Això fa que moltíssima gent, molta d’ella d’esquerres, lluny de cercar en què estem fallant, compre anàlisis simples i entre en la paràlisi i el pessimisme. Una d’aquestes anàlisis és que els xics joves són de dretes o, més encara, d’ultradreta i que hem d’assumir que són una generació perduda. Com si irremeiablement l’odi i la desesperança en un futur millor no puguera ja combatre’s.

Ara bé, crec que aquesta anàlisi deixa de banda els mateixos joves. Des que estic al Parlament Europeu, quasi cada setmana, torne a casa i intente visitar algun dels nostres instituts públics. Ho faig a demanda del professorat del centre per compartir amb l’alumnat com funcionen les institucions europees, quina tasca fem i com afecta al dia a dia de les valencianes i valencians. I sí, aparentment, dels comentaris, les reaccions a les meues explicacions i les preguntes que s’atreveixen a formular podries concloure que les xiques són majoritàriament feministes i que els xics, quasi tots, són extremadament de dretes. No obstant això, quan ja tenen clar quin és el paper d’un diputat europeu, els parle sobre la directiva europea de llibertat d’informació. En eixe moment, els plantege un exercici pràctic sobre la capacitat de manipulació dels seus sentiments i emocions que tenen les xarxes socials, que els aboquen a interessos comercials i polítics determinats: a l’alumna que s’ha manifestat més feminista i a l’alumne que ha fet comentaris més reaccionaris, els propose d’intercanviar-se els mòbils i que ens expliquen què consumeix cadascú.

Quin és el resultat dels vídeos que els apareixen (i consumeixen compulsivament) als seus dispositius?

Al xic, l’algoritme de l’aplicació li proposa tot un compendi de vídeos que van des dels discursos que vinculen la immigració amb la delinqüència als que promouen el sentiment de suposada discriminació dels homes envers les dones i tot trufat de discursos neoliberals sobre “l’èxit” empresarial del turbocapitalisme. Habitualment cap dels continguts es desvia cap a l’esquerra, però es que ni tan sols s’hi entreveu un mínim de valors democràtics bàsics.

A la xica, en canvi, li apareixen alguns discursos feministes que ella ha cercat, persones que parlen d’acord amb els seus gustos i (ací ve la gran diferència!) també continguts patrocinats i promoguts per l’aplicació que qüestionen (cap a la dreta) el que són a priori els seus valors i preferències: xiques com ella fent apologia de ser mestresses de casa, de la servitud a l’home o fins i tot algun vídeo explícit sobre la necessitat de deixar de banda els valors feministes i abraçar la “família i els rols tradicionals” i les bondats del consumisme més desaforat.

Sí, els algoritmes que determinen el que consumeix cada dia el nostre jovent estan manipulats i predeterminats per promocionar els discursos d’odi, alimentar els sentiments més primaris i afavorir la posició dominant dels més poderosos. I ho fan perquè necessiten manipular la societat per mantindre els seus privilegis.

Quan les persones que s’han intercanviat el mòbils se n’adonen de primera mà de com funcionen aquestes xarxes, passen dels primers moments de sorpresa a la indignació. I, amb ells, s’indignen companyes, companys i professorat. Els xics, especialment, es senten profundament manipulats i contrariats. Arribats a aquest punt, el debat canvia radicalment i comencen a emergir els sentiments i les emocions que tenen dins i que, davant la complexitat del món en què vivim, els porten a assumir els discursos simples i directes que els promouen interessadament les xarxes socials.

Comparteixen una profunda sensació d’incertesa, creuen que el seu futur serà pitjor que el dels seus pares, parlen obertament de la preocupació pel canvi climàtic, de les seues condicions de vida materials (la precarietat de les futures feines, la impossibilitat d’accedir a l’habitatge...), desconfien de la política com una fórmula de resoldre problemes i alhora reconeixen que mai els més poderosos vetlaran pels seus interessos. En resum, mostren indignació i rebel·lia cap un sistema que no els dona solucions. Cap de les reflexions i emocions que expressen són les d’un reaccionari convençut o, pitjor, la de fatxes sense remei com alguns ràpidament els volen etiquetar. La rebel·lia i el qüestionament del sistema mai han sigut de dretes.

Són joves, no són persones adultes formades i consolidades, tenen dret a equivocar-se i deixar-se portar pels sentiments més primaris, a aprendre pel camí. Precisament per això no podem deixar de cap de les maneres que els algoritmes d’Elon Musk, Zuckerberg i la resta de milionaris autòcrates moldegen el seu pensament. Al Parlament Europeu s’ha impulsat una regulació de mínims de les plataformes digitals, però cal anar molt més enllà: democratitzar-les i preservar el pensament lliure. Com a persones adultes, i especialment aquelles que ens diem d’esquerres, tenim l’obligació d’escoltar i comprendre les necessitats de la nostra joventut, acompanyar-los i deixar d’etiquetar-los amb un segell superficial que només afavoreix els més poderosos. No és hora d’abaixar els braços i deixar-ho tot per perdut, hem de combatre l’odi cada dia i en cada espai, especialment a les xarxes i entre els més joves. No, els joves no són d’ultradreta i faríem bé d’evitar etiquetar-los o menysprear les seues necessitats.

I és que en els últims anys hem vist tots els dogmes de l’Europa de sempre caure un darrere de l’altre: el de la globalització, el del lliure mercat, el del dèficit públic i la Troika o el dogma d’unes decisions preses per un club de 27 estats, sense la participació de la ciutadania o dels pobles d’Europa. 

És un fet: l’Europa del 2014 o del 2019 no té res a veure amb l’Europa del 2024. Per això, el que reivindiquem alguns és que ens deixem ja de banda d’operacions de maquillatge i que encetem un nou període de transformació profunda de les estructures europees.

Els poderosos saben que el model s’ha esgotat. Per això han accelerat el seu poder amb experiments polítics autoritaris, turbocapitalistes i neofeixistes. Mentren alimenten una dreta extrema, que no s’amaga a qüestionar els principis bàsics de la democràcia o a buscar la confrontació de l’últim contra el penúltim, eixos poderosos tenen via lliure per a seguir enriquint-se a costa del que els pertoca a les persones treballadores. I això ho hem de canviar.

El País Valencià som una nació europea i volem deixar enrere el model caduc d’una Europa dels estats. L’esquerra europeista no ens resignem. Rebutgem, per suposat, l’Europa de l’estatus quo, però estem disposats i disposades a combatre-la amb tota l’energia i a plantar cara als marcs imperants que ens imposen.  

Per això necessitem ambició, coratge i creativitat per a mirar el futur i dissenyar un projecte europeu per als propers 50 anys, una nova Europa. I ho hem de fer en igualtat amb la resta de pobles i nacions que integren la Unió Europea, des de la solidaritat internacional però amb veu pròpia. 

Tenim molt clara l’Europa que volem. Una Europa que protegisca tots els sectors productius valencians: el camp, la ceràmica, el tèxtil, les indústries químiques o el joguet. Volem una nova Europa que acabe amb el model turístic de masses que precaritza les seues treballadores, devora el nostre del territori i nega el canvi climàtic. Una Europa que finalitze i pose en funcionament el corredor mediterrani, que aposte per la mobilitat sostenible en les àrees metropolitanes i que protegisca l’entorn rural del País Valencià, fins ara abandonat i mancat d’inversió. 

La nostra és una nova Europa social, que no ens pose a competir els uns contra els altres. Que desenvolupe el pilar social de drets europeus i que lliure la batalla dels temps de vida a favor de la majoria treballadora, que avance decididament per reduir les jornades laborals i que millore els seus sous. Una Europa que mire més enllà del PIB i del dèficit públic, que assumisca que el creixement infinit és impossible en un planeta de recursos finits i que prioritze un model del benestar, com ho fan Nova Zelanda o Escòcia. 

Una nova Europa ecologista, que treballe per l’equitat territorial i per una transició energètica justa, que no es faça a base de destrossar el territori amb les MAT, amb les megaplantes que fereixen la nostra terra o amb projectes “desarrollistes” com el de la CV-60, que destrossa la Safor. Una Europa que democratitze l’accés a l’energia i en rebaixe els preus.

Cal una nova Europa d’impostos compartits, harmonitzada, amb capacitat de taxar a qui fins ara evadeix i a qui contamina sense fre. Una nova Europa on totes les llengües, totes, la nostra també, siguen oficials i on la diversitat cultural i lingüística es fomente i no es perseguisca. Eixa Europa ha de tindre també una veu valenciana inequívocament feminista i compromesa amb els drets LGTBI. Perquè cal la valentia de plantar cara a tots els qui qüestionen o neguen els nostres drets i llibertats sense que ens tremolen les cames.  Una veu valenciana que defense i tinga molt presents els interessos de les generacions de les persones més joves. 

Per això he decidit fer el pas i presentar-me a les primàries de Compromís, per ser la veu de totes aquestes lluites al Parlament Europeu. Perquè els valencians i valencianes hem de ser part nuclear de la nova Europa que necessitem, cooperant d’igual a igual amb la resta de pobles d’Europa, des del grup parlamentari dels sobiranistes i els verds europeus. Per a denunciar les barbaritats del Govern de Mazón i parar-los els peus a ells i a tota l’extrema dreta europea. Per fer-ho coordinadament amb les entitas socials del País, amb els ajuntaments i el nostres diputades i diputats a Les Corts i a Madrid, per continuar sent una baula més de l’engranatge col·lectiu al servei del País i la seua gent.