Fa poc vaig llegir un article sobre Georgina Orellano, activista pels drets de les treballadores sexuals. Sempre m'ha grinyolat esta combinació de paraules: “treballadora sexual” en la meua ment és pura contradicció. En este article parla d'escoltar les treballadores sexuals i planteja que la prostitució és un treball triat per la majoria de dones prostituïdes. Al mateix temps manté un qüestionament del feminisme abolicionista, i afirma que aquest se sustenta en cànons morals.

Defensar que les dones prostituïdes són treballadores reforça la idea d'un poder masculí capitalista. Parle de dones que, davant l'exclusió econòmica, el racisme o la violència, acaben veient en la prostitució l'única via per a sobreviure. Perquè no es tracta de qüestions morals ni de vergonya sexual, el debat radica a defensar drets humans enfront de l'explotació de les dones i l'esclavitud. Darrere d'una dona prostituïda hi ha homes que es lucren, hi ha negoci i pobresa.

En realitat el que planteja el feminisme és una qüestió purament política. Exigix denunciar i penalitzar un negoci basat en la relació entre homes que paguen i dones que són comprades.

Com diu Amelia Tiganus en un article recent, no hi ha gens de radical a dir treball a la prostitució, això la fa més presentable, l'ordena, institucionalitzant la seua desigualtat. El realment incòmode d'una banda, és l'assenyalar als qui sostenen este sistema, és a dir, els puters i proxenetes, i d'altra banda afirmar que la prostitució és violència. Allò radical és afirmar que el destí de cap dona, vinga d’on vinga puga ser l'explotació dels seus cossos com a forma de subsistència.

Paradoxalment, la setmana passada es va publicar una enquesta del CIS que llança dades sobre el que pensa la població espanyola sobre la prostitució. És bo veure que una àmplia majoria pensa que la prostitució és una forma de violència contra les dones. També opinen que la pornografia fomenta esta violència, així com el deure de castigar als qui es lucren d'esta mena d'explotació.

Alhora, més de la meitat de les persones enquestades li semblaria malament que un home de la seua família pague per mantindre relacions sexuals. Però és curiós com els valors baixen quan es parla de sancionar als qui paguen per prostitució.

Cada vegada tinc més clar que este debat no hauria de dividir a les dones feministes, sinó interpel·lar-nos com a moviment. És igual el gènere, és igual si s'és dona cis o dona trans: en este tema hauríem de ser capaços de trobar un consens. La prostitució no és una qüestió identitària, sinó estructural. És una eina del capitalisme dels cossos que mercantilitza les dones i converteix la desigualtat en negoci.

Mentre ens distraiem en disputes internes, el sistema prostitucional continua intacte. El feminisme contemporani necessita revisar-se i reconstruir una lluita comuna. Dividides som més vulnerables. I al final, més que de voluntarietat, açò va d'oportunitats reals. Difícilment pot dir-se elecció a allò que sorgix de la necessitat en contextos de desigualtat.

No estem davant d’una qüestió d'opinions, sinó de poder. Mentre es continue normalitzant que els homes compren cossos de dones, cap discurs que el defense podrà dir-se feminista i se situarà més prop d'una propaganda masclista coberta de drets.

Es interesante cómo el uso de la tecnología, de las IA y los algoritmos activa mecanismos de recompensa altamente adictivos. Entonces, ¿qué pasa con los niños? El uso de smartphones, aplicaciones digitales y sistemas de inteligencia artificial expone a niños, niñas y adolescentes a una suma de riesgos graves y acumulativos: ciberacoso, sexting, acceso a contenidos traumáticos, desinformación y fracaso escolar. Se asocia con el aumento de trastornos mentales, deterioro cognitivo y problemas de salud física. Además, la inteligencia artificial agrava este escenario mediante diseños manipuladores, relaciones engañosas, consejos peligrosos y la explotación de datos personales. Todo esto afecta de forma especialmente nociva a cerebros en pleno crecimiento, cuya maduración no se completa hasta los 25 años.

Hay familias que se han organizado desde la escuela, en colaboración con especialistas en salud mental infantil, para poner sobre la mesa el dilema del uso y del retraso en la entrega de los smartphones a sus hijos e hijas. Una de ellas es la asociación Adolescencia Libre de Móviles, que ofrece apoyo a las familias para educar en el buen uso de la tecnología. También existen iniciativas como la ONG Empantallados, que proporciona herramientas, formación e información. Se trata de activistas que luchan por una relación más saludable con el ciberespacio y por una mayor protección frente a los riesgos que este supone.

Ofrecemos a nuestros menores una pantalla con internet a la primera de cambio, así como adelantar la entrega de esos dispositivos en edades muy tempranas por el miedo a la exclusión, a “que no se queden fuera”, porque “lo tienen todos”. Sin darnos cuenta de que por no generar problemas de rechazo estamos generando otro tipo de problemas.

Entonces, si nos esforzamos por sobreproteger a nuestros hijos en un entorno real ¿Por qué no hacemos lo mismo en un espacio digital? ¿Existen más amenazas por la calle que dentro de una red social?

No se trata de emprender una lucha contra las nuevas tecnologías, sino de aceptar que la innovación también necesita responsabilidad. Me quedo con una fórmula que plantea el psicólogo Alberto Soler, especialista en familia y infancia. Él afirma que para minimizar las consecuencias negativas derivadas de todo esto, por un lado se debería llevar a cabo una estrategia que contenga mediación y acompañamiento, diálogo, enseñanza y supervisión. Y por otro lado aplicar normas y límites. Porque (según él) las estrategias exclusivamente restrictivas (controles parentales) serían negligentes e insuficientes. Un modelo que inevitablemente necesita de educación, mucha información y un contexto institucional y legislativo que nos proteja. El equilibrio es difícil, pero necesitamos concienciarnos para ser parte activa, con el fin de educar digitalmente sin volvernos locas. 

És interessant com l'ús de la tecnologia, de les IA i els algorismes activa mecanismes de recompensa altament addictius. Llavors, què passa amb els xiquets? L'ús de telèfons intel·ligents, aplicacions digitals i sistemes d'intel·ligència artificial exposa a xiquets, xiquetes i adolescents a una suma de riscos greus i acumulatius: ciberassetjament, sèxting, accés a continguts traumàtics, desinformació i fracàs escolar. S'associa amb l'augment de trastorns mentals, deterioració cognitiva i problemes de salut física. A més, la intel·ligència artificial agreuja aquest escenari mitjançant dissenys manipuladors, relacions enganyoses, consells perillosos i l'explotació de dades personals. Tot això afecta de forma especialment nociva a cervells en ple creixement, la maduració del qual no es completa fins als 25 anys.

Hi ha famílies que s'han organitzat des de l'escola, en col·laboració amb especialistes en salut mental infantil, per a posar sobre la taula el dilema de l'ús i del retard en el lliurament dels telèfons intel·ligents als seus fills i filles. Una d'elles és l'associació Adolescència Lliure de Mòbils, que ofereix suport a les famílies per a educar en el bon ús de la tecnologia. També existeixen iniciatives com l'ONG Empantallados, que proporciona eines, formació i informació. Es tracta d'activistes que lluiten per una relació més saludable amb el ciberespai i per una major protecció enfront dels riscos que aquest suposa.

Oferim als nostres menors una pantalla amb internet a la primera oportunitat, així com avançar el lliurament d'eixos dispositius en edats molt primerenques per la por a l'exclusió, “que no es queden fora”, perquè “el tenen tots”. Sense adonar-nos que per no generar problemes de rebuig estem generant un altre tipus de problemes.

Llavors, si ens esforcem per salvaguardar als nostres fills en un entorn real Per què no fem el mateix en un espai digital? Existeixen més amenaces pel carrer que dins d'una xarxa social?

No es tracta d'emprendre una lluita contra les noves tecnologies, sinó d'acceptar que la innovació també necessita responsabilitat. Em quede amb una fórmula que planteja el psicòleg Alberto Soler, especialista en família i infància. Ell afirma que per a minimitzar les conseqüències negatives derivades de tot això, d'una banda s'hauria de dur a terme una estratègia que continga mediació i acompanyament, diàleg, ensenyament i supervisió. I d'altra banda aplicar normes i límits. Perquè (segons ell) les estratègies exclusivament restrictives (controls parentals) serien negligents i insuficients. Un model que inevitablement necessita d'educació, molta informació i un context institucional i legislatiu que ens protegisca. L'equilibri és difícil, però necessitem conscienciar-nos per a ser part activa, amb la finalitat d'educar digitalment sense tornar-nos boges.

He de dir per adelantat que només he sentit parlar d’ella i només he vist el tràiler de la sèrie. El cas és que arrel a totes les notícies dels “Danis Alves” absolts i els “Bretons” parricides confessos torturadors de per vida, no puc més que reflexionar a propòsit de la nostra societat. En el nostre paper progenitor actual, els missatges i l’educació en igualtat o desigualtat dirigits als nostres fills i filles.

I al mateix temps, em trobe davant aquesta societat que continua tractant el feminisme com un moviment de persones “exòtiques”, a vegades exagerades amb els seus discursos i sempre qüestionables. Amb eixos pares que eduquen des de la tendra primera edat en la idea que les dones (xiquetes) són un fi, objecte, premi o destorb. I solen ridiculitzar a aquells progenitors que opten per posar en pràctica allò de la corresponsabilitat.

 Històricament, ens han fet creure que el feminisme és dolent perquè posa en relleu les desigualtats que patim les dones només pel fet de ser-ho. Ara, amb els avanços d’aquest moviment, els mascles amb mentalitat “retro” es veuen desplaçats per un 50% de la població totalment independent, les dones. El mascle proveïdor ja no és necessari.

Verdaderament, la masculinitat tal com la coneixíem està en crisi, molts homes assumeixen amb por aquesta pèrdua de privilegis, fent-se forts amb moviments que neixen al ciberespai i viatgen fins a les ments dels més petits i adolescents. Començant per l’accés a la pornografia. Els moviments d’extrema dreta també estan fent un bon paper, utilitzant la victimització com a posició política.

No en va estem veient, com aquests partits creixen exponencialment gràcies a plataformes com Telegram. On líders ultres, com Alvise Pérez, llancen informacions falses i missatges d’odi contra el feminisme de manera continuada. Segons aquests nous “gurús” polítics, el feminisme és un dels grans culpables de totes les seues desgràcies. La seua audiència en xarxes es parla per milions, joves i adolescents on la major part són xics.

Tanmateix, no solament la masculinitat està en crisi també els valors democràtics, impulsat pel fracàs en les expectatives laborals, l’atur juvenil, els canvis en els sistemes educatius i polítics. Els nostres joves viuen l’amenaça de veure que la societat ja no té eixe espai reservat per ells, tal com s’ha entés sempre. Eixe estatus del qual ha gaudit només per haver nascut home. Això alguns progenitors també ho estan veient clarament i no dubten a fer les seues avaluacions.

Uns moviments i plantejaments que polaritzen les idees de xiquets i xavals, posant de moda un nou tipus d’home amb valors tòxic-capitalistes i misògins. On l’ideal és un home que busca la perfecció, emocionalment gelats i que menysprea a les dones. Nosaltres, com a comunitat hem d’estar atents i atentes als nostres joves, els hem de mirar i escoltar. Per què no serà també nostra la responsabilitat? Tal vegada, els casos de violència extrema duta a terme entre adolescents, no estiga massa lluny a la següent si no ens espavilem.

Recorde perfectament el sentiment de vergonya, quan durant anys allà a la capital de l’estat em preguntaven d’on era. Quan responia, de València, els riures i comentaris referents a la “nostra” corrupció confirmava el desprestigi i la deshonra a la qual ens enfrontàvem com a poble. Aquella humiliant etiqueta la vaig arrossegar durant molt de temps ( no crec ser l'única ) La corrupció política havia infectat les institucions, al mateix temps els protagonistes de l’abús, es passejaven a les portes TSJ amb supèrbia, fent tota una exhibició de victimisme.

La història de la corrupció al Partit Popular està plena de casos que han sacsejat la política espanyola al llarg de les dècades. Naseiro, Gürtel, Púnica, Targetes black… Actualment, un dels últims casos que ha tornat a posar el PP en el punt de mira és la condemna a Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana i exministre durant el govern d'Aznar. Zaplana ha estat condemnat pel cas Erial, una trama relacionada amb concessions públiques a canvi de comissions il·legals. Cal aclarir, que el nostre actual president Mazón (PP) era, en aquell moment, director general de les ITV, empresa beneficiaria de contractes facilitats pel seu amic, ara condemnat.

Aquest cas és un exemple del llegat de corrupció que ha marcat la trajectòria del PP i també, malauradament, la història política del nostre poble. I amb tot aquest sentiment de vergonya renovat em pregunte; per què els partits amb casos de corrupció guanyen eleccions? Verdaderament, és una de les grans preguntes que em naix davant d’aquestos escàndols. Tanmateix, és paradoxal que tot i l’allau de casos de corrupció, el PP continue guanyant eleccions en moltes comunitats autònomes de l’estat espanyol, i que al País Valencià haja recuperat la presidència de la Generalitat. Després de huit anys d’un govern del botànic que s’ha definit per tornar a posar en marxa polítiques socials i mediambientals, situant-se al capdavant de moltes altres comunitats autònomes, i recuperant la situació econòmica.

Quan em pregunte quins poden ser els motius pense en la importància de la comunicació en la societat mediàtica en la que vivim hui en dia. La confecció del relat públic amb el control dels mitjans de comunicació, juntament amb unes bones campanyes de màrqueting, fan que tot plegat, es minimitze l’impacte dels escàndols entre els seus votants.

Tot i això, l’opinió pública revela una complexa combinació de polarització política, desconfiança en el sistema jurídic i prioritats divergents entre els votants. A més, els populars son especialistes en mostrar una imatge triomfalista en els pitjors moments. Un èxit efímer enfortit amb discursos demagògics. Així doncs, els adeptes prioritzen la gestió econòmica i social per damunt dels judicis ètics o morals.

No obstant això, en el cas d’Eduardo Zaplana, malgrat la lentitud del sistema judicial, demostra que és capaç de condemnar polítics corruptes. Però la qüestió de fons és si aquestes condemnes són suficients per a canviar les conductes dels partits polítics i dels seus votants. En efecte, és un repte significatiu davant aquest fenomen. Les institucions públiques han de ser capaces de superar-se, aportant

regeneració democràtica, transparència i responsabilitat política. En una situació en què els escàndols pareixen tindre un baix impacte en els resultats electorals. Sembla que a la nostra societat actual ja no li fa falta guanyar una altre mundial de futbol. Però la realitat és tan líquida que en qualsevol moment el canvi és possible.

En la posada en escena, és normal veure dones joves amb vestits ajustats amb colors cridaners, molt sexys, i mostrant molta pell. Sempre al costat d’homes perfectament vestits.

Opine que aquests vestits són una manera de convertir les dones en objectes sexualitzats. La cosificació dels nostres cossos a cop de vestuari suggeridor, és un reflex de com la cultura continua situant-nos en eixos espais, on el valor resideix en la imatge i l’atracció sexual. En lloc de valorar-nos pel nostre talent o individualitat.

D’una banda, pense que no és innocent el fet que, de vegades, utilitzen roba amb estil infantil. És evident que barrejar la sexualització amb la imatge d’infants, clarament normalitza la pedofília. De l’altra, la visió que es crea pot arribar a ser perillosa. Perquè subliminalment es llancen missatges que perpetuen els estereotips, les desigualtats i la violència. Dic violència, perquè he arribat a contemplar com es pegaven fuetades a les natlles enmig d'una actuació.

Tot açò pot tindre conseqüències adverses en la percepció social de les dones joves i dels menors d'edat. Menors que, molt atents i des de la primera fila, són espectadors i oients d’un show on coreografies sensuals i lletres de cançons es barregen tot transmetent informació masclista, misògina i degradant.

Ara bé, és interessant adonar-se de com a la xicalla i la joventut se´ls transmet el missatge del seu propi rol en la societat: a elles se les convida a pensar que el seu valor naix de la capacitat d’agradar i atraure mirades. Mentre que a ells, se’ls mostra un model de masculinitat basat en la superficialitat i dominació de les dones.

Certament, l’exposicó constant a aquestos missatges, tant en infants com en joves, pot tindre efecte a mig i llarg termini. Que dona com a resultat una distorsió en la percepció de les relacions humanes i la seua pròpia identitat. És necessari que fem un pensament, busquem alternatives i replantegem aquesta forma de viure la nit de festa, per tal que siga més justa i equilibrada. Si seguim mantenint aquest patró desigual, quins valors estem transmetent?

Les festes majors són l’expressió de la nostra cultura, folklore i caràcter. Per tant, cal transformar els espais, per tal que la inclusió i el respecte cap a les dones siga una norma. Crec que les revetles haurien de ser llocs on totes i tots, sense distinció de gènere, es senten reconegudes.

En conclusió, és necessari que construïm una festa on puguem gaudir sense ser transformades en objectes de consum visual i reclam sexual. Des de l’esperit col·lectiu, el respecte i la participació, tots i totes podrem gaudir de unes revetles de forma més igualitària.