El proppassat dilluns dia 13 de gener vam publicar un primer article amb aquest mateix títol al qual es parlava sobre el fenomen meteorològic extrem i la seua relació amb el canvi climàtic i, en conseqüència, un fenomen que no sabem quan, però de segur que tornarà a passar, tant o més fort. Al final es feien uns comentaris sobre si la reconstrucció s’ha de fer tornant al punt de partida d’abans de la DANA, o cal repensar el que s’hauria de fer donat que es repetirà.

Aquest nou article, continuació d’aquell, suggereix unes idees per a reflexió i discussió sobre com repensar-ho.

La presentació del professor Iván Portugués a la jornada del 9 de desembre, organitzada per la plaça debats crec que va posar sobre la taula uns fets objectius que haurien de servir per a l’elaboració de propostes que realment vulguen repensar el país amb voluntat de futur:

1. La inundabilitat del territori al·luvial de l’Horta Sud. 2. Les conseqüències de l’antropització i metropolització del territori.

Pel que fa al primer punt, el que es va posar de manifest, a parer meu, va ser la insuficiència de les previsions de perillositat per inundació de les cartografies del Ministeri i PATRICOVA, al comparar-les amb el que realment va passar, segons l’informe provisional de la Universitat de València. La qual cosa, si més no, planteja la necessitat d’actualització dels models utilitzats.

I ací pot ser convenient fer un apunt sobre els models i l’ús dels models. Els models dels sistemes no són més que eines explicatives que utilitza la ciència, la validesa dels quals depén sempre del nostre nivell de coneixement i de la capacitat del model per a explicar els fenòmens que hem observat. Un model no és més que una representació formal d’un sistema que organitza estructuradament el que sabem (o creiem que sabem) sobre el sistema, per poder entendre el seu comportament. Com a representació formal del sistema, un model és una simplificació que s’ha de correspondre amb el sistema representat, de manera que servisca per a proporcionar respostes vàlides a les preguntes sobre el possible comportament del sistema, especialment quan s’actue sobre ell.

I, al cas que ens ocupa de l’Horta Sud, les discrepàncies observades justifiquen que tingam dubtes més que raonables, per qüestionar la validesa de les respostes fornides, és a dir, les previsions dels models emprats. No és aquest el lloc per anar més enllà, però, si que crec que es poden apuntar almenys dues línies de millora. Tot model depén dels valors d’alguns paràmetres que s’ha de calibrar. Pels models a què ens referim alguns d’aquests paràmetres tenen a veure amb factors climatològics. Donats els canvis dràstics de tendències previstes pels models de canvi climàtic, potser s’haurien de revisar coherentment.

D’altra banda, un model és una simplificació, fins ara, molt sovint, les simplificacions utilitzades als models hidràulics que emulen l’escorrentia de les corrents d’aigua pel territori, tenien a veure amb les limitacions de la capacitat de càlcul per descriure la seua dinàmica durant la inundació. La tecnologia actual permet superar de llarg aquestes limitacions, fent possible l’ús de models més acurats que prenguen en consideració no tan sols la topografia del terreny sinó també les barreres artificials afegides per l’acció humana, com ara la urbanització del terreny, estructures com l'autovia V-30 o la Pista de Silla, etc.

La capacitat dels models per fornir respostes vàlides a preguntes del tipus ¿Què passaria si?, els converteix en eines de gran utilitat per construir escenaris d’anàlisi de les respostes, especialment quan el que pot passar o no n’és conseqüència d’una actuació, i d'aquesta manera han esdevingut valuoses eines d’ajut a la presa de decisions, no tan sols quan les actuacions previstes fan part d’un exercici de planejament (per exemple, conseqüències d’autoritzar la urbanització de zones manifestament inundables, incloent-hi aparcaments soterranis), sinó també d’ajuts la gestió en temps real d’una catàstrofe, quan el model es pot executar computacionalment a la velocitat necessària, si els escenaris estan alimentants per dades en temps real, com ara les fornides pels Sistemes Automàtics d’Informació Hidrològica de les diferents conques, esdevenint sistemes d’ajut a la presa de decisions sobre on, quan i com s’ha d’intervindre.

Sobre el segon punt, la metropolització de l’Horta Sud, les fotografies aèries comparatives, de l’Horta Sud als anys 50-60 del segle passat, pobles petits amb nuclis urbans clarament diferenciats, voltats d’àmplies àrees d’horta, configurant un país essencialment agrícola, contrasten fortament amb les de fa poc anys, ja en aquest segle, a les que l’espai de l’horta s’ha reduït significativament, les àrees urbanitzades han crescut desmesuradament fins a confondre's en molts casos, i els espais han estat ocupats per polígons industrials. Uns canvis que, grosso modo, es poden atribuir a la combinació del fenomen de l’expansió urbana, feta possible per l’automòbil com a mitjà principal de transport, el que s’ha anomenat “la mobilitat individual motoritzada”, en detriment del transport públic. Una expansió que al mateix temps que ha sacrificat l’Horta Sud a la metròpoli, convertint els seus pobles en ciutats dormitori, propiciava un canvi de model econòmic i d’estil de vida (emotivament descrit per Joan Dolç al seu llibre “En el fons la terra”). Aquesta expansió urbana s’ha revelat fatal en haver-se dut a terme en terrenys manifestament inundables, impermeabilitzant una gran superfície, eliminant la capacitat d’absorció de les aigües per la terra i afegint obstacles artificials que han forçat a les aigües a trobar camins per allà on podien, augmentant la magnitud de la catàstrofe.

En aquest moment assistim a un ampli debat sobre el futur de les ciutats ¿Què significa que una ciutat siga sostenible a l’Antropocé? Les expansions urbanes afecten a àmplies àrees geogràfiques, imposant càrregues excessives al medi natural. Si analitzem el llenguatge emprat per a referir-se al futur de les ciutats “redissenyar, replanificar, repensar, regenerar, renàixer, reutilitzar, reenginyeria...” tots transmeten el significat “fer-ho de nou”. Aquesta tendència a la renovació de les ciutats de manera consistent amb l’Antropocé es pot resumir en la proposta d’apropar les ciutats a la capacitat de càrrega de l’entorn en què operen aquestes ciutats. Però, això implica adoptar una visió global sobre el sistema ciutat, en lloc de mirar aïlladament aspectes locals, perquè, el que caracteritza a una ciutat com a sistema és que es tracta d’un sistema complex, és a dir, un sistema amb múltiples components que interaccionen entre elles, de manera que les interaccions no sempre són intuïtives, ans al contrari, molt sovint són contraintuïtives, i per això el comportament del sistema és molt diferent del que en resultaria de la simple suma de les seues parts.

Per tractar els sistemes complexos de manera racional els models esdevenen les eines adients, per ajudar a prendre decisions que consideren les interdependències entre les components del sistema: ús del sòl, formes urbanes, accessibilitat a les activitats, etc. Per a repensar quin país volem seria recomanable poder traduir les idees sobre el futur que voldríem, en un model adient (hi han moltes eines que permeten construït aquestes ciutats virtuals) que permetera construir els diversos escenaris per ajudar-nos a decidir quin és el que preferim i com es pot materialitzar.

Sembla que a partir de la DANA del 29 d’octubre sorprenentment hem recuperat la memòria i hem redescobert que, com ens recordava el professor Iván Portugués a la seua participació al debat del proppassat 9 de desembre, que l’Horta Sud és una plana al·luvial, amb una geomorfologia configurada per inundacions, documentades des dels orígens històrics segons el capítol de Vicent Baydal al llibre col·lectiu “Renàixer del Fang”. De les intervencions a aquell debat la que em va resultar més colpidora, per la contundència i dignitat amb què va ser formulada, fou la d’una senyora de l’Horta Sud “els habitants de l’Horta Sud vivim amb por, perquè sabem que el que ha passat pot tornar a passar en qualsevol moment i ens sentim indefensos”.

Per això les solucions que es puguen proposar han de tenir, d’entre possiblement altres, almenys dos objectius: resoldre la situació immediata a la qual es troben els habitants de l’Horta Sud i, oferir-les una mínima garantia que els permeta no sentir-se indefensos quan torne a passar.

Perquè de segur que tornarà a passar. Si de DANES, o gotes fredes com déiem abans, hi ha hagut sempre, les evidències científiques ens confirmen que la tendència, freqüència i intensitat, està canviant a conseqüència de l’activitat humana, que està induint canvis al sistema climàtic de la Terra. Ens trobem en un temps geològic, l’Antropocé, un terme encunyat pel premi Nobel Paul Crutzen per designat l’interval de temps geològic actual, en què moltes condicions i processos de la Terra es veuen profundament alterats per l’impacte de les activitats humanes (urbanització, utilització de recursos materials, en especial combustibles fòssils, devastació de boscos, exhauriment de recursos aqüífers, sobreexplotació de recursos marítims, degradació de la biosfera...) generant el nou període geològic al qual ara ens trobem, resultat del mantra del creixement il·limitat en un món finit perquè necessita el consum com a motor del sistema, amb el consegüent consum de matèries primeres, destrucció de la biosfera i inducció de l’emergència climàtica conseqüència de la utilització massiva d’energia provinent de la crema de combustibles fòssils. Un procés que va començar amb la Revolució Industrial, feta possible per l’accés a energia barata, passant d’una concentració de CO2 a l’atmosfera de 280 ppm a finals del segle XVIII, a 429 pmm al 2024. Una xifra mai assolida d’ençà que hem pogut reconstruir el clima. Però, el més significatiu no és tan sols el nivell de concentració aconseguit, sinó la rapidesa, el curt espai de temps en què s’ha assolit, especialment des de l’any 1950 començament de la “Gran Acceleració”, mai s’havia donat un fenomen igual.

L’escalfament, conseqüència d’aquestes concentracions de gasos d’efecte hivernacle està produint esta emergència climàtica d’origen antropogènic. La ingent quantitat de dades que des de fa anys forneixen les constel·lacions de satèl·lits meteorològics i d’observació geofísica de la NASA i l’ESA, han permés construir models climàtics cada vegada més acurats, segons els quals, corroborat per les observacions, l’increment de la temperatura, més fort a les regions àrtiques, està augmentant l’amplada de les oscil·lacions del corrent polar de jet a l’hemisferi nord, la qual cosa combinada amb l’afebliment dels corrents de Circulació de Retorn Meridional de l’Atlàntic (de les quals forma part la coneguda “Corrent del Golf”) i l’escalfament del Mediterrani (entre 2ºC i 4ºC més de la temperatura habitual el 2024) afavoreixen les condicions de generació de les DANES.

Al seu informe anual per la COP29 de l’Organització Mundial de Meteorologia titulat “Actualització de l’Estat del Clima 2024”, manifestava la gran preocupació pels valors que donaven tots els indicadors, perquè “posen de manifest els ràpids canvis del nostre sistema climàtic en l’espai d’una generació”. Advertint dels perills de la continuació de l’increment de temperatures, i concentracions de gasos d’efecte hivernacle, inclús si fórem capaços d’assolir la desitjada descarbonització de l’economia i la societat pel 2050, tenint en compte que és dubtós que pel 2030 no tan sols no complirem l’objectiu dels acords de París de no superar els 1,5ºC, sinó que possiblement ja estem a punt de superar-los, si no és que els hem superat ja.

Per la qual cosa el que és fora de dubte, almenys pels científics, és que l’escalfament continuarà i amb ell l’emergència climàtica i, per tant, que el clam de la senyora de l’Horta Sud és totalment cert, “el que ha passat tornarà a passar, el que no sabem és quan, però tenim raons per sospitar que serà més aviat que tard, amb força possibilitat que siga d’un ordre de magnitud semblant, sense descartar que puga ser encara més fort”.

En conseqüència, a més de respondre a les necessitats urgents del present, a l’hora de plantejar-se la reconstrucció del país, fora millor aprendre dels errors comesos en el passat i, tal com se suggeria al debat de reflexions sobre la catàstrofe, considerar la DANA com una advertència per repensar el territori, o, en altres termes, plantejar-nos quin país volem ser.

De moment, malauradament, tot sembla indicar que la política de reconstrucció que es proposa és la del “Business as Usual”, és a dir, actuar com si res haguera passat, com si fora una casualitat, mala sort, que és molt improbable que torní a reproduir-se i, per tant, ¿Per què canviar res? És la lògica del negacionisme institucional. L’article de Carlos Navarro del 31 de desembre a elDiario.es, “La Comunitat Valenciana regresa en 2025 al macrourbanismo del siglo pese al aviso de la DANA”, posa de manifest documentadament les propostes per continuar la urbanització del territori amb els mateixos criteris de sempre, des de la perspectiva d’un model de desenvolupament econòmic que, a més d’obsolet, s’ha revelat molt perillós per ignorar la realitat geomorfològica del país i les conseqüències de l’emergència climàtica. Una perspectiva que també sembla inspirar les normatives que s’estan proposant per al pla urbanístic especial per a la reconstrucció (elDiario.es / 9.01.25) o els atacs a la Llei de l’Horta.