En l’obertura del curs escolar, el conseller José Antonio Rovira va anunciar una actualització curricular de l’assignatura d’Història en el batxillerat que recuperaria continguts que, suposadament, el Govern del Botànic hauria eliminat sense respectar el decret nacional i que n’ampliaria l’abast per a incloure l’estudi del terrorisme en general i d’ETA en particular. La intenció manifestada pel conseller Rovira era que “els joves en la Comunitat Valenciana pogueren conéixer tota la història d’Espanya fins a l’actualitat i no només una part”. L’actualització s’implementaria en el proper curs 2026-2027 per tal d’establir un currículum menys ideologitzat, segons s’ha publicat en diferents mitjans, en línia amb la repetida consigna del Partit Popular que converteix en ideologia totes aquelles idees contràries a les seues. Sembla que el conservadorisme ha aconseguit apropiar-se del dualisme marxista ciència/ideologia i reinterpretar-lo d’acord amb els seus interessos: la ciència la posaria el liberalisme econòmic i la ideologia seria tot allò que hi suposara un entrebanc.  

Ja ha disminuït l'estupor causat per les declaracions del conseller i, per tant, ja podem respondre serenament, explicitant des del principi, per si de cas, la nostra condemna als actes terroristes. Ja podem també reflexionar sobre el parany antropològic de la culpabilització constant i unànime d'un boc expiatori, encara que haja desaparegut fa més d'una dècada. És eixe conreu de l'acusació perpètua el que pot inspirar el conseller d’Educació a culpabilitzar el Botànic d’haver eliminat del currículum tot allò relacionat amb ETA i el terrorisme, encara que tal eliminació no s’haguera produït. Vegem per què.

La Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, més coneguda com LOMLOE, adaptada a la Comunitat Valenciana pel Decret 108 del Consell de 5 d’agost de 2022 pel qual s’estableix l’ordenació i el currículum del Batxillerat, no consta només dels blocs de continguts, com sembla deduir-se de les paraules del conseller, sinó també d’un ample conjunt d’objectius, competències, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació.  

Pel que fa a l’assignatura d’Història d’Espanya de segon de batxillerat, el tercer d’estos blocs de contingut fa referència al Compromís Cívic i explicita els seus dos objectius: (1) desenvolupar en l’alumnat l’exercici d’una ciutadania crítica d'aquells fets que són més propers a la seua realitat social i cultural i (2) fomentar un compromís ètic i responsable en la defensa dels drets humans que permeta afrontar els reptes del segle XXI.  

Per altra banda, tots els continguts i sabers bàsics de l’assignatura estan relacionats de manera transversal amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i els reptes del segle XXI. De manera que el bloc de Compromís Cívic estaria relacionat amb l’ODS número 16 que fa referència a la pau, justícia i la importància de tindre institucions sòlides i també amb el repte al que ens enfrontem en l’actualitat davant l’erosió de la convivència democràtica com a conseqüència de l’auge dels populismes i dels règims autoritaris. 

En este sentit, i baixant del terreny pedagògic i teòric al més pràctic del dia a dia en l’aula, el terrorisme d’ETA s’aborda des de diverses aproximacions. No només des del seu origen en la dictadura franquista, per ser un dels sabers bàsics de l’assignatura, a través de les competències específiques de la matèria (CE 3 i CE 5 ) sinó de manera transversal a través dels ODS i dels reptes del segle XXI. L’aproximació que des de les aules es fa al terrorisme s’emmarca dins de la consciència i cultura democràtica i en l‘exercici de valors i participació ciutadana i lluita contra la intolerància de manera pacífica. 

Així, en les aules d’Història de segon de batxillerat, iniciada la tercera avaluació, s’arriba al Franquisme on, entre d’altres continguts, es treballen la conflictivitat social i l’oposició política al règim on evidentment es tracta l’aparició i actuació del terrorisme d’ETA. En acabar la dictadura franquista es continua treballant cronològicament la Transició i la democràcia, on s’estudien també les amenaces a la construcció democràtica, tant les que fan referència a l’involucionisme del colpisme militar protagonitzat per l'extrema dreta nostàlgica del franquisme com el terrorisme d’extrema esquerra que buscava les seues víctimes entre les forces de seguretat i personalitats vinculades al franquisme. Per tant, el ventall d’enemics de la democràcia abasta des de les agrupacions de pistolers de Cristo Rey o la Triple A al terrorisme del GRAPO, el FRAP o ETA passant pels intents de colp d’estat de l’Operació Galàxia o el 23 F de 1981. 

Per tant, i ara ens voldríem adreçar directament al senyor conseller, els continguts de què vosté parla no s’han eliminat ni s’han deixat d’impartir amb la intenció d’ideologitzar l’alumnat. Per això, caldria que explicara quines són les seues veres intencions darrere del canvi que ha anunciat i que afecta sols a la selecció de continguts i no a la resta del currículum. 

Preveent que no ens donarà explicacions, podem comprendre les seues intencions si recorrem al pensament de l’antropòleg i teòric de la literatura René Girard. El teòric francés resumia el funcionament de les estructures bàsiques del desig humà amb la seua teoria de la rivalitat mimètica, nascuda d’un estudi sobre la novel·la del segle déneu i madurada per a explicar els engranatges violents del desig triangular; uns engranatges que involucren un subjecte, el seu model i l’objecte que es disputen ambdós. En suma, sols es desitja en competència: quan els altres tenen una cosa que nosaltres no tenim, esdevenen els nostres rivals. Així podem entendre que el conseller pugna amb altres models polítics conservadors per a aconseguir el vot de l’electorat que es disputen. Així funciona el desig humà: l’objecte no es desitja independentment dels altres subjectes, sinó que s'anhela des de la competència descarnada amb ells. Dit altrament, la intensitat del desig depén de la pugna amb els rivals que desitgen el mateix i que cal derrotar. Ara podem entendre la competició desbocada entre els polítics conservadors per vèncer els seus rivals i dir la més grossa: imiten els seus models als quals volen vèncer per a aconseguir uns vots desitjats.

Podríem afegir que els humans s’imiten però que no comprenen la causa de la imitació. A partir de la teoria del desig mimètic de René Girard podem comprendre-ho, perquè el seu concepte d’imitatio ja ha esdevingut categoria antropològica. 

En este context de pugna per un mateix electorat, la tàctica més eficient per assolir la victòria consisteix a assenyalar un enemic comú sobre el qual projectar la ira unànime. Des de la Transició, la unanimitat democràtica s’ha construït assenyalant a ETA. Ara que fa anys que s’ha dissolt, el factor fonamental d’unanimitat ha perdut la seua potència unificadora, tot i que hi ha diversos partits que intenten –o han intentat: Ciudadanos in memoriam– reviscolar-lo cíclicament amb el fi de mantindre viva la flama de la condemna absoluta, sense fissures, sense matisos. Esta condemna habitual ens obliga a commemorar que tota la responsabilitat del desordre social és únicament del boc expiatori. Al capdavall, reviscolar per a condemnar cíclicament l’espectre d’ETA és un efecte de la rivalitat mimètica.