El proppassat 19 d’octubre, milers de persones eixiren als carrers de València per defensar el dret a un habitatge digne. Aquesta situació ofega a tota la població valenciana, però són els joves un dels que més pateixen aquesta mancança. La precarietat laboral i el preu de la vivenda in crecendo fan que a una persona amb menys de 30 anys li coste imaginar-se emancipada, i que per a un menor de 25 anys siga, directament, una utopia.

No podem parlar de crisi habitacional sense fer-ho de turistificació massiva. Aquesta és una de les principals causes de l’augment continu del preu de la vivenda, que ha accelerat l’especulació i la gentrificació dels nostres barris. Barris com el Carme o el Cabanyal estan transformant-se completament provocant que els nadius es vegen colonitzats pels turistes. El principal problema dels barris és l’aparició constant dels pisos turístics que generen la reducció d’oferta dels lloguers i, per tant, l’augment del seu preu. Arriba el punt on als rendistes els ix més rendible fer Airbnbs que tindre un inquilí permanent.

Segons diversos estudis, en els últims 5 anys el preu del lloguer ha augment quasi un 80%. A causa d’aquest increment, i tenint en compte el salari mitjà, els i les joves, si visqueren a soles, haurien de destinar un 92,1% del seu salari per a pagar el lloguer. A més a més, tan sols 3 de cada 10 joves que treballen, estan emancipats.

És cert que cada vegada ens emancipem més joves, sent la millor xifra des del primer trimestre del 2020. No obstant això, les condicions en què ho fem empitjoren. Per a poder fer-ho, ens vegem obligats a eixir dels nostres barris, de la nostra ciutat o de compartir pis amb gent completament desconeguda. Aquestes nefastes circumstàncies ens impedeixen desenvolupar un projecte de vida a llarg termini. Així mateix, l’adquisició d’una hipoteca és pràcticament impensable. Tots aquests factors recauen sobre la salut mental dels joves que es troben en una situació de vulnerabilitat.

Cada dia que passa la situació es fa més complicada. És necessari revertir-la, però no ho farà a soles. Per poder fer front al problema, des de les institucions s’han d’aplicar totes les mesures possibles. Nogensmenys, per aconseguir-ho, és imprescindible la voluntat política. S’ha d’atacar a l’arrel de la qüestió, és a dir, mesures que acaben amb el problema a llarg termini. Aquestes poden anar acompanyades amb mesures a curt o mig termini, considerant-se transitòries, però sense unes que acaben amb l’especulació urbanística, la situació no millorarà.

El dret a l’habitatge a València està emparat per la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge a la ciutat de València, tal com per la Llei 2/2017, de 3 de febrer, per la funció social de l’habitatge i per l’article 47 en la Constitució espanyola. Per això, les administracions públiques són les responsables de garantir-lo i és imprescindible que apliquen la legislació i la desenvolupen.

Així també, seguint una de les principals causes, no s’han d’oblidar d’una regulació dels apartaments turístics, limitant la seua expansió, no concedint llicències en les zones tensades i perseguint a aquells que siguen il·legals. A més a més, ampliar la xarxa pública d’habitatge municipal i reduir la vivenda buida són dos mesures que l’Ajuntament pot aplicar, però, com ja he dit abans, tot és qüestió de voluntat política.

En conclusió, aquets problema ha de situar-se en el centre de l’agenda política, ja que afecta al benestar de la joventut i per tant, a l’economia i al desenvolupament de la ciutat, produint-se una expulsió dels veïns per a plenar-se de turistes. La situació encara és reversible però necessitem mesures urgents. No podem permetre que grans tenidors s’aprofiten de la situació per enriquir-se mentres altres són desnonades de les seues cases o directament no poden ni accedir a ella. La crisi econòmica s’ha transformat en una crisi social que acabarà esclatant.