L’atac dels Estats Units en Veneçuela té un nom: crim d’agressió. I té una conseqüència directa: l’obertura d’un escenari on l’ús de la força ja no té límits acordats i podria dependre de la voluntat del més fort o del més intolerant d’acord amb els seus interessos.

La situació no admet equidistàncies. I això no és incompatible amb afirmar que el sistema polític veneçolà ha estat víctima, sobretot en els darrers anys, d’un afebliment evident de les garanties democràtiques i de vulneracions de drets fonamentals inacceptables sota el govern de Nicolás Maduro. Un sistema autocràtic, com tants i tants al voltant del món en diferents graduacions, que exigeix condemnes fermes i transicions democràtiques convençudes. Però que mai haurien de servir d’excusa per a intentar aconseguir interessos aliens.

I això és precisament al que respon l’actitud del govern de Donald Trump respecte a Veneçuela. A pocs ha sorprés que una de les afirmacions públiques que el govern actual dels Estats Units haja fet posteriorment a l’atac en Amèrica Llatina haja estat la participació d’empreses nacionals en la indústria petrolera veneçolana. Paga la pena destacar que Veneçuela disposa d’una de les majors reserves de petroli al món.

Descobrir l’interés econòmic i geopolític real dels Estats Units en esta operació no ha sorprés perquè, al cap i a la fi, no és una novetat. Respon a una línia d’actuació de política exterior de les diferents administracions nord-americanes implantada des del segle XX passat. La coneguda com a “doctrina Monroe” que, en un principi, suposava una oposició al colonialisme europeu dins del continent americà i la correlativa no intervenció dels Estats Units en afers de països europeus. Però que no va trigar en ser reinterpretada per justificar l’intervencionisme dels Estats Units en altres regions del continent. I els exemples dels darrers 75 anys són clarificadors: Cuba, República Dominicana, Granada, Panamà o Haití. Amb conseqüències nefastes pel que fa al respecte als drets humans i a la consolidació de sistemes democràtics. I l’atac a Veneçuela en este 2026 no és sinó una nova evidència de la reinterpretació i tornada a la pràctica d’esta doctrina, que ja ha sigut rebatejada com a “Donroe”, sota la presidència de Donald Trump.

L’atac via bombardejos estratègics en el país sud-americà i segrest del seu cap de govern no admet dobles lectures sobre la base del Dret Internacional. L’ús de la força a nivell internacional està regulada a través de la Carta de les Nacions Unides, on sols s’admet en dos supòsits: en cas de legítima defensa, com a conseqüència d’una agressió prèvia, i en el cas de mesures coercitives autoritzades pel Consell de Seguretat de l’ONU en resposta a amenaces a la pau o actes d’agressió. Es tracta d’un consens mundial, aconseguit en resposta a les grans guerres del segle XX. Este marc de Nacions Unides suposa la institucionalització d’un sistema de defensa col·lectiva a nivell mundial que, a través de normes clares, objectives i preestablertes, busca el manteniment de la pau i l’evitació de conflictes unilaterals.

Cap d’estos dos casos es donen en l’actuació del govern de Trump. Però és que, a més a més, el segrest d’un cap de govern en un Estat sobre el que no es posseeix jurisdicció pot constituir un crim de guerra sobre la base de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional, del qual els Estats Units no és membre, però Veneçuela sí.

I esta condemna jurídica rotunda no és únicament rellevant per una qüestió formalista o d’aplicació d’eixa màxima que “els fins no justifiquen els mitjans”. Ho és pel fet que la seua vulneració suposa l’obertura d’un nou escenari: a partir d’ara l’ús de la força té uns límits imprecisos i subjugats a l’interés o interessos particulars, econòmics o geoestratègics de cada govern de torn. I l’atac de hui pot ser a Veneçuela, però demà podria ser a Dinamarca per l’annexió, públicament desitjada pel govern de Trump, de Groenlàndia. O, qui sap, si d’altres potències com la Xina que tenen interessos respectes a territoris com Taiwan.

Les normes no es fan per protegir els bons sinó per limitar el poder dels més poderosos i així garantir que la convivència i la justícia siguen possibles

El debat actual no va de defensar el govern de Maduro ni de justificar allò que és injustificable, va de defensar la democràcia real, aquella que es construeix i es reforça amb límits, normes i drets i llibertats acordats prèviament i que tots els actors es comprometen a respectar. Perquè les normes no es fan per a protegir els bons, sinó per a limitar l’actuació dels poderosos per formar un sistema just i garantista. Sols d’esta manera es podrà garantir un ordre internacional legítim que responga al respecte a la sobirania territorials de les nacions i Estats, però també a la seua defensa col·lectiva en casos d’agressions i amenaces objectives a la pau.

Passar per alt l’agressió dels Estats Units a Veneçuela pot assentar un precedent molt perillós que òbriga la porta a un nou ordre mundial en què les superpotències amb major capacitat militar puguen reestablir les regles del joc

Urgeix una resposta de la comunitat internacional contundent contra l’actitud amenaçadora del govern de Trump. Una amenaça que no sols va dirigida al govern de Veneçuela, en este cas, sinó que apunta al conjunt de les relacions internacionals. Passar per alt aquest atac pot assentar un precedent molt perillós que òbriga la porta a un nou ordre mundial en què les superpotències amb major capacitat militar puguen reestablir les regles del joc i actuar impunement en base a interessos particulars. Ni l’existència de sistemes autocràtics ni les pròpies violacions de drets fonamentals poden justificar les vulneracions del Dret Internacional, és a dir, de les normes. Perquè o acceptem les normes preestablertes i consensuades en base a criteris objectius i legítims o assumim que s’impose la llei del més fort. Això és el que ens estem jugant.

És ja un clam. El greu problema d’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la gent i ja marca tant l’actualitat política com la social.

S’han fet moltes anàlisis per comprendre el problema. I, més enllà de les dades d’augment progressiu i alarmant tant del preu del lloguer com del preu de compravenda dels pisos, sobretot en les ciutats de ... , hi ha un parell de dades que evidencien les principals causes i conseqüències sobre la nostra societat.

D’un banda, hi ha una correlació directa entre la renda econòmica disponible per llar i la situació d’accés a l’habitatge, entre propietaris i inquilins. Segons les dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a menor renda disponible per llar, hi ha un percentatge major de persones inquilines. I a mesura que augmenta la renda fins els llindars de les persones més riques, el percentatge de propietaris assoleix el punt més alt, on trobem més d’un 26 % de persones propietàries davant només un 7 % d’inquilins.

És cert que existeix igualment un factor generacional que encara fa més difícil l’accés a l’habitatge als i les joves. L’indicador de l’esforç per a comprar una vivenda en comparativa generacional ho corrobora. L’increment de preus i reducció d’estalvi i patrimoni net respecte a l’increment molt inferior dels salaris durant els darrers anys ha provocat que l’esforç per a comprar una vivenda s’ha quasi duplicat respecte a les generacions anteriors[1].

Per tant, tot i que té una especial afecció a les generacions més joves, la principal dimensió del problema d’accés a l’habitatge actual no és intergeneracional sinó social: qui més té (i més hereta) són en una gran proporció propietaris d’immobles front a qui menys té que ocupa majoritàriament la posició d’inquilins dels primers.

I açò implica una escletxa social que divideix el país en termes de classe i situació socioeconòmica: propietaris rics i llogaters pobres. Una actualització de la divisió estructural que el segle XIX parlava de classe obrera (subalternes) i classe burgesa. Per tant, lluny d’aquell que va decretar la fi de la Història i de les ideologies, el que estem presenciant és la seua actualització temporal en torn a un nou element com és l’accés a l’habitatge. Tenim una societat dividida en propietaris i inquilins en base a una estructura socioeconòmica que ho determina.

Esta situació està creant, al mateix temps, un efecte reacció en termes de ressorgiment de mobilització social (alguns ja parlen de ‘‘nou 15M’’) emmarcat en termes d’igualtat social i de recuperació de les ciutats. Evidentment, un país amb una escletxa entre propietaris i inquilins en funció de la renda no pot tindre cohesió social. Però és que, a més a més, este problema està ja afectant a la mateixa configuració de les ciutats. Moltes veus, entre elles les d’associacions i la mateixa Federació Valenciana de Veïns i Veïnes venen denunciant l’expulsió de veïns d’alguns barris, fonamentalment d’aquells amb una ubicació més cèntrica, produït, en part; per la proliferació dels apartaments turístics i de l’augment desmesurat dels preus del lloguer. Per tant, les solucions al problema actual de vulneració del dret a l’habitatge també haurien de comptar amb una perspectiva de recuperació de la ciutat i de model urbà sostenible i integrador.

I resulta important conèixer la dimensió concreta del problema per poder oferir solucions encertades. Les causes d’este problema són, òbviament, múltiples. Però crec important assenyalar l’especulació com un dels factors més fonamentals. Cal recordar que el 60 % de la compravenda d’habitatges, en dades d’enguany, sense necessitat de contractar un préstec hipotecari[2]. És a dir, els grans tenedors i fons d’inversió, aquells amb capacitat d’afrontar la compra de pisos al comptat, són els principals receptors de vivendes. Esta concepció de l’habitatge com a bé de mercat susceptible d’inversió econòmica xoca frontalment amb la perspectiva de l’habitatge com a dret fonamental a garantir pels poders públics. I ahí resideix la clau de volta del principi de solució: resulta imprescindible garantir una intervenció pública reguladora del mercat per a garantir el dret dels ciutadans i ciutadanes a accedir a un habitatge digne.

Per això algunes mesures, com la recentment anunciada pel president del govern espanyol d’oferir un Bo d’ajudes al lloguer per a joves no apunta en la direcció correcta. D’una banda, les ajudes econòmiques són incapaces d’aturar, a curt termini, l’augment desorbitat del preu de l’habitatge. Però és que, a més a més, la introducció d’ajudes econòmiques pot provocar un major increment dels preus de lloguer i major saturació del mercat, ja que els rendistes no tenen límit per a continuar apujant els preus. És a dir, mesures com estes no sols no van a solucionar el problema, sinó que fins i tot poden ser contraproduents.

La solució no passa per ahí. Passa per la intervenció i regulació del mercat apuntant al problema principal: l’adquisició de l’habitatge com a bé de mercat per a la seua inversió en mans de rendistes, siga per al seu lloguer sense límits econòmics en forma de lloguer tradicional, de temporada o turístic. En primer lloc, cal l’establiment, per llei, de preus màxims de lloguer per aturar l’especulació incontrolada. Però, d’una altra banda, també calen mesures per tal de reintroduir en el mercat els habitatges buits en mans de grans tenedors perquè puguen cobrir l’actual demanda, en base a pujada d’impostos o d’intervenció directa dels poders públics sobre el dret de possessió de l’immoble. La prohibició de la compra d’habitatge per a especular i la prohibició de concedir noves llicències per a apartaments turístics de manera temporal, dos mesures que hem reclamat des de Compromís tant al Congrés dels Diputats com a l’Ajuntament de València. És a dir, cal que l’Estat, des de les diferents Administracions competetents, com a garant dels drets dels seus ciutadans, pose fre a l’especulació individual i, en base a la funció social de l’habitatge, mane un missatge clar: no pot haver pisos buits de grans tenedors o fons d’inversió mentre hi haja persones que no tenen on viure. Una vegada aplicades estes solucions amb impacte a curt termini, caldrà prendre’n d’altres per a augmentar l’oferta d’habitatge com és la construcció de vivenda pública.

En conclusió, no hi ha manera de solucionar el problema de l’accés a l’habitatge sense atacar els problemes principals. És a dir, no es pot garantir els drets de la majoria sense acabar amb els privilegis d’uns pocs que estan traguent profit d’esta situació injusta. La configuració de l’habitatge com a dret fonamental de les persones i, en base a la seua funció social reconeguda constitucionalment, habilita per a una intervenció pública del mercat amb l’objectiu de garantir el seu compliment.

No resulta exagerat afirmar que la sort de la legislatura actual depèn, en gran part, de solucionar este problema. Els governs autonòmics en poder del PP, amb gran part de les competències en habitatge, no semblen encara adonar-se’n de la magnitud d’un problema que afecta de manera transversal a la societat (també a part dels seus votants) i mostren una actitud clara de defensa de la minoria rendista. I el govern estatal, tot i haver mostrat un interès en defensar el dret a l’habitatge, mostra símptomes de no saber enfocar correctament les solucions. Donada la dimensió del problema, com hem vist, un govern pretesament progressista no podrà justificar la seua acció política sense abordar un problema de primera magnitud social com és este de l’habitatge. I els seus socis parlamentaris de govern n’haurien de prendre nota, també.

El teixit social ja està configurant-se al voltant de la reivindicació del dret a l’habitatge i de recuperar les nostres ciutats com a clar símptoma de desgast institucional. Després de la multitudinària manifestació del darrer diumenge a Madrid, este dissabte, 19 d’octubre, una gran quantitat d’associacions, assemblees i plataformes cíviques, moltes d’elles de recent creació, recorreran els carrers de la ciutat de València per tal de forçar una aposta clara i ferma pel dret a viure amb dignitat. L’objectiu és clar: o es posa fre a la desregulació incontrolada del mercat, causa de la nova ruptura social en torn a l’habitatge o l’escletxa entre la societat i les institucions serà irrecuperable.

[1] Font: Banc d’Espanya.

[2] Font: Institut Nacional d’Estadística.

La ‘‘libertad’’ forma parte del ADN de las fuerzas progresistas de este país, a pesar de haberse convertido recientemente en pancarta populista de políticos conservadores.

Empezamos nuevo año con comportamientos y actos que no son tan nuevos. La línea que separa la manifestación y actuación política legítima y el comportamiento delictivo en forma de delito de odio, amenazas o provocación violenta resulta, algunas veces, más fina de lo que debería ser en un sistema democrático.

El apaleamiento a un muñeco que representaba al presidente del Gobierno que ocurrió la última tarde del año 2023 en la calle Ferraz de Madrid, en el marco de una etapa de manifestaciones de grupos de extrema derecha tras la formación del actual gobierno estatal, ha reabierto el eterno debate alrededor del derecho fundamental a la libertad de expresión y a los denominados delitos de odio. Y algunas propuestas de grupos políticos encaminadas a despenalizar delitos como el de injurias al Gobierno o a la Corona, ofensa a los sentimientos religiosos o apología del terrorismo, como ha anunciado Sumar, o de ilegalizar partidos políticos que lleven a cabo referéndums no autorizados, como ha anunciado el PP, ayudan a avivar la cuestión.

A pesar de constituir éste un tema que está marcando la agenda política de estas primeras semanas del año, lo cierto es que no se trata de algo novedoso. Podemos encontrar ejemplos de todo tipo si echamos la vista atrás: quema de banderas (de uno y otro signo político), muñecos en representación de cargos políticos y en actitudes violentas, obras de teatro de titiriteros, letras de canciones o de poemas con mensajes violentos que han supuesto la condena de artistas, etc Sin ir más lejos, unos activistas antimilitaristas acaban de ser procesados por varios delitos de injurias a las Fuerzas Armadas o delitos contra las instituciones del Estado por una acción en la que pintaron un tanque con pintura en el marco de la feria de Expojove en València.

Sin entrar a valorar el hecho de que en función del trasfondo ideológico de cada caso cause la indignación de un lado del tablero político en este país, creo que es hora de que abordemos con seriedad el debate acerca de la libertad de expresión y sus límites razonables en una democracia.

Obviamente este no es un mero debate jurídico, sino que constituye uno de carácter político de primer nivel. Porque la relevancia y el valor de la libertad de expresión como uno de los componentes básicos de un Estado interpela al modelo político que se quiera defender. Un sistema pluralista vs. un sistema protector de valores. O, lo que es lo mismo, un sistema más garantista de los derechos fundamentales y, en concreto, de la libertad individual, frente a un sistema más paternalista/represivo y conservador.

Este es uno de los retos que las izquierdas deberían abordar para poder transmitir un relato ideológico claro. Ya que corren el riesgo de caer en la contradicción de apostar por la despenalización de ciertas conductas integrantes de delitos de injurias y de apología en aras a la libertad de expresión, al mismo tiempo que jalea el castigo judicial de aquellos comportamientos que no le gustan provenientes, en su mayoría, de grupos de la extrema derecha.

Para evitarlo, las fuerzas progresistas deberían apostar por aquello que las ha caracterizado desde siempre: la defensa de la libertad y de los derechos fundamentales de todas las personas. Más aún en tiempos en que el concepto ‘‘libertad’’ se ha convertido en pancarta populista de ciertos políticos y políticas del arco conservador.

Cabe resaltar, en primer lugar, que la libertad no solo está consagrada como un derecho fundamental de la ciudadanía, sino que nuestra Constitución la corona como valor superior del ordenamiento jurídico en su artículo primero, al mismo nivel que justicia, la igualdad y el pluralismo político. Además, no solo constituye un valor en sí mismo, sino que constituye uno de los fundamentos de una sociedad democrática, que no lo es de forma plena si no se reconoce su validez no únicamente para las «informaciones» o «ideas» que son favorablemente recibidas o consideradas como inofensivas o indiferentes, sino también para aquellas que ‘‘chocan, inquietan u ofenden’’, como así reconoce el Tribunal Europeo de Derechos Humanos en su abundante jurisprudencia. Apostar por el castigo judicial de ciertas conductas o manifestaciones que no superan un umbral mínimo de peligro objetivo a bienes jurídicos concretos es, simplemente, contrario a este derecho a la libertad de expresión.

Y esto no es óbice para que estas mismas conductas o manifestaciones no sean absolutamente reprobables en el campo político. Ya que no apostar necesariamente por la respuesta penal ante toda manifestación que nos desagrada no implica aceptar en el terreno político muestras de desprecio u odio que embarran el debate público y que pueden ser inaceptables. La condena política a actitudes deleznables es un imperativo democrático. Además, también existen otros mecanismos de sanción, tanto civil como administrativa, que ayudan a reforzar la respuesta del Estado ante esos ‘‘enemigos íntimos de la democracia’’ de los que habla Todorov. Y las fuerzas progresistas no deberían confundir el combate social y político al odio con la represión penal.

Pero es que, además, la utilización del Código penal para intentar reprimir o ‘ajusticiar’ estas conductas que nos indignan puede ser, incluso, un error de estrategia política. El procesamiento y eventual ajusticiamiento de manifestaciones públicas que se ubican en ese ámbito gris entre la libertad de expresión y los delitos de odio puede provocar la conversión en ‘‘mártires’’ de aquellos que se ven injustamente reprimidos y que no dudarán en victimizarse y crear un relato político que, no solo refuerce sus ideas, sino que, como un boomerang; se nos devolverá en forma de contradicción en otros casos.

En definitiva, el discurso de las fuerzas progresistas de nuestro país alrededor de la libertad de expresión y los actos de odio reclama, ahora más que nunca, una apuesta clara, coherente y sin ambages por la vía de ensanchar derechos y luchar por una sociedad democrática plena y diversa. Del mismo modo que defendemos que algunas figuras penales que suponen un adelantamiento poco aceptable de la barrera punitiva como es el caso de las injurias a la Corona o a otras instituciones o la apología deben superarse en aras al respeto pleno a la libertad de expresión, debemos mantener la misma defensa férrea de este derecho fundamental en aquellas manifestaciones de la extrema derecha que repudian a cualquier demócrata. No caer en la vía rápida de la represión penal y respetar ésta como último recurso es una necesidad para no caer en contradicciones en el discurso y recuperar la ‘‘libertad’’ como concepto progresista de primer nivel. Combatir la política de extrema derecha, intolerante, excluyente y muy estrecha, con la política amplia de los derechos y libertades. Esa es nuestra bandera y debe seguir siéndolo. Mal que les pese.