Però siga per omissió o siga per error, resulta una mancança greu que ha anat agreujant-se amb els anys, llastrant el desenvolupament econòmic, social i polític d’Espanya, fins a aplegar a condicionar la nostra mateixa convivència. Una mancança que no pot ser ignorada per més temps, perquè és ja una urgència democràtica. Ni tampoc excusada amb el recurs fàcil, però simplificador, d’invocar “la politització” (es vol dir partidisme) de la Justícia, o la seua falta de mitjans. El problema de la Justícia espanyola va molt més enllà.

Perquè ni la problemàtica es limita als òrgans jurisdiccionals superiors, aquells que són designats pel Consell General del Poder Judicial (del qual es predica eixa politització ó partidisme), ja que també afecta a òrgans proveïts per concurs; ni se sosté hui en dia (tret d’algun cas molt puntual) que els nostres jutjats i tribunals disposen de menors mitjans materials i humans que la resta d’Administracions (una altra cosa és que siguen inferiors a la mitjana UE), que no presenten les problemàtiques de la Justícia (en tenen d’altres).

Per explicar-ho de forma gràfica, podríem dir que el problema és que tenim una Justícia ancorada en el s. XIX, amb el seu rellotge parat en la Restauració. Des del sistema d’accés passant per la seua cultura organitzativa i procediments fins a la mateixa concepció del servei públic. En definitiva, la Justícia d’un sistema liberal formalment democràtic com aquell, que amb prou feines reconeixia els drets individuals i col·lectius més bàsics, front a la Justícia d’un sistema (que pretén ser) plenament democràtic, en termes del s.XXI.

Segons la clàssica teoria política de la separació de poders, el Poder Judicial és un dels tres poders de l’Estat (que són els únics dels que disposa la societat per contrapesar a dos poders que no existien quan es va formular la democràcia liberal: l’econòmic i el mediàtic, com ens alerta Mónica Oltra). D’un Estat que, d’acord amb la Constitució, és un Estat social i democràtic de Dret, per la qual cosa eixe Poder, com els altres dos, ha de respondre als seus trets, és a dir, hauria de ser: un Poder Judicial social, democràtic i de Dret.

Com a Estat social, l’accés a la carrera judicial (i fiscal) no pot continuar amb el sistema decimonònic i corporativista actual. Amb unes proves memorístiques orals, sense cap part pràctica ni valoració de les aptituds (i actituds) per a decidir (ni més ni menys) que sobre la “vida i la hisenda” dels ciutadans, i que suposa una aposta incerta d’anys d’estudi a temps complet. Un sistema de cooptació on els que ja són membres del Poder Judical poden ser “jutge i part”, preparadors i examinadors, tot i ser proves purament teòriques.

Si un sistema antiquat com este ja s’ha considerat obsolet en l’accés a la Funció Pública d’una Administració democràtica i moderna, amb més raó no pot ser vàlid per seleccionar magistratures de l’Estat. És per això que ha de substituir-se per un sistema més adequat, que seria un de públic, independent i d’avaluació continua multidisciplinar: un programa oficial universitari de selecció/formació (i no unes oposicions de “cantar”), on els actuals jutges només intervindrien en la fase pràctica, semblant al d’Alemanya.

Com a Estat de Dret, tant la legislació processal com l’organització i funcionament dels òrgans judicials, haurien de ser objecte d’una profunda reforma, en un sentit clarificador, simplificador i estandaritzador, anàloga a les reformes que ha tingut el règim jurídic de les Administracions Públiques i el procediment administratiu (1992, 2015). Perquè el Dret ha d’estar en constant adaptació a l’evolució de la societat a la que ha de servir. Si roman massa estàtic, com ocorre en el cas de la Justícia, acaba resultant anacrònic i disfuncional.

Així, l’Administració de Justícia hauria d’asemblar-se més a l’Administració Pública (en esència, un jutjat és un òrgan que inicia, instruix i resol, com una Direcció General), que tot i els seus problemes i limitacions, ha assolit uns standards de funcionament i confiança superiors, quan la situació de partida no era tan diferent (el “vuelva usted mañana”). Les sucessives reformes processals o la quimèrica Nova Oficina Judicial, és com aquella famosa cita de Gattopardo: “tot ha de canviar, per a què tot continue igual”.

De quina manera? Doncs incorporant els instruments jurídics amb els que l’Administració ha aconseguit guanyar eficàcia i eficiència, però que alhora li han dotat de major seguretat jurídica, imatge d’imparcialitat i garantia dels drets dels ciutadans. Elements que la ciutadania troba a faltar en la Justícia i que redunden en la seua desconfiança. P.ex. tràmits ordenats i taxats, caducitats, silencis (positius o negatius, segons el bé jurídic protegit), principi de legitimació (hi ha un Ministeri Públic: la Fiscalia), documents entenedors, etc.

Cert és que alguna jurisdicció, com la penal, pot ser de major complexitat (perquè la civil, social i administrativa, no disten molt d’un procediment administratiu), però no seria difícil adaptar-los. Una Instrucció pot tindre un termini màxim superior a un expedient administratiu clar, però que no en tinga va contra la presumpció d’inocència i la seguretat jurídica. També que molts tràmits i terminis depenguen de la discrecionalitat tècnica del jutge. Es tractaria, per tant, d’incrementar la previsibilitat i protocolització dels processos.

Finalment, en tant que Estat democràtic, el Poder Judicial ha de obtindre la seua legitimitat última de la ciutadania. Ho diu la mateixa Constitució en l’article 117: “La justícia emana del poble”. L’article 122 preveu que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) estarà integrat pel President del Tribunal Suprem i per vint membres. Dotze entre Jutges i Magistrats, en els termes de la llei orgànica; més quatre a proposta del Congrés i quatre del Senat, entre juristes de reconeguda competència i més de 15 anys d’exercici.

Davant d’esta previsió constitucional, la regulació vigent de la Llei Orgànica del Poder Judicial consistent en què eixos dotze vocals d’extracció judicial siguen triats també pel Legislatiu (o qualsevol variant, com la proposada pel Ministeri) és incoherent. Quina legitimitat diferent aporten al CGPJ respecte dels altres huit també nomenats per les Corts Generals? I l’alternativa tecnocràtica que “els jutges trien als jutges” (i els tècnics d’administració general als alcaldes?) és directament incompatible amb la Democràcia.

L’única solució per comptar amb un Poder Judicial democràtic, en el marc definit per la Constitució, és que els dotze vocals judicials siguen elegits pels ciutadans, entre jutges i magistrats sí, però per sufragi universal. Per un mandat de 5 anys i entre candidatures individuals o en representació d’associacions judicials (com ara), per un sistema de llistes obertes (model Senat), i conjuntament amb les eleccions europees (per tant, sense pràcticament cost addicional), que també són uns comicis de circumscripció única.

Amb una elecció democràtica s’evitaria que el CGPJ fora un ostatge en les disputes partidistes fins arribar a paralitzar-lo (com ha passat durant més de 5 anys). Comptaria amb una legitimitat social que ara no té (i que li cal, per la seua evident crisi de legitimitat) i, sobretot, es garantiria que el Poder Judicial responguera més fidelment al “sentir moral” de la societat de cada moment (i no al dels seus membres) i que el CGPJ fora responsable davant algú en la seua funció inspectora i disciplinària judicial (i per tant, que l’exercira).

Sense una Justícia Democràtica no pot haver Democràcia. Exemples en tenim de forma quotidiana i des de fa anys. En els titulars de Política dels mitjans de comunicació sí però també en la Secció de Successos. I en el dia a dia de les persones que, per qualsevol circumstància, han de relacionar-se amb la Justícia: un acomiadament improcedent, un deute d’una Comunitat de Veïns, un accident de trànsit... O per un procés penal que avança sense cap prova o indici fàctic.

Pero sea por omisión o sea por error, resulta una carencia grave que ha ido agravándose con los años, lastrando el desarrollo económico, social y político del país, hasta llegar a condicionar nuestra misma convivencia. Una carencia que no puede ser ignorada por más tiempo, porque es ya una urgencia democrática. Ni tampoco excusada con el recurso fácil, pero simplificador, de invocar “la politización” (se quiere decir partidismo) de la Justicia, o su falta de medios. El problema de la Justicia española va mucho más allá.

Porque ni la problemática se limita a los órganos jurisdiccionales superiores, los que son designados por el Consejo General del Poder Judicial (del que se predica esa politización o partidismo), ya que también afecta a órgans proveidos por concurso; ni se sostiene hoy en día (salvo algun caso puntual) que nuestros juzgados y tribunales dispongan de menos medios materiales y humanos que el resto de Administraciones (otra cosa es que sean inferiores a la media UE), que no presentan las problematicas de la Justicia (tienen otras).

Para explicarlo de forma gráfica, podríamos decir que el problema es que tenemos una Justicia anclada en el s. XIX, con su reloj parado en la Restauración. Desde el sistema de acceso pasando por su cultura organizativa y procedimientos hasta la concepción del servicio público. En definitiva, la Justicia de un sistema liberal formalmente democrático como aquel, que apenas reconocía los derechos individuales y colectivos más básicos, frente a la Justicia de un sistema (que pretende ser) plenamente democrático, en términos del s.XXI.

Según la clásica teoria política de la separación de poderes, el Poder Judicial es uno de los tres poderes del Estado (los únicos de los que dispone la sociedad para contrapesar a otros dos poderes que no existían cuando se formuló la democracia liberal: el económico y el mediático, como nos alerta Mónica Oltra). De un Estado que, de acuerdo con la Constitución, es un Estado social y democrático de Derecho, por lo que ese Poder, como los otros, debería responder a ello: ser un Poder Judicial social, democrático y de Derecho.

Como Estado social, el acceso a la carrera judicial (y fiscal) no puede continuar con el sistema decimonónico y corporativista actual. Con unas pruebas memorísticas orales, sin parte práctica ni valoración de las aptitudes (y actitudes) para decidir (ni más ni menos) que sobre la “vida y la hacienda” de los ciudadanos, y que supone una apuesta incierta de años de estudio a tiempo completo. Un sistema de cooptación en el que los ya son miembros del Poder Judicial pueden ser “juez y parte”, preparadores y examinadores, pese a ser pruebas puramente teóricas.

Si un sistema vetusto como este ya se ha considerado obsoleto para el acceso a la Función Pública de una Administración democrática y moderna, con más razón no puede ser válido para seleccionar magistraturas del Estado. Es por ello que ha de substituirse por otro más adecuado, uno público, independiente y de evaluación continua multidisciplinar: un programa oficial universitario de selección/formación (y no unas oposiciones de “cantar”), donde los actuales jueces sólo intervinieran en la fase práctica, como el alemán.

Como Estado de Derecho, tanto la legislación procesal como la organización y funcionamiento de los órganos judiciales, deberían de ser objeto de una profunda reforma en un sentido clarificador, simplificador y estandarizador, análoga a las que ha tenido el régimen jurídico de las Administraciones Públicas y el procedimiento administrativo (1992, 2015). Porque el Derecho debe de estar en constante adaptación a la evolución de la sociedad a la que sirve. Si permanece demasiado estático, como ocurre en el caso de la Justicia, acaba resultando anacrónico y disfuncional.

Así, la Administración de Justicia debería de asemejarse más a la Administración Pública (en esencia, un juzgado es un órgano que inicia, instruye y resuelve, como una Dirección General), que pese a sus problemas y limitaciones, ha alcanzado unos standards de funcionamiento y confianza superiores, cuando la situación de partida no era tan diferente (el “vuelva usted mañana”). Las sucesivas reformas procesales o la quimérica Nueva Oficina Judicial, es como aquella famosa cita del Gattopardo: “todo ha de cambiar, para que todo continue igual”.

¿De que manera? Pues incorporando los instrumentos jurídicos con los que la Administración ha conseguido ganar eficacia y eficiencia, pero que a la vez le han dotado de mayor seguridad jurídica, imagen de imparcialidad y garantía de los derechos de los ciudadanos. Elementos que la ciudadanía echa en falta en la Justicia y que redundan en su desconfianza. P.ej. trámites ordenados y tasados, caducidades, silencios (positivos o negativos, según el bien jurídico protegido), principio de legitimación (pues ya hay un Ministerio Público: la Fiscalía), documentos comprensibles, etc.

Cierto es que alguna jurisdicción, como la penal, puede ser de mayor complejidad (porque la civil, la social y la administrativa, no distan mucho de un procedimiento administrativo), pero no sería difícil adaptarlos. Una Instrucción penal puede tener un plazo máximo superior a un expediente administrativo claro, pero que no tenga ninguno va en contra de la presunción de inocencia y la seguridad jurídica. También que muchos trámites y plazos dependan de la discrecionalidad técnica del juez. Se trataría, en definitiva, de incrementar la previsibilidad y protocolización de los procesos.

Finalmente, como Estado democrático, el Poder Judicial ha de obtener su legitimidad última de la ciudadania. Lo dice la Constitución en su artículo 117: “La justicia emana del pueblo”. El artículo 122 prevé que el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) estará integrado por el Presidente del Tribunal Supremo y veinte miembros. Doce entre Jueces y Magistrados, en los términos de la ley; más cuatro a propuesta del Congreso y cuatro del Senado, entre juristas de reconocida competencia y más de 15 años de ejercicio.

Ante esta previsión constitucional, la regulación vigente de la Ley Orgánica del Poder Judicial consistente en que esos doce vocales de extracción judicial sean elegidos también por el Legislativo (o cualquier variante, como la propuesta por el Ministerio) es incoherente. ¿Qué legitimidad diferente aportan al CGPJ respecto de los otros ocho también elegidos por las Cortes Generales? Y la alternativa tecnocrática que “los jueces elijan a los jueces” (¿y los técnicos de administración general a los alcaldes?) es directamente incompatible con la Democracia.

La única solución para contar con un Poder Judicial democrático, en el marco definido per la Constitución, es que los doce vocales judiciales sean elegidos por los ciudadanos, entre jueces y magistrados sí, pero por sufragio universal. Por un mandato de 5 años y entre candidaturas individuales o en representación de asociaciones judiciales (como ahora), por un sistema de listas abiertas (modelo Senado), y conjuntamente con las elecciones europeas (por tanto, sin prácticamente coste), que también son unos comicios de circunscripción única.

Con una elección democrática se evitaría que el CGPJ fuera un rehen en las disputas partidistas hasta llegar a paralizarlo (como ha pasado durante más de 5 años). Contaría con una legitimidad social que ahora no tiene (y que necesita, por su evidente crisis de legitimidad) y, sobretodo, se garantizaría que el Poder Judicial respondiera más fielmente al “sentir moral” de la sociedad de cada momento (y no al de sus miembros) y que el CGPJ fuera responsable ante alguien en su función inspectora y disciplinaria (y por tanto, que la ejerciera).

Sin una Justicia Democrática no puede haber Democracia. Ejemplos tenemos de forma cuotidiana y desde hace años. En los titulares de Política de los medios de comunicación pero también en la Sección de Sucesos. Y en el día a día de las personas que, por cualquier circunstancia, tienen que relacionarse con la Justícia: un despido improcedente, una deuda de una Comunidad de Vecinos, un accidente de tráfico... O por un proceso penal que avanza sin prueba o indicio fáctico alguno.