Hace pocas semanas pudimos ver cómo la vicepresidenta Ribera visitaba junto al presidente de la Junta de Andalucía el Parque Nacional de Doñana. Lo hacía para solemnizar el acuerdo al que habían llegado las dos administraciones para poner punto y final a un fuerte desencuentro a cuenta del agua. Doñana, una zona húmeda de importancia mundial, se está secando por haber permitido un desarrollo insostenible en su área de influencia. Creo que el papel de la vicepresidenta ha sido certero: España no se puede permitir destruir un parque nacional como Doñana, aunque solo sea para no pasar vergüenza a nivel internacional. 

Por esto me resulta más incomprensible aún la postura del gobierno de España –a través de la Confederación Hidrográfica del Júcar– respecto a l’Albufera de València, una de las zonas húmedas más importantes de nuestro país. Declarada en 1986 parque natural por la Generalitat Valenciana, forma parte de la Red Natura 2000. Además, desde 1989 es un humedal de importancia internacional en el marco del convenio Ramsar, la red de humedales más importantes del planeta. L’Albufera conforma un espacio único con una gran riqueza en hábitats, paisajes y usos del suelo. Podemos encontrar 22 de los hábitats más valiosos para la conservación en Europa y de ellos, 7 son de conservación prioritaria, como su sistema lagunar. Se reconoce además internacionalmente el valor de su papel para la conservación específica de la avifauna, siendo declarada en 1988 como Zona de Especial Protección para las Aves (ZEPA). Solo en el invierno 22-23 se contabilizaron más de 120.000 ejemplares. Es por tanto, un espacio fundamental en la conservación de la biodiversidad española, europea y mundial.

Sorprendentemente, el mismo gobierno que se preocupa por Doñana declarando solemnemente que España tiene una obligación de conservar sus humedales, está dejando morir l’Albufera. Incumpliendo flagrantemente además la propia normativa del Plan Hidrológico del Júcar que acordamos entre la Confederación, la Generalitat y el Ayuntamiento, un acuerdo que en su día califiqué de histórico porque por fin asignaba un caudal ambiental hibernal para el parque, hasta entonces inexistente. El artículo 13 de las disposiciones normativas es muy claro: como dotación ambiental para el otoño e invierno de este año a l’Albufera le corresponden 34,51 hm3 de agua de los ríos Júcar y Turia. A pesar de esto, la Confederación solo asegura 14,51 hm3. Es decir, 20 hm3 menos de los que están asignados en el plan. La consecuencia ha sido clara: este otoño l’Albufera ha retrocedido casi todo lo que había avanzado en la última década por falta de agua. 

Sra. vicepresidenta, salvar Doñana es fundamental. No puedo compartir más sus palabras y sus acciones en este sentido. Pero l’Albufera de València, una de las zonas húmedas más importantes con más de 20.000 hectáreas de superficie también merece ser salvada. Por favor, y ya como grito de auxilio, cumpla el plan hidrológico para salvar l’Albufera del colapso ambiental al que se dirige y destine los 34,51 hm3 asignados para garantizar su supervivencia hasta la primavera del año que viene. No creo que sea tanto pedir que se cumpla la ley para salvar el humedal más importante de los valencianos y valencianas, y uno de los más importantes de España, de Europa y del mundo. Su credibilidad está en juego.

No descobrim res si diem que tenim un problema. L’augment de temperatures pel canvi climàtic ja és una realitat a València. Els últims anys ja han sigut els més càlids de la història i 2023 serà el més càlid quan finalitze. A més a més, anirà a pitjor segons tots els estudis. Segons el “Diagnòstic consolidat de vulnerabilitat i risc davant el canvi climàtic”, encarregat per la Fundació València Clima i Energia de l’ajuntament “per a finals de segle la temperatura màxima anual pot augmentar entre 1,8-3,2 °C respecte al període de referència [...]. A més a més, els models climàtics mostren que este augment seria major per a les temperatures mínimes anuals arribant a pujar entre 2,1-4,0 °C”. L’evidència científica és tal que no pensem debatre sobre la realitat del canvi climàtic d’origen humà amb una persona negacionista, com no debatríem sobre la validesa de la Teoria de l’Evolució de Darwin amb una persona creacionista.

L'augment de la mortalitat relacionada amb les temperatures extremes constituïx un dels efectes directes del canvi climàtic. Segons un recent estudi científic publicat a la prestigiosa revista Nature Medicine (Heat-related mortality in Europe during the summer of 2022), només a l’estiu de l’any passat es van produir més de 60.000 morts a Europa per la calor. L’estudi en va assignar a Espanya més d’11.000, sent uns dels països més afectats. Les xifres són colpidores. Per a combatre l’efecte illa de calor de la ciutat i alhora millorar la qualitat urbana dels nostres barris és absolutament necessari augmentar la quantitat de parcs i jardins, a més d’introduir més arbres als nostres carrers i places. En estos moments, gràcies a la diagnosi realitzada al Pla Verd i de la Biodiversitat Urbana realitzat durant el govern presidit per Joan Ribó, tenim una radiografia exacta. Actualment comptem amb aproximadament 7,5 metres quadrats de zona verda per habitant. El mateix pla n’establix un objectiu a llarg termini d’11,79. Això vol dir augmentar en pràcticament 3,5 milions de metres quadrats de zones verdes. Per a fer-nos una idea, el Jardí del Túria actual té 1,2 milions de metres quadrats. Així que el repte és majúscul.

El govern presidit per María José Catalá, tot i que comença a ser coneguda molt encertadament com María Coché Catalá, està més preocupat en fer desaparéixer el llegat de l’alcalde Ribó que en posar per damunt de tot mesures responsables per protegir la salut del veïnat. Una vertadera contrareforma feta per pur sectarisme que porta a València a un model del s. XX on el cotxe torna a ser el rei de la mobilitat, on es paralitzen projectes estratègics com el Corredor Verd València Sud, el Parc de Desembocadura o la renaturalització de la plaça de l’Ajuntament, per no parlar de la contrareforma de Pérez Galdós, on en lloc de fer un gran Delta Verd al Grau que connecte amb el Jardí del Túria i que perllongue la històrica Albereda, el que es pretén és crear una espècie d’autovia urbana i on es paralitzen les superilles verdes als barris per a que la infància i les persones majors puguen estar-hi amb tranquil·litat respirant aire net.

València està perdent el tren de la història. Mentres les grans capitals europees estan avançant ràpidament adaptant-se als efectes del canvi climàtic -mireu si no Paris-, a València el govern municipal imposa un model de ciutat provinciana i acomplexada, que està més pendent d’agradar als poderosos que naveguen en barcos de luxe que de cuidar la salut del seu veïnat i fer-la atractiva a inversions ambientalment i socialment interessants.

Cal prioritzar la salut del veïnat i la seua qualitat de vida. Per damunt de tot hauria d’estar el benestar dels valencians i valencianes. Necessitem un govern responsable que faça front a la realitat climàtica que tenim i que s’agreujarà. Front a este model contaminant i contrari a la lògica del moment que vivim d’emergència climàtica, hem d’exigir un canvi que protegisca la nostra salut per damunt de tot. Trellat!