha tingut conseqüències profundes: ha invisibilitzat elements del nostre patrimoni, ha fragmentat la memòria col·lectiva i ha generat la sensació que determinades tradicions no són nostres, quan en realitat formen part de la nostra història i de la nostra manera de viure.

Per entendre aquesta pèrdua, cal situar-la en un context més ampli. El País Valencià ha viscut, al llarg del segle XX, processos intensos de redefinició identitària, sovint marcats per tensions entre models culturals diferents. La dictadura franquista va imposar una uniformització cultural que va afectar profundament les tradicions locals, les llengües minoritzades i les formes de vida comunitàries. Moltes festes, costums i rituals van ser arraconats, transformats o directament prohibides. En aquest context, la celebració de Sant Esteve va perdre visibilitat i va deixar de formar part del calendari oficial. Però la desaparició no va ser només conseqüència de la repressió. També va influir la voluntat, en determinats sectors polítics i socials, de desvincular el País Valencià de la resta de territoris de parla catalana, promovent una identitat diferenciada que sovint es construïa a partir de la negació de les connexions històriques i culturals.

Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal no és només una qüestió de calendari. És una afirmació de pertinença, de reconeixement i de dignitat cultural. És dir, amb serenitat però amb fermesa, que el País Valencià forma part d’un espai cultural compartit, que les nostres arrels són profundes i que no cal renunciar a allò que ens és propi per encaixar en models uniformadors. És una manera de recordar que la cultura no és un conjunt d’elements estàtics, sinó un organisme viu que es transforma, que s’adapta, que es resignifica, però que necessita ser reconegut i cuidat per no desaparèixer.

La celebració de Sant Esteve ens connecta amb una manera de viure les festes que posa l’accent en la família extensa, en la pausa, en la continuïtat. En un món cada vegada més accelerat, on el temps lliure es converteix en un bé escàs i on les relacions humanes sovint es veuen condicionades per les presses, recuperar el valor d’un dia com aquest és també una forma de resistència. Sant Esteve és un espai per respirar, per gaudir, per compartir sense pressa. És un dia que permet allargar el Nadal més enllà del consum, que dona cabuda a les trobades que no caben en un sol dia i que manté viva la tradició de compartir taula, records i afectes. És un recordatori que les festes no són només rituals individuals, sinó moments col·lectius que reforcen la cohesió social i que donen sentit a la comunitat.

A més, Sant Esteve té un valor simbòlic que va més enllà de la religió. És un dia que parla de comunitat, de continuïtat, de memòria. És un recordatori que les festes no són només rituals individuals, sinó moments col·lectius que reforcen la cohesió social. En aquest sentit, recuperar Sant Esteve al País Valencià seria també una manera de reivindicar un model de vida més humà, més pausat, més connectat amb les persones que estimem. Seria una invitació a repensar la manera com vivim les festes, com gestionem el temps, com construïm relacions i com entenem la comunitat.

La reivindicació de Sant Esteve com a festa oficial al País Valencià té també una dimensió política i cultural important. No es tracta de copiar ni d’imposar, sinó de recuperar allò que ens ha estat arrabassat o invisibilitzat. Moltes famílies valencianes ja celebren Sant Esteve de manera informal, amb dinars, retrobaments i activitats familiars. El que falta és el reconeixement institucional, la voluntat política de donar valor a allò que ja forma part del nostre teixit social. Fer de Sant Esteve un dia festiu seria un gest de respecte cap a la nostra identitat, una aposta per la diversitat cultural i una manera de reforçar els vincles entre els territoris de parla catalana. Seria reconéixer que formem part d’un espai compartit, amb vincles històrics, lingüístics i socials que van més enllà de les fronteres administratives. Seria afirmar que la nostra cultura té dret a existir amb plenitud, que no cal renunciar a les nostres tradicions per encaixar en models uniformadors.

Aquesta reivindicació s’inscriu en un debat més ampli sobre el calendari festiu valencià. Durant anys, el País Valencià ha mantingut un calendari que combina festes locals, autonòmiques i estatals, però que sovint ha deixat de banda elements propis de la nostra cultura. Recuperar Sant Esteve seria un pas més en la direcció de construir un calendari que reflectisca millor la nostra identitat, que done espai a les nostres tradicions i que reconega la diversitat interna del nostre territori. Seria una manera de dir que la cultura valenciana és rica, diversa i plena de matisos, i que mereix ser reconeguda i celebrada en tota la seua complexitat.

Però la reivindicació de Sant Esteve no és només una qüestió de memòria o de tradició. També és una oportunitat per repensar el model de societat que volem construir. En un moment en què les relacions humanes es veuen sovint condicionades per la precarietat laboral, per la manca de temps i per la pressió constant de la productivitat, reivindicar un dia de pausa, de retrobament i de comunitat és també una manera de reivindicar un model de vida més humà. És una manera de dir que el temps compartit té valor, que les relacions familiars i comunitàries són importants, que la vida no pot reduir-se a treballar i consumir.

Sant Esteve és, en aquest sentit, una invitació a repensar el ritme de la vida. És un recordatori que les festes no són només moments de consum, sinó espais de trobada, de memòria, de celebració. És una oportunitat per recuperar una manera de viure que posa l’accent en les persones, en les relacions, en la comunitat. I és també una manera de reivindicar la importància de la cultura com a espai de resistència, com a eina per construir identitat, com a forma de donar sentit a la vida col·lectiva.

Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal al País Valencià és, en definitiva, un gest de dignitat cultural. És afirmar que la nostra identitat és rica, diversa i plena de matisos. És reconéixer que formem part d’un espai cultural compartit que ha generat tradicions, llengua, música, gastronomia i formes de vida que mereixen ser preservades i celebrades. És dir que no volem un calendari imposat, sinó un calendari que ens represente, que ens parle, que ens connecte amb allò que som. Sant Esteve és una oportunitat per recuperar un tros de la nostra memòria col·lectiva, per reforçar els vincles familiars i comunitaris, i per reivindicar la nostra cultura amb orgull i serenitat. És una invitació a celebrar amb plenitud, a reconéixer-nos en les nostres tradicions i a construir un futur en què la diversitat siga un valor i no un obstacle.

Quan una institució que es proclama moral i universal adopta un discurs que sembla alineat amb estratègies partidistes, el risc és evident: es perd credibilitat i es reforça la percepció que la religió és un instrument de poder. En un context de polarització, cada declaració que sona a consigna política erosiona la funció integradora que l’Església diu voler exercir. El problema no és tant el contingut —defensar valors és legítim— sinó el to i la forma, que poden convertir la veu profètica en soroll ideològic.

Aquesta situació ens obliga a reflexionar sobre la coherència entre representació i responsabilitat. Si els bisbes se senten incòmodes, és perquè entenen que la seva presència pública hauria de ser pont, no mur. Però, és possible mantenir aquesta neutralitat en una societat que exigeix posicionaments clars? Pot l’Església ser referent moral sense caure en la trinxera política? Aquest és el repte: trobar un equilibri entre la denúncia profètica i la prudència institucional.

El cas Argüello és un mirall per a altres àmbits: quan representem col·lectius, partits o entitats, parlem en nom d’una comunitat o en nom propi? Som capaços de separar la nostra opinió personal del mandat que hem rebut? La representació no és un altaveu per a l’ego, sinó una responsabilitat que exigeix escolta, síntesi i coherència. Si això falla, la confiança es trenca i la institució es debilita.

Com entenem la representació i quins mecanismes necessitem per fer-la real i efectiva. Perquè, tant en política com en l’Església, la pregunta és la mateixa: a qui representem realment quan parlem?

La prohibició que impedeix a un cura o a una monja presentar-se a les eleccions municipals o autonòmiques en Espanya és un tema que mereix una reflexió profunda, perquè posa damunt la taula la tensió entre la llibertat individual i la neutralitat institucional. La Llei Orgànica del Règim Electoral General estableix que els ministres de culte i religiosos professos no poden ser elegits, i això s’ha justificat històricament com una mesura per garantir la separació entre l’Església i l’Estat. Ara bé, la pregunta que ressona és si aquesta limitació és realment necessària o si es tracta d’una discriminació encoberta que restringeix drets fonamentals.

En primer lloc, cal entendre el marc constitucional. Espanya es defineix com un estat aconfessional, on cap religió té caràcter oficial, i on es garanteix la llibertat de consciència. La prohibició de candidatures religioses s’inscriu en aquesta lògica: evitar que el poder espiritual es traduïsca en poder polític directe. La idea és que un sacerdot o una monja, pel seu rol de guia moral i comunitària, podrien condicionar la llibertat de vot de les persones que confien en ells. És una mesura preventiva, que busca protegir la ciutadania d’una possible confusió entre autoritat religiosa i autoritat política. Però al mateix temps, és una limitació que recau sobre individus concrets, que com a persones adultes i ciutadanes haurien de tindre dret a participar plenament en la vida política.

Si comparem amb altres professions, veiem que no és un cas aïllat. Els jutges, fiscals, militars i policies en actiu tampoc poden presentar-se a eleccions mentre exerceixen. La raó és semblant: evitar conflictes d’interessos i preservar la neutralitat de les institucions. En aquest sentit, la restricció als religiosos es podria entendre com una mesura equiparable. No obstant això, hi ha una diferència significativa. Un jutge o un militar poden demanar una excedència o abandonar temporalment el càrrec per poder ser candidats. En el cas dels religiosos, la renúncia al ministeri és molt més complexa, perquè implica deixar de ser sacerdot o monja de manera definitiva. Això converteix la limitació en una barrera pràcticament infranquejable, que restringeix de manera desproporcionada la seua llibertat política.

La comparació internacional ens ajuda a veure que no hi ha un model únic. A França, amb un laïcisme estricte, els religiosos poden participar en política si abandonen el ministeri actiu. A Itàlia, alguns sacerdots han renunciat al seu estat clerical per entrar en política, i la Conferència Episcopal recomana neutralitat però no imposa prohibicions legals. A Alemanya, és permés amb condicions, sempre que se suspenguen les funcions religioses. Als països nòrdics, pastors luterans han estat diputats, i la societat confia en la separació pràctica entre rol religiós i polític. Als Estats Units, no hi ha cap prohibició legal, i diversos reverends han estat congressistes. En canvi, a Mèxic i Bolívia les restriccions són molt fortes, semblants a les espanyoles, per evitar que la influència religiosa es convertisca en poder institucional. Aquesta diversitat mostra que la decisió no és inevitable, sinó que respon a una tradició històrica i cultural concreta.

La qüestió de fons és si la prohibició espanyola és una mesura de protecció o una forma de discriminació. Des d’una perspectiva jurídica, es defensa que és una limitació funcional, no una discriminació per religió. No es prohibeix a una persona pel fet de ser creient, sinó pel fet d’exercir un ministeri religiós. Però des d’una perspectiva crítica, es pot argumentar que sí que és discriminatori, perquè obliga a renunciar a una part essencial de la identitat personal per poder exercir un dret polític. És com si es diguera: pots ser ciutadà complet només si deixes de ser qui eres en la teua vida religiosa. Aquesta exigència és molt més dura que la que es fa a altres professions, i per això genera un debat legítim sobre la proporcionalitat de la mesura.

A més, cal considerar l’impacte simbòlic. Veure una monja votant desperta curiositat mediàtica, però també recorda que les persones religioses són ciutadanes amb plens drets. La prohibició de ser candidates envia un missatge contradictori: se’ls reconeix com a votants, però se’ls nega la possibilitat de ser representants. Això pot alimentar la percepció que l’Estat encara té una relació ambigua amb la religió, on es vol la seua presència social però no la seua participació política. En un context de pluralisme i diversitat, aquesta ambigüitat pot ser vista com una incoherència.

També és interessant analitzar el paper de la pròpia Església. Moltes vegades, la jerarquia eclesiàstica ha defensat que els sacerdots no han de fer política partidista, perquè la seua missió és espiritual. Però això no elimina el fet que hi haja religiosos amb vocació social i política, que voldrien contribuir des de les institucions. La prohibició legal els tanca aquesta porta, i alhora reforça la idea que la religió ha de quedar confinada a l’àmbit privat o comunitari, sense capacitat d’incidir en les decisions públiques. Això pot ser vist com una manera de reduir la influència religiosa en la societat, però també com una limitació injusta a la pluralitat democràtica.

La prohibició que impedeix a curas i monjes presentar-se a les eleccions municipals o autonòmiques en Espanya és una mesura que té sentit des del punt de vista de la neutralitat institucional, però que alhora planteja seriosos dubtes sobre la llibertat individual. No és una discriminació en el sentit estricte de la llei, però sí que pot ser considerada una restricció desproporcionada, que obliga a renunciar a una identitat profunda per poder exercir un dret polític. La comparació amb altres països mostra que hi ha alternatives més flexibles, que permeten compatibilitzar la llibertat personal amb la neutralitat de l’Estat. Potser ha arribat el moment de repensar aquesta norma, i de buscar un equilibri que respecte tant la separació entre religió i política com la dignitat de cada persona. Perquè al cap i a la fi, la democràcia es fonamenta en la participació de totes les veus, i excloure’n algunes per raó del seu rol pot empobrir el debat col·lectiu i limitar la representació de la diversitat real de la societat.  

Aquest debat no és només jurídic, sinó també cultural i simbòlic. Ens obliga a preguntar-nos quina mena de convivència volem entre la fe i la política, entre la identitat personal i la responsabilitat pública. I ens recorda que la llibertat no és només un dret individual, sinó també una construcció col·lectiva que ha de trobar l’equilibri entre la protecció de la neutralitat i el respecte a la pluralitat. Potser la resposta no és una prohibició absoluta, sinó una regulació que permeta la participació amb condicions clares, com fan altres països. El que està clar és que el tema mereix ser revisat, perquè la democràcia no pot permetre’s el luxe de deixar fora veus que, amb independència del seu origen, poden enriquir el debat i aportar una mirada diferent sobre la vida pública.  

La jornada ha estat intensa, plena de crits, pancartes i consignes que ressonaven amb una força que no es pot mesurar en decibels, sinó en convicció. El que estava en joc no era una reivindicació puntual, sinó la defensa d’un model de societat: una educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià.  

La gratuïtat és un dret, no una concessió. Quan l’educació es converteix en mercaderia, quan depén de la capacitat econòmica de les famílies, es trenca el pacte social que garanteix la igualtat d’oportunitats. La gratuïtat no és un regal de l’Estat, és un dret que hem conquerit amb dècades de lluita. I com tot dret, pot ser retallat si no el defensem. Per això, cada vegada que es planteja la privatització encoberta, cada vegada que es redueixen recursos a l’escola pública mentre es beneficien els concerts educatius, hem de recordar que l’educació no és un negoci, sinó un bé comú.  

La qualitat és un compromís. No ens conformem amb una educació gratuïta si aquesta no és de qualitat. La qualitat no es mesura només en resultats acadèmics, sinó en la capacitat de formar persones crítiques, lliures i solidàries. Una escola de qualitat és aquella que ofereix recursos suficients, professorat motivat i reconegut, espais dignes i projectes pedagògics que miren al futur. Quan el professorat reclama millores laborals, no ho fa només per elles i ells. Ho fa per garantir que poden dedicar temps, energia i creativitat a l’alumnat. Un professorat precaritzat és un professorat limitat, i això repercutix directament en la qualitat educativa. Per això, defensar els drets del professorat és defensar la qualitat de l’educació.  

Per damunt de tot, cal recordar que la dignitat dels drets laborals del professorat és inseparable de la dignitat de l’educació mateixa. Quan es menystenen les condicions de treball, quan es retallen recursos o es precaritzen les contractacions, no sols es fa mal a les persones que sostenen cada dia les aules, sinó que es debilita el conjunt del sistema educatiu. El professorat necessita estabilitat, reconeixement i temps per a preparar les classes, per a innovar i per a atendre l’alumnat amb la cura que mereix. Sense drets laborals garantits, l’escola pública es converteix en un espai fràgil, i això és una injustícia que repercutix directament en la qualitat de l’aprenentatge i en el futur de la comunitat.  

La mateixa dignitat s’ha d’estendre a totes les persones que treballen als instituts i col·legis: personal administratiu, de neteja, de menjador, de manteniment, de consergeria. Són elles i ells qui fan possible que cada jornada escolar funcione, qui asseguren que els espais estiguen en condicions, que l’alumnat estiga atés i que la vida quotidiana de l’escola siga fluida. Reconéixer els seus drets laborals és reconéixer que l’educació és una tasca col·lectiva, que no depén només de les classes impartides, sinó d’un entramat humà que sosté la comunitat educativa. La dignitat laboral d’aquestes persones és també dignitat educativa, i defensar-la és defensar el valor de l’escola pública com a espai de justícia i igualtat.  

La coeducació és horitzó. És molt més que posar xiquetes i xiquets en les mateixes aules. És un compromís amb la igualtat real, amb la superació dels estereotips de gènere, amb la construcció d’una societat on la diversitat siga reconeguda i celebrada. Encara hui, massa llibres de text perpetuen rols tradicionals, massa pràctiques educatives invisibilitzen les aportacions de les dones, massa actituds toleren el masclisme quotidià. La coeducació és la vacuna contra aquestes desigualtats, i només una escola pública forta pot garantir-la.  

La inclusió és dignitat. Una educació inclusiva és aquella que no deixa ningú enrere. Parlem d’alumnat amb necessitats educatives especials, d’alumnat migrant, d’alumnat que viu en contextos de vulnerabilitat. La inclusió no és un luxe, és una exigència moral. Però la inclusió necessita recursos: professionals de suport, adaptacions curriculars, espais accessibles, sensibilització constant. Sense inversió, la inclusió es queda en un eslògan. Per això, quan reclamem més recursos per a l’escola pública, estem reclamant dignitat per a cada alumna i alumne, siga quin siga el seu punt de partida.  

Els espais dignes són condició. No podem parlar de qualitat ni d’inclusió si les nostres escoles i instituts es troben en condicions precàries. Massa vegades hem vist aules prefabricades que es converteixen en solucions eternes, gimnasos que semblen magatzems, laboratoris obsolets, biblioteques sense llibres actualitzats. Els espais educatius són també missatges simbòlics: transmeten a l’alumnat si la societat valora o no la seua formació. Quan un institut cau a trossos, el missatge és clar: l’educació no és prioritària. Per això exigim espais dignes, perquè la dignitat no es pot ensenyar en parets que s’esfondren.  

El valencià és orgull. Defensar l’educació en valencià és defensar la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra història. El valencià no és només una llengua, és la manera com ens reconeixem com a poble. Quan reclamem més hores en valencià, més materials didàctics, més professorat capacitat, no estem demanant privilegis, estem exigint justícia. El valencià ha estat massa temps marginat, i l’escola pública és l’espai on podem revertir aquesta situació. Parlar valencià a l’aula és parlar amb orgull, és transmetre a les nostres filles i fills que la seua llengua és digna, que no han de renunciar a ella per ser modernes o competitius. Al contrari, el plurilingüisme és una riquesa, i el valencià és part fonamental d’aquesta riquesa.  

La lluita és camí. La manifestació d’avui no és un punt final, és un punt de partida. Cada crit, cada pancarta, cada pas al carrer és part d’una lluita que continuarà demà, la setmana que ve, el mes que ve. No ens rendirem perquè sabem que l’educació és el futur del nostre poble. I un poble sense futur és un poble condemnat. La nostra responsabilitat és garantir que les nostres filles i fills tindran les eines per construir un món millor.  

La responsabilitat institucional és clau. No podem oblidar que darrere de cada reivindicació hi ha responsables polítics. Els governs, siga quin siga el seu color, tenen l’obligació de garantir l’educació pública. No valen excuses de pressupost, no valen discursos buits. La transparència i la responsabilitat institucional són imprescindibles. Volem saber en què es gasten els diners, volem participar en les decisions, volem que la comunitat educativa siga escoltada. L’educació no es pot gestionar des de despatxos llunyans, s’ha de construir des de les aules, els patis i les famílies.  

La força de la comunitat és decisiva. El que hui hem viscut a Sagunt és la prova que la comunitat té força. Pares, mares, professorat, alumnat, veïnat… totes i tots junts hem demostrat que l’educació pública no és una causa individual, sinó col·lectiva. Quan ens unim, som capaços de fer tremolar els murs de la indiferència. Quan ens unim, enviem un missatge clar: no acceptarem retallades, no acceptarem precarietat, no acceptarem invisibilització.  

L’educació és el futur del nostre poble. Aquesta frase, que hem repetit tantes vegades, no és un eslògan, és una veritat profunda. Sense educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià, no hi ha futur possible. Per això hui hem alçat la veu, i per això la continuarem alçant. No ens rendirem, perquè rendir-se seria trair les nostres filles i fills, trair la nostra llengua, trair la nostra dignitat. La lluita continua, i cada pas que fem és un pas cap a un futur més just. Que res ni ningú ens faça callar.  

El clam que ha ressonat als carrers de la meua ciutat és el mateix que recorre tot el territori valencià: la defensa d’una escola que siga motor de cohesió social, espai de llibertat i instrument de dignificació col·lectiva. No és només una reivindicació local, és una causa compartida per milers de famílies, per centenars de centres, per tota una comunitat que sap que sense educació pública no hi ha democràcia real.  

La nostra veu és coral, i la nostra força és la unitat. Cada persona que ha eixit al carrer, cada pancarta que s’ha alçat, cada consigna que s’ha cridat, forma part d’un relat comú que diu alt i clar que l’educació no es negocia, que l’educació no es ven, que l’educació no es retalla. És patrimoni del poble, és dignitat compartida, és esperança viva.  

I així, amb orgull i amb fermesa, continuarem caminant. Perquè l’educació pública és molt més que un servei: és la llavor del futur, és la garantia de la igualtat, és la veu que ens recorda que som poble i que tenim dret a créixer amb dignitat.

Tanmateix, aquesta influència comporta responsabilitats. La televisió no sols transmet continguts, sinó que modela opinions, valors i comportaments. En un món saturat d’informació, la qualitat i veracitat dels continguts televisius són essencials per evitar la desinformació i la manipulació. A més, la diversitat cultural i lingüística ha de ser respectada i fomentada, garantint que la televisió siga un espai inclusiu i plural. El repte actual és equilibrar l’entreteniment amb la funció social i educativa, sense caure en la banalització o en la recerca exclusiva d’audiències.

En un món on la globalització i la uniformització cultural avancen a pas ferm, disposar d’un mitjà de comunicació públic que parle en valencià i des del País Valencià és molt més que una qüestió lingüística: és una aposta per la identitat, per la pluralitat i per la vertebració social. À Punt, com a televisió pública, representa una eina fonamental per a connectar les persones amb el seu territori, amb les seues històries, amb les seues lluites i amb les seues esperances.

No es tracta només de fer televisió en valencià, sinó de fer televisió des d’una mirada valenciana, arrelada, diversa i inclusiva. À Punt té la responsabilitat —i l’oportunitat— de reflectir la riquesa del nostre país: des de les comarques d’interior fins a les marines, des dels barris populars fins als espais institucionals, des de les festes tradicionals fins a les noves expressions culturals. És un espill on podem reconéixer-nos, però també un altaveu que pot amplificar les veus que sovint queden fora del relat dominant.

La televisió pública no ha de competir amb els grans canals privats en espectacularitat ni en audiència, sinó en qualitat democràtica. Ha de ser un espai de confiança, de debat seré, de reflexió crítica i de representació justa. À Punt pot ser —i ha de ser— un motor de cohesió, un instrument per a fer visible la diversitat familiar, la pluralitat lingüística, la memòria col·lectiva i les realitats socials que configuren el nostre dia a dia.

A més, en un context on la llengua pròpia encara pateix discriminacions i retrocessos, À Punt juga un paper clau en la normalització del valencià. No com a ornament, sinó com a vehicle viu de comunicació, de creació i d’emoció. Quan les criatures poden vore dibuixos animats en valencià, quan les persones majors poden escoltar notícies en la seua llengua, quan les joves poden identificar-se amb sèries que parlen com elles, estem construint un futur més just, més lliure i més nostre.

Però tot això només serà possible si À Punt compta amb el suport actiu de la ciutadania, de les institucions i del teixit cultural. Cal defensar-la, millorar-la, exigir-li rigor i compromís, però també estimar-la com a part del nostre patrimoni viu. Perquè una televisió pública en valencià no és només una emissora: és una eina de transformació, una casa comuna, una aposta pel dret a ser i a contar-nos des d’on som.

Fem una À Punt útil, moderna i connectada amb la realitat social. Ha de ser una televisió que escolte la ciutadania, que aposte per continguts de qualitat, que done veu a totes les sensibilitats i que siga capaç d’innovar sense perdre els valors públics. No podem conformar-nos amb una televisió que repetisca esquemes antics: cal que siga un espai viu, dinàmic i transparent, que genere confiança i que siga referent en pluralitat i rigor informatiu.

No tornem als temps del blanc i negre de Canal 9, manipulada i controlada. La història ens ha ensenyat que una televisió pública sotmesa a interessos partidistes és una televisió morta per a la democràcia. À Punt ha de blindar-se contra la censura i la manipulació, garantint independència editorial i professionalitat. Només així podrà complir la seua funció: ser un servei públic al servei de la veritat, la cultura i la ciutadania, i no una eina de propaganda.

I en eixe camí, À Punt pot ser molt més que una televisió. Pot ser una veu que ens uneix, que ens emociona, que ens fa pensar i que ens fa sentir que el País Valencià és, també, un país que comunica, que crea i que estima en valencià.

A més, cal remarcar que l’arribada de Llorca a la presidència no és fruit d’un lideratge sòlid ni d’una trajectòria de govern exemplar, sinó d’una conjuntura marcada per la Dana i per la seua connivència amb Mazón. En moments de crisi, quan la ciutadania esperava respostes clares i eficaces, es va evidenciar la seua incapacitat de gestionar amb rigor i responsabilitat. La falta de previsió, la improvisació i l’absència d’un projecte coherent van deixar al descobert que no sabia governar, i malgrat això ha estat promocionat com a peça de canvi en un joc polític que menysprea la voluntat valenciana.

Aquest ascens, més que un reconeixement a la seua vàlua, és la mostra d’una complicitat amb la dreta que busca mantenir el control de les institucions a qualsevol preu. Llorca arriba a la presidència com a resultat d’acords foscos i de pactes que res tenen a veure amb les necessitats del poble valencià. La seua trajectòria és la d’un dirigent que ha preferit ser còmplice de Mazón abans que defensar amb fermesa els interessos de les nostres comarques. Així, es confirma que el seu lideratge no és legítim ni democràtic, sinó imposat, i que el País Valencià necessita un projecte diferent, basat en la sobirania i en la justícia social.

Fiquem un exemple. El cas de Sagunt és paradigmàtic per entendre les conseqüències d’aquestes dinàmiques. La ciutat ha estat històricament un punt clau en el desenvolupament industrial del País Valencià, amb projectes que han marcat el futur econòmic de la comarca i que han requerit una gestió política sensible i compromesa. Quan les decisions es prenen sense escoltar la veu del territori, es corre el risc de desconnectar les polítiques públiques de les necessitats reals de la gent. Sagunt necessita una Generalitat que actue amb responsabilitat, que defense les inversions estratègiques i que protegisca el patrimoni històric i cultural que ens defineix. No podem permetre que la nostra ciutat quede relegada a un paper secundari per culpa de pactes que es negocien a centenars de quilòmetres de distància.

La política autonòmica no és una abstracció. Té efectes tangibles en la vida de les persones: en l’educació, en la sanitat, en el transport públic, en la protecció del medi ambient i en la promoció de la cultura. Quan es menysprea la sobirania valenciana, es posa en perill la capacitat de respondre a aquestes necessitats amb dignitat i autonomia. La presidència de la Generalitat ha de ser un instrument per a reforçar la cohesió social i territorial, no una peça de negociació que es mou al dictat d’interessos externs. El poble valencià mereix decidir el seu camí amb llibertat, i això implica que les institucions siguen respectades i que els lideratges siguen escollits des de dins.

És cert que la política estatal té un pes determinant en molts àmbits, però això no justifica que es vulga convertir la Generalitat en una extensió subordinada. El País Valencià té una identitat pròpia, una història rica i una societat diversa que reclama ser escoltada. Quan es parla de Sagunt, es parla d’una ciutat que ha sabut reinventar-se, que ha defensat amb orgull el seu patrimoni i que ha apostat per un futur industrial sostenible. Les decisions que afecten aquest futur no poden ser preses sense tenir en compte la veu de la ciutadania. La imposició d’un president des de fora és un gest que trenca la confiança i que alimenta la sensació que la política autonòmica es juga en un tauler que no ens pertany.

La dignitat del poble valencià passa per reconèixer que som capaços de decidir per nosaltres mateixos. No es tracta només d’una qüestió simbòlica, sinó d’una necessitat pràctica. Quan les institucions responen a interessos externs, es debilita la capacitat de fer polítiques adaptades a la realitat local. Sagunt, amb el seu teixit industrial i cultural, és un exemple clar de com les decisions autonòmiques poden marcar el futur d’una comunitat. Si la presidència de la Generalitat es converteix en una peça de canvi, es corre el risc que les necessitats de les nostres comarques siguen ignorades o subordinades a estratègies que res tenen a veure amb la nostra realitat.

La crítica a la proposta de Llorca no és un atac personal, sinó una defensa del principi democràtic que ha de guiar la política autonòmica. El lideratge valencià ha de ser fruit d’un consens intern, d’un debat obert i transparent que respecte la pluralitat de la nostra societat. Només així es pot garantir que les decisions responen a les necessitats reals i que les institucions mantenen la seua legitimitat. La imposició externa, en canvi, genera desconfiança i debilita la cohesió social. El poble valencià mereix un lideratge que actue amb responsabilitat i respecte, que escolte les comarques i que done veu als nostres pobles i ciutats.

Al llarg de la història, Madrid ha pres decisions que han condicionat profundament la identitat del nostre poble. El mateix nom oficial del territori ha estat objecte de debat i imposició: mentre la societat valenciana reivindicava “País Valencià” com a denominació natural, des de les institucions estatals es va forçar l’ús de “Comunitat Valenciana”, un terme que dilueix la idea de país i redueix la nostra identitat a una mera divisió administrativa. Aquesta imposició va ser viscuda com una renúncia a la pròpia sobirania simbòlica.

La bandera també ha estat motiu de controvèrsia. La senyera històrica, vinculada a la tradició i al sentiment popular, va ser objecte de manipulacions i disputes alimentades des de fora, amb l’objectiu de fragmentar i debilitar el consens intern. En lloc de respectar els símbols que la ciutadania reconeixia com a propis, es van imposar versions que buscaven dividir i generar confrontació.

Les decisions sobre l’ús oficial de la llengua han estat igualment condicionades per Madrid. La negació del valencià com a llengua amb plena oficialitat i amb capacitat de ser vehicular en tots els àmbits ha estat una manera de limitar la nostra capacitat de decidir sobre la cultura i l’ensenyament. Aquesta ingerència ha tingut conseqüències directes en la transmissió de la llengua i en la percepció social de la nostra identitat.

Fins i tot en l’àmbit institucional, la configuració de l’Estatut d’Autonomia va ser retallada i modificada des de Madrid, reduint les competències que la societat valenciana havia reivindicat. El resultat va ser un text que no reflectia plenament les aspiracions del poble, sinó els límits que l’Estat volia imposar. Això va generar frustració i va consolidar la idea que la nostra autonomia era tutelada.

Les decisions sobre el nom, la bandera, la llengua i l’Estatut mostren com Madrid ha intervingut reiteradament en la definició de la nostra identitat col·lectiva. Aquestes ingerències han tingut un efecte corrosiu sobre la confiança en les institucions i han alimentat la sensació que el País Valencià no pot decidir lliurement sobre els seus símbols i la seua sobirania.

La infrafinanciació és un altre dels grans problemes que arrosseguem des de fa dècades. El sistema de finançament autonòmic ha situat el País Valencià en una posició de clara desavantatge respecte a altres territoris, malgrat que aportem més del que rebem. Aquesta situació ha limitat la capacitat de la Generalitat per a invertir en serveis públics essencials.

La sanitat és un exemple clar: hospitals saturats, falta de personal i infraestructures obsoletes són conseqüència directa d’un finançament insuficient. La ciutadania paga impostos com la resta de l’Estat, però rep menys recursos per a garantir un sistema sanitari digne. Aquesta desigualtat és intolerable i posa en risc la qualitat de vida de les persones.

En educació, la infrafinanciació ha impedit desenvolupar projectes ambiciosos i ha obligat a fer equilibris constants per mantenir escoles i instituts en condicions. Les beques, la formació professional i la universitat han patit les conseqüències d’un sistema que ens tracta com a ciutadans de segona. El futur de les noves generacions es veu condicionat per aquesta injustícia estructural.

Les infraestructures també han estat víctimes de la manca de recursos. El transport públic, les carreteres i els projectes estratègics per al desenvolupament econòmic han quedat relegats. Sagunt, amb el seu paper clau en la indústria i la logística, necessita inversions que no arriben per culpa d’un sistema que ens margina.

La infrafinanciació no és només una qüestió econòmica, sinó també política. Suposa un menyspreu a la nostra capacitat de decidir i un fre al desenvolupament del País Valencià. Mentrestant, Madrid continua ajornant una reforma del sistema de finançament que és urgent i imprescindible. La ciutadania valenciana no pot continuar suportant aquesta discriminació.

Cal recordar les paraules de Joan Fuster: “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Aquesta afirmació continua vigent perquè assenyala que el nostre futur només pot construir-se des de la defensa de la justícia social, la igualtat i la sobirania. La dreta, subordinada als interessos externs, no pot decidir el nostre camí.

Quan la dreta imposa lideratges des de fora, quan accepta la infrafinanciació i quan renuncia a defensar els símbols i la identitat del poble valencià, està negant la possibilitat d’un futur digne. El País Valencià necessita un projecte col·lectiu basat en l’autonomia, en la solidaritat i en la defensa dels drets de totes les persones. Només així podrem garantir que el nostre país siga, i que siga amb dignitat.

El consell escolar és l’espai on es prenen decisions que afecten el funcionament del centre. Hi participen representants de la direcció, del professorat, de l’alumnat, del personal no docent i de les famílies. És allí on es parla del projecte educatiu, de les normes de convivència, de la gestió econòmica, de les activitats complementàries i de les propostes de millora. No és un espai decoratiu. És el cor de la vida escolar.

Quan una mare, un pare, una persona tutora vota en les eleccions del consell escolar, està reconeixent que l’educació no és només responsabilitat del professorat. Està dient: jo també forme part d’este espai compartit, jo també vull aportar. El vot és una manera de donar suport a persones que poden representar les inquietuds, les necessitats i les esperances de les famílies. I com més gent vota, més forta és la veu col·lectiva.

Encara més transformador que votar és presentar-se com a candidat o candidata. Sovint pensem que cal ser expert en educació per formar part del consell escolar. Però no és així. El que cal és compromís, capacitat d’escolta, ganes de treballar en equip i voluntat de defensar els drets de les persones joves. Les famílies poden aportar mirades diverses, experiències personals, sensibilitat davant les desigualtats, propostes per millorar la comunicació amb el centre, idees per fer més accessibles les activitats, i una empenta que naix de l’estima.

Hi ha qui diu que no participa perquè no sap com funciona el consell escolar. Altres pensen que les decisions ja estan preses, que no val la pena. També hi ha qui no pot per qüestions laborals, o qui té por de no saber què dir. Però totes estes barreres es poden superar si el centre explica amb claredat què és el consell escolar, si les associacions de famílies animen a participar, si es faciliten horaris compatibles, si es promouen candidatures diverses i si es dona formació a les persones representants.

És important que la participació siga realment inclusiva. En molts centres, les famílies que participen són les que tenen més temps, més recursos o més formació. Però cal fer un esforç perquè també participen les famílies nouvingudes, les que tenen dificultats de conciliació, les que viuen situacions de vulnerabilitat, les que tenen fills o filles amb necessitats educatives especials. Només així el consell escolar serà un espai representatiu, capaç de defensar els drets de totes les persones.

Quan les famílies participen activament, es genera un clima de confiança. El centre deixa de ser una institució tancada i esdevé un espai compartit. Les decisions es prenen amb més consens, els conflictes es resolen amb més empatia, les propostes tenen més recorregut. El consell escolar pot impulsar projectes que milloren la convivència, que promouen la salut emocional, que fomenten la participació de proximitat, que connecten amb les necessitats reals.

També pot ser un espai clau per defensar el valencià com a llengua viva, vehicular i afectiva dins de l’institut. Des d’allí es poden impulsar accions que reforcen la presència del valencià en la comunicació interna, en les activitats extraescolars, en les campanyes institucionals i en els materials didàctics. No es tracta només de complir amb la normativa, sinó de fer del valencià una llengua estimada, útil i present en tots els àmbits del centre.

Les famílies poden proposar que les tutories, les reunions informatives i les comunicacions amb l’alumnat tinguen versió en valencià, que es promoguen activitats culturals vinculades a la llengua, que es visibilitzen les persones referents que l’utilitzen amb naturalitat. També poden defensar que el valencià siga llengua d’acollida per a les persones nouvingudes, com a pont d’integració i de construcció de vincles.

Hi ha centres on, gràcies a la pressió del consell escolar, s’han recuperat projectes de ràdio escolar en valencià, s’han organitzat setmanes culturals amb protagonisme lingüístic, s’han creat materials visuals que dignifiquen la llengua i s’ha reforçat la formació del professorat en competència comunicativa. Són accions que naixen de la voluntat de fer del valencià una llengua de convivència, de coneixement i d’emoció.

Defensar el valencià des del consell escolar és també defensar la identitat, la memòria i la diversitat. És garantir que les persones joves tinguen accés a una educació que respecte les seues arrels i que les prepare per viure en un món plural. És una manera de dir: la nostra llengua importa, i l’educació ha de ser el seu millor aliat.

Des del consell escolar també es poden fer propostes per millorar tot allò que envolta el centre docent: des de les infraestructures fins a la convivència, passant per la salut emocional, la inclusió o la sostenibilitat. Les famílies poden detectar problemes que no sempre són visibles per la direcció o el professorat, i poden aportar solucions creatives, realistes i vinculades al dia a dia del centre.

És des d’eixe espai on es pot reclamar una millora en la neteja, en la seguretat dels accessos, en la qualitat dels menjadors escolars, en la gestió dels patis, en l’ús dels espais comuns. També es poden impulsar accions contra l’assetjament, propostes per a la igualtat de gènere, tallers de prevenció de violències, activitats que connecten amb les inquietuds de les persones adolescents.

Tot això, però, sovint topa amb la inacció de l’administració educativa. La conselleria, en molts casos, no dona resposta a les demandes dels centres, retalla recursos, ignora les propostes i manté una gestió burocràtica allunyada de la realitat. Davant això, el consell escolar pot ser altaveu, pot fer pressió, pot exigir respostes públiques i pot mobilitzar les persones implicades en l’educació.

Quan les famílies participen activament en el consell escolar, poden fer sentir la seua indignació, la seua esperança, la seua capacitat de proposta. Poden construir aliances amb altres centres, amb entitats del barri, amb col·lectius que defensen l’educació pública. Poden passar de la queixa a l’acció, i fer del consell escolar un espai de resistència i de transformació.

Perquè també cal posar veu als problemes reals de les persones que conviuen al centre. Massa vegades, les persones joves viuen situacions de malestar emocional, de discriminació, de desconnexió amb l’aprenentatge, i estes vivències no arriben als espais de decisió. El consell escolar pot ser el lloc on es parla de tot allò que no apareix en els informes oficials.

Les famílies poden traslladar les preocupacions sobre la pressió acadèmica, sobre la falta d’orientació, sobre les dificultats de conciliació, sobre les barreres que troben les persones amb diversitat funcional, sobre les desigualtats que travessen el sistema educatiu. Poden fer que el centre mire més enllà de les notes i les proves, i pose el focus en les persones.

També poden defensar que l’institut siga un espai segur, acollidor, on cada persona se senta reconeguda. Poden proposar accions per millorar la convivència, per prevenir el racisme, la LGTBIfòbia, el masclisme, per fomentar el respecte, la solidaritat i la participació. Poden fer que l’educació siga realment transformadora.

I poden fer-ho des d’una mirada col·lectiva, oberta, valenta. El consell escolar no és només un òrgan formal. És un espai on les famílies poden alçar la veu, construir ponts, defensar drets, imaginar futurs. És una eina per fer de l’institut un lloc millor. I això només serà possible si participem, si ens impliquem, si decidim formar part del canvi.

Participar en les eleccions del consell escolar és defensar l’educació pública, la igualtat d’oportunitats, la veu de les persones joves. És construir escola des de la diversitat, des de la corresponsabilitat, des de l’estima. No és una cita burocràtica. És una cita amb el futur.

És dir: volem una educació que escolte, que dialogue, que transforme. Volem centres que siguen espais de vida, de cultura, de respecte. Volem que les famílies siguen part activa del camí educatiu. I per això, votem. I per això, ens presentem. I per això, fem escola.

*Sóc membre del Consell Escolar del IES Jaume I de Sagunt

Aquest article vol ser una reflexió sobre eixa força que no esclafa, sinó que transforma. Una mirada que connecta el passat amb el present, que reivindica el paper de les persones que han sabut construir des del diàleg, des de la intel·ligència emocional, des de l’amor pel poble.

Jaume I, conegut com el Conqueridor, és una figura central en la història valenciana. Nascut a Montpeller el 1208, fill de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, va créixer entre cavallers i monjos, entre espases i llibres. El seu regnat va ser llarg i intens: conquerí Mallorca, València, i consolidà el poder del Casal de Barcelona. Però allò que el fa realment singular no és només la seua acció militar, sinó la seua capacitat de reflexió. El Llibre dels Fets, dictat pel mateix rei, és una crònica viva, plena de detalls, de dubtes, de conviccions. Jaume no era un simple guerrer. Era un estratega, una persona de fe, un líder que sabia escoltar i que entenia el poder com una responsabilitat.

Quan va entrar a València el 9 d’Octubre de 1238, no només va prendre una ciutat: va iniciar un projecte de convivència, de repoblació, de institucionalització. Va imaginar un regne nou, amb institucions pròpies, amb una identitat plural. I ho va fer amb la complicitat de persones que, com Na Violant d’Hongria, aportaren una mirada complementària, sensible, decidida.

Na Violant d’Hongria, nascuda a Esztergom el 1215, filla del rei Andreu II d’Hongria i de Violant de Courtenay, va arribar a terres catalanoaragoneses amb un bagatge cultural i polític impressionant. El seu matrimoni amb Jaume I no va ser només una aliança dinàstica. Va ser una associació intel·ligent, una complicitat activa. Violant va participar en la política del regne, en la diplomàcia, en la gestió de la conquesta de València. Va ser consellera, mediadora, mare de persones que també serien protagonistes de la història. I va deixar empremta en la cultura, en la religió, en la memòria.

La seua figura ens recorda que la força femenina, la força de les persones que pensen i estimen, ha estat sovint silenciada, però essencial. Que darrere de cada espasa, hi ha hagut una ment que pensa i un cor que estima. Que la història no és només una successió de batalles, sinó una xarxa de decisions, d’emocions, de projectes compartits.

La frase que inspira aquest article —la força no rau en l’espasa, sinó en la ment i el cor de qui estima i pensa— podria ser atribuïda a Violant, a Jaume, o a qualsevol persona que ha sabut construir comunitat. És una declaració de principis. En un món on sovint s’exalta la violència, el domini, la imposició, aquesta idea ens convida a mirar cap a dins, cap a la intel·ligència emocional, cap a la capacitat de transformar des de l’amor i el pensament.

Aplicada al 9 d’Octubre, la frase ens diu que la commemoració no ha de ser una exaltació bèl·lica, sinó una celebració de la cultura, de la llengua, de la convivència. Que el veritable poder és el que construeix, no el que destrueix. Que la memòria ha de ser motor, no ancoratge. Que el passat ens ha de servir per imaginar un futur més just, més plural, més inclusiu.

Des de l’escola fins a les institucions, el 9 d’Octubre pot ser una oportunitat per educar en valors. Per explicar que la història del País Valencià és fruit d’una conquesta, sí, però també d’una convivència, d’una repoblació, d’una construcció institucional. Que Jaume I i Na Violant d’Hongria són exemples de lideratge amb sentit, de capacitat de pensar en el bé comú, de compromís amb el territori.

Podem fer del 9 d’Octubre un espai per parlar de diversitat, d’inclusió, de memòria. Per connectar el passat amb el present, i imaginar futurs més justos. Per reivindicar figures que han estat invisibilitzades, per reconéixer que la història no és només masculina, ni només militar. És també femenina, intel·lectual, espiritual.

La memòria no és nostàlgia. És força. És identitat. És el que ens permet saber qui som, d’on venim, i cap on volem anar. El 9 d’Octubre és una memòria viva, que es renova cada any. I que ens recorda que el País Valencià és fruit d’una conquesta, sí, però també d’una convivència, d’una repoblació, d’una construcció institucional.

Reivindicar figures com Na Violant d’Hongria és fer justícia. És reconéixer que la història no és només masculina, ni només militar. És també femenina, intel·lectual, espiritual. És reconéixer que la força de les persones que estimen i pensen ha estat fonamental per construir comunitats, per imaginar futurs, per resistir les adversitats.

El cor i la ment són motors de canvi. Són brúixoles que orienten les decisions, que connecten amb les emocions, que permeten construir des de la tendresa i la intel·ligència. El 9 d’Octubre pot ser una celebració d’eixa força. Una festa que no exalta la violència, sinó que reivindica la cultura, la llengua, la convivència.

Per això, cal que cada any, en cada plaça, en cada escola, en cada institució, recordem que la força no rau en l’espasa. Que la veritable força és la que construeix, la que acompanya, la que transforma. Que el llegat de Jaume I i Na Violant d’Hongria és viu, i que ens convida a pensar i estimar.

Quan les entitats socials i culturals criden a desobeir la sentència contra el català a les aules, als carrers i a les institucions, no estan promovent el caos ni la insubmissió per caprici. Estan defensant el dret a viure en la pròpia llengua, a educar en ella, a estimar-la i a transmetre-la. Estan recordant que la llengua no és només un instrument de comunicació, sinó un espai de construcció identitària, un territori emocional, una forma de mirar el món.

Aquesta crida a la desobediència no és nova. Té arrels profundes en la història dels pobles que han hagut de lluitar per mantindre viva la seua veu. Però en el context actual, pren una dimensió urgent. Les sentències judicials que imposen percentatges de castellà en l’ensenyament, que qüestionen la immersió lingüística, que deslegitimen les polítiques de normalització, no són neutres. Són decisions polítiques disfressades de legalitat. Són intents de recentralització cultural. Són, en definitiva, formes de violència simbòlica.

I ací, al País Valencià, no estem al marge d’aquesta ofensiva. El valencià, que és la nostra manera de dir el món, també pateix embats constants. Des de la reducció de la presència en els mitjans públics fins a la marginació en l’administració, passant per la pressió social que fa que moltes persones abandonen la llengua per por, per vergonya o per conveniència. El valencià, com el català, viu en una situació de minorització que no és natural, sinó provocada. I això cal dir-ho amb claredat.

No es tracta de confrontar llengües. No es tracta de crear enemics. Es tracta de reconéixer que en un estat que es diu plural, que es diu democràtic, que es diu respectuós amb les diferències, no pot ser que les llengües pròpies dels territoris siguen tractades com a llengües de segona. No pot ser que el dret a viure en valencià o en català siga vist com una extravagància. No pot ser que les persones que defensen la seua llengua siguen titllades de radicals.

La radicalitat, si existix, està en qui pretén uniformitzar. En qui vol que tot siga castellà, que tot siga Madrid, que tot siga una sola veu. La radicalitat està en qui no accepta que la diversitat és riquesa. En qui no entén que les llengües són ponts, no murs. En qui no veu que la convivència real només és possible si totes les llengües són respectades, protegides i estimades.

Per això, desobeir no és només un acte polític. És un acte d’amor. És dir que no acceptem que ens arranquen la veu. És dir que volem que les criatures aprenguen en la llengua que parlen a casa. És dir que volem fer tràmits, llegir notícies, veure pel·lícules, escoltar música, fer ciència i fer vida en valencià. És dir que no renunciem a ser qui som.

I això no és fàcil. Perquè la pressió és forta. Perquè el discurs dominant ens diu que el castellà és més útil, més universal, més modern. Perquè moltes vegades, fins i tot entre nosaltres, reproduïm prejudicis que ens fan mal. Però precisament per això cal alçar la veu. Cal fer pinya. Cal construir espais on el valencià siga normal, siga natural, siga estimat.

Les escoles són un d’aquests espais. I per això és tan greu que es vulga limitar la presència del valencià en elles. Perquè l’escola no és només un lloc on s’aprén matemàtiques o història. És un lloc on es construeix la identitat, on es forma el pensament crític, on es transmeten valors. I si el valencià no és present en l’escola, no és present en la vida. Per això, defensar l’ensenyament en valencià és defensar el futur.

Els carrers també són espais de llengua. Quan parlem en valencià en la botiga, en el bar, en el transport públic, estem fent que la llengua visca. Estem trencant la invisibilitat. Estem dient que el valencià no és només per a l’àmbit privat, sinó per a la vida pública. I això és fonamental. Perquè si la llengua no es veu, no existeix. I si no existeix, mor.

Les institucions, finalment, tenen una responsabilitat enorme. No poden ser neutrals. No poden mirar cap a un altre costat. Han de ser agents actius en la defensa de la llengua. Han de garantir que el valencià siga present en tots els àmbits. Han de fer polítiques valentes, decidides, transformadores. Han de deixar de tindre por. Perquè si les institucions no defensen la llengua, qui ho farà?

En aquest context, les paraules de Lluís Llach ressonen amb força. No són només un discurs. Són un clam. Són una invitació a la coherència. Són una manera de dir que no podem esperar que ens salven. Que hem de salvar-nos nosaltres. Que hem de parlar valencià, català, amb orgull, amb fermesa, amb alegria. Que hem de fer de la llengua una festa, una trinxera, una casa.

I això implica compromís. Implica que cada persona es pregunte què pot fer per la llengua. Implica que deixem de buscar excuses. Que deixem de dir que no ens entenen, que ens fa vergonya, que no és pràctic. Implica que entenguem que parlar valencià és un acte polític, sí, però també un acte íntim, un acte de fidelitat, un acte de memòria.

Perquè la llengua no és només nostra. És de les generacions que vingueren abans. És de les persones que la mantingueren viva en temps difícils. És de les que la parlaven en la clandestinitat, en la intimitat, en la resistència. És de les que la cantaren, la escrigueren, la somiaren. I és de les que vindran. De les criatures que encara no han nascut, però que tenen dret a heretar una llengua viva, rica, plena.

Per això, desobeir és necessari. Perquè obeir seria trair. Seria acceptar que la nostra llengua no val. Seria dir que no importa. Seria rendir-se. I no ens podem rendir. No ens rendirem.

El valencià, el català, no són llengües regionals. Són llengües nacionals. Són llengües de cultura, de ciència, de poesia. Són llengües que han donat obres mestres, que han creat universos, que han emocionat generacions. Són llengües que mereixen tot el respecte, tota la protecció, tota la estima.

I això no és una qüestió de política partidista. És una qüestió de drets humans. De justícia lingüística. De democràcia real. Perquè no hi ha democràcia si no hi ha igualtat lingüística. No hi ha convivència si una llengua domina i l’altra s’amaga. No hi ha llibertat si no podem parlar com volem, on volem, amb qui volem.

Per això, cal que cada persona faça el seu camí. Que cada persona trie parlar valencià. Que cada persona trie viure en valencià. Que cada persona trie defensar-lo. Perquè només així podrem construir un país on la llengua no siga motiu de conflicte, sinó de trobada. On la diversitat no siga problema, sinó solució. On la veu de cada poble siga escoltada.

La llengua no és un instrument neutre. És el vehicle a través del qual es construeix la identitat, es transmet el pensament i es configura la realitat. Quan una comunitat veu com la seua llengua és arraconada, deslegitimada o instrumentalitzada, no només perd un mitjà de comunicació, sinó també una part essencial del seu patrimoni emocional i cultural. El valencià, com a llengua històrica del territori, ha patit llargues etapes de marginació, però també ha estat capaç de resistir, de reinventar-se i de continuar viu gràcies a la voluntat de les persones que el parlen, l’estimen i el defensen.

El manifest que ara s’ha fet públic no naix del caprici ni de la nostàlgia. Naix d’una preocupació real per les polítiques que, de manera directa o indirecta, poden posar en perill la normalització lingüística. Quan es qüestiona el paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no s’està discutint només sobre una institució, sinó sobre el consens que va costar dècades construir. L’AVL representa un punt d’equilibri entre sensibilitats diverses, una autoritat normativa que ha sabut mantindre una línia de treball rigorosa i respectuosa amb la realitat sociolingüística del País Valencià.

Deslegitimar l’AVL o reduir-li competències és, en el fons, una manera de debilitar la llengua. És una estratègia que busca fragmentar, dividir i generar confusió. I això, en un context on el valencià encara no gaudeix d’una plena igualtat amb el castellà, pot tindre conseqüències devastadores. La llengua necessita estabilitat, reconeixement i espais de prestigi. Sense això, corre el risc de convertir-se en una llengua residual, usada només en àmbits íntims o folklòrics, però absent de la vida pública, de l’educació, dels mitjans i de l’administració.

El manifest també posa el focus en l’educació, un dels pilars fonamentals per a la transmissió lingüística. Si el valencià perd presència en les escoles, si es redueixen les línies en valencià o si es qüestiona la seua utilitat, s’està condemnant les generacions futures a una desconnexió amb la seua pròpia cultura. L’educació no ha de ser un camp de batalla ideològica, sinó un espai de formació integral, on la llengua pròpia tinga un paper central. No es tracta d’imposar, sinó de garantir drets. El dret a aprendre en valencià, a viure en valencià, a estimar en valencià.

Els mitjans de comunicació públics també són un termòmetre de la salut lingüística. Quan el valencià és minoritari en la programació, quan no es fomenta la creació audiovisual en la llengua pròpia, s’està enviant un missatge clar: que el valencià no és útil, que no és modern, que no connecta amb la societat. I això és fals. El valencià té una capacitat expressiva extraordinària, pot parlar de qualsevol tema, pot emocionar, pot fer riure, pot fer pensar. El problema no és la llengua, sinó la voluntat política de fer-la visible.

Una altra qüestió que el manifest aborda amb encert és la politització de la llengua. Quan el valencià es converteix en una eina de confrontació, en un símbol partidista, es trenca el consens social. La llengua ha de ser de totes i de tots, independentment de les ideologies. Ha de ser un espai comú, un territori compartit on les diferències es diluïxen i la convivència es fa possible. Convertir el valencià en un problema és una irresponsabilitat. El que cal és convertir-lo en una oportunitat, en una riquesa, en un pont entre persones.

La societat valenciana ha demostrat al llarg del temps una gran capacitat de resistència lingüística. Malgrat les dificultats, el valencià continua viu en molts àmbits, gràcies a l’esforç de les famílies, del professorat, de les persones creadores, de les entitats culturals. Però no podem confiar només en la voluntat individual. Calen polítiques públiques valentes, decidides, que posen la llengua al centre. Calen recursos, formació, campanyes de sensibilització. Cal que el valencià siga present en tots els espais de la vida quotidiana, des de l’administració fins als videojocs, des de les xarxes socials fins als hospitals.

El manifest és, en aquest sentit, una alerta, però també una proposta. No es limita a denunciar, sinó que convida a reflexionar, a dialogar, a construir. És una mostra de maduresa col·lectiva, de compromís amb el futur. I és important que siga escoltat, no només per les institucions, sinó per tota la ciutadania. Perquè la llengua no és només dels filòlegs, ni dels escriptors, ni dels polítics. És de totes les persones que la parlen, que la senten, que la viuen.

En un món globalitzat, on les llengües minoritzades corren el risc de desaparèixer, defensar el valencià és també defensar la diversitat. És apostar per un model de societat plural, inclusiva, respectuosa amb les diferències. És dir que no volem ser uniformes, que volem conservar la nostra veu pròpia, el nostre accent, la nostra manera de mirar el món. I això no és una qüestió de passat, sinó de futur.

La llengua és memòria, però també és projecte. És arrel, però també és horitzó. I el manifest ens recorda que, si volem un País Valencià viu, just, cohesionat, hem de cuidar el valencià. Hem de parlar-lo, hem de escriure’l, hem de estimar-lo. Hem de exigir que les institucions el respecten, el promoguen, el dignifiquen. Perquè sense llengua, no hi ha cultura. I sense cultura, no hi ha poble.

Potser algunes persones pensen que la defensa del valencià és una qüestió identitària, limitada a un grup concret. Però no és així. La llengua és una eina de convivència, de comunicació, de construcció social. És una part essencial del nostre ecosistema cultural. I quan es debilita, tot el sistema trontolla. Per això, el manifest és important. Perquè ens recorda que la llengua no és un luxe, ni una relíquia, ni una molèstia. És una necessitat.

Cal que la societat valenciana s’impregne d’aquesta consciència lingüística. Que entenga que parlar valencià no és una obligació, sinó un dret. Que usar-lo en tots els àmbits no és una extravagància, sinó una forma de normalitat. Que defensar-lo no és anar contra ningú, sinó a favor de totes i tots. El manifest és una oportunitat per repensar el nostre model lingüístic, per revisar les polítiques públiques, per obrir espais de diàleg.

No es tracta de imposar, ni de excloure, ni de dividir. Es tracta de sumar, de integrar, de construir. El valencià pot conviure perfectament amb el castellà, com ho ha fet durant segles. Però per a que aquesta convivència siga real, cal que hi haja equitat, respecte, reconeixement. Cal que el valencià tinga les mateixes oportunitats, els mateixos recursos, la mateixa visibilitat.

El manifest és, en definitiva, una expressió d’amor per la llengua. Un amor que no és ingenu, ni romàntic, ni idealitzat. És un amor crític, compromés, actiu. Un amor que es tradueix en acció, en denúncia, en proposta. I és aquest amor el que pot salvar el valencià. No només de les amenaces polítiques, sinó també de la indiferència, de la desconnexió, de l’oblit.

En qualsevol debat democràtic, la ciutadania confia en l’honestedat intel·lectual dels seus representants. Quan una força política anuncia amb fanfàrria que “ací no es pagarà mai cap taxa turística” mentre era plenament conscient que altres destinacions obliguen a abonar una quantitat per nit d’allotjament, la sensació d’hipocresia no triga a escampar-se. El risc és gran, perquè la credibilitat no es recupera amb lleis de rècord ni amb mítings vibrants: es construeix a partir d’una continuïtat entre les paraules i els fets. Quan qualsevol membre del mateix partit que renegava de la taxa s’adapta amb naturalitat a pagar-la a l’estranger, la impressió de doble moral s’imposa, i la ciutadania més crítica i ben informada pregunta amb tota raó fins a quin punt aquells que abominen de l’impost fins a aconseguir la seua suspensió no estaven defensant més aviat un discurs electoralista que una orientació real de govern.

Aquest procés de denúncia pública de la paradoxal actitud política no es limita a una polèmica passatgera. Les dades de les Illes Balears, de Catalunya i d’altres territoris que van instaurar la taxa turística demostren que els ingressos generats s’han pogut invertir en millores tangibles de les infraestructures de litoral, en la protecció de paratges naturals i en promoure una oferta cultural més diversa i equilibrada. Qualsevol creació d’impost suscita reticències inicials, però la clau residix en la transparència del seu destí. Quan la ciutadania percep que els diners que paga es tradueixen en més neteja de les platges, en senders ben senyalitzats o en ajudes a veïnat d’aquelles localitats més pressionades pel turisme, l’adhesió a la mesura creix. El problema amb el model valencianista proposat pel PP va ser precisament la falta de tota justificació concreta de com es retornarien aquests recursos al territori turístic, abans d’anunciar la seua supressió per partida doble: com a gest polític, però també com a estratègia propagandística de cara a presentar el País Valencià com a paradís “tax free” en fires internacionals.

El País Valencià és un mosaic de destinacions turístiques amb característiques molt diverses. Des de la cosmopolita ciutat de València fins a pobles costaners menys massificats, cada àrea té reptes diferents. La no aplicació de la taxa va deixar en l’aire la possibilitat de finançar projectes de rehabilitació urbana, inversions en transport públic per connectar nuclis turístics i municipis interiors, o programes de promoció de rutes rurals i patrimoni cultural que serien factibles amb una petita aportació per nit d’allotjament. En altres territoris, aquesta aportació va servir per compensar els efectes negatius de la massificació estival, per pal·liar la saturació del servei d’emergències o per finançar campanyes de turisme responsable i conscienciar la població visitant sobre el respecte al medi. Tot això ha quedat pendent de concretar, i el buit generat per la derogació ha estat aprofitat per sectors que argumenten que “no calen més impostos” sense oferir cap alternativa per mantenir i millorar la qualitat de l’experiència turística.

Però la paradoxa cobra una dimensió encara més cridanera quan considerem la mobilitat de les figures polítiques. Un viatge a Eivissa, a Barcelona o a altres ciutats amb taxa turística implica la inscripció automàtica en aquest tribut per part de qualsevol persona que reserve un hotel o un apartament regulat. Malgrat la seua retòrica crítica envers la taxa al País Valencià, els membres del PP que han participat en esdeveniments institucionals, mítings o fins i tot actes de caràcter més distés, com vacances, han assumit sense dir res l’abonament per nit. Aquesta acceptació silenciosa devora qualsevol argument contra la mesura que no vullga dir altra cosa que la taxa és bona quan la cobren altres governs però dolenta quan la vol aplicar un executiu diferent. És una actitud que, més enllà del debat sobre la política turística, posa en qüestió la importància que atorguem a la coherència en la gestió pública.

Als ulls de la ciutadania, aquesta contradicció fracciona el sistema polític i alimenta la desafecció cap a les institucions. Quan es percep que els representants elegits actuen amb doble raser, mantenen discursos pendents de la conveniència del moment i obliden els principis que diuen defensar quan els resulta incòmode, es perd la confiança. I sense confiança, la política esdevé un circ de polèmiques estèrils i de gesticulacions externes que tapen el vertader debat sobre com hem de finançar la nostra convivència, com hem de preservar el patrimoni natural i cultural que ens identifica, com podem fer del turisme una oportunitat real de desenvolupament equilibrat. A l’inrevés del que proclamen alguns, no es tracta d’imposar un gravamen per gravamen, sinó de fer de la taxa un instrument de responsabilitat compartida que trasllade part de la càrrega de la gestió turística a qui la gaudeix.

La utilització de l’argument de l’“impost que no ha existit” per part del PP valencià és simptomàtica d’una estratègia discursiva que prioritza la difusió d’un relat per sobre de l’anàlisi de fets. Catalogar la taxa com a inexistència amplifica el missatge propagandístic i, alhora, oculta una realitat administrativa i legal: fins i tot amb la moratòria, l’impost va ser aprovat i, per tant, existia com a instrument vigent. És una manipulació semàntica que enganya part de la ciutadania i que té repercussions negatives en el funcionament democràtic. En una societat avançada, la política no pot ni ha de basar-se en frases fetes o en l’eliminació simbòlica de conceptes ajornats. Cal fer front als reptes amb valentia i amb transparència, explicant a la ciutadania quines inversions concretes es farien, quina quantia real aportaria cada pernocta d’hostes i com es garantiria que aquests recursos no es diluïren en despeses genèriques.

A aquest efecte, és imprescindible introduir mecanismes de control i de rendició de comptes. Quan la taxa turística s’aplica, ha d’existir un observatori públic que supervise la recaptació i la distribució dels fons, que elabore informes anuals accessibles a la població i que organitze debats municipals i autonòmics per ajustar la seua destinació a les necessitats reals del territori. Sense aquests espais de participació, la taxa corre el risc de convertir-se en una font de malfiances o de desviacions pressupostàries. En canvi, amb un correcte acompanyament des de l’administració i amb la implicació de la societat civil, es pot transformar un tribut impopular en un actor clau de la sostenibilitat, la cohesió i la qualitat turística.

És cert que el País Valencià disposa de recursos propis i d’un bon potencial turístic per finançar una gestió moderna i de qualitat. Però això no lliura els governants de la responsabilitat de buscar una aportació compartida que faça front als costos creixents de manteniment i protecció del nostre entorn. Les despeses en neteja, seguretat i infraestructures no es dilueixen sols amb la presència de visitants. El manteniment del servei d’emergències, l’ampliació de zones verdes i la rehabilitació de nuclis tradicionals també requereixen un finançament estable i suficient. El debat real no és si hi hauria d’haver impostos o no, sinó com aconseguir un model de finançament turístic just, transparent i flexible, que es puga adaptar als canvis en la demanda i a les necessitats dels territoris.

La renúncia a aquest debat en nom d’una estratègia electoral, amb proclames grandiloqüents però buides de concreció, acaba perjudicant la imatge del País Valencià com a destinació responsable. Les empreses turístiques més innovadores, aquelles que aposten per un model de turisme sostenible i d’alt valor afegit, valoren positivament la transparència i la implicació de les administracions. No és contradictori cobrar una taxa turística i promoure al mateix temps un turisme de qualitat; al contrari, amb la recaptació ben gestionada es poden impulsar projectes de formació de guies locals, d’accessibilitat universal i de millora dels serveis culturals i patrimonials que reforcen l’atractiu d’un territori. L’absència d’aquesta resposta política coherent deixa un espai per a la improvització i per a la competència deslleial, que reivindica ajudes públiques sense contrapartida clara.

Mentrestant, la discrepància entre el discurs i la pràctica alimenta l’escepticisme. Les polítiques públiques, sobretot les que pivoten sobre la mobilitat i l’ús de l’espai compartit, no poden basar-se únicament en consum d’imatges i en frases per a titulars. Requereixen la capacitat de construir consensos, de dialogar amb els sectors implicats, de facilitar la presa de decisions informació en mà, i d’explicar amb claredat els objectius i els resultats esperats. Quan els ciutadans veuen que la mateixa persona que ha negat la necessitat de la taxa la acaba pagant sense problema en un altre indret, la sensació és que les polítiques públiques són un joc de marionetes al servei de la retòrica partidista.

Per recuperar la confiança, cal girar el focus cap a la responsabilitat i la coherència. Si el Partit Popular valencià creu de veritat que la taxa turística és un instrument negatiu, hauria de proposar alternatives reals per sufragar les despeses derivades del turisme. Potser un pacte per un finançament compartit amb els ajuntaments, un mecanisme de contribució de les empreses turístiques a fons perdut, o un sistema de cofinançament de projectes de promoció que implique hostalers, restauradors i empreses d’oci. Però tot això exigeix oferir un pla detallat i creïble, no només suplicar la supressió d’un impost que encara ni s’havia aplicat. La política no pot consistir en dir simplement “això no serveix” sense aportar la proposta següent.

El repte és construir un model de desenvolupament turístic que combine l’atracció de visitants amb la protecció del medi i el benestar de la població resident. Necessitem un debat obert i respectuós, que reconega els diferents interessos de comarques costaneres i municipis de l’interior, que tingue en compte les noves formes de turisme de proximitat i les revolucions tecnològiques en la gestió de destinacions. Una part podria ser el finançament mitjançant un gravamen moderat i proporcional que aporte un flux estable de recursos, i una altra part seria l’optimització de les despeses i l’eficiència en la distribució. Només així es podrà avançar cap a una governança turística capaç de fer front a les exigències del segle xxi.

En aquest context, l’actitud del PP valencià serveix com a cas exemplar de les contradiccions que s’imposen quan la prioritat és la victòria electoral en lloc de l’interès comú. Quan s’abolix el que encara no s’aplicava i després es paga de manera rutinària quan es visita l’estranger, es envia un missatge de doble raser que minva molt la qualitat del debat públic. La política mereix més respecte que això. La ciutadania demana coherència, transparència i compromís, i no admira els discursos que se sostenen només mentre convé. Sense aquests elements essencials, la gestió del turisme es fica en barrancs de la improvisació i de la desconfiança.

Revertir aquesta dinàmica és possible. Cal que les formacions polítiques assumisquen la responsabilitat de debatre mesures que puguen coajudar a la millora del territori i que escolten les propostes de la societat civil, d’associacions de veïns, d’empreses i de visitants, per dissenyar instruments que reflectisquen la seua realitat. Quan s’aconseguix un consens mínim sobre la necessitat d’una aportació per cuidar allò que ens acull, la concentració d’esforços entre administracions locals i autonòmiques pot generar models de finançament més eficients que els recursos procedents de les arques generals de l’estat. Així, es garanteix que els diners que paguen els visitants revertisquen directament en la millora de l’experiència i en la protecció de l’entorn.

És necessari apel·lar a la maduresa del debat. Les persones que viatgen i gaudeixen del País Valencià i altres territoris no tenen cap problema en contribuir, amb una petita part del pressupost d’oci, a mantenir netes les platges, a renovar senyals i a reforçar la seguretat. L’objectiu no és castigar el turisme, sinó compartir amb responsabilitat els costos i aprofitar aquests fons per promoure un model més resilient. Si les institucions opten per la negació categòrica sense proposar concrecions, perden una oportunitat per reforçar la imatge d’un territori compromés amb la sostenibilitat i amb una experiència turística de qualitat. La paradoxa de pagar taxa fora i negar-la ací hauria de ser una lliçó per a tots: la política no pot jugar amb la credibilitat de la ciutadania perquè aquesta és la base de qualsevol societat que vulga avançar de manera justa i equilibrada.

Som una nació sense estat, atrapada dins d’una estructura territorial que prioritza l’estabilitat del règim autonòmic davant l’expressió sobirana de les identitats nacionals. Encara vivim dins d’una Espanya que no ha sabut —o no ha volgut— fer seua la pluralitat cultural, lingüística i territorial que proclama en la teoria constitucional.

Però ja no podem continuar mirant cap a una altra banda. Cal activar la reflexió col·lectiva sobre quin projecte volem impulsar com a societat. Quines possibilitats tenim de redefinir el paper del País Valencià dins del mapa polític. I quins camins podríem explorar per avançar cap a una sobirania valenciana moderna, flexible i inclusiva.

La realitat valenciana, al segle XXI, ha anat acumulant contradiccions. D’una banda, som un territori amb un pes econòmic i demogràfic considerable, amb teixits socials, productius i culturals de gran valor. D’altra banda, la nostra capacitat d’incidència política és limitada, fragmentada i sotmesa al vaivé de les dinàmiques estatals. L’autonomia és, sovint, un marc que ens ofega més que ens apodera.

Les Corts Valencianes legislen, sí, però sota la tutela constant del Tribunal Constitucional. L’Estatut reconeix el valencià com a llengua pròpia, però sense blindatge efectiu. Les polítiques ambientals o de gestió territorial xoquen amb les competències estatals. I el nostre model de finançament continua sent injust, precari i desproporcionat. Tot açò configura una autonomia de baix perfil, més preocupada per la gestió que per la transformació.

I en aquest context, el cas de Nova Caledònia irromp com a alternativa. El model pactat per Manuel Valls —irònicament fill de catalans— amb les forces polítiques caledonianes, obri la porta a una nova concepció de sobirania: compartida, diferenciada, amb reconeixement extern i legitimitat interna. Un model que potser no satisfà les pulsions independentistes més ortodoxes, però que permet avançar cap a una estructura pròpia de govern amb pes internacional.

Per què no podríem imaginar una proposta semblant per al País Valencià?

La pregunta no és retòrica. Al contrari, és urgent. El fracàs del model autonòmic espanyol per reconéixer i protegir la pluralitat ha provocat desencís, desafecció i una desconnexió creixent entre les institucions i la ciutadania. La qüestió no és només d’identitat; és de democràcia. Quina capacitat real té el País Valencià per definir el seu futur? Quin pes tenim en les decisions globals? Quina veu podem projectar en el món?

L’statu quo constitucional dificulta, evidentment, qualsevol reforma en profunditat. L’article 2 de la Constitució espanyola consagra la “indivisibilitat de la nació espanyola”, i tot intent de reconeixement nacional topa amb la rigidesa d’un marc legal pensat per a perpetuar l’uniformisme. Però no tot depén d’un canvi constitucional. Hi ha marge per a la política.

Des del País Valencià es poden impulsar propostes que generen consens. Un estat valencià reconegut en organismes internacionals per la seua tasca en cultura, medi ambient, turisme o educació. Una estructura legislativa amb competències plenes en àmbits estratègics. Una fiscalitat adaptada a la realitat productiva. Una diplomàcia cultural que ens situe al món com a poble amb projectes propis. I tot això, mantenint una vinculació jurídica, simbòlica o econòmica amb l’Estat espanyol, com fa Nova Caledònia amb França.

No es tracta de voler trencar-ho tot. Es tracta de voler construir. I per construir, calen voluntats, lideratges i imaginació política. El País Valencià té una gran oportunitat de revisar el seu paper. De revisar el seu relat col·lectiu. De deixar de ser una regió que es mira des del centre per esdevenir un subjecte que es pensa a si mateix amb autonomia de pensament.

Açò requerirà superar alguns obstacles interns. El valencianisme polític ha estat massa temps dividit, instrumentalitzat i debilitat. Les lluites partidistes, les confusions terminològiques, els debats lingüístics malintencionats i les estratègies de desmobilització han afectat la capacitat del nostre poble d’avançar en la construcció d’un projecte sobirà. Però hi ha indicis que alguna cosa està canviant.

Les noves generacions assumeixen el valencià com a part natural de la seua vida, no com a símbol de confrontació. Les plataformes ciutadanes recuperen el discurs territorial, ecològic i cultural des de la base. Alguns espais polítics parlen obertament de sobirania fiscal, competencial o mediambiental. I la societat civil, cada vegada més plural, es pregunta quina és la funció real del País Valencià dins d’Espanya.

És, per tant, moment de posar damunt de la taula escenaris alternatius. De reivindicar el dret a decidir, no com a eslògan, sinó com a principi democràtic. De reformular les relacions territorials des del respecte i la cooperació, no des de la subordinació. De reconéixer que la sobirania, en el segle XXI, pot ser multiforme, flexible i compartida.

Nova Caledònia ha demostrat que no cal esperar grans revolucions per a transformar l’estatus polític d’un territori. Que el diàleg, la negociació i la voluntat política poden obrir nous camins. Que la sobirania no és un tot o res. Que la construcció d’un estat pot ser gradual, pactada i basada en el respecte a la identitat.

I per al País Valencià, que arrossega dècades de invisibilitat política, és moment de fer-se sentir. De repensar el model autonòmic. De situar el nostre poble en el centre del debat territorial. De recuperar la dignitat institucional. De bastir un projecte polític propi, arrelat en la nostra realitat però connectat amb el món.

La pregunta “per a quan el País Valencià?” ja no és una provocació. És una proposta. És una crida al pensament polític. És una invitació a deixar de gestionar l’autonomia i començar a imaginar la sobirania.

El futur del nostre poble dependrà de la capacitat que tinguem de reinventar-nos. De posar en marxa processos constituents des de la base. De construir consensos. D’interpel·lar les institucions. D’obrir debats amb altura de mires. I de parlar, amb serenitat i fermesa, de la possibilitat d’un País Valencià sobirà, just, democràtic, inclusiu i amb veu pròpia.

El 24 de juny de 1975, mentre el franquisme agonitzava però encara colpejava amb força, la policia detenia deu activistes reunits en una casa d’exercicis d’Alaquàs, els anomenats Deu d'Alaquàs. Intentaven donar forma al que seria el Consell Democràtic del País Valencià, una estructura embrionària per a una futura Generalitat. Entre ells, només una dona: Laura Pastor. No és que faltaren dones amb conviccions, sinó que sovint se les deixava a la rereguarda. Pastor, però, va entrar en escena amb determinació.

Filòsofa, mestra i militant del carlisme valencià d’arrel popular i autogestionària, Pastor representava una veu única en un espai polític encara dominat pels discursos masculins i jeràrquics. La seua aposta no era només per la llibertat d’un poble, sinó també per l’emancipació d’aquelles que l’habitaven. La seua militància feminista, tot i no tenir la visibilitat institucional que tindria després, era ferma i inspiradora.

Per a ella, la llengua, la cultura i el territori eren expressions vives d’un mateix cos polític. Per això, va lluitar per recuperar el valencià com a llengua plena, no només en l’àmbit domèstic, sinó també en l’administració, l’ensenyament i els mitjans. Sabia que sense llengua no hi ha consciència, i sense consciència no hi ha llibertat. Però també entenia que la nació no podia reproduir les mateixes exclusions patriarcals que la dominació centralista. Calia una nació igualitària o, simplement, no valia la pena.

Durant dècades, moltes altres dones han mantingut viu el somni d’un País Valencià sobirà i just. Algunes amb noms coneguts, altres des de l’anonimat que imposa la història oficial. Pensem en Maria Ibars, que des de Dénia va fer de la literatura en valencià una arma de tendresa i resistència. O en Matilde Salvador, que va musicalitzar l’ànima d’un poble. O Empar Navarro, pedagoga i activista que mai va acceptar el silenci com a norma.

Aquestes dones han estat les guardians de la llengua, quan parlar-la suposava un acte de desobediència. Han contat contes, ensenyat poemes, organitzat corals, conservat rituals, creat revistes, impulsat escoles i mantingut la memòria viva en cada cantonada del territori. Han construït nació mentre feien família, mentre treballaven en condicions precàries, mentre resistien l’oblit.

Amb el pas dels anys, i especialment des de la transició, han sorgit figures femenines que han polititzat el seu valencianisme i el seu feminisme des de múltiples espais: les aules, els barris, les institucions, els mitjans de comunicació. Dones que han deixat de demanar permís per ocupar l’espai públic. Dones que han entés que sobirania i igualtat són dues cares del mateix mapa.

El feminisme valencià ha estat fonamental per a transformar el nacionalisme en una proposta més inclusiva, comunitària i diversa. Allunyada dels discursos essencialistes o centrats en la identitat com a símbol immutable, ha apostat per una identitat construïda des de la vida quotidiana, les cures, la memòria i la lluita col·lectiva. Un nacionalisme que posa les persones —i no només els símbols— al centre.

Dins d’aquest horitzó, moltes veus femenines contemporànies han fet de la seua acció una forma de país. Mireia Mollà amb el seu ecologisme actiu i compromès. Marina Albiol amb la seua militància a escala europea. Escriptores com Isabel-Clara Simó, que van dignificar les lletres valencianes amb orgull i rigor. Periodistes com Maria Josep Picó, que des del periodisme ambiental han evidenciat que el futur d’un poble passa pel respecte al seu entorn.

Aquest és també el context que ajuda a entendre l’impacte polític i simbòlic de Mònica Oltra. Encara que les seues trajectòries i contextos siguen diferents, hi ha una línia clara que uneix Pastor i Oltra: el convenciment que les dones han de ser protagonistes de la transformació col·lectiva. Oltra va irrompre en l’escena política amb un discurs fresc, valent i sense complexes. No només va fer visible una forma d’entendre la política que trencava amb la solemnitat institucional, sinó que va posar al centre qüestions que durant molt de temps havien estat marginades.

La seua acció al front de la Vicepresidència i la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives va suposar un canvi profund en la manera d’entendre les polítiques públiques. Amb èmfasi en la dependència, la diversitat funcional, l’acollida o l’atenció comunitària, va demostrar que fer país també és garantir drets, condicions de vida i dignitat. El seu estil directe, irònic i emocional va connectar amb una ciutadania necessitada d’empatia i coherència. I encara que la seua figura ha estat envoltada de polèmica i crítica, el seu llegat és innegable.

Laura Pastor va treballar des de la clandestinitat, posant en marxa estructures que mai vorien la llum en aquell moment. Va escriure en l’ombra el que altres acabarien llegint en llibertat. Mònica Oltra va gestionar des de l’escenari públic el que Pastor havia començat a redactar en silenci. Però totes dues han estat referents per a entendre que el feminisme i el valencianisme no són compartiments estancs, sinó vasos comunicants d’una mateixa utopia.

Al seu voltant, centenars de dones continuen treballant per fer realitat aquell País Valencià que visqueren només en somnis. Treballadores socials, mestres, cantautores, dissenyadores, artesanes, estudioses, activistes que, amb accions petites però constants, configuren un país més digne. Des dels pobles menuts fins a les grans ciutats. Des del sud castigat fins al nord resistent. Des del litoral fins als racons oblidats de l’interior.

Aquest país —el que parlen, bateguen i construeixen tantes dones— no apareix sovint als mapes oficials, però existeix. És el país on la llengua no s’amaga. On la cultura no s’excusa. On l’autogovern no és només una institució, sinó una pràctica quotidiana. On les dones no només participen: lideren, transformen, estimen i qüestionen.

Potser és hora de donar-li forma, veu i nom amb totes les lletres. Un país amb veu de dona.