Quan jo era jove —ara fa dos segles, segons els meus fills— et deien que la felicitat feia baixada: patapam, et menjaves una crisi als quaranta, ploraves un parell de nits i després, tornaves a remuntar fins la pròxima. Ara, les estadístiques més recents ens diuen que això ja no és així. La famosa “crisi dels quaranta” s’ha avançat com els anuncis del Nadal: actualment els joves estan més deprimits que la gent amb cabells blancs o ja danyats de tant de tint.

D’acord amb l’enquesta Global Minds realitzada a quaranta-quatre Estats durant el període 2020-2025, la felicitat dels joves ha caigut en picat. A més, continuant mirant dades de joventut, segons es desprén d’un estudi de l’ONG Plan Internacional i 40DB, el 60% dels joves entre 12 i 21 anys han patit violència a les xarxes socials, els problemes de salut mental afecten el doble a les xiques que als xics i un de cada tres joves homes no és capaç d’afirmar clarament que “mai és acceptable que un home pegue o amenace la seua nòvia”. Sí, sí, som al 2025 i encara hi ha qui pensa que una bufetada pot ser de broma.

El futur pinta fosc, i no només perquè Rússia ha enviat drons a Polònia i cada matí ens despertarem amb l’amenaça d’una tercera guerra mundial. No, també perquè tenim una generació que no dorm, que se sent sola tot i passar-se el dia connectada a les xarxes socials i que conviu amb la depressió com qui conviu amb el veí del quart: no t’agrada, però el tens sempre present. Segons la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG), més del 60% dels joves han tingut símptomes de depressió i el 55% han pensat en el suïcidi.

Em direu: “Pot ser perquè ara els joves parlen més de salut mental”. Potser sí. Però si algun jove et diu que pensa en el suïcidi, no crec que li respongues: “no et preocupes, això abans també passava però callàvem i ens aguantàvem”. No. Ens estem jugant massa.

A les dones, a més, la depressió els toca el doble. Mentre molts homes segueixen sense acabar d’estar convençuts que pegar a la nòvia està malament, les dones carreguen amb les pressions de sempre més les noves per la sobreexposició: ser guapes però naturals, treballar com si no tingueren fills i criar fills com si no tingueren feina, somriure a la foto de LinkedIn ...

Els qui vam sobreviure a una joventut sense mòbil (i això sí que era violència, els meus alumnes diuen que el que els tenim és enveja) no podem deixar que la vida siga per a elles una contínua competició a Instagram, a grups de whatsap i amb nòvios que no saben què vol dir “respecte”.

Cal sororitat. No val a dir, “no demanem això o l’altre que els homes s’estan desmarcant”, “no siguem tan radicals que sinó ells no ens entendran”. No ens rendim, ja ens entendran o ho assumiran quan normalitat siga una societat més justa.

Perquè si la felicitat s’ha avançat a la baixa, també ens podem avançar a plantar cara. I està clar que això és tan fàcil de dir i difícil d’acomplir com que demà Rússia es quede tranquil·la i Mazón siga honest. És clar que la felicitat no es recupera amb discursos ni amb “posa’t les piles”. Calen polítiques públiques reals, educació emocional a les escoles i a casa i una societat que deixe d’aplaudir l’aguant i comence a valorar el coratge de dir “fins ací”. La felicitat no es troba en resistir fins que no pugues més, sinó saber plantar-se abans que siga massa tard.

Aquest cas d'agressió física, basada en un fet real, és potser encara excepcional als instituts de secundària, però no l'agressió verbal. Professorat i sobretot tutors i tutores, a part de la gestió de l'aula, han d’encarar-se contínuament a famílies que els insulten i els exigeixen de manera irrespectuosa explicacions sobre els seus fills i filles. El professorat està exposat però sembla que no és popular defensar-lo, no és popular denunciar aquestes conductes.

Hi ha el convenciment que la gent es fa docent per les vacances i es retreu que aquest feina no siga vocacional, que és la seua manera de dir que han de ser superherois i superheroïnes, han de sacrificar-se i han d’ aguantar qualsevol cosa perquè tenen a les seves mans el futur dels seus fills. Tot això pot ser en part cert però crida l'atenció que només se'ls exigisca als docents i que molts pares i mares consideren el seu propi paper com a secundari.

La magnitud de l’exigència cada vegada major al professorat per totes bandes avança en paral.lel a la caiguda de la seua reputació. Una exigència que efectivament cada vegada ha de ser superior per fer front als nous reptes de l’escola, als nous i vells problemes dels adolescents. Però aquesta no pot anar acompanyada d’un desprestigi del professorat. L’educació és responsabilitat de totes les parts i no pot recaure únicament en els docents. Com a totes les ocupacions, hi ha docents de totes classes. I per sort, som ja lluny d’aquella Escola de Ribera que descrivia Ovidi Montllor: “La regla era per la mà. La mà era per tancar-la. El càstig era sever. El càstig era: por”.

Hi ha molt de desconeixement per part de les famílies de tot l’esforç que es fa dia a dia als instituts i escoles per part del professorat a fi d’atendre la nova realitat, la diversitat (NESE, TDAH, TDA...) i fer front a problemes com el bullying o el mal ús de les pantalles. Però mentre docents i famílies es miren amb desconfiança, l’administració es renta les mans i no assumeix el paper que li pertoca per apaivagar aquest desencontre. L'administració no ajuda a dignificar la professió docent ni l’escola sinó tot el contrari.

És per això que està més que justificat que el professorat inicie mobilitzacions -aquest dissabte 14 de novembre a Barcelona i el dia 20 a València- per revertir les retallades en les plantilles; per exigir millores salarials i recuperar la pèrdua d’un 25% del seu poder adquisitiu; per reclamar la reducció de les ràtios d’alumnat i la reducció de la burocràcia que desvia l’atenció de l’objectiu principal que és la docencia i l’atenció a l’alumnat; per la millora de les infraestructures educatives i recuperació dels pressupostos retallats en aquesta partida i per la substitució de l’actual llei de llibertat educativa per una altra que defense el valencià.

L’educació és cosa de tres, família, escola i administració, si la tercera pota falla, l’equilibri entre les altres dues trontolla. S'ha d'exigir calçar-la bé. Ens hi juguem molt.

El darrer exemple? L’anunci davant les Corts Valencianes de canviar la llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per rebatejar-la “Acadèmia de la Llengua Valenciana” i retocar-hi alguns articles perquè s’ajuste més al valencià del carrer. Una mesura impossible, perquè per modificar l’Estatut cal una majoria qualificada de 66 diputats i PP i Vox només en sumen 53. A més, després hauria de ratificar-ho el Congrés espanyol. És a dir: fum.

En realitat, la jugada és clara: Mazón deu la seua supervivència política al suport de Vox. I com que el preu és l’agitació identitària, el president ha decidit posar tota la carn al foc de la llengua i alimentar el secessionisme lingüístic, a l’ADN del PP valencià, amb aquesta operació contra l’AVL. Una típica maniobra trumpista: proposar allò que saps que no faràs, només per provocar soroll, dividir i despistar.

Mentrestant, els temes reals resten a l’ombra. Parlem del canvi de nom de l’AVL (es veu que l’AVL és ara el gran problema del poble valencià) i no de la gestió de la DANA amb 229 morts i centenars de famílies encara exigint responsabilitats. Parlem de senyes d’identitat i no dels pressupostos pactats amb Vox. Parlem de la “llibertat” dels alumnes a triar l’examen de castellà o el de valencià a les PAU i no de les negligències en la resposta del Consell al desastre.

Aquestes maniobres són el que Murray Edelman descrivia: “La política és sobretot una successió de símbols que substitueixen l’acció real”. Mazón genera símbols —canviar noms, inventar lleis d’identitat, anunciar mesures impossibles— que substitueixen la gestió efectiva. Però no gestionen res. I, mentrestant, els problemes reals continuen esperant resposta.

Quan els símbols són l’únic que tens, es converteixen en un insult a la intel·ligència col·lectiva. Com quan Trump despista amb la boutade del paracetamol o quan en temps de la Covid19 recomanava beure desinfectant i tothom reia, fins que descobries que darrere de la broma hi havia hospitals desbordats. Amb Carlos Mazón, el perill és el mateix: mentre intenta que discutim si l’AVL ha de dir-se d’una manera o d’una altra, el País Valencià continua amb una política educativa, social i econòmica a millorar.

Amb Mazón, el fum sempre arriba puntual. La responsabilitat política, no. I és que, la responsabilitat és inherent al bon govern, però no tots els manuals de butxaca ho recullen.