La vaga del professorat parla de condicions de treball. Parla de ràtios, de burocràcia, de falta de recursos, d’atenció a la diversitat sense mitjans suficients, de convivència, de salut mental, de suport jurídic i de respecte. Parla d’una administració que ha convertit l’aula en el lloc on acaben tots els problemes socials, però sense posar al costat dels mestres els recursos necessaris per a afrontar-los.

Durant anys hem carregat sobre l’escola pública una responsabilitat immensa. Al professorat se li demana ensenyar, educar, acompanyar, detectar problemes, mediar en conflictes, activar protocols, atendre situacions familiars molt complexes i sostindre emocionalment una part de l’alumnat. Moltes vegades fan de mestres, però també de treballadors socials, orientadors, psicòlegs d’urgència i escut humà d’un sistema que els exigeix molt i els protegeix poc.

Hi ha conselleries on, quan un tècnic ha d’anar a un lloc, es demana un xofer, una dieta, una cobertura, un procediment i una ordre clara. I està bé: cada professional ha de fer la seua faena amb mitjans i garanties. Però després, en una escola, sembla que qualsevol cosa pot acabar sent responsabilitat del mestre. Subministrar medicació. Interpretar ordres judicials en divorcis conflictius. Detectar indicis d’una agressió física o sexual a un xiquet. Fer de testimoni, de mediador, de psicòleg, de garant administratiu, de vigilant de convivència i de para-xocs davant famílies, alumnat i administració.

Si demà mestres i professors començaren a dir “això no és faena meua” cada vegada que se’ls carrega una responsabilitat que no va acompanyada de recursos, formació, cobertura jurídica i suport institucional, en la Generalitat tindrien molta faena. Perquè bona part del sistema funciona perquè el professorat no abandona, perquè assumeix més del que li correspon, perquè posa vocació on l’administració no posa mitjans.

I especialment esta administració ha agreujat eixa sensació d’abandó. No es pot parlar d’educació pública mentre es menysprea el diàleg, es degraden les condicions laborals i es tracta la vaga com un problema de comunicació. El professorat no necessita lliçons ni propaganda. Necessita respecte, negociació, recursos i una administració que entenga que protegir els docents és protegir l’escola pública.

També una part de la societat ha canviat la seua mirada sobre el docent. Alguns pares i mares ja no el veuen com una autoritat educativa, sinó com un prestador d’un servei que “paguen amb els seus impostos”. I des d’eixa lògica equivocada confonen drets amb exigències particulars, educació amb consum, avaluació amb atenció al client i discrepància amb reclamació permanent.

Però l’escola pública no és un servei qualsevol. És el lloc on una societat decideix si el futur d’una criatura dependrà només del cognom, del barri, dels diners de casa o de les oportunitats que siga capaç de donar-li. L’escola pública és, moltes vegades, la primera porta oberta per a qui ha nascut amb totes les portes tancades.

Per això la figura del mestre és tan important. Perquè hi ha xiquets i xiquetes que no tenen una biblioteca a casa, ni classes particulars, ni pares amb temps o formació per a ajudar-los, ni una xarxa de contactes que els espere quan siguen majors. Però tenen una mestra que els mira i veu capacitat on altres només veuen dificultat. Tenen un professor que els exigeix perquè sap que poden arribar més lluny. Tenen algú que els diu, potser per primera vegada, que la seua vida no està escrita per l’origen familiar.

Això és el que fa avançar una societat. No els discursos buits sobre la igualtat, sinó una aula on una criatura descobreix que pot ser més del que li havien dit que seria. Una aula on algú li ensenya a llegir el món, a pensar, a parlar, a defensar-se, a imaginar un futur millor. Moltes trajectòries de vida han canviat perquè un mestre va insistir, perquè una professora va detectar un talent, perquè algú va confiar en un alumne quan encara ningú no ho havia fet.

També des del camp progressista hem de fer autocrítica. El Botànic va ser més empàtic amb l’educació pública que els governs de la dreta. Va recuperar un llenguatge de respecte i va posar en valor l’escola pública i en valencià. Però no n’hi ha prou amb dir “educació pública de qualitat”. No n’hi ha prou amb repetir “pública i en valencià” si després no construïm una norma forta de suport integral al professorat.

Una mirada progressista sobre l’educació ha de protegir qui la fa possible. Cal una norma valenciana que garantisca suport jurídic real, actuació d’ofici davant agressions o falses acusacions, acompanyament psicològic, reducció de burocràcia inútil, més personal especialitzat i reconeixement efectiu de l’autoritat docent.

Perquè el professorat és una força profundament progressista. No per una etiqueta partidista, sinó perquè iguala. Perquè combat la desigualtat en el lloc on més mal fa: en la infància. Perquè trenca el determinisme social. Perquè dona una oportunitat real a qui no té patrimoni, ni cognom, ni padrins, ni avantatges heretats. Per a molta gent, la gran oportunitat de la seua vida no va ser una herència. Va ser una mestra. Va ser un professor. Va ser l’escola pública.

Per això ara és l’hora de la comunitat educativa. Ara és l’hora dels pares, de les mares, de les famílies i de totes les persones que hem tingut fills i filles en edat escolar. És l’hora d’eixir al carrer a donar les gràcies als nostres mestres i professors. De tornar-los una part de tot el que han fet pels nostres fills. De donar-los el suport que massa vegades l’administració els nega.

Defensar el professorat no és anar contra ningú. És defensar l’alumnat. És defensar les famílies. És defensar la convivència. És defensar l’escola pública com una de les poques portes que encara s’obrin per a qui naix sense privilegis.

Esta vaga mereix solidaritat. Perquè parla de dignitat, de respecte i de futur. I perquè una societat que no cuida els seus mestres està renunciant a cuidar-se a ella mateixa.

En el cas de l’Horta Sud, no es podia parlar de sorpresa. Feia temps que tècnics, informes i veïnat advertien dels riscos. El que va faltar aquell dia no van ser les prediccions meteorològiques, sinó lideratge institucional. Lideratges capaços d’escoltar els professionals, activar protocols i protegir la població. Com va reconéixer Salomé Pradas, molts responsables de la Generalitat “no estaven” o “no sabien” què fer.

Hi haurà una veritat judicial, amb el temps. Una sentència basada en la instrucció de Catarroja, que haurà de determinar per què, malgrat l’alerta del 112 a les 12:20 h, no es van tancar carrers, escoles ni accessos a barrancs i zones comercials. Si l’ona haguera arribat a migdia, podríem estar parlant de centenars de morts.

Per contra, estem assistint a la construcció d’una veritat convinguda: un relat amable, consensuat entre sigles diferents, per evitar assenyalar els governs de l’Estat —de PP i PSOE— que, al llarg de dècades, han ajornat les obres hidràuliques que podrien haver evitat bona part del desastre. Aquesta veritat oficiosa no explica què va passar, sinó que oculta allò que no volen que sapiguem. Una veritat feta per al soroll mediàtic, però inútil per a les víctimes.

Mentrestant, la ciutadania elabora la seua pròpia veritat. No la que ix als titulars, sinó la que es viu als barris afectats, a les cases humides, als tallers inundats. La que sap distingir entre qui actua i qui improvisa, entre la gestió real i la propaganda. Perquè els relats es fabriquen, però les conseqüències es pateixen. I el poble ja ha après que la propaganda no tapa les goteres.

Vivim temps on la política ha deixat de ser acció transformadora per convertir-se en espectacle permanent. Massa comunicació, massa teatre i molt poca gestió. Es governa pensant en la reacció a xarxes o en la tertúlia de torn, mentre les infraestructures clau continuen sense resposta. No serveix de res omplir titulars si no s’omplin embornals.

Un exemple n’és la nefasta gestió del Consorci de Compensació d’Assegurances, que segons una resposta parlamentària al senador Morera, va contractar només 64 persones de manera extraordinària per gestionar més de 250.000 expedients. Hui, molts encara estan per resoldre. I això es tradueix en famílies sense estalvis, negocis tancats i gent vivint amb la incertesa de si podrà recuperar allò que ha perdut. No es pot parlar de reconstrucció sense una resposta eficaç, justa i ràpida.

La veritat eixirà d’una anàlisi rigorosa dels fets: dels cabals, dels punts crítics, dels barrancs que van fallar, dels sistemes que no van respondre. Cal posar en valor que aquesta demanda de veritat a la CHJ no és nova ni exclusiva. L’alcalde d’Aldaia, Guillermo Luján, va reclamar amb contundència un informe tècnic oficial dels fets. I tenia tota la raó. La ciutadania té dret a saber què va passar, i les institucions tenim l’obligació d’exigir-ho, compartir-ho i actuar en conseqüència. Els governs progressistes, especialment, han de predicar amb l’exemple.

Per això cal empoderar la veritat científica. La que no busca culpables, sinó solucions. La que ens diu què cal fer perquè no torne a passar. I cal que les decisions polítiques es prenguen amb aquesta base, no per reacció mediàtica ni per càlcul partidista. Ja n’hi ha prou de projectes que s’anuncien però mai s’executen. És una indecència ètica quan el preu han sigut més de dos-cents morts i milers de persones amb el seu patrimoni i el seu projecte vital arrasats.

En aquest context, el projecte nou traçat del barranc de la Saleta, entre Aldaia i el Túria, ens genera preocupació. No perquè no siga necessària una actuació en eixa zona, sinó perquè sembla voler resoldre només una part del problema —la més visible i reclamada— mentre ignora l’origen real de la DANA: una ona d’aigua per l’oest, que va superar sistemes no canalitzats com el tram alt del Possalet-La Saleta, que afecta directament des de Riba-roja fins a Quart de Poblet. I quan arriba a l’aeroport de Manises, que fa de mur, envia l’aigua a Aldaia i Alaquàs.

En un acte públic organitzat per l’Associació Equartlogistes, el geògraf i urbanista Xavi Arnau va assenyalar amb claredat que els nostres models predictius han fracassat: el PATRICOVA està desfasat, i ni tan sols un escenari de retorn de 500 anys havia previst el que va ocórrer el 29 d’octubre. La realitat ens obliga a reconéixer que gran part del litoral valencià és zona inundable, i que centenars de milers de persones viuen exposades a aquest risc.

També explica que el projecte del barranc de la Saleta no contempla el conjunt del seu recorregut des de l’oest, i que no hi ha una mirada metropolitana ni estratègica del sistema hídric. El tram soterrat projectat incrementa la capacitat fins als 100 m³/s, però això pot ser totalment insuficient davant nous episodis extrems. I el tram descobert, presentat com una “via verda”, pot acabar sent un canal artificial de baix valor ecològic i nul valor social.

A més, com va recordar Carmen Zornoza, la gravetat de l’episodi va estar fortament agreujada pel que l’aigua va trobar en el seu camí: vehicles, mobiliari, canyes, residus. Aquests elements van bloquejar aliviadors i zones de descàrrega, i això demostra que la falta de manteniment i gestió territorial també mata. Fer una obra sense atendre aquestes variables no és prevenció, és estètica.

En resum: les solucions parcials no serveixen. No podem construir infraestructures sobre la incertesa. Per això exigim que la Confederació Hidrogràfica publique un informe detallat sobre què va passar el 29 d’octubre. Volem la veritat de la DANA. Volem saber com es va comportar cada tram, quines infraestructures van fallar, i quines no existeixen però haurien d’existir.

Només amb aquesta informació podrem consensuar un veritable acord valencià per la seguretat hídrica. Un acord que protegisca persones, empreses i serveis clau. Que pense en la sostenibilitat, sí, però també en la funcionalitat. Que combine les millores paisatgístiques amb mesures estructurals i inversions responsables.

Des de Compromís a Quart de Poblet hem presentat al·legacions al projecte nou traçat del barranc de la Saleta al seu pas per Aldaia. No perquè rebutgem l’actuació, sinó perquè no podem avalar una solució parcial que exclou les zones realment afectades per la DANA. Demanem la paralització temporal del projecte fins que hi haja un diagnòstic complet i una actuació global que incloga tots els municipis i punts crítics. Especialment la zona de «La Cautiva» al Barri del Crist.

La seguretat no pot deixar-se en mans de la pressa ni de la pressió mediàtica. El territori ens demana que el mirem de cara. El veïnat ens reclama respostes reals. I la política ha de recuperar la seua funció: no fabricar relats, sinó oferir solucions. Només amb veritat podrem construir un futur segur, just i digne. Un futur on, quan ploga, no tremole tot allò que hem construït.