El 25 d’Abril és eixa efemèride que PP i VOX no volen recordar com a dignes hereus del borbó incendiari que són. Probablement perquè recordar que fa tres segles ben llargs que perdérem les nostres llibertats nacionals no els quadra amb el fet que, malgrat tot, malgrat tota la vara que ens han donat, encara existeix el poble valencià. Qui li anava a dir a Felip de Borbó quan cremava Xàtiva, Vila-real, Quart de Poblet i tantes altres vil·les de l’antic Regne de València, que en 2026 encara estaríem ací, vius, cabuts i amb una ambició evident de seguir endavant?

No ens pot sorprendre que els senyorets que ara ens manen, descendents dels senyorets franquistes que tant s’esforçaren en aniquilar-nos com a poble, tinguen molt de disgust quan algú de nosaltres diu País Valencià i s’atreveix a parlar en la seua llengua. Cal entendre a PP i VOX, pobres. La pròpia existència del poble valencià és la demostració de la seua derrota.

Esta pervivència del país no és fruit de la casualitat i òbviament no està exempta d’amenaces greus. No som immunes als atacs i intents de laminació que patim. Però sí que tenim una característica innata que ens fa resistents i resilients. Este poble és la suma de mil lluites justes, mil batalles -algunes guanyades, moltes altres perdudes-, i sobretot la suma de milers de milers de pedres que han anat construint un edifici col·lectiu de forma lenta però sòlida, des dels fonaments, recolzades les unes en les altres, de tal manera que totes elles són imprescindibles per a mantindre en peu la construcció. Pedra a pedra hem anat fent el país i per això seguim ací.

Han posat la seua pedra les persones que defensen el valencià amb el seu ús diari. Han posat la seua pedra les que lluiten contra l’especulació del territori. Han posat la seua pedra les que cuiden la cultura per fer-nos més lliures. Les que eduquen en valors als nanos i nanes a les escoles. Les que cuiden de la gent que no es val per ella mateixa. Les que defensen els drets de totes les persones, vinguen d’on vinguen. Les que reforcen el nostre teixit cívic i social. Les que lluiten per treballs dignes i contra l’explotació laboral. Les que ens alimenten amb la seua suor baix del sol.

I han posat també pedres imprescindibles en la nostra construcció col·lectiva les persones que donen la cara i s’impliquen en associacions, entitats i també partits polítics que defenen el país i la dignitat de la seua gent. Hi ha moltes persones, moltíssimes, que en la seua faena del dia a dia, en cada poble i ciutat, treballant en les coses xicotetes que realment son les més grans, fan que l’edifici tire cap amunt. Sense estes pedres, que són els fonaments i la base que suporta tot el pes, estem perdudes. Sense una base sòlida no es pot aspirar a la supervivència, per no parlar d’una mínima possibilitat d’èxit. No és que l’edifici seria poc lluït, és que es cauria a terra.

Gràcies a totes estes pedres posades per persones xicotetes, anònimes, discretes i que no demanen res a canvi, existim encara com a poble. I gràcies a elles podem aspirar l’any que ve a fer fora a este govern de senyorets ineptes, corruptes i malcarats. Les persones que tenim responsabilitats polítiques no ens queda més que ser dignes d’elles, prendre exemple, escoltar-les i treballar sense descans al seu costat. Perquè elles, i no nosaltres, són les imprescindibles.

Pedra a pedra construïm entre totes la victòria electoral en maig del 2027. Una victòria que passarà perquè Compromís torne a governar els nostres pobles i ciutats com a força municipalista i transformadora que som. Una victòria per fer fora a la dreta i l’extrema dreta que ja quasi no es diferencien entre elles, i per retornar a les institucions les polítiques valentes i d’esquerres fetes per a les persones. Una victòria que retorne la dignitat al nostre autogoverm i que faça a Joan Baldoví President de la Generalitat. Perquè el valencianisme és el canvi possible, perquè pedra a pedra construïm el futur del País Valencià.

Este soroll ens pot confondre amb qüestions que en la realitat política valenciana fa temps que estan superades. Perquè quan apartem els arbres que no ens deixen veure el bosc les coses estan molt clares. El País Valencià és una excepció política i electoral en esta onada reaccionària global. Diferents estudis, enquestes i projeccions dibuixen amb claredat que, mentre l’electorat de territoris veïns gira clarament a la dreta, les valencianes estem virant electoralment cap al valencianisme d’esquerres, fent així possible tirar a este govern d’ineptes, corruptes i mentiders.

Hi ha dos factors principals que ho expliquen. En primer lloc, com és lògic, estan les conseqüències socials, anímiques i polítiques de la tragèdia de la DANA. La ineptitud criminal en la gestió de l’emergència per part del Partit Popular, la seguida de mentides que hem hagut de suportar i la manca de respostes a les necessitats de la gent afectada, tot amb el suport entusiasta de VOX, han minat la credibilitat del PP. Sí que és cert que l’extrema dreta recull part del votant popular desencantat -assumir l’agenda ultra per part del PP té conseqüències- però podria no ser suficient per a sumar majories.

En este sentit, la dignitat de les víctimes i la feina incansable del teixit social valencià han protagonitzat una lluita incansable que ha triomfat front a la maquinària de propaganda i bulos del PP i els seus satèl·lits mediàtics. Eixa dignitat l’hem de saber portar a les urnes.

El segon aspecte diferencial del País Valencià es diu Compromís. No és un atac d’autoafirmació, és una constatació demoscòpica. La feina d’una força política arrelada al país, amb centenars de regidors i regidores i milers de militants a peu de carrer, atenta als problemes de la gent en el seu dia a dia, amb experiència de govern i amb un discurs clar i reconeixible fa que l’espai de l’esquerra tinga una força inexistent a altres llocs sense esta presència. Si hi afegim la capacitat de lideratge de Joan Baldoví, que no només està reconeguda a enquestes de diferents partits i empreses sinó que és palpable en el carrer, les possibilitats reals de canvi estan damunt la taula.

Les valencianes i valencians progressistes que en altres moments potser no han votat Compromís saben que tenen una alternativa clara i fiable a altres partits que els han pogut decebre. A les urnes valencianes, la papereta de Compromís pot salvar molts vots progressistes de l’abstenció, una abstenció que donaria en safata la victòria a PP i VOX.

Esta, i no cap altra, és la realitat electoral del País Valencià ara mateix. Una dreta més desgastada que en altres llocs i una esquerra enfortida pel lideratge de Compromís i el valencianisme. Tenim possibilitats reals de canvi: un canvi protagonitzat pel poble valencià, sense mirar a Madrid ni a enlloc.

Un primer pas fonamental per a fer-ho possible és creure-nos-ho i anar a per totes. Per la part que ens toca a Compromís, això implica treballar, treballar i treballar. Combatre este govern infame de PP i VOX que està arruïnant la vida a la majoria. Escoltar a la gent i proposar solucions als problemes del dia a dia. Sempre des de l’obertura a la societat i a la seua pluralitat, de forma honesta i no des de la vella política, amb espai per a incorporar noves veus que amplien el projecte. El que segur que no aporta res és perdre’s en debats sobre els problemes dels polítics en lloc de centrar-nos en els de la majoria de la gent.

És molt senzill: no perdem el temps en preguntes que ja tenen resposta. El poble valencià pot i vol protagonitzar el seu propi canvi i té en Compromís la ferramenta per a fer-ho possible. Acabem la faena. Ací, ara, nosaltres.

Però enguany no viurem una diada qualsevol. És la primera després de la DANA que va ferir el nostre poble el 29 d’octubre de 2024. Un temporal extraordinari que la negligència del Consell de Carlos Mazón va convertir en una tragèdia que va segar 229 vides. Una diada amb un president indigne, el que va encomanar la gestió de les emergències a persones sense les capacitats mínimes per a fer-ho, el que va decidir anar-se’n de dinarot i sobretaula amb pobles inundats, el que continua aferrat al càrrec sense aclarir què estava fent ell aquella vesprada mentre el seu poble s’ofegava. Com de greu ha de ser el que va passar aquelles hores si ho continua ocultant?

Cada dia que passa, cada nou document, declaració o vídeo ens mostren de forma crua en quines mans estàvem. El PP i Mazón porten onze mesos inventant-se excuses i mentides. Cada dia que passa representa un insult a les víctimes, un poc més de sal en la ferida del seu dolor, quan veuen que el màxim responsable de la seua protecció, el nostre president, segueix sense assumir cap responsabilitat.

Davant d’un Carlos Mazón que continua aferrat a la cadira denigrant la figura del President de la Generalitat, ni les víctimes ni el conjunt del poble valencià ens mereixem que este president negligent i mentider i el seu Consell còmplice continuen ni un minut més en el govern. Des de la societat civil i les forces polítiques valencianistes i progressistes hem de ser capaces d’articular una resposta social i política a l’alçada del repte democràtic que enfrontem. Des del rigor, però també des del cor, perquè estic segura que hi ha esperança.

El poble valencià mereix esperança perquè ha estat on tocava. El poble que es va llançar al carrer a ajudar els nostres veïns quan la Generalitat estava atordida, el que va donar el millor de sí mateixa sense que ningú li ho demanara. El poble que ix al carrer cada mes reclamant justícia. Ens mereixem esperança, i les víctimes de la DANA més que ningú.

Des de Compromís tenim l’obligació cívica i democràtica de plantar-li cara a este govern de la vergonya i denunciar no només la seua negligència sinó també el seu model depredador de serveis públics i profundament antivalencià. Però també tenim l’obligació de plantejar una alternativa que done cabuda a esta esperança. Una alternativa d’un govern digne, que tracte a les víctimes amb respecte, que es prenga seriosament les emergències, que recupere tots els drets socials retallats per PP i VOX, que faça del valencià una llengua de cohesió i futur, que regule el mercat de l’habitatge i que torne la dignitat a la radiotelevisió pública, entre d’altres.

Tot això ho va explicar el nostre Síndic a les Corts Joan Baldoví en el debat de política general de fa uns dies. Potser no hi va copar titulars, com va fer la xuleria de Mazón i les seues bombes de fum per a desviar l’atenció, però allà va explicar Baldoví cinquanta propostes per a un govern digne que demostren l’antagonisme del model de Compromís enfront de la coalició PP-VOX.

En la DANA es va fer evident de la forma més dolorosa possible que no és igual qui governe. En una escala menor, es fa evident cada dia. En cada sol·licitud de dependència que va al calaix, en cada vacant a una escola que no es cobreix, en cada visita mèdica que tarda massa, en cada insult al valencià. No, no és igual. I per això és la nostra obligació lluitar amb totes les eines democràtiques al nostre abast per a fer fora este Consell negligent i mentider i recuperar les institucions perquè siguen governades des del rigor i una clara aposta social i valencianista.

Com dèiem, enguany no és un Nou d’Octubre qualsevol. Però seguirem demostrant al món que estem ací i que el País Valencià continua de peu. Malgrat la poca vergonya de Mazón, les mentides del PP i l’odi de VOX, seguim de peu. Ausades si seguim de peu, que li ho pregunten a les associacions de víctimes i el seu exemple de dignitat. I quan ens posen les urnes, amb esperança, tornarem a estar a l’alçada.

En el cas del valencianisme, des de fa dècades, hi ha un marc dibuixat col·lectivament que ens ha marcat el camí tant de l’última etapa de la Unitat del Poble Valencià, com del Bloc, com ara de Més-Compromís. I és el marc de treballar, des de les nostres arrels, cap a l’obertura, la integració, l’aspiració de ser majoria social i la ferma intenció de guanyar. Ens podríem haver quedat a un raconet del tauler parlant-nos al melic, però vam escollir el camí difícil. La creació de Compromís és el principal exemple i un pas fonamental en esta estratègia.

Abandonar la retòrica d’autoconsum. Eixir de la trampa d’una aparent puresa identitària per a justificar la derrota permanent i exposar-se a les contradiccions de parlar a majories socials tot i l’entorn hostil, amb un discurs públic dominat pel nacionalisme espanyol i justificador dels privilegis de classe. Treballar per a seduir persones no necessàriament valencianistes i anar a guanyar. Voler ser la casa comuna dels que s’estimen esta terra, la seua cultura i la seua gent i la volen millor, més justa, amb més drets i més lliure, de la gent d’esquerres que vol polítiques valentes i transformadores. I tot per a estendre socialment els trets distintius del nostre valencianisme: la defensa de la nostra existència com a poble i la lluita per la nostra plena sobirania, per les llibertats que necessitem com a persones i ciutadanes.

Este és el camí difícil que ha escollit el nostre partit des dels 90. Perquè valencianisme no és donar lliçons a Twitter. Valencianisme és el que va fer Joan Baldoví a les Corts fa uns dies, liderar l’oposició a les polítiques antivalencianes de Carlos Mazón i evidenciar que som l’única alternativa real al PP al País Valencià.

Valencianisme és que amb només dos diputats al Congrés, siguem capaços d’aconseguir-ne cinquanta per portar al Tribunal Constitucional la política educativa contra el valencià a les aules del PP. Vox amb trenta-tres diputats a l’Estat no pot fer-ho, però nosaltres amb dos i molta faena de negociació, ho hem aconseguit.

Valencianisme és tindre cinc anys a Vicent Marzà al Parlament Europeu defenent els nostres interessos i internacionalitzant els problemes valencians. Ara a Brussel·les es parla valencià, es defensa la taronja valenciana i es treballa contra l’ampliació del Port de València.

Valencianisme és el que fan els 690 regidors de Compromís. Les 60 alcaldesses. Els 6 diputats a les tres diputacions. Les 15 diputades a les Corts. Els dos diputats al Congrés, el nostre senador i el nostre eurodiputat. I, sobretot, els milers de militants i simpatitzants que aprofiten els seus espais per construir poble i fer país.

El cicle electoral 2015-2023 va ser un primer tast del que el nostre moviment polític pot fer des de les principals institucions del país. També va constatar les nostres limitacions ara per ara, les externes i les internes. Ara, en el nou cicle marcat pel domini reaccionari de l’escena política és el moment de rearmar-nos i fer múscul organitzatiu. Algú podria pensar que partim d’una situació roïna. Però això està molt lluny de la realitat. Tenim una força institucional impensable fa deu anys. I d’això, sobretot, va el congrés que Més-Compromís celebrarem este mes. Va de si mantenim el camí difícil per a revisar com l’estem portant a terme i quines coses hem de millorar, que en són moltes, o bé si ens repleguem a una retòrica de puresa que ens conduïsca a una dolça i autocomplaent irrellevància política al País Valencià.

I ja em perdonareu, però davant d’esta disjuntiva, que és la principal decisió que tenim al davant com a partit i com a moviment polític, no valen equidistàncies. No es pot voler guanyar des d’un racó o fer més gran el valencianisme des de l’ortodòxia identitària i la indefinició ideològica. O obertura o tancament. O voluntat de guanyar amb contradiccions o conformisme purista i perdedor. El camí difícil o el camí al no res. No, no valen equidistàncies. Jo ho tinc molt clar: el camí difícil és el bo, el camí que portem temps treballant pot ser més dificil però és el que necessita este país. No hi ha repte que el nostre partit no puga superar amb treball, treball i més treball. Compte amb vosaltres per fer-ho possible.

Des que sóc menuda que intente, humilment, reproduir estos valors en el meu dia a dia. Fer de l’ètica del treball la meua guia, sobretot en la meua activitat política. Més encara quan forme part d’un projecte polític, Més-Compromís i el conjunt de Compromís, on tampoc disposem del que seria l’equivalent polític a rendes familiars o herències: el favor del sistema empresarial i mediàtic, com sí que tenen altres partits. Les del valencianisme d’esquerres sabem que les nostres mans són el nostre capital i que les nostres victòries les hem de suar i guanyar nosaltres mateixes perquè ningú ens ha ajudat mai a res.

Sabem que hem de treballar i sabem que hem de persistir. Continuar endavant i no defallir quan les coses es torcen. El nostre moviment polític, amb arrels profundes, ho porta fent des de fa segles. Ja ho sabien les persones que impulsaren la Declaració Valencianista de 1918, ja ho sabien els membres d’Esquerra Valenciana o el Partit Valencianista d’Esquerra en la Segona República, ja ho sabia la dissidència valencianista al règim franquista, ja ho sabien, per exemple, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Bosch o Empar Navarro, Joan Fuster o Matilde Salvador, Josep Vicent Marqués o Francesc de Paula Burguera. Ja ho sabien les persones que fundaren la Unitat del Poble Valencià, les persones que impulsaren el BLOC i també les que apostaren per Compromís.

Sempre la recepta ha partit dels mateixos ingredients: treballar i persistir, persistir i treballar. Així es va forjar el resultat electoral de 2015, el que ens portà a tindre les màximes responsabilitats de govern al País Valencià i a multitud d’ajuntaments. I així s’ha de forjar un nou cicle victoriós que ens porte de nou a governar la Generalitat.

És evident que no són valors que triomfen en solitari: de poc serveix el treball si no hi ha una proposta valenta i atractiva per a una majoria social valenciana, clar. Però idees aparentment genials no van ni al cantó sense deixar-se la pell per a fer-les realitat. Les idees, sense faena darrere, són paraules buides, dites per a agradar i agradar-se, però sense forment. D’exemples n’està el món ple.

I eixa és la base de la meua proposta per al proper Congrés de Més-Compromís. Treballar i persistir per a tornar a la Generalitat. Treballar i persistir per a recuperar els millors resultats electorals possibles. Treballar i persistir per a recórrer els centenars de col·lectius del partit, escoltar-los i ajudar-los. Treballar i persistir per a tindre el millor Compromís possible. Treballar i persistir per a impulsar un projecte polític amb idees valentes i atractives per a la majoria social. Treballar i persistir per a acompanyar els nostres lideratges en les institucions, des de cada Ajuntament fins al Parlament Europeu. Treballar i persistir perquè el valencianisme d’esquerres i sobiranista siga de nou el pal de paller de la política valenciana.

Treballar i persistir, en definitiva, per a guanyar el país.