Hi ha una manera molt senzilla de fer desaparéixer un problema: deixar de mirar-lo. O millor encara, deixar de comptar-lo. És exactament això el que està fent el govern de María José Catalá amb les persones sense llar de la ciutat de València.

El recompte de persones sense llar no és una simple operació estadística. No és un tràmit burocràtic ni una activitat accessòria dels serveis socials. És una ferramenta imprescindible per a saber quantes persones viuen en situació de sensellarisme, quins són els seus perfils, quines necessitats tenen i com evoluciona un fenomen que representa una de les formes més extremes d’exclusió social. Sense dades no hi ha diagnòstic. Sense diagnòstic no hi ha planificació. I sense planificació només queda la improvisació o, pitjor encara, la indiferència.

València va començar a realitzar aquests recomptes l’any 2019 gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament, les entitats socials i la Universitat de València. Després van arribar les edicions de 2021 i 2023. S’havia consolidat una periodicitat biennal que permetia seguir l’evolució del fenomen i adaptar les polítiques públiques a la realitat.

Per això resulta tan greu la negativa de l’actual govern municipal a mantindre aquesta tasca. Quan des de Compromís vam proposar que l’Ajuntament assumira el recompte amb recursos propis davant els retards administratius del Ministeri, el PP i Vox van votar en contra. I ara, davant el nou recompte estatal previst per a octubre, directament es neguen a participar-hi.

L’excusa és tan feble que cau pel seu propi pes. Diuen que la càrrega de treball derivada del procés extraordinari de regularització ho impedeix. Però durant mesos el mateix govern municipal va repetir una vegada i una altra que aquest procediment no afectaria el funcionament ordinari dels serveis socials perquè existiria un equip específic destinat a gestionar-lo. En què quedem? O van faltar a la veritat aleshores o falten a la veritat ara.

La veritat és molt més senzilla: el PP no vol saber quantes persones sense llar hi ha a València. I encara menys que la ciutadania ho sàpia.

Des de 2023 hem assistit a una política sistemàtica de persecució de la pobresa. El projecte del llac al llit del Túria, les declaracions que vinculen exclusió i delinqüència, la prohibició de repartir aliments, les expulsions constants de persones que malvivien al riu o al Parc Central, les sancions i el desmantellament de recursos socials formen part d’una mateixa estratègia: apartar la pobresa dels llocs visibles.

Però la pobresa no desapareix perquè la desplaces.

Quan una persona és expulsada del llit del Túria no deixa de ser una persona sense llar. Quan es desallotja un assentament tampoc desapareix la vulnerabilitat. El que passa és que aquestes persones es veuen obligades a traslladar-se a altres espais, normalment més perifèrics, més invisibles i més precaris. Els assentaments continuen creixent. Les tendes de campanya continuen multiplicant-se. Les entitats socials continuen atenent més persones que mai. Només ha canviat una cosa: ara la pobresa està més lluny dels ulls de qui governa.

Això és el que realment tem el govern de Catalá. Que les dades demostren que, després de tres anys de propaganda, les seues polítiques no han resolt absolutament res. Que els problemes continuen ací. Que les persones expulsades del centre han reaparegut als marges. Que l’exclusió social augmenta mentre l’Ajuntament mira cap a un altre costat.

I tot això ocorre en una ciutat on cada vegada hi ha més persones treballadores que no poden accedir a un habitatge. Entitats com Càritas o Metges del Món alerten de l’aparició de nous perfils de pobresa vinculats directament a l’emergència residencial. Famílies amb ingressos, persones amb nòmina, gent que treballa i que, malgrat això, no pot pagar ni tan sols una habitació.

Davant aquesta realitat, Catalá continua negant-se a aplicar mesures per a frenar l’escalada dels lloguers. Té instruments per actuar, però prefereix no molestar els interessos especulatius. Perquè cada vegada que ha de triar entre defensar els interessos de la majoria social de València o seguir la línia marcada pel PP, tria el PP. Sempre.

La mateixa falta d’implicació s’ha vist en el procés de regularització. Les entitats socials van reclamar durant mesos una coordinació efectiva amb l’Ajuntament. La reunió va arribar quan només faltaven vint dies perquè acabara el termini. Una vegada més, tard i malament.

Però el més preocupant és el missatge de fons. Quan una administració renuncia a comptar les persones més vulnerables està prenent una decisió política. Diu que prefereix ignorar la realitat abans que afrontar-la. Està assumint que la seua prioritat no és solucionar els problemes sinó evitar que es vegen.

Per això el PP rebutja el recompte. No perquè siga impossible fer-lo. No perquè falten recursos. No perquè no siga útil. El rebutja perquè les dades tenen una virtut molt incòmoda: desmunten els relats.

I el relat del govern de Catalá s’ensorra quan la realitat entra en escena.

Les persones sense llar continuen existint. Els assentaments continuen creixent. Les entitats continuen alertant de l’agreujament de la situació. I mentre tot això passa, l’Ajuntament prefereix deixar de comptar.

Però una ciutat decent no abandona els seus ciutadans més vulnerables. I una democràcia madura no amaga la pobresa darrere d’un decorat. La combat amb dades, amb recursos, amb planificació i amb valentia política.

Tot el que no siga això és simple maquillatge urbà. I València mereix molt més que una alcaldessa obsessionada amb ocultar els problemes que és incapaç de resoldre.

El recompte de persones sense llar no és una simple operació estadística. No és un tràmit burocràtic ni una activitat accessòria dels serveis socials. És una ferramenta imprescindible per a saber quantes persones viuen en situació de sensellarisme, quins són els seus perfils, quines necessitats tenen i com evoluciona un fenomen que representa una de les formes més extremes d’exclusió social. Sense dades no hi ha diagnòstic. Sense diagnòstic no hi ha planificació. I sense planificació només queda la improvisació o, pitjor encara, la indiferència.

València va començar a realitzar aquests recomptes l’any 2019 gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament, les entitats socials i la Universitat de València. Després van arribar les edicions de 2021 i 2023. S’havia consolidat una periodicitat biennal que permetia seguir l’evolució del fenomen i adaptar les polítiques públiques a la realitat.

Per això resulta tan greu la negativa de l’actual govern municipal a mantindre aquesta tasca. Quan des de Compromís vam proposar que l’Ajuntament assumira el recompte amb recursos propis davant els retards administratius del Ministeri, el PP i Vox van votar en contra. I ara, davant el nou recompte estatal previst per a octubre, directament es neguen a participar-hi.

L’excusa és tan feble que cau pel seu propi pes. Diuen que la càrrega de treball derivada del procés extraordinari de regularització ho impedeix. Però durant mesos el mateix govern municipal va repetir una vegada i una altra que aquest procediment no afectaria el funcionament ordinari dels serveis socials perquè existiria un equip específic destinat a gestionar-lo. En què quedem? O van faltar a la veritat aleshores o falten a la veritat ara.

La veritat és molt més senzilla: el PP no vol saber quantes persones sense llar hi ha a València. I encara menys que la ciutadania ho sàpia.

Des de 2023 hem assistit a una política sistemàtica de persecució de la pobresa. El projecte del llac al llit del Túria, les declaracions que vinculen exclusió i delinqüència, la prohibició de repartir aliments, les expulsions constants de persones que malvivien al riu o al Parc Central, les sancions i el desmantellament de recursos socials formen part d’una mateixa estratègia: apartar la pobresa dels llocs visibles.

Però la pobresa no desapareix perquè la desplaces.

Quan una persona és expulsada del llit del Túria no deixa de ser una persona sense llar. Quan es desallotja un assentament tampoc desapareix la vulnerabilitat. El que passa és que aquestes persones es veuen obligades a traslladar-se a altres espais, normalment més perifèrics, més invisibles i més precaris. Els assentaments continuen creixent. Les tendes de campanya continuen multiplicant-se. Les entitats socials continuen atenent més persones que mai. Només ha canviat una cosa: ara la pobresa està més lluny dels ulls de qui governa.

Això és el que realment tem el govern de Catalá. Que les dades demostren que, després de tres anys de propaganda, les seues polítiques no han resolt absolutament res. Que els problemes continuen ací. Que les persones expulsades del centre han reaparegut als marges. Que l’exclusió social augmenta mentre l’Ajuntament mira cap a un altre costat.

I tot això ocorre en una ciutat on cada vegada hi ha més persones treballadores que no poden accedir a un habitatge. Entitats com Càritas o Metges del Món alerten de l’aparició de nous perfils de pobresa vinculats directament a l’emergència residencial. Famílies amb ingressos, persones amb nòmina, gent que treballa i que, malgrat això, no pot pagar ni tan sols una habitació.

Davant aquesta realitat, Catalá continua negant-se a aplicar mesures per a frenar l’escalada dels lloguers. Té instruments per actuar, però prefereix no molestar els interessos especulatius. Perquè cada vegada que ha de triar entre defensar els interessos de la majoria social de València o seguir la línia marcada pel PP, tria el PP. Sempre.

La mateixa falta d’implicació s’ha vist en el procés de regularització. Les entitats socials van reclamar durant mesos una coordinació efectiva amb l’Ajuntament. La reunió va arribar quan només faltaven vint dies perquè acabara el termini. Una vegada més, tard i malament.

Però el més preocupant és el missatge de fons. Quan una administració renuncia a comptar les persones més vulnerables està prenent una decisió política. Diu que prefereix ignorar la realitat abans que afrontar-la. Està assumint que la seua prioritat no és solucionar els problemes sinó evitar que es vegen.

Per això el PP rebutja el recompte. No perquè siga impossible fer-lo. No perquè falten recursos. No perquè no siga útil. El rebutja perquè les dades tenen una virtut molt incòmoda: desmunten els relats.

I el relat del govern de Catalá s’ensorra quan la realitat entra en escena.

Les persones sense llar continuen existint. Els assentaments continuen creixent. Les entitats continuen alertant de l’agreujament de la situació. I mentre tot això passa, l’Ajuntament prefereix deixar de comptar.

Però una ciutat decent no abandona els seus ciutadans més vulnerables. I una democràcia madura no amaga la pobresa darrere d’un decorat. La combat amb dades, amb recursos, amb planificació i amb valentia política.

Tot el que no siga això és simple maquillatge urbà. I València mereix molt més que una alcaldessa obsessionada amb ocultar els problemes que és incapaç de resoldre.

Com el feminisme està de moda no és estrany veure a l’alcaldessa de València fer grans afirmacions en defensa de la igualtat. Sap que fer allò contrari li costaria molt car i almenys ha d’aparentar. Un don que pareix innat en Catalá; la política de la foto i la pose és una cosa que exerceix amb molta destresa. No és estrany veure-la vestida de roig per revindicar la lluita per una igualtat salarial entre dones i homes- en el seu dia internacional el 22 de febrer- o de morat cada 8M o 25 de novembre, o fer campanyes i declaracions institucionals buidades de contingut. En paraules boniques i ben sonants però que no aporten res, que no concreta en res i això, amigues, és un problema.

És un problema perquè ella és l’alcaldessa del Cap i Casal, de la ciutat de València, de la tercera capital de l’Estat espanyol. Després de dos anys de govern no hi ha res ressenyable que tinga com a imprompta pròpia el segell de Catalá en matèria d’igualtat, en la defensa real de les dones. Això és perquè, senzillament, no té cap projecte de ciutat per a situar a València com una ciutat d’avantguarda que lluite per la igualtat entre dones i homes. De fet, l’únic segell propi, com a Maria José Catalá alcaldessa de València, és el de fer passos enrere, tacant la imatge de la ciutat. Tot allò que hem pogut veure són accions o missatges indirectes de la seua acció de govern que aprofundeixen en una sensació d’inseguretat per a les dones. I que no fa més que mostrar la hipocresia de la seua figura.

No són poques les accions que han botat inclús als mitjans estatals – amb el mèrit que comporta- per representar o impulsar retorn al passat al qual no haurem mai de tornar. Ho hem vist quan han programat xarrades antiavortistes a escolars impartides pels seus socis negacionistes, inclús amb un condemnat per maltractar a la seua dona com a ponent; deixant clar que els instituts no són un espai segur per treballar l’igualtat.

Ho vèiem en les polítiques d’ocupació que ella lidera com a alcaldessai com a patrona principal de la Fundació València Activa, la qual és el màxim agent del consistori que treballa en l’ocupació laboral. Són molts els estudis que indiquen que aquesta societat està molt lluny d’arribar a una igualtat real entre dones i homes en l’àmbit laboral. Que de fet encara són molts els sostres de vindre, els sòls enganxosos que destruir i que les dones estem lluny de cobrar el mateix salari que els nostre companys barons per el mateix treball. I amb tot, el primer que fa, i que va botar als mitjans estatals, és eliminar dels estatuts de la Fundació la lluita per la igualtat en l’ocupació laboral. En resum, l’espai laboral no és un espai segur.

Tampoc passa desapercebut el fet que se li colara a uns premis literaris d’igualtat, els Beatriu Civera, un home condemnat per maltractar a la seua dona. El mateix que va fer de ponent en les xarrades antiavortistes. I que ella el va tractar d’ocultar i fer com si no passara res. O que es negue a dir que la causa per la qual assassinen a les dones és diu violència masclista i que en conseqüència aquest ajuntament ja no té cap pancarta ni res. En conseqüència el missatge que es llança a la societat és que este consistori no respresenta un espai segur per a les dones. Amb l’ocultació i el titubeig en els missatges, com és el fet d'evitar dir les coses pel seu nom, l’alcaldessa ha triat barbàrie.

I l’última, per recent i no perquè no vagen a vindre'n més, l’hem vista als Premis Jaume I. Enguany l’Ajuntament de València ha decidit dedicar la campanya del 8M a la dona i la xiqueta en la ciència, un tema pel qual hi ha molt de marge de treball. Però que novament ha servit per exposar la hipocresia a la qual fa gala Catalá. Perquè la campanya sols es queda en un paper ben lluït. Enguany hem hagut de presenciar com en un premis de tant de prestigi en l’àmbit científic, com són el Jaume I, cap dona ha sigut mereixedora de cap reconeixement. Sent que les dones representen més del cinquanta per cent de la comunitat científica. I on l’Ajuntament alguna cosa hauria de dir, però Catalá va optar per callar i atorgar.

Portem dos anys de govern de Catalá, dos anys en els quals les dones ens estem emportant la pitjor part de la seua connivència amb els radicalismes, amb el negacionisme i amb la seua desprotecció. Les paraules grandiloqüents revindicant la igualtat queden buides quan s’analitzen els fets que hi ha darrere. Podrà definir-se com a feminista pel simple fet de ser dona, mare, filla o germana de. Que sols per eixa definició que ella mateixa s’atorga no fa més que evidenciar la seua falsedat, com si les dones hem de ser com a conseqüència i en un espill cap a altre, o com si tot es reduira a la conformació de la família tradicional.

La realitat és que no té cap projecte per aquesta ciutat. Més bé tot el contrari:, la violència masclista ja no es nomena en aquesta ciutat quan ens assassinen, la nostra precarietat ja no es combat quan treballem en precari, i no hi ha cap alcalde o alcaldessa que ens reivindique i protegisca quan volen invisivilitzar-nos.

Açò és el vertader esborrat de les dones: l’esborrat dels nostres problemes, de les nostres polítiques i dels nostres espais de seguretat. I d’eixe esborrat n’és còmplice MºJosé Catalá.

Des de l’arribada del PP al poder, València va pel mateix camí d’augmentar les desigualtats utilitzant el mateix sistema que la dreta mundial: Rebaixar impostos. Ningú serà tan ingenu de pensar que una rebaixa del 20% de l’IBI és una rebaixa justa. No. Mentre la gran majoria de la població amb un IBI màxim de 350€ tindrà una rebaixa mitjana de 43€, aquells que tenen un rebut superior als 3000€ tindran una rebaixa mitjana de 1700€. Però aquesta rebaixa suposa per a 2024 una reducció d’ingressos municipals d’uns 50 milions d’euros al voltant del 5% del pressupost. Significa alguna cosa aquesta disminució?

Pocs mesos després d’aprovar aquesta reducció comencem a veure les conseqüències. En set mesos del govern de la Sra. Català, del govern de PP i Vox, s’està produint un evident desmantellament de l’escut social i de les polítiques de cooperació i d’immigració. Els primers indicadors d’aquest desmantellament els trobaren en l’eliminació de la Delegació i el Servici de Cooperació al Desenvolupament i Migració, tot seguit en uns pressupostos que confirmen les retallades en programes tant rellevants com: el Programa Valencià de Protecció Integral i Acolliment de Defensors i Defensores de Drets Humans, la baixa de l’Ajuntament de València com a membre del Fons Valencià per la Solidaritat, l’eliminació del Projecte “La Nostra Ciutat, el Teu Refugi”, gestionat per les ONG’s ACCEM i CEAR PV, la retallada en 651.300€ en les convocatòries de Cooperació Internacional, Educació per al Desenvolupament i la convocatòria per al desenvolupament de projectes d’Acció Humanitària o la davallada en quasi un milió d’euros en serveis tant vitals com la teleassistència, el servei d’ajuda domiciliària o el menjar a casa, tots tres imprescindible per las població major i dependent.

La nostra preocupació va en augment en evidenciar-se el segon indicador del desmantellament: Un estretament en qualitat democràtica, en l’eliminació dels mecanismes bàsics de control, fiscalització, rendició de comptes i participació activa de les associacions i ONGD’s. L’estratègia és molt clara i evident, tant evident que resulta fins i tot grotesca. Suprimir el Consell d’Immigració i Cooperació per tal d’ocultar un desmantellament que comença a ser molt clar als escassos mesos del mandat de la senyora Català. A destacar també l’aporofòbia del govern del cap i casal en tres actes: la prohibició d’aliments a les persones més necessitades; la delimitació de manera discrecional i arbitrària del termini d’estància de les famílies i persones a títol individual amb emergència habitacional en els centres d’acollida municipals, hostals, hotels, etc, deixant en situació d’absoluta des protecció a les persones més vulnerables; i la vinculació de la inseguretat amb la situació de sense llar de les persones. Proposant en conseqüència, com ja va fer Rita Barberà en el pont d’Ademús, la instal·lació d’estanys “para mejorar la visibilidad y seguridad en estas zones”.

Tots recordem la indignació de Greta Thunberg enfront dels líders de Davos, a l’any 2020, en demanar-los: “Reaccionen com si la nostra casa estiguera en flames, perquè ho està”. L'ambició d'estar a l'altura de les circumstàncies és una de les claus a l'hora de repensar els grans reptes que tenim com a societat. I en són molts, però la transformació social només és possible des de quatre claus: el consens i la participació d'actors polítics i socials, l'ambició i la mirada de llarg termini, la cerca de l'eficàcia a aconseguir objectius compartits i la inversió estratègica en recursos i capacitats.

En els últims vuit anys es va fer una gran inversió en serveis socials que, evidentment, es va pagar amb els impostos. No té sentit donar l’esquena a les polítiques de cooperació, migració i estretir l’escut social com està fent la senyora Català. Però com apuntava el grup de Davos «Orgullosos de pagar més» una cosa duu a l’altra: Si es rebaixen impostos també es rebaixen serveis bàsics.

Des d’aleshores molts pocs jugadors de futbol de Primera Divisió han mostrat públicament la seua homosexualitat, com fan els seus companys heterosexuals. És el cas de Josh Cavallo que va publicar que era gay en 2021 o Jankto que ho va fer en 2023. En el cas de les dones, la visibilitat és major però encara continua sent notícia el fet que mostren la seua afectivitat públicament com va ser el cas del bes d’Alba Redondo a la seua dona després de guanyar un partit que es va viralitzar. La situació que es viu al futbol es pot extrapolar a altres disciplines esportives, com han denunciat alguns/es esportistes com el gimnasta Cristofer Benítez o la jugadora de bàdminton Beatrix Correales, que indiquen la importància de continuar treballant per combatre la LGTBIfòbia en general en l’àmbit esportiu.

Aquests fets no són casuals i ens fan pensar que tot i els avanços normatius, legals i els servicis de suport i ajuda existents, la població LGTBIQ+ encara viu una realitat que els constreny.

És per tot això que des del govern de Joan Ribó vàrem treballar per crear serveis, programes, recursos i estratègies específiques per remoure els obstacles que dificulten a les persones LGTBIQ+ d’esta ciutat viure amb plena llibertat. Un dels projectes més ambiciosos va ser la candidatura per acollir els Gay Games 2026, una gran oportunitat per mostrar al món que València és un model com a ciutat inclusiva, acollidora, igualitària, que posa la igualtat de tracte en el centre i que s’enorgulleix de la seua diversitat. És una gran oportunitat per a poder continuar trencant els estereotips de gènere que també es manifesten en l'àmbit esportiu.

Acollir un esdeveniment internacional com els Gay Games no és només un reconeixement a la trajectòria i feina feta, en aquest cas, en la lluita contra les discriminacions en la pràctica esportiva i la visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+. Sobretot és la manifestació d’un projecte de ciutat que mira cap a la diversitat amb tot el valor intrínsec que aporta. Un model per a altres ciutats i municipis on la discriminació, els estereotips i l’odi no tinguen cabuda.

Malauradament el govern de la senyora Catalá no està entenent res sobre la seua importància. Els Gay Games comporten un compromís present per preparar a la ciutat de cara a aquesta efemèride, i un treball per deixar un llegat que transcendeix al simple fet d’acollir aquesta competició esportiva. De fet, enguany ni tan sols s’ha pensat en cap campanya per visibilitzar el 19 de febrer com a “Dia Internacional contra la LGTBIfòbia en l'Esport”.

Aquest govern pareix molt més atent a intentar traure un rèdit econòmic, fer números sobre les pernoctacions en places hoteleres o promocionar la ciutat en la fòrmula: sol-platja-paella, que en aprofitar aquest esdeveniment per apostar per un model de ciutat inclusiu, acollidor i que treballa per la diversitat en igualtat. I tot siga dit, a fer un llavat de cara a la imatge d’un PP com un partit profundament lgtbifòbic. Perquè clar, és difícil oblidar la seua negativa a tots el avanços en igualtat en el col·lectiu lgtbiq+.

Espere, que el temps puga corregir aquesta tendència de desaprofitar les oportunitats que ofereix obtindre un reconeixement internacional. Que la senyora Catalá no continue aquesta política de convertir les oportunitats per avançar com a ciutat en un únic recel de rendiment econòmic. Tal i com està passant enguany amb la Capitalitat Verda Europea, projecte que per a l’alcaldessa es basa en la seua promoció en Fitur i en l’elecció d’un pantone qüestionable. 

En 2023, han estat assassinades 52 dones a l’estat espanyol, segons dades del Ministeri amb data del 22 de novembre, i al País Valencià han sigut 6 les dones assassinades. Les dones patim violència pel fet de ser dones, perquè la societat és masclista i patriarcal; 52 homes han matat a 52 dones perquè han cregut que podien fer-ho, i això és un fet.

Els assassinats són la màxima representació de les formes de violència masclista que continuen sotmetent les dones en tots els àmbits de la seua vida, i que representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de dones i xiquetes. Aquestes violències tenen el seu origen i nucli en la pervivència d’un sistema social patriarcal, present a totes les estructures de la societat, que no considera la igualtat un autèntic dret de les dones. Un dret a la igualtat que si bé es manifesta genèricament a les lleis, a la vida real manté rols i responsabilitats diferenciats, resta credibilitat i autoritat a les dones, cosifica el seu cos, consolida pautes culturals que transmeten i reprodueixen estereotips que posen l’accent en les responsabilitats i culpabilitats de les dones, que sobrevalora allò que es considerat masculí i devalua i invisibilitza allò que es considerat femení i que perpetua la cultura de l’abús de les dones, apropiant-se dels seus cossos, de la seua sexualitat i de les seues vides.

Per tot això és necessari que les institucions públiques manifesten, de manera unànime i sense embussos, el seu rebuig a la violència masclista i que les seues declaracions es facen realitat cada dia amb la coherència de les accions.

En compte d’això, amb els canvis de governs cap a l’extrema dreta, hem assistit a la censura i el negacionisme continuat: eliminant murals fets per l’alumnat, com en Orpesa, censurant llibres com en Borriana i Castelló, apartant-se o posant-se de perfil, fins i tot menyspreant, les manifestacions de dol i suport a les víctimes de violència de gènere.

El Partit Popular no ha manifestat cap pudor ni vergonya en compartir el parany de VOX. Han barrejat en el mateix sac la violència masclista amb qualsevol altre tipus de violència. Renunciant, per tant, a les seues causes i, per extensió, lluitar per combatre-les. Ho hem vist a l’Ajuntament de València, on per primera volta s’ha suprimit en la campanya institucional tota al·lusió a les violències masclistes. Però també ho hem vist en els seus fets: renunciant a 4 agents i 8 promotores d’igualtat perquè senzillament, i en les seues paraules, “no és prioritari” o suprimint la línia de subvencions en els pressupostos a projectes que fomenten la igualtat en col·laboració amb les entitats.

Ho hem dit moltes voltes i ho direm tantes vegades com faça falta: el masclisme mata i, per tant, és una qüestió política de primer ordre. Compartir els posicionaments negacionistes i la supressió d’accions que caminen cap a la igualtat és no tindre clares les prioritats i ser còmplice de que es perpetuen els assassinats per violència masclista. No sols les accions o l’absència maten, les paraules també ho fan. Per això ho diguem clar i alt: la violència masclista existeix.