Al remat, el 9 d’Octubre no és només la memòria d’un passat gloriós. És la brúixola d’un futur que volem net, just i habitable. Un futur on cada pedra, cada arbre i cada paraula del nostre territori servisca per a demostrar que, fins i tot després del fang, sempre hi ha ciutats que tornen a alçar-se.

El d’enguany no és un 9 d’Octubre qualsevol. És el primer després de l’any més dur que hem viscut en dècades, des que tenim memòria. L’any en què la dana va posar a prova la fortalesa del nostre poble i, també, la capacitat de les nostres institucions per protegir-lo.

Sempre és una data assenyalada, perquè commemora la fundació del nostre territori; però enguany, d’alguna manera, també celebrem una espècie de refundació, moral i cívica, després de tanta destrucció. Després de vore com l’aigua s’enduia cases, carrers i records, hem aprés que la identitat no és només una herència, sinó una construcció col·lectiva que cal cuidar, cultivar i defensar cada dia. Tot partint d’una base ferma: el nostre futur no s’alçarà sols sobre els símbols, sinó també necessitarà valors.

Este 9 d’Octubre és, per això, una jornada d’orgull compartit i de mirada cap endavant. El balanç d’allò que hem resistit juntes i junts i la projecció d’allò que volem ser. És a dir, un poble capaç de convertir la catàstrofe en aprenentatge, la ferida en força i la memòria en compromís.

Les ciutats són l’espill d’allò que som. Si una ciutat respira aire brut, si renuncia a l’arbre i al silenci, si expulsa la gent del centre per omplir-lo de cotxes i franquícies, també s’embruta l’ànima col·lectiva. València, Castelló, Alacant (i totes les nostres ciutats) han de ser laboratoris de futur, espais que lluiten contra el negacionisme climàtic amb fets i no amb discursos. Cal dissenyar-les pensant en les generacions que vindran, amb barris caminables, vivendes accessibles, ombra, cultura, proximitat i igualtat.

L’exemple de París ho demostra. Després de dècades de fum i asfalt, la capital francesa ha decidit revertir la seua història. Amb més arbres, més carrils bici, menys cotxes, menys soroll. Amb un pla climàtic que ha apostat per una regeneració urbana justa i verda, per a rehabilitar habitatges socials, transformar patis d’escola en oasis de frescor i garantir que cada barri tinga el seu espai de respir. No és només una transformació ambiental, és una revolució moral. Una manera de dir que el canvi climàtic no és opinable i que negar-lo, com és tendència des d’alguns palaus, és negar la realitat de la nostra època.

També ací, en la nostra terra, necessitem eixe compromís. Convertir el coneixement, la ciència i la cultura en antídots contra tots els negacionismes i els nous bàrbars que els patrocinen. Els negacionismes del clima, els de la veritat, els de la democràcia i, en un cas particular, els de la llengua. El fang no sempre és físic. De vegades és el fang de les mentides, de la manipulació o de l’oblit. La millor defensa davant el soroll i la confusió sempre serà la serenitat d’una societat que pensa, que contrasta, que dialoga. Tenim eixa missió, eixe encàrrec per a les futures generacions.

Per això, este 9 d’Octubre és també una crida a defensar la nostra llengua com allò que és, un pont, mai una trinxera. El valencià ha de ser la veu d’un poble que estima, que treballa, que compartix. La llengua d’un futur obert, d’una ciutat que parla i s’escolta. Difondre’l i estimar-lo és l’acte més natural i més valent que podem fer per la convivència.

Hem viscut la destrucció i continuem avançant des de les administracions en la reconstrucció. Ara toca també imaginar. Imaginar una València que s’alce sobre fonaments verds i solidaris. Un cap i casal que lidere una Comunitat Valenciana que no es conforme a sobreviure, sinó que aspire a ser exemple d’una nova cultura urbana i democràtica. De les lliçons apreses només podem projectar-nos cap al futur, amb una convicció profunda: ho tenim tot (història, cultura, tradició, talent i una ubicació geogràfica privilegiada) per a convertir-nos en una de les grans capitals europees del segle XXI. Una terra que crega en la seua gent, en la seua memòria i en la seua capacitat d’innovar sense oblidar d’on ve i tot el que ha patit.

Al remat, el 9 d’Octubre no és només la memòria d’un passat gloriós. És la brúixola d’un futur que volem net, just i habitable. Un futur on cada pedra, cada arbre i cada paraula del nostre territori servisca per a demostrar que, fins i tot després del fang, sempre hi ha ciutats que tornen a alçar-se.