Eixa disparitat de posicionament sobre la citada qüestió es dona, de manera agra, perquè la filologia és una ciència o rama del saber susceptible de ser presa com una religió dogmàtica, com una creença o doctrina, quan una llengua és utilitzable per raons polítiques, com és el cas del valencià-català, com altres, en la història i en l’actualitat.

Quan això ocorre, sol voler imposar-se una visió centralista, elitista i excloent, que en el nostre cas ha dut històricament a una sèrie de prescripcions lingüístiques normatives, de veus inusuals en terres valencianes i en catalanes perifèriques, en detriment de les més usuals, com aixina, afonar, apretar, anegar, atropell, avort, baix de, divorç, metja, periodiste, tapó, tonellada, traïcionar, tuberia, xillar, xorro i centenars més.

Eixa actitud reemplaçadora s’ha donat també en l’accentuació gràfica, com en què (pronom relatiu i interrogatiu), perquè, però, sèrie, època, que incomprensiblement, els hem d’escriure, obligatòriament, amb signe obert, a pesar que en la variant valenciana i en altres d’esta llengua els fem tancats. 

I arribem al nom de la capital del Túria, que en algun moment, algú, amb poder lingüístic, va “fixar” que havia d’anar amb accent obert, en contra de la pronunciació que feien i fem els valencians, també, especialment, els de la capital, valencianoparlants.

I en això estan/estem alguns, especialment Abelard Saragossà, argumentant, ell des de fa més de vint anys, per a que la grafia de València s’ajuste a la pronúncia, que és un principi bàsic per a establir l’ortografia dels topònims. Perquè l’accent obert, en este cas, és una anomalia, com ho és el de què, perquè, per què i molts altres.

Una anomalia també era l’accent greu sobre la *Sènia, poble del sud de Catalunya, limítrof amb el País Valencià. I anòmal era, igualment, el signe obert sobre *l’Ènova, municipi de la Ribera del Xúquer. Però a demanda dels dos pobles, liderats pels seus ajuntaments, s’ha esmenat eixa irregularitat lingüística, i ara pronunciació i grafia s’adiuen, la Sénia i l’Énova. El poble català, des de 1989, i el valencià, des de 2021. En els dos casos, el canvi a accent tancat va anar avalat per les respectives acadèmies normatives, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i pels respectius governs autonòmics. Segons notícies d’À Punt de fa quatre anys, “L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar ara fa una dècada que la versió oberta ¨de l’Énova) havia sigut una valencianització incorrecta i que no coincidia amb la pronunciació històrica”. En un comunicat de fa pocs dies, la institució normativa valenciana ha manifestat que “la grafia adequada és València des del punt de vista històric i lingüístic”. Caldria explicar quines raons històriques, des de quan, i quines són les lingüístiques. I per què l’Énova sí i Valéncia no.

Rectificar és de savis i esperem que el que ha valgut per a la Sénia catalana i per a l’Énova valenciana, servisca també per al Cap i Casal valencià i que desaparega la referida anomalia lingüística.

Els arguments d’Abelard Saragossà, i de molts més, a favor de la correspondència entre pronúncia i accent gràfic, crec que són incontestables. Com que això no ho poden rebatre, la discrepància respecte als cànons i credo elitistes, alguns el desqualifiquen i l’expulsen de la confraria de la ‘veritat lingüística’  per acceptar la comanda de l’Ajuntament de València. Tot això amb ‘floretes’ de mal gust, impròpies de persones de categoria i de classe, més prompte, de fanàtics i intolerants, reveladores de pobrea intel·lectual.

Eixe encàrrec Saragossà l’hauria acceptat, calcule, gustosament si li l’haguera demanat el Govern del Botànic, l’anterior Ajuntament de València o qualsevol institució valenciana, fora qui fora el partit que la governara. El mestre Saragossà, a l’acceptar eixa comanda, és fidel als seus principis, els de servir al poble valencià i a la seua llengua. En este tema i en tots. I és una d’eixes persones que li brolla l’honestedat per tots els porus de la cara, que tot ho argumenta, sense arrogància ni supremacisme.

I els èmuls de Torquemada, de Goebbels i de Béria que abaixen el to. I que pensen, com hem dit, que rectificar és de savis. En favor d’esta bonica i dolça llengua.

I que bé viuríem sense accents gràfics, com viuen en l’anglés i en l’eusquera. Amb els prosòdics, potser, ja aniríem bé.